Mostrando las entradas para la consulta caiguere ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta caiguere ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA QUINTA. Isabetta, maceta, aufádega

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, éste se li apareix en somnis y li amostre aón está enterrat. Ella, de amagatóns li desenterre lo cap y lo fique a una maceta de aufádega y plorán sobre ell tots los díes durán mol tems, sons germáns lay prenen y ella se mor de doló poc después.

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, aufádega, cap, Lorenzo

Acabada la história de Elisa y alabada per lo rey durán un rato, a Filomena li va sé ordenat que ne contare una. Ella, plena de compassió per lo pobre Gerbino y la seua Siñora, después de un piadós suspiro, va escomensá:
La meua história, grassioses siñores, no sirá sobre gen de tan alta condissió com van sé aquelles sobre les que Elisa ha parlat, pero no sirá menos digna de llástima; y al enrecordámen d´ella me porte a Mesina, fa poc recordada, aon va passá lo cas.
Ñabíe, pos, a Mesina tres joves hómens germáns, mercadés, que s´habíen quedat bastán rics después de la mort de son pare, que ere de San Gimigniano, y teníen una germana de nom Elisabetta, jove mol hermosa y cortés, a qui, fore quina fore la raó, encara no habíen casat. Y teníen ademés estos tres germáns, a un almassén seu, a un mosso paissano de nom Lorenzo, que tots los seus assuntos dirigíe y fáe. Este, sén mol hermós de persona y mol pito, habénlo vist moltes vegades Isabetta, va passá que va escomensá a agradáli extraordinariamén, de lo que Lorenzo sen va acatá y abandonán tots los seus atres amoríos, va escomensá a ficá en ella lo ánimo; y de tal modo va corre l´assunto que, agradánse la un al atre, no va passá mol tems hasta que se van atreví a fé lo que los dos mes dessichaben.
Y continuán en aixó y passán juns mols bons ratos plens de goch, no van sabé obrá prou en secreto, que una nit, anán Isabetta de amagatóns allí aon Lorenzo dormíe, lo germá gran, sense donássen cuenta ella, la va guipá. Este, com ere un jove prudén, encara que mol dolgut, mogut per un honesto propósit, sense fé cap soroll ni di res, va aná donánlos la volta a uns cuans pensaméns sobre aquell assunto, y va esperá al matí siguién. Después, vingut lo día, los va contá a sons germáns lo que la nit passada habíe vist entre Isabetta y Lorenzo, y los tres, después de discutíu, van deliberá que per a que sobre san germana no caiguere cap infamia, passaríen alló en silénsio y faríen vore (fingiríen) que no habíen vist ni sabíen res de alló hasta que arribare lo momén en que, sense mal ni deshonra seua, se pugueren rentá esta afrenta. Y quedán en tal dispossisió, charrán y enriénsen en Lorenzo tal com acostumbraben, va passá que fingín anássen fora de la siudat per a distráures se van emportá los tres a Lorenzo. Arribats a un puesto mol solitari y perdut, veénse en ventaja, a Lorenzo, que de alló res se barruntabe ni aulorabe, van matá y enterrá de manera que dingú puguere acatássen. Van torná a Mesina y van corre la veu de que lo habíen enviat an algún puesto, lo que fássilmen se va creure perque moltes vegades solíen enviál de viache. Com Lorenzo no tornáe, Isabetta mol a subín los preguntáe per nell a sons germáns, y un día que los preguntáe en molta insisténsia, un de sons germáns li va di:
- ¿Qué vol di aixó? ¿Qué tens que vore tú en Lorenzo que me preguntes tan per nell? Si tornes a preguntámos te donarém la contestassió que mereixes.
Per lo que la jove, dolguda y apocadeta, temerosa y no sabén per qué, va dixá de preguntáls, y moltes vegades per la nit lo quirdabe y li demanáe que vinguere, y algunes vegades en moltes llágrimes per la seua llarga aussénsia se queixabe y sense consolás estabe sempre esperánlo. Va passá una nit que, habén plorat mol a Lorenzo que no tornáe y habénse al remat quedat dormida, Lorenzo se li va apareixe mentres dormíe, blang y despelussat, y en la roba esgarrada y podrida, y li va pareixe que li diebe:
- Oh, Isabetta, no fas mes que cridám, y de la meua llarga tardansa te fiques trista, y en les teues llágrimes me acuses; y per naixó, que sápigues que no puc torná aon estás, perque lo radé día que me vas vore tons germáns me van assessiná.
Y describínli lo puesto aon lo habíen enterrat, li va di que no lo cridare mes ni lo esperare. La jove, despertánse y donán fe a la visió, va plorá amargamén; después, eixecánse, sense atrevís a di res a sons germáns, se va proposá aná al puesto que li habíe sigut dit y vore si ere verdat lo que en somnis li habíe paregut. Y obtenín llissénsia de sons germáns per a eixí un tems de la siudat a passejás en compañía de una que datres vegades en ells habíe estat y sabíe tots los seus assuntos, lo mes pronte que va pugué allá sen van aná, y apartán les fulles seques que ñabíe an terra, aon la terra li va pareixe mes blana allí va esgarrapá; y no habíe cavat mol cuan va trobá lo cos del seu pobre amán ben conservat, ni fet malbé ni corromput. Veén que no ere aquell puesto de ploreres, si haguere pogut tot lo cos se haguere emportat per a donáli sepultura mes convenién, pero com no podíe sé, en un gaviñet lo milló que va pugué li va separá lo cap del cos y, embolicánlo en una toalla y tirán terra damún del cos, se va ficá lo cap a la faldeta y sen van aná de allí cap a casa.
Allí, en este cap se va tancá a la seua alcoba, y damún d´ell va plorá llarga y amargamén hasta que lo va rentá en les seues llágrimes, donánli mil besos per tot arreu. Después va agarrá una maceta gran y maja, de aquelles a les que se plante la millorana o la aufádega, y la va ficá a dins embolicada en una tela hermosa, y después, ficán a damún la terra, va plantá algunes motes de aufádega salernitana (de Salerno), y la regabe en aigua de roses, o de azahar, o en les seues llágrimes; y habíe pres la costum de está sempre prop de esta maceta, y de cuidála en tot lo seu afán, com que teníe amagat al seu Lorenzo, y después de que la habíe cuidat mol, escomensabe a plorá durán mol tems, hasta que tota la aufádega chorrejabe. La alfábrega, tan per la llarga y continua solissitut com per la riquesa de la terra abonada pel cap de Lorenzo, se va ficá mol maja y fée mol bona auló.
Y continuán la jove sempre de esta manera, moltes vegades la van vore los seues veíns, y los van contá a son germáns que se extrañáen de vórela tan descuidada, afeada, arguellada, tan que los ulls pareixíe que se ni hagueren de eixí de la cara. Lo que sentín sons germáns y véenu ells tamé, habénla renegat alguna vegada y no valén de res, de amagatóns van fé que li prenguéren aquella maceta. Y com ella no la trobáe, en grandíssima insisténsia la va demaná moltes vegades a sons germáns, y com no lay tornáen, no paráe de plorá, se va ficá dolenta y al llit no demanáe datra cosa que la maceta. Los joves se van extrañá mol de que la demanare tan, y per naixó van volé vore lo que ñabíe a dins; van abocá la terra, van vore la tela y a dins lo cap, que encara no estáe tan desfigurat com per a no reconéixe hasta lo pel risat de Lorenzo. Per lo que se van extrañá mol y van tíndre temó de que alló se sapiguere, la van enterrá sense di res y van eixí de Mesina, fugín cap a Nápoles. Sense dixá de plorá la jove y sempre demanán la seua maceta de la aufádega, gañolán se va morí, y aixina se va acabá lo seu desventurat amor.
Después de sert tems, sén aixó sabut per mols, va ñabé algú que va compóndre aquella cansó que encara se cante avui y diu:
Quí seríe lo mal cristiano
que la aufádega me va robá, etc.


en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá

/ en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá /

https://dle.rae.es/?id=1UmZ3Ns

Del ár. hisp. alḥabáqa, y este del ár. clás. ḥabaqah.

1. f. Planta anual de la familia de las labiadas, con tallos ramosos y velludos de unos 30 cm de altura, hojas oblongas, lampiñas y muy verdes, flores blancas, algo purpúreas, que tiene un fuerte olor aromático y se cultiva en los jardines.

albahaca silvestre mayor

1. f. clinopodio.

albahaca silvestre menor


1. f. alcino.

jornada cuarta novela sexta


https://it.wikipedia.org/wiki/Ocimum_basilicum

Il basilico (Ocimum basilicum, Linneo, 1753) è una pianta erbacea annuale, appartenente alla famiglia delle Lamiaceae, normalmente coltivata come pianta aromatica.

Originario dell'India, il basilico è utilizzato tipicamente nella cucina italiana e nelle cucine asiatiche in Taiwan, Thailandia, Vietnam, Cambogia e Laos, per via del marcato profumo delle sue foglie, che a seconda della varietà può essere più o meno dolce o pungente.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

lunes, 15 de enero de 2024

Cas - Castanha

Cas, s. m., lat. casus, cas, événement.

Per semblant cas se deuria

Tot hom gardar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Pour semblables cas tout homme se devrait garder.

Ignorancia no los escuza en aquest cas.

(chap. La ignoransia no los excuse en este cas.)

V. et Vert., fol. 76.

Ignorance ne les excuse pas en ce cas.

Conj. comp. Al cas que los ditz reys no los poiran acordar.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXII, fol. 207.

Au cas que lesdits rois ne les pourront accorder.

Per cas que mort o perdement de membre s'en enseguis.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 245.

Par cas que mort ou perte de membre s'en ensuivît.

- Cas, terme de grammaire.

Li cas son seis: nominatius, genitius, datius, accusatius, vocatius, ablatius. Gram. provenç.

(chap. Los casos (ne) son sis: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, vocatiu, ablatiu.)

Les cas sont six: nominatif, génitif, datif, accusatif, vocatif, ablatif.

CAT. Cas. ESP. PORT. IT. Caso.

Cas, s. m., lat. casus, cas, événement.

2. Cazensa, s. f., chute.

Ab rimas multiplicadas... aurian bela cazensa.

Leys d'amors, fol. 15.

Avec rimes multipliées... auraient belle chute.

3. Cazemen, s. m., chute.

Dels majors

El cazemen e dels menors.

Brev. d'amor, fol. 24.

La chute des majeurs et des mineurs.

Cazemens... so es disshendemens d'una dictio... e 'l disshendemens o

'l cazemens d'una dictio del nom ad autre es cazual.

Leys d'amors, fol. 56.

Chute... c'est abaissement d'un terme... et l'abaissement ou la chute d'un terme du nom à un autre est casuel.

IT. Cadimento.

4. Cazuta, s. f., chute.

Aitantost que fo levatz per la casuta que hac presa. Philomena.

Aussitôt qu'il fut levé à cause de la chute qu'il eut prise.

Deslogamen ve per cazuta, battement, etc.

Eluc. de las propr., fol. 49.

Dislocation vient par chute, frappement, etc.

CAT. Cagguda. ESP. Caída. PORT. Cahida. IT. Caduta. (chap. caiguda.)

5. Chaeguda, s. f., chute.

E sia ta chaeguda e mort.

Trad. de Bède, fol. 34.

Et soit ta chute et mort.

6. Chavon, s. m., décadence.

Mas poc val aquel honor que tost ven a chavon.

(chap. Pero poc val aquell honor que pronte ve a caiguda, decadensia.)

La nobla Leyczon.

Mais vaut peu cet honneur qui tôt vient à décadence.

7. Casual, adj., lat. casualis, casuel, accidentel.

Totas aquelas condicios que podon avenir en doas guisas, si cum es aquela de sobre, son apeladas casuals.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Toutes ces conditions qui peuvent survenir en deux façons, ainsi comme est celle ci-dessus, sont appelées casuelles.

Cas es variamen de dictios cazuals per habitutz o per votz, etc.

Leys d'amors, fol. 56.

Le cas est variation de dictions accidentelles par articles ou par désinences, etc.

Substantiv. - Régime, accident, mot auquel l'article est joint.

Habitutz am son cazual representa un mot ses plus...

De son cazual o d'alcus infinitius pauzatz en loc de son cazual.

Leys d'amors, fol. 111 et 4.

L'article avec son régime représente un mot sans plus...

De son régime ou d'aucuns infinitifs posés en place de son régime.

CAT. ESP. PORT. Casual. IT. Casuale. (chap. Casual, del cas – gramática.)

Cazer, v., lat. cadere, choir, tomber.

Lanquan vey la fuelha

Jos dels albres cazer.

(chap. literal: Cuan vech la fulla cap aball dels abres caure. Ha de caure cap aball, cap a dal no se pot caure.)

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Lorsque je vois la feuille tomber en bas des arbres.

Denan sos pes l' irai cazer.

P. Raimond de Toulouse: Us novels.

Je lui irai tomber devant ses pieds.

La sillaba on cay l'accens principals.

(chap. La sílaba aon cau lo acento prinsipal.)

Leys d'amors, fol. 8.

La syllabe où tombe l'accent principal.

Fig. Sept vegadas lo jorn cas lo drechurier en peccat.

(chap. literal: Set vegades al día cau lo just, dret, en pecat.)

V. et Vert., fol. 28.

Le juste tombe sept fois le jour en péché.

- Abaisser, baisser.

E leva sus so que degra chazer,

E baissa jos so que degra levar.

H. Brunet: Pus los dos.

Et lève en haut ce qu'il devrait abaisser, et baisse en bas ce qu'il devrait lever.

Part. pas. Cazutz soi en mala merce. 

(chap. literal: Caigut soc – hay - en mala mersé.)

B. de Ventadour: Quan vey la.

Je suis tombé en mauvaise merci.

ANC. FR. Avant que li jours chaïst.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 242.

Se ens le puet fere caoir.

Roman du Renart, t. III, p. 119.

Tiex pot tost venir haut ki tost est jus chaüz.

Roman de Rou, v. 3350.

CAT. Caurer. ANC. ESP. Cader. ESP. MOD. Caer. PORT. Cahir. IT. Cader. (chap. caure: caigo, caus, cau, caém, caéu, cauen; cauría, cauríes, cauríe, cauríem, cauríeu, cauríen; caiguera, caigueres, caiguere, caiguerem, caiguereu, caigueren.)

9. Escazenza, s. f., accident, chance, échéance.

Ieu n'ai vist, so sapchatz,

Venir mant' escazenza

De rics locs honratz.

G. Faidit: Lo gens cors. 

J'en ai vu, sachez cela, maint accident arriver de puissants lieux honorés.

Per X sols lo met... a l' eschazenza.

T. de Fabre et de Falconet: En Falconet.

Pour dix sous je le mets... à la chance.

ESP. Escaencia. IT. Scadenza.

10. Escazecha, s. f., chevance.

Endevenia neguna onors per do ni per escazecha.

Tit. de 1221. DOAT, t. CXVI, fol. 2.

Survenait quelque fief par don et par chevance.

11. Escarida, s. f., fortune, destinée.

On s'aventura

E s' escarida lo mena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Où sa fortune et sa destinée le mène.

Be m det Dieus bon' escarida

D'amor.

B. Martin: Bel m'es.

Dieu me donna bien bonne fortune d'amour.

12. Escazuta, s. f., chute, abaissement.

Qu'ieu lo thesaur del realme de Fransa

No vuelh per mieu, ni m'acor escazuta.

Leys d'amors, fol. 20.

Que je ne veux pour mien le trésor du royaume de France, et ne me convient abaissement.

13. Eschazer, v., échoir, arriver, convenir.

E quar tan vos am e dezir,

Grans bes m'en deuri' escazer.

B. Zorgi: Mout fai.

Et parce que je vous aime et désire tant, grand bien m'en devrait échoir.

Tot so que m'en eschaya,

Domna, penrai en patz.

Arnaud de Marueil: Ses joy non.

Dame, je prendrai en paix quelque chose qui m'en arrive.

Aquo qu'a pretz s'eschai.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Ce qui convient à mérite.

Impers. Es, quand s'eschai, pros e arditz.

Pistoleta: Manta gen.

Il est, quand il convient, preux et hardi.

ANC. ESP. Escaeció un dia no li s tenie que dar. 

V. de S. Millán, cop. 254.

IT. Scadere.

14. Dechazensa, Descazensa, s. f., décadence.

E selh que quier tos temps sa dechazensa

Trobar la deu, senes tota falhensa.

Giraud le Roux: A lei de bon.

Et celui qui cherche toujours sa chute doit, sans aucun doute, la trouver.

Que valors a preza gran dechazensa.

Paulet de Marseille: Ab marrimen.

Que valeur a pris grande décadence.

Per so tot ve a descazensa.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Pour cela tout vient à décadence.

CAT. ESP. Decadencia. IT. Scadenza. (chap. decadensia, v. decaure, se conjugue com caure.)

15. Dechazemen, s. f., chute, ruine, revers.

Malamen renhatz,

Roma; Dieus vos abata

En dechazemen!

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous régnez méchamment: que Dieu vous abatte en chute!

(chap. Roma, malamén reinéu; que Deu tos abatixgue en decaimén.)

Aquelhs fenhers es a dechazemen

De las armas.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Ce feindre est à la ruine des âmes.

Mas se aunis pel mieu dechazemen.

Perdigon: Tot l'an.

Mais il se honnit par mon revers.

ANC. FR. Cil signe qui ainsi avenoient segnefioient mortalité et dechoiement du pople.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. I/J8.

ANC. CAT. Decaymen. ANC. ESP. Decaemento. (MOD. Decaimiento.)

IT. Decadimento. (chap. Decaimén)

16. Descazeig, s. m., chute, renversement.

A penas m'en tein

Que no us get fors en descazeig.

Roman de Flamenca, fol. 19.

A peine je me contiens que je ne vous jette dehors en renversement.

17. Dechaiable, adj., périssable.

Alegreza d'aquest segle es frevols e dechaiabla.

Trad. de Bède, fol. 82.

Allégresse de ce monde est frivole et périssable.

18. Dechazer, Descazer, v., déchoir, rabaisser.

Quar trop dechai

Tot quant vei sai.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Car tout ce que je vois ici déchoit beaucoup.

E s'a mi mal en pren

Ni ma domna m deschai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Et s'il m'en prend mal et ma dame me rabaisse.

Fals lauzengiers qu'en amor dechazer

Ponhon totz temps.

Perdigon: Ben aio 'l.

Faux médisants qui s'efforcent toujours à rabaisser l'amour.

Ses promettre, senes paya,

Se pot dona dechazer.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Sans promettre, sans paie, dame se peut déchoir.

Substantiv. Mos maltraitz ni mos descazers.

P. Vidal: En una.

Ma souffrance et mon déchoir.

Part. pas. substantiv.

Qu'ab totz esfortz vey las gens esforzar

De dechazer us autres dechazutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Que je vois les gens efforcer avec tous efforts d'abaisser autres déchus.

ESP. Decaer. PORT. Descahir. IT. Decadere. (chap. Decaure, se conjugue com caure.)

19. Meschasensa, Meschaenza, s. f., malheur, calamité, contre-temps, méchéance.

Et er grans merces,

Si 'l ven meschasensa.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes.

Et sera grande grâce, s'il lui vient malheur.

Mas ieu me vauc trop fort meravillan,

Com hai esfortz qu'en diga ill meschaenza.

B. Zorgi: Si 'l monz fondes.

Mais je vais m' émerveillant très fort, comme j'ai la force que j'en dise la calamité.

ANC. FR. Or en est vostre li damages

Et la peste et la meschéance.

Roman du Renart, t. III, p. 42.

Trois grans meschéances aviennent

A ceus qui tiex vies maintiennent.

Roman de la Rose, v. 5143.

20. Meschaia, s. f., méchéance, mésaventure.

Ja qu'era lur meschaia.

B. Zorgi: Mout fort.

Déjà qu' était leur mésaventure.

11. Mescazer, v., mésarriver, nuire.

E mostra quom hom li mescha.

Marcabrus: Belh m'es quan.

Et montre comment on lui nuit.

ANC. FR. Il pourroit bien t'en meschéoir.

Ysopet, liv. I, fab. 55.

22. Accident, s. m., lat. accidentem, accident.

Malautias e 'ls accidents de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Maladies et les accidents d'elles.

Que li venc un gran accident, que era coma mort.

V. de Sancta Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 289.

Que lui survint un grand accident, de manière qu'il était comme mort.

Volem ayssi tractar dels accidens dels noms.

Lo noms a V accidens: especia, gendre, nombre, figura, cas.

(chap. Lo nom té sing acsidens: espessie, género, número, figura, cas.)

Leys d'amors, fol. 44.

Nous voulons traiter ici des accidents des noms.

Le nom a cinq accidents: espèce, genre, nombre, forme, cas.

CAT. Accident. ESP. PORT. IT. Accidente. (chap. acsidén, acsidens)

23. Accidental, adj., lat. accidentalis, accidentel.

Tota dictio ha doas formas: la una es essentials, et l'autra accidentals.

Las partidas essentials de la cauza et las partidas accidentals.

Leys d'amors, fol. 7 et 145.

Toute expression a deux formes: l'une est essentielle, et l'autre accidentelle.

Les parties essentielles et les parties accidentelles de la chose.

Mitigacion de calor accidental.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Adoucissement de chaleur accidentelle.

CAT. ESP. PORT. Accidental. IT. Accidentale. (chap. acsidental)

24. Accidentalmen, adv., accidentellement.

Es accidentalmen agreviativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement grevante.

CAT. Accidentalmen (N. E. ya pierden la t que no se pronuncia). ESP. PORT. IT. Accidentalmente. (chap. acsidentalmen)

25. Accider, v., lat. accidere, arriver, échoir.

Si accideysso en la superficia del cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

S'ils arrivassent en la superficie du corps.

Part. prés. Flux de sanc accident per incisio de arteria.

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Flux de sang arrivant par incision d'artère.

ANC. CAT. Acaurer. IT. Accadere.

26. Occident, s. m., lat. occidentem, occident, ouest.

Lo solelh que corre a totz jorn d'orien en occident.

(chap. Lo sol que corre tots los díes d'orién a ocsidén, de lleván a ponén.)

V. et Vert., fol. 32.

Le soleil qui court toujours d'orient en occident.

- Nom relatif d'un pays.

Que tut li monestiers de trastot l'occident.

V. de S. Honorat.

Que tous les monastères de tout l'occident.

CAT. Occident. ESP. PORT. IT. Occidente. (chap. ocsidén, ponén.)

27. Occidental, adj., lat. occidentalis, occidental.

Renhava en las partidas occidentals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Il régnait dans les parties occidentales.

CAT. ESP. PORT. Occidental. IT. Occidentale. (chap. ocsidental, de ponén, com la franja del meu cul cuan me fico mirán cap a lleván.)

 

Casa, s. f., lat. casa, demeure, case, maison, famille.

En la caza de mon payre son moltas cazas.

Frag. de trad. de la Passion.

En la demeure de mon père sont plusieurs demeures.

Don ieu dirai, Dieus m'o perdon,

Donei de mala casa.

Bertrand d'Allamanon: De l'arcivesque.

Dont je dirai, Dieu me le pardonne, courtoisie de mauvaise maison.

Abeilhas... lors cazas formo artificialmen.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Abeilles... forment avec art leurs cases.

E de qinze cazas los qinze mudamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Et les quinze changements de quinze cases.

ANC. FR. En leur case se retraïrent

Voulans le chemin rebourser.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 132.

Les villages flamber, les cases des bergers

Servir de corps-de-garde aux soldats étrangers.

R. Garnier, Antigone, act. II, sc. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Casa.

2. Casal, Casau, s. m., métairie, casal.

Non tenra, de ma terra, mas ni casal.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

(chap. No tindrá, de ma : la meua terra, ni mas ni casal.)

Ne tiendra, de ma terre, maison ni métairie.

Tota bestia grossa qui entre en casau, o en vinha, o en camps, o en pratz, den VI deners. Cout. de Condom de 1313.

(chap. Tota bestia grossa que entro a un casal, o a una viña, o a un campo, o a un prat, dono sis dinés.)

Toute grosse bête qui entre en casal, ou en vigne, ou en champs, ou en prés, doit six deniers.

ANC. FR. Un chasal qui fu Oudart Jouvenet.

Tit. de 1303. Carpentier, t. 1, col. 847.

Vint fauciller blez à un kasel à trois lieues de l'ost.

Joinville, p. 108.

CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Casal. IT. Casale.

3. Cap-cazau, s. m., chef-casal.

Hi puscan far un cap-casau, cascuns de sos fieus et no plus.

Cout. de Condom de 1313.

Y puissent faire un chef-casal, chacun de ses fiefs et non plus.

4. Cazalet, s. m., petite métairie, petit casal.

Tro al cazalet d'En Bertran.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 325.

Jusqu'à la petite métairie du seigneur Bertrand.

5. Casalatge, s. m., habitation,

Fons, camis, cazalatges.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176.

Fontaines, chemins, habitations.

6. Casalera, s. f., cassine.

Te una casalera que s te ab la honor d'En Ramon.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 4.

Occupe une cassine qui se joint au patrimoine du seigneur Raimond.

7. Casamen, s. m., habitation, domaine, fief.

Als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis, e laisses qui 'l segria,

Totz sos amicx et son ric cazamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Jésus dit véritablement à ses apôtres qu'on le suivît, et que, qui le suivrait, laissât tous ses amis et sa riche habitation.

Lhi donet molher e chasamen...

Un castel que ac de K... en casamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6 et 50.

Lui donna femme et domaine...

Un château qu'il eut de Charles en fief.

D'el tenem nostra terra et nostre cazamen.

Roman de Fierabras, v. 4173.

Nous tenons de lui notre terre et notre fief.

ANC. FR.

Riche homme sont, chascun tint chasement.

Quant à Bues donnas son chasement,

La duchée de Gascongne la grant.

R. de Garin le Loherans. Du Cange, t. II, col. 377.

CAT. Casament. ESP. Casamiento. PORT. IT. Casamento.

8. Cazar, v., pourvoir, caser.

Mas cascus casar si volria

De l'autrui, mas ren no i metria.

P. Cardinal: A totas partz.

Mais chacun se voudrait pourvoir de l'autrui, mais n'y mettrait rien.

De mil amicx es casada

E de mil senhors amia.

Marcabrus: Estornel.

Elle est pourvue de mille amis, et amie de mille seigneurs.

Part. pas. subst. - Casé, vassal.

Per vos sui al dalfin casaz

E tenc totas mas eretaz.

Delfinet: Del mieh.

Par vous je suis vassal du dauphin et tiens tous mes héritages.

Et a un castel mult cortes,

On sun, cavalliers e borzes,

Plus de XX. millia casatz.

Roman de Jaufre, fol. 96.

Et a un château très courtois, où sont plus de vingt mille vassaux, chevaliers et bourgeois.

Aqui jongo Bergonh e Berrier

E chazat e estranh e soldadier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80,

Là joignent Bourguignons et Berruiers et casés et étrangers et soldats à gage.

ANC. FR. Dus, contes, princes et casés,

Bourgois, citoiiens et fievés.

Roman du Renart, t. IV, p. 266.

Si com vos estes mi home e mi chasé.

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 3991.

CAT. ESP. PORT. Casar. IT. Casare.

9. Acazar, v., établir, marier.

Mas C piusselas vos ai vist maridar...

C cavayers vos ai vist acazar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je vous ai vu marier plus de cent demoiselles... je vous ai vu établir cent cavaliers.

ANC. FR.

Il y en eut quelques uns qui s'y acasèrent.

Brantôme, Duels, p. 3.

Acaser au milieu d'un peuple abominable.

Du Bartas, p. 441.

10. Accasat, s. m., casé, vassal.

11. Sotzaccasat, s. m., sous-vassal.

No devon ni no podon mettre accasat ni sotzaccasat.

Tit. de 1413, de sainte Eulalie, à Bordeaux.

Ne doivent ni ne peuvent mettre vassal ni sous-vassal.

Metre acasat ni sotzacasats ab meys cens.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. de Monteil.

Mettre vassal et sous-vassal à demi-cens,

12. Descazernar, v., chasser, déposséder.

Si qu'enemics qu'ieu aia no pes que m descazern

De la mar on domnei, et no m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Tellement que je ne pense pas que j'aie ennemi qui me chasse de la mer où je courtise, et je ne me sépare pas de la direction.

E non cre

Que de re

Negus me descazern.

E. Fonsalada: En abriu.

Et je ne crois pas que nul me dépossède de rien.

13. Decazar, Descazar, v., déloger, chasser, expulser.

Mas, sol car a lor platz, lo volon decazar.

Guillaume de Tudela.

Mais, seulement parce qu'il leur plaît, ils le veulent déloger.

Que decazavan voluntiers

Nostra sancta crezenza.

V. de S. Honorat.

Qui chassaient volontiers notre sainte croyance.

Part. pas. Per que pretz et jovens

E bels captenemens

En son mout descazatz.

Giraud de Borneil: Solatz e joy.

Par quoi mérite et grâce et belles manières en sont beaucoup expulsés.

IT. Scazare.

 

Cascavel, s. m., grelot.

Voyez le P. Menestrier, Origine des orn. des armoiries, p. 8.

Fai los cascavels ordir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais carillonner les grelots.

De senhals e de cascavels.

Roman de Flamenca, fol. 14.

D'enseignes et de grelots.

CAT. Cascavell. ESP. Cascabel. PORT. Cascavel. (chap. cascabell)

 

Cass, adj., lat. cassus, nul, vain.

Que la leyssa sia nulla et cassa.

Tit. de 13O6. DOAT, t. XLII, fol. 48.

Que le legs soit nul et vain.

Que tota gabella... sia cassa et nulla.

Regist. des États de Provence de 1401.

Que toute gabelle... soit vaine et nulle.

2. Cassar, Caissar, Cachar, v., lat. quassare, casser, briser.

Quar lo rauzel quassat non deu hom plus cassar.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 34.

Car on ne doit plus briser le roseau cassé.

Qu'el bos cavals, quan s'eslaissa,

Tira be 'l fre e lo caissa.

G. Adhemar: Pois ja vei.

Que le bon cheval, quand il s'élance, tire bien le frein et le casse.

Fig. Quar mals bes cass' e emberca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Car le mal casse et ébrèche les biens.

- Casser, annuler.

Part. prés. Cassan et annulan.

(chap. Cassán y anulán; cassá als textos antics : anulá, rayá, trencá)

Fors de Bearn, p. 1097.

Cassant et annulant.

Part. pas. E Jaufre remas totz cassatz, 

Que tan fo feritz e macatz.

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et Jaufre resta tout brisé, vu qu'il fut tant frappé et blessé.

Es redonda e dura; cachada, no s plega.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Elle est ronde et dure; cassée, elle ne se plie pas.

ANC. FR. Il se cacha très grandement, et dist qu'il cuidoit bien que, par celle cacheure, il mourroit.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

CAT. Cassar. ESP. Casar. PORT. Cassar. IT. Cassare.

3. Cassadura, Cachadura, s. f., brisure, cassure.

Mays non ac nulla cassadura. V. de S. Honorat.

Mais il n'eut aucune brisure.

Cachadura, ruptura, arsura. Eluc. de las propr., fol. 62.

Cassure, rupture, brûlure.

ANC. FR. Peu après celle cacheure, il chut au lit, dont il morut.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

IT. Cassatura.

4. Cachament, s. m., cassure, brisure.

Per lor cachament et blessament... Laqual l'emperador getet en terra et pres cachament.

Aloes... entre dens pren cachament.

Eluc. de las propr., fol. 162, 194 et 199.

Par leur cassure et blessure... Laquelle l'empereur jeta à terre et elle prit cassure.

Aloès... prend brisure entre dents.

IT. Cassamento.

 

Cassa, s. f., chasse, poursuite.

Tot' ora cant en cassa iretz.

(chap. Tot' hora cuan de cassera aniréu; cassá: casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

A toute heure quand vous irez en chasse.

Per paor d'auzel de cassa.

Naturas d'alcuns auzels.

Par peur d'oiseau de chasse.

- Ce qu'on a pris à la chasse.

E 'l mangera pro de sa cassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et il mangera suffisamment de sa chasse.

CAT. Cassa (actualmente usa el portugués caça, caçar). ESP. Caza. PORT. Caça. IT. Caccia. (chap. cassa, cassera)

2. Cassayre, Cassador, s. m., chasseur.

Ayssi com I cassayre a pus gran gaug, cant pren I ser que cant pren I conilh. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Aixina com un cassadó té mes gran goch, cuan pren 1 ciervo que cuan pren un conill – o cachap.)

Ainsi comme un chasseur a plus grande joie, quand il prend un cerf que quand il prend un lapin.

Aissi col cers que, quant a faich son cors,

Torna morir al crit dels cassadors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ainsi comme le cerf qui, après qu'il a fait sa course, revient mourir au cri des chasseurs.

Adjectiv. E li ric hom cassador

M'enueion e 'l buzacador,

Parlan de volada et d'austor.

Bertrand de Born: Rassa.

Et les riches hommes chasseurs et les amateurs de buses, parlant de volée et d'autour, m'ennuient.

CAT. Cassador (actualmente usa el portugués caçador). ESP. Cazador. PORT. Caçador. IT. Cacciatore. (chap. cassadó, cassadora, cassá)

3. Cascieu, s. m., chasse, lieux de chasse.

Boscs et bartas et cascieus... arbres dometgues et salvatgues et cascieus.

Tit. de 1256. DOAT, L. CXIII, fol. 46.

Bois et bocages et lieux de chasse, arbres domestiques et sauvages et lieux de chasse.

4. Cassar, v., chasser, poursuivre.

Et ieu cas so qu'aissel prenga.

Raimond d'Orange: Pos tals.

Et je chasse ce que celui-ci prenne.

Qu'anc cynglar no vim plus irat,

Quan l'an brocat ni l'an cassat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Que jamais nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand on l'a poursuivi et on l'a chassé.

Cum selh que cassa e non pren.

Elias de Barjols: En atretal.

Comme celui qui chasse et ne prend pas.

Lo lebrier corre e la lebre, l'us per pahor, l'autre per dezirier; l'us s'en fug; l'autre cassa. et Vert., fol. 29.

(chap. Lo llebrel corre y la llebre, la un per paó o temó, l'atre per dessich; la un fuch; l'atre acasse.)

Le lévrier court et le lièvre, l'un par peur, l'autre par désir; l'un s'enfuit, l'autre chasse.

- Expulser.

Casset Constanti e sos fils de la terra.

V. de Bertrand de Born.

Il chassa de la terre Constantin et ses fils.

Fig. E peccatz cassa sanctor.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et péché chasse sainteté.

CAT. Cassar. ESP. Cazar. PORT. Caçar, IT. Cacciare. (chap. Cassá; acassá: acasso, acasses, acasse, acassem o acassam, acasséu o acassáu, acassen. Perseguí: perseguixco, perseguixes, perseguix, perseguim, persegui, perseguixen.)

5. Causar, v., chasser, expulser.

Que causan los eretges de mest l'autra gent bona.

Guillaume de Tudela.

Qui chassent les hérétiques du milieu de l'autre bonne gent.

6. Decassar, v., chasser, poursuivre.

Per lasquals errors decassar. Brev. d'amor, fol. 144.

Pour lesquelles erreurs chasser.

Lo reys l'a decassat,

Car en tota Equitania non ac borc ni ciptat.

V. de S. Honorat.

Lo roi l'a chassé, car en toute Aquitaine il n'eut bourg ni cité.

Els anavan fort descasan.

Brev. d'amor, fol. 176.

Ils les allaient poursuivant fort.

ANC. FR. Scipion fut envoyé en Espagne, dont il déchassa les Carthaginois.

Amyot, Tr. de Plutarque. V. de Fab. Maximus.

Mais je vois peu à peu que l'aube qui s'avance 

Déchasse en s'approchant l'ombrage et le silence.

Desportes, Premières oeuvres, p. 203.

IT. Scacciare.

7. Encaus, s. f., poursuite, chasse.

Grans fo l'encaus.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

La poursuite fut grande.

Metre la devetz en encaus.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous devez la mettre en chasse.

ANC. FR. E lo cers s'enfoï les sauz

Qui n'est pas bel de lor enchauz.

Roman du Renart, t. III, p. 95.

Ebrouinz le enchauça et fist d'eulz en cel enchauz si grant occision.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 360.

ANC. ESP.

Con sabor del encalzo arramarien Troyanos.

Poema de Alexandro, cop. 695.

8. Encaussament, s. m., poursuite.

Comensero 'ls ad encaussar, e mentre fassian l'encaussament, Augier Daynes venc. Philomena.

Ils commencèrent à les poursuivre, et tandis qu'ils faisaient la poursuite, Ogier le Danois vint.

Ad abaissament et encaussament de Vaudesia.

Tit. de 1243. DOAT, t. XXXI, fol. 47.

A abaissement et à poursuite de l'erreur des Vaudois.

IT. Scacciamento. (chap. Acassamén, de acassá.)

5. Entrecaussamen, s. m., entre-pourchas.

De Cesar, de Pompeiu say yeu perfiechamens

Las vidas e las morts e 'ls entrecaussamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parfaitement les vies et les morts et les entre-pourchas de César, de Pompée.

10. Encaussador, s. m., poursuivant.

Aissi cum fan volpill encaussador,

Encaus soven so qu'ieu non aus attendre.

G. Magret: En aissi m.

Ainsi comme font les timides chasseurs, je poursuis souvent ce que je n'ose atteindre.

11. Encaussar, Encassar, v., poursuivre, pourchasser.

Que no s'auza tornar ni s pot gandir,

Quan l' encausson siei enemic mortal.

P. Vidal: Anc no mori.

Qui n'ose se tourner ni se peut garantir, quand ses ennemis mortels le poursuivent.

L'us m'encaussa, l'autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

L'un me chasse, l'autre me fait rester.

Fig. Aissi 'ls encaussa avers.

P. Cardinal: L'afar.

Ainsi l'argent les poursuit.

En Proensa cant encaus ni cant fau

Crit: Monferrat.

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc.

En Provence quand je poursuis et quand je fais le cri: Montferrat.

Vos encassavan feren ad espero.

Rambaud de Vaquieras (Vaqueiras): Senher marques, var.

Vous chassaient frappant de l'éperon.

ANC. FR. Et ke nus n'en fuie lor prie,

Ne n'encauce trop folement.

Roman du Renart, t. III, v. 371.

Moult en ocist en fuiant; il les enchausa jusques à un fleuve qui est apelez Hester.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 164.

ANC. ESP.

Et fueron encalzados Dario con su mesnada.

Poema de Alexandro, cop. 1032.

IT. Incalzare.

12. Percat, s. m., quête, profit, poursuite.

Et anava motas sasons

En percaz ab autres glotons.

V. de S. Honorat.

Et il allait maintes fois en quête avec d'autres pillards.

Quar enueitz es, qui tot l'an vai querer

Menutz percatz, paupre ni vergonhos.

Pistoleta: Ar agues ieu.

Car c'est un ennui, qui, pauvre et honteux, va tout l'an chercher de menus profits.

Et en dompnei ai mes tans bels percatz

Et tant cortes usatge.

Raimond de Miraval: Sirventes.

Et en galanterie j'ai mis si belles poursuites et si courtois usage.

El vostre paubr' ostal

Viu hom d'avols percatz.

T. de Falcon et de Gui: Falco.

A votre pauvre hôtel on vit de méchants profits.

ANC. FR. Car maint beau gibier est perdu

Par fautes de faire pourchas.

Coquillart, p. 33.

Par le pourchas des envieux.

Charles d'Orléans, p. 80.

Vus mustrerai d'une suriz

Ki, par purchaz e par engin,

Aveit menaige en un mulin.

Marie de France, t. II, p. 68.

IT. Procaccio.

13. Percassar, v., pourchasser, tracasser.

S'ieu percasses mon ben alhor.

Gaubert Moine de Puicibot: Amor.

Si je poursuivisse mon bien ailleurs.

E van percassan e queren

Vianda per lur noiremen.

Brev. d'amor, fol. 51.

Et vont pourchassant et cherchant vivre pour leur nourriture.

Cove que s percas sai e lai.

P. Rogiers: Senher.

Il convient qu'il se tracasse çà et là.

ANC. FR. A aimer et pourchasser ceste saincte sapience, discipline des roys.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 17.

IT. Procacciare.

 

Casser, s. m., chêne.

Casser es arbre glandier... Gentils querion respostas els cassers.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre à glands... Les gentils demandaient des réponses aux chênes.

 

Cassia, s. f., casse.

Cassia es especia aromatica.

Erba ayssi cum cassia lignea.

Mollifican cum cassia fistola.

Eluc. de las propr., fol. 202, 38, 104.

La casse est une espèce aromatique.

Herbe ainsi comme casse ligneuse.

Mollifiant comme la casse fistole.

 

Cassidos, adj., chassieux.

Si tos huelhs es lag ni cassidos.

V. et Vert., fol. 62.

Si ton oeil est souillé et chassieux.

 

Cast, adj., lat. castus, chaste.

Tortretz auzel simple es cum colomba, et trop plus cast que ela.

Eluc. de las propr., fol. 148.

(chap. La tórdola es un muixó simple com lo colom, y mol mes casto que ella.)

La tourterelle est un oiseau simple comme la colombe, et beaucoup plus chaste qu'elle.

Cove que sia cast e amesuratz.

Regla de S. Benezeg, fol. 74.

Il convient qu'il soit chaste et prudent.

Qui recep en son cor mals pessamens... non es castz davan Dieu.

V. et Vert., fol. 84.

Qui reçoit en son coeur mauvaises pensées... n'est pas chaste devant Dieu.

Fig. De mi dons, qu'es bel' e blonda

E de totz mals aibs cast' e monda.

Folquet de Lunel: Can beutatz.

De ma dame, qui est belle et blonde et chaste et pure de toutes mauvaises qualités.

ANC. FR. Cent pucelles castes et de bonnes meurs.

Roman français de Fierabras.

CAT. Cast. ESP. PORT. IT. (chap.) Casto.

Alfonso II de Aragón, caballo, lanza, escudo, corona, cavaller, cavalleria, cavallers; En

2. Castament, adv., chastement.

Qu'ieu cre, si vis vostre cors grail' e gen

Ypolite, que visquet castamen, etc.

G. d'Anduse. Be m ditz.

Que je crois que si Hippolyte, qui vécut chastement, avait vu votre corps gracieux et gentil, etc.

Garda non solament los oils chastament mas la lenga.

Trad. de Bède, fol. 32.

Garde chastement non seulement les yeux mais la langue.

CAT. Castament. ESP. PORT. IT. Castamente. (chap. castamen)

3. Castitat, Castedat, Castetat, s. f., lat. castitatem, chasteté.

Contra lucxuria sun fait de castitat. Poëme sur Boèce.

Contre luxure ils sont faits de chasteté.

Obra valra mai ses castedat, que castedatz ses obra.

Liv. de Sydrac, fol. 51.

Oeuvre vaudra plus sans chasteté, que chasteté sans oeuvre.

An fag vot de gardar castetat.

V. et Vert., fol. 18.

Ont fait voeu de garder chasteté.

CAT. Castedat. ESP. Castidad. PORT. Castidade. IT. Castità. (chap. Castidat.)

 

Castanha, Castagna, Castanhia, s. f., lat. castanea, châtaigne.

Mais am freidura e montagna

No fas figa ni castagha.

P. Rogiers: Dousa amiga. (douss' amia)

J'aime plus froidure et montagne que je ne fais figue ni châtaigne.

Nég. expl. Totz sos afars no val una castanha.

P. Vidal: Ges pel temps.

Toute son affaire ne vaut une châtaigne.

Castanhia pelada paga del sestier un dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Châtaigne pelée paie du setier un denier.

CAT. Castanya. ESP. (chap.) Castaña. PORT. Castanha. IT. Castagna.