
- Benvingut al exámen de piloto.
Primera pregunta:
Cuán són dosséns peus?
- Sen persones !
- No home, no !
- Que ña algún tullit o qué ?
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.
Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.
Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén mossen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquians; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:
- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.
Lo móssen, contén, va di:
- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:
- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?
Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:
- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:
- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.
Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:
- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:
- ¿Qué tos fach?
Va di lo móssen:
- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:
- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?
Lo móssen va contestá:
- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.
Va di Belcolor:
- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?
Entonses va di lo retó:
- Disme lo que vols y u faré de bona gana.
Belcolor va di entonses:
- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.
Va contestá lo rector:
- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.
- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.
Y ella va di:
- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.
Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:
- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.
Belcolor va eixecá la vista y va di:
- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?
Va di lo móssen:
- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.
- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.
Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:
- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.
Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:
- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.
Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:
- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».
Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.
Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.
Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.
Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.
Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?
A lo que va contestá:
- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!
Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?
- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.
A lo que Tingoccio va contestá:
- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:
- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?
A lo que Tingoccio va contestá.
- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.
Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:
- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:
- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:
- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.
¡Ay de la meua infelís vida!
¿Alguna vegada podría torná
al lloch del que vach sé desposeída?
No estic segura, y es tan ardén
lo afán del meu pit
per torná aon viure solía,
oh lo meu be, oh únic descáns,
que me té maltratada.
¡Ah, disme tú, que no preguntaría
a datre, ni sabría!
Ah, siñó meu, fésmu esperá,
que es lo consol de la meua alma afligida.
No sé be repetí cuán va sé lo plaé
que me té inflamada
sense pugué descansá nit ni día,
perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,
en forsa desusada,
cada un a la seua foguera me enseníe,
aon cremo encara:
y sol tú me pots animá
y tornám la virtut perduda.
¡Ah, disme tú si passará algún día
que te troba potsé
aon los ulls que causen lo meu dol;
dísmu, be volgut, dolsa alma meua,
disme cuán vindrás,
que al di «Pronte» ya me dones consol;
passe lo tems en un vol
que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,
per a curám, que es gran la ferida!
Si passare que alguna vegada te tinga
no sé si siré tan loca
com antes vach sé y te dixaré anáten,
te retindré, y que vingue lo que vingue,
pos de la dolsa boca
lo meu dessich se té que be nutrí;
només vull di;
aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,
que en sol pensáu la cansó cobre vida.
En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.
ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.
Conte, Cointe, Cuende, adj., lat. comptus, cultivé, gracieux, aimable.
Terras contas e non contas.
(chap. Terres cultivades, conreades, llaurades, traballades, y ermes.
Als textos antics se trobe “cultos et eremos”, "cultas et eremas" y varians, declinassions.)
Tit. de 1253. Arch. du Roy., J, 323.
Terres cultivées et non cultivées.
Si m ten fin' amors coint' e gai.
B. de Ventadour: Era non vei.
Ainsi pur amour me tient aimable et gai.
Tals s'en fai conhtes e parliers.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Tel s'en fait gracieux et parleur.
En est sonet cuend' e leri.
A. Daniel: Ab guay.
En ce sonnet gracieux et léger.
Mout ai estat cuendes e gais.
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
J'ai été moult gracieux et gai.
2. Conge, Conje, adj., poli, gracieux, aimable, gentil.
En un leu chantar conge.
Giraud de Borneil: Razon.
En un léger chant gracieux.
Qual pro y auretz, dompna conja?
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Quel profit y aurez-vous, dame gentille?
Car de doussa terra conja
Me trays.
Pierre d'Auvergne: Al descebrar.
Car elle me tire de douce terre agréable.
ANC. FR. Cuintes de paroles et bels.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 21.
Chescun fu de cunseil cointes e bien sené...
Esliz unt ne sai kels ne kanz
De plus cuint è des miex parlanz.
Roman de Rou, v. 819 et 6062.
3. Cointamen, Cueindamen, Conhdamens, adv., gracieusement, poliment, proprement.
Peirol, violatz e chantatz cointamen
De ma chanson los motz e 'l so leugier.
Albert de Sisteron: Bon chantar.
Peyrol, jouez et chantez gracieusement les mots et la musique légère de ma chanson.
Cueindamen vol manjar molt.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il veut manger très proprement.
Conhdamens ai estat dezamoros.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
J'ai poliment cessé d'être amoureux.
ANC. FR. Li chamberlenc mult kuintement
Fist el duc sun cumandement.
Roman de Rou, v. 7085.
ANC. CAT. Coindament. ANC. IT. Contamente.
4. Coindet, Cuendet, Cunhdet, adj., gracieux, gentil, accort.
Vostre gen cors cuendet e gay.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Votre gentille personne gracieuse et gaie.
Perqu'ieu sui cuendeta e guaia.
La comtesse de Die: Ab joi.
C'est pourquoi je suis accorte et gaie.
S'ieu sabi' aver guizardo
De chanso, si la faria,
Ades la comensaria
Cunhdeta de motz e de so.
Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver.
Si je savais avoir récompense d'une chanson, si je la ferais, je la commencerais dès à présent gentille de mots et de musique.
5. Coindia, Cueindia, Cunhdia, Cunthia, s. f., grâce, politesse,
courtoisie, charme. (chap. Facundia. Fassilidat y desenvoltura al parlá, elocuensia, desparpajo, fluidés, grassia, cortesía o cortessía, etc.)
Al mieu semblan non seria
Lo paradis gent complitz de coindia
Senz leis.
B. Calvo: S'ieu ai perdut.
A mon avis le paradis ne serait pas agréablement accompli de charme sans elle.
E gens parlar et avinens cunhdia.
G. Faidit: Chant e deport.
Et gentil parler et avenante politesse.
Beutatz e valors e cueindia,
Dona, creis en vos quascun dia.
Pons de Capdueil: S'anc fis ni dis.
Beauté et mérite et grâce, dame, croît en vous chaque jour.
De gran beutat e de gran cunthia.
P. Vidal: Mai o.
De grande beauté et de grand charme.
6. Coindansa, Cuendansa, Cundansa, s. f., accointance, agrément, aménité.
E qu'om non aia coindansa
Ab paubra persona.
P. Cardinal: Falsedatz.
Et qu'on n'ait pas accointance avec pauvre personne.
Vuelh sa cuendans' e sa paria.
Pons de Capdueil: S'anc fis ni.
Je veux son accointance et sa compagnie.
Qu'apres ai sa cundansa.
E. Cairel: Can la freidors.
Que j'ai appris son aménité.
7. Cundezia, s. f., gracieuseté.
Com marqueza qu'es ses par de cundezia.
T. de Giraud Riquier et de Jordan: Senher Jorda.
Comme marquise qui est sans pareille de gracieuseté.
ANC. FR. Hons qui porchace druerie
Ne vaut noient sans cointerie.
Roman de la Rose, v. 2146.
8. Coindeiar, Condeiar, v., embellir, faire politesse, ajuster.
E 'l joven cors c' ades gensa e coindeia.
Rambaud de Vaqueiras: Eissamen ai.
Et le joli corps qui s'arrange et embellit toujours.
Aquella que miels parla e coindeya.
Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.
Celle qui mieux parle et fait politesse.
E 'l joves cors que tan gen se condeia.
Raimond de Miraval: Dona.
Et l'agréable corps qui s'ajuste si gentiment.
ANC. FR. Et se remire et se demaine
Por soi parer et cointoier...
Et se cointoient et se fardent
Pour ceux bouler qui les regardent.
Roman de la Rose, v. 9055 et 9065.
IT. Conciare.
9. Coindar, v., cajoler, caresser, disposer.
Qu'ieu no sai dir ni coindar.
Bertrand de Born: Quant vei lo.
Que je ne sais dire ni cajoler.
Qu'il se tengron per paiat
Del pres; com an coindat,
Laisson morir tanta gen.
B. Zorgi: On hom plus.
Vu qu'ils se tinrent pour payés du prix; comme ils ont disposé, ils laissent mourir tant de gens.
10. Cueyntat, s. m., compagnon, affidé.
Venc bo mati Matran e son cueyntat. Philomena.
Matran et son compagnon vint bon matin.
11. Cundir, v., orner, embellir.
Et aiso don cundir
Volra et abelir
Sa test' en aquel jorn.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Et cela dont elle voudra orner et embellir sa tête en ce jour.
ANC. FR. Si s'en affuble et si s'apreste
De soi cointir et faire feste.
Roman de la Rose, v. 18216.
Et volentiers se cointissoient
A leur pooir et s'acesmoient.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 447.
12. Acoindansa. s. f., accointance, accueil, société.
Tan me feses plazer vostr' acoindansa!
Giraud le Roux: Nulhs hom.
Tant me fît plaisir votre accointance!
Tant qu'aleuges mon afan
Ab douss' acoindansa.
P. Raimond de Toulouse: Pessamen.
Tant qu'elle allégeât mon chagrin avec un doux accueil.
ANC. FR. Miex aim morir recordans ses beautés
Et son grant sens et sa belle acointance.
Le Roi de Navarre, chanson 29.
13. Acundamen, Acointamen, s. m., accointement, rapport.
A selhs que an ab vos acundamen
Que amon joy e solatz e joven.
Le Moine de Montaudon: Aissi cum.
A ceux qui ont accointement avec vous, qui aiment joie et soulas et grâce.
D'arismetica sai totz los acointamens.
P. de Corbiac: El nom de.
Je sais tous les rapports d'arithmétique.
ANC. FR. Je ne sai quel acointement
Vous penssez.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 318.
IT. Acconciamento.
14. Acoindar, v., accointer, fréquenter, accueillir
E qui los acointa
Fai trop gran follor.
G. Figueiras: Sirventes.
Et qui les fréquente fait très grande folie.
Pus tan fai qu'ab si m'acuynda.
A. Daniel: Ans qu'els cim.
Puisqu'elle fait tant qu'elle m'accueille avec soi.
ANC. FR. As riches se voldra tot avant acointier.
Thibaud de Mailli, p. 11.
IT. Acconciare.
15. Aconjar, v., affectionner, accointer.
Qui s'aconja
De trop human joi jauzir.
Pierre d'Auvergne: Al descebrar.
Qui s'affectionne à trop goûter jouissance humaine.
16. Reconja, s. f., enjolivement.
Que may val que reconja.
Arnaud de Marsan: Qui comte vol.
Vu que vaut mieux qu'enjolivement.
17. Reconjar, v., rapprocher, rajuster.
Can se reconjan auzeus.
Thibaud de Blison: Can se.
Quand les oiseaux se rapprochent.
IT. Riconciare.
Conteiral, s. m., contemporain.
Mos conteirals de mon linage.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.
Mes contemporains de mon lignage.
Contempner, v., lat. contemnere, mépriser.
Totz los heretges contempnet e reproet.
L'Arbre de Batalhas, fol. 14.
Il méprisa et réprouva tous les hérétiques.
ANC. FR. Son insolence de contemner ainsi les loix.
Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Alcibiade.
Alors pourriez en verité
Contemner leur autorité.
C. Marot, t. IV, p. 188.
IT. Contennere.
(ESP. Desestimar, menospreciar, se parece a condenar según el uso.
Chap. Menospressiá, contemnere en latín s'assemelle a condemnare, condená.)
Content, adj., lat. contentus, content.
El es fort mal content.
Chronique des Albigeois, col. 69.
Il est fort mal content.
CAT. Content. ESP. Contento. PORT. Contente. IT. Contento. (chap. contén, contens, contenta, contentes; v. contentá, acontentá, contentás, acontentás: yo me contento, contentes, contente, contentem o contentam, contentéu o contentáu, contenten; yo me acontento, acontentes, acontente, acontentem o acontentam, acontentéu o acontentáu, acontenten. Yo me acontentaría en un segón premio del gros de Nadal.)
2. Escontentar, v., réjouir.
Al dous nou termini blanc
Del pascor vei la elesta
Don lo nous temps s'escontenta.
Bertrand de Born: Al dous nou.
Au doux nouveau terme blanc du printemps je vois l'élue dont le nouveau temps se réjouit.
Contra, prép., lat. contra, contre, en comparaison, vers, envers.
Contra felnia son fait de gran bontat;
Contra perjuri, de bona feeltat.
Poëme sur Boèce.
Contre félonie ils sont faits de grande bonté; contre parjure, de bonne fidélité.
Sembleran tut leugier
Contra la mort del jove rei engles.
Bertrand de Born: Si tut li dol.
Sembleraient tous légers en comparaison de la mort du jeune roi anglais.
Com la flors c'om retrai
Que totas horas vai
Contra 'l soleill viran.
Peyrols: D'un sonet.
Comme la fleur qu'on cite qui va à toute heure se tournant vers le soleil.
Com lo sol es plus chauz contra 'l media.
Albertet: Atrestal vol faire.
Comme le soleil est plus chaud vers le midi.
Tant tem de far contra ley faillimen.
Albert de Sisteron: Ben chantar.
Craint tellement de faire manquement envers elle.
ANC. FR. Que trestout le païs contre li acouroit.
Roman de Berte, p. 181.
CAT. ESP. PORT. IT. Contra.
(chap. contra; té diferens significats: contra mes súo, mes servesa me apetix. No es que estiga en contra del aigua, es per a ficá ejemplos.)
2. Contrari, adj., lat. contrarius, contraire, opposant.
E greus ira de mar,
Mas lo temps fo contraris.
V. de S. Honorat.
Et forte agitation de mer, mais le temps fut contraire.
Adv. comp. Faire neguna causa al contrari.
(chap. Fé cap cosa al contrari.)
Tit. de 1461. DOAT, t. LX, fol. 223.
(N. E. Ahora que veo 1461, fíjense cómo escribían el sí en Cataluña en ese año (y posteriores):
¿Les suena de algo el hoc, oc, och, òc? Si no saben que es propio de la lengua de Oc y sus dialectos como el catalán, miren aquí abajo:)
Faire aucune chose au contraire.
En contrari afferman.
Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236.
Au contraire ils affirment.
Per contrari puesc dir.
Serveri de Girone: Del mon volgra.
Je puis dire par contraire.
Substantiv. Hoc e no son duy contrari.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
(chap. Sí y no son dos contraris. Igual encara ña algún ase catalaniste o somera catalanista que no u sap. Se trobe escrit oc, òc, och, hoc, y potsé alguna varián mes. Los diputats o deputats del General de Cathalunya, al 1461 y encara después, escribíen - y seguramén díen - oc, òc, och, hoc : lo nostre sí actual. Y volen fé creure que lo catalá es una llengua diferenta al ocsitá, provensal, cuan sol es un dialectet en una mica de química de la probeta de Pompeyo Fabra. Dante ya explicabe algo de aixó (sì, sí, oui, oil, oc) al seu llibre escrit en latín “De vulgari eloquentia, liber primus”.)
Oui et non sont deux contraires.
Ans a de contraris tan.
T. de G. de Mur et de G. Riquier: Guiraut Riquier.
Mais il a tant de contrariétés.
CAT. (chap.) Contrari. ESP. PORT. IT. Contrario.
3. Contrariament, adv., contrairement, d'une façon contraire.
Deves procezir contrariament.
Eluc. de las propr., fol. 93.
Devez procéder d'une façon contraire.
4. Contrarios, adj., lat. contrarius, contraire, contrariant, adversaire.
Que sol esser fis e bos,
Mas er m'es contrarios.
Aimeri de Peguilain: Eissamens.
Qu'il a coutume d'être fidèle et bon, mais maintenant il m'est contraire.
E us yverns braus e contrarios.
P. Cardinal: Non es cortes.
Et un hiver rude et contrariant.
Quar mala molher es contrarioza.
Eluc. de las propr., fol. 71.
Car méchante femme est contrariante.
Substantiv. Ni blandis sos contrarios.
G. Riquier: Kalenda.
Ni flatte ses adversaires.
ANC. FR. Iriéement parla li luz
Qui moult esteit contraliuz...
Un vileins prist feme à espuse
Qui moult esteit contraliuse.
Marie de France, t. II, p. 64 et 379.
ANC. CAT. Contrarios. ESP. Contrarioso. (chap. contrariós, contrariosos, contrariosa, contrarioses. v. contrariá, contradí, portá la contraria.)
5. Contrariosamen, adv., contrairement.
Senton diversamen o contrariosamen.
Trad. de la Regle de S. Benoît, fol. 76.
Ils sentent diversement ou contrairement.
6. Contrariaire, s. m., contradicteur.
Quan poirai, lhi serai contrariaire.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.
Quand je pourrai, je lui serai contradicteur.
ANC. ESP. (contradictor) PORT. Contrariador.
7. Contrarietat, s. f., lat. contrarietatem, contrariété.
Per gran contrarietat de vens.
(chap. Per gran contrariedat de vens; lo ven, los vens bufaben en contra, o be no bufaben.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.
Par grande contrariété de vents.
Se a tu fai contrarietat.
(chap. Si a tú (te) fa (alguna) contrariedat.)
Trad. d'Albucasis, fol. 29.
S'il te fait contrariété.
Adv. comp. Per bona fe e ses mal engien e ses contrarietat.
Statuts de Montpellier de 1204.
Par bonne foi, et sans mauvais artifice, et sans contrariété.
CAT. Contrarietat. ESP. Contrariedad. PORT. Contrariedade. IT. Contrarietà. (chap. contrariedat, contrariedats.)
8. Contraria, s. f., contradiction, résistance.
Cant au K. Martels la contraria.
(chap. Cuan Carlos Martel va sentí, escoltá la contraria, contradicsió.)
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.
Quand Charles Martel entend la résistance.
ANC. ESP. Contraria.
9. Contrariamen, s. m., contrariété, opposition.
Aquelas acordansas ni 'ls contrariamentz.
(chap. Aquelles acordanses ni los contrariamens.)
Ab las autras estellas.
P. de Corbiac: El nom de.
Ces concordances et les oppositions avec les autres étoiles.
10. Contrariar, v., contrarier.
E 'l tieu filhs non contraria
Ton voler neguna ves.
(chap. Y ton fill (lo teu fill: Jesús) no contrarie lo teu (ton) volé cap vegada. - Vaya fill que teníe la vera, verdadera, virgen: María.)
P. Cardinal: Vera vergena.
Et ton fils ne contrarie ta volonté aucune fois.
Qu'aissi sui fis qu'on plus mi contraria,
Siec son coman e 'l fas tot a sa guia. (guia: guisa)
G. Pierre de Cazals: Ja no cugey.
Que je suis ainsi fidèle qu'où elle me contrarie plus, je suis son commandement et je fais tout a sa guise.
Part. prés. Qu'ie us fos contrarians
Ab digz mals dizedors.
Gaubert Moine de Puicibot: S'ieu anc jorn.
Vu que je vous fus contrariant avec mots méchants parleurs.
CAT. ESP. PORT. Contrariar. IT. Contrariare.
11. Contrastius, adj., contrariant.
Mas ben suy contrastius
En tot quan puesc.
P. Cardinal: Non es cortes.
Mais je suis bien contrariant en tout ce que je puis.
12. Contrastaire, s. m., contrediseur, contrariant.
Car d'aisso m'es contrastaire.
(chap. Ya que de aixó, aissó, açó, me es contrastadó, contradién: me porte la contraria en aixó.)
T. de G. de S. Gregori et de Blacas: Seingner.
Car de cela il m'est contrediseur.
ANC. ESP. Contrasto. IT. Contrastatore.
13. Contrast, s. m., débat, querelle, contraste.
Que las lebres an contrast als lebriers.
Guillaume de Tudela.
Que les lièvres ont querelle avec les lévriers.
Angel non ha contrast en sa virginitat, car non ha cors ni carn; angels es purs esperitz. V. et Vert. fol. 94.
Ange n'a point de débat en sa virginité, car il n'a corps ni chair; ange est pur esprit.
ANC. CAT. Contrast. ESP. PORT. Contraste. IT. Contrasto. (chap. contrast, contrasts; v. contrastá: contrasto, contrastes, contraste, contrastem o contrastam, contrastéu o contrastáu, contrasten.)
14. Contrastar, v., lat. contrastare, contredire, opposer.
Doncx ben es fols qui ab Turcx mov conteza,
Pus Jesus Crist no lor contrasta res.
Le chevalier du Temple: Ira e dolor.
Donc est bien fou qui avec Turcs meut querelle, puisque Jésus-Christ ne leur contredit rien.
Lai on amor vol renhar,
Razos no pot contrastar.
Aimar de Rochaficha: Si amors fos.
Là où amour veut régner, raison ne peut contredire.
ANC. FR.
N'i a ne fort ne fièble ki à Rou contrestace.
Roman de Rou, v. 1441.
CAT. ESP. PORT. Contrastar. IT. Contrastare.
15. Contestar, v., lat. contestare, contester, disputer.
Avian contestada la leit (sic)... Pois que la leis es contestada.
Trad. du Code de Justinien, fol. 5.
Ils avaient contesté la cause... Après que la cause est contestée.
CAT. ESP. PORT. Contestar. IT. Contestare.
16. Encontra, prép., contre, vis-à-vis, vers, en comparaison de.
Ni no conselh a cels del Caupiduelh
Qu' encontra 'l rey passon tost en Campanha.
P. Vidal: Quor qu'om.
Ni je ne conseille à ceux du Capitole que contre le roi ils passent promptement en Campanie.
Encontra 'l prim rai del solelh.
Gavaudan le Vieux: L'autre dia.
Vis-à-vis le premier rayon du soleil.
Ja mos chantars no m'er honors
Encontra 'l ric joy qu'ai conques.
B. de Ventadour: Ja mos.
Jamais mon chant ne me sera honneur en comparaison du bonheur que j'ai conquis.
Adverb. Nul temps no venran encontra.
Titre du Périgord de 1271.
En aucun temps ils ne viendront contre.
Adv. comp. Il venc a l'encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz.
V. de Guillaume de Cabestaing.
(chap. Ella va vindre al encuentro, y ell va dí: Siñó, ben siguéu vos vengut: sigáu benvingut.)
Elle vint à l'encontre, et elle dit: Seigneur, vous soyez bien venu.
ANC. FR. Nous leur devions aidier encontre le Soudanc de Damas.
Joinville, p. 108.
Sunt asemblet encuntre mei.
Anc. trad. du Ps. Ms. n° I, ps. 58.
Li empereur ala encontre lui et le reçut moult honorablement.
Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 179.
Encontre la pasche est venuz.
Marie de France, t. II, p. 420.
ANC. CAT. ESP. Encontra. IT. Incontra. (chap. en contra, contra, al encuentro.)
17. Encontre, s. m., encontre, rencontre.
E pus alhors vau mudar mon estatge,
Bon encontre m don Dieus e bon intratge.
G. Faidit: Tant ai sufert.
Et puisque je vais changer ailleurs ma demeure, Dieu me donne bon encontre et bonne entrée.
Al encontre dels brans foc e flama salis.
Roman de Fierabras, v. 2132.
A la rencontre des glaives feu et flamme jaillit.
Lor salon al encontre dereire e denant.
Guillaume de Tudela.
Ils leur saillissent à l'encontre derrière et devant.
ANC. FR. Et allèrent à son encontre tous les plus grans de l'hostel du duc.
Monstrelet, t. II, fol. 100.
Si d'aventure... elles en rencontroient en la rue... c'est mal encontre.
Arrêts d'amour, p. 766.
Mais aux petits va tousjours à l'encontre.
Desmasures, trad. de l'Énéide, p. 271.
CAT. Encontre. ESP. Encuentro. PORT. Encontro.
IT. Incontro.
18. Encontrada, s. f., rencontre, occurrence.
Lo somi s'averet; mala fos l'encontrada.
Roman de Fierabras, v. 5080.
Le songe s'avéra; la rencontre fut mauvaise.
19. Encontramens, s. m., rencontre, choc.
Que Mars, que tan es fels, cant l'es encontramens,
S' apaza tot per ela.
P. de Corbiac: El nom de.
Que Mars, qui est si cruel, s'apaise entièrement par elle, quand il lui est rencontre.
Elh encontramens dels vens. Liv. de Sydrac, fol. 46.
Le choc des vents.
ANC. FR.
Si m'en pusse venger en nul encuntrement.
Roman de Horn, fol. 19.
ANC. CAT. Encontrament. IT. Incontramento.
20. Encontrar, v., rencontrer.
N' Uget, et ieu vauc si nuz,
Que si laire m'encontraria,
No m tolria, si no m daria.
(chap. Huguet, y yo vach tan despullat, que si un lladre me trobare, no me robaríe, toldríe, sino que me donaríe, daríe.)
T. de Hugues et de Regulaire: Cometre us.
Seigneur Hugues, et je vais si nu, que si voleur me rencontrerait, il ne m'ôterait, s'il ne me donnerait.
Encontrey pastora ses par.
(chap. Yo me vach trobá, topetá en, una pastora sense parella. Tamé pot sé sense par, que no ña datra com ella.)
J. Estève: L'autr'ier.
Je rencontrai bergère sans pareille.
S'ieu m'encontre un jorn ab sos bailos,
Que m guerreyo, ieu los farai dolens.
Boniface de Castellane: Sitot no m'es.
Si je me rencontre un jour avec ses baillis qui me font la guerre, je les ferai dolents.
Car si s'encontron d'un voler
Dui fin amic e d'un talan.
Giraud de Borneil: Nuilla res. (nuilla : nulha : nula; res : cosa, algo; res acabará significán “nada”. No tinc res; no me fa mal res, etc.)
Car si deux purs amants se rencontrent de même vouloir et de même désir.
Substantiv.
Mas li baro de Fransa lor son al encontrar.
Roman de Fierabras, v. 3423.
Mais les barons de France leur sont au rencontrer.
ANC. FR. Encor se crient d'estre encontrez.
Roman du Renart, t. I, p. 205.
Si dous chars i éust venuz,
Bien se poïssent encontrer
E largement outre passer.
Marie de France, t. II, p. 464.
Trois lieues outre encontrèrent le roi d'Angleterre.
Monstrelet, t. 1, fol. 15.
CAT. ESP. PORT. Encontrar. IT. Incontrare.
Contrabillar, v., chanceler, trébucher.
Engans estai en pes
E lials fes contrabilla.
Marcabrus: Lanquan.
Tromperie est en pied et foi loyale chancelle.
Contrada, s. f., contrée, pays.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 268.
Am tan foron en la contrada.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Alors ils furent dans la contrée.
ANC. ESP.
Contra tierras de Lara faza una contrada.
V. de S. Domingo de Silos, cob. 265.
IT. Contrada.
2. Encontrada, s. f., contrée.
Tota Basconn' e Aragos (N. E. Basconna, Vasconia, Basconia, país vasco, basco, Euskadi.)
E l'encontrada dels Gascos,
Saben quals es aquist canczos.
V. de Sainte Foy d'Agen.
Tout le pays basque et l'Aragon et la contrée des Gascons, savent quelle est cette chanson. (N. E. Aquí dice el poeta que en Euskadi conocían esta canción escrita en romance occitano, provenzal, plana lengua romana.)
De dos cavalliers qu'ieu sai
Qu'estan en un' encontrada.
(chap. De dos caballés que yo sé
que están a una encontrada.)
T. de l'Oste et de Guillaume: Guillem razon.
De deux cavaliers que je sais qui sont en une contrée.
De totas encontradas
Estranhas e privadas.
Arnaud de Mareuil: Rasos es.
De toutes les contrées étrangères et connues.
ANC. ESP.
Que por esta encontrada que yo tengo guardada.
Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 934.
ANC. CAT. Encontrada.
Contrit, adj., lat. contritus, contrit, repentant.
Peccador non contrit veramen.
Doctrine des Vaudois.
Pécheurs non contrits véritablement.
CAT. Contrit. ESP. PORT. IT. Contrito.
2. Contricio, Contrixio, s. f., lat. contritio, contrition.
Contricios aver.
Brev. d'amor, fol. 109.
Avoir contritions.
Lo santz vi la contrixion.
V. de S. Honorat.
Le saint vit la contrition.
CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione. (chap. contrissió, arrepentimén, repentimén)
3. Contrimen, s. m., contrition.
Repentimen requier grand dolor e contrimen de cor.
V. et Vert., fol. 67.
Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.
Contumax, adj., lat. contumax, contumace, opiniâtre.
Sera desobediens o contumax.
(chap. Sirá desobedién o tossut, caborsut.)
Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 39.
Sera désobéissant ou opiniâtre.
- Qui refuse de comparaître en justice.
E sia estat contumax per I an.
Cout. de Condom de 1313.
Et ait été contumace pendant un an.
Substantiv.
Garda que l' endurzitz contumax no ti vensa.
V. de S. Honorat.
Prends garde que l'opiniâtre endurci ne te vainque.
ANC. FR. Les chevaulx mignots et rebelles sont modérés par le frein, et les chiens contumaces sont liés et retenus au collier.
Anc. trad. des Politiques d'Aristote, fol. 55.
CAT. ESP. PORT. Contumaz. IT. Contumace.
2. Contumacia, s. f., lat. contumacia, contumace, opiniâtreté.
La contumacia de Frederic contra la Glyeia.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 187.
L' opiniâtreté de Frédéric contre l'Église.
Mas si el vol perseverar en aquela contumacia.
Trad. du Code de Justinien, fol. 14.
Mais s'il veut persévérer en cette contumace.
Racine a dit:
L'esprit de contumace est dans cette famille.
Racine, les Plaideurs, act. II, sc. 5.
- Défaut de comparution de l'accusé.
Los fetz citar, mas els no comparegro pas, perque foro mes en contumacia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 205.
Il les fit citer, mais ils ne comparurent pas, c'est pourquoi ils furent mis en contumace.
CAT. ESP. PORT. IT. Contumacia.
Contumelia, s. f., lat. contumelia, affront, injure.
(chap. afrenta, injuria, honta.)
O si el li fei grant contumelia, so es, gran anta.
Trad. du Code de Justinien, fol. 16.
Ou s'il lui fit grand affront, c'est-à-dire, grande honte.
ANC. FR. Remplis de sales injures et contumélies.
F. P. Crespet, Trad. de Tertullien, aux mart.
L'aspreté des plus atroces contumélies.
Camus de Belley, Diversités, t. I, fol. 283.
Et que nesung autheur
Extraire sçeust telle contumelie.
Cretin, p. 120.
Antonius commencea à dire et à faire plusieurs choses en contumelie et au desadvantage de luy.
Lesquels ne pouvoient plus souffrir ne endurer les injures et contumelies qu'on leur faisoit.
Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.
CAT. ESP. PORT. IT. Contumelia.
2. Contumeliosament, adv., injurieusement.
Contumeliosament blasfemavo sancta Magdalena.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 168.
Ils blasphémaient injurieusement sainte Madeleine.
ANC. FR. Ils veirent qu'on le trainnoit ainsi contumelieusement lié et garoté.
Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Philopoemen.
Aulcune chose dire et prononcer medisamment et contumelieusement.
Anc. trad. du tr. des Off. de Cicéron, p. 60.
CAT. Contumeliosament. ESP. PORT. IT. Contumeliosamente.
3. Contumeliar, v., honnir, couvrir d'opprobre.
Part. pas. Flagellatz e contumeliatz.
V. et Vert., fol. 64.
Flagellé et couvert d'opprobres.
(chap. Afuetat, flagelat, y cubert d' oprobis, honta, ahontat, insults, insultat, escupiñat a la cara, com li van fé los Judíos a Nostre Siñó Jesús.)
Convit, Covit, s. m., lat. convivium (N. E. como la obra de Dante),
festin, repas, invitation.
(chap. Convit, convits; v. aconvidá, convidá: yo te aconvido, convido, convides, convide, convidem o convidam, convidéu o convidáu, conviden.)
An tolt dons e convitz.
Giraud de Borneil: Lo doutz.
Ont supprimé dons et festins.
Podetz ben en Peitau o en Fransa
Morir de fam, s'en convit vos fiatz.
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Vous pouvez bien en Poitou ou en France mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.
Fetz I gran covit de mot nobles homes.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.
Il fit une grande invitation de très nobles hommes.
Ieu vi, ans que fos faiditz,
Si fos per amor donatz
Us cordos, qu'adreg solatz
N'issia e ricx covitz.
Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.
Je vis, avant qu'il fût exilé, que si un cordon fût donné par amour, il en sortait adroit entretien et noble invitation.
ANC. FR. En un convif où il y avoit plusieurs assis à la table.
Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.
A Abbeville où ledit duc de Bourgogne feit, pour sa bienvenue, un honnorable convi.
Monstrelet, t. I, fol. 6.
La maison où ils tenoient leurs grans convis.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 444.
Les convis et banquets plus grands et plus prodigues qu'en nul autre lieu.
Comines, t. 1, p. 14.
CAT. Convit. ESP. PORT. Convite. IT. Convito.
2. Convidar, Covidar, v., lat. convivare, convier, inviter.
E car tan jen m'en convidatz,
E per vostr' amor, manjarai.
Roman de Jaufre, fol. 48.
Et parce que vous m'en conviez si bien, et pour votre amour, je mangerai.
Mas la Gleiza esta tan endurmida
Que de passar negus hom non covida.
R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebals.
Mais l'Église demeure si endormie qu'elle ne convie personne de passer.
Gent aculhir, gent covidar.
B. d'Auriac: En Guillem.
Gentiment accueillir, gentiment inviter.
Qu'els en puesc ben servir, quan los ai covidatz.
Izarn: Diguas me tu.
Que je puis bien les en servir, quand je les ai conviés.
Part. pas. Trastug y foro convidat.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Tous y furent conviés.
CAT. ESP. PORT. Convidar. IT. Convitare.
3. Descovidar, v., non convier, ne pas inviter.
Part. pas.
N Augier, tost auretz trobat so que sercatz,
Que ab cascun intras manjar descovidatz.
T. d'Augier et de Bertrand: Bertran vos.
Seigneur Augier, bientôt vous aurez trouvé ce que vous cherchez, vu que vous entrez manger avec chacun sans être invité.
CAT. ESP. Desconvidar.
4. Envidar, v., lat. invitare, inviter, convier.
E venc un jorn en aquesta encontrada per servir lo e per envidar lo al sieu castel.
(chap. Y va vindre un día an esta encontrada per a servíl y per a invitál al seu castell.)
V. de Bertrand de Born.
Et il vint un jour en cette contrée pour le servir et pour l'inviter au sien château.
Et a envidat sos amicx.
V. de S. Honorat.
Et a invité ses amis.
Part. pas.
A las nossas on fon envidat ab sas gens.
(chap. A les bodes, nosses, aon va sé invitat, convidat, en les seues gens.)
P. de Corbiac: El nom de.
Aux noces où il fut invité avec ses gens.
CAT. Envidar. ANC. ESP. PORT. Invitar. IT. Invitare. (chap. invitá: invito, invites, invite, invitem o invitam, invitéu o invitáu, inviten.)
5. Envit, s. m., invitation, défi.
E can vos seretz reculhitz
Ab els, e seran sermadas
Las viandas, er faitz l'envitz.
Folquet de Lunel: E nom del.
Et quand vous serez rassemblé avec eux, et que les viandes seront disposées, sera faite l'invitation.
Quar de beutat me fai envit.
Deudes de Prades: Pus merces.
Car me fait défi de beauté.
CAT. Envit. ESP. Envite (desafío; convite). PORT. Invite. IT. Invito. (chap. Convit, invitassió)
Copada, s. f., cochevis, alouette huppée.
Chant de la copada.
P. Cardinal: Sel que fes.
Chant du cochevis.
ESP. Copada (cogujada común). (chap. cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta, tupé, o be porte cogulla.)