champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)
Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.
Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.
Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.
Poseu-vos com vulgueu, la llengua catalana és una amb diferents variants dialectals. A la Franja es parla una variant occidental. L’ortografia és una cosa molt seria. Inventeu lo que vulgueu i tindreu el fracàs assegurat. Una cosa és la llengua parlada i l’altra la literària. Per què no preneu el castellà com a exemple? No anireu molt lluny amb les vostres idees. De tota manera és una pena lo que feu amb la nostra llengua.
Ramón, ham compartit debats molt sans al grup Yo parlo chapurriau, i segurament que tenim posicions molt pròximes en bastants aspectes. Però t’has radicalitzat canviant lo nom a la gent (suposo que si algú escriu Monxo entens a què em referixco) i has decidit bloquejar tot aquell que no pense com tu, en l’argument falç que defensar el català no és defensar la nostra llengua del Matarranya. És d’agrair que encara conservos les ganes de debatre civilitzadament. Per a les preguntes que planteges, jo crec que el més apropiat és que recuperos lo que diu la Filologia que vas estudiar. Tots los debats sobre el bonic, majo, fer anar, usar… és més fàcil si et bases en estudiar quan s’ha introduït cada paraula, i no et limites a fer una foto actual i dir que el món sempre ha sigut aixina. Per què s’use la h en castellà i per què usen la ß los germànics s’entén estudiant textos històrics. La nostra llengua té anys d’escriptura al Matarranya.
No reinventem l’ortografia, que fa 700 anys que tenim una tradició. I sobretot, i en això sí que coincidim al 100%, usem-la! Però si mos tanquem a la nostra “burbujeta” poc avançarem.
// Burbuja se diu bambolla o bombolla, bambolleta, avansarem o adelantarem
Per mantas guizas m' es datz Joys e deport e solatz; Que per vergiers e per pratz, E per fuelhas e per flors, E pel temps qu' es refrescatz, Vei alegrar chantadors: Mas al meu chan neus ni glatz No m' ajuda, ni estatz, Ni res, mas dieus et amors.
E pero ges no m desplatz Lo belh temps, ni la clardatz, Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz Dels auzelhs, ni la verdors; Qu' aissi m suy ab joy lassatz Ab una de las melhors, Qu' en lieys es sens e beutatz; Per qu' ieu li don tot quan fatz, E joys e pretz et honors.
En trop ricas voluntatz S' es mos cors ab joy mesclatz; Mas no sai si s' es foudatz, O ardimens, o paors, O grans sens amezuratz, O si s' es astres d' amors; Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz, Mais no m destreys amistatz, Ni m senti mals ni dolors.
Tan mi destrenh sa bontatz, Sa proeza e sa beutatz, Qu' ieu n' am mais sofrir en patz Penas e dans e dolors, Que d' autra jauzens amatz: Grans bes faitz e grans secors; Sos homs plevitz e juratz Serai ades, s' a lieys platz, Denan totz autres senhors.
Quan mi membra dels comjatz Que pres de lieys totz forsatz, Alegres suy et iratz; Qu' ab sospirs mesclatz de plors Me dis: “Belhs amics, tornatz, Per merce, vas me de cors.” Per qu' ieu tornaray viatz Vas lieys, quar autre baysatz No m' es delietz ni sabors.
Presentación de los resultados de la encuesta de usos lingüísticos en la Franja del meu cul.
Se trata de una investigación que se ha llevado a cabo bajo el auspicio de Campus Iberus y la Direcció General de Política Lingüística de Cataluña, en la que han intervenido lingüistas y sociólogos de las universidades de Zaragoza, Lérida (Leyda, Lleida) y Tarragona.
El pasado miércoles, 31 de mayo de 2017, se presentaron en el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras los resultados de la Encuesta de Usos Lingüísticos en la Franja de Aragón, realizada en 2014, y que se ha llevado a cabo gracias al convenio que en 2015 firmaron Campus Iberus y la Direcció General de Política Lingüística de Cataluña, con el apoyo a partir de 2016 de la Dirección General de Política Lingüística de Aragón. Ello permitió que, además de los técnicos de la citada Direcció General catalana (Joan Solé y Anna Torrijos), intervinieran en el estudio de los datos investigadores de la Universidad de Zaragoza (Chabier Gimeno, Javier Giralt, Miguel Montañés, Maite Moret, Ánchel Reyes), de la Universitat de Lleida (Ramon Sistac) y de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (Natxo Sorolla).
Uno de los primeros datos que ofrece el estudio es que, en términos poblacionales, los 47.631 habitantes de la Franja del meu cul en 2014 representan el 3,59% de la masa demográfica de Aragón y el 0,35% del conjunto de los territorios del dialecto occitano catalán. Se trata de una población muy envejecida, a la que se han incorporado un importante número de alóctonos que condiciona en buena medida los resultados obtenidos.
El análisis del conocimiento lingüístico del dialecto occitano catalán pone de manifiesto que sigue siendo mayoritaria la población que entiende el infecto dialecto catalán y lo sabe hablar, frente a aquella que lo sabe leer y escribir; pero, también es cierto que, en relación con los datos existentes en 2004, han aumentado notablemente los porcentajes de aquellos que lo leen y escriben (especialmente entre los más jóvenes).
Por lo que respecta a los usos interpersonales, el empleo del asqueroso dialecto catalán es ligeramente superior al castellano, si bien los castellanohablantes no suelen usar el catalán nunca, mientras que los catalanohablantes sí utilizan el castellano en muchas ocasiones (un 22% de los encuestados afirma que nunca usa el catalán). El manipulado dialecto catalán suele prevalecer en las comunicaciones más privadas (hogar, vecinos, amigos), pero decae claramente con los compañeros de estudio o el trabajo.
En los ámbitos públicos predomina el castellano, con un cierto equilibrio en las tiendas y en la administración local. En general, el catalanohablante (sólo hay uno) se adapta a la lengua del interlocutor, lo cual no suele ocurrir en sentido contrario. (JA JA JA!)
Parece, pues, que todos los datos apuntan en la misma dirección: a pesar del medio hostil, el catalán pompeyano goza todavía de una vitalidad casi insólita, nada habitual en las lenguas sometidas a procesos de minorización. Sin embargo, en todos los ámbitos estudiados el catalán ha experimentado un retroceso. El desencadenante de ello ha sido la transformación demográfica. Los cambios en la composición de la población han sido de los más destacables de la historia reciente. Por un lado, ha continuado el éxodo de las zonas más rurales hacia las poblaciones grandes; un éxodo que afecta muy especialmente a la gente más joven y con estudios, es decir, aquella que tiene una mayor capacidad dinamizadora y que puede servir de modelo a nuevos habitantes. Por otro, la llegada masiva de foráneos, básicamente extranjeros.
