champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes. Y de atres pobles, lo mateix).
Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.
Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.
Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée;
y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res.
En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.
Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.
Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.
Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort.
No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:
- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.?
Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar.
Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.
Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.
Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?
Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:
"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.»
Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.
Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.
Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.
Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.
Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.
Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit.
Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.
Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.
Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat.
Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.
Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.
Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.
No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.
Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.
Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.
Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.
- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di:
- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.
- Yo no puc sedí perque soc lo retat.
- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem.
- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.
Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di:
- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?
- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts.
- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa.
Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.
Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí l'atra vegada.
¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.
Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:
- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:
- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.
Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo.
- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.
Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita.
¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.
Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.
Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.
Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora:
- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.
Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.
Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:
¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.
Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.
Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena.
Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau.
¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.
A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.
Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.
Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.
Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:
Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.
A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.
Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta (palillos de randa).
De tout son coeur elle soupirait et désirait cela.
2. Alenar, v., haleiner, respirer, souffler.
Bel m'es quan lo vens m' alena
En abril, ans qu'intre mays.
Arnaud de Marueil: Bel m'es.
Il m'est agréable quand le vent souffle vers moi en avril, avant que vienne mai.
Quan alenet vas me,
En ma boca bayzan,
El cor seguet l'ale.
G. Faidit: Ges no.
Quand, en baisant ma bouche, elle haleina vers moi, le coeur suivit l'haleine.
Que alenar
Non pot mas un pauc per la nar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qu'il ne peut respirer qu'un peu par la narine.
Del dreg volar, no s' alena.
Marcabrus: Lo vers.
A cause du voler droit, il ne prend pas haleine.
Subst. L' alenars mov e ieis del roilh e de l' escuma de las humors.
Liv. de Sydrac, fol. 104.
L' haleiner meut et sort de la rouille et de l' écume des humeurs.
ANC. FR. Un doux vent humide qui les halenoit.
AMYOT, Trad. de Plutarque, vie d'Antoine.
Tandis qu'un zephyre clement
Contre sa sainte pou pe haleine heureusement.
Du Bartas, p. 373.
Fr. Redi, Lett., t. 1, indique les exemples suivants:
E che egli possa leggermente alenare.
Aldobrandino di Siena.
Che non è dilettevole ad alenare.
Libro de' mali delle donne.
CAT. Alenar.
3. Ale, Alen, Hale, s. m., haleine, souffle, respiration.
E dis c'om es niens de pueys que pert l'ale.
H. de S.-Cyr: Un sirventes.
Et je dis qu'homme est néant depuis qu'il perd le souffle.
Ab l'alen tir vas me l'aire
Qu'ieu sen venir de Proensa.
P. Vidal: Ab l'alen.
Avec la respiration je tire vers moi l'air que je sens venir de Provence.
Gran dolor e dificultat en lo hale.
Trad. d'Albucasis, fol. 61.
Grande douleur et difficulté en la respiration.
ANC. CAT. Alens, alent. CAT. MOD. Ale (alé).
4. Alena, s. f., haleine, souffle.
Adams fo fahs de l' alena de Dieu, cant el lh' alenet en la cara.
Liv. de Sydrac, fol. 78.
Adam fut fait du souffle de Dieu, quand il lui souffla en la face.
Ist lauzengier
Que m'an tout sen et alena.
T. de la Comtesse de Die et de R. d'Orange: Amicx.
Ces médisants qui m'ont ôté sens et souffle.
Ce mot a été autrefois employé dans la langue italienne, mais on ne le trouvait pas dans les deux premières éditions du Dictionnaire de la Crusca.
Fr. Redi, Lett., t. I, indique des exemples:
Impedisce la libertà dell' alena.
Libro de' mali delle donne.
IT. MOD. Lena.
5. Alenada, s. f., haleine, respiration.
Et escridet: Aufrica, ab mot gran alenada.
Roman de Fierabras, v. 4629.
Et avec une grande respiration, il s' ecria: Aufrique.
Et en I trag d'un' alenada.
Leys d'amors, fol. 6.
Et en un trait d'une haleine.
ANC. FR. Et Zephirus soupirant doucement,
Soefves rendoit, par tiedes alenées,
Les belles fleurs.
C. Marot, t. IV, p. 17.
CAT. Alenada.
6. Alenament, s. m., souffle, respiration.
Serpens... per son alenament moro.
Halenament es movement del cor et del polmo.
Eluc. de las propr., fol. 240 et 53.
Serpents... meurent par son souffle.
Respiration est mouvement du coeur et du poumon.
IT. Allenamento.
7. Hanelit, s. m., lat. anhelitus, respiration.
Difficultat de hanelit e tos.
Trad. d'Albucasis, fol. 61.
Difficulté de respiration et toux.
8. Alainar, v., indiquer, héler.
Part. pas. Lo bon rei fasia sercar
Vas totas partz homes valens
E savis, car ab aital gens
Conquer hom las autras rictatz;
E cant us hom er alainatz,
Volia l' aver on que fos.
Nat de Mons: Al bon rey.
Le bon roi faisait chercher vers toutes parts vaillants et savants hommes, car avec telle gent on acquiert les autres richesses; et quand un homme était indiqué, il voulait l' avoir où qu'il fût.
9. Elenegar, Eslenegar, v., perdre haleine, s' épuiser.
Tal qu'el pueya greumens
Hom ses elenegar.
G. Riquier: Als subtils.
Tel qu'on le monte difficilement sans perdre haleine.
Part. pas. Si es plus tost eslenegada
Vida d'ome, quan miels li va.
Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.
Ainsi est plus tôt épuisée la vie de l'homme, lorsqu'il se porte le mieux.
ANC. CAT. Alenagar.
10. Exhalacio, s. f., lat. exhalatio, exhalaison.
Calor natural pren excessiva exhalacio.
Eluc. de las propr., fol. 19.
La chaleur naturelle prend une excessive exhalaison.
CAT. Exhalació. ESP. Exhalación. PORT. Exhalação. IT. Esalazione.
Anet, s. m., lat., anatem, canard. (ESP. ánade, pato y similares.)
Si quis anserem domesticum aut anetum furaverit.
Lex Salica, tit. VII, art. 5.
Serselas pren, anets e grailla. (chap. gralla, gralles)
J. le Maire, III. des Gaul., Sainte-Palaye, col. 873.
CAT. ESP. (Anómalo) PORT. IT. Anomalo.
2. Enorme, adj., lat. enormem, énorme.
Per homicidi o per autre enorme delit.
Tit. du XIIIe sièc., DOAT, t. CXVIII, fol. 45.
Pour homicide ou pour autre énorme délit.
CAT. ESP. PORT. IT. Enorme.
Ant, Ans, Anz, lat. ante, antea, avant, auparavant.
Ce mot et ses dérivés furent employés comme adverbes, prépositions
et conjonctions, soit dans la forme simple, soit dans la forme composée.
Adv. Que d'aquesta hora en ant. Tit. de 1122.
Que de cette heure en avant.
Qu' ant poiratz mi 'l bureus far
De presset dir que fos saya.
P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.
Qu'auparavant vous pourriez me faire dire que le bureau fût sayon de drap de couleur perse.
ANC. FR. Qui est pire qu'il ne fut ainz.
Roman du Renart, t. II, p. 144.
Ki en Normandie erent ainz.
Roman de Rou, v. 375.
ANC. ESP. Et vos ant con ant sodes desfiuzados.
Poema de Alexandro, cop. 684.
ANC. PORT.
Trocadas as mostranças d'ora em ante.
Sa de Miranda, ecl. 4.
ANC. IT.
Per quanto non vorreste o poscia od ante.
Petrarca, Son.: Anima che.
CAT. Ans. ESP. MOD. PORT. MOD. Antes. IT. MOD. Anzi.
Prép. Vai, Papiol, ades tost e correns,
A Trasinhac, on sias ans la festa.
Bertrand de Born: Non estarai.
Va, Papiol, toujours vite et courant, à Trasinhac, où tu sois avant la fête.
ANC. FR. Ainz un an trespassé.
Roman de Rou, v. 3263.
Mille ans ains sa venue. C. Marot, t. IV, p. 201.
ANC. ESP. Plogo me quando ove ant ti a venir.
Poema de Alexandro, cop. 341.
ANC. PORT.
Vay me sempre ante os olhos figurando.
A. Ferreira, Son. I, 3.
ANC IT. Lor morte permettendo ante lor viso.
Guittone d'Arezzo, Lett. 14.
CAT. Ante. ESP. MOD. PORT. MOD. Antes. IT. MOD. Anzi.
Prép. comp.
E la vespra de Paschas se mogron ans de dia.
Guillaume de Tudela.
Et la nuit de Pâques ils se murent avant le jour.
CAT. Ans de sa mort prega us li perdoneu.
Ausias March: Tal so com.
ANC ESP.
Non morrá por Achilles Ector ant del dia.
Poema de Alexandro, cop. 629.
C'est une sorte de préposition composée que l' emploi suivant d' ans que.
Si vols bona molher aver,
Enquier lo sen ans que l'aver.
Libre de Senequa.
Si tu veux avoir bonne femme, recherche le sens avant que la richesse.
Conj. Coma els no foso letrats, ant ero laïcx et idiotas.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 159.
Comme ils ne fussent lettrés, mais ils étaient laïques et idiots.
Bernart, so es desavinens
Que donas preion, ans cove
Qu'om las prec e lor clam merce.
T. de P. d' Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Bernard, il est inconvenant que les dames prient, au contraire il convient qu'on les prie et qu'on leur crie merci.
ANC. FR. Il ne s'en effroya point, ains dit: Sparte n'est pas à un homme près.
Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 56.
CAT. Que no 's lassat, ans tot jorn multiplica.
Ausias March: Fantasiant.
ESP. Ca non querie foir nin un passo sennero,
Ant morrerien todos fastal postremero.
Poema de Alexandro, cop. 910.
IT. E non mi si partia dinanzi al volto,
Anzi impediva tanto il mio camino.
Dante, Inf, I.
Conj. comp. En abril ans qu' intre mays.
A. Daniel: Bel m'es.
En avril avant que mai entre.
ANC. FR.
Mult en tueron, ainz ke il se possent armer.
Roman de Rou, v. 4792.
CAT. La part aquella deu esser venuda ans que la nau ò legni partesca.
Consolat de la mar, cap. 4.
ANC. ESP.
Dexar nos an el campo ant que los firamos.
Poema de Alexandro, cop. 903.
PORT. Antes que cahisse sobre elles o rigor.
Luiz de Sousa, Hist. de S. Domingo, I, 2.
ANC. IT. Ch'anti voria morir di spata
Ch'i voi vedessi curocciosa.
Allaci, Rim., not., p. 458.
2. Anceis, adv., avant, auparavant.
Cortezia e solatz e domneis
S'en ven a vos, e 'l cor estei anceis.
Bertrand de Born: Ai! Lemozis.
Courtoisie et gaîté et grâce s'en vient vers vous, et le coeur y est auparavant.
ANC. FR. Laissiez vos ençois enseignier
L'ostel où vos aler devez.
Fabl. et cont. anc, t. IV, p. 207.
Prép. comp.
Avars se dol anceis de dan que sabis.
Trad. de Bède, fol. 4.
Un avare se plaint du dommage avant que le sage.
Conj. comp. Qui mor anceis que 'l convenia la mort a preiar.
Trad. de Bède, fol. 6.
Qui meurt avant qu'il lui convenait de prier la mort.
ANC FR. Ençois que cil assaut començast.
Villehardouin, p. 193.
C'on doit ainçois le leu huer
Des bestes qu'il i soit venuz.
Fabl. et cont. anc, t. IV, p. 471.
Et dit qu'il parleroit au roy et au duc d'Aquitaine, son fils, ainçois qu'il jurast la dite paix. Monstrelet, t. 1, fol. 219.
3. Abans, Abanchas, adv., bas. Lat. ab ante, avant, auparavant.
Plus que d'autra qu'ieu vis pueis ni abans.
Berenger de Palasol: Tan m'abelis.
Plus qu'autre que je vis depuis ni avant.
ANC. FR. Unkes nus homs poiz ne avant
N'en eustrent ne conquistrent tant...
En mer chaï le chief avant.
Roman de Rou, v. 49 et 9749.
CAT. Si ells lo ho otorgan è ho renuncian, là donchs ells poden emparar de fer è de obrar en aquella obra, è abans no.
Consolat de la mar, cap. 8.
Prép. comp. Si no m socor aban d'un an.
G. Adhemar: Ben fora oimais.
Si elle ne me secourt avant un an.
Conj. comp. Abans que il blan puoi sion vert.
Pierre d'Auvergne: Abans que.
Avant que les blancs sommets soient verts.
En abans que morisson aissi desconfes.
Guillaume de Tudela.
Auparavant qu'ils mourussent ainsi non confessés.
E conoc be la senha abanchas que fos natz.
P. Cardinal: Un estribot.
Et il connut bien l'enseigne avant qu'il fût né.
CAT. Abans qu'el leny partesca d'aquest loc.
Consolat de la mar, cap. 45.
4. Avant, adv., lat. ab ante, avant, devant, auparavant.
Qu'el cap derrier, e 'ls pes avan,
Lor coven dels palais issir.
Marcabrus: Emperaire.
Qu'il leur convient de sortir des palais, la tête derrière, les pieds avant.
No prometre re si no o pessas avant.
Trad. de Bède, fol. 61.
Ne promettre rien si tu ne le penses auparavant.
ANC. FR. Alez avant, g'irai après.
Roman du Renart, t. I, p. 117.
CAT. No guart avant ne membre lo passat.
Ausias March: Si col malalt.
PORT. Não pode fazer a sua jornada mais avante.
G. Barreiros, Chrorogr., 161.
Adv. comp. D'ist di en avant. Serment de 842.
De ce jour en avant.
CAT. En avant.
D'aqui avant fo tot assegurat. Philomena.
De là en avant il fut tout rassuré.
Que fuec no passes d'aqui avant.
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 264.
Que le feu ne passât de là en avant.
ANC. CAT. Que d'aqui avant algun avol home, etc.
Consolat de la mar, cap. 99.
Prép. comp. Avan del avesprar.
Guillaume de Tudela.
Avant le soir.
Qu'aprenda 'l avans de Nadal.
P. Rogiers: Tan no plou.
Qu'elle lui apprenne avant Noël.
Ni vollias esser chavallers avant qu' escuders.
Trad. de Bède, fol. 80.
Ni ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer.
PORT. E a verde Europa mais avante
De Tanais até o largo mar de Atlante.
G. Per. de Castro, Ulyssea, III, 119.
IT. Innanzi che.
5. Avanzar, v., passer devant, avancer.
Los pros e 'ls arditz avansava.
Leys d'amors, fol. 35.
Il avançait les preus et les hardis.
Dic qu'el mals qu'ai faitz al be,
Ses tot comte, avanza.
B. Zorgi: Jesu-Crist.
Je dis que le mal que j'ai fait, sans aucun compte, passe devant au bien.
Mas lo coms Olivier s'es mot be avansatz.
Roman de Fierabras, v. 2971.
Mais le comte Olivier s'est très bien avancé.
CAT. Avansar. ESP. Avanzar. PORT. Avançar. IT. Avanzare.
6. Avansa, s. f., reste, surplus.
Tu, destra l' avansa per petitas cayraduras e per petits conhetz.
Trad. du tr. de l'arpentage, part. I, c. 41.
Toi, mesure le surplus par petits carrés et par petits coins.
7. Avansament, s. m., avancement, prospérité.
L' avansament del qual veiras en vertut.
Trad. de Bède, fol. 8.
Duquel tu verras l'avancement en vertu.
Quan tu seras en ta honor et en ton avansament.
Hist. abr. de la Bible, fol. 14.
Quand tu seras en ta gloire et en ta prospérité.
ANC. CAT. Avansament. PORT. Avançamento. IT. Avanzamento.
8. Avantar, v., avancer, avantager.
So don fin amors l' avanta.
Rostans de Merguas: La douss' amor.
Ce dont le pur amour l'avantage.
Vas mon Oc e non t' avanta,
Papiols.
Bertrand de Born: Anc no us poc.
Papiols, avance-toi vers mon Oui et non.
- Éloigner, échapper.
Per que patz de nos s' avanta.
B. Alahan de Narbonne: No puesc.
C'est pourquoi la paix s'éloigne de nous.
Qu'a pauc lo cor no m' avanta.
Rambaud d'Orange: Aras no.
Peu s'en faut que le coeur ne m'échappe.
9. Avantir, v., avancer.
L'abas no deu el mostier amar ni avantir una persona plus qu'autra.
Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 4.
L'abbé ne doit au monastère aimer ni avancer une personne plus qu'autre.
- Pousser en avant.
No deus to litge que t vol servir
De guerra escomovre ni avantir.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 35.
Tu ne dois exciter au sujet de la guerre ni pousser en avant ton lige qui veut te servir.
10. Avantage, s. m., avantage, profit.
A que far donc van emblan e tolen,
Pus lo donars a dos tans d'avantage?
P. Cardinal: Ricx hom.
A quoi faire donc vont-ils volant et enlevant, puisque le donner a deux fois autant de profit?
Hom fai plus d'avantage ad un que ad autre.
V. et Vert., fol. 26.
On fait plus d'avantage à l'un qu'à l'autre.
CAT. Avantatje. EST. Ventaja. PORT. Ventagem. IT. Vantaggio.
11. D' avantage, adv. comp., de plus, davantage.
Dieus li fayra d'avantage aquest bes temporal.
E Dieus promet nos ab aco d'avantage tot cant nos fay mestier al cors.
V. et Vert., fol. 87 et 88.
Dieu lui fera de plus ce bien temporel.
Et avec cela Dieu nous promet de plus tout ce qui nous fait besoin au corps.
IT. Da vantaggio, davantaggio.
12. Sobravanzar, v., aller devant, surpasser.
Qu'autre socors al sieu non sobravanza.
B. Zorgi: Non lassarai.
Vu qu'autre secours ne surpasse le sien.
IT. Sopravanzare.
13. Davan, Devant, adv., auparavant, devant.
Car devan avian grant paor. La nobla Leyczon.
Car auparavant ils avaient grand peur.
E que tota lur bontaz era fencha, que an mostrada davan.
V. et Vert., fol. 10.
Et que toute leur bonté, qu'ils ont montrée auparavant, était feinte.
ANC. FR. A li vindrent li baron qui devant l'avoient guerpi.
Rec. des. hist. de Fr., t. III, p. 214.
Le temps vécu devant ne m' étoit que langueur.
Desportes, premières oeuvres, p. 140.
- Avant, devant, préférablement à.
Prép. No lauzar home devant sa mort.
Trad. de Bède, fol. 39.
Ne louer pas un homme avant sa mort.
Que devan lui s'es abauzada.
V. de S. Honorat.
Qui s'est prosternée devant lui.
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s'a leis platz,
Davan totz autres senhors.
Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.
Je serai toujours son homme engagé et juré, s'il lui plaît, préférablement à tous autres seigneurs.
ANC. FR. E prend le fil devant le père,
E kieult le fleur devant le fruit.
Helinand, Vers sur la mort.
Et abandonnant celle place devant la venue d'iceux.
Monstrelet, t. II, fol. 175.
CAT. Devant, davant.
ANC. ESP.
Las sombras è las aguas, las devant dichas flors.
Milagros de nuestra Señora, cop. 44.
ANC. ESP. Delant. ESP. MOD. Delante. PORT. Diante. IT. Dinanzi.
14. Davantal, s. m., tablier, linge à essuyer.
Fes bolhir los payrols, et aportet un davantal, et esgardet Maria als pes de Jhesu-Crist.
V. de sainte Magdelaine (Magdeleine).
Elle fit bouillir les chaudrons, et apporta un tablier, et Marie regarda aux pieds de Jésus-Christ.
CAT. Davantal. ESP. Devantal. (Delantal, se pone delante.)
15. Davancir, v., devancer.
Que per aventura... morz non davancischa.
Trad. de Bède, fol. 42.
Que par hasard... la mort ne devance.
16. Enan, Enans, Enant, adv., du lat. in antea, en avant, devant, par
avance.
Qu'en fosson pagats enant.
Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 95.
Qu'ils en fussent payés par avance.
Qu' areire s trais per miehs salir enan.
Folquet de Marseille: Ai! quant.
Qu'il se tire en arrière pour mieux sauter en avant.
Nulhs hom non sap que s'es grans benanansa,
S'enans non sap quals es d'amor l'afans.
Giraud le Roux: Nulhs hom.
Nul homme ne sut ce que c'est que le grand bonheur d'amour, si auparavant il ne sut quel en est le tourment.
Et es tan sabens d'artz e d'estronomia
Qu'el ve e conois enans so que ave.
G. Figueiras: Un nou.
Et il est si savant en arts et en astronomie qu'il voit et connaît d'avance ce qui arrive.
Adv. comp. Que sio tengudas d'aici enant.
Tit. de 1220. DOAT, t. CIII, fol. 4.
Qu'elles soient tenues d'ici en avant.
Usar d'aici enant. Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125.
User d'ici en avant.
Pueis, d'aquella hora enan,
Anblan roncin que us sosteinha.
R. de Tors de Marseille: Amics Gaucelm.
Puis, de cette heure en avant, un roncin amblant qui vous soutienne.
Des aquesta hora enant.
Des huey enant, faray tota ta volontat.
V. de S. Honorat.
De cette heure en avant.
Dès aujourd'hui en avant, je ferai toute ta volonté.
ANC. FR. Et d'ores en avant seient si bien acort.
Roman de Rou, v. 1041.
Monnoies blanches et noires... des ore en avant.
Ord. des R. de Fr., 1313, t. 1, p. 319.
ANC. PORT.
Trocadas as mostrancas d'ora em ante. (mostranças)
F. de Sa de Miranda, ecl. 4.
ANC IT. Dall' or' inanzi un dì non vissi mai.
Petrarca, Son.: Non può far.
- Prép., devant, de devant.
Des (10) jorns enans l'avenimens.
Cant venc lo jorn enant la festa.
V. de S. Honorat.
Dix jours avant l'arrivée.
Quand vint le jour de devant la fête.
Perque tut sei corteiador
Parton d'enan lei ab desire.
Bertrand de Born: Sel qui camja.
C'est pourquoi tous ses courtisans partent de devant elle avec désir.
- Conj. Mais, au contraire.
Ja per autra no sera faitz contens;
Enans, sai be que si eron cinc cens,
Qual que chauzis la gensor vos penria.
Giraud le Roux: Ara sabrai.
Jamais ne sera fait dispute pour une autre; au contraire, je sais bien que si elles étaient cinq cents femmes, quel qui choisit la plus gentille vous prendrait.
Mas amans dretz non es desmezuratz,
Enans, ama amezuradamen.
G. de Montagnagout: Nulhs hom.
Mais amant sincère n'est pas démesuré, au contraire, il aime avec mesure.
CAT. Ancianitat. ESP. Ancianidad. PORT. Ancianidade. IT. Anzianità.
45. Anticipacio, s. f., lat. anticipatio, anticipation.
Si conoysh per anticipacio de la accessio.
Eluc. de las propr., fol. 90.
Se connaît par anticipation de l'accès.
CAT. Anticipació. ESP. Anticipación. PORT. Anticipação. IT. Anticipazione.
46. Anticipar, v., lat. anticipare, anticiper, devancer.
Es dit Lucifer, anticipa denuncian... levant del solelh.
Eluc. de las propr., fol. 115.
Est appelé Lucifer, anticipe en l' annonçant... le lever du soleil.
CAT. ESP. PORT. Anticipar. IT. Anticipare.
Antenna, s. f., lat. antenna, antenne.
Am tant un adrech vens si fier sus en l' antenna.
V. de S. Honorat.
Alors un vent du nord frappe si fort sur l'antenne.
Doas antennas, LX sols.
Ch. du péage de Valence, Hist. de Val., p. 297.
Deux antennes, soixante sous.
CAT. Antena. ESP. Entena. PORT. Entenna. IT. Antenna.
Anthifrazis, s. f., lat. antiphrasis, antiphrase.
Antiphrasis est sermo e contrario intelligendus, ut lucus, quia caret luce per nimiam nemorum umbram.
Isidor., Orig., I, cap. 36.
Anthifrazis es cant alques vocables significa lo contrari de so que propriamen devia significar.
Leys d'amors, fol. 137.
L' antiphrase, c'est quand aucun terme signifie le contraire de ce que proprement il devait signifier.
CAT. ESP. PORT. Antifrasis. IT. Antifrasi.
Anthimetabola, s. f., lat. antimetabole, antimétabole.
*gr Quintilien, IX, 3, 85.
Antimetabole est conversio verborum, quae, ordine mutato, contrarium efficit sensum: Non ut edam vivo, sed ut vivam edo.
Isidor., Orig., II, 2.
Commutatios apelada anthimetabola.
Leys d'amors, fol. 146.
Changement appelé antimétabole.
Anthipofora, s. f., lat. anthipophora, antipophore, figure.
*gr, Jul. Rufin. fig. Sent., p. 270, ed. Putsch.
Le même auteur, p. 36, appelle en latin cette figure Adjectio, quae affectum adversariorum quemlibet fingimus, cui respondemus.
Anthipofora es cant hom respon a la questio o a la demanda qu'om poyria far.
Leys d'amors, fol. 141.
L' antipophore est quand on répond à la question ou à la demande qu'on pourrait faire.
Anthismos, s. m., persiflage.
Es anthismos mal dig o vilania dicha ad autre cubertamen am belas e cortezas paraulas. Leys d'amors, fol. 138.
Le persiflage est mauvais propos ou vilainie dite à un autre couvertement avec de belles et courtoises paroles.
Ce mot, qui en grec s' écrirait *gr, ne se trouve point dans les anciens rhéteurs. Sa racine est *gr, fleur.
Anthiteton, s. f., lat. antitheton, antithèse, opposition.
Quintilien, Inst. orat., IX, 3, 81: Contrapositum autem, vel, ut quidam vocant, contentio (*gr dicitur) non uno fit modo: nam et si singula singulis opponuntur, ut in eo quod modo dixi, vicit pudorem libido, timorem audacia, etc.
Es anthiteton cant hom pauza diversas cauzas contrarias per ostar, vencer, abayssar o cofondre la una per la diversitat o per contrarietat de l'autra. Leys d'amors, fol. 126.
L' antithèse est quand on pose diverses choses contraires pour ôter, vaincre, abaisser ou confondre l'une par la diversité ou par la contrariété de l'autre.
2. Anthiteta, s. f, antithèse, opposition.
Isidor., Orig., II, cap. 21 :
Antitheta, quae latine contraposita appellantur, quae dum ex adversa ponuntur, sententiae pulchritudinem faciunt et in ornamento locutionis decentissima existunt, ut Cicero: Ex hac parte pudor expugnat, illi ne petulantia; hinc pudicitia, illinc stuprum, etc.
Cicéron lui-même se sert de ce terme, Orat., 50. Semper hac, quae Greci
*gr nominant, cum contrariis opponuntur contraria, numerum oratorium necessitate ipsa efficiunt.
Anthiteta, en autra maniera apelada syndiasmos, segon alqus, se fay cant una sentencia es contraria o diversa a l'autra.
Leys d'amors, fol. 126.
L' opposition, d'une autre manière appelée syndiasme, se fait, selon aucuns, quand une expression est contraire ou diverse à l'autre.
3. Antitozis, s. f., antithèse, figure de grammaire.
*gr Alexand. *gr, p. 586.
Per una figura apelada alleotheta o antitozis.
Leys d'amors, fol. 79.
Par une figure appelée alleothète ou antithèse.
4. Anthitezis, s. f, lat. antithesis, antithèse.
*gr, Art. rhetor., p. 695. SOSIPP., Charis. inst. gramm., ed Putsch, col. 249. Antithesis est litterae pro littera immutatio, ut, impete nunc vasto, etc., pro impetu.
Anthitezis, laqual figura pauza o muda una sillaba o una letra per autra.
Leys d'amors, fol. 68.
Antithèse, laquelle figure pose ou change une syllabe ou une lettre pour une autre.
5. Anthitezir, v., substituer une lettre à une autre dans un mot.
Part. pas. Si per mutatio, adonc aytal mot son apelat anthitezit, quar aqui es una figura apelada anthitezis.
Leys d'amors, fol. 68.
Si par mutation, alors de tels mots sont appelés substitués, car là est une figure appelée antithèse.
Anthonomazia, s. f., lat. antonomasia, antonomase.
Antonomasia (*gr) est vocabulum, quod sine nomine positum loco ejus fungitur, ut est Arma virumque cano et intelligitur Aeneas,
Diomède, de Part. orat., col. 452, ed. Putsch.
Anthonomazia... se fay cant hom per excellensa pauza en loc de nom propri alcu nom qu'es comus... Per apostol, Paul enten.
Leys d'amors, fol. 131.
L' antonomase... se fait quand on pose par excellence au lieu d'un nom propre aucun nom qui est commun... Par apôtre, il entend Paul.
CAT. ESP. PORT. IT. Antonomasia.
Antidotari, s. m., antidotaire, dispensaire.
Fasson las confeccions ses tota sophisticacion, aisi com l' antidotaris o comanda.
Cartulaire de Montpellier, fol. 128.
Qu'ils fassent les compositions sans aucun mélange, ainsi comme le dispensaire le commande.
ESP. PORT. IT. Antidotario.
Antifona, Antifena, s. f., bas lat. antiphona, antienne, sorte de poésie.
Antiphona se disait dans la basse latinité d'un chant ecclésiastique, quand deux choeurs chantaient alternativement les versets d'un psaume ou d'une hymne.
On lit, dans un des manuscrits des troubadours, ce titre d'une pièce en
*gr (N. E. Frase larga en griego) Quando Deo tribuuntur membra vel partes, id juxta humanam affectionem quidem dicitur, sed intelligitur convenienter Deo.
S. Athanas., Dial. I, de Trin., t. II, p. 164.
Antropospatos es cant alcuna proprietat d'ome hom aplica e attruibuish a Dieu, e pel contrari. Leys d'amors, fol. 141.
L' antropospate est quand on applique et attribue à Dieu quelque propriété de l'homme, et par le contraire.