Mostrando las entradas para la consulta oronetes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta oronetes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de julio de 2021

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

Originals al final.


Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.


José Taronjí, Les oronelles, Lo Trovador Mallorquí.
Gustavo Adolfo Bécquer, rima LIII.

ORONETES.

Oronetes van y venen,
orenetes venen, van;
enloquides de alegría,
del seu vol no paren may.

Revolten los oms fullosos,
volen per l'antic casal,
y baixen a la fonteta,
y pujen als campanás...

Oronetes, mes amigues,
que la estiuada alegrau,
¡Oh! ¡quí puguere com vatres
viure a plaé an esta Vall.

Juny de 1875.


Gustavo Adolfo Bécquer. Rima LIII, 53.

Tornarán les oscures oronetes
al teu balcó los seus nius a penjá,
y un atra vegada en l´ala als seus vidres
jugán te cridarán.

Pero aquelles que lo seu vol refrenaben

ta hermosura y la meua dicha a contemplá,

aquelles que van adependre los nostres noms....

eixes... ¡no tornarán!


Tornará la tupida maresselva

del teu jardí les tapies a escalá

y per la tarde encara mes hermoses

les flos reventarán.

Pero aquelles collades de rosada

que les gotes mirabem tremolá

y caure com a llágrimes del día....

eixes... ¡no tornarán!

Tornarán del amor als teus oíts

les paraules ardéns a ressoná,

lo teu cor del seu profundo somni

pot sé despertará.

Pero mut, encantat y de ginolls

com se adore a Deu dabán l´altá,

com yo te hay vullgut..., desengáñat,

aixina... ¡no te voldrán!


Original de José Taronjí:

X
LES ORONELLES.

Oronelles van y vénen,
Oronelles vénen, van;
Enlocades d´alegría
De son vol no paran may.

Revoltan los oms fullosos,
Rodan per l´antich casal,
Devallan á la fonteta,
Se´n pujan als campanars...

Oronelles, mes amigues,
Que l´estiuada alegrau,
¡Oh! ¡quí pogués com vosaltres
Viure á pler en esta Vall.

Juny de 1875.


X
LAS GOLONDRINAS.

Las golondrinas van y vienen, las golondrinas vienen y van; locas de alegría, no paran un punto su vuelo.

Dan vueltas al rededor de los tupidos olmos, giran por el viejo caseron, bajan á la fuentecilla, suben á los campanarios...

Golondrinas, amigas mías, que alegráis la estacion veraniega; ¡ah! ¡quién pudiese como vosotras vivir sin cuidados en este Valle de lágrimas!


Original de Gustavo Adolfo Bécquer:

Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,

y otra vez con el ala a sus cristales

jugando llamarán.


Pero aquellas que el vuelo refrenaban

tu hermosura y mi dicha a contemplar,

aquellas que aprendieron nuestros nombres....

ésas... ¡no volverán!


Volverán las tupidas madreselvas

de tu jardín las tapias a escalar

y otra vez a la tarde aún más hermosas

sus flores se abrirán.


Pero aquellas cuajadas de rocío

cuyas gotas mirábamos temblar

y caer como lágrimas del día....

ésas... ¡no volverán!


Volverán del amor en tus oídos

las palabras ardientes a sonar,

tu corazón de su profundo sueño

tal vez despertará.


Pero mudo y absorto y de rodillas

como se adora a Dios ante su altar,

como yo te he querido..., desengáñate,

así... ¡no te querrán!

//

Tamé podéu lligí algo sobre un niu de oronetes pintat per Pedro Saputo.

viernes, 6 de febrero de 2026

Qui - Quisquilha - Quotar, Cota, Cotta, Cottization

Qui, pron. rel., lat. qui, qui.

Suj. sing. Li respont: ieu suy qui suy. V. de S. Honorat.

(chap. Li respón: yo soc qui soc; com la cansó de Pedro Infante, o la coneguda frasse que Deu li va di a Moisés.)

Lui répond: je suis qui je suis.



La bona dona valen

Qui tan gen vos aculhit.

Peyrols: Quant Amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit.

Qui per nesci cuidar

Fai trop gran falhimen,

A dan li deu tornar.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Qui par ignorant penser fait trop grande faute, à dommage (cela) lui doit tourner.

Peire, qui ama desena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Pierre, qui aime perd le sens.

Pauc ama, qui non fai messios.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Peu aime, qui ne fait dépenses.

Rég. dir. sing.

Ben gardaratz qui faitz emperador.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Bien vous regarderiez qui vous faites empereur.

Ieu no sai dire qui!

(chap. Yo no sé di qui! - o quí -)

J. Esteve: Francx reys.

Je ne sais dire qui!

Non truep qui m guirenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse.

Suj. pl. Los pros de Proenza

Qui renhan ab conoissensa.

B. de Ventadour. En aquest.

Les preux de Provence qui se conduisent avec connaissance.

Las forças qui ara i son. Titre de 1137.

(chap. Les forses que ara ñan (hi són); fortaleses.)

Les forteresses qui maintenant y sont.

Rég. dir. pl. Dui rei qu' estan

D' ajudar vos, ara entendatz qui.

Bertrand de Born: Ara sai ieu.

Deux rois qui diffèrent de vous aider, maintenant entendez qui.

Le datif latin Cui fut employé comme régime indirect sans préposition.

Sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove.

Giraud le Roux: A la mia.

Sens, à qui point je ne crois, me montre qu'il ne convient pas.

Selhs cui desplay jonglaria,

E selhs cuy desplay cortezia.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada.

Ceux à qui déplaît jonglerie et ceux à qui déplaît courtoisie.

ANC. FR. N'i a celui cui il n'anuit.

Nous ne savon cui est li cors.

Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 205 et 41.

Je ving au conte de Soissons, cui cousine germainne j'avoie épousée. 

Joinville, p. 51.

Fen nostre très chier seigneur et pere, cui Dieu pardonne.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 1.

Car j'amerai, puisqu'il me siet,

Cui qu'il soit bel ne cui qu'il griet. 

Roman de la Rose, v. 3198.

On le trouve pourtant précédé de prépositions.

Totz aquelhs a cuy be far desplai.

Bernard de tot lo mon; Be m'agrada.

Tous ceux à qui bien faire déplaît. 

Que non aia blasme de cui que sia.

Cadenet: De nulha.

Qu'il n'ait blâme de qui que (ce) soit.

Na Beatrix la valen

En cui es gaug, deport e rire.

Pons de Capdueil: Ben sai que.

Dame Béatrix la méritante en qui est joie, amusement et rire.

ANC. FR. Rendues à cens à cui eles estoient avant.

Arch. du Roy., Tr. des Ch., reg. 44, pièce 81.

De la cui mort demora li roiaumes de France plains de dolor.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 137.

ANC. ESP. Demas qui lo cobrís non avria pavor.

Poema de Alexandro, cop. 92.

Todos los sus miraglos qui los podie contar.

Vida de S. Domingo de Silos, cop. 384.

CAT. Qui. ESP. MOD. Quien. PORT. Quem. IT. Chi. (chap. Qui, quins, quina, quines; ¿quí, quíns, quína, quínes? ¡Quí puguere! ¡Quíns ulls mes majos! ¡Quína dona mes templada! ¡Quínes figues mes bones!)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

Qui était employé dans des phrases absolues manquant de la préposition qui semblait devoir le gouverner.

Re no val sabers, qui no 'l despen.

Bernard d'Auriac: S' ieu agues.

Rien ne vaut le savoir, (pour) qui ne le dépense pas.

En calque part la pena sia

Dreisar la deu hom tota via;

Qui no la dreisa, leu se briza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En quelque part que soit la plume on doit toujours la dresser; qui ne la dresse, elle se brise facilement.

Loc. Ieu n' ai perdutz

Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

J'en ai perdu maints dons, qui se veuille les prenne.

Qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Qui me crie et me braille, je n'entends nulle chose.

L'autr' en Espagna, qui aval qui amon. Guillaume de Tudela.

(chap. Los atres a España, qui aball qui amún; los uns cap aball, los atres cap amún.)

Les autres en Espagne, qui aval qui amont.

En gran dolor

Foran ab plor

Frances, qui qu' o desvuelha.

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es.

En grande douleur seraient les Français, avec pleur, qui que ce soit qui ne veuille pas cela.

Qui que romaigna, ieu irai volentos.

Pons de Capdueil: So qu' hom vol.

Qui que ce soit qui reste, j'irai volontaire.

Qui que m n' am mais o m n' azir.

Rambaud d'Orange: Mon vers.

Qui que ce soit qui m'en aime davantage ou m'en haïsse.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire.

Folquet de Marseille: Tan m' abelis.

Vers Nîmes va-t'en, chanson, qui que ce soit qui s'en fâche.

ANC. FR. Ce propos,.. pourroit sembler véritable, qui le transféreroit au gouvernement de Phocion. Amyot. Trad. de Plutarque. Vie de Phocion.

Qui osteroit de ces miens ouvrages les authoritez des écrivains passez, je ressemblerois ceste corneille d'Horace et resterois nud.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 437.

Estuet aujourd'ui, qui qu'en gront ou en derve,

Qu'à leur obédiance ta seignorie serve.

J. de Meung, Test, v. 679.

Traïson en fera, ki k'en puiz mal en die.

Roman de Rou, v. 2641.

ANC. IT. Che molto più risplende

Lo poco chi lo spende

Tosto e larga mano.

Brunetto Latini, Tes., p. 76.


Quil, Quill, s. m., gazouillement, piaillement, murmure, exclamation.

Braitz, chanz, quil, criz

Aug dels auzels pels plaissaditz.

Rambaud d'Orange, Braitz, chanz. 

Piaillements, chants, gazouillements, cris des oiseaux j'entends dans les bocages.

La regina va gitar 1 gran quil.

Plainte sur la mort de Robert, roi de Naples. 

La reine va jeter une grande exclamation.

Fig. Ges quil ni brail non enten de pervers. 

E. Cairel: Abril ni mai.

Point murmure ni cri je n'entends de pervers. 

Per lieys don muer ses quill. 

Raimond de Miraval: Aissi m.

Pour elle dont (pour qui) je meurs sans murmure.

(chap. Crit, crits; piulamén, piulamens de muixons; exclamassió, exclamassions.)

2. Quilar, Quillar, v., piailler, babiller, murmurer, exclamer.

Veramen faitz cridar, quilar ni braire.

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona.

Vraiment vous faites crier, piailler et brailler. 

Qui qu'en cosselh ni 'n quill,

D'amar vos suy el drech fil.

P. Bremon Ricas Novas: Ben dey.

Qui que ce soit qui en conseille et en babille, de vous aimer je suis au droit fil.

(chap. Cridá o quirdá, piulá un muixó, exclamá. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridat, cridats, cridada, cridades; yo piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)


Quin, Quinh, pron. rel., quel.

Quins hom es Karlesmagne?

Quin son li XII par?

Baro, dis l'amiran, quinh cosselh mi donatz? 

Quina es la razo que as devizat tan?

Roman de Fierabras, v. 880, 881, 2542 et 1277.

Quel homme est Charlemagne?

Quels sont les douze pairs?

Barons, dit l'émir, quel conseil me donnez-vous? 

Quelle est la raison que tu as tant conversé?

CAT. Quin. (chap. Quin, quins, quina, quines; quín, quíns, quína, quínes?!)

2. Cayn, pron. rel., quel.

A lur dig: Tost mi digas

Cayna malvestat trobas.

Quant lo santz auzi la cayna.

Donc am cayna color

Mi conortas tu d' esperanza?

V. de S. Honorat.

Leur a dit: Tôst dites-moi quelle méchanceté vous trouvez.

Quand le saint entendit laquelles.

Donc avec quelle couleur d'espérance m'encourages-tu?   


Quintal, s. m., quintal.

Aldrete, p. 366; Mayans, t. II, p. 234 et 252, le disent d'origine arabe.

No ilh daria hom mezalha del quintal.

P. Cardinal: D'un sirventes.

On ne lui donnerait maille du quintal.

Quintal de coire. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Quintal de cuivre.

Loc. Quan a pres a quintals et a fais.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il a pris à quintaux et à faix.

ESP. PORT. Quintal. IT. Quintale. (chap. Quintal, quintals; del ár. hisp. qinṭár, este del siriaco qanṭīrā, y este del latín centenarium “sentenari”. Pes de 100 libres equivalén a Castilla o Castella a 46 kg aproximadamén.)


Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.

Voyez Du Cange, Dissert. VII, p. 181 et 182.

Lhi donzel van burdir a la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoisels vont s'amuser à la quintaine.

ANC. FR.

Quintaines fait drecier, et jouster i faisoit, 

Et donoit an biau pris celui qui miex joustoit.

Vie de Duguesclin. Du Cange, Dissert. VII.

A la quintaine et à l'escu jouster.

Roman de Jordain de Blaye. Du Cange, t. V, col. 1075.

Quintaine font drecier en un bel pré fleuri.

Roman de Berte, p. 145.

Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.


IT. Quintana. (chap. Quintana, quintanes no es lo mateix que en ocsitá o fransés, un maniquí de un home armat pera entrená cap a les justes, es: mas, masada, masos, masades; una de les portes, víes o plasses dels campamens romanos o romans aon se veníen víveres o vitualles, coses pa viure.
- Apellit del lladre presidén honorari u honorífic de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña = IEC; ICF: Iniciativa cultural de la franja del meu cul.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Quisquila, s. f., caille.

Quisquila fa uous petitz, redons, menors que perditz, et major que alauza.

Eluc. de las propr., fol. 276.

Caille fait oeufs petits, ronds, moindres que perdrix, et plus grands qu'alouette.

(chap. Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles ve del alemán Wachtel, la w germánica pot passá a g, com Wimara Guimara Guimerá, Wilhelm Guillem Guilhem Guillermo, Wifredo Guifredo Guifre, etc, etc. 

La primera vegada que vach sentí gualles va sé perque mon cusí que va viure a Tamarite y después a Barbastro, teníe una granja de gualles. Guatlla, guatlles.)

Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles

Quisquilha, s. f., du lat. quisquilia, criblure, balayure, immondice.

Quisquilhas, so remazulhas del froment cazens, quan si purga.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Criblures, ce sont les restes du froment quand il s'épure.

(ESP. Quisquilla, menudencia. Chap. cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá : criblures; cascarilles; clasca, clasques del gra, blat, sibada, avena, etc. No sé si algú de vatros diu quisquilla, quisquilles.)

IT. Quisquillia, quisquiglia.

La trilla 4 , Los noms, sibá, avena, senteno; cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá


Quotar, v., du lat. quot, coter.

Regardan lo nombre, quotant lo fuelh.

Eluc. de las propr., fol. 283.    

Regardant le nombre, cotant la feuille. 

IT. Quotare.

2. Cota, Cotta, s. f., lat. quota, cote, quotité.

Refusans de pagar lor cotta... la portio e cota.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Refusant de payer leur cote... la portion et quotité.

CAT. Cota, quota. ESP. Cota, cuota. (chap. cuota del préstamo, les cuotes de la comunidat de veíns.)

3. Cottization, s. f., cotisation.

A la cottization provederai.

(chap. A la cotisassió proveiré.)

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. *154.

A la cotisation je pourvoirai.

4. Aliquot, adj., lat. aliquot, aliquote.

Partida aliquota apelam tota partida que es meitat del nombre o 'l ters o 'l quart o 'l quint. Eluc. de las propr., fol. 280.

Nous appelons partie aliquote toute partie qui est moitié du nombre ou le tiers ou le quart ou le cinquième.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.


Original en castellá:

Capítulo X.

Extraordinaria aplicación de Pedro Saputo.

Zotes los padres, zotes los maestros, zotes los vecinos y zote el siglo, más valdría no nacer, o no estudiar nada y vivir solo o irse a los montes si uno supiese que allí había de topar una compañera de trato confortante y recreativo. Dichoso de Pedro Saputo, que aunque dio con muchos zotes supo librarse de ellos y hacerles la higa. Yo, fuera de mi padre... No quiero decir lo demás. Sobre que tengo amigos y amigas del alma que así estoy en mandarlos para zotes, como en creer hombres de pro a los faramallas, charlatanes, embaidores e hipócritas que se nos venden por Licurgos suscitados de la providencia para remediar la España y reformar el mundo.

Había nuestro niño pintor oído hablar al maestro Artigas de autores y libros del arte, y le suplicó al señor cura le hiciese traer cuantos de ellos se encontrasen; y en dos o tres meses tuvo los más de los que entonces se conocían. Púsose a estudiarlos con mucha afición y no menos constancia, y por las mañanas y las veladas pasaba casi todo el tiempo en ello, sin olvidar al mismo tiempo y de ahí a unos días los otros ejercicios, alternando luego el trabajo por horas y aun por días según el rumor o la disposición, porque tenía por máxima el no violentarse nunca ni cansarse en un ejercicio. Conque estudiaba, dibujaba, pintaba, esculpía, torneaba, repasaba la solfa, y tocaba los varios instrumentos que sabía. A su madre le dijo que no fuese más a lavar ropas ajenas, sino que buenamente sirviese en casa a las personas de más estado del pueblo en lo que le pareciese; y que aun esto le daba el corazón que duraría poco tiempo, y entre tanto se fuese tratando con alguna más estimación y decencia.

Por capricho pintó en una tabla un nido de golondrinas en el acto de llegar la madre con el cebo, ya comenzando a echar pluma los pequeñuelos, y la enclavó por la noche desde una ventana en un madero de los que formaban el alero del tejado, que no era alto; y por la mañana muy tempranito lo estaban apedreando los muchachos de la calle desatinándose porque no podían siquiera hacer huir a la madre, y llamándola maldita porque había hecho allí el nido sin verlo ellos. Sintiólo Pedro Saputo, y salió y quitó la tabla, quedando los muchachos corridos por una parte, y por otra riéndose de sí mismos. Corrió la voz y vinieron a ver la pintura infinitas personas; mas él les dijo que no podía verse de cerca, sino en el alero y desde la calle; y así la tornó a poner en su lugar, y todo el pueblo venía a ver aquel prodigio de un niño de catorce años. Que si no se perdiera en su muerte, quizá hubiera sido otro Yalisso, el cual fue un perro pintado en un cuadro con tal perfección, que parecía le representaba rabioso, y costó guerras por haberlo, y al fin, después de muchos tiempos, fue traído del Asia a Roma y dedicado por Augusto César en el Capitolio.

Pintó en aquel año dos salas, una de un beneficiado rico, y otra del hidalgo padre de Eulalia, el cual, para acabar de borrar la memoria de las palabras que dijo a la madre de Pedro Saputo, le hacía más favor que nadie en el lugar. Y en verdad, aunque el niño era tan generoso, no podía olvidar del todo las dos últimas expresiones que usó contra él y su madre; y eso que no comprendía aún toda la malicia que encerraban. Murió desgraciadamente el hidalgo cuando estaba pintando el último lienzo de su sala, que la concluyó no obstante; pero añadió en lo alto dos ángeles en ademán de tender sobre el cuadro un velo blanco de crespón con orla negra. Y puso aún allí otro primor; y fue que en aquellos ángeles hizo el retrato de Eulalia y el suyo saliendo tan bien, que parecía les hubiesen cortado las cabezas y pegándolas a los cuerpos desnudos de los ángeles.

Como ya seguía las reglas del arte y sabía componerlas con la naturaleza, y ésta y aquéllas con su gusto, advirtió entonces muchos defectos en las pinturas de la capilla de la Corona; y pidió licencia para poner un rótulo que declaraban quién las había hecho y la edad que tenía. Pero la obra mejor, la obra de más mérito, y lo dijo él cuando ya no podía equivocarse, fue siempre el nido de golondrinas, el cual le quisieron comprar algunos, habiendo quien le mandó por él hasta cuarenta escudos de oro, que para los conocedores que podía haber en un pueblo como Almudévar, es mucho sin duda. Perdióse, como he dicho, en su muerte, así como otras cosas de mucho primor y valor que había en su casa.

Entre los libros de pintura vinieron también dos en latín y uno en italiano, y dijo: pues yo estas lenguas he de aprendellas. Y con efecto se puso a estudiar la latina, y en una semana aprendió los nominativos y las conjugaciones, porque su memoria era asombrosa. Mas no le permitieron seguir este estudio las dos obras de pintura que tuvo en el pueblo.

Su buena madre recordaba ahora muchas veces la profecía de la gitana, pero callaba por no decir el engaño con que la habían seducido, exponiéndose además a no ser creída, puesto que su honestidad y mucho juicio la abonasen para cuanto quisiese decir en su defensa. Mas después de bien pensado lo dejaba, y resumía todas sus reflexiones en estas cristianas palabras: Dios me perdone aquel yerro y no me dé todo el bien en esta vida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

timó, tomillo

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.


Original en castellá:

Capítulo XII.

De los remedios contra el mal de viuda que reveló a una Pedro Saputo.

¡Ah de la honra!, decía con voz rota una vieja pateando el suelo y meneando la cabeza. ¡Oh válgame Dios, si esto hubiera pasado en mi tiempo! ¡Las desolladas! Y, ¿qué era? Que vio una moza hablando con un mozo en la puerta de la calle a la luz del día, y a vista y tolerancia de sus padres y de todo el barrio; y en su tiempo, si habían de hablar con ellos, tenían que esconderlos por corrales, cuartos y sótanos, y abrirles de noche, y hacerlos saltar bardas, tejados y ventanas, mientras ellas los aguardaban tal vez en la cama, o salían a recibirlos descalzas, y de puntillas y mal rebujadas, y aun les daban la mano para ayudarles. Esto, sin embargo, para aquella envidiosa maldita vieja no era nada, y el hablar en la calle de día o a la puerta de casa (con honra y cortesía, como dicen ellas) era mucho y cosa de desesperarse el que lo veía. ¡Cuánto distan los setenta de los veinte!

Introdújose esta moda en los lugares que frecuentaba Pedro Saputo por una ocasión muy sencilla. Él no podía ni quería ir a todas las casas; y todas las mujeres, lo mismo viejas que jóvenes, solteras que casadas, querían verle de cerca y hablarle; y para esto, cuando le veían venir, se bajaban disimuladamente a la puerta de la calle, y al pasar él las saludaba, se solía parar alguna vez y hablaban un rato. Y de aquí pasó a ser uso y costumbre en Almudévar y Santolaria, y después en otros muchos, pasando de unos a otros la moda. Y era lo que no podían sufrir las viejas; ¡una cosa tan inocente!, ¡y más en las aldeas!, y lo que ellas hacían, que todo era casi infamia, sólo porque se guardaban de ser vistas, era lo bueno y lo sano. Y lo que es por hablar con Pedro Saputo no sólo bajaban a la puerta, sino que todo era buscar achaques con que ir a las casas donde estaba. ¡Era tan guapo! ¡Hablaba tan bien! ¡Tenía unos ojos! Pero entre las que lo fueron a ver merece especial mención una de Santolaria.

Estaba un día comiendo en casa de su tía, y se presentó una viuda cargada de bayetas, lagrimosa, ojerosa, encogida y suspirando; y después de limpiarse los ojos y sonándose las narices, y saludado que hubo a todos con grandes ímpetus de llanto, exclamó dando un muy hondo suspiro: - ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sois de tener en casa un hombre tan sabio! Mirad, aquí vengo sólo por desahogarme y que me diga algo para ver si me consuela un poco y descansa mi corazón, porque todo el santo día no hago sino llorar, y la noche más, y si me duermo algún ratico, sueño y me asusto; y estoy... estoy muy afligida, mucho, y muy desconsolada! Y diciendo esto rompió a llorar tan adrede que otra vez se anegó de lágrimas y mocos. Limpióse, abrió y cerró los ojos tres o cuatro veces, se tornó a limpiar y sonar, y dio un suspiro tan de abajo y relleno, que pareció se había reventado por el ombligo, o que se le escapaba el alma por la boca; y desde su silla en que sólo hincaba una esquina de nalga como de puro humilde o vergonzosa, miraba a Pedro Saputo esperando la respuesta y consejo que buscaba.

Él, naturalmente compasivo y más con las mujeres, le dijo: - El mejor médico de vuestro mal es el tiempo, no diciéndoos nada de la razón, porque tal vez se nos va de casa. No obstante, se puede hacer mucho con el auxilio de otros remedios. Hace dos meses... - Y once días justos, dijo. - Pues sí, continuó Pedro Saputo, dos meses y esos días que murió vuestro marido; y aunque podría deciros mucho sobre esta desgracia, no quiero sino ir al grano. Tenéis dos criados para el campo y una criada para casa, y por ahora no necesitáis más hombres ni más parientes a vuestro lado. Sólo que la criada la habéis de mudar porque es muy joven, y (aquí para entre nosotros) no podéis mirarla con buenos ojos, agora aún menos que cuando teníades marido; y debéis buscar una mujer de juicio. - Y me parece bien, dijo ella, porque aquella moza sólo piensa en devaneos y golondrinas. - Pues, ya lo decía yo, continuó Pedro Saputo; eso, lo primero. Después no habéis de llorar cada y cuando se os antoje; sino tener horas deputadas para ese oficio, que por agora serán dos cada día, una por la mañana y otra por la tarde, llorándola entera sin parar más que el tiempo de rezar un pater noster y una ave maría con requiem en medio y al fin de cada una. Y después del llanto de la mañana habéis de lavaros, peinaros, asear y atildar la cabeza y toda vuestra persona como día de fiesta y mirándoos al espejo. ¿Estáis en esto, buena Gertrudis? - Sí estoy, respondió ella; mas yo no sé por qué he de mirarme al espejo si no es para espantarme de verme tan desastrosa y horrífica. - Por eso mismo, dijo Pedro Saputo, os receto el ejercicio del espejo, porque así veréis el daño que estáis haciendo a vuestro rostro, el cual habéis destruido de modo que no os conozco, siendo así que antes no había joven más linda en el lugar, aunque casada. Y si no os lo dije, fue por eso mismo, porque érades casada, cuyo estado respeto yo mucho. Mas agora, si me dais licencia, iré a veros alguna vez, aunque sólo sea para quitaros ese tedio de la vida. - Siempre que queráis, saltó ella muy despabilada. - Acepto vuestra cortesía, dijo Pedro Saputo; iré a veros, y quede esto así, ya que estamos conformes. Pero mirad que os encuentre como he dicho. - Eso no sé si podrá ser, contestó ella, acabando de sentarse en la silla. - Sí podrá ser, dijo él, y será, amable Gertrudis; porque en fin, aún estáis lejos de los cuarenta. - Treinta y dos años hice al marzo, respondió ella, sino que este golpe... - Dejad el golpe ya, dijo Pedro Saputo, y ved de restituir el color y la gracia a ese rostro que denostáis infelizmente, y la vivieza y la ternura a esos ojos hundidos y apagados. Pero no he acabado todavía. Mañana, sin más diferillo, enviad un criado a Huesca y que os traiga apio, rábanos y mostaza, y comed apio en ensalada para postre en la comida y cena, rábanos con sal para merendar, y la carne del puchero con mostaza que adobaréis muy bien, como supongo sabéis hacello. Avergonzóse aquí un poco la viuda y aun vino así como a ofenderse, teniéndolo por pulla; mas se reprimió y dijo: - Eso, si yo bien lo alcanzo, más parece remedio para una doncella opilada que para una viuda afligida. - No lo entendéis, Gertrudis, no lo entendéis, replicó Pedro Saputo. No digo que el remedio no convenga a quien decís, pero por eso no deja de ser muy propio y eficaz en nuestro caso. Hacedlo y os irá bien; en la inteligencia que si no lo hiciéredes, no adelantaréis nada en vuestra mejoría, ni yo podré ir a visitaros. Creedme, Gertrudis; el mal de viuda se va por la orina. Conque quedamos en lo dicho. Llorar primero una hora, después mucho peine y mucho espejo, y lo demás que os encargo. Y si dudáis de la virtud del remedio, yo iré pasado mañana por la tarde, y me diréis lo que quisiéredes; pero os lo prometo con la condición que habéis de poner por obra cuanto acabo de ordenaros para vuestro bien y el de vuestra casa y amigos, entre los cuales, si os dignáis admitirme, hermosa Gertrudis, me cuento yo desde este día. - Sí, señor, sí, señor, dijo ella; con el corazón y el alma.

Fuese con esto, y ¡oh poder de las palabras de un hombre sabio! Fuese con la mitad de la aflicción menos que había traído y conforme en hacer todo lo que le ordenó Pedro Saputo. De suerte que cuando éste fue a verla pasados los dos días ya era otra; porque iba muy aseada, sus paños muy bien prendidos, el habla suelta y natural, el semblante vivo, y los ojos afables y aun casi amorosos. Conoció Pedro Saputo que no lloraba llenas las dos horas, y le alivió el llanto reduciéndolo a un cuarto de hora por la mañana. Y aun le acabó de explicar lo que el primer día no le explicó del todo por haber testigos. Reparó también que la casa estaba muy barrida, limpios los muebles y todo en buen orden como en víspera de fiesta. Y en vez de tufo de cementerio se percibía un suave olor lejano de tomillo y espliego, que consolaba.

Continuó Pedro Saputo sus visitas diarias. A los cuatro días le alivió del todo el llanto, no permitiéndole llorar sino los domingos por la tarde. A los ocho días ya era la misma que antes y más, porque su rostro era todo un abril, restituido el color y la antigua viveza y alegría; a un niño de cinco años y a una niña de tres que tenía los besaba con el mismo amor que solía en otro tiempo; el luto se lo prendía con mucha prolijidad; y el corazón poseíale entero el nuevo médico de su mal, habiéndole confesado, precisamente el día octavo de su primera visita, que se tenía por dichosa de haber enviudado por conocer y tratar a un hombre como él, puesto que su anterior estado le privaba de esta gloria. Y en esto vino a parar su sentimiento, sus lágrimas y su desconsuelo.

Por lo demás, ya se sabe que las viudas han perdido el miedo a los hombres, no porque sean viudas, sino porque fueron casadas. Si me dicen que no todas son unas ni una es todas, responderé que es verdad, pero esto no venía al caso, porque ni yo las he vituperado, ni dejo de tenerles compasión, ni creo de ellas sino lo que se debe creer en buena razón y derecho.

Privaron a la viuda Gertrudis de no pocas visitas de Pedro Saputo los consultores de diferentes pueblos que venían a pedirle consejo, a proponerle dudas y conciliar pretensiones encontradas, a concluir pactos y concordias. En un día llegaron de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y llegó también el síndico de Almudévar a suplicarle que bajase para un asunto de importancia; y por servir a su pueblo se bajó inmediatamente.

lunes, 23 de noviembre de 2020

VORETA DE L´ALBUFERA, Mariano Serrano, orichinal (Obra Completa, dos actes)




NÚMERO EXTRAORDINARI

VORETA DE L´ALBUFERA
Choguet valensiá en dos actes

ORICHINAL DE
MARIANO SERRANO

75 séntims cada eixemplar

EDITORIAL ARTE Y LETRAS

AVENIDA DE VICTORIA EUGENIA, LETRA l´.
VALENCIA

OBRAS PUBLICADAS

1 Carabasa m'han donat... - De José M. Juan García.

2 El Millor Castíc. - De Enrique Beltrán.

3 El dolor de fer bé. - De J. Peris Celda.

4 La Menga. - De J. Soler Peris.

5 ¡Aixina debien ser totes!... - De José M.a Garrido.

6 De Fill a Fill. - De Manuel Navarrete.

7 Fallo a blanques. - De José M.a Juan García.

8 Térra Fangósa. - De Paco Barchino.

9 Mal instint. - De José M.a Mateu.

10 ¿Y dihuen qu'el peix es car? - De Visent Montesino.

11 El tenorio del carrer. - De Eduardo Buil.

12 El marit de la machor y el novio de la menuda. - De José M.a Juan García y J. Ferrer Vercher.

13 Picardíes d'estudiant - De Visent Luis Puchol.

14 ¡Ya soc pare, ya soc pare! - De Pepe Angeles,

15 Les festes d'un poblet o la filla del clavari - De Salvador Soler Lluch.

16 La Festa de la Flor - De Felipe Meliá.

17 Les dos chermanes. - De Eduardo Buil.

18 ¡ Ya no sóna la guitarra! - De Felipe Meliá.

19 Els cuatre séros - De Pepe Serred Mestre.

20 El llenguache del tabaco y ¡Eixos Caseros!...- De Felipe Meliá.

21 Hiá que tindre carácter. - De M. Haro López.

22 Al treballaor, faena. De Pepe Angeles.

23 Els fills dels vells. - De Felipe Meliá.

24 De sacristá a torero. - De Leopoldo G. Blat y Vicente Broseta Rosell.

25 ¡Pobres flors! - De Arturo Casinos.

26 En el pecat va la penitensia. - De Francisco Mínguez.

27 Rosa de Valencia. - De Eduardo Buil y Chusep Jover Navarro.

28 més alllá de la lley. - De J. Peris Celda.

29 ¡Ara eres mare! - De Arturo Casinos.

30 Dos secrets en dos femelles. - De Francisco Palanca y Roca.

31 Un sastre de... carreró - De Antonio Virosque.

32 Mariano, toca... ¡Mec! Toca... ¡mec! - De Ramón y José Morell. - Música de Miguel Asensi.

33 ¡Polvos venenosos! - De Francisco Pierrá Luis Candela - Versió valensiana de José M.a Garrido.

34 En la Nochebuena. - De Felipe Meliá.

35 Anima valensiana. - De Ignasi y Concheta Ruiz (pare y filla).

36 Sense caraseta. - De Santiago Sallés.

37 El sant de la chica. - De José M.a Garrido.

38 Els Reys dels chiquets. - De Felipe Meliá.

39 La Oroneta. De Alberto Martín.

Mariano Serrano
Voreta de l´Albufera
Choguet en dos actes y en pròsa rimá.

Estrenat en el "Teatro Moderno" de Valencia,
el día 5 de Chiner de 1928.

IMPRENTA
Editorial "ARTE Y LETRAS" Avenida Victoria Eugenia, letra l´. VALENCIA.
TELÉFONO / 679.

DEDICATORIA:

A Joaquinito Manglano y Baldoví, fill
machor dels Ilustrísims Señors Baróns
de Carcer, en testimòni del entrañable
cariño que li profesa,
L´Autor

ES PROPIETAT:
Ningú podrá reproduirla ni representarla sense autorisasió del autor.
"La Sociedad de Autores Españoles", es la encarregá de consedir o negar el permis pera representarla y cobrar els drets.
Queda fet el depósit que la lley mana.

REPARTO

PERSONACHES                                    ACTORS

Toneta

PILAR TENA

Sabeleta

JOSEFINA MATEO

Tía Quica

CARMEN CORRO

Malena

CARMEN CASESNOVES

Voro

PEPE ALBA

Tío Nelo

Paco FERNÁNDEZ

Huiso

LUIS VILAR

Lario (El Sort)

MANUEL ROIG

Don Paco (El meche)

JULIO ESPÍ

Don Cuan (El fransés)

VICENTE GRANCHA

Chaumet

Juan MONFORT

Pere (El carregaor)

TOMÁS TORMO

Pascual (Veu de dins)


Director d´essena, PEPE ALBA.

PREC.

Al més chicotet d´estatura y més "gran"" dels actors valensiáns, PEPE ALBA; als simpátics y estudiosos artistes que integren la seua Compañía, y a la Empresa del "Teatro Moderno", de tot còr reconegut y obligat, els demana que conten sempre entre els seus bons amics a
M. SERRANO

Época actuaL - En l´ivèrn, de cuatre a sis de l´esprá. - Dreta y esquèrra les del actor.
676867

ACTE PRIMER

L´acsió, en una casa situá en els llims de l'Albufera. La essena representará el interior d´esta casa, que tindrá dos pòrtes de cuarto, practicables, una a la dreta y atra a l'esquèrra. Al foro, una pòrta ampla y gran, per ahon se podrán vore els cañars, figurant qu´entre la portalá y el cañar hiá una era. Els mòbles han de ser com correspònen a esta clase de viviendes. Cahíres de morera encordaes; una taula de pí, y en ú dels laterals, un cuadro de una Mare de Deu. En ú dels ánguls, varies pèrches arrimaes, y en una d´elles, haurá penchat un rall. En l´atre ángul, un fardo de monòts. Vestirán els actors traches de faena com els que usen huí en el Palmar. Les chiques, traches aseats y de mòda corrent. Penchá en un dels laterals haurá una llantèrna gran, y en l´atre una chicoteta.

Al alsarse el teló, Quica estará sentá y remendant un rall. VORET cridant desd´el cañar.
Voro ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!!... ¡Anguileta de la mar!... ¡Tenqueta del Perelló! ¡Lluna de la matiná! (Pausa). ¡Recristina! ¿Qu'estás sorda, o vòls que pase de llarc?...
Quica ¿Qué son eixos crits, Vaoro? ¡Sabel está en el Palmar!...
Voro Desde fora). ¿Tardará molt, Tía Quica?
Quica ¡Qué sap ú!... ¡Ella hu sabrá!
Voro Entrant per el foro en la percha en la ma) ¿H´anat a sòles?
Quica A sòles.
Voro ¿A rem o a pèrcha?
Quica Perchant.
Voro ¡Cristo! Pos la tremuntana es com la neu de chelá.
Quica ¿No l´aguantes tú, Vaoro?...
Voro L´aguantem..., ¡quín remey hiá! Poro, crégam, Tía Quica; si yo poguera triar y tinguera la menchusa no més mich asegurá, lo qu'es l´aire duya chasco, ¡perqu' estaría chitat!
Quica ¡Bòn gust pa viure de renta!
Varo ¡Ay! ¿Qué hu pasaría mal? De més burros ne pasechen en los autos arrastrats y van vestits de loritos, allá per la capital.
Quica De més burros... ¡es molt dir!
Voro Mire..., m'en vach a calar per si s´agafa una gaña...
Quica ¡Bonica está la peixcá! Atres temps era una glòria el anar a llavorar, pero huí...
Voro Cuatre tencóns...
Quica Cuatre gambes.
Voro ¡Repuñal! ¡Si som tants a perseguirla! ¡Hiá tant de fil escampat!...
Quica Si que n´hiá, Vaoret, pero encara hiá més fam.
Voro ¿No tenim salut?
Quica No'n falta.
Voro ¡Y si es ganes de menchar!.. (Anantsen.
Tía Quica, hasta en demprés.
Quica Adiós, Voro; hasta en acabant.
Voro Desde fora) Si vech a Sabel, la volque.
Quica ¡Com aplegues a fer tal, veches después ahón t´amagues...; o buscat l´hábit de pas!
(Mutis voret.
¡Tenen per simple a Vaoro!... Si en la sequia no hiá fanc, ell carrega el barquetòt encá que siga en los camps.
Ell se creu qu'el mon sanser está dins del seu tancat; y lo que mira en los ulls..., si pòt hu agarra en les mans. ¡Un benehít del Señor!

Entra Toneta per el cuarto de la dreta.

Toneta Mare, ¿qu'está rosegant?
Quica ¿Ahón vas ara, filla meua?
Toneta A la carrera a escurar.
Quica Acaba pronte, Toneta, qu´el aire el fa molt chelat.
Toneta Eixint foro) Som amícs del sòl y el aire...
Quica Amics, dels que t´has de lliurar.
Pausa. Transisió. Arreglant les cahíres y el rall qu'estará escampat) Tarda molt en vindre
Nèlo. Y Sabel ya rato ha que debía estar así. ¡No está tan llunt el Palmar! (Pausa. Posant atensió) Pareix que Toneta parla. (Fa com que s´asoma a la porta foro) Vamos... Huiset qu'arribá. Farem com qui no els ha vist... ¡Deixemlos en llibertat! (Ix per el cuarto dreta.

Entra Toneta per el foro, seguida de Huiso, que portará la pèrcha en la ma.

Toneta En enfado) ¡Eres tú pòc romansero! ¡Cha qu´estem ben apañats!... ¡Ves y carrega la barca!
Huiso De malhumor) ¡La barca está carregá!
Toneta Pues ves y buida la tèrra en la mòta hu en el camp, perqu'els díes son molt curts y de nit acabarás.
Huiso ¿Pero Lario?...
Toneta Resolta) ¡Eres dur!... ¡Te dic que no es veritat!
Huiso ¡Ay!... ¡Ahír el teu barquetet en sa barca va arrambar!
Toneta Lo mateix qu´ell, atres molts, si els encontre, fan igual.
Huiso ¿Si va buscant l´ocasió?...
Toneta ¡Pedrá el fil, si vòl calar!
Huiso A vegaes..., fentse els bobos...
Toneta En cuant demanen..., ¡tot cals!
Huiso A mí m´han dit uns barqueros...
Toneta ¡Fíat, qu'estás apañat!... Desde así et diría yo quí son eixos desllenguats y el per qué 't conten relaixos que a tú t´emboiren el cap.
Huiso No's mou la mar sense vent.
Toneta ¿A que no t'haurán contat lo que patixc en mal temps, cuan se mòu una troná y tú vas per l'Albufera bregant en l´aigua y el fanc?...
Huiso Ay... ¡Lo que no's veu!...
Tonica ¡Hu debem adivinar!... Crec que tens pròbes de sòbra...
Huiso Per això estic festechant! (Mirannt a Toneta) ¿Vòls tú que torne a la nit?...
Toneta ¡Mira!... ¡No'm fases parlar!
Huiso Si es que té que vindre Lario...
Toneta ¡Guitsa! ¡Ves a pasechar!
Huiso Me s'ha clavat entre selles eixe chicòt... y, al remat, Deu fasa que si l´encontre... hiacha un algo que contar.
Toneta ¡Me tindré que posar seria!
Huiso ¡Ay!... ¡Si es que motius vas buscant!
Toneta ¡Aquell que mos escoltara, aplegaría a pensar que yo'm pase tot el día buscant novio en la marchal!... ¿Tú me vòls?...
Huiso ¡Com a la barca! ¿Y... tú?
Toneta ¿Yo?...
Huiso ¡Sí! ¡Tú!
Toneta ¡Pos..., igual! Anda, ves y descarrega.
Huiso ¡Puc anarmen descansat?
Toneta Mira qu´eres cabesut!
Huiso Pòts casarte en l´escolá, hu sinó... te pòses mòncha; poro ser de Lario... ¡may!
Toneta ¿Y per qué me díus això?
Huiso Ya te hu diré en acabant. (Mutis. Figura que s´en va la barca. Toneta estará en la porta del
foro mirant, hasta que la barca de Huiso, se perga de vista.
Toneta Ya está Huiso isant la vèla. Y l´alsá a tope el dogalet y la barca, p´el cañar, va més llauchera qu'el vent. Molt més que la seua barca camina el meu pensament y ni un instant l´ abandona ni l´ olvida el meu voler. (Pausa
Ya no 's veu l´abre ni antena; ya entre sèl y aigua es pergué volant com, per els cañars, van volant els pardalets... ¡Quíns plaers dona l' amor!... ¡Qué curts son estos moments! Ell va diguentme qu´em vòl... (Entrant en el cuarto dreta) ¡No tant com yo el vullc a ell! (Mutis. Pausa.
Puñales, apareguent per el foro, seguit de D. Paco y Lario. Puñales, en escopeta, manta y munisións. Puñales a Lario) Pero a més de la rahó, falta en això...
Lario ¿El qué?
Puñales El voler. (Seguixen com parlant.
La Tía Quica, per la dreta.
Paco Bóna vesprá, Tía Quica.
"Quica Bòna vesprá, siñoret. ¿En casa?...
Paco Com sempre; bòns.
Quica ¿La siñora y els chiquets?...
Paco Locos per vindre así un día a fer un allipebret.
Quico Pòrtelos.
Paco Ara en Valensia, en Valensia. Allá cuan millore el temps... (Fan com que seguixen parlant.
Lario a Puñales) U dels redolíns millors m'ha tocat en el sortech. Mon pare em dona la casa y ademes l´ arrendament del campòt de la sardina.
Puñales Si está be, ¡Si está molt be!...
Paco A Lario) Tú, Lariet, eres un pòc impulsíu; a la fòrsa no 's fa res.
Quica La meua chica, Don Paco, a Lario el pòrta entre dens y no li aplega a la gola.
Lario Así l' únic... es Huiset.
Paco Tòrser una inclinasió hiá molt pócs que hu sapien fer.
Puñales Això ni els pares, que al cap sòls p' áls fills volen el be.
Lario ¿Pa qué vullc el camp, la barca, el redolí... y els dinés, si lo que busque no hu tròbe; si de mí fuch el voler?...
Paco Yo voldría ser un sabio, y em contente en lo que sé. A la fòrsa res s´alcansa; estudia qui vòl saber; qui vol ferse ric, treballa, y en la constansia y el temps, se perforen les montañes, se crehuen, volant, els vents, se encontra la medisina que a l' enfermetat la vens, y, en lo que cap, som felisos...
Puñales Si sempre fera bón vent, seríem barqueros tots...
Quica Y calar no vól dir peix.
Lario Anantsen) Pos yo tinc isá la véla y tinc calats els mornells; si ve l´aire, allí l´espere; si ve ´l peix... allí estaré. Soc cabút, tio Puñales...
Puñales ¿Qué vòls qu' et fasa, fill meu?...
Paco A Lario) Demá vinc per a entrarme...
Lario Fent mutis foro) No puc dir si tornaré.
Paco A Lario) Yo te creía més hòme...
Lario Desde fòra, a D. Paco) Tant com Huiso hu puga ser. (Mutis.
Quica Si Huiso sap que ha vingut Referintse a Lario) es mourá mal cañaret. Antes y' han estat de pique, un bòn rato, Tona y ell...
Puñales Son pensaments imbulants...
Paco Son chovens, y en este temps, yo no sé qué pòrta l´aire, ho qué hiá en los aliments, que produíx impasiènsia, que determina un marech que ha tots fa correr com locos, sense tindre un plá concret, y voldríen que, al pensar en algo que creuen bé, sense el dolor de alcansaro, veren lo que pensen fet.
Puñales No entenc lo que diu D. Paco...
Quica Lo que díu el señoret, es la pura veritat.
Paco Yo expòse el meu pensament.
Puñales Les presones molt llechides asèrten sense voler. (A Quica) Mira, Quica, tú a Toneta no li tingues que dir res.
Paco Hiá que tindre discresió; ni a Toneta ni a Huiset. Son chovens y els sèls ya saben que son molt mals consellers.
Transisió. A Puñales) Pero parlem de lo nòstre. ¿Revòlen animalets?
Puñales ¡Repuñal! En la replasa aquella del cañaret y en lo sequiol de la dreta y hasta en lo mateix lluent, hiá sarsets, bragats y fòches com may allí se vegué. Ara, com els del Palmar tots duen en los barquets la escopeta, la casera no repòsa ni un moment y va a rosa, sense rumbo, dende llevant a
ponent.
Paco ¿Els bots estarán a punt?
Quica Estesos en el sequer.
Puñales Allí, molt propet del tracho una empavesá li he fet, que demá, si el temps es bò, ne matará més de sent.
Quica A D. Paco) ¿Vòl pa sopar algún suc ho vòl un sofrechidet?
Paco ¿Hián anguiles?
Puñales Yo no 'n tinc, pero el pare de Voret per segur que ne tindrá.
Quica Clar qu' en tindrá. ¡Sempre ne té!
Paco ¿A quí emviarem a per elles?
Puñales No patixca, siñoret; cuan siga l' hora, el guisao guisat el tindrá vosté.
Paco Pues anem entrant els bartuls.
Puñales Quica y yo lis entrarem. (Mutis Don Paco per cuarto esquerra. Puñales, entrará els obchectes.
Quica Les anguiles pa Don Paco...
Puñales Traules del nòstre viver. Después li dius en reserva que les ha dutes Voret y que son pare, als amícs, a sis pesetes les ven. (Mutis al cuarto de la esquerra
Quica Com còsten tant d' agarrar... si les dònes no 'n menchem.
Sabel Desde fora) ¡Mare! ¡Mare! ¿Vól eixir?
Quica Sabeleta qu' arribá. (Cridant desde dins de casa) ¿Me nesesites?
Sabel ¡Ya hu crec!
Quica Eixint per el foro) ¡Vach, filla meua, ya vach! (Pausa.
----------------
Torna Quica, seguida de Sabel, portant entre les dos una panera, una cahíra, la pèrcha y atres còses.
Sabel Per poquet me negue, mare; una racha m´arrumbá, y l' aigua p' els corredors ya s' anaba desbordant.
Quica ¡Es que sou molt pòca còsa!
Sabel ¡Yo a soles!
Quica ¡Chica, qué gran!... ¡Busca a l´atra vòlta a un paque pa qu´et vacha a acompañar... ¡Ma la reina del senill! Pausa. Transisió) Avecham lo que has comprat.
Sabel Fent com qui trau de la panera les coses que va dient).
Tot cuant vosté me digué. L´ abaecho, òli, pa, les dos lliures de sabó...
Quica ¿Veres al tío Cabás?
Sabel Ya está bò de la tersiana. ¡Volía eixir a calar!
Quíca Per això se pasa els mesos malaltús y socarrat. En cuan se veu lliure un día... al aigua y al s' en demá, a pendre solfate 'n pols y a cremarse tremolant... Entra, entra eixa panera y en l´ estudi pòsala. (Sabel fa com qui posa en la panera lo que dugué) ¡Aviveuse, qu' esteu moixes! ¡Tot se hu mencheu en les mans!
Sabel ¡Cha, esta dona!... ¡Té un cheniòt!... no te deixa respirar!
Quica ¡Es que teníu una mèlsa!...
Sabel Pues tinc els brasos trencáts, que la pèrcha pesa molt, y... (Mutis
Quica Té rahó. Es veritat. No poder eixir de casa com no vaches embarcá, aburrix a cuantsevòl... ¡Al ivèrn que vé al Palmar! (Se senta a remendar el rall. Pausa.
------
La mateixa, el Franses y Lario.
Franses Si no molèste, señora...
Quica (¡Santo Cristo, qué troná!) Pase y sentes.
Franses Sentantse) Reconegut.
Lario A tía Quica) D. Cuan me va demanar...
Franses ¡Sí..., el favor del seu barquet!
Quica ¡Vamos..., son tal para cual! Una parella de ánimes que del fòc han escapat.
Franses ¡Sempre tan dicharachera!
Lario A Quica) ¿Qu' el tío Nèlo... no ´stá?
Quica De no estar, tú no vindríes...
Lario (La vella ya pensa mal)...
Quica Deixant la faena) Vach a cridarlo en seguida.
Franses Déixelo, qu´ell eixirá.
Quica (Cuan sapia qu´es el Fransés, de segur qu' es pòsa mal. (Cridant a la esquerra). ¡Nèlo! ¡Puñales! ¡Nelet!
Puñales Dins) ¿Me crides?
Quica Ix un instant.
___

Puñales, eixint.
Puñales ¿Qué vòls, Quica?
Quica Este... siñor, lo que busca te dirá.
Franses Donantli la ma molt afectuós) Señor Nèlo, ¿seguix be?...
Puñales Penant y sempre penant.
Lario Vosté se queixa per visi. (A Puñales.
Quica ¡Tú te fas gròs... dechunant... (Al Franses) Diga pronte lo que siga y menos romansechar...
___
Don Paco per la esquèrra.
...Ve vosté molt be, Don Paco.
Paco ¿Hiá algú que se pòsa mal?... (Reparant en la visita) Buenas tardes...
Franses y Lario: Buenas tardes.
Quica Fent mutis per la dreta, a Don Paco apart) ¡Hu deixe en les seues mans!...
Franses La visita, señor Nèlo, es... per lo que vosté sap.
Puñales ¿Encá li dec més dinés?
Franses Un bòn rengló té entregat; més com els interesos ni paren ni dòrmen may..., resulta qu´ aumenta el conte sinse afechir ni llevar.
Paco A Puñales ¿Vosté guardará els resibos?...
Puñales ¡Vacha a saber ahón están! Lo únic que yo asegure, que la cullita fon gran, que la venguí a molt bòn prèu, y entre la tenda, la sal, dos remendos de barquets, l´ arrendament y... la fam, ni tinc ya dinés, ni arròs, ni sé ya per ahón pegar.
Franses Vosté resibí uns dinés...
Lario Mon pare hu va presensiar...
Paco ¿Y cuán de temps fa d´ això?
Puñales Un... dos... tres... cuatre... sinc añs.
Paco ¿Tindrá nòta del conte?...
Puñales Això hu pòrta Don Cuan.
Paco ¿Pero vosté..., un resguardo?...
Puñales Duc el conter en lo cap...
Paco ¿Y deu molt?...
Franses Setanta duros...
Paco ¿Que cuáns dinés li doná?
Puñales Sent duros en dos vegaes.
Paco ¿Y cuánts lin pórta pagats?...
(El Franses repasará el llibre dels seus conters.
Puñales Trenta la primera vòlta..., atres vint per la birbá... Cuaranta sis l´ añ siguient... Trenta cuatre per Nadal... Trenta dos per San Miquèl... Quinse y dèu per la plantá, y creuré que foren vint els que doní per Tots Sants.
Paco Entonses, segóns el conte, l´in tindrá vosté entregats sent sincuanta sèt...
No marra. Al Franses ¡Deu estar equivocat hu asò es un ròbo, señor!
Franses Yo vech el conte molt clar. Sent duros donats al tèrs, son sent trenta tres al añ. Si cuan vens el interés no es en seguida pagat, pasen estos interesos a formar el capital. Es la costum. Es el tracte. A tots s´avisa al donar.
Paco ¡Pichor que la Calderona! ¡Si Nèlo li té entregats doble dinés que li deu!... ¡No done res! ¡Al Chusgat!
Franses Pichor per a el siñor Nèlo. Si va allí el condenarán a que me pague els sent duros; tinc el vale asegurat. ¡Yo no vullc més que lo chust!
Paco ¿Lo chust? ¡Una escopetá!
Lario Done apeo... Done apeo...
Puñales ¿Has vingut al combregar?
Lario ¿Li sap mal que yo el defenga?
Puñales ¡Atra cosa me sap mal!...
Franses Si vol més plaso li 'l done; ¡a ningú vullc aufegar!
Paco ¡Tírelo dins la carrera!
Franses Yo a voste no li he faltat.
Paco ¡De limosna; de limosna el debíen de matar! ¡Sabía que son roíns, pero no que hu foren tant!
Franses Tot es segóns com se mira; vosté mos creu desalmats y en cambi, els que nesesiten un moment grave salvar, al omplirlos la bolchaca mos beneixen com sants.
Puñales El que no sap més..., ¡ya hu crec! ¡Entrega la seua sanc!
Franses ¡No el obligue!... ¿No pòt huí?... ¡Un atre día podrá!
Paco ¡May!... ¡Perqu' eixos interesos son una bestialitat!
Franses Vosté ya sap ahon yo vixc; huí me quede en el Palmar.
Puñales ¡Els dimònis que carreguen!...
Paco ¡No li pague a este truhán!
Franses Señor, cálmes, perque a crits asò no es pòt arreglar. Lo dit..., y vostés perdonen. A Lario (Ya tornarem més espay).
Lario Si vòl dinés, tío Nèlo...
Puñales ¡Que vos se trague la mar!
(Mutis Lario y el Franses.
Paco ¡Pa qué hauran fet els presilis!
Puñales ¡Pa tancar als desgrasiats!
_____
Els mateixos, Quica per la dreta.
Quica ¿Y' alsá el vòl eixe fransés?
Paco Quiqueta, ya s' en aná.
Quica A D. Paco). Té un allipebre..., ¡canela!
Paco No tinc presa. Allá més tart. (Mutis esquerra seguit de Puñales).
Quica ¿Qué farán estes chiquetes que no se les ou chistar?... (Cridant). ¡Toneta! ¡Tona! ¡Toneta!...
Toneta Dins). ¿Qu' es crema?... ¡Ya vach! ¡Ya vach!
Quica, a pòc Toneta per la dreta.
Quica Cuan ve la pòsta de sòl y el novio está p' arribar, se l´ in va el temps entre els dits apañants´el pentinat, trencant cordóns de coset y mirantse el devantal. ¡Cuan yo tenía el seu temps!... ¡Tot es pòc pa un hòme honrat!... Huiset es un chic de prendes. Y en lo tocant al treball...
Toneta Eixint). ¡Ya me té así, maroteta!... ¡Ya está Tona al seu costat. (La besa). ¡De segur que no vòl res!
Quica ¡Chica! ¡Chica!... ¡Tú qué saps! Es obligasió de mare... (Reparant en el vestit de Tona que anirá arreglá com pa esperar al novio). Dus el vestit enganchat... (L' il desengancha). No m' agrá com dus el moño... ¿Per qué no t' el has risat?
Toneta Per no calfar les tenalles.
Quica Vine así, ¡desmanotá! ¡Una greñeta no mes! (Deixantli caure un riset sobre el front.
Aixina..., aixina... ¡Ajajá!... Tan poquet y ya la cara pareix que te l´ han mudá.
Toneta Vach a mirarme a l´espill.
Quica ¿Encara no t'has mirat?
Toneta Una vòlta este matí.
Quica Y sent vòltes esta esprá. El del seser ya ´l trencáreu.
Toneta Y este que mos ha comprat mos fa una cara més llecha...
Quica ¿Això hu fa el vidre?
Toneta Está clar. vosté també...
Quica No sou lleches.
Toneta ¿Veritat?
Quica Entra un garbó de senill; la nit será molt chelá.
Toneta Tot hu té ya ´l punt y al orde,
Quica Pega una mirá al sopar. (Mutis Toneta per la dreta). ¡Qué poquéts se donen conte de lo qu´es viure en un camp, sempre rodechats d' aigua y la tristor dels cañars! (Ensenent la llanterna gran).
En l' estíu per els mosquits y en l´ivèrn per la negá..., vida més pòbra y més trista imposible ´s de trobar. ¡Pero no´s queixem, no siga que vinguen díes més mals. (Mutis dreta.
D. PAGO; entrant per la esquèrra y fent com qui busca algo per la casa, A pòc Voret.
Paco Era imposible; así están. Es lo que posí primer. (Trau un reclam de focha y toca.
Voro ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!...
Paco ¡Oy!... ¿Eres tu, Vaoret?
Voro (¡Recristina, quín ancontre!)
Paco Anda, entra, que ahí fa vent.
Voro Pasaba... (Com en vergoña y rascantse el cap.
Paco ¡Hòme, pasa!... ¡Y no te rasques!
Voro ¡Ay!... ¿Qu' ha de fer?
Paco Fregarte les mans en fòrsa, pa que te s' en vacha el fret. (Transisió). Has creixcut molt en un añ...
Voro Com no tinc atre quefer...
Paco ¿Ya fumes?
Voro Ay... ¡Si m´en dona el siñoret!...
Paco Donantli un sigarro). ¿Festeches?
Voro ¡També vosté!... Ensenent el sigarro.
Paco Cuan te cases, yo el padrí.
Voro ¡Qué bòn tabaco, redell! En el Palmar no ne venen de tan suáu, siñoret.
Paco Voleu el tabaco fòrt... y fluix no en dú l´ estanquer.
Voro Que pròbe, que pròbe a durne y qu´el venga a pòcs dinés, y vorem de quín despacha...
Paco Tú per Valensia no vens...
Voro Sí que vach alguna volta... Poro allí no donen res... Tens que comprar hasta l´ aigua si no et vòls morir de set.
Paco Vine a casa. ¿Tú no saps?
Voro També sé que un porter...
Paco ¿Pero?...
Voro Això die yo. Cuan así ve el siñoret...
Paco Tú li dius qu´eres Vaoro.
Voro ¡Li hu vach dir; poro el porter, de patitas a la calle!...
Paco Yo li diré...
Voro Dígali tot lo que vullga, poro yo no torne més. No vullc que aquell borinòt li torne a dir a Voret: ¿Vienes a comerte l´olla?... ¿Piensas qu´aquí es un Hostel?... ¡Vete, vete a comer papas als solars de San Fransés!... - Si yo el plegara a eixe tío en un día de bòn vent, per segur qne li posaba
com a baquina el barquet. Tenen un argull...
Paco No hu cregues... Mira, así ve Isabel.
Voro ¿Vosté creu... que yo venía?...
Paco Yo no hu sé... ¡Ya s' entendreu!
(Fent mutis esquerra.
Voro Ma qu´esta chent de Valensia...
____
Sabel, entrant per el cuarto de la dreta.
Sabel ¿Acabares, Vaoret?
Voro Cap a casa fea proba.
Sabel ¡Adiós!
Voro ¡Ay!... ¡M´ esperaré!
Sabel Per mí, no.
Voro ¿Pues per quí entonses?... ¿Per la vaca de la llet?
Sabel ¿Vens de llunt?
Voro De Torre en Torre.
Sabel ¿Mon chermá estaba també?
Voro Ell h´ anat al Pechinar. Portaba dos atifells.
Sabel ¡El día ha segut de pròba!
Voro ¡Sempre fa fret en Chiner!
Sabel ¿Llavorares els monòts?
Voro Ara venía.
Sabel ¿Pòc peix?...
Voro Poc n' hiá; poro a vegaes se sol omplir el mormell, de les anguiles més gròses..., calant el fil en lo sec.
Sabel ¿En tèrra tanta peixquera?... ¡Cóm no tragues el viver!...
Voro Vinga, no sigues aixina... Masa que tú me comprens...
Sabel Si no t' espliques més clar... ¡Ni picá que trac en net!
Voro ¡Ay..., pos tú no eres tan boba!... Y tin en conte, Sabel, que afèctes al autori en eixe parlar tan sec.
Sabel No será per falta d' aigua; hasta así aplega el lluent.
Voro Tú te deixes la carrera per anar per els sequionets... Bueno, m' en vach.
Sabel ¡Adiós!
Voro ¡Pos... no m' en vach!
Sabel Está be.
Voro Pensant y acostantse a Sabel). ¿Si yo tinguera una barca de les més grans del Saler, y en lo sorteyo em tocara el redolí milloret; y arrendara un camp d' arròs en un bòn arrendament, ¿yo me podría casar?
Sabel Si teníes novia.... fet.
Voro ¡Vacha una contestasió de pòc trellat! Es, Sabel... Bueno... Te volía dir...
Sabel Sí.
Voro ¡Má qu' eres torpe, redell!
Sabel ¡Chico! ¡Chico!... ¡Ma tú este! Ves espay y parla dret.
Voro ¿Vòls escoltar, Sabeleta?
Sabel T' escolte..., ¡mes no 't comprenc!
Voro Después d' una pausa). ¡Si yo tinguera una barca!...
Sabel Sí; la més gran del Saler...
Voro Y ademés me porcurara...
Sabel Un camp..., en arrendament...
Voro ¿Qué? ¡Anem a vore!... ¡Digues!...
Sabel ¿Qué he de dir?... Que huí no hu tens.
Voro Femse 'l conter que hu tinguera... ¿Tú qué faríes?
Sabel ¿Yo?... ¡Res!
Voro ¡Si el mates y' ham acabat!... ¿No diríes: Vaoret, es un chic que fará reina a qui siga sa muller... Perque tenint tèrra y barca y redolí y dos barquets
Sabel No te dic que no hu pensara...
Voro ¿Poro en quina chica, anem?...
Sabel Hián tantes chiques fadrines...
Voro De les atres... no vullc res... ¿No dius qu' eres tan sabuda?... ¡Tira un tir!... ¡Anda, Sabel!
Sabel No puc caure...
Voro ¡Recristina!... ¡Sí que tens dur el servell!
Sabel Com vergoñosa). ¡Es que fas unes preguntes!...
Voro ¡Ay!... ¡Pos les preguntes del temps! ¿Vols que 't pregunte p' el gos o per l´ aca del forner?¡Tindré que salabrechar!
Sabel ¿Pa qué?
Voro ¡Pa agarrarte 'l pensament!
Sabel ¡Has vengut a llaborar!...
Voro Y vullc fer en tú, parell. ¡Ya está dit! Vinga, contesta; ¡tenca del Perellonet! ¡llobarro de la sequiòta! ¡vèla de barca en bòn vent!... ¿Per qué calles?
Sabel Sols te dic..., que hu pensaré...
Voro así clave l´ estacòt y d' así no ix el barquet hasta que tú me contestes. ¡Avívat, no vinga chent!
Sabel Me dona vergoña, Voro, el dir que hu done per fet... Mons pares...
Voro Yo...
Sabel Espayet...
Voro Al forn se pòrta la coca cuan está bòna.
Sabel Después...
Voro Ara, que no tinc vergoña. ¡vullc diro ara Sabel. Huí m' esgarre la camisa y me trenque ´ls saragüells, y volque en un regueròt, culperamunt, el barquet. ¡Ya ´s meua la bequeruda! ¡ Ya la tinc dins del mornell!... ¡Ya Vaoret es un hòme!
Sabel Vamos, tín enteniment... Es hòra d´anar a casa...
Voro ¿Pero t' en vens tú també?
Sabel Treballa, que tot aplega.
Voro ¡Huy..., cuan ixca un Vaoret!
Sabel Vesten, Voro... ¡Hasta la nit!
Voro Hasta en seguida, Sabel! (Ix al foro). ¿Ous com brama l´ Albufera? ¿Veus quíns bacs pega el marech?... ¿Veus com se dobla el senill probant la fòrsa del vent?... Pues yo en la meua percheta
y en lo meu tròs de barquet soc més fòrt qu´el temporal...
Sabel No te fases el valent.
Voro A mí res me fa ya pòr, sent l´ amo del teu voler. ¡Anguileta del Palmar! ¡Tenca del Perellonet!
Sabel Adios, Voro.
Voro Adiós..., ¡chitana! Hasta en seguida, Sabel (Mutis. Pausa.
Sabel ¡Grasies que s´ha desidit! ¡Ma que còsta un casament!
______
La mateixa, Puñales per la esquèrra.
Puñales Pòca presa té Vaoro.
Sabel Com ya té fet el chornal...
Puñales Pero al còs no se l' engaña. ¡Nesesita de descáns!
Sabel ¡Quí sap lo qu' es lo millor!...
Puñales Lo millor... estar sentat.
Sabel Per a els vells... segur que sí; per a Voro..., es atre cas.
____
Quica, entrant per el cuarto de la dreta.
Quica ¿Qué argüíu?
Sabel Coses del pare...
Quica A Puñales). ¡No les deixes respirar!
Puñales Quica, si yo no dic res.
Quica ¿No ha vingút el teu chermá?
Sabel No, siñora.
Puñales Tarda molt.
Quica Ya en casa debía estar. (Asomantse a la pòrta foro. Com una gola de llop se va posant el cañar.
Puñales ¡Este chiquillo!...
Sabel No penen. Tindrá que vindre perchant. (Muts per el cuarto segón dreta.
Puñales Aixina y tot, no son hores... ¡Per a qué voldrán les mans!
Quica ¡En esta nit y este vent!...
Puñales De malhumor). ¡So ganes de fer parlar!
Quica No miren qu' estem patint!.,. Estíc, de dirli, cansá, que si el temps no s´bonansiós, qu' abrevie en carregar, y antes de qu' es ponga el sòl la barca estiga lligá.
Puñales Pues com si no li hu digueres.
Quica Eixint a la porta del foro y miránt a totes bandes). Ni una sombra es veu pasar... Ademés,
ell, tots els díes, cuan ve a casa, ve cantant...
Puñales A no ser que una avería...
Quica ¿Haur la barca volcat?... (Entrant y posantse davant del cuadro de la mare de Deu, qu´estará
penchat a un lateral.
Puñales Al foro). ¡Sempre penséu lo pichor!
Quica Com resant). Virquen de sielos y tierra
abogá de la esperansa,
como salvaste al marino
que navegaba en su barca
y en el golfo del Leyón
le plegó la tremuntana,
al peixcaor d´Albufera
tórnalo lliure a sa casa
con el barquete y su percha,
con la vela y con su barca.
¡Que no s' aufegue nenguno,
Madre mía Soberana!
Pausa. Seguix resant).
Puñales La llanterna en esta percha (Agarrant la percha y llanterneta. vach enseguida a penchar pa que servixca de guía als que vachen navegant. (Ensen la llenterna, la lliga a la punta de la percha y s´en ix a l´era a colocarla.
Quica Diguem la de les tronaes. (Resita:
Santa Bárbara está en el camp
aguardant l´ Esperít Sant,
y l´ Esperit Sant es ella.
¡Dèu que mos guarde d´un trò
y d' una mala sentella. (Pausa. Se queda com resant.
-----
Puñales, entrant per el foro.
Puñales Y ´está isá la llenterneta. Esperarem.
Quica Yo, resant.
(Puñales se senta y Quica fa com que resa davant del cuadro.
-----
Els mateixos; Toneta, entrant per la dreta.
Toneta Mare, el sopar ya está cuit.
Quica No ha vingut el teu chermá.
Toneta Eixe Chaume té una guasa...
Quica Vorem lo que ahurá pasat. (Resa.
Puñales Acostantse a la pòrta del foro). Pareix qu' aplega un barquet.
Toneta Anant a la porta del foro). ¿Un barquet?... ¿De quí será?
Puñales Detenint a Toneta). ¡De qui siga!... ¡Dins de casa!
Toneta ¡Quín susto que m' han donat!...
Puñales Desde la porta del foro). Así venen... Y´arribaren...
Quica ¿Son de casa o del Palmar?...
Toneta ¿Chaume?... ¿Huiso?...
Puñales Lario el Sort...
Toneta ¡La mala sombra dura.
---
Lario, per el foro.
Larío Vostés dirán:¿ Atra vòlta Lario el Sort per esta casa?
Puñales May te s'ha dit que no vingues...
Lario Ara vinc perque pasaba..., y com antes en Don Cuan se digué alguna paraula...
Quica ¿No topares en Chaumet?
(Quica y Toneta fan com qui parlen.
Lario Tan sòls he vist una barca en la vèla molt isá.
Puñales ¡Pues el vent es pa cachasa!
Lario Anaba tan embestida y tan caiguda de banda qu´en los senillars la vèla portaba fregant la pancha.
Puñales Hián hòmens molt atrevits.
Quica Hu prenen com una chansa y en díes com els de huí la broma sòl costar cara.
Lario Creuré qu´els qu´estic diguent...
Puñales ¿Han chocat? (Alarmat.
Quica ¿S´ompliren d' aigua? (Alarmá
Lario De tot han tingut, de tot. Al eixir a la replasa de les fòches, un remoli feu encabritar la barca, y, trencant mastil y antena, doná vòlta de campana.
Puñales ¿Y no acudires?...
Lario ¡Pa qué!...
Puñales P´aufegarte en el que anaba en aquell tròs de madera bregant en lo vent y l' aigua...
Quica A Lario ´ ansiosa). ¿No conegueres en ella?...
(Lario, abatut, diu que no en el cap.
Puñales Ansiós). ¿Per la vèla?...
Toneta ¿Per la barca?... (Alarmá.
Lario Sòls veguí una ralla negra creuant la vèla a la llarga...
Toneta Molt exsitá). ¡La de Huiso!
Puñales ¡No pòt ser! ¡Huiso va per atra banda!
Toneta ¡Es la d' ell, pare, es la d´ell!... A Lario) ¡Has vollgut que s' aufegara!... ¡Mal hòme! ¡Mals sentiments! Si deus tindre negra l' ánima!... ¡Te donaba pena Huiso y cuan l' has vist caure al aigua has pensat que yo podría tindre com la teua l´ ánima!... ¡Anem a salvarlos, pare!
Puñales ¡Vell soc, pero res m' espanta!
Lario Abatut). ¡Yo no sabía qui era!...
Toneta a Lario en forsa). La caritat no repara.. ¡Pare, no se detingam!
Lario Desidit) ¡Yo aniré!
Toneta ¡Fuch, mala casta! ¡Me dones asco, cobarde!
----
Chaumet per el foro.
Chaumet ¿Qu' es asò? ¿Así qué pasa?...
Toneta ¡Ya hu sabrás! ¡Vinga la pèrcha!
Puñales Perchant dos es com s´alvansa. Mutis foro de Toneta y Chaumet). ¡Has sigut molt ruin, Lario!
Quica ¡Has fet una acsió villana!
Lario Mosegantse les mans). ¡La vergoña está cremantme! ¡Vach a vore si una racha me vòl volcar el barquet. (Mutis foro.
Puñales Cridant desde la porta del foro). ¡Llévali el palo a la barca! No mògues, Chaume, que vach... A Quica) Traume, Quiqueta, la manta. (Entra Quica per el cuarto dreta y trau la manta.
Quica Así la tens. Ves espay.
-----
D. Paco, que entra per la esquèrra.
Paco ¡Ché! ¿Qué pasa per esta casa?
Quica Que una barca en el cañar...
Puñales A D. Paco y fent mutis foro). No sabem... Una desgrasia.
Paco ¿No estaba Lariet así?
Quica ¡Ay, si fora una vengansa!
Paco Desde el foro). Espera, Nèlo, que vach.
Quica No vacha vosté, no vacha.
Paco Fent mutis). Si per matar una fòcha en els perills no 's repara, per salvar una persona es pòc tot lo que se fasa.
Quica Cridant desde el foro). Perchéu ample y molta vista... (Entrant). ¡Sálvals a tots, Vèrche santa! (Cridant a la dreta). ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!
---
La mateixa. Sabel, per la dreta.
Sabel Mare, ¿vosté me cridaba?
Quica ¡Tú dirás, òvila tonta!... ¿Qué fas ahí dins?
Sabel ¡De pascua!... ¿Ahón están Tona y mon pare?
Quica ¿N´oíres ni una paraula?
Sabel Torbá fent punt de gamber...
Quica Els hòmens y ta chermana van en busca d' uns barqueros, que ahí dins, (Señalant fora). en eixa mata, el vent, en un rempuixó, els ha fet volcar la barca. Ves, ensentli una mineta a San Pere y Santa Bárbera.
Sabel ¿Son del Palmar els barqneros? ¿Sap si Voro en ella anaba? ¿S' aufegat? ¿Estarán vius?
Quica Ensen la mineta y calla, que preguntes més que un ric.
Sabel Anantsen a ensendre la mineta per la dreta). ¡Chesús que Voro no vachal (Pausa.
Quica ¡Els que siguen, que se salven. (Seguix resant.
Sabel Tornant). Mare, ¿no venen encara?
Quica ¡¡Si fa un momentet qu´eixiren!! (Asomantse al foro). Ya pareix qu´el vent se calma.
Sabel Idem). Les cañes se bambolechen y chilla la fullerasca.
Quica Ixc en seguida, Sabel. ¡No estic be en ninguna banda! (Mutis dreta.
Sabel Cridant a la porta del foro). ¡Voro!... ¡Voret!... ¡No contesta!... ¿Ahón aniría en la barca? (Entrant). Si es ell, me muic esta nit; esta nit me tire a l' aigua. (Tornant al foro). ¡Voro!... ¡Voret!... ¡Salvaor!... Abatuda y conmoguda). ¿Per qué será qu' el vent calla y no se besen les cañes y a tròsos me cau el ánima?
----
Quica, per la dreta.
Quica ¿No ve ningú?
Sabel Abatuda). ¡Ningú ve!
Quica . ¡Beneída santa Bárbera, fes algo per els pobrets!
Sabel ¡Chesús, que Voro no vacha!...
----
Les mateixes. Voro; después D. Paco, Puñales. Huiso, Toneta, el Franses y Chuanet.
Voro Cridant com de llunt). ¡Sabeleta!... ¡Sabeleta!...
Quica ¡Ells son!..., Reina soberana...
Sabel Eixint, corrent, a la porta del foro). ¡Si que son!.. ¡Mare, ya venen!... ¡Voro!
Voro Cridant fort, més aproximat). ¡Llecha de la casa!...
Sabel Alegres, mare, alegremse.
Quica Entra y la mineta apaga.
Sabel Ya l´ apagaré después; ara a l´era, als de la barca... Eixint per el foro). A vórelos a tots, ¡a tots!...
Quica Acostantse a la porta del foro). ¡Ya pareix que el pit s´aixampla!
----
Voro, entrant per el foro, seguit de Sabel, y en la percha al còll.
Voro ¡Ya estem así, Tía Quica!
Quica ¿D' ahón pareixes, mala trampa?
Sabel ¿Pero eres tú el que volcá?
Voro Volcaré... ¡cuant tinga barca! ¡Huí he fet lo que fan els hòmens!
Sabel No t´ alabes, carabasa.
Voro ¿Veu, tía Quica? Y' ansulta.
Quica Quien desprecia...
Sabel ¡Me hu pensaba! (Fa com qui parla en Voro.
Quica Pero conta; dígues, dígues...
Sabel No sigues aixina, anda...
Voro Careta de pastiset...
Quica ¡Abrevia!
Sabel Anda, parla.
Voro A Quica). Ma que vosté es més pudenta...
Quica ¡Menos que tú, morros d´aca!
Voro Si 's posa seria, m´en vach...
Quica A Voro). ¿Qu´ha pasat?... Digues. Acaba.
Voro Yo m' en he vingut davant; darrere mí ve la barca.
Sabel Pero...
Quica ¿Hiá algún aufegat?
Voro Crec que no, ¡perqu' alenaba!...
Quica ¿De quí es la barca?
Voro De Chimo.
Sabel ¿El forner?
Voro No; el de Pascuala; aquell chic mollet de ulls que l´añ pasat tragué un' aca y se li morí d' espasme.
Quica ¿Quí més anaba en la barca?
Voro Un foraster.
Sabel ¿D' ahn?
Voro De fòra.
Quica ¡Ma tú éste, quína grasia!
Voro Yo no sé d´ahón era l' hòme, perque l´ hòme no parlaba.
Sabel ¿Y saps qu' era foraster?
Voro P' el vestir y per la cara. Ademés, pòrta chaqueta, y botitos y corbata.
Chaumet Desde fora). ¡Mare!... ¡Mare!...
Quica Anant al foro, seguida de Voro y Sabel). ¡Y' aplegaren!
Sabel ¡Son valents!
Voro ¡Hu som de rasa!
Quica ¿Voleu més llum?
Toneta No siñora...
---
Don Paco, entrant per el foro.
Paco Voret, estén una manta...
---
Entren per la porta del foro Puñales, Huiso y Chaumet, sostenínt al Franses, y Toneta en les dos perches. El chiten damunt de la manta que haurá estés Vaoro, y Don Paco li fará flexions de brasos al Franses, per a normalisarli la respirasió. Puñales, Quica y Chaume quedarán al costát de Don Paco, y Huiso y Toneta, Voro y Sabel, formarán grupos apart.
Huiso A tots). Si tardem en arribar...
Quica A Huiso). ¿Ahón estabes?
Huiso Anaba a casa, pero al sentir l' esclafit de l' antena qu' es trencaba, en pena chirí en redó y aní en busca de la barca.
Toneta Sort que al chirar no volcares. (Seguixen parlant.
Paco ¿Tenen alcohol en casa?
Puñales Aiguardent fòrt.
Paco Es igual.
Puñales entra al cuarto de la dreta y trau el barral d´aiguardent.
Quica Ahí tinc un barral d' árnica.
Paco No, que es pròu el aiguardent.
Seguix manipulant al malalt.
Voret A Sabel, per Huiso). A este li té pòr el aigua...
Sabel Deixa que Huiset acabe.
Voret Ya no dic ni una paraula.
Huiso En el moment que arribí el barquero caigué a l´ aigua, y este hòme, desesperat, del senillar s´agarraba en busca de salvasió que era imposible encontrarla, perqu´ el senill s´esmuñía y obrintse el fanc s' el tragaba. Pouí primer al barquero, y cuan per éste hòme anaba, vach vore acudir a Voro pegant crits per la replasa. Entre els dos al foraster posárem dalt de la barca, y al moure ya cap así com a més pròp...
Paco Ya li pasa... Ya tenim hòme, Puñales.
Puñales Acostant la llenterna a la cara del Franses). ¡Yo diría qu´ esta cara es la del fransés
don Cuan...
Quica ¡Si que hau salvat bòna alhaixa!
Paco Ara es un ser sense nòm al que la vida faltaba, y aun sent l´ enemic més gran, lo primer era donárlila. Después si es agrait...
Huiso Fer el be ya es bòna paga.
Voret Sense sopar ixquí yo al oír els crits d´ alarma. Pa menchar sempre hiá temps.
Quica Per a tots tenim la taula.
Sabel ¿Y el barquero?
Voro En un barquet s' en va anar desde allí a casa. ¡¡Estaba fet un remull!!
Quica Demá ya té la tersiana.
Paco ¿Com s' encontra, bòn amic?
Franses Mejor, mejor: muchas gracias. ¿Qué le debo?
Paco A cuidarse; a mí no me debe nada.
Franses Si yo pudiera marcharme...
Puñales Así estará com en casa. No se apene. No patixca... Así res li fará falta.
Quica ¿Vosté creu qu' este bòn hòme d´así pòt eixirsen ara?
Paco En precausió y en cuidao.
Sabel Pero la nit es molt mala.
Franses Que me lleven al Palmar.
Voro Don Paco, ¿arregle la barca? Si vòlen farem un llit en cuatre feixos de palla y anirá tan conreat com el rey está en sa casa.
Huiso Entr' els dos l´arreglarem...
Huiso y Voro ixen per el foro. Sabel y Toneta se coloquen a la porta del foro.
Chaumet Vach a traure yo la manta.
(Trau la manta y s' en ix per el foro.
Puñales ¿Ahón duya rumbo, Don Cuan?
Franses A Silla m' encaminaba. No volgué Lario portarme y busquí qui me portara, en tan mala srt que a poòc me deixe la pell en l´ aigua. Dígame lo que le debo.
Paco Ya lo dije antes: nada.
Franses ¿Y cómo voy a pagar?...
Puñales No patixca...
Quica Això faltaba.
Franses ¿Estará be, señor Nèlo, que huí fem cuenta con paga y trenquem el document?
Puñales ¡No siga aixina, caramba!
Franses ¡Es qu' estic molt agrait!...
Puñales ¡No ham fet res!
Paco ¡Mostrar el ánima! Hau fet vore lo que sou; qu' así res vos amilana cuan se trata d´ achudar al que un auxili demana.
Quica Aixina ho feen mons pares.
Franses a Puñales). Sempre que li fasa falta...

----
Voro, entrant per el foro.
Voro Apunt está l´ atifell. (Torna a eixir per el foro.
Franses Fent mutis per el foro, acompañat de Don Paco y Puñales).
¡Gracias, doctor, muchas gracias!
Puñales Al Franses). Mire que ha sigut un cas...Cridant desde la porta del foro). Voro , arrima be la barca. Al Franses) Tapes, Don Cuan, tapes be... Cridant). Tú, Chaume, ves y acompáñal, y encabant tú y Voret enseguida cap a casa.
Desde la porta del foro). Y no aneu fent volantíns.
Voro, ¿tú pòrtes la manta?
Voro Pa perchar no ´s nesesita.
Quica Fent mutis per el cuarto de la dreta). ¡Beneída Santa Bárbera!...
Voro ¡Sabeleta, anda demprés!...
Sabel Adiós, Voro.
Voro ¡Adiós, chitana!
----
Entren Don Paco, Puñales y Huiso.
Paco Eixintsen per el cuarto de la esquérra). Ara a sopar, que ya es hra. (Mutis.
Puñales Eixintsen per el cuarto de la dreta). Li diré a Quica qu´el traga. (Mutis.
Sabel Eixintsen per el cuarto de la dreta) Yo li ensendré dos minetes al Sant Anchel de la Guarda, pa que torne pronto Voro. (Mutis.
Toneta a Huiso) Tú soparás así ´n casa.
Huiso A Chaume li he dit que avise pa que no estiguen en ansia.
Toneta ¿Ya creus en el meu voler?
Huiso Poro Lario te buscaba...
Toneta Hiá molts que busquen fortuna y es moren sense encontrarla.
Huiso ¿Li has dit clar que tú no el vòls?
Toneta Yo no tinc més que una cara, y en ella, sense parlar, póse lo que tinc en l' ánima.
Huiso ¿Fem pau?
Toneta ¡El que hacha reñit!...
Huiso Anda, fem pau y...
Toneta ¡Hasta l´ atra!
---
Quica, eixint.
Quica Toneta, ¿qu'encá no entreu?
Toneta A sopar.
Huiso ¡Santa paraula!... ¡Tona..., yo así em quedara hasta que vinguera l' alba!
Toneta ¡Te moriríes de fam!... ¡Sense menchar..., ningú pasa!
Huiso Sòls tinc fem del teu voler... (fam)
Toneta ¿Sempre lo mateix..., no enfada?
Huiso ¿Vòls que fem ara la pròba?...
Toneta ¿Aixina... en crú?...
Quica Vinga... Anda.
Huiso ¡Qué més dona cuit ni crú! ¡Per a menchar..., bóna gana!

FI DEL ACTE PRIMER.

ACTE SEGÓN.

L´acsió en la mateixa casa dels llims de l'Albufera del acte primer. Al foro se procurar deixar el machor llòc posible, y el teló de fondo será una vista franca de l´ Albufera. De matí y en primavera.
---
Al alsarse el teló estarán Toneta y Huiso pròxims al foro. Toneta tindrá al seu costat un cabás, hu panera, tapat en un manil, figurant qu' en ell pòrta la pasta al forn. Huiso no durá res en les mans. Els personaches vestirán traches d´estíu, com els que actualment visten els peixcaors del Palmar.

Huiso Acostantse a la porta del foro com per a anarsen).
¿Vòls que te duga en la barca?...
Toneta No, qu' et lleve la carrera.
Huiso Entra el vent molt punteret, pero la meua barqueta se beur l´ aigua, rumbosa, al posar tú els peus en ella.
Toneta ¿Y al vindre?...
Huiso T'esperar.
Toneta ¿Y qu' es quede la faena?... No, Huiso, no; tú isa vèla, perque la teua Toneta, chino chano, chino chano, en un punt está en la fleca.
Huiso ¡Qué bòna eixirá la pasta fentla tú!
Toneta ¡Com la correcha! ¿Vòls que te fasa un rollet?...
Huiso ¿No estará salat, chiqueta?... Perque fentlo tú y pa mí...
Toneta Se pòsa sucre... y s´arregla.
Huiso Feslo pues...
Toneta ¿T´el mencharás?...
Huiso ¡Encá que fora de pedra!
Toneta En transisió) Moguem ya que ve mon pare. Adiós, Huiso...
Huiso Entretenitse) Adiós..., Toneta... Yo... caramunt, en lo vent que ya la vèla espentecha...
Toneta Inchénua) Yo..., en lo barquet, cap avall...
Huiso ¡Vullguera ser la percheta!
Toneta Yo ser el vent, eixe vent que te va besant l´ antena...
Huiso ¿M' en vach?...
Toneta Vesten ya, Huiset, perqu' el sòl du molta presa. (Mutis Huiso. Toneta se queda mirant com se'n va per la esquerra) ¡Que l´acompañe la sort...
---
Entra Puñales, per cuarto dreta.
Puñales ¿Encá estás ahí, Toneta?...
Toneta Agarrant una percha y el cabás de la pasta) Vach a moure, siñor pare... (Mutis foro, part dreta.
Puñales Vinga filla; dónat presa. (Transisió Cridarem a este chiquillo, (Acostantse al cuarto de la esquerra) perque tenen manco aspenta... (Cridant ¡Chaumet!...
---
Chaumet, eixint per el cuarto esquèrra.
Chaumet Pare...
Puñales Asentantse prop de la porta foro) Vine. Escolta. Ans que tot ves al Palmar y díus al tío
Gabrielo, que la barca del Pintat la que pòrta ventureta y fa uns díes me parlá, creuré qu´es un poquet cara, pa lo perduda qu' está.
Chaumet ¿"La Carmela"?
Puñales "La Carmela".
Chaumet ¿Qu' es ven?
Puñales Ya fa més d' un añ. Pero té la vela a tròsos, l' abre... es chiquet; els sollats... cada ú es de sa manera; té la proba clavillá, y els corredórs y l´ antena se tindrien que mudar.
Chaumet ¿Vòlen molt?...
Puales Sent trenta duros, y en sent més no está arreglá.
Chaumet La barca... es de fòrsa, pare; ¡crec que carrega sent sacs! Nadaora..., ¡es nadaora! Yo la veguí en temporals, y s' esmuñía, burlantse del aire y del aonam.
Puñales Pero, en pòc més, barca nòva.
Chaumet ¡Moseguen els calafáts! D' una barca de huit cárrec, ¡tresents duros fan pagar!
Puñales Nova..., no puc acometre. ¡Sería empeño de as! (Pausa. Déixau; no li digues res... La tornarem a mirar. Pòts dirli qu´espere uns díes la respòsta sobre 'l cas. (Transisió) Sega, al tornar, uns garbóns de senill del més granat y encaba la paraera, fent doble l´ancarrisá.
Chaumet ¡Está feta!...
Puñales ¡Pero el senill está clar!... El peix vòl més acoloco...
Chaumet La doblaré.
Puñales Y ben doblá. Si huí, qu' estem en la fosca, no anem drets en lo treball, atres s´endurán el peix y...
Chaumet D´anit no se pòt queixar...
Puñales Pero Sento y Pascualet... diuen que mos l´han doblá.

Chaumet No tenen millórs avíos..., tenen... més llargues les mans.
Puñales En enfado) ¡No digues això, Chaumet!... ¡T... no te deixes robar!
Chaumet Agarrant l´ escopeta) Duré l´ escopeta en proba y esclafiré al més pintat.
Puñales No 'stá de sòbra... la vista, y dormir pòc de velá. (Transisió) Abrevia y tírat fòra. Mira, podies, de pas, d´ aquell topo de mansega que hiá en la replasa gran, segar unes cuantes garbes...; el
guarda... no deu estar.
Chaumet Desde la porta, preparantse per a fer mutis) Ya me plegá l´atre día, y a mí, pare, me
sap mal...
Puales Ell está huí en Catarrocha, qu' els disaptes va a cobrar...
Chaumet En transisió) ¿La mare voldrá comanda?
Puñales Ta chermana la durá.
Chaumet Fent mutis per la dreta) Bueno; bòn día.
Puñales Bòn día si al vent no li s' unfla el nas.
---
Sabel, desde la pòrta de la dreta.
Sabel Pare...
Puñales ¿Qué vòls, Sabel?
Sabel ¿Li trac así l' armosar?...
Puñales Tráulo, filla meua, tráulo.
Sabel Fent mutis) En seguida.
Puñales Así, asentat, pareix que menche en més gana. (S´asenta chunt a la porta del foro.
Pòca chent se veu pasar. Cuan yo era chove, a estes hòres tenía fet el chornal. Huí se fan més siñorets. Tots vòlen alsarse tart y que no falte el bureo y el casino del Palmar.
---
Sabel, entrant per el cuarto de la dreta y portant l´ armosar de son pare en una safeta. L´il posará sobre una cahíra que no tinga respaldo.
Sabel Si huí no se chupla els dits... ¡El suc está enconfitat!
Puñales ¿Son tot anguiles mareses?...
Sabel ¡Vecha vosté cóm serán!...
Puñales Chust es qu´en menchem mosatros...
Sabel Pa vendre..., les del fangar. (Pausa. ¿No ha vist pasar a Vaoro?...
Puñales Es pronte.
Sabel ¿Pronte?.. (Nerviosa, asomantse a la porta del foro. ¡Caram!... (Transisió) ¿Ahír no li digué
res?...
Puñales ¿Quí?
Sabel Vaoro.
Puñales Sí.
Sabel Ansiosa) ¿Y qué li va contestar?
Puñales Que pòt endurse la sèrsia y que la torn' en cabant.
Sabel Creguí...
Puñales ¿Qué li anaba a donar?
Sabel No, señor... Era atra còsa...
Puñales com p´acabar), Bueno. Pues ya la dirás.
Sabel Fent mutis poc a poc per el cuarto lateral de la dreta).
(¡Ma qu' es tonto eixe Vaoro!... ¡No sé en qué estar pensant!... ¡Tot li s´en va fent botiches y en rascarse el tòs y el cap! ¡Lo qu' es cuan vinga!...)
Puñales a Pascualo, que figura pasar per la carrera sense que el vecha el públic) ¡Pascual!
Pascual Dins) Bòn día, tío Puñales.
Puñales Regular. ¿Ya has armosat?
Pascual No siñor.
Puñales Pos ya es hòra, qu' el matí camina a pas de chagant... ¿Feres molt?...
Pascual P´al suc del día.
Puñales No t' en tinc que demanar. (Cridant. ¡Quica! Quiqueta! ¡Sabel!...
---
Entra Quica per el cuarto dreta.
Quica ¿Crides, Nèlo?
Puñales Sí. El barral... ¿Tú no saps que sense el trago me se para el armosar?...
Quica ¡En tres des, pròp d' un cánter!...
Puñales ¡Beguéu més que un guaretat!
Quica Fent mutis per el cuarto de la dreta) Guapo, anem; ¡això faltaba!... No tinc ganes de parlar. (Mutis.
---
Voro, per el foro.
Voro ¿Cóm s' encontra, tío Nèlo?
Pasa, mala pell, avant... ¿Que huí penses en fer festa?...
Voro No, siñor; vach a calar. Ahír de vesprá, no poguí...
Puñales ¿Que ahón anares, condenat?
Voro Fíu cap al Pònt de Peransa a fer una pasechá.
Puñales ¿Chent de Valensia?
Voro No hu sé. ¡Parlaben més anderdrat!
Puñales Ya cauría bòna estrena...
---
Sabel, entrant per el cuarto de la dreta y de malhumor.
Sabel ¿A quí li besá la ma? (Li deixa el vi damunt de la cahira a son pare
Voro Per Sabel) ¡Eren tot hòmens!...
Sabel ¡Ma ´l bobo!
Puñales Siga com vullga, treball. (A Sabel, per Voro) Dugué ahír a uns señorets hasta el pònt, en pasechá.
Voro Per això no vinguí anit. (A Sabel, apart)
Poro así dins, en lo cap y en lo clòt de les costelles... me vares acompañar, ¡bequeruda del rastoll!,
¡llecha y negra com la sal!
Sabel Apart a Voro) Vcs y rentat y no 'm parles, carabasí desculat.
Voro ¡Uh!...
Puñales ¿A que sé lo qu´et donaren?
Voro Dos cabúts y una fartá. (A Sabel) Ya están ficats en lo puesto!...
Sabel De malhumor, a Voro) ¡Eres més desficasiat! ¡No sé pa qu´els arreplegues!...
Voro Pa una barca y... pa fincar.
Puñales Voro será un bòn casero; no li faltarán tancats.
Voro Ya me vach traguent els conters.
Puñales Y fas be, que yo als teus añs...
Sabel A Puñales, per Voro) Y cuan ell no estiga en casa, ¿quí la casa cuidará?... ¿Quí arreglará les gallines?... ¿Qu el fil ha de remendar?... ¿Quí cuidará de la fusta?... ¿Quí de la ròba y el pa?...
Puñales Ell se buscará l´ avío...
Voro Per Sabel) Arrendaré una criá... hasta que hiacha una dòna...
Sabel No 's tan fásil de trobar, y..., ¡en lo tonto qu' eres tú!...
Puñales ¡Sabel!
Sabel ¡Es la veritat!
Voro Déixela dir, tío Nèlo. Transisió) Ahír, en la pasechá, un d'aquells siñors me día: - ¿Y vòstre fem?... - Yo, embobat, li contestí que mosatros a la tèrra tirem sal. - El siñor, me digué un atre que sería acompañant, pregunta por su muquer...
Puñales ¡Repuñal!

Sabel ¡Má que dir fem a la dòna!... ¡Eixos no serán cristiáns!
Voro ¡Pos serán avellanencs, qu´es lo mateix per' al cas!
Sabel Apart a Voro) ¿Te desidixes hu no?
Voro A Sabel, apart; ¿No veus com estic suant?
Sabel ¿Y tú dius qu´eres tan hòme?
Voro ¿Vols que fasa una porcá?
Sabel Mon pare no 't fará res...
Voro ¡Tú hu encontres tot molt clar!
Sabel La pasènsia me s' acaba.
Voro Desidit) Tío Nèlo...
Quica Dins) ¡Sabel!...
Sabel De malhumor) ¡Vach! (Al entrar diu a Voro: Si no li hu díus, tontarrón, crus y cuarto. ¡S' acabat!
Voro Seguint a Sabel) ¡Dísliu tú, anda, valenta!
Fa com que li pega un pesic.
Sabel ¡Ay! (Mutis.
Puñales ¿Qu' es això?
Vero Qu´antropesá...
Puñales Dimòntre de les chiquilles... ¿Qué volíes dirme aváns?...
Voro ¿Yo? ¿Dírli yo?...
Puñales ¡Sí, a mí!...
Voro Com fent memoria) ¡Ah!... Sí... Dírli que... m´en vach. (Fent mutis) Así ve 'l carregaor.
Puñales ¿Garròfa?...
Voro Sí. (Mutis.
Puñales Avant... Avant...
---
PERE GARROFA, el carregaor, per el foro.
Pere ¿S' armosá, tío Puñales?...
Puñales Ya l'han fet. ¿Y tú Peret?...
Pere En el Palmar peguí un mos en la tenda del Forner. ¡Com apreta la faena, hiá que aprofitar els temps! Transisió) ¿Pesem algo?
Puñales Pòc hiaurá.
Psre ¿Sobre b?...
Puñales No hu sé. Vorem. (Cridant) ¡Quica! ¡Quica!...
---
Entra Quica per el cuarto de la dreta.
Quica ¿Qué vòls, Nèlo?
Puñales Trau de l' asequia el viver.
Quica Ara cridaré a les chiques.
Pere No cal; yo li achudaré.
Quica Anem, pues. (Eixint per el foro seguida de Pere
Pere De seguideta.
Puñales Vorem el pit de Peret. Si no les paga a bòn prèu... atre día les vendrem.
Entren Quica y Pere, per el foro, portant entre els dos el viver, que deixam en últim terme.
Quica Deu estar per tres arròbes...
Pere Hiaurà més aigua que peix.
Puñales Obrint el viver) Tot es anguila maresa.
Quica A còm pesa... ham de saber.
Pere Posant les mans dins del viver y tocant les anguiles). Así hiá molta morralla.
Puñales Pero es de clase, Peret.
Quica Si totes foren de a lliura...
Pere Millor seríe.
Puñales Ya hu crec.
Quica Còsta d´agarrar la gròsa igual que l´anguilonet.
Pere En lo prèu se fa el arreglo.
Puñales No dic que no.
Quica Si combé... (A Pere) ¿A cóm te les mires tú?...
Pere Dòna.... yo, al tío Chaumet l´ in he pesat trenta arròbes, de maresa y de bòn peix, a dèu pesetes la llisa y l' anguila... a vintitres.
Puñales ¡Això es pòc meñs que doná!
Quica ¿T te creus que la robem?... ¡Vacha un descaro de hòme!...
Pere ¡Yo tampòc rbe els dinés!
Quica Això tú t' apañarás; pero hiá per ah chent, que lo qu' els soòbra en terretes, els falta en honra... ¿m' anténs?
Pere Afechiré una peseta. Este chènero es... fluixet.
Quica ¡Aspay no te fases pòbre!
Puñales Feste l'ánimo, Peret...
Pere Les plases están molt males...
Quica Tú a dos pesetes les vens; conque mira si hián chavos ¡y duros! a favor teu.
Pere Tornant a mirar les anguiles) Cas tota es pasturenca...
Quica ¡Si es més blanca qu´el paper!
Puñales Afich algo. Pere..., pucha...
Pere Daré una peseta més.
Quica ¡Mira el bobo!... ¿Creus que venim de Belem? Si no les pagues a trenta no cal que pergam el temps.
Pere Tío Nèlo, yo no puc...
Puñales Es còsa de ma er. Yo no fas més que agafar; yo soc l´ amo dels mornells. El vendre es còsa de Quica.
Pere Vinga, llevaré un quinset.
Quica Y´ham parlat pròu del asunte... ¡A la Carrera, al viver! (Tapa el viver y fa mensió de volersel endur.
Pere ¡Recristina, quína dòna! !No té llástima als pobrets!...
Quica ¿Pòbre?... Atra vòlta será. ¿Qu' et pareix Nèlo, quín peix?
Puñales Hòme, pesa...
Pere Me les quede, pero no hu diguen vostés. En este prèu m´arruine... Crégam, Quica.
Quica ¿Trac el pes?
Pere Así pòrte pes y pedres...
Quica ¿No mos farás el ganchet?
Franses Trau tú l´ arròba de casa y que pese en lo pes d´ell.
(Quica entra en el cuarto de la dreta y trau la pedra. El pesaor, pesará en el pes de dos cabasos, qu´es el que se usa ea el Palmar.
Pere Mirant les anguiles antes de pesar). Está fluixa esta peixquera...
Quica Dónali més aliment.
Pere Pesant). Una.
Quica Bueno. Una.
Puñales ¡Che, que cau!... (Referintse al pes.
Pere Més al fí ya no pòt ser...
Quica Ya sou vosatros bòns llops.
Pere Dos... (Buida Vacha, deixemo per tres.
Quica No, fill meu; pesa l´anguila y si 'n sòbra, be mos ve.
Pere Después de pesar la tersera) Bueno, de les tres arròbes ne sobra mich cuartonet. ¿Les pesem?
Quica Pa l´atra vòlta. Va contant en els dits) A trenta... son a sis duros... chustets.
Dos arrobes serán... dotse, y ara sis més.
Pere Eixe peix...
Quica Val dhuit duros.
Pere Conformes.
Quica Contant) Espérat... Dèset, díhuit, ¡això es!
Pere El conte estaba molt clar.
Quica Bueno, bueno. ¡Es lo mateix!
Pere Donantli dinés a la tía Quica) Tinga, tinga y hasta l´ atra.
Quica Ya tením pa fil, Nelet.
Pere Arreplegant els trastos y anantsen) Adiós.
Puñales Adiós
Quica A Pere) Achúdam a traure al aigua el viver. (Fan mutis Quica y Pere.
Puñales Si el peix volguera, ¡puñales!, brollaríen els dinés.
---
Quica, entrant per el foro.
Quica Ahí ve Malena la Sorda.
Puñales Así, pues, te pòc que fer.
Quica Estos dinés de l´ anguila, en la caixa els guardaré. (Mutis per la dreta
Puñales Ix en seguida, Quiqueta, per si Malena du vent.
---
Malena, entrant per el foro, de malhumor.
Malena ¡Ya 'stem así!
Puñales Y en bòn' hòra. Aséntat, ahí tens cahira.
Malena Molt seca) No cal, arremate pronte. ¿Que no 'stá la tía Quica?
Puñales Sí, Malena; ara ixirá. Pero aséntat mentres ixca.
Malena Nerviosa) No estic per a estar sentá, que rebote de malicsia.
---
Quica, entrant per el cuarto dreta.
Quica A Malena ¿Eres t?...
Puñales Y ve´n corruixes,
Malena Deixem apart la pamplina, perque... cuan se ve picá... Bueno. He vist a la seua filla en el forn...
Quica Huí tením pasta.
Malena No ´s per això la visita.
Quica Tú dirás..., ya t'escoltem...
Puñales (¡Alena per la ferida!)
Malena Pues que sense dir yo res, perque a honra y cortesía ya saben que ningú em guaña, en lo forn, la seua filla, m´ha dit pendó, desgreñá, furta fil, llengua d´anguila... y ha pestechat del meu hòme, que 'n mich de la glòria estiga, y a Lariet me ´l'ha posat com pa portarlo a la fira.
Puñales ¿Y t... no digueres res?
Malena ¡Chesús!... ¡Ni Avemaría! ¿Vosté no sap quí soc yo?
Puñales Neta del tío Cavila.
Quica Este rògle 's chicotet y se coneguém tots, filla. M' estraña molt que Toneta, sense tú gastar saliva, te diguera lo que contes... ¡Que no me hu puc creure, chica!...
Puñales A mi ´m pasa lo mateix...
Malena ¿Me fan dòna de mentira?
Puñales Malaena..,, pòc a pòc...
Quica No ´t pòses tan enfurida, que parlant mos entendrem.
Malena Rientse) No me coneix, tía Quica. ¿Creu que vingu p' el perdó?... Al meu fill li sòbra vista per a buscarse una novia (Asentuant) que un poquet més li convinga.
Puñales Pòbra es la meua Toneta.
Quica Això... segóns cóm se mira.
Malena ¡Pos la filla d' uns caseros!
Puñales Y tú neta de Cavila, que tancat en la presó se pasá tota la vida.
Malena ¡Pero tinc la bolsa plena!
Quica Mosatros la tenim buida, y, en tindre per a menchar, lo demés mos sòbra, chica. Pero acabem en asò; ¿cóm quedá la meua familia?... ¿Qué li digueres tú a ella?
Malena Lo que per a el cas venía. ¿Vòl a Huiso? Que se case y que menche pa y sardina. ¡Ferli un desprèsi al meu fill! Mire vosté, tía Quica; si el deixara per un atre, encá me conformaría; pero deixarlo per Huiso, qu´en la tenda té una llista...
Puñales May l´ han denunsiat les guardes. Treballa de nit y día; y si deu..., ya pagará.
Quica ¿Pa qu' et rasques si no 't pica?...
Malena ¡Ja, jay!... ¿Conque pagará?... ¡P' al Chesús!...
---
Toneta, entrant per el foro en molta desisió.
Toneta Per a cuan siga, que ni vosté ha de pagar ni s' achuda nesesita.
Quica A sabrem la veritat.
Malena ¿De quí, de la seua filla?...
Toneta ¡Tírela, pare, de casa!... (En molts brios) Tire a eixa lludria maligna, que sòls de vórela, pare, la sanc la tinc ya frechida.
Malena ¿Después que m' has insultat, encara t' aúrtes, chica?
Puñales Bueno, pròu. Vesten, Malena.
Malena ¿Me despacha? ¿Es que me tira?...
Toneta Y pòt donarli les grasies de que la tir' en política, que a una dòna com vosté se la despacha en... saliva. Pare, me digué en lo forn, lladrona, bruíxa, cochina. Va dir, pare, que vosté furta l'arròs d´esta finca y per això té una barca y mencha nòstra familia. (Puñales s´alsa y agarra una percha en
to amenasaor) Va dir que vach a Valensia..., perque Don Paco em convida... y que torne en molts regals..., perque tinc la cara fina... Va dir, pare... No puc més... (Plora.
Puñales ¡Mala dòna! ¡Mala víbora!
Malena Fent mutis) Eixes paraules qu' ha dit, li les diré a la chustisia.
---
Sabel, s´asoma a la pòrta del cuarto de la dreta, entrará al seu temps.
Quica ¡Díguesliles al retor!
Puñales ¡Cóntaliles a Cavila!
Malena Desde el foro) ¡Tots, tots pa una pòbra dòna!... (Plora) ¡Per a una pobreta viuda!... Ara buscaré al meu Lario, y asò no acabará aixina! (Mutis.
Quica Desde el foro) ¡ Aviva la foguerá!
Puñales ¡Al fí hiaurá una ruína!
Quica ¡Es voler clavar el clau!...
Toneta ¡Matar lo que ú desicha!... Pero s´engaña Lariet. S' engaña eixa... mala... tía... Vullc a Huiso... ¡perqu' el vullc! El vullc perqu´ell es ma vida. Si es bò... pa volerlo més; si es ruín...
¡pa que no hu siga!...
Sabel Entrant) Dónam un abrás, chermana.
Puñales El còr s' asmuñ com l´anguila.
Quica ¡Entre el fanc també se críen voluntats de pedra viva!
Puñales A Sabel) Arreplega els atifells y entrals dins, anda, chiqnilla. (chiquilla, típic error de u y n a la impresió.)
Quica Manco plòrs, filletes meues, ¡que son còses de la vida! (Mutts Quica y Puñales per el cuarto de la dreta. Toneta scguix plorant.
Sabel Arreplegant la casola y el barral) Sòls miren al que mos vòl. ¡Nòstre voler ningú el mira! (Mutis per el cuarto dreta

---
Huiso, entrant per el foro y dirichintse a Toneta, qu´estará sentá plorant, li diu cariñós:
Huiso ¿Qué li pasa al men clavell?... ¿Quí en eixos ulls posá el plòr?... ¿Qué té la meua nineta?... Dígues, parla.
Toneta Huiso..., no.
Toneta ¿Soc yo la causa del mal?... ¿Acás la mare del Sort ha vingut a portar nòves? ¿Es..., Toneta, que no me vòls? ¡Cristo, parla, que m' ensenc!... ¡Alsa eixa cara de sòl!
Toneta Ella vingué fa un moment...; pero antes, en el forn... Mira, no vullc que tú sapies... lo que crema com el fòc.
Huiso ¡Yo li tallaré la llengua!
Toneta No, Huiso, no; me fas pòr...
Huiso Pòr ¿de qué?... Estant yo viu, y en dos brasos d' estacòt, a tot aquell que t' ofenga...
Toneta Mira que una traisió...
Huiso Díguesme lo qu' ha pasat. Vullc que tú me hu contes tot.
Toneta Lo més baix; lo més ruin...; lo pichor de lo pichor... Pero no vullc que te fiques...
Huiso Yo duc sempre en, alt el front, lo mateix cuan el vent brama y cluix l´ antena

y timó, que cuan la calma es completa y em chite en el corredor caramunt, cara eixe sèl d' ahon ve la flama del sòl que ya no em crema la pell, perqu´esta pell... es tostó.
Toneta Perque crec en ton voler; perqu´es teu el meu amor, es per lo que te demane que fuixques de les cuestións, que no te fiques en Lario... ¡que hòme sigues de rahó!
Huiso Pues en ella per davant aniré hasta el cap del mon; pero que ningú me talle el camí de la rahó, perqu´entonses, mira, Tona, no sé lo que faré yo.
Toneta Pensar en nòstre voler, lo més sagrat, lo millor...
Huiso U tirant ma de la faca que porte dins del sarió, obrirme pas a la fòrsa hasta que caiga ú dels dos... ¡Que yo també sé pagar en sanc ton voler y amor!
Toneta Es que yo no te hu demane.
Huiso Es que te hu regale yo... Y... parlem de lo que valga un pòc més que Lario el Sort.
Toneta Me deixes esbalaída; has bordechat la cuestió, y vech en la teua cara, de fonda rabía el color. Huiso Rientse nerviós) Això hu fa aquell nugolet (Señalant el sel). que s' ha crusat en el sòl y que sombrecha al senill y a mí me feu posar gròc. (Com escoltant a la porta del foro) Pareix que cante Vaoro...
Toneta Tú may cantes, llunt ni pròp.
Huiso Es que si yo m' entonara, no quedaba en este clot ni casera ni peixquera.
Toneta Canta huí, qu' alegra 'l còr oír cantar als barqueros que van caminet del port.
Huiso Sentensiós) No será extrañ que huí cante, Toneta, y en la cansó, pòse tròsos de ma vida, lliure ya d'un vell dolor... Y... te deixe, ¡llecha meua!
Toneta ¿Vindrás pronte?
Huiso ¡Clar, fenoll! En la cala de ta casa es ahon llavora ´l meu còr. (Ix per el foro.
Toneta Desde la porta) ¡Huiso, canta a la venguda!
Huiso Desde dins) Te cantaré... ¡si Deu vòl!
Toneta Mutis per la dreta) Vullguera ser pardalet y volar chunt al timó.
---
Huiso, figuranta que torna, perque ha vist vindre a Lario. Mira dins de casa, molt agitat, y es queda
a la pòrta del foro.
Huiso No está Tona. Ve Lariet. Ara mos vorem les cares. Ara sabrem si es que vòl que yo huí la cansó cante. (Nerviós No vullc aguantar més chepes, ni segones, ni bravates. (A Lario, que aplega
¿A quí busques?
---
Lario, entrant.
Lario Res t' importa. En tu no vullc ni paraules.
Huiso A Tona no la vorás.
Lario Voré a son pare hu sa mare, que yo a Tona (Despectiu. no la vullc; no la busque... Ne tinc atres que valen algo més qu´ella y ademés... no 'stan donaes.
Huiso Asegúrat en parlar si no vòls que mal s' acabe.
Lario Jactansiós). Volía dir... que té novio... que té qui en ella se case. ¡Que hián hòmens... per a tot!...
Huiso Aplomat). Hasta pa trencar les cares. Seré) Dígues, Lario, a lo que vens.
Lario A tú no; busque a son pare, y ara vach a entrar ahí dins pa fer saber en quí traten.
Huiso Desidit). ¿Y si yo te hu impedixc?
Lario Tú farás be 'n alluntarte, que no deu anar a l´ era qui de la pols vòl lliurarse.
Huiso Es qu' en l´ era... tinc l' arròs.
Lario Pues ves y avisa les guardes, si es que creus que Lario el Sort, el teu arròs vòl furtarte.
Huiso El que defén lo qu' es d´ell, no vòl achuda d' un atre. En desisió) Tú vens a insultar a un vell, y això, Lario, es de cobardes.
Lario Yo vinc a traure la cara per la pòbra de ma mare.
Huiso Si es ella la que parlá en lo forn, y en moltes cases, de la honra d´una chica, de la meua y d´eixos (Señaiant al cuarto. pares. ¡Sempre sòl pasar aixina: els lladres fan a tots lladres!
Lario Me s' acaba la pasénsia.
Huiso M´ alegre que te s' acabe perque fa temps que desiche vore ahón t' aplega el corache.
Lario Ans parlaré al tío Nèlo.
Huiso ¡No entrarás, perque yo hu mane! Conque al avío, Lariet, perque tú d' así no pases.
Lario ¡Cristo! Huiso, si eres hòme, en la Mata de les Rates, t' espere dins de un moment.
Huiso Abaixant la veu com temerós de qu´escolten) No crides. Pòts aguardarme segur de que, cuan tú aplegues, ya estaré yo allí esperante.
Lario Pues allí vach per a tot. (Mutis dreta.
Huiso A Lario) Llígat be les garramaches, perque huí te chure yo, per éstes, Besa la creu formá per els dits) el que tot ha de acabarse. (Mutis esquerra.
---
Voro, desde la pòrta del foro y mirant a la esquèrra per ahon ixqué Huiso.
Voro Huiso va calent de orella... Ni al bòn día contestá. (Transisió) Cuan yo m´en vacha, segur qu' estaré pa combregar. (S´asoma poregós a la porta del foro, dient:) No hiá ningú; poro... aixina, no 's pòt fer la demaná!... ¡Ay, mare..., quín compromis!... ¡En quín fanc que m' ha ficat!... Yo que pasí nits sanseres de vent-pluch y temporal perdut per eixa Albufera, de la pòr me vach burlar. Pero dende que Sabel me digué de traur' el cap y dirli al tío Puñales qu' en ella me vullc casar..., me cau la pèrcha en la sequia, els mornells s´en van aball, si estic de choca tinc fret y fas porra al llavorar.
Antes, yo en ell raonaba com raonen dos chermáns. Poro, ¡Cristo!, huí eixe hòme me s´antoixa un cheneral, y sempre que vullc parlarli me s' enfanga el paladar. (Pausa) Feste l'ánimo, Vaoro; manco vergoña y... avant. Entra dins de casa) Ara aplegue hasta la pòrta; tòc, tòc, ¿se poede pasar?...
- Pasa, Voro, diu mon sògre. Bon día. - No 's porta mal, - diu ma sògra, qu' en la cuina estará fent el dinar. - ¿Qu´et pòrta? - , dirá el Nèlo. Y yo faré un´arrancá y li diré: - A mí me porta lo que a vosté li portá cuan a la tía Quiqueta als pares va demanar... - Tú, encá estabes en Valensia - Sí señor; es veritat. Poro, mire, huí, soc Voro, si a vosté no li sap mal, y tinc un barquet de a ú; tinc pastera de dragar; tinc dos pèrches per a barca y una vèla mich trencá. Fil ne tinc pòc, sí señor; poro... en tot lo fil m' en vach, perque... mire; en lo meu fil m'ha fet un engraellat... Y en la patá que me pega...
---
Puñales, entrant per la pòrta del cuarto dreta.
Puñales ¿Que fas así, benisant?
Voro Pos..., mire..., que m' en anaba...
Puñales Y ´haberes pogut entrar, que nòstra casa es de tots, y més dels del veinat.
Voro Això día yo també... Entra, che...
Puñales Hòme está clar.
Voro Está clar per a vosté; per a mí...
Puñales Te vech gròc, com asustat. ¿Te fa falta fil hu pèrcha?
Voro Un globo m´está faltant per a moure cap amunt y no baixar en tot l´añ.
Puñales ¿T´han despachat de la casa? ¿Has fet alguna trastá?
Voro Vinc a ferla, tío Nèlo, y no sé com comensar...
Puñales Pos huí no 'stic per a bromes, que tinc la sanc alterá.
Voro Es que yo volía dirli...
---
Quica, entrant per el cuarto de la dreta.
Quica ¿De qu' estabeu raonant?
Puñales No sé Voro lo que vòl...
Quica Este Voro es un sensál...
Voro Vinga, anem, no m' amoínen, que ya estic prou aufegat.
Quica Torna, pues, un atre rato.
Voro Ara ya 'stic en lo fanc, y els hu vach a dir en señes si no puc diro parlant.
Puñales Vinga, parla, parla pronte hu te pegue una perchá.
Voro Pos yo... ¿sap?... (Fa en les mans seña de casament, com els muts) y sa filla...
Quica ¡Este 's que s' amborrachat!
Voro Vecha si me hu pensaba que no voldríen...
Puñales ¡Puñal! Si tú no demanes res...
---
Sabel, entrant per el cuarto de la dreta.
Sabel ¡Ell qué té que demanar, si es més curt qu' un bònanit!...
Voro Alegrantse). ¿Véu?... Sabeleta hu dirá.
Quica A Sabel). Aclarixmos, aclarixmos; ¡que locos mos tornará!
Sabel Pues que Voro...
Voro Això, que yo...
Sabel Com pasa per así tant...
Voro Sí siñor, per así pase sempre que vach a calar.
Sabel ¡Calla, calla, que m´anredres y ya estic yo pròu endredrá! Un día, aquell del fransés...
Voro Y que també vach suar pa dirli la que volía.
Quica ¿A quí?...
Sabel ¿A quí a de ser?...
Puñales Che, quín lío esteu armant.
Voro Yo, d´això no tinc la culpa. Yo pasaba amunt y aball, y Sabel me día: ¡Voro!...
Quica ¿Y pa qu' el vares cridar?
Sabel ¿Yo cridarlo?... No siñora. Ell m' anaba importunant. - Yo t´arrambaré el barquet, me día; no te canses en perchar... Yo... alló... li hu vach agrair...
Voro ¿Veu vosté com m' agarrá?...
Quica Vamos, y´han eixit els crits de "l´anguila de la mar, la tenca del Perelló y el sòl de la matiná".
Voro Sí siñora, si siñora; per ahí va comensar; y com ella s´ esponchaba...yo diguí: ¡Ya 's clavá l´ am!
Puñales A Sabel. ¿Y tú qué dius, mosca morta?
Sabel Que si vostés vòlen..., ¡clar! a mí Vaoro... me tira...
Voro més que a la fòcha 'l cañar. Més que a l´anguila la fosca. Més que a la vèla el llevant.
Sabel ¡Que m' afrontes, Vaoret!...
Quica ¡Ya sou els dos bons pardals!
Puñales ¿En fí, que l' andevinalla vòl dir que te vòls casar?
Voro Yo vinc a traure la cara perque Sabel me hu maná.
Puñales Pòc a pòc, perqu' estos pasos...
Quica S' han de donar pam a pam.
Voro Vostés medixquen com vullguen y déixenmos festechar. Pregunten per mí a Huiset; al tío Sento el pardal; a Tomás de rosegó y... al alcalde del Palmar.
Sabel ¡Que mons pares no 't coneixen!... Posantse al costat de Voro.
Puñales El coneguem fa mols añs; pero a una filla...
Quica No 's dona com qui díu ahí vas cabás.
Voro De mí hiá que buscar pòc; no tinc terres ni heretats, ni d'ahón me vinga un quinset, si no 'l guañe treballant. Barca no 'n tinc; farem barca Sabel y yo ¿veritat?
Sabel Per mí..., clar que la farem; ¡pero tú ves ahorrant!
Voro Sí siñor. Así en la faixa duc sempre els chavos guañats. ¿Vòlen vorels? Deslligantse la faixa). Sis duros... catorse chavos grans.
Puñales Guárdalos.
Voro Cóntelos, hòme.
Quica ¿Pa qu´els tenim que contar, si en sis duros no hiá pròu pa pagarli al escolá?
Voro Ay.... ¿Pos que yo no vixc per anar arreplegant?... No tinga pòr, que Sabel no se morirá de fam. Ara, de fartá, tampoc; yo porgues no en gaste may, perque com estic polític en tota clase de carns...
Si no hiá anguiles, granòtes; sino..., rates del cañar, qu' els meus seps y els meus mornells no descansen un instant.
Sabel ¿Qu´ els pareix a vostés, pares?...
Quica Que vinga.
Puñales Pa festech llarc.
Quica Antes casarem a Tona; ¿no es això, Nèlo?...
Puñales Clavat.
Voro Es que yo..., ya eixit de quintes.
Puñales També ixquí yo, ¡qué caram!
Sabel Viu tan a sòles Vaoro...
Quica ¿Es qu' et creus qu' el furtarán? Fent mutis per el cuarto de la dreta) Per a huí ya basta en lo dit.
Puñales Tú ves fent nuc; ya vindrá..,
Voro Vostés ya no tenen presa...
Sabel No es molt bonico esperar.
Puñales Salta pronte a la faena.
Voro Huí el còs no vol el treball. (Eixintsen a la porta del foro.
Sabel Chunt a Voro y apart) Yo també estic cansaeta...
Voro Apart a Sabel) ¡Anguileta de la mar! ¡Tenqueta del Perelló!... ¡Claror de la matiná!...
Sabel Pero si yo no t' achude...
Voro Ara ya estaba penchat. ¡Cuidao si du faena el fer una demaná!
Sabel Seguix la conversasió, apart) ¿Estás content?
Voro Per ton pare no et pegue un mòs y un abras.
Sabel Vesten, que me torne ròcha.
Voro Te vech ya com pa ensachar, ¡llecha del teu Vaoret!... ¡Cuetina del cañar! ¿Vols que te pegue un pesic?...
Sabel ¡Granuja, cóm m' has peixcat!... (Voro fa mutis y Sabel se queda a la porta del foro mirant com s´en va.
Puñales Pensatiu) La vida y la chuventut son els dos amís més grans... ¡No té ilusións la vellea!... ¡Sòls viu del temps que pasá!
Sabel Anant al costat de son pare) Vaoret es molt bòn chic; pare, el vullc de veritat...
Puñales Pero tin calma, el temps vòla. Un día huí et sembla un añ; pero cuan lo que vòls, vinga, cuan el temps vacha pasant..., els añs serán com els díes, ¡y díes que son rellamps!
Sabel Es qu' ell patix; está a sòles; no té arrimos de chermáns...
Puñales Hasta huí be s' arreglaren...
Sabel Pero tot temps... no es igual. (Fent mutis per el cuarto de la dreta. Esperar es desespero. ¡Ya m'estic desesperant!
Puñales Y el qu' espera té alegría, ¡qué alegría es esperar! (Pausa.
---
Chaumet per el foro.
Chaumet Ya té vosté ahí el senill y les garbes de mansega.
Puñales ¿Veres al tío Gabrielo?
Chaumet Y he vis també a "La Carmela", qu' está lligá en la barraca del Quico el de la tenda.
Puñales ¿Li has dit que s' espere uns díes? ¿Que no fasa venta d´ella?...
Chaumet Sí, señor; y contestá, que si vosté no es menecha... ell la barca la vendrá, qu´el amo té molta presa.
Puñales Antes ningú la volía, y al vore que ú la festecha... a tots els entren les ganes de comprarla. ¡Qué chenteta!
Chaumet El remendo es de molts díes, y estem pròp de la faena.
Puñales Demá soc en el Palmar. ¿Vegueres la paraera?... ¿Referes l´encarrisá?
Chaumet Com vosté vòl, ¡ben espesa! Ni el aigua, tan fina qu' es, crec que pasará per ella.
Puñales Aixina, aixina, Chaumet, es com se mata peixquera. A la nit estén el salt.
Chaumet Ya está a punt en la barqueta.
Puñales ¿Y..., qué més hiá per el pòble?
Chaumet Lo de sempre.
Puñales ¿No 'stigueres en la tenda?
Chaumet Un moment...
Puñales ¿De qu´es parlaba?
Chaumet Pos... de barques y peixquera.
Puñales Asentuant les preguntes). ¿Te miraben molt a tú?... ¿No oíres d´esta caseta?...
Chaumet Calle, millor es callar...
Puñales En ansia). ¿Es qu´en el pòble ´s comenta?
Chaumet Sempre hián desocupats, chent que fuch de la faena y s´entreté rosegant com rosega la cangrena...
Puñales Mes víu). ¿Pero de qué rosegaben? ¡Dígueso pronte!... ¡contesta!
Chaumet ¿Per a qué vòl enterarse de conversasións de tenda?
Puñales ¿Y per qué te calles tú y pòses la cara seria?
Chaumet No 'm pregunte, siñor pare..., perque la rabia m' aufega.
Puñales ¡Veches si yo me hu pensaba! ¿Acás la tía Malena?...
Chaumet ¡Quí ha de ser!... ¿Vosté no sap lo qu' eixa dòna patecha, desde que d' así al seu fill el va despachar Toneta?
Puñales Pero això no 's prou motíu pa pestechar com pestecha.
Chaumet ¡Váchali vosté 'n rahóns!... ¡Es més ruín que la tenca!
Puñales ¡Si 'm tornara de vint ans!... ¡Puñales!...
Chaumet ¡Tinga pasénsia; els tinc yo que soc son till y soc chermá de Toneta!
Puñales Desidit, anant al cuarto de la dreta). ¡Pòsam el barquet a punt!... Vach a traure l´escopeta y... si me tope 'n son fill, ¡ú dels dos fará taleca! Al arribar a la porta repara que Chaumet no se mou del puesto). ¡Cristo! ¿Per qué no 't meneches?...
Chaumet Vosté, pare... así se queda. ¡La vida em doná vosté... y si la perc... ¡seua era!
Puñales Fent mutis, desidit). ¡Arréglam el atifell!
Chaumet Fent mutis per el foro). ¡Cuan ixca... ya isí yo vèla!
---
Puñales, entrant per la dreta, en l´escopeta en la ma, pausadament.
Puñales ¿Ahón s'ha ficat este chic?... (Busca y el crida a la porta de la esquerra). ¡Chaume! ¡Chaumet!... ¡Repalleta! Eixint a la porta del foro y mirant a totes bandes). No se veu ánima viva
ni en el sequer ni en la sequia. (Entra) El cas es que ya pensaba que me faría esta feta. (Nerviós)
No tením atre barquet y d' eixir no hiá manera... Cavilós) Si eixe chic s' encontra 'n Lario hu se tropesa en Malena... (Pausa llarga.
Chaumet Dins). ¡Pare!... ¡¡Tona!!...
Puñales Es Chaumet. (Ix fora.
---
Quica, eixint del cuarto de la dreta y desde la pòrta del foro, diu a Puñales, qu´está fòra.
Quica ¿Quí crida per la carrera?...
Puñales Desde fora) Es nòstre fill que ve a casa.
Quica ¿No estaba así ara mateix?...
---
Toneta y Sabel, entrant per el cuarto de la dreta
Toneta ¿Qué pasa, señora mare?
Sabel ¿Quína algarabía es esta?
Quica A les filles) Chaume arriba y ell dirá...
---
Puñales entrant acompañat de Chaumet, per el foro.
Puñales ¡Contéstam, hòme, contéstam!
Chaumet Nerviós) Qu' en la Mata de les Rates, així com chira a la dreta, damunt del oliveró, ahon té el tracho el tío Pera...
Quica ¿Qué?
Chaumet Lario y Huiso están pegantse...
Puñales A Chaumet) ¡¡Y no duyes la escopeta!!
Toneta Ansiosa ) ¿Ells ne tenen?
Chaumet A perchaes vach vore qu' era la brega.
Toneta ¡La maldisió d' esta casa es eixa dòna, ¡eixa fiera!
Puñales Donantli la escopeta a Chaumet) ¡Torna, y apúntali al cap!
Toneta ¡Vèrche Santa!
Sabel ¡Mare meua!...
Cuant va a eixir Chaumet, comensa a cantar Huiso desde fora, en la toná de l´ Albufera).
Huiso May te cantí una cansó...
Quica ¡Eixa veu es la de Huiso!... ¡Chaume, no ixques, espérat...
Toneta (¡Ell digué que si cantaba!)...
Sabel Escolta, escolta, Toneta...
Huiso Cantant desde fora).
Que patint no 's pòt cantar;
huí te la cante, Toneta,
perqu' el patir s´acabá.
Perqu' el patir s' acabá
y l' alegría es completa.
Puñales ¿Haurá trunfat la chustisia?
Toneta Abrasant a Sabel) ¡Sabel, qué pena..., qué pena! (Pausa.
---
Els mateixos y Huiso. Puñales, desde la pòrta del foro figurant qu´está desembarcando.
Puñales ¡Vine als meus brasos, Huiset!... Vine qu´et vullc abrasar. (S´abrasen.
Toneta A Huiso) ¡T'has perdut per eixe pillo, y el meu còr has destrosat!
Puñales ¿Com ha sigut el "tuácte"?...
Quica ¡Cóntamos lo que pasá!...
Huiso Pos... no res. Còses dels hòmens... Que yo y Lario, (S' acosten tots a escoltar).
ahí en la ereta, fa un rato es várem trobar. Ell venía en só de riña; yo li vach tallar el pas y li diguí qu' en vosté (Per Puñales) res tenía que parlar. Se va creixer, com fa sempre, y me vullgué alsar el gall, y, en la faixa, varies vòltes, la ferramenta buscá. Se crehuarem de paraules; ell un insult va soltar d'eixos que apleguen molt fondos, d'eixos qu' ensenen la sanc..., y ya no em poguí contindre:
al insult vach contestar, y fuchint de que vostés eixiren en aquell llans, aseptí el seu desafíu, pa en seguida, en el cañar...
---
Voro, per el foro.
Voro Molta chent pa el rey es bòna...
Sabel Calla y escolta.
Voro ¿Qué... hiá?
(Sabel, fa com que li conta a Voro lo pasat.
Huiso Cadascú en lo seu barquet més que per l´aigua, volant, dins la Mata de les Rates al moment várem entrar. Ell miraba reselós; yo, una traisió esperant no el deixaba de la vista hasta que li tallí el pas. Els dos barquets se toparen y quedaren encallats en un topo de mansega qu´está de pòc temps segá. Yo li escopiní la cara pa ferlo pronte saltar. Ell tirá ma a la escopeta, que portaba prepará, y yo, sense pèdre el temps, la pèrcha en brios alsant, li peguí un còlp en els brasos qu´el fa fer caure de cap. Vullgué referse atra vòlta, malaínt y pestechant, y atra samugá en la pèrcha en lo llom li vach pegar que la escopeta, dins l´aigua, li va caure de les mans. Se tirá damunt de mí; la cara me va arrapar y yo, agarrantlo del còll, sobre la proba chitat, li vach fer traure la llengua, aquella llengua d´astral que la teua honra, Toneta, vullgué un día babechar. (Pausa). No hagué més lucha entr' els dos; se vegué la mort davant, y al dirli que pau tindría si en vostés no es pòsa may, feu la creu en los dos dits, y, besantla, me churá que ni sa mare ni ell una paraula dirán, pues reconeix que vostés son
una familia honrá.
Toneta a Huiso). Pero la teua ferida... (Parlen.
Voro Lario té poc que fiar...
Puñales Ves alèrta, ves alèrta, que Lario es ruín vasall.
Sabel Mírat en l´espill, Voret.
Voro ¿Hiá 'lgú que te va rondant?... Pos yo tinc molt males puses... ¡Bò es Voro si está cremat!
Quica ¡Mil hombres, te díuen tots!
Voro Bueno... Punchen y vorán... ¡Ya sé qu' em tenen per Quèlo.
Sabel ¡Foll! ¡Si fores avisat!...
Toneta A Huiso). Entra dins y et curarem... que seguix eixinte sanc.
Huiso Esta ferida no es res... ¡L' atra es la que fea mal!
Toneta A Huiso. ¿Un' atra?... ¿Y ahón la tens?...
Huiso Dins de l´ ánima clavá.
Puñales ¡Eixes ferides no sangren!
Huiso Abrasant a Puñales y a Toneta y alvansant com per a entrar en el cuarto). ¡Tío Nèlo, es veritat! Eixes sangren cap a díns... y maten... ¡sense matar!

TELÓ

______

Núm. 40 La demaná de la novia. - De Don Estanislao Alberola.
41 La salvasió de la casa. - De A. Virosque.
42 ¡Plora, plora, Visantet, - De Jesús Álvarez.
43 ¡Un home! - De Pablo G. Bonell.
44 L' alegría del dolor. - De Antonio Martín.
45 Els rivals - De José M. Garrido.
46 ¡Mareta santa! - De Paco Comes.
47 La peixca de la ballena.- De J. Peris Celda.
48 Soc del atre. - De Pepe Pradells.
49 ¡Mar adins!... - De Visent Alfonso. -Música de J. Manuel Izquierdo.
50 El As d´ Oros- De Felipe Meliá.
51 La indigna farsa - De Eduardo Buil.
52 Amor... per agraiment. - De A. Virosque.
53 L´ombra del mal. - De Alfredo Sendín.
54 La plaseta del Alivio. - De R. y J. Morell.
55 ¡Ya tens mare! - De José Gómez Polo.
56 La chiqueta. - De Daniel Herrero.
57 Pulmonía triple. - De José María Alba.
58 El gancho, - De Eduardo Buil.
59 Bodes d'or. - De Rafael Martí Orberá.
60 Miqueta. - De Felipe Meliá.
61 A pas de chagant. - De Visent Alfonso.
62 Churament sagrat. - De Paco Comes.
63 Contrarietats amoroses. - De Enrique Beltrán.
64 ¡Benehít amor! - De Arturo Casinos.
65 No et fíes de l´aigua mansa - De Eduardo Buil.
66 Cacáus y tramusos... - De J. Peris Celda.
67 Les últimes oronetes - De Alfredo Sendín Galiana.
68 Guardes al camí - De Joaquín Borrás
69 Les miches cares - De Luis Martí. Ilustrasións musicals de Pepe Martí.
70 Lo que no torna. - De Felipe Meliá.
71 ¡Seguixca la farsa!... - De Visent Alfonso.
72 Chuant, chuant... - De Felipe Meliá.
73 ¡15 de Maig!... - De Paco Comes.
74 Els felisos - De Rafael Martí Orberá.
75 Yo no soc yo. - De Luis Martí.
76 Pilar y Micalet. - De Alberto Martín.
77 L' avespeta. - De Arturo Casinos.

Una obra semanal a 40 céntimos.
En tomos de 10 actos, encuadernación tela inglesa,
a CINCO pesetas tomo.

Están a la venta els tomos I, II, III, IV, V, VI y VII de esta Galería (70 actes) encuadernats en tela inglesa ´ al prèu de 5 pesetes cada ú.

OBRAS DE ESTA EDITORIAL
Números extraordinaris
Les glándules de mono. - Per José M.a Juan García y Enrique Beltrán. - 50 sèntims cada eixemplar.
L' amo y señor o Refranera valensiana - Per Don Estanislao Alberòla, - Tres actes, una peseta.
Chent del día o Mil duros y automòvil. - Per Don Rafael Martí Orberá. - Dos actes, 75 sèntims.
Les chiques del barrio - Per J. Soler Peris. Dos actes, 75 sèntims.
--
LA CUADRILLA DEL GATICO NEGRO Por J. AZNAR PELLICER. - 3 ptas.
BIBLIOTECA STELLA
Se compone de tomitos de bolsillo a 1 Pta. tomo.
ARTE VALENCIANO
FOLCHI - SU OBRA :-: Por Juan Lacomba
En rústica: SEIS pesetas.
PICOTAZOS: De M. Pastor Mata: 2 pts.
Los Grandes Maestros del Renacimiento
Por Don Manuel González Martí
Cuaderno de 32 páginas, 60 céntimos.
Tenemos a la venta las siguientes obras de Don RAFAEL MARTÍ ORBERÁ.
L' Ombra del siprer, (4 actos) 1'50 ptas.
EN CASTELLANO

TEATRO (Tomo l.°) La risa del pueblo – Lo inmoral - Lorenzo el pastor - Sin voluntad - La oveja perdida.
Tomo 2.°- La deuda (La Honra) - La llama (El crimen) - Los Hampones.
Tomo 3.° El Fantasma - Entre Nieblas - El Héroe.
A 3 pesetas cada tomo.


//

Enlace recomendado: 
https://www.rtve.es/alacarta/videos/canas-y-barro/canas-barro-capitulo-1/5554362/

Cañas y barro, de Vicente Blasco Ibáñez.