Mostrando las entradas para la consulta trobare ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trobare ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.


Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.

jueves, 25 de enero de 2024

Lexique roman; Conte - Copada

Conte, Cointe, Cuende, adj., lat. comptus, cultivé, gracieux, aimable.

Terras contas e non contas.

(chap. Terres cultivades, conreades, llaurades, traballades, y ermes. 

Als textos antics se trobe “cultos et eremos”, "cultas et eremas" y varians, declinassions.)

Tit. de 1253. Arch. du Roy., J, 323.

Terres cultivées et non cultivées.

Si m ten fin' amors coint' e gai.

B. de Ventadour: Era non vei.

Ainsi pur amour me tient aimable et gai.

Tals s'en fai conhtes e parliers.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Tel s'en fait gracieux et parleur.

En est sonet cuend' e leri.

A. Daniel: Ab guay.

En ce sonnet gracieux et léger.

Mout ai estat cuendes e gais.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'ai été moult gracieux et gai.

2. Conge, Conje, adj., poli, gracieux, aimable, gentil.

En un leu chantar conge.

Giraud de Borneil: Razon.

En un léger chant gracieux.

Qual pro y auretz, dompna conja?

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Quel profit y aurez-vous, dame gentille?

Car de doussa terra conja

Me trays.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Car elle me tire de douce terre agréable.

ANC. FR. Cuintes de paroles et bels.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 21.

Chescun fu de cunseil cointes e bien sené...

Esliz unt ne sai kels ne kanz

De plus cuint è des miex parlanz.

Roman de Rou, v. 819 et 6062.

3. Cointamen, Cueindamen, Conhdamens, adv., gracieusement, poliment, proprement.

Peirol, violatz e chantatz cointamen

De ma chanson los motz e 'l so leugier.

Albert de Sisteron: Bon chantar.

Peyrol, jouez et chantez gracieusement les mots et la musique légère de ma chanson.

Cueindamen vol manjar molt.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il veut manger très proprement.

Conhdamens ai estat dezamoros.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

J'ai poliment cessé d'être amoureux.

ANC. FR. Li chamberlenc mult kuintement

Fist el duc sun cumandement.

Roman de Rou, v. 7085.

ANC. CAT. Coindament. ANC. IT. Contamente.

4. Coindet, Cuendet, Cunhdet, adj., gracieux, gentil, accort.

Vostre gen cors cuendet e gay.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Votre gentille personne gracieuse et gaie.

Perqu'ieu sui cuendeta e guaia.

La comtesse de Die: Ab joi.

C'est pourquoi je suis accorte et gaie.

S'ieu sabi' aver guizardo

De chanso, si la faria,

Ades la comensaria

Cunhdeta de motz e de so.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver.

Si je savais avoir récompense d'une chanson, si je la ferais, je la commencerais dès à présent gentille de mots et de musique.

5. Coindia, Cueindia, Cunhdia, Cunthia, s. f., grâce, politesse,

courtoisie, charme. (chap. Facundia. Fassilidat y desenvoltura al parlá, elocuensia, desparpajo, fluidés, grassia, cortesía o cortessía, etc.)

Al mieu semblan non seria

Lo paradis gent complitz de coindia

Senz leis.

B. Calvo: S'ieu ai perdut.

A mon avis le paradis ne serait pas agréablement accompli de charme sans elle.

E gens parlar et avinens cunhdia.

G. Faidit: Chant e deport.

Et gentil parler et avenante politesse.

Beutatz e valors e cueindia,

Dona, creis en vos quascun dia.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni dis.

Beauté et mérite et grâce, dame, croît en vous chaque jour.

De gran beutat e de gran cunthia.

P. Vidal: Mai o.

De grande beauté et de grand charme.

6. Coindansa, Cuendansa, Cundansa, s. f., accointance, agrément, aménité.

E qu'om non aia coindansa

Ab paubra persona.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et qu'on n'ait pas accointance avec pauvre personne.

Vuelh sa cuendans' e sa paria.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni.

Je veux son accointance et sa compagnie.

Qu'apres ai sa cundansa.

E. Cairel: Can la freidors.

Que j'ai appris son aménité.

7. Cundezia, s. f., gracieuseté.

Com marqueza qu'es ses par de cundezia.

T. de Giraud Riquier et de Jordan: Senher Jorda.

Comme marquise qui est sans pareille de gracieuseté.

ANC. FR. Hons qui porchace druerie

Ne vaut noient sans cointerie.

Roman de la Rose, v. 2146.

8. Coindeiar, Condeiar, v., embellir, faire politesse, ajuster.

E 'l joven cors c' ades gensa e coindeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen ai.

Et le joli corps qui s'arrange et embellit toujours.

Aquella que miels parla e coindeya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Celle qui mieux parle et fait politesse.

E 'l joves cors que tan gen se condeia.

Raimond de Miraval: Dona.

Et l'agréable corps qui s'ajuste si gentiment.

ANC. FR. Et se remire et se demaine

Por soi parer et cointoier...

Et se cointoient et se fardent

Pour ceux bouler qui les regardent.

Roman de la Rose, v. 9055 et 9065.

IT. Conciare.

9. Coindar, v., cajoler, caresser, disposer.

Qu'ieu no sai dir ni coindar.

Bertrand de Born: Quant vei lo.

Que je ne sais dire ni cajoler.

Qu'il se tengron per paiat

Del pres; com an coindat,

Laisson morir tanta gen.

B. Zorgi: On hom plus.

Vu qu'ils se tinrent pour payés du prix; comme ils ont disposé, ils laissent mourir tant de gens.

10. Cueyntat, s. m., compagnon, affidé.

Venc bo mati Matran e son cueyntat. Philomena.

Matran et son compagnon vint bon matin.

11. Cundir, v., orner, embellir.

Et aiso don cundir

Volra et abelir

Sa test' en aquel jorn.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Et cela dont elle voudra orner et embellir sa tête en ce jour.

ANC. FR. Si s'en affuble et si s'apreste

De soi cointir et faire feste.

Roman de la Rose, v. 18216.

Et volentiers se cointissoient

A leur pooir et s'acesmoient.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 447.

12. Acoindansa. s. f., accointance, accueil, société.

Tan me feses plazer vostr' acoindansa!

Giraud le Roux: Nulhs hom.

Tant me fît plaisir votre accointance!

Tant qu'aleuges mon afan

Ab douss' acoindansa.

P. Raimond de Toulouse: Pessamen.

Tant qu'elle allégeât mon chagrin avec un doux accueil.

ANC. FR. Miex aim morir recordans ses beautés

Et son grant sens et sa belle acointance.

Le Roi de Navarre, chanson 29.

13. Acundamen, Acointamen, s. m., accointement, rapport.

A selhs que an ab vos acundamen

Que amon joy e solatz e joven.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum.

A ceux qui ont accointement avec vous, qui aiment joie et soulas et grâce.

D'arismetica sai totz los acointamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais tous les rapports d'arithmétique.

ANC. FR. Je ne sai quel acointement

Vous penssez.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 318.

IT. Acconciamento.

14. Acoindar, v., accointer, fréquenter, accueillir

E qui los acointa

Fai trop gran follor.

G. Figueiras: Sirventes.

Et qui les fréquente fait très grande folie.

Pus tan fai qu'ab si m'acuynda.

A. Daniel: Ans qu'els cim.

Puisqu'elle fait tant qu'elle m'accueille avec soi.

ANC. FR. As riches se voldra tot avant acointier.

Thibaud de Mailli, p. 11.

IT. Acconciare.

15. Aconjar, v., affectionner, accointer.

Qui s'aconja

De trop human joi jauzir.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Qui s'affectionne à trop goûter jouissance humaine.

16. Reconja, s. f., enjolivement.

Que may val que reconja.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol.

Vu que vaut mieux qu'enjolivement.

17. Reconjar, v., rapprocher, rajuster.

Can se reconjan auzeus.

Thibaud de Blison: Can se.

Quand les oiseaux se rapprochent.

IT. Riconciare.


Conteiral, s. m., contemporain.

Mos conteirals de mon linage.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Mes contemporains de mon lignage.


Contempner, v., lat. contemnere, mépriser.

Totz los heretges contempnet e reproet.

L'Arbre de Batalhas, fol. 14.

Il méprisa et réprouva tous les hérétiques.

ANC. FR. Son insolence de contemner ainsi les loix.

Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Alcibiade.

Alors pourriez en verité

Contemner leur autorité.

C. Marot, t. IV, p. 188.

IT. Contennere.

(ESP. Desestimar, menospreciar, se parece a condenar según el uso.

Chap. Menospressiá, contemnere en latín s'assemelle a condemnare, condená.)

 

Content, adj., lat. contentus, content.

El es fort mal content.

Chronique des Albigeois, col. 69.

Il est fort mal content.

CAT. Content. ESP. Contento. PORT. Contente. IT. Contento. (chap. contén, contens, contenta, contentes; v. contentá, acontentá, contentás, acontentás: yo me contento, contentes, contente, contentem o contentam, contentéu o contentáu, contenten; yo me acontento, acontentes, acontente, acontentem o acontentam, acontentéu o acontentáu, acontenten. Yo me acontentaría en un segón premio del gros de Nadal.)

2. Escontentar, v., réjouir.

Al dous nou termini blanc

Del pascor vei la elesta

Don lo nous temps s'escontenta.

Bertrand de Born: Al dous nou.

Au doux nouveau terme blanc du printemps je vois l'élue dont le nouveau temps se réjouit.


Contra, prép., lat. contra, contre, en comparaison, vers, envers.

Contra felnia son fait de gran bontat;

Contra perjuri, de bona feeltat.

Poëme sur Boèce.

Contre félonie ils sont faits de grande bonté; contre parjure, de bonne fidélité.

Sembleran tut leugier

Contra la mort del jove rei engles.

Bertrand de Born: Si tut li dol.

Sembleraient tous légers en comparaison de la mort du jeune roi anglais.

Com la flors c'om retrai

Que totas horas vai

Contra 'l soleill viran.

Peyrols: D'un sonet.

Comme la fleur qu'on cite qui va à toute heure se tournant vers le soleil.

Com lo sol es plus chauz contra 'l media.

Albertet: Atrestal vol faire.

Comme le soleil est plus chaud vers le midi.

Tant tem de far contra ley faillimen.

Albert de Sisteron: Ben chantar.

Craint tellement de faire manquement envers elle.

ANC. FR. Que trestout le païs contre li acouroit.

Roman de Berte, p. 181.

CAT. ESP. PORT. IT. Contra. 

(chap. contra; té diferens significats: contra mes súo, mes servesa me apetix. No es que estiga en contra del aigua, es per a ficá ejemplos.) 

2. Contrari, adj., lat. contrarius, contraire, opposant.

E greus ira de mar,

Mas lo temps fo contraris.

V. de S. Honorat.

Et forte agitation de mer, mais le temps fut contraire.

Adv. comp. Faire neguna causa al contrari.

(chap. Fé cap cosa al contrari.)

Tit. de 1461. DOAT, t. LX, fol. 223.

(N. E. Ahora que veo 1461, fíjense cómo escribían el sí en Cataluña en ese año (y posteriores):  

¿Les suena de algo el hoc, oc, och, òc? Si no saben que es propio de la lengua de Oc y sus dialectos como el catalán, miren aquí abajo:)

Faire aucune chose au contraire.

En contrari afferman.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236.

Au contraire ils affirment.

Per contrari puesc dir.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Je puis dire par contraire.

Substantiv. Hoc e no son duy contrari.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

(chap. Sí y no son dos contraris. Igual encara ña algún ase catalaniste o somera catalanista que no u sap. Se trobe escrit oc, òc, och, hoc, y potsé alguna varián mes. Los diputats o deputats del General de Cathalunya, al 1461 y encara después, escribíen - y seguramén díen - oc, òc, och, hoc : lo nostre sí actual. Y volen fé creure que lo catalá es una llengua diferenta al ocsitá, provensal, cuan sol es un dialectet en una mica de química de la probeta de Pompeyo Fabra. Dante ya explicabe algo de aixó (sì, sí, oui, oil, oc) al seu llibre escrit en latín “De vulgari eloquentia, liber primus”.)

De Vulgari Eloquentia, 1577

Oui et non sont deux contraires.

Ans a de contraris tan.

T. de G. de Mur et de G. Riquier: Guiraut Riquier.

Mais il a tant de contrariétés.

CAT. (chap.) Contrari. ESP. PORT. IT. Contrario.

3. Contrariament, adv., contrairement, d'une façon contraire.

Deves procezir contrariament.

Eluc. de las propr., fol. 93.

Devez procéder d'une façon contraire.

4. Contrarios, adj., lat. contrarius, contraire, contrariant, adversaire.

Que sol esser fis e bos,

Mas er m'es contrarios.

Aimeri de Peguilain: Eissamens.

Qu'il a coutume d'être fidèle et bon, mais maintenant il m'est contraire.

E us yverns braus e contrarios.

P. Cardinal: Non es cortes.

Et un hiver rude et contrariant.

Quar mala molher es contrarioza.

Eluc. de las propr., fol. 71.

Car méchante femme est contrariante.

Substantiv. Ni blandis sos contrarios.

G. Riquier: Kalenda.

Ni flatte ses adversaires.

ANC. FR. Iriéement parla li luz

Qui moult esteit contraliuz...

Un vileins prist feme à espuse

Qui moult esteit contraliuse.

Marie de France, t. II, p. 64 et 379.

ANC. CAT. Contrarios. ESP. Contrarioso. (chap. contrariós, contrariosos, contrariosa, contrarioses. v. contrariá, contradí, portá la contraria.)

5. Contrariosamen, adv., contrairement.

Senton diversamen o contrariosamen.

Trad. de la Regle de S. Benoît, fol. 76.

Ils sentent diversement ou contrairement.

6. Contrariaire, s. m., contradicteur.

Quan poirai, lhi serai contrariaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.

Quand je pourrai, je lui serai contradicteur.

ANC. ESP. (contradictor) PORT. Contrariador.

7. Contrarietat, s. f., lat. contrarietatem, contrariété.

Per gran contrarietat de vens.

(chap. Per gran contrariedat de vens; lo ven, los vens bufaben en contra, o be no bufaben.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Par grande contrariété de vents.

Se a tu fai contrarietat.

(chap. Si a tú (te) fa (alguna) contrariedat.)

Trad. d'Albucasis, fol. 29.

S'il te fait contrariété.

Adv. comp. Per bona fe e ses mal engien e ses contrarietat.

Statuts de Montpellier de 1204.

Par bonne foi, et sans mauvais artifice, et sans contrariété.

CAT. Contrarietat. ESP. Contrariedad. PORT. Contrariedade. IT. Contrarietà. (chap. contrariedat, contrariedats.)

8. Contraria, s. f., contradiction, résistance.

Cant au K. Martels la contraria.

(chap. Cuan Carlos Martel va sentí, escoltá la contraria, contradicsió.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.

Quand Charles Martel entend la résistance.

ANC. ESP. Contraria.

9. Contrariamen, s. m., contrariété, opposition.

Aquelas acordansas ni 'ls contrariamentz.

(chap. Aquelles acordanses ni los contrariamens.)

Ab las autras estellas.

P. de Corbiac: El nom de.

Ces concordances et les oppositions avec les autres étoiles.

10. Contrariar, v., contrarier.

E 'l tieu filhs non contraria

Ton voler neguna ves.

(chap. Y ton fill (lo teu fill: Jesús) no contrarie lo teu (ton) volé cap vegada. - Vaya fill que teníe la vera, verdadera, virgen: María.)

P. Cardinal: Vera vergena.

Et ton fils ne contrarie ta volonté aucune fois.

Qu'aissi sui fis qu'on plus mi contraria,

Siec son coman e 'l fas tot a sa guia. (guia: guisa)

G. Pierre de Cazals: Ja no cugey.

Que je suis ainsi fidèle qu'où elle me contrarie plus, je suis son commandement et je fais tout a sa guise.

Part. prés. Qu'ie us fos contrarians

Ab digz mals dizedors.

Gaubert Moine de Puicibot: S'ieu anc jorn.

Vu que je vous fus contrariant avec mots méchants parleurs.

CAT. ESP. PORT. Contrariar. IT. Contrariare.

11. Contrastius, adj., contrariant.

Mas ben suy contrastius

En tot quan puesc.

P. Cardinal: Non es cortes.

Mais je suis bien contrariant en tout ce que je puis.

12. Contrastaire, s. m., contrediseur, contrariant.

Car d'aisso m'es contrastaire.

(chap. Ya que de aixó, aissó, açó, me es contrastadó, contradién: me porte la contraria en aixó.) 

T. de G. de S. Gregori et de Blacas: Seingner.

Car de cela il m'est contrediseur.

ANC. ESP. Contrasto. IT. Contrastatore.

13. Contrast, s. m., débat, querelle, contraste.

Que las lebres an contrast als lebriers.

Guillaume de Tudela.

Que les lièvres ont querelle avec les lévriers.

Angel non ha contrast en sa virginitat, car non ha cors ni carn; angels es purs esperitz. V. et Vert. fol. 94.

Ange n'a point de débat en sa virginité, car il n'a corps ni chair; ange est pur esprit.

ANC. CAT. Contrast. ESP. PORT. Contraste. IT. Contrasto. (chap. contrast, contrasts; v. contrastá: contrasto, contrastes, contraste, contrastem o contrastam, contrastéu o contrastáu, contrasten.)

14. Contrastar, v., lat. contrastare, contredire, opposer.

Doncx ben es fols qui ab Turcx mov conteza,

Pus Jesus Crist no lor contrasta res.

Le chevalier du Temple: Ira e dolor.

Donc est bien fou qui avec Turcs meut querelle, puisque Jésus-Christ ne leur contredit rien.

Lai on amor vol renhar,

Razos no pot contrastar.

Aimar de Rochaficha: Si amors fos.

Là où amour veut régner, raison ne peut contredire.

ANC. FR.

N'i a ne fort ne fièble ki à Rou contrestace.

Roman de Rou, v. 1441.

CAT. ESP. PORT. Contrastar. IT. Contrastare.

15. Contestar, v., lat. contestare, contester, disputer.

Avian contestada la leit (sic)... Pois que la leis es contestada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Ils avaient contesté la cause... Après que la cause est contestée.

CAT. ESP. PORT. Contestar. IT. Contestare.

16. Encontra, prép., contre, vis-à-vis, vers, en comparaison de.

Ni no conselh a cels del Caupiduelh

Qu' encontra 'l rey passon tost en Campanha.

P. Vidal: Quor qu'om.

Ni je ne conseille à ceux du Capitole que contre le roi ils passent promptement en Campanie.

Encontra 'l prim rai del solelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Vis-à-vis le premier rayon du soleil.

Ja mos chantars no m'er honors

Encontra 'l ric joy qu'ai conques.

B. de Ventadour: Ja mos.

Jamais mon chant ne me sera honneur en comparaison du bonheur que j'ai conquis.

Adverb. Nul temps no venran encontra.

Titre du Périgord de 1271.

En aucun temps ils ne viendront contre.

Adv. comp. Il venc a l'encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz.

V. de Guillaume de Cabestaing.

(chap. Ella va vindre al encuentro, y ell va dí: Siñó, ben siguéu vos vengut: sigáu benvingut.)

Elle vint à l'encontre, et elle dit: Seigneur, vous soyez bien venu.

ANC. FR. Nous leur devions aidier encontre le Soudanc de Damas.

Joinville, p. 108.

Sunt asemblet encuntre mei.

Anc. trad. du Ps. Ms. n° I, ps. 58.

Li empereur ala encontre lui et le reçut moult honorablement.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 179.

Encontre la pasche est venuz.

Marie de France, t. II, p. 420.

ANC. CAT. ESP. Encontra. IT. Incontra. (chap. en contra, contra, al encuentro.)

17. Encontre, s. m., encontre, rencontre.

E pus alhors vau mudar mon estatge,

Bon encontre m don Dieus e bon intratge.

G. Faidit: Tant ai sufert.

Et puisque je vais changer ailleurs ma demeure, Dieu me donne bon encontre et bonne entrée.

Al encontre dels brans foc e flama salis.

Roman de Fierabras, v. 2132.

A la rencontre des glaives feu et flamme jaillit.

Lor salon al encontre dereire e denant.

Guillaume de Tudela.

Ils leur saillissent à l'encontre derrière et devant.

ANC. FR. Et allèrent à son encontre tous les plus grans de l'hostel du duc.

Monstrelet, t. II, fol. 100.

Si d'aventure... elles en rencontroient en la rue... c'est mal encontre.

Arrêts d'amour, p. 766.

Mais aux petits va tousjours à l'encontre.

Desmasures, trad. de l'Énéide, p. 271.

CAT. Encontre. ESP. Encuentro. PORT. Encontro.

IT. Incontro.

18. Encontrada, s. f., rencontre, occurrence.

Lo somi s'averet; mala fos l'encontrada.

Roman de Fierabras, v. 5080.

Le songe s'avéra; la rencontre fut mauvaise.

19. Encontramens, s. m., rencontre, choc.

Que Mars, que tan es fels, cant l'es encontramens,

S' apaza tot per ela.

P. de Corbiac: El nom de.

Que Mars, qui est si cruel, s'apaise entièrement par elle, quand il lui est rencontre.

Elh encontramens dels vens. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Le choc des vents.

ANC. FR.

Si m'en pusse venger en nul encuntrement.

Roman de Horn, fol. 19.

ANC. CAT. Encontrament. IT. Incontramento.

20. Encontrar, v., rencontrer.

N' Uget, et ieu vauc si nuz,

Que si laire m'encontraria,

No m tolria, si no m daria.

(chap. Huguet, y yo vach tan despullat, que si un lladre me trobare, no me robaríe, toldríe, sino que me donaríe, daríe.)

T. de Hugues et de Regulaire: Cometre us.

Seigneur Hugues, et je vais si nu, que si voleur me rencontrerait, il ne m'ôterait, s'il ne me donnerait.

Encontrey pastora ses par.

(chap. Yo me vach trobá, topetá en, una pastora sense parella. Tamé pot sé sense par, que no ña datra com ella.)

J. Estève: L'autr'ier.

Je rencontrai bergère sans pareille.

S'ieu m'encontre un jorn ab sos bailos,

Que m guerreyo, ieu los farai dolens.

Boniface de Castellane: Sitot no m'es.

Si je me rencontre un jour avec ses baillis qui me font la guerre, je les ferai dolents.

Car si s'encontron d'un voler

Dui fin amic e d'un talan.

Giraud de Borneil: Nuilla res. (nuilla : nulha : nula; res : cosa, algo; res acabará significán “nada”. No tinc res; no me fa mal res, etc.) 

Car si deux purs amants se rencontrent de même vouloir et de même désir.

Substantiv.

Mas li baro de Fransa lor son al encontrar.

Roman de Fierabras, v. 3423.

Mais les barons de France leur sont au rencontrer.

ANC. FR. Encor se crient d'estre encontrez.

Roman du Renart, t. I, p. 205.

Si dous chars i éust venuz,

Bien se poïssent encontrer

E largement outre passer.

Marie de France, t. II, p. 464.

Trois lieues outre encontrèrent le roi d'Angleterre.

Monstrelet, t. 1, fol. 15.

CAT. ESP. PORT. Encontrar. IT. Incontrare.


Contrabillar, v., chanceler, trébucher.

Engans estai en pes

E lials fes contrabilla.

Marcabrus: Lanquan.

Tromperie est en pied et foi loyale chancelle.


Contrada, s. f., contrée, pays.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 268.

Am tan foron en la contrada.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Alors ils furent dans la contrée.

ANC. ESP.

Contra tierras de Lara faza una contrada.

V. de S. Domingo de Silos, cob. 265.

IT. Contrada.

2. Encontrada, s. f., contrée.

Tota Basconn' e Aragos (N. E. Basconna, Vasconia, Basconia, país vasco, basco, Euskadi.)

E l'encontrada dels Gascos,

Saben quals es aquist canczos.

V. de Sainte Foy d'Agen.

Tout le pays basque et l'Aragon et la contrée des Gascons, savent quelle est cette chanson. (N. E. Aquí dice el poeta que en Euskadi conocían esta canción escrita en romance occitano, provenzal, plana lengua romana.)

De dos cavalliers qu'ieu sai

Qu'estan en un' encontrada.

(chap. De dos caballés que yo sé

que están a una encontrada.)

T. de l'Oste et de Guillaume: Guillem razon.

De deux cavaliers que je sais qui sont en une contrée.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Mareuil: Rasos es.

De toutes les contrées étrangères et connues.

ANC. ESP.

Que por esta encontrada que yo tengo guardada.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 934.

ANC. CAT. Encontrada.


Contrit, adj., lat. contritus, contrit, repentant.

Peccador non contrit veramen.

Doctrine des Vaudois.

Pécheurs non contrits véritablement.

CAT. Contrit. ESP. PORT. IT. Contrito.

2. Contricio, Contrixio, s. f., lat. contritio, contrition.

Contricios aver.

Brev. d'amor, fol. 109.

Avoir contritions.

Lo santz vi la contrixion.

V. de S. Honorat.

Le saint vit la contrition.

CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione. (chap. contrissió, arrepentimén, repentimén)

3. Contrimen, s. m., contrition.

Repentimen requier grand dolor e contrimen de cor.

V. et Vert., fol. 67.

Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.

Contumax, adj., lat. contumax, contumace, opiniâtre.

Sera desobediens o contumax.

(chap. Sirá desobedién o tossut, caborsut.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 39.

Sera désobéissant ou opiniâtre.

- Qui refuse de comparaître en justice.

E sia estat contumax per I an.

Cout. de Condom de 1313.

Et ait été contumace pendant un an.

Substantiv.

Garda que l' endurzitz contumax no ti vensa.

V. de S. Honorat.

Prends garde que l'opiniâtre endurci ne te vainque.

ANC. FR. Les chevaulx mignots et rebelles sont modérés par le frein, et les chiens contumaces sont liés et retenus au collier.

Anc. trad. des Politiques d'Aristote, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. Contumaz. IT. Contumace.

2. Contumacia, s. f., lat. contumacia, contumace, opiniâtreté.

La contumacia de Frederic contra la Glyeia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187.

L' opiniâtreté de Frédéric contre l'Église.

Mas si el vol perseverar en aquela contumacia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Mais s'il veut persévérer en cette contumace.

Racine a dit:

L'esprit de contumace est dans cette famille.

Racine, les Plaideurs, act. II, sc. 5.

- Défaut de comparution de l'accusé.

Los fetz citar, mas els no comparegro pas, perque foro mes en contumacia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 205.

Il les fit citer, mais ils ne comparurent pas, c'est pourquoi ils furent mis en contumace.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumacia.


Contumelia, s. f., lat. contumelia, affront, injure.

(chap. afrenta, injuria, honta.)

O si el li fei grant contumelia, so es, gran anta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Ou s'il lui fit grand affront, c'est-à-dire, grande honte.

ANC. FR. Remplis de sales injures et contumélies.

F. P. Crespet, Trad. de Tertullien, aux mart.

L'aspreté des plus atroces contumélies.

Camus de Belley, Diversités, t. I, fol. 283.

Et que nesung autheur

Extraire sçeust telle contumelie.

Cretin, p. 120. 

Antonius commencea à dire et à faire plusieurs choses en contumelie et au desadvantage de luy.

Lesquels ne pouvoient plus souffrir ne endurer les injures et contumelies qu'on leur faisoit.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumelia.

2. Contumeliosament, adv., injurieusement.

Contumeliosament blasfemavo sancta Magdalena.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 168.

Ils blasphémaient injurieusement sainte Madeleine.

ANC. FR. Ils veirent qu'on le trainnoit ainsi contumelieusement lié et garoté.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Philopoemen.

Aulcune chose dire et prononcer medisamment et contumelieusement.

Anc. trad. du tr. des Off. de Cicéron, p. 60.

CAT. Contumeliosament. ESP. PORT. IT. Contumeliosamente.

3. Contumeliar, v., honnir, couvrir d'opprobre.

Part. pas. Flagellatz e contumeliatz.

V. et Vert., fol. 64.

Flagellé et couvert d'opprobres.

(chap. Afuetat, flagelat, y cubert d' oprobis, honta, ahontat, insults, insultat, escupiñat a la cara, com li van fé los Judíos a Nostre Siñó Jesús.)


Convit, Covit, s. m., lat. convivium (N. E. como la obra de Dante),

festin, repas, invitation.

(chap. Convit, convits; v. aconvidá, convidá: yo te aconvido, convido, convides, convide, convidem o convidam, convidéu o convidáu, conviden.)

An tolt dons e convitz.

Giraud de Borneil: Lo doutz.

Ont supprimé dons et festins.

Podetz ben en Peitau o en Fransa

Morir de fam, s'en convit vos fiatz.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Vous pouvez bien en Poitou ou en France mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.

Fetz I gran covit de mot nobles homes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Il fit une grande invitation de très nobles hommes.

Ieu vi, ans que fos faiditz,

Si fos per amor donatz

Us cordos, qu'adreg solatz

N'issia e ricx covitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Je vis, avant qu'il fût exilé, que si un cordon fût donné par amour, il en sortait adroit entretien et noble invitation.

ANC. FR. En un convif où il y avoit plusieurs assis à la table.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

A Abbeville où ledit duc de Bourgogne feit, pour sa bienvenue, un honnorable convi.

Monstrelet, t. I, fol. 6.

La maison où ils tenoient leurs grans convis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 444.

Les convis et banquets plus grands et plus prodigues qu'en nul autre lieu.

Comines, t. 1, p. 14.

CAT. Convit. ESP. PORT. Convite. IT. Convito.

2. Convidar, Covidar, v., lat. convivare, convier, inviter.

E car tan jen m'en convidatz,

E per vostr' amor, manjarai.

Roman de Jaufre, fol. 48.

Et parce que vous m'en conviez si bien, et pour votre amour, je mangerai.

Mas la Gleiza esta tan endurmida

Que de passar negus hom non covida.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebals.

Mais l'Église demeure si endormie qu'elle ne convie personne de passer.

Gent aculhir, gent covidar.

B. d'Auriac: En Guillem.

Gentiment accueillir, gentiment inviter.

Qu'els en puesc ben servir, quan los ai covidatz.

Izarn: Diguas me tu.

Que je puis bien les en servir, quand je les ai conviés.

Part. pas. Trastug y foro convidat.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tous y furent conviés.

CAT. ESP. PORT. Convidar. IT. Convitare.

3. Descovidar, v., non convier, ne pas inviter.

Part. pas.

N Augier, tost auretz trobat so que sercatz,

Que ab cascun intras manjar descovidatz.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran vos.

Seigneur Augier, bientôt vous aurez trouvé ce que vous cherchez, vu que vous entrez manger avec chacun sans être invité.

CAT. ESP. Desconvidar.

4. Envidar, v., lat. invitare, inviter, convier.

E venc un jorn en aquesta encontrada per servir lo e per envidar lo al sieu castel.

(chap. Y va vindre un día an esta encontrada per a servíl y per a invitál al seu castell.)

V. de Bertrand de Born.

Et il vint un jour en cette contrée pour le servir et pour l'inviter au sien château.

Et a envidat sos amicx.

V. de S. Honorat.

Et a invité ses amis.

Part. pas.

A las nossas on fon envidat ab sas gens.

(chap. A les bodes, nosses, aon va sé invitat, convidat, en les seues gens.)

P. de Corbiac: El nom de.

Aux noces où il fut invité avec ses gens.

CAT. Envidar. ANC. ESP. PORT. Invitar. IT. Invitare. (chap. invitá: invito, invites, invite, invitem o invitam, invitéu o invitáu, inviten.)

5. Envit, s. m., invitation, défi.

E can vos seretz reculhitz

Ab els, e seran sermadas

Las viandas, er faitz l'envitz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Et quand vous serez rassemblé avec eux, et que les viandes seront disposées, sera faite l'invitation.

Quar de beutat me fai envit.

Deudes de Prades: Pus merces.

Car me fait défi de beauté.

CAT. Envit. ESP. Envite (desafío; convite). PORT. Invite. IT. Invito. (chap. Convit, invitassió)


Copada, s. f., cochevis, alouette huppée.

Chant de la copada.

P. Cardinal: Sel que fes.

Chant du cochevis.

ESP. Copada (cogujada común). (chap. cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta, tupé, o be porte cogulla.)

cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta o be porte cogulla