Sagrar - Excecrable

Sagrar, lat. sacrare, sacrer, consacrer.

De l' ostia, cum si deu sagrar. V. de S. Honorat.

(chap. De l'hostia, com se deu (sagrá) consagrá.)

De l'hostie, comment elle se doit consacrer.

Anet sagrar lo sementeri am gran honor. Philomena.

(chap. Va aná a consagrá lo sementeri en gran honor, solemnidat.)

Il alla consacrer le cimetière avec grande solennité.

Part. pas. Lo nom de Dieu sagrat.

Izarn: Diguas me tu.

Le nom sacré de Dieu.

El non era onhs ni sagratz.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Il n'était oint ni sacré.

ANC. FR. Comment il sacreroit ceste victoire au souverain vainquecor. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133.

Aussi raison me commande...

Vous sacrer ceste chanson.

La Boderie, Mélanges poétiques, fol. 30.

CAT. ESP. (consagrar) PORT. Sagrar. IT. Sagrare. (chap. Sagrá, consagrá. Vore lo pun 22.)

2. Sagra, s. f., lat. sacrum, consécration.

Cant comensa la sagra. 

Izarn: Diguas me tu.

Quand commence la consécration.

A la sagra de la messa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 139.

A la consécration de la messe. 

ESP. PORT. Sacra. IT. Sagra, sacra. (chap. Sagra, sagres; consagrassió, consagrassions.)

3. Sagracio, Sagratio, Sagrassio, Sagrason, s. f., lat. sacrationem, consécration.

Aigua am lo vi a la sagracio. 

(chap. Aigua en lo vi a la consagrassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.

Eau avec le vin à la consécration.

Fes la sagrassio del monestier. Philomena.

Fit la consécration du monastère.

PORT. Sagração. IT. Sagrazione. (chap. Consagrassió, consagrassions.)

4. Sagransa, s. f., consécration.

En la preveyral sagransa.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Dans la consécration du prêtre.

5. Sacrament, Sagramen, s. m., sacramentum, sacrement.

Los VII sagramens de sancta Glieya. V. et Vert., fol. 5.

(chap. Los sat (o set o siat) sagramens o sacramens de la santa Iglesia.)

Les sept sacrements de sainte Église.

- Consécration.

Uns moines que la messa di...

Cant lo sagramen ac complit.

V. de S. Honorat.

Un moine qui la messe dit... quand il eut accompli le sacrement.

- L'eucharistie. 

Sel que fai lo sagrifizi, 

No s tanh que s pes nuil mal vizi,

Ni qu' en aquel panh s' afizi 

Mas sol el Sant Sagramen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Celui qui fait le sacrifice, il ne convient pas qu'il pense à nul mauvais vice, ni qu'en ce pain il ait sa confiance, mais seulement au Saint-Sacrement.

- Serment.

Si s fai fals sacrament. Poëme sur Boèce.

S'il fait faux serment.

Ambedui me son jurat

E plevit per sagramen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Tous deux me sont jurés et garantis par serment.

Loc. Vos non tenetz sagramen ui fiansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Vous ne tenez serment ni assurance.

CAT. Sacrament, sagrament. ESP. PORT. Sacramento. IT. Sacramento, sagramento. (chap. Sagramén, los 7 sagramens; sacramén, sacramens; al añ 842 los juramens en lo chapurriau mes antic que tenim documentat. Los “serments” de Estrasburgo.)

6. Serment, s. m., serment.

Se devon sermentz l' us al autre penre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Se doivent prendre serments l'un à l'autre.

7. Sagrier, s. m., sanctuaire.

Meton las relliquias de denfra lo sagrier.

Sant Honorat segnet l' aygua dins lo sagrier.

V. de S. Honorat.

Mettent les reliques en dedans du sanctuaire.

Saint Honorat signa l'eau dans le sanctuaire.

8. Sacrari, s. m., sanctuaire.

Cels que, obran el sacrari, mangeron aquelas causas que son del sacrari.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Ceux qui, travaillant au sanctuaire, mangèrent ces choses qui sont du sanctuaire.

Fig. Vergiers d' amors e vertuos sacraris. Leys d'amors, fol. 23.

Verger d'amour et vertueux sanctuaire.

CAT. Sacrari. ESP. Sagrario. PORT. Sacrario. IT. Sacrario. (chap. Sagrari, sagraris; sacrari, sacraris.)

9. Sacramental, Sagramental, adj., lat. sacramentalis, sacramentel, sacré.

Lo manjar del pan sacramental. Doctrine des Vaudois.

(chap. Lo minjá del pa sacramental, sagramental, consagrat. Se entén be este chapurriau del Vaud, a Suiza.)

Le manger du pain sacré.

- Subst. Serment.

Si com es escriu en la carta del sacramental del conte.

(chap. Aixina com está escrit a la carta del sacramental (juramén) del comte.)

Tit. de 1130. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 458.

Ainsi comme il est écrit dans la charte du serment du comte.

Si non avia fag lo sagramental.

Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

S'il n'avait pas fait le serment.

CAT. Sacramental, sagramental. ESP. PORT. Sacramental. IT. Sacramentale, sagramentale. (chap. Sacramental, sacramentals; sagramental, sagramentals.)

10. Sacrificar, Sacrifiar, v. lat. sacrificare, sacrifier, immoler. 

Aqui si vay sacrificar. V. de S. Honorat.

Là il va sacrifier.

L' evesque sacrifiquet a Dieu. Trad. d'un Évang. apocr.

(chap. L'obispo va sacrificá a Deu.)

L'évêque sacrifia à Dieu.

Sel que y vol sacrifiar.

Lo rey dis lhi: Sacrifia a mon Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 31 et 4.

Celui qui y veut sacrifier.

Le roi lui dit: Sacrifie à mon Dieu.

CAT. ESP. PORT. Sacrificar. IT. Sacrificare, sagrificare. (chap. Sacrificá, sacrificás : yo me sacrifico, sacrifiques, sacrifique, sacrifiquem o sacrificam, sacrifiquéu o sacrificáu, sacrifiquen; sacrificat, sacrificats, sacrificada, sacrificades; yo sacrificaré; yo sacrificaría; si yo sacrificara.)

11. Sacrifici, Sacrifissi, Sacrifizi, Sagrifizi, s. m., lat. sacrificium, sacrifice, offrande.

El sancte sacrifici del autar. V. et Vert., fol. 30.

(chap. Al san sacrifissi del altá.)

Au saint sacrifice de l'autel.

Vol dire lo sant sacrifici, ostia no maculada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 57.

Veut dire le saint sacrifice, hostie non maculée.

Son sacrifizi vay complir. V. de S. Honorat.

Son offrande il va accomplir.

CAT. Sacrifici. ESP. PORT. Sacrificio. IT. Sacrificio, sacrifizio, sagrificio, sagrifizio. (chap. Sacrifissi, sacrifissis; ofrenda, ofrendes.)

12. Sacrifiamen, s. m., sacrifice, offrande.

Somon sos amix que 'lh fasso companhia a so sacrifiamen.

Liv. de Sydrac, fol. 31.

Convie ses amis qu'ils fassent compagnie à son sacrifice.

13. Sacrificadura, s. f., sacrificature, chose sacrifiée. 

La sacrificadura de las idolas.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 21.

La chose sacrifiée aux idoles.

Manjar de las sacrificaduras de las idolas.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 2.

Manger des choses sacrifiées aux idoles.

14. Sacrificador, s. m., lat. sacrificator, sacrificateur. 

Adoras Dieu, senhor sacrificador. Hist. de la Bible en prov., fol. 34.

Tu adores Dieu, seigneur sacrificateur.

CAT. ESP. PORT. Sacrificador. IT. Sacrificatore. (chap. Sacrificadó, sacrificadós, sacrificadora, sacrificadores.)

15. Sacristan, Sagrestan, s. m., lat. sacrista, sacristain. 

Fraire son claustrier,

Selarier, sacrista.

G. Riquier: Pus Dieu.

Les frères sont cloîtriers, célériers, sacristains.

Sagrestan de la maison de Moyssag.

Tit. de 1226, Arch. du Roy., J. 320.

Sacristain de la maison de Moissac.

CAT. Sagristá. ESP. Sacristán. PORT. Sacristão. IT. Sagrestano. (chap. Sacristá o sacristán, sacristans.)

16. Sacristia, Sagrestia, s. f., sacristie.

Conte en se molteza coma sacristia. Leys d'amors, fol. 49.

Contient en soi multiplicité comme sacristie.

Trobet en la sagrestia.. una guirbia d' argen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 89.

Trouva en la sacristie... une châsse d'argent.

CAT. Sagistia. ESP. (sacristía) PORT. Sacristia. IT. Sacristia, sagrestia.

(chap. Sacristía, sacristíes.)

17. Sacerdotat, s. m., du lat. sacerdotium, sacerdoce, prêtrise.

L' an de son sacerdotat LXVI.

L' establi el sacerdotat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

L'an de son sacerdoce soixante-six.

L'établit au sacerdoce.

(chap. Sacerdotat, sacerdotats; sacerdossio, sacerdossios.)

18. Sacerdotal, adj., lat. sacerdotalis, sacerdotal.

Vestirs sacerdotals. V. de S. Honorat.

Vêtement sacerdotal.

Dignitat... sacerdotal. Eluc. de las propr., fol. 8.

Dignité... sacerdotale.

CAT. ESP. PORT. Sacerdotal. IT. Sacerdotale. (chap. Sacerdotal, sacerdotals.)

19. Sacerdot, s. m., lat. sacerdotem, prêtre.

Per los princeps e per los sacerdotz.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 4.

Par les princes et par les prêtres.

CAT. Sacerdot. ESP. PORT. IT. Sacerdote. (chap. Sacerdot o sacerdote, sacerdots o sacerdotes; mossen, mossens; retó, retós.)

20. Sagramentejar, v., blasphémer, profaner.

Part. pas. Ay... sagramentejatz e desconogutz lo benezecte nom de Dieu.

Ai juratz, sagramentejatz e mentitz.

De la Confessio.

J'ai... blasphémé et méconnu le nom béni de Dieu.

J'ai juré, blasphémé et menti.

(chap. Sagramentejá : sagrá, blasfemá, profaná.)

21. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.

Sacrilegis, es penre o emblar o tractar vilmens o mal metre causas sanctas.

V. et Vert., fol. 15.

Sacrilége, c'est prendre ou voler ou traiter vilement ou mal placer les choses saintes.

- Celui qui commet le sacrilége.

Vot..., qui lo trenca es apostata e sacrilegis. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Vot..., qui lo trenque es apóstata y sacrílego.)

Voeu..., qui le rompt est apostat et sacrilége.

CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; qui lo comet: sacrílego, sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)

22. Consecrar, Consegrar, v., lat. consecrare, consacrer, sacrer, bénir.

Lo rey demanda: Bo e mal poiran far ni consecrar son cors ? 

Liv. de Sydrac, fol. 122.

Le roi demande: Les bons et les méchants pourront-ils faire et consacrer son corps ?

Part. pas. L' autra peyra consegrada ha aytal vertut.

Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 29.

L'autre pierre consacrée a pareille vertu.

CAT. ESP. PORT. Consagrar. IT. Consacrare. (chap. Consagrá : consagro, consagres, consagre, consagrem o consagram, consagréu o consagráu, consagren; consagrat, consagrats, consagrada, consagrades; yo consagraré; yo consagraría; si yo consagrara.)

23. Consecratio, Concecratio, Consegracion, s. f., lat. consecrationem, consécration.

A la consecratio de l' ostia.

(chap. A la consagrassió de l'hostia; después es una hostia consagrada.)

Fetz una gran concecratio de prelatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90 et 198.

À la consécration de l'hostie.

Fit une grande consécration de prélats.

Per la consegracion que es en ella.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 19.

Par la consécration qui est en elle.

CAT. Consagració. ESP. Consagración. PORT. Consagração. IT. Consacrazione. 

(chap. Consagrassió, consagrassions.)

24. Excecrable, adj., lat. exsecrabilis, exécrable. 

Sancta constitucio, la tenor de la qual comensa: Excecrabla. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.

Sainte constitution, la teneur de laquelle commence: Exécrable.

CAT. ESP. Execrable. PORT. Execravel. IT. Esecrabile. (chap. execrable, execrables.)

Rude - Rutela

Rude, adj., lat. rudis, rude, grossier.

Es rudes en fahs e en paraulas.

(chap. Es rudo, grossero, en fets y en paraules.)

Qui a la cara grossa e plena, es de ruda natura.

(chap. Qui té la cara grossa y plena, es de ruda naturalesa. Per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit.)

Liv. de Sydrac, fol. 126 et 127.

Est rude en faits et en paroles.

Qui a la face grosse et pleine, est de nature rude.

Non es degus homs, per can que sia durs e rudes. Leys d'amors, fol. 148.

Il n'est aucun homme, pour combien qu'il soit dur et rude.

CAT. ESP. Rudo. PORT. IT. Rude. (chap. Rudo, rudos, ruda, rudes.)

2. Rudeza, s. f., rudesse, rusticité, grossièreté.

Qui a las aurelhas grans, es signifiansa de rudeza. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Qui té les orelles grans, es signo - o marca - de rudesa.)

Qui a les oreilles grandes, c'est marque de rudesse.

CAT. Rudesa. ESP. PORT. Rudeza. IT. Rozzezza. (chap. Rudesa, rudeses; rustissidat, rustissidats; grossería, grosseríes.)

3. Ruditat, s. f., lat. ruditatem, rudesse, rusticité, grossièreté.

Aurelhas per exces longas... denoto d' entedement ruditat.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Oreilles par excès longues... dénotent grossièreté d'entendement.

4. Rudament, adv., grossièrement.

Uelhs negres, le jorn vezo agudament..., mas la nuech vezo rudament.

(chap. Los ulls negres veuen agúdamen - en agudesa - pel día..., pero per la nit veuen rúdamen - en rudesa.)

Eluc. de las propr., fol. 38.

Yeux noirs, le jour voient finement..., mais la nuit voient grossièrement.

(ESP. Rudamente. Chap. Rudamen o rúdamen.)

Ruf, adj., raboteux, rude, âpre.

Ac grans e rufas las mas. Roman de Jaufre, fol. 27.

Il eut grandes et raboteuses les mains.

Rufian, Rofian, s. m., rufien, paillard, maquereau.

Ancmais tan bon rofian

Non vim.

T. de Taurel et de Falconet: Falconet.

Oncques plus si bon rufien nous ne vîmes.

Que nengun rufian non ause habitar en aquest pays.

(chap. Que cap rufián no oso habitá an este país. La Provensa tamé ere y es un país. La llengua dels inexistens “paísos catalans” es la provensal, lenga d'òc.)

Statuts de Provence. Bomy, p. 205.

Que nul maquereau n'ose habiter dans ce pays.

Que sia acusat de fach criminel (criminal) ni rufian.

(chap. Que sigue acusat de fet criminal ni rufián.)

Statuts de la Confr. du Saint-Esprit.

Qu'il soit accusé de fait criminel et rufien.

CAT. Rufiá. ESP. Rufián. PORT. Rufião. IT. Ruffiano. (chap. Rufián, rufians.)

Rugir, v., lat. rugire, rugir.

Leos rugish. Leys d'amors, fol. 46.

(chap. Lo león rugix o rugish. Los leons rugixen o rugishen.)

Le lion rugit.

Subst. Pueys son dos (dous) chant torn' en rugir.

T. de Guillaume et de G. Riquier: Guiraut.

Puis son doux chant tourne en rugir.

Part. prés. Coma leons rugens.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.

Comme lion rugissant.

ESP. PORT. Rugir. IT. Ruggire. (chap. Rugí.)

2. Rugit, s. m., lat. rugitus, rugissement.

Fa XII rugitz, o critz. Eluc. de las propr., fol. 255.

(chap. Fa dotse rugits, o crits.)

Fait douze rugissements, ou cris.

CAT. Rugit. ESP. PORT. Rugido. IT. Rugito. (chap. Rugit, rugits.)

- Flatuosité, borborygme.

Fa ronha et pustulas els efans, rugit et ventozitatz excita.

(chap. Fa roña y pústules als infans (chiquets), rugit (petera) y ventosidats (pedorrines) exite o excite.)

Eluc. de las propr., fol. 274.

Fait rogne et pustules aux enfants, flatuosité et ventosités excite.

3. Rug, Ruch, s. m., rugissement.

Rug far et clamors. Eluc. de las propr., fol. 81.

Faire rugissement et clameurs.

IT. Ruggio, rugghio.

- Flatuosité, borborygme.

Ayga, la qual preza otra mezura, fa ruch el ventre.

Exces de vianda... engendra rug. Eluc. de las propr., fol. 54 et 73.

Eau, laquelle prise outre mesure, fait borborygme au ventre.

Excès de nourriture... engendre flatuosité.

4. Rugiment, s. m., flatuosité, borborygme.

Inflacio de ventre e rugiment.

(chap. Unfló de ventre y rugimén.)

Eluc. de las propr., fol. 210.

Enflure de ventre et flatuosité.

(chap. Rugimén, rugimens - flatulensia, flatulensies; petera, peteres; pedorrina, pedorrines. Les tripes rugixen per gana.)

Rugle, s. m., globe.

Dos rugles si encontro en l' ayre, cum dos calhaus eflamatz, fasem granda collizio. Eluc. de las propr., fol. 138.

Deux globes se rencontrent en l'air, comme deux cailloux enflammés, faisant grande collision.

(chap. Rogle, rogles : sírcul, sirculs; lo globo es esféric; los globos són esferics.)

Rumor, rimor, s. m, lat. rumor, rumeur.

Fon gran rumors

Entr' el poble e gran clamors.

Trad. d'un Évangile apocr.

Il fut (y eut) grande rumeur parmi le peuple et grande clameur.

Non aiatz paor

De crit ni de rimor.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

N'ayez peur de cri ni de rumeur.

ANC. FR. De quatre lieues oïsiez la rumor.

Roman de Roncevaux, Monin, p. 11.

CAT. ESP. PORT. Rumor. IT. Romore, rimore. (chap. Rumor, rumors; rumó, rumós.)

2. Rumoros, adj., agité, tumultueux, grondeur, mugissant.

Mar... es tempestuoza, rumoroza.

(chap. La mar es tempestuosa, rumorosa. En castellá se escriu y diu igual.)

Eluc. de las propr., fol. 153.

La mer... est tempétueuse, mugissante.

IT. Romoroso. (chap. Rumorós, rumorosos, rumorosa, rumoroses; tumultuós, tumultuosos, tumultuosa, tumultuoses.)

Rundir, v., grogner. 

Parlon aissi cum porcs rutz.

(chap. Parlen així o aixina com lo gorrino (porc) gruñ o gruñix.)

Torcafols: Cominal.

Ils parlent ainsi comme cochon grogne.

(chap. Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñs o gruñixes, gruñ, gruñim, gruñiu, gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides; yo gruñiré; yo gruñiría; si yo gruñiguera o gruñira.)

Rural, adj., lat. ruralis, rural, rustique, grossier. 

Cobes e rurals. Leys d'amors, fol. 39.

Convoiteux et grossier.

CAT. ESP. PORT. Rural. IT. Rurale. (chap. Rural, rurals; menos mal que tenim la (caixa) Rural.)

Rusca, Ruscha, s. f., écorce.

Per la rusca non pueia

La dous' umor de la saba.

Rambaud d'Orange: Er quan.

Par l'écorce ne monte pas la douce humeur de la séve.

Rusca... de pomier.

(chap. Crosta... de pomera.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Écorce... de pommier.

- Tan.

Als cuers que adobaray farai dar III ruscas novas..., lo quals cuers tenrai... en cascuna rusca per XV dias al mens. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Aux cuirs que je préparerai je ferai donner trois tans neufs..., lequel cuir je tiendrai... dans chaque tan pendant quinze jours au moins.

- Fig. Ventre, bedaine, panse.

Joglars, imple la ruscha.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Jongleur, emplis la panse.

Loc. Apela G. vil fola ruscha. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

Appelle Gérard vieille folle bedaine.

CAT. Rusca. (chap. Crosta, crostes. Mon pare de jove anabe a buscá crosta de pi cuan tallaben algún piná pel port, demanán permís al amo, y después se reveníe. Tamé va mol be com a ensenall, pera ensendre lo foc. ESP. Corteza de los árboles.)

2. Ruschal, s. m., écale.

En la notz tres causas ha:

L' escorsa, la testa, 'l nogalhs;

L' escorsa, so es lo ruschals,

Qu' es mot d' amara natura.

Brev. d'amor, fol. 80.

En la noix il y (a) trois choses: l'écorce, la coque, le cerneau; l'écorce, c'est l'écale, qui est moult d'amère nature.

(chap. Clasca, clasques, de anou, anous, amela, ameles; del marisc.)

3. Ruscalh, adj., débile.

Apele los paubres rancs,

Frevols e secs, ruscalhs e mancs.

Brev. d'amor, fol. 138.

Qu'il appelle les pauvres contrefaits, faibles et aveugles, débiles et manchots.

Rustic, Rostic, adj., lat. rusticus, rustique, villageois, grossier.

Engannar... lo poble rostic. Traité de l'Antecrist.

(chap. Engañá... al poble rústic. Tratat del Antecristo o Anticristo.)

Tromper... le peuple rustique.

Subst. Gran companhia de rustics e de vilas.

(chap. Gran compañía de rustics y de vilans - villanos. Ascuma, IEC, AVL.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30.

Grande compagnie de villageois et de vilains.

CAT. Rustic (N. E. sin tilde). ESP. (rústico) PORT. IT. Rustico. 

(chap. Rústic, rustics, rústica, rústiques. Al Decamerón en chapurriau ne ix un que li enseñe a Alibech a embutí al dimoni al infern.)

2. Ruste, adj., grossier, rude, violent.

Adoncxs viratz d' espaza man ruste colp donat.

Lo bran dichen a terra per mot rusta fertat.

Roman de Fierabras, v. 4318 et 4805.

Alors vous verriez d'épée maint rude coup donné.

Le glaive descend à terre par moult rude férocité.

ANC. FR. 

Par mult ruiste vertu a son caup avalé. 

Roman de Fierabras en vers français.

CAT. Rustec.

3. Rustat, s. f., grossièreté, rusticité, rudesse.

Adoncxs venc l' us vas l' autre de gran, fera rustat.

Roman de Fierabras, v. 1594.

Alors vint l'un vers l'autre avec grande, farouche rudesse.

4. Rusticitat, s. f., lat. rusticitatem, rusticité.

Rusticitat, utilitat. Leys d'amors, fol. 68.

Rusticité, utilité.

CAT. Rusticitat. ESP. Rusticidad. PORT. Rusticidade. IT. Rusticità, rusticitate, rusticitade. (chap. Rustissidat, rustissidats.)

5. Rustegamens, adv., grossièrement, rudement.

Lur parlet mot rustegamens. Hist. de la Bible en prov., fol. 17.

Leur parla moult rudement.

CAT. Rusticament. ESP. (rústicamente) PORT. IT. Rusticamente.

(chap. rústicamen o rusticamen.)

Rutela, s. f., lat. rutela, tarentule.

Percussio… de vipera o de rutela. Trad. d'Albucasis, fol. 46.

(chap. Picotada... de escursó o de tarántula.)

Piqûre... de vipère ou de tarentule.

(chap. Tarántula, tarántules. ESP. Tarántula, tarántulas. En chapurriau se li diu escursó a la víbora; se li diu arraclau, arreclau al “escorpión”.)

(A por la S)

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

LO PALAU ENCANTAT.

Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.

La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.

No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.

EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.

Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.

N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.

Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;

E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.

Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___

- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.

Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.

- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;

Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -

¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.

Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.

Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.

Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;

- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.

E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)

Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.

Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.

Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:

Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.

Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.

Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.

Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.

¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!

Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.

Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.

La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.

Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.

Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;

Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___

Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.

A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.

A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.

Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.

A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.

Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.

Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.

Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.

Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.

Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!

No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.

Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.

Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,

E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -

Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.

Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;

Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.

Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.

Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.

Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.

Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.

Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.

Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.

E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.

Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.

El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.

//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html

1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].