Mostrando las entradas para la consulta ruc ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ruc ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 19 de julio de 2026

Testa, Test, Tet, Testor, Testiera, Tastug - Intestato

Testa, s. f., lat. testa, tête (ANC. FR. Teste), crâne.
Mant bratz, manta testa fracha.
(chap. Mols brassos, mols caps - moltes testes - trencades - fracturades, fracturats.)
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Maint bras, mainte tête brisée.
Tailla testas e brisa bratz.
E 'ls cabels de sa testa tira et escoyssent. V. de S. Honorat.
Coupe têtes et brise bras.
Et les cheveux de sa tête tire et arrache.
Loc. A totz fi las testas virar.
Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.
A tous je fis tourner les têtes.
Aissi m' o tenc en la testa 
Amors.
L' am cum los huelhs de ma testa.
Per esta mia testa,
De totas es la bellaire.
D' on quascus en auta testa
Esdevenguesson chantaire.
G. Adhemar: Be m' agr' ops.
Ainsi me le tient dans la tête Amour.
Je l'aime comme les yeux de ma tête. 
Par cette mienne tête, de toutes elle est la plus belle.
D'où chacun avec tête haute ils devinssent chanteur.
Als cabelhs par c' aiatz daurada
La testa, tan son bel e bloy.
Amanieu des Escas: A vos qu' ieu.
Aux cheveux il paraît que vous ayez la tête dorée, tant ils sont beaux et blonds.
Loc. fig. Cent vetz li ay lavat la testa. V. de S. Honorat.
(chap. Sen vegades li hay llavat la testa - rentat lo cap.)
Cent fois je lui ai lavé la tête.
Lo pros Richartz oy er testa partida.
G. Anelier de Toulouse: El nom de.
Le preux Richard aujourd'hui sera tête partie.
CAT. ESP. PORT. IT. Testa. (chap. Testa, testes; cap, caps.)

Rasca, tiña, teigne

2. Test, s. m., tête, crâne.
Trenca cur e cabeilhs ab eis lo test. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.
Coupe peau et cheveux avec le crâne même.
Farai mi ampla corona
Aut sus el test.
Guillaume de Saint-Gregori: Razo e dreyt.
Je me ferai ample couronne haut sur le crâne.
ANC. FR. Et de son bec le pince et mort
Que jusques au test li embat.
Roman du Renart, t. III, p. 371.
Qui *faulsa de puissance
D'outre en outre le test de ce vaillant guerrier,
Ce grand test façonné pour porter un laurier.
Remi Belleau, t. 1, fol. 135.
- Coquille, coque, écaille.
Struci,... natura a pervezit que ponda grans uous et ab test sobredur.
Han corns mols,... et... las retrazo dins lors testz, dels quals uzo cum d' hostals.
Dura... cum test d' algus peysshos.
Eluc. de las propr., fol. 148, 230 et 65.
Autruche,... nature a pourvu qu'elle ponde de grands oeufs et avec coque sur-dure.
Ont cornes molles,… et... les retirent dans leurs coquilles, desquelles ils usent comme de logis.
Dure... comme écaille d'aucuns poissons.
ANC. FR. Une coquille, ou pour mieux dire un test sec et creux.
Hist. maccaronique, t. II, p. 343.
ANC. CAT. Test. PORT. IT. Testo. (chap. Clasca, clasques dels ous, per ejemple, los de la avestrús : struci : autruche : estrús : alemán Strauß o Strauss. Juaquinico Monclús se fotríe ell sol un ou de avestrús de La Portellada fregit al restaurán Matarraña de La Fresneda, y sucaríe en una barra de pa, o un pa de pintadó. Mentrestán, Julio Micolau li faríe ven en un pericón o paipai, y li diríe: jefe, no u pairás.)

Juaquinico Monclús se fotríe ell sol un ou de avestrús de La Portellada fregit al restaurán Matarraña de La Fresneda, y sucaríe en una barra de pa, o un pa de pintadó. Mentrestán, Julio Micolau li faríe ven en un pericón o paipai, y li diríe: jefe, no u pairás



3. Tet, s. m., têt, loque, tesson.
Qui ensenia fols es cum cel que ajosta tez. Trad. de Bède, fol. 43.
(chap. Qui enseñe als tontos es com aquell que ajunte (trossos de) topins - macetes. Esta frasse me recorde mol a Artur Quintana Font: tan va aná en la cantrella a la fon, que se li va trencá.)
Celui qui enseigne fou est comme celui qui ajuste des têts.
(chap. Maceta, macetes; tiesto, com lo DJ, tiestos.)

Topí, tupí,recapte, formache, formatge, cocido

4. Testor, s. f., extrémité, sommité, bout.
Alas tan longas que ill testor
De la coa tocon en lor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ailes si longues que les extrémités de la queue touchent en elles.

5. Testiera, s. f., têtière.
1 testiera e cropiera de caval. Cartulaire de Montpellier, fol. 149. 
Une têtière et croupière de cheval.
IT. Testiera. (chap. Cabestro, cabestros.)

6. Tastug, s. m., homme de tête, avisé.
Doncs dissero aquil tastugz:
Esperit l' a raubat.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Donc dirent ces hommes de tête: L'esprit l'a dérobé. 

7. Testart, adj., têtu, entêté. 
Grans despendeires e testartz. 
Mot son li aze testarte.
Brev. d'amor, fol. 55 et 52.
Grand dépensier et têtu. 
Moult sont les ânes têtus.
CAT. Tastart. (chap. Caborsut com un burro - ruc - ase, caborsuts com los burros de la Ascuma, caborsuda com la desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte, caborsudes; tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

8. Entestar, v., entêter, persécuter, tourmenter.
Ieu no m vuoill far entestar.
Raimond de Miraval: Aras no.
Je ne veux pas me faire entêter.
Tant bat la gent et entesta
Tro que denier no lur resta.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Tant il bat et tourmente la gent jusqu'à ce que denier ne leur reste.
(chap. Entestá, perseguí, atormentá; ficás algo al cap : entossudí, entossudís, encaborsí, encaborsís.)

9. Testudo, s. f., lat. testudo, tortue.
Testudo es dita, quar test es sa cuberta. Eluc. de las propr., fol. 260.
Tortue est dite, parce qu'écaille est sa couverture.
IT. Testuggine. (chap. Tortuga, tortugues.)
10. Testament, Testamen, s. m., lat. testamentum, testament.
Fals executors de testamens.
Cinq libras li layssava en son testament. 
V. et Vert., fol. 75.
Faux exécuteurs de testaments.
Cinq livres il lui laissait dans son testament.
- En terme de théologie.
Legit ai el Vieyll Testament. V. de S. Honorat.
(chap. Lligit hay al Vell Testamén.)
J'ai lu dans le Vieux-Testament.
En autra intencio sebellis hom los mortz el Novell Testamen.
V. et Vert., fol. 80.
Dans une autre intention on ensevelit les morts dans le Nouveau-Testament. 
CAT. Testament. ESP. PORT. IT. Testamento. (chap. Testamén, testamens. Vore lo del tío Gil Amor, al llibre Pedro Saputo en chapurriau.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

11. Testaire, Testador, s. m., lat. testator, testateur.
Ordonet l' avant dit noble... testaire. 
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 30.
Ordonna l'avantdit noble... testateur.
Comte, testador desus dit.
Tit. de 1399. Hist. de la maison de Turenne, Justel, p. 134.
Le comte, testateur dessusdit.
CAT. ESP. PORT. Testador. IT. Testatore. (chap. Testadó, testadós, testadora, testadores.)

12. Testairitz, s, f., lat. testatrix, testatrice.
La dita testairitz. Tit. de 1287. DOAT, t. XI, fol. 17.
Ladite testatrice. (chap. Testatrís, testadora.)

13. Testamentari, adj., lat. testamentarius, testamentaire.
Qui fo... tutor testamentari. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 202.
Qui fut... tuteur testamentaire. 
CAT. Testamentari. ESP. PORT. IT. Testamentario. (chap. Testamentari, testamentaris, testamentaria, testamentaries.)

14. Intestatio, s. f., intestation, action de n'avoir pas testé.
De la intestatio. Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152.
De l'intestation.
(chap. Intestassió, intestassions : acsió de no habé testat : fet testamén.)

15. Intestato, s. m., lat. intestato, intestat.
Loc. Alcuna de las personas es morta ab intestato.
(chap. Alguna de les persones se ha mort ab intestato : en intestassió.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Aucune des personnes est morte ab intestat.
CAT. Intestad. ESP. PORT. Intestado. IT. Intestato. (chap. Intestato.)

viernes, 8 de mayo de 2026

Sauma, Saumiera, Saumieira, Saumier, Saumada, Saur, Sor, Saurar

Sauma, s. f., ânesse. 
En lait de sauma an tenprat
Favas.
Le Moine de Montaudon: Cant tuit.
En lait d'ânesse elles ont trempé fèves.
Ab lait de sauma 'l mesclaretz.
(chap. En lleit de somera (burra) lo mesclaréu.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Avec lait d'ânesse vous le mêlerez.
CAT. Sauma.

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

2. Saumiera, Saumieira, s. f., ânesse, bête de somme.
La saumieira
De Balaham, la qual trob ieu
Que parlet per vertut de Dieu.
Brev. d'amor, fol. 2.
L'ânesse de Balaam, laquelle je trouve qu'elle parla par vertu de Dieu.
Ton rey que s' en ve sobre lo poli de la saumiera. 
Frag. de trad. de la Passion.
Ton roi qui s'en vient sur le poulain de l'ânesse.
CAT. Somera. (chap. Somera, someres; burra, burres.)
(N. E. Se encuentra somera en la Vita Christi, escrito en lengua valenciana.)

María del Carmen Junyent Figueras. ANC. Menos brossa.

3. Saumier, s. m., âne, mulet, bête de somme.
Toquieg azes e saumiers.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je gardai ânes et bêtes de somme.
Que aporteron te presens
Sus en carres et en saumiers.
Roman de Jaufre, fol. 104.
Qui t'apportèrent présents sus en chars et en bêtes de somme.
Fig. Li pe so saumier del cor. Liv. de Sydrac, fol. 118.
Les pieds sont bêtes de somme du corps.
- Ânier, gardien de bêtes de somme. 

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

Per camis non anara saumiers.
Bertrand de Born: Miez sirventes.
Par chemins n'ira ânier.
Fig. Dieus es heretiers ses fi e ses comensamen, saumiers de totz bes que venon de lhuy. Liv. de Sydrac, fol. 125.
Dieu est héritier sans fin et sans commencement, gardien de tous biens qui viennent de lui.
ANC. FR. Lequel estoit somatier et serviteur dudit seigneur.
Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 677.
IT. Somiere.

4. Saumada, s. f., charge d'une bête de somme.
La meton desotz cent saumadas de legna. V. de S. Honorat.
La mettent dessous cent charges de bois.
Gitar la saumada del dos a terra. Liv. de Sydrac, fol. 36.
Jeter la charge du dos à terre.
(chap. Saumada, saumades : cárrega, cárregues de una somera, o ruc, burro, ase catalá com Artur Quintana Font.)

Saumada, saumades : cárrega, cárregues de una somera, o ruc, burro, ase catalá com Artur Quintana Font.

Saur, Sor, adj., saure, blond, jaune.
Cel lhi menet...
Un chaval saur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39.
Celui-ci lui mena... un cheval saure.
Tan quant auretz pel saur ni bai.
P. Rogiers: Senher Raimbautz.
Tant que vous aurez poil blond et bai.
Blanca, saura e bruna.
Amanieu des Escas: En aquel.
Blanche, saure et brune.
 - En terme de fauconnerie. 
Austor cant es saurs.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Autour quand il est saure.
ANC. FR. Et boin heaume e boin destrier sor.
Roman du Renart, t. IV, p. 371.
Richece ot sus ses treces sores
Ung cercle d'or.
Roman de la Rose, v. 1093.
IT. Sauro.
- Subst. Jésus-Christ.
El reprochier qu' el Saur di:
C' om non conois tan be en si,
Com en autrui, son falhimen.
P. Durand: D' un sirventes.
Le proverbe que le Blond dit: Qu'on ne connaît pas si bien en soi, comme en autrui, sa faute.
- Soleil levant, ciel, éther.
Estan a las fenestras, davas lo sor.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 98.
Étant aux fenêtres, devers le soleil levant.
Loc. Puis davala plus tost qu' aucels de sor.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.
Puis il descend plus vite qu'oiseau du ciel.

2. Saurar, v., blondir, rajeunir.
Fig. C'om no il torn son oc en no,
E puosca son ditz saurar.
Hugues de Saint-Cyr: Canson.
Qu'on ne lui tourne son oui en non, et qu'il puisse son propos rajeunir.

lunes, 2 de febrero de 2026

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.


Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.


LO PALAU ENCANTAT.


Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.


La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.


No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.


EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.


Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.


N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.


Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;


E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.


Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___


- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.


Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.


- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;


Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -


¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.


Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.


Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.


Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;


- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.


E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (: entre)


Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.


Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.


Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:


Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.


Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guardaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.


Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.


Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.


¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!


Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.


Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.


La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.


Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.


Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;


Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___


Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.


A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.


A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.


Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.


A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.


Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.


Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.


Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.


Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.


Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!


No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.


Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.


Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,


E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -


Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.


Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;


Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.


Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.


Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.


Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.


Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.


Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.


Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.


E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.


Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.


El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.


//

WIKItroles en dialecte occità català:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

llengua més arcaïtzant


Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Recó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

Aplec de rondaies mallorquines


El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893)

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau