Mostrando las entradas para la consulta roín ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta roín ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.


Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

casa el sastre, turismo rural, Beceite

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

sa padrina, Ángeles Gil Guimerá

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.

domingo, 12 de mayo de 2024

Lexique roman; Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela


Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela, s. f., lat. maxilla, mâchoire, joue. 

Mals de dens, quan dol en la maissela. 

P. Vidal: S'ieu fos en. 

Mal de dents, quand il fait mal en la mâchoire. 

Dolor de dens e de maichelas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 189. Douleur de dents et de mâchoires. 

Si 'l vuelh baizar la mayselha.

Deudes de Prades: Amors m' evida.

Si je lui veux baiser la joue.

Qui te ferira a la maissela, dona li l'altra.

Trad. du N.-Test. S. Luc, ch. 6. 

Qui te frappera sur la joue, donne-lui l'autre. 

Loc. Fassa m bon' escudela, 

S'ieu dejus sui, 

E s'ieu, sotz la maissella, 

Ben non l' estui.

Richard de Tarascon: Cabest. 

Qu'il me fasse bonne écuelle, si je suis à jeûn, et si, sous la mâchoire, je ne la cache bien. 

ANC. FR. Quant canté ot la damoisiele, 

Sa main a mise à sa maisiele.

Roman de la Violette, p. 20. 

Qui là veist les XX puceles 

Rompre lor crins et lor maiseles.

Roman del conte de Poitiers, v. 462.

IT. Mascella. (ESP. Mejilla; mandíbula. Chap. Les barres, mandíbula, mandíbules; galta, galtes.)

2. Mayssha, s. f., mâchoire, joue.

Maysshas o mandibulas so ditas, quar ministro a manjar.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Sont dites mâchoires ou mandibules, car elles servent à manger.

3. Maxillar, adj., lat. maxillaris, maxillaire.

Cum defenda les nervis maxillars del aire trop freg.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Comme elle défende les nerfs maxillaires de l'air trop froid.

IT. Mascellare. (ESP. Maxilar, maxilares. Chap. Maxilar o maxilá, maxilars o maxilás.) 


Majofa, s. f., fraise.

Ac talant de majofas, e Jhesu Crist las lhi ministret.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141. 

Eut envie de fraises, et Jésus-Christ les lui fournit.


Majorana, s. f., lat. majorana, marjolaine.

Majorana es cauda et seca. Eluc. de las propr., fol. 215. 

La marjolaine est chaude et sèche.

Pren semensa de majorana. Collec. de recettes de médecine. 

Prends semence de marjolaine.

ANC. ESP. Majarona. ESP. MOD. Mejorana (Origanum majorana, familia Lamiaceae, cultivada como condimento por su aroma, parecido al del orégano.) IT. Maiorana, maggiorana.

(chap. Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.)


Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.


Mal, Mau, adj,, lat. malus, mal, méchant, pernicieux, mauvais.

Cel que gurpis los mals vices d'aquest segle. Trad. de Bède, fol. 67.

Celui qui abandonne les vices pernicieux de ce monde.

Vos m' es mal' e cozens. 

Gaubert, moine de Puicibot: Una gran.

Vous m'êtes mauvaise et cuisante.

- Intrépide.

No seria pros ni maus, 

E parec be al badalhar.

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Ne serait preux ni intrépide, et il parut bien au bâiller.

Substant. Qu'om sia humils als bos, 

Et als mals, ergulhos.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qu'on soit indulgent envers les bons et envers les méchants, altier. 

Loc. Sai que mal lor es.

R. Gaucelm de Beziers: A penas. 

Je sais que mauvais il leur est. 

ANC. FR. Remède jusques à présent n'ha esté trouvé contre la male fame. Rabelais, liv. IV, ch. 65.

Et si estoient forgées de fer fort mal, de sorte qu'elles se courboient et plioient incontinent.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Camille.

Se nous descendions par où nous estions montés, nous ne le pourrions faire sanz grant péril, pour ce que la coste estoit trop male, et les Sarrazins nous descendroient sur le cors. Joinville, p. 190.

- En parlant du diable, de l'esprit malin.

Mal esperit que totz jorns guerreia las bonas creaturas.

Liv. de Sydrac, fol. 72. 

Le malin esprit qui guerroie toujours les bonnes créatures.

CAT. ESP. Mal. PORT. Mào (ruim). IT. Malo. (chap. Mal, mals, mala, males; roín, roíns, roína, roines; enfermedat, enfermedats.)

Adverb. Mal er baillitz,

So vos autrei.

Giraud de Borneil: A l' honor Dieu.

Il sera mal mené, cela je vous promets. 

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal li vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Vous verrez difficilement que chanteur chante bien, quand mal lui va.

Qui mal fai e mal ditz, e mal met e mal dona. 

Palais: Un sirventes. 

Qui mal fait et mal dit, et dépense mal et donne mal. 

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. Male.

Adv. comp. Qu'a mala hora

Qui diable siec non la port. 

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Vu qu'à la male heure qui diable suit ne la porte pas.

ANC. FR. Einsi fu la paiz graantée

Ki à male hore fu donée.

Roman de Rou, v. 573.

IT. Quando tu nella tua mal' ora venisti.

Boccaccio, Decameron, V, 10.

Souvent on sous-entendait le mot hora, et alors mala était de même employé comme adverbe.

Ai! douss' amia, 

Mala us viron mey huelh.

(chap. Ay! dolsa amiga, en mala hora tos (te) van vore los meus ulls.)

G. Adhemar: El temps d'estiu.

Ah! douce amie, à male (heure) vous virent mes yeux.

Mala veyra sos efans.

G. Riquier: Qui m disses. 

A male (heure) il verra ses enfants.

2. Sobremal, adj., très mal, très mauvais, très méchant.

Lo prunier rams es mals, lo segon es peiors, lo ters es sobremals.

V. et Vert., fol. 7. 

Le premier rameau est mauvais, le second est pire, le troisième est très mauvais. 

Adv. Sobremal t' arm' enfornas

En trebaill et en turmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Tu enfournes très mal ton âme en peine et en tourment.

3. Mal, Mau, s. m., lat. malum, mal, douleur, souffrance. 

Pregavan li mot fort 

Qu' en patz portes son mal.

V. de S. Honorat. 

Le priaient moult fort qu'en paix il supportât son mal.

Graissans ni serps, que s'amola, 

No m fai espaven ni mau.

Marcabrus: Pus la fueilla. 

Crapaud ni serpent, qui s' amoncelle, ne me fait peur ni mal.

Val a mal d' uelh atressi. Brev. d'amor, fol. 40. 

Vaut pour mal d'oeil aussi. 

Cura mal de rey et ydropizia. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Guérit mal de roi et hydropisie.

- Le contraire du bien.

Non puesc mal dir de lieys, quar no i es ges. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est pas.

- Défaut.

Sirventes non es leials,

S'om no i ausa dir los mals.

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. MOD. Male. 

Loc. Ira de mal en peior.

(chap. Anirá de mal en pijó.)

B. Zorgi: Totz hom. 

Ira de mal en pis.

IT. Andava di giorno in giorno di male in peggio.

Boccaccio, Decameron, I, 1.

Per qu'ieu vuel mal als huelhs ab que us remire. 

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

C'est pourquoi je veux mal aux yeux avec quoi je vous contemple.

Ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Je leur veux mal de mort, et eux à moi. 

Mal aia 'l jorns qu'amors mi fetz emprendre. 

Pons de la Garde: Sitot non. 

Mal ait le jour qu'amour me fit éprendre.

ANC. FR.

Mal ait traïstre roiz qui sainz busuing ment. Roman de Rou, v. 4526.

Anc vos autres non demandetz venjansa 

De la mia mort, per so siatz a mal mes. 

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Oncques vous autres ne demandâtes vengeance de la mienne mort, pour cela soyez livrés à mal. 

Pot esser qu' ilh so tengua a mal.

(chap. Pot sé que ella s' ho (tingue) prengue a mal.) 

Arnaud de Marueil: Ab pauc.

Il peut être qu'elle tienne cela à mal. 

Prov. Qui mal fai, mal pren.

(chap. Qui mal fa, mal pren.)

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Qui mal fait, mal prend.

4. Malamen, adv., méchamment, durement, pernicieusement.

Per delieg c'al cors cossentes, 

Seras punitz malamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Pour le plaisir que tu accordes au corps, tu seras puni durement.

Malamen renhatz, Roma.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous régnez méchamment, Rome.

ANC. FR. E cil qui tel sentence sivent

Contre Diex malament estrivent.

Roman de la Rose, v. 17494.

Qu'il a ouvré moult malament.

Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 44. 

Pour aller en pays estrange 

Souz l'espoir de quelque louenge 

Malement travailler mes jours.

Olivier de Magny, p. 112.

CAT. Malament. ESP. IT. Malamente. (chap. Malamen.)

5. Maligne, adj., lat. malignus, malin, malicieux, pervers, perfide, malfaisant.

No tem truan maligne.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur. 

Je ne crains pas fripon malin. 

Hun maligne home que era de son conselh.

(chap. Un maligne (malissiós, roín) home que ere de son consell.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 34. 

Un malicieux homme qui était de son conseil. 

Aquelas so malignas, las quals no obeseysso a curacio.

(chap. Aquelles són malignes, les cuals no obeíxen a curassió, cura.)

Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Celles-là sont malignes, lesquelles n' obéissent pas à cure.

Non i a tan malignes que no sia doptos. Guillaume de Tudela. 

Il n'y a si malicieux qui ne soit craintif. 

Signe 

Verenos, freg e maligne.

Brev. d'amor, fol. 30. 

Signe vénéneux, froid et malfaisant.

- En parlant du diable, des démons, on a dit:

El fuoc del malign' esperit.

(chap. Al foc del espíritu maligne.)

Marcabrus: Assatz m'es. 

Au feu du malin esprit. 

An poder de comandar als malignes esperitz. Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

- Substantiv. et absolum. Le malin esprit, le diable.

Lo malignes no lo toca. Trad. de la 1re Épître de S. Jean.

(chap. Lo maligne (lo dimoni, diable) no lo toque.)

Le malin esprit ne le touche pas.

CAT. ESP. PORT. IT. Maligno. (chap. Maligne, malignes, maligna, malignes; roín, roíns, roína, roínes; malfactó, malfactós, malfactora, malfactores.)

6. Malignamen, adv., malignement.

Malignamen,

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Malignement, avec apparence d'assistance.

(chap. Malignamen.)

7. Malignitat, s. f., lat. malignitatem, malignité, malice.

Que non tema far malignitat. V. et Vert., fol. 16. 

Qu'il ne craigne pas de faire malignité. 

Segon lor qualitat, ha lor vere malignitat. Eluc. de las propr., fol. 236.

Selon leur qualité, leur venin a malignité. 

CAT. Malignitat. ESP. Malignidad. PORT. Malignidade. IT. Malignità, malignitate, malignitade. (chap. Malignidat, malignidats.)

8. Malicia, s. f., lat. malitia, malice, malignité.

En lurs peccatz et en lurs malicias. V. et Vert., fol. 63. 

Eu leurs péchés et en leurs malices.

CAT. ESP. PORT. Malicia. IT. Malizia. (chap. Malissia, malissies.)

9. Malissa, s. f., malice, malignité. 

Per obviar a la malissa d'aucuns marchans.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 588. 

Pour obvier à la malice d'aucuns marchands.

(chap. Malissia, malissies.)

10. Maleza, s. f. méchanceté, rudesse, rigueur.

Platz me a ric hom franqueza 

E, vas son enemic, maleza. 

Le Moine de Montaudon: Mout me platz. 

Me plaît franchise en homme puissant et, envers son ennemi, rigueur.

De maleza non a par.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

En méchanceté n'a pareil.

- Maladie, souffrance.

Conoc maleza, qu' entuysegada fon. V. de S. Honorat. 

Connut la maladie, vu qu'elle fut empoisonnée. 

CAT. Malesa. ESP. Maleza. PORT. Malesa. (chap. Malesa, maleses : acsió roína, mala feta. Als sagals sels díe: no faigáu maleses.) 

11. Malicios, adj., lat. malitiosus, malicieux, malin, fourbe. 

Encaras son li traidor 

Diable, malvatz, peccador, 

Malicios e desleal.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Encore sont les traîtres diables, méchants, pécheurs, malicieux et déloyaux.

Fig. Neys de paraula ociosa 

E que no fos maliciosa.

Contricio e penas ifernals. 

Même de parole oiseuse et qui ne fut pas malicieuse.

Substantiv. Si es ajustatz 1 bos

Amb un autre malicios.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Si un bon est ajusté avec un autre malicieux. 

CAT. Malicios. ESP. PORT. Malicioso. IT. Malizioso. 

(chap. Malissiós, malissiosos, malissiosa, malissioses. Ne podéu trobá uns cuans a la Ascuma de Calaseit cuan tenen reunió per a vore cóm se repartixen les subvensions.)

12. Maliciosamen, adv., malicieusement, malignement. 

Non jura maliciosamen ni am blasphema. V. et Vert., fol. 2. 

(chap. No jure malissiosamen ni en blasfemia.)

Ne jure malicieusement ni avec blasphéme.

CAT. Maliciosament. ESP. PORT. Maliciosamente. IT. Maliziosamente.

(chap. Malissiosamen. La c del ocsitá se pronunsie igual que la s, que es doble perque va entre dos vocals.)

13. Malaigna, Malainha, s. f., malignité, malice, humeur maligne. 

Fig. Ben volgra 'l reis fos devis...

E conogues la malaigna

De que clocha Lemozis.

Bertrand de Born: Be m platz quar. 

Je voudrais bien que le roi fût devin... et connût l' humeur maligne de quoi cloche le Limousin.

(chap. Malissia, malignidat, humor o sentimén maligne.)

14. Enmalignar, v., irriter, envenimer. 

Part. pas. Era corossat ni enmalignat contra la dita villa.

Chronique des Albigeois, col. 9. 

Était courroucé et irrité contre ladite ville.

15. Enmalezir, v., irriter, devenir mauvais, envenimer. 

Part. pas. Aissi us es enmalezida

Vas cels que us an obezida. 

Elias de Barjols: Amor be m.

Ainsi vous vous êtes irritée contre ceux qui vous ont obéie.

16. Malvatz, Malvais, adj., mauvais.

Conosc que malvat labor 

Fan Lombart del emperador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Je connais que les Lombards font mauvais labeur de l'empereur.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

- Méchant, dangereux, enclin à faire le mal.

Mafomet de Mecha, malvaisa creatura. V. de S. Honorat.

(chap. Mahoma de la Meca, malvada criatura.)

Mahomet de la Mecque, mauvaise créature.

Ai! Malvasa gen savaia.

B. de Ventadour: Era non. 

Ah! mauvaise gent infâme. 

Substant. Adoncs paregron li malvatz 

E las malvaisas ad un latz. 

Deudes de Prades: Trop ben m' estera. 

Alors paraîtraient les mauvais et les mauvaises d'un côté.

CAT. Malvad. ESP. PORT. Malvado. IT. Malvagio. 

(chap. Malvat, malvats, malvada, malvades.)

Voyez Vazer.

17. Malvadament, Malvaizamen, Malvayzamen, adv., méchamment.

Per tu, Joan, que vey anar obran 

Malvayzamen, soi per sert cossiros. 

B. Carbonel: Joan Fabre. 

Pour toi, Jean, que je vois aller travaillant méchamment, je suis certainement inquiet. 

Las gens vey renhar malvaizamen.

P. Cardinal: Totz lo mons. 

Je vois les gens se comporter méchamment. 

Ela avia tractat sa mort malvadament... per poyssos.

L'Arbre de Batalhas, fol. 229.

Elle avait traité sa mort méchamment... par poisons.

CAT. Malvadament. ESP. PORT. Malvadamente. IT. Malvagiamente. 

(chap. Malvadamen.)

18. Malvestat, s. f., mauvaiseté, méchanceté.

No m'en sapchan mal gral, 

S' ieu dic lurs malvestatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Qu'ils ne m'en sachent pas mauvais gré, si je dis leurs méchancetés.

Conosc et sai entendre

Las lurs malvestatz.

P. de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Je connais et sais entendre les leurs méchancetés. 

Fig. De malvestat vuoill que port la corona. 

Palais: Un sirventes. 

De mauvaiseté je veux qu'il porte la couronne. 

ANC. FR. Et pour ce lor malvetiez fut couverte et aombrée d'aucune coulour de droit. Annales du règne de S. Louis, p. 260.

ANC. ESP. Omes de raiz mala asmaron malvestad.

Poema de Alexandro, cop. 1742.

ANC. IT. Ricchezza crescere a misero

Malvagio uomo e misera malvestà. 

Guittone d'Arezzo, Lett. 25.

ANC. CAT. Malvestat. IT. MOD. Malvagità.


Mala, s. f., lat. mala, mâchoire, joue.

Maisshelas, per diminutio, so es a dire petitas malas.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Mâchoires, par diminution, c'est-à-dire petites joues.

(chap. Mola, moles; moleta, moletes; quixal, quixals; den, dens; barres.)


Mala, s. f., malle, caisse.

Ja no portarem mala ni re aital. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

Jamais nous ne porterons malle ni chose pareille.

ESP. PORT. Mala. (chap. Caixa, capsa.)

2. Maleta, s. f. dim., mallette, cassette.

Quar Dieus sap tot que porta en sa maleta.

Guillaume de Mur: d'un sirventes.

Car Dieu sait tout ce qu'il porte dans sa mallette.

CAT. ESP. Maleta. (chap. Maleta, maletes; caixeta, caixetes; capseta, capsetes.)


Malh, Maill, Mal, s. m., lat. malleus, mail, maillet. 

A Peiraguers, pres del muralh, 

Si que y poirai lansar ab malh, 

Venrai armat sobre Bayart. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

A Périgueux, pres de la muraille, de sorte que j'y pourrai lancer avec le mail, je viendrai armé sur Bayard.

No 'l quier ges ni ab malh ni ab bonba.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

Je ne le cherche point ni avec maillet ni avec masse.

ANC. FR. Cil combatoit d'un mail d' achier qui fu pesant.

Combat des Trente. 

Desquelles ils combatront d' estoc, de mail ou de taille, ainsi que mieulx leur plaira, sans reprinse. Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 310.

CAT. Mall. ESP. Mazo. PORT. Malho. IT. Maglio. (chap. Mall, malls.)

2. Malha, Mailha, s. f., massue, masse d'armes.

Fa mal quan porta mailha

Ni armas, mas los esperos, 

Que mais l' an valgut a sazos 

Que lansa ni branz que tailha. 

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Fait mal quand il porte massue et armes, excepté les éperons, qui plus lui ont valu dans l'occasion que lance ni glaive qui taille. 

ANC. FR. Et prindrent leurs espées, haches, mailles, becs de faucons et autres bastons, frappant, abatant et occisant iceux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 229.

IT. Maglia. (chap. Massa, massola, masses, massoles.)

3. Magall, s. m., mail, masse. 

Va prendre lo magall, 

Tres colps feri la peira.

V. de S. Honorat. 

Va prendre la masse, trois coups frappa la pierre. 

CAT. Magall.

4. Malhet, s. m. dim., maillet.

Percuteys... am un petit malhet entro que inscidas tot.

Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Frappe... avec un petit maillet jusqu'à ce que tu incises tout.

(chap. Mallet, mallets : mall menut.)

5. Malleable, adj., malléable.

Art de far veyre malleable.

No es degu metalh mielh malleable.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 183. 

Art de faire verre malléable.

Il n'est nul métal mieux malléable.

(chap. ESP. Maleable.)

6. Mallear, Malhar, Mallar, v., lat. malleare, marteler, battre.

No s deu malhar rozent.

(chap. No 's deu martellá (mallá) ruén.) 

Colp d' aquel que malha.

Al pacient apar que hom... malle le cap, e 'l fiera.

Eluc. de las propr., fol. 187, 183 et 79.

Ne se doit pas marteler rouge.

Coup de celui qui martelle.

Il paraît au patient qu'on... martelle la tête, et le frappe.

Part. pas. De eram fondut o malleat. Trad. d'Albucasis, fol. 40.

(chap. D' aram fos o martellat, batut.) 

D' airain fondu ou battu.

ANC. FR. Des puins des espées se maillent. Roman de la Violette, p. 98. Hardiement, vaille que vaille, 

Renaut i fiert, Renaut i maille.

G. Guiart, t. I, p. 305 et 306.