Mostrando las entradas para la consulta religió ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta religió ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

martes, 7 de mayo de 2024

Lexique roman; Liguar, Liar - Desliamar


Liguar, Liar, v., lat. ligare, lier, attacher.

La franhadura liaretz

Ab un fil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lierez la fracture avec un fil.

Fig. E m destreing lo cor e m lia.

Augier: Per vos. 

Et m'étreint et me lie le coeur. 

Amors mi met e mos fols cors en via 

Que us clam merce a lei de fin aman, 

E can vos cug preiar, la lenga m lia. 

R. Bistors: Aissi col. 

Amour me met ainsi que mon fou coeur en voie que je vous crie merci à manière de tendre amant, et quand je crois vous prier, la langue se lie en moi.

- Allusiv. et fig. Refuser de remettre les péchés.

So que liaretz en terra er liatz en cel. Trad. de Bède, fol. 79.

Ce que vous lierez sur terre sera lié au ciel. 

Proverb. Qui ben lia ben desli.

Marcabrus: Dirai vos. 

Qui bien attache bien détache. 

Part. pas. Mas junhas, col liguat.

G. Faidit: Trop malamen. 

Mains jointes, cou lié.

Lai on tenian Sebelia 

Vencuda e liada.

V. de S. Honorat. 

Là où ils tenaient Sébélie vaincue et liée. 

Fig. Non son liatz de matremoni, ni an fag vot. V. et Vert., fol. 18.

Ne sont liés par mariage, ni n'ont fait voeu. 

CAT. Lligar. ESP. PORT. Ligar, liar. IT. Legare. (chap. Lligá, liá, embolicá: lligo, lligues, lligue, lliguem o lligam, lliguéu o lligáu, lliguen; lligat, lligats, lligada, lligades; lío, líes, líe, liém, liéu, líen; liat, liats, liada, liades. Contrari: deslligá, desliá, desembolicá.)

2. Litge, Lige, adj., lige, terme de féodalité.

Car atressi cum bon senhor acuelh 

Son litge ser, mi devetz aculhir.

Arnaud de Marueil: Us jois. 

Car ainsi comme bon seigneur accueille son serf lige, vous me devez accueillir. 

Subst. El mon non es crestias de lunh aire 

Que sieus liges o dels parens no fos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Au monde il n'est chrétien de nulle qualité qui son homme-lige ou de ses parents ne fût.

Les troubadours employèrent ce mot allusivement pour exprimer leur soumission envers leurs dames.

Sela que vol que sos litges remaingna. 

Pons de Capdueil: Ges per la. 

Celle qui veut que je demeure son homme-lige. 

ANC. FR. E sis hoems liges devendreit.

Tu es siz liges homs, tu nel voil avoer.

Roman de Rou, v. 11687 et 4472. 

Vostre home lige devendrai.

Roman du Renart, t. I, p. 194. 

ANC. CAT. Lige, litge. IT. Ligio.

3. Lis, adj., lige.

Substant. Chamarlenx fo al duc e totz sos lis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 110. 

Il fut chambellan du duc et tout son homme-lige.

4. Liam, s. m., lat. ligamen, lien, attache.

Liam ni cadena

No 'l te ni 'l tenria.

Perdigon: Verges en. 

Lien ni chaîne ne le tient ni le tiendrait. 

Fig. Sentura propriamen 

Liam d' amor signifia.

Brev. d'amor, fol. 8. 

Ceinture proprement lien d'amour signifie. 

Retz e liams... del diable.

V. et Vert., fol. 29.

Rets et liens... du diable. 

CAT. Lligam. PORT. Ligame. IT. Legame. (chap. Lligam, lligams; ligamén o lligamén, ligamens o lligamens del ginoll; lligassa, lligasses; nugo, nugos.)

Lligassa, vensill

5. Liamet, s. m. dim., petit lien.

El deissendra vitamen

Per liamet que el pe sen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il descendra vilement à cause du petit lien qu'il sent au pied.

(chap. Lligamet, lligamets; lligasseta, lligassetes; llasset, llassets; nuguet, nuguets.) 

6. Ligament, Liamen, s. m., lat. ligamentum, lien, ligament, attache.

Ancmais nulh temps no trobei liador

Que tan ferm lies ab tan pauc liamen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Oncques plus en aucun temps je ne trouvai lieur qui si ferme liât avec si petit lien.

Ab nervis et autres ligamens adaptatz. Eluc. de las propr., fol. 33. 

(chap. En nervis, ñervis, ñirvis y datres ligamens o lligamens adaptats.)

Avec nerfs et autres ligaments adaptés.

ANC. CAT. Lligament. ESP. Ligamiento (ligamento). PORT. Ligamento. 

IT. Legamento. (chap. Lligamén o ligamén, lligamens o ligamens.)

7. Ligansa, Liansa, s. f., alliance.

Feron los Tarantes liansa am la ciutat de Cartagha.

L'Arbre de Batalhas, fol. 54.

Les Tarentins firent alliance avec la cité de Carthage.

- Hommage-lige, terme de féodalité.

Hobediensas e liansas et subjectios.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 222.

Obédiences et hommages-liges et soumissions.

Allusiv. Pos de mi vos fas ligansa, 

Prometes mi bon' esperansa. 

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Puisque de moi je vous fais hommage-lige, promettez-moi bonne espérance.

Fis de mi liansa

A lei de fin amador.

G. Faidit: Jauzens. 

Je fis de moi hommage-lige à manière de tendre amant.

ANC. FR. S'il vaint, il aura le ligance 

De tot le roiame de France

Roman de Partonopeus de Blois, t. I, p. 96. 

Que serrement nul ne ligance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 199. 

ANC. CAT. Lijanza. IT. Leganza. (chap. Aliansa, alianses. ESP. Alianza. Viene en el punto 13.)

8. Ligadura, Liadura, s. f., ligature, lien.

Conveniens ligaduras. Eluc. de las propr., fol. 69.

Ligatures convenables. 

Es aparelhada la liadura. Trad. d'Albucasis, fol. 60.

La ligature est apprêtée.

Car plus fortz es tals liadura.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car plus forte est telle ligature. 

ANC. FR. Liées ensemble à grosses bandes et lieures de fer.

Amyot, Trad. de Plutarque. Vie d'Antoine.

CAT. Lligadura. ESP. PORT. Ligadura. IT. Legatura. (chap. Ligadura, lligadura, ligadures, lligadures; per ejemple, de les trompes de Falopio

9. Liassa, s. f., liasse.

LXXXV letras papals en XI liassas. Cartulaire de Montpellier, fol. 202.

(chap. Vuitanta sing lletres papals en onse lligasses; cartes del Papa de Roma, paregudes a les bules.)

Quatre-vingt-cinq lettres papales en onze liasses.

10. Liador, s. m., lieur, qui attache.

Ancmais nulh temps no trobei liador

Que tan ferm lies ab tan pauc liamen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Oncques plus en aucun temps je ne trouvai lieur qui si ferme liât avec si petit lien.

A liadors, lo portal nou. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

(chap. Als lligadós, lo portal nou.)

Aux lieurs, le portail neuf. 

IT. Legatore. (chap. Lligadó, lligadós, lligadora, lligadores; ligón, ligons, ligona, ligones; ligá es casi lo mateix que lligá.)

11. Aliar, Alhiar, v., lat. alligare, allier.

Part. pas. substant. Manda sos amics et aliats et subjets.

(chap. Envíe als seus amics y aliats y subdits : subjects : vassalls.)

Chronique des Albigeois, col. 8.

Mande ses amis et alliés et sujets.

Per negu dels seus ni de sos alhiats.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 234.

Par nul des siens ni de ses alliés.

CAT. ESP. Aliar. PORT. Aliar, alliar. IT. Allegare. (chap. Aliá, aliás: yo me alío, alíes, alíe, aliém o aliám, aliéu o aliáu, alíen; aliát, aliats, aliada, aliades. Per ejemple, los aliats contra los nassionalsossialistes alemans, los Nazis, les tropes aliades.)

Catanazis

12. Aliament, s. m., lien, alliance, union.

Fig. Per aliament de molieransa. Trad. de Bède, fol. 72.

Par lien de mariage.

13. Aliansa, Alhiansa, s. f., alliance, union.

Que son de la aliansa... mossen lo comte.

Aliansas sian fermas.

Tit. de 1388. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 250.

Qui sont de l'alliance... de monseigneur le comte.

Que les alliances soient fermes.

Amb aquest ac tan gran amor e tan gran alhiansa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Avec celui-ci il eut si grand amour et si grande alliance.

CAT. Aliansa. ESP. Alianza. PORT. Alliança. IT. Alleanza. 

(chap. Aliansa, alianses.)

14. Colligar, v., lat. colligare, lier ensemble, conjoindre, comprimer.

Per las venas et arterias... colligar. Eluc. de las propr., fol. 35.

Pour les veines et artères... lier ensemble.

Part. prés. La quarta es humor los membres colligant.

Eluc. de las propr., fol. 88.

La quatrième est humeur comprimant les membres.

Part. pas. Las partidas colligadas.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Les parties conjointes.

CAT. Colligar. ESP. Coligar. PORT. Colligar. IT. Colligare, collegare.

(chap. Colligá, conjuntá, fé colloga; colega, colegues.)

15. Colligatiu, adj., colligatif, propre à conjoindre, à lier ensemble.

Es quaysh dels uelhs colligativa. Eluc. de las propr., fol. 37.

Est quasi colligative des yeux.

16. Colligacio, s. f., lat. colligatio, liaison, réunion, enlacement.

Per donar a lors partidas colligacio.

Lor dona colligacio et ajustament.

Eluc. de las propr., fol. 195 et 63.

Pour donner liaison à leurs parties.

Leur donne liaison et ajustement.

CAT. Colligació. ESP. Coligación. PORT. Colligação. IT. Collegazione.

17. Colligament, s. m., liaison, union, enlacement.

Razitz que han entre si colligament. Eluc. de las propr., fol. 210.

Racines qui ont entre soi enlacement.

ESP. Coligamiento. IT. Collegamento.

18. Colligancia, s. f., liaison, union, enlacement.

Per lor granda colligancia. 

Per colligancia dels membres. 

Eluc. de las propr., fol. 51 et 33.

Par leur grande union.

Par liaison des membres. 

ANC. CAT. Colliganza. IT. Colleganza.

19. Obligar, v., lat. obligare, obliger, engager, lier.

Deu obligar las soas causas en penhora. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 68. 

Doit engager les siennes choses en nantissement. 

Nos obligam

A perdonar de bon talen.

(chap. (natros) Mos obligam a perdoná de bona voluntat.)

Brev. d'amor, fol. 106.

Nous nous obligeons à pardonner de bonne volonté.

Fig. S' obliguet,

Per sa desobediencia,

A carnal concupiscencia.

Brev. d'amor, fol. 59. 

Il se lia, par sa désobéissance, à charnelle concupiscence.

Part. pas. Que hom se tenga per plus obligat a Dieu servir.

V. et Vert., fol. 61. 

Qu'on se tienne pour plus obligé à servir Dieu.

- Reconnaissant.

Aytant cant ell val plus que ieu, aytant li soy ieu plus obligatz.

V. et Vert. fol. 66.

Autant qu'il vaut plus que moi, autant je lui suis plus obligé.

ANC. FR. Que li crediteurs soit obligiet.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 421.

CAT. ESP. Obligar. PORT. Obrigar. IT. Obbligare, obliare. (chap. Obligá: obligo, obligues, obligue, obliguem u obligam, obliguéu u obligáu, obliguen; obligat, obligats, obligada, obligades. En portugués, obrigado vol di agraít, grassies.) 

20. Obligatio, s. f., lat. obligatio, obligation, engagement.

Per aquo que non fo donada obligation.

Trad. du Code de Justinien, fol. 27. 

Par cela que ne fut donnée obligation. 

Paguar la dita obligatio o promessio.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 267. 

Payer ladite obligation ou promesse.

CAT. Obligació. ESP. Obligación. PORT. Obrigação. IT. Obbligazione, obbligagione, obliazione. (chap. Obligassió, obligassions.)

21. Obligament, s. m., lat. obligamentum, obligation, engagement. Obligament de totz sos bes.

Tit. de 1269. Arch. du Roy., K. 17. 

Engagement de tous ses biens. 

Per expres obligament de maridatge.

Tit. de 1313. DOAT, t. XXXVIII, fol. 185. 

Par exprès engagement de mariage. 

ANC. ESP. Obligamiento. IT. Obbligamento, obliamento. 

(chap. Obligamén, obligamens.)

22. Obligansa, Obliganssa, s. f., obligation, engagement.

Quar prendre no vol la obliganssa.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Car il ne veut pas prendre l'obligation.

Per obligansas generals sensa specification.

Statuts de Provence. BOMY, p. 227.

Par obligations générales sans spécification.

Per raso de la dicha obligansa.

Tit. de 1395. DOAT, t. CXXXVII, fol. 365.

Par raison de ladite obligation. 

IT. Obbliganza.

23. Religuar, Reliar, v., lat. religare, lier, attacher, rallier.

Ieu serai l' estendart, ab me vos reliatz.

Roman de Fierabras, v. 3119.

Je serai l'étendard, avec moi ralliez-vous.

Part. pas. Rayna..., sa langua (lengua) se te de part denant ab la boca, mas desdins (dedins)... no es religuada. Eluc. de las propr., fol. 257. 

Raine..., sa langue se tient de par devant avec la bouche, mais dedans... elle n'est pas attachée. 

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

CAT. Relligar. ESP. Religar. IT. Rilegare. (chap. Relligá: torná a lligá, o be reapretá los nugos, les lligasses; per ejemple, los sacs d'ameles.)

24. Religio, Religion, s. f., lat. religionem, religion.

Li bon home de religion foron ab las crotz en bratz.

V. de Bertrand de Born. 

Les bons hommes de religion allèrent avec les croix en bras.

Monestiers o maio de religio. V. et Vert., fol. 16.

Monastère ou maison de religion. 

Selui... 

Cui ten estreg vera religios. 

Le Moine de Foissan: Ben volria quar. 

Celui... que tient étreint la vraie religion.

- Monastère, couvent.

Mantas religions 

Mes a foc et a carbons.

Hugues de S. Cyr: Cansons.

Maints couvents mil à feu et à charbons.

Mercat fazen entren en religion. V. et Vert., fol. 16.

Marché faisant ils entrent en couvent.

- Ordre religieux.

Anachorita, que es maniera de religio en Egypte per sanhta vida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Anachorète, qui est sorte d' ordre en Égypte par sainte vie.

CAT. Religió. ESP. Religión. PORT. Religião. IT. Religione. (chap. Religió, religions.)

25. Reliositat, s. f., piété, dévotion. 

Reliositaz, es airamens de pechat.

Trad. de Bède, fol. 36. 

Piété, c'est haine de péché.

26. Religios, Relegios, adj., lat. religiosus, religieux, pieux.

D' ome religios ab femna religiosa. V. et Vert., fol. 19. 

D' homme religieux avec femme religieuse. 

Substant. Silenci que toz relegios deu tener. 

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 8.

Silence que tout religieux doit tenir.

Subst. et prov. L' abit no fa pas bon religios. V. et Vert. fol. 65. 

L' habit ne fait pas le bon religieux.

CAT. Religios. ESP. PORT. IT. Religioso, riligioso. (chap. Religiós, religiosos, religiosa, religioses.)

27. Religiozamen, Religiozamens, adv., religieusement.

Devon lo noyrir et esenhar religiozamens. V. et Vert., fol. 19. 

Doivent le nourrir et enseigner religieusement.

Aquels que vivio religiozamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 96. 

Ceux qui vivaient religieusement.

CAT. Religiosament. ESP. PORT. IT. Religiosamente. (chap. Religiosamen.)

28. Reconciliar, v., lat. reconciliare, réconcilier.

Nos vuelha reconciliar, e nos metre en la sua gratia.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 232.

Nous veuille réconcilier, et nous mettre en la sienne grâce.

Quan los reconciliaria, o 'ls absolvria.  Cat. dels apost. de Roma, fol. 27.

Quand il les réconcilierait, ou les absoudrait. 

CAT. ESP. PORT. Reconciliar. IT. Reconciliare, riconciliare. 

(chap. Reconsiliá, reconsiliás: yo me reconsilio, reconsilies, reconsilie, reconsiliem o reconsiliam, reconsiliéu o reconsiliáu, reconsilien; reconsiliat, reconsiliats, reconsiliada, reconsiliades.)

29. Reconciliatio, s. f., lat. reconciliatio, réconciliation.

Apres sa reconciliatio e sa retractatio.

Aportet la reconciliatio de Tholoza.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143 et 181. 

Après sa réconciliation et sa rétractation.

Apporta la réconciliation de Toulouse. 

CAT. Reconciliació. ESP. Reconciliación. PORT. Reconciliação. 

IT. Riconciliazione, riconciliagione. (chap. Reconsiliassió, reconsiliassions.)

30. Reconciliament, s. m., réconciliation, raccommodement.

Per lo cal recebem ara reconciliament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Par lequel nous recevons maintenant réconciliation.

IT. Riconciliamento. (chap. Reconsiliamén, reconsiliamens.)

31. Esliar, v., délier, détacher. 

Tot so que hom enemic lia, 

L' avenimen de Dieu l' eslia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout ce qu'homme ennemi lie, l' intervention de Dieu le délie.

(chap. Deslligá, lo mateix que lo pun que seguix.)

32. Desliar, v., délier, délacer, détacher, déballer.

Deslian la donna qu'era encadenada. V. de S. Honorat.

(chap. Deslliguen la dona que estabe encadenada.)

Délient la dame qui était enchaînée. 

Si merchadiers ven a Bessa ses merchat o feira, e deslia, e no i vent, no i dara ja leida. Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Si marchand vient à Besse sans marché ou foire, et déballe, et n'y vend pas, il n'y donnera jamais leude. 

Fig. Quar lo dreit lo deslia.

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar. 

Car le droit le délie.

- Allusiv. et fig. Remettre les péchés. 

Deu querre tal cofessor que sapcha liar e desliar.

V. et Vert. fol. 68. 

Doit chercher tel confesseur qui sache lier et délier. 

Proverbial. Qui ben lia, ben desli.

Marcabrus: Dirai vos senes. 

Qui bien lie, bien délie. 

Part. pas. Ella sentir s' a desliada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Elle se sentira déliée. 

ANC. CAT. Desliguar. CAT. MOD. Deslligar. ESP. Desliar, desligar. 

PORT. Desliar. IT. Slegar. (chap. Deslligá: deslligo, deslligues, deslligue, deslliguem o deslligam, deslliguéu o deslligáu, deslliguen; deslligat, deslligats, deslligada, deslligades.)

33. Deslegar, v., délayer, dissoudre, fondre.

Part. pas. Cant la neus fon deslegada. V. de S. Honorat. 

Quand la neige fut fondue.

(chap. Fondre, fondres; dissoldre, dissoldres; desfé, desfés.)

34. Entreliar, v., entrelacer, nouer, embarrasser.

Per que 'l lengua m' entrelia, 

Quan ieu denant ley me prezen.

B. de Ventadour: En cossirier.

C'est pourquoi la langue s'embarrasse en moi, quand devant elle je me présente.

La boca m' anava secan, 

E la lengua m' entrelian.

Passio de Maria. 

La bouche m'allait se séchant, et la langue se nouant en moi.

(chap. Entrelligá, entrelligás; embolicá, embolicás; fés un nugo a la gola : a la llengua.)

35. Sobreliar, v., sur-lier, s'attacher, s'enraciner.

Tal se pipa e s' aplanha,

Cui malvestatz sobrelia.

Hugues Brunet: Lanquan son li. Var. 

Tel se pomponne et se mignote, en qui mauvaiseté s' enracine.

36. Liamar, v., lier, attacher, resserrer. 

Fig. Fin' amors mi liama,

Qu' en mi non a pont d' enjan.

Raimond de Miraval: Sitot s'es. Var. 

Pur amour m'attache, de sorte qu'en moi il n'y a point de tromperie.

37. Aliamar, v., lier, attacher, enchaîner.

Fig. La su' amors m' afama

Que m ten pres e m' aliama.

G. Faidit: Una dolors.

Le sien amour, qui me tient prisonnier et m' enchaîne, m' aflame.

38. Enliamar, v., attacher, lier, enlacer.

Fig. Ges per so no m puesc partir un dorn, 

Si mi ten pres s'amors e m' enliama. 

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Pour cela je ne puis point m'en séparer d'une darne, tant me tient pris son amour et m' enlace. 

Ab son vol m' enliama.

A. Daniel: Anc ieu non. 

Avec sa volonté elle m'enlace. 

Part. pas. Enliamatz soi tan que, si m volia 

Desliamar, ges far non o poiria. 

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren. 

Lié je suis tellement que, si je voulais me délier, je ne le pourrais point faire.

39. Desliamar, v., délier, détacher. 

Enliamatz soi tan que, si m volia 

Desliamar, ges far non o poiria.

(chap. literal. Lligat estic tan que, si me volía deslligá, gens fé no u podría.)

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Lié je suis tellement que, si je voulais me délier, je ne le pourrais point faire.