Mostrando las entradas para la consulta radés ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta radés ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.


Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?


Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:


Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?


Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:


¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?


Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.


Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.


Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

domingo, 7 de abril de 2024

Tot un éxit. Valjunquera. 6 de Abril del 2024.

Tot un éxit.

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito.
Nuestra intención era que se convirtiese en una auténtica fiesta de la cultura en nuestra lengua madre, lo Chapurriàu.

https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/?hoisted_section_header_type=recently_seen&multi_permalinks=3768648666729456

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito

Y claramente se ha conseguido, con aforo completo, ha sido la más participativa de nuestras fiestas de aniversario. Emocionante es ver como la gente de una manera espontánea pedían participar de la fiesta.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella, lo Chapurriàu ha lucido orgulloso en Valjunquera, con la lucidez y el orgullo que le habéis dado vosotros, nuestra gente.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella,

Gente que alto y claro han reivindicado que lo Chapurriàu es aragonés. Que lo Chapurriàu es claramente una lengua propia de Aragón.

Hoy se ha demostrado este hecho en Valjunquera, aquí se ha escuchado continuamente el sonido propio de la “ch”.
Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE.

Una prueba irrefutable de que lo que se habla en la zona oriental de Aragón no es catalán sino aragonés.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

SEGUIMOS EN CHAPURRIÀU.

Primé va se Valderrobres, después Valdeltormo, Fondespala, y avuy Valchunquera. Ya son cuatre los pobles aon ham estat, y aon ham omplit, y aon podem dî tamé que ham triunfat.

Avuy ham tingut la tremenda sort de presentâ un llibre escrit en Chapurriàu, y editat per natros.

Avuy ham tingut la enorme sort de podê tindre entre natros al seu autó, Luis Arrufat.

Avuy, igual com sempre Luis ha estat genial, próxim, ha contestat a tot alló que se li ha preguntat.

Avuy ham tingut molta partisipassió espontánea de molta gen. Ham tingut la sort de coneixe al “Maño” Anglés, un home naixcut a Fornols que porte 50 añs vivin a Tarragona, y que desde fa un añ y mich escriu tot orgullós en Chapurriàu. Ham tingut tamé la sort de coneixe a Agustín vingut desde Fabara, mos ha portat aires joteros desde lo baix Matarraña. Pa natros tota una indissió de ánimo y de motivassió. 

Avuy s’han ajuntat a Valchunquera gen arrivada desde los pobles del Mezquin, gen de la comarca del Matarraña, gen vinguda desde lo baix Matarraña, y gen de la Litera a la provinsia de Huesca, casi res. Ham tingut tamé diversos alcaldes y concejals de diferens pobles. Tots, tots ham format part d’una gran familia, la de la gen orgullosa de la seua terra.

Avuy ham conseguit tot lo que voliem, ham conseguit una vegada mes, y sobradamen, demostrâ que som una realidad, que existim, que no se mos pot negâ com se mos ha negat duran estos radés añs. Lo anterior gobern D’Aragó no se va volé enterâ may que estaem aquí, que som un colectiu que existix, may may mos van volé escoltâ, potsé a expenses de la CHA. Afortunadamen lo actual gobern D’Aragó sí que mos està escoltan, bufen nous aires pera lo Chapurriàu, uns aires plens d’esperansa.

Avuy un importan grupo de aragonesos s’han unit a Valchunquera, arrivats desde diferens puns D’Aragó pa demanâ respecte. Un respecte pera la seua identidad, un reconeiximen pera la seua llengua aragonesa que aquí li diem Chapurriàu. A Aragó se parlen dos llengües, lo castellá, y lo aragonés, y a dins de la llengüa aragonesa está lo Chapurriàu. Tot lo demés son, han segut, y serán, inventos que no reflejen la realidad lingüística, histórica, cultural, y sossial D’Aragó.

Pera acaba tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

martes, 6 de febrero de 2024

Lexique roman; Disciple - Dol

 

Disciple, Discipol, s. m., lat. discipulus, disciple.

Non es disciples sobre so maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Le disciple n'est pas au-dessus de son maître. 

... Pueys ressors confortiest per amor 

Tos dissipols, Senher, dona ns sabensa.

G. Riquier: Cristian son. 

... Puisque ressuscité tu reconfortas par amour tes disciples, Seigneur, donne-nous science. 

Fig. Lo derrers jorns es disciples del premeir. Trad. de Bède, fol. 5.

(chap. Lo radé día es dissípul del primé.)

Le dernier jour est disciple du premier.

ESP. (discípulo) PORT. Discipulo. IT. Discepolo. (chap. dissípul o discípul, dissipuls o discipuls; dissípula o discípula, dissípules o discípules.) 

2. Discipola, s. f., lat. discipula, disciple, écolière.

Una discipola fon en Jafa. Trad. des Actes des apôtres, ch. 9. 

Une disciple fut à Jaffa. 

ESP. (discípula) PORT. Discipula. IT. Discepola.

3. Disciplina, s. f., lat. disciplina, discipline, enseignement.

Qui la te en dissiplina.

(chap. Qui la té en dissiplina o disciplina.)

B. de Ventadour: E manht.

Qui la tient en discipline.

Car nulhs non a doctrina

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui.

- Discipline, instrument de pénitence.

Tal disciplina,

Com ell lur dara sus l'esquina.

V. de S. Honorat.

Telle discipline, comme il leur donnera sur l'échine

CAT. ESP. PORT. IT. Disciplina. (chap. dissiplina o disciplina, dissiplines o disciplines.)

4. Disciplinar, v., lat. disciplinare, discipliner, instruire, commander, punir par la discipline.

Per la carn disciplinar. Brev. d'amor, fol. 66.

Pour discipliner la chair.

Cui mauvestatz disciplina.

Marcabrus: Per l'aura. 

A qui méchanceté commande.

Part. pas. Te sos efans disciplinatz. Brev. d'amor, fol. 229.

(chap. Té sons fills dissiplinats o disciplinats; filles dissiplinades o disciplinades.)

Tient ses enfants disciplinés.

Hom sabis e disciplinaz no murmura. Trad. de Bède, fol. 48.

(chap. Home sabio, sabut com Pedro Saputo, y dissiplinat o disciplinat no murmure.)

Homme sage et discipliné ne murmure pas.

Negus no s'enardisca de contendre ab son abat, e qui o fara, sia disciplinatz.

Trad. de la règle de saint Benoît, fol. 6.

Que nul ne s'enhardisse à disputer avec son abbé, et qui le fera, qu'il soit puni par la discipline.

CAT. ESP. PORT. Disciplinar. IT. Disciplinare. (chap. dissipliná o discipliná: dissiplino, dissiplines, dissipline, dissiplinem o dissiplinam, dissiplinéu o dissiplináu, dissiplinen; disciplino, disciplines, discipline, disciplinem o disciplinam, disciplinéu o disciplináu, disciplinen.)

5. Disciplinable, adj., disciplinable, apte à apprendre.

Home qui ha aytal cervel es be disciplinable, et soptamen ve a granda sciencia. Eluc. de las propr., fol. 36.

Homme qui a tel cerveau est bien apte à apprendre, et vient soudainement à grande science. 

ESP. Disciplinable. PORT. Disciplinavel. IT. Disciplinabile. (chap. dissiplinable o disciplinable, apte per a adependre, dissiplinables o disciplinables, val tan per a mascle com per a femella.)

6. Endisciplinar, v., punir par la discipline.

Part. pas.

Si non s'en esmenda, sia endisciplinatz.

(chap. Si no s'en corregix, que sigue dissiplinat o disciplinat.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.

S'il ne s'en corrige, qu'il soit puni par la discipline.

Discretio, Discrecio, s. f., lat. discretio, discrétion, équité, discernement, droiture. 

En aysso deu hom aver discretio e razo. V. et Vert., fol. 60.

En cela on doit avoir discrétion et raison.

Naturals discrecios 

De causir entre be e mal.

Brev. d'amor, fol. 54.

Naturel discernement de choisir entre bien et mal. 

Fig. Discrecios es maire de totas vertutz.

(chap. La discressió es la mare de totes les virtuts.)

Regla de S. Benezeg, fol. 75. 

Discrétion est mère de toutes vertus. 

CAT. Discreció. ESP. Discreción. PORT. Discrição. IT. Discrezione.

2. Discret, adj., lat. discretus, discret. 

En tas responsios 

E savis e discretz.

V. de S. Honorat. 

Et sage et discret en les réponses. 

Triar deu cascus persona

Ad amar discreta e bona.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Chacun doit trier personne discrète et bonne pour aimer.

- Titre de respect.

Venerables et discrets senhors.

Tit. de 1490. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Vénérables et discrets seigneurs.

CAT. Discret. ESP. PORT. IT. Discreto. (chap. discret, discrets, discreta, discretes com les de Queretes.)

3. Discretiu, adj., lat. discretivus, distinguant, séparatif.

Virtut gustativa que es discretiva et aprehensiva de sabors... Sen comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu de cauzas visiblas. 

Eluc. de las propr., fol. 14 et 17.

Vertu dégustative qui est séparative et appréhensive de saveurs... 

Sens commun qui est perceptif, distinguant, jugeant les choses visibles.

4. Discretamen, adv., discrètement. 

Fassa discretamen e drechurieramen so que fara.

(chap. Que faigue discretamen y a dretes lo que fará.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 5. 

Fasse discrètement et honnêtement ce qu'il fera.

CAT. Discretament. ESP. PORT. IT. Discretamente.

5. Indiscretio, s. f., indiscrétion. 

Alcunas vetz ve de indiscretio o de folla devotio.

V. et Vert., fol. 13. 

Aucunes fois vient d'indiscrétion ou de folle dévotion.

CAT. Indiscreció. ESP. Indiscreción. PORT. Indiscrição. IT. Indiscrezione. (chap. indiscressió, indiscressions.)

6. Secret, s. m., lat. secretum, secret. 

Es mutz, 

E ja per el nostre secret

Non er saubutz.

(chap. Es mut, y ya per nell lo nostre secret no sirá sabut.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est muet, et jamais notre secret ne sera su par lui.

Tu non deves descubrir ton secret a nulh home.

(chap. Tú no deus descubrí ton (lo teu) secret a cap home; nulh: nul: 0)

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Tu ne dois découvrir ton secret à nul homme. 

Adjectiv. 

Aysso es us dels secretz concelhs de Dieu.

(chap. Aixó, aissó, açó, assó es un dels secrets consells de Deu.)

V. et Vert., fol. 53.

Ceci est un des secrets conseils de Dieu.

Adv. comp. Que hom l'amonesta una vetz o doas a secret.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 14.

(chap. Que hom lo amonesto una vegada o dos en secret.)

Qu'on l'admoneste une fois ou deux en secret.

Se rescon en lo secret, en la ombra de la peira.

V. et Vert., fol. 55. 

Se cache dans le secret, à l'ombre de la pierre. 

CAT. Secret. ESP. PORT. IT. Secreto. (chap. secret, secrets, secreta, secretes; se diu tamé secreto, secretos per castellanisassió.)

7. Secretamen, Secretament, adv., secrètement.

Deu tramettre secretamen alcus dels fraires savis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Doit transmettre secrètement aucuns des frères instruits.

Per que Karlles secretament

A tapin se met en la via.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi Charles se met en chemin secrètement en tapinois.

CAT. Secretament. ESP. PORT. IT. Secretamente. (chap. secretamen)


8. Secreta, s. f., secrète, sorte d'oraison.

Ajustet en la secreta de la messa sanhtas paraulas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Il réunit en la secrète de la messe de saintes paroles. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Secreta. IT. Segreta.

9. Secretari, s. m., lat. secretarius, secrétaire.

Si m recebetz am vostre secretari. Leys d'amors, fol. 152.

(chap. Si me ressibiu en lo vostre secretari.)

Si vous me recevez avec votre secrétaire.

Secretari de mossen Huc de Belloi.

Tit. de 1293. DOAT, t. CXXXII, fol. 201. 

Secrétaire de monseigneur Hugues de Belloi. 

CAT. Secretari. ESP. PORT. IT. Secretario. (chap. secretari, secretaris, secretaria, secretaries; secretaría, secretaríes.)


Disertament, s. m., enjolivement. 

Per lo disertament e per l'adobamen.

Tit. de 1257. DOAT, t. LXXXIX, fol. 34.

Pour l'enjolivement et pour l'arrangement.


Dissenteria, Discenteria, s. f., lat. dissenteria, dyssenterie.

Senhals de dissenteria so sanguinenca egestio, del ventre torcio, pongitiva dolor. Eluc. de las propr., fol. 94.

Les signes de dyssenterie sont évacuation sanguinolente, torsion du ventre, poignante douleur. 

De discenteria sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Guérit de dyssenterie.

CAT. ESP. (disentería) PORT. Disenteria. IT. Dissenteria. (chap. dissentería.)


Dissipar, Discipar, Decipar, v., lat. dissipare, dissiper, chasser, ruiner, détruire. 

Dissipa nivols et ploias.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

Dissipe nuages et pluies. 

Las ciutatz qu'om decipava totas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56. 

Les cités qu'on détruisait toutes. 

Aquelhs que agrieivon e dissipon e devoron las pauras gens.

V. et Vert., fol. 90.

Ceux qui grèvent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Part. pas. Em del sieu sant loc discipat. 

G. Riquier: Be m degra. 

Nous sommes chassés de son saint lieu. 

Si una vila o una ciutatz era distruida o dissipada per guerra.

(chap. Si una vila o una siudat ere destruida o dissipada per guerra.)

Leys d'amors, fol. 41.

Si une ville ou une cité était détruite ou ruinée par guerre.

CAT. Dissipar. ESP. Disipar. PORT. Dissipar. IT. Dissipare. (chap. dissipá: dissipo, dissipes, dissipe, dissipem o dissipam, dissipéu o dissipáu, dissipen.)

2. Dissipation, s. f., lat. dissipatio, dissipation, ruine. 

Van li apausar la dissipation

Dels bens de l'evescat.

V. de S. Honorat. 

Vont lui opposer la dissipation des biens de l'évêché.

Per motas cruels mortz et per motas autras dissipatios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34. 

Par de nombreuses morts cruelles et par plusieurs autres ruines.

CAT. Dissipació. ESP. Disipación. PORT. Dissipação. IT. Dissipazione.

3. Dissipayre, Disipaire, s. m., lat. dissipator, dissipateur. 

Exterminayre e dissipayre. Eluc. de las propr., fol. 12.

(chap. Exterminadó y dissipadó.)

Exterminateur et dissipateur.

Sanh Lops dih: E ieu lops disipaires del parc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Saint Loup dit: Et je suis loup dissipateur du parc.

CAT. Dissipator. ESP. Disipator (disipador). PORT. Dissipador. IT. Dissipatore. (chap. dissipadó, dissipadós, dissipadora, dissipadores.)


Distinctio, Distinzion, s. f., lat. distinctio, distinction, discernement.

Ab grant distinctio fai aquo que faras. Trad. de Bède, fol. 53. 

Fais avec grand discernement ce que tu feras.

(chap. Fes en gran coneiximén lo que farás. Distinsió, v. distinguí.)

Senes acceptio e distinctio de personas.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Sans acception et distinction de personnes.

Loc. Segon la via de distinctio. Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Selon la voie de distinction. 

Adv. comp. Pot ses destinzion al marit donar e laissar so que s volra.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Peut sans distinction donner et laisser au mari ce qu'elle voudra.

CAT. Distincció. ESP. Distinción. PORT. Distinção. IT. Distinzione.

2. Distinguir, Destinguir, v., lat. distinguere, distinguer, reconnaître.

Part. prés. Distingent per capitols. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Distinguant par chapitres.

Part. pas. Destinguit en divers libres... E 'l regne de Constantinople deu esser destinguitz maier del regne dels Romas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156 et 110. 

Distingué en divers livres... Et le royaume de Constantinople doit être reconnu plus grand que le royaume des Romains.

CAT. Distingir. ESP. PORT. Distinguir. IT. Distinguere. 

(chap. distinguí: distinguixco, distinguixes, distinguix, distinguim, distinguiu, distinguixen; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides.)

3. Distinctament, adv., distinctement.

Conoysh clarament e distinctament la divinal essencia... Que l'uelh distinctament no la poyria percebre... Parlar es distinctament votz formar. Eluc. de las propr., fol. 10, 15 et 45.

Connaît clairement et distinctement la divine essence... Que l'oeil ne pourrait la percevoir distinctement... Parler est former voix distinctement.

CAT. Distinctament. ESP. Distintamente. PORT. Distinctamente. 

IT. Distintamente. (chap. distintamen.)

4. Endestinctamens, adv., du lat. indistinctus, indistinctement.

Tuch deien... endestinctamens.

Tit. de 1391, bailliage de Sisteron. 

Tous doivent... indistinctement.

CAT. Indistinctament. ESP. Indistintamente. PORT. Indistinctamente. 

IT. Indistintamente. (chap. indistintamen, sense diferensia, indiferentamen, indiferénmen.)


Disputa, s. f., lat. disputatio, dispute. 

Denan Pharaho ac disputa.

(chap. Dabán del Faraó va ñabé disputa.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Devant Pharaon il y eut dispute.

CAT. EST. PORT. IT. Disputa. (chap. disputa, disputes.)

2. Desputar, v., lat. disputare, disputer, discuter. 

Desputar am los enchantadors.

(chap. Disputá en los encantadós.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Disputer avec les enchanteurs.

Me platz desputar una questio.

L'Arbre de Batalhas, fol. 146. 

Il me plaît discuter une question.

CAT. ESP. PORT. Disputar. IT. Disputare. (chap. disputá: disputo, disputes, dispute, disputem o disputam, disputéu o disputáu, disputen. Disputat, disputats, disputada, disputades.)


Divicias, s. f. pl., lat. divitias, richesses.

De totas mas divicias. Brev. d'amor, fol. 96. 

De toutes mes richesses.

PORT. Divicias. IT. Divizie. (chap. divisa, divises. De totes les meues divises, riqueses, pago primissies, la déssima, etc.)

2. Dieutat, s. f., richesse.

Anc gran rieutatz

No fon dieutatz. 

T. de Lignaure et de G. de Borneil: Ara m platz. 

Oncques grande abondance ne fut richesse.


Doana, s. f., douane, lieu d'entrepôt des marchandises, et où l'on paie les droits.

Si son en terra de Sarrazis, en doana o pauzon.

Statuts de Montpellier de 1258. 

S'ils sont en terre de Sarrasins, ils le posent en douane.

CAT. Duana, aduana. ESP. PORT. Aduana. IT. Dogana. (chap. Aduana, aduanes; aduané, aduanés, aduanera, aduaneres.)


Doctor, s. m., lat. doctor, docteur.

De sapiencia l'appellaven doctor

Poëme sur Boèce. 

L'appelaient docteur de sagesse.

Ni m tengua per doctor.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni me tienne pour docteur. 

Doctors de theologia.

(chap. Doctós de teología.)

Eluc. de las propr., fol. 136. 

Docteurs de théologie.

Los sants doctors de la religion crestiana.

(chap. Los sans doctós de la religió cristiana.)

V. et Vert., fol. 19. 

Les saints docteurs de la religion chrétienne. 

CAT. ESP. Doctor. PORT. Doutor. IT. Dottore. (chap. Doctó, doctós, dotó, dotós : meche, meches; doctora, dotora, doctores, dotores, mechesa, mecheses.)

2. Doctrina, s. f., lat. doctrina, doctrine, science, instruction. 

Car nulhs non a doctrina 

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui. 

Es de bona doctrina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo. 

Il est de bon enseignement. 

CAT. ESP. Doctrina. PORT. Doutrina. IT. Dottrina. (chap. doctrina, dotrina, doctrines, dotrines.)

3. Doctrinament, s. m., enseignement.

Per disciplina et doctrinament. Eluc. de las propr., fol. 258. 

(chap. Per dissiplina y doctrinamén : enseñamén : amostramén. A Cataluña ha ñagut mol adoctrinamén catalanista los radés coranta añs. 

Ya sabíe Tarradellas lo que veníe en l' enano mafiós, Jordi Pujol Soley.)

Par discipline et enseignement.

IT. Dottrinamento.

4. Doctrinador, s. m., professeur, docteur, enseignant.

Sens, per nulh doctrinador,

Ses bon cor, no pot melhurar.

Giraud de Borneil: Abans qu'el. 

Sens, par nul professeur, sans bon coeur, ne peut améliorer.

CAT. Doctrinayre. ESP. Doctrinador. PORT. Doutrinador. IT. Dottrinatore. (chap. Doctrinadó, mestre, maestre, professó, enseñadó, amostradó; doctrinadora, professora, mestra, amostradora.)

5. Doctrinal, adj., doctrinal. 

Per doctrinal enformacio...

Donar ad elas doctrinals instruccios.

Eluc. de las propr., fol. 10 et 70. 

Par information doctrinale... 

Donner à elles instructions doctrinales.

CAT. ESP. Doctrinal. PORT. Doutrinal. IT. Doctrinale. (chap. doctrinal, doctrinals.) 

6. Doctrinar, v., endoctriner, prêcher.

Deg me tres vez doctrinar.

Marcabrus: Assatz m'es.

Me dut prêcher trois fois.

Part. pas. Doctrinatz,

Emparlatz 

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut. 

Instruit, informé de bonne aventure. 

Pueis, cant las ac totas sacradas

Per mongas e gen doctrinadas.

V. de sainte Enimie, fol. 39. 

Puis, quand elle les eut toutes consacrées pour religieuses et bien endoctrinées. 

Substantiv. Non pas solamant als bos et als privaz, mas als non doctrinaz. Trad. de Bède, fol. 74.

Non pas seulement aux bons et aux privés, mais aux non instruits. 

ANC. FR. Bien le doctrine de lor ordre.

Roman du Renart, t. II, p. 206. 

Et de toz biens est doctrinée. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 29.

ESP. Doctrinar. PORT. Doutrinar. IT. Dottrinare. (chap. doctriná, predicá.)

7. Document, s. f., lat. documentum, document.

Trobet per cartas et per autres documents. 

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CLXXV, fol. 264. 

Trouva par chartes et par autres documents.

Contengut en alcuns document o documentz.

(chap. Contingut an alguns documén o documens.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 9. 

Contenu en quelque document ou documents. 

CAT. Document. ESP. PORT. IT. Documento.

8. Adoctrinar, v., endoctriner, enseigner, instruire.

Per c'omz se deu ab savis adonar

Et ab lials per mielhs adoctrinar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi on se doit adonner avec les sages et avec les loyaux pour mieux s'instruire. 

... Fero 'l letra essenhar, 

E saviamen adoctrinar.

V. de S. Alexis. 

... Le firent apprendre la littérature, et sagement endoctriner.

A lo a l' escola mes,

On los autres adoctrinava

Lo maystre e 'ls enseynava.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

L'a mis à l'école, où le maître endoctrinait et enseignait les autres. 

Part. pas. Mot leu fora adoctrinat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Bientôt il serait endoctriné.

En la etat 

Que dec esser adoctrinatz.

V. de S. Alexis. En l'âge qu'il dut être enseigné. 

CAT. ESP. Adoctrinar. IT. Addottrinar. (chap. adoctriná, enseñá, instruí.)

9. Endoctrinamen, s. m., doctrine, enseignement.

Mostret drechamens 

La via de veritat e 'ls endoctrinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Montra directement la voie et les doctrines de vérité.

CAT. Endoctrinament.

10. Endoctrinar, v., endoctriner, enseigner.

Volguistz nos endoctrinar

Co es neteza cara res.

Los VII gauz de la maire.

Voulûtes nous enseigner comment pureté est précieuse chose.

Han la cura de nos ensenhar et endoctrinar.

Les dix Commandements de Dieu. 

Ont le soin de nous enseigner et endoctriner. 

Part. pas. Car es enrazonatz

De rimas, de romans, et es endoctrinatz. 

Izarn: Diguas me tu.

Car tu es savant en rimes, en romans, et es endoctriné.

CAT. Endoctrinar. IT. Indottrinare. (chap. endoctriná)


Dogua, s. f., douve, creux, cavité.

Partida del obrage per nos fach en la dogua del valat.

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240. 

Partie de l'ouvrage par nous fait en la douve du fossé.

O dogas o archas.

(chap. O forats, forigons, o arques; com a Torredarques.)

Torre de Arcas, Torredarques, escudo, escut

Cartulaire de Montpellier, fol. 130.

Ou douves ou coffres.

ANC. FR. De ci qu'as doves des fossés. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 120. 

IT. Doga.


Dol, s. m., lat. dolus, dol, fraude.

Mas tan dol en a en la gen...

Per que valors dissen.

P. Cardinal: Qui vol aver.

Mais il y a tant de dol en la gent... par quoi valeur descend.

Per dol o per malvolenza.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XVI, p. 129. 

Par dol ou par malveillance.

(N. E. Comparen ustedes el provenzal de Francia, en 1461, con el que escribían los deputats del General de Cathalunya en ese mismo año, e incluso posteriores, resposta de hoc o de no

Más claro, el agua, ayga, aigua, aygua.)

CAT. Dol. ESP. PORT. IT. Dolo.