Mostrando las entradas para la consulta preto ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta preto ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats. 

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 8. Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Capítul VIII.

Humanidat y caridat de Pedro Saputo.


Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.

Estáen un domenche per la tarde codoleján gossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.

Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.

Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.

Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.

Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá: 

- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.

Amor als sesanta (Luis Arrufat)

sábado, 20 de abril de 2024

Lexique roman; Lapidar - Dilatament


Lapidar, v., lat. lapidare, lapider.

Deforas els lo van menar,

Comensson a lo lapidar.

Lo lapideron li fellon.

Planch de S. Esteve.

Dehors ils le vont mener, commencent à le lapider.

Le lapidèrent les félons. 

Part. pas. Sant Esteve fo lapidat. Planch de S. Esteve. 

Saint Étienne fut lapidé.

Deforas els lo van menar,  Comensson a lo lapidar.

La femna que era preza en adulteri, e devia esser lapidada.

V. et Vert., fol. 79.

La femme qui était surprise en adultère, et devait être lapidée.

ANC. ESP.

Demando a Filotas pora seer lapidado

Poema de Alexandro, cop. 1745. 

IT. Lapidare. (ESP. Lapidar. Chap. Lapidá, apedregá, cantalejá: lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.)

2. Lapificar, v., pétrifier, devenir pierre.

Part. pas. fig. Considera si es lapificat, dur, de fusca color. 

Apostema lapificada.

Trad. d'Albucasis, fol. 20 et 35. 

Considère s'll est devenu pierre, dur, de couleur brune.

Apostème devenu pierre.

CAT. ESP. PORT. Petrificar. (chap. Petrificá: petrifico, petrifiques, petrifique, petrifiquem o petrificam, petrifiquéu o petrificáu, petrifiquen; petrificat, petrificats, petrificada, petrificades.)

3. Lapidos, adj., lat. lapidosus, pierreux.

Sas vias so arenozas, lapidozas. Eluc. de las propr., fol. 162.

Ses voies sont sablonneuses, pierreuses. 

ESP. (pedregoso) PORT. IT. Lapidoso. (chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

4. Lapide, adj., lat. lapideus, pierreux, dur comme la pierre.

Scrophulas son motas..., de aquelas so alcunas de lapideas.

Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Les scrofules sont nombreuses,.., de celles-là sont aucunes de pierreuses.

ESP. (lapídeo) IT. Lapideo. (chap. du com una pedra.)

5. Lapidatio, s. f., lat. lapidatio, lapidation.

Apres la lapidatio de sanh Estephe, premier martre.

(chap. Después de la lapidassió de San Esteve (Esteban, Stephanus), primé mártir, protomártir.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Après la lapidation de saint Étienne, premier martyr.

IT. Lapidazione. (ESP. Lapidación. Chap. Lapidassió, lapidassions; cantaleo, cantaleos; pedregada, pedregades.)

6. Lapidari, s. m., lat. lapidarius, lapidaire.

D' elas uzo lapidaris a talhar. Eluc. de las propr., fol. 184. 

D'elles usent les lapidaires pour tailler.

(chap. Al Decamerón en chapurriau, a la noveleta del heliotropo, ix la paraula lapidari: marmolista, picapedré.)

Libraris, lapidaris. Leys d'amors, fol. 150. 

Libraire, lapidaire.

CAT. Lapidayre. ESP. (lapides : piedra; picapedrero, marmolista) 

PORT. IT. Lapidario. (chap. Lapidari, marmolista, picapedré.)

7. Clap, s. m., tas, amas, monceau, masse.

Adv. comp. Tant an suffert l'aut baron lur mescap 

Qu'el meill del mon tenon Frances a clap. 

P. Durand: Er talent.

Tant ont souffert les hauts barons leur méchef, que le mieux du monde ils traitent les Français en masse.

(chap. Clapé, clapés.)

8. Clapie, s. m., tas, amas, grand nombre.

Adv. comp. Morian a clapies de fam.

(chap. (ne; se) Moríen a clapés de fam.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14. 

Mouraient de faim à tas.

9. Clapier, s. m., clapier, trou à lapins.

Aquel que destrura clapier, o prendra conils.

Charte de Gréalou, p. 110. 

Celui qui détruira clapier, ou prendra lapins.

(chap. Cachapera, cachaperes. Cachap, cachaps, cachapa, cachapes es lo mote de Valjunquera.)

10. Clapiera, s. f., tas de pierres.

En una gran clapiera...

De sotz una gran clapiera.

V. de S. Honorat. 

En un grand tas de pierres. 

Dessous un grand tas de pierres.

ANC. FR. Misdrent le corps d'icelui brigant soubz un clappier et monceau de pierres. Lett. de rém. de 1456. Carpentier, t. I, col. 976.

(chap. Clapé de pedres, roques, coduls, cantals, barroculs.)

11. Aclapar, v., amasser, entasser.

Las peyras an aclapat. V. de S. Honorat.

(chap. Han fet un clapé de pedres. V. aclapá : fé un clapé.)

Les pierres ont entassé.

12. Aclap, s. m., entassement, confusion.

Ab sos sirventes, don fa tan gran aclap 

Que par qu'embroc los vers, e qu' els mescl' en enap. 

P. Bremond Ricas Novas: En la mar. 

Avec ses sirventes, dont il fait si grande confusion qu'il paraît qu'il met les vers en broc, et qu'il les mêle en coupe.

13. Allapidar, v., lapider.

Leveron peyras per el allapidar. Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.

Levèrent pierres pour le lapider. 

Tot lo pobol nos allapidara. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 19. 

Tout le peuple nous lapidera.

IT. Allapidare. (chap. Lapidá.)


Lappa, s. f., lat. lappa, bardane, sorte de plante.

Lappa es herba ab fuelhas... que si rapo a la rauba d'home.

Eluc. de las propr., fol. 212.

La bardane est herbe avec feuilles... qui s'attachent à la robe de l'homme. 

CAT. ESP. (bardana, etc) PORT. Lapa. IT. Lappola. (chap. Lapa.)


Larg, Larc, adj., lat. largus, large, généreux, libéral. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Dician de far la larga e tan hauta e tant grant qu'ilh pervengues entro al cel. La nobla Leiczon (Leyczon). 

Disaient de la faire large et si haute et si grande qu'elle parvînt jusqu'au ciel.

Fig. Petit mi met en razon larga.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Peu me met en raison large.

Etz, e foratz en totz faitz cabalos, 

Si fossetz larcx.

Granet: Comte Karle. 

Vous êtes, et seriez en toutes actions supérieur, si vous fussiez généreux.

Escas de fag e larcs de ven.

Alegret: Ara pareisson. 

Avare de fait et prodigue de vent. 

Substantiv. Aitan a de lonc coma de larc. Liv. de Sydrac, fol. 45.

Autant a de long comme de large.

ANC. FR. N'est pas larges du sien donner. 

fables et cont. anc., t. II, p. 186.

Il fu large et courtois en dons.

Froissart, t. III, p. 29. 

CAT. Llarg. ESP. PORT. IT. Largo. (chap. Llarg, llargs, llarga, llargues.)

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, aufádega, cap, Lorenzo

2. Large, adj., large. 

Substantiv. Quant deu aver de large. 

Trad. du Tr. de l' Arpentage, 2e part., ch. 24. 

Combien doit avoir de large.

3. Largitiu, adj., libéral, favorable.

De do largitiva.

Ad home sa influencia especialment es largitiva. 

Eluc. de las propr., fol. 117. 

Libérale de don. 

Son influence est spécialement favorable à l'homme.

4. Largamen, adv., largement, généreusement, libéralement.

Gen prometre, largamen dar.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Gentiment promettre, largement donner. 

Lo Senhor dona largamen. L'Arbre de Batalhas, fol. 126. 

Le Seigneur donne largement.

CAT. Llargament. ESP. PORT. IT. Largamente. (chap. Llargamen.)

5. Largar, v., larguer, lâcher, relâcher.

Han tan pregat qu' els van largar. V. de S. Honorat.

Ont tant prié qu'ils les vont relâcher. 

Van tramettre... per largar Paul. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 16. Vont transmettre... pour relâcher Paul. 

ESP. PORT. Largar. IT. Largare. (chap. Llargá, llargás: yo me llargo, llargues, llargue, llarguem o llargam, llarguéu o llargáu, llarguen; llargat, llargats, llargada, llargades. Sinónim de aná, anassen, colá, allargás cap a. Imperatiu: llárgat, llargueutos o llargautos, llárgal, llargals.) 

6. Larguejar, v., faire des largesses, des libéralités.

Qui gran cor a de larguejar

Saber deu d' ont o pot traire.

P. Fabre d'Uzès: Luecs es.

Qui a grand coeur de faire des largesses doit savoir d'où il le peut tirer. IT. Largheggiare. (chap. Sé llarg, generós, liberal; gastá dines, doná, regalá, convidá, invitá. Contrari: agarrat, preto, del puñ preto.)

7. Largor, s. f., largeur, étendue, dimension.

Quo s devesis una grans tors

En un pauc miraill de largor.

Folquet de Marseille: Molt i fes.

Comme se discerne une grande tour dans un petit miroir de dimension. Fig. Non ai d'aver gran largor.

G. Faidit: Manens fora. 

Je n'ai pas grande étendue de richesse.

ESP. Largor. (chap. Llargaria, llargaries; extensió, extensions; dimensió de llarg, dimensions.)

8. Largueza, Larguesa, Largessa, s. f., largeur.

La largueza del pont no vos say devisar. Roman de Fierabras, v. 2341. 

La largeur du pont je ne sais vous expliquer.

- Largesse, libéralité, abondance.

El fon ben adreichamen sos fils en totas valors et en totas bontatz et en totas larguesas. V. de Blacasset. 

Il fut parfaitement bien son fils en tous mérites et en toutes bontés et en toutes largesses. 

Escalfat per largessa de viandas. Trad. de Bède, fol. 54. 

Échauffé par abondance d'aliments.

ANC. CAT. Largesa. CAT. MOD. Llarguesa. ESP. PORT. Largueza. 

IT. Larghezza. (chap. Llargaria, llargaries. Abundansia, abundansies.)

9. Larguetat, s. f., lat. largitatem, largesse, libéralité, abondance.

Ab trebalh et ab larguetat.

Conquier reys pretz, e 'l gazanha.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Avec tracas et avec libéralité, roi conquiert mérite, et le gagne.

Sufrem... grans efermetaz de coleras per larguetat de viandas.

Trad. de Bède, fol. 54. 

Nous souffrons... de grandes infirmités d'humeurs par abondance d'aliments.

ANC. FR. De ce fet-il moult grant aumosne,

Et de ce fet grant largeté. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 112.

Ad chevaliers de mult grant largetet.

Od ço si aveit grant valeur de largeted... 

Cum Horn est vaillant e de grant largeted. 

Roman de Horn, fol. 16 et 3.

IT. Larghità, larghitate, larghitade.

10. Alargar, Alarguar, v., agrandir, relâcher, élargir, ouvrir, lancer, abandonner, délivrer.

Per alargar lurs possessions. Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part., ch. 24. Pour agrandir leurs possessions. 

Avetz perdut per trop singlar, 

D' un punch vos degratz alarguar.

Un troubadour anonyme: En aquest. 

Vous avez perdu pour trop serrer, d'un point vous devriez vous relâcher. Suefron los layros, e los alargon per deniers.

V. et Vert., fol. 14. 

Souffrent les voleurs, et les élargissent pour deniers.

Ja sui tornatz en l' afan

De que m' alarguetz antan.

Cadenet: Amors e com.

Désormais je suis retourné en la peine de quoi vous me délivrâtes antan.

De gran prezon mon cor alarc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

De grande prison je délivre mon coeur. 

Part. pas. Com li retenc son cavall

Qu' er' alarguatz en la gran vall. 

V. de S. Honorat. 

Comment il lui retint son cheval qui était lancé dans la grande vallée.

Fig. Lo cors nostre es alargatz a vos. 

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Notre coeur est ouvert à vous.

ANC. CAT. Alarguar. CAT. MOD. Allargar. ESP. PORT. Alargar. IT. Allargare.

(chap. Allargá, allargás: yo me allargo, allargues, allargue, allarguem o allargam, allarguéu o allargáu, allargen; allargat, allargats, allargada, allargades.)

11. Alargamen, s. m., élargissement, agrandissement, augmentation. Del alargamen de las viandas de la terra del rei d'Aragon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 204.

De l'augmentation des subsistances de la terre du roi d'Aragon.

- Délai, retard.

Mas las falsas van lur terme donan, 

E fin' amors no vol alargamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Mais les fausses vont leur terme donnant, et pur amour ne veut délai.

ESP. Alargamiento. PORT. Alargamento. IT. Allargamento. (chap. Allargamén, allargamens; agrandimén, agrandimens; aumentassió.)

12. Relargar, v., relâcher, lâcher.

Totas autras leys cargon et estrenhon, mas aquesta relarga e descarga et alleuja. V. et Vert., fol. 51.

Toutes autres lois chargent et étreignent, mais celle-ci relâche et décharge et allége.

(chap. Relajá, del latín laxare.)

13. Eslargar, v., élargir, répandre.

No s' eslarge foras. Trad. de Bède, fol. 12. 

Ne se répande dehors.

IT. Slargare.

14. Elargir, v., élargir. 

Part. pas. En apres elargitz de preson. Fors de Béarn, p. 1080. 

Par après élargis de prison.


Lari, s. m., lat. larus, poule d'eau.

Lari es auzel alcunas vetz habitant en terra et algunas vetz en ayga.

Eluc. de las propr., fol. 147.

La d'eau est oiseau habitant aucunes fois sur terre et aucunes fois en eau.

(chap. Focha; polla o gallina d'aigua.)


Lart, Lar, s. m., lat. lardum, lard.

Cozetz en vi ab lart qu'es pres

De cap de porc.

Deudes de Prades, Auz. cass.

(chap. Coéu en vi en sagí (greix, grassa) que se pren del cap del gorrino, porc. Aixina que lo lart, lar, lard, llard, lardo es un tipo de grassa, sagí o greix del cap del gorrino.)

Cuisez dans le vin avec lard qui est pris de tête de porc.

Per lar a lardar los pijons.

(chap. Per “lard” a “lardá” los pichons : críes dels coloms; engreixá, engrassá, ensanginá. Del sagí venen les ensaginades o ensanginades. 

Lo dijous “lardero”, día del churisset a Alcañís, el choricer, ve de esta paraula; dijous gras, gort com lo presidén de la Ascuma de Calaseit.)

Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour lard à larder les pigeons.

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

CAT. Llard. ESP. IT. Lardo.

2. Lardar, v., larder.

Per lar a lardar los pijons. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour lard à larder les pigeons.

Loc. fig. Cant t' apatiscas ni t lardas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Quand tu t' empâtes et te lardes. 

Part. pas. Fig. Menudamen de mot gros blavairos

Fon lardatz lo capos.

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur. 

Minutieusement de très-fortes meurtrissures fut lardé le chapon. 

ESP. Lardar (engrasar). PORT. Lardear. IT. Lardare.

3. Enlardar, v., larder, barder de lard.

Part. pas. Un paon rostit, enlardat,

E ricamenz apareillat.

Roman de Jaufre, fol. 78.

Un paon rôti, bardé de lard, et richement préparé.

CAT. Enllardar. ESP. Enlardar. (chap. engrassá, ensanginá, engreixá).


Las, adj., lat. lassus, las, fatigué.

Anero s pauzar, que mot eron las.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 13.

Ils allèrent se reposer, vu qu'ils étaient moult las.

Fig. Que ja no sia las

De donar.

Bertrand de Born: Gent fai. 

Qu'il ne soit jamais las de donner.

- Malheureux.

Que fosson deliurat 

Li las prizonier dolen.

B. Zorgi: On hom plus. 

Que fussent délivrés les malheureux prisonniers souffrants.

Exclam. Las! que farai? cum sui trahitz! 

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Malheureux! que ferai-je? comme je suis trahi! 

M' aviatz gran gaug donat, 

Ai! lassa, can pauc m' a durat!

Roman de Jaufre, fol. 86. 

Vous m'aviez grande joie donné! ah! malheureuse, combien peu elle m'a duré! 

ANC. FR. Las! tant en ai puis souspiré. 

Et doit estre lasse clamée 

Quant ele aime sans estre amée. 

Roman de la Rose, v. 1616 et 14037.

J'ai eu occasion de prouver que l'exclamation française hélas a été formée de l'adjectif roman Las et de l'exclamation romane Ai venant du grec *aì, que le français a traduit par hé. Aussi trouve-t-on dans l'ancien français:

Helasse! moi dolente, dit Isabel. Hist. de J. de Saintré, t. I, p. 123.

ANC. ESP.

Sobrevino el infant lasso é sudoriento. Poema de Alexandro, cop. 156.

Le Dictionnaire de ta Crusca avait dit d'abord que lasso est une syncope de lassato, mais il est plus vraisemblable qu'il vient de lassus latin, et surtout de Las roman, dont il a conservé les acceptions; aussi l' erreur a été corrigée dans une des dernières éditions.

ANC. IT. Mas io lasso! che senza

Lei, nè vita mortal nè me stess' amo. 

Petrarca, Canzone: Che debb' io far. 

Ahi lasso me!... Ahi lassa me!

Boccaccio, Decameron, II, 6, et II, 5. 

ANC. CAT. Las. ESP. MOD. Laso. PORT. Lasso. (chap. Fatigat, cansat, baldat; triste, desafortunat, en mala sort, pobre.)

2. Lasset, Lacet, adj. dim., sorte d'exclamation, infortuné, malheureux, pauvret.

Ieu, lasset! non aurai mais guirenza. 

Pujols: Si 'l mal d'amor. 

Moi, malheureux! je n'aurai davantage assurance. 

Ay! laceta, yeu que farai? Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Ah! pauvrette, que ferai-je?

(chap. Pobret, pobrets, pobreta, pobretes; desafortunat, desafortunats, desafortunada, desafortunades.)

3. Lassar, v., lat. lassare, lasser, fatiguer.

Malvatz es qui de guerra s lassa.

Bertrand de Born: Rassa tan creys. 

Est mauvais qui de guerre se lasse. 

Ja no s lassarian miey huelh 

D' esgardar.

Berenger de Palasol: Mais ai de.

Jamais ne se lasseraient mes yeux de regarder.

CAT. Llassar. ANC. ESP. Lasar. IT. Lassar. (chap. Cansá, fatigá, baldá.)


Lat, adj., lat. latus, large, étendu.

Es tan latz e tan amples. Leys d'amors, fol. 44.

Est si large et si ample. 

Lada es... via que vai a perdicio. Trad. de Bède, fol. 73. 

Large est... la voie qui va à perdition.

Camba lada e ben forteta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Jambe large et bien assez forte. 

Substantiv. Foren M de lonc e C de lat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108. 

Furent mille de long et cent de large. 

Loc. adv. En lat et en lonc. Eluc. de las propr., fol. 49.

En large et en long. 

ANC. FR. Si est autant lons com lés.

Si sunt moult lez et moult parfont. 

Roman de la Rose, v. 3827 et 3815. 

Si grant et si ample et si lée.

Roman du Renart, t. II, p. 180.

ESP. (largo) IT. Lato. (chap. Llarg.) 

2. Latitudinalment, adv., en large. 

No latitudinalment ni segon la longitut. Trad. d'Albucasis, fol. 53.

Non en large ni selon la longueur.

(chap. Latitudinalmen. Al llarg.)

3. Latificar, v., élargir.

Reclauza dins la mayritz que la fa trop latificar.

Eluc. de las propr., fol. 59.

Renfermée dans la matrice qui la fait trop élargir.

(chap. Allargá.)

4. Ladeza, s. f., largeur. 

Longueza, ladeza et grosseza. 

Ha petita ladeza en comparacio de sa longueza.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 133. 

Longueur, largeur et grosseur. 

A petite largeur en comparaison de sa longueur. 

IT. Latezza. (chap. Llargaria, llargaries.)

5. Latitut, s. f., lat. latitudo, largeur. 

En la latitut de las templas. Trad. d'Albucasis, fol. 4.

En la largeur des tempes.

CAT. Latitut. ESP. Latitud. PORT. Latitude. IT. Latitudine. (chap. Latitut, latituts.)

6. Dilatable, adj., dilatable. 

Abunda en humor unctuoza, dilatabla.

Eluc. de las propr., fol. 197. 

Abonde en humeur onctueuse, dilatable. 

ESP. Dilatable. (chap. Dilatable, que se pot dilatá.)

7. Dilatatiu, adj., dilatatif, propre à dilater.

Aquesta virtut es del cor dilatativa. Eluc. de las propr., fol. 19.

Cette force est dilatative du coeur. 

ESP. IT. Dilatativo. (chap. Dilatadó, dilatadós, dilatadora, dilatadores; com la caló, lo foc, algún medicamén, alguna herba vassodilatadora.)

8. Dilatar, v., lat. dilatare, dilater, agrandir, augmenter, étendre. 

Humor naturalment si dilata, et pren extensio. Eluc. de las propr., fol. 41.

Humeur naturellement se dilate, et prend extension.

Fig. Comencet... a dilatar son poder. Cat. dels apost. de Roma, fol. 205. Commença... à étendre son pouvoir. 

Part. pas. Per natural calor... dilatat. Eluc. de las propr., fol. 26. 

Par chaleur naturelle... dilaté. 

CAT. ESP. PORT. Dilatar. IT. Dilatare. (chap. dilatá, dilatás: dilato, dilates, dilate, dilatem o dilatam, dilatéu o dilatáu, dilaten; dilatat, dilatats, dilatada, dilatatades.)

9. Dilatacio, s. f., lat. dilatatio, dilatation.

Per sa inflammacio et dilatacio romp la nivol. Eluc. de las propr., fol. 138.

Par son inflammation et dilatation rompt la nuée. 

CAT. Dilatació. ESP. Dilatación. PORT. Dilatação. IT. Dilatazione. 

(chap. Dilatassió, dilatassions.)

10. Dilatament, s. m., dilatation, développement.

Pren planta... del aire et del foc dilatament.

Eluc. de las propr., fol. 196.

La plante prend... de l'air et du feu dilatation.

IT. Dilatamento. (chap. Dilatamén : dilatassió.)

miércoles, 17 de abril de 2024

Lexique roman; Jusarma - Judaigar, Judayzar

 

Jusarma, s. f., guisarme.

Tant gran colp li va donar 

D' una jusarma sus l' escur.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Si grand coup d'une guisarme lui va donner sur l'écu.

ANC. FR. En lor cols aveient levées 

Dui gisarmes lunges et lées.

Roman de Rou, v. 13437.

Qui couppa la corde d'une gisarme et chéut à terre.

Monstrelet, t. II, fol. 79. 

Anuit, fet-il, la teste m' oste

A ceste jusarme trenchant. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 19.

(ESP. Bisarma)

Jusarma, s. f., guisarme.


Jusquiam, s. m., lat. hyoscyamusjusquiame, plante.

Jusquiam, nat en Persa, es fort nociu. Eluc. de las propr., fol. 196. 

La jusquiame, née en Perse, est fort nuisible. 

Pren jus de jusquiam. Coll. de Recettes de médecine. 

Prends suc de jusquiame.

Prends suc de jusquiame.


Just, adj., lat. justus, juste, équitable. 

Com diray que sia justz ni drechuriers aquel que non paga son deute?

V. et Vert., fol. 64.

Comment dirai-je que soit juste et droit celui qui ne paie pas sa dette?

- Qui a la justesse convenable.

Segon l' escayre just. Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., ch. 35. 

Selon l' équerre juste.

La meitat del just prestz.

Tit. de 1250. DOAT, t. CXXXVII, fol. 16. 

La moitié du juste prix.

- Étroit.

C' om los meses en I vayselh de fust, 

Mot fort sarat, et que fosa ben just.

Vie de S. Trophime. 

Qu'on les mît dans un vaisseau de bois, serré moult fort, et qui fût bien juste.

Subst. E 'ls desviatz mostron als justz la via. 

P. Cardinal: Sirventes fauc. 

Et les égarés montrent la voie aux justes. 

Maier jois es en cel d'un pechador covertit que d' un just.

Trad. de Bède, fol. 50.

Plus grande est la joie dans le ciel au sujet d'un pécheur converti que d'un juste. 

CAT. Just. ESP. PORT. Justo. IT. Giusto. (chap. Just, justs o justos, justa, justes. Tamé just : preto, estret. - ¿Quína es la diferensia entre just y correcte? - Si yo te fótego un dit al cul, entre just, pero no es lo correcte.)

2. Justicia, Justizia, s. f., lat. justitia, justice.

Tota justizia deu esser fortz. Livre de Sydrac, fol. 23. 

(chap. Tota justissia deu sé forta. Dura lex ist lex.)

Toute justice doit être forte. 

Fam e set de justicia. V. et Vert., fol. 64.

(chap. Fam y set de justissia.)

Faim et soif de justice. 

Loc. Hom deu plus fort justicia far al ric que al paure, e mai castiar. 

Liv. de Sydrac, fol. 25.

On doit faire plus fortement justice au riche qu'au pauvre, et (le) châtier davantage. 

Cant Dieus fara justicia. V. et Vert., fol. 60. 

Quand Dieu fera justice. 

CAT. ESP. Justicia. PORT. Justiça. IT. Giustizia. (chap. Justissia, justissies.)

3. Justicier, s. m., justicier, juge.

Lo justicier lo 'n trays, et ostet li las bueias.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 23. 

Le justicier l'en tira, et lui ôta les chaînes. 

ANC. FR. En signe k'il est justicieres.

Roman du Renart, t. IV, p. 245.

CAT. Justicier. ESP. Justiciero. PORT. Justiceiro. IT. Giustiziere. 

(chap. Justissié, justissiés, justissiera, justissieres; pot significá juche o jutge, y tamé lo verdugo, pero tamé qui impartix justissia de forma bona, com algún héroe.)

4. Justesiador, s. m., justicier.

Qui no sofre castiador,

Per fort sofre justesiador.

Libre de Senequa. 

Qui ne souffre correcteur, souffre forcément justicier. 

ESP. Justiciador.

5. Justiciable, adj., justiciable. 

Neguna persona... justiciabla al rey.

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126. 

Nulle personne... justiciable du roi. 

Justiciable d' aichel avesque.

(chap. Justissiable d' aquell obispo.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88. 

Justiciable de cet évêque.

(chap. Justissiable, justissiables, que están deball de la jurisdicsió de algú, sigue un obispo, rey, com a les frasses d'aquí damún, o un conde.) 

6. Justiziar, v., justicier, punir, faire justice, supplicier.

Veus mon cors per justiziar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Voici ma personne pour justicier. 

Tota justizia deu esser fortz per justiziar los malvatz.

Liv. de Sydrac, fol. 23.

Toute justice doit être forte pour punir les méchants.

Part. prés. Jutgan et justizian.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 83.

Jugeant et punissant.

Part. pas. Per que del tot sera condempnatz e justiziatz. 

V. et Vert., fol. 7.

C'est pourquoi il sera du tout condamné et justicié. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Justiciar. PORT. Justiçar. IT. Giustiziare.

(chap. Justissiá, ajustissiá : matá, penjá, segons la justissia.)

7. Justificacio, Justification, s. f., lat. justificationem, justification.

Per la nostra justification. Doctrine des Vaudois. 

Pour la nôtre justification. 

Lo temps de ta justificacio. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 19.

Le temps de ta justification. 

CAT. Justificació. ESP. Justificación. PORT. Justificação. IT. Giustificazione.

(chap. Justificassió, justificassions.)

8. Justifiar, Justifiquar, v., lat. justificare, justifier.

Cofessios justifia, e dona perdon a pechat. Trad. de Bède, fol. 49. 

La confession justifie, et donne pardon à péché. 

E 'lh Publica justifiqueron Dieu.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Et les Publicains justifièrent Dieu. 

No t justifies davant Deu, car el es coinoisseire de cor. 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Part. pas. Sabieza es justifiada de sos fils. Trad. de Bède, fol. 36.

Sagesse est justifiée par ses fils. 

CAT. ESP. PORT. Justificar. IT. Giustificare. (chap. Justificá, justificás: yo me justifico, justifiques, justifique, justifiquem o justificam, justifiquéu o justificáu, justifiquen; justificat, justificats, justificada, justificades.)

9. Injust, adj., lat. injustus, injuste.

Injust per no just. Leys d'amors, fol. 69. 

Injuste pour non juste.

Injusta violencia. L'Arbre de Batalhas, fol. 113. 

Injuste violence. 

CAT. Injust. ESP. PORT. Injusto. IT. Ingiusto. (chap. Injust, injusts o injustos, injusta, injustes. Inchust.)

10. Injustament, adv., injustement. 

Injustament, o senes causa. Tit. de 1241. DOAT, t. CLXX, fol. 151. Injustement, ou sans cause.

(chap. Injustamen, inchustamen.)

11. Injusticia, s. f., lat. injustitia, injustice.

No sabia la injusticia de mon payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 111. 

Ne savait l'injustice de mon père.

CAT. ESP. Injusticia. PORT. Injustiça. IT. Ingiustizia. (chap. Injustissia, injustissies; inchustissia, inchustissies; in + justissia.)

12. Enjurios, adj., lat. injuriosus, injurieux, outrageux, injuste.

Enjurios es e chastia messongeirament qui altrui fai enjuria.

Trad. de Bède, fol. 55.

Est injuste et châtie mensongèrement qui fait injustice à autrui.

Benefica, a nulh enjurioza. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Bienfaisante, à nul outrageuse. 

CAT. Injurios. ESP. PORT. Injurioso. IT. Ingiurioso. (chap. Injuriós, injuriosos, injuriosa, injurioses.)

13. Injuriosament, adv., injurieusement. 

Qui traira coutel iradamen et injuriosament.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 140. 

Qui tirera couteau avec colère et injurieusement. 

CAT. Injuriosament. ESP. PORT. Injuriosamente. IT. Ingiuriosamente.

(chap. Injuriosamen.)

14. Injuria, Enjuria, s. f., lat. injuria, injure, injustice, tort.

Si cum es de furt e de rapina e de injuria faire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4. 

Ainsi comme est de vol et de rapine et de faire injure.

Qui altrui fai enjuria. Trad. de Bède, fol. 55. 

Qui fait injure à autrui.

Mot es grans enjuria a Dieu tolre so que hom li a donat.

V. et Vert., fol. 93.

C'est moult grande injure d'ôter à Dieu ce qu'on lui a donné.

CAT. ESP. PORT. Injuria. IT. Ingiuria. (chap. Injuria, injuries.)

14. Enjuriar, v., lat. injuriari, injurier, blâmer.

K., quan vic sa voluntat, no 'l ne volc enjuriar. Philomena.

Charles, quand il vit sa volonté, ne voulut l'en blâmer.

Els enjuriavo als Sarrazis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 203. 

(chap. Ells injuriaben als Moros : sarracenos.)

Ils injuriaient aux Sarrasins.

CAT. ESP. PORT. Injuriar. IT. Ingiuriare. (chap. Injuriá: injurio, injuries, injurie, injuriem o injuriam, injuriéu o injuriáu, injurien; injuriat, injuriats, injuriada, injuriades.)

16. Jutge, s. m., lat. judicem, juge. 

Fo jutges cavaliers. V. de Lanfranc Cigala.

Fut juge chevalier.

So son fals jutges raubador.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Ce sont faux juges voleurs.

Bailieus e senesquals e jutges. Livre de Sydrac, fol. 102.

Baillis et sénéchaux et juges.

CAT. Jutge. ESP. Juez. PORT. Juiz. IT. Giudice. (chap. Juche, jutge; jutges, juches.) 

17. Jutjaire, Jutgaire, Jutjador, Jutgador, Jujador, s. m., juge, justicier.

Lo durables jutgaire cossira plus lo cor que las paraulas.

Trad. de Bède, fol. 50. 

Le juge éternel considère plus le coeur que les paroles.

Domna, cel que es jutgaire 

Perdonet gran forfaitura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er. 

Dame, celui gui est juge pardonna grande forfaiture. 

Mas lo dreiturier jutjaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Mais l'équitable juge.

Devo esser... jutgador a cascu a dreh et a razo. Liv. de Sydrac, fol. 111.

Doivent être... juges à chacun avec droit et avec raison.

Aissi fon partit et egat,

En la cor del ver Dieu d' amor,

A dreit per leial jutjador.

Richard de Tarascon: Ab tan de.

Ainsi fut divisé et égalisé, en la cour du vrai Dieu d'amour, justement par loyal juge.

ANC. FR. Tu siez solier de justise jugières. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 9. 

Nobles jugières de mors estoit hore qui dampnoit en son filz le mariage qui estre ne pooit selonc le droit de sainte Églyse.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 215.

Quar trop son près li jugeor.

Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 72. 

ESP. Juzgador. PORT. Julgador.

18. Jutjairitz, s. f., lat. judicatrix, femme juge, justicière.

Amans qui m fai jutjairitz.

B. Zorgi: L'autr'ier quant. 

L'amant qui me fait juge.

19. Juge maje, s. m., juge-mage, grand-juge.

Per portar lettras clausas de part mossenhor lo juge maje.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour porter lettres closes de la part de monseigneur le grand-juge.

20. Judici, Juzizi, Juzi, s. m., lat. judicium, jugement.

Lo judici sy deu finir la on es commensat. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 461. 

Le jugement doit se finir là où il est commencé. 

Ni de secret juzizi sieu. Brev. d'amor, fol. 7. 

Ni de secret jugement sien. 

L' arbitres deu donar juzi. Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

L'arbitre doit donner jugement.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Salva m' al jorn del juzizi. (Salva 'm) 

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Sauve-moi au jour du jugement. 

Al dia del judici on tuit serem jutjat. Guillaume de Tudela.

Au jour du jugement où nous serons tous jugés. 

ANC. FR. Nostre Seignor vendra au jor de joïsse.

Sermon. Carpentier, t. II, col. 940. 

CAT. Judici, juhii. ESP. Juicio. PORT. Juizo. IT. Giudizio. (chap. Juissi, juissis.)

21. Jutjamen, s. m., jugement.

Aissi cum selh qu' om mena al jutjamen, 

Que es per pauc de forfag acuzatz.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Ainsi comme celui qu'on mène au jugement, qui pour peu est accusé de forfait.

Fassa 'n lo jutjamen, 

A Ventadorn, Na Maria. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Uc. 

En fasse jugement, à Ventadour, dame Marie.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Paor deuran aver al jutjamen.

Pons de Capdueil: So qu' hom plus. 

Peur devront avoir au jugement.

Lo jorn del jutjamen maior.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us.

Le jour du jugement majeur.

CAT. Jutjament. ANC. ESP. Juzgamiento. PORT. Julgamento.

IT. Giudicamento. (chap. Jusgamén, jusgamens; juissi, juissis.)

22. Judicat, s. m., jugement, chose jugée.

Executions de judicat. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 255. Exécution de jugement.

CAT. Judicat. IT. Giudicato.

23. Judicial, adj., lat. judicialis, judiciaire.

Sa actoritat judicial. Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 209. 

(chap. Sa autoridat judissial.)

Son autorité judiciaire.

CAT. ESP. PORT. Judicial. IT. Giudiziale. (chap. judissial, judissials.)

24. Judicialmen, adv., judiciairement.

Judicialmen, per confession de partida. Fors de Béarn, p. 1095. Judiciairement, par aveu de partie. 

CAT. Judicialment. ESP. PORT. Judicialmente. IT. Giudizialmente.

25. Judicatiu, adj., appréciatif, capable d'apprécier.

Ses comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu.

De vertat et de falsetat judicativa.

Per sa virtut judicativa.

Eluc. de las propr., fol. 17, 23 et 13.

Sens commun qui est perceptif, distinctif, appréciatif.

De vérité et de fausseté appréciative.

Par sa faculté appréciative.

ANC. ESP. Judicativo. IT. Giudicativo. (chap. Judicatiu, judicatius, judicativa, judicatives. Que es capás de jusgá, apressiá, entendre.)

26. Juditiari, adj., lat. judiciarius, judiciaire. 

Son decret juditiari. Tit. de 1331. DOAT, t. XXXIX, fol. 109. 

Son décret judiciaire. 

CAT. Judiciari. ESP. PORT. Judiciario. IT. Giudiciario. 

(chap. Judissiari, judissiaris, judissiaria, judissiaries.)

27. Jutjar, Jutgar, v., lat. judicare, juger, condamner.

Devia s jutjar per lo rey a cap de cinq jorns. V. d'Arnaud Daniel. 

(chap. De debíe jusgá per lo rey al cap de sinc díes.)

Devait se juger par le roi au bout de cinq jours.

Jutgar los bos e 'ls mals. Liv. de Sydrac, fol. 20.

Juger les bons et les méchants.

Si totz lo mons mi jutjava a murir.

Perdigon: Ben aio 'l mal. 

Si tout le monde me condamnait à mourir.

- Apprécier.

Ieu no sai cor jutgar per semblansa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Je ne sais juger le coeur sur l'apparence. 

Part. pas. Sabem cert que totz serem jutgatz, 

E bos e mals, segon nostres peccatz. 

Guillaume de S. Didier: El temps quan. 

Nous savons certainement que nous serons tous jugés, et bons et méchants, selon nos péchés. 

ANC. FR. Il serat jugiet à lui.

Seient jugiet les genz devant la tue face. 

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° I, ps. 36 et 9. 

CAT. Jutjar. ESP. Juzgar. PORT. Julgar. IT. Giudicare. (chap. Jusgá: jusgo, jusgues, jusgue, jusguem o jusgam, jusguéu o jusgáu, jusguen; jusgat,  jusgats, jusgada, jusgades.)

28. Jurisdictio, Jurisdiccion, s. f., lat. juridictionem, juridiction. 

Li plag devon esser fach denant aquelas personas que an jurisdiccion, so es potestatz. Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

Les plaids doivent être faits devant ces personnes qui ont juridiction, c'est-à-dire autorité. 

Retenen... la jurisdictio alta e bassa. Charte de Gréalou, p. 62. Retenant... la juridiction haute et basse. 

Segnorias, juridictions et autres bens. 

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. 

Seigneuries, juridictions et autres biens.

CAT. Jurisdicció. ESP. Jurisdicción. PORT. Jurisdicção. IT. Giurisdizione.

(chap. Jurisdicsió, jurisdicsions.)

29. Juridic, adj., lat. juridicus, juridique.

Lo prumer jorn juridic. Fors de Béarn, p. 1076.

Le premier jour juridique.

CAT. Juridic. ESP. (Jurídico) PORT. Juridico. IT. Giuridico. (chap. Jurídic, juridics, jurídica, jurídiques.)

30. Juridicament, adv., juridiquement.

Son estat feytz juridicament. Fors de Béarn, p. 1094. 

Ont été faits juridiquement.

CAT. Juridicament. ESP. (jurídicamente) PORT. Juridicamente. 

IT. Giuridicamente. (chap. Jurídicamen.)

31. Prejudici, s. m., lat. praejudicium, préjudice.


No y pot far tort ni degun prejudici. Leys d'amors, fol. 152. 

N'y peut faire tort ni nul préjudice.

Ni faça prejudici a la compositio que fo facha.

Tit. de 1253. DOAT, t. CVI, fol. 96. 

Ni fasse préjudice à la composition qui fut faite. 

CAT. Perjudici. ESP. Perjuicio. PORT. Prejuizo. IT. Pregiudicio, prejudizio.

(chap. Per + juissi: perjuissi, perjuissis. Pre + juissi, prejusgá: prejuissi, prejuissis.)

32. Perjudicial, adj., lat. praejudicialis, préjudiciable.

Si aquelas questios e aquelas rancuras, que son fachas en plag en una sola part o a amdoas, son perjudiciales, so es la una notz a l' autra.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Si ces demandes et ces plaintes, qui sont faites en plaid contre une seule partie ou contre deux, sont préjudiciables, c'est-à-dire (si) l'une nuit à l'autre.

CAT. ESP. Perjudicial. PORT. Prejudicial. IT. Pregiudiciale. 

(chap. Perjudissial, perjudissials.)

33. Prejudiciable, adj., préjudiciable. 

Que al dit senhor... en algun temps no fos prejudiciable.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 111. 

Qu'audit seigneur... en aucun temps il ne fût préjudiciable. 

ESP. Perjudiciable.

34. Prejudicar, Prejudiciar, v., lat. praejudiciare, préjudicier.

Neguna cauza que prejudique ni puesca prejudicar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186. 

Nulle chose qui préjudicie ni puisse préjudicier.

En deguna maneira no pusca prejudiciar. 

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 295. 

En nulle manière ne puisse préjudicier.

Part. prés. No prejudiciant enver lo rey. Charte de Gréalou, p. 106. 

Ne préjudiciant pas envers le roi.

CAT. ESP. Perjudicar. PORT. Perjudicar, prejudicar. IT. Pregiudicare. 

(chap. v. perjudicá: perjudico, perjudiques, perjudique, perjudiquem o perjudicam, perjudiquéu o perjudicáu, perjudiquen; perjudicat, perjudicats, perjudicada, perjudicades.)

35. Extrajudiciable, adj., extrajudiciaire.

Cesta punycio s' apelara extrajudiciabla. L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Cette punition s'appellera extrajudiciaire.

36. Forsjutgar, Forsjugjar, Forjujar, v., juger à tort, mal juger, condamner injustement. 

Qui detra so fraire o 'l forsjutga, detrai la lei. Trad. de Bède, fol. 63.

Qui détracte son frère ou le juge à tort, détracte la loi.

Part. pas. Amors m' a forsjugjat, no sai co. 

Perdigon: Tot l'an mi. 

Amour m'a condamné injustement, je ne sais comment.

Eu dic o, per so car es amors 

Forjujada per nescis jujadors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Je dis cela, parce qu'amour est mal jugé par juges ignorants.

ANC. FR. Ce dist Nobles: Vos avez tort 

Qant Renart volez forsjugier. 

Roman du Renart, t. II, p. 11.


Juvar, v., lat. juvare, aider, secourir.

Tu, lo juva. Litanies du VIIIe siècle.

(chapurriau del siglo 8: Tú, ajúdal.)

Toi, aide-le.

IT. Giovare. (chap. Ajudá. Esp. Ayudar.)

2. Juvatiu, adj., juvatif, propre à aider.

Es millor e mays juvatiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Est meilleur et plus juvatif.

(chap. Ajudadó, que ajude, ajudadós, ajudadora, ajudadores; ajudán, ajudans, ajudanta, ajudantes.)

3. Adjudar, Ajudar, Agudar, v., lat. adjuvare, aider, secourir.

Cavalier, anem ajudar 

A mon seigner lo rei Artus.

(chap. Caballés, anem a ajudá a mon siñó lo rey Arturo.)

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Chevaliers, allons aider à monseigneur le roi Artus.

Que t' en adjud. Tit. de 1034. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 192. Qu'il t'en aide.

En Arago, al rey, cuy Dieus ajut.

(chap. A Aragó, al rey, a qui Deu ajudo.)

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

En Aragon, au roi, à qui Dieu aide.

Loc. No vos sai cosselhar; Dieus vos agut! 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 85. 

Je ne vous sais conseiller; que Dieu vous aide!

Que ieu nulha res tant ames 

Co ieu am vos, m' ajut fes! 

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Que je n'aimasse aucune chose autant comme je vous aime, m'aide foi!

Part. prés. Dieu ajudan, acabaray la obra. Philomena.

Dieu aidant, j'achèverai l'oeuvre. 

CAT. Ajudar. ESP. Ayudar. PORT. Ajudar. IT. Aiutare. (chap. Ajudá: ajudo, ajudes, ajude, ajudem o ajudam, ajudéu o ajudáu, ajuden; ajudat, ajudats, ajudada, ajudades. Achudá.)

4. Adjuvatiu, adj., adjuvatif, propre à aider.

De totas operacios... adjuvativa. Eluc. de las propr., fol. 27.

De toutes opérations... adjuvative. 

IT. Aiutativo.

5. Ajudable, adj., secourable.

Plusors... ajudable en l' agusim d'entencio. Trad. de Bède, fol. 83.

Plusieurs... secourables en la subtilité d'intention.

6. Ajuda, Ajudha, s. f., aide, assistance.

In ajudha et in cadhuna cosa. Serments de 842.

(chapurriau del 842: En ajuda y en (cada una) consevol cosa.)

En aide et en chacune chose.

Silh vas cui ieu sui aclis

Fezes m' ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

Que celle vers qui je suis soumis me fît assistance et secours.

- Celui qui aide.

Al mieu compainh sias fizelz ajuda.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

A mon compagnon soyez fidèle aide.

Loc. Pregua Jhesu Christ en ajuda lur sia. V. de S. Honorat. 

Prie Jésus-Christ qu'il leur soit en aide.

- Aide, sorte d'impôt.

Subsidi,... ajuda, don gracios.

(chap. Subsidi,... ajuda, don grassiós : donassió.)

Rég. des états de Provence, de 1401.

Subside,... aide, don gracieux.

Puescan metre blat et vi ses pagar ajuda per tota lur provisio.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Qu'ils puissent mettre blé et vin sans payer aide pour toute leur provision. 

ANC. FR. Nos esteit en ajue. 

Sermons de S. Bernard, fol. 350. Roquefort, Gloss., t. 1, p. 46. 

De Mahumet jà n'i aurez ajude. Chanson de Roland, p. 52. 

CAT. Ajuda. ESP. Ayuda. PORT. Ajuda. IT. Aita. (chap. Ajuda, ajudes; achuda, achudes.)

7. Ajudansa, s. f., aide, secours.

L' autra gen 

Que us vol far ajudansa.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

L'autre gent qui vous veut faire aide.

ANC. FR. Par quoy le duc luy requéroit

Confort, secours et adjuvance. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 4. 

Richart est en leur aïdance.

G. Guiart, t. 1, p. 65.

8. Ajudament, Ajudamen, s. m., lat. adjuvamentum, aide, assistance.

Ab las autras estelas que y fan ajudamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec les autres étoiles qui y font aide. 

Es la ma del corrs gran ajudament. Eluc. de las propr., fol. 48.

La main est grand aide du corps.

Malignamen 

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Malignement avec apparence d'assistance.

ANC. ESP. Ayudamiento. IT. Aiutamento.

9. Adjutori, Ajutori, s. m., lat. adjutorium, aide, secours, assistance,

auxiliaire.

Aissi vers ajutoris t'en serai. Titre de 1139. 

Ainsi je t'en serai vrai auxiliaire.

Nos ver adjutori t' en serem... per cosselh et adjutori de moos baroos de Bearn. Tit. de 1080.

Nous t'en serons vrais auxiliaires... par conseil et aide de mes barons de Béarn.

Si 'n breu non ai ajutori. 

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Si dans peu je n'ai secours.

- Os du bras, humérus.

Adjutori, es aquo que es entre coyde entro al cap de la spalla.

De la fractura del adjutori.

Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Humérus, c'est ce qui est entre le coude jusqu'au sommet de l'épaule.

De la fracture de l'os du bras.

ANC. FR. Après la pierre de Adjutorie se alogièrent.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6.

Par eulx et par leur adjutoire

En ot Vortigern la victoire.

Roman de Brut. 

Le roi passa en petit de adjutoire 

Oultre le pont.

J. Marot, t. V, p. 104.

CAT. Adjutori. ANC. ESP. PORT. Adjutorio. IT. Aiutorio.

10. Adjutor, s. m., lat. adjutor, aide, auxiliaire.

Adjutors t'en serei. Titre de 960. 

Je t'en serai auxiliaire.

ANC. FR. Ou adjuteurs à faire injure.

J. Collin, Tr. du traité de l' Amitié de Cicéron, p. 24. 

Son ami et son adjuteur. 

Ysopet Ier, fable 49. Robert, t. I, p. 203.

11. Ajudayre, Ajudador, s. m., celui qui aide, auxiliaire, aide.

Dieus es bos e lials e fizels ajudayres.

V. et Vert., fol. 45.

Dieu est bon et loyal et fidèle auxiliaire.

Aquels que ero ajudadors ni valedors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.

Ceux qui étaient aides et soutiens.

Nos vos serem bo ajudador. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 18.

Nous vous serons bons auxiliaires. 

ANC. FR. Deus li miens ajuverre.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° I, ps. 58.

CAT. Ajudador. ESP. Ayudador. PORT. Ajudador. IT. Aiutatore.

(chap. Ajudadó, ajudadós, ajudadora, ajudadores; achudadó, achudadós, achudadora, achudadores; auxiliá, auxiliás : que done auxili, que ajude.)

12. Ajudaritz, s. f., du lat. adjutrix, auxiliaire, secourable.

Adjectiv. Sol que vostra merces me sia ajudaritz.

Lanfranc Cigala: Gloriosa. 

Pourvu que votre merci me soit auxiliaire.

IT. Aiutatrice.

13. Aidar, Aizar, v., aider.

Que anes el pays soccorrer et aidar. Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât au pays secourir et aider. 

Deu hom aizar los autres can non an de que vieure.

Liv. de Sydrac, fol. 41. 

On doit aider les autres quand ils n'ont pas de quoi vivre.

Aidatz me, qu' ieu sals sia.

Le Moine de Foissan: Cor ai. 

Aidez-moi, que je sois sauvé.

Aug cridar: Aidatz! aidatz!

Bertrand de Born: Be m play.

J'entendis crier: Aidez! Aidez!

ANC. FR. Sui aidet de tei.

Car tu, Sire, as aidied à mei.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 40 et 85.

CAT. Aidar, aydar. IT. Aitare. (chap. Ajudá; aidá: aido, aides, aide, aidem o aidam, aidéu o aidáu, aiden; aidat, aidats, aidada, aidades.)

14. Ais, s. m., aide, auxiliaire. 

Ni 'n tem lo seignor del Bais,

Anz en mov contr' el tal ais,...

No sai si l' er danz o pros.

Pierre de Bergerac: Bel m' es cant. 

Ni je n'en crains le seigneur du Bais, mais j'excite contre lui tel auxiliaire,... que je ne sais s'il lui en sera dommage ou profit.

15. Ayda, s. f., aide, sorte d'impôt.

Ayda accordada. Tit. de 1422. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. Aide accordée.

(chap. Ajuda, ajudes; aida, aides.)

16. Ayde, s. m., aide, sorte d'impôt.

La copia de la commission del ayde de .CL. .M. liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

La copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois.

17. Ahia, s. f., aide, secours.

No y romas cavayer no 'lh vengues en ahia.

Roman de Fierabras, v. 50.

N'y reste cavalier qui ne lui vînt en aide.

18. Coadjutor, Coajutor, s. m., coadjuteur. 

Clerc... a my donat coadjutor. Cout. de Saussignac, de 1319.

Clerc... à moi donné pour coadjuteur. 

Los notaris et lors coadjutors. Fors de Béarn, p. 1076.

(chap. Los notaris y sons (los seus) coadjutós : co + ajudadós.)

Les notaires et leurs coadjuteurs. 

Coma coajutors d' apostoli. Cat. dels apost. de Roma, fol. 12. 

Comme coadjuteurs de pape. 

CAT. ESP. PORT. Coadjutor. IT. Coadiutore. (chap. coadjutó, coadjutós,  coadjutora, coadjutores.)


Juzieu, Jusieu, s. m., lat. judaeus, Juif. 

Alcu dels Juzieus conjurador. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 19. Quelques uns des Juifs enchanteurs.

- Nom de peuple.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente. 

Adj. Tant avinen crestiana,

Ni juzieva ni pagana.

P. Vidal: Cara amiga. 

Si avenante chrétienne, ni juive ni païenne. 

CAT. Jueu. ESP. Judío. PORT. Judeo. IT. Giudeo. (chap. Judío, judíos, judía, judíes. Se pronunsie en la j de Jordi, jupa, jaqueta.)

2. Judaigar, Judayzar, v., judaïser. 

Forsas las gens judaigar. Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates. 

Tu forces les gens à judaïser. 

Per que no semle que judayzem. Eluc. de las propr., fol. 129.

Pour qu'il ne semble pas que nous judaïsons. 

Part. prés. La maire de Costanti judaysan. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36. 

La mère de Constantin judaïsant. 

CAT. Judaisar. ESP. Judaizar. PORT. Judiar. IT. Giudaizzare. 

(chap. Judaissá, practicá lo judaísme, la religió dels judíos.)