Mostrando las entradas para la consulta públic ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta públic ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 28 de septiembre de 2024

Pluma - Podagric


Pluma, s. f., lat. pluma, plume.

Sa pluma li trembla e ill bat...,

Ben fai parer que aia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sa plume lui tremble et lui bat..., il fait bien paraître qu'il ait froid.

S' avian col de ferr o d' acier,

No 'ls valria una pluma de pau.

P. Vidal: Drogoman.

S'ils avaient cou de fer ou d'acier, il ne leur vaudrait une plume de paon.

La pluma am la qual hom escriu. Leys d'amors, fol. 137.

(chap. La pluma en la que (hom) se escriu.)

La plume avec laquelle on écrit.

Loc. Pluma e pluma faretz pelar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plume à plume vous ferez plumer.

CAT. Ploma. ESP. PORT. Pluma. IT. Piuma. (chap. ploma o pluma, plomes o plumes; la ploma de un muixó antigamén se díe pena, y encara se diu penat en rumano : que té plomes, com lo rat penat : murciélago.)

2. Plumar, v., plumer.

Al primier lans perd' ieu mon esparvier,...

... E qu' ie 'l veya plumar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Qu'au premier jet je perde mon épervier,... et que je le voie plumer.

El tost li plumara los costatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tôt il lui plumera les côtés. 

Part. pas. Aquest capos fon plumatz per Juzieus.

(chap. Este capó va sé desplomat o desplumat per los judíos.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce chapon fut plumé par les Juifs.

ANC. CAT. Plumar. CAT. MOD. Plomar. (chap. Desplomá o desplumá; plomá o plumá es traure ploma o pluma un muixó.)

Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

3. Plumeta, s. f. dim., petite plume.

L' en banhatz soven la plumeta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui en baignez souvent la petite plume.

CAT. Plometa. (chap. Plometa o plumeta, plometes o plumetes.)

4. Plumozitat, s. f., plumosité, plumage, abondance de plumes.

Aigla... ha tropa nervozitat et plumozitat. Eluc. de las propr., fol. 140.

L'aigle... a beaucoup de nervosité et de plumosité.

(chap. Plumache, plumaches; plomache, plomaches; plumosidat, plumosidats : abundansia de plomes o plumes.)

5. Plumassol, s. m., coussin, oreiller de plumes, coussinet.

Sarrar la plagua am plumassols et am liamentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Serrer la plaie avec coussinets et avec ligatures.

6. Plumos, adj., plumeux, garni de plumes.

Esparver ab camba plumosa.

(chap. Esparvé en garra (cama) plumosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Épervier avec jambe plumeuse.

ANC. FR. Cherchant le mol d' un plumeux aureiller.

Œuvres de Ronsard, t. II, p. 1198.

ESP. Plumoso. (chap. plumós, plumosos, plumosa, plumoses.)

7. Deplumar, v., plumer, ôter, arracher les plumes.

Can l'aura preza, giquetz lo 

Estar desobre et esperar 

Molt longamen, e deplumar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il l'aura prise, que vous le laissez rester dessus et attendre moult longuement, et plumer.

ANC. CAT. Desplomar. ESP. PORT. Desplumar. IT. Spiumare.

(chap. Desplumá o desplomá: desplumo, desplumes, desplume, desplumem o desplumam, despluméu o desplumáu, desplumen; desplumat, desplumats, desplumada, desplumades; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades; desplomá tamé vol di caure a plom, desplomás: yo me desplomo, desplomes, desplome, desplomem o desplomam, desploméu o desplomáu, desplomen; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades.)


Plus, Pus, adv., lat. plus, plus, davantage. 

Usatges es d' ome, qu' es amoros, 

Quan plus non pot, se deleyt en parlar.

Gui d'Uisel: Ges de.

C'est usage d'homme, qui est amoureux, quand davantage il ne peut, il se délecte à parler.

No m' enten pus qu' un Aleman.

Pistoleta: Ancmais nulhs.

Elle ne m'entend pas plus qu'un Allemand.

- Devant un adjectif il indique le comparatif.

Flor de roser, quan nais, 

Non es plus fresca.

Raimond de Miraval: Bel m' es.

Fleur de rosier, quand elle naît, n'est pas plus fraîche.

Pus olens, pus plazens, pus clara

Flors etz qu' el mon para.

G. Riquier: Aissi con es.

Plus odorante, plus agréable, plus brillante fleur vous êtes qui au monde paraisse.

- Précédé de l' article, il indiquait le superlatif.

Vos es el pus noble cavayer crestia que sia alh mon. Philomena. 

Vous êtes le plus noble cavalier chrétien qui soit au monde.

Que 'l genser es del mon e 'l pus corteza. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Vu qu'elle est la plus gentille du monde et la plus courtoise. 

Loc. En son des tans plus gaia.

La Comtesse de Die: Fin joi. 

J'en suis dix (fois) autant plus gaie. 

On plus chan, plus m' en sove.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Où plus je chante, plus il m'en souvient. 

On plus mi fai languir, plus la reblan. 

Pistoleta: Ancmais nulhs. 

Où plus elle me fait languir, plus je la flatte. 

ANC. FR. Tant plus ils s' advancent, ils oyent de mieux en mieux le retentissement de ce bruit. Hist. maccaronique, t. II, p. 200.

Prov. On hom plus aut es pueiatz, 

Mais pot en bas chazer.

B. Zorgi: On hom. 

Où plus l'homme est haut élevé, plus il peut en bas tomber. 

Adv. comp. Doncs ell, ses plus, se deu numnar qui es.

V. et Vert., fol. 40.

Donc lui, sans plus, il doit se nommer qui il est.

Aquel escapet e non plus.

P. Cardinal: Una cieutat.

Celui-là échappa et non davantage. 

Subst. Prometes mi vostr' amor.

Del plus no us prec, ni no s cove. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi votre amour, du plus je ne vous prie, ni il ne convient pas.

Al plus que pot m' enansa.

B. de Ventadour: Tuit selh. 

Au plus qu'elle peut elle m'avance.

- Plus grand nombre, majeure partie.

En aisso truep voluntos

Lo pus de las poestatz.

G. Riquier: Cristias vey.

En ceci je trouve disposé le plus grand nombre des puissances.

ANC. FR. Aucuns en eschapèrent et les plus se perdirent.

Comines, t. I, p. 30.

Toutefois, le plus du temps, ilz campoient séparément.

Amyot. Trad. de Plutarque, Vie de Pompée. 

Loc. Li baro,

Li plus de conduich e de do.

Marcabrus: Emperaire. 

Les barons, les plus de munificence et de générosité.

Conj. comp. Venc l' uns vais l' autre al pus tost que pot. Philomena.

L'un vint vers l'autre au plus tôt qu'il put.

CAT. Plus. ANC. ESP. Plus, chus. ANC. PORT. Chus. ANC. IT. Plu. IT. MOD. Più. (chap. Mes; plus.)

2. Sobreplus, s. m., surplus, reste.

N' a pres alcuna quantitat,

E 'l sobreplus lur a layssat. V. de S. Honorat.

Il en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

Tan de plazers li faria

Qu' el sobreplus conqueria.

T. de G. Faidit et de Hugues de La Bachelerie: N Uc.

Tant de plaisirs je lui ferais que le surplus je conquerrais.

IT. Sovrappiù. (chap. Lo restán o lo resto, lo que sobre, les sobres.)

3. Plusor, adj. pl., plusieurs, la plupart.

Ilh en colon plusors. La nobla Leycson (leyczon). 

Ils en honorent plusieurs.

Subst. Mal li faran tut li plusor

Qu' el veyran jovenet, meschi. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Mal lui feront tous les plusieurs (la plupart de ceux) qui le verront jeunet, chétif.

Tenran m' en li plusor

Per cornut e per soffren.

B. de Ventadour: Acossellatz mi.

M'en tiendront la plupart pour cornu et pour endurant.

ANC. FR. Nafré furent forment è lassé li plusor. Roman de Rou, v. 1718. De plusors choses que je vei. Deuxième trad. du Chastoiement, conte 3. 

ANC. IT. Ed aora in plusor parte. Brunetto Latini, Tes., p. 8. 

La qual plusor fiate è partita. Guittone d'Arezzo, lett. 8.

(chap. La mayoría, la part mes gran.)

4. Plural, s. m., lat. pluralis, pluriel.

Lo plural conoysh hom can es pronunciat pluralmen, so es cant parla de motas causas. Leys d'amors, fol. 53.

On connaît le pluriel quand il est prononcé pluriellement, c'est-à-dire quand il parle de nombreuses choses.

CAT. ESP. PORT. Plural. IT. Plurale.

5. Pluralitat, s. f., lat. pluralitatem, pluralité.

En lui non cay pluralitatz. Brev, d'amor, fol. 7.

En lui n'échoit pas pluralité. 

Am pluralitat et singularitat. Gramm. provençale. 

Avec pluralité et singularité. 

CAT. Pluralitat. ESP. Pluralidad. PORT. Pluralidade. IT. Pluralità, pluralitate, pluralitade. (chap. Pluralidat, pluralidats.)

6. Pluralmen, Pluralmens, adv., pluriellement, au pluriel. 

Tres noms e tres personas puesc dire pluralmens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Trois noms et trois personnes je puis dire au pluriel.

Cant es pronunciat pluralmen. Leys d'amors, fol. 53.

Quand il est prononcé pluriellement.

IT. (ESP.) Pluralmente. (chap. Pluralmen : en plural.)


Pluvia, Ploia, Plueia, Pluia, s. f., lat. pluvia, pluie.

Ayguas e pluvias

Sobrecaupiron fort las vallz e las gaudinas. V. de S. Honorat.

Eaux et pluies couvrirent fort les vallées et les bocages.

Sofron fam e set e ploia e ven.

Bertrand de Born: Gent part. 

Souffrent faim et soif et pluie et vent.

Fig. Plueia de fuoc ardent e de solpre pudent sobre las V ciutatz.

V. et Vert., fol. 19. 

Pluie de feu ardent et de soufre puant sur les cinq cités. 

Prov. Apres la plueia, fara bel.

(chap. Después de ploure, fará bo (bon tems u orache.))

Amanieu des Escas: Dona per.

Après la pluie, il fera beau.

De gran ven, pauca plueia. Leys d'amors, fol. 138.

De grand vent, petite pluie.

Un troubadour a dit en faisant l' éloge de sa dame.

Dona, la genser creatura

Que anc formes el mon natura..., 

Solelhs de mars, umbra d' estieu, 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature que formât oncques au monde nature..., soleil de mars, ombre d'été, rose de mai, pluie d'avril.

CAT. Pluja. ANC. ESP. Pluvia. ESP. MOD. Lluvia. PORT. Chuva. IT. Piova, pioggia. (chap. ploguda, plogudes; aigua; v. ploure; plou, ha plogut, plourá, plouríe, ploguere.)

2. Ploure, Pluoure, v., lat. pluere, pleuvoir, faire pleuvoir, tomber. 

Anc pus menut aiga nou plou 

Cum els passon.

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

Oncques plus menu l'eau ne pleut comme ils passent.

Fon se de ploure gequit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il eut cessé de pleuvoir.

Si cum lo reis celestials

Pluou sus los bos e sus los mals.

Brev. d'amor, fol. 71.

Ainsi comme le roi céleste fait pleuvoir sur les bons et sur les méchants.

Si plovia tot un an 

Tan d'aiga con a en la mar.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

S'il pleuvait tout un an autant d'eau comme il y en a dans la mer.

Al movemen dels signes e de las planetas, plou assatz, o plou pauc, o plou non re. Liv. de Sydrac, fol. 42. 

Au mouvement des signes et des planètes, il pleut beaucoup, ou il pleut peu, ou il ne pleut non rien (pas du tout).

Fig. par ext. Al prim comens del ivernaill, 

Can ploven del bosc li glan dur. 

Marcabrus: Al prim.

Au premier commencement de l'hiver, quand tombent du bois les glands durs.

Ce passage imite le vers de Virgile, Georg. IV: 

Nec de concussa tantum pluit ilice glandis. 

Delille a conservé la figure:

Ainsi pleuvent les glands. 

Gran signe en vi antan, un dia, 

Que ploc terra e sanc verayamen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Grand signe j'en vis l'an dernier, un jour, vu qu'il plut terre et sang vraiment.

Cel que nos ploc manna per amor. Leys d'amors, fol. 35.

Celui qui nous fit pleuvoir manne par amour.

- Abattu, renversé, précipité.

Part. pas. C' aquel teu esperit, que tu as receuput, 

Sia d'aquels del cel que sai foron plogut.

Izarn: Diguas me tu. 

Que ce tien esprit, que tu as reçu, soit de ceux du ciel qui ici furent précipités. 

CAT. Plóurer. ESP. Llover. PORT. Chover. IT. Piovere. (chap. Ploure.)

3. Ploios, Pluioxs, adj., lat. pluviosus, pluvieux.

Temps ploios.

La calor dissolvent la nivol ploioza.

Eluc. de las propr., fol. 116 et 136.

Temps pluvieux.

La chaleur dissolvant la nuée pluvieuse.

Autompne pluioxs. Calendrier en provençal. 

Automne pluvieux.

CAT. Plujos. ESP. Pluvioso, lluvioso. PORT. Chuvoso. IT. Piovoso.

(chap. pluviós, pluviosos, pluviosa, pluvioses; plovinós, plovinosos, plovinosa, plovinoses.)

4. Pluvial, adj., lat. pluvialis, pluvial.

Ayga pluvial.

De pluvial irrigacio.

Eluc. de las propr., fol. 74 et 129.

Eau pluviale.

D' irrigation pluviale. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Pluvial.

5. Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis, pluvier.

Pluvier vieu de pur aire del cel. Naturas d'alcus auzels.

Le pluvier vit de pur air du ciel.

IT. Piviere.

Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis

Pobol, Poble, s. m., lat. populus, peuple.

Hom murtrier ni raubaire 

Non platz tant a Dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni autant il n' aime pas son fruit comme il fait (celui) du menu peuple.

Per que pobles e Dieus 

L' amon.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Par quoi peuple et Dieu l' aiment. 

Prov. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz chaitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela.

- Foule, multitude.

On, cad an, grand pobols s' ajosta. Roman de Jaufre, fol. 2.

Où, chaque année, grande multitude se réunit.

CAT. Poble. ESP. Pueblo. PORT. Povo. IT. Popolo. (chap. Poble, pobles.)

2. Poblacio, Poblacion, s. f., population, peuplade.

A la qual poblacion vienco homis. Titre de 1080.

(chap. A la cual poblassió venen homens.)

A laquelle peuplade viennent hommes.

Per las autras portas venc la poblacios. Guillaume de Tudela.

Par les autres portes vint la population.

CAT. Població. ESP. Población. PORT. Povoação. IT. Popolazione.

(chap. Poblassió, poblassions.)

3. Poblal, adj., public, manifeste.

Vos avetz alcun ofici poblal, so es poestatz d' alcun loc.

Aquel hom que es jutgatz de poblal crim.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8 et 28. 

Vous avez aucun office public, c'est-à-dire juridiction d'aucun lieu.

Cet homme qui est condamné pour crime manifeste.

(chap. Públic, publics, pública, públiques; manifest, manifests, manifesta, manifestes.)

4. Poblar, v., peupler, s'établir.

Al dit loc, d' aqui avant, vendran poblar. 

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 150. 

Audit lieu, de là en avant, ils viendront s'établir.

Ieu no pretz una carobla 

Terra que d' avol gient se pobla.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Je ne prise une carouble terre qui de méchante gent se peuple.

Part. pas. Gent... de la qual... Europa... fo poblada.

Eluc. de las propr., fol. 171.

Gent... de laquelle... l'Europe... fut peuplée.

CAT. ESP. Poblar. PORT. Povoar. IT. Popolare. 

(chap. Poblá: poblo, pobles, poble, poblem o poblam, pobléu o pobláu, poblen; poblat, poblats, poblada, poblades.)

5. Pobladament, adv., publiquement.

Aquestas doas causas non deu hom despitar pobladament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Ces deux choses on ne doit pas dédaigner publiquement.

(chap. Públicamen.)

6. Public, adj., lat. publicus, public, vulgaire.

Avetz autra poestat publica. Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

Vous avez autre autorité publique. 

Substantiv. Lo publics deu, jorn e ser, 

Lauzar Dieu.

G. Riquier: Hancmays per.

Le public doit, jour et soir, louer Dieu.

Aiso fan los peccadors publics. Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 43. 

Ceci font les pécheurs vulgaires.

Adv. comp. Orar en secret,

Non en public.

Brev. d'amor, fol. 97.

(chap. Resá (orá) en secret, no en públic o públicamen.)

Prier en secret, non en public.

ANC. CAT. Poblic. CAT. MOD. Public. ESP. PORT. Publico. IT. Publico, pubblico.

7. Publical, adj., public. 

Se fai per publical persona. Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Se fait par publique personne.

8. Publico, s. m., trésor public, fisc.

Deu hom vendre la causa d'aquel ome que non paga lo tribut del publico e lo ces del publico. Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

(chap. Se deu vendre la cosa d' aquell home que no pague lo tribut del fisco y lo sensal del fisco.) 

On doit vendre la chose de cet homme qui ne paie pas le tribut du fisc et le cens du fisc.

9. Publican, s. m., publicain, hérétique.

Tenon per publican 

Selh qui s defen.

P. Cardinal: Un decret. 

Tiennent pour publicain celui qui se défend.

En l' essemple del publica e del phariseu. Trad. de Bède, fol. 16.

(chap. Al ejemple del hereje y del farisseo o farisseu.)

En l'exemple du publicain et du pharisien.

CAT. Publicá. ESP. (hereje) PORT. Publicano. IT. Pubblicano.

(chap. Hereje, herejes.)

10. Publication, s. f., lat. publicationem, publication, confiscation.

Si denan la publication. Statut de Montpellier, de 1204.

(chap. Si dabán la publicassió.)

Si devant la publication.

CAT. Publicació. ESP. Publicación. PORT. Publicação. IT. Publicazione, pubblicazione. (chap. publicassió, publicassions.)

11. Poblicar, Publiar, v., lat. publicare, publier, promulguer, divulguer. 

No volias pobliar los secrez de t' abstinencia. Trad. de Bède, fol. 40.

Ne veuilles publier les secrets de ton abstinence. 

Non lo deu ges secret tener, 

Ans lo deu voler publicar.

Brev. d'amor, fol. 137. 

Ne le doit point tenir secret, au contraire il doit vouloir le publier.

Part. pas. Lo testamen deu esser publicat en aquesta guisa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62. 

Le testament doit être publié en cette façon. 

Es per tot lo mon poblicada. Philomena.

(chap. (ella) está per tot lo món publicada.)

Elle est par tout le monde publiée.

- Confisqué.

Sian penat, e lur ben sian publicat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 704.

Qu'ils soient punis, et que leurs biens soient confisqués.

CAT. ESP. PORT. Publicar. IT. Pubblicare. (chap. Publicá: publico, publiques, publique, publiquem o publicam, publiquéu o publicáu, publiquen; publicat, publicats, publicada, publicades.)

12. Publicamen, adv., publiquement.

Publicamen prezicar. Brev. d'amor, fol. 49.

Prêcher publiquement.

CAT. Publicament. ESP. (públicamente) PORT. Publicamente.

IT. Publicamente, pubblicamente. (chap. Públicamen.)

13. Popular, s. m., lat. popularis, populaire, peuple, gent du peuple.

De la part dels nobles... e del popular.

Per composicio facha entre nobles e populars.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125 et 133.

De la part des nobles... et du populaire.

Par composition faite entre nobles et gens du peuple.

CAT. ESP. PORT. Popular. IT. Popolare. (chap. Populá, populás.)

14. Populos, adj., lat. populosus, populeux.

La terra en bon estat... et populosa, o poblada.

Priv. conc. par les Rois d'Angleterre, p. 13.

La terre en bon état... et populeuse, ou peuplée. 

Major, plus poderoza et populoza. Eluc. de las propr., fol. 171.

Plus grande, plus puissante et populeuse.

CAT. Populos. ESP. PORT. Populoso. IT. Popoloso. 

(chap. Populós o poblat, populosos o poblats, populosa o poblada, populoses o poblades.)

15. Apoblament, s. m., colonisation, établissement. 

Puois venc en Engleterra, per far apoblamentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis vint en Angleterre, pour faire établissements.

(chap. Poblamén, poblamens : poblassió, poblassions; colonisassió, colonisassions; establimén, establimens de gen.)

16. Apobolar, v., peupler, coloniser, établir, fonder.

Fes apobolar III ciutatz en Espanha.

Trames II cavaliers que apobolessan 1 gran ciutat.

(chap. Va enviá dos caballés (pera) que poblaren una gran siudat.)

Hist. de la Bible en prov., fol. 47.

Fit établir trois cités en Espagne.

Envoya deux chevaliers qui fondassent une grande cité.

Los quals premieramentz apoboleron los dichz montz.

(chap. Los cuals primeramen van poblá les dites montañes.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p, 14.

Lesquels premièrement peuplèrent lesdites montagnes.

(chap. Poblá.)

17. Depopular, v., lat. depopulare, dépeupler, dévaster.

Si alcus depopularia camps, vinhas o blat davant maturitat.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133. 

Si aucun dévasterait champs, vignes ou blé avant maturité.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé.

CAT. ESP. Despoblar. PORT. Despovoar. IT. Dipopolare.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades.)

18. Depopulaire, s. m., dévastateur.

Depopulaires de cams sia punitz. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVII, fol. 43.

Que le dévastateur de champs soit puni. 

ESP. Depopulador. IT. Dispopolatore. 

(chap. Despobladó, despobladós, despobladora, despobladores; devastadó, devastadós, devastadora, devastadores.)

Podagra, s. f., lat. podagra, podagre, goutte.

Podagra, es gota de pes. Eluc. de las propr., fol. 96. 

(chap. Podagra, es gota dels peus.)

Podagre, c'est goutte de pieds.

Si vostr' auzel podagra pren.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau prend la goutte.

Podagra don ja non garis.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

Goutte dont jamais il ne guérit.

ANC. CAT. Podagra. CAT. MOD. Poagra. ESP. PORT. IT. Podagra.

(chap. Podagra : gota; enfermedat típica dels reys, pot sé que la patixgue o patixque Juaquinico Monclús, presidén de los ignorans de la Ascuma de Calaseit, la assossiassió catalanista del Matarraña disfrassada de cultural.)

2. Podagric, adj., podagre, goutteux.

Les castrats no so podagrix. 

Ni son podagricas. Eluc. de las propr., fol. 96.

Les castrats ne sont pas goutteux.

Ni (ne) sont goutteuses.

(N. E. Ya u saps, Juaquinico Monclús, si patixes de gota, que te capon, que estás com un capó antes de Nadal. Chap. podágric, podagrics, podágrica, podágriques : gotós, gotosos, gotosa, gotoses.)

martes, 13 de agosto de 2024

Palai, Palay, Palait - Espalezir

 

Palai, Palay, Palait, s. m., lat. palatium, palais.

Am mais bosc e boisso 

No fauc palaitz ni maizo.

P. Vidal: De chantar.

J'aime mieux bois et buisson que je ne fais palais ni maison.

Ten de Toleda 'l palais.

Bertrand de Born: Pois lo gens. 

Tient de Tolède le palais.

Fig. Il m'es de joi tors e palais e cambra.

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Elle m'est de joie tour et palais et chambre. 

De bon pretz a fait palaitz e sala. 

B. de Ventadour ou Albert de Sisteron: En amor. 

De bon mérite a fait palais et salle.

Un troubadour a dit du ciel: 

Verais Dieus, on ver' amors nays, 

Fai nos venir al ver palays. 

B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar. 

Vrai Dieu, où naît le véritable amour, fais-nous venir au vrai palais. 

CAT. Palaci. ESP. PORT. Palacio. IT. Palazzo. (chap. Palau, palaus.)

2. Palatz, adj., palatin, du palais.

Ni coms palatz

Sai de Bordel.

Bertrand de Born: D' un sirventes. 

Ni comte palatin en deçà de Bordeaux.

3. Palaizi, Palazi, s. m., lat. palatinus, palatin, du palais.

Vas mi son perjurat

Trei palazi.

Bertrand de Born: Ges no mi.

Vers moi se sont parjurés trois palatins. 

E 'l palazi e mainta autra poestat.

Rambaud de Vaqueiras: Valens marques. 

Et le palatin et mainte autre puissance. 

VII comtes ac ab si lo palaisis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 25. 

Sept comtes eut avec soi le palatin. 

Adj. So es proconsul, so es coms palasis. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 5. 

C'est-à-dire proconsul, c'est-à-dire comte du palais.

Que pregon lo lur Dieu 

E 'l bon rey palazin. 

Guillaume de Berguedan: Joglars no.

Qu'ils prient le leur Dieu et le bon roi palatin.

CAT. Palatí. ESP. PORT. Palatino. IT. Paladino. 

(chap. Palatí, palatins, palatina, palatines : del palau.)

Palatí, palatins, palatina, palatines : del palau


Pales, Palez, Paletz, adj., du lat. palam, public, ouvert, connu, évident, manifeste.

Entr' amairitz et amans

S' es mes un pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas ves.

Entre amoureuses et amoureux s'est mise une manifeste tromperie.

Era l'amor paleza de lor per tota la encontrada.

V. de Raimond de Miraval.

Était l'amour d'eux connu dans toute la contrée.

Messatgiers e privatz e pales.

Aicart del Fossat: Entre dos reys. 

Messagers et privés et publics. 

Adverb. Compta privat e pales

Lo miracles que Dieus li fes. 

V. de S. Honorat.

Conte particulièrement et publiquement le miracle que Dieu lui fit.

Adv. comp. Ans a jurat et dich tot a pales

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

Au contraire il a juré et tout dit ouvertement. 

Aquel papa... era tan luxurios, que las femnas tenia a paletz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 130.

Ce pape... était si luxurieux, qu'il tenait les femmes en public.

Comtan a pales las meravilhas grans. V. de S. Honorat. 

Content publiquement les grandes merveilles.

IT. Palese. (chap. palés: públic, ubert, conegut, evidén, manifest.)

On trouve en catalan l'adverbe composé a pales.

(N. E. ¿Será lo mismo que lo de aquí arriba?: a pales, a paletz.)

2. Palesment, adv., publiquement, ouvertement.

La malafaita fos faita palesment. Trad. du Code de Justinien, fol. 100.

Le méfait fut fait publiquement.

3. Palesamens, Palezamen, adv., publiquement, ouvertement.

Sel que sec son dan palezamen.

B. Carbonel: Aisi com sel. 

Celui qui suit son dommage ouvertement. 

Tos temps ai parlat palesamens e ensenhat en la synagoga.

Hist. de la Bible en provençal., fol. 61.

Toujours j'ai parlé publiquement et enseigné en la synagogue.

CAT. Palesament. IT. Palesemente. (chap. Palesamen : publicamen, ubertamen.)


Palestra, s. f., lat. palaestra, palestre, exercice du corps en luttant.

De palestra, so es de lucha. Eluc. de las propr., fol. 115.

(chap. De palestra, aixó es de lucha.)

De palestre, c'est-à-dire de lutte.

CAT. ESP. PORT. IT. Palestra. (chap. Palestra, palestres.)


Palha, Pailha, Pailla, s. f., lat. palea, paille.

Mescla 'l gra ab la palha.

(chap. Mescle lo gra en la palla.)

Bertrand de Born: Un sirventes on. 

Mêle le grain avec la paille.

Metra la palha al fuoc e lo gra e sos graniers. V. et Vert., fol. 54. 

(chap. Ficará la palla al foc y lo gra als seus granés.)

Mettra la paille au feu et le grain en ses greniers. 

Loc. Porton l' en cossi fos pailha. V. de S. Honorat.

(chap. Lo porten com si fore palla.)

L' emportent comme s'il fût paille.

Jois, chans ensems eron quo 'l palh' e 'l gras.

Giraud de Borneil: Dels bels digs. 

Joie, chant ensemble étaient comme la paille et le grain.

Loc. fig. Torn ferir en la palha

Don esper qu' el gras salha. 

Giraud de Borneil: Qui chantar sol. 

Je reviens frapper sur la paille, dont j'espère que le grain saillisse.

Dieu triara lo gra de la palha al jorn del jutjamen. V. et Vert., fol. 54.

Dieu triera le grain de la paille au jour du jugement. 

Nég. expl. No valon un faitz de pailla.

(chap. No valen (ni) un feix de palla; com los de la Ascuma.)

Roman de Jaufre, p. 87. Ne valent un faix de paille.

CAT. Palla. ESP. Paja. PORT. Palha. IT. Paglia. (chap. Palla, palles.)

2. Palhier, Paillier, s. m., lat. palearium, grenier à paille, meule de paille.

Palhier, 

Escuras e boals.

G. Riquier: Segon qu' ieu. 

Grenier à paille, écuries et étables à boeufs. 

Un paillier que era juxta la maison d'un paure hom.

Trad. du Code de Justinien, fol. 100. 

Une meule de paille qui était contre la maison d'un pauvre homme. 

CAT. Paller. PORT. Palheiro. IT. Pagliaio. 

(ESP. Pajar. chap. Pallé : pallissa, pallisses.)


pallissa, pallisses

3. Palhassa, s. f., chaume, litière.

La palhassa e 'l naus... 

Y an ben at avut.

P. Cardinal: Sel que fes. 

La litière et l'auge... y ont bien eu besoin. 

PORT. Palhaça. IT. Pagliaccia.

4. Paillola, s. f., gésine, couche.

Trobet Heremborc qu' en paillola jascia. V. de S. Honorat. 

Trouva Héremborc qui en gésine gisait. 

IT. Pagliola. (chap. Márfega.)

márfega, màrfega, paillola, gésine, couche

5. Palhar, v., empailler, garnir de paille, de nattes. 

Part. pas. E 'l foc fo netz et clars,

E l' ostal gen palhatz.

Amanieu des Escas: El temps.

Et le feu fut net et clair, et la maison bien garnie de nattes.

(chap. Al corral, ensostrá, escampá sostre, que es pallús que chupe la humitat del fem.)


Palles, adj., lat. pallens, pâle, blême.

Enpero palles es son vis.

Andronicx fon ja revengutz,

C' avia estat palles e mutz.

V. de S. Honorat.

Cependant son visage est pâle.

Andronic, qui avait été pâle et muet, fut déjà revenu. 

ANC. ESP. Palente (MOD. Pálido). IT. Pallente.

(chap. Pálit, palits, pálida, pálides : la cara de coló blanc.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica, Pálit, palits, pálida, pálides : la cara de coló blanc.

2. Paleza, s. f., pâleur.

Paleza ab humilitat. Trad. de Bède, fol. 62.

Pâleur avec humilité.

CAT. Palidesa. ESP. Palidez. PORT. Pallidez. IT. Pallidezza.

(chap. Palidés : blancó de cara.)

3. Pallor, s. f., lat. pallor, pâleur. 

La pallor o la blanquor del solelh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.

La pâleur ou la blancheur du soleil.

ESP. Palor. IT. Pallore.

4. Espalezir, v., pâlir, blêmir.

E m n' espalezis ma color.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Et m' en pâlit ma couleur.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.