Porta

Porta, s. f., lat. porta, porte.

Donen quada jorn, a la porta, a paubres pelegris.

(chap. (ells, elles, flares, monjos, monges) donen cada día, a la porta, als pobres pelegrins, peregrins : peregrinos.)

Philomena.

Ils donnent chaque jour, à la porte, à de pauvres pélerins.

En una maizo hont totas las portas seran clausas.

(chap. A una casa aon totes les portes estarán tancades : closes.)

Liv. de Sydrac, fol. 121. 

En une maison où toutes les portes seront closes.

Fig. La porta

De salvatio 

Don era la claus torta.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

La porte de salut dont était la clef tortue. 

Porta del cel, via de salvamen.

(chap. Porta del sel, vía de salvamén; a vore si sabéu cóm se diu en rumano: la porta de fora; pos igual, sol que la o la pronunsien y escriuen “oa”; seguramen que van aná los catalans a enseñáls o amostráls a parlá, ja ja ja!)

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Porte du ciel, voie de salut.

Prov. Qui bell presen porta, segurs sone a la porta.

V. et Vert., fol. 74.

Qui beau présent porte, hardiment sonne à la porte. 

CAT. ANC. ESP. Porta. ESP. MOD. Puerta. PORT. IT. Porta. (chap. Porta, portes; porteta, portetes; v. portejá, cuan la porta se tanque pel ven o no está ben tancada, está entreuberta: portejo, porteges, portege, portegem o portejam, portegéu o portejáu, portegen; portejaré; portejaría, etc. portechá)

2. Portal, s. m., portail.

En son palaitz, lai on s' en vai jazer, 

A cinc portals.

Giraud de Calanson: A lieys cui. 

En son palais, là où elle s'en va reposer, il y a cinq portails.

Fan portals e bestors

De caus e d'arena ab caire.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Font portails et tours de chaux et de sable avec pierre de taille.

- Trouée.

En las lissas farai portal.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Dans les palissades je ferai trouée. 

Loc. fig. Raso semblaria, 

Si a Amor plazia, 

Que m' amenes a portal. 

Un troubadour anonyme: Ges ancara. 

Il semblerait raison, s'il plaisait à Amour, qu'il m'amenât à terme.

ANC. FR. Haussez vos testes, grands portaux, 

Huys éternels, tenez-vous bants, 

Si entrera le roy de gloire.

Cl. Marot, t. IV, p. 266.

Se retraïrent au palais, au chastel et sur les portaulx de ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 185.

CAT. ESP. PORT. portal. (IT. Portale; chap. Portal, portals, portalet, portalets.)

3. Portel, s. m., guichet, petite porte, porte dérobée.

Lo portel obri demanes.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Le guichet il ouvrit soudain.

An portels tras lor repaire 

Per on intran li cofraire.

(N. E. Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán, y usaba portel, portels, con una l; qué lengua usaba pues, si Raynouard dice que en catalán - moderno - se escribe portell? Pues la única que tuvieron los catalanes, la plana lengua romana, el occitano o lengua de Oc, och, hoc, òc : sí en occitano. Lo mismo pasa con los reyes de Aragón de esa época, Alfonso II, Pedro II y Jaime I. De Pedro II hay un bando ya famoso de 1196, als presentz...)

 

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont des portes dérobées derrière leur demeure par où entrent les confrères.

CAT. Portell. ESP. Portillo. PORT. Portêlo. IT. Portello. (Aragonés portiello; chap. Portell, portells, portellet, portellets; La Portellada, Portellá.)

4. Portela, s. f., portelle, guichet.

Per denant la portela es lo glotz arestat. 

Roman de Fierabras, v. 4014. 

Par devant le guichet s'est arrêté le glouton.

CAT. Portella. PORT (ESP?). Portela. PORT. Portêla. IT. Portella. 

(chap. Portella : portell.)

5. Posterlla, s. f., poterne, petite porte.

Per una posterlla s' en son tuit cinc enblat. 

V. de S. Honorat. 

Par une poterne s'en sont tous cinq enfuis. 

IT. Postierla. (ESP. Poterna : f. Mil. En las fortificaciones, puerta menor que cualquiera de las principales, y mayor que un portillo, que da al foso o al extremo de una rampa. Chap. poterna, poternes: a les fortificassions, porta mes menuda que consevol de les prinsipals, y mes gran que un portell, que done al fosso o al extrem de una rampa.)

6. Portegue, s. m., lat. porticus, portique.

Jhesus anava el temple, el portegue de Salomo.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.

Jésus allait au temple, au portique de Salomon.

(Chap. Jesús anabe al temple o templo, al pórtic de Salomó, Salomón.)

Entro dedins lo portegue del sobeira preveire.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Jusque dedans le portique du souverain prêtre.

CAT. ESP. (pórtico) PORT. IT. Portico. (chap. Pórtic, portics.)

7. Porge, Porgue, s. m., porche, portique.

Aquest dos fo fait el porge de la claustra.

Cartulaire du Bugue, fol. 29. 

Ce don fut fait au porche du cloître.

Lo porgue de Sanh Peyre que hom apela ciotat Leonina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

Le portique de Saint-Pierre qu'on appelle cité Léonine.

(chap. Porche, porches : pórtic, portics.)

8. Portier, s. m., lat. portarius, portier, guichetier. 

En cort de rei mi baton li portier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

(A la cort de rey me esbatussen, me baten o batixen, los portés o porteros, los guardes de la porta. Bertrán de Born, Yo me amago.)

En cour de roi me battent les portiers.

Fuy portiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus portier.

Fig. Lo don de temor es portiers de la gran mayso.

(chap. Lo don de temó (de Deu), po, es lo porté o portero de la gran casa.)

V. et Vert., fol. 46. 

Le don de crainte est portier de la grande maison.

Adj. La sirventa portieira 

Li obri.

(chap. La sirventa portera li obri. Ojo com ha cambiat lo chapurriau respecte al ocsitá de 1288 - 1292, cuan Matfre Ermengaud de Béziers va escriure lo Breviari d'amor.)

Brev. d'amor, fol. 162.

La servante portière lui ouvrit.

CAT. Porter. ESP. Portero. PORT. Porteiro. IT. Portiere. 

(chap. Porté, portero, portés, porteres; tamé de la portería del fútbol; portera, porteres.)

9. Portenier, s. m., portier.

S' el porteniers non dis de no. (N. E. entonces dice hoc, òc, oc, och : sí)

(chap. Si lo porté no diu que no; port + tenier : tinent : teniente, que té lo domini sobre la porta; com lochtinent : lugarteniente; tinença, tinensa de Benifassá, Benifazá, Benifaçá.)

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Si le portier ne dit de non.

10. Portar, v., lat. portare, porter, transporter, supporter.

Coma l' aze del moli que porta aytan volontiers lo blat del paure coma del ric.

(chap. Com lo burro, ruc - Artur Quintana Font - del molí, que porte tan voluntariamen - en voluntat - lo blat del pobre com lo del ric.)

V. et Vert., fol. 54.

Comme l'âne du moulin qui porte autant volontiers le blé du pauvre comme du riche. 

La sentura mesclaia 

Qu' ieu solia senchar, 

Lassa! non l' aus portar.

P. Basc: Ab greu cossire.

La ceinture mêlée que je soulais ceindre, malheureuse! je n'ose la porter.

Que tot hom, que pogues portar armas, vengues ad elh.

(chap. Que tot home, que puguere portá armes, vinguere an ell; acudire, acudiguere; me pregunto si Ramiro II entendríe esta frasse.)

Philomena.

Que tout homme, qui pût porter armes, vînt à lui. 

Fig. Negus non portara la pena del autre.

(chap. Dingú, ningú (no) portará la pena del atre - datre, d'atre, de un atre. En chapurriau no se fa aná esta doble negassió “negus non”. En fransés tamé se diu “nul ne”, “aucun ne”.)

Liv. de Sydrac, fol. 67.

Nul ne portera la peine de l'autre.

Pois Amor mi vol honrar 

Tant qu' el cor vos mi fai portar.

Folquet de Marseille: En chantan.

Puisqu'Amour me veut honorer tant que dans mon coeur il me fait vous porter. 

Non aurem, negus, plus de cabal,

Ni 'n portarem escrit el nostre brieu 

Ad aysselh jorn que rendrem comt' a Dieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nous n'aurons, nul, plus de cheptel, ni n'en porterons d'écrit sur notre bref en ce jour que nous rendrons compte à Dieu. 

Loc. Hom volpilh que porta baneyra.

Le moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Homme lâche qui porte bannière. 

Segrai tant c' om me port a la tomba. 

A. Daniel: Si m fos amors. 

Je suivrai tant (jusqu'à ce) qu'on me porte à la tombe.

- Supporter.

Qu'en patz portes son mal.

V. de S. Honorat.

Qu'en paix il supportât son mal.

- Comporter, conduire.

Se portet fort valentament lo dit conte jove.

(chap. Se va portá, comportá mol valentamen lo dit comte, conde, jove; comte, conde : de comité, un manat, encarregat; compte, cuenta, de computo, computare, contá.)

Chronique des Albigeois, col. 102.

Se comporta fort vaillamment ledit comte jeune.

- En parlant de la gestation. 

Elephant... porta dos ans son concebement.

Eluc. de las propr., fol. 247.

L'éléphant... porte deux ans sa conception.

- Produire, engendrer.

Las autras fan portar efans a las femnas mas qu' en bevo.

Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les autres font porter enfants aux femmes pourvu qu'elles en boivent.

Loc. Lo frug que porta l' albre de sobrietat.

(chap. Lo fruit, la fruita, que porte l' abre, albre, de sobriedat.) 

V. et Vert., fol. 102. 

Le fruit que porte l'arbre de sobriété. 

Ieu suy aitan malastrucx

Que de malastre port la flor.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Je suis autant malheureux que de malheur je porte la fleur.

- Emporter.

Alexandres, que tot lo mon avia, 

No 'n portet ren mas un drap solamen. 

Pons de Capdueil: Er nos. 

Alexandre, qui avait tout le monde, n'en emporta rien excepté un linceul seulement.

- Diriger, conduire.

Fig.: El cor non m' i port.

G. Riquier: A Sant Pos.

Le coeur ne m'y porte pas.

- Avoir, faire paraître.

Tan feras caras portatz.

(chap. Tan fieres cares portéu : vatros, vatres.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Tant farouches faces vous portez.

Loc. S' ieu portes a Dieu tant lial fe,

Elh m' agra fag plus aut d' emperador.

Paves: Ira e. 

Si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus élevé qu'empereur.

Obediensa deu portar

A motas gens qui vol amar.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Obéissance doit porter à nombreuses gens qui veut aimer.

Tug li gran senhor e baro li portavan mot gran onor.

V. de Guillaume de Saint-Didier. 

Tous les grands seigneurs et barons lui portaient moult grand honneur.

Que 'l pro e 'l conoyssen 

Vos porton senhoria.

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Vu que les preux et les connaisseurs vous portent seigneurie (rendent hommage).

Aquilh que porto testimoni fals.

Liv. de Sydrac, fol. 41.

Ceux qui portent témoignage faux. 

Loc. fig. Ges hom no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

On ne peut point porter à fil ni à bon tranchant toutes amours.

Atretan m' en portaria 

Col plus rics reis qu' el mon sia. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us. 

Pareillement je m'en porterais comme le plus puissant roi qui au monde soit. 

Part. prés. Evesques e abbatz portans crossas.

Philomena.

Évêques et abbés portant crosses.

Albre bell e autz e portan motz de bells frutz. 

V. et Vert., fol. 56. 

Arbre beau et élevé et portant moult de beaux fruits. 

Part. pas.

Tan gran peril que tan leu fo portatz.

Giraud de Borneil: Al honor Dieu. 

Si grand péril qui si légèrement fut supporté. 

ANC. FR. Le trésor de l'Église qu'il avoit mauvaisement portet.

Chronique de Cambray.

Voyez Armas, Bras, Fe, Fil, Pols, Testimoni, Vida.

CAT. ESP. PORT. Portar. IT. Portare.

(chap. Portá: porto, portes, porte, portem o portam, portéu o portáu, porten; portat, portats, portada, portades; portaría; si yo portara; portaré.)

11. Port, s. m., agrément de la vie, contentement.

Del gran port e del plazer 

Qu' eu soil aver lo jorn e 'l ser.

B. Calvo: Enquer. 

Du grand contentement et du plaisir que j'ai coutume d'avoir le jour et le soir.

- Port, manière, maintien.

En sos portz servar temprament.

Eluc. de las propr., fol. 71.

En ses manières garder retenue.

En tot ton gienh, en tot ton port, 

D' erguel mostrar te garda fort.

Libre de Senequa.

En toute ta façon, en tout ton maintien, de montrer orgueil garde-toi fort.

CAT. Port. ESP. PORT. (chap.) Porte. IT. Porto.

12. Portamen, s. m., habitude, coutume, façon. 

Noyritz et enformatz en bonas costumas et en bells portamens.

Garda mezura e tempramen en totz sos portamens.

V. et Vert., fol. 76 et 105.

Nourris et instruits en bonnes coutumes et en belles habitudes.

Il garde mesure et tempérament dans toutes ses habitudes.

ANC. FR. L'y envoyoit tant pour les visiter 

Que pour sçavoir de leur bon portement. 

Philippe Hegemon, p. 53.

Resta en joye et seureté du bon portement de son fils.

Rabelais, liv. IV, ch. 3. 

Nous aultres jeunes chevaliers y feymes grant portement et y soustenîmes mains cops mortels.

(N. E. Obsérvese el “nous aultres” de Rabelais comparado con el dialecto occitano catalán “nosaltres”, nos altres, nos autres.)

Ils ne disent pas que tu n'eusses fait bon portement. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 4 et 5. 

CAT. Portament. PORT. IT. Portamento.

13. Portadura, s. f., portée, progéniture.

Ben m'a presa desaventura

C' aia perdut ma portadura.

V. de S. Honorat.

Bien m'a prise désaventure que j'aie perdu ma progéniture.

Dieus non vol, segons natura, 

Que verges porte portadura.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Dieu ne veut pas, selon nature, que vierge porte progéniture.

ANC. FR. Lasse! dolente! quel portéure ai-je faite? 

Pourquoi tendi-je onques mes mameles à iceulz?

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(N. E. mameles : ver Popa.)

IT. Portatura.

14. Portador., s. m., porteur, nouvelliste.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

(chap. Portadó y mostradó d'este públic instrumén. Correu, corriau, que corre.) 

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330.

Porteur et producteur de cet instrument public.

Palafres ambladors, 

Beus e plans portadors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Palefrois ambleurs, beaux et doux porteurs.

L' un portador, l' altre castiador.

Trad. de Bède, fol. 48. 

L'un nouvelliste, l'autre grondeur.

CAT. ESP. PORT. Portador. IT. Portatore. (chap. Portadó, portadós, portadora, portadores; les portadores pera les banastes.)

15. Portaselh, s. f., porte-seau. 

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh.

Pierre d'Auvergne: Cantarai.

Avec son maigre chanter dolent qui est chant de vieille porte-seau.

16. Portacarn, s. m., porte-chair, pourvoyeur.

Portacarn e galiot.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Portechair et forban.

17. Aportar, v., lat. aportare, apporter, amener.

Avia fach aportar candelas e susari.

(chap. Habíe fet aportá (portá, amaní) candeles y (un) sudari.)

V. de S. Honorat.

Avait fait apporter chandelles et suaire.

Fig. Assatz aportera razos.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Assez j'apporterais de raisons. 

No n' escapero mais IIII que aportero las novelhas.

Philomena.

N'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

- Conduire, guider.

Dieus m' aport' a bona fi.

P. Vidal: Abril issic.

Dieu me conduise à bonne fin.

Part. pas. Car el lo degra aver aportat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

Car il devrait l'avoir apporté.

CAT. ANC. ESP. Aportar. IT. Apportare. (chap. Aportá; portá, amaní : aporto, aportes, aporte, aportem o aportam, aportéu o aportáu, aporten; aportat, aportats, aportada, aportades; amanixco o amanixgo, amanixes, amanix, amanim, amaniu, amanixen; amanit, amanits, amanida, amanides; amanida : ensiam amanit : “ensalada”)

18. Comport, s. m., conduite.

Cel que ben se recort 

Ades pot miels blasmar vostre comport.

Bertrand de Born: Atornat m'er. 

Celui qui bien se souvient incessamment peut mieux blâmer votre conduite.

- Action, intensité, force. 

Vey caut e freyt entremesclar, 

Ab l' un pot l' autre amortar, 

E son abdui d' engal comport.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

Je vois chaud et froid entremêler, avec l'un peut l'autre se mitiger, et ils sont tous deux d'égale intensité. 

CAT. Comport. ESP. Comporte (comportamiento). IT. Comporto.

(chap. Comportamén, comportamens; v. comportá, comportás: yo me comporto, comportes, comporte, comportem o comportam, comportéu o comportáu, comporten; comportat, comportats, comportada, comportades, compórtat!; comportaré; si yo me comportara; comportaría.)

19. Cumporta, s. f., comporte, sorte de tour ou de réduit placé au-dessus d'une porte pour en défendre l'accès.

Desus fo la cumporta de grans cayros talhatz.

Roman de Fierabras, v. 3999. 

Dessus fut la comporte de grands quartiers taillés.

(chap. Comporta, comportes, com les de un pantano.)

20. Comportancza, s. f., santé, réussite, végétation.

Non poya far fruc ni bona comportancza.

L'Avangeli de li quatre semencz.

Ne puisse produire fruit ni (avoir) bonne réussite.

21. Comportamen, s. m., conduite. 

Que fassam comportamen et hobras segon lo sieu mandamen.

(chap. Que faigam bon comportamén - bona conducta - y obres segons lo seu manamén.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 2.

Que nous fassions conduite et œuvres selon le sien commandement.

Lauzet fort lurs personas e lur comportamens.

Hist. de la Bible en prov., fol. 21. 

Loua fort leurs personnes et leur conduite.

22. Comportar, v., porter, compenser.

Part. prés. A rason de IX florins per marc... hun comportant l' autre.

Rég. des États de Prov., 1401.

A raison de neuf florins par marc... l'un portant l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Comportar. IT. Comportare. (chap. Comportá : compensá : compenso, compenses, compense, compensem o compensam, compenséu o compensáu, compensen; compensat, compensats, compensada, compensades.)

23. Deportar, v., lat. deportare, amuser, divertir, déporter.

S' en van per deportar lonc ribiera de mar.

V. de S. Honorat. 

S'en vont pour s'amuser le long du rivage de mer.

Per qu' om adoncx mot voluntiers 

S' en vai defora deportar.

Brev. d'amor, fol. 47. 

C'est pourquoi alors moult volontiers on s'en va divertir dehors.

Mas qui ab vielha s deporta 

Suavet sojorna e jay.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Mais qui avec vieille se déporte doucement s'amuse et gît. 

Subst. Cui jois non platz ni deportar.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

A qui joie ne plaît ni le divertir.

ANC. FR. Ki à une vile prucheine 

Voleit aler pur déporter.

Marie de France, t. II, p. 90.

En la forest de Compiegne chaça et se deporta en tel deduit jusques vers l'entrée de l'yver.

En chaces de bois se deporta une pièce de tens.

Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec des Hist. de Fr., t. VI, p. 150 et 152. As tables vont aucuns jouer

Ou aus eschés pour déporter.

(N. E. eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess.)

 

Roman du Châtelain de Couci, v. 480.

ANC. CAT. ESP. Deportar. IT. Diportare.

(chap. entretindres, divertís, fé deport. Deportá es enviá fora, foragitá: deporto, deportes, deporte, deportem o deportam, deportéu o deportáu, deportem; deportat, deportats, deportada, deportades.
No confundí en Anna Gabriel en pilotes es “de portada” de la Interviú. Suiza ha deportat a la fugitiva a España, Bélgica ha deportat al fugitiu a España.)

24. Deport, s. m., amusement, passetemps, divertissement.

Ieu no pretz un denier

Autre deport ni autra benanansa.

T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans. 

Je ne prise un denier autre amusement ni autre bien-être.

Lo vostre bel deport.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Le votre beau divertissement.

ANC. FR. Par solas et par deport.

Roman de la Rose, v. 4596.

ANC. CAT. Deport. ESP. Deporte. IT. Diporto. (chap. Deport, deports.)

(N. E. el catalán moderno inventado usa esport, por lo que el verbo sería esportar.)

25. Emportar, Enportar, v., emporter, enlever.

Li angel l' emportavan

Sus el cell dreita via.

(chap. Los angels sel emportaben cap al sel dreta vía. Sus : dal, cap a dal, en fransés tamé sus, dessus : a dal.)

V. de S. Honorat. 

Les anges l'emportaient sus au ciel directement.

El diable l' emporta

Ins al foc d' ifern.

(chap. Lo diable, dimoni, sel (se 'l) emporte a dins al foc d'infern.) 

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Le diable l'emporte dedans au feu d'enfer.

- Vaincre, surpasser, avoir le dessus.

Pieg que Richartz l' enporta

E plus aunidamen.

Montan Sartre: Coms de Tolosa. 

Pire que Richard il l'emporte et plus honteusement.

- Porter avec soi.

Part. prés. Dieus... tot so que pot esser el pot far, sino faitz... inportans imperfectio. 

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu... tout ce qui peut être il peut faire, sinon faits... emportant imperfection. 

Loc. Venra 'N Artus, sel qu' emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del. 

Viendra le seigneur Artus, celui qui emporta le chat. 

IT. Importare. (chap. Emportá, emportás)

26. Reportar, v., lat. reportare, remporter, rapporter.

Reporton la nueg escura

Totz los frugz amagadamen.

(chap. Arrepeten a la nit oscura, fosca, tots los fruits de amagatontes, amagadamen.)

Brev. d'amor, fol. 127.

Rapportent (pendant) la nuit obscure tous les fruits secrètement.

Ab algunas mercadarias venia, et reportava aur, argent.

(chap. En algunes mercansíes veníe, y portabe or, plata.)

Eluc. de las propr., fol. 161.

Avec aucunes marchandises il venait, et remportait or, argent.

Plus tost puesca reportar cascun dictat.

Leys d'amors, fol. 2.

Plus tôt puisse rapporter chaque composition.

CAT. ESP. PORT. Reportar. IT. Riportare. (chap. Reportá : fé un report, contá; arrepetá (“Reporton la nueg escura”); yo reporto, tú reportes, reporte, reportem o reportam, reportéu o reportáu, reporten; report, reports; reportat, reportats, reportada, reportades.)

27. Supportar, Suportar, v., lat. supportare, supporter, endurer.

Non podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.

(chap. No podíen aguantá ni soportá les grans alarmes que fée, faie; estragos, cabalgades, escaramussa, escaramusses.)

Chronique des Albigeois, col. 43.

Ils ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il causait.

Supporton grands despensas.

(chap. Soporten grans gastos; gastá : despendres de dinés.)

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Supportent de grandes dépenses.

- Fig. Avoir sur les bras.

Egiptias los suportavon formen.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10.

Les Égyptiens les avaient sur les bras fortement.

CAT. Suportar, soportar. ANC. ESP. Soportar (al revés). ESP. MOD. Suportar. PORT. Supportar, soportar. IT. Sopportare.

(chap. Soportá: soporto, soportes, soporte, soportem o soportam, soportéu o soportáu, soporten; soportat, soportats, soportada, soportades; soportaría; si yo soportara; soportaré.)

28. Supportatiu, adj., supportatif, propre à faire supporter.

Votz... es... d' amor exitativa..., de tribalh supportativa, de enuech expulsiva.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Voix... est... d'amour excitative..., de tribulation supportative, d'ennui expulsive. (chap. “tribalh, tribulation” : treball, tribulassió : tripalium, be u saben los de la Ascuma de Calaseit.)

29. Supportacio, s. f., supportation, qualité de supporter, support. Membres... los basses so dels nautz supportacio, cum les pes.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Membres... les bas sont des hauts supportation, comme les pieds. 

ESP. Suportacion (soporte). IT. Sopportazione. 

(chap. Soport, soports. Membres... los de baix són soport dels de dal.)

30. Sobreportar, v., surmonter, dominer, subjuguer.

Aitals amors me sobreporta.

Roman de Jaufre, fol. 86.

Pareil amour me surmonte.

La ira que lo sobreporta lo turmenta.

V. et Vert., fol. 11. 

La colère qui le surmonte le tourmente.

31. Sotzportar, v., supporter, tolérer.

Mas vos, sotzportant tota cura.

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Mais vous, en supportant tout souci.

32. Transportar, Trasportar, v., lat. transportare, transporter, transférer.

Que l' emperi dels Grex ostes,

Et als Latins lo trasportes.

V. de S. Honorat.

Que l'empire des Grecs il ôtât, et aux Latins le transportât. 

En autra persona transportar per donacio. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

En autre personne transporter par donation.

- Se rendre en un lieu.

Se transporton d' aquest realme en los autres realmes.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Se transportent de ce royaume dans les autres royaumes.

Part. pas. Foron trasportat en Sichem.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Furent transportés en Sichem.

CAT. Transportar. ESP. Transportar, trasportar. PORT. Transportar. 

IT. Trasportare. (chap. Transportá: transporto, transportes, transporte, transportem o transportam, transportéu o transportáu, transporten; transportat, transportats, transportada (cárrega), transportades (cárregues))

33. Transport, s. m., transport.

Sino que y aya mandamen de transport.

Fors de Béarn, p. 1075. 

Sinon qu'il y ait commandement de transport.

CAT. Transport. ESP. Transporte, trasporte. PORT. Transporte, IT. Trasporto. (chap. Transport, transports.)

34. Transportamen, Trasportamen, s. m., translation, transposition.

Per aquel trasportamen.

V. de sainte Énimie, fol. 43.

Par cette translation.

Transportamen de paraulas.

Leys d'amors, fol. 132.

Transposition de paroles.

CAT. Transportament. ESP. Trasportamiento (transposición).

IT. Trasportamento. (chap. Transportamén, transposissió.)

35. Transportacio, Transportatio, s. f., lat. transportatio, translation, transport.

De la qual... transportatio parla la decretal.

(chap. De la cual... transportassió (traslassió, transport, traducsió) parle la decretal.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

De laquelle... translation parle la décrétale. 

Non obstant aquela transportacio.

Arbre de Batalhas, fol. 112. 

Nonobstant ce transport.

- Traduction.

Se fay per... transportatio de grec en lati.

Leys d'amors, fol. 44.

Se fait par... translation de grec en latin.

CAT. Transportació. ESP. Transportacion, trasportacion (transportación, traslación, traducción, transposición). PORT. Transposição. 

IT. Trasportazione. (chap. Transportassió, traslassió, transport, traducsió, transposissió.)

Portulaca

MONGÓ

 ¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?

Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.

http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html

EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova de I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.

EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.

Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern (alarden) d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.

Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".

És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i llamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”