Mostrando las entradas para la consulta mules ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mules ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

domingo, 7 de julio de 2024

Mul - Remuneration


Mul, s. m., lat. mulus, mulet.

Burdonem producit equus conjunctus asellae, 

Procreat et mulum junctus asellus equae.

Ebrard. Betun., in graecismo

Perdet tres cavals et un mul.

Guillaume de Berguedan: Mal o fe. 

Perdit trois chevaux et un mulet.

ANC. FR. Et si donna au roi Noblon 

Cargiés trente muls arragons

De pieres et d'or et d'argent.

Roman du Renart, t. IV, p. 425. 

ANC. CAT. Mul. ESP. PORT. IT. Mulo. (chap. Macho, machos; mulo, mulos.)

2. Mula, s. f., lat. mula, mule.

Sembla mula quan reguanha.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

Ressemble à mule quand elle rechigne. 

CAT. ESP. PORT. IT. Mula. (chap. mula, mules, com la desmemoriada de Desideri Lombarte.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

3. Mulet, s. m., mulet.

Lo duc Teri d'Ardena sus un mulet lo lia. Roman de Fierabras, v. 4832. 

Le duc Thierry d'Ardenne sur un mulet le lie.

ESP. Muleto. IT. Muletto. (chap. Mulet, mulets; muleta, muletes.) 

4. Muleiar, v., aller à mulet.

Li Espanhol muleio. Leys d'amors, fol. 51. 

Les Espagnols vont à mulet.

(chap. Mulejá : aná en macho o mulo o mula, com los mossens de allacuanta, per ejemple lo arzobispo de Saragossa García Fernández de Heredia.)

5. Mulin, adj., de mule, de mulet.

Carns mulinas so peiors que d'aze per digerir.

Eluc. de las propr., fol. 254.

Les chairs de mulet sont pires que d'âne pour digérer. 

IT. Mulino.


Mun, Mon, Mont, s. m., lat. mundus, monde, univers. 

Mielz sabetz gardar home de dan,

Que venh' a vos, qu'autre reys qu' el mun sia.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Mieux vous savez garantir de dommage homme qui vienne à vous, qu'autre roi qui soit au monde. 

Mielher etz del mon e la belaire.

Perdigon: Aissi cum selh. 

Vous êtes la meilleure du monde et la plus belle.

- Mystiq. Le siècle.

Trop ameron lo mont, e pauc lo paradis. La nobla Leyczon. 

Aimèrent beaucoup le monde, et peu le paradis.

- La vie future, le ciel.

Totz l'autre mons no m poiria 

Tener nulh pro, s'ieu no us vezia.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni. 

Tout l'autre monde ne me pourrait tenir nul profit, si je ne vous voyais pas.

- La nature, la terre.

Belh m'es lo dous temps amoros, 

Lanquan lo mons reverdezis.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

M'est beau le doux temps amoureux, quand la nature reverdit. 

ANC. FR. Fortune se jeue del mont:

Li un vienent, li autre vont. Roman du Renart, t. III, p. 291.

E li dus jura Dex, ki li mund pot salver. Roman de Rou, v. 3849.

CAT. Mon. ESP. PORT. Mundo. IT. Mondo. (chap. Mon o món, mons. Podem escriure món per a diferensiál de mon : lo meu.)

2. Mondan, Monda, adj., lat. mundanus, mondain, du monde.

Jois mondans es dolors.

B. Zorgi: Ben es.

Plaisir mondain est douleur.

Aquestas doas maneras d'amors son comunals a totas mondanas creaturas. Brev. d'amor, fol. 4.

Ces deux manières d'amour sout communes à toutes créatures du monde.

CAT. Mondá, mundá. ESP. PORT. Mundano. IT. Mondano. 

(chap. del món.)

3. Mundanal, Mondanal, adj., mondain.

Pessamens carnals e mondanals. V. et Vert., fol. 88. 

Pensées charnelles et mondaines.

Ni 'ls mondanals bes. Leys d'amors, fol. 28. 

Ni les biens mondains.

Cort ecclesiastica o mundanal. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 65.

Cour ecclésiastique ou mondaine.

ANC. CAT. ANC. ESP. Mundanal. (chap. Del món, mundanal, mundanals.)

4. Mundial, Mondial, adj., lat. mundialis, mondain, du monde.

De la natura e de disposicio mundial.

Dieus qui, en la civilitat mondial, es un princep reglant, ordenant.

Eluc. de las propr., fol. 105 et 2.

De la nature et de disposition du monde.

Dieu qui, dans la civilité mondaine, est un principe réglant, ordonnant. ANC. ESP. Mundial. IT. Mondiale. (chap. Mundial, mundials.)


Mundar, Mondar, v., lat. mundare, monder, nettoyer, purifier.

De la sotil pel los mundatz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De la fine peau vous les mondez. 

Fig. Mondan los de lors malvestatz. Brev. d'amor, fol. 2. 

En les purifiant de leurs méchancetés. 

E 'l mons es estranhatz de mondar, 

Quar hom no cre autre ni es crezutz. 

G. Riquier: Fortz guerra. 

Et le monde est éloigné de se purifier, car homme ne croit un autre ni n'est cru.

Ses mondar, non pot montar amon.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Sans se purifier, il ne peut monter là haut.

Part. pas. Aprop auretz un budel quist

De galina, e be mondat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après vous aurez cherché un boyau de poule, et bien nettoyé.

Fo sanada e mondada. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2. 

Fut guérie et purifiée.

ANC. FR. Monder ne se puet hom mondains,

S'il n'est desmondés dou monde ains.

Roman du Renart, t. IV, p. 175.

Ainsi Jhésus-Crist te munda. Jehan de Meung, Test., v. 898.

Les vieux péchés des âmes lave et munde. Forcadel, p. 265.

CAT. Mundar. ESP. PORT. Mondar. IT. Mondare. 

(chap. Mundá, llimpiá, purificá, traure los pecats; mondá : pelá una pataca.)

2. Mund, Mon, Monde, Munde, adj., lat. mundus, pur, net. 

Er del tot mons e lavatz.

Pons de Capdueil: En honor. 

Sera du tout net et lavé. 

Us greus peccatz que m cofon, 

E vos podetz m' en far mon.

G. Riquier: Aissi com es. 

Un grief péché qui me confond, et vous pouvez m'en faire pur.

Tan vos vi bona e bella, 

E de totz mals munda e pucella. 

Un Troubadour Anonyme: Si trobess tan. 

Tant je vous vis bonne et belle, et de tous maux pure et pucelle.

Ses cor vauc e ses cor veng..., 

Que de cor soi mondes e blos.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Sans coeur je vais et sans coeur je viens..., vu que de coeur je suis net et vide. 

ANC. FR. Nus n' est si justes ne si mondes 

Qui ne périsse à cel passaige.

Fables et cont. anc., t. I, p. 287. 

Or preiom Deu ke pur sa grace 

De nos péchiez mundes nus face. Marie de France, t. II, p. 499.

Haute dame, pucele monde. Fables et cont. anc., t. II, p. 437.

ESP. Mondo. PORT. Mundo. IT. Mondo. (chap. mondo, llimpio, pur.)

3. Munditia, Mondicia, s. f., lat. munditia, pureté, propreté.

Lors vestirs era blanx en signe de mondicia.

(chap. Los seus vestits eren blancs en signe de mundissia : puresa : llimpiesa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151.

Leur vêtement était blanc en signe de pureté.

Las non munditias.... del antechrist. Doctrine des Vaudois.

Les non puretés.... de l'antechrist. 

ANC. FR. Chasteté et mundicité doivent mettre la blanche nape licitemant. Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. II, p. 209. 

PORT. Mundicia. IT. Mondizia. (chap. Mundissia, mundissies; puresa, pureses; llimpiesa, llimpieses.) 

4. Mundament, s. m., épurement, purification.

Mundament de l'esposa de Christ. Doctrine des Vaudois. 

Purification de l'épouse de Christ.

IT. Mondamento. (chap. Mundamén, mundamens : purificassió, purificassions.)

5. Mondansa, s. f., purification.

Perdonansa

N' er mondansa.

J. Esteve: Lo senhers. 

Pardon en sera purification.

6. Mondador, s. m., vanneur, nettoyeur. 

Mondadors et baruteladors fazen un cors de mondadors, ho baruteladors. Cartulaire de Montpellier, in fine. 

Vanneurs et bluteurs faisant un corps de vanneurs, ou bluteurs. 

ESP. PORT. Mondador. IT. Mondatore. (chap. Mondadó, mondadós, mondadora, mondadores; llimpiadó, llimpiadós, llimpiadora, llimpiadores; palillo o tochet per a les dens : mondadó de dens. Peladó de pataques, peladós, peladora, peladores.)

7. Mundificar, Mondificar, v., purifier, nettoyer.

Per nafra mondificar. Brev. d'amor, fol. 50. 

(chap. Per a llimpiá una nafra; desinfectá, purificá una ferida o llaga.)

Pour nettoyer blessure.

Mundificar les malautes.

Eluc. de las propr., fol. 211. 

Purifier les malades.

Fig. Home luocz non mondifica,

Mas hom sanhs lo loc sanctifica.

Brev. d'amor, fol. 98.

Le lieu ne purifie pas l'homme, mais l'homme saint sanctifie le lieu.

ANC. FR. Quant cilz qui tout fist et créa 

Nos péchiez y mondifia.

Jehan de Meung. Test., v. 247. 

Crainte de Dieu est la vive fontaine 

Mondifiant toute macule humaine. 

J. Bouchet, Triomph. de François Ier, fol. 127.

ESP. PORT. Mondificar. IT. Mondificare. (chap. Mundificá.)

8. Mundificacio, s. f., nettoiement, purification.

Mundificacio dels enfantz.

Cove qu'el malaute use de mundificacio del sieu cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 30 et 48.

Nettoiement des enfants.

Il convient que le malade use de la purification de son corps. 

IT. Mondificazione. (chap. Mundificassió, mundificassions.)

9. Desmundar, v., salir, contaminer, souiller.

E 'l mons degra mondar, mas per un pom...

Desmundet si.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Et le monde devrait se purifier, mais pour une pomme... il se souilla. ANC. FR. Ki se desmonde et ki se mont;...

Et s'il avient k' il se desmondent, 

Errant faisons k' il se remondent. 

Roman du Renart, t. IV, p. 174.

(chap. Desmundá : embrutá, engorriná, contaminá.)

10. Esmundar, v., lat. emundare, purger, purifier. 

Fig. Non esmundam nostra pessa.

Fraire, esmundem nos de tota orduma de charn.

Trad. de Bède, fol. 54 et 60.

Nous ne purifions pas notre pensée.

Frères, purifions-nous de toute ordure de chair. 

Part. pas. Per orazos sem esmundat.

Trad. de Bède, fol. 66. 

Par oraisons nous sommes purifiés. 

ANC. FR. De mes péchiez trestoz m' esmonderoie. Bekker, p. 173.

11. Emundamen, s. m., purification, épurement.

Amors 

De Dieu er guitz

Dels emundamens

De lurs fallimens.

J. Esteve: Quossi moria. 

Amour de Dieu sera guide des purifications de leurs fautes.

12. Emundacio, s. f., lat. emundatio, purification.

Donec salut et emundacio. Eluc. de las propr., fol. 151. 

Donna salut et purification.

ESP. Emundación.

13. Inmundicia, s. f., lat. immunditia, immondicité, impureté, saleté.

Tota inmundicia no sia nomnada. Trad. de Bède, fol. 44. 

Que toute impureté ne soit nommée.

Purga inmundicia de uelhs. Eluc. de las propr., fol. 210. 

Purge immondicité d'yeux. 

CAT. Immundicia. ESP. Inmundicia. PORT. Immundicia. IT. Immondizia.

(chap. Inmundissia, inmundissies : brutissia, brutissies; gorrinada, gorrinades; bassura, bassures; impuresa, impureses. In + mundissia, in + llimpiesa.)


Municipal, adj., lat. municipalis, municipal.

Statuts municipals. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 98. '

(chap. Estatuts munissipals.)

Statuts municipaux.

Las dichas costumas e leis municipals. Cartulaire de Montpellier, fol. 42.

(chap. Les dites costums y leys munissipals.)

Les dites coutumes et lois municipales.

CAT. ESP. PORT. Municipal. IT. Municipale. 

(chap. Munissipal, munissipals.)

2. Comun, Como, adj., lat. communis, commun. 

Puis lo depart lo coms a gen comuna.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Puis le comte le distribue à gent commune. 

Comun son aquel que perteno al mascle et al feme ensem. Gram. prov.

Communs sont ceux qui appartiennent au masculin et au féminin ensemble.

Totas res... han una fi comuna. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toutes choses... ont une fin commune. 

Segond la disposition del drech comun. Statuts de Provence. BOMY, p. 5.

Selon la disposition du droit commun.

Substantif. Communauté, la commune. 

Sona 'l campana, 

E lo vielhs comuns venc... 

Tantas n' a prez e derocad' e morta, 

Qu' el vielhs comuns s' esmay' e s desconorta.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Sonne la cloche, et la vieille communauté vint... Tant en a pris et renversé et détruit, que la vieille communauté s' effraye et se déconcerte. 

L' onratz comus de Florensa valens. 

G. Riquier: Tan m'es. 

L' honorée commune de Florence vaillante. 

Alcus hom qui fo amministraire del aver del comun d'alcuna terra.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Aucun homme qui fut administrateur de l'avoir de la communauté d'aucune terre.

Autra despensa et servizis fachs en l' ostal del comun als cossols, familiars et autres. Tit. de 1428. Hist. de Nîmes. t. III, pr., p. 227. 

Autre dépense et service faits en l'hôtel de la commune aux consuls, domestiques et autres.

- Trésor public.

Deu tornar al fisco, so es lo comos de Roma. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 47.

Doit retourner au fisc, c'est-à-dire le trésor de Rome. 

Adv. comp. Quant tu metras ta oratio en comu, tu as part el comunal de sancta Glieya. V. et Vert., fol. 39. 

Quant tu mettras ton oraison en commun, tu as part à la communauté de sainte Église.

ANC. FR. S'assemblèrent ceux dudit commun en très grand nombre.

Monstrelet, t. I, fol. 244.

CAT. Comú. ESP. Común. PORT. Commun. IT. Comune. 

(chap. Comú, comuns.)

3. Comuna, Comunia, s. f., commune. 

Lo reis, sas comunas a fort somo 

Per anar metre setge.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93. 

Le roi, ses communes a fortement sommé pour aller mettre siége.

Aqui vengro gran re de comunias. Philomena. 

Là vinrent beaucoup de communes.

ANC. CAT. IT. Comuna. (chap. comuna, comunes; comunidat, comunidats.)

4. Cominal, Comunal, Communal, Cumunal, adj., commun, public, moyen. 

Metrem l' a San Gili, corn en loc cominal.

P. Bremond Ricas Novas: Pus partit. 

Nous le mettrons à Saint-Gilles comme en lieu commun.

Autafort, lo lor comunal castel. V. de Bertrand de Born. 

Autefort (Hautefort), le leur château commun. 

La vida cumunal de nostre refreytor. V. de S. Honorat. 

La vie commune de notre réfectoire.

A totz es comunals mortz.

Aimeri de Bellinoy: Quant mi.

A tous est commune la mort.

Si fempnas communals usa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

S'il fréquente femmes publiques.

ANC. FR. Après ce, retourna à la vie communal. 

Chronique, Ms. de Berne, t. II, fol. 48.

- Égal, pareil.

Amix, son home cominal.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Ami, les hommes sont égaux.

- Vulgaire, bas.

Naysser volc...

El pus cominal luoc que sia.

Les sept Joyes de la Vierge. 

Voulut naître... au lieu le plus commun qui soit. 

Subst. Mon sirventes tramet al cominal 

De tota gen. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Je transmets mon sirvente au commun de toute gent.

Sirventes non es leials,

S' om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des supérieurs.

- Substant. Communauté, commune. 

En Bernar de la Tor a donat e altreiat al cuminal de Bessa... 

Lo cuminals de la vila. Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Le seigneur Bernard de la Tour a donné et octroyé au commun de Besse... Le commun de la ville.

El comunal d'Agen, de la ciutad e del borc. 

Tit. de 1226. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 308.

Au commun d'Agen, de la cité et du bourg.

- Adverbial. A la fois, en commun. 

Feron sobr' els rotiers tuit essem, cominal. Guillaume de Tudela. Frappent sur les routiers tous ensemble, à la fois. 

Adv. comp. A foc crido per cominal.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Au feu ils crient en commun.

ANC. CAT. ESP. Comunal. IT. Comunale. (chap. Comunal, comunals.)

5. Comunalha, Comunailla, s. f., communauté, société.

E 'l met en la comunailla.

Marcabrus: Quant l'aura. 

Et le met en la communauté. 

Adv. comp. Ieu 'lh part l'uou e la mealha, 

E, s' el pueys vol la mia part, 

Ieu la 'lh giet de comunalha. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

Je lui partage l'oeuf et la moelle, et, si ensuite il veut la mienne part, je la lui jette de communauté. 

Si 'l tolc una vetz lo castel d' Autafort qu' era d' amdos en comunailla.

V. de Bertrand de Born. 

Ainsi lui enleva une fois le château d'Autefort qui était de tous deux en communauté.

6. Cominaltat, Cuminaltat, Communautat, Comunitat, s. f., lat. communitatem, communauté, municipalité.

Que la dicha communautat et universitat aia... archa communa.

Charte de Gréalou, p. 64. 

Que la dite communauté et universalité ait... caisse commune.

E 'ls borzes de Tolosa, e la cominaltatz. Guillaume de Tudela. 

Et les bourgeois de Toulouse, et la communauté.

En la comunitat de las planetas. Eluc. de las propr., fol. 2. 

En la communauté des planètes. 

ANC. FR. Contregarder la cité et la communité.

Macault, Trad. des Apopht., fol. 14. 

CAT. Comunitat. ESP. Comunidad. PORT. Communidade. IT. Comunaltà, comunità, comunitate, comunitade. (chap. Comunidat, comunidats.)

7. Comunaleza, Cumunaleza, Cumenalesa, Cominaleza, s. f., communauté.

La comunaleza del mestier. Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens. La communauté du ministère. 

Elegutz ad aconselhar la comunaleza de Monpeslier.

Ad ops de la cominaleza de Monpeslier.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Élus pour conseiller la communauté de Montpellier.

Pour le besoin de la communauté de Montpellier. 

Ben es foll e plen de fadeza 

Que so qu' es sieu met en cumenalesa. 

Dialogue de l'âme et du corps. 

Bien est fou et plein de sottise qui met en communauté ce qui est sien. ANC. ESP. Comunaleza.

8. Comunalmen, Cuminalment, Cominalmen, adv., communément, également, en commun, ensemble.

Prendetz sal et agrimen, 

E crematz o comunalmen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez sel et aigremoine, et brûlez cela ensemble. 

Un jorn ve que so qu' ajostas 

Ira tot cominalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Un jour vient que ce que tu assembles ira tout ensemble.

Que pogues dar a totz cominalmen.

Un troubadour anonyme: Tot aissi. 

Que je pusse donner à tous également. 

ANC. FR. Donc corurent as armes trestuit comunalment.

Roman de Rou, v. 2217.

ANC. CAT. Comunalment. ESP. IT. Comunalmente. 

(chap. Comunalmen, en comú, igualmen, tot jun).

9. Descominal, Descomunal, adj., excessif, démesuré, extraordinaire, désagréable, étrange, rigoureux.

Mos greus mals 

Qu' ieu ai sufertz grans e descominals.

Cadenet: Ab leyal cor. 

Mes pénibles maux que j'ai soufferts grands et excessifs.

Vas mi a cor descominal.

G. Faidit: Ben a Amors. 

Vers moi elle a coeur rigoureux. 

Aquest baro descominal. 

Le Moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Ce baron étrange. 

Non pot aver plag plus descomunal. 

Lanfranc Cigala: Non sai si m. 

Ne peut avoir plaid plus désagréable. 

CAT. ESP. Descomunal. (chap. Descomunal, descomunals; exessiu, desmesurat, extraordinari, desagradable, extrañ, rigurós.)

10. Comunicabilitat, s. f., communicabilité, transmission. 

Lutz... es de summa alegretat, de summa comunicabilitat.

Eluc. de las propr., fol. 120. 

La lumière... est de grande allégresse, de grande communicabilité. 

CAT. Comunicabilitat. ESP. Comunicabilidad. 

(chap. Comunicabilidat, comunicabilidats.)

11. Comunicatiu, adj., communicatif, expansif.

Lutz es... de si... comunicativa. Eluc. de las propr., fol. 119. 

La lumière est.... par soi.... communicative. 

Fig. Tota bontat es de si naturalment difuziva e liberalment comunicativa.

Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toute bonté est de soi naturellement diffusive et libéralement communicative. 

CAT. Comunicatiu. ESP. Comunicativo. PORT. Communicativo. 

IT. Comunicativo. 

(chap. Comunicatiu, comunicatius, comunicativa, comunicatives.)

12. Communiquar, Comunicar, v., lat. communicare, communiquer. Deves communiquar a la sancta Gleisa. Doctrine des Vaudois. 

Tu dois communiquer à la sainte Église. 

No posca si comunicar. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Ne puisse se communiquer. 

Part. prés. Doas autras suturas comunican a las autras plagas.

Trad. d'Albucasis, fol. 42. 

Deux autres sutures communiquant aux autres plaies.

CAT. ESP. Comunicar. PORT. Communiquar. IT. Comunicare.

(chap. Comunicá, comunicás: yo me comunico, comuniques, comunique, comuniquem o comunicam, comuniquéu o comunicáu, comuniquen; comunicat, comunicats, comunicada, comunicades.)

13. Communion, Comunion, s. f., lat. communionem, communion. 

En la sancta Glieya catholica, en la comunion dels sancts.

V. et Vert., fol. 6. 

En la sainte Église catholique, en la communion des saints.

La spiritual refectio a communion. Doctrine des Vaudois. 

La réfection spirituelle en communion. 

CAT. Comunió. ESP. Comunión. PORT. Communhão. IT. Comunione.

(chap. Comunió, comunions.)

14. Communiar, Cumeniar, Cumengar, Cumenegar, v., lat. communicare,

communier.

Es si fach cumeniar. V. de S. Honorat. 

Il s'est fait communier.

So son doas cosas en las quals communion li saint. Doctrine des Vaudois.

Ce sont deux choses en lesquelles communient les saints.

Ar si cumenian tut. V. de S. Honorat. 

Maintenant ils communient tous. 

ANC. FR. Je ne fui communiez

Bien a passé deus ans entiers. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 108. 

ESP. Comulgar. PORT. Commungar. IT. Comunicare. 

(chap. Combregá: combrego, combregues, combregue, combreguem o combregam, combreguéu ocombregáu, combreguen; combregat, combregats, combregada, combregades.)

15. Cumerguar, v., communier. 

No ns devem tan asegurar 

Que cumerguem ses cofessar.

Brev. d'amor, fol. 116.

Nous ne devons pas tant nous assurer que nous communiions sans nous confesser.

Pos lo ducs es absoutz, es cumergatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Après que le duc est absous, il est communié.

16. Escominio, Excomunio, Escumenio, s. f., lat. excommunicatio, excommunication.

Trop estaitz en l' escominio.

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

Vous restez trop en l' excommunication. 

Sentencia d' excomunio. Brev. d'amor, fol. 116. 

(chap. Sentensia d' excomunió.)

Sentence d' excommunication. 

Mespresan l' escumenio del papa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 194.

Méprisent l' excommunication du pape.

CAT. Escomunió. ESP. Excomunión. PORT. Excommunhão. 

(chap. Excomunió, excomunions; excomunicá : ex + comunicá, combregá.)

17. Escumeniazon, s. f., lat. excommunicationem, excommunication.

En escumeniazon

Vos metriam ades e e malediction.

Guillaume de Tudela. 

En excommunication nous vous mettrions incessamment et en malédiction.

CAT. Escomunicació, excomunicació. ESP. Excomunicación (Excomunión). IT. Scomunicazione. (chap. Excomunió, excomunions; excomunicassió, excomunicassions.)

18. Escumergamen, Escomergament, s. m., excommunication.

O per escumergamen, o per yssilh. V. et Vert., fol. 58.

Ou par excommunication, ou par exil. 

L' arssevesque Turpi lor a mandat em pena d' escomergament. Philomena. 

L' archevêque Turpin leur a mandé sous peine d' excommunication.

ANC. FR. En prise si pou les escommeniemens. Joinville, p. 14. 

De cele escumengement 

Grondillierent Engleiz forment; 

De l' escumenge ont grant poor.

Roman de Rou, v. 12359. 

Car tousjours estoit en sentence d' excommuniment. 

Comines, liv. I, p. 114.

Sur les peines d' excommuniemens. Monstrelet, t. II, fol. 118.

ESP. Excomulgamiento. IT. Scomunicamento.

19. Escumenegable, adj., exécrable, réprouvé.

Escumenegable jujamen. Trad. de la 2e Épître de S. Pierre. 

Exécrable jugement.

10. Escomeniar, Escomengar, Escumenjar, Escumengar, Escumenegar, v., lat. excommunicare, excommunier, réprouver.

Son avesque lo deu escomengar. Arbre de Batalhas, fol. 209. 

Son évêque le doit excommunier. 

Al apostoli mandem 

Un messatgiers,

Que escomunie

Cosselhs e cosselhiers.

P. Basc: Ab greu.

Au pape mandons un messager, afin qu'il excommunie conseils et conseillers.

Lo comte de Tolosa, anet excomeniant. Guillaume de Tudela. 

Le comte de Toulouse, il alla excommuniant. 

Car, si a tort escumenjas, 

De tu meteis cre que t venjas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Car, si à tort tu excommunies, de toi-même crois que tu te venges. 

Part. pas. Seretz n' escomeniatz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Vous en serez excommunié.

Causa escumenegada. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 10.

Chose réprouvée.

(chap. Excombregá, excomunicá.)

21. Escumergar, Excumergar, v., excommunier.

Part. pas. Escumergatz era de la auctoritat de Deu. V. et Vert., fol. 78.

Il était excommunié par l'autorité de Dieu. 

Tu yest escumergatz. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 10. 

Tu es excommunié.

Aquel a tort excumergatz 

No seria.

Brev. d'amor, fol. 116. 

Celui-là à tort excommunié ne serait. 

ANC. FR. Avant se lessent les gens mourir excommeniés que il se facent absodre. Joinville, p. 14. 

E tuz iceux escumengout.

Marie de France, t. I, p. 66. 

J'ai bien esté neuf ans entiers 

Parjures et escomeniez.

Roman du Renart, t. III, p. 304.

CAT. Escomunicar, excomunicar. ESP. Excomulgar. PORT. Escommungar. IT. Scomunicare. (chap. Excomunicá, excombregá.)

22. Immunitat, s. f., lat. immunitatem, immunité. 

Jurar... servar e gardar... immunitats. Statuts de Provence. Bomy, p. 6.

Jurer... observer et garder... immunités. 

Gracias, conventions, immunitats.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 63. 

Grâces, conventions, immunités. 

CAT. Immunitat. ESP. Inmunidad. PORT. Immunidade. IT. Immunità, immunitate, immunitade. (chap. Inmunidat, inmunidats.)

23. Remuneration, s. f., lat. remunerationem, rémunération, récompense.

En gasardo et en remuneration d'aquel anniversari.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126. 

En récompense et en rémunération de cet anniversaire.

CAT. Remuneració. ESP. Remuneración. PORT. Remuneração. 

IT. Remunerazione. (chap. Remunerassió, remunerassions; v. remunerá; recompensa, recompenses, v. recompensá).