Mostrando las entradas para la consulta mobles ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mobles ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de agosto de 2024

Nota, Noda - Ignorar

 

Nota, Noda, s. f., lat. nota, note, marque.

Notas ni quartas escrir.

P. Cardinal: Qui vol. 

Écrire notes et chartes. 

Fig. Honestamens uzar de vestirs ses exces e ses nota de herguell.

V. et Vert., fol. 104.

User honnêtement de vêtements sans excès et sans note d'orgueil.

Pesma noda es ergoils en tenso. Trad. de Bède, fol. 35.

(chap. Péssima nota es l' orgull en tensó : contestassió : disputa : discussió.)

Très mauvaise marque est orgueil en contestation.

- Note de musique.

En paraullas que passon per la boca o en nota de cans o de sos dissolutz. v. et Vert., fol. 88. 

En paroles qui passent par la bouche ou en note de chant ou d'airs désordonnés.

CAT. ESP. PORT. IT. Nota. (chap. Nota, notes.)

2. Notari, s. m., lat. notarius, notaire. 

Cartas que no son faitas per cominal persona, so es per notari.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Chartes qui ne sont faites par personne commune, c'est-à-dire par notaire.

De sempre hay vist que ña chen que diu que parlem catalá per lo que se veu als treballs (protocolos) dels notaris de fa mol tems.

Notaris que fan falsas letras, e falson los sagells, e fan libells falces e falsas cartas. V. et Vert., fol. 15. 

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

Notaires qui font de fausses lettres, et faussent les sceaux, et font des mémoires faux et de faux actes.

CAT. Notari. ESP. PORT. Notario. IT. Notaro, notaio.
(chap. Notari, notaris, notaria, notaries.)

mas de les notaries, notari, notaris, notaria

3. Notaria, s. f., notariat, office de notaire.

L'offici de notaria...; la venda de las notarias.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.

L'office de notariat...; la vente des notariats.

CAT. Notaria. ESP. Notaría. IT. Notaría, notería. (chap. Notaría, notaríes.)

4. Notariat, s. m., notariat, fonction de notaire. 

Finit lo termi de lor notariat. Fors de Béarn, p. 1077. 

Le terme de leur notariat fini.

ESP. Notariato. (chap. Notariat, notariats : funsió de notari.)

5. Notatio, s. f., lat. notatio, observation, remarque.

Notatios es cant, per certz senhals, hom demostra la natura d'ome.

Leys d'amors, fol. 148.

La remarque est quand, par certains signes, on indique la nature de l'homme.

ANC. CAT. Notació. ANC. ESP. Notación. PORT. Notação.

(chap. Notassió, notassions; observassió, observassions.)

6. Notable, adj., lat. notabilis, notable.

E 'ls fags notables. Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.

(chap. Y los fets notables.)

Et les faits notables.

Esta doctrina 

Sancta, notabla e fina.

Brev. d'amor, fol. 110. 

Cette doctrine sainte, notable et pure. 

CAT. ESP. Notable. PORT. Notavel. IT. Notabile. (chap. Notable, notables.)

7. Notablament, Notablamen, adv., notablement, honorablement.

Ditz notablamen de tres dictios. Leys d'amors, fol. 112. 

Dit notablement de trois mots. 

Lo qual me reculhic mot notablament.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Lequel me reçut moult honorablement. 

CAT. Notablement. ESP. (notablamente) Notablemente. PORT. Notavelmente. IT. Notabilmente, notabilemente. 

(chap. Notablemen; honorablemen.)

8. Notar, v., lat. notare, noter, dénoter, indiquer.

Notar... e summariamen remembrar las istorias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. 

Noter... et sommairement rappeler les histoires. 

L' autre jorn, per aventura,

M' anava sols cavalcan, 

Un sonet notan.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

L'autre jour, par aventure, je m'en allais seul chevauchant, notant un sonnet.

Notar quals sion las causas del nostre departiment. 

Doctrine des Vaudois.

Noter quelles soient les causes de notre séparation. 

Car la prima lettra d' amor 

Apellon a, e nota plor.

P. Milon: En amor trop. 

Car la première lettre d'amour on appelle A, et elle dénote pleur.

CAT. ESP. PORT. Notar. IT. Notare. (chap. Notá: noto, notes, note, notem o notam, notéu o notáu, noten; notat, notats, notada, notades; anotá, apuntá)

9. Denotar, v., lat. denotare, dénoter, désigner.

Aysso denota la virtut del vocable, cum simple vuelha dire ses plec. Denoto indignacio de coragge.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 40. 

Ceci dénote la qualité du mot, comme simple veuille dire sans pli.

Dénotent indignation de coeur. 

CAT. ESP. PORT. Denotar. IT. Denotare, dinotare.

(chap. Denotá: denoto, denotes, denote, denotem o denotam, denotéu o denotáu, denoten; denotat, denotats, denotada, denotades.)

10. Notificar, v., lat. notificare, notifier.

Notificam per la tenor de las presens.

(chap. Notificam o notifiquem per la tenor de les (cartes) presens.)

Justel, Preuves de l'Hist. de la maison de Turenne, 1404.

Nous notifions par la teneur des présentes. 

Part. pas. Las benedictios... foro promulgadas et notificadas.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Les bénédictions... furent promulguées et notifiées. 

CAT. ESP. PORT. Notificar. IT. Notificare. (chap. Notificá: notifico, notifiques, notifique, notifiquem o notificam, notifiquéu o notificáu, notifiquen; notificat, notificats, notificada, notificades. Te notifico que no te hi ficos.)

11. Notificatiu, adj., qualificatif, indicatif.

So notificatius de las personas divinas. Eluc. de las propr., fol. 7.

Sont qualificatifs des personnes divines.

(chap. Notificatiu, notificatius, notificativa, notificatives; cualificatiu, cualificatius, cualificativa, cualificatives; indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)

12. Notori, adj., lat. notorius, notoire, connu. 

A totz manifestz e notoris. Leys d'amors, fol. 118.

(chap. A tots manifest y notori.)

A tous manifeste et notoire.

CAT. Notori. ESP. PORT. IT. Notorio. (chap. Notori, notoris, notoria, notories; manifest, manifests, manifesta, manifestes; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

13. Noticia, s. f., lat. notitia, notice, connaissance, notion.

Noms es ditz de nomnar o de noticia, so es conoysshensa.

Leys d'amors, fol. 44.

Nom est dit de nommer ou de notice, c'est-à-dire connaissance.

Noticia certa dels temps et dels momens. Eluc. de las propr., fol. 121.

(chap. Notissia serta dels tems y dels momens.)

Notion certaine des temps et des moments.

CAT. ESP. PORT. Noticia. IT. Notizia. (chap. Notissia, notissies; v. notissiá : doná una notissia : avisá, contá, fé notori.)

14. Nocio, s. f., lat. notio, notion, connaissance.

D'aquestas nocios, sapias que cascuna es una et indiviza.

Eluc. de las propr., fol. 7. 

De ces notions, sachez que chacune est une et indivise.

CAT. Noció. ESP. Noción. PORT. Noção. IT. Nozione. 

(chap. Nossió, nossions.)

15. Nocional, adj., indicatif, qualificatif, explicatif.

Algus so noms... personals, autres nocionals. 

Noms nocionals so ditz.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 7. 

Aucuns sont noms... personnels, autres qualificatifs. 

Sont dits noms indicatifs. 

CAT. ESP. Nocional. (chap. Nossional, nossionals; indicatiu, cualificatiu o calificatiu.)

16. Annotation, s. f., annotation, désignation.

La annotation de tos los bes mobles e no mobles del fugitiu.

(chap. La anotassió de tots los bens mobles y no mobles (inmobles) del fugitiu, per ejemple Carlitos Puigdemont.)

Cout. de Condom, de 1313.

La désignation de tous les biens meubles et non meubles du fugitif.

ESP. Anotación. PORT. Annotação. IT. Annotazione. 

(chap. Anotassió, anotassions; v. anotá: anoto, anotes, anote, anotem o anotam, anotéu o anotáu, anoten; anotat, anotats, anotada, anotades. Si yo tinguera una llapissera, cuántes coses anotaría.)

17. Cognicio, Cognitio, s. f., lat. cognitio, connaisance.

En sa cognicio 

Pren quecx mout gran perfeccio.

Per illuminatio 

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 7 et 2. 

En sa connaissance chacun prend moult grande perfection.

Par illumination nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Cognició. ANC. ESP. Cognición. IT. Cognizione.

(chap. Cognissió, cognissions : coneiximén, coneiximens.)

18. Conoissensa, Conoyssensa, Conoysshensa, Conoichenssa, s. f., connaissance, savoir, distinction, avis. 

Ieu n' ai chauzit un pro e gen,... 

On es sens e conoissensa.

La Comtesse de Die: Ab joi. 

J'en ai choisi un preux et gentil,... où est sens et savoir.

Quar conoyssensa

vo' 'n fai abstenir.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Car connaissance vous en fait abstenir. 

Ieu mostrarai las conoissensas

Dels auzels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je montrerai les distinctions des oiseaux.

- Terme de jurisprudence.

Los digs consols an... la conoychenssa de dexs... et de malasfachas.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance de limites... et de méfaits.

Loc. Diguas m' en vostra conoissensa.

T. de Certan et de Hugues: N Ugo lo. 

Dites-m'en votre connaissance. 

Segon ma conoissensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Selon ma connaissance.

CAT. Conexensa. ANC. ESP. Conocencia. IT. Conoscenza.

(chap. Coneixensa, coneixenses, v. coneixe: coneiximén : sabiduría.)

19. Conoissimen, s. m., connaissance, avis.

Can n' aura conoissimen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quand il en aura connaissance. 

Loc. Al mieu conoissimen,

El mon non es tan gaya.

G. Faidit: Be m platz. 

A ma connaissance, au monde il n'est si gaie. 

CAT. Conexement. ESP. Conocimiento. PORT. Conhecimento. 

IT. Cognoscimento, conoscimento. (chap. Coneiximén, coneiximens.)

20. Conoguda, Coneguda, s. f., connaissance.

Loc. A conoguda dels seus amics. Tit. de 1253. Arch. du Roy., M, 772. 

(chap. A coneguda dels seus amics : los seus amics u sabíen.)

A connaissance des siens amis. 

Fon la melhor del pais

A conoguda dels vezis.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Elle fut la meilleure du pays à connaissance des voisins.

Faill trop a ma conoguda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Elle faut trop à ma connaissance.

21. Conioisseire, Conoissedor, Conoyssedor, s. m., connaisseur. 

No t justifies davant Deu, car el es conioisseire de cor. 

(chap. No te (No 't) justificos dabán de Deu, perque ell es coneixedó del cor.) 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Aug per qui m teno 'l conoyssedor.

G. Riquier: Fis e verays. 

J'entends pour qui me tiennent les connaisseurs. 

Per que s fan tug conoissedor 

De me, vas qual part ieu azor.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

C'est pourquoi tous se font connaisseurs de moi, vers quelle part j'adore. ANC. IT. A ciascuno buono conoscidore. Guittone d'Arezzo, Lett. 5.

ESP. Conocedor. PORT. Conhecedor. IT. MOD. Conoscitore.

(chap. Coneixedó, coneixedós, coneixedora, coneixedores; v. coneixe, sabé.)

22. Cognitiu, adj., lat. cognitivus, appréciatif, qui connaît.

Virtut racional es potencia cognitiva. 

De las potencias de l'anima,... la una es cognitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Vertu rationnelle est puissance appréciative. 

Des puissances de l'âme,... l'une est appréciative.

(chap. Cognitiu, cognitius, cognitiva, cognitives.)

23. Cognoscible, adj., connaissable.

Autra cauza per autre sen cognoscibla. Eluc. de las propr., fol. 15.

Autre chose connaissable par autre sens.

(chap. Coneixible, coneixibles : que se pot coneixe, sabé.

Reconeixible, reconeixibles : que se pot reconeixe, sabé qué o quí es. Contrari: inreconeixible o irreconeixible; estás irreconeixible : no te puc reconeixe. Inreconeixibles o irreconeixibles.)

24. Conoscer, Conoiscer, Conoisser, v., lat. cognoscere, connaître, prendre connaissance.

Us orbs o poiria conoisser

Que vos m' avetz pres e lazat.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Un aveugle pourrait cela connaître que vous m'avez pris et lacé.

No sai si m conoissia.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Je ne sais si elle me connaissait. 

Ieu conosc ben sen e folhor,

E conosc ancta et honor.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.

Je connais bien sens et folie, et je connais honte et honneur.

Qui 'l conoisseria, 

Juglars es. 

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Qui le connaîtrait, il est jongleur. 

Lo jutges deu conoisser del plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Le juge doit connaître du plaid.

- Reconnaître, avouer.

Conogron que del vescomte teniun tot quant aviun. Titre de 1168.

Reconnurent qu'ils tenaient du vicomte tout ce qu'ils avaient.

- Connaître charnellement.

Tot hom que, per violensa, conogues fema. Charte de Gréalou, p. 100. Tout homme qui, par violence, connût femme. 

Part. prés. Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens 

Que ben devetz conoisser la plus fina.

La Comtesse de Die: A chantar m'er. 

Mais vous, ami, vous êtes bien tant connaissant que bien vous devez connaître la plus fidèle. 

Las unas son plazens,

Las autras connoissens.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Razos es. 

Les unes sont agréables, les autres connaissantes. 

Subst. Ajudar puesc a mos conoissens.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je puis aider à mes connaissances. 

Part. pass. Ben dei chantar pus Amors m' o ensenha... 

Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire 

Ni conogutz per tanta bona gen.

Peyrols: Ben dei. 

Bien je dois chanter puisque Amour me l'enseigne... car s'il ne fût, jamais je ne serais chanteur ni connu par tant de bonne gent.

CAT. Conexer. ANC. ESP. Conoscer. ESP. MOD. Conocer. PORT. Conhecer. IT. Conoscere. (chap. Coneixe: conec o coneixco, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

25. Aconoysser, v., reconnaître. 

Apren hom a mal afugir et aconoysser... tot pecat. V. et Vert., fol. 28.

On apprend à fuir le mal et reconnaître... tout péché.

26. Desconoissensa, Desconoyssensa, s. f., ingratitude, ignorance, folie.

Tan que quecx la desampara

Per desconoyssensa.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Tant que chacun l' abandonne par ingratitude. 

Us mal essenhatz

Ab gran desconoissensa.

G. Faidit: Lo gens cors. 

Un mal enseigné avec grande ignorance. 

Qui, apres ben, dis mal, 

Fai gran desconoissensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon. 

Qui, après bien, dit mal, fait grande folie. 

ANC. FR. De grant descongnoissance sunt li hoir par usage.

J. de Meung, Test., v. 429.

En racomptant le fait qu'ils congnoissent à l'oeil, ilz demeurent en descongnoissance de la cause. Œuvres d'Alain Chartier, p. 405. 

ANC. CAT. Desconexença. IT. Disconoscenza. (chap. Desconeixensa, desconeiximén, ingratitut (desreconeiximén), ignoransia, tontina, etc.)

27. Desconoyssement, Desconoissemen, s. m., ingratitude.

Si non lo servia tos temps mays,

Gran desconoyssement seria.

V. de S. Honorat.

S'il ne le servait toujours plus, grande ingratitude (ce) serait.

Per avols faitz savais 

Que fai desconoissemen. 

Gaubert, moine de Puicibot: Pres sui. 

Par lâches faits méchants que produit ingratitude. 

A gran desconoissemen.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

A grande ingratitude. 

ESP. Desconocimiento. PORT. Desconhecimento. IT. Sconoscimento.

(chap. Desconeiximén, ingratitut.)

28. Desconoissedor, s. m., mauvais connaisseur, ignorant.

S' entr' els desconoissedors 

E donas de mals talans, 

Sovendeiava mos chans.

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Si entre les mauvais connaisseurs et les dames de mauvaises volontés, je répétais souvent mes chants.

(chap. Desconeixedó, ignorán, desconeixedós, ignorans, desconeixedora, ignorán o ignoranta, desconeixedores, ignorans o ignorantes, com les dones de la huelga del 8M a Valderrobres, donetes, sagales, chiquetes.)

29. Desconoscer, Desconoisser, Desconoysser, v., méconnaître.

Cossi fassa hom desconoisser

Autrui auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Comment on fasse méconnaître oiseau étranger. 

Ieu non o puesc far desconoisser,

Qu' us orbs o poria conoisser.

Folquet de Romans: Domna ieu. 

Je ne puis faire méconnaître cela, vu qu'un aveugle le pourrait connaître.

Om per complir son plazer,

Desconoys dreg e dever.

G. Riquier: Vertatz. 

Homme pour accomplir son plaisir, méconnaît droit et devoir.

Desconogui d' Amor, qu' anc no m fes be. 

G. Faidit: De solatz. 

Je méconnus d'Amour, vu qu'oncques il ne me fit bien.

Part. prés. Cels que, per conten

Q' avetz mest vos, si van desconoisen.

B. Calvo: Ges no m'es. 

Ceux qui, pour contestation que vous avez parmi vous, se vont méconnaissants. 

Subst. Tot aiso 'n fan li ric desconoissen.

H. Brunet: Puois l' adreitz. 

Tout cela en font les riches méconnaissants (ignorants).

Mas diran tut li desconoissen 

Que cel es fols qu' am' autrui mais que se. 

Jordan de Bonels: S' ira d'amor. 

Mais tous les méconnaissants (ingrats) diront que celui-là est fou qui aime autrui plus que soi. 

Amors falset mon sen

Tan qu' una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cujet. 

Amour faussa mon sens tant qu'une ingrate j'aimai. 

Part. pas. Befatz desconogutz.

Hugues de S. Cyr: Nulha res.

Bienfaits méconnus.

ANC. FR. Pour lui desconnoistre, son vis

Oint d'une erbe que blans ne bis

Ne fu, mais entre deus couleurs.

Roman du Renart, t. IV, p. 180.

Mais descognoissent leur cas et leur péril.

Tes descongnoissans acointez que tu as servis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 322 et 268. 

Gerard et sa compaignie, afin d'estre descogneus, furent couverts et houssez de blanc. Hist. de Gerard de Mons, p. 101. 

CAT. Desconexer. ESP. Desconocer. PORT. Desconhecer. IT. Disconoscere.

(chap. Desconeixe : desconec o desconeixco, desconeixes, desconeix, desconeixem, desconeixeu, desconeixen; desconegut, desconeguts, desconeguda, desconegudes; no coneixe, no sabé, ignorá.)

30. Enconogut, adj., inconnu.

Subst. Mais amatz deniers e paubr' arnes

Qu' enconogutz l'amor de Na Falcona. 

Guillaume de Baux: Be m meraveill. 

Vous aimez davantage deniers et pauvre harnais qu' inconnu l'amour de dame Falcone.

31. Mesconioisensa, Mesconoisencza, s. f., ingratitude, ignorance.

Mesconioisensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.

Ingratitude est nourrice de vices.

La mesconoisencza lo fai mot fort errar. Lo Novel sermon.

L' ignorance le fait moult fort errer.

ANC. FR. Vos injustes courroux, votre mesconnoissance

Par qui je me suis veu tout espoir retranché.

Premières Œuvres de Desportes, p. 38.

32. Mesconoisser, Mesconoysser, v., méconnaître.

Voyez Denina, t. III, p. 118. 

Frayre, ieu non volh mesconoysser. 

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Romains. 

Frères, je ne veux pas méconnaître.

IT. Mesconoscere, misconoscere.

33. Precognicio, s. f., lat. praecognitio, préconnaissance, connaissance anticipée.

Presciencia o precognicio de las iniquitats. 

De las causas... venturas ha precognicio.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Prescience ou préconnaissance des iniquités. 

Des choses... à venir a préconnaissance.

(chap. Precognissió, preconeixensa, preconeiximén, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon.
Per ejemple, los roigets de avui en día están demanán torná a sé carn pera aboná les cunetes y les malves. Yo ya u vach vore vindre fa añs, y al 2013 m'en vach aná cap a Alemania, que es una república.)

Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

34. Preconoyshensa, s. f., préconnaissance, connaissance anticipée.

De guerra han alguna preconoyshensa. Eluc. de las propr., fol. 149.

De guerre ont aucune préconnaissance.

IT. Preconoscenza, precognoscenza. (chap. preconeixensa,  preconeixenses, precognissió, precognissions, preconeiximén, preconeiximens, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Preconeixe, prevore, presentí.)

35. Reconoissensa., Reconnoissensa, Regonoyssensa, s. f., reconnaissance, ressouvenance, aveu.

Be m dei far bona chanso,

Sivals per reconoissensa.

P. Vidal: Pus tornatz.

Bien je dois faire bonne chanson, du moins par reconnaissance.

Non a reconnoissensa

De sa vilania.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.

N' a ressouvenance de sa vilenie.

Veraya confessio es repentimens de cor e recgnoyssensa de boca.

V. et Vert., fol. 13.

Véritable confession est repentance de coeur et aveu de bouche.

Las reconoisensas que premieramen n' avian.

Tit. de 1278. Charte de Capdenac.

Les reconnaissances que premièrement ils en avaient. 

PORT. Reconhecença. IT. Riconoscenza. 

(chap. Reconeixensa : reconeiximén; record o recuerdo.)

36. Reconnoissement, Reconoyssemen, s. m., reconnaissance. 

Aissi valra son ric pretz per un cen, 

Si acuelh Dieu hueimais per companho,

Qu' elh no vol re, mas reconoyssemen.

Folquet de Marseille: Hueimais no y. 

Ainsi vaudra son puissant mérite cent pour un, s'il accueille Dieu désormais pour compagnon, vu qu'il ne veut rien, excepté reconnaissance.

Far omenatge e reconnoissement.

(chap. Fé homenache (juramén de fidelidat) y reconeiximén.)

Tit. de 1166. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 116.

Faire hommage et reconnaissance.

ANC. FR. IIII deniers en reconoisement

Que de vos tiegne trestot son chasement.

Roman d'Agolant, fol. 188. Bekker, p. 181.

ESP. Reconocimiento. PORT. Reconhecimento. IT. Riconoscimento.

(chap. Reconeiximén, reconeiximens.)

37. Recognoscer, Reconoscer, Reconnoisser, v., lat. recognoscere, reconnaître, payer de retour.

D' aquel be

Que m' a volgut 

Reconosc que s vira.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

De ce bien qu'elle m'a voulu je reconnais qu'elle se détourne.

Glorios Dieus, tramet me lum...,

E reconosca 'ls tieus sendiers.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Glorieux Dieu, transmets-moi lumière..., et que je reconnaisse les tiens sentiers.

Que lo traut non reconogues al emperador. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3. 

Qu'il ne reconnût pas le tribut à l'empereur. 

Recognoc l' amor que son popble li portava..., e donet plusors dons et libertatz. Genologia dels contes de Tholoza, p. 15. 

Reconnut l'amour que son peuple lui portait..., et accorda plusieurs dons et libertés. 

Reconoissen que aquels bes 

Dieus lo paires li a trames.

Brev. d'amor, fol. 105. 

Reconnaissant que Dieu le père lui a transmis ces biens.

Part. pas. Ans que s fosso reconogutz. Philomena. 

Avant qu'ils se fussent reconnus. 

ESP. Reconocer. PORT. Reconhecer. IT. Riconoscere. 

(chap. Reconeixe: reconec o reconeixco, reconeixes, reconeix, reconeixem, reconeixeu, reconeixen; reconegut o reconeixcut,  reconeguts o reconeixcuts, reconeguda o reconeixcuda, reconegudes o  reconeixcudes.)

38. Pronosticacio, s. f., pronostication, action de pronostiquer. 

Usatz en la curacio de totz vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans le traitement de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Pronosticació. ESP. Pronosticación (pronóstico). PORT. Pronosticação. IT. Pronosticazione. 

(chap. Pronosticassió, pronosticassions; pronóstic, pronostics.)

39. Pronosticar, v., pronostiquer.

Pronosticar ni juggar del mudament ni del terme de malautia.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Pronostiquer et juger du changement et du terme de maladie. 

Part. pas. Coma papa Clement avia pronosticat.

(chap. Com lo papa Clemente habíe pronosticat.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 195. 

Comme le pape Clément avait pronostiqué. 

CAT. ESP. PORT. Pronosticar. IT. Pronosticare.

(chap. Pronosticá: pronostico, pronostiques, pronostique, pronostiquem o pronosticam, pronostiquéu o pronosticáu, pronostiquen; pronosticat, pronosticats, pronosticada, pronosticades.)

40. Ignorantia, Ignorancia, Ignoransia, s. f., lat. ignorantia, ignorance. Ignorancia non los escuza en aquest cas. V. et Vert., fol. 76. 

Ignorance ne les excuse pas en ce cas. 

Sel que aytal ignoransia aura, sera dampnatz. Liv. de Sydrac, fol. 129. Celui qui aura telle ignorance, sera damné.

Certa es l' ignorantia de nostra fi. Trad. de Bède, fol. 82. 

Certaine est l' ignorance de notre fin.

CAT. ESP. PORT. Ignorancia. IT. Ignoranzia. 

(chap. Ignoransia, ignoransies.)

41. Ignoransa, s. f., ignorance.

Per ignoransa, o per nocalensa. Leys d'amors, fol. 7. 

Par ignorance, ou par nonchalance. 

IT. Ignoranza.

42. Ignoranment, s. m., ignorance.

Ignoranment del fayt me poyria excusar. Arbre de Batalhas, fol. 111.

Ignorance du fait pourrait m'excuser.

43. Ignorans, adj., lat. ignorans, ignorant.

Seray bos clercz, si be m soy ignorans. Leys d'amors, fol. 79. 

Je serai bon clerc, bien que je suis ignorant. 

Ignorans es cel que pogra saber la fe de Dieu si s volgues.

Liv. de Sydrac, fol. 129. 

Ignorant est celui qui pourrait savoir la foi de Dieu s'il voulût. 

Substantiv. A destructio dels ignorans. La Crusca provenzale, p. 95. 

A destruction des ignorants.

CAT. Ignorant. ESP. PORT. IT. Ignorante. (chap. Ignorán, ignorans, ignorán o ignoranta, ignorans o ignorantes.)

44. Ignarr, adj., lat. ignarus, ignare, ignorant.

Ignarrs, so es a dire ses narrs, per defauta de juggament.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Ignare, c'est-à-dire sans narines, par défaut de jugement.

45. Ignorar, v., lat. ignorare, ignorer.

Part. pas. Cauza... fort ignorada. Leys d'amors, fol. 9. 

Chose... fort ignorée.

CAT. ESP. PORT. Ignorar. IT. Ignorare.

(chap. Ignorá: ignoro, ignores, ignore, ignorem o ignoram, ignoréu o ignoráu, ignoren; ignorat, ignorats, ignorada, ignorades. 

Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría

lunes, 29 de julio de 2024

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 4. Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Capítul IV.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.


Un reparo estic veén que ficarán alguns an esta ilustríssima historia o biografía (no pintoresca per Deu, que maldita sigue tota la turba de faramalles pintoresques de la nostra edat, pos hasta lo radé sacramén de la Iglesia en los seus ministeris mos donarán al fin pintorescos); dic que un reparo, si caben an este llibre, estic temén que me ficon, y lo vull satisfé pera traure dimes y diretes.

Los pareixerá an alguns que Pedro Saputo trobáe mol dóssil y afable al majo sexo. An aixó no contestaré yo per sé part apassionada; sino que vull que conteston per mí les dones de esta era, que són les mateixes de entonses, pero en una mica mes de recato, y hasta de virtut si me apuren; verdadé recato digne y verdadera virtut; pos sén mes libres pera dixás parlá y tratá per los homens, no les vech mes desenvoltes. Perque es de sabé, que an aquell tems aixó de les visites y tertulies no se usabe tan y ñabíe mes etiqueta; y sobre tot moltes reixes, baranes y celossíes, mol tancamén, moltes ames, y poc vore lo carré. Per tan, les donselles se criaben mes temoriques y fluixotes; y los joves teníen que tornás bruixots pera tratá los seus amors en elles. Pero en cambi, perque an este món no ña cosa que no ne tingue (si no, se moriríe de rabia) contra les ames, les reixes, y lo retiro, estáen les terseres, les Celestines y casamentés, los jardins y los galanteos, festechos admitits; y potsé les mateixes ames servíen al ofissi. Y contra mes apretaben a les sagales mes arriesgades, eren les ocasions mes fortes, buscanles en tot lo perill y seguera de les passions, cuan se enamoraben de un home que creíen de confiansa (¡y lo amor los fa creure tots!), entreganse al seu sol honor y paraula. ¿De qué es caussa la privassió? Del exés al us de la libertat cuan se logre, y dels objectes dels que mo se prive. Pos ara que se aplico lo lectó lo refrán, y miro si lo que ha lligit an este llibre es o no conforme an ell y a la verdat de la experiensia.

Ademes de aixó se ha de tindre presén que Pedro Saputo ere mol galán, mol grassiós y seductó, amable, discreto y ben parlat. ¿Y no se pot creure tan favor a les dones? ¡A que sí, per la meua vida! 

Sin embargo, no va abusá, com se veu a diverses ocasions a les que tot se li va oferí vensut y a la má. ¿Quede satisfet lo reparo? 

Pos anem cap abán.

En efecte, la que va arribá (com anaba dién) ere Paulina, que portáe un gran susto y molta temó. Sense mes acompañamén que un criat agüelet de casa seua se va posá en camí apenes va ressibí la esquela. Y va di a la seua amiga al saludás al peu de la escala: 

- Disme lo que ña, perque estic destronada, no fach mes que imaginá desgrassies tot lo camí, y cuan hay arribat, només vore la casa me ha donat un salt al cor y me sen eixirá per la boca. 

- No tan, no tan, va contestá Juanita; assosségat; lo que ña es que ahí dins está lo nostre amic Pedro Saputo; pero ¡Deu meu! ¡Cuan te u diga! Y en aixó van acabá de pujá y van entrá a un cuarto. 

- No me faigues patí, va di Paulina, perque ving plena de confussió y desventura. 

- T'hay dit que t'assossegos, va contestá Juanita; res de lo que penses; no es aixó lo que passe. ¡Jesús, qué coses!, Estic abalotada, no sé lo que me dic ni lo que me fach; se ha destapat, que es germá meu.

- ¡Germá teu?, va di Paulina mol sofocada. 

- No així a seques germá meu, va continuá Juanita, sino del meu home, que es lo mateix; es fill de mon sogre; fill del meu sogre, sí; ¿qué te pareix? ¡Y no habé caigut natres may en lo paregut! Perque ya vorás, s'assemellen mol. ¡Qué segues ham estat! (y li va contá la historia del seu sogre). Acabats los pasmos y admirassions van entrá al cuarto, y se va aumentá en la arribada de Paulina la satisfacsió de aquell día.

S'en va aná al día siguién perque habíe de torná en lo seu home. 

Lo pare va torná a cridá als seus fills y los va di cóm pensabe portá a casa a la seua nova y primera dona, cumplín en les leys en cuan a les formalidats públiques y usos de la Iglesia: que a Pedro, com lo fill segón, li destinabe los bens libres y alguns dinés pera fundá una casa; y que sense aguardá mes, si los pareixíe be, teníe determinat aná en Pedro Saputo a Almudévar a vore a la seua siñora. Tot va pareixe be als fills; y Pedro li va di que la fortuna li habíe sigut favorable, pos per los camins que va recorre durán la seua vida habíe fet aplec de un caudal de deu a dotse mil escuts; y que per lo tan no ñabíe per qué desmembrá o disminuí notablemen lo patrimoni. 

- Aixó, va contestá son pare, no u deus a ningú, y yo ting obligassions que cumplí en tú. Prou los quedará a tons germans. 

Y com dius que no se ha de avisá a ta mare, perque may has tingut eixa costum, anem a vórela que es lo mes urgén.

Van aná cap allá procurán arribá a Almudévar entre dos llums. 

La mare al sentí caballs a la porta va baixá com acostumabe a ressibí a son fill sense dudá de que fore ell en algún amic. 

La va saludá y ella va abrassá a son fill Pedro Saputo, y demanán un cresol per al criat dels caballs va pujá en sa mare de la má, y detrás seguíe lo nou huésped sense di res después de habela saludat mol ligeramen a la primera vista. Cuan ya estáen a dal van entrá en una llinterneta al cuarto, y eixecán Pedro Saputo la llum entre los dos, va di a sa mare:

- Miréu, siñora mare, an este caballé. Habíe procurat don Alfonso vestí un traje lo mes paregut al que portáe cuan va está allí y se va casá en ella; y ella lo mirae, y pareixíe que rebuscabe a la seua memoria, y lo anáe reconeixén; y al advertí don Alfonso que lo teníe casi del tot reconegut, per la alterasió que se notabe al seu semblán, va di:

- Sí, soc yo; y lo va acabá de coneixe, y va caure desmayada, aguantanla son fill y ajudanli don Alfonso. La van fe torná en sí, li van fe beure una mica de aigua; y li va di Pedro Saputo: 

- Sereneutos, siñora mare; don Alfonso López de Lúsera, mon pare y siñó, ve a acabá en la vostra llarga pena y esperansa.

- Sí, siñora, va continuá don Alfonso; yo soc lo que se va casá en vosté an este mateix cuarto; que al final hay pogut cumplí lo meu dessich de abrassá al meu fill Pedro y a vosté después de tan tems. Mes desplay tos contará lo vostre fill y lo meu, pos li hay contat la historia, y yo to la repetiré de bon gust les vegades que vullgáu, cóm me ha sigut impossible hasta ara mostratos y acreditatos que no tos vach engañá. Serenautos, per Deu; miréu que som lo vostre home y lo vostre fill.

A tot aixó res responíe la infelís, embargada del goch que habíe inundat lo seu pit. Y temén lo fill algún mal acsidén li va fé beure un gotet de aiguardén de gitám y la va distraure dién: 

- Au, agarréu la má del meu siñó pare. Y no olvidéu que ham vingut famolengs y esperam un bon sopá. Va incliná una miqueta lo cap de sa mare, y después de apretá la má al seu home, se va aventá als brassos del fill plorán y gemegán en gran ímpetu com si fore la radera hora de la seua vida. Se van alegrá los dos de que així rompeguere, pos habíe vensut la opressió traénla del pit en aquells gañols y ploreres. La van torná a sentá mes aliviada, y eixecán lo cap pera mirá a don Alfonso va di: 

- ¡Vintissing añs!, y va torná a plorá.

- Mol be, mol be, va di Pedro Saputo; desahogo la vostra pena.

- ¡Vintissing añs!, va torná a exclamá: ¡Ay, don Alfonso, que ni lo nom me vau di! - Pero vivim los tres, va contestá lo fill; donéu grassies a Deu, que mos ham trobat y conegut. Y per ara, yo com a fill, tos rogo, pares y siñós meus, que s'aturon les llágrimes y los records, y les queixes per cariñoses que siguen, perque tems tos quede per an elles.

Se van aná serenán de mica en mica, y don Alfonso va quedá mol pagat de vore aquella pobre y humilde pupila de atre tems en un estat de tan decoro. Lo cuarto, encara que lo mateix aon va está, pareixíe de una persona prinsipal per los mobles y les pintures que lo adornaben; de modo que no li penaríe que estaren presens son fill mes gran y Juanita.

Als dos díes sen van aná pare y fill cap a Huesca y van torná en los despachos de la curia eclesiástica, si be entonses no eren estes diligensies de tan escrúpol com ara, ni tampoc reñíen los ordinaris per si la novia o lo novio són teus o meus. Se va selebrá formalmén lo casori, y lo segón día per la tarde se van presentá de repén Juanita y lo seu home y van volé vore als pares a la seua casa de Almudévar, y van aumentá la alegría de tots. Juanita se va fé mol amiga de Eulalia, y a Rosa la abrassabe en tot lo cariño de germana. Van torná als tres díes pera prepará lo ressibimén.

Una semana después los van seguí los pares en Pedro Saputo, emportanse pera uns díes a Rosa, y quedanse Eulalia huérfana de amors y cariños y mol trista. Los va acompañá tot lo poble a la ixida, y no parabe en vivas y ademans de jubileu de doná la enhorabona a la virtuosa y de tans modos dichosa pupila, que al fin recobrabe la seua honra y se vée eixecada a la clase de siñora, casanse en tan noble caballé. Don Alfonso veíe en una satisfacsió inexplicable aquell amor que lo poble manifestabe a la seua dona y fill, y se omplíe de consol, agraín tan favor en paraules mol corteses y afectuoses. Avisats Juanita y lo fill mes gran del día y hora a la que arribáen, habíe disposat aquella un ressibimén digne de la seua discressió y tampoc va faltá Paulina an esta ocasió tan solemne.

Descriure la alegría y gloria de aquella casa es impossible; tantes y tals eren les persones que se van ajuntá, y per tans y tals casos de fortuna se reuníen y formaben una sola familia. Lo segón día a la velada va volé Pedro Saputo donáls un bon rato, y mostrá a son pare lo que sabíe fé en la música. Va pendre lo violín, y va di: 

- Historia de ma mare; la seua vida abans de vore a mon pare. Y va tocá en estil mol sensillet la seua vida y faenes, la seua natural alegría, lo seu constán propósit de no casás dién que no a tots los pretendens. Después va di: visita de un caballé... lo meu siñó pare: Va vindre después la seua aflicsió creénse burlada, y lo que va portá al seu naiximén. Y per no allargás se va casá fen plorá un atra vegada a son pare, y a la mateixa mare de tendresa, cuan va di: la escena del cuarto. An esta se va entretindre mes perque va volé expresáu tot. Y va concluí en la arribada y ressibimén de la vespra, que ya van entendre milló los atres oyens.

Assombrat se va quedá son pare de vore tanta habilidat, tan sublimes idees y frases tan patétiques; un llenguache, en fin, complet per mich dels tonos y la forma dels sonidos (si així se pot di), en la armonía y expresió tan perfecta de les passions y dels afectes. Y com sabíe que ningú lay habíe amostrat, lo miráe y no s'acababe de creure lo que veíe; y als demés, encara que en menos inteligensia, los passáe lo mateix. Rosa, la inossén Rosa, estáe elevada sentín aquella música, sol sentíe en lo oít y en lo cor. 

Tots van repará en ella; y no va dixá Paulina de sembrá algo de sissaña, pos va di en veu baixa a Juanita: 

- Ara sí que vech que van acabá los nostres amors. Ixa guapa y amable chiqueta, potsé sense advertíu, está enamorada del que cride germá. ¿Veus que no mire mes que sempre an ell, que en la vista seguix tots los seus movimens, y si ell sen va a un atre puesto, no s'assossegue? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apassionada está la pobreta!

- Pos encara ña un atra a Almudévar, va contestá Juanita, mes capás que esta de guañamos lo joc si pera jugá estiguera; perque esta sol está enamorada, pero aquella enamore y domine. Yo los díes que vach está allá volía a les dos, pero l'atra me va afissioná al seu trate de modo que si no la tenía en mí me pareixíe que tot me faltabe.

Un mes van tindre allí an esta donosíssima chiqueta, sense que ella pensare casi en Almudévar; pero va vindre son pare a buscala perque sa mare estáe prop de parí, y l'atra germana que teníe no ere capás de goberná la casa. Va plorá la infelís al vore que marcharíe, y ningú se extrañabe perque sabíen lo que volíe a Pedro Saputo y a sa mare; ni ella tampoc se reprimíe ni dissimulabe. Va di per fin ya una mica menos destronada: 

- Yo pensaba que estaba a casa meua.

- Pos a casa teua estás, li van di tots; sí, sí, a casa teua y en la teua familia.

- Pos ne ting dos, va contestá ella, en molta grassia, y ara me nessessiten a l'atra.

- Be, filla, be, va di don Alfonso.

Y Juanita va corre y la va abrassá en mol afecte. Pero Pedro Saputo, que sabíe milló que ningú la verdadera causa de les seues llágrimes, se va eixecá y va di: - Mira si eres de esta casa y familia, que pera que no te separos del tot de ella, o cregues que n'arrastres una part en tú, t'acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, quina satisfacsió li va doná la notissia! Se va arrebolá la seua alma, y va bañá lo seu semblán de una lluentó que la va ficá mes hermosa, fée mol mes goch. La va acompañá en efecte, y se va aturá allá vuit díes.

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.


¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.