2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa, 

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra, 

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.

No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.

1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres. 

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.

1. 4. De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo va aná a escola.

Un dels mes grans engañs que se patixen al món es que no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats com hauríen, perque aixina no entropessaríe un en tans que pareixen un atra cosa. Si al menos los creixqueren les orelles, que es lo distintiu mes propi; pero ni aixó. ¡Oh qué bo que siríe! Pedro Saputo los coneixíe en sol mirals a la cara; y desde chiquet, com se va vore lo que li va di del veinet sa mare, que lo proposáe com a modelo de aplicassió de les lletres, pero ñan arts y siensies que moren en los seus autós; esta va sé una de elles. La que después han fundat los moderns fisonomistes dits servellistes o frenólogos, es un atra; lo que no veu res als ulls y a tot lo rostro, poc vorá al cráneo, y sobre aixó, que me torron viu.

En estos ejercicios y jocs va passá encara algún tems, cuan una nit después de sená y de estás un rato calladet y cavilán li va di a sa mare en ressolusió: 

- Mare, esta nit vull ditos algo bo: demá si tos pareix aniré a escola. 

- Sí, fill; sí que me pareix be, va contestá sa mare emosionada; sí que vull que vaigues a la mostra. ¡grassies a Deu! Bona nit me dones, fill: be u has dit: de goch no podré dormí. ¡Ay! Si sapigueres lo que hay patit cuan me díen que criaba a un dropo. Ara sí que estic contenta. Perque mira, fill, que soc ta mare, y estem los dos sols al món. 

- Y mos bastem, va contestá ell: los dos y lo de allá dal (siñalán al sel en la má) contra tot lo món si mos es contrari; que no u sirá mare, no, sino mol favorable.

- Miréu, mare meua: la escola es pa mol du y sense bones dens no se pot mossegá. M’han caigut los primés, ting tots los segons, y forts, y puc mossegá y minjá lo pa de la escola que com hay dit es mol du y estopeng, y no té que donás als chiquets mentres són tan tendres. Tots ploren, tots u senten mol, tots van capbaixos y se queden arguellats y apocadets, y no adelanten res o están en les primeres lletres tans añs, que sol per sé cosa corrén no es gran vergoña per an ells y per als maestres. Yo, la verdat, no sé be lo que són les lletres; pero me pareix que en poc tems hay de alcansá y passá an eixe Agustinet y a tots los que fa tres o cuatre añs que van a la escola. Ara anem al catre, y demá voréu al seu fill escomensá a sé home y séu mol depressa. Sa mare lo miráe y ploráe de goch, y donán grassies a Deu se va gitá y no va pugué dormí de alegría com habíe dit.

Se va fé de día, pero mol abans la bona mare teníe la llum als ulls només de pensá en la ressolusió del seu fill. Se va eixecá, y cuan va tindre fet lo amorsá, va aná a despertá al chiquet Pedro, que li va demaná la roba dels díes de festa dién que aquell ere mol gran per an ell.

- Y pera ta mare tamé, va contestá ella. Y li va traure lo traje mes nou y milló; después de habé minjat un plat de migues y sense voldre pendre atra cosa va di a sa mare que lo acompañare pera dili al mestre que lo entregáe a la seua potestat y gobern.

Van arribá a les escoles, y la mare li va di al mestre que li portáe y presentáe a son fill Pedro; qui hasta aquell día no habíe tingut a be escomensá la escola perque volíe creixe y fes fort. Lo mestre sen va enriure y va contestá que admitíe en gust al chiquet Pedro per discípul, y que confiabe que en poc tems adependríe la paleta de la Jesús. En aixó sen va aná la mare, y ell se va quedá a la classe.

Aquell primé día y los dos siguiens no va fé mes que repetí los noms de les lletres com los anáen dién en veu alta los atres chiquets; pero lo cuart va preguntá al mestre si ñabíen mes lletres que aquelles; y com li va di que no, va torná a preguntá si als llibres que lligíen los chiquets adelantats ñabíen unes atres, y contestán lo mestre que ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro:

- Pos si es aixina en adependre yo estes lletres ya sabré tot lo que hay de sabé per ara.

- No, fill, va contestá lo mestre; perque después se han de ajuntá unes en atres pera formá les palaures.

- Pero en fin, va replicá Pedro, en estes se han de compondre totes.

- Sí, va di lo mestre.

- Pos be, va continuá lo chiquet: esta tarde me donaréu llissensia pera no vindre a escola, y demá tos demanaré un favor, que si mel feu, ni yo me trauré de está aquí cridán tantes hores matí y tarde, ni vosté tindrá que fé mes que dim lo que li pregunta. Li va otorgá lo mestre lo que demanáe; y aquella tarde va pendre una viola de sons yayos mich asclada y sense claus, la va desfé, va pegá a les dos taules per un costat un papé blang y sen va aná cap al tallé de un fusté. Li va demaná una regla, un llapis y una serreta fina, y tirán línies de dal a baix y de crusat a les taules, les va serrá les dos y va fé de vintissís a trenta tablilles cuadrades, les va ficá a la capucha del gabán, y sen va aná a amostrálesi a sa mare diénli que demá voríe en qué paráe alló.

En son demá per lo matí va aná a escola y va demaná al mestre que li escriguere a cada tablilla una lletra; después li va rogá que les embutiguere per orden a un filferro passanlo per un foradet que teníen, y fet tot per lo mestre li va doná les grassies y va di:

- Ara, siñó mestre, ya me avindré yo en estes lletres, perque les sé de corregut y ne coneixco o conec mol poques. Doneume llissensia y men vach a casa.

Dos díes va está a casa donán voltes a les tablilles y mirán de cuan en cuan una paleta del A. B. C., que teníe penjada a la paret, al cap dels dos díes li va di a sa mare: 

- Ya coneixco les lletres; vingue en mí a escola y vorá que no la engaño. Van aná a la escola, va fé lo mestre la proba y no ne va errá cap.

Va quedá espantat lo mestre; los chiquets lo miráen encantadets y sa mare estáe embargada de goch. Va corre la notissia al poble, y tots selebráen lo ingenio del chiquet Pedro de la pubilla, escomensán algúns a dili desde entonses Pedro Saputo, que al dialecto antic del país volíe di Pedro lo sabut; nom que se li va quedá com a propi y ya no va sé conegut per atre.

Lo van ficá a deletrechá; y fenlo escriure a un papé les sílabes soltes a un costat, y al atre lo vocablo que componíen, en sing díes va adependre a llichí, habense perfecsionat del tot en catorse desde lo primé en que va aná a escola.

Lexique roman; Mo - Molada

Mo, s. m., lat. modus, mode, terme de grammaire.

V. mo son... indicatius, imperatius, optatius, conjunctius, infinitius. 

L' optatius es ters mos. Leys d'amors, fol. 75.

Cinq modes sont... l'indicatif, l'impératif, l'optatif, le conjonctif, l'infinitif. L'optatif est le troisième mode.

2. Modi, s. m., lat. modus, mode, manière d'être.

Cinq sun li modi dels verbes. Gramm. provençal. 

(chap. Sinc o sing són los modos dels verbos; modos verbals.)

Cinq sont les modes des verbes. 

CAT. ESP. PORT. IT. Modo. (chap. Modo, modos.)

3. Moderar, v., lat. moderare, modérer.

Podo lo bayle e los consolz moderar segon... la qualitat del fag e de la persona. For de Montcuc, Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Le bailli et les consuls peuvent modérer selon... la qualité du fait et de la personne.

Part. pas. Lo salari moderat d' un jorn tant solamen.

(chap. Lo salari moderat d'un día tan solamen.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423. 

Le salaire modéré d'un jour tant seulement.

CAT. ESP. PORT. Moderar. IT. Moderare. (chap. Moderá: modero, moderes, modere, moderem o moderam, moderéu o moderáu, moderen; moderat, moderats, moderada, moderades.)

4. Modificar, v., lat. modificari, modifier.

Plassa a la dicha real majestat de modificar e clarificar.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 434.

Plaise à ladite royale majesté de modifier et éclaircir.

Part. pas. Es en si perfiechament modificada, so es a dire formada.

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Est en soi parfaitement modifiée, c'est-à-dire formée. 

CAT. ESP. PORT. Modificar. IT. Modificare. (chap. Modificá: modifico, modifiques, modifique, modifiquem o modificam, modifiquéu o modificáu, modifiquen; modificat, modificats, modificada, modificades.)

5. Modification, s. f., lat. modificationem, modification.

La reformation et modification de justicia. 

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 82. 

La réformation et modification de justice. 

CAT. Modificació. ESP. Modificación. PORT. Modificação. IT. Modificazione.

(chap. Modificassió, modificassions.)

6. Moderatio, Moderacio, s. f., lat. moderatio, modération, réserve.

A la moderatio real. Tit. de 1379. DOAT, t. CXXV, fol. 119. 

A la modération royale.

Sinon qu'els agessan mes autra condicio o moderacio o convenansa.

Arbre de Batalhas, fol. 237. 

Sinon qu'ils eussent mis autre condition ou réserve ou convention.

CAT. Moderació. ESP. Moderación. PORT. Moderação. IT. Moderazione.

(chap. Moderassió, moderassions.)

7. Moderamen, s. m., arrangement, tempérament, réserve.

Sals als moderamens de nos fatz.

Sals dels moderamens, et retenguda la jurisdiction nostra.

Statuts de Montpellier, de 1258.

Saufs aux arrangements par nous faits.

Saufs des arrangements, et retenue la juridiction nôtre. 

ANC. ESP. Moderamiento. IT. Moderamento. (chap. Moderamén, moderamens.)

8. Modular, v., lat. modulari, moduler. 

Modular o cantar dels salmes. Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Moduler ou chanter des psaumes. 

ESP. PORT. Modular. IT. Modulare. (chap. Modulá: modulo, modules, module, modulem o modulam, moduléu o moduláu, modulen; modulat, modulats, modulada, com la frecuensia, modulades.)

9. Modulacio, s. f., lat. modulatio, modulation. 

Modulacio o muzical proporcio. Eluc. de las propr., fol. 280.

Modulation ou proportion musicale.

CAT. Modulació. ESP. Modulación. PORT. Modulação. IT. Modulazione.

(chap. Modulassió, modulassions.)

Moble, adj., lat. mobilem, mobilier, meuble.

Totas las causas de la heretat e moblas et immoblas.

(chap. Totes les coses de la heredat, mobles e inmobles.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

Toutes les choses de l'héritage et mobilières et immobilières.

Substantiv. Moble e non moble on que sia, ni qual que sia. 

Tit. de 1209. Hist. de Languedoc, t. III, col. 219. 

Meuble et immeuble où qu'il soit, et quel qu'il soit.

Fig. Moble d' un' egaleza

Auran li paubr' e 'l manen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Meuble d'une égale sorte auront les pauvres et les riches.

ANC. CAT. Moble. ESP. Moble, mueble. PORT. Movel. IT. Mobile.

(chap. Moble, mobles. V. mobla, amoblá: amoblo, amobles, amoble, amoblem o amoblam, amobléu o amobláu, amoblen; amoblat, amoblats, amoblada, amoblades.)

2. Mobilia, s. f., mobilier.

Si la gleisa a tan gran deute que non posca esser pagatz de la mobilia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Si l'église a si grande dette qu'il ne puisse être payé du mobilier.

3. Immoble, adj., lat. immobilem, immobilier. 

O sia qu' ela sia mobla... o sia qu' ela sia immobla.

Trad. du Code de Justinien, fol. 19. 

Ou soit qu'elle soit mobilière... ou soit qu'elle soit immobilière.

CAT. Immoble. ESP. Inmoble (inmueble). PORT. Immovel. IT. Immobile.

(chap. Inmoble, inmobles.)

Mochar, v., du grec *gr, moquer, railler, taquiner. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 63 et 120.

Sy tu lo mochas denan la gen, tu lhi faras mal, et el t' aura en azir.

(chap. Si tú ten enfots d'ell dabán la gen, tú li farás mal, y ell te tindrá en odio.)  

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si tu le railles devant la gent, tu lui feras mal, et il t'aura en haine.

Moflet, adj., mollet, tendre, frais.

Del pan moflet de farina.

Cartulaire de Montpellier fol. 59. 

Du pain mollet de farine.

(chap. adj. Mollet, mollets; moll, molls; s. f. molla, molles.)

Moiol, Muiol, Mugol, s. m,, lat. modiolus, moyeu, jaune d'oeuf. 

Lo moiol d' un hueu fort batretz.

(chap. La yema o rovell d'un ou batréu o batiréu mol; fort, fortamen.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le moyeu d'un oeuf vous battrez fort.

Quan uou ha dos muiols, ret dos polets. Eluc. de las propr., fol. 276.

(chap. Cuan (un) ou té dos yemes o rovells, trau dos pollets.)

Quand un oeuf a deux moyeux, il rend deux poulets.

Am mugols de huous. Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Avec moyeux d'oeufs.

- Moyeu de charrette.

Ses muiol e ses retomba.

Arnaud Daniel: Lan can son.

Sans moyeux et sans cycloïde.

IT. Mozzo.

Moiseta, Moysheta, s. f., mouette. (N. E. Larus ridibundus.)

Moysheta es un petit auzel de rapina, menutz auzels prendent.

Eluc. de las propr., fol. 141.

La mouette est un petit oiseau de rapine, prenant les petits oiseaux.

Falc, esmerillos e moiseta.

Si no potz atrobar moizeta 

O d' autra pena petiteta, 

Si com es de tort e de tria.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Faucon, émérillon et mouette.

Si tu ne peux trouver mouette ou d'autre petite penne, comme serait de tourd ou de grive.

(ESP. Gaviota reidora. Chap. Gaviota, gaviotes. CAT. Gavina, gavines.)

Mola, s. f., lat. mola, meule.

Las plus dignas peiras que sion, so las molas del moli ab que hom mol lo blat. Liv. de Sydrac, fol. 78. 

(chap. Les mes dignes pedres que siguen, son les moles del molí en que hom mol (se mol) lo blat.)

Les plus dignes pierres qui soient, ce sont les meules du moulin avec quoi on moud le blé.

Allusiv. Mandibulas so... cum quaysshi doas molas per moldre la vianda ordenadas. Eluc. de las propr., fol. 42.

Les mâchoires sont... comme quasi deux meules établies pour broyer la nourriture.

- Roue de grès dont on se sert pour aiguiser.

Mola de fabre. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

Meule de forgeron.

- Môle, terme de médecine.

A femna prens adhoras endeve la passio dita mola.

Una horribla pessa de carn pels phizicias dita mola.

Eluc. de las propr., fol. 64.

A la femme enceinte survient parfois la maladie dite môle.

Une horrible pièce de chair dite môle par les chirurgiens.

CAT. Mola. ESP. Mola, muela. PORT. Mo, mola. IT. Mola. 

(chap. Mola, moles. De molí, quixals que molen; mola : lápida.

V. moldre: molgo, mols, mol, molem, moléu, molen; molt o molgut, molts o molguts, molta o molguda, moltes o molgudes.)

- Pierre tumulaire.

Qu' el sieu vas estes ses escrich,

Et en aquel de sa filhola 

Mesesson lo nom sus la mola.

V. de S. Énimie, fol. 47.

Que son tombeau demeurât sans inscription, et en celui de sa filleule qu'ils missent le nom sur la pierre tumulaire.

2. Moladenc, adv., en tas, en écheveau.

Que negun drap bru no sia ordit ni tescut am negun fial tenhs moladenc.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219. 

Que nul drap brun ne soit ourdi ni tissé avec nul fil teint en écheveau.

3. Molar, adj., lat. molaris, meulière, propre à moudre. 

Si avia una peira molar liada al col. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 17. 

S'il avait une pierre meulière liée au cou.

Peiras molars hi ero soen trachas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

(chap. Pedres molars : moles hi eren sobín tretes. De una cantera.)

 Pierres meulières y étaient souvent jetées.

- Dent molaire.

Dents ditas molars, quar so aptas a molre la vianda.

(chap. Dens dites molars, quixals, ya que són aptes a moldre lo minjá.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

Dents dites molaires, car elles sont aptes à broyer la nourriture.

Subst. En las molars adhoras si fan verms. 

Eluc. de las propr., fol. 85. Dans les molaires parfois se font des vers.

ESP. PORT. Molar. IT. Molare. (chap. Molar, molars : quixal, quixals com lo del señ : mola, moles.)

4. Molin, Moli, s. m., lat. moletrina, moulin.

Col molinz qu' a roda de latz, 

Que s mov tot jorn, e no vai re.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Comme moulin qui a roue de côté, qui se meut toujours, et n' avance point.

Fig. Met a sa lenga resclauza de discretion, que pot retener lo ven de foll parlar, que non passe trop per lo moli de sa boca. V. et Vert., fol. 103. Met à sa langue écluse de discrétion, qui peut retenir le vent de fou parler, de sorte qu'il ne passe pas trop par le moulin de sa bouche. 

ANC. FR. Seignor, j'ai encor trois molins 

Molanz farine.

(chap. Siñó, yo ting encara tres molins molén farina.)

Fables et cont. anc., t. 1, p. 244. 

Molins faire en eve torner. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 369. 

CAT. Molí. ESP. Molino. PORT. Moinho. IT. Molino. (chap. Molí, molins.)

5. Molinier, Moliner, s. m., meunier.

Cum moliniers vira 'l moli.

Marcabrus: Dirai vos. 

Comme meunier tourne le moulin. 

Tu tengas moliner en aquest moli.

Tit. de 1234. Arch. du R. J. 304. 

Que tu tiennes meunier dans ce moulin. 

CAT. Moliner. ESP. Molinero. PORT. Moleiro. IT. Molinaro. 

(chap. Moliné, molinés, molinera, molineres.)

6. Monier, Mounier, s. w., meunier.

Aquist sagrament fan li monier.

Al molin en que ieu estauc per mounier.

De l'escala del dissapte son... mouniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 140 et 45. 

Ce serment font les meuniers. 

Au moulin dans lequel je suis pour meunier. 

De la compagnie du samedi sont... les meuniers.

7. Moltura, Moldura, Moutura, Moudura, s. f., lat. molitura, mouture.

Aia Pons de Mondragon la moltura e 'l fermage.

Tit. de 1225. Arch. de l'archif d'Arles, n° 86. 

Que Pons de Mondragon ait la mouture et le fermage.

Albirero aquo que agro gasanhat de moldura.

(chap. Van evaluá aixó que habíen guañat de (per la) moltura o molguda.)

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXIX, fol. 303. 

Évaluèrent ce qu'ils avaient gagné de mouture.

Om non a gaug pas del moli,

Mas per la moutura qu'en tra. 

(chap. Hom no té (no se té) goch del molí, mes que per la moltura que se 'n trau.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

On n' a pas de plaisir du moulin, si ce n'est par la mouture qu'on en tire.

Las tres partz de la moudura del fromental.

Cartulaire du Bugue, fol. 25.

Les trois parties de la mouture du froment.

CAT. Moltura. ESP. Molienda. PORT. Moedura. IT. Molinatura.

(chap. Moltura, moltures; molguda, molgudes.)

8. Molre, v., lat. molere, moudre, tourner la roue du moulin. 

Las molas del moli ab que hom mol lo blat.

Liv. de Sydrac, fol. 78.

Les meules du moulin avec quoi on moud le blé. 

Lo yssorberon, e pueys lo feron viure a gran vergonha, e fazian lo molre a gran servitut. V. et Vert., fol. 72.

(chap. Lo van segá (dixá sego), y después lo van fé viure en gran vergoña, y lo féen moldre (girá la mola) en gran servitut.)

L' aveuglèrent, et puis le firent vivre en grande vergogne, et ils lui faisaient tourner la meule en grande servitude.

- Broyer, mâcher.

Las dens molo la vianda de que lo cors vieu, e la lenga mena la vianda a las dens e lor ajuda a molre.

(chap. Les dens molen lo minjá de que lo cos viu, y la llengua porte lo minjá a les dens y les ajude a moldre.)

Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Les dents broient la nourriture dont le corps vit, et la langue mène la nourriture sous les dents et leur aide à broyer.

Part. prés. En V molis molens.

Tit. du XIIIe siècle, Arch. du Roy., Toulouse, J. 322. 

En cinq moulins moulants.

ANC. FR. Fist de sanc saillir plein boisel. 

Par le champ en cort le ruisel

Si c' un molin en péust moldre.

Roman du Renart, t. III, p. 371.

Seignor, j'ai encor trois molins 

Molanz farine, muelent tuit.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 244. 

Mais les folz arrester n'y vuelent 

Ne que molins qu'à tous vens meulent. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 628.

- Emoudre, aiguiser. 

Part. pas. Vay ferir l'autre am bran d' acier molut.

Roman de Fierabras, v. 1601.

Va frapper l'autre avec glaive d'acier émoulu.

CAT. Moldrer. ESP. Moler. PORT. Moer. (IT. Macinare. chap. Moldre.)

9. Mouturar, v., mouturer, prendre le droit de mouture.

Que ieu non mouture negun blat dins vila ni deforas ab neguna autra mesura. Cartulaire de Montpellier, fol. 140.

Que je ne mouture nul blé dans la ville ni dehors avec nulle autre mesure.

10. Molinar, v., mouliner, tournoyer, tourbillonner, précipiter avec tournoiement.

Li montayna s'apella Dina, 

C' am roynas soven molina; 

Deves l' adreg e 'l vinayres

Peyras y rogan mot espes.

V. de S. Honorat. 

La montagne s'appelle Dina, qui avec ouragans souvent mouline; devers le levant et le vent des vignes les pierres y roulent moult épais.

- Part. pas. employé substantiv.

Que lo molinats del terrador..., ab tots sos apertenements, sia del dich P. de Panat, exceptat que no i fasa moli.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224. 

Que la chute d'eau du territoire..., avec toutes ses dépendances, soit dudit P. de Panat, pourvu qu'il n'y fasse pas de moulin.

11. Molina, s. f., moulin, moulinet, petit moulin.

Per razo de la molina. Tit. de 1274. Arch. du Roy., J. 323. 

A cause du moulinet. 

En las molinas de nostre dit comtat. 

Tit. de 1448. DOAT, t. XCVI, fol. 185. 

Dans les moulinets de notredit comté.

12. Molinaria, s. f., mouture.

Tota la molinaria d' aquest moli. Tit. de 1234. Arch. du Roy., J. 304.

Toute la mouture de ce moulin.

13. Molinar, s. m., vanne, chute d'eau. 

De l' aiga del molinar. Tit. de 1274. Arch. du Roy., J. 323.

De l'eau de la vanne.

En V molis molens, et en las aiguas e 'ls molinars que i so.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., Toulouse, J. 322. 

En cinq moulins moulant, et en les eaux et les vannes qui y sont. 

ANC. ESP. Molinar. (chap. Moliná, com lo mas de Desideri Lombarte de Peñarroija de Tastavins. Los molinás.)

14. Amola, s. f., ampoule, fiole.

Pres Samuel huna amola tota plena d' oli, e gitet la sobre lo cap de Saul.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 14. 

Prit Samuel une ampoule toute pleine d'huile, et la jeta sur le chef de Saül.

(ESP. Ampolla, botella. CAT. Ampolla, ampollas o ampolles. Chap. Botella, botelles, botelleta, botelletes. Ampolla sol li diem a les que porten alguna medissina y se trencabe la punteta en los dits; ampolleta, ampolletes.)

15. Amoleta, s. f. dim., petite ampoule, petite fiole.

Pren hun' amoleta, e vay en l'ostal de Yzayas.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 15. 

Prends une petite ampoule, et va en l'hôtel d' Isaïe.

16. Amolar, v., émoudre, aiguiser.

Qui de fort fozil 

Non volh coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' amolar 

En un mol cembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. Var. 

Qui de fort fusil ne veut frotter couteau, jamais ne pense l' aiguiser sur une molle fourrure. 

ANC. FR. Forte et longue l'espée et amoulée.

Gace de la Bigne, Ms. fol. 107. 

ESP. PORT. Amolar. (chap. Esmolá: esmolo, esmoles, esmole, esmolem o esmolam, esmoléu o esmoláu, esmolen; esmolat, esmolats, esmolada, esmolades.)

17. Esmoledor, s. m., émouleur, rémouleur.

Els aguza e 'ls esmol...; 

Merces al esmoledor, 

Ben venran a vita eterna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

Les aiguise et les émoud...; grâce à l' émouleur, ils viendront bien à la vie éternelle. 

ANC. FR. Eust baillié un fessouer pour amollier à l' esmouleur.

Lett. de rém. de 1334. Carpentier, t. I, col. 193. 

CAT. Esmolador. ESP. PORT. Amolador. (chap. esmoladó, esmoladós, esmoladora, esmoladores; esmolet, esmolets : home que esmolabe y anabe en una moto que fée voltá la mola; fée soná un chulet en un sonido mol peculiá.)

18. Esmolar, v., émoudre, affiler, aiguiser.

Part. pas. fig. An las lengas pus esmoladas que rasors ni alena.

V. et Vert., fol. 25. 

Ont les langues plus affilées que rasoir et alène.

CAT. Esmolar. (chap. Afilá, esmolá. Vore la conjugassió mes amún.)

19. Esmolre, v., émoudre, aiguiser, affiler, perfectionner.

Els aguza e 'ls esmol 

E 'ls toca coma coutelh.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Les aiguise et les émoud et les touche comme couteau.

Fig. D' on totz mos afars s' esmol, 

E conoyssensa m reve 

Vas leys cuy bon pretz mante.

Azemar le Noir: Era m vay. 

D'où toute mon affaire se perfectionne, et la connaissance me revient vers celle qui maintient bon mérite.

Part. pas. Detrenchan e detalhan ab los brans esmolutz. 

O apcha esmoluda, faucilla o pilo.

Guillaume de Tudela.

Tranchent et détaillent avec les glaives émoulus. 

Ou hache émoulue, faucille ou javelot.

Fig. An las lengas plus esmoludas que razors ni que alena.

V. et Vert., fol. 25. Var. 

Ont les langues plus affilées que rasoir et que alène.

Los deschauzitz 

Ab las lenguas esmoutas.

A. Daniel: Dols brays. 

Les grossiers avec les langues affilées. 

ANC. FR. Amors ne crient dart esmolu.

Fables et cont. anc., t. II, p. 193. 

Pour l' esmoudre trop, lui fait perdre le fil.

Œuvres de Dubellay (du Bellay), p. 401. 

CAT. Esmolar. PORT. Amolar. (chap. Esmolá.)

20. Emolumen, s. m., lat. emolumentum, émolument, subside. 

Los dits emolumens que son grands e de gran valor.

(chap. Los dits emolumens que són grans y de gran valor.)

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 422.

Lesdits subsides qui sont grands et de grande valeur. 

La meytat dels emolumens. Cout. de Saussignac, de 1319. 

La moitié des émoluments. 

CAT. Emolument. ESP. PORT. IT. Emolumento. 

(chap. Emolumén, emolumens.)

Molada, s. f., suie, noir de fumée. 

Ab clara d' hueu et ab molada 

Ben negra.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec glaire d'oeuf et avec suie bien noire.

Ieu vey lay un diable pus negre que molada. 

Roman de Fierabras, v. 4207. 

Je vis là un diable plus noir que suie. 

ANC. FR. Aucun ne mettra... noir de chaudière que on appelle à Paris molée. Tit. de 1391. Carpentier, t. II, col. 1307.

(chap. Fullí, fullins : carbonilla, per ejemple de la enchumenera. ESP. Hollín.)