Mostrando las entradas para la consulta ministre ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ministre ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

martes, 2 de julio de 2024

Morn


Morn, adj., morne, triste, pensif.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica, morn, morne, triste, pensif

E 'l peccat qu'els esglaya,

E 'ls ten morns e tritz.

G. Faidit: Era nos.

Et le péché qui les effraie, et les tient mornes et tristes.

Ill non es de re trista ni morna.

A. Daniel: Lanquan vei.

Elle n'est de rien triste ni morne. 

Fig. La plueia e 'l vent e 'l temps morn.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

La pluie et le vent et le temps morne. 

ANC. FR. L' hiver morne de froid, blanc de nège et de glace.

Remi Belleau, t. I, p. 99.

PORT. Morno. (chap. Moix, moixos, moixa, moixes; triste o trist, tristos o tristes, ell está triste, elles són unes tristes; tristot, tristots, tristota, tristotes; pensatiu, pensatius, pensativa, pensatives; cabiladó, cabiladós, cabiladora, cabiladores.)

2. Mors, adj., triste, morne.

Voletz tan laitz deseretar

Una pulcella trist' e morsa,

Car vezetz que no us pot far forsa.

Roman de Jaufre, fol. 102.

Vous voulez si laidement déshériter une pucelle triste et morne, parce que vous voyez qu'elle ne peut vous faire résistance.


Morphea, s. f., morphée, sorte de maladie.

(N. E. La maladie de morphée, ou sclérodermie localisée est une maladie rare (incidence environ 2 à 3 pour 100 000), inflammatoire, supposée auto-immune, de la peau et des tissus mous (graisse, fascia, muscles, et même parfois os) conduisant à un durcissement anormal appelé sclérose. https://www.deuxiemeavis.fr/pathologie/maladie-de-morphee#:~:text=La%20maladie%20de%20morph%C3%A9e%2C%20ou,un%20durcissement%20anormal%20appel%C3%A9%20scl%C3%A9rose.)

Voyez Du Cange, à ce mot.

Morphea, es taca et infectio de pel.

Cum en aquels qui han morphea.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 65.

Morphée, c'est tache et infection de peau.

Comme en ceux qui ont morphée.

PORT. Morpheã. IT. Morfea.


Mortairol, s. m., coulis.

Per far meillor mortairol

Ajusta i hom del barbaiol.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pour faire meilleur coulis on y ajoute de la joubarbe.

Si non cum els mangem la bona fresza

E 'ls mortairols grasses e ben espes.

P. Cardinal: Ab votz d'angel.

Si comme eux nous ne mangeons pas la bonne fressure et les coulis gras et bien épais.

CAT. ESP. Morterada. (chap. Morterada, morterades; se sol fé en lo morté, mortés, pero tamé en una hormigonera, hormigoneres, igual que se fa lo hormigó, hormigons.)


Mortier, s. m., lat. mortarium, mortier, sorte de vase.

Pizar el mortier

Pebre.

Le Moine de Montaudon: Fort m'enueia. 

Piler dans le mortier poivre.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortiers de coyre. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18. 

Que tout l'or et l'argent nous fassions piler dans des mortiers de cuivre.

CAT. Morter. ESP. Mortero. PORT. Morteiro. IT. Mortaio. 

(chap. Morté, mortés; per a fé all y oli, per a picá; vore al Decamerón la noveleta del morté.)

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Mortier, s. m., mortier, terme de maçonnerie.

Dedins fan barreiras ab cautz et ab mortier.

Pessio los autz murs e la sala peirina,

Que so faitz de mortier, d'arena e de caucina.

Guillaume de Tudela. 

Dedans font des barrières avec chaux et avec mortier.

Mettent en pièces les hauts murs et la salle de pierre, qui sont faits de mortier, de sable et de chaux. 

Fig. Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers 

Ni la malaventura, tan es durs lo mortiers.

Izarn: Diguas me tu. 

S'il sait donner médecine de manière qu'en sorte la pourriture et la maladie, tant est dur le mortier.

CAT. Morter. ESP. Mortero. PORT. Morteiro. 

(chap. Morté, simén mesclat en grava o arena grossa, pedres, etc.)


Mos, pron. poss. m. 1re pers., lat. meus, mon, mes.

Voyez la Grammaire romane, p. 192.

Sing. sujet. Ja mos cors vas lieys non er leugiers.

Arnaud de Marueil: Anc vas Amor. 

Jamais mon coeur envers elle ne sera léger. 

Mos chantars li plai. 

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Mon chanter lui plaît. 

ANC. FR. Je sui vostre homs et vos mes sire. 

Roman du Renart, t. II, p. 307. 

Plur. rég. Mon cor eu l' autrei e m' amor, 

Mon sen, mos oillz e ma vida.

La Comtesse de Die: Estat ai.

Je lui octroie mon coeur et mon amour, mon sens, mes yeux et ma vie.

Mos digz escouta e rete.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

Elle écoute et retient mes dits. 

CAT. Senyor... combat te ab mos combatadors.

Trad. des Ps. en lang. cat., ps. 34.

(N. E. Traducción de los Salmos en lengua catalana, ja ja ! 

¿De qué lengua los tradujeron, acaso de la misma occitana? 

Jodó con Raynouard. Pegaba unos patinazos que parecía Bartolomé Simpson.)

(chap. Meu, meus, meua, meues.)

2. Mon, pron. poss. 1re pers. sing., lat. meum, mon.

Rég. Per so no us aus mon cor mostrar ni dire.

Folquet de Marseille: Tan m' abellis. 

Pour cela je ne vous ose montrer ni exprimer mon coeur.

Mon chan finisc ab dol et ab maltraire. 

Bertrand de Born: Mon chan.

Que mon chant je finisse avec deuil et avec souffrir.

CAT. Mon. (CAT. MOD. inventat per Pompeyo Fabra: el meu, els meus, la meva, les meves.) (chap. Mon pare no té nas, mon pare no té nas, ma mare es chata, y un germanet que ting, y un germanet que ting, té un nas de pataca.)

3. Mieus, Meus, pron. poss, m. 1re pers., lat. meus, mien.

Sing. suj. Cen tantz soi mielz vostres que mieus.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Cent fois autant je suis mieux vôtre que mien. 

Lo meus Dieus que crezet cel e terra e 'l solelh e la lunha.

Liv. de Sydrac, fol. 4. 

Le mien Dieu qui créa ciel et terre et le soleil et la lune. 

Rég. Lo mieu fin cor gardatz.

Peyrols: Ben dey chantar. 

Le mien pur coeur considérez.

Pero quascus sap son afar, 

Et ieu sai lo mieu eissamen.

Pistoleta: Manta gent. 

Pourtant chacun sait son affaire, et je sais la mienne également.

Subst. Perdonat m'er, ab que done del mieu. 

P. Cardinal: De selhs. 

Il me sera pardonné, pourvu que je donne du mien.

Ja, per ma fe, non auretz ren del meu. 

Le Dauphin d'Auvergne: Vilan cortes. 

Jamais, par ma foi, vous n' aurez rien du mien. 

CAT. PORT. Meu. (chap. Meu, meus, meua, meues.)

Plur. suj. Si 'l mieus regnes fos d' aquest mont, certas li mieu ministre combatessan. Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 18.

Si le mien règne fût de ce monde, certes les miens ministres combattissent. 

Rég. Senher, mostra m la drecha via, 

E no y esgart los meus neletz.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Seigneur, montre-moi la droite voie, et n'y regarde les miens péchés. CAT. Meus.

4. Mei, Miei, Mey, Miey, pron. poss. m. plur., lat. mei, mes.

Suj. Mal me faderon mei pairi.

G. Rudel: No sap chantar. 

Mal me féèrent mes parrains.

Quan no us podon miei huelh vezer. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand mes yeux ne vous peuvent voir.

IT. Miei.

5. Ma, pron. poss. f. 1re pers., lat. mea, ma.

Sing. suj. Ma domna m lais per autre cavalier. 

(chap. Ma dona (la meua dona) me dixe per un atre caballé.)

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.

Ma dame me laisse pour autre chevalier. 

Rég. Mos senher met ma terra en turmen.

Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls hom.

Mon seigneur met ma terre en tourment.

CAT. Ma. (CAT. MOD. inventat, la meva, les meves.)

(chap. Ma : la meua: ma mare. Ma o man germana : la meua germana.) 

Plur. suj. Mas cansos me semblon sirventes.

Rambaud de Vaqueiras: D' amor no m lau. 

Mes chansons me semblent sirventes. 

Plur. rég.

Lo dous cossir...

Agrevia mout mas dolors e mos mals.

Cadenet: Ab leyal cor.

La douce pensée... aggrave moult mes douleurs et mes maux.

6. Mi, pron. poss, f. 1re pers. sing., ma.

Suj. Aisso m veda de que m don aondansa,

Mi dons, qu' es pros, cortez' e benestans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier.

Cela me défend de quoi elle me donne abondance, ma dame, qui est généreuse, courtoise et accomplie.

Rég. Quant ieu mi dons sobrepren

De la mia forfaitura.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Quand je surprends ma dame de la mienne forfaiture. 

ESP. Mi.

7. Mia, mieua, pron. poss. f. 1re pers., mienne.

Sing. suj. Conosc que ja non er mia.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Je connais que jamais elle ne sera mienne. 

En te se cofiza la mieua arma. V. et Vert., fol. 86.

(chap. En tú se confíe la meua alma. v. confiá, confiás.)

En toi se confie la mienne âme.

Rég. Nuls hom no pot meils gardar la mia chausa de me.

Trad. de Bède, fol. 40. 

Nul homme ne peut mieux garder la mienne chose que moi.

ANC. FR. Éust tel fame com la moie.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 133. 

La gregnur pars deit estre meie. Marie de France, t. II, p. 100.

Certes vengiez seroit enc ui

Se la puissance en estoit mieue.

Fables et cont. anc., t. I, p. 281.

CAT. (meva, meves) ESP. (mía) IT. Mia. 

(N. E. Mallorquí: “la vida mia, amor.”)


Plur. suj. Eu soi lor, et ellas son mias.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Je suis leur, et elles sont miennes. 

Las mieuas fedas auzen la mieua votz.

Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 10. 

Les miennes brebis oyent la mienne voix. 

Rég. En cal maniera creires las mieuas paraulas.

Trad. du N.-Test. S. Jean, c. 5.

En quelle manière vous croirez les miennes paroles.

ANC. FR. Aprenés-moi donc toutevoies

Quex choses puéent estre moies.

Roman de la Rose, v. 5338.

miércoles, 19 de junio de 2024

Lexique roman; Milsoldor, Milsoudor - Mirabolat


Milsoldor, Milsoudor, adj., milsoudor.

Cette expression s'appliqua aux chevaux qui servaient dans les batailles et qui, en raison de leur beauté ou de leur vigueur, étaient estimés à mille sous d'or.

Ieu ai vist caval milsoldor

A pretz de trenta sols tornar.

T. d' Esperdut et de Pons de Montlaur: Seigner Pons.

J'ai vu cheval milsoudor passer au prix de trente sous.

Garniscan lor cors e 'l caval milsoldor. Guillaume de Tudela. 

Qu'ils équipent leur corps et le cheval milsoudor. 

Subst. En los mortals estors

On Karle de sas mans trenquet tants milsoudors. V. de S. Honorat.

Dans les combats mortels où Charles de ses mains abattit tant de milsoudors.

ANC. FR. Armés desus le milsoudor.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 106.

Et le fiert tel cop del tabor

Qu'il l'abat jus del missoudor.

Roman du Renart, t. III, p. 225.

(chap. Caball que valíe mil sols o sous d'or; classe de moneda : solidos : sueldos.)


Mina, s. f., lat. mina, mine, sorte de mesure de capacité.

Una mina de fromen. Cartulaire du Bugue, fol. 25. 

Une mine de froment.

2. Minada, s. f., émine, mesure de superficie.

Det una minada de terra. Cartulaire du Bugue, fol. 26. 

Donna une émine de terre.

3. Menal, s. m., minel, mesure de capacité.

Cel que vin vendon a taverna, aion sestairal e menal, cartal e mietz cartal.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., sect. hist., K. 867.

Ceux qui vendent du vin en taverne, qu'ils aient sesterot et minel, quartaut et demi-quartaut.

4. Emina, s. f., émine, mesure de capacité et de superficie.

Quals en ac un sestier, quais una emina. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7. 

Quel en eût un setier, quel une émine.

1 emina de civada. Tit. du XIIe siècle, Arch. du Roy., J. 322. 

Une émine d'avoine.

sibá, sibada, avena, senteno, blat

III eminas de terra a Pueg Marti.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 317. 

Trois émines de terre à Puy-Martin.

ANC. ESP. Emina.

5. Eminada, s. f., éminée, mesure de superficie.

Tres eminadas de terra. Tit. de 1238. Arch. du Roy., J. 388. 

Trois éminées de terre.

Doas sestairadas et eminada. 

Tit. de 1275. Arch. du Roy., Toulouse, J. 328. 

Deux seterées et éminée.

6. Eminal, s. f., émine, mesure de capacité.

Ieu adrechurarai... las eminals, las cartals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 146.

Je réglerai... les émines, les quartants.


Mina, Mena, s. f., mine, minière.

Lato, coire, plom issamen,

So es a saber lor minas.

Brev. d'amor, fol. 39.

Laiton, cuivre, plomb également, c'est à savoir leurs mines.

Las menas de la terra solphroza. V. et Vert., Gloss. occit., p. 199. 

Les minières de la terre sulfureuse. 

CAT. ESP. PORT. IT. Mina. (chap. Mina, mines.)

2. Minar, v., miner, creuser. 

Fetz minar una tor.

Coma si volguesso minar sos terra.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 165 et 185. 

Fit miner une tour.

Comme s'ils voulussent miner sous terre. 

Fig. Pren son pic e sa pala, e acomensa a foyre et a minar et a cavar son cor. V. et Vert., fol. 41.

Prend son pic et sa pelle, et commence à fouir et à miner et à caver son coeur.

Part. pas. Cant ha son cor minat e perfiechamen be examinat.

V. et Vert., fol. 42. 

Quand il a miné son coeur et parfaitement bien examiné.

CAT. ESP. PORT. Minar. IT. Minare. (chap. Miná: mino, mines, mine, minem o minam, minéu o mináu, minen; minat, minats, minada, minades.)

3. Mener, Menier, s. m., mine, minière.

Els meners del argent son... nostres.

Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 116.

Les mines de l'argent sont... nôtres.

Menier novell o viell desamparat.

Règle sur les mines d'Hierle, Hist. de Nîmes, t. I, pr., p. 72. 

Minière nouvelle ou vieille délaissée. 

ANC. CAT. Miner.

4. Menera, Meniera, s. f., lat. minera, minière, mine. 

Meneras d' aur. 

Menieras de coyre.

Eluc. de las propr., fol. 176 et 267. 

Minières d'or. 

Minières de cuivre.

(chap. Mines d' or. Mines de cobre.) 

Coven donx qu' el haia menieras 

D' aur o d' argen.

Leys d'amors, fol. 39.

Il convient donc qu'il ait mines d'or ou d'argent. 

ANC. ESP. Minera. PORT. Mineira.

5. Mineral, Meneral, adj., minéral.

Causas minerals, cum so metalhs. 

Aquel qui es meneral es plus resplendent.

Eluc. de las propr., fol. 156 et 187. 

Choses minérales, comme sont métaux. 

Celui qui est minéral est plus resplendissant.

CAT. ESP. PORT. Mineral. IT. Minerale. (chap. Mineral, minerals.)

6. Minerant, adj., minéral.

Las autras peyras minerantz. Trad. d'Albucasis, fol. 41. 

Les autres pierres minérales.


Mini, s. m., lat. minium, minium, vermillon. 

Mini es color roia. Eluc. de las propr., fol. 267.

(chap. Lo mini es coló roch. Lo coló ere antigamén a vegades femenino: la coló roija.)

Le minium est couleur rouge.

2. Minio, Mino, s. m., minium, vermillon.

Minio o mino, color es citrina o vermeilla, declinant a rog, resplendent cum foc. Eluc. de las propr., fol. 266.

Le minium ou vermillon, est couleur citrine ou vermeille, inclinant à rouge, resplendissant comme feu. 

ESP. PORT. IT. Minio.

3. Mine, adj., de minium. 

De color minea. Eluc. de las propr., fol. 266. 

De couleur de minium.


Ministrar, Menestrar, v., lat. ministrare, administrer, régir.

Mal avia ministrat sos bens e sa rictat. V. de S. Honorat.

Avait mal administré ses biens et sa richesse.

- Servir.

Motas donas issamen

Que l' avian seguitz longamen

De Galilea ministran.

Passio de Maria. 

Beaucoup de dames également qui l'avaient suivi longtemps de Galilée en servant.

- Secourir, porter secours.

Car non a de que menestrar

Si com a costuma de far.

V. de S. Honorat. 

Car il n' a pas de quoi secourir ainsi comme il a coutume de faire.

Poirian ministrar... plus facilament a la lor familia. Doctrine des Vaudois.

Pourraient porter secours... plus facilement à la leur famille.

- Exhaler, produire, fournir.

Sa lengua menestra fuoc ades. Trad. de Bède, fol. 77.

Sa langue produit du feu sans cesse.

- Donner.

No s deu ministrar ab la decoctio.

Clisteri ministrar.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 81. 

Ne doit pas s'administrer avec la décoction. 

Administrer clystère.

Part. prés. Nervis ministrans a las ditas V virtutz sensitivas.

Eluc. de las propr., fol. 18. 

Nerfs servant auxdites cinq vertus sensitives. 

Part. pas. Degudament ministrada, val a diversas malautias.

(chap. Degudamen administrada, val per a diverses enfermedats.)

Eluc. de las propr., fol. 207.

Convenablement administrée, elle vaut pour diverses maladies.

ANC. FR. Auquel saint Jean ministra le baptesme.

Foucqué, V. de J.-C, p. 288.

Depuis le temps qu' icy je ministre à son très sacré oracle.

Rabelais, liv. V, ch. 44.

Il meismes menistra iluec par longtemps as malades moult dévotement.

Chronique de Cambrai. 

ANC. CAT. ESP. PORT. Ministrar. IT. Ministrare. 

(chap. Ministrá : administrá: administro, administres, administre, administrem o administram, administréu o administráu, administren; administrat, administrats, administrada, administrades.)

2. Ministre, Menistre, s. m., lat. ministrum, ministre, serviteur.

Far honor e reverencia a Dieu et a ssos menistres. V. et Vert., fol. 89.

Faire honneur et révérence à Dieu et à ses ministres.

- En parlant des soins qu'on donnait à un oiseau de proie.

Rei o comte vol per ministre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Roi ou comte il veut pour serviteur.

- Exécuteur des hautes-Œuvres, bourreau, sergent.

Manda sos ministres tortors. Guillaume de Tudela.

(chap. Envie a sons ministres torturadós; mane a los seus ministres.)

Mande ses ministres tortureurs.

Quan li ministre viron la donna colorada 

Que cresian morta. V. de S. Honorat.

(chap. Cuan los ministres van vore la dona colorada que creíen (que estabe) morta.)

Quand les bourreaux virent colorée la dame qu'ils croyaient morte. 

CAT. Ministre. ESP. PORT. IT. Ministro. 

(chap. Ministre, ministres.)

3. Ministra, s. f., lat. ministra, servante, exécutrice, entremetteuse.

Virtut generativa es ministra de general conservacio.

Generacio de la qual es ministra.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 19.

Vertu générative est exécutrice de conservation générale.

La génération de laquelle elle est entremetteuse. 

ESP. PORT. Ministra. (chap. ministra, ministres.)

4. Ministeri s. m., lat. ministerium, ministère.

Ministeri especial es de... istruir nos. Eluc. de las propr., fol. 10.

(chap. Ministeri espessial es de... instruí mos o instruímos.)

Le ministère spécial est de... nous instruire.

CAT. Ministeri. ESP. PORT. Ministerio. IT. Ministerio, ministero.

(chap. Ministeri, ministeris.)

5. Ministratio, Menistration, s. f., lat. administrationem, administration. Coma lurs officials se porton en lurs officis et en tota lur ministratio.

V. et Vert., fol. 76. 

Comme leurs officiers se comportent dans leurs offices et dans toute leur administration.

- Terme d'église.

Menistration de... sacramens. Doctrine des Vaudois. 

Administration de... sacrements. 

IT. Ministrazione. (ESP. Administración. Chap. Administrassió, administrassions.)

6. Ministrador, s. m., administrateur, serviteur.

Que fosson gardas e ministradors.

(chap. Que foren guardes o guardians y administradós.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 11. 

Qu'ils fussent gardiens et administrateurs.

ANC. FR.

Car qui voudra estre grand par sus tous, 

Le plus petit de tous vous se fera, 

E plus subject ministrateur sera.

Foucqué, V. de J.-C, p. 357. 

ESP. Ministrador (administrador). IT. Ministratore. 

(chap. Administradó, administradós, administradora, administradores.)

7. Ministratiu, adj., servant, fournisseur, productif.

Nas... al esperit animal ministratiu. 

Es ministrativa de talent.

Eluc. de las propr., fol. 40 et 14. 

Le nez... servant à l'esprit animal. 

Est productive de désir.

8. Menestral, s. m., artisan.

Revendedor, obrier e menestral.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Revendeur, ouvrier et artisan.

Borzes e mercadiers

E menestral aprop.

G. Riquier: Pus Dieus.

Bourgeois et marchands et artisans après.

CAT. ESP. Menestral. (chap. Menestral, menestrals; artessano o artessá, artessanos o artessans, artessana, artessanes; obré, obrés, obrera, obreres, que treballe en les mans.)

9. Menestairal, s. m., ouvrier, artisan. 

Ell fay obras corporals, coma fan los laboradors e los brassiers e los menestayrals. V. et Vert., fol. 34.

Il fait Œuvres corporelles, comme font les laboureurs et les manouvriers et les artisans. 

Son tuch tota via

Per ver menestairal.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Sont tous toujours vraiment ouvriers.

10. Menestier, s. m., ministère, emploi, métier.

Es cascus apelatz 

E cadaus nomnatz 

Dels menestiers per si.


De cels dels menestiers,

Vos dic qu' e general

Son tug menestairal

Apelat.

G. Riquier: Pus Dieus.

Des métiers chacun est appelé et chacun nommé par soi.

De ceux des métiers, je vous dis qu'en général ils sont tous appelés ouvriers. 

ESP. Menester. (chap. Menesté, menestés; que fa falta, que se té que fé aná. Es menesté que faigam aixó antes o abans de fes nit.)

11. Mestier, Mester, Meisteir, s. m., métier, état, office, emploi, ministère, besoin. 

Son paubre gazanh que ac drechurier 

De cozer, de filar de son mestier.

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 111. 

Son pauvre profit qu'elle eut légitime à coudre, à filer de son métier.

Comtarai totz mos mestiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je compterai tous mes métiers.

Mos mestiers es qu' ieu dey lauzar los pros.

Granet: comte Karle. 

Mon métier c'est que je dois louer les preux. 

Chantars et esser joios 

Es dreitz mestiers dels amoros.

B. Calvo: Enquer. 

Chanter et être joyeux est droit métier des amoureux.  

Selh que plus volia mantener 

Solatz, domney, largueza ab cor verai..., 

E 'ls bons mestiers totz ses menhs e ses mai.

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Celui qui plus voulait maintenir soulas, courtoisie, largesse avec coeur franc..., et tous les bons offices sans moins et sans plus.

- Corporation d'ouvriers.

Los mestiers portavon am se los VI penos de las escalas. 

Carya Magal., p. 8.

Les métiers portaient avec eux les six pennons des compagnies.

- Qualité, mérite.

Fig. Car a totz los mestiers 

Que lunh pros cavayers 

Aia mestier ab si.

Amanieu des Escas: El temps. 

Car il a tous les mérites dont un preux chevalier ait besoin en lui.

Amors a tant de bos mestiers, 

Qu' a totz fai benestans socor.

Raimond de Miraval: D'amor son.

L'amour a tant de bonnes qualités, qu'à tous il fait secours convenable.

- Besoin.

Quascus si deu de son mestier formir. 

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Chacun se doit satisfaire de son besoin. 

Loc. Ben ai so que m' es mestier.

Hugues de Saint-Cyr: Seigner coms.

J'ai bien ce qui m'est nécessaire.

Mestiers es uzar del glazi de drechura. V. et Vert., fol. 57.

Il est nécessaire d'user du glaive de droiture. 

Bella domna, vostre socors 

M' agra mestier, s'a vos plagues.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Belle dame, votre secours me serait nécessaire, s'il vous plaisait.

Lur fassam lo be que lur poyrem far, si an mestier de nos.

V. et Vert., fol. 44. 

Que nous leur fassions le bien que nous leur pourrons faire, s'ils ont besoin de nous. 

ANC. FR. Et il dient ke tuit sunt prest 

D'aler od li, se mestier est.

Roman de Rou, v. 11161.

Que s'en venist pur lui aider, 

Kar mut en aveit grant mester.

Marie de France, t. 1, p. 440. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Mester. IT. Mestiere. (chap. Menesté. Lo antic mester de cleressía y lo de juglaría.)

Lo antic mester de cleressía y lo de juglaría.

12. Administrar, Aministrar, Amenistrar, v., lat. administrare, administrer, gouverner.

Enquara las deia el gardar e aministrar curiosament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 73. 

Encore qu'il doive les garder et administrer soigneusement.

- Aider, secourir, fournir, servir.

Dieus amenistrara cell que a adordenat. V. de S. Honorat. 

Dieu aidera celui qu'il a ordonné. 

San Esperit... us aministrara e us inspirara totas aquestas causas.

(chap. Lo Espíritu San... tos administrará y tos inspirará totes estes coses.)

Fragment de trad. de la Passion. 

Le Saint-Esprit... vous administrera et vous inspirera toutes ces choses.

Fig. Charitatz aministra lo be que non poders tol. Trad. de Bède, fol. 20.

Charité fournit le bien que non pouvoir ôte.

Qual que sia que a me aura aministrat, mon paire lo honorificara.

(chap. Consevol (cual que sigue) que a mí haurá administrat, mon pare lo honorificará.)

Fragment de trad. de la Passion.

Quel qui soit qui m'aura servi, mon père lui rendra honneur.

- Terme d'église.

Los capellas lo tracton, e lo aministron a nos autres.

V. et Vert., fol. 96.

Les chapelains le touchent, et l' administrent à nous autres.

- Rendre.

Administrar justicia a un cascun. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 90.

(chap. Administrá justissia a cadaú.)

Administrer justice à un chacun.

Part. pas. Un sai que m par 

Trop be aministratz 

De far rix fagz prezatz.

Giraud de Borneil: Solatz, joys.

J'en sais un qui me paraît très-bien fourni pour faire de riches faits prisés. 

CAT. ESP. PORT. Administrar. IT. Amministrare. 

(chap. Administrá. Vore la conjugassió mes amún.)

13. Administracio, Aministracio, Aministracion, s. f., lat. administrationem, administration, gestion.

Aquel a cui es vedada aministracios, so es bailia de las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Celui à qui est défendue administration, c'est-à-dire gouvernement des siennes choses.

An per el tenguda s' aministracion. V. de S. Honorat. 

Ont tenu pour lui son administration.

Bo cunte e leial de lor administracio. 

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 146. 

Bon et loyal compte de leur administration. 

CAT. Administració. ESP. Administración. PORT. Administração

IT. Amministrazione. (chap. Administrassió, administrassions.)

14. Administraire, Aministraire, Aministrador, s. m., lat. administrator, administrateur, régisseur.

Aministraires del aver del comun. Trad. du Code de Justinien, fol. 15. Administrateur de l'avoir de la communauté. 

Volian elegir lur aministrador. V. de S. Honorat. 

Voulaient élire leur administrateur. 

Priors et administraire.

Tit. de 1234. DOAT, t. CXXXIV, fol. 53. 

Prieur et administrateur.

CAT. ESP. PORT. Administrador. IT. Amministratore. 

(chap. Administradó, administradós, administradora, administradores.)

15. Aministrairiz, s. f., exécutrice, entremetteuse.

Ira, aministrairiz de crueltat. Trad. de Bède, fol. 1. 

Colère, entremetteuse de cruauté.

(chap. Ira - rabia, cólera - administradora de (la) crueldat.)

16. Sotzministrament, s. m., sous-assistance, sous-aide.

Per la vostra orazo e per lo sotzministrament del esperit de Jhesus.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Philippiens.

Par la votre prière et par la sous-assistance de l'esprit de Jésus.

(chap. Suministramén, suministre; suministramens, suministres. V. Suministrá: suministro, suministres, suministre, suministrem o suministram, suministréu o suministráu, suministren; suministrat, suministrats, suministrada, suministrades.)

Mirabolan, Mirabola, s. m., lat. myrobalanum, myrobolandier.

Mirabolans, aytals aybres han frug trop carps. 

Eluc. de las propr., fol. 198.

Le myrobolandier, de tels arbres ont fruit trop peu denses.

- Myrobolan, fruit du myrobolandier. 

Semlans a mirabolas. Eluc. de las propr., fol. 71.

Ressemblants à myrobolans. 

Escorca de mirabolans.

Rec. de remèdes en provençal.

Écorce de myrobolans.

CAT. Mirabolant. ESP. Mirabolano. PORT. Mirabalano. IT. Mirabolano.

(chap. Prunera, pruna borda, fan barbaridat de prunes, Prunus cerasifera. Natres ne teníem dos a la vora del caixé de la sequia. Alemán Mirabelle, fransés, mirabelle: pruna redoneta y menuda, mol gustosa.)

2. Mirabolanom, s. m., myrobolanum, remède fait avec le myrobolan. Pren una unsa de mirabolanom. Collect. de recettes de médecine.

Prends une once de myrobolanum.

Prunera borda, fan barbaridat de prunes, Prunus cerasifera. Natres ne teníem dos a la vora del caixé de la sequia.

Mirabolat, s. m., mirabelle, sorte de prune.

Mirabolatz conditz. Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Mirabelles confites.

(chap. Lo mateix que antes, pruna borda.)