champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 10 de julio de 2026
Sus, Dessus, Desus, Suscitar, Sutura, Suzor, Suor, Suzar, Suar, Suzari, Sylempsis, Symphonia, Synagoga, Syncresis
viernes, 8 de mayo de 2026
Sautarella, Sauze, Sautz, Savai, Savay, Savena, Savina
miércoles, 14 de agosto de 2024
Pan, Pa - Panarici
Pan, Pa, s. m., lat. panis, pain.
Las carrugas cargadas e del vi e del pan. Guillaume de Tudela.
Les charrettes chargées et du vin et du pain.
Si voliatz del nostre pa, volentiers vo 'n dariam.
(chap. Si volíeu del nostre pa, voluntosos to 'n donaríem.)
Philomena.
Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions.
De dos peis e de cinc pans.
(chap. De dos peixos y de sinc pans.)
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
De deux poissons et de cinq pains.
Fig. Lo pan del cel, lo pan dels angels,... lo pan de vida perdurabla.
(chap. Lo pa del sel, lo pa dels angels,... lo pa de vida perdurable.)
V. et Vert., fol. 42.
Le pain du ciel, le pain des anges,... le pain de vie éternelle.
Dieus qu' es verais pans
E cotidians.
G. Figueiras: D' un sirventes.
Dieu qui est pain véritable et quotidien.
Manjava pa de tribulatio e bevia aiga d' angoissa.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 69.
Mangeait pain de tribulation et buvait eau d'angoisse.
Loc. Van lur pan acaptan.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
Vont leur pain mendiant.
Loc. fig. Ben fora toz mos pans cuich.
Guillaume de la Tour: Una doas tres.
Bien serait tout mon pain cuit.
Ben sai gazanhar mon pa.
(chap. Be sé guañá mon pa: be me sé guañá lo pa : be sé guañám lo pa.)
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.
Bien je sais gagner mon pain.
L' autrui pan gasta e despen,
E 'l sieu met en luec salvador.
Pierre d'Auvergne: Belha m'es.
Le pain d'autrui il gaspille et prodigue, et met le sien en lieu sûr.
Prov. De mals grans
Non pot issir mai bos pans.
Hugues de S. Cyr: Tant es de.
De mauvais grains ne peut provenir désormais bon pain.
Tals cuia trobar lo pan fah qu' el fromens es el cam.
Liv. de Sydrac, fol. 108.
Tel pense trouver le pain fait que le froment est au champ.
CAT. Pa. ESP. Pan. PORT. Pão. IT. Pane. (chap. Pa, pans.)
2. Panada, s. f., panade, sorte de mets.
Dos gros capons raustitz
E tres panadas de perditz.
Roman de Jaufre, fol. 48.
(chap. Dos grossos capons rostits y tres empanades de perdiu.)
Deux gros chapons rôtis et trois panades de perdrix.
ANC. CAT. PORT. Panada. IT. Panata.
(chap. Empanada, empanades. ESP. Empanada, empanadas.)
3. Panar, v., nourrir, repaître.
Fig. De joi d'amadors
Mi saup panar.
Giraud de Calanson: Una dossa.
De joie d'amoureux je sais me repaître.
4. Paneter, Panetier, s. m., panetier, boulanger.
Paneters qui no ha maizo a Montferrand, III denairadas de pa l' an.
Charte de Montferrand, de 1240.
Boulanger qui n' a pas de maison à Montferrand, trois denrées de pain l'an.
L'un era panetier. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 6.
L'un était panetier.
ANC. CAT. Panicer. ESP. Panadero. IT. Panattiere.
(chap. Forné, fornés, fornera, forneres.)
5. Pancogola, s. m., cuiseur de pain, boulanger.
Taulas de taverniers ni de pancogolas. Tit. de 1190. DOAT, t. IV, fol. 303.
Tables de taverniers et de boulangers.
6. Apanar, v., donner du pain, nourrir, repaître.
E 'l deu del sieu apanar.
Bertrand de Born: Molt mi plai.
Et le doit nourrir du sien.
Preguem donc qui ns apana.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Prions donc qui nous nourrit.
Fig. De s'amor pos tres n' apana.
B. Martin: Bel m'es.
De son amour puisqu'elle en nourrit trois.
Ieu vei que de nien m' apana
Silh que non vol esser humana.
B. de Ventadour: Ja mos chantars.
Je vois qu'elle me repaît de néant celle qui ne veut pas être humaine.
Mas de mensonja s' apana.
Arnaud de Cotignac: Molt desir.
Mais de mensonge il se repaît.
Si, quan pot, de si dons s' apana.
Deudes de Prades: Ab lo dous.
Si, quand il peut, il se repaît de sa dame.
ANC. FR. Plus que suffisamment appanez par le légat à eux faict.
Joyeusetez, facéties, etc., p. 92.
7. Apanamen, s. m., nourriture.
- Société, fréquentation.
Om non esquieu lurs apanamens.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
On n' évite pas leurs fréquentations.
- Part, portion.
Per son apanament deus deitz heritatges.
Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 156.
Pour sa part des dits héritages.
8. Companh, Compain, Companho, Compagno, Compenh, s. m., compagnon, amant.
Companh, qui mange le même pain, vint du mot pan, comme camarade, qui est dans la même chambre, vint de cambra.
Voyez Denina, t. III, p. 18; Muratori, Diss. 33; Leibnitz, Coll. étym.,
p. 73.
Fai hom bos son bon companh,
Qu' a sos grans ops no li falh ni 'l sofranh.
J. Esteve: Aissi cum.
Homme bon fait bon son compagnon, vu qu'à ses grands besoins il ne lui faut ni ne lui manque.
Volgra fos en ver compenh
Sel que del cornar ac dedenh.
Raimond de Durfort: Turcmalet.
Je voudrais qu'il en fût vrai compagnon celui qui eut dédain de corner.
Al manjar no queron companho.
P. Cardinal: Ricx hom.
Pour le manger ils ne cherchent pas compagnon.
Ai ab mi mantas vez compagnos,
Per qu'ieu volria mas tot solet estar.
G. Faidit: Mon cor.
J'ai maintes fois avec moi compagnons, c'est pourquoi je voudrais davantage être tout seulet.
Amix e compains de taula. Trad. de. Bède, fol. 75.
Ami et compagnon de table.
ANC. FR. Estoit compains de sa table. Chronique de Cambray, fol. 39. Estoit ses compains jurez en armes.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 308.
Compainz è mestre fu Bier
Ke l'en clamout Coste-de-fier.
Roman de Rou, v. 147.
Ou pour jetter des fruits jà meurs et beaux
A mes compaigns qui tendoient leurs chappeaux.
Cl. Marot, t. 1, p. 217.
Sus à ce vin, compaigns, enfans, buvez à pleins godets.
Rabelais, liv. III, Prologue.
ANC. CAT. Compagn. CAT. MOD. Company. ANC. ESP. Compaño (MOD. Compañero). IT. Compagno, compagnone.
(chap. Compañ, compañs, compaña, compañes.)
- Adversaire.
Son companho no renda o mort o mat.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.
Son adversaire ne rende ou mort ou mâté.
- Testicule.
L' us companhs es grans e l' altre paux.
Qui non a mas 1 companho pot engenrar aitan be coma cel que pert l'un huelh. Liv. de Sydrac, fol. 113.
L'un testicule est grand et l'autre petit.
Qui n' a qu' un testicule peut engendrer aussi bien comme celui qui perd un oeil.
ESP. Compañón.
9. Companhona, s. f., compagnonne.
A una companhona.
P. Cardinal: L' arcivesque de.
A une compagnonne.
ANC. CAT. Companiona.
10. Companhier, s. m., associé, compagnon.
Trobei sola, ses companhier,
Selha que no vol mon solatz.
Marcabrus: A la fontana.
Je trouvai seule, sans compagnon, celle qui ne veut pas mon soulas.
ESP. Compañero. PORT. Companheiro.
11. Companhiera, Companhieyra, s. f., compagne, associée, dame d'honneur.
Mena per companhiera
Malvestat que vai primeira.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Mène pour compagne Méchanceté qui va première.
La companhieyra de la regina. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
La dame d'honneur de la reine.
ESP. Compañera. PORT. Companheira.
12. Companatge, Companagge, Compagnatge, Compaingnatge, s. m., nourriture, compagnonnage, assortiment, mélange.
Han avantagge en vestir et en companagge.
Eluc. de las propr., fol. 71.
Ont avantage en vêtir et en nourriture.
Aurpimen mesclatz ab lart d' ors
Et ab graissa de cat salvatge;
En deju dat sel companatge.
Deudes de Prades: Auz. cass.
Orpiment mêlez avec lard d'ours et avec graisse de chat sauvage; à jeun donnez ce mélange.
Be conosc al trespassatge
Qu' ab aital toza vilana
Pot hom far ric compagnatge.
Marcabrus: L'autr'ier.
Je connais bien au passage qu'on peut faire riche assortiment avec telle fillette villageoise.
Per lur bel compaingnatge.
B. Zorgi: Si 'l montz.
Par leur belle compagnie.
Fig. La premieyra salsa ab que deu hom manjar son companatge, es pessar a las penas d' ifern. V. et Vert., fol. 77.
La première sauce avec quoi on doit manger son compagnonnage, c'est de penser aux peines d'enfer.
CAT. Companatge.
13. Companha, Companhia, Compagnia, s. f., compagnie, société, troupe.
Dins verdier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.
G. Rudel: Quan lo rius.
Dans verger, ou sous courtine, avec désirée compagnie.
Destors me soi de la via
Per far a vos companhia.
Marcabrus: L'autr'ier.
Je me suis détourné de la voie pour faire à vous société.
Feiro las companhas tost desarmar.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43.
Firent aussitôt désarmer les troupes.
Loc. El vol en sa companhia
L' onrat marques.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Il veut en sa compagnie l'honoré marquis.
ANC. FR. Que querez-vous à tel compagne?
Roman del conte de Poitiers, p. 7.
CAT. Companyia. ESP. Compañía. PORT. Companhia. IT. Compagnia.
(chap. Compañía, compañíes.)
14. Companhar, v., mettre en compagnie.
Na Beatrix, Dieus, qu' es ple de merce,
Vos companha ab sa mair' et ab se.
Aimeri de Peguilain: De tot en tot.
Dame Béatrix, Dieu, qui est plein de miséricorde, vous met en compagnie avec sa mère et avec lui.
- Être de compagnie, s'associer.
Ades vol companhar,
Per natura, tota cauz' ab sa par.
Olivier d'Arles, Coblas triadas.
Incessamment veut s'associer, par nature, toute chose avec sa pareille.
ANC. FR. Il manda à Bernart son neveu que il alast contre li, et que il le compagnast. Gest. de Louis-le-Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 140. Pour le compagner au sacre du roy. Monstrelet, t. III, fol. 87.
IT. Compagnare.
15. Acompanhar, v., accompagner, faire compagnie, être de compagnie, être réuni avec.
Fig. Per que pretz l' acompanha.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
C'est pourquoi mérite lui fait compagnie.
Ieu muer quan de lieys m' estranh,
E muer quant ab lieys m' acompanh.
Aimeri de Bellinoy: No m.
Je meurs quand je me sépare d'elle, et je meurs quand je suis réuni avec elle.
Ab bona dona m' acompanh,
E platz me jovens e beutatz.
P. Vidal: Neu ni gel.
Avec bonne dame je suis de compagnie, et me plaît joie et beauté.
CAT. Acompanyar. ESP. Acompañar. PORT. Accompanhar.
IT. Accompagnare. (chap. Acompañá: acompaño, acompañes, acompañe, acompañem o acompañam, acompañéu o acompañáu, acompañen; acompañat, acompañats, acompañada, acompañades.)
16. Encompanhar, v., accompagner, associer, entourer.
Part. pas. Comtor, mal encompanhat,
Ab pauc de vi e de blat.
Cominal: Comtor.
Comtor, mal entouré, avec peu de vin et de blé.
Totz aquels que son amb els encompanhatz.
Roman de Fierabras, v. 80.
Tous ceux qui sont associés avec eux.
Pan, s. m., lat. pannus, pan, étoffe, linge, lambeau, lange, pennon.
Vai penre Suffre per los panz,
Leva l' en l' aire contramon.
V. de S. Honorat.
Va prendre Suffren par les pans, l'enlève en l'air contremont.
Del pan de son blizaut belament l' a bendat.
Roman de Fierabras, v. 1665.
Du pan de son bliaut l'a bellement bandé.
De pan l' envelopero. La nobla Leyczon.
De lange l' enveloppèrent.
Perpong e pan.
Bertrand de Born: Mon chan.
Pourpoint et pennon.
Par extens. Un gran pan de la tor en terra crebanta.
Roman de Fierabras, v. 4368.
Un grand pan de la tour en terre s'écroule.
Fig. Quant es fis deves totas partz,
A mi resta de guerra uns pans.
Bertrand de Born: Ges de far.
Quand il est paix devers toutes parts, à moi il reste un lambeau de guerre.
Fig. et par ext. E 'l maier pans
Del pretz caira, si no 'l sosten vertatz.
Giraud de Borneil: Quan creis.
Et le plus grand pan de mérite tombera, si vérité ne le soutient.
Mos sabers n'es mermatz qu'era grans...
... n' es cazutz us pans.
T. de Giraud Riquier et de Bonfils: Auzit ai.
Mon savoir, qui était grand, en est diminué..., il en est tombé un pan. Loc. Malvestat vei trop poiar
Et pretz decazer a pans.
G. Rainols: A tornar.
Méchanceté je vois beaucoup s'élever et mérite tomber en lambeaux.
Car chai a pans tot so c' als amoros
Solia esser enans.
Sordel: Tant m'abelis.
Car tombe en lambeaux tout ce qui aux amoureux soulait être encouragement.
Loc. prov. Car tan n' es gran mercatz
Que, per V sols, a om la pess' e 'l pan.
Sordel: Qui be s membra.
Car il en est si grand marché que, pour cinq sous, on a la pièce et le morceau.
ESP. Paño. PORT. Pano, panno. IT. Panno.
(chap. drap, draps; llansol, llansols; bandera, banderes.)
2. Pannet, s. m. dim., petit pan, petit morceau, lambeau.
Vai penre de son vestir,
De la cogula un pannet,
El cap de la domna lo met.
V. de S. Honorat.
Va prendre de son vêtir, du capuce un lambeau, sur la tête de la dame il le met.
(chap. retall de roba, retalls; tros de roba.)
3. Peno, Penon, s. m., pennon, flamme, banderole.
Veirem en cham e penons e seignals.
(chap. Vorem al cam tan penons (pendons, banderes) com siñals.)
Aicarts del Fossat: Entre dos reis.
Nous verrons en champ et pennons et enseignes.
E m plai refrims dels penos.
Pierre de Bergerac: Bel m'es.
Et me plaît résonnement des pennons.
Lansas e dartz, seinheras e penos.
P. Cardinal: Tendas e traps.
(chap. Llanses y dardos, señeres (siñals) y penons.
P. Cardinal: Tendes y draps.)
Lances et dards, enseignes et pennons.
ANC. FR. Li barunz orent gonfanons,
Li chevaliers orent penons.
Roman de Rou, v. 11647.
ANC. CAT. Panó. CAT. MOD. Pendó. ESP. Pendón. PORT. Pendão.
IT. Pennone. (chap. Penó, pendó, penons, pendons; bandera, insignia, siñal, señera.)
- Panneau, paroi.
Destrar una crota longa... et los penons que li seran a cascun cap.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, ch. 34.
Mesurer une longue grotte... et les parois qui lui seront à chaque bout.
4. Penel, s. m., pennon, girouette.
Son semblan a penel que se gira a totz los ventz. V. et Vert., fol. 41.
Sont semblables à girouette qui se tourne à tous les vents.
(chap. Veleta, veletes.)
5. Penna, Pena, s. f., panneau, paroi.
Una pena aura VI canas de lonc et una cana d' aut.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, ch. 34.
Une paroi aura six cannes de long et une canne de haut.
- Panne, sorte de fourrure.
Enueia m, per sant Marcelh,
Doas penas en un mantelh.
Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.
M'ennuie, par saint Marcel, deux pannes en un manteau.
Ni croza, ni annell,
Ni penna en mon mantell.
V. de S. Honorat.
Ni crosse, ni anneau, ni panne en mon manteau.
ANC. FR. Forée d'une pene ermine. Lai du Trot, v. 36.
Ses pennes de ses couvertouers et de ses robes estoient de gamites ou de jambes de lièvres. Joinville, p. 140.
6. Penonel, s. m. dim., petit pennon, petite banderole, petite flamme. Porta en l' espieut un penonel mot bis.
Roman de Fierabras, v. 329.
Porte à l' épieu une petit pennon moult bis.
7. Penoncel, s. m., panonceau.
IIII penoncels am las armas de mossenhor de Foix.
Tit. de 1433. Hist de Nîmes, t. III, pr., p. 237.
Quatre panonceaux avec les armes de monseigneur de Foix.
ANC. FR. Là véissiez maint penoncel venter.
Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 36.
Où estoient six cent lances, et en chacune un pennoncel de satin vermeil à un soleil d'or. Monstrelet, t. II, fol. 221.
IT. Pennoncello.
8. Pannicol, s. m., lat. panniculus, pannicule, membrane, enveloppe, tunique, terme de médecine.
Es nomnat ciphac..., es en propri pannicol. Trad. d'Albucasis, fol. 33.
Est nommé scrotum..., est dans spéciale membrane.
ESP. Panículo. PORT. Paniculo, panniculo. IT. Pannicolo.
(chap. Panícul, paniculs: membrana, membranes; envoltori, envoltoris; túnica, túniques; terme de medissina; bossa dels collons : escroto.)
9. Pena, s. f., bass. lat. pinna, pignon, fort.
Fo ben establida la pena e lo cloquier. Guillaume de Tudela.
Fut bien établi le fort et le clocher.
10. Panar, v., voler, ravir, dérober.
Panar a été formé du substantif pan, drap, étoffe, linge, comme raubar l' a été de rauba, robe.
Cylh que enginho la gen e l' aucio e la deraubo, ni pano l' altruy.
Liv. de Sydrac, fol. 51.
Ceux qui trompent la gent et la tuent et la dérobent, et volent le (bien) d'autrui.
Dizen: Aital vos pana
Et aital vos engana.
G. Riquier: Aitan grans.
Disent: Tel vous vole et tel vous trompe.
Qui, per son mentir,
Pana 'l ver que deu dir,
Si com per als panar
Lo deuria hom jutjar.
Nat de Mons: Sitot non.
Qui, par son mentir, dérobe la vérité qu'il doit dire, ainsi comme pour voler autres (choses) on le devrait juger.
Fig. Mi saup panar
Tot mon cor ab sos belhs plazers.
Giraud de Calanson: Una doussa.
Elle me sut voler tout mon coeur avec ses beaux plaisirs.
Que l'amor de si dons li pane.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que l'amour de sa dame il lui ravisse.
Part. pas. Ieu no t' ay negun tort, ni tos deniers panats.
Roman de Fierabras, v. 3561.
Je ne t' ai (fait) nul tort, ni volé tes deniers.
Si us paubres hom a panat.
P. Cardinal: Las amairitz.
Si un pauvre homme a volé.
- Enlever, soustraire, en parlant d'un danger.
Cuiet dar sus el cervel
A 1, lor ser, mais que i s pequet,
Car lo sers lo cap li panet.
Brev. d'amor, fol. 162.
Crut donner sur le cerveau à un, leur esclave, excepté qu'il y faillit, car l'esclave lui déroba le chef.
- Échapper, éloigner.
Un bon mati, secretamen...
De Nostra Dona se panet.
Évangile de l'Enfance.
Un bon matin, secrètement... de Notre-Dame il se déroba.
Part. prés. Noiriguier panan so qu' om lor plieu.
Raimond de Castelnau: Mon sirventes.
Nourrisseurs dérobant ce qu'on leur garantit.
Dans l'ancien français paner a signifié saisir, prendre, des gages.
Saizir et panner sour les hommes de fief.
Se aucun seigneur ou autres gens advoient pris ou panné sur ceauz de Liège. Tit. de 1324-1325. Carpentier, t. III, col. 146.
Panarici, s. m., panaricium, panaris.
Panarici es apostema... dejos la ungla del dit pous de la ma, o del pes.
(chap. Un panarissi es un apostema... deball de la ungla del dit gros (pols : pulgar : pulsar) de la ma, o del peu.)
Trad. d'Albucasis, fol. 47.
Panaris est apostème... dessous l'ongle dudit pouce de la main, ou du pied.
CAT. Panadis. ESP. Panarizo, panadizo. PORT. Panaricio. IT. Panereccio.
(chap. panarissi, panarissis.)
(N. E. del lat. tardío panaricĭum, este del lat. paronychĭum, y este del gr. παρωνύχιον parōnýchion; literalmente “junto a la uña”.
1. Inflamación aguda del tejido celular de los dedos, principalmente de su tercera falange.)
sábado, 27 de julio de 2024
3. 1. Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.
Llibre tersé.
Capítul I.
Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.
¡Venerable antigüedat, amor del cor, encanto de la imaginassió, dessich del tems presén, gloria y honor dels pobles, de les nassions y de la humanidat, ajuntán sempre lo sel en la terra, als deus en los homens! ¡Salve! Tamé yo me alimento de la teua memoria, me exalto de les teues maravilles, magnifico a los teus héroes y contemplo estátic y ansiós lo mágic resplandó dels teus nugols arrebolats.
Mol tems fáe que Pedro Saputo dessichabe visitá los pobles historics del nostre regne; y libre ara de tota preocupassió y abans de que lo cridare alguna nova obra, va determiná satisfé la seua curiosidat.
Va visitá, pos, los antics forts dels cristians, que eren Marcuello, que al seu tems encara se conserváe, Loharre, Montearagón y Alquézar (al qsar), que tan sélebres y nomenats són a les nostres histories.
A Alquézar habíe estat en los estudians, pero no va examiná les seues antigüedats, y va volé torná mol aposta a vóreles, y mes les pintures de la iglesia. Va vore unes opossisions de segón violín de aquella capelleta de música; aon van concursá sis opossitós. Per sert que al vore la parsialidat en la que se va jusgá la habilidat comparativa dels musics, va di: "Pamema de pamemes y tot pamemes es aixó de les opossisions; una cortina que cubrix una farsa; lo cumplimén de una ley lo seu espíritu no entre a la consiensia o se quede allí y no ix als efectes. Van competí aquí les mitres y les faldes, y van guañá les faldes.» Va sabé que ñabíe recomanassions de dos siñós obispos y de una siñora de títul, habense emportat la plassa lo recomanat per esta. Per lo demés, lo milló de ells li va pareixe sol mijanot. Y encara que en gust haguere agarrat lo violín y ficat en ridícul a tots, no va volé féu pera evitá la vanidat.
De Alquézar, per está tan prop y habé volgut sempre, va puchá a la serra de Guara. Va pujá, y una vegada a la punta va mirá infinidat de pobles que se veuen, sobre tot an aquell pressiós lienzo o llansol estés desde la falda al que diuen lo Semontano. Y va di: ¿ñaurá un atre paraís a la terra? Sol falte que u entenguen y valoron los que hi viuen.
Va mirá después cap al seu lloc (poble, vila), y va saludá a sa mare, a sa padrina, a san germaneta Rosa y a Eulalia; va bachá un atra vegada al poble, y va visitá lo alcázar de aon agarre lo nom aquella mol antiga y mol noble vila.
De ahí va pujá al Sobrarbe, y va visitá la seua capital, la famosa vila de Aínsa, poble entonses de singsens veíns y ara de poc mes de sen, habén sigut cremat a la guiarra de sucessió, y enrunats fée poc los seus valens forts; sén, sin embargo, una plassa que si tinguerem gobern siríe mes respetable y forta que la de Jaca y no menos importán y nessessaria.
Va pujá tamé a San Victorián; va visitá la antiga cova dels monjos, o sigue del san; va adorá lo cos de éste pensán en Alcoraz; va venerá lo sepulcre de don Gonzalo, y dudán del de Arista, va baixá y sen va aná a Jaca, desde aon va pujá a San Juan de la Peña.
¡Oh, en quin respecte y amor va venerá les sendres dels nostres reys allí enterrats, y dels héroes que al seu costat dormen an aquell antic panteón y cova aon están les memories y tota la gloria de lo nostre regne!
Va sentí lo del vol del caball o lo salt al aire just al canto de aquella altíssima peña; va vore, meneján lo cap, les columnes, altera Troja, de que mos parle lo bon pare Briz Martínez, y al sabé de les rentes del monasteri y veén qué poc les nessessitáen los monjos, se va di per an ell: eixes rentes han de pedrels, primé pedrán a Deu, después pedrán lo món.
Tamé va pujá a la cova mes alta del monte Oruel; y después de respirá fondo va baixá per lo camí real cap a Almudévar, pero passán per Riglos, perque va volé vore los Mallos, aquelles peñes que pareixen malls o martells en renglera, en lo mánec embutit a la montaña. S’hi va atansá, y los va vore, y va pujá an ells, y en un gabiñet va escriure lo seu nom al fron del que mes erguit y solt té lo cap.
Cuan arribáe prop del seu lloc va vore una gran gentada a la part de fora, se sentíe un gran estrapalussi, brogit, crits y veus com de mando. Y ¿qué ere? No u haguere volgut vore; sego haguere vullgut está. Habíe caigut un rayo a la torre de la iglesia y la habíe inclinat una mica cap a un costat desde lo radé cos; y lligada en redol una maroma passán per damún dels edifissis de les cases hasta lo campo, estáen tots agarrats an ella y estirán pera adressala.
Així que lo van vore y van coneixe se van alegrá mol y lo van cridá, perque esperáen que en lo seu bon discurs se inventaríe alguna trassa pera animá lo intento, y li van di lo que passáe, que prou veíe ell y sentíe. Pero va dissimulá y va maná portá mes cordes y lligales a la maroma de la que estiráen; va repartí la forsa entre totes, y va di que lo llas de la torre no estáe ben ficat; y que abans de fé lo gran estiró volíe ell compóndrel. Va escalá la torre com un gat, y en una navalla va retallá la maroma sense dixali mes que una veta sana, pera que al menos puguere atribuí la desgrassia al poble. Va fé desde la teulada de la iglesia la siñal convenida, y a una veu que va doná lo encarregat de la direcsió de les forses, van estirá tots en tanta forsa y tan rápit que se va trencá la maroma y van caure tots de cul a enterra; estáe mol humida y blana y va quedá un forat mol gran, tardán tots no poc en alsás, ya que no podíen desapegás del fang. Va ploure per la tarde y tota la nit y se va umplí lo forat de aigua, y pel matí se van trobá en una bassa feta y dreta que encara al nostre tems, después de tans añs desde lo fet, se diu la bassa de la culada (que es mol pareguda a la de Fórnols, lo poble del autó).
Original en castellá:
Libro tercero
Capítulo I.
Pedro Saputo visita algunos pueblos. Encuentra al volver en un grande empeño a los de su lugar.
¡Venerable antigüedad, amor del corazón, encanto de la imaginación, deseo del tiempo presente, gloria y honor de los pueblos, de las naciones y de la humanidad, juntando siempre el cielo con la tierra, los dioses con los hombres! ¡Salve! También yo me alimento con tu memoria, me exalto con tus maravillas, magnifico a tus héroes y contemplo estático y ansioso el mágico resplandor de tus nubes arreboladas.
Mucho tiempo hacía que Pedro Saputo deseaba visitar los pueblos históricos de nuestro reino; y libre ahora de todo cuidado y antes que le llamase alguna nueva obra, determinó satisfacer su curiosidad. Visitó, pues, los antiguos fuertes de los cristianos, que eran Marcuello, el cual en su tiempo aún se conservaba, Loharre, Montearagón y Alquézar, que tan célebres son en nuestras historias.
En Alquézar había estado con los estudiantes, pero no examinó sus antigüedades, y quiso volver muy adrede a verlas, y más las pinturas de la iglesia. Presenció acaso unas oposiciones de segundo violín de aquella capilla de música; adonde concurrieron seis opositores. Por cierto que al ver la parcialidad con que se juzgó la habilidad comparativa de los músicos, dijo: «Pamema de pamemas y todo pamemas es esto de las oposiciones; una cortina que cubre una farsa; el cumplimiento de una ley cuyo espíritu no entra en la conciencia o se queda allí y no sale a los efectos. Compitieron aquí las mitras y las faldas, y vencieron las faldas.» Porque supo que había recomendaciones de dos señores obispos y de una señora de título, habiéndose llevado la plaza el comendado por ésta. Por lo demás, aun el mejor de ellos le pareció sólo mediano. Y aunque con gusto hubiera tomado el violín y ajado a todos, no quiso por evitar la vanidad.
De Alquézar, por hallarse tan cerca y haberlo siempre deseado, quiso subir a la sierra de Guara. Subió, y puesto en la cumbre miró infinidad de pueblos que se descubren, especialmente en aquel hermosísimo lienzo tendido desde su falda que llaman el Somontano. Y dijo: ¿habrá otro paraíso en la tierra? Sólo falta que lo entiendan y correspondan sus moradores.
Miró después su lugar, y saludó a su madre, y a su madrina y a su hermanita Rosa y a Eulalia; y se bajó otra vez al pueblo, y visitó el alcázar de donde se ha corrompido el nombre que lleva aquella antiquísima y nobilísima villa.
De ahí subió a Sobrarbe, y visitó su capital, la famosa villa de Aínsa, pueblo entonces de quinientos vecinos y ahora de poco más de ciento, habiendo sido quemado en la guerra de Sucesión, y arruinándose poco ha sus hermosos fuertes; siendo, sin embargo, una plaza que si tuviéramos gobierno sería más respetable y fuerte que la de Jaca y no menos importante y necesaria. Subió también a San Victorián; visitó la antigua cueva de los monjes, o sea del santo; adoró el cuerpo de éste pensando en Alcoraz; veneró el sepulcro de don Gonzalo, y dudando del de Arista, se bajó y fue a Jaca, de donde subió a San Juan de la Peña.
¡Oh, con qué respeto y amor veneró las cenizas de nuestros reyes allí enterrados, y de los héroes que a su lado yacen en aquel antiguo panteón y cueva donde están las memorias y toda la gloria de nuestro reino! Oyó encogiéndose de hombros lo del vuelo del caballo o su salto al aire en el canto de aquella altísima peña; vio, meneando la cabeza, las columnas, altera Troja, de que nos habla el buen padre Briz Martínez, y al saber de las rentas del monasterio y viendo cuán poco las necesitaban los monjes, dijo entre sí: esas rentas han de perdellos, primero con Dios, después con el mundo.
También subió a la cueva más alta del monte Oruel; y saciando su ávido pecho se bajó por el camino real hacia Almudévar, pero pasando por Riglos, porque quiso ver los Mallos, aquellas peñas que parecen martillos en fila, con el mango metido en la montaña. Y fue, y los vio, y subió a ellos, y con un cuchillo escribió su nombre en la frente del que más erguida y suelta tiene la cabeza.
Cuando llegaba cerca de su lugar vio una gran multitud de gente a la parte de afuera, oyéndose un grande murmullo, y gritos y voces como de mando. Y ¿qué era? No lo hubiese querido ver; ciego quisiera haber sido. Había caído un rayo en la torre de la iglesia e inclinándola un poco a un lado desde el último cuerpo; y atada alrededor una cuerda valiente y pasándola por encima de los edificios de las casas hasta el campo, estaban todos asidos de ella y tirando para enderezarla. Así que lo vieron y conocieron se alegraron mucho y le llamaron, porque esperaban que con su buen discurso les inventaría alguna traza para lograr su intento, y le dijeron lo que pasaba, que harto veía él y sentía. Pero disimuló y mandó traer más cuerdas y atarlas a la única de donde tiraban; repartió la fuerza en todas, y dijo que el lazo abrazador de la torre no estaba bien puesto; y que antes de hacer el tirón quería él componerlo. Fue allá, se encaramó a la torre como un gato, y con una navaja cortó disimuladamente la cuerda sin dejarle más que un ramal sano, para que al menos pudiera atribuir a desgracia el no haber salido el pueblo con la empresa. Hizo desde el tejado de la iglesia la señal convenida, y a una voz que dio el encargado de la dirección de las fuerzas, tiraron todos con tal y tan súbito esfuerzo que se rompió la cuerda y cayeron todos de culo en tierra; la cual estaba muy llovida y blanda y quedó hecho un hoyo muy grande, tardando no poco en levantarse, no pudiendo desasirse del lodo. Llovió por la tarde y toda la noche se llenó el hoyo de agua, y por la mañana se encontraron con una hermosa balsa hecha y derecha que todavía en nuestro tiempo, después de tantos años y del suceso, la llamaron y se llama aún ahora la balsa de la culada.












