Mostrando las entradas para la consulta ligero ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ligero ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

jueves, 25 de julio de 2024

1. 3. De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.

roquerols, Cristian Laborda Lombarte, Valderrobres

Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta (palillos de randa).

jueves, 11 de julio de 2024

Ne - Necari - Negligencia


Ne, part. disjonct., lat. nec, ni.

Non ai que prenga, ne no posg re donar. Poëme sur Boèce.

Je n' ai que je prenne, ni ne puis rien donner.

No li o tolrei ne l' en tolrei ne li o vedarei. Titre de 1066.

Je ne le lui ôterai ni l'en ôterai ni le lui défendrai.

Paratges no i des ren ne i tolgues.

Rambaud d'Orange: Aissi com selh. 

Que parage n'y donnât rien ni y ôtât. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Ne. PORT. Nem. IT. Ne.

2. Ni, part. disjonct., ni.

Pus ab mi dons no m pot valer

Precs ni merces ni 'l dregz qu' ieu ai.

B. de Ventadour: Quan vey la.

Puisque avec ma dame ne me peut valoir prière ni merci ni le droit que j'ai.

Quan non ai loc de vos vezer,

Joi ni deport non puesc aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Quand je n' ai pas lieu de vous voir, joie ni allégresse je ne puis avoir.

Je crois devoir faire observer que les troubadours firent toujours usage de ni de préférence à ne, quoique ne appartienne au premier temps de la formation de la langue. Pourtant, dans quelques-uns des manuscrits où sont conservés les ouvrages de ces poëtes, on trouve ne pour ni, mais si rarement qu'il est permis de croire que ce sont des fautes de copistes, d'autant plus que, presque toujours, les manuscrits se rectifient les uns par les autres. (N. E. En Alemán, nein : no, también se dice ne, informal.

En castellano, me encanta “ni come ni comer deja, ni está fuera ni está dentro”. Podéis traducir estas palabras del genial Lope de Vega, el perro del hortelano, a otros idiomas y ver cómo se comportan estas partículas que vienen del nec latín, y que usa el cantante Nek, Filippo Neviani, italiano.)


L'ancien italien a employé ni comme les troubadours dans le sens disjonctif de ne:

D' ogni parte siemo assagliti... e dove fuggire ni ascondere non ha mestiere. Guittone d'Arezzo, lett. 25.

CAT. MOD. ESP. MOD. Ni. (chap. antic y modern: ni.)

3. Ni était aussi conjonction et se traduisait par et, mais alors il n'y avait pas de négation qui agît sur ce mot.

Trop fatz gran folor, 

Quar am ni dezire 

Del mon la bellazor.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je fais très grande folie, car j'aime et désire la plus belle du monde.

On plus elha m' esglaia 

Ni m fai planher ni doler.

Hugues de S.-Cyr: Nulha res.

Où plus elle m'afflige et me fait plaindre et douloir.

L'ancien français employa dans le même sens ni et ne.

Je vous pardoins tout le meffait 

C' à mi ni as miens avés fait.

(chap. Yo tos perdono tot lo malfet que a mí y als meus habéu fet.)

Li Gieus de Robin et de Marion. 

Si puissé je boire demie 

Ne de more ne de vin cuit.

Roman du Renart, t. III, p. 317. 

En totes les manieres que... vos lor saurez loer ne conseiller que il faire ne soffrir puissent. Villehardouin, p. 8.

Se arrestèrent pour prendre conseil quel party ils prendroient ne quelle chose ils feroient.

Hist. de Jean de Saintré, t. II, p. 496.

ANC. CAT. Pero ab tots pot hom far joch

Si guarda be fayso ne loch.

Trad. catal. dels auz. cass. (N. E. Raynouard dice que la obra en occitano de Deudes de Prades se tradujo al catalán, correcto, y que el catalán era una lengua diferente al occitano, incorrecto. Los catalanes y catalanas siempre hablaron y escribieron la plana lengua romana, la lengua occitana, de oc, òc, hoc, och, incluso después de ser Fernando II de Aragón su rey. Sólo hace falta buscar un poco en Google y saber leer.)

ANC. IT. Se gli occhi suoi ti fur dolci né cari.

Petrarca, Canzone: Che debb' io.

Au bas de ce vers, Tassoni met en note:

La nè usata in vece d' et.


Nebla, s. f., lat. nebula, nue, nuée, brume, nuage, brouillard.

Sa nebla cuch que s' espargua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Je pense que son brouillard se répande. 

Jorns de ira e jorns de neblas, 

Jorns escurs, jorns de tenebras.

Contricio e Penas ifernals.

Jour de tristesse et jour de nues, jour obscur, jour de ténèbres.

Fay lo solhel fructificar

E ten a vida tot quan nays...,

E neblas e malas vapors

Encausa la sua calors.

Brev. d'amor, fol. 30.

Fait le soleil fructifier et tient à vie tout ce qui naît..., et brumes et mauvaises vapeurs chasse la sienne chaleur.

ESP. Niebla. IT. Nebula, nebbia. (chap. Broma, boira, dorondón, paora : niebla; se fa aná poc en plural: bromes, boires, dorondons, paores: niebles.)

2. Neble, s. f., nue, nuée, nuage, brouillard, brume, vapeur.

L'aigua pueia contra mon

Ab fum, ab nebles et ab ven.

G. Adhemar: L'aigua pueia. Var.

L'eau s'élève contre mont avec fumée, avec vapeurs et avec vent.

3. Neula, s. f., lat. nebula, nue, nuée, vapeur, brume, nuage, brouillard. Non entendatz que sela ayga venha ni yesca del aire, ans y monta de la mar... e esdeve neula e plueia aissy cum vos podetz vezer. 

Liv. de Sydrac, fol. 103. 

N' entendez pas que cette eau vienne ni sorte de l'air, mais elle y monte de la mer... et devient nue et pluie ainsi comme vous pouvez voir.

Per la neula bruna es l' aires esbrunitz. Guillaume de Tudela.

Par la vapeur sombre est l'air obscurci. 

ANC. CAT. Neula. (chap. Núgol, nugols. Neula, neules són la massa que se convertix en hosties consagrades que prenem a la comunió; es casi la mateixa pasta que la galleta que mingem en un gelat de tall. Antigamén, cuan los judíos, pa ássim.)

4. Nevolina, Nivolina, Neolina, s. f., nue, nuée, vapeur, brume, nuage, brouillard, obscurité.

L' aires, segon natura,

Espeissat d' aiga marina,

Plueia fai e nevolina.

Dis vos me veiretz sezer,

E venir ab nivolina

Del cel.

Brev. d'amor, fol. 38 et 163. 

L'air, selon nature, épaissi d'eau de mer, pluie fait et nuée.

Je vous dis que vous me verrez seoir, et venir avec nue du ciel.

Las quals son coma nivolinas senza aiga. Doctrine des Vaudois. Lesquelles sont comme nues sans eau. 

Si non fos la neolina 

Que l' enuosa benda fai.

Roman de Flamenca, fol. 54.

Si ne fut l' obscurité que l' ennuyeux bandeau fait. 

ESP. PORT. Neblina. (chap. Nugolada, boirada, bromada.) 

5. Nible, s. f., nue, nuée, vapeur, brume, nuage, brouillard.

Si com la nibles cobr' el jorn lo be ma. Poëme sur Boèce. 

Ainsi comme la brume couvre le jour le bien matin.

6. Niola, s. f., nue, nuée, brume, vapeur, nuage, brouillard.

Niolas ses aigas. Doctrine des Vaudois.

(chap. Nugols sense aigües.)

Nues sans eaux.

7. Nivol, Niol, Niul, s. f., nue, nuée, nuage, brume, vapeur, brouillard. 

Lo sol al mati solelha,

E 'l nivol al vespre muela.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus.

Le soleil au matin rayonne, et la nue au soir mouille.

Dieus qu' es sobre la nivol leu. Trad. d'un Évangile apocryphe.

(chap. Deu que está damún del núgol ligero, que no pese; com Goku de bola de drac, una serie de TV3% que ve trastorná a mols aragonesos y valensians, que se van fé catalanistes perque són mol borregos.)

Goku de bola de drac, una serie de TV3% que ve trastorná a mols aragonesos y valensians, que se van fé catalanistes perque són mol borregos.

Dieu qui est sur la nuée légère.

Una niols clara del cel es deycenduda ... 

De la niol cazia neu per tot environ. V. de S. Honorat.

(chap. Un núgol cla (brillán, resplandén) del sel ha baixat … del núgol caíe neu per tot lo voltán.)

Une nuée brillante du ciel est descendue.... 

De la nue tombait neige partout environ. 

L' aigua pueia contra mon

Ab fum, ab niul et ab ven.

G. Adhemar: L' aigua pueia. Var. 

L'eau s'élève contre mont avec fumée, avec vapeur et avec vent.

ANC. FR. Ce vent impétueux, qui souffle la froidure, 

Dissiper les nuaux, et, en si peu que rien, 

S' esvanouir par l'air ceste horrible figure.

Œuvres de Du Bellay, p. 437.

8. Niu, s. f., nue, nuée, nuage, brume, brouillard, vapeur.

Quan venretz en las nius

Jutjar lo segl' el jorn gran.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Quand vous viendrez sur les nues juger le monde au grand jour.

(chap. Núgol, nugols; boira, broma, paora, dorondón, vapor d'aigua; nugolada, nugolades; boirada, boirades; llevantada, llevantades; ponentada, ponentades.)


Necari, s. m., timbale, sorte de tambour.

Tabors o necaris. Eluc. de las propr., fol. 15.

(chap. Tambors o tabals (timbals.))

Tambours ou timbales.

ANC. CAT. Nacara, nacre. ANC. ESP. Nácara. IT. Nacchera.

(N. E. Del ár. hisp. náqra 'tamboril', de la raíz del ár. clás. {nqr}, golpear con un ruido repetido. 1. f. Timbal usado en la antigua caballería.

1. f. desus. nácar. U. en Cantabria y León.)

Necari, s. m., timbale, sorte de tambour.

Necessari, adj., lat. necessarius, nécessaire, indispensable. 
Lo necessaris comensamens d' ome es aigua, fox, fers, lais, pas, mels, razims, olis e vistimens. Trad. de Bède, fol. 65. 
Le commencement nécessaire de l'homme c'est eau, feu, fer, lait, pain, miel, raisins, huile et vêtements.

sácate la retacía y el chapurriau

O ela es necessaria, o ela es utils. Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 
Ou elle est nécessaire, ou elle est utile. 
CAT. Necessari. ESP. Necesario. PORT. IT. Necessario. 
(chap. Nessessari, nessessaris, nessessaria, nessessaries.)
2. Necessitat, s. f., lat. necessitatem, nécessité.
Ja no ti layssara en ta necessitat. V. de S. Honorat. 
Ne te laissera jamais dans ta nécessité. 
No demanda neguna sobrefluitat, mays sola sa necessitat.
V. et Vert., fol. 42. 
Ne demande nulle superfluité, mais sa seule nécessité.
Prov. Proverbis es comus: A la mager necessitat deu hom primieyramens accorre. V. et Vert., fol. 87. 
Le proverbe est commun: A la plus grande nécessité on doit premièrement porter secours. 
ANC. FR. De lur necessitet delivrat els.
Anc. trad. du Ps. de Corbie. Ms., ps. 106. 
CAT. Necessitat. ESP. Necesidad. PORT. Necessidade. IT. Necessità, necessitate, necessitade. (chap. Nessessidat, nessessidats.)
3. Neciera, Nescieira, Nessiera, Nessieyra, Netceira, s. f., nécessité, manque, disette. 
Hom Deu temenz non aura neciera, 
E 'l non temenz aura greu aondansa.
P. Cardinal: Ieu trazi. 
Homme craignant Dieu n' aura pas de nécessité, et le non craignant aura difficilement abondance. 
Ab prou tenir lay on sera nessieyra.
P. Cardinal: Qui vol aver. 
Avec profit tenir là où sera nécessité.
Dol aias de las altrui netceiras. Trad. de Bède, fol. 65. 
Aye deuil des nécessités d'autrui. 
Fig. De bon' ami' ai nescieira.
Giraud de Borneil: L'autr'ier. 
De bonne amie j'ai disette.
Ben a de sen gran nessiera 
Drutz qui domna joven qira.
Albert Caille: Era quan. 
Bien a de sens grande disette galant qui dame jeune recherche.


Nefa, s. f., nèfe, gros du bec d'un oiseau de proie.
Om apella nefa o sera
Lo gros del bec on las nars so.
Nefa jauna e lonc entr' ueil.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
On appelle nèfe ou scie le gros du bec où les narines sont.
Nèfe jaune et long entre-oeil. 
IT. Niffa. (chap. Napia, napies; pic, pics; nas, nassos.)

Negar, v., lat. necare, noyer, se noyer.
Fetz negar son nebot Artus. V. de Bertrand de Born le fils.
Fit noyer son neveu Artus.
Pus negero 'l jaguan.
Giraud de Calanson: Belh senher.
Depuis que se noyèrent les géants.
Can lo dulivis (diluvis, diluvi, diluvio) venc el mon, las gens s' enfugiro say e lai..., et ilh prendien lor efans desus lor testas per els gardar de negar.
Ilh si nego en aiga. Liv. de Sydrac, fol. 69 et 75. 
Quand le déluge vint au monde, les gens s'enfuirent çà et là..., et ils prenaient leurs enfants dessus leurs têtes pour les préserver de se noyer.
Ils se noient en eau. 
Fig. Es bes qui 'n amor nega
Pus qu'en aigua corren.
Saïl de Scola: Gran esfors. 
C'est bien qui en amour se noie plus qu'en eau courante.
Loc. Per qu'eu dirai d'un fol, nega barnatge... 
Qu' om ditz qu' es natz de Monferrat linatge.
Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 
C'est pourquoi je dirai d'un fou, noie baronage... qu'on dit qu'il est né du lignage de Monferrat. 
Part. pas. Home enebriat ha perduda sa razo e sson entendemen, et es ayssi coma negat. V. et Vert., fol. 101.
Homme enivré a perdu sa raison et son entendement, et est ainsi comme noyé. 
Substant. En Barrau s' escabelha 
Coma negat, 
Pueis rete 'l per l' aurelha. 
Rambaud de Vaqueiras: El so que. 
Le seigneur Barral s' échevelle comme noyé, puis le retient par l'oreille. ANC. FR. Par haute mer se venoient negant. Roman d'Auberi, v. 18. 
ANC. CAT. Negar, anegar. ESP. PORT. Anegar. IT. Annegare. 
(chap. Anegá, amerá, bañá; aufegá, aufegás : yo me aufego, aufegues, aufegue, aufeguem o aufegam, aufeguéu o aufegáu, aufeguen; aufegat, aufegats, aufegada, aufegades.)

Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, froideur, indifférence.
Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' administrar cum el deg. Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 
Par la sienne négligence, cela est qu'il n'eut pas tel soin en l'administrer comme il dut.
Per emendar las negligencias que hom fa. V. et Vert., fol. 89. 
Pour réparer les négligences qu'on commet. 
CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia, nigligenzia. 
(chap. Negligensia, negligensies.)
2. Negligent, adj., lat. negligens, négligent, indifférent.
Malvestat vey qu' el sostcava,
Et es del tot negligen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Je vois que méchanceté le mine, et il est du tout négligent.
Pigre e negligent de se convertir. V. et Vert., fol. 69.
Paresseux et négligent de se convertir. 
Ben fai qui envia, 
Sol non remanha per cor negligen.
Pons de Capdueil: Er nos sia. 
Bien fait qui envoie, seulement qu'il ne reste pas par coeur indifférent.
CAT. Negligent. ESP. PORT. Negligente. IT. Negligente, nigligente.
(chap. Negligén, negligens, negligenta, negligenta.)
3. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux, indifférent. 
Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.
Izarn: Diguas me tu. 
Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.
Ades hom n' es negligos 
Vas selh que conoys aziros.
Raimond de Miraval: Dels quatre. 
Incessamment l'homme en est négligent envers celui qu'il connait susceptible. 
Hom pot homes vezer 
Aucire o nafrar, 
E, segon vezer, par 
L' aucizen neclechos, 
E, si mostra razos 
Qu' el mortz l' agues naleg, 
Razos fa cuiar dreg.
Nat de Mons: Al bon rey. 
Homme peut hommes voir tuer ou blesser, et, selon le voir, paraît le meurtrier indifférent, et, s'il montre des raisons que le mort eut envers lui tort, (ces) raisons il fait croire droit.
4. Nelech, Neleg, Neleig, Nelet, Neleit, s. m., négligence, faute, tort,
indifférence.
Qu' el mieus neleigz
No ill faza far venjansa.
B. Zorgi: Ben es adreigz. 
Que la mienne faute ne lui fasse faire vengeance. 
Cant no i pot avenir, 
Ni pot son vol complir, 
Ni s pert per son neleg.
G. Riquier: Si m fos saber. 
Quand il n'y peut arriver, et peut sa volonté accomplir, et se perd par sa faute.
Senher, mostra m la drecha via, 
E no y esgart los mieus neletz.
Folquet de Marseille: Senher Dieus. 
Seigneur, montre-moi la droite voie, et n'y regarde les miens torts.
De nostres neleitz 
Trobam tot jorn perdo, 
Can volem esser bo.
Nat de Mons: Si Nat de Mons. 
De nos fautes nous trouvons toujours pardon, quand nous voulons être bons.
5. Nalech, Naleg, s. m., négligence, faute, tort, indifférence. 
L' autre del naleg 
S' es ab Dieu avengutz.
G. Riquier: Tant petit. 
L'autre du tort s'est avec Dieu accommodé.
Als mals dira, per lurs nalegz:... 
Anas el fuoc perdurable.
Contricio e Penas ifernals.
Aux méchants il dira, pour leurs fautes:... Allez au feu éternel.
El savis fai, per sufrensa, 
Semblar de son gran tort, dreg, 
E 'l fol de son bon dreg, naleg.
Folquet de Lunel: No pot aver. 
Le sage fait, par sa patience, paraître de son grand tort, droit, et le fou de son bon droit, tort.
6. Nelechos, adj., négligent, coupable par indifférence, blâmable, indifférent. 
Cant hom falh, et es nelechos.
Nat de Mons: Al bon rey. 
Quand homme faut, et est coupable.
Es pus nelechos
Qui per mens d' obs fa mal.
Nat de Mons: Si Nat de Mons. 
Est plus blâmable qui par moins de besoin fait mal.
No 'l vos laisarai cassar, 
Sitot m' es fort nelechos. 
T. de Guillaume et de Giraud: De so don. 
Je ne vous le laisserai pas casser, bien qu'il m'est fort indifférent.
Ay gran temensa 
Qu' al comte sia fort nelechos, 
E 'l coms, a lui. 
T. de G. Riquier et d' Austorc: Senh' En Austorc. 
J'ai grande crainte qu'au comte il soit fort indifférent, et le comte, à lui.