Mostrando las entradas para la consulta judío ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta judío ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán


Original en castellá:

Capítulo II.

De lo que le sucedió en Huesca.

Ufano, alegre, altivo, confiado y tan ligero de pies y de cuerpo caminaba nuestro hombre aventurero en demanda de nuevos confines y nuevas tierras, hombres, opiniones y costumbres, que no estampaba la huella en el polvo del camino, como si fuese por el aire o volase con su pensamiento. El sol de las siete de la mañana, a mediados del mes de marzo, purísima la atmósfera, claro el horizonte, quieto el viento y placentero el día, alegraba la húmeda tierra que vivificada ya de su calor amigo y apuntando la primavera, le hubiese ofrecido la naturaleza renovando su vida en la estación más apacible del año, si la campiña que atravesaba, desnuda, inamena y triste, presentara a un lado y otro a la vista más de algunas verdes llanadas de campos de trigo, y al frente la oscura sierra de Gratal formando falda a los lejanos y aún blancos Pirineos que parece reciban la bóveda del cielo para dejarla caer a la otra parte, que ya sabía era el reino de Francia. Llegado de un vuelo a las Canteras, vido abajo contrapuesta y comenzando desde el mismo valle la negra agorera selva de Pebredo extendiéndose en un dilatado término con sus carrascas del diluvio y habitada todavía de las primeras fieras que la poblaron. Atravesóla insensiblemente, descubrió los famosos llanos de Alcoraz, llegó a San Jorge, y dijo: Ya estoy en Huesca. Y no había dado aún la hora de las nueve.

Mucho antes se hallaba ya su pobre madre en casa de la madrina, a quien fue a decir con gran congoja: - ¡Ya se ha ido! De que hicieron las dos un largo llanto, acompañándolas también la niña Rosa por imitación y algún sentimiento que a su modo alcanzaba, pues en fin tenía ya doce años, no era estúpida y quería mucho a su hermanito Pedro.

Él, entretanto, estaba ya en las avenidas de la ciudad, a donde topó con un fraile motilón del Carmen calzado, y trabando conversación con él, entendió que en su convento se trataba de pintar la capilla de la Virgen; pero que el maestro Artigas era muy judío, que les pedía quinientas libras y ellos le daban trescientas y cincuenta y no quería. - Yo, pues, respondió Pedro Saputo, veré esa capilla, y puede ser que busque un pintor para ella. - Si es de Zaragoza, dijo el motilón, excusada es la diligencia, porque si los pintamonas de Huesca piden tanto, ¿qué será los famosos pintores de Zaragoza? Y en esto llegaron a la ciudad y se encaminaron juntos al convento.

Vio Pedro Saputo la capilla, y subió a la celda del prior y le dijo que si el maestro Artigas no había de tener queja, él buscaría un pintor que acaso rebajaría algo de lo que aquél pedía. Respondió el prior que el maestro Artigas no podía hacer más que reseñar, porque esto de todos modos lo haría; pero que no tendría razón para quejarse, porque ya después de él habían tratado con otro pintor y tampoco no se habían ajustado. Que podía decir quién era el pintor que proponía: - Yo, respondió Pedro Saputo. - ¿Vos, sí, vos habéis de decir quién es? - No digo eso, sino que soy yo el pintor que ha de pintar la capilla. - ¡Vos! - Yo, sí, padre prior; yo mismo. - Hacedme la gracia, dijo entonces el prior con desdén, de ir a la Cruz de San Martín a comprar un boliche y andaros a jugar por esas calles, o recogiendo piedras y guijarros en vuestro herreruelo ir a apedrear los perros por las esquinas y plazas. - Pues en verdad, padre reverendo, contestó Pedro Saputo, que aunque os enojéis he de deciros que vuestras palabras desdicen de vuestra gravedad. ¿En qué libro habéis topado, en qué autor leído, en qué sabio oído en vuestra vida, que no hubo jamás en el mundo hombre de mi edad que pintar no pudiese una capilla de frailes? Si hubiérades preguntado cómo me llamo, si ya supiérades quién soy, si os hubiésedes informado qué tengo o no tengo hecho en mi arte, entonces pudiérades hablar como os viniese en talante, y tales menosprecios, juro por las órdenes que tenéis, que no los pudiera esperar de cualquiera otro hombre más prudente. Así que, podéis encomendar y dar vuestra obra a quien quisiéredes, que a lo que veo no somos hechos para en uno. Quedaos con Dios y con la vuestra capilla, que a mí no me cumple tratar con hombres de tan mala razón y conveniencia. Y diciendo y haciendo, volvió la espalda al prior y tomaba la puerta. Mas el prior, que en sus palabras había echado de ver su mucha discreción y prudencia, le llamó y salió a detenerle, y entrando otra vez con él le dijo con voz más atenta que no extrañase le hubiese hablado de aquella manera, puesto que los muchachos de su edad más solían ser a propósito para andar en tales entretenimientos, que en obras de tanta empresa y capacidad. Pero que si tenía confianza de salir bien de ellas, se sirviese decir quién era y tratarían. Porque el fraile había ya sospechado quién fuese, teniendo de él noticia por la fama de su nombre. Entonces respondió el mozo: - Yo me llamo Pedro Saputo; soy... - Basta, basta, basta, hijo mío, dijo con grande exclamación el prior al oír su nombre. Y levantándose le abrazó con mucha voluntad, y le hizo sentar a su lado, y por fin le dijo: - Mirad, Pedro Saputo; ya que Dios ha sido servido de traeros a esta santa casa, yo lo haré de modo con vos que no os pese de haber venido. Por de contado os marco por vuestra una celda bien arreada de todo buen servicio; os señalo asiento en el refectorio con los padres más graves; y os daré las quinientas libras jaquesas que pedía el maestro Artigas. Yo sé que habéis pintado la ermita de la Corona en vuestro lugar, y últimamente dos salas; y personas inteligentes que os han visto me han certificado que habéis derramado en ellas más primores, que ha pintado en su vida el adocenado del maestro Artigas. Y si no me importunaran por él algunos frailes y dos caballeros de la ciudad que le favorecen, ya os quería escribir que viniésedes a hacer nuestra obra. Haréisla, por fin, e yo me complazco. A vos el arte de la pintura, este arte divina que entienden pocos y alcanzan más pocos todavía, os lo ha enseñado la misma naturaleza, y por esto, hijo mío, sois tan aventajado. No os pido más sino que no engriáis, porque tanto más humildes debemos ser cuanto mayores y más excelentes son los dones que recibimos de Dios nuestro Señor, y las mercedes que su gran misericordia y bondad infinita nos hace de pura gracia. No olvidéis que humilla a los soberbios, a los vanos y arrogantes, y exalta a los humildes. Una enfermedad puede quitaros el juicio, una caída estropearos y dejaros inútil para vuestro arte y para toda obra de provecho, y dándoos larga vida obligaros a mendigar de puerta en puerta el sustento, siendo muy infeliz y despreciado, en vez de la gloria y de las riquezas que podéis esperar alcanzar con vuestra mucha habilidad y talento; habilidad y talento que yo del modo que puedo bendigo, y con el corazón puesto en aquel abismo de bondad y omnipotencia del Señor, le ruego encamine a su mayor honra y gloria, así como al provecho tuyo y descanso de las personas a quien tengas obligación y correspondencia. Ahora iréis a descansar hasta la hora de comer, y luego os iréis aviando para vuestra obra.

Entró en esto un Lector, hombre de aquellos que sin llamarlos van a todas partes y se arriman a todos y aplican el oído a todos los agujeros, y lo quieren todo saber y mangonear, que se bullen del aire, y aún del olfato y de su misma movilidad, el cual habiendo oído algo del sujeto que estaba en la celda del prior, se metió por farol y compadre. Preguntó entonces Pedro Saputo qué era lo que había de pintar en la capilla para ir formando la idea (dijo), revolvella y perfeccionalla. Tomando la palabra el Lector respondió y dijo (saliéndose el prior de la celda a dar orden que preparasen la que destinaba a Pedro Saputo): - Ya sé yo lo que quiere el padre prior. Mirad: habéis de pintar lo primero el infierno, y en boca o entrada a la parte de afuera a Nuestra Señora del Carmen desviando del boquerón unos cuantos devotos que van a parar allí, aguardándolos muchos diablos, y con la mano de su Majestad de María Santísima les señalará otro camino, que será el del purgatorio, y ellos le tomarán muy contentos. Después habéis de pintar el purgatorio y a Nuestra Señora del Carmen sacando de él a todos sus devotos con el escapulario. Después habéis de pintar el cielo, y a la misma Señora muy gloriosa rodeada de infinitos devotos suyos; y más alto que todos y más cerca de su torno a N. P. S. Elías con muchos de muchísimos frailes a su sombra. Y luego, por las esquinas o donde os parezca pintad cualquier docena de milagros, los más inauditos que pudierais imaginar. - Pero esos milagros, dijo Pedro Saputo, habreísmelos de referir, o mostrarme el libro donde constan, porque yo no sé ninguno. - Tampoco yo no sé ninguno en particular, respondió el Lector, no hay libro de ellos que yo sepa, aunque he oído que se está escribiendo. Por eso he dicho que los habéis de imaginar vos mismo. - ¿Y han de ser muchos?, respondió Saputo. - En esa materia, dijo el Lector, habéis de tener entendido que nunca podréis pecar por carta de más; cuantos más fueren y más estupendos, más alabanza redundará al pintor y más crédito a la orden carmelitana. - Pues a fe, dijo Pedro Saputo, que no quedéis descontentos la comunidad ni la orden, porque voy a pintaros allí tales milagros, que no entre hombre con vista en la capilla, que no se espante. - Pues eso necesitamos y no otra cosa, concluyó el Lector, porque así se inflama la caridad de los fieles y carga el pueblo al convento.

Un poco sospechosa le pareció a Pedro Saputo la religión, o más bien la filosofía del Lector; pero como nada iba sobre su conciencia, hizo su cuenta y la echó de liberal y mano llena diciendo, su alma en su palma. Y al día siguiente comenzó a preparar las paredes de la capilla y a arrearse de brochas, pinceles y colores.

Pintó una semana, y el prior y todos los frailes no se hartaban de mirar la pintura, de alabar al pintor discípulo de la naturaleza, como le llamaban. También del pueblo iban a verle muchos curiosos (nunca el maestro Artigas), distinguiéndose por cotidianos y aficionados - ¿quién lo diría?-  un canónigo y un peinero, de los cuales, decía Pedro Saputo, que el uno entendía algo porque había visto mucho, y que si el otro en vez de hacer peines se hubiese dedicado de joven a otra cosa, pudiera ser su compañero; y le quería mucho y se hicieron amigos.

Pintó dos semanas; y al tercer lunes hubo de dejar la obra y salir de la ciudad con más prisa que había entrado. Había en el convento un fraile de los que llaman de misa y olla, porque de rudos no saben aprender otra cosa que decir misa y acudir al refectorio; y el cual todos los días iba a la capilla a dar un mal rato a Pedro Saputo haciéndole siempre las mismas preguntas, que eran: - ¿Cómo se llama el pintor? ¿De qué lugar es el pintor? ¿Cómo se llaman los padres del pintor? Ya el mozo se había quejado al padre prior y rogándole que no dejase ir al fraile a la capilla; y el prior, hombre sin malicia, le respondió que como era un fraile de poco entendimiento no había para qué hacer caso de sus necedades. Pero a Pedro Saputo le enojaba tanto, que aquel día, así como le vio entrar, se le subió el calor al rostro, y de desazón echó a perder la cabeza de un ángel que estaba pintando. Comenzó el fraile a preguntarle con soflama lo mismo que siempre, cómo se llama el pintor de nuestra santa capilla. Y Pedro Saputo, reventado de ira, le respondió: - Hoy el pintor se llama Pedro Guijarro, Pedro Cacharros; y diciendo esto le tiró con gran saña un guijarro tamaño como el puño que tenía a mano, le dio en el pecho y le derribó en el suelo, y siguiendo con las brochas y los cacharros de los colores, saltó del andamio, y por si el fraile tramontaba, que no se meneaba ni quejaba más de con un resuello ahogado y ronco, sin despedirse de nadie puso pies en polvorosa. Quiero decir, que dio de codos al convento huyendo con tal ligereza, que en dos minutos ya dejaba atrás el Pueyo de don Sancho (ahora cabezo de los mártires o cementerio), y en no muchos más ya subía y pasaba el estrecho de Quinto y perdía de vista la ciudad y su Hoya. Llámase cuesta o estrecho de Quinto la subida del río Flumen a los cerros y sardas donde luego comienza ya el Semontano.

miércoles, 17 de abril de 2024

Jusarma - Judaigar, Judayzar

Jusarma, s. f., guisarme.

Tant gran colp li va donar 

D' una jusarma sus l' escur.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Si grand coup d'une guisarme lui va donner sur l'écu.

ANC. FR. En lor cols aveient levées 

Dui gisarmes lunges et lées.

Roman de Rou, v. 13437.

Qui couppa la corde d'une gisarme et chéut à terre.

Monstrelet, t. II, fol. 79. 

Anuit, fet-il, la teste m' oste

A ceste jusarme trenchant.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 19.

(ESP. Bisarma)

Jusarma, guisarme

 

Jusquiam, s. m., lat. hyoscyamusjusquiame, plante.

Jusquiam, nat en Persa, es fort nociu. Eluc. de las propr., fol. 196. 

La jusquiame, née en Perse, est fort nuisible. 

Pren jus de jusquiam. Coll. de Recettes de médecine. 

Prends suc de jusquiame.

Prends suc de jusquiame.

 

Just, adj., lat. justus, juste, équitable. 

Com diray que sia justz ni drechuriers aquel que non paga son deute?

V. et Vert., fol. 64.

Comment dirai-je que soit juste et droit celui qui ne paie pas sa dette?

- Qui a la justesse convenable.

Segon l' escayre just. Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., ch. 35. 

Selon l' équerre juste.

La meitat del just prestz.

Tit. de 1250. DOAT, t. CXXXVII, fol. 16. 

La moitié du juste prix.

- Étroit.

C' om los meses en I vayselh de fust, 

Mot fort sarat, et que fosa ben just.

Vie de S. Trophime. 

Qu'on les mît dans un vaisseau de bois, serré moult fort, et qui fût bien juste.

Subst. E 'ls desviatz mostron als justz la via. 

P. Cardinal: Sirventes fauc. 

Et les égarés montrent la voie aux justes. 

Maier jois es en cel d'un pechador covertit que d' un just.

Trad. de Bède, fol. 50.

Plus grande est la joie dans le ciel au sujet d'un pécheur converti que d'un juste. 

CAT. Just. ESP. PORT. Justo. IT. Giusto. (chap. Just, justs o justos, justa, justes. Tamé just : preto, estret. - ¿Quína es la diferensia entre just y correcte? - Si yo te fótego un dit al cul, entre just, pero no es lo correcte.)

2. Justicia, Justizia, s. f., lat. justitia, justice.

Tota justizia deu esser fortz. Livre de Sydrac, fol. 23. 

(chap. Tota justissia deu sé forta. Dura lex ist lex.)

Toute justice doit être forte. 

Fam e set de justicia. V. et Vert., fol. 64.

(chap. Fam y set de justissia.)

Faim et soif de justice. 

Loc. Hom deu plus fort justicia far al ric que al paure, e mai castiar. 

Liv. de Sydrac, fol. 25.

On doit faire plus fortement justice au riche qu'au pauvre, et (le) châtier davantage. 

Cant Dieus fara justicia. V. et Vert., fol. 60. 

Quand Dieu fera justice. 

CAT. ESP. Justicia. PORT. Justiça. IT. Giustizia. (chap. Justissia, justissies.)

3. Justicier, s. m., justicier, juge.

Lo justicier lo 'n trays, et ostet li las bueias.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 23. 

Le justicier l'en tira, et lui ôta les chaînes. 

ANC. FR. En signe k'il est justicieres.

Roman du Renart, t. IV, p. 245.

CAT. Justicier. ESP. Justiciero. PORT. Justiceiro. IT. Giustiziere. 

(chap. Justissié, justissiés, justissiera, justissieres; pot significá juche o jutge, y tamé lo verdugo, pero tamé qui impartix justissia de forma bona, com algún héroe.)

4. Justesiador, s. m., justicier.

Qui no sofre castiador,

Per fort sofre justesiador.

Libre de Senequa. 

Qui ne souffre correcteur, souffre forcément justicier. 

ESP. Justiciador.

5. Justiciable, adj., justiciable. 

Neguna persona... justiciabla al rey.

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126. 

Nulle personne... justiciable du roi. 

Justiciable d' aichel avesque.

(chap. Justissiable d' aquell obispo.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88. 

Justiciable de cet évêque.

(chap. Justissiable, justissiables, que están deball de la jurisdicsió de algú, sigue un obispo, rey, com a les frasses d'aquí damún, o un conde.) 

6. Justiziar, v., justicier, punir, faire justice, supplicier.

Veus mon cors per justiziar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Voici ma personne pour justicier. 

Tota justizia deu esser fortz per justiziar los malvatz.

Liv. de Sydrac, fol. 23.

Toute justice doit être forte pour punir les méchants.

Part. prés. Jutgan et justizian.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 83.

Jugeant et punissant.

Part. pas. Per que del tot sera condempnatz e justiziatz. 

V. et Vert., fol. 7.

C'est pourquoi il sera du tout condamné et justicié. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Justiciar. PORT. Justiçar. IT. Giustiziare.

(chap. Justissiá, ajustissiá : matá, penjá, segons la justissia.)

7. Justificacio, Justification, s. f., lat. justificationem, justification.

Per la nostra justification. Doctrine des Vaudois. 

Pour la nôtre justification. 

Lo temps de ta justificacio. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 19.

Le temps de ta justification. 

CAT. Justificació. ESP. Justificación. PORT. Justificação. IT. Giustificazione.

(chap. Justificassió, justificassions.)

8. Justifiar, Justifiquar, v., lat. justificare, justifier.

Cofessios justifia, e dona perdon a pechat. Trad. de Bède, fol. 49. 

La confession justifie, et donne pardon à péché. 

E 'lh Publica justifiqueron Dieu.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Et les Publicains justifièrent Dieu. 

No t justifies davant Deu, car el es coinoisseire de cor. 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Part. pas. Sabieza es justifiada de sos fils. Trad. de Bède, fol. 36.

Sagesse est justifiée par ses fils. 

CAT. ESP. PORT. Justificar. IT. Giustificare. (chap. Justificá, justificás: yo me justifico, justifiques, justifique, justifiquem o justificam, justifiquéu o justificáu, justifiquen; justificat, justificats, justificada, justificades.)

9. Injust, adj., lat. injustus, injuste.

Injust per no just. Leys d'amors, fol. 69. 

Injuste pour non juste.

Injusta violencia. L'Arbre de Batalhas, fol. 113. 

Injuste violence. 

CAT. Injust. ESP. PORT. Injusto. IT. Ingiusto. (chap. Injust, injusts o injustos, injusta, injustes. Inchust.)

10. Injustament, adv., injustement. 

Injustament, o senes causa. Tit. de 1241. DOAT, t. CLXX, fol. 151. Injustement, ou sans cause.

(chap. Injustamen, inchustamen.)

11. Injusticia, s. f., lat. injustitia, injustice.

No sabia la injusticia de mon payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 111. 

Ne savait l'injustice de mon père.

CAT. ESP. Injusticia. PORT. Injustiça. IT. Ingiustizia. (chap. Injustissia, injustissies; inchustissia, inchustissies; in + justissia.)

12. Enjurios, adj., lat. injuriosus, injurieux, outrageux, injuste.

Enjurios es e chastia messongeirament qui altrui fai enjuria.

Trad. de Bède, fol. 55.

Est injuste et châtie mensongèrement qui fait injustice à autrui.

Benefica, a nulh enjurioza. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Bienfaisante, à nul outrageuse. 

CAT. Injurios. ESP. PORT. Injurioso. IT. Ingiurioso. (chap. Injuriós, injuriosos, injuriosa, injurioses.)

13. Injuriosament, adv., injurieusement. 

Qui traira coutel iradamen et injuriosament.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 140. 

Qui tirera couteau avec colère et injurieusement. 

CAT. Injuriosament. ESP. PORT. Injuriosamente. IT. Ingiuriosamente.

(chap. Injuriosamen.)

14. Injuria, Enjuria, s. f., lat. injuria, injure, injustice, tort.

Si cum es de furt e de rapina e de injuria faire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4. 

Ainsi comme est de vol et de rapine et de faire injure.

Qui altrui fai enjuria. Trad. de Bède, fol. 55. 

Qui fait injure à autrui.

Mot es grans enjuria a Dieu tolre so que hom li a donat.

V. et Vert., fol. 93.

C'est moult grande injure d'ôter à Dieu ce qu'on lui a donné.

CAT. ESP. PORT. Injuria. IT. Ingiuria. (chap. Injuria, injuries.)

14. Enjuriar, v., lat. injuriari, injurier, blâmer.

K., quan vic sa voluntat, no 'l ne volc enjuriar. Philomena.

Charles, quand il vit sa volonté, ne voulut l'en blâmer.

Els enjuriavo als Sarrazis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 203. 

(chap. Ells injuriaben als Moros : sarracenos.)

Ils injuriaient aux Sarrasins.

CAT. ESP. PORT. Injuriar. IT. Ingiuriare. (chap. Injuriá: injurio, injuries, injurie, injuriem o injuriam, injuriéu o injuriáu, injurien; injuriat, injuriats, injuriada, injuriades.)

16. Jutge, s. m., lat. judicem, juge. 

Fo jutges cavaliers. V. de Lanfranc Cigala.

Fut juge chevalier.

So son fals jutges raubador.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Ce sont faux juges voleurs.

Bailieus e senesquals e jutges. Livre de Sydrac, fol. 102.

Baillis et sénéchaux et juges.

CAT. Jutge. ESP. Juez. PORT. Juiz. IT. Giudice. (chap. Juche, jutge; jutges, juches.) 

17. Jutjaire, Jutgaire, Jutjador, Jutgador, Jujador, s. m., juge, justicier.

Lo durables jutgaire cossira plus lo cor que las paraulas.

Trad. de Bède, fol. 50. 

Le juge éternel considère plus le coeur que les paroles.

Domna, cel que es jutgaire 

Perdonet gran forfaitura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er. 

Dame, celui gui est juge pardonna grande forfaiture. 

Mas lo dreiturier jutjaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Mais l'équitable juge.

Devo esser... jutgador a cascu a dreh et a razo. Liv. de Sydrac, fol. 111.

Doivent être... juges à chacun avec droit et avec raison.

Aissi fon partit et egat,

En la cor del ver Dieu d' amor,

A dreit per leial jutjador.

Richard de Tarascon: Ab tan de.

Ainsi fut divisé et égalisé, en la cour du vrai Dieu d'amour, justement par loyal juge.

ANC. FR. Tu siez solier de justise jugières. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 9. 

Nobles jugières de mors estoit hore qui dampnoit en son filz le mariage qui estre ne pooit selonc le droit de sainte Églyse.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 215.

Quar trop son près li jugeor.

Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 72. 

ESP. Juzgador. PORT. Julgador.

18. Jutjairitz, s. f., lat. judicatrix, femme juge, justicière.

Amans qui m fai jutjairitz.

B. Zorgi: L'autr'ier quant. 

L'amant qui me fait juge.

19. Juge maje, s. m., juge-mage, grand-juge.

Per portar lettras clausas de part mossenhor lo juge maje.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour porter lettres closes de la part de monseigneur le grand-juge.

20. Judici, Juzizi, Juzi, s. m., lat. judicium, jugement.

Lo judici sy deu finir la on es commensat. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 461. 

Le jugement doit se finir là où il est commencé. 

Ni de secret juzizi sieu. Brev. d'amor, fol. 7. 

Ni de secret jugement sien. 

L' arbitres deu donar juzi. Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

L'arbitre doit donner jugement.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Salva m' al jorn del juzizi. (Salva 'm) 

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Sauve-moi au jour du jugement. 

Al dia del judici on tuit serem jutjat. Guillaume de Tudela.

Au jour du jugement où nous serons tous jugés. 

ANC. FR. Nostre Seignor vendra au jor de joïsse.

Sermon. Carpentier, t. II, col. 940. 

CAT. Judici, juhii. ESP. Juicio. PORT. Juizo. IT. Giudizio. (chap. Juissi, juissis.)

21. Jutjamen, s. m., jugement.

Aissi cum selh qu' om mena al jutjamen, 

Que es per pauc de forfag acuzatz.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Ainsi comme celui qu'on mène au jugement, qui pour peu est accusé de forfait.

Fassa 'n lo jutjamen, 

A Ventadorn, Na Maria. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Uc. 

En fasse jugement, à Ventadour, dame Marie.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Paor deuran aver al jutjamen.

Pons de Capdueil: So qu' hom plus. 

Peur devront avoir au jugement.

Lo jorn del jutjamen maior.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us.

Le jour du jugement majeur.

CAT. Jutjament. ANC. ESP. Juzgamiento. PORT. Julgamento.

IT. Giudicamento. (chap. Jusgamén, jusgamens; juissi, juissis.)

22. Judicat, s. m., jugement, chose jugée.

Executions de judicat. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 255. Exécution de jugement.

CAT. Judicat. IT. Giudicato.

23. Judicial, adj., lat. judicialis, judiciaire.

Sa actoritat judicial. Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 209. 

(chap. Sa autoridat judissial.)

Son autorité judiciaire.

CAT. ESP. PORT. Judicial. IT. Giudiziale. (chap. judissial, judissials.)

24. Judicialmen, adv., judiciairement.

Judicialmen, per confession de partida. Fors de Béarn, p. 1095. Judiciairement, par aveu de partie. 

CAT. Judicialment. ESP. PORT. Judicialmente. IT. Giudizialmente.

25. Judicatiu, adj., appréciatif, capable d'apprécier.

Ses comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu.

De vertat et de falsetat judicativa.

Per sa virtut judicativa.

Eluc. de las propr., fol. 17, 23 et 13.

Sens commun qui est perceptif, distinctif, appréciatif.

De vérité et de fausseté appréciative.

Par sa faculté appréciative.

ANC. ESP. Judicativo. IT. Giudicativo. (chap. Judicatiu, judicatius, judicativa, judicatives. Que es capás de jusgá, apressiá, entendre.)

26. Juditiari, adj., lat. judiciarius, judiciaire. 

Son decret juditiari. Tit. de 1331. DOAT, t. XXXIX, fol. 109. 

Son décret judiciaire. 

CAT. Judiciari. ESP. PORT. Judiciario. IT. Giudiciario. 

(chap. Judissiari, judissiaris, judissiaria, judissiaries.)

27. Jutjar, Jutgar, v., lat. judicare, juger, condamner.

Devia s jutjar per lo rey a cap de cinq jorns. V. d'Arnaud Daniel. 

(chap. De debíe jusgá per lo rey al cap de sinc díes.)

Devait se juger par le roi au bout de cinq jours.

Jutgar los bos e 'ls mals. Liv. de Sydrac, fol. 20.

Juger les bons et les méchants.

Si totz lo mons mi jutjava a murir.

Perdigon: Ben aio 'l mal. 

Si tout le monde me condamnait à mourir.

- Apprécier.

Ieu no sai cor jutgar per semblansa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Je ne sais juger le coeur sur l'apparence. 

Part. pas. Sabem cert que totz serem jutgatz, 

E bos e mals, segon nostres peccatz. 

Guillaume de S. Didier: El temps quan. 

Nous savons certainement que nous serons tous jugés, et bons et méchants, selon nos péchés. 

ANC. FR. Il serat jugiet à lui.

Seient jugiet les genz devant la tue face. 

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° I, ps. 36 et 9. 

CAT. Jutjar. ESP. Juzgar. PORT. Julgar. IT. Giudicare. (chap. Jusgá: jusgo, jusgues, jusgue, jusguem o jusgam, jusguéu o jusgáu, jusguen; jusgat,  jusgats, jusgada, jusgades.)

28. Jurisdictio, Jurisdiccion, s. f., lat. juridictionem, juridiction. 

Li plag devon esser fach denant aquelas personas que an jurisdiccion, so es potestatz. Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

Les plaids doivent être faits devant ces personnes qui ont juridiction, c'est-à-dire autorité. 

Retenen... la jurisdictio alta e bassa. Charte de Gréalou, p. 62. Retenant... la juridiction haute et basse. 

Segnorias, juridictions et autres bens. 

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. 

Seigneuries, juridictions et autres biens.

CAT. Jurisdicció. ESP. Jurisdicción. PORT. Jurisdicção. IT. Giurisdizione.

(chap. Jurisdicsió, jurisdicsions.)

29. Juridic, adj., lat. juridicus, juridique.

Lo prumer jorn juridic. Fors de Béarn, p. 1076.

Le premier jour juridique.

CAT. Juridic. ESP. (Jurídico) PORT. Juridico. IT. Giuridico. (chap. Jurídic, juridics, jurídica, jurídiques.)

30. Juridicament, adv., juridiquement.

Son estat feytz juridicament. Fors de Béarn, p. 1094. 

Ont été faits juridiquement.

CAT. Juridicament. ESP. (jurídicamente) PORT. Juridicamente. 

IT. Giuridicamente. (chap. Jurídicamen.)

31. Prejudici, s. m., lat. praejudicium, préjudice.

 

No y pot far tort ni degun prejudici. Leys d'amors, fol. 152. 

N'y peut faire tort ni nul préjudice.

Ni faça prejudici a la compositio que fo facha.

Tit. de 1253. DOAT, t. CVI, fol. 96. 

Ni fasse préjudice à la composition qui fut faite. 

CAT. Perjudici. ESP. Perjuicio. PORT. Prejuizo. IT. Pregiudicio, prejudizio.

(chap. Per + juissi: perjuissi, perjuissis. Pre + juissi, prejusgá: prejuissi, prejuissis.)

32. Perjudicial, adj., lat. praejudicialis, préjudiciable.

Si aquelas questios e aquelas rancuras, que son fachas en plag en una sola part o a amdoas, son perjudiciales, so es la una notz a l' autra.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Si ces demandes et ces plaintes, qui sont faites en plaid contre une seule partie ou contre deux, sont préjudiciables, c'est-à-dire (si) l'une nuit à l'autre.

CAT. ESP. Perjudicial. PORT. Prejudicial. IT. Pregiudiciale. 

(chap. Perjudissial, perjudissials.)

33. Prejudiciable, adj., préjudiciable. 

Que al dit senhor... en algun temps no fos prejudiciable.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 111. 

Qu'audit seigneur... en aucun temps il ne fût préjudiciable. 

ESP. Perjudiciable.

34. Prejudicar, Prejudiciar, v., lat. praejudiciare, préjudicier.

Neguna cauza que prejudique ni puesca prejudicar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186. 

Nulle chose qui préjudicie ni puisse préjudicier.

En deguna maneira no pusca prejudiciar. 

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 295. 

En nulle manière ne puisse préjudicier.

Part. prés. No prejudiciant enver lo rey. Charte de Gréalou, p. 106. 

Ne préjudiciant pas envers le roi.

CAT. ESP. Perjudicar. PORT. Perjudicar, prejudicar. IT. Pregiudicare. 

(chap. v. perjudicá: perjudico, perjudiques, perjudique, perjudiquem o perjudicam, perjudiquéu o perjudicáu, perjudiquen; perjudicat, perjudicats, perjudicada, perjudicades.)

35. Extrajudiciable, adj., extrajudiciaire.

Cesta punycio s' apelara extrajudiciabla. L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Cette punition s'appellera extrajudiciaire.

36. Forsjutgar, Forsjugjar, Forjujar, v., juger à tort, mal juger, condamner injustement. 

Qui detra so fraire o 'l forsjutga, detrai la lei. Trad. de Bède, fol. 63.

Qui détracte son frère ou le juge à tort, détracte la loi.

Part. pas. Amors m' a forsjugjat, no sai co. 

Perdigon: Tot l'an mi. 

Amour m'a condamné injustement, je ne sais comment.

Eu dic o, per so car es amors 

Forjujada per nescis jujadors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Je dis cela, parce qu'amour est mal jugé par juges ignorants.

ANC. FR. Ce dist Nobles: Vos avez tort 

Qant Renart volez forsjugier. 

Roman du Renart, t. II, p. 11.

 

Juvar, v., lat. juvare, aider, secourir.

Tu, lo juva. Litanies du VIIIe siècle.

(chapurriau del siglo 8: Tú, ajúdal.)

Toi, aide-le.

IT. Giovare. (chap. Ajudá. Esp. Ayudar.)

2. Juvatiu, adj., juvatif, propre à aider.

Es millor e mays juvatiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Est meilleur et plus juvatif.

(chap. Ajudadó, que ajude, ajudadós, ajudadora, ajudadores; ajudán, ajudans, ajudanta, ajudantes.)

3. Adjudar, Ajudar, Agudar, v., lat. adjuvare, aider, secourir.

Cavalier, anem ajudar 

A mon seigner lo rei Artus.

(chap. Caballés, anem a ajudá a mon siñó lo rey Arturo.)

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Chevaliers, allons aider à monseigneur le roi Artus.

Que t' en adjud. Tit. de 1034. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 192. Qu'il t'en aide.

En Arago, al rey, cuy Dieus ajut.

(chap. A Aragó, al rey, a qui Deu ajudo.)

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

En Aragon, au roi, à qui Dieu aide.

Loc. No vos sai cosselhar; Dieus vos agut! 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 85. 

Je ne vous sais conseiller; que Dieu vous aide!

Que ieu nulha res tant ames 

Co ieu am vos, m' ajut fes! 

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Que je n'aimasse aucune chose autant comme je vous aime, m'aide foi!

Part. prés. Dieu ajudan, acabaray la obra. Philomena.

Dieu aidant, j'achèverai l'oeuvre. 

CAT. Ajudar. ESP. Ayudar. PORT. Ajudar. IT. Aiutare. (chap. Ajudá: ajudo, ajudes, ajude, ajudem o ajudam, ajudéu o ajudáu, ajuden; ajudat, ajudats, ajudada, ajudades. Achudá.)

4. Adjuvatiu, adj., adjuvatif, propre à aider.

De totas operacios... adjuvativa. Eluc. de las propr., fol. 27.

De toutes opérations... adjuvative. 

IT. Aiutativo.

5. Ajudable, adj., secourable.

Plusors... ajudable en l' agusim d'entencio. Trad. de Bède, fol. 83.

Plusieurs... secourables en la subtilité d'intention.

6. Ajuda, Ajudha, s. f., aide, assistance.

In ajudha et in cadhuna cosa. Serments de 842.

(chapurriau del 842: En ajuda y en (cada una) consevol cosa.)

En aide et en chacune chose.

Silh vas cui ieu sui aclis

Fezes m' ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

Que celle vers qui je suis soumis me fît assistance et secours.

- Celui qui aide.

Al mieu compainh sias fizelz ajuda.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

A mon compagnon soyez fidèle aide.

Loc. Pregua Jhesu Christ en ajuda lur sia. V. de S. Honorat. 

Prie Jésus-Christ qu'il leur soit en aide.

- Aide, sorte d'impôt.

Subsidi,... ajuda, don gracios.

(chap. Subsidi,... ajuda, don grassiós : donassió.)

Rég. des états de Provence, de 1401.

Subside,... aide, don gracieux.

Puescan metre blat et vi ses pagar ajuda per tota lur provisio.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Qu'ils puissent mettre blé et vin sans payer aide pour toute leur provision. 

ANC. FR. Nos esteit en ajue. 

Sermons de S. Bernard, fol. 350. Roquefort, Gloss., t. 1, p. 46. 

De Mahumet jà n'i aurez ajude. Chanson de Roland, p. 52. 

CAT. Ajuda. ESP. Ayuda. PORT. Ajuda. IT. Aita. (chap. Ajuda, ajudes; achuda, achudes.)

7. Ajudansa, s. f., aide, secours.

L' autra gen 

Que us vol far ajudansa.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

L'autre gent qui vous veut faire aide.

ANC. FR. Par quoy le duc luy requéroit

Confort, secours et adjuvance. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 4. 

Richart est en leur aïdance.

G. Guiart, t. 1, p. 65.

8. Ajudament, Ajudamen, s. m., lat. adjuvamentum, aide, assistance.

Ab las autras estelas que y fan ajudamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec les autres étoiles qui y font aide. 

Es la ma del corrs gran ajudament. Eluc. de las propr., fol. 48.

La main est grand aide du corps.

Malignamen 

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Malignement avec apparence d'assistance.

ANC. ESP. Ayudamiento. IT. Aiutamento.

9. Adjutori, Ajutori, s. m., lat. adjutorium, aide, secours, assistance,

auxiliaire.

Aissi vers ajutoris t'en serai. Titre de 1139. 

Ainsi je t'en serai vrai auxiliaire.

Nos ver adjutori t' en serem... per cosselh et adjutori de moos baroos de Bearn. Tit. de 1080.

Nous t'en serons vrais auxiliaires... par conseil et aide de mes barons de Béarn.

Si 'n breu non ai ajutori. 

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Si dans peu je n'ai secours.

- Os du bras, humérus.

Adjutori, es aquo que es entre coyde entro al cap de la spalla.

De la fractura del adjutori.

Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Humérus, c'est ce qui est entre le coude jusqu'au sommet de l'épaule.

De la fracture de l'os du bras.

ANC. FR. Après la pierre de Adjutorie se alogièrent.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6.

Par eulx et par leur adjutoire

En ot Vortigern la victoire.

Roman de Brut. 

Le roi passa en petit de adjutoire 

Oultre le pont.

J. Marot, t. V, p. 104.

CAT. Adjutori. ANC. ESP. PORT. Adjutorio. IT. Aiutorio.

10. Adjutor, s. m., lat. adjutor, aide, auxiliaire.

Adjutors t'en serei. Titre de 960. 

Je t'en serai auxiliaire.

ANC. FR. Ou adjuteurs à faire injure.

J. Collin, Tr. du traité de l' Amitié de Cicéron, p. 24. 

Son ami et son adjuteur. 

Ysopet Ier, fable 49. Robert, t. I, p. 203.

11. Ajudayre, Ajudador, s. m., celui qui aide, auxiliaire, aide.

Dieus es bos e lials e fizels ajudayres.

V. et Vert., fol. 45.

Dieu est bon et loyal et fidèle auxiliaire.

Aquels que ero ajudadors ni valedors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.

Ceux qui étaient aides et soutiens.

Nos vos serem bo ajudador. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 18.

Nous vous serons bons auxiliaires. 

ANC. FR. Deus li miens ajuverre.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° I, ps. 58.

CAT. Ajudador. ESP. Ayudador. PORT. Ajudador. IT. Aiutatore.

(chap. Ajudadó, ajudadós, ajudadora, ajudadores; achudadó, achudadós, achudadora, achudadores; auxiliá, auxiliás : que done auxili, que ajude.)

12. Ajudaritz, s. f., du lat. adjutrix, auxiliaire, secourable.

Adjectiv. Sol que vostra merces me sia ajudaritz.

Lanfranc Cigala: Gloriosa. 

Pourvu que votre merci me soit auxiliaire.

IT. Aiutatrice.

13. Aidar, Aizar, v., aider.

Que anes el pays soccorrer et aidar. Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât au pays secourir et aider. 

Deu hom aizar los autres can non an de que vieure.

Liv. de Sydrac, fol. 41. 

On doit aider les autres quand ils n'ont pas de quoi vivre.

Aidatz me, qu' ieu sals sia.

Le Moine de Foissan: Cor ai. 

Aidez-moi, que je sois sauvé.

Aug cridar: Aidatz! aidatz!

Bertrand de Born: Be m play.

J'entendis crier: Aidez! Aidez!

ANC. FR. Sui aidet de tei.

Car tu, Sire, as aidied à mei.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 40 et 85.

CAT. Aidar, aydar. IT. Aitare. (chap. Ajudá; aidá: aido, aides, aide, aidem o aidam, aidéu o aidáu, aiden; aidat, aidats, aidada, aidades.)

14. Ais, s. m., aide, auxiliaire. 

Ni 'n tem lo seignor del Bais,

Anz en mov contr' el tal ais,...

No sai si l' er danz o pros.

Pierre de Bergerac: Bel m' es cant. 

Ni je n'en crains le seigneur du Bais, mais j'excite contre lui tel auxiliaire,... que je ne sais s'il lui en sera dommage ou profit.

15. Ayda, s. f., aide, sorte d'impôt.

Ayda accordada. Tit. de 1422. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. Aide accordée.

(chap. Ajuda, ajudes; aida, aides.)

16. Ayde, s. m., aide, sorte d'impôt.

La copia de la commission del ayde de .CL. .M. liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

La copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois.

17. Ahia, s. f., aide, secours.

No y romas cavayer no 'lh vengues en ahia.

Roman de Fierabras, v. 50.

N'y reste cavalier qui ne lui vînt en aide.

18. Coadjutor, Coajutor, s. m., coadjuteur.

Clerc... a my donat coadjutor. Cout. de Saussignac, de 1319.

Clerc... à moi donné pour coadjuteur. 

Los notaris et lors coadjutors. Fors de Béarn, p. 1076.

(chap. Los notaris y sons (los seus) coadjutós : co + ajudadós.)

Les notaires et leurs coadjuteurs. 

Coma coajutors d' apostoli. Cat. dels apost. de Roma, fol. 12. 

Comme coadjuteurs de pape. 

CAT. ESP. PORT. Coadjutor. IT. Coadiutore. (chap. coadjutó, coadjutós,  coadjutora, coadjutores.)

 

Juzieu, Jusieu, s. m., lat. judaeus, Juif. 

Alcu dels Juzieus conjurador. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 19. Quelques uns des Juifs enchanteurs.

- Nom de peuple.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente. 

Adj. Tant avinen crestiana,

Ni juzieva ni pagana.

P. Vidal: Cara amiga. 

Si avenante chrétienne, ni juive ni païenne. 

CAT. Jueu. ESP. Judío. PORT. Judeo. IT. Giudeo. (chap. Judío, judíos, judía, judíes. Se pronunsie en la j de Jordi, jupa, jaqueta.)

2. Judaigar, Judayzar, v., judaïser. 

Forsas las gens judaigar. Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates. 

Tu forces les gens à judaïser. 

Per que no semle que judayzem. Eluc. de las propr., fol. 129.

Pour qu'il ne semble pas que nous judaïsons. 

Part. prés. La maire de Costanti judaysan. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36. 

La mère de Constantin judaïsant. 

CAT. Judaisar. ESP. Judaizar. PORT. Judiar. IT. Giudaizzare. 

(chap. Judaissá, practicá lo judaísme, la religió dels judíos.)