Mostrando las entradas para la consulta ixen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ixen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de noviembre de 2025

Polenta - Peripleumonia

(A partir de aquí, el Lexique Roman se continuará en este blog del chapurriau, aunque las palabras puedan aparecer en otros de mis blogs y webs.)

Polenta, s. f., lat. polenta, polente, fleur de farine.

Farina... la flor ses bren es dita simila o polenta.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Farine... la fleur sans son est dite simile ou polente.

ESP. Polenta.


Polip, Polippe, s. m., lat. polypus, polype, sorte d'animal aquatique.

La qual es asemblada a polip peys.

Trad. d'Albucasis, fol. 19.

Laquelle est assimilée au polype poisson.

- Excroissance qui survient dans les narines.

Polippe, es superfluitat de carn creguda en las narrs.

Curo polip de nars.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 202.

Polype, c'est excroissance de chair accrue dans les narines.

Guérissent polype de narines.

CAT. Polp. ESP. Polipo (pólipo, pulpo). PORT. Polypo. IT. Polipo.

(chap. Polp, pulpo, polps, pulpos; pólipo, pólipos són los que ixen als budells, al intestino; o al nas, als nassos (las narrs) com fique aquí dal.)

2. Polipodi, s. m., polypode, sorte de fougère.

De safra ortenc et de polipodi.

Eluc. de las propr., fol. 146.

De safran de jardin et de polypode.

CAT. Polipodi. ESP. Polipodio. PORT. Polypodio. IT. Polipodio.


Polir, v., lat. polire, polir, unir.

Fig. polira,

Forbira 

Mon chan.

Giraud de Borneil: Era si m. 

Polira, fourbira mon chant.

Part. pas. Boysh..., d' el si fan taulas be polidas.

Eluc. de las propr., fol. 201. 

Buis... de lui se font tables bien polies. 

Fig. De bels motz honestz e politz.

Leys d'amors, fol. 119.

De beaux mots honnêtes et polis. 

Non pas multiplicar paraulas polidas et affachadas.

V. et Vert., fol. 88. 

Ne pas multiplier paroles polies et fardées.

- Joli, agréable.

Aquel vergiers es politz.

Leys d'amors, fol. 73.

Ce verger est joli. 

CAT. Polir, pulir. ANC. ESP. Polir. ESP. MOD. Pulir. PORT. Polir. IT. Polire, pulire.

2. Poliment, s. m., poli, polissage. 

Marme... pendre sculptura e poliment.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Marbre... prendre sculpture et polissage.

- Fig. Raffinement.

Forma de home es pro nobla per se mezeys, e non ha mestiers de tals polimens.

V. et Vert., fol. 70.

Forme d'homme est assez noble par soi-même, et n'a pas besoin de tels raffinements. 

CAT. Puliment. ESP. Pulimento. PORT. Polimento. IT. Pulimento.


3. Polible, adj., polissable.

Boysh... es be polible et dur.

Eluc. de las propr., fol. 201. 

Buis... est bien polissable et dur.

4. Polidamens, adv., poliment, gracieusement. 

Prov. Val mais paraula grossamens dicha 

Que messonja polidamens escricha.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Vaut davantage parole grossièrement dite que mensonge poliment écrit.

CAT. Pulidament. ESP. Pulidamente. PORT. Polidamente. IT. Pulitamente.

5. Polidetamen, adv. dim., fort poliment, tout gentiment, tout délicatement.

Diminutivas, coma: polidetamens.

Leys d'amors, fol. 100. 

Diminutives, comme: tout délicatement.

6. Expolitio, s. f., lat. expolitio, raffinement, perfection, sorte de figure de rhétorique.

Expolitios, es cant hom ditz una meteyssha sentensa, e, varian las paraulas, hom se cuia que varie la sentensa.

Leys d'amors, fol. 147.

Raffinement, c'est quand on dit une même pensée, et, variant les paroles, on s'imagine que la pensée varie.


Polissia, s. f., lat. politia, police.

Eschricha (escricha) aquesta polissia e senhada de ma propra man.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229. 

Cette police écrite et signée de ma propre main.

Totz celz que aquesta present polissia veyran.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230.

Tous ceux qui cette présente police verront. 

CAT. ESP. (policía; política; póliza) PORT. Policia. IT. Polizia.

Politri, s. m., lat. polythrix, polytric, sorte de plante capillaire.

Politri... melhor es le qui naysh els cassers que aquel qui sobre murs o peyras. (N. E. casser, cassers: quejigo, quejigos, caxigo, caxigos: roble, roure, rore, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 220.

Polytric... est meilleur celui qui naît aux chênes que celui qui (naît) sur murs ou pierres.


Pollucio, Pollucion, s. f., lat. pollutionem; pollution, souillure.

(chapurriau: brossa, merda, contaminassió, brutissia, etc.)

Esdeve pollucios

Per malas cogitatios.

Brev. d'amor, fol. 120. 

Advient pollution par mauvaises pensées. 

Pollucion 

De nuyll peccat en mi non fon.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Souillure de nul péché en moi ne fut.

CAT. Pollució. ESP. Polucion (polución). PORT. Pollução. IT. Polluzione.


Polmen, s. m., lat. pulmentum, soupe, potage, ragoût. 

Deio aundar .II. polmen coh.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 20. 

Doivent suffire deux potages cuits.


Polmo, Pulmo, s. m., lat. pulmo, poumon. 

D' ira lor enflo lo polmo.

Plan de S. Estève. 

De colère leur gonfle le poumon.

Lo pulmo e 'l cor li donatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le poumon et le coeur vous lui donnez.

Las canals del pulmo.

Eluc. de las propr., fol. 45.

Les canaux du poumon.

CAT. Pulmó. ESP. Pulmon (pulmón). IT. Polmone.
(chap. Pulmó, pulmons; lleu, lleus).

2. Peripleumonia, s. f., lat. peripneumonia, péripneumonie.

En peripleumonia.

Eluc. de las propr., fol. 86.

En péripneumonie.

PORT. Peripneumonia.

//

Qui no vullgue pols, que no vaigue a la era o a les eres.

lunes, 5 de agosto de 2024

Noth - Neomenia


Noth, s. m., lat. notus, notus, vent du midi.

Auta es le ters vent cardinal,... ad el collateral es noth.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Autan est le troisième vent cardinal,... à lui est collatéral notus.

ESP. PORT. IT. Noto.


Notz, s. f., lat. nux, noix.

Voyez Muratori, Diss. 33.

En la notz tres causas ha,

L' escorsa, la testa e 'l nogalhs.

Brev. d'amor, fol. 80. 

En la noix il y a trois choses, l'écorce, la coque et le cerneau.

Son meins grossas d' una notz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sont moins grosses qu'une noix.

De notz a 'scofellar.

Marcoat: Mentre m. 

Des noix à écaler.

Loc. No 'n donaria doas notz.

Pierre d'Auvergne: Qui bos vers.

Je n'en donnerais pas deux noix.

ANC. FR. Secours requiert une autre fois, 

Mais ne lui vault pas d'une nois. 

Ysopet, I, fab. 52. Robert, t. 1, p. 171.

Voyez Gandres.

CAT. Nou. ESP. Nuez. PORT. Noz. IT. Noce. (chap. Anou, anous.)

CAT. Nou. ESP. Nuez. PORT. Noz. IT. Noce. (chap. Anou, anous.)

2. Nogalh, Nogaill, s. m., amande de noyau, cerneau.

De presegas auretz nogaills,

Faitz n' oli.

(chap. De pressecs tindréu ameles, feu ne oli. Ameles (normalmen amargues) de préssec, mullarero, bresquilla, abrecoc, nespró, que están a dins del piñol, os. Lo licor que fan a Italia, amaretto (de amaro, amarc o amarg, amarguet) no m' agrade gens, ni lo massapá en amela amarga. De sagals mos féem bromes en algún amelé que teníe rames bordes y fée les ameles amargues. Avui en día si te ix alguna amela amarga a la mostra que fan cuan les volen comprá, no te 'n compren cap del lote.)

préssec, trobá lo préssec, cul, culs

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous aurez des amandes de noyaux de pêches, faites-en de l'huile.

En la notz tres causas ha,

L' escorsa, la tesla e 'l nogalhs.

Brev. d'amor, fol. 80.

En la noix il y a trois choses, l'écorce, la coque et le cerneau.

3. Nogalho, Nogualho, s. m., amande, cerneau.

De comprar oli ni nogualhos nul jorn. 

Document de 1381. Ville de Bergerac. 

D' acheter huile et cerneaux nul jour.

Un nogalho d' avelana. Eluc. de las propr., fol. 184.

(chap. Un gallo de avellana : es la avellana sense clasca.

Gallo de taronja o mandarina; en castellá gajo.)

Une amande d'aveline.

4. Noguier, Nogier, s. m., noyer.

Al albre d' un noguier per la gola si pent. V. de S. Honorat. 

(chap. A un anogué per la gola (coll) se penge.)

A l'arbre d'un noyer par la gueule il se pend.

S' era non renverdisc en pascor,

Be leu la nuot del Sa Giovan, (chap. La nit de San Juan.)

Ansi cum li nogier fan.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

S'il ne reverdit maintenant en printemps, peut-être la nuit de la Saint-Jean, ainsi comme les noyers font.

CAT. Noguer. (chap. Lo anogué, los anogués; la noguera (tamé apellit Noguera, mol conegut a Beseit), les nogueres. A Beseit ña un anogué o una noguera aon descanse una joya o gema que vam tindre.

ESP. Nogal.)


Nou, Nueu, adj., lat. novus, neuf, nouveau.

Ab nou cor et ab nou talen...

Vuelh un bon nou vers comensar.

Rambaud d'Orange: Ab nou. 

Avec nouveau coeur et avec nouveau désir... je veux un bon nouveau vers commencer.

Farai chansoneta nueva

Ans que vent ni gel ni plueva.

Le Comte de Poitiers: Farai.

(chap. Faré una cansoneta nova abans (antes) de que faigue ven o gelo o plogue.)

Je ferai chansonnette nouvelle avant qu'il vente et gèle et pleuve.

Adv. comp. De nou renovellaz.

P. Bremond Ricas Novas: Pois lo bel. 

Renouvelé à neuf.

ANC. FR. En son nuef ostel entrer.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 367.

CAT. Nou. ESP. Nuevo. PORT. Novo. IT. Nuovo.

(chap. Nou, nous, nova, noves.)

2. Novas, s. f. plur., nouvelle, conte, histoire.

Unas novas vos vuelh contar

Que auzi dir a un joglar.

(chap. Unes noves tos vull contá que vach escoltá (sentí, “oí”) di a un juglar; este juglaret ere Tomaset Bosque Peñarroya, lo mes membrillo de La Codoñera, ascumita que treballabe a la “comparativa”.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Une nouvelle je veux vous conter que j'ouïs dire à un jongleur.

No sabetz las novas de Tristan.

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.

Vous ne savez pas les nouvelles de Tristan.

Guastos, cui es Bearns e Paus, 

Mi trames sai novas comtar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Gaston, à qui est Béarn et Pau, m' envoya ici conter des nouvelles.

CAT. Nova. ESP. Nueva. PORT. Nova. IT. Nuova.

(chap. Nova, noves : notissies; bona nova, bones bones.)

3. Novell, Novelh, Noel, adj., lat. novellus, neuf, nouveau.

El Novell Testament. V. et Vert., fol. 80.

(chap. Al Nou Testamén.)

Au Nouveau-Testament.

En est son fas chansoneta novelha. 

H. Brunet: En est. 

Sur cet air je fais chansonnette nouvelle. 

Anet chantan 1 chan noel.

P. Vidal: Lai on cobra.  

Il alla chantant un chant nouveau.

Senher, on es En Gui, mos noels maridatz? 

Roman de Fierabras, v. 2985.

Seigneur, où est le seigneur Gui, mon nouvel epousé?

Ab noels digz e de nova maestria.

Guillaume de Montagnagout: Non an tan.

Avec nouveaux dits et de nouvelle science.

Adv. Raimond Gaucelm, avetz fac re novelh?

R. Gaucelm: A penas vau.

Raimond Gaucelm, avez-vous fait rien de nouveau?

Adv. comp. Novelha es, quar ieu chant de novelh.

H. Brunet: En est.

Elle est nouvelle, car je chante de nouveau.

De mon nou vers, vuelh totz pregar

Qu' el m' anon de novelh chantar

A lieis qu' am senes talan var.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor.

A l' égard de mon nouveau vers, je veux les prier tous qu'ils me l'aillent chanter de nouveau à celle que j'aime sans désir changeant.

ANC. FR. De novels dras l'a feit vestir.

(chap. De draps nous l' ha fet vestí. Suposo que algún componén de la banda de catalanistes Los Draps entendrá esta frasse en fransés antic.
Ya sabéu que ñan llengües que se entenen prou be, y són diferentes; 
y tamé hauríeu de sabé que lo catalá es un mes dels dialectes ocsitans.) 

los draps, logo, logotipo, Penarroija de Tastavins, grupo de música

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 653. 

CAT. Novell. ESP. PORT. Novel. IT. Novello. 

(chap. Nou, nous, nova, noves; sol se fa aná novel cuan se parle de un conductó que se ha tret lo carnet y ha de portá la L.)

4. Novellet, adj. dim., nouvelet. 

E mon cor ai un novellet chantar.

Arnaud de Marueil: E mon cor. 

En mon coeur j'ai un chanter nouvelet.

(chap. Al meu cor yo tinc o ting un cantá novet. Novet, novets, noveta, novetes.)

5. Novella, Novelha, Noela, s. f., lat. novellae, nouvelle, bruit, rumeur.

Estranha novelha

Podetz de mi auzir.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Étrange nouvelle vous pouvez entendre de moi. 

Venc si celadamen, c' anc no 'n saubron novellas tro qu' el fon jos al borc. V. de Bertrand de Born le fils. 

Vint si secrètement, qu'oncques ils n'en surent nouvelles jusqu'à ce qu'il fut en bas du bourg.

Garda que tu no recepchas las noelas de tos homes. 

Trad. de Bède, fol. 3.

Prends garde que tu n' accueilles les rumeurs de tes hommes.

CAT. Novella. ESP. Novela. PORT. IT. Novella.

(chap. Novela, noveles; notissieta, notissietes; brugit, rumor o rumó.)

Sense notissies de Gurb, traducsió al chapurriau

6. Novellaria, s. f., nouveauté.

Cant issia de l' abadia, 

Apportava novellaria

De peccat e de tracions,

Ab qu' engannava los compagnons. V. de S. Honorat.

Quand il sortait de l'abbaye, il apportait nouveauté de péché et de trahisons, avec quoi il trompait les compagnons.

7. Novitat, s. f., lat. novitatem, nouveauté.

De temps mudament, novitat et finiment.

Eluc. de las propr., fol. 210. 

De temps changement, nouveauté et achèvement.

CAT. Novedat (actualmente novetat). ESP. Novedad. PORT. Novidade. 

IT. Novità, novitate, novitade. (chap. Novedat, novedats.)

8. Noveletat, Noeletat, s. f., lat. novellitatem, nouveauté.

Ab aitals noveletatz 

Escorjon lor gens de totz latz.

Brev. d'amor, fol. 122. 

Avec de telles nouveautés ils écorchent leurs gens de tous côtés.

Mas sias reformat en la noveletat de vostre sen.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Mais soyez réformés en la nouveauté de votre sens. 

No us hi fassa forsa ni noeletat. Tit. de 1283. DOAT, t. X, fol. 143. 

Ne vous y fasse force ni nouveauté. 

ANC. FR. Tousjours nouvellettez on veult. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 83. 

Il y eut à ce changement de l'État que remua Lycurgus, beaucoup de nouvelletez, mais la première et la plus grande fut l' institution du sénat.

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Lycurgus.

9. Noellaire, s. m., auteur de nouvelles.

No bon trobaire, mas noellaire fo. V. d'Elias Fonsalada.

(chap. No (ere) bon trobadó, pero noveladó va sé.)

Il ne fut pas bon trouveur (N. E. troubadour), mais auteur de nouvelles.

ESP. Novelador. PORT. Novelleiro. IT. Novellatore.

(chap. Noveladó, autó de noveles, o noveletes com les de Lo Decamerón en chapurriau, de Giovanni Boccaccio. Escritó, escritós, escritora, escritores; als que escribíen poesía, se 'ls díe trobadó, trobadora, trobadós, trobadores, o en v: trovadó, trovadora, trovadós, trovadores; poeta, poetes, poetisa, poetises.)

Noveladó, autó de noveles, o noveletes com les de Lo Decamerón en chapurriau, de Giovanni Boccaccio

10. Novici, Novissi, s. m., lat. novitius, novice.

De vos lauzar me conosc trop novici. Leys d'amors, fol. 152.

De vous louer je me connais trop novice.

Subst. Meta l' om en la maio dels novissis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29.

Qu'on le mette dans la maison des novices.

CAT. Novici. ESP. Novicio. PORT. Noviço. IT. Novizio.

(chap. Novissi, novissis, novissia, novissies; al llibre Pedro Saputo en chapurriau podréu lligí uns capituls aon ixen unes novissies, y Geminita.)

11. Novelhamen, Novelamen, Noelamen, adv., nouvellement, de nouveau.

Aissi meto servitut

E pezatge novelamen.

Brev. d'amor, fol. 125.

Ainsi ils imposent nouvellement servitude et péage. 

Noelamen intrar en l' orde. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29. 

Entrer nouvellement dans l'ordre.

Quant aug de fin joy la doussor 

Que fan l' auzelh novelhamen.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es. 

Quand j'entends la douceur de pure joie que font les oiseaux nouvellement. 

CAT. Novellament. IT. Novellamente.

(ESP. Nuevamente, por ejemplo en las impresiones de libros.)

12. Ennovacio, s. f., lat. innovatio, innovation.

(N. E. Aquí se ve claramente un cambio del latín i al occitano e.)

Fetz alqunas ennovacios. Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.

Fît aucunes innovations.

CAT. Innovació. ESP. Innovación. PORT. Innovação. IT. Innovazione.

(chap. Innovassió, innovassions.)

13. Innovar, v., lat. innovare, innover. 

Los fors..., renovam, innovam, los donam. 

For de Mimisan, 1389. Ord. des R. de Fr., t. XV, p. 635. 

Les fors..., nous renouvelons, innovons, les donnons. 

CAT. ESP. PORT. Innovar. IT. Innovare.

(chap. Innová: innovo, innoves, innove, innovem o innovam, innovéu o innováu, innoven; innovat, innovats, innovada, innovades.)

14. Renovatiu, adj., rénovatif, propre à renouveler.

Solelh... ha virtut renovativa. Eluc. de las propr., fol. 115.

Le soleil... a vertu rénovative.

15. Renovelatiu, adj., renouvellatif, restauratif, propre à restaurer.

De la terra per flors et herbas renovelatiu.

Eluc. de las propr., fol. 123. 

Renouvellatif de la terre par fleurs et herbes.

(chap. Renovadó, renovadós, renovadora, renovadores.)

16. Renovacio, s. f., lat. renovatio, rénovation, renouvellement.

Es temps de renovacio. Eluc. de las propr., fol.. 128.

C'est temps de rénovation.

CAT. Renovació. ESP. Renovación. PORT. Renovação. IT. Rinovazione, rinnovazione. (chap. Renovassió, renovassions.)

17. Renou, Renieu, s. m., usure, intérêt, courtage.

Devedon renou e raubaria,

Et elhs fan lo.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Défendent usure et volerie, et ils le font.

Adv. comp. Si monge nier vol Dieus que sian sal 

Per pro manjar ni per femnas tenir...

Ni canonge per prestar a renieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si Dieu veut que moines noirs soient sauvés pour beaucoup manger et pour femmes tenir... et chanoine pour prêter à usure.

18. Renovier, s. m., usurier, prêteur sur gages.

Si cum es plus renoviers cobeitos

On plus a d' aur e d'argent a se mes.

Pons de Capdueil: Astrucx.

Ainsi comme est l' usurier plus convoiteux où plus il a d'or et d'argent à soi placé.

Renovier yssamen com Juzieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Prêteurs sur gages également comme Juifs.

ESP. Renovero (usurero). (chap. Usuré o usurero, usurés o usureros, usurera, usureres; prestamista, prestamistes.)

19. Renovellament, Renovelament, s. m., renouvellement.

El renovelament de la luna. Eluc. de las propr., fol. 281. 

Au renouvellement de la lune. 

Car adonca comenczava lo renovellament. La nobla Leyczon. 

Car alors commençait le renouvellement. 

IT. Rinovellamento, rinnovellamento.

20. Renovar, v., lat. renovare, renouveler.

Los fors..., renovam, innovam, los donam. 

For de Mimisan, 1389. Ord. des R. de Fr., t. XV, p. 635. 

Les fors..., nous renouvelons, innovons, les donnons.

CAT. ESP. PORT. Renovar. IT. Rinovare, rinnovare. 

(chap. Renová: renovo, renoves, renove, renovem o renovam, renovéu o renováu, renoven; renovat, renovats, renovada, renovades.)

21. Renovellar, Renovelar, v., renouveler, recommencer, rajeunir. 

Per la carn renovellar, 

Que no puesca envellezir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Pour renouveler la chair, afin qu'elle ne puisse vieillir.

L' odor de l' erba floria, 

E 'l dous chan que l' auzels cria, 

Mi fan mon joy renovellar.

B. de Ventadour: En abril. 

L'odeur de l'herbe fleurie, et le doux chant que l'oiseau crie, me font ma joie renouveler. 

Quan lo boscatges es floritz, 

E vei lo temps renovelar.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Quand le bocage est fleuri, et je vois le temps renouveler.

Serpens que manja maurela, 

Tot mantenen renovela.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Serpent qui mange morelle, tout aussitôt renouvelle.

Part. pas. Solelh de may, abrils renovellat. 

Giraud de Calanson: Bel senher. 

Soleil de mai, avril renouvelé.

ANC. FR. Quant li prins-tems renovela, Kalles, li empereres, s'apareilla pour ostoier. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 131.

Mesme l' an qui ce jour commence et renouvelle 

En diverses saisons départira son cours.

Premières Œuvres de Desportes, fol. 72.

ANC. CAT. Renovellar. IT. Rinovellare, rinnovellare. (chap. Renová.)

22. Neomenia, s. f., lat. neomenia, néoménie.

Festa... apelada neomenia, so es a dire festa de novela luna.

Era neomenia una sollempnitat.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 127.

Fête... appelée néoménie, c'est-à-dire fête de nouvelle lune.

Néoménie était une solennité.

CAT. ESP. PORT. Neomenia. (chap. Lluna nova.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.