champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
La independencia es la formación o la restauración de un país inmediatamente después de la separación de otro del que solo formaba una parte.
Como concepto político apareció con la Declaración de Independencia de los Estados Unidos en 1776 como respuesta al colonialismo europeo, y se extendió con el Acta de Independencia de Haití (1804) tras la Revolución haitiana (1791-1804) y las declaraciones de independencia de los países hispanoamericanos dependientes del Imperio español en las guerras de independencia hispanoamericanas (1810-1821).
Más adelante el concepto se relacionó estrechamente con el principio de no intervención y el derecho de autodeterminación de los pueblos del mundo.[cita requerida].
La independencia se distingue de la autonomía. La autonomía es un régimen de descentralización del poder, en el cual, ciertos territorios o comunidades integrantes de un país gozan de algunas facultades ejecutivas, legislativas y judiciales, en ciertas materias o competencias, que quedan así fuera del alcance del gobierno central.
Es columnista en el diario La Vanguardia y es o ha sido colaboradora o tertuliana de programas radiofónicos y televisivos como Julia en la onda, 8 al día o La noria. Fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, un organismo adscrito al Departamento de la Presidencia de la Generalidad creado en 2013 para asesorar sobre el proceso de independencia de Cataluña.
Militante y dirigente de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en su carrera política, y tras su abandono de la formación siendo una de las cabezas visibles del Partit per la Independència, Rahola se autodefinió en 2006 como «de izquierda».
Fue calificada como «periodista de izquierda» en 2004, aunque se ha señalado más recientemente su acercamiento a posiciones de la centro-derechista Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
También ha sido miembro de múltiples comisiones parlamentarias, entre ellas la comisión de exteriores.
En 1996 abandonó ERC para fundar, junto a Àngel Colom y Joan Laporta, el Partit per la Independència (PI), que no obtuvo representación parlamentaria. Tras el fracaso político del PI abandonó la política activa para volver al periodismo y la escritura.
Desde 2013 fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, órgano de la Generalitat encargado de preparar una consulta por la independencia de Cataluña, butifarréndum , hasta que éste fue suprimido el 27 de octubre de 2017 por el gobierno de España en aplicación del artículo 155 de la Constitución española.
Además, hasta 2003 fue directora de la Fundación Acta, para la difusión del pensamiento y el debate. Como periodista, estuvo en diversos conflictos como la guerra entre Etiopía y Eritrea, la guerra de los Balcanes, la primera guerra del Golfo (desde Jerusalén), la caída del muro de Berlín, el asalto al Parlamento Ruso y el proceso de independencia de los países bálticos.
Ha sido colaboradora en varios programas de televisión como Els Matins de TV3 y 8 al día de 8tv, en ambos con Josep Cuní o Crónicas Marcianas, La noria y Sábado Deluxe de Telecinco. En la radio presentó Vis à vis, programa de entrevistas -exclusivamente a hombres- que se emitió en Ona Catalana de 2000 a 2003 y que en 2006 se adaptó a la televisión para emitirse por BTV.
Desde 2007 colabora en el programa de radio Julia en la Onda en Onda Cero, con Julia Otero, en el que da su opinión sobre diversos temas, entre los que se cuentan el nacionalismo catalán, los derechos de la mujer y el conflicto árabe-israelí. Respecto a este último tema, su posicionamiento a favor de Israel y sus críticas hacia determinados aspectos del islam la ha llevado a recibir críticas en varios medios, algunos de ellos de tendencia islámica.
Ha dado conferencias en Universidades de Argentina, Colombia, Brasil, México, Costa Rica, Israel, Perú y Chile. También las ha dado en diversas ciudades norteamericanas, entre ellas Miami, San Diego, Palm Beach, así como en Puerto Rico, en el Palacio Legislativo de Uruguay y en Panamá, donde Jordi Pujol llevaba calerons.
Diversos familiares se han dedicado a la política. Uno de ellos, Pedro Rahola, fue dirigente de la Lliga Catalana, diputado, senador, ministro sucesivamente de Marina y sin cartera en los últimos gobiernos del bienio radical-cedista durante la Segunda República y amigo de Francisco Cambó. Otro, Frederic Rahola, fue el primer Síndico de Agravios (greuges) de Cataluña tras la restauración de la Generalidad. También es familiar de Carles Rahola, intelectual catalán condenado a muerte por el franquismo en 1939. A cualquiera llaman intelectual.
Está casada y tiene tres hijos, dos de ellos adoptados en Barcelona y Siberia respectivamente. Este último no es de raza pura catalana, si conseguís la independencia lo van a mirar con malos ojos.
En 2014 saltó la noticia de que la versión en español de su currículum en su página web personal había estado errado durante varios años, acreditándose en él dos doctorados inexistentes. Espero que Ignacio Sorolla Vidal tenga al menos uno.
Aquell estiu color de vent - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
Color de verano - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
Aperitiu nocturn - Editorial Pòrtic 1985. ISBN 84-7306-260-4
La qüestió catalana - Editorial Columna 1993. ISBN 84-7809-515-2
Mujer liberada, hombre cabreado - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03499-5
Dona alliberada, home emprenyat - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03477-4
Carta a mi hijo adoptado - Editorial Planeta 2001 ISBN 84-08-03886-9
L'adopció un acte d'amor - Editorial Columna 2001 ISBN 84-8300-760-6
Carta ao meu filho adoptado - Editorial Ambar 2003 ISBN 972-43-0654-2
Historia de Ada - Editorial RandomHouse Mondadori 2002 ISBN 84-97590-26-6
3x1: El món actual a través de 3 generacions - Editoral Plaza & Janes 2003 ISBN 84-01-38626-8
Catalunya, any zero -Editorial Ara llibres 2004 ISBN 84-96201-16-3
A favor de Israel -Editorial Certeza (2005) ISBN 84-96219-20-8
Atrapados en la discordia: conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina -Editorial Destino (2009) ISBN 978-84-2334-169-6
La máscara del rey Arturo -Editorial RBA libros (2010) ISBN 978-84-9867-817-8
La República Islámica de España -Editorial RBA libros (2011). ISBN 978-84-9867-986-1
El carrer de l'embut Editorial RBA libros (2013). ISBN 978-84-826-4629-9
En la misma entrevista se muestra crítica con «la izquierda antimoderna, reaccionaria y antisemita que se enamoró de Stalin y de Castro y que ahora está enamorada de Chávez» y afirma que «combate a la izquierda que siempre se enamora de monstruos»
Biografía.
González Cuevas, 2010, p. 12.
Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la V Legislatura».
Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la VI Legislatura».
directe.cat, ed. (3 de diciembre de 2012). «La Vanguardia propugna la dimissió de Mas» (en catalán).
«Pilar Rahola: "La ONU actúa como esclava del mundo islámico"». La Nación.com. 4 de octubre de 2006. Consultado el 15 de enero de 2014.
Perednik, 2004, p. 5.
del Cañuelo, 2013, p. 7.
Moreras, Jordi (2012). «Country surveys: Spain (páginas 545-562)». Yearbook of Muslims in Europe, Volumen 4 (en inglés). (editado por Jørgen S. Nielsen, Samim Akgönül, Ahmet Alibasi y Egdunas Racius). BRILL. pp. 560-561. ISBN 9004225218.
Tenemos cinco ejemplos, que no son los únicos, de grandes lenguas que arrinconaron a otras sin que nadie las impusiera.
En orden cronológico, el primero fue el griego, que se instaló en los grandes imperios de su época y algunos más tras la campaña de Alejandro Magno.
El segundo fue el latín, que se extendió por el vasto Imperio como lengua cultural tan poderosa como el ejército que la llevó, y eclipsó a las otras, a todas las que se hablaban en dominios bañados por el mediterráneo.
El tercero fue el árabe, lengua del Corán que acompañó al islamismo y desplazó al latín del norte de África y Oriente Medio, pero no al latín de Hispania, que ya empezaba a ser hablado en dialectos. España, que estuvo ocupada ocho siglos por el Islam, podría hablar árabe, y el árabe, hecho más improbable pero posible, haber viajado en las carabelas de Colón. A aquellos marineros no les habría importado porque lo sustancial no es el nombre de la lengua, sino disponer de una, la necesaria en cada momento.
Los árabes fueron vistos como invasores por los cristianos que deseaban recuperar el reino de los visigodos, y la Reconquista impuso las lenguas que eran la evolución natural del latín.
El árabe no estuvo ocho siglos en España. Tal vez solo en el reino de Granada, pero nunca como lengua única. En el norte, donde nacieron las lenguas románicas, estuvo poco tiempo. Habría que añadir que quienes ocuparon la península fueron siempre una minoría que se mantuvo distante del resto de la población y no hablaba la lengua local, el mozárabe, heredera del latín, que desapareció con la Reconquista. Convivían con nativos que solían ser esclavos, ya fueran españoles del norte, o traídos de Francia, o Alemania. Por eso los árabes fueron vistos como invasores por los cristianos que deseaban recuperar el reino de los visigodos, y la Reconquista impuso las lenguas que eran la evolución natural del latín.
El castellano, cuarto ejemplo, se instaló en América porque los españoles llevaron la educación y repoblaron los territorios. Las primeras universidades de América fueron creadas por españoles. Y la independencia de América no fue una guerra entre indios y españoles, sino entre unos españoles y otros para dominar los territorios. La lengua vehicular de todos ellos fue el español, aunque no la más hablada hasta que las nuevas naciones la establecieron como oficial una vez que la población autóctona, mezclada con los españoles, se adaptó al uso del castellano.
América es el continente de las tres lenguas, español, inglés y portugués. Y algunas más, pero esencialmente estas, pues incluso quienes hablan otras conocen alguna de estas tres. Si la historia se hubiera desarrollado de otro modo y hubiera sido la corona portuguesa la que le proporcionara las tres carabelas a Colón, hablaría tan sólo portugués; o incluso italiano, si un Marco Polo cualquiera se hubiera atrevido, o también holandés, pues fueron grandes marineros… quién sabe… y, por qué no, si la expedición sale del puerto de Barcelona por mecenazgo catalán y con marineros catalanófonos, tal vez Argentina hablaría hoy catalán sin que nadie se rasgara las vestiduras.
Y el quinto ejemplo es el del inglés. Estados Unidos, enorme nación, la tercera del mundo en extensión tras Rusia y Canadá (países mucho menos poblados) y el segundo en población (tras China y la India) no tiene lengua oficial. Fueron los repobladores quienes eligieron la más útil. Todo lo contrario de lo que sucede en el trigésimo segundo país del mundo en población, que cuenta con cinco lenguas (español, catalán, valenciano, gallego, vasco, asturiano) oficiales o cooficiales. ¡La libertad guiando al pueblo!
Quiere esto decir que la distribución actual de las fronteras del Mundo, así como los dominios monolingües (español, francés italiano), ambilingües (catalán y español, galés e inglés; occitano y francés; véneto e italiano) o políglotas: (aranés, catalán y español o tamazight, árabe y francés) son resultado del azar, o si se prefiere del desarrollo histórico. Es sabido que la historia traza fronteras políticas y lingüísticas, y las lenguas, siempre al servicio de los hablantes, se acomodan a las circunstancias.
Leur a déchiré leur voile, et ils vont à mât dégarni.
Coma son homes de mar, que, tantost com auzon la vos del regidor principal, corron, com belugas de fuoc, per cordas e per albres, a far son mandamen. V. et Vert., fol. 54.
Comme sont les hommes de mer, qui, aussitôt qu'ils entendent la voix du commandant principal, courent, comme bluettes de feu, par cordages et par mâts, pour faire son commandement.
Le catalan a la locution a arbre sec. (N. E. “ad albre sec” aquí arriba.)
ANC. IT. Nobile arbore fa nobile frutto.
Guittone d' Arezzo, Lett. 13.
CAT. Arbre. ESP. Albol (árbol). PORT. Arvore. IT. MOD. Albero.
2. Arborelh, s. m., arbrisseau, bocage.
Sola si contenta
Jost' un arborelh.
G. d' Autpoul: L'autr'ier.
Seule se réjouit auprès d'un arbrisseau.
Intrem no 'n sotz un arborelh.
J. Esteve: L'autr'ier.
Entrons-nous-en sous un bocage.
IT. Albereto, alberetto.
3. Arbrier, s. m., arbrier, fust de l'arc, manche de l'arbalète.
E 'l ueill, e 'l sil negr', espes,
E 'l nas qu'es en loc d' arbrier,
Veus l'arc de c' aitals colps fier.
P. Vidal: Tant an ben dig.
Et les yeux, et les sourcils noirs, épais, et le nez en place d' arbrier, voilà l'arc avec lequel elle frappe de tels coups.
ANC. FR. Lequel Giral feri ledit feu Benoist en la teste de l' arbrier d'une arbaleste. Lett. de rém., 1402. Carpentier. t. 1, col. 274.
Afin qu'ils puissent à leur joue asseoir leur arbrier.
Ord. 1448. Daniel, Hist. de la mil. fr., t. 1, p. 244.
4. Albre Sec, s. m., Arbre Sec, pays de l'Afrique.
E 'l reis Felips en mar poia
Ab autres reis, c'ab tal esfort vendran
Que part l' Arbre Sec irem conquistan.
Bertrand de Born: Ara sai eu.
Et le roi Philippe monte en mer avec les autres rois, vu qu'ils viendront avec un tel effort que nous irons conquérant au-delà de l' Arbre Sec.
ANC. FR. Et ce estoit dever l'arbre sol qe en livre d' Alexandre est appelée l' Arbrée Seche... En la contrée de l' Arbre Seche... En celz plaingne de l' Arbre Seche.
Voyage de Marc Pol, ch. 201.
Jà n'i remanra tor de marbre
Que n' abace jusc'au Sech-Arbre...
Hostages ont livrés vaillans
De Jerusalem XX enfans,
Atant s'en reva l' emperere...
Ainc ne laissa jusc'au Sec-Arbre
Castiel, cité, ne tor de marbre.
Roman du comte de Poitiers, v. 1287 et 1636.
Car sa renommée espandra jusques à l' Arbre Seche.
Prophéties de Merlin, fol. 7.
Arc, s. m., lat. arcus, arc.
Mas en son paire ac bon sirven,
Per traire ab arc manal d' alborn.
Pierre d' Auvergne: Chantarai.
Mais il eut en son père un bon sergent, pour tirer avec l'arc manuel d' aubier.
E cor plus fort c'una sageta d' arc.
Bertrand de Born: Non estarai.
Et court plus vite qu'une flèche d'arc.
Fig. Son arc a Dieu tendut. V. et Vert., fol. 69.
Dieu a son arc tendu.
- Arcade.
X arx al cor, V de quada part. Philomena.
Dix arcades au choeur, cinq de chaque côté.
CAT. Arc. ESP. PORT. IT. Arco.
2. Arquier, s. m., archer.
Tals qu'anc no vis nul arquier
Tan prim ni tan drec traisses.
P. Vidal: Tant an.
Tel que jamais je ne vis nul archer qui tirât si finement ni si droit.
Tres tiradas y ac d' arquier. V. de S. Honorat.
Il y eut trois traits d'archer.
CAT. Arquer. IT. Arciere. (ESP. Arquero)
3. Arquiera, s. f., embrasure par où on lançait les flèches.
Que bast dedins et trauca e fai arquiera.
P. Vidal: Quan hom onratz.
Qui bâtit en dedans et perce et fait embrasure.
4. Arqueia, s. f., jet, portée d'un arc, archée.
No prezi colp d' arqueia.
Palaytz de Savieza.
Je ne prise coup d'archée.
ANC. FR.
Quatre archies est loing du manoir et demie.
Roman de Berte, fol. 147.
En sus se traient une archiée et demie.
Roman de Roncevaux, Monin, p. 22.
IT. Arcata.
5. Arcual, adj., en arc, arqué.
Luna appar arcual... adhoras es arcual, adhoras redonda.
Fazen arcual nafra.
Eluc. de las propr., fol. 116 et 259.
La lune paraît arquée... tantôt elle est en arc, tantôt ronde.
Faisant blessure en arc.
ANC. ESP. Arcual. (MOD. arqueada)
6. Arc-voltutz, Arc-vout, s. m., caveau, arcade, embrasure.
Desquels l'un est sous le pôle antarctique et l'autre est devers l'arctique.
Ponch o polus anthartic o meridional.
Eluc. de las propr., fol. 119.
Point ou pôle antarctique ou méridional.
CAT. Antarctic. ESP. (Antártico) PORT. Antarctico. IT. Antartico.
Arda, s. f., hardes, équipage.
Mout m' enueia dels avocatz
Qu'els vey anar a gran arda.
Boniface de Castellane: Guerra e trebalhs.
Il m'ennuie beaucoup des avoués que je vois aller à grand équipage.
Les étymologistes qui ont avancé que le mot harde pouvait venir de hardel, ancien français, botte, ou de hard, corde, auraient sans doute préféré le dériver de arda roman.
Aristologia, s. f., lat. aristolochia, aristoloche.
Prendetz una erba bon' e bella
C' aristologia s'apella.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Prenez une herbe bonne et belle qui s'appelle aristoloche.
Aristologia es herba mot medecinal, mas amara.
Eluc. de las propr., fol. 200.
L' aristoloche est herbe très médicinale, mais amère.
CAT. Aristologia. PORT. Aristolochia. IT. Aristologia.
Arlabeca, s. f., complainte, chant lugubre.
Et entendes una arlabeca
Que ieu vos vuel dire;
Sabes no m puesc chantar ni rire,
Ni far conort,
Tant veg en poder de la mort
Tota la gent!...
Ie us ay fenida l' arlabeca.
Qui be l'enten.
Un troubadour anonyme: Dieus vos salve.
Et entendez un chant lugubre que je veux vous dire; vous savez que je ne puis chanter ni rire, ni faire amusement, tant je vois toute la gent en pouvoir de la mort!...
Je vous ai fini la complainte pour qui bien l'entend.
L'ancien portugais employait le mot arrabeca, depuis rabeca, rebec, violon. (ESP. Rabel, instrumento.)
Arlot, s. m., ribaud, goujat, gueux.
Qu'ilh arlot truan
Van cridan duy e duy:
Datz me, que joglars suy.
P. de la Mula: Dels joglars.
Que les ribauds mendiants vont criant deux à deux: Donnez-moi, vu que je suis jongleur.
Mout se fez grazir als arlots et als putans et als hostes taverniers.
V. de Guillaume Figueiras.
Se fit beaucoup agréer aux ribauds et aux débauchées et aux aubergistes taverniers.
ANC. FR. Icellui Pierre appellast le suppliant arlot, tacain, bourc, qui vault autan à dire en langaige du pays de par-delà, garçon, truan, bastart. (N. E. En Baleares se usa al.lot para niño, chaval, chico.)
Lett. de rém. 1411. Carpentier, t. I, col. 294.
ANC. CAT. Arlotz.
ANC. ESP.
Ca clamaban los canes, ereges et arlotes.
V. de San Domingo, cop. 648.
ANC. IT. E sapeva di vin com' un' arlotto.
Pulci: Morg., c. 19, st. 131.
E non vi dico se sapea d' arlotto.
Giambullari, Ciriff. calv., lib. II.
Arlotes, s. m., arlote, sorte de poésie.
Que chanso ni sirventes,
Ni 'stribot ni arlotes
Non es mas quan licharia.
B. Martin: D' entier vers.
Que chanson et sirvente, estribot et arlote n'est que lécherie.
Armas, s. f., lat. arma, armes.
A l'exemple de la langue latine, celle des troubadours n'a point employé ce mot au singulier.
Ni ges d' armas Galvains plus no valia.
Aimeri de Peguilain: Era par ben.
Et Gauvain ne valait pas plus en armes.
Tot hom que pogues portar armas. Philomena.
Tout homme qui pût porter les armes.
Loc. Que digo a lors escudiers
Que prengon las armas de briu.
P. Vidal: Mai o acobra.
Qu'ils disent à leurs écuyers qu'ils prennent les armes sur-le-champ.
El sieu mand estener
De fay d' armes.
T. Sordel et de Bertrand: Doas donas.
Commande au sien de s' abstenir de fait d' armes.
Per lo fay de las gens d' armas.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Par le fait des gens d'armes.
Fig. Sac e diguns... armas de penedensa.
Trad. de Bède, fol. 50.
Sac et jeûnes... armes de pénitence.
Sel que m' afis ab armas
Tostemps del sirventes.
Sordel: Sel que m' afis.
Celui qui me défie toujours avec les armes du sirvente.
- Instruments de chirurgie.
Prenetz las vostras armas am sollicitut.
Trad. d'Albucasis, fol. I.
Prenez vos armes avec sollicitude.
Ad armas, interj., aux armes.
Que fezesso cridar per tota la ost: Ad armas! Ad armas!
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.
Qu'ils fissent crier par toute l'armée: Aux armes! aux armes!
En auta voutz escria: Ad armas! cavaliers.
V. de S. Honorat.
Il crie à haute voix: Aux armes! chevaliers.
ANC. FR. Fut tantost en plusieurs et divers lieux crié: A l'arme!
Monstrelet, t. II, fol. 82.
L'on fait une procession devant laquelle marche un trompette qui va sonnant à l'arme! Amyot, trad. de Plutarque, vie d'Aristide.
CAT. ESP. PORT. Armas. IT. Arme.
(N. E. Raynouard todavía leía el plural en AS del dialecto catalán.)
2. Alarma, s. f., alarme.
No podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.
Chronique des Albigeois, col. 43.
Ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il faisait.
Car, sans la décime, il n'en est un si chaud qui en armât une barque.
Fig. Com d'aquell que lo Sans-Esperit adoba e arma de virtutz.
V. et Vert., fol. 32.
Comme de celui que le Saint-Esprit équipe et arme de vertus.
Substantiv. Quar ges armars no us plazia.
B. de Rovenac: Una sirventesca.
Car armer ne vous plaisait point.
Part. pas. E m play quan vey cavals armatz.
Boniface de Castellane: Guerra e treballs.
Et il me plaît quand je vois chevaux armés.
CAT. ESP. PORT. Armar. IT. Armare.
8. Desarmar, v., désarmer.
Feiron las cumpanhas tost desarmar.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43.
Ils firent quitter aussitôt les armes aux compagnies.
Adonc els se van desarmar.
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
Alors ils vont se désarmer.
Part. pas.
Et el e siey baro an lor cors desarmatz.
Mas non as ges d'espaza, enans iest desarmatz.
Roman de Fierabras, v. 541 et 1517.
Et lui et ses barons ont désarmé leurs corps.
Mais tu n'as point d'épée, au contraire tu es désarmé.
CAT. ESP. PORT. Desarmar. IT. Disarmare.
9. Armas, s. f., armes, armoiries.
(N. E. El catalán usaba hasta antes de Pompeyo Fabra los plurales en AS, incluso el artículo, las casas, las armas.
El francés, el valenciano, el asturiano, el chapurriau usaban y usan el plural en ES. Les armes; les vaques; fabes con almejes, en chapurriau: fabes o faves en almejes o pechines.)
En P. Vidal se fasia apelar lop per ela, e portava armas de lop.
V. de Pierre Vidal.
A cause d'elle, Pierre Vidal se faisait appeler loup, et portait armoiries de loup.
Deseignaire d'armas. V. d' Elias Cairel.
Peintre d'armoiries.
Pilat conosc lo a sas armas, que avia senhal d'aigla. (N. E. Y no era el aguilucho de Franco en tiempos de Poncio Pilatos.)
Roman de la Prise de Jérusalem.
Pilate le connut à ses armoiries, vu qu'il avait une représentation d'aigle.
ANC. FR. De sinople, d'or et d'argent
Ierent ses armes et d' azur.
Roman du Renart, t. IV. p. 144.
CAT. ESP. PORT. Armas. IT. Arme.
Armilla, s. f., lat. armilla, bracelet, anneau, cercle.
Volp qui porta sa lengua en anel o armilla.
Las armillas dels espondilhs so cartillaginozas et plicablas.
Eluc. de las propr., fol. 262 et 238.
Renard qui porte sa langue en anneau ou en cercle.
Les anneaux des vertèbres sont cartilagineux et pliables.
ANC. FR. Donna à l'un une armille de fin or, quatre livres pesant.
Rec. des hist. de Fr., t. VIII, p. 350.
ANC. CAT. ANC. ESP. IT. Armilla.
Armonia, s. f., lat. harmonia, harmonie.
Entre elas ha quaish una muzical armonia.
Es de armonia corporal dissolucio.
Sa complexio que es en melhor armonia temprada et formada.
Eluc. de las propr., fol. 106, 33 et 67.
Entre elles il y a presque une harmonie musicale.
C'est dissolution de l'harmonie corporelle.
Sa complexion qui est tempérée et formée en meilleure harmonie.
CAT. Harmonia. ESP. Armonía. PORT. Harmonia. IT. Armonia.
2. Armonic, adj., lat. harmonicus, harmonique.
Votz so unidas acordans en armonica proporcio.
Eluc. de las propr., fol. 281.
Les voix sont unies s'accordant en proportion harmonique.
CAT. Harmonic. ESP. Armónico. PORT. Harmonico. IT. Armonico.
Armoniac. adj., ammoniac.
Per abstercio ab sal armoniac.
Eluc. de las propr., fol. 191.
Par nettoiement avec sel ammoniac.
PORT. IT. Ammoniaco. (ESP. sal de amoniaco)
Arna, Arda, s. f., teigne.
Si vostr' auzel arnas afolon.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si les teignes tourmentent votre oiseau.
Libres et raubas defendo d' ardas.
Eluc. de las propr., fol. 206.
Préservent de teignes les livres et les habits.
CAT. Arna.
2. Arnos, adj., teigneux.
Li moillatz las penas arnosas
Que no son encar del tot rozas.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mouillez-lui les plumes teigneuses qui ne sont pas encore entièrement rongées.
Arnaglossa, s. f., lat. arnoglossa, arnaglosse, plantain.
Plantagge, autrament dit arnaglossa, que so lengua de serpent.
Arnaglossa... A forma d'aquest' herba era fayt l'ornament de la mitra del maior capela.
Eluc. de las propr., fol. 219.
Plantain, autrement dit arnaglosse, qui sont langue de serpent.
Plantain... L'ornement de la mitre du prêtre chef était fait en forme de cette herbe.
PORT. Arnoglosa. IT. Arnaglossa.
Arnes (arnés), s. m., harnois, équipage de guerre, vêtement.
Selon Hickesius, ce mot a signifié d'abord, chez les guerriers du Nord, une partie de l'armure, le casque, appelé par les Goths hairns ou hwairns. (Alemán actual, Hirn, Gehirn: cerebro; casco: Helm)
Wachter, Gloss. Germ., v°. Harnisch, étend la signification de ce mot à l'armure entière.
Dans la langue des troubadours, arnes a été employé non seulement
pour l'armure et l'équipage de guerre, mais même pour les vêtements ordinaires, etc.
Que man caval ferran e brun et bai,
Donava plus soven et autr' arnes.
Aimeri de Peguilain: Era par ben.
Qu'il donnait plus souvent maint cheval ferran et brun et bai, et autre équipage.
E tans autres valens arnes
E fres dauratz e palafres.
P. Vidal: Abril issic.
Et tant d'autres précieux harnois et freins dorés et palefrois.
Esta T final de muchas palabras, sólo se pronuncia en determinadas zonas donde se habla la lengua valenciana.
Imagínense ustedes que uno de Alustante, Guadalajara, crease una nueva lenguadiferente al castellano sólo añadiendo una T final no pronunciada a muchas palabras, o una h, bien final, bien intercalada. Ejemplo:
Estamoz hen lah provinciah deh Guadalhajara, comhunidat deh Castillah lah Manchah; hakí kon pokos ai vastanteh. Yoh meh llamoh Didakot Santz Martynèz, soih campaneroh, yh doctorh en istoriah.”
ANC. CAT. Artetic. ESP. (Artrítico, gotoso; artético) PORT. IT. Artetico.
2. Artetica, s. f., goutte aux mains.
Malas humors, occupans las juncturas, que so causa d' artetica.
Eluc. de las propr., fol. 62.
Mauvaises humeurs, occupant les jointures, qui sont cause de goutte.
CAT. PORT. ESP. (gota; artritis) IT. Artetica.
Article, s. m., lat. articulus, article.
El Credo, que feron los XII apostols don cascus dels apostols y pauset lo sieu article.
V. et Vert., fol. 24.
Le Credo que firent les douze apôtres dont chacun y mit son article.
Loc. Confessar en aizi com article de fe.
Doctrine des Vaudois.
Confesser de même qu'un article de foi.
- Terme de grammaire.
E son apelat article aquest trey pronom hic, haec, hoc, etc.
Leys d'amors, fol. 51.
Et ces trois pronoms hic, haec, hoc, etc., sont appelés articles.
CAT. Article. ESP. Artículo. PORT. Articulo. IT. Articolo. (chap. Artícul.)
2. Articular, adj., lat. articularius, qui concerne les articles, articulaire.
Alcus gendres es apelatz articular.
Leys d'amors, fol 51.
Aucun genre est appelé articulaire.
CAT. ESP. Articular.
3. Articular, v., lat. articulare, articuler.
Part. pas. De votz literal et articulada.
Eluc. de las propr., fol. 42.
De voix littérale et articulée.
CAT. ESP. PORT. Articular. IT. Articolare.
Artigua, s. f., bas. lat. artiga, tertre, monticule, terre défrichée.
Voyez Du Cange, t. 1, col. 742; Carpentier, t. I, col. 316.
A dieu! a dieu, cavalier!
Que mon paire m crida,
Que lo vei la jus arar ab bueus
Apres sel' artigua,
Que semenam blatz.
Un troubadour anonyme: Per amor.
Adieu! adieu, chevalier! vu que mon père m'appelle, je le vois là-bas labourer avec les boeufs après ce monticule, vu que nous semons les blés.
CAT. Artiga. ESP. Artigua.
Artus, s. m., Artus, nom du roi auquel les romans de chevalerie attribuent l'institution de la Table Ronde.
Chez les Bretons il existait une tradition populaire supposant qu'Artus n'était pas mort, et qu'il reparaîtrait un jour; les écrivains du moyen âge, et surtout les troubadours, ont souvent fait allusion à cette espérance des Bretons. Guillaume de Neubrige, qui écrivait dans la seconde moitié du XIIe siècle, dit des Bretons: “Quorum plurimi tam bruti esse feruntur, ut adhuc Arturum tanquam venturum exspectare dicantur, eumque mortuum nec audire patiantur.”
A la même époque, Pierre de Blois, archidiacre de Bath, exprimait la même pensée en vers latins:
Quibus si credideris
Exspectare poteris
Arturum cum Britonibus.
Petrus Blesensis, epist. 57.
De la mort d'Artus sai perque n'es doptamentz.
P. de Corbiac: El nom de.
De la mort d'Artus je sais pourquoi il en est doute.
Car ben devetz aitan de dol aver,
Cum per Artus agron selhs de Bretagna.
Mathieu de Querci: Tan suy marritz.
Car vous devez avoir autant de douleur, comme ceux de Bretagne en eurent pour Artus.
Part totz los monz voill qu'an mon sirventes
E part totas las mars, si ja pogues
Home trobar que il saubes novas dir
Del rei Artus, e quan deu revenir.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Je veux que mon sirvente aille par tous les pays et par toutes les mers, s'il pût jamais trouver un homme qui lui sut dire des nouvelles du roi Artus, et quand il doit revenir.
Ceux de Valenciennes attendaient de même un comte de Flandre.
ANC. FR. A Valencines l'atent on
Ausi conme funt li Breton
Artu, que jà ne revenra...
Mais Breton atendent folie,
Car Artus ne revenra mie.
Cil de Valencienes ausi
Come fol atendent ensi.
PH. Mouskes, an 1225.
Aruspicia, s. f., lat. aruspicina, art des aruspices.
Aruspicia, que es una maniera de divinatio.
Eluc. de las propr., fol. 181.
L'art des aruspices, qui est une manière de divination.
ESP. (Auspicio) PORT. Aruspicina. IT. Aruspicio.
Arvina, s. f., lat. arvina, graisse, lard.
Dedins adeps, arvina fora, mays grayssha per tot.
Aquel qui ab la pel si te es dit arvina.
Eluc. de las propr., fol 65.
Au-dedans embonpoint, lard au-dehors, mais graisse partout.
Celui qui se tient avec la peau est dit lard.
Arx, s. f., lat. arx, forteresse, fort, citadelle.
E 'l reis frances aunet sa gran ost, et entret en la terra del rei Richart, e pres vilas et ars e borcs e castels.
V. de Richard, roi d'Angleterre.
Et le roi français assembla sa grande armée, et entra en la terre du roi Richard, et prit villes et forteresses, et bourgs et châteaux.
2. Artenalh, s. m., citadelle, fort.
Talairans non trota ni salh,
Ni no s mov de son artenalh.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Talairan ne trotte ni saute, ni ne se meut de son fort.
3. Artilha, s. f., fortification, retranchement.
Pres del castel, en la sala,
Fors de la tor, en l' artilha.
Marcabrus ou Alegret: Bel m'es can.
Près du château, en la salle d'armes, hors de la tour, sur la fortification.
4. Artillaria, Artilheria, s. m., artillerie, armes, munitions de guerre.
Voyez Du Cange, t. I, col. 743.
Per on devia venir la dita artilharia e carretas.
Per portar... ladita artilheria et engins.
Chronique des Albigeois, col. 26.
Par où devait venir ladite artillerie et charrettes.
Pour porter ladite artillerie et engins,
Que nul menestairal, fabre, etc., non obro si no d' artillaria...
Que aio pro vitalha et armaduras et artillaria.
Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.
Quel nul ouvrier, forgeron, etc., ne travaille sinon d'artillerie...
Qu'ils aient assez vivres et armures et artillerie.
ANC. FR. Artillerie est le charroi
Qui, par duc, par conte ou par roi,
Est chargé de quarriaus en guerre,
D' arbalestes, de dards, de lances, etc.
G. Guiart, t. II, p. 433.
Getterent pierres, garroz et arteillerie contre yceulx nos ennemis.
Lett. de rém., 1352. Carpentier, t. 1, col. 317.
Heubergon, chappeline, garde-bras, arc, artillerie et autres arméures invasibles. Lett. de rém., 1397. Carpentier, t. I, col. 317.
CAT. Artilleria. ESP. Artillería. PORT. Artilheria. IT. Artiglieria.
Arzo, s. m., archet.
Que baton l'aer folamen,
Aissi com fan il estrumen
C'om toca de mas o d' arzo.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Qui battent l'air follement, ainsi comme font les instruments qu'on touche des mains ou d'archet.