Mostrando las entradas para la consulta fusté ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fusté ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Philosophe, Philozofe, Filosofe - Pijon

 

Philosophe, Philozofe, Filosofe, s. m., lat. philosophus, philosophe.

(N. E. Griego philia + sophos : saber, sabiduría : amor por el saber.)

Que li philosof' e 'l doctor 

Jutguon.

Un troubadour anonyme: Seinor vos.

Que les philosophes et les docteurs jugent. 

Aquist eran agut philosophe nomat. V. de S. Honorat. 

Ceux-ci avaient été nommés philosophes.

Jhesu Crist, nostre gran filozofe. V. et Vert., fol. 66.

Jésus-Christ, notre grand philosophe.

CAT. Philosoph, filosof. ESP. Filósofo. PORT. Philosopho, filosofo.

IT. Filosofo. (chap. Filóssofo, filóssofos, filóssofa, filóssofes.)

2. Philosophia, Philozofia, Filozofia, s. f., lat. philosophia, philosophie. Philozofia vol dir amor de savieza.

Aysso es la veraya filozofia.

V. et Vert., fol 48 et 37. 

Philosophie veut dire amour de sagesse.

Ceci est la vraie philosophie.

Seneca dis, que saup philosophia.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sénèque, qui sut la philosophie, dit. 

CAT. Philosophia, filosofia. ESP. Filosofía. PORT. Philosophia, filosofia. 

IT. Filosofia. (chap. Filossofía, filossofíes.)

3. Filosophar, v., lat. philosophari, philosopher.

Per filosophar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 43. 

Pour philosopher. 

CAT. ESP. Filosofar. PORT. Philosophar, filosofar. IT. Filosofar.

(chap. Filossofá: filossofo, filossofes, filossofe, filossofem o filossofam, filossoféu o filossofáu, filossofen; filossofat, filossofats, filossofada, filossofades.)


Phizica, Phesica, s. f., lat. physica, physique, médecine.

Maistres de phizica ho l' escolar. 

Ab cocel de cossol de mestier o de dos maistres de phesica.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Les maîtres de médecine ou les élèves.

Avec conseil de consul de métier ou de deux maîtres de médecine.

CAT. ESP. (física) Fisica. PORT. Physica, fisica. IT. Fisica.

(chap. Físsica, físsiques : medissina, medissines.)

2. Phesic, adj., lat. physicus, physique, médical.

Am sermo phesic demostratiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Avec discours médical démonstratif.

CAT. ESP. (físico) Fisico. PORT. Physico, fisico, IT. Fisico. 

3. Phizician, s. m., physicien, médecin.

Apres XV melia ans, segon alcus phizicias. 

Es dit pels phizicias esperit vital.

Eluc. de las propr., fol. 118-9 et 20. 

Après quinze mille ans, selon certains physiciens. 

Est dit par les médecins esprit vital. 

IT. Fisiciano. (chap. Físsic, fissics, físsica, físsiques, de físsica, com Andrés Piquer de Fórnols : meche, dotó, doctó en medissina, meches, dotós, doctós, mechesa, dotora, doctora, mecheses, dotores, doctores. ESP. Físico, médico, doctor.)

Andrés Piquer Arrufat, Fórnoles, Fórnols

Phizonomia, s. f., lat. physiognomia, physionomie, forme, nature.

Dels sobrecilhs et entrecilhs et de lor phizonomia. 

Eluc. de las propr., fol. 39.

Des sourcils et entrecils et de leur nature.

De sa phizonomia. Palaytz de Savieza.

De sa physionomie.

CAT. Phisonomia, fisonomia. ESP. Fisonomía. PORT. Physionomia, fysionomia. IT. Fisonomia. 

(chap. Fissonomía, fissonomíes, fissionomía, fissionomíes.)

Héctor Moret Coso

Phurfure, adj., lat. furfureus, furfuracé, qui est de la nature du son. 

La passio dita phurfurea, quan alguna escata si engendra, semlant a bren, que, en lati, es dit furfur. Eluc. de las propr., fol. 79.

La maladie dite furfuracée, lorsque aucune écaille s'engendre, semblable à son, qui, en latin, est dit furfur.

(ESP. furfuráceo, furfurácea, parecido al salvado - tipo de cereal.) 


Pibol, s. m., lat. populus, peuplier.

Pibol es aybre... mot poblat de rams ves la razitz.

Cum una fuelha de pibol. 

Eluc. de las propr., fol. 218 et 180. 

Le peuplier est arbre... moult garni de rameaux vers la racine.

Comme une feuille de peuplier.

(ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops. Adjectiu chop, chops, chopa, chopes : bañat, amerat.)

ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops


Pic, s. m., picus, pic, pivert.

Lo rossignolh e 'l tortz e 'l gais e 'l pics.

Pierre d'Auvergne: De josta.

Le rossignol et le tourd et le geai et le pivert. 

Pic a aital natura que fai son nis en albre. Naturas d'alcus auzels. 

Le pivert a telle nature qu'il fait son nid dans arbre.

ANC. CAT. Picot. CAT. MOD. Pigot. ESP. Pico (picapinos; pájaro carpintero). IT. Picchio. (chap. Pigot, pigots, piñerol, piñerols, “muixó fusté”, que pique la fusta per a fé lo niu y per a traure cuquets y datres bichos pera minjá.)

Pigot, pigots, piñerol, piñerols, “muixó fusté”, que pique la fusta per a fé lo niu y per a traure cuquets y datres bichos pera minjá

Pic, s. m., pic, pioche.

Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 122.

Belhas armas, bos feridors, 

Setges e calabres e picx.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrada. 

Belles armes, bons combattants, siéges et calabres et pics.

Donavan am ponchas et am pics sus l' escueyll. V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil. 

Fig. Pilar dels bos, e dels crois picx.

Un troubadour anonyme: Segner N enfantz. 

Pilier des bons, et des méchants pioche. 

Quan be m pessa que mos picx 

Picara, cuy que greu sia.

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Quand bien je pense que mon pic piochera, à qui (que ce soit) qu'il soit pénible.

ANC. FR. Car vous mettiez vous-mesme la main au pic, à la pioche.

Mémoires de Sully, t. I, p. 84.

- Terme de géographie.

Mons... lors sobre nautas partidas per nos apeladas pics.

Eluc. de las propr., fol. 161.

Montagnes... leurs sur-élevées parties par nous appelées pics.

CAT. ESP. Pico. PORT. Picão. IT. Piccone. 

(chap. Pic, pics; pica, piques; piqueta, piquetes. 

Pic, punta, sim de una montaña, lo pun mes alt.)

2. Picar, Pichar, v., piquer, piocher, frapper.

Am tan vai picar a la porta.

Lo moynes pica tan fort.

V. de S. Honorat. 

Sur-le-champ il va frapper à la porte.

Le moine frappe si fort. 

Picon li la lengua.

(chap. Li piquen la llengua.)

Naturas d'alcunas bestias. 

Lui piquent la langue.

Fig. Quan be m pessa que mos picx 

Picara, cuy que greu sia.

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Quand bien je pense que mon pic piochera, à qui (que ce soit) qu'il soit pénible.

Prov. Folla res es celh que picha; 

Non vai l' obra melhuiran.

Giraud de Borneil: Er auziretz. 

Folle chose est celui qui frappe; il ne va pas améliorant l'oeuvre.

Part. pas. Porta sabatos picatz. Leys d'amors, fol. 39. 

Porte souliers piqués.

CAT. ESP. PORT. Picar. IT. Picchiare. (chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades.)

3. Piqua, s. f., pique, pioche.

Portar so que y sera mestiers, piquas e palas, e d'autres feramens.

Philomena.

(chap. Portá lo que hi sirá menesté, pics y pales, y datres ferramens o ferramentes.)

Porter ce qui y sera nécessaire, pioches et pelles, et d'autres ferrements.

E 'ls autres am piquas bonas, destruio los murs e las tors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Et les autres avec pioches bonnes, détruisaient les murs et les tours.

CAT. ESP. PORT. IT. Pica.

4. Picasa, s. f., pioche.

Ab pics et ab picasas la porta an brisada. Roman de Fierabras, v. 4402.

Avec pics et avec pioches la porte ils ont brisé.

5. Piguassa, s. f., épieu. 

Ab coltels e ab piguassas.

Brev. d'amor, fol. 162. 

Avec couteaux et avec épieux.

(chap. Llansa, llanses; pica, piques.)


Pichier, Pechier, s. m., bichet, cruche, pot, sorte de vase en terre.

Voyez Denina, t. I, p. 155 et 159).

Ne faran teules e pichiers.

Que fassas teules ni pechiers.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Ils en feront tuiles et cruches.

Que vous fassiez tuiles et cruches.

ANC. FR. Deux beax pichiers de beau vin cler... 

Nos pranrons cel autre pichier. 

Roman de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 39. 

Poz e chanes e pichers, et furent tuit de orchal. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 90. 

Lui dist que s' il beuvoit plus, il lui donneront et ferroit du pechier, ou pot.

Le suppliant eust gaigné dudit Dominique un pot, ou pichier de vin.

Lett. de rém. de 1389 et de 1397. Carpentier, t. III, col. 272.

ANC. IT. Dentro un pechero indorato 

Colmo in giro di quel vino.

FR. Redi, Dit., p. 12, et annot., p. 48.

IT. MOD. Bicchiere. (chap. Pichella, pichelles; cantrella, cantrelles, barrala, barrales, chorrillo, canti, etc.)

Lexique roman; Dorc – Dormir, Entredormir

massa jeta, masageta, Torra, botijo, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, canti

Picta, s. f., pite, sorte de monnaie, autrefois le quart du denier.

V moutons, V gros tres carts, I picta. 

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 241. 

Cinq moutons, cinq gros trois quarts, une pite.


Piegz, Pieitz, Pietz, adv. comp., lat. pejus, pire.

Pietz trai que si moria,

Qui pauc ve so qu' ama fort.

Sordel: Aylas e.

Pire souffre que s'il mourait, qui voit peu ce qu'il aime fort.

Be m fetz pietz d' aucire.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Bien me fit pire que occire.

Loc. Van de mal en pieitz ganre.

G. Olivier d'Arles, Coblas esparsas. 

Vont de mal en pire grandement.

Subst. Si mals m'es pres, no vuelh que piegz m' en prenda.

Pons de la Garde: Sitot. 

Si mal m'est pris, je ne veux pas que pire m'en prenne.

2. Pieger, Peger, Piejer, Pejer, Pieier, Pejor, Peior, Peire, adj. comp., 

lat. pejorem, pire, plus mauvais, détestable.

Piegers es sofrirs que morirs.

(chap. Pijó es lo patí que lo morís, morís.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Pire est le souffrir que le mourir.

Anc no m puesc dezamar 

Selha que m tolh joy e deport, 

Ans m' afortis ades on pieger m'es.

A. Daniel: D'autra guisa.

Oncques je ne puis cesser d'aimer celle qui m'ôte joie et plaisir, au contraire je me réconforte incessamment où pire elle m'est. 

Ades la trobaria peior. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernard. Incessamment je la trouverais pire.

L' aiga que suau s'adui

Es peger que cela que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

L'eau qui doucement s'écoule est pire que celle qui bruit.

Pero yeu pren lo mens pejor.

T. de G. Riquier et du Comte d'Astarac: Coms.

C'est pourquoi je prends le moins détestable.

Subst. Per qu'els peior venran a salvamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Par quoi les pires viendront à salut.

Superlat. Ar sui partitz de la peior

C' anc fos vista ni trobada.

Rambaud d'Orange: Non chant per.

Maintenant je me suis séparé de la pire qui oncques fut vue ni trouvée.

Cella que ill tol lo coms que sos pairis 

E sos oncl' es, e sos peires vezis. 

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Arragon (d'Aragon). 

Celle que lui ôte le comte qui est son parrain et son oncle, et son plus mauvais voisin.

Loc. Ira de mal en peior.

B. Zorgi: Totz hom qu'enten.

Ira de mal en pire. 

Guerra fai mal tornar en peior.

Aimeri de Peguilain: Sels que. 

Guerre fait tourner mal en pire.

ANC. FR. Et qu'il en avoit le pejor. 

Contin. de Guillaume de Tyr. Martenne, t. V, col. 592. 

Mettent avant lor bon vin... et quant il sunt de celui eschaufé, lors (aportént) aportent il lo peior.

Sermon du XIVe siècle. Carpentier, t. III, col. 227. 

Puis li deffublez le mantel 

Et la cote, sanz atargier, 

Li fetes à pior changier.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 366.

Et li religieus jà pieur n'en seront.

Jehan de Meung, Test., v. 715. 

Unques pejur semblant ne fist.

Marie de France, t. 1, p. 164.

ANC. CAT. Pejor. ESP. Peor. PORT. Peior, peor. IT. Peggiore.

(chap. Pijó, pijós; pichó, pichós.)

La fruta del "destrío"

3. Pejurier, s. m., détérioration.

Mas part la mort no vei nuls pejuriers.

Nat de Mons: La valor.

Mais après la mort je ne vois nulles détériorations.

4. Pejurazo, s. f., détérioration, déchet, délabrement, empirement.

Non deu far a Dieu pejurazo,

Que l' onrara, si 'l serv onradamen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Il ne doit pas causer à Dieu déchet, vu qu'il l' honorera, s'il le sert honorablement.

Dieus mi perdo, 

Si 'l razonatz, vei vos pejurazo.

T. de Josbert et de P. Bremond: Peire.

Dieu me pardonne, si vous l'accusez, je vous vois empirement.

(chap. De empijorá, pijorá: empijorassió, pijorassió, pijoramén; deterioro, deterioros. Empijoro, empijores, empijore, empijorem o empijoram, empijoréu o empijoráu, empijoren; empijorat, empijorats, empijorada, empijorades.)

5. Pejuransa, s. f., empirement, détérioration.

Doncas val mais, segon la mi' esmansa, 

Qu'els autres dos a un tant de pejuransa.

T. de Rambaud, de G. Adhemar et de Perdigon: En Azemars.

Donc il vaut davantage, selon mon estimation, vu que dans les autres deux il y a une fois autant d'empirement.

6. Pejuramen, s. m., détérioration, déchet, empirement, délabrement.

Lo jutges deu far emendar lo dan, so es lo pejuramen de la causa.

En tal guiza que la causa non aia pejuramen d'aquo qu'ela valia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 17.

Le juge doit faire amender le dommage, c'est-à-dire la détérioration de la chose.

De telle sorte que la chose n' ait pas détérioration de ce qu'elle valait.

ANC. CAT. Pejorament. PORT. Peoramento. IT. Peggioramento. 

(Chap. Pijoramén, pijoramens, pichoramén, pichoramens. 

ESP. Empeoramiento.)

7. Pejurar, v., lat. pejorare, empirer, devenir pire, se détériorer, gâter.

Car a totz jorns vei mon dan pejurar.

Arnaud de Marueil: En mon cor ai.

Car à tous jours je vois mon dommage empirer.

Car non posc pejurar ab morir, 

Mi lais viure.

B. Calvo: S' ieu ai perdut.

Parce que je ne puis empirer avec le mourir, je me laisse vivre.

No crezatz que m pejur

Enans me meillurarai.

(chap. No cregáu que empijoro, al contrari me milloraré.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: Lo clars temps.

Ne croyez pas que je m'empire, au contraire je m'améliorerai.

Vey qu' ades se pejura, 

Que, s'ieu m' irays, de tot en tot sordeia. 

Guillaume de Saint-Didier: El mon non. 

Je vois qu' incessamment elle s' empire, que, si je me fâche, de tout en tout elle s' avilit. 

Loc. El pauc e 'l trop, l' uns e l' autre pejura. 

Sordel: Puois trobat. 

Le peu et le beaucoup, l'un et l'autre empire.

Part. pas. La causa en seria pejurada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

La chose en serait détériorée.

ANC. CAT. Pejorar. ANC. ESP. PORT. Peorar. IT. Peggiorare.

8. Apejurar, v., empirer, devenir pire.

Desastrucs nasquei de maire, 

Pus totz mals mi apejura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er.

Je naquis malheureux de mère, puisque tout mal m' empire.

9. Pesme, adj. sup., lat. pessimus, le pire, le plus mauvais.

Derreira paraula es pesma errors. Trad. de Bède, fol. 43.

La dernière parole est la pire erreur.

(chap. Péssim, pessims, péssima, péssimes. ESP. pésimo, pésimos, pésima, pésimas.)


Pifart, adj., piffre, replet, terme d' injure. 

S'ieu truep Peitavin pifart,

Sabra de mon bran cum talha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Si je trouve Poitevin piffre, il saura de mon glaive comment il taille.

(chap. Fart, farts, farta, fartes.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso


Piga, s. f., lat. pica, pie, agace.

La volp se fa morta..., venon las pigas, e cuion se sia morta, e picon li la lengua; et ela gieta sas dens e sas arpas, e pren las pigas, e las devora.

Naturas d'alcunas bestias. 

Le renard se fait mort..., viennent les pies, et elles croient qu'il soit mort, et lui piquent la langue; et lui lance ses dents et ses griffes, et prend les pies, et les dévore.

Cornelha, corp, piga. Eluc. de las propr., fol. 139.

(chap. Gralla o cornella, corv, garsa; gralles o cornelles, corvs, garses.)

garsa, garses

Corneille, corbeau, pie.

ESP. Picaza (picaraza, urraca, marica, pega, pica pica). PORT. Pega.

IT. Pica. (chap. Garsa, garses.)

2. Pic, adj., pie, changeant.

No fo vers, descoloratz ni pics.

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Ne fut vert, décoloré ni pie. 

Fig. Li baron vair' e pic.

E. Cairels: Pus chai. 

Les barons variables et changeants.

No i a lengua vaira ni pigua.

Deudes de Prades: Si per amor. 

Il n'y a langue variable ni changeante. 

Amors es tan vaira, pigua.

Marcabrus: Dirai vos. 

Amour est si variable, changeant.

Le mot Pie ne se dit plus que d'un cheval de deux couleurs dont l'une est le blanc.

3. Pichatar, v., tacheter, être, rendre pie.

Part. pas. Aranha fa trop uous menutz... et pichatatz.

Eluc. de las propr., fol. 277. 

L'araignée fait de nombreux oeufs menus... et tachetés.


Pigre, adj., lat. pigrum, paresseux, négligent, tardif. 

Mays en aysso em totz pigres e noncalens. V. et Vert., fol. 60.

Mais en ceci nous sommes tous paresseux et nonchalants.

Trebalh ab temprament es... de natura pigra et sompnolenta agulho excitatiu. Eluc. de las propr., fol. 78. 

Travail avec modération est... de nature paresseuse et somnolente aiguillon excitatif.

ANC. FR. Et le pigre sommeil ses tristes ours attelle, 

Et, porté sur un char, qui se roule sans bruit, 

Porte la pesanteur, le silence et la nuict. 

Du Bartas, p. 448.

Et a été fort pigre et négligent.

Foucqué, Vie de J.-C, p. 216.

ESP. Pigre, pigro. IT. Pigro. (chap. negligén, negligens, negligenta, negligentes; indolén, indolens, indolenta, indolentes; sompo, sompos, sompa, sompes; parsimoniós, parsimoniosos, parsimoniosa, parsimonioses; lento, lentos, lenta, lentes; gos, gossos, gossa, gosses; dropo, dropos, dropa, dropes.)

2. Pigricia, Pigrissia, s. f., lat. pigritia, paresse, négligence. 

Accidia, so es pigricia de ben far. V. et Vert., fol. 64. 

Indolence, c'est-à-dire paresse de bien faire.

Yvern... es... de pigricia generatiu. Eluc. de las propr., fol. 124.

Hiver... est... de paresse génératif.

CAT. ANC. ESP. Pigricia. PORT. Preguiça. IT. Pigrizia.

3. Pigressa, Pigreza, s. f., paresse, lenteur.

Pigressa de voluntat.

Buou ha pigreza, aze rudeza.

(chap. Lo buey té dropina (lentitut, parsimonia), (l') ase (ruc, burro) rudesa, tossudesa, tossudés.)

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

Eluc. de las propr., fol. 38 et 229.

Paresse de volonté.

Boeuf a lenteur, âne rudesse.

IT. Pigrezza. (chap. dropina, lentitut, parsimonia, gossina.)

4. Pigritar, v., paresser, être paresseux, faire le paresseux.

Si, pigritan, tardo geyshir del ni, fiero 'ls ab le bec.

Eluc. de las propr., fol. 140. 

Si, faisant les paresseux, ils tardent à sortir du nid, ils les frappent avec le bec.

5. Pigrament, adv., négligemment, indolemment.

Pigrament e tebiament. Doctrine des Vaudois. 

Indolemment et tièdement.

IT. Pigramente. (chap. En + dropina, lentitut, parsimonia, gossina; dropamen, lentamen, parsimoniosamen, gossamen.)

6. Perezos, Parezos, Pierezos, adj., paresseux, fainéant, lent, tardif.

Negligens et oblidos e perezos e flacs e defalhens.

V. et Vert., fol. 12. 

Négligent et oublieux et paresseux et flasque et défaillant.

Nuls homs non deu tardar de far son pro, 

Ni parezos esser de gazaignar. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Nul homme ne doit tarder de faire son profit, ni être paresseux de gagner.

Hom greu e pierezos. Leys d'amors, fol. 130.

Homme difficile et fainéant.

Substantiv. Formitz es bona, ses duptar,

Per los perezos essenhar.

Brev. d'amor, fol. 53.

(chap. La formiga es bona, sense dudá, pera enseñá als que tenen perea: als dropos, gossos, parsimoniosos, etc.)

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

La fourmi est bonne, sans douter, pour enseigner les paresseux.

ANC. FR. Por pereços fu mult tenuz. Roman de Rou, V. 16032.

CAT. Peresos. ESP. Perezoso. 

(chap. Pereós, que té perea, pereosos, pereosa, pereoses.)

7. Pereza, Pareza, s. f., paresse, indolence.

Pareza de cors. Regla de S. Benezeg., fol. 37. 

Paresse de corps.

- Loisir, repos.

Qui adonar no si vol a pereza, 

Cant o pot far, sobregrans foldatz es. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Qui adonner ne se veut à loisir, quand il le peut faire, très grande folie c'est. 

CAT. Peresa. ESP. Pereza. (chap. Perea, perees no se sol di.)

8. Perezeza, s. f., paresse, lenteur. 

Accidia que es perezeza de far be. V. et Vert., fol. 61.

Indolence qui est paresse de faire bien.

9. Paresosament, adv., paresseusement, indolemment.

Aquel es maudit lo cal fai l'obra... paresosament. Doctrine des Vaudois.

Celui-là est maudit lequel fait l'oeuvre... paresseusement.

ANC. FR. Mauvesement et péréceusement faite. 

Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 150.

CAT. Peresosament. ESP. Perezosamente. 

(chap. Pereosamen, en perea; dropamen, gossamen, parsimoniosamen.)


Pijon, s. m., lat. pipionem, pigeon. 

Per X pols et IIII pijons.

(chap. Per 10 pollets y 4 pichons.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour dix poulets et quatre pigeons.

ESP. Pichón. IT. Piccione. (chap. Pichó, pichons : cría del colomlo pichonet, pichonets : creixen mol depressa, pronte casi no se poden diferensiá dels pares.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Ramón Guimerá Caballé, escuela, colegio

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.