Mostrando las entradas para la consulta forrollat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta forrollat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 5 de septiembre de 2026

Verm, Verma, Vermet, Vermena, Vermiculacio, Vermen, Vermenos, Avermar - Verrolh, Berrolh

Verm, s. m., lat. vermis, ver.
Si vostr' auzel a el cors verms.
(chap. Si vostre muixó té al cos cucs.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau a dans le corps des vers.
Si cum verms corrump lo fust. Trad. de Bède, fol. 62.
Ainsi comme ver corrompt le bois.
(chap. Aixina com la quera corrom la fusta; quera : classe de cuc, termita; corrom tamé signifique : rossegue, minge, gaste, desgaste.)
Fig. Hyeu soi verms e non pas homs. V. et Vert., fol. 90.
Je suis ver et non pas homme.
ANC. FR. Jo acertes sui verms. Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 21.
Rouille et verm qui luy ronge l'âme.
Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 254. 
PORT. Verme. IT. Verme, vermo. (chap. Cuc, cucs; cuquet, cuquets; quera, queres : termita, termites. Cuan algú se fique dolén, sobre tot de la pancha, y sane, se diu : ya ha cagat lo cuc. ESP. Gusano, termita.)

  quera, querat, querada, carcoma, corcó, corcat

2. Verma, s. f., ver.
La verma qu' estrenheretz
E desempre ab un filetz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le ver que vous étreindrez et sans retard avec un petit fil.

3. Vermet, s. m. dim., vermisseau.
D' escorpios naysho vermetz. Eluc. de las propr., fol. 259.
De scorpions naissent vermisseaux.

4. Vermena, s. f., vermine.
Negras foro pueis creadas de carn, formitz del femps de buou e d' autras vermenas assatz. Liv. de Sydrac, fol. 28.
Les puces furent ensuite créées de chair, les fourmis de la fiente de boeuf et d'autres vermines assez.

5. Vermiculacio, s. f., lat. vermiculatio, vermoulure.
Aytal humor... es cauza de vermiculacio. Eluc. de las propr., fol. 62.
Pareille humeur... est cause de vermoulure.

6. Vermen, adj., vermineux, de l'espèce des vers, des insectes.
La formitz es plus flairans bestia vermena que sia. Liv. de Sydrac, fol. 77.
La fourmi est la plus flairante bête vermineuse qui soit.
ANC. FR.
Et lors les nettoyer de l'ordure et vermin
Qui gaste leur demeure et les ruine enfin. P. Hegemon, p. 40.

7. Vermenos, adj., lat. verminosus, véreux, vermoulu.
Ayssi com la poma qu' es bela e flairans deforas, e dedins es poirida e vermenosa. Liv. de Sydrac, fol. 86.
(chap. Aixina com la poma que es bella y flairán per fora, y adins está podrida y cucada.)
Ainsi comme la pomme qui est belle et odorante en dehors, et dedans est pourrie et véreuse.
Fig. Cors poirit ab cor vermenos.
(chap. Cos podrit en cor cucat.)
P. Vidal: Cant hom.
Corps pourri avec coeur véreux.
ESP. Vermenoso. PORT. IT. Verminoso. (chap. Cucat, cucats, cucada, cucades : ple de cucs.)

Aquí descanse Fulano, que va aná a vore en un misto si ñabíe gas al depósit, y sí que ne quedabe. RIP (no ton enriguéu o enrigáu)

8. Avermar, v., avoir des vers, engendrer des vers.
Auzel, cant s' averma,
Deu hom socorre per desempre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Oiseau, quand il engendre des vers, on doit (le) secourir tout aussitôt.

Vern, s. m., aune, sorte d'arbre.
Nég. expl.
No 'ls tem ni no 'ls blan una rusca de vern.
P. Bremon Ricas novas: En la mar.
Je ne les crains ni ne les caresse une écorce d'aune. 
CAT. Vern. (chap. Alisso, alissos. ESP. Aliso, familia Alnus.)

chap. Alisso, alissos. ESP. Aliso, familia Alnus


2. Vernha, s. f., aune, sorte d'arbre.
Freg, aura e buerna
S' atrai e chai e despuelha la vernha.
A. Caille: Aras quan.
Froid, vent et bruine s'attire et tombe et dépouille l'aune.

Vernassal, adj., du lat. vernaculus, bas, vil, bouffon, servile.
Tal es vil e vernassals
Que torna leu cortes e pros.
Nat de Mons: Al bon rey.
Tel est vil et bas qui devient bientôt courtois et preux.
Fig: Un sirventes leugier e vernassal
Vuelh ab vils motz de vil razo bastir.
Durand de Carpentras: Un sirventes.
Un sirvente léger et bouffon je veux avec vils mots de vil motif fabriquer.

Tomás Bosque Peñarroya; Vernassal, adj., du lat. vernaculus, bas, vil, bouffon, servile.

Vernis, Vernitz, s. m., vernis.
Desus fer e acier que relhuzis,
Et azur e vernis que resplandis.
D' acier e de vernitz tal resplandor.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29 et 27.
Dessus fer et acier qui brille, et azur et vernis qui resplendit.
D'acier et de vernis telle splendeur.
CAT. Barnis. ESP. Barniz. PORT. Verniz. IT. Vernice. (chap. Barnís, barnisos o barnissos; varnís, varnisos o varnissos si tenim en cuenta la paraula antiga en ocsitá, vernis.)

2. Vernissar, v., vernisser, vernir. 
Part. pas. Una urcha... ben vernissada dedins et defora.
(chap. Una engerra (jarra)... ben barnisada o barnissada per dins y per fora.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 4.
Une jarre... bien vernie dedans et dehors.
ESP. Barnizar. IT. Vernicare, verniciare. (chap. Barnisá o barnissá : barniso, barnises, barnise, barnisem o barnisam, barniséu o barnisáu, barnisen; barnisat, barnisats, barnisada, barnisades; barnisaré; barnisaría; si yo barnisara la caseta de fusta del freginal de Beseit, del meu amic lo vivet.)

Verquiera, Verchiera, s. f., dot.
Donar volia sa filha...
Am be mot gran verquiera
A un noble donzell.
V. de S. Honorat.
Il voulait donner sa fille... avec bien moult grande dot à un noble damoiseau.
La verchiera de sa sor
Vendet.
(chap. La dote de san germana va vendre.)
Garins d'Apchier: Mos Cominals.
La dot de sa soeur il vendit.
ANC. FR. Payer à l'ancienne comtesse de Valentinois,... à cause de la verchiere, ou dot, dont ladicte comtesse où aultre pourroit faire poursuite.
Titre de 1404. Carpentier, t. III, col. 1136.
(chap. Dote, dotes. ESP. Dote.)

Verrolh, Berrolh, s. m., verrou.
L' huysh e 'l verrolh.
Verrolh o ferrolh o berrolh. 
Leys d'amors, fol. 29 et 68.
La porte et le verrou.
Verrou ou verrou ou verrou.
Voyez Fer.
(chap. De ferro, ferrollat o forrollat, ferrollats o forrollats. ESP. Cerrojo.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

jueves, 7 de mayo de 2026

Sarrar, Serrar, Serra, Serradura

Sarrar, Serrar, v., lat. serare, serrer, fermer, enfermer, rétrécir, presser, embarrasser.
Quan lo vescoms s' en aperceup..., fes fort serrar e gardar la domna.
V. de B. de Ventadour.
Quand le vicomte s'en aperçut... il fit fort enfermer et garder la dame.
Serreron las portas per lo sieu mandamen. V. de S. Honorat.
(chap. Van tancá les portes per lo seu manamén.)
Fermèrent les portes par le sien commandement.
Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.
Avant que la mort lui rétrécisse le visage.
Fig. Si se sarreron ensems per qu'il se deffendesson d' al com Richart.
V. de Bertrand de Born.
Ils se serrèrent ensemble pour qu'ils se défendissent du comte Richard.
Malvestatz estreing e serra e lia.
Bertrand du Pujet: De sirventes.
Méchanceté étreint et serre et lie.
Part. pas. Si era la porta... sarrada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.
(chap. Si estabe la porta... tancada.)
Si la porte était... fermée.
Es tot entorn claus de fossatz
Ab lissas de fortz pals serratz.
Bertrand de Born: Be m play.
Est tout à l'entour clos de fossés avec palissades de forts pieux serrés.
Fig. No y a cors tan serrat d' erguelh
C' Amors, si s vol, dedins non renh.
A. Daniel: Ab plazer.
Il n'y a coeur si pressé d'orgueil qu'Amour, s'il veut, ne règne dedans.
Torna serratz e cortz.
Nat de Mons: Sitot non es.
Il devint serré et mesquin.
ESP. PORT. Cerrar. IT. Serrare. (chap. Tancá. Serrá es tallá en una serra, en un tronsadó o “pa tú pa mí”.)

2. Serra, s. f., serre, défilé, colline.
En plan o en serra.
(chap. Al pla o a la serra.)
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
En plaine ou en colline.
Que m pendon en una serra.
(chap. Que me penjon a una serra : a un desfiladero. Guillermet del Berguedá ne trobaríe alguna per la seua terra.)
Guillaume de Berguedan: Talans m' es.
Qu'ils me pendent dans un défilé.
ESP. Sierra. PORT. IT. Serra. (chap. Serra, serres.)

3. Serradura, s. f., du lat. sera, fermeture, serrure.
Pessa portas e serradura. V. de S. Honorat.
Brise portes et serrure.
Fig. Quan trais la man de son gan,
Trais del cor la serradura.
(chap. Cuan trau la ma de son guán, trau del cor lo forrollat.)
Aimeri de Bellinoy: Per Crist.
Quand elle tire la main de son gant, elle tire du coeur la serrure.
CAT. Cerradura. IT. Serratura. (ESP. Cerradura, cerrojo. Chap. Forrollat, forrollats; ferro va passá a forro.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

4. Serrailha, Serralha, Sarralha, s. f., serrure, fermeture, enceinte, clôture.
Las sarralhas en las portas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 117.
(chap. Los forrollats a les portes.)
Les serrures dans les portes.
Fermar las sarralhas per que, dins mayzo, totas cauzas sio plus seguras.
(chap. Tancá los forrollats pera que, a dins de casa, totes les coses estiguen mes segures.)
Eluc. de las propr., fol. 127.
Fermer les serrures pour que, dans maison, toutes choses soient plus sûres. 
Loc. Lai on sentes raustir moutos,
Vos fas del intrar plus cochos
Qu' al pal ni a la serrailha. 
Bertrand de Born: Maitolin.
Là où vous sentez rôtir mouton, vous vous faites de l'entrer plus empressé qu'à la palissade et à la fermeture.
Fig. Conoissenza e largueza
Son las claus de proeza,
Poder es la serralha.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Connaissance et largesse sont les clefs de prouesse, pouvoir (en) est la serrure.
ESP. Cerraja (cerrojo). IT. Serraglia.

5. Serralh, s. m., arsenal, enceinte, clôture.
Fig. Tot mon sen ten dins mon serralh.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Tout mon sens je tiens dans mon arsenal.
Metrai lo chan en serralh.
Garins d'Apchier: Mos Cominals.
Je mettrai le chant en clôture.
IT. Serragliò.

6. Sarramen, s. m., rétrécissement.
Contra sarramen 
De nars, faitz autre guerimen.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Contre rétrécissement de narines, vous faites autre remède.
ESP. Cerramiento. IT. Serremento. (chap. Tancamén, tancamens; obstrucsió, obstrucsions; tapamén del nas, tapamens dels nassos.)

7. Sarradamen, adv., serrément, étroitement, d'une manière serrée, en ligne 
serrée.
Son se comensat de retirar... sarradamen.
Chronique des Albigeois, col. 38.
Ils se sont commencé de (se) retirer... en ligne serrée. 
(chap. Estretamen o estrétamen; tancadamen o tancádamen; apretadamen o apretádamen.)

8. Dessarrar, Deyssarrar, Deyssarar, Desserrar, Deysserrar, Deyserrar, v., desserrer.
Albarestas et arcs deysserar e destendre. (arbalestas)
D' albarestas mantes claus
Et estreyner e deyssarrar.
Lo vestir de son cors deysserra.
V. de S. Honorat.
Arbalètes et arcs desserrer et détendre.
D'arbalètes maintes clefs et étreindre et desserrer.
Le vêtir de son corps il desserre.
- Déployer.
Fai sonar las trombas e fai desserrar los sieus confanos.
(chap. Fa soná les trompes (trompetes) y fa desplegá los seus estandarts.)
V. de Bertrand de Born.
Fait sonner les trompettes et fait déployer les siens gonfanons.
 - Descendre, venir. 
Co folzer can del cel dessera.
Los XV Signes de la fi del mon.
Comme la foudre quand du ciel elle descend.
 - Jeter, lancer.
Brandir lansas e bordos
E cayrels dessarrar espes.
Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 
Brandir lances et piques et dards lancer épais.
- Accomplir, délier.
Fetz son vot, e lo ventz deysserrar. V. de S. Honorat.
Fit son voeu, et le vint délier.
- Se lever, souffler.
Meton s' en mar, lo venz deyserra. V. de S. Honorat.
Ils se mettent en mer, le vent soufle.
IT. Disserrare, diserrare.

9. Enserrar, Esserrar, Eserar, Essarrar, Eissarrar, Eyssarrar, Issarrar, v., enfermer, enserrer, enclore.
Dedins sos magers cofres las fetz pueys eserar.
Roman de Fierabras, v. 4999.
Dedans ses plus grands coffres les fit ensuite enfermer.
Es cum aurs esmeratz que om essera.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.
Il est comme or épuré qu'on enferme.
Don el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.
V. de Guillaume de Cabestaing.
De quoi il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.
- Envelopper.
Aissi 'l clau e 'ls enserra 
Qu' Engolmes a per fort cobrat.
Bertrand de Born: Jeu chant.
Ainsi il les clôt et les enveloppe qu'Angoulême il a par force recouvré.
En auta votz escridan: Anem los essarrar.
Guillaume de Tudela.
A haute voix criant: Allons les envelopper.
Part. pas.
A 'N Bertrand Folc man, com hom esserat,
Per so qu' el aia de venir volontat,
Qu' el jorn, estam nos el caval armat.
Gui de Cavaillon: Doas coblas.
Au seigneur Bertrand Folc je mande, comme homme enfermé, afin qu'il ait de venir volonté, que, le jour, nous sommes sur le cheval armés.
Entre doas postz enserrada
Vos la tenretz dos jorns entiers.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Entre deux planches enfermée vous la tiendrez deux jours entiers.
Fig. Tenebras li an esseratz los oils. Trad. de Bède, fol. 23.
(chap. Tiniebles o tenebres li han tancat los ulls : lo han segat.)
Ténèbres lui ont enveloppé les yeux.
Non es tan ferm ni tan enseignatz
Qu' en aital pas non fos totz eissarratz.
Giraud de Borneil: Quant creis.
Il n'est si ferme ni si instruit qu'en pareil pas il ne fut tout enserré.
En la mar suy per lieys profundamens (o profondamens)
Eyssarratz.
Sordel: Aitan ses plus.
Dans la mer je suis par elle profondément enclos.
Tan vey que tortz s' affassa
E dreitz es esseratz.
G. Riquier: Res no m val.
Tant je vois que tort se déguise et (que) droit est enfermé.
Ancmais no fui issarratz de causimen.
Le Comte de Poitiers: Companho farai.
Oncques plus je ne fus enfermé (embarrassé) de choix.
ANC. CAT. Enserrar. ESP. PORT. Encerrar. IT. Inserrare. (chap. Tancá, embolicá, empresoná, enclaustrá, etc.)

10. Insercio, s. f., lat. insertio, ente, greffe, écusson.
Es temps de empentar e de insercio.
(chap. Es tems de empeltá y de insersió. Lo castellá té injertar, natros diém empeltá.)
Eluc. de las propr., fol. 129.
C'est temps d'enter et d'écusson.
(chap. Insersió, insersions; empel, empels; v. empeltá : empelto, empeltes, empelte, empeltem o empeltam, empeltéu o empeltáu, empelten; empeltat, empeltats, empeltada, empeltades; yo empeltaré; yo empeltaría; si yo empeltara. Mon pare ere mol bon empeltadó, yo no ne vach adependre; empeltadós, empeltadora, empeltadores.)

Insersió, insersions; empel, empels; v. empeltá : empelto, empeltes, empelte, empeltem o empeltam, empeltéu o empeltáu, empelten; empeltat, empeltats, empeltada, empeltades; yo empeltaré; yo empeltaría; si yo empeltara. Mon pare ere mol bon empeltadó, yo no ne vach adependre; empeltadós, empeltadora, empeltadores.

domingo, 3 de marzo de 2024

Fenolh, Fenoilh, Fenoill - Feriar

Fenolh, Fenoilh, Fenoill, s. m., lat. feniculum, fenouil. 

Fenolh... sas fuelhas, gra et razitz so medicinals.

(chap. Fonoll... les seues fulles, gra y arraíls són medissinals.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

Fenouil... ses feuilles, grain et racines sont médicinaux.

Una branca de fenoilh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 200.

Une branche de fenouil.

Ab aitant de fenoill verdet.

Deudes de Prades, Auz. cass. Avec autant de fenouil vert. 

CAT. Fenoll. ESP. Hinojo. PORT. Funcho. IT. Finocchio. (chap. Fonoll, fonolls; fonollera, fonolleres; fonollá, fonollás. All. Fenchel; En. Fennel.)

Fenolh, Fenoilh, Fenoill, feniculum, fenouil. Fonoll, fonolls, fenoll, fenolls; fonollá, fonollás; fonollera, fonolleres; hinojo

Fenugrec, Fengrec, s. m., (lat. fenum graecum, foin grec) fénugrec, senegré, sorte de plante.

Am fenugrec coyt. Trad. d'Albucasis, fol. 36. 

Avec fénugrec cuit.

Semensa de li et de fengrec.

Rec. de recettes de médecine.

Semence de lin et de fénugrec.

(ESP. Alholva, fenogreco. CAT. MOD. Fenigrec, senigrec, alfolba.)

Fenugrec, Fengrec, s. m., (lat. fenum graecum, foin grec) fénugrec, senegré,

 

Fer, Ferr, Ferre, s. m., lat. ferrum, fer.

Eissamens cum l' azimans

Tira 'l fer e 'l fai levar.

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

De même que l'aimant attire le fer et le fait lever. 

Armats de fust e de ferr' e d'acier.

(chap. Armats de fusta y de ferro y d' asser: acero.)

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Armé de bois et de fer et d'acier. 

Una gran fals en guisa de fer de caval. Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Une grande faux en forme de fer de cheval.

Fig. Non podon morir, coma si eran de fer. V. et Vert., fol. 14. 

Ne peuvent mourir, comme s'ils étaient de fer.

- Allusivement à la couronne de Lombardie.

Quan la corona del ferre 

Vendran drec... querre.

R. de Tors de Marseille: Ar es dretz. 

Quand la couronne de fer ils viendront directement... quérir.

Loc. prov. De mon mal aip conosc en ver 

Que bati fer freg ab martel. 

Deudes de Prades: En un sonet. 

Par ma mauvaise habitude je connais vraiment que je bats fer froid avec marteau.

Sel fabrega fer freg

Qui vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire son profit sans dommage.

ANC. CAT. Ferre. CAT. MOD. Ferro. ANC. ESP. Fierro. ESP. MOD. Hierro. PORT. IT. Ferro.
(chap. Ferro, ferros.)

2. Ferrolh, s. m., verrou.

Ab ferrolhs de fer lo portal fo fermatz.

(chap. En forrollats de ferro lo portal va sé tancat; forrollat.)

Roman de Fierabras, v. 4000. 

Avec verroux de fer le portail fut fermé. 

ESP. Cerrojo. PORT. Ferrolho. (chap. forrollat, forrollats.)

3. Ferrament, Ferramen, s. m., lat. ferramentum, ferrement, instrument, ouvrage de fer, arme.

Fargas bonas a agusar los ferraments. Cout. de Saussignac, de 1319.

(chap. Forges bones per a esmolá, afilá los ferramens, les ferramentes. 

A la Valensia de Vicente Blasco Ibáñez encara se díe: ¿portes ferramenta? Se referíe a la navalla.)

Forges bonnes à aiguiser les ferrements.

De sirurgia no sai, ni vuel sos feramens;

Per talhar, per cozer no fui anc aprendens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je ne sais de chirurgie, ni veux ses instruments; pour tailler, pour coudre je ne fus oncques apprenant.

Piquas e palas e d'autres ferramens. Philomena. 

(chap. Piques y pales y datres ferramens, ferramentes.) 

Piques et pieux et d'autres armes.

CAT. ANC. ESP. PORT. Ferramenta. (ESP. MOD. Herramienta) 

IT. Ferramento. (chap. Ferramenta, ferramentes; ferramén, ferramens.)

4. Ferradura, s. f., ferrure. 

Una ferradura de caval.

(chap. Una ferradura de caball.)

Tit. de 1193. DOAT, t. CV, fol. 118. 

Une ferrure de cheval.

De cadu (cada) faure (favre, fabre), una ferradura de caval, cad an.

Tit. de 1246. Arch. du Roy., J. 326. 

De chaque forgeron, une ferrure de cheval, chaque année.

CAT. ANC. ESP. Ferradura. ESP. MOD. Herradura. PORT. Ferradura. 

IT. Ferratura. (chap. Ferradura, ferradures.)

5. Ferruga, s. f., limaille de fer.

Ferruga es limadura de ferr.

(chap. Ferruga (viruta) es llimadura de ferro.)

Eluc. de las propr., fol. 188.

Ferruga est limaille de fer.

6. Ferrer, s. m., ferronnier.

Ferrers e pelhisers e coirers.

Charte de Montferrand de 1248. 

Ferronniers et pelletiers et chaudronniers. 

CAT. ANC. ESP. Ferrer. ESP. MOD. Herrero. PORT. Ferreiro. (chap. Ferré, ferrés, ferrera, ferreres.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

7. Ferrater, s. m., ferronnier, marchand de fer.

Lo ferrater que aporta fer obrat.

(chap. Lo ferraté que porte ferro obrat, traballat.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 343.

Le ferronnier qui apporte fer travaillé.

8. Ferrenc, adj., de fer.

Peyra en color ferrenca.

(chap. Pedra de coló ferrosa.)

Eluc. de las propr., fol. 185. 

Pierre de couleur de fer.

9. Ferrador, adj., propre à ferrer. 

Lo milhier de clavells ferradors.

(chap. Lo milená de claus de ferrá, ferradós.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 105. 

Le millier de clous à ferrer.

10. Ferrar, Ferar, v., ferrer. 

Dels quatre pes ferar. 

(chap. Ferrá dels cuatre peus : de les cuatre potes.)

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ferrer des quatre pieds. 

Part. pas. Es lo bossos tendutz, 

Que es be loncs e ferratz e adreitz e agutz.

Guillaume de Tudela. 

Est tendu le bélier, qui est bien long et ferré et droit et aigu.

- Garni de pierres, de cailloux. 

Ves un camin gran e ferat. Roman de Jaufre, fol. 7.

Vers un chemin grand et ferré. 

Mi geta d'aquest cami ferrat.

Roman de Fierabras, v. 1747.

Me tire de ce chemin ferré. 

ANC. FR. Avec bastons ferrats et non ferrats. 

Contes d'Eutrapel, fol. 134.

Du demourant avoient barbe rase et pieds ferrats.

Rabelais, liv. V, chap. 27.

ANC. ESP.

Ayer do me ferraba un ferrero maldito. 

Nunca en la mar entrarie con su nave ferrada.

Arcipreste de Hita, cop. 290 et 588. 

CAT. Ferrar. ESP. MOD. Herrar. PORT. Ferrar. IT. Ferrare. (chap. Ferrá: ferro, ferres, ferre, ferrem o ferram, ferréu o ferráu, ferren; ferrat, ferrats, ferrada, ferrades. Apellit Ferrer - Farrier.)

escudo de armas del apellido Ferrer

11. Desferrar, Desferriar, v., déferrer, désenchaîner.

Mi desfer 

Lo ronsin... 

Del pe dreig.

Porcier: Seigner.

(chap. Me desferre lo rossí (caball) del peu dret : de la pota dreta.)

Me déferre le roussin... du pied droit. 

Vagan a la preyon Karlle desferriar. V. de S. Honorat. 

Qu'ils aillent à la prison désenchaîner Charles. 

Part. pas. subst. E Montferrat si solon refferrar 

Li desferratz.

Ogiers: Totz temps.

Dans Montferrat les déferrés ont coutume de se referrer.

ANC. ESP.

Témense, que las arcas les han de desferrar.

Arcipreste de Hita, cop. 1513. 

CAT. Desferrar. ESP. MOD. Desherrar. PORT. Desferrar. IT. Disferrare. (chap. Desferrá: desferro, desferres, desferre, desferrem o desferram, desferréu o desferráu, desferren; desferrat, desferrats, desferrada, desferrades. Desencadená, liberá.)

12. Dezenferrar, v., désenchaîner, délivrer.

De tot si dezenferra.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Se délivre de tout.

13. Referrar, Refferrar, v., referrer, ferrer de nouveau, remettre dans les fers.

Per referrar de un pe lo caval. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225. 

Pour referrer d'un pied le cheval. 

E Montferrat si solon refferrar 

Li desferratz.

Ogiers: Totz temps.

Dans Montferrat les déferrés ont coutume de se referrer.

IT. Riferrare. (chap. Referrá, torná a ferrá: referro, referres, referre, referrem o referram, referréu o referráu, referren; referrat, referrats, referrada, referrades.)

 

Fer, adj., lat. ferus, farouche, sauvage, cruel, féroce. 

Con l'austor qu'es pres en l' aranh,

Qu' es fers tro s'es adomesjatz.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Comme l'autour qui est pris dans le piége, qui est farouche jusqu'à ce qu'il s'est apprivoisé. 

Fin' amors m'asegura 

De la fera biza.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Pur amour me garantit de la cruelle bise. 

Fig. Per que m'etz vos tan fers ni tan salvatges?

La Comtesse de Die: A chantar. 

Pourquoi m'êtes-vous si farouche et si sauvage? 

CAT. Fer. ESP. Fiero. PORT. Fero. IT. Fero, fiero. (chap. Furo, fiero, farruco, ferós com lo llop de la capucheta o caperucita, salvache, cruel.)

2. Feramens, adv., cruellement, durement.

Plan e sospira feramens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Gémit et soupire cruellement.

ESP. IT. Fieramente. (chap. fieramen, furamen, farrucamen, ferosmen, salvachemen, cruelmen.)

3. Sobrefer, adj., très sauvage. 

Ja que sio sobrefers. Eluc. de las propr., fol. 259.

Quoiqu'ils soient très sauvages.

4. Fera, s. f., lat. fera, bête sauvage, bête féroce.

De serpens et autras feras habitada.

(chap. De serps y datres fieres habitada.)

Eluc. de las propr., fol. 158. 

Habitée par serpents et autres bêtes féroces.

5. Feram, s. m., animal sauvage, bête féroce.

Las bestias e 'ls ferams

Que, per set, gitavan grans brams.

(chap. Les besties y los ferams (afarams) que, per set, gitaben grans brams; gitá : expulsá, vomitá, traure, soltá, etc.)

Si del feram avez paor.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les bêtes et les animaux sauvages qui, à cause de la soif, poussaient grands hurlements.

Si vous avez peur de la bête féroce.

6. Feroce, adj., lat. ferocem, féroce. 

De sancta Marta vos dic, que ven a Tarascon 

Per cassar et aucire I feroce dragon.

(chap. De Santa Marta tos dic, que va vindre a Tarascón per a cassá y matá un ferós dragó.)

V. de S. Madeleine. 

Vous dit de sainte Marthe, qu'elle vint à Tarascon pour chasser et tuer un féroce dragon.

CAT. Feros. ESP. Feroz, feroce. PORT. Feroz. IT. Feroce. (chap. ferós, ferosos, ferosa, feroses.)

7. Ferotgue, Ferogge, adj., féroce. 

Era tan grans e tan ferotgues.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 52.

Était si grand et si féroce.

Tan grans cas et ferogges que taurs, leos, elephans et autras feroggas bestias venso.

De cara plus ferogges.

Eluc. de las propr., fol. 163 et 70.

Chiens si grands et féroces qu'ils vainquent taureaux, lions, éléphants et autres bêtes féroces.

Plus féroces de figure.

CAT. Ferotje.

8. Feron, adj., féroce.

Lo feron Amalbec.

P. Cardinal: Sel que fes. 

Le féroce Amalbec.

9. Ferocitat, s. f., lat. ferocitatem, férocité, sévérité, courroux. 

Angels... contra 'ls malignes esperitz mostro ferocitat.

Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 40.

Les anges... montrent sévérité contre les malins esprits.

Dénotent indignation de coeur et courroux. 

CAT. Ferocitat. ESP. Ferocidad. PORT. Ferocidade. IT. Ferocità, ferocitate, ferocitade. (chap. Ferossidat.)

10. Feritat, Ferdat, Fertat, s. f., lat. feritatem, férocité, cruauté, sévérité. Lop.. pert sa feritat et audacia. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Lo llop... pert la seua ferossidat y audassia.)

Le loup... perd sa férocité et audace. 

Jorn de ferdat, jorn de pahor.

Contricio e penas ifernals. 

Jour de sévérité, jour de terreur. 

Ferabras d'Alichandre fo de mot gran fertat. 

Sarrazis lay avia qu' ero de gran fertat. 

Roman de Fierabras, v. 234 et 247.

Fierabras d'Alexandrie fut de moult grande cruauté. 

Il y avait là des Sarrasins qui étaient de grande férocité.

ANC. FR. Si ferit Meliatir... par telle fierté que... trencha jus.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Deus leons vit de grant fierté.

Lai d'Haveloc, v. 421. 

Se attaignirent par telle fierté de lances qu'elles rompirent par pièces et par esclatz. 

Hist. de Gérard de Nevers, p. 120.

11. Ferocia, s. f., lat. ferocia, naturel sauvage, sauvagerie.

Taurs de India..., ligatz a figuier, laysho... ferocia.

Eluc. de las propr., fol. 259.

Taureaux d'Inde..., attachés à figuier, laissent... naturel sauvage. 

ESP. IT. Ferocia.

12. Ferezir, v., effaroucher, effrayer. 

Part. pas. Es l'arma marrida,

Tan trista es e ferezida.

Contricio e penas ifernals. 

L'âme est marrie, tant elle est triste et effrayée.

13. Feror, s. f., férocité, fureur, frayeur.

Venc vas lhui ab sa feror.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.

Il vint vers lui avec sa fureur. 

Als auzens y a gran feror.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no. 

Pour les oyants il y a grande frayeur.

- Bête féroce.

Un desert plen de leos e de serpens e de ferors.

V. et Vert., fol. 50.

Un désert plein de lions et de serpents et de bêtes féroces.

14. Fereza, s. f., frayeur.

Agron gran fereza, que a pauc no yssiro de lur sen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.

Ils eurent grande frayeur, que peu s'en fallut s'ils ne sortirent de leur sens.

Manel Riu Fillat, grillat; Agron gran fereza, que a pauc no yssiro de lur sen.

Si fos maritz, molt agra gran fereza. 

P. Cardinal: Ab votz. 

Si je fusse mari, j'aurais moult grande frayeur. 

CAT. Feresa.

15. Ferezos, adj., cruel, féroce. 

Lay si noyri gran temps uns ferezos dragons. V. de S. Honorat.

Là se nourrit long-temps un féroce dragon.

16. Ferienc, adj., bestial, charnel, carnassier.

Luxuria domda las ferrienchas pessas. Trad. de Bède, fol. 41. 

Luxure dompte les pensées charnelles.

17. Ferens, adj., féroce, carnassier. 

D' albanel, de gavanh, d'autres auzels ferens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De hobereau, de goëland, d'autres oiseaux carnassiers.

18. Esferezir, Esferzir, v., courroucer, effrayer.

Quan l' au K. Martels, s' esferezic; 

De dol e de mal' ira totz negresic. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

Quand l'entend Charles Martel, se courrouça; de douleur et de mauvaise colère devint tout noir. 

Part. pas. Penedens, vergonhos, esferzitz, temeros.

G. Riquier: Si m fos. 

Repentant, honteux, effrayé, craintif. 

CAT. Esfereir.

19. Esferar, v., effrayer, effaroucher.

Mas el m' oblida, e s' esfera 

Per autra de mi.

G. Figueiras: L'autr'ier. 

Mais il m'oublie, et s'effarouche pour une autre que moi.

Fig. Tolh joven

E l' encaus e l' esfera.

Giraud de Borneil: De chantar. 

Ote gaîté et la chasse et l' effarouche.

 

Fera, s. f., lat. feria, fête, solennité.

Mil messas n'aug, e 'n proferi 

En feras lum de cera e d'oli.

A. Daniel: En est son. 

J'en entends mille messes, et j'en porte dans les fêtes lumière de cire et d'huile. 

CAT. ESP. PORT. IT. Feria. (chap. Festa, festes, día feriat, ferial, festiu.)

fiestas del Pilar, Zaragoza, jota, joteros, jotica

2. Ferial, adj., férial, de férie.

Ieu vi qu' us jorns ferials 

M'era miellers c' us Nadals.

Giraud de Borneil: Si m sentis. 

Je vis qu'un jour de férie m'était meilleur qu'un Noël.

ANC. FR. Leur fait commencer leur tragicomédie par une procession fériale.

Satyre Ménippée, p. 353. 

ESP. PORT. Ferial. IT. Feriale.

3. Feriar, v., férier, fêter. 

Part. pas. A certan jorn, en temps non feriat

Los jorns feriatz. Fors de Béarn, p. 1079 et 1097. 

A certain jour, en temps non férié. 

Les jours fériés. 

Dia feriat o no feriat.

Tit. de 1291. DOAT, t. CLXXV, fol. 210. 

Jour férié ou non férié.

ESP. Feriar. IT. Feriare. (chap. fé festa; festejá, que tamé es cortejá.)

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.

Los sans inossens. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing… y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing…, después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing… hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltans y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.