Mostrando las entradas para la consulta fesols ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fesols ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.


Original en castellá:

Capítulo XIII.

De la comisión de los tres higos.

¡Oh!, ¡cuántas clases, especies y géneros de ladrones hay en el mundo! Unos con trajes de caballero, otros con el de pillos. Unos roban desde su casa, a pie firme y a lance seguro; otros en la calle, en el campo, en los caminos; habiéndolos en todas partes y para todo, y estando tan poco libres de ellos los palacios y aun las mismas coronas de los reyes, como la más solitaria aldea y la fruta más ruin del árbol que crece solo en el desierto. Pero en tanta variedad y diferencias de ladrones, cuatreros y tahúres, ningunos más serenos y rematados que los historiadores; y aun presumiendo mucho de honrados sólo porque no hurtan para ellos. Pero por eso el hurto no deja de ser hurto, y el despojo, despojo. A fe, a fe que si los despojados no fueran muertos, generalmente, que no siempre les estuviera bien su atrevimiento.

Ha de saber el lector, que un autor extranjero ha quitado a Pedro Saputo el hecho y comisión de este capítulo, para darlo a un personaje arrapiezo que jamás ha existido, y a quien finge una vida y aventuras tan enatizas como la persona, para entretener a gente música, a mozos de tienda; pajes, lacayos y niños de la escuela. Y luego quiere disimular y realzar la bajeza de su invención con alegorías del tiempo de entonces, que así medren mis enemigos como dicen a la fábula y su puro significado. Siempre han hecho esto los extranjeros; especialmente los italianos y los franceses, habiendo casi llegado a decir aquéllos que el Gran Capitán aprendió a montar a caballo de un padrone que tuvo en la Calabria; y éstos, que Cervantes nació en la tienda de un barbero de Versalles. ¿Qué extraño es, pues, que hombres de tan poco aquel (vergüenza iba a decir) se hayan propasado a quitar a Pedro Saputo la gloria del hecho que referimos? Lo que yo más siento es que lo hayan atribuido a un sujeto de tan poco valor, y cuya ridiculez y desprecio ha corrompido la gracia, ajado el color y revocado la dignidad de la acción en el héroe almudévano.
Pero tendrá su mérito propio, original y primitivo, mal que le pese al menguado biógrafo que adornó con ella la vida de su arrugado monstruoso engendro.

En la explanadilla del cabezo de la Corona había una higuera que nunca jamás había dado fruto, y aquel año produjo tres higos tan hermosos, orondos y extraordinarios, que el concejo determinó enviarlos de regalo a S. M., y nombrando a Pedro Saputo para el encargo y comisión de llevarlos. Mandaron hacer una cesta muy pulida a un cestero de Huesca, el más famoso que había en la ciudad, con tres divisiones para poner los higos separados. Y hecho todo y puestos los higos con buen mullido, entregaron a Pedro Saputo la cesta, diéronle dinero para el viaje, y tomó el camino de la corte.

A poco trecho comenzó a decir entre sí: esto que hacen los de mi lugar es una grandísima sandez, y no sé yo cómo endilgalla para que no lo parezca. Supongo que llego allá: y ¿qué digo? ¿Qué diré a aquellas raposas descoladas de los cortesanos? Y ¿qué dirán cuando vean que desde Almudévar, en Aragón, llevan tres higos a S. M. y pido audiencia y se los quiero presentar y porfío en ello? A mí, es verdad, no me pesa ir a la corte; y o yo no soy Pedro Saputo o los higos ha de vellos y recibillos el rey. Pero ¿cómo haré yo para que esta ignorancia y puerilidad redunde en estimación y crédito de los de mi pueblo? Y así discurriendo fue andando su jornada, y el cuarto día llegó a Alcalá de Henares.

Ya estoy cerca, dijo; y para lo que tengo discurrido, lo mismo son dos higos que tres; me como uno. Y se lo comió y fue adelante. Llegado al sitio que llaman la venta del Espíritu Santo, dijo: para lo que de nuevo he pensado, lo mismo es un higo que dos; me como, pues, el uno, y se lo comió y fue adelante. Llegó, en fin, al Buen Retiro donde a la sazón residía el rey y toda la real familia; y como todo lo llevase muy discurrido, compuesto y considerado, se entró en palacio muy confiado y sereno.

Era entonces lo que privaba en palacio, por ser el gusto dominante, las bufonadas y chocarrerías. De modo que la gracia y mérito de la buena conversación y trato cortesano consistía en chistes, equívocos, conceptillos y agudezas tal vez indecentes, pasando todo por de buena ley a título de discreción y galantería. Supo esto Pedro Saputo cuando pasó la otra vez por la corte; por cierto que se avergonzó de ver tanta bajeza en vez de la majestad y dignidad que correspondía a un imperio tan glorioso, a una corte como la de España, señora de tantos mundos. Pero ahora le pareció que eso mismo le facilitaba su comisión, y esperaba por ese medio salir de ella airoso.

Con efecto, llegó a palacio, y haciendo del bobo pidió ver a S. M., a quien traía un oficio del concepto de Almudévar y con él un regalo que sería contado en los anales del reino por la cosa más estupenda que se habría visto. Preguntáronle al punto los cortesanos qué era lo que traía, y respondió que primero lo había de saber S. M., que ellos lo verían y no lo catarían. Y que no le detuviesen mucho porque era hombre de poca paciencia y se metería en la cámara y aun en la cama de S. M. a pesar de todos. Ellos quisieron divertirse, y deteníanle porfiando por ver lo que traía en la cesta. Él les dijo, continuando siempre en hacer el simple: - Mirad, polillas, que si se me amostazo, echo a correr ahí adentro, descuelgo la espada de S. M. y os conjuro con ella y os mando a por almas de alquiler si hay en la corte quien las alquile, porque vais a quedar sin la vuestra. - ¿Hase visto, dijo uno de ellos, un loco más gracioso? Llevémosle a S. M. que, por san Jorge, ha de gustar mucho de oílle. Y le pusieron en medio de todos y le entraron en la cámara de S. M.

Llegado a la presencia del rey con el oficio o pliego en la mano y la cesta en la otra, le pidió licencia para presentarle un oficio escrito del concepto de su lugar, y S. M. le admitió con agrado, y leído que le hubo dijo: - ¿Conque me traes tres higos? - Sí, señor, aquí están en esta cesta. Y se la entregó a S. M. Abrióla el rey, y no viendo más de un higo dijo: - Aquí sólo hay un higo. - Pues uno, respondió Saputo. - Pero el oficio reza tres, dijo el rey. - Pues tres, respondió el bribón. - Hombre, dijo el rey; el oficio dice que me mandas tres higos y aquí sólo veo uno. - Eso, señor rey, consiste (dijo Pedro Saputo) en que ahí por ahí antes de llegar me he comido yo los otros dos. - ¡Te los has comido! ¿Y cómo has hecho?, preguntó el rey. - Así, respondió Pedro Saputo, y tomándole al rey el higo de la mano se lo comió con mucha gracia y desenvoltura. Los cortesanos que lo vieron celebraron mucho la agudeza, dijeron que chiste como aquél no se había visto; y aun S. M. se alegró y lo celebró también, y favoreció a Pedro Saputo. Así lo había él esperado y no se engañó, conociendo la puerilidad e indignidad de la corte desde el otro viaje. Mandóle el rey que no saliese del palacio sin su orden, y a los cortesanos y caballeros de su casa que le atendiesen y regalasen.

Un día le dijo el rey: - Supuesto que has visto ya mi mesa, ¿te parece si habrá algún príncipe en el mundo que sin traer nada de fuera de sus estados la tenga tan regalada? Y contestó: - Me parece que no, porque no hay ningún reino en el mundo que produzca tanta variedad de cosas y tan excelentes para el regalo de la vida. Pero faltan muchas, señor, en la mesa de V. M., e yo siendo lo que son las tengo cuando quiero mucho más exquisitas, o las como, que es lo mismo. Porque Vuestra Majestad no come el pan de Huesca ni de Andorra. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come el carnero de Monegros. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come las truchas del Cinca ni del río de Troncedo. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come los nabos montañeses y de Mainar, ni el cardo ni la escarola de Alcañiz. - No. - Pues yo sí. V. M. no come el queso de Tronchón, el aceite de Fornos, las uvas de Ráfales, las cerezas de Monzón y Torre del Conde, los higos de Maella, ni las granadas de Fraga. - No. - Pues yo sí. V. M. no come la aceituna negra y curada de la Tierra Baja. - No. - Pues yo sí. V. M. no bebe el agua del Gállego o del Cinca. - No. - Pues yo, sí. - ¿Que tan buena es?, pregunto el rey. - Es tan buena, señor, respondió, que además de ser muy ligera, fácil y suave, pura como la luz, delgadísima y la más limpia que corre sobre la faz de la tierra, no padecen de gota ni apoplejías los que la beben; en especial de sus corrientes. - No me has nombrado ningún vino, le dijo el rey. - Señor, no faltan muy especiales, pero por ahora son mejores los de las provincias de Andalucía, que si mis paisanos los aragoneses no tuviesen el talento de hacer de buenas uvas mal vino, mandara V. M. traer del campo de Cariñena y otros, y la hombrearían con los mejores. - Me alegro, le dijo el rey, de que mi reino de Aragón sea un paraíso de la tierra por sus frutos naturales. Algunos ya yo los había oído nombrar, otros ya vienen a mi mesa y aun de los que tú no has nombrado; y otros habían llegado a mi noticia. Pero, en efecto, yo creo que andas un tanto cuanto exagerado en el punto de excelencia. - Señor, replicó él, en Aragón todo está a un nivel, la excelencia de los frutos de la tierra, y la nobleza de los corazones de sus naturales para amar a su rey, y la lealtad de sus pechos para defender su corona. Esta conclusión dejó al rey muy pagado, y más que habló Pedro Saputo con grande ahínco y firmeza, como hombre que sabía lo que decía.

Todos los días solía llamarle el rey a su cámara y holgaba mucho de su discreción y dichos agudos; aunque no tardó en conocer que Pedro Saputo era hombre para más que para hacer reír como un bufón sin asiento ni meollo. Hasta le llamó alguna vez cuando deliberaba con el ministro, y le llegó a pedir su parecer en gravísimos negocios del estado. Por fin se atrevió Pedro Saputo a declarar a S. M. que la comisión y regalo de los higos, como el papel de bobo que estaba haciendo, había sido achaque para introducirse, y todo para tener ocasión de decir a S. M. lo que había observado en el reino.

Las damas de palacio le querían mucho, y jugaban y reían con él por simple y sin malicia, y él se dejaba reír y jugar, y sacaba todo el partido que podía, que no era poco de todos modos. Pero algunas traslucieron muy pronto que su simplicidad era fingida, y le trataban de otra manera y le favorecían más, y se entendían con él para burlarse de algunos caballeros que se tenían por discretos.

Cansóse empero de estar en la corte y de ver constantemente al rey engañado por sus ministros y consejeros; y no atreviéndose a pelear solo una batalla tan recia como la que habría que dar a tantos y tales enemigos del rey y del reino, dijo un día a S. M.: - Señor, si V. M. me da licencia, yo desearía volver a Aragón, porque tengo que cumplir este año un voto a la Virgen del Pilar, y se acercan las fiestas. Sintiólo el rey, porque se había agradado de su buen entendimiento, y quisiera tenerle siempre a su lado. Con todo le respondió: - No te privaré de cumplir tu buena obra; y sabe que tengo envidia a los aragoneses que tan de cerca pueden visitar a aquella señora y madre de todos. Ve, pues, a tu tierra. Pero cuando estés para partir, entrarás, que has de llevar unas letras mías y un encargo de palabra a aquel mi virrey y capitán general. - Señor, dijo Pedro Saputo; yo ya me iría mañana, si V. M. no me ha menester más tiempo en la corte. - Iraste, pues, mañana, respondió el rey; y entiende que si quieres volver, siempre te veré con gusto y si algo me pides no te lo negará tu rey.

Con efecto, le despacharon aquel mismo día; él besó la mano del rey, se despidió de sus amigas y amigos, y cargado de regalos de ellas, salió de la corte y tomó el camino de Zaragoza.

viernes, 12 de abril de 2024

Inducias - Destruir

Inducias, s. f. plur., lat. inducias, renvoi, sursis, délai, trêve.

Quan lo plag es comensat, moltas vegadas aven que las partz queron inducias, so es respech e alongamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Quand le plaid est commencé, plusieurs fois il arrive que les parties demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

Hom deu donar a tot accuzat inducias, o temps dins lo qual se puesca avisar de respondre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 62. 

On doit donner à tout accusé délais, ou temps dans lequel il se puisse aviser pour répondre.

ANC. FR. Comme il eust faict avecques son ennemy induces, que nous disons trêves. Anc trad. des Offices de Cicéron, p. 22.

ANC. CAT. Enducies. ESP. Inducia. PORT. Inducias. IT. Indugià. (chap. Indussia, indussies: a un juissi: retrás, aplassamén; tregua, tregües.) 

Pedro IV de Aragón, El Ceremonioso, Lo Ceremoniós; inducias

Indulgencia, Endulgencia, s. f., lat. indulgentia, indulgence.

Salv autras endulgencias e granz remissions. V. de S. Honorat. 

Sauf autres indulgences et grandes rémissions. 

So son letras de perdon e de la indulgencia. V. et Vert., fol. 75. 

Ce sont lettres de pardon et de l'indulgence. 

Lo papa pot donar indulgencias. L'Arbre de Batalhas, fol. 85. 

Le pape peut donner indulgences. 

CAT. ESP. PORT. Indulgencia. IT. Indulgenzia. (chap. Indulgensia, indulgensies: perdó de pecats o culpes; indult, indults; v. indultá: indulto, indultes, indulte, indultem o indultam, indultéu o indultáu, indulten; indultat, indultats, indultada, indultades.)

2. Endulgensa, s. f., indulgence.

El papa avia altreiada pleniera endulgensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 202.

Le pape avait octroyé indulgence plénière.

IT. Indulgenza.

 

Industria, Endustria, s. f., lat. industria, industrie. 

Per sa propria industria. L'Arbre de Batalhas, fol. 100. 

Par sa propre industrie. 

Per son estudi e per sa endustria. Cat. dels apost. de Roma, fol. 55. 

Par son étude et par son industrie.

CAT. ESP. PORT. IT. Industria. (chap. Industria, industries; aplicassió, treball; puesto aon se produíx; adj. industrial, industrials.)

 

Infern, Yfern, Enfern, Effern, s. m., lat. infernum, enfer.

Cayran lains el foc d' infern arden...

(chap. Caurán adins del foc d' infern ardén.) 

Ins en infern on seretz turmentat. 

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Tomberont là dedans au feu ardent d'enfer... 

Dedans l'enfer où vous serez tourmentés.

Per qu' en yfern fara de totz un mun. 

Serveri de Girone: Del mon. 

C'est pourquoi en enfer il fera un mont de tous. 

Cel que Dieu laisa e 'n enfern te, 

En enfern aura la merce.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

Celui qui Dieu délaisse et tend vers enfer, en enfer aura la récompense.

Pois met l' arma en effern. Poëme sur Boèce.

Puis met l'âme en enfer. 

Als inferns descencio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Descente aux enfers. 

ANC. FR. En enfern qui regeirat à tei?

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 6. 

Se jo descendrai à enfern tu i es.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. Infiern. ESP. Infierno. PORT. IT. Inferno. (chap. Infern, inferns.)

2. Infernal, Yfernal, adj., lat. infernalis, infernal.

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Aux feux infernaux vous brûlerez, sans faute. 

D' ont es issitz tan grans mals 

En cossir et en digz durs 

Et en fols faitz infernals.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

D'où est sorti si grand mal en pensée et en paroles dures et en folles actions infernales.

CAT. ESP. PORT. Infernal. IT. Infernale. (chap. Infernal, infernals.)

3. Infernar, Enfernar, v., damner.

Aus, tu que Gleyza governas 

E cobeitas e campernas 

L' autruy dreg! Del tort t' infernas. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Ouïs, toi qui gouvernes l'Église et convoites et attaques le droit d'autrui!

Du tort tu te damnes. 

Per que s destrui e s' enferna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

C'est pourquoi il se détruit et se damne. 

Fig. Fas sirventes per esquerna

D' amor qu' en aissi s' enferna, 

Que las joves an levada taverna.

Alb. Caille: Aras quan.

Je fais sirvente par raillerie d'amour qui se damne tellement, que les jeunes [femmes] ont ouvert taverne. 

ESP. Infernar. (chap. Inferná, infernás, aná al infern, condenás: yo me inferno, infernes, inferne, infernem o infernam, infernéu o infernáu, infernen; infernat, infernats, infernada, infernades.)

 

Infimos, adj., lat. infimus, infime, bas, enfoncé. 

Loc humit, gras, infimos. Eluc. de las propr., fol. 217. 

Lieu humide, gras, bas. 

CAT. Infim. ESP. (ínfimo) PORT. IT. Infimo. (chap. ínfiminfims, ínfima, ínfimes: baix, afonat.)

 

Inflacio, s. f., lat. inflatio, enflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Alguna inflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52 et 81.

Prend enflure et désenflure.

Aucune enflure. 

ESP. Inflación. PORT. Inflação. IT. Infiagione. (chap. Inflassió, inflassions : creixcuda, aumén dels preus; unfló, unflós.)

2. Enflazon, Eflazo, s. f., enflure.

Aquella confection

Pauzatz als pes; per enflazon

Ben bona es, e petit costa.

(chap. literal: Aquella confecsió poséu als peus; per a unfló (o inflamassió) ben bona es, y poc coste.)

Deudes de Prades, Auz. cass., fol. 21.

Posez aux pieds cette préparation; pour enflure elle est bien bonne, et coûte peu.

Fig. Per eflazo d' ergoil. Trad. de Bède, fol. 45. 

Par enflure d'orgueil.

3. Enflament, Eflamen, s. m., enflure, irritation.

Aquela calors e aquel eflamens si sento e s' amortisso e esdeveno suau e pazible. Trad. de Bède, fol. 42.

Cette chaleur et cette enflure se sentent et s'amortissent et deviennent douces et paisibles.

Fig. Que per aventura... detracions, enflament, departiment non sian entre vos. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Que par hasard... détractions, irritation, sédition ne soient entre vous.

4. Inflatiu, adj., gonflatif, propre à enfler.

(chap. inflamassió, inflamassions, v. inflamá, inflamás; unfló, unflós.)

Viandas grossas et inflativas. Eluc. de las propr., fol. 81.

Aliments grossiers et gonflatifs.

ESP. Inflativo (N. E. que hincha o infla. Chap. unflatiu, unflatius, unflativa, unflatives : que fa unflá, com los sigronsfesols, col, etc.).

5. Enflar, Eflar, Uflar, v., lat. inflare, enfler, gonfler.

So es gota que pels pes pren,

Et azoras los fai enflar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

C'est goutte qui par les pieds prend, et aussitôt les fait enfler. 

Fig. Scientia efla, charitaz edifia. Trad. de Bède, fol. 35. 

Science enfle, charité édifie. 

Part. pas. Esperitz te lo cors uflat. Brev. d'amor, fol. 8. 

Le souffle tient le corps enflé.

CAT. ESP. Inflar. IT. Infiare. (chap. Unflá, unflás: yo m' unflo, unfles, unfle, unflem o unflam, unfléu o unfláu, unflen; unflat, unflats, unflada, unflades.)

6. Dezinflacio, s. f., désenflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Prend enflure et désenflure.

(chap. Desunfló, desunflós.)

7. Desenflar, Deseflar, v., désenfler, dégonfler.

Tos ventres deseflaria.

Lo ventre sy desenflara per la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 79 et 101.

Ton ventre désenflerait. 

Le ventre se désenflera par la bouche.

CAT. Desinflar. (ESP. Desinflar, deshinchar. Chapurriau desunflá, desunflás: desunflo, desunfles, desunfle, desunflem o desunflam, desunfléu o desunfláu, desunflen; desunflat, desunflats, desunflada, desunflades.)

8. Roflamen, s. m., ronflement, explosion.

Fig. La freida vianda endursis los nervis e las venas e lo coratge e la servela, e esmov lo roflamen de las malvasas humors.

Liv. de Sydrac, fol. 33.

La nourriture froide endurcit les nerfs et les veines et le coeur et la cervelle, et excite l'explosion des mauvaises humeurs.

 

Infligir, v., lat. infligere, infliger.

Part. pas. La pena infligida. Fors de Béarn, p. 1089. 

La peine infligée. 

ESP. PORT. Infligir. (chap. Infligí: infligixco o infligixgo, infligixes, infligix, infligim, infligiu, infligixen; infligit, infligits, infligida, infligides.) 

 

Inhilar, Enilhar, Endillar, v., lat. hinnire, hennir.

Cavals inhila. Leys d'amors, fol. 128.

(chap. Lo caball relinche.)

Le cheval hennit.

El cavals es totz enrabiatz... 

Brama, crida et endilla.

Roman de Jaufre, fol. 84. 

Le cheval est tout enragé... il brame, crie et hennit. 

Part. prés. Poli ama mot sa mayre et la siec on que ane, et si la pert sona la enilhan. Eluc. de las propr., fol. 246.

Le poulain aime beaucoup sa mère et la suit où qu'elle aille, et s'il la perd il l'appelle hennissant.

(chap. Relinchá: relincho, relinches, relinche, relinchem o relincham, relinchéu o relincháu, relinchen; relinchat, relinchats, relinchada, relinchades; s. m. relincho, relinchos : sonido dels caballs, mules, potros, potres.) 

 

Inpetige, s. f., lat. impetiginem, gratelle.

Inpetige es corrupcio d'humor intercutanea ab pruzor.

Eluc. de las propr., fol. 98.

Gratelle est corruption d'humeur intercutanée avec démangeaison.

IT. Impetigine, impetiggine.

(chap. Sarna, tiña, picassó; en fransés gratelle, de gratar : rascá.)

 

Insidia, s. f., lat. insidias, embûches, piéges.

Non doptan los aguah ni las insidias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 194. 

Ne redoutant les aguets ni les piéges. 

ANC. ESP. PORT. IT. Insidia. (chap. Insidia, insidies.)

2. Insiador, s. m., lat. insidiator, qui tend des embûches, insidiateur, trompeur, malfaiteur.

Insiadors publics. Priv. concile par les R. d'Angleterre, p. 17. 

Insidiateurs publics.

ESP. PORT. Insidiador. IT. Insidiatore. 

(chap. Insidiadó, insidiadós, insidiadora, insidiadores.)

3. Encidiar, v., lat. insidiari, dresser des embûches, insidier, épier, surprendre.

Part. pas. Lo qual fo encidiatz e aguachatz per son sogre, e mortz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30. 

Lequel fut insidié et guetté par son beau-père, et tué. 

CAT. ESP. PORT. Insidiar. IT. Insidiare. (chap. Insidiá: insidio, insidies, insidie, insidiem o insidiam, insidiéu o insidiáu, insidien; insidiat, insidiats, insidiada, insidiades.)

 

Instigar, Istiguar, v., lat. instigare, instiguer, exciter, pousser, animer.

Per instigar lor a conversio. Eluc. de las propr., fol. 6.

(chap. Per a instigáls a conversió.)

Pour instiguer eux à conversion. 

Clotari los enduh e 'ls istiguet de far los mostiers.

(chap. Clotari los va induí y los va instigá de fé los monasteris.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

Clotaire les induisit et les excita à faire les monastères.

CAT. ESP. PORT. Instigar. IT. Instigare. (chap. Instigá: instigo, instigues, instigue, instiguem o instigam, instiguéu o instigáu, instiguen; instigat, instigats, instigada, instigades.)

2. Istiguatio, s. f., lat. instigatio, instigation, excitation, incitation. 

Per la istiguatio del demoni.

Per la istiguatio de la reyna.

(chap. Per la instigassió del dimoni o demoni.

Per la instigassió de la reina o reyna.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50 et 80.

Par l'instigation du démon. 

Par l'instigation de la reine.

CAT. Instigació. ESP. Instigación. PORT. Instigação. IT. Instigazione.

(chap. instigassió, instigassions.)

3. Istiguador, s. m., lat. instigator, instigateur.

Lo qual era istiguador d' aquela malvada doctrina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Lequel était instigateur de cette mauvaise doctrine.

CAT. ESP. PORT. Instigador. IT. Instigatore, istigatore. (chap. Instigadóinstigadós, instigadora, instigadores. Artur Quintana Font va sé l' instigadó de la rabia catalanista al Matarraña y arreu d'Aragó

Se morirá lo gos pero la rabia continuará en los atres gossos y gosses infectats e infectades.)

Artur Quintana Font

4. Istigament, s. m., excitation, picotement.

Ve als ronhos, els quals engendra aigu istigament et pruziment.

Eluc. de las propr., fol. 62.

Vient aux rognons, auxquels engendre quelque picotement et démangeaison.

ANC. CAT. Instigament. IT. Instigamento, istigamente (istigamento). (chap. Instigamén, instigamens: exitassió, exitassions.)

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús

 

Instructio, s. f., lat. instructio, instruction. 

Necessari a comuna instructio. Eluc. de las propr., fol. 156. 

Nécessaire à commune instruction.

A instructio e a memoria. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 40. Pour instruction et pour mémoire. 

CAT. Instrucció. ESP. Instrucción. PORT. Instrucção. IT. Instruzione, istruzione. (chap. Instrucsió, instrucsions.)

2. Istruidor, s. m., lat. instructor, instructeur, maître, guide.

So nostres istruidors en dubietat, liberadors de captivitat.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Sont nos maîtres en doute, libérateurs de captivité.

ANC. CAT. ANC. ESP. (MOD. Instructor) PORT. Instruidor. IT. Instruttore. (chap. Instructó, instructós, instructora, instructores; instruidó, instruidós, instruidora, instruidores.)

3. Instrument, Instrumen, Estrument, Estrumen, Esturmen, s. m., lat. instrumentum, instrument, outil.

Portan los esturmens cascus

Qu' el poguesson desclavelar.

Passio de Maria.

(chap. literal: Portán cadaú los instrumens (ferramentes) per a que lo pugueren desenclavá. Passió de María. Jessús a la creu.)

Portant chacun les instruments pour qu'ils le pussent déclouer.

Te han dejado hecho un Cristo

- Instrument de musique.

Veian si s' acordon gen 

L' auzelh e nostre estrumen.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Qu'ils voient si s'accordent bien les oiseaux et nos instruments.

Ab trompas et ab corns et ab d'autres esturmens. Philomena. 

Avec trompettes et avec cors et avec d'autres instruments.

Fig. El temps es esturmens 

Ab que la vida fa.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Le temps est instrument avec quoi la vie agit.

- Acte public.

Ara digam d'aquelas provansas que son faitas per estrumentz, so es per cartas. Trad. du Code de Justinien, fol. 29. 

Maintenant parlons de ces preuves qui sont faites par instruments, c'est-à-dire par titres. 

De aysso receub instrumen. Tit. de 1391, de Périgueux. 

De cela reçut acte.

En lo present instrument son contengudas.

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 356.

Dans le présent instrument sont contenues.

ANC. ESP. Nin estrument nin lengua, nin tan claro vocero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 9. 

CAT. Instrument. ESP. MOD. PORT. Instrumento. IT. Strumento.

(chap. Instrumén, instrumens.)

4. Instrumental, Istrumental, adj., instrumental, qui sert d'instrument.

V sens corporals qui han membres instrumentals defora.

Cors... organizat e format ab membres istrumentals.

Eluc. de las propr., fol. 17 et 13.

Cinq sens corporels qui ont membres instrumentaux au dehors.

Corps... organisé et formé avec membres instrumentaux.

CAT. ESP. PORT. Instrumental. IT. Strumentale. (chap. Instrumental, instrumentals.)

5. Istrumentalment, adv., instrumentalement.

Virtut natural obrant per calor istrumentalment.

(chap. Virtut natural obrán per caló instrumentalmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Vertu naturelle opérant par chaleur instrumentalement.

CAT. Instrumentalment. ESP. Instrumentalmente. IT. Strumentalmente. (chap. instrumentalmen.)

6. Instructiu, adj., instructif.

Instructiva informacio. Eluc. de las propr., fol. 1.

(chap. Instructiva informassió.)

Instructif enseignement.

ESP. PORT. Instructivo. IT. Instruttivo. (chap. Instructiu, instructius, instructiva, instructives.)

7. Estruyre, v., lat. instruere, instruire.

Entro 'l jorn que intron los novels, los cossols vielhs los devon estruyre et enformar de totas las cosas. Cartulaire de Montpellier, fol. 191.

(chap. Hasta 'l día que entron los nous, los consuls vells los deuen instruí e informá de totes les coses.) 

Jusqu'au jour qu'entrent les nouveaux, les anciens consuls doivent les instruire et informer de toutes les choses.

CAT. ESP. PORT. Instruir. IT. Instruire, istruire. 

(chap. Instruí, instruís: yo m' intruixco o instruixgo, instruíxes, instruíx, instruím, instruíu, instruíxen; instruít, instruíts, instruída, instruídes.) 

8. ConstructioCostructio, s. f., lat. constructio, construction, structure.

Sobre la costructio dels murs. Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Sur la construction des murs.

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

- En terme de grammaire.

A penas sap hom on se comensa la constructios. Leys d'amors, fol. 134.

(chap. Apenes sap hom (se sap) aon escomense la construcsió.)

A peine sait-on où se commence la construction.

CAT. Construcció. ESP. Construcción. PORT. Construcção. IT. Costruzione. (chap. Construcsióconstrucsions.)

Chiringuito, Azud, Assut, Beceite, Beseit

9. Constructiu, Costructiu, adj., constructif, propre à construire.

O son... costructivas.

Constructiva, construens.

Leys d'amors, fol. 27 et 39. 

Ou sont... constructives. 

Constructive, construisant.

(chap. Constructiu, constructius, constructiva, constructives.)

10. Construire, Costruire, v., lat. construere, construire, établir.

Fig. So nos retrai Marcabrus;... 

Segon qu' el nos o costrus. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Cela nous rapporte Marcabrus;... selon qu'il nous l' établit.

- En terme de grammaire.

Declinar e costruire e far derivamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Décliner et construire et faire dérivations. 

Part. prés. Constructiva, construens. Leys d'amors, fol. 39. 

Constructive, construant.

CAT. ESP. PORT. Construir. IT. Costruire. (chap. construí: construíxco o construíxgo, construíxes, construíx, construím, construíu, construíxen; construít, construíts, construída, construídes.)

11. Destruccio, Destruction, s. f., lat. destructionem, destruction, ruine.

Ar podes elegir 

La patz de la ciptat o la destruction.

V. de S. Honorat. 

Maintenant vous pouvez choisir la paix de la cité ou la destruction.

La destruccio d' aquesta ciutat. L'Arbre de Batalhas, fol. 34.

(chap. La destrucsió d' esta siudat.) 

La destruction de cette cité.

La bocha de fol es sa destructios. Trad. de Bède, fol. 43. 

La bouche du fou est sa destruction. 

CAT. Destrucció. ESP. Destrucción. PORT. Destruição. IT. Distruzione.

(chap. Destrucsió, destrucsions.)

12. Destructiu, adj., lat. destructive, destructif.

Adonx es destructiva. Leys d'amors, fol. 45.

Alors est destructive.

Naturalment es destructiva. Eluc. de las propr., fol. 26.

Naturellement est destructive.

CAT. Destructiu. ESP. Destructivo. IT. Distruttivo. 

(chap. Destructiu, destructius, destructiva, destructives.)

13. Destruzimen, Destruzemen, Destruimen, s. m., ruine, destruction. An pres dan e gran destruzimen. 

Cardinal: Ricx hom. 

Ont pris dommage et grande ruine. 

Car cel que a destruimen 

Met lo sieu.

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Car celui qui met le sien à destruction. 

Met a totz destruzemens.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Met à toutes destructions.

ANC. FR.

De Richart vont quérant li destruiement. Roman de Rou, v. 3211.

Tant i fu li destruiemenz. B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 101.

CAT. Destruiment. ANC. ESP. Destruimiento. PORT. Destruimento. 

IT. Distruggimento. (chap. Destruimén, destruimens.)

14. Destruydor, s. m., lat. destructor, destructeur.

Enfern, yeu serai destruydor tieu. Hist. abr. de la Bible, fol. 74.

(chap. Infern, yo siré (seré) ton destructó (destruidó).) 

Enfer, je serai ton destructeur.

CAT. Destructor. ESP. (MOD. Destructor) PORT. Destruidor. IT. Distruttore. (chap. destructó, destructós, destructora, destructores; destruidó, destruidós, destruidora, destruidores.)

14. Destruir, v., lat. destruere, détruire, ruiner, consumer. 

Man que meta totz sos affics 

En destruir els pagans de lai.

P. Vidal: Pus ubert. 

Mande qu'il mette tous ses soins à détruire les païens de là.

Atressi cum la candela 

Que si meteyssa destruy

Per far clardat ad autruy.

P. Raimond de Toulouse: Atressi. 

Tout ainsi comme la chandelle qui elle-même se consume pour faire clarté à autrui. 

Fig. Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire enfer que le diable possédait. 

Part. prés. subst. Quar als destruzens

Deu venir destruzimens. 

P. Cardinal: Lo mons es. 

Car aux détruisants doit venir destruction.

Part. pas. Que 'l traytor seran destrut, 

E li trahit ben vengut.

P. Cardinal: Razos es. 

Vu que les traîtres seront détruits, et les trahis bien venus.

Dece qu'es destruitz destru l'autre.

Leys d'amors, fol. 47. 

Sitôt qu'il est détruit il détruit l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Destruir. IT. Distruggere. (chap. Destruí: destruíxco o destruíxgo, destruíxes, destruíx, destruím, destruíu, destruíxen; destruít, destruíts, destruída, destruídes.) 

martes, 27 de febrero de 2024

Faina - Falgueira

Faina, s. f., fouine.

La dotzena de fainas e de martrins..., .III. deners.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

La douzaine de fouines et de peaux de martres..., trois deniers.

CAT. Fagina. ESP. Fuina (garduña, rámila, rezmila, marta, martes foina). PORT. Foinha. IT. Faina.
(chap. fagina, fagines, de la familia de la mustela, musteles.)

fagina, fagines; Faina, fouine

 

Fais, s. m., lat. fascis, faix, charge, fardeau.

Per Dieu, aleujatz m' aquest fays!

G. Adhemar: Lanquan vei.

Pour Dieu, allégez-moi ce fardeau.

Que portetz vostra part del fais.

(chap. Que portéu la vostra part del feix.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Que vous portiez votre part du faix.

Loc. Aprendetz, si no us es fays, 

So don m' alegr' e m' irais.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Apprenez, si ne vous est fardeau, ce dont je me réjouis et m'attriste.

Quan pres a quintals et a fais

L'aver que Manuels trames.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il prit à quintaux et à charge la richesse que Manuel transmit.

Dels reys d'Espanha tenh a fais, 

Quar tan volon guerra mest lor.

P. Vidal: A per pauc. 

Je tiens à fardeau, au sujet des rois d'Espagne, de ce qu'ils veulent tant la guerre entre eux. 

Adv. comp. Els menestrals e l'autra gent, 

Tuit a un fais cominalment, 

Corron carieras escobar.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

Les ouvriers et l'autre gent, tous en masse généralement, courent balayer les rues.

Proverb. No valon un fais de pailla.

(chap. No valen un feix de palla; com los catalanistes aragonesos que se están manifestán estos díes a favor del dialecte catalá. Coranta añs después de la declarassió de Mequinensa y que encara estiguen plorán los ploramiques.)

garba, garbes; garbera, garberes; nugo, nugos

Roman de Jaufre, fol. 78. 

Ne valent une faix de paille. 

ANC. FR. Vindrent tous à un faix assaillir ladicte ville.

Monstrelet, t. 1, fol. 136. 

ANC. CAT. Faix (N. E. Los catalanistas inventaron feixistefeixistes; por ejemplo los alucinados miembros del grupo musical Los Draps, fundado en Peñarroya de Tastavins.). ANC. ESP. Fajo. 

ESP. MOD. Haz. IT. Fascio. (chap. Feix, feixos; fascista, fascistes, com los sossialistes HitlerMussolini.)

escudo, Reyes Católicos, fasces, facha, fascistas, fascismo

2. Faissimen, s. m., embarras, étalage.

A cel qui son fin prez garda, 

Non fa ges gran faissimen.

Pierre de Valières: Ja hom que. 

Pour celui qui considère son pur mérite, elle ne fait point grand embarras.

3. Sobrefais, s. m., surcharge, surcroît.

Car per un sobrefais d' afan.

Arnaud Daniel: Amors e. 

Car pour un surcroît de peine.

4. Fayssit, s. m., portefaix.

Ly qual fayssits devo portar tota aquela sal ab sacs de la nau.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.

Lesquels portefaix doivent porter tout ce sel avec sacs du vaisseau.

5. Faysser, Fayser, s. m., portefaix.

Ly dichs fayssers... ab los dichs faysers qui la sal portaran.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.

Lesdits portefaix... avec lesdits portefaix qui porteront le sel.

6. Afaissar, Efaissar, v., affaisser, accabler.

Mas uns malastrus m' afaissa.

Augiers: Era quan l'ivern. 

Mais un malotru m'accable.

D' on lo fuelh e 'l frug s'afaissa.

G. Adhemar: Lanquan vei. 

D'où la feuille et le fruit s'affaisse. 

Part. pas. fig. Nos autres que em cargatz 

De grans peccatz et efayssatz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Nous autres qui sommes chargés et accablés de grands péchés.

(chap. Portafeix, portafeixos siríen los mossos de cárrega, estibadós; en catalá fan aná bastaix, bastaixos, del ocsitá bast, cárrega. Faixero, que es un mote de Valderrobres, ve de faixafaixes, vore mes abán faissa.)

faixa, faixes; faja, fajas

Faisan, Fayhan, s. m., lat. phasianus, faisan.

Cum tormenta temensa e desconortz

Lo faisan qu'es en tal albre pausatz,

On ve l'austor qui es sobremontat.

B. Zorgi: Aissi col.

Comme la crainte et le découragement tourmente le faisan qui est posé en tel arbre, où il voit l'autour qui est monté au-dessus.

Aussels que son aqui en gran habondanssia, que son apellatz fayhans.

(chap. Muixons que ñan aquí en gran abundansia, que se diuen faissans.)

Lett. du Preste Jean à Frédéric, fol. 27.

Oiseaux qui sont là en grande abondance, qui sont appelés faisans.

CAT. Faysá. ESP. Faysan (faisán). PORT. Faisão. IT. Fagiano. (chap. Faissán, faissans.)

Phasianus colchicus, faisán; faissán, faissans

 

Faisol, s. m., lat. faseolus, faséole, haricot.

A lui no dol ni s' irais 

Si 'l datz faisols ab uignos, 

Senes autra bandisos.

R. de Miraval, Gloss. occit., p. 37. 

Il ne lui fait peine ni se fâche, si vous lui donnez haricots avec oignons, sans autre apprêt. 

ANC. FR. Si tu veux manger des pois et faseols, va à Crémone.

Hist. maccaronique, t. I, p. 36.

CAT. Fasol. ANC. ESP. Faseolo (MOD. Judía blanca). PORT. Feijão. 

IT. Fagiolo. (chap. Fesolfesols; están embolicats a una bajocabajoques, bachoca, bachoques.)

 

Faissa, s. f., lat. fascia, lien, bande.

D'una faissa de pali se senh e s lhia.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9. 

Se ceint et se lie d'une bande de drap de soie.

- Lisière de terre.

Vinhas... per fayssas.

(chap. Viñes per faixes o faixons.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. 1. 

Vignes... pour lisières de terre. 

La faissa Bernard d'Unziac.

(chap. La faixa de Bernardo d'Unziac.)

Cartulaire de Sauxillanges. 

La lisière de terre de Bernard d'Unziac.

- Signe, marque.

Per la cropa, una faissa 

Plus blanca que flor de lis.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Par la croupe, une marque plus blanche que fleur de lis.

CAT. Faxa. ESP. Faja. PORT. Faixa, faxa. IT. Fascia. (chap. faixa, faixes; faixó, faixons.)

2. Faissar, v., lat. fasciare, lier, bander, serrer. 

Esquiset son bliaut, faisset se ben, 

Puis montet el chaval de bon alen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54. 

Déchira son bliau, se banda bien, puis monta sur le cheval de bonne haleine. 

Fig. Iferns vos estrenh e us fayssa.

B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar. 

L'enfer vous étreint et vous serre. 

CAT. Faxar. ESP. Fajar. PORT. Faxar. IT. Fasciare. (chap. faixá, faixás: yo me faixo, faixes, faixe, faixem o faixam, faixéu o faixáu, faixen; faixat, faixats, faixada, faixades; farchat, farchats, farchada, farchades; farjat, farjats, farjada, farjades.)

 

Falangia, s. f., lat. phalangiustarentule, espèce d'araignée.

Engendra ffalangias, que so aranhas venenozas.

(chap. Engendre “falangies”, que són arañes venenoses.)

Eluc. de las propr., fol. 167.

Engendre tarentules, qui sont araignées venimeuses.

 

Falb, Faub, Fauve, adj., lat. fulvus, pâle, blême, fauve, terne.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si solelh... si mostra vayr, de diversas colors, designa temps plovios... 

si faub, tempestuos.

Luna, si es falba, significa vens. 

Cum ades sia faub, ades luzent. 

La cara es fauba. 

(chap. La cara está (té) blanca, pálida.)

Eluc. de las propr., fol. 116, 117, 102 et 80.. 

Si le soleil... se montre vair, de diverses couleurs, il annonce temps pluvieux... si pâle, tempétueux. 

La lune, si elle est terne, signifie vents. 

Comme il soit tantôt terne, tantôt luisant. 

Le visage est blême.

Sobre un caval moven, ab coma fauva... 

De pur ardimen ac la color fauva.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Sur un cheval mouvant, avec crinière fauve... 

De pure hardiesse il eut la couleur pâle. 

IT. Falbo.

2. Subfalb, Subfaub, adj., un peu pâle, un peu blême, roussâtre, grisâtre.

Falba o subfalba.

Albenca et subfauba.

Eluc. de las propr., fol. 90 et 265. 

Pâle ou un peu pâle. 

Blanchissante et grisâtre.

3. Faubel, adj., pâle, blême.

Cum per temor hom rog torna faubel.

(chap. Com per temó home roch se torne blanquinós, blanc, pálit.)

En estiu so verts et en yvern faubels.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 198. 

Comme par crainte homme rouge devient blême. 

Sont verts en été et pâles en hiver.

4. Falbenc, Faubent, adj., pâle, verdâtre, roussâtre, terne. 

Boysh,... en yvern es falbenc.

(chap. Lo boix... al ivern está pálit, esblanquit, blanquinós, de coló apagada.)

Berille es peyra falbenca... Sobre totz val... qui es may falbenc. 

Solelh... vers vespre, pallent et faubent. 

Eluc. de las propr., fol. 201, 185 et 116.

Buis,... est roussâtre en hiver. 

Béryl est pierre verdâtre... Vaut au-dessus de tous... celui qui est plus verdâtre.

Le soleil... vers le soir, pâlissant et terne.

5. Subfalbenc, adj., un peu pâle, un peu terne, jaunâtre.

Falbenca et subfalbenca. 

Eluc. de las propr., fol. 58. 

Pâle et un peu terne.

6. Falbelos, adj., pâle, blême. 

Home ebrios en sa cara es falbelos.

Eluc. de las propr., fol. 227. 

Homme ivre est blême en son visage.

7. Falbeza, s. f., pâleur, blêmissement.

Falbeza en la cara es senhal de temor.

Falbeza o palhor.

Eluc. de las propr., fol. 264 et 265. 

Pâleur sur le visage est signe de crainte. 

Blêmissement ou pâleur.

8. Falbeiar, v., pâlir, blêmir.

Fuelhas en ver et en estiu verdeio, en autumpne falbeio.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Les feuilles verdissent en printemps et en été, pâlissent en automne.

9. Falbeleiar, v., pâlir, blêmir. 

De jorn, pert sa fulgor et falbeleia.

Eluc. de las propr., fol. 186. 

De jour, perd son éclat el pâlit.

 

Falc, Falco, s. m., lat. falco, faucon.

Tot atressi cum lo falcx, qui dissen 

Vas son auzelh, quan l'a sobremontat. 

Richard de Barbezieux: Tug demandon. 

Tout de même comme le faucon, qui descend vers son oiseau, quand il l'a surmonté. 

Mas si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Mais si tu veux bon faucon lanier, cherche-le avec grosse tête et avec gros bec. 

Fig.

Lo falcos, fils de l'aigla, que es reys dels Frances.

(chap. Lo falcó, fill del águila o áliga, que es rey dels fransesos.)

Hugues de S. Cyr: Un sirventes.

Le faucon, fils de l'aigle, qui est roi des Français. 

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

(chap. Después tos van tindre temó mes que la grulla al falcó. Este tos es de vosté: vos.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Puis vous craignirent plus que la grue le faucon.

grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Prov. Encar l' er a portar el man l'altruy falco.

Hugues de S. Cyr: Un sirventes. 

Il lui faudra encore porter à la main le faucon d'autrui.

ANC. FR. Et plus isnaus que faux ni espervier

Roman d'Agolant, Bekker, p. 61. 

Puis redévalent plus isnel 

Que ne volent faucs n' arondel.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 24. 

CAT. Falcó. ANC. ESP. Falcon (falcón). ESP. MOD. Halcón. PORT. Falção. IT. Falco, falcone. (chap. Falcó, falcons; lo Falcon es l'avión privat del pressidén del gobern. A Pedro Sánchez li agrade mol gastá perres de tots en este aparato.)

Se vende Falcon, seminuevo, itv y todas las revisiones pasadas, poco consumo, Madrid - Benicàssim 283 euros, una ganga, se vende por falta de presupuestos. Interesados preguntar por Pedro #AdiósPedro

2. Falconier, s. m., fauconnier. 

Sai ben esser falconiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien être fauconnier.

CAT. Falconer. ANC. ESP. Falconero. ESP. MOD. Halconero. 

PORT. Falconeiro. IT. Falconiere. (chap. Falconé, falconés, falconera, falconeres; si es un sagal o sagala: falconeret, falconerets, falconereta, falconeretes.)

Falconé, falconés, falconera, falconeres; si es un sagal o sagala: falconeret, falconerets, falconereta, falconeretes

 

Falda, Fauda, s. f., giron. 

Adormic si 

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la faldeta (falda) de la donsella.)

V. de S. Énimie, fol. 33.

S'endormit dans le giron de la demoiselle.

Quar un effant pauc tenia

En sa fauda que durmia.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Car tenait dans son giron un petit enfant qui dormait.

Viron l'enfant que seya 

Ins la fauda de Maria.

(chap. Van vore lo chiquet assentadet a la faldeta de María; que seya : que estabe situat, assentat, apossentat; ins : adins, a dins, dins.)

Van vore lo chiquet assentadet a la faldeta de María

 

Trad. d'un évangile apocryphe.

Virent l'enfant qui séyait dans le giron de Marie. 

Cascus ne met e fauda aytan can ne pot aportar.

Roman de Fierabras, v. 3370.

Chacun en met en giron autant qu'il en peut emporter.

- Devant, milieu.

Toquiei li las faudas de las sieuas vestiduras, et fuy de contenent garida.

Hist. abr. de la Bible, fol. 63.

Je lui touchai les devants de ses vêtements, et je fus incontinent guérie.

ANC. FR. L'un fiert et l'autre se revange: 

N'y ot aubert, faude ni mange 

Où demourast anel ni maille. 

Trad. ms. de la Consol. (de Consolatione) de Boèce, l. IV, Carpentier, 

t. II, col. 370.

Très riches mantelines

Venans sans plus jusqu'au dessous des faudes.

Octavien de S. Gelais, Verger d'honneur. 

CAT. ESP. PORT. IT. Falda. (chap. Falda, faldes; (a la) faldeta, faldetes.)

 

Falgueira, s. f., bas. lat. filicariafougère.

Falgueira qu'es en boscatge.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La fougère qui est dans le bocage.

CAT. Falguera. (chap. Falaguera, falagueres; ESP. Helechohelechos.)

Falaguera, falagueres; ESP. Helecho, helechos.