Mostrando las entradas para la consulta fesols ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fesols ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de junio de 2026

Silenci, Silenites, Siliqua, Sillaba, Silva, Simi, Simila, Simonia, Simoyssha, Sinalimpha, Sinapi, Sincopa, Sindaracha

Silenci, s. m., lat. silentium, silence.
Loc. Silenci tenia gran. V. de S. Honorat.
Il gardait grand silence.
Fez far silenci, e dix aixi. Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Va fé fé silensio, y va di així; va fé callá y va parlá aixina.)
Il fit faire silence, et parla ainsi.
CAT. Silenci. ESP. PORT. Silencio. IT. Silenzio. (chap. Silensio, silensios.)

Calenta, Lluís, que surts, Companys, Catalunya

2. Silencia, Silentia, s. f., silence.
Fola silentia, laissa en error cels que pogra essegniar.
Trad. de Bède, fol. 81.
Fou silence laisse dans l'erreur ceux qu'il pourrait instruire.
Loc. Garda silencia ab discrecio. Trad. de Bède, fol. 34. 
Garde silence avec discrétion.

Silenites, s. m., silénite, sorte de pierre précieuse.
Silenites si troba en Persa, vert es com herba. Eluc. de las propr., fol. 192.
La silénite se trouve en Perse, verte elle est comme herbe.
(chap. Selenita, selenites, classe de pedra pressiosa; no sempre es de coló verd, ne ñan de blanques. Són cristals de ges, alchez, alchés.)

Selenita, selenites, classe de pedra pressiosa; no sempre es de coló verd, ne ñan de blanques. Són cristals de ges, alchez, alchés.


Siliqua, s. f., lat. siliqua, cosse, gousse.
Alcus naysho dos et dos dins la siliqua. Eluc. de las propr., fol. 210.
Aucuns naissent deux à deux dans la cosse.
- Silique, sorte de légume, 
Siliqua, es legum..., naysh en Siria. Eluc. de las propr., fol. 223.
Silique; c'est légume..., elle naît en Syrie.
ESP. Silicua. IT. Siliqua. (chap. Silicua, silicues, són com la vaina o bajoca dels fesols, pesols, fabes, sigrons, guixes, llentíes, llegums.)

Silicua, silicues, són com la vaina o bajoca dels fesols, pesols, fabes, sigrons, guixes, llentíes, llegums


Sillaba, s. f., lat. syllaba, syllabe. 
Sillaba votz es literals,
Segon los ditz gramaticals,
En 1 accen pronunciada 
Et en 1 trag, d' un' alenada.
Leys d'amors, fol. 6.
La syllabe est son littéral, selon les dits grammaticaux, prononcé en un accent et en un trait, d'une haleine.
Per dig d' una sillaba.
Rambaud d'Orange: Er quan.
Par parole d'une syllabe.
CAT. Sillaba. ESP. Sílaba. PORT. Syllaba, sillaba. IT. Sillaba. (chap. sílaba, sílabes.)

2. Sillabicar, v., syllaber.
L, lunh temps no s pot sillabicar ni ajustar, sino ab vocal. Leys d'amors, fol. 60. 
L, en nul temps ne se peut syllaber ni ajuster, sinon avec voyelle.
Part. pas. Motz sillabicatz es cant las partz d' una dictio trencada son entremescladas am rima o ses rima. Leys d'amors, fol. 7.
Un mot est syllabé quand les parties d'un terme coupé sont entremélées avec rime ou sans rime.

3. Monosillabe, adj., lat. monosyllabus, monosyllabe.
Las dictios monosillabas. Fors de Béarn, p. 1077.
Les mots monosyllabes.
CAT. Monosillabo. ESP. Monosílabo. PORT. Monosyllabo. IT. Monosillabo. 
(chap. Monosílabo, monosílabos, monosílaba, monosílabes, que sol té una sílaba.)

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

Silva, Selva, s. f., lat. silva, forêt, bois.
En silva fo per mi de guerra aucis.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 101. 
En forêt il fut par moi durant guerre tué.
Selva lo fer non doptaria,
Si doncs lo fust socors no li en fazia.
Lanfranc Cigala: Non sai si.
La forêt le fer ne redouterait, si alors le bois ne lui en faisait secours.
Una selva trobero desotz un gran roquier. Roman de Fierabras, v. 177.
Un bois ils trouvèrent dessous un grand rocher.
ANC. FR. En may c' arbre et pré sunt flori,
Et vert de fuelles que joli
Fait ès selves et ès foriés.
Roman du Renart,t. IV, p. 125. 
Li oisel chantent cler en la selve ramée. 
Huon de Villeneuve, Du Verdier, t. II, p. 252.
CAT. Selva. ANC. ESP. Silva. ESP. MOD. PORT. IT. Selva. (chap. Selva, selves.)

2. Silvos, adj., lat. silvosus, plein de forêts, boisé.
Regio... en algus locs mot silvoza. Eluc. de las propr., fol. 173.
Contrée... en aucuns lieux moult pleine de forêts.
ESP. Silvoso, selvoso. IT. Silvoso. (chap. Selvós, selvosos, selvosa, selvoses : ple de verdura : vegetassió : verdó.) 

Simi, s. m., lat. simius, singe.
Lo simi vol contrafar tot cant ve far. Naturas d'alcunas bestias.
Le singe veut contrefaire tout ce qu'il voit faire.
ESP. Simio. (chap. Simio, simios, simia, simies; mono, monos, mona, mones.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

2. Simia, s. f., lat. simia, guenon.
La simia,... cant hom la cassa. Natura d' alcunas bestias.
La guenon,... quand on la chasse.
ESP. IT. Simia.

3. Esshimi, Eshimi, Eschimi, s. m., singe.
So algunas bestias usans del pe e loc de ma, cum es esshimi.
Bazilics, eshimi... nayscho en ela.
Eschimis..., tan es meravelhos lor engenh, que totas causas volo contrafar.
Eluc. de las propr., fol. 61, 158 et 258.
Sont aucunes bêtes usant du pied en place de main, comme est le singe.
Basilic, singe... naissent en elle.
Les singes..., tant est merveilleuse leur adresse, que toutes choses ils veulent contrefaire.

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

4. Eshimia, s. f., guenon.
Las eshimias han lor membre cum de femna. Eluc. de las propr., fol. 258.
Les guenons ont leur membre comme de femme.

Simila, s. f., lat. simila, simile, fleur de farine.
Farina..., la flor ses bren es dita simila. Eluc. de las propr., fol. 208.
Farine..., la fleur sans son est dite simile. 

Simonia, Symonia, s. f., lat. simonia, simonie.
Symonia; et es en ayssi apellada per un encantador que avia nom Symon, que volc acaptar, per deniers, de S. Peyre, la gracia de far miracles.
V. et Vert., fol. 16.
Simonie; et elle est ainsi appelée à cause d'un enchanteur qui avait nom Simon, qui voulut acheter, pour deniers, de saint Pierre, la grâce de faire 
des miracles.
Aus, tu que tens las bailias
E que fas las simonias.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Entends, toi qui tiens les possessions et qui fais les simonies. 
Fo papa per symonia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 140.
Fut pape par simonie.
CAT. ESP. (simonía) PORT. IT. Simonia. (chap. Simonía, simoníes.)

2. Simoniac, Simoniaic, adj., lat. simoniacus, simoniaque. 
Si el o fai, simoniacx sera. Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
S'il le fait, il sera simoniaque.
Simoniaix, encantador,
Luxurios et renovier.
Marcabrus: Pus mos coratge.
Simoniaques, enchanteurs, débauchés et usuriers.
ANC. FR. Et fait as symoniaus voile
De cardonax et d'apostoile. 
Hélinand ou Th. de Malli, Vers sur la Mort.
CAT. Simoniac. ESP. PORT. IT. Simoniaco. (chap. Simoniaco, simoniacos, simoniaca, simoniaques.)

3. Symonial, adj., simoniaque.
Corromputz per symonial heretguia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 77.
(chap. Corromput per simonial (simoniaca) herejía.)
Corrompu par simoniaque hérésie.
IT. Simoniale. (chap. Simonial, simonials.)

Simoyssha, Simossa, s. f., frange, bordure, bourre.
No prec una simoyssha,
Vestirs amb aurfres
Ni 'ls mondanals bes.
Leys d'amors, fol. 28.
Je ne demande une frange, vêtements avec orfroi ni les biens mondains.
Non auze far mesclar ab ceda guela..., ni ab autra bona ceda, simossas d' Anduza. Cartulaire de Montpellier, fol. 193.
Qu'il n'ose pas faire mêler avec soie grége..., et avec autre bonne soie, bourres d'Anduse.
CAT. Simolsa. (chap. Borra, borres; borreta, borretes; trossos, retalls, virutes de tela. En estes virutes y química se fee lo cuero artifissial a Beseit.)

Sinalimpha, s. f., lat. synalaepha, élision, suppression d'une voyelle à la rencontre d'une autre voyelle.
Voyez Diomedis (Diomedes), de Orat., lib. II, col. 437, éd. Putsch.
Sinalimpha, es ostamen de vocal de la fi de dictio, cant al pronunciar.
Leys d'umors, fol. 121.
Élision, c'est retranchement de voyelle de la fin de mot, quant au prononcer. 
CAT. ESP. Senalefa. (ESP. chap. Sinalefa.)

2. Sinalimfamen, s. m., élision.
Volem tractar del sinalimfamen.
Leys d'amors, fol. 60.
Nous voulons traiter de l'élision.

3. Sinalimphar, Sinalimfar, v., élider.  
Part. pas. Cant una dictios fenish en vocal e l'autra comensa per vocal, e, per esquivar hyat, hom osta la vocal de la fi de dictio, adonx aquels motz apelam sinalimphatz.
Aquestas habitutz...son sinalimfadas motas vetz. 
Leys d'amors, fol. 7 et 60.
Quand un mot finis en voyelle et l'autre commence par voyelle, et, pour éviter l'hiatus, on ôte la voyelle de la fin du mot, alors nous appelons ces mots élidés.
Ces articles sont élidés de nombreuses fois.
(chap. Sinalefá : fé sinalefes.)

Sinapi, s. m., lat. sinapi, sénevé, sorte de moutarde.
Sinapis, o mostarda. Eluc. de las propr., fol. 223.
Sénevé, ou moutarde.
(chap. Classe de mostassa, sinapi, sinapis.)

Sincopa, s. f., lat. syncopa, syncope, figure de mots.
Una figura apelada sincopa que osta e tol, de mieg loc de dictio, sillaba o letra.
Leys d'amors, fol. 69.
Une figure appelée syncope qui ôte et enlève, du milieu de mot, syllabe ou lettre.
CAT. ESP. (síncopa) Sincopa. PORT. Sincopa, syncopa. IT. Sincopa, sincope. (chap. síncopa o síncope, síncopes. Tamé es pérduda del coneiximén, patatús, lipotimia, fallo del cor, vore lo pun 4.)

2. Sincopamen, s. m., syncope, retranchement.
Volem tractar del sincopamen. Leys d'amors, fol. 60.
Nous voulons traiter de la syncope.
(chap. Sincopamén, sincopamens.)

3. Sincopar, v., syncoper, retrancher.
Alcunas dictios son que no s podon sincopar ni en letra ni en sillaba.
Leys d'amors, fol. 60.
Aucuns mots sont qui ne se peuvent syncoper ni en lettre ni en syllabe.
Part. pas. Motz sincopatz es cant hom osta del mieg de mot, coma qui ditz cabrol per cabirol. Leys d'amors, fol. 7.
Le mot est syncopé quand on ôte du milieu de mot, comme qui dit cabrol pour cabirol.
CAT. ESP. Sincopar. PORT. Sincopar, syncopar. (chap. Sincopá.)
L'IT. ne fait usage que du part. pas. sincopato.

4. Sincopi, Cincopi, s. m., lat. syncope, syncope, évanouissement.
Sincopi, so es a dire... defalhiment de cor. Eluc. de las propr., fol. 189.
Syncope, c'est-à-dire... défaillance de coeur.
Accideys cincopi, que es apropinquada la mort.
Trad. d'Albucasis, fol. 29.
Arrive syncope, vu que la mort est approchée.
ESP. Síncope. PORT. Sincope, syncope. IT. Sincope, sincopa. (chap. Síncope,  síncopes.)

5. Sincopizament, s. m., syncope.
Zimec.… val contra sincopizament. Eluc. de las propr., fol. 194.
Zimec... vaut contre syncope.

6. Syncopizar, Sincopizar, v., tomber en syncope.
Syncopizar per defalhiment d' esperit.
Cum vezem... en algus qui, per flechotoma, sincopizo.
Eluc. de las propr., fol. 80 et 19.
Tomber en syncope par défaillance d'esprit.
Comme nous voyons... en aucuns qui, par saignée, tombent en syncope.
IT. Sincopizare. (chap. Sincopisá, entrá en síncope. Com veem... en alguns que, per sangría o flebotomía, sincopisen.)

Sindaracha, s. f., lat. sandaraca, sandaraque.
Sindaracha..., es sa color de cinobri et sa odor de solpre.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Sandaraque..., est sa couleur de cinabre et son odeur de soufre.
ESP. (sandáraca) PORT. Sandaraca. IT. Sandaraca, sandaracca.
(chap. Sandaraca, raína groga del ginebre o chinebre, del araar y datres abres pareguts al siprés, cedro, sabina, “cupresáceas.”)

Sandaraca, raína groga del ginebre o chinebre, del araar y datres abres pareguts al siprés, cedro, sabina, “cupresáceas.”

domingo, 3 de mayo de 2026

Sagin, Sain, Sagi, Sai (sagí, sagins)

Sagin, Sain, Sagi, Sai, s. m., lat. sagina, graisse, saindoux.
Sagi, o graysh de leo es medecinal.
Sagi de porc.
(chap. Sagí, o grassa o greix de león es medissinal. Sagí de gorrino o porc.)
Eluc. de las propr., fol. 253 et 270. 
Saindoux, ou graisse de lion est médicinal.
Graisse de porc.
Grana d' api e sains vieills
Mesclat ab mel.
Aitan de sain de trueia.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Graine de céleri et saindoux mêlés avec miel.
Autant de graisse de truie.
Loc. Ieu dic qu' en loc cani
Vai ben sercar sai.
Pierre de Bussignac: Quan lo dous.
Je dis qu'en lieu canin (en chenil) il va bien chercher saindoux.
ANC. FR. Que de saïn l'avoit bien ointe.
Roman du Renart, t. II, p. 250.
Ja n'i troverez
Graisse ne saïn.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 418.
ANC. CAT. Sagin. CAT. MOD. Sagí. ESP. Saín (grasa, lardo).
IT. Saime.
(chap. Sagí, sagins; ensaginada, ensaginades. Recuerdos a la Juanita de "fesols", de Beseit.)

Sagí, sagins; ensaginada, ensaginades; Sagin, Sain, Sagi, Sai, s. m., lat. sagina, graisse, saindoux.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.


Original en castellá:

Capítulo XIII.

De la comisión de los tres higos.

¡Oh!, ¡cuántas clases, especies y géneros de ladrones hay en el mundo! Unos con trajes de caballero, otros con el de pillos. Unos roban desde su casa, a pie firme y a lance seguro; otros en la calle, en el campo, en los caminos; habiéndolos en todas partes y para todo, y estando tan poco libres de ellos los palacios y aun las mismas coronas de los reyes, como la más solitaria aldea y la fruta más ruin del árbol que crece solo en el desierto. Pero en tanta variedad y diferencias de ladrones, cuatreros y tahúres, ningunos más serenos y rematados que los historiadores; y aun presumiendo mucho de honrados sólo porque no hurtan para ellos. Pero por eso el hurto no deja de ser hurto, y el despojo, despojo. A fe, a fe que si los despojados no fueran muertos, generalmente, que no siempre les estuviera bien su atrevimiento.

Ha de saber el lector, que un autor extranjero ha quitado a Pedro Saputo el hecho y comisión de este capítulo, para darlo a un personaje arrapiezo que jamás ha existido, y a quien finge una vida y aventuras tan enatizas como la persona, para entretener a gente música, a mozos de tienda; pajes, lacayos y niños de la escuela. Y luego quiere disimular y realzar la bajeza de su invención con alegorías del tiempo de entonces, que así medren mis enemigos como dicen a la fábula y su puro significado. Siempre han hecho esto los extranjeros; especialmente los italianos y los franceses, habiendo casi llegado a decir aquéllos que el Gran Capitán aprendió a montar a caballo de un padrone que tuvo en la Calabria; y éstos, que Cervantes nació en la tienda de un barbero de Versalles. ¿Qué extraño es, pues, que hombres de tan poco aquel (vergüenza iba a decir) se hayan propasado a quitar a Pedro Saputo la gloria del hecho que referimos? Lo que yo más siento es que lo hayan atribuido a un sujeto de tan poco valor, y cuya ridiculez y desprecio ha corrompido la gracia, ajado el color y revocado la dignidad de la acción en el héroe almudévano.
Pero tendrá su mérito propio, original y primitivo, mal que le pese al menguado biógrafo que adornó con ella la vida de su arrugado monstruoso engendro.

En la explanadilla del cabezo de la Corona había una higuera que nunca jamás había dado fruto, y aquel año produjo tres higos tan hermosos, orondos y extraordinarios, que el concejo determinó enviarlos de regalo a S. M., y nombrando a Pedro Saputo para el encargo y comisión de llevarlos. Mandaron hacer una cesta muy pulida a un cestero de Huesca, el más famoso que había en la ciudad, con tres divisiones para poner los higos separados. Y hecho todo y puestos los higos con buen mullido, entregaron a Pedro Saputo la cesta, diéronle dinero para el viaje, y tomó el camino de la corte.

A poco trecho comenzó a decir entre sí: esto que hacen los de mi lugar es una grandísima sandez, y no sé yo cómo endilgalla para que no lo parezca. Supongo que llego allá: y ¿qué digo? ¿Qué diré a aquellas raposas descoladas de los cortesanos? Y ¿qué dirán cuando vean que desde Almudévar, en Aragón, llevan tres higos a S. M. y pido audiencia y se los quiero presentar y porfío en ello? A mí, es verdad, no me pesa ir a la corte; y o yo no soy Pedro Saputo o los higos ha de vellos y recibillos el rey. Pero ¿cómo haré yo para que esta ignorancia y puerilidad redunde en estimación y crédito de los de mi pueblo? Y así discurriendo fue andando su jornada, y el cuarto día llegó a Alcalá de Henares.

Ya estoy cerca, dijo; y para lo que tengo discurrido, lo mismo son dos higos que tres; me como uno. Y se lo comió y fue adelante. Llegado al sitio que llaman la venta del Espíritu Santo, dijo: para lo que de nuevo he pensado, lo mismo es un higo que dos; me como, pues, el uno, y se lo comió y fue adelante. Llegó, en fin, al Buen Retiro donde a la sazón residía el rey y toda la real familia; y como todo lo llevase muy discurrido, compuesto y considerado, se entró en palacio muy confiado y sereno.

Era entonces lo que privaba en palacio, por ser el gusto dominante, las bufonadas y chocarrerías. De modo que la gracia y mérito de la buena conversación y trato cortesano consistía en chistes, equívocos, conceptillos y agudezas tal vez indecentes, pasando todo por de buena ley a título de discreción y galantería. Supo esto Pedro Saputo cuando pasó la otra vez por la corte; por cierto que se avergonzó de ver tanta bajeza en vez de la majestad y dignidad que correspondía a un imperio tan glorioso, a una corte como la de España, señora de tantos mundos. Pero ahora le pareció que eso mismo le facilitaba su comisión, y esperaba por ese medio salir de ella airoso.

Con efecto, llegó a palacio, y haciendo del bobo pidió ver a S. M., a quien traía un oficio del concepto de Almudévar y con él un regalo que sería contado en los anales del reino por la cosa más estupenda que se habría visto. Preguntáronle al punto los cortesanos qué era lo que traía, y respondió que primero lo había de saber S. M., que ellos lo verían y no lo catarían. Y que no le detuviesen mucho porque era hombre de poca paciencia y se metería en la cámara y aun en la cama de S. M. a pesar de todos. Ellos quisieron divertirse, y deteníanle porfiando por ver lo que traía en la cesta. Él les dijo, continuando siempre en hacer el simple: - Mirad, polillas, que si se me amostazo, echo a correr ahí adentro, descuelgo la espada de S. M. y os conjuro con ella y os mando a por almas de alquiler si hay en la corte quien las alquile, porque vais a quedar sin la vuestra. - ¿Hase visto, dijo uno de ellos, un loco más gracioso? Llevémosle a S. M. que, por san Jorge, ha de gustar mucho de oílle. Y le pusieron en medio de todos y le entraron en la cámara de S. M.

Llegado a la presencia del rey con el oficio o pliego en la mano y la cesta en la otra, le pidió licencia para presentarle un oficio escrito del concepto de su lugar, y S. M. le admitió con agrado, y leído que le hubo dijo: - ¿Conque me traes tres higos? - Sí, señor, aquí están en esta cesta. Y se la entregó a S. M. Abrióla el rey, y no viendo más de un higo dijo: - Aquí sólo hay un higo. - Pues uno, respondió Saputo. - Pero el oficio reza tres, dijo el rey. - Pues tres, respondió el bribón. - Hombre, dijo el rey; el oficio dice que me mandas tres higos y aquí sólo veo uno. - Eso, señor rey, consiste (dijo Pedro Saputo) en que ahí por ahí antes de llegar me he comido yo los otros dos. - ¡Te los has comido! ¿Y cómo has hecho?, preguntó el rey. - Así, respondió Pedro Saputo, y tomándole al rey el higo de la mano se lo comió con mucha gracia y desenvoltura. Los cortesanos que lo vieron celebraron mucho la agudeza, dijeron que chiste como aquél no se había visto; y aun S. M. se alegró y lo celebró también, y favoreció a Pedro Saputo. Así lo había él esperado y no se engañó, conociendo la puerilidad e indignidad de la corte desde el otro viaje. Mandóle el rey que no saliese del palacio sin su orden, y a los cortesanos y caballeros de su casa que le atendiesen y regalasen.

Un día le dijo el rey: - Supuesto que has visto ya mi mesa, ¿te parece si habrá algún príncipe en el mundo que sin traer nada de fuera de sus estados la tenga tan regalada? Y contestó: - Me parece que no, porque no hay ningún reino en el mundo que produzca tanta variedad de cosas y tan excelentes para el regalo de la vida. Pero faltan muchas, señor, en la mesa de V. M., e yo siendo lo que son las tengo cuando quiero mucho más exquisitas, o las como, que es lo mismo. Porque Vuestra Majestad no come el pan de Huesca ni de Andorra. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come el carnero de Monegros. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come las truchas del Cinca ni del río de Troncedo. - No. - Pues yo, sí. V. M. no come los nabos montañeses y de Mainar, ni el cardo ni la escarola de Alcañiz. - No. - Pues yo sí. V. M. no come el queso de Tronchón, el aceite de Fornos, las uvas de Ráfales, las cerezas de Monzón y Torre del Conde, los higos de Maella, ni las granadas de Fraga. - No. - Pues yo sí. V. M. no come la aceituna negra y curada de la Tierra Baja. - No. - Pues yo sí. V. M. no bebe el agua del Gállego o del Cinca. - No. - Pues yo, sí. - ¿Que tan buena es?, pregunto el rey. - Es tan buena, señor, respondió, que además de ser muy ligera, fácil y suave, pura como la luz, delgadísima y la más limpia que corre sobre la faz de la tierra, no padecen de gota ni apoplejías los que la beben; en especial de sus corrientes. - No me has nombrado ningún vino, le dijo el rey. - Señor, no faltan muy especiales, pero por ahora son mejores los de las provincias de Andalucía, que si mis paisanos los aragoneses no tuviesen el talento de hacer de buenas uvas mal vino, mandara V. M. traer del campo de Cariñena y otros, y la hombrearían con los mejores. - Me alegro, le dijo el rey, de que mi reino de Aragón sea un paraíso de la tierra por sus frutos naturales. Algunos ya yo los había oído nombrar, otros ya vienen a mi mesa y aun de los que tú no has nombrado; y otros habían llegado a mi noticia. Pero, en efecto, yo creo que andas un tanto cuanto exagerado en el punto de excelencia. - Señor, replicó él, en Aragón todo está a un nivel, la excelencia de los frutos de la tierra, y la nobleza de los corazones de sus naturales para amar a su rey, y la lealtad de sus pechos para defender su corona. Esta conclusión dejó al rey muy pagado, y más que habló Pedro Saputo con grande ahínco y firmeza, como hombre que sabía lo que decía.

Todos los días solía llamarle el rey a su cámara y holgaba mucho de su discreción y dichos agudos; aunque no tardó en conocer que Pedro Saputo era hombre para más que para hacer reír como un bufón sin asiento ni meollo. Hasta le llamó alguna vez cuando deliberaba con el ministro, y le llegó a pedir su parecer en gravísimos negocios del estado. Por fin se atrevió Pedro Saputo a declarar a S. M. que la comisión y regalo de los higos, como el papel de bobo que estaba haciendo, había sido achaque para introducirse, y todo para tener ocasión de decir a S. M. lo que había observado en el reino.

Las damas de palacio le querían mucho, y jugaban y reían con él por simple y sin malicia, y él se dejaba reír y jugar, y sacaba todo el partido que podía, que no era poco de todos modos. Pero algunas traslucieron muy pronto que su simplicidad era fingida, y le trataban de otra manera y le favorecían más, y se entendían con él para burlarse de algunos caballeros que se tenían por discretos.

Cansóse empero de estar en la corte y de ver constantemente al rey engañado por sus ministros y consejeros; y no atreviéndose a pelear solo una batalla tan recia como la que habría que dar a tantos y tales enemigos del rey y del reino, dijo un día a S. M.: - Señor, si V. M. me da licencia, yo desearía volver a Aragón, porque tengo que cumplir este año un voto a la Virgen del Pilar, y se acercan las fiestas. Sintiólo el rey, porque se había agradado de su buen entendimiento, y quisiera tenerle siempre a su lado. Con todo le respondió: - No te privaré de cumplir tu buena obra; y sabe que tengo envidia a los aragoneses que tan de cerca pueden visitar a aquella señora y madre de todos. Ve, pues, a tu tierra. Pero cuando estés para partir, entrarás, que has de llevar unas letras mías y un encargo de palabra a aquel mi virrey y capitán general. - Señor, dijo Pedro Saputo; yo ya me iría mañana, si V. M. no me ha menester más tiempo en la corte. - Iraste, pues, mañana, respondió el rey; y entiende que si quieres volver, siempre te veré con gusto y si algo me pides no te lo negará tu rey.

Con efecto, le despacharon aquel mismo día; él besó la mano del rey, se despidió de sus amigas y amigos, y cargado de regalos de ellas, salió de la corte y tomó el camino de Zaragoza.

viernes, 12 de abril de 2024

Inducias - Destruir

Inducias, s. f. plur., lat. inducias, renvoi, sursis, délai, trêve.

Quan lo plag es comensat, moltas vegadas aven que las partz queron inducias, so es respech e alongamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Quand le plaid est commencé, plusieurs fois il arrive que les parties demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

Hom deu donar a tot accuzat inducias, o temps dins lo qual se puesca avisar de respondre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 62. 

On doit donner à tout accusé délais, ou temps dans lequel il se puisse aviser pour répondre.

ANC. FR. Comme il eust faict avecques son ennemy induces, que nous disons trêves. Anc trad. des Offices de Cicéron, p. 22.

ANC. CAT. Enducies. ESP. Inducia. PORT. Inducias. IT. Indugià. (chap. Indussia, indussies: a un juissi: retrás, aplassamén; tregua, tregües.) 

Pedro IV de Aragón, El Ceremonioso, Lo Ceremoniós; inducias

Indulgencia, Endulgencia, s. f., lat. indulgentia, indulgence.

Salv autras endulgencias e granz remissions. V. de S. Honorat. 

Sauf autres indulgences et grandes rémissions. 

So son letras de perdon e de la indulgencia. V. et Vert., fol. 75. 

Ce sont lettres de pardon et de l'indulgence. 

Lo papa pot donar indulgencias. L'Arbre de Batalhas, fol. 85. 

Le pape peut donner indulgences. 

CAT. ESP. PORT. Indulgencia. IT. Indulgenzia. (chap. Indulgensia, indulgensies: perdó de pecats o culpes; indult, indults; v. indultá: indulto, indultes, indulte, indultem o indultam, indultéu o indultáu, indulten; indultat, indultats, indultada, indultades.)

2. Endulgensa, s. f., indulgence.

El papa avia altreiada pleniera endulgensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 202.

Le pape avait octroyé indulgence plénière.

IT. Indulgenza.

 

Industria, Endustria, s. f., lat. industria, industrie. 

Per sa propria industria. L'Arbre de Batalhas, fol. 100. 

Par sa propre industrie. 

Per son estudi e per sa endustria. Cat. dels apost. de Roma, fol. 55. 

Par son étude et par son industrie.

CAT. ESP. PORT. IT. Industria. (chap. Industria, industries; aplicassió, treball; puesto aon se produíx; adj. industrial, industrials.)

 

Infern, Yfern, Enfern, Effern, s. m., lat. infernum, enfer.

Cayran lains el foc d' infern arden...

(chap. Caurán adins del foc d' infern ardén.) 

Ins en infern on seretz turmentat. 

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Tomberont là dedans au feu ardent d'enfer... 

Dedans l'enfer où vous serez tourmentés.

Per qu' en yfern fara de totz un mun. 

Serveri de Girone: Del mon. 

C'est pourquoi en enfer il fera un mont de tous. 

Cel que Dieu laisa e 'n enfern te, 

En enfern aura la merce.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

Celui qui Dieu délaisse et tend vers enfer, en enfer aura la récompense.

Pois met l' arma en effern. Poëme sur Boèce.

Puis met l'âme en enfer. 

Als inferns descencio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Descente aux enfers. 

ANC. FR. En enfern qui regeirat à tei?

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 6. 

Se jo descendrai à enfern tu i es.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. Infiern. ESP. Infierno. PORT. IT. Inferno. (chap. Infern, inferns.)

2. Infernal, Yfernal, adj., lat. infernalis, infernal.

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Aux feux infernaux vous brûlerez, sans faute. 

D' ont es issitz tan grans mals 

En cossir et en digz durs 

Et en fols faitz infernals.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

D'où est sorti si grand mal en pensée et en paroles dures et en folles actions infernales.

CAT. ESP. PORT. Infernal. IT. Infernale. (chap. Infernal, infernals.)

3. Infernar, Enfernar, v., damner.

Aus, tu que Gleyza governas 

E cobeitas e campernas 

L' autruy dreg! Del tort t' infernas. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Ouïs, toi qui gouvernes l'Église et convoites et attaques le droit d'autrui!

Du tort tu te damnes. 

Per que s destrui e s' enferna.

Bertrand de Born: Greu m' es. 

C'est pourquoi il se détruit et se damne. 

Fig. Fas sirventes per esquerna

D' amor qu' en aissi s' enferna, 

Que las joves an levada taverna.

Alb. Caille: Aras quan.

Je fais sirvente par raillerie d'amour qui se damne tellement, que les jeunes [femmes] ont ouvert taverne. 

ESP. Infernar. (chap. Inferná, infernás, aná al infern, condenás: yo me inferno, infernes, inferne, infernem o infernam, infernéu o infernáu, infernen; infernat, infernats, infernada, infernades.)

 

Infimos, adj., lat. infimus, infime, bas, enfoncé. 

Loc humit, gras, infimos. Eluc. de las propr., fol. 217. 

Lieu humide, gras, bas. 

CAT. Infim. ESP. (ínfimo) PORT. IT. Infimo. (chap. ínfiminfims, ínfima, ínfimes: baix, afonat.)

 

Inflacio, s. f., lat. inflatio, enflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Alguna inflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52 et 81.

Prend enflure et désenflure.

Aucune enflure. 

ESP. Inflación. PORT. Inflação. IT. Infiagione. (chap. Inflassió, inflassions : creixcuda, aumén dels preus; unfló, unflós.)

2. Enflazon, Eflazo, s. f., enflure.

Aquella confection

Pauzatz als pes; per enflazon

Ben bona es, e petit costa.

(chap. literal: Aquella confecsió poséu als peus; per a unfló (o inflamassió) ben bona es, y poc coste.)

Deudes de Prades, Auz. cass., fol. 21.

Posez aux pieds cette préparation; pour enflure elle est bien bonne, et coûte peu.

Fig. Per eflazo d' ergoil. Trad. de Bède, fol. 45. 

Par enflure d'orgueil.

3. Enflament, Eflamen, s. m., enflure, irritation.

Aquela calors e aquel eflamens si sento e s' amortisso e esdeveno suau e pazible. Trad. de Bède, fol. 42.

Cette chaleur et cette enflure se sentent et s'amortissent et deviennent douces et paisibles.

Fig. Que per aventura... detracions, enflament, departiment non sian entre vos. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Que par hasard... détractions, irritation, sédition ne soient entre vous.

4. Inflatiu, adj., gonflatif, propre à enfler.

(chap. inflamassió, inflamassions, v. inflamá, inflamás; unfló, unflós.)

Viandas grossas et inflativas. Eluc. de las propr., fol. 81.

Aliments grossiers et gonflatifs.

ESP. Inflativo (N. E. que hincha o infla. Chap. unflatiu, unflatius, unflativa, unflatives : que fa unflá, com los sigronsfesols, col, etc.).

5. Enflar, Eflar, Uflar, v., lat. inflare, enfler, gonfler.

So es gota que pels pes pren,

Et azoras los fai enflar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

C'est goutte qui par les pieds prend, et aussitôt les fait enfler. 

Fig. Scientia efla, charitaz edifia. Trad. de Bède, fol. 35. 

Science enfle, charité édifie. 

Part. pas. Esperitz te lo cors uflat. Brev. d'amor, fol. 8. 

Le souffle tient le corps enflé.

CAT. ESP. Inflar. IT. Infiare. (chap. Unflá, unflás: yo m' unflo, unfles, unfle, unflem o unflam, unfléu o unfláu, unflen; unflat, unflats, unflada, unflades.)

6. Dezinflacio, s. f., désenflure.

Pren inflacio et dezinflacio.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Prend enflure et désenflure.

(chap. Desunfló, desunflós.)

7. Desenflar, Deseflar, v., désenfler, dégonfler.

Tos ventres deseflaria.

Lo ventre sy desenflara per la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 79 et 101.

Ton ventre désenflerait. 

Le ventre se désenflera par la bouche.

CAT. Desinflar. (ESP. Desinflar, deshinchar. Chapurriau desunflá, desunflás: desunflo, desunfles, desunfle, desunflem o desunflam, desunfléu o desunfláu, desunflen; desunflat, desunflats, desunflada, desunflades.)

8. Roflamen, s. m., ronflement, explosion.

Fig. La freida vianda endursis los nervis e las venas e lo coratge e la servela, e esmov lo roflamen de las malvasas humors.

Liv. de Sydrac, fol. 33.

La nourriture froide endurcit les nerfs et les veines et le coeur et la cervelle, et excite l'explosion des mauvaises humeurs.

 

Infligir, v., lat. infligere, infliger.

Part. pas. La pena infligida. Fors de Béarn, p. 1089. 

La peine infligée. 

ESP. PORT. Infligir. (chap. Infligí: infligixco o infligixgo, infligixes, infligix, infligim, infligiu, infligixen; infligit, infligits, infligida, infligides.) 

 

Inhilar, Enilhar, Endillar, v., lat. hinnire, hennir.

Cavals inhila. Leys d'amors, fol. 128.

(chap. Lo caball relinche.)

Le cheval hennit.

El cavals es totz enrabiatz... 

Brama, crida et endilla.

Roman de Jaufre, fol. 84. 

Le cheval est tout enragé... il brame, crie et hennit. 

Part. prés. Poli ama mot sa mayre et la siec on que ane, et si la pert sona la enilhan. Eluc. de las propr., fol. 246.

Le poulain aime beaucoup sa mère et la suit où qu'elle aille, et s'il la perd il l'appelle hennissant.

(chap. Relinchá: relincho, relinches, relinche, relinchem o relincham, relinchéu o relincháu, relinchen; relinchat, relinchats, relinchada, relinchades; s. m. relincho, relinchos : sonido dels caballs, mules, potros, potres.) 

 

Inpetige, s. f., lat. impetiginem, gratelle.

Inpetige es corrupcio d'humor intercutanea ab pruzor.

Eluc. de las propr., fol. 98.

Gratelle est corruption d'humeur intercutanée avec démangeaison.

IT. Impetigine, impetiggine.

(chap. Sarna, tiña, picassó; en fransés gratelle, de gratar : rascá.)

 

Insidia, s. f., lat. insidias, embûches, piéges.

Non doptan los aguah ni las insidias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 194. 

Ne redoutant les aguets ni les piéges. 

ANC. ESP. PORT. IT. Insidia. (chap. Insidia, insidies.)

2. Insiador, s. m., lat. insidiator, qui tend des embûches, insidiateur, trompeur, malfaiteur.

Insiadors publics. Priv. concile par les R. d'Angleterre, p. 17. 

Insidiateurs publics.

ESP. PORT. Insidiador. IT. Insidiatore. 

(chap. Insidiadó, insidiadós, insidiadora, insidiadores.)

3. Encidiar, v., lat. insidiari, dresser des embûches, insidier, épier, surprendre.

Part. pas. Lo qual fo encidiatz e aguachatz per son sogre, e mortz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30. 

Lequel fut insidié et guetté par son beau-père, et tué. 

CAT. ESP. PORT. Insidiar. IT. Insidiare. (chap. Insidiá: insidio, insidies, insidie, insidiem o insidiam, insidiéu o insidiáu, insidien; insidiat, insidiats, insidiada, insidiades.)

 

Instigar, Istiguar, v., lat. instigare, instiguer, exciter, pousser, animer.

Per instigar lor a conversio. Eluc. de las propr., fol. 6.

(chap. Per a instigáls a conversió.)

Pour instiguer eux à conversion. 

Clotari los enduh e 'ls istiguet de far los mostiers.

(chap. Clotari los va induí y los va instigá de fé los monasteris.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 84.

Clotaire les induisit et les excita à faire les monastères.

CAT. ESP. PORT. Instigar. IT. Instigare. (chap. Instigá: instigo, instigues, instigue, instiguem o instigam, instiguéu o instigáu, instiguen; instigat, instigats, instigada, instigades.)

2. Istiguatio, s. f., lat. instigatio, instigation, excitation, incitation. 

Per la istiguatio del demoni.

Per la istiguatio de la reyna.

(chap. Per la instigassió del dimoni o demoni.

Per la instigassió de la reina o reyna.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50 et 80.

Par l'instigation du démon. 

Par l'instigation de la reine.

CAT. Instigació. ESP. Instigación. PORT. Instigação. IT. Instigazione.

(chap. instigassió, instigassions.)

3. Istiguador, s. m., lat. instigator, instigateur.

Lo qual era istiguador d' aquela malvada doctrina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Lequel était instigateur de cette mauvaise doctrine.

CAT. ESP. PORT. Instigador. IT. Instigatore, istigatore. (chap. Instigadóinstigadós, instigadora, instigadores. Artur Quintana Font va sé l' instigadó de la rabia catalanista al Matarraña y arreu d'Aragó

Se morirá lo gos pero la rabia continuará en los atres gossos y gosses infectats e infectades.)

Artur Quintana Font

4. Istigament, s. m., excitation, picotement.

Ve als ronhos, els quals engendra aigu istigament et pruziment.

Eluc. de las propr., fol. 62.

Vient aux rognons, auxquels engendre quelque picotement et démangeaison.

ANC. CAT. Instigament. IT. Instigamento, istigamente (istigamento). (chap. Instigamén, instigamens: exitassió, exitassions.)

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús

 

Instructio, s. f., lat. instructio, instruction. 

Necessari a comuna instructio. Eluc. de las propr., fol. 156. 

Nécessaire à commune instruction.

A instructio e a memoria. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 40. Pour instruction et pour mémoire. 

CAT. Instrucció. ESP. Instrucción. PORT. Instrucção. IT. Instruzione, istruzione. (chap. Instrucsió, instrucsions.)

2. Istruidor, s. m., lat. instructor, instructeur, maître, guide.

So nostres istruidors en dubietat, liberadors de captivitat.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Sont nos maîtres en doute, libérateurs de captivité.

ANC. CAT. ANC. ESP. (MOD. Instructor) PORT. Instruidor. IT. Instruttore. (chap. Instructó, instructós, instructora, instructores; instruidó, instruidós, instruidora, instruidores.)

3. Instrument, Instrumen, Estrument, Estrumen, Esturmen, s. m., lat. instrumentum, instrument, outil.

Portan los esturmens cascus

Qu' el poguesson desclavelar.

Passio de Maria.

(chap. literal: Portán cadaú los instrumens (ferramentes) per a que lo pugueren desenclavá. Passió de María. Jessús a la creu.)

Portant chacun les instruments pour qu'ils le pussent déclouer.

Te han dejado hecho un Cristo

- Instrument de musique.

Veian si s' acordon gen 

L' auzelh e nostre estrumen.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Qu'ils voient si s'accordent bien les oiseaux et nos instruments.

Ab trompas et ab corns et ab d'autres esturmens. Philomena. 

Avec trompettes et avec cors et avec d'autres instruments.

Fig. El temps es esturmens 

Ab que la vida fa.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Le temps est instrument avec quoi la vie agit.

- Acte public.

Ara digam d'aquelas provansas que son faitas per estrumentz, so es per cartas. Trad. du Code de Justinien, fol. 29. 

Maintenant parlons de ces preuves qui sont faites par instruments, c'est-à-dire par titres. 

De aysso receub instrumen. Tit. de 1391, de Périgueux. 

De cela reçut acte.

En lo present instrument son contengudas.

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 356.

Dans le présent instrument sont contenues.

ANC. ESP. Nin estrument nin lengua, nin tan claro vocero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 9. 

CAT. Instrument. ESP. MOD. PORT. Instrumento. IT. Strumento.

(chap. Instrumén, instrumens.)

4. Instrumental, Istrumental, adj., instrumental, qui sert d'instrument.

V sens corporals qui han membres instrumentals defora.

Cors... organizat e format ab membres istrumentals.

Eluc. de las propr., fol. 17 et 13.

Cinq sens corporels qui ont membres instrumentaux au dehors.

Corps... organisé et formé avec membres instrumentaux.

CAT. ESP. PORT. Instrumental. IT. Strumentale. (chap. Instrumental, instrumentals.)

5. Istrumentalment, adv., instrumentalement.

Virtut natural obrant per calor istrumentalment.

(chap. Virtut natural obrán per caló instrumentalmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Vertu naturelle opérant par chaleur instrumentalement.

CAT. Instrumentalment. ESP. Instrumentalmente. IT. Strumentalmente. (chap. instrumentalmen.)

6. Instructiu, adj., instructif.

Instructiva informacio. Eluc. de las propr., fol. 1.

(chap. Instructiva informassió.)

Instructif enseignement.

ESP. PORT. Instructivo. IT. Instruttivo. (chap. Instructiu, instructius, instructiva, instructives.)

7. Estruyre, v., lat. instruere, instruire.

Entro 'l jorn que intron los novels, los cossols vielhs los devon estruyre et enformar de totas las cosas. Cartulaire de Montpellier, fol. 191.

(chap. Hasta 'l día que entron los nous, los consuls vells los deuen instruí e informá de totes les coses.) 

Jusqu'au jour qu'entrent les nouveaux, les anciens consuls doivent les instruire et informer de toutes les choses.

CAT. ESP. PORT. Instruir. IT. Instruire, istruire. 

(chap. Instruí, instruís: yo m' intruixco o instruixgo, instruíxes, instruíx, instruím, instruíu, instruíxen; instruít, instruíts, instruída, instruídes.) 

8. ConstructioCostructio, s. f., lat. constructio, construction, structure.

Sobre la costructio dels murs. Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Sur la construction des murs.

baldosas, antideslizante, al revés, cemento cola

- En terme de grammaire.

A penas sap hom on se comensa la constructios. Leys d'amors, fol. 134.

(chap. Apenes sap hom (se sap) aon escomense la construcsió.)

A peine sait-on où se commence la construction.

CAT. Construcció. ESP. Construcción. PORT. Construcção. IT. Costruzione. (chap. Construcsióconstrucsions.)

Chiringuito, Azud, Assut, Beceite, Beseit

9. Constructiu, Costructiu, adj., constructif, propre à construire.

O son... costructivas.

Constructiva, construens.

Leys d'amors, fol. 27 et 39. 

Ou sont... constructives. 

Constructive, construisant.

(chap. Constructiu, constructius, constructiva, constructives.)

10. Construire, Costruire, v., lat. construere, construire, établir.

Fig. So nos retrai Marcabrus;... 

Segon qu' el nos o costrus. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Cela nous rapporte Marcabrus;... selon qu'il nous l' établit.

- En terme de grammaire.

Declinar e costruire e far derivamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Décliner et construire et faire dérivations. 

Part. prés. Constructiva, construens. Leys d'amors, fol. 39. 

Constructive, construant.

CAT. ESP. PORT. Construir. IT. Costruire. (chap. construí: construíxco o construíxgo, construíxes, construíx, construím, construíu, construíxen; construít, construíts, construída, construídes.)

11. Destruccio, Destruction, s. f., lat. destructionem, destruction, ruine.

Ar podes elegir 

La patz de la ciptat o la destruction.

V. de S. Honorat. 

Maintenant vous pouvez choisir la paix de la cité ou la destruction.

La destruccio d' aquesta ciutat. L'Arbre de Batalhas, fol. 34.

(chap. La destrucsió d' esta siudat.) 

La destruction de cette cité.

La bocha de fol es sa destructios. Trad. de Bède, fol. 43. 

La bouche du fou est sa destruction. 

CAT. Destrucció. ESP. Destrucción. PORT. Destruição. IT. Distruzione.

(chap. Destrucsió, destrucsions.)

12. Destructiu, adj., lat. destructive, destructif.

Adonx es destructiva. Leys d'amors, fol. 45.

Alors est destructive.

Naturalment es destructiva. Eluc. de las propr., fol. 26.

Naturellement est destructive.

CAT. Destructiu. ESP. Destructivo. IT. Distruttivo. 

(chap. Destructiu, destructius, destructiva, destructives.)

13. Destruzimen, Destruzemen, Destruimen, s. m., ruine, destruction. An pres dan e gran destruzimen. 

Cardinal: Ricx hom. 

Ont pris dommage et grande ruine. 

Car cel que a destruimen 

Met lo sieu.

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Car celui qui met le sien à destruction. 

Met a totz destruzemens.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Met à toutes destructions.

ANC. FR.

De Richart vont quérant li destruiement. Roman de Rou, v. 3211.

Tant i fu li destruiemenz. B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 101.

CAT. Destruiment. ANC. ESP. Destruimiento. PORT. Destruimento. 

IT. Distruggimento. (chap. Destruimén, destruimens.)

14. Destruydor, s. m., lat. destructor, destructeur.

Enfern, yeu serai destruydor tieu. Hist. abr. de la Bible, fol. 74.

(chap. Infern, yo siré (seré) ton destructó (destruidó).) 

Enfer, je serai ton destructeur.

CAT. Destructor. ESP. (MOD. Destructor) PORT. Destruidor. IT. Distruttore. (chap. destructó, destructós, destructora, destructores; destruidó, destruidós, destruidora, destruidores.)

14. Destruir, v., lat. destruere, détruire, ruiner, consumer. 

Man que meta totz sos affics 

En destruir els pagans de lai.

P. Vidal: Pus ubert. 

Mande qu'il mette tous ses soins à détruire les païens de là.

Atressi cum la candela 

Que si meteyssa destruy

Per far clardat ad autruy.

P. Raimond de Toulouse: Atressi. 

Tout ainsi comme la chandelle qui elle-même se consume pour faire clarté à autrui. 

Fig. Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire enfer que le diable possédait. 

Part. prés. subst. Quar als destruzens

Deu venir destruzimens. 

P. Cardinal: Lo mons es. 

Car aux détruisants doit venir destruction.

Part. pas. Que 'l traytor seran destrut, 

E li trahit ben vengut.

P. Cardinal: Razos es. 

Vu que les traîtres seront détruits, et les trahis bien venus.

Dece qu'es destruitz destru l'autre.

Leys d'amors, fol. 47. 

Sitôt qu'il est détruit il détruit l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Destruir. IT. Distruggere. (chap. Destruí: destruíxco o destruíxgo, destruíxes, destruíx, destruím, destruíu, destruíxen; destruít, destruíts, destruída, destruídes.)