Mostrando las entradas para la consulta fallo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fallo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.


Original en castellá:

Capítulo XV.

Del pleito del sol.

Este capítulo, discreto lector, no quisiera que lo leyeses, porque vas a decir: trufa, trufa: y ya ves que esto es contra mi crédito y la estimación del libro. Bien me he dicho a mí mismo, que no debía escribirlo; pero me he respondido, que yo no tengo la culpa de que la tradición haya conservado este hecho. Y para descargo de mi conciencia debo manifestar que yo lo creo o no lo creo; y que si ha sucedido, quizá no fue en Almudévar, pues hay quien lo atribuye a otro pueblo, y aun a otros. Vamos al caso.

Dicen, pues, que mientras Pedro Saputo estuvo en la corte, pusieron los de su lugar pleito al sol, y que cuando llegó a Zaragoza y después que le hubieron saludado todos, le llamaron un día a la plaza en donde estaba ayuntado el pueblo, y le dijo uno del concejo: - Con mucho deseo, oh hijo nuestro Pedro Saputo, esperábamos tu venida al lugar para darte cuenta de una cosa que hemos hecho y que tú con tu mucha agudeza y sabiduría nos has de ayudar a llevar a buen cabo y final cumplimiento. Has de saber que habrá un mes pusimos un pleito al sol... Apenas oyó esto Pedro Saputo, dijo: - ¡Pleito al sol! Y respondió uno de la plaza: - Pleito al sol, sí, pleito al sol; porque siempre nos fiere de frente en el camino de Huesca. ¿Vamos allá? Nos fiere la cara; ¿venimos de allá?, nos torna a ferir la cara. Y el otro día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas les sucedió que de así ferirles el sol se tornaron cegatos; y como esto aconteció ya a otros en otras ocasiones pasadas no queremos que nos acontezca a todos, hoy uno, mañana dos, porque después los de otros lugares nos farán mueca y nos llamarán ojitos y guiñosos. Por eso hemos puesto pleito al sol, y hasta que le ganemos y no nos fiera más de cara en el camino de Huesca, no hemos de parar. Y ya puedes tú que eres tan agudo y tan aquel, mirar y fer que esto no se pierda y trabajar con los jueces y letrados, que al fin bien los pagamos, que yo dié el otro día una ovella que me tocó para los gastos.

- Pero, señores, dijo Pedro Saputo: ¿es posible que habéis caído en la mengua que estáis diciendo? ¿Pleito al sol habéis puesto? ¿Qué dirán los otros pueblos? - Que digan lo que quieran, respondió otro bárbaro de la turba; más vale que digan eso que no tornarnos cegatos y después no valgamos para cosa, y nos fagan la figa y no lo veigamos. Y ya puedes traballar si no a volar a d'icho lugar, que parece que desde que has estado en la corte del rey ya no te conocemos. Y a estas palabras siguieron otras más altas, acalorándose la gente de modo que Pedro Saputo hubo de ceder, y haciendo señal de querer hablar, se sosegaron y callaron, y él les dijo: - Yo os doy palabra que el pleito se acabará en breve, que no durará una semana, y que lo ganaremos. - ¡Bien! ¡Bien! ¡Viva Pedro Saputo! Y se deshizo la junta. Preguntó quién era el letrado que defendía a Almudévar, y fue a verse con él y las demás piezas de aquel juego.

El letrado le dijo que efectivamente le habían pedido los de Almudévar que les escribiese una demanda y querella contra el sol, porque les daba de cara cuando venían a Huesca y cuando se volvían al lugar, y que le querían poner pleito; que primero les dijo que era un disparate, pero que no pudo disuadirles; que después los quiso arredrar con los gastos que ocurrirían, y que a esto habían respondido que no faltaría dinero; y que en efecto después había sabido que se escotaban y reunían una cantidad muy considerable. Por esta relación vio Pedro Saputo que no había lo que él sospechara de estafas y malicia; se rió con el letrado, se estuvo paseando por allí dos días, y al tercero por la tarde se volvió a Almudévar discurriendo antes el modo de salir del paso, dejando a los de su lugar por tontos hasta la consumación de los siglos.

Convocó al pueblo por la mañana, y le dijo desde unas piedras que habían sido cimiento y pie de una cruz: - Hijos de Almudévar, os participo que hemos ganado el pleito al sol... No os alborotéis; oíd: ya no os volveréis cegatos, ni os podrán llamar ojitos y guiñosos, porque no lo seréis. La cosa ha pasado de esta manera. Después de ver lo que se alegó de nuestra parte y lo que contestó la contraria, fui al juez y le hablé largamente de la tirria que nos tiene el sol, y de su terquedad y trece de cuenta en herirnos siempre de cara; y en fuerza de mis reflexiones ha sentenciado a nuestro favor; e yo tomando una copia de la sentencia me la puse en este secreto de mi gabán, y es del tenor siguiente (¡cómo levantaron la cabeza y abrían la boca para escucharla!): «En la ciudad de Huesca, a los siete días del mes de noviembre del año a Nativitate mil y tantos diez catorce, yo el infrascrito juez, alcalde, corregidor, tribunal y definidor de causas, pleitos y querellas de la tierra y los planetas de cielo; en la instancia que se sigue por el consejo y villa de Almudévar contra el procurador Benito Gómez nomine y de parte del sol de España; atento a lo que por ambas partes se ha alegado, y remitiéndome al proceso en todo caso tam in preses cuam in futurum, declaro y fallo en justicia, ley, conciencia, y razón, y en nombre y voz de la católica majestad del rey nuestro señor (que Dios guarde), que el concejo y Villa de Almudévar no pide ninguna gollería ni lo que dicen cotufas en el golfo, sino lo que hace muchos años y aun siglos que pudieron pedir con el mismo derecho y justicia que agora, y que el sol en adelante no sea osado de ferilles de cara cuando vengan de Huesca y se vuelvan por la mañana...» Aquí no pudo ya contenerse la multitud, y tiraron los sombreros al aire gritando: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y duró un rato la algazara y jubilación de la victoria.

Así que se desfogaron, continuó Pedro Saputo y les dijo: - Agora de ese dinero que habéis recogido, que según he calculado pasa de mil libras jaquesas, se podría hacer un pozo de piedra para tener agua abundante y buena en todo tiempo, con una balsa inmediata, de la cual se podría pasar el agua lluvial después de clarificada. - ¡No, no!, gritó una voz de la turba. ¿Agua dices? Aun la del cielo nos incomoda. Si heses dicho una fuente o un pozo manantillo de vino, entonces sí que heses acertado; pero d'agua, ¡bien empleado dinero! En otra cosa lo podemos emplear. Oíd lo que m'ocurre: por ahí se están cayendo los muros y arruinándose a toda priesa, y día y noche tenemos o lugar abierto; compónganse los muros y fagamos unas puertas bien fuertes para cerrar de noche que no entren os ladrones y no vuelva a suceder o fecho de la semana pasada, que entraron a media noche, mataron perros, asustaron a la comadre y el hornero viejo, y se llevaron a filla de Jorge Resmello, a Resmella, pues ya la conocías; y la volverán, sí, gora un rasco, o la dejarán que no valdrá para cosa. Esto, es lo que hemos de fer con ese dinero. Y aplaudieron todos al que eso dijo; y Pedro Saputo calló, se encogió de hombros, y se fue a su casa, imaginando en la ligereza y facilidad del vulgo que en una hora muda de afectos, aclamando con vivas y amenazando de muerte.

Pero, en efecto, el lector debe atenerse a lo que he dicho al principio: a saber, que este hecho es puro cuento, porque tanta simplicidad, tan gran tontería, no cabe en hombres que andan con dos pies y tienen los ojos en la cara. Hay quien asegura que fueron los de Loharre los del pleito del sol; digo lo mismo. Y también lo he oído de un pueblo de Galicia y de dos de Andalucía. Pero de éstos y de todos, lo dicho, dicho. Conque el lector se servirá tener este capítulo por no escrito; o de lo contrario le mando desde aquí para malévolo y le acuso de burlón y enemigo de la paz de los pueblos.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.


Original en castellá:

Capítulo X.

Extraordinaria aplicación de Pedro Saputo.

Zotes los padres, zotes los maestros, zotes los vecinos y zote el siglo, más valdría no nacer, o no estudiar nada y vivir solo o irse a los montes si uno supiese que allí había de topar una compañera de trato confortante y recreativo. Dichoso de Pedro Saputo, que aunque dio con muchos zotes supo librarse de ellos y hacerles la higa. Yo, fuera de mi padre... No quiero decir lo demás. Sobre que tengo amigos y amigas del alma que así estoy en mandarlos para zotes, como en creer hombres de pro a los faramallas, charlatanes, embaidores e hipócritas que se nos venden por Licurgos suscitados de la providencia para remediar la España y reformar el mundo.

Había nuestro niño pintor oído hablar al maestro Artigas de autores y libros del arte, y le suplicó al señor cura le hiciese traer cuantos de ellos se encontrasen; y en dos o tres meses tuvo los más de los que entonces se conocían. Púsose a estudiarlos con mucha afición y no menos constancia, y por las mañanas y las veladas pasaba casi todo el tiempo en ello, sin olvidar al mismo tiempo y de ahí a unos días los otros ejercicios, alternando luego el trabajo por horas y aun por días según el rumor o la disposición, porque tenía por máxima el no violentarse nunca ni cansarse en un ejercicio. Conque estudiaba, dibujaba, pintaba, esculpía, torneaba, repasaba la solfa, y tocaba los varios instrumentos que sabía. A su madre le dijo que no fuese más a lavar ropas ajenas, sino que buenamente sirviese en casa a las personas de más estado del pueblo en lo que le pareciese; y que aun esto le daba el corazón que duraría poco tiempo, y entre tanto se fuese tratando con alguna más estimación y decencia.

Por capricho pintó en una tabla un nido de golondrinas en el acto de llegar la madre con el cebo, ya comenzando a echar pluma los pequeñuelos, y la enclavó por la noche desde una ventana en un madero de los que formaban el alero del tejado, que no era alto; y por la mañana muy tempranito lo estaban apedreando los muchachos de la calle desatinándose porque no podían siquiera hacer huir a la madre, y llamándola maldita porque había hecho allí el nido sin verlo ellos. Sintiólo Pedro Saputo, y salió y quitó la tabla, quedando los muchachos corridos por una parte, y por otra riéndose de sí mismos. Corrió la voz y vinieron a ver la pintura infinitas personas; mas él les dijo que no podía verse de cerca, sino en el alero y desde la calle; y así la tornó a poner en su lugar, y todo el pueblo venía a ver aquel prodigio de un niño de catorce años. Que si no se perdiera en su muerte, quizá hubiera sido otro Yalisso, el cual fue un perro pintado en un cuadro con tal perfección, que parecía le representaba rabioso, y costó guerras por haberlo, y al fin, después de muchos tiempos, fue traído del Asia a Roma y dedicado por Augusto César en el Capitolio.

Pintó en aquel año dos salas, una de un beneficiado rico, y otra del hidalgo padre de Eulalia, el cual, para acabar de borrar la memoria de las palabras que dijo a la madre de Pedro Saputo, le hacía más favor que nadie en el lugar. Y en verdad, aunque el niño era tan generoso, no podía olvidar del todo las dos últimas expresiones que usó contra él y su madre; y eso que no comprendía aún toda la malicia que encerraban. Murió desgraciadamente el hidalgo cuando estaba pintando el último lienzo de su sala, que la concluyó no obstante; pero añadió en lo alto dos ángeles en ademán de tender sobre el cuadro un velo blanco de crespón con orla negra. Y puso aún allí otro primor; y fue que en aquellos ángeles hizo el retrato de Eulalia y el suyo saliendo tan bien, que parecía les hubiesen cortado las cabezas y pegándolas a los cuerpos desnudos de los ángeles.

Como ya seguía las reglas del arte y sabía componerlas con la naturaleza, y ésta y aquéllas con su gusto, advirtió entonces muchos defectos en las pinturas de la capilla de la Corona; y pidió licencia para poner un rótulo que declaraban quién las había hecho y la edad que tenía. Pero la obra mejor, la obra de más mérito, y lo dijo él cuando ya no podía equivocarse, fue siempre el nido de golondrinas, el cual le quisieron comprar algunos, habiendo quien le mandó por él hasta cuarenta escudos de oro, que para los conocedores que podía haber en un pueblo como Almudévar, es mucho sin duda. Perdióse, como he dicho, en su muerte, así como otras cosas de mucho primor y valor que había en su casa.

Entre los libros de pintura vinieron también dos en latín y uno en italiano, y dijo: pues yo estas lenguas he de aprendellas. Y con efecto se puso a estudiar la latina, y en una semana aprendió los nominativos y las conjugaciones, porque su memoria era asombrosa. Mas no le permitieron seguir este estudio las dos obras de pintura que tuvo en el pueblo.

Su buena madre recordaba ahora muchas veces la profecía de la gitana, pero callaba por no decir el engaño con que la habían seducido, exponiéndose además a no ser creída, puesto que su honestidad y mucho juicio la abonasen para cuanto quisiese decir en su defensa. Mas después de bien pensado lo dejaba, y resumía todas sus reflexiones en estas cristianas palabras: Dios me perdone aquel yerro y no me dé todo el bien en esta vida.

martes, 27 de febrero de 2024

Falhir, Faillir - Falsar

Falhir, Faillir, v., lat. fallere, faillir, faire une faute, manquer. 

Cel qui ve son bon amic faillir,

Molt l' ama pauc, si no ill l'o ausa dir. 

R. Bistors: Non trob. 

Celui qui voit son bon ami faillir, l'aime très peu s'il ne le lui ose dire.

Qui mais val, mais fay de falhimen,

Can falh en re, que us hom ses valor. 

B. Carbonel: Per espassar. 

Qui vaut davantage, fait plus grande faute, lorsqu'il manque en quelque chose, qu'un homme sans mérite.

Com ab los sieus que ja no falhiran 

En nulha re, sol qu'om no falha lor. 

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Comme avec les siens qui jamais ne manqueront en nulle chose, pourvu qu'on ne leur manque pas.

Ignacio Sorolla Vidal; Falhir, Faillir, v., lat. fallere, faillir, faire une faute, manquer.

- Faire défaut, faire faute.

Vitalha lor falh, no 'n pogron aver mia. (chap. mia: mica.)

Guillaume de Tudela.

Victuaille leur manque, ils ne purent en avoir mie.

Fig. Res de be no y falh, mas quan merces. 

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Rien de bien n'y manque, excepté merci.

- Perdre, laisser échapper l'occasion.

Ab gran dreg, faillon a conquerer 

Terras e gent, quan n' an cor e voler. 

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Avec grand droit, ils manquent de conquérir terres et gent, quand ils en ont désir et vouloir. 

Subst. Falhir apel so don blasme se mier,

Qu'autre falhir no m fai nul cossirier. 

Nat de Mons: La valors. 

J'appelle faillir ce dont blâme se mérite, vu qu'autre faillir ne me fait nul chagrin. 

Part. pas. Mas tant es vas mi fallida 

Qu'aissi lais son senhoratge. 

B. de Ventadour: La doussa votz.

Mais elle est tellement faillie envers moi, que je laisse ainsi sa domination.

Subst. Als faillitz don avinens perdo.

P. Vidal ou Giraud de Borneil: No s'es savis.

Aux faillis donne agréable pardon.

ANC. ESP.

Falido ha a mio Cid el pan è la cebada.

Poema del Cid, v. 589.

CAT. Falir, fallir. PORT. Falir. IT. Fallire. (ESP. faltar; fallar; chap. faltá; fallá: fallo, falles, falle, fallem o fallam, falléu o falláu, fallen; fallat, fallats, fallada, fallades; yo fallaré; yo fallaría; si yo fallara. Yo falto, faltes, falte, faltem o faltam, faltéu o faltáu, falten; faltat, faltats, faltada, faltades. Carrégalo va faltá, va estirá la garra, se va morí. A La Comarca, Viles i gents, van publicá "si això és un home", allí me falten.)

Carrégalo, estirá la garra; morís

2. Falhidamen, adv., d'une manière fautive, fautivement.

Casqus a parlat mal perfiechamen e falhidamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

Chacun a parlé imparfaitement (N. E. mal + perfiechamen = parfaitement) et d'une manière fautive.

ESP. Falidamente (N. E. sin fundamento, en vano).

3. Falha, Failla, s. f., lat. falla, faute, manquement.

Per la falha qu' el fag avia, que se traisses la ongla del det menor.

(chap. Per la falta que ell fet habíe, que se traguere la ungla del dit menut.)

V. de Guillaume de Balaun.

Pour la faute qu'il avait faite, qu'il se tirât l'ongle du doigt moindre.

Loc. Cansos, a totz potz dir en ver

Que mon chan non agra failla. 

Peyrols: Manta gens. 

Chanson, tu peux dire à tous en vérité que mon chant n'aurait pas faute.

Adv. comp. Coguos en seretz ses falha.

(chap. Cornuts (ne) siréu sense falta.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Vous en serez cocu sans faute.

Luis Rajadell; Coguos en seretz ses falha.

CAT. ANC. ESP. Falla. ESP. MOD. PORT. Falta. IT. Falla.

4. Failhida, Faillida, Falida, s. f., faute, manquement.

Ja en mi no trobara faillida.

A. Caille: En mon cor. 

Jamais en moi ne trouvera faute. 

Loc. Car qui mais val, mais dopta far failhida.

A. Daniel: Lanquan vei.

Car qui vaut plus, redoute davantage de faire faute. 

Adv. comp. Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

(chap. Als focs infernals “arderéu”, tos cremaréu, sense falta. No se diu ardre en chapurriau, sinó ensendres, cremás, pendre, botás focsucarrás, etc.)

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Vous brûlerez, sans faute, aux feux infernaux.

5. Falhizo, s. f., faute, manquement.

Mas en vos falhizos 

Non deu pensar sia.

Le Moine de Foissan: Be m'a lonc. 

Mais je ne dois penser qu'en vous soit faute. 

Loc. Amar la dei, sinon fas falhizo.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Je dois l'aimer, sinon je fais faute.

6. Falhimen, Faillimen, s. m., faute, erreur.

Cre qu'en sia veramenz

Penedenz 

De trastotz mos faillimenz.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Je crois que j'en sois véritablement repentant de toutes mes fautes.

Els falhimens d' autrui taing c'om se mir,

Per so c' om gart se mezeis de faillir. 

Folquet de Marseille: Ja no s cug.

Il convient qu'on se mire aux fautes d'autrui, pour qu'on se garde 

soi-même de faillir.

Loc. Pueis dizon tug, quant hom fai falhimen: 

Be m par d'aquest qu'en donas non enten.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Puis disent tous, quand on fait faute: Bien me paraît de celui-là qu'il ne porte pas d'affection aux dames.

ANC. ESP.

So ja por mis peccados en falliment caido. (MOD. literal: Soy ya por mis pecados en falta, error, caído.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 633.

ANC. CAT. Faliment, falliment. ESP. Falimiento (falta, error).

PORT. IT. Fallimento.

7. Faillensa, Falhensa, s. f., faute, erreur.

Gardar me dei de faillensa.

B. de Ventadour: En aquest gai.

Je dois me garder de faute.

Loc. D'aiso m conort quar anc no fis falhensa.

(chap. D'aixó me consolo que may (abans, antes) no vach fé cap falta.) 

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je m'encourage de ce que jamais je ne fis faute.

Adv. comp. Vius, ses falhensa, 

Entrera en paradis. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Vivant, sans faute, j'entrerais en paradis. 

ANC. FR.

Perjurez sunt verz tei, si veincras sainz faillance. 

Roman de Rou, v. 2179.

ANC. ESP.

Non temo de riquezas nunqua aver fallenza. 

Poema de Alexandro, cop. 41.

ANC. CAT. Fallença. ESP. MOD. Falencia. PORT. Falencia, fallencia. IT. Fallenza. (chap. fallensa, falta, error. ) 

8. Fauta, s. f., faute.

Mas per fauta de be.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Mais par faute de bien.

CAT. ESP. PORT. IT. Falta.

9. Defalhir, Defaylhir, v., défaillir, tomber en défaillance, expirer, manquer, commettre une faute.

Comenza a defaylhir, vilheza l' a vencut. V. de S. Honorat.

Il commence à défaillir, vieillesse l'a vaincu.

Si s'en van... defalhiran per la via.

(chap. Si sen (s'en) van... (se) morirán (fallarán, caurán) per la vía, per lo camí.)

Trad. du N.-T, S. Marc, C. 8.

S'ils s'en vont... ils tomberont en défaillance par le chemin.

Quar qui defalh, 

Ni a senhor falh, 

Greu er que no s'en duelha. 

Guillaume de Montagnagout: Bel m' es. 

Car qui commet une faute, et manque à seigneur, il sera difficile qu'il ne s'en repente. 

Part. prés. No creis ges la natura

De Dieu quan nays creatura, 

Ni merma quant es defalhens. 

Brev. d'amor, fol. 11. 

La nature de Dieu ne croît point quand naît créature, ni elle ne diminue quand elle est expirante.

ANC. CAT. Defallir. ESP. Desfallecer. PORT. Defalecer. IT. Sfallire.

10. Defalhiblament, adv., discontinuellement.

Per aycellas meteyssas ostias, las quals ufron non defalhiblament.

(chap. literal: Per aquelles mateixes hosties, les cuals oferixen no descontinuadamen. Se han de oferí hosties ben assobín, que a la gen li fan molta falta, sobre tot als aragonesos catalanistes, franchistes y fablistes, amiguets dels hereus de Luis Companys.)

Companys, Lluís, Luis, Luís, Loís, Luisico, el malas compañías, ERC, asesino de catalanes

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Par ces mêmes hosties, lesquelles ils offrent non discontinuellement.

11. Defalhida, s. f., faute, omission.

Las defalhidas de sas penedensas.

V. et Vert., fol. 89. 

Les omissions de ses pénitences.

12. Desfalhiso, s. f., faute, erreur.

Per l' umana desfalhiso.

(chap. Per la humana falta, error, errada; cagada, pifiada, etc.)

Brev. d'amor, fol. 170.

Par l'humaine faute.

13. Defalhiment, Defailliment, s. m., défaillance, manque, défaut.

Sinon en defalhiment d'autres bens.

Statuts de Provence. Masse, p. 182.

Sinon en défaut d'autres biens.

Aisi com lo solelh a sos defalhimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De même que le soleil a ses défaillances.

Car moron a dezayres e a defailliment. V. de S. Honorat.

Car meurent par malaise et par défaillance.

CAT. Defalliment. ESP. Desfallecimiento. PORT. Desfalecimento.

(chap. Desfallimén de forses, caiguda, patatús, fluixera, etc.)

14. Defaillensa, Defalensa, s. f., défaillance, défaut, défection.

Quan non a defaillensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon.

Quand il n'a pas de défaut.

D'on cessa la defalensa. Brev. d'amor, fol. 34.

D'où cesse la défaillance.

14. Defauta, Deffaulta, s. f., omission, manquement, défaut.

Complisca ma defauta. V. de S. Honorat.

Remplisse mon omission.

Que las penhoras e las deffaultas scian al rey et al conestable per mieg a partir.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. X, p. 609. 

Que les amendes et les manquements soient au roi et au connétable par moitié à partager.

Per deffauta de son retorn.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 225. 

Par défaut de son retour.

ANC. FR. Pour ce par deffaulte de joye.

Charles d'Orléans, p. 239.

Ladicte place estoit imprenable, sinon par deffaute de vivres.

(chap. La dita plassa siríe inexpugnable, que no se pot pendre, sino per falta de minjá, vitualla, vitualles, lo que fa falta per a viure; aigua incluida. Esta plassa forta: castell, fortalesa, com p. ej. Peñíscola.

Ara me ve al cap, ¿de aón bebíen aigua dolsa los de Peñíscola al tems de Benedicto XIII, lo Papa Luna?)

Monstrelet, t. III, fol. 12.

ANC. CAT. Defalt.

16. Mesfaillir, v., défaillir, manquer, mourir.

Si uns d' els mesfaillia ses leial heres.

(chap. Si un d'ells (se) moríe sense heréu legal.)

Tit. de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles.

Si un d'eux mourait sans héritier légal.

 

Fals, adj., falsus, faux.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes e falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu trompes tes voisins avec faux poids et fausses mesures.

Anc no fui fals ni trichaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols. 

Je ne fus oncques faux ni tricheur. 

Dels fals guirens. 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida. 

Des faux garants. 

Subst. Las falsas e 'l fenhedor 

Volgra fosson ad un latz.

G. Faidit: Tug cil que. 

Je voudrais que les fausses et les trompeurs fussent en un côté.

ANC. FR. Robert de Belesme fu fals.

Roman de Rou, v. 15046. 

Par ses falses inductions.

Monstrelet, t. 1, fol. 69. 

Si faint une false novele. 

Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 56. 

CAT. Fals. ESP. PORT. IT. Falso. (chap. Fals (o falso), falsos, falsa, falses.)

Joaquín Monclús; CAT. Fals. ESP. PORT. IT. Falso. (chap. Fals (o falso), falsos, falsa, falses.)

2. Falsamen, adv., faussement, injustement, avec fausseté.

Drutz qu' ama falsamen,

Deu, per dreg jutjamen, 

Aver fal guizardo.

G. Faidit: Razon e. 

Amant qui aime avec fausseté, doit, par droit jugement, avoir fausse récompense. 

Cuidan sai sostraire 

A lurs vezis las terras falsamen.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

Pensent ici soustraire injustement les terres à leurs voisins.

ANC. FR.

Ne la lei ke tenum de Deu omnipotent

Ne deit pur la malsun aver jà falsement.

Roman de Horn, fol. 10.

CAT. Falsament. ESP. PORT. IT. Falsamente. (chap. Falsamen, igualet que al ocsitá, sense t final que no se pronunsie. Se podríe escriure “fálsamen”, en tilde, perque lo acento está a la primera a, pero los adverbios en chapurriau a vegades tenen mes de un acento, sobre tot los mes llarcs, com misteriosamen, asseleradamen, etc.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; CAT. Falsament. ESP. PORT. IT. Falsamente. (chap. Falsamen, igualet que al ocsitá, sense t final que no se pronunsie.

3. Falsetat, Falsedat, s. f., lat. falsitatem, fausseté, perfidie.

Falsetat contra ver vay.

(chap. La falsedat va contra la verdat; lo ver : lo verdadé.)

Marcel Pena; Falsetat, Falsedat, s. f., lat. falsitatem, fausseté, perfidie.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Fausseté va contre vrai.

Fig. Falsedatz e desmezura

An batalha empreza

Ab vertut et ab dreitura.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Fausseté et débordement ont entrepris bataille contre vertu et droiture.

ANC. FR. Ce que ceux-là ont employé pour vanité et falsité.

FR. P. Crespet, Tr. de Tertullien, aux martyrs. 

A en ci uiz vus dirai un mot de falsitez...

Vers tuz treis defendrai ke ço es falsetez.

Roman de Horn, fol. 13 et 14. 

CAT. Falsedat. ESP. Falsedad. PORT. Falsidade. IT. Falsità, falsitate, falsitade. (chap. Falsedat, falsedats.)

4. Falsesa, s. f., fausseté, perfidie.

Hom qu' enjan e falsesa 

Sec nueg e jorn voluntos. 

T. de Bertrand et de Bernard: En Bernatz.

Homme qui nuit et jour suit volontiers tromperie et fausseté. 

ANC. CAT. Falseza. ANC. IT. Falsezza.

5. Falsia, s. f., fausseté, fourberie, tromperie.

Amors a gran falsia.

Pons de Capdueil: Ben es folhs. 

Amour a grande fausseté.

Fig. Falsia

Dels fals plazers.

J. Estève: L' autr' ier el gay. 

Fausseté des faux plaisirs.

CAT. ESP. (falsía) PORT. ANC. IT. Falsia.

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera; CAT. ESP. (falsía) PORT. ANC. IT. Falsia.

6. Falsura, s. f., fausseté, faute.

Quar ma lengua non retrai la falsura 

Dels fals clergues.

P. Vidal: Ma voluntatz. 

Car ma langue ne retrace la fausseté des faux clercs.

S'anc vas vos fezi nulha falsura.

Arnaud de Marueil: A gran honor. 

Si oncques vers vous je fis aucune faute.

Adv. comp. Per amar leialmen, ses falsura. 

G. Faidit: Si anc nulhs. 

Pour aimer loyalement, sans fausseté.

ANC. CAT. PORT. IT. Falsura.

7. Fallacia, s. f., lat. fallacia, tromperie, fourberie.

Totas fallacias... que hom apparelha per donar ad autre dampnatge.

V. et Vert., fol. 24.

Toutes tromperies... qu'on apprête pour donner dommage à autre.

Dire veritat ses enveia e ses fallacia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Dire vérité sans envie et sans tromperie.

CAT. Fallacia. ESP. Falacia. PORT. IT. Fallacia. (chap. Falassia, falassies: mentira, mentires; engañ, engañs, fraude, fraudes, etc.)

Tomás Bosque; CAT. Fallacia. ESP. Falacia. PORT. IT. Fallacia. (chap. Falassia, falassies: mentira, mentires; engañ, engañs, fraude, fraudes, etc.)

8. Fallable, adj., trompeur. 

Ab belas paraulas fallablas.

(N. E. Así engañó el doctorcico Arturico Quintana Font a muchos, por ejemplo a Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, y a otro Arrufat de Valjunquera, para crear la asociación catalanista del Matarraña, denominada Ascuma, disfrazada de cultural. Después engañaron a cuatro alcaldes iletrados para hacer la declaración de Mequinenza, y ahora, en 2024, estos ploramiques catalanistas siguen intentando engañar al populacho semi analfabeto que hay en Aragón.)

Así engañó el doctorcico Arturico Quintana Font a muchos, por ejemplo a Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, y a otro Arrufat de Valjunquera, para crear la asociación catalanista del Matarraña, denominada Ascuma, disfrazada de cultural.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 128.

Avec belles paroles trompeuses.

9. Falsadre, Falsador, s. m., faussaire, faux-monnayeur.

Falsadre que portes moneta falsa.

(chap. Falsificadó que portare moneda falsa. Ojo a les leys antigues, que la falsificassió de moneda se pagabe assobín en lo coll.)

lacito amarillo, cuerda, amarilla, coll, enllás, enllassos, penjar, Catalunya, catalanismo, llas groc, catalanistes, penjá

Redra hi lo senhor son chaptal d'aquo, al falsador.

Tit. de 1400. Arch. du Roy., K. 867.

Faux-monnayeur qui portât fausse-monnaie. 

Le seigneur lui rendra, au faussaire, son capital de cela.

ANC. FR. Comment finera le faulseur des marchandises.

Prophécies de Merlin, fol. 37.

10. Falsari, s. m., faussaire.

Anc el mon mais tant no foron trachor

Ni falsari sufert.

G. Riquier: Jamais non.

Oncques plus au monde ne furent tant soufferts traîtres ni faussaires.

Per aysso sera jutjatz coma fals monedier e coma falsari.

(chap. Per naixó sirá jusgat com a fals monedé y com a falsificadó.)

V. et Vert., fol. 24.

Pour cela il sera jugé comme faux-monnayeur et comme faussaire.

El seria punyt coma falsaris.

(chap. Ell siríe castigat com a falsificadó.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 244.

Il serait puni comme faussaire.

ANC. CAT. Falsari. ESP. PORT. IT. Falsario.

11. Falsar, v., lat. falsare, fausser, plier, rompre.

Fier un cavalier que 'lh falset l'alcoto.

Guillaume de Tudela.

Frappe un cavalier de manière qu'il lui faussa la cotte-de-maille.

Ni l'escut ni l'auberc falsar.

Roman de Jaufre, fol. 11. 

Ni l'écu ni le haubert fausser.

Par ext. Co hom pot falsar la moneta o lo sagell dell rey.

(chap. Com se pot falsificá la moneda o lo sello del rey; hom pot es un impersonal: se pot. Los fransesos escriuen on peut.)

Bizcoin, Oriol Junqueras, Catalunya, moneda; Com se pot falsificá la moneda o lo sello del rey; hom pot es un impersonal: se pot. Los fransesos escriuen on peut

V. et Vert., fol. 24.

Comme on peut fausser la monnaie ou le sceau du roi.

Fig. Falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130.

Faussent leur mariage.

S' as falsat ton covinen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu as faussé ton accord.

- Égarer.

Amors falset mon sen

Tan qu'una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget. 

Amour égara mon esprit tellement que j'aimai une ingrate.

Loc. Quar ab gelos non pot donna durar 

Que sia pros, ans li falsa paria. 

T. d'une dame et de son ami: Amics privatz. 

Car avec jaloux ne peut durer que dame soit honnête, mais lui fausse compagnie. 

Part. prés. Bos linhatges

Descazen e falsan. 

B. Sicard de Marjevols: Ab greu. 

Bon lignage tombant et se faussant. 

Part. pas. Perpong falsat e romput.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Pourpoint faussé et rompu.

ANC. FR.

Car en plusurs lius ert sun habrec falset. 

Roman de Horn, fol. 19.

Ne li deiz al busuing ne faillir ne falser.

Roman de Rou, v. 4471.

ANC. ESP.

Despues a don Carnal falso l la capellina.

Arcipreste de Hita, cop. 1077.

ANC. CAT. Falsar (N. E. A los catalanistas les gustó mucho falsear la historia, los textos, y siguen con la misma pauta, ahora no sólo con textos, sino con todos los medios a su alcance.)

ESP. MOD. Falsear. ANC. PORT. Falsar. IT. Falsare.

(chap. Falsejá: falsejo, falseges, falsege, falsegem o falsejam, falsegéu o falsejáu, falsegen; falsejat, falsejats, falsejada, falsejades.
falsificá: falsifico, falsifiques, falsifique, falsifiquem o falsificam, falsifiquéu o falsificáu, falsifiquen; falsificat, falsificats, falsificada, falsificades.)

Ribalta; falsificá: falsifico, falsifiques, falsifique, falsifiquem o falsificam, falsifiquéu o falsificáu, falsifiquen; falsificat, falsificats, falsificada, falsificades

jueves, 15 de febrero de 2024

Lexique roman; Erdre - Escala


Erdre, v., lat. erigere, hausser, élever, exalter, exhausser. 

Et apres restaur e conderc,

De novelh, e bastisc e derc

Vers de sen qu'autre non ergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e'l temps.

Et après je restaure et redresse, et bâtis et élève de nouveau un vers de sens qu'il n'exhausse autre.

Soplei vas Proensa 

Que m'a tant aut ers 

Que rics sui et enders.

G. Faidit: L'onratz jauzens.

Je supplie vers Provence qui m'a si haut élevé que je suis puissant et distingué. 

ANC. ESP. Ercer (MOD. Erigir; chap. erigí, eixecá, alsá, exaltá). 

IT. Ergere.

2. Derdre, v., du lat. erigere, hausser, atteindre, lever, élever.

Elha m ders un pauc lo mento.

Gavaudan le Vieux: Desamparatz.

Elle me lève un peu le menton.

Poder a que m derc o m bays.

Raimond de Miraval: Er ab la. 

Elle a pouvoir qu'elle m'élève ou m'abaisse.

Fig. Derga son cap cristientatz.

Giraud de Borneil: Era quan vei. 

Que la chrétienté lève sa tête.

Bastisc e derc

Vers de sen qu'autre non ergua. 

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Je bâtis et élève vers de sens qu'il n'exhausse autre. 

Ni com passet Perdicx son mandamen, 

Car se ders tan que s cuiet enantir,

Per qu' en la mar l'avenc mort a sofrir. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.

Ni comme Perdicx passa sa mission, car il s'éleva tant qu'il crut s'avancer, c'est pourquoi il lui arriva de souffrir la mort dans la mer.

Part. pas.

Mas tan es ders sobre tot' autra domna 

Vostre pretz.

Arnaud de Marueil: Us jois d'amor. 

Mais votre mérite est tant élevé sur toute autre dame.

3. Derc, s. m., position, place.

Cant alcuna cauza es estada torbada, e pueish hom la retorna a son derc et a son primier estamen.

Leys d'amors, fol. 102.

Quand aucune chose a été dérangée, et puis on la ramène à sa place et à sa première position.

4. Aderdre, v., élever.

Ja us non s'i adergua.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Que jamais un ne s'y élève.

Part. pas. Son cortes pretz, car tan aut es aders.

Folquet de Marseille: Chantan volgra.

Son courtois mérite, parce qu'il est si haut élevé.

IT. Adergere.

5. Azers, s. m., élévation, puissance.

Ni grans thezaurs ni grans azers 

No salva ric vilan, fenhtis.

P. Cardinal: D'un sirventes far. 

Ni grand trésor ni grande puissance ne sauve le riche vilain, faux.

6. Conderdre, v., redresser, relever, entasser.

Apres restaur e conderc...

Obs m'es qu' amas' e condergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Après je restaure et redresse...

M'est besoin que j'amasse et entasse.

7. Enderdre, v., élever, dresser, monter, diriger.

Usquecs dira qu' ieu mellor' et enderga.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat.

Un chacun dira que j'améliore et monte.

Part. pas. Rics sui et enders.

G. Faidit: L'onratz jauzens.

Je suis puissant et élevé.

Vol que mos chanz sia per leis enders. 

Folquet de Marseille: Chantan volgra. 

Je veux que mon chant soit pour elle distingué.

8. Enders, s. m., élévation, rehaussement.

Joyos que per bon enders

No s' alegra fols es mers.

Giraud de Borneil: Er ausiretz.

Joyeux qui ne se réjouit pour bonne élévation est franc fou.


Erebre, Herebre, Erebir, v., lat. eripere, arracher, sauver, délivrer, réchapper.

Enquera si 'l voletz erebre,

Sercaretz un pauc de pebre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Encore si vous voulez le réchapper, vous chercherez un peu de poivre.

Autra res no m pot herebre.

E. Cairels: Era no vei. 

Autre chose ne me peut sauver. 

Avoleza l'a si conquis, 

C'anc de pois no 'n poc erebir.

Marcabrus: Puois l'iverns. 

Lâcheté l'a tellement conquis, qu'oncques depuis ne put en réchapper. Part. pas. Cel qui vius en escapa, se te per ereubutz.

Guillaume de Tudela. 

Celui qui en échappe vif, se tient pour sauvé.


Ergada, s. f., compagnie, société, troupe, fréquentation.

Per qu' ie us prec que de lor ergada

Vos tulhatz a vostre poder.

Amanieu des Escas: A vos qu'ieu.

C'est pourquoi je vous prie que vous vous ôtiez de leur société selon votre pouvoir.

Ergada

Ab nul home faichuc,

Nessis ni malastruc.

Amanieu des Escas: El temps de.

Fréquentation avec nul homme fastidieux, ignorant ni malotru.


Erguir, s. m., dépouille du serpent.

Qui pren d'una gran serp l'erguir,

So es la pel que pert cad an.

(chap. Qui pren d'una gran serp la despulla, aixó es la pell que pert cada añ. Allacuanta se féen aná com a medissina les despulles, pells que dixen les serps; per a les ovelles, per ejemple, pero ara no sé ni cóm se preparabe ni per a qué valíe. Sol sé que mon pare les arreplegabe.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend la dépouille d'un grand serpent, c'est-à-dire la peau qu'il perd chaque année.


Erisipila, Herizipila, s. f., lat. erysipelas, érysipèle.

Reprem erisipila rozegant la carn...

Es dita herizipila.

Eluc. de las propr., fol. 216.

Arrête érysipèle rongeant la chair...

Est dite érysipèle.

CAT. ESP. PORT. Erisipela. IT. Risipola. (chap. La erisipela la produíxen los estreptococos catalanistes; yo ting la pell que me se pele per culpa de esta plaga, com la tiña de los salvaches, les cabres monteses.)


Erisso, Herisso, Hirisso, s. m., lat. ericium, hérisson.

Erisso a tal natura, que se met en las grans battas et en las grans rodas d'espinas, que no 'l puesca hom penre.

Naturas d'alcunas bestias.

Le hérisson a telle nature, qu'il se met dans les grands buissons et dans les grands fourrés de ronces, pour qu'on ne puisse le prendre.

Tartuga a testas et herisso espinas.

(chap. La tortuga té escames y l'erissó espines, punches.) 

Espinos, semlant ad herisso.

(chap. Espinós, que se assemelle al erissó; per ejemple, Espinete de Beseit.)

Hirisso es bestia 'spinosa.

Eluc. de las propr., fol. 230, 251 et 252.

La tortue a écailles et le hérisson épines.

Épineux, semblable au hérisson.

Le hérisson est bête épineuse. 

CAT. Erissó. ESP. Erizo. PORT. Ouriço. IT. Riccio.

2. Yrissament, s. m., hérissement.

Las plumas del col han yrissament.

Ab horripilacio, so es a dire ab yrissament.

(chap. Les plomes del coll tenen erissamén. 

En horripilassió, (ço es a di, o sigue) en erissamén, en los pels erissats, com escarpies.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 90. 

Les plumes du cou ont hérissement.

Avec horripilation, c'est-à-dire avec hérissement.

CAT. Erissament. ESP. Erizamiento. IT. Arricciamento.

3. Erissar, Hirissar, Irissar, v., hérisser.

Ab tan la cata s'en erissa.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Cependant la chatte s'en hérisse. 

Lor pel es peluda... se hirissa quan la mar es tempestuosa.

(chap. La seua pell es peluda... s'erisse cuan la mar es tempestuosa.) 

Eluc. de las propr., fol. 261.

Leur peau est velue... elle se hérisse quand la mer est tempêtueuse.

Part. prés. Pels yrissan.

Eluc. de las propr., fol. 235. 

Hérissant les poils. 

Part. pas. Pels hyrissatz et negres.

(chap. Pels erissats (o risats) y negres. Vore esturrufat y varians.)

Eluc. de las propr., fol. 110.

Poils hérissés et noirs.

Plegassetz vostre leon,

Qu'un petit va trop irissatz.

(chap. Que plegáreu lo vostre león (bandera, estandart), que va una mica massa erissat, o espelussat, o esturrufat.)

Guillaume de Baux: En Gui a tort.

Que vous pliassiez votre lion, vu qu'il va un peu trop hérissé.

CAT. Erissar. ESP. Erisar (erizar). PORT. Erriçar. IT. Arricciare.


Erm, adj., lat. eremus, désert, privé, abandonné.

(N. E. En los textos antiguos se encuentra bastantes veces “cultos et eremos”, cultivados o yermos.)

Si vostr' auzel a el cors verms,

De la vida pot esser erms.

(chap. literal: Si lo vostre muixó té al cos cucs, de la vida pot sé erm.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a vers au corps, il peut être privé de la vie.

Erma e deserta tornaras,

Illa del Lerins, que faras?

V. de S. Honorat.

(chap. Erma y deserta (te) tornarás, isla de Lerins, qué farás?

A Mallorca diuen ses illes, ipsas insulas, sa illa, ipsa insula. Lo plural normal a Mallorca siríe “sas illas”, pero en los siglos se cambien tamé los articuls, noms, plurals, etc. Y cuan entre lo catalanisme, se cambie lo que los done la gana, menos los cansonsillos y les bragues, que los y les porten sempre igual de cagats y cagades que sempre.

En fransés, se sol di Îles de Lerins, circunflejo î : is : antic isles.)

Île de Lerins, tu retourneras abandonnée et déserte, que feras-tu?

Remas en iglieya erma prop d'una ciutat.

V. et Vert., fol. 98. 

Demeura en église abandonnée près d'une cité.

ANC. FR. Ung herm ou pièce de terre non labourable.

(chap. Un erm o tros (pessa) de terra no llaurable, que no se pot llaurá, del latín laborare; diém tamé treballá, traballá, pero la etimología es diferenta.)

Tit. de 1445. Carpentier, t. II, col. 744.

CAT. Erm. ESP. Yermo (= no cultivado, estéril; ver Yerma de Federico García Lorca). PORT. IT. Ermo. (chap. erm, erma; ermura, ermures; ermá, desermá: desermo, desermes, deserme, desermem o desermam, deserméu o desermáu, desermen; desermat, desarmats, desermada, desermades.)

2. Ermage, s. m., désert, lieu abandonné, friche.

Issart ni cams ni ermage.

(chap. Desert ni cam ni erm.)

Folquet de Lunel: E nom del.

Lieu inculte ni champ ni friche.

3. Aermar, Adermar, Azermar, v., rendre désert, dévaster, ruiner, déserter, désoler.

De maleza non a par, 

Que tot quan cossec aderma... 

Qui son vilan non aerma, 

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi.

Il n'a pareil en méchanceté, vu qu'il dévaste tout ce qu'il atteint...

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté.

Fig. Don l'amars s'azerma.

Pierre d'Auvergne: L'airs clars. 

Dont l'aimer se désole.

Part. pas. Pois quan m'an ma terr' aermada. 

(chap. Pos cuan me han ma terra ermada.)

Bertrand de Born: Rassa m'es. Var.

Puis quand ils m'ont désolé ma terre. 

ANC. FR. Qant Renart vit adesertir

Son castel gaste et enhermir.

Roman du Renart, t. II, p. 113. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Ermar. (chap. ermá: ermo, ermes, erme, ermem o ermam, erméu o ermáu, ermen; ermat, erm, ermats, erms, ermada, erma, ermades, ermes.)

4. Ermanezir, v., déserter, abandonner.

Part. pas. Es ermanezit de Xrist.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Vous êtes abandonnés du Christ.

5. Ermita, Hermitan, s. m., lat. eremita, ermite.

L'ermitas lhi a fah bon lieh de fen.

(chap. Lo ermitaño li ha fet un bon llit de fenás; vore márfega)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

L'ermite lui a fait bon lit de foin.

Non sai hom tan sia e Dieu ferms, 

Ermita, ni monges, ni clerc,

Com ieu vas cella cui am.

Arnaud Daniel: Amors e joy.

Je ne sais homme qui soit autant ferme envers Dieu, ermite, ni moine, ni clerc, comme moi vers celle que j'aime.

Seynors, per servir Dieu, Nos em fach hermitan.

V. de S. Honorat. Seigneur, pour servir Dieu, nous nous sommes faits ermites.

CAT. Hermita. ESP. Ermitaño. PORT. Ermitão. IT. Eremita. (chap.

ermitaño, 
ermitaños, ermitaña com Alibechermitañes, eremita, eremites.)

6. Ermitatge, Hermitaje, s. m., ermitage, demeure.

Parton del hermitaje.

V. de S. Honorat.

Partent de l'ermitage.

Fig. Aquel es perfeiz que soferta en l'ermitatge de la solestansa.

Trad. de Bède, fol. 62.

Celui-là est parfait qui souffre en la demeure de la solitude. 

CAT. Ermitatge. IT. Eremitaggio.

7. Hermitanatge, s. m., ermitage.

Ni hermitanatge escondut.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ni ermitage caché.

8. Hermitori, s. m., ermitage.

Ieu veni d'aytal hermitori, hon ay demorat XL ans.

(chap. Yo vinc de tal eremitori, aon hay viscut coranta añs.)

V. et Vert., fol. 98.

Je viens de cet ermitage, où j'ai demeuré quarante ans.

ESP. Ermitorio. PORT. Eremitorio, eremiterio. IT. Eremitorio, romitorio.


Errar, v., lat. errare, errer, écarter, éloigner.

Fan senes errar 

Lo cors.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Font le cours sans errer. 

Tro per erguelh s'erra de las paretz. 

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber. 

Jusqu'à ce que par orgueil il s'écarte des murs. 

Fig. No m meravilh ges,

Roma, si la gent erra.

(chap. No me maravillo gens, Roma, si la gen erre.)

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Je ne m'étonne pas, Rome, si la gent erre. 

Si donc no y vol Aristotils errar.

Serveri de Gironne: Un vers farai. 

Si donc Aristote n'y veut errer. 

Part. prés. Ans n'i a d'alcunas rodans 

Desostz que apelham errans.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Mais il y en a aucunes roulant dessous que nous appelons errantes.

Part. pas. Substantiv.

Torno 'ls erratz desviatz en la fe. 

G. de Montagnagout: Del tot vey. 

Ramènent dans la foi les égarés déviés.

CAT. ESP. PORT. Errar. IT. Errare. (chap. errá: erro, erres, erre, errem o erram, erréu o erráu, erren; errat, errats, errada, errades; error, errors.)

2. Erratic, Eratic, adj., lat. erraticus, errant. 

Planetas so estelas erraticas.

(chap. Los planetes són estrelles errantes, estrels errans.)

Eluc. de las propr., fol. 114.

Planètes sont étoiles errantes.

Sitot fan senes errar 

Lo cors qu'an costumat de far, 

Eraticas son nomnadas.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Quoiqu'elles font sans errer le cours qu'elles ont coutume de faire, elles sont appelées errantes.

ANC. FR. A faire mal gist son entendement,

Pen de cervelle et moins de jugement 

La font superbe, erratique superbe. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 263.

ESP. (errático, errática, erráticos, erráticas; errante) PORT. IT. Erratico.

3. Erro, adj., lat. erro, vagabond. 

Si el era servs fugitius o erro.

(chap. Si ell ere siervo fugitiu o “erro”.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 42. 

S'il était serf fugitif ou vagabond.

4. Error, s. f., lat. error, erreur, faute, contestation, dispute.

Ieu pens si sui enchantatz

O sui cazut en error.

(chap. Yo penso si estic encantat o hay caigut en error.)

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

Je pense si je suis enchanté ou si je suis tombé en erreur.

Tot lo mon avetz mes en error.

B. Carbonel: Per espassar. 

Vous avez mis tout le monde en erreur. 

D'ayso on es en error, 

Vos esclairarai la brunor.

T. du Dauphin d'Auvergne et de Gaucelm: Gaucelm. 

De cela dont vous êtes en erreur, je vous éclaircirai l'obscurité.

Ni 'l drech de la corona 

Li met en error.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Et lui met en contestation le droit de la couronne. 

ANC. FR. Piechà que ceste error conmenche. 

Helinand, Vers sur la Mort.

Que qu'il estoit en telle error. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 252. 

CAT. ESP. PORT. Error. IT. Errore.

5. Erransa, s. f., erreur, incertitude, égarement.

El savis deu tornar lo fol d'erransa. 

Guillaume de Montagnagout: Nulhs hom. 

Le sage doit ramener le fou d'erreur.

Erransa, 

Pezanca (pezansa o pezança, la ç : s apenas aparece en el occitano.) 

Me destrenh e m balansa. 

Guillaume moine de Beziers: Erransa. 

Incertitude, chagrin m'étreint et me balotte.

Monges, d'aiso vos aug dir gran erransa.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Moine, de cela je vous entends dire grande erreur.

ANC. ESP.

Las erranzas que dices con la gran follonia. 

(N. E. Parece que sea una frase para Pedro Sánchez, el presidente felón, o bien para Mariano Rajoy, con sus famosos errores al hablar.)

V. de S. Domingo de Silos, cop. 149.

ANC. CAT. IT. Erranza.

6. Errada, s. f., erreur, égarement.

Quar de Valh ven l'errada.

(chap. Ya que del Vaud ve la errada. Cantón de Suissa, la doctrina dels Vaudois, del añ 1000.)

Serveri de Gironne: En mal.

Car de Vaud vient l'égarement.

Si be ns gardam d'errada.

Serveri de Gironne: Crotz, aiga. 

(chap. Si be mos guardam d'errada. Serverí o Cerverí (de Cervera) de Girona, Gerona: Creu, aigua.)

Si nous nous gardons bien d'égarement. 

CAT. ANC. ESP. Errada. ESP. MOD. IT. Errata. (chap. errata, errates, u fem aná per als llibres; errada, errades, fallo, fallos, equivocassió, equivocassions, cagada, cagades, etc.)

7. Erramen, s. m., errement.

Vi soniamens 

Don Daniel li dis los ponhs e 'ls erramens. 

P. de Corbiac: El mon de.

Vit songes dont Daniel lui dit les points et les errements.

ANC. FR.

Son errement li conte dont bien estoit certaine.

Romancero français, fol. 14.

ANC. CAT. Errament. IT. Erramento.


Errs, s. m., lat. ervum, ers, vesce noire. (Vicia sativa nigra)


Am farina de errs coyta...

Apostemas durs, semblantz a gras de errs.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Avec farine d'ers cuite...

Apostèmes durs, semblables à grains d'ers.

CAT. Er. ESP. Iervo (vezos). IT. Ervo.


Eruca, Eruge, Ruca, s. f., lat. eruca, chenille.

Eruca o ruca es verm ab trop pes en fuelhas... nayshent.

(chap. La oruga es un cuc en mols peus que naix a les fulles. Ya u diu Leo Harlem, no mingéu lletugues, que allí follen les orugues.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille est ver avec beaucoup de pieds, naissant dans les feuilles.

Qui pren eruges et aranhas,

C'om apela fadas estranhas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend chenilles et araignées, qu'on appelle fées étrangères. 

CAT. Eruga. ESP. Oruga. IT. Eruca.


Eruca, Eruga, s. f., lat. eruca, roquette, plante. (Eruca sativa)

Eruga ab mel mesclada 

Garis la cara tacada.

Brev. d'amor, fol. 50.

La roquette mêlée avec du miel guérit la figure tachée.

Fuelhas aspras et grassas et divisas cum eruca.

Eluc. de las propr., fol. 222. 

Feuilles âpres et grasses et divisées comme roquette.

CAT. Eruga. ESP. (rúcula, Eruca vesicaria o sativa, arúgula, oruga, ruca, roqueta) PORT. Oruga. IT. Eruca (rucola). (chap. rúcula)


Eructuacio, s. f., lat. eructatio, éructation, rot.

Hom sent dolor en l'estomach ab alguna eructuacio agra.

(chap. Hom sen doló al estómec en algún rot agre.)

Ab eructuacio acetoza.

Eluc. de las propr., fol. 43 et 85.

On sent douleur en l'estomac avec quelque éructation aigre.

Avec rot acéteux.

(chap. Rot; ESP. Eructo.)


Eruginar, v., lat. aeruginare, s'enrouiller, jaunir, verdir. 

Sa maleza erugina si cum erams.

Trad. de Bède, fol. 75.

Sa malice jaunit comme airain.

IT. Arruginire.

2. Eruginos, adj., lat. aeruginosus, vert, verdâtre, couleur de vert-de-gris.

Colra no natural, eruginoza.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Bile non naturelle, verte.

ESP. PORT. Eruginoso.

3. Erugua, s. f., sangsue. 

(chap. sangonera, sangoneres. ESP. Sanguijuela, sanguijuelas.)

Saumada d'eruguas dona II eruguas.

(chap. Saumada (: cárrega de somera) de sangoneres done dos sangoneres.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge de sangsues donne deux sangsues.


Esbair, v., ébahir, étonner.

Voyez Denina, t. II, p. 306.

Que s'esbaic d'esguardar.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus.

Qui s'ébahit de regarder.

Quan suy ab lieys, si m'esbays 

Qu'ieu no sai dire mon talan. 

P. Bremond Ricas Novas: Quant l'aura. 

Quand je suis avec elle, je m'ébahis tellement que je ne sais dire ma volonté.

Part. pas. Adoncx remanc si esbaitz,

Non sai on vauc ni don mi venc. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Alors je reste si ébahi, que je ne sais où je vais ni d'où je vins.

Cant lo vei, es esbaida.

Roman de Jaufre, fol. 80. 

Quand elle le voit, elle est ébahie.

De que foro tuit esbaitz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 66. 

De quoi furent tous ébahis. 

CAT. Esbalair, sbalair. IT. Sbaire.


Esc, s. m., lat. esca, aliment, nourriture.

Greu taillaretz mais ad esc pan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai etz.

Vous taillerez difficilement davantage pain pour aliment. 

IT. Esca.

2. Escar, v., manger.

Dolz e suaus es plus que bresca

E plus que nuls piments qu'om esca.

V. de Sainte-Foi d'Agen.

Elle est douce et suave plus que gaufre et plus qu'aucun piment qu'on mange.

3. Esca, s. m., lat. esca, amorce.

Pren ab l' esca 

Lo peison que saut e tresca.

E. Cairel: Era no vei. 

Prend avec l'amorce le poisson qui saute et s'agite. 

Lo fuecs que compren ses esca.

(chap. Lo foc que pren sense esca.)

Rambaud d'Orange: Car douz.

Le feu qui prend sans amorce.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que es carnada per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

CAT. Esca. ESP. Yesca. PORT. Isca. IT. Esca.

4. Adesc, Azesc, s. f., amorce, appât.

Als peyssons en faran adesc.

V. de S. Honorat.

Ils en feront amorce aux poissons.

Ab doussa sabor azesca

Sos digz de felo azesc.

Marcabrus: Contra l'ivern. 

Avec douce saveur elle amorce ses paroles d'appât trompeur.

5. Adescar, Azescar, v., amorcer.

Mas il no sap qual estrena 

M'a dada, ni com m'adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Mais elle ne sait quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Los deliegz e los ayzes del cors que enbrazon et azescon lo fuoc pudent de la luxuria. V. et Vert., fol. 85.

Les délices et les aises du corps qui embrasent et amorcent le feu puant de la luxure.

IT. Egli seppe in si fatta guisa gli Viniziani adescare.

Boccaccio, nov. 32, 6.

6. Enescar, v., amorcer.

Sel que fin' amors enesca.

E. Cairel: Era no vei.

Celui que pur amour amorce.


Escabel, s. m., lat. scabellum, escabeau, marche-pied.

Entro que ieu pauze tos enemicx al escabel de tos pes.

(chap. Hasta que yo posa a tons enemics al escabell de tons peus.)

Trad. des actes des Apôtres, ch. 2.

Jusqu'à ce que je pose tes ennemis à l' escabeau de tes pieds.

CAT. Escambèll. ESP. Escabelo (escabel). PORT. Escabello. IT. Sgabello.

(chap. escabell, escabells, tauleta que se fique per a descansá los peus; tamé per a pujá, o fé pujá an algú per a penjál.)

2. Escaimel, s. m., escabeau, marche-pied.

Fig. Dels pes de Dieus es escaimel nomnat. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Est appelé escabeau des pieds de Dieu. 

ANC. FR. Et l'eschamel sur quoy il roys tenoit ses piez.

Joinville, p. 15.

3. Escanh, s. m., lat. scamnum, escabeau, banc.

A fayt una taula sus dos escanhs levar.

(chap. Ha fet eixecá una taula damún de dos escañs.)

Roman de Fierabras, v. 4996.

A fait lever une table sur deux escabeaux.

ANC. FR. De haut estal en bas escame

Pueent bien lor siége cangier.

Le reclus de Moliens. Carpentier, t. III, fol. 713. 

Print une petite forme ou escame de laquelle il bouta et frappa.

Lett. de rém. de 1448. Carpentier, t. III, col. 713. 

ANC. CAT. Escany. ESP. Escaño. IT. Scanno. (chap. Escañ, escañs.)


Escac, s. m., jeu des échecs, pièce du jeu. 

Plus a 'l cor blanc que nulhs escacx d'evori.

(chap. Té lo cos mes blanc que cap pessa del ajedrez de marfil.)

G. de S. Gregori: Razo e dreit.

Elle a le corps plus blanc que nul échec d'ivoire.

Jogar a taulas ad escaxs et a datz. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Jugá a les taules al ajedrez y als dados.)

Jouer aux tables à échecs et à dés. 

Ab ma domna jogar, en sa maizo, 

Un joc d'escacs, ses autre companho... 

E qu' ieu 'l disses un escac sotilmen.

B. d'Auriac: S'ieu agues. 

Jouer avec ma dame, dans sa maison, une partie d'échecs, sans autre compagnon... et que je lui disse habilement un échec. 

Loc. Dig n'a escat mat.

(chap. Ell ne ha dit jaque y mate.)

T. de G. Riquier, de M. de Castillon et de Codelet: A 'N Miquel. 

Il en a dit échec et mat. 

ANC. FR.

Puis aprist-il as tables et à eschas jouer... 

Et si nos mostreras des eschax et des dez. 

Roman de Parise la duchesse. Du Cange, t. VI, col. 169. 

L'assailli por li desconfire, 

Échec et mat li ala dire.

Roman de la Rose, v. 6676.

Diaules vous dist eskiec et mat.

Roman du Renart, t. IV, p. 368. 

ANC. CAT. Escacs. ESP. (ajedrez) PORT. Escaques. IT. Scacco.

2. Escaquier, s. m., échiquier.

Mil tans es doblatz sos bes

Qu'el comtes de l'escaquier.

P. Vidal: Tant an ben. 

Son mérite est doublé mille fois autant que le compte de l'échiquier.

Allusion à ce qu'on raconte au sujet de la récompense qu'un roi des Indes consentit à donner au bramine qui lui avait enseigné le jeu des échecs. Ce bramine obtint, qu'il lui serait donné le nombre de grains de blé que produiraient les soixante-quatre cases de l'échiquier: un seul pour la première, deux pour la seconde, quatre pour la troisième, huit pour la quatrième, et ainsi de suite en doublant toujours jusqu'à la dernière.

Il n'existe pas dans les mots employés pour la numération, des expressions qui puissent rendre l'immense quantité de grains que ce calcul produit.

On a évalué la somme de ces grains de blé à: 16.384 villes, dont chacune contiendrait 1.024 greniers, dans chacun desquels il y aurait 174.762 mesures, et dans chaque mesure 32.768 grains.

Voyez Mémoire de Fréret sur l'origine du jeu des échecs, Histoire de l'Académie royale des Inscriptions et Belles-Lettres, t. V, p. 251; Montucla, Histoire des Mathématiques, etc. 

ANC. FR. Qui me doubleroit l'eskiekier

D'estrelins, n'es prendroie mie. 

Roman de la Violette, p. 258.

A fait Renart d'un eskiekier,

Tout de fin or, le roi présent

Et les eskiés...

Que cil qui juent as eschés,

Ne voient pas tous les bons trés

Qui demeurent sour l'eschakier. 

Roman du Renart, t. IV, p. 223 et 121. 

IT. Scacchiere. (chap. Tablero d'ajedrez.) 

3. Escac, s. m., tache, marque, par allusion aux échecs qui sont noirs et blancs.

Pel de ca blanc ses tot escac negre. 

(chap. Pel de gos blanc sense cap taca negra. A Mallorca, ca.)

Els escas de pantera so mais blancs.

Eluc. de las propr., fol. 234 et 256. 

Poil de chien blanc sans aucune tache noire. 

Les taches de la panthère sont plus blanches.

4. Escacat, adj., tacheté, marqueté. 

Dur test et escacat...

Tygre es bestia diversament escacada.

(chap. Lo tigre es una bestia diversamén tacada.)

Eluc. de las propr., fol. 260.

Coquille dure et tachetée... 

Tigre est bête diversement tachetée.


Escafit, adj., potelé.

Blancha e grayl' et escafida.

B. Martin: Quan l'erba.

Blanche et déliée et potelée.

El sieu blanc cors, gras, escafitz e le. 

G. Adhemar: No m pot.

Le sien corps blanc, gras, potelé et lisse.


Escag, s. m., surplus, excès.

Que d'aquel escag d'una saumada ni de doas... non done re.

Tit. de 1274. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69. 

Que pour ce surplus d'une charge et de deux... il ne donne rien.


Escala, Scala, s. f., lat. scala, échelle. 

Voyez Denina, t. II, p. 269, et t. III, p. 70; voyez également Muratori, diss. 33.

Tiran l'escala mantenent,

E Guigonet pendet al vent.

V. de S. Honorat.

Tirent l'échelle incontinent, et Guigonet pendit au vent.

Cals es la schala? De que sun li degra?

(chap. Quína es la escala? De quí són los escalons?

Poëme sur Boèce.

Quelle est l'échelle? De quoi sont les degrés?

An ja l'escala levada 

Per intrar dedintz la ciptat.

V. de S. Honorat. 

Ont déjà levé l'échelle pour entrer dans la cité. 

Fig. Aysso es lo pus aut gra en la escala de perfectio.

(chap. Aixó es lo grasó (graó) mes alt de la escala de perfecsió.
Canticum gradum.)

V. et Vert., fol. 100.

Ceci est le plus haut degré en l'échelle de perfection.

- Échelle de guerre, compagnie.

Si fetz de chavaliers escalas tres,

E quatre de sirvens e de borzes. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Ainsi fit trois échelles de chevaliers, et quatre de sergents et de bourgeois.

La dezena escala lo rey de Sant Denis. 

Roman de Fierabras, v. 4616. La dixième échelle du roi de Saint-Denis. Aisso es l'aordenamen de las escalas de Monpeslier con devon gardar los portals. Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Ceci est l'ordonnance des compagnies de Montpellier comme elles doivent garder les portails.

Dans la langue romane rustique scara signifiait troupe, compagnie de gens de guerre. 

Bellatorum acies quas vulgari sermone scaras vocamus.

Hincmar, t. II, p. 158.

CAT. ESP. (escalera) PORT. Escala. IT. Scala. (chap. escala, escales; escalá: escalo, escales, escale, escalem o escalam, escaléu o escaláu, escalen; escalat, escalats, escalada, escalades; escaleta, escaletes.)

2. Escalo, Scalo, s. m., échelon, degré. 

L'enfant puget quinze escalons.

(chap. Lo chiquet va pujá quinse escalons.)

Trad. d'un évangile apocryphe.

L'enfant monta quinze échelons.

Qui pot un dels escalos poiar. 

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Qui peut monter un des échelons. 

Sobre un scalo d'escala. Trad. d'Albucasis, fol. 67.

Sur un échelon d'échelle.

Fig. Ja no creatz qu'om ressis 

Puig de pretz dos escalos.

Bertrand de Born: Be m platz car.

Ne croyez jamais qu'un homme lâche monte deux échelons de mérite.

Quatre escalos a en amor. 

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Il y a quatre degrés en amour. 

ANC. FR. Contre mont puie les degrez,

Monte quatre eschaillons ou trois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 344. 

Montons seulement ces eschelons.

Rabelais, liv. I, ch. 12. 

CAT. Escaló. ESP. Escalón. IT. Scalino. (chap. escaló, escalons; graó, grasó, graons, grasons.)

3. Escalier, s. m., escalier.

Can foron al escalier

Del temple.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Quand ils furent à l'escalier du temple.

Montar l'escalier per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.

Monter l'escalier pour sortir de la prison.

ESP. Scalera (escalera). PORT. Escada. IT. Scala.

- Compagnie, troupe. 

Carta de l'escalier d'En P. Cartulaire de Montpellier, fol. 162.

Charte de la troupe du seigneur P.

4. Escalament, s. m., escalade.

Si per escalament hom pot pendre una vila.

(chap. Si per escalada se pot pendre una vila.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 213.

Si par escalade on peut prendre une ville.

5. Escalar, Escaliar, v., escalader. 

Per escaliar la villa... A escalar per intrar dedins.

(chap. Per a escalá la vila... A escalá per a entrá adins.)

Chronique des Albigeois, p. 15 et 35. 

Pour escalader la ville... A escalader pour entrer dedans.

Si en temps de trevas hom pot escalar. 

L'arbre de Batalhas, fol. 213. 

Si en temps de trève on peut escalader. 

Part. pas. Minatz ni de leu escalatz.

(chap. Minats ni fássilmen escalats.)

Eluc. de las propr., fol. 158.

Minés et escaladés facilement.

- Échelonner, mettre en échelle.

Fe 'ls en tres partidas totz essems escalar.

Guillaume de Tudela. 

Les fit tous ensemble échelonner en trois parties. 

ANC. FR. A l'endroit dont les François eschelloient ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 139.

Par là les Angloys eschlèrent ledit chastel. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 125.

CAT. ESP. PORT. Escalar. IT. Scalare.

6. Esqueira, s. f., escadron, bataillon. (chap. escuadró, escuadra)

Aordena las esqueiras dels baros e de la soa gen per passar outra a la batailla. V. de Bertrand de Born.

Ordonne les escadrons des barons et de sa gent pour passer outre à la bataille.

7. Esqueirar, v., ranger en bataille, disposer.

Part. pas. Un dia, foron armat tuit aquill qu' eran ab lo rei Richart et esqueirat de venir a la batailla. V. de Bertrand de Born.

Un jour, tous ceux qui étaient avec le roi Richard furent armés et disposés de venir à la bataille.

8. Bescalo, s. m., double échelon. (chap. replá : bescaló, bi + escaló.)

Ab los cadafalcs dobles e ab ferm bescalo. Guillaume de Tudela.

Avec les échafauds doubles et avec ferme double échelon.