Mostrando las entradas para la consulta fássil ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fássil ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de abril de 2026

Roill, Ruils - Rozilhar

Roill, Ruils, s. m., du lat. rubigo, rouille.
No i a ni sanc ni roill.
Esmeuti a gran perill,
Son braguier taca de roill.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il n'y a ni sang ni rouille.
Fiente avec grand danger, son brayer tache de rouille.
Fig. Es plus tost gastaz lo ruils del pechat. Trad. de Bède, fol. 20.
Est plus tôt détruite la rouille du péché.
(chap. robell; taca; brutissia.)

LACTARIUS VINOSUS Y SANGUIFLUUS, chapurriau, bolets, robelló, robellons

2. Ruylha, s. f., rouille, tache.
Fig. Amor segurana
Non truep ses ruylha.
Marcabrus: El mes.
Amour sûr je ne trouve sans rouille.

3. Roillos, Rouillos, adj., rouilleux, rouillé, usé, grossier.
Ai vestirs rouillos.
Rambaud de Vaqueiras: Ben sai e.
J'ai des vêtements rouilleux.
Fig. Frances son roillos 
De portar la garnisos.
Bertrand de Born: Gent part. Var.
Les Français sont rouillés de porter l'équipement.
Vostre parlar rouillos.
T. d'un Marquis et de Giraud: De so don.
Votre parler grossier.

4. Roillar, Roilhar, Rouelar, v., rouiller, tacher, souiller.
Qu' el gar de rouilhar
L' ausbert e 'l capel clar.
Amanieu des Escas: El temps de.
Qu'il se garde de rouiller le haubert et le casque clair.
Fig. Malvestatz roill' et usa
Et enclau joven e cerca.
Rambaud d'Orange: Car douz.
Méchanceté rouille et use et enclot et scrute jeunesse.
No y a mot fals que y rouei.
Pierre d'Auvergne: Belh m'es.
Il n'y a pas de mot faux qui y tache.
Mos talans no m roilla.
Rambaud d'Orange: En aital rimeta.
Mon désir ne me rouille pas.
Part. pas. E 'l ters es de plum roilhat.
P. Vidal: Lai on cobra.
Et le troisième est de plomb rouillé.

5. Rozilh, Ruzil, s. m., rouille, tache.
Ferr et tot autre metalh de leu pren rozilh, quan no es en uzagge.
Eluc. de las propr., fol. 78.
Fer et tout autre métal promptement prend rouille, quand il n'est pas en usage.
Osta lo ruzil del argent, e sias purs vaicels. Trad. de Bède, fol. 78.
Ôte la rouille de l'argent, et sois pur vaisseau.
Fig. No y pot hom trobar a frau
Mot de rozilh.
Marcabrus: Lo vers comens.
On n'y peut trouver en fraude mot de rouille.
- Nielle, maladie du blé.
Lingostas e rozilh
Que tornavan los blatz plus vermeilhs que bresilh.
V. de S. Honorat.
Sauterelles et rouille qui rendaient les blés plus vermeils que brésil.
Dona infectio... a las novelas meyshos quan so en espic, et aytal corrupcio apelam auruga o rozilh. Eluc. de las propr., fol. 136.
Donne infection... aux nouvelles moissons quand elles sont en épi, et pareille corruption nous appelons jaunisse ou rouille.

6. Rozilhos, Rusillos, adj., rouilleux, rouillé, de rouille.
Fer... rozilhos.
L' espic pren color rozilhoza.
(chap. Ferro... robellat. La espiga pren coló de robell; está com a robellada. Aixó se pot vore be al Rosselló.)
Eluc. de las propr., fol. 30 et 208.
Fer... rouillé.
L'épi prend couleur de rouille.
Fig. Frances son rusillos
De portar lurs garnisos.
Bertrand de Born: Gent fai. 
Les Français sont rouillés de porter leurs équipements.

7. Rozilhar, v., rouiller.
Si soven no es unch ab oli, mot leu si rozilha.
(chap. Si assobín no es untat en oli, mol fássil (depressa) se robelle.)
Eluc. de las propr., fol. 187.
Si souvent il n'est oint avec de l'huile, moult vite il se rouille.
(chap. Robellá, robellás (en b perque ve de rubigo, o rubeo : roch); 
rovellá, rovellás : yo me robello, robelles, robelle, robellem o robellam, robelléu o robelláu, robellen; robellat, robellats, robellada, robellades; yo me robellaré; yo me robellaría; si yo me robellara. Los robellons són uns dels bolets mes coneguts, tenen lo coló de robell, taronja, rogles verts. Alguns són mes roijos, com lo robelló de sang, lactarius sanguifluus.)

sábado, 21 de septiembre de 2024

Plaga, Plagua, Playa - Complanher, Complagner, Complaigner, Complaingner, Complanger

 

Plaga, Plagua, Playa, s. f., lat. plaga, plaie, blessure.

Plaguas me feyron mais de cen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Plaies me firent plus de cent.

Mas que m val, s'ieu demostrar

Ja non l' aus ma mortal playa!

P. Raimond de Toulouse: Ar ai.

Mais que me vaut, si montrer désormais je ne lui ose ma mortelle plaie!

Fig. Dossamens deu homs tractar las plagas del cor e de l'arma.

V. et Vert., fol. 57. 

Doucement on doit traiter les plaies du coeur et de l'âme.

CAT. ANC. ESP. Plaga. ESP. MOD. Llaga. PORT. Chaga. IT. Piaga.

(chap. Llaga, llagues; ferida, ferides; nafra, nafres, ñafra, ñafres. 

Plaga, plagues de llangostos, sequía o sequera; peña de Valjunquera.)

2. Plagar, v., blesser, meurtrir.

Si us servs d'autrui plagara lo mieu serv.

Trad. du Code de Justinien, fol. 22. 

Si un serf d'autrui blessera le mien serf. 

Part. pas. Y fo plagatz de lansa.

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Y fut blessé avec lance. 

Mas si lo servs meus es plagatz. Trad. du Code de Justinien, fol. 20.

Mais si le serf mien est blessé. 

ANC. FR. Tuit furent batu et plaié.

Là ot des morz et des plaiez 

Tant que n'en sai dire le conte. 

Roman du Renart, t. II, p. 43; et t. III, 245. 

De mortel apostume navrent leurs cuers et plaient. 

Jehan de Meung, Test., v. 1067.

ANC. CAT. ANC. ESP. Plagar. ESP. MOD. Llagar. PORT. Chagar. IT. Piagare.

(chap. Llagá: llago, llagues, llague, llaguem o llagam, llaguéu o llagáu, llaguen; llagat, llagats, llagada, llagades; ferí; nafrá, ñafrá.)

3. Plagador, s. m., lat. plagiator, plagiaire.

Als plagadors, als mensongiers.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.

Aux plagiaires, aux menteurs.

(chap. Plagiadó, plagiadós, plagiadora, plagiadores; llagadó, llagadós, llagadora, llagadores; feridó, feridós, feridora, feridores; nafradó, nafradós, nafradora, nafradores; ñafradó, ñafradós, ñafradora, ñafradores.)


Plais, s. m., bois, bosquet, taillis.

Ar vei vermeills, blaus, blancs e grocs 

Vergiers, plans, plais, tertres e vaus.

(chap. Ara vech roijos, blaus, blancs y grocs vergés, plans, bosquets, collets y valls, valletes.)

A. Daniel: Ar vei.

Maintenant je vois vermeils, bleus, blancs et jaunes vergers, plaines, bois, tertres et vallons.

Son sec li ram pels plais,

Que flors ni fuelha no i nais.

(chap. Están seques les rames pels bosquets, que flo ni fulla no hi naix.) 

Azalais de Porcairagues: Ar em.

Sont secs les rameaux par les bosquets, vu que fleur ni feuille n'y naît.

2. Plaissat, Playssat, s. m., taillis, bois, bosquet, fort.

Aug lo chan dels auzelos

Que fan los playssatz retendir.

E. Cairels: Mout mi.

J'entends le chant des oisillons qui font les bosquets retentir.

Quan son vert li plaissatz.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Quand sont verds les taillis.

ANC. FR. Sa meson sist joste un plessié, 

Parmi un plesséis de saus. 

Roman du Renart, t. I, p. 184; et t. III, p. 323.

Ne *bois hautein ne riche plesséis... (N. E. Hay un pliegue en el scan.)

Si n' *el chassièrent jusques à un plesséis.

Roman de Garin. Du Cange, t. V, col. 573.

3. Playssa, s. f., haie, bosquet, taillis.

Qu'ans fos yeu trencatz ab ayssa

Qu'es en forest ni en playssa.

G. Adhemar: Lanquan vey.

Q' auparavant je fusse coupé avec hache qui est dans forêt et dans taillis.

4. Plaissaditz, s. m., bosquet, taillis, haie.

S' esbaudeia 

Lo rossinhol e domneia 

Ab sa par per pleissaditz.

G. Faidit: Pel joi. 

Le rossignol se réjouit et s' ébat avec sa compagne à travers bosquets.

Fon justa un plaissaditz.

Giraud de Borneil: L'autr'ier.

Fut auprès d'une haie.

5. Playssadenc, s. m., haie, buisson, bouquet de bois.

E 'l gibres e 'l neus son a flocx 

Pels tertres e pels playssadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Et le givre et la neige sont à flocons par les tertres et par les haies.

6. Playssar, v., garnir d'arbres, entourer de haies, palissader.

Fig. Selh que, per sos peccatz, riga

Sos huelhs ploran, planta e playssa, 

Don melhor frug que d' avayssa 

N' aura lay on fis gaugz canta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Celui qui, pour ses péchés, arrose ses yeux en pleurant, plante et palissade, de quoi meilleur fruit que d' avaysse il en aura là où pure joie chante.

ANC. FR. Les haies fait plaissier et enforcir.

Roman de Garin. Du Cange, t. V, col. 573. 

Tant à plesser en mes plessez... qu'à faire toutes autres besognes.

Tit. de 1445. Du Cange, t. V, col. 573.


Plan, adj., lat. planus, plan, uni, aplani, poli, plain, effilé.

E 'ls vostres detz grailes e plas.

Arnaud de Marueil:, Dona genser.

Et les votres doigts délicats et effilés.

Ausberc, lansa plana 

E bon bran d'acier.

B. Arnaud de Montcuc: Er can. 

Haubert, lance polie et bon glaive d'acier. 

Cors ben fag, delgatz e plans.

B. de Ventadour: Lonc temps. 

Corps bien fait, délié et plan.

- Direct.

Qu'aissi tengues ma via plana.

P. Vidal: Abril issic. 

Que je tinsse ici ma voie directe.

- Exact, régulier.

Cinq copdadas d'aut a, de mesura plana, 

Lo molon de la legna.

V. de S. Honorat. 

Cinq coudées de haut a, de mesure exacte, le tas de bois.

- Fig. Simple, pur.

Sias humils e non vils, 

Plans et amezuratz.

V. de S. Honorat. 

Sois humble et non vil, simple et mesuré.

Me dis en razon plana 

Que mos chantars li plai.

B. de Ventadour: Quan la.

Me dit avec ton simple que mon chanter lui plaît.

Mas il o fai, so cre, per plan essai.

B. de Ventadour: Bels m'es qu'ieu. 

Mais elle le fait, cela je crois, pour simple essai. 

Tramet lo vers en chantan

En plana lengua romana.

G. Rudel: Quan lo rius.

Je transmets le vers en chantant en pure langue romane.

Loc. E 'ls verses del compost volc tornar en vers plans. 

Sabia ben que aisso es ver plan.

V. de S. Honorat. 

Et les versets du comput voulut tourner en vers libres. 

Savait bien que ceci est vers simple.

- Adv. Uniment, simplement, également, juste.

S' ella me gualia,

Gualiador me trobara, 

E si m vai dreita via, 

Ieu l' irai pla.

P. Cardinal: Ben tenh. 

Si elle me trompe, elle me trouvera trompeur, et si elle me va droit chemin, j' irai également avec elle.

Pla a l'albor de dia. Guillaume de Tudela.

Juste à l'aube du jour. 

Lur dis plan e suaumens. Fragment de la Vie de S. Georges.

Leur dit uniment et simplement.

Adv. comp. Jesu Crist l' appelam de plan. 

La donna si leva de plan. 

A l' islla de Lerins s'en intreron de plan. V. de S. Honorat. 

Jésus-Christ nous l'appelons simplement. 

La dame se lève aussitôt. 

A l'île de Lerins ils entrèrent d'emblée.

Voyez perdos.

CAT. Pla. ESP. Plano, llano. PORT. Plano. IT. Piano. 

(chap. Pla, plans, plana, planes.)

2. Plan, Pla, s. m., plaine, plateau.

Per plans e per vals.

Aicartz del Fossat: Entre dos.

Par plaines et par vallées.

Anc pus menut ayga non ploc

Cum els passon e prendo 'ls plas.

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

Oncques plus menu eau ne plut comme ils passent et prennent les plaines.

Combas e plas e boscatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Vallons et plaines et bocage. 

Loc. Leys servir en pla ni en desert.

E. Cairels: Abril ni mai. 

La servir en plaine et en désert (en tous lieux). 

ANC. FR. Et entra en plain yver ès plainz de Lombardie. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 240. 

Si tost com il furent au plain. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 351.

Lesse le corre par le plain. Roman du Renart, t. 1, p. 296. 

Louenge aux dieux des hauts monts et des plains.

Cl. Marot, t. III, p. 303. 

CAT. Pla. ESP. PORT. Plano (llano). IT. Piano.

(chap. Pla com lo del Coco a Beseit, Pla d' En Bot, plans, plana, planes com les de Peñarroija de Tastavins.)

3. Planet, adj. dim., plain, uni, simplet.

Fig. En mon cor ai un novellet chantar, 

Planet et leu, e qu'el fai bon auzir.

Arnaud de Marueil: En mon cor.

En mon esprit j'ai un nouvelet chanter, simplet et léger, et qu'il fait bon ouïr. 

IT. Pianetto. (chap. Planet com lo carré Constitución a Beseit, planets, planeta com lo camping de Beseit y la cova de la planeta, planetes.)

4. Plana, Planha, Plaigna, s. f., plaine, pays plat.

Aras quan par lo guais termenis gens

Que fai la flor espandir per la planha.

Pons de Capdueil: Leials amics. 

Maintenant quand paraît le gai printemps gentil qui fait épanouir la fleur dans la plaine. 

Res tan no m' esbaudis 

Co ill aucellet per la planha.

Folquet de Marseille: Ja no volgra.

Rien tant ne me réjouit comme les oiselets dans la plaine.

- Page, feuille.

Vingt et sieis linhas en cascuna plana, et en cascuna linha sinc mots.

Fors de Béarn, p. 1077.

(chap. Vintissís línies a cada plana, y a cada línia sinc paraules.)

Vingt-six lignes en chacune page, et en chacune ligne cinq mots.

- Planche.

Ayas una plana de rovre. Traité de l'Arpentage, part. II, ch. 30.

Ayez une planche de rouvre.

CAT. ESP. (página) PORT. Plana. IT. Piana. 

(chap. Plana, página, planes, págines.)

5. Planissa, s. f. dim., esplanade.

Ves leis vau per la planissa.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Vers elle je vais à travers l'esplanade.

(ESP. Planicie; chap. Planissie, planissies; esplanada, esplanades.)

6. Planeza, s. f., plaine.

En las planezas de Chalo.

L' aiga... tan sobrondet que tota aquela planeza cobria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58 et 178.

Dans les plaines de Châlon.

L'eau... tant déborda que toute cette plaine elle couvrait.

7. Planiol, s. m. dim., petit plateau, esplanade.

Era pausat en lo sol

Aqui en un petit planiol.

El planiol asetet si.

V. de S. Énimie, fol. 30. 

Était posé sur le sol là en une petite esplanade. 

Au petit plateau elle s'assit.

8. Planar, v., aplanir, unir, polir. 

Fig. Vau un chantaret planan

De digz escurs.

Giraud de Borneil: Tot suavet.

Je vais polissant un petit chant de paroles obscures.

IT. Pianar.

9. Planamen, adv., entièrement, complètement.

Per que conosc qu' aucir m' a planamen, 

Si 'n breu vas me non domda son coratge. 

Cadenet: Ab leyal. 

C'est pourquoi je connais qu'elle me tuera complètement, si en peu à mon égard elle n' adoucit son coeur.

Fauta de vezer planamen las estorias. Arbre de Batalhas, fol. 63.

Faute de voir entièrement les histoires.

PORT. Planamente. IT. Pianamente. (chap. Planamen.)

10. Aplanar, v., aplanir, unir, niveler, combler.

Fes tantost aplanar los valhatz.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 19.

Fit aussitôt combler les fossés. 

Aplanar los fossatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 165. 

Combler les fossés.

- Fig. Caresser, cajoler, dorloter, adoucir, flatter.

Un gosset li fasia festa... lo aplanava, e lo payssia de sas viandas.

V. et Vert., fol. 61. 

Un petit chien lui faisait fête... il le caressait, et le nourrissait de ses mets.

Com l' austor qu'es pres en l' aranh, 

Qu' es fer tro s' es adomesjatz; 

Pueis torna maniers e privatz 

S' es qui be 'l tenga ni l' aplanh.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Comme l'autour qui est pris dans le filet, qui est farouche jusqu'à ce qu'il soit apprivoisé; puis il devient maniable et familier s'il est (quelqu'un) qui bien le tienne et le flatte.

Ap bel dig pot hom son deptor

Gen aplanar et apaiar.

T. de G. Gasmar et d'Ebles de Signe: N Eble.

Avec belle parole on peut son débiteur gentiment adoucir et apaiser.

Sitot se penh ni s mira ni s' aplanha.

P. Vidal: Jes pel temps.

Quoiqu'il se peigne et se mire et se dorlote. 

Tals se pimpa e s' aplanha 

Cui malvestatz serra e lia.

H. Brunet: Lanquan son.

Tel se pomponne et se dorlote que méchanceté serre et lie.

ANC. FR. La cerfve moult aplanicha.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 321.

Quant lor enfant lavent et baingnent 

Qu' el les debaisent et aplaingnent.

Roman de la Rose, v. 6972. 

Si tu n' applanis les passions de ton âme. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 234.

- Polir.

Fig. E 'l rossinholet el ram

Volt e refranh, et aplana 

Son dous chantar e l' afina.

G. Rudel: Quan lo rius.

Et le rossignolet sur le rameau fredonne et cadence et polit son doux chanter et l'épure.

CAT. Aplanar. ESP. Aplanar, allanar. PORT. Aplainar. IT. Appianare.

(chap. Aplaná: aplano, aplanes, aplane, aplanem o aplanam, aplanéu o aplanáu, aplanen; aplanat, aplanats, aplanada, aplanades.)

11. Aplanir, v., aplanir, combler.

Far aplanir los valatz. Traité de l'Arpentage, part. II, ch. 24. 

Faire combler les fossés.

(chap. Aplaní; t' aplaniré.) 

12. Esplanar, v., unir, polir, expliquer, donner l'explication, interpréter.

En Nicolet, d'un songe qu'ieu sognava

Miravilios, una noit, quan mi dormia,

Voill m' esplanes.

T. de Jean d'Aubusson et de Nicolet: En Nicolet. 

Seigneur Nicolet, d'un songe que je songeais merveilleux, une nuit, quand je dormais, je veux que vous me donniez l'explication.

CAT. Esplanar, explanar. ESP. Explanar (explicar). PORT. Esplanar, explanar.

IT. Spianare. (chap. Explicá; explaná : fé pla : fé fássil.)

13. Explanatio, s. f., lat. explanatio, explication.

En la explanatio de las ditas paraulas. Leys d'amors, fol. 126. 

Dans l'explication desdites paroles. 

CAT. Explanació. ESP. Explanación (explicación). PORT. Explanação. 

IT. Spianazione. (chap. Explicassió, explicassions; explanassió, explanassions.)

14. Complanacio, s. f., nivellement, aplanissement.

Equalitat et complanacio. Eluc. de las propr., fol. 27.

Égalité et nivellement.

(chap. Nivellamén, nivellamens; anivellassió, anivellassions; aplanamén, aplanamens; explanassió, explanassions.)


Planca, Plancha, Planqua, s. f., lat. planca, planche.

Ab frevol planca. 

Gavaudan le Vieux: A la pus. 

Avec fragile planche.

- Petit pont de bois.

Loc. S'ieu ai passatz pons ni planchas

Per lieis.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Si j'ai passé ponts et planches pour elle.

Loc. fig. De selhs de qui fetz planqua e pon. 

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

De ceux de qui il fit planche et pont. 

Lai on merce li fai planca e pon.

R. Gaucelm: A penas vauc.

Là où merci lui fait planche et pont.

CAT. Planxa, palanca. ESP. Plancha. PORT. Plancha, prancha.

(chap. Palanca, palanques; plancha, planches de ferro.)

Ramón Guimerá Caballé, Ángeles Lorente Sánchez, Mercedes Guimerá Lorente, Tomás Guimerá Lorente, mas de Lluvia, Parrizal, palanca

2. Plancat, s. m., plancher.

Totas las clausuras e 'ls plancatz desfaretz. Guillaume de Tudela.

Toutes les clôtures et les planchers vous déferez.


Planch, Plan, Plang, Plain, s. m., lat. planctus, plainte, gémissement, lamentation.

Gavaudas non pot fenir

Lo planch ni 'l dol qu' el fa martir.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

Gavaudan ne peut finir la plainte ni la douleur qui le fait martyr.

Lagremas e plans e plors, 

So son, a l' arma, frutz e flors.

Folquet de Marseille: Senher Dieu. 

Larmes et gémissements et pleurs, ce sont, pour l'âme, fruits et fleurs. ANC. FR. Et après a jeté un plaint. Roman du Renart, t. III, p. 187. Proufiter ne me peuvent mes plains. Charles d'Orléans, p. 105.

Cessez, mes vers, cessez ici vos plaincts. 

Cl. Marot, t. III, p. 303.

Faire mes plaintz vers vostre majesté. Cretin, p. 180.

- Complainte, sorte de poésie.

Plangz es us dictatz qu' om fay per gran desplazer e per gran dol.

Leys d'amors, fol. 41.

La complainte est une composition qu'on fait par grand déplaisir et par grande douleur.

Lo plainz qu' En Bertrans de Born fetz del rei jove.

V. de Bertrand de Born. 

La complainte que le seigneur Bertrand de Born fit sur le roi jeune.

CAT. Plant. ANC. ESP. Planto (llanto, lamentación). PORT. Pranto. 

AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE, San Esteban, protomártir, el primer mártir, Sant Esteve, Stephanus

IT. Pianto. (chap. Gemec, gemecs; lamentassió, lamentassions; plo, plos; plorera, ploreres.) 

2. Planher, Plagner, Plaigner, Plaingner, Planger, Plainer, Planer, v., lat. plangere, plaindre, regretter. 

Tota Guiana plaing

Lo rei Richart.

Bertrand de Born le fils: Quan vei.

Toute la Guienne regrette le roi Richard. 

Aissi quon hom planh son filh e son paire 

E son amic, quan mortz lo y a tolgut, 

Planc ieu los vius que sai son remazut, 

Fals, deslials, fellons.

P. Cardinal: Aissi quon. 

Ainsi comme l'homme regrette son fils et son père et son ami, quand la mort le lui a enlevé, moi je plains les vivants qui sont demeurés ici, faux, déloyaux, félons.

Plan se sos dols e sos menuz pecaz. Poëme sur Boèce.

Il plaint à soi ses fautes et ses menus péchés.

- Gémir, soupirer.

Auzi plainer et ronflar 

Un cavallier e sospirar.

Roman de Jaufre, fol. 9. 

Il entendit gémir et râler un chevalier et soupirer. 

Quant ieu cug chantar, 

Planh e sospir.

Claire d'Anduse: En greu.

Quand je crois chanter, je gémis et soupire.

- Lamenter, désoler.

No s deu plaigner d' afan 

Ni dire sa dolor.

Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.

Ne se doit plaindre de souffrance ni dire sa douleur.

Denan lor no s' en planc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Devant eux il ne s'en plaint.

Prov. No sens, es cosselh demandar 

Ad home de so que no sap, 

Et es pauc planh de son mescap 

Qui, ses cosselh, vol gran fag far.

Nat de Mons: Al bon rey.

Non sens, c'est demander conseil à homme sur ce qu'il ne sait pas, et peu est plaint, de son méchef, qui, sans conseil, veut grande affaire faire. 

ANC. FR. Et faut que mes vers plaignent 

La dure mort de la mère du roy. 

Cl. Marot, t. II, p. 101. 

On dit que le plaindre allége la douleur. 

Comines, liv. I, p. 399. 

De cest oiseau prendray le blanc pennage 

Qui en chantant plaint la fin de son aage. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 64.

J'ay beau plaindre et beau soupirer. Malherbe, liv. V. 

ANC. CAT. Planyer. IT. Piangere. 

(chap. gemegá, lamentá, lamentás, plorá.)

3. Complancha, Complansa, s. f., complainte, plainte.

El ne fasia complancha al payre..., e lo payre ne fasia justicia.

Arbre de Batalhas, fol. 65.

Il en faisait plainte au père..., et le père en faisait justice.

Son totz enlassatz els lasses del dyable, so es em plachtz et en complanchas. V. et Vert., fol. 60.

Ils sont tous enlacés aux lacs du diable, c'est-à-dire en procès et en plaintes.

ANC. CAT. Complancta.

- Sorte de poésie.

Complansa, vai, senes tota bistensa,

Per lo pays, de levant al ponent.

Poëme sur la Mort de Robert, roi de Naples.

Complainte, va, sans aucun retard, par le pays, du levant au couchant.

4. Complanta, Complainta, s. f., plainte, complainte.

Clamor e complanta en sia feyta. Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 70. Réclamation et plainte en soit faite.

Que sias ses complainta e simple fil de Deu. Trad. de Bède, fol. 63. 

Que tu sois sans plainte et simple fils de Dieu. 

ANC. FR. Que que Bruns fesoit ses conplains. 

Roman du Renart, t. I, p. 349.

Si que chascun entende nos complainctz. Cretin, p. 56. 

Que nous pardonnez noz complains. Monstrelet, t. 1, fol. 322.

ANC. CAT. Complanta (complancta). IT. Compiante.

5. Complanhensa, s. f., plainte, réclamation.

En totas autras complanhensas en que hom pot menspenre e defalhir, fay hom emenda, o pren trevas. V. et Vert., fol. 32. 

Dans toutes les autres réclamations en quoi on peut se méprendre ou se tromper, homme fait amendement, ou prend délai.

Fa complanhensa d' aquel deute denant la cort.

Statuts de Montpellier, de 1212.

Fait plainte de cette dette devant la cour.

6. Complanher, Complagner, Complaigner, Complaingner, Complanger,

v., plaindre, gémir, lamenter.

Totz aquels que avian causa de si complanger.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 182. 

Tous ceux qui avaient motif de se plaindre. 

Vos prec que ges, si m complanc, no m' azir 

Vostra valors.

Arnaud de Marueil: Us joys d' amor. 

Je vous prie que point, si je me plains, ne me haïsse votre mérite.

Mas quan cel qui s complaignia 

Fag avia sa clamor.

B. Zorgi: L'autr'ier. 

Mais quand celui qui se plaignait avait fait sa lamentation. 

Prov. Membre s li qu' asatz quier qui s complaing. 

Pierre d'Auvergne: D' un bon vers. 

Qu'elle se souvienne qu'assez réclame qui se plaint.

Part. prés. subst. La persona del complanhent.

Statuts de Montpellier, de 1205. 

La personne du plaignant. 

ANC. FR. Il retournent à lui en complaignant. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 175. 

Mon oeil et moi sans nul reconfort d'âme 

Nous complaignons. Cl. Marot, t. 1, p. 336. 

Complaingnans leurs douces dolours. 

Roman du chastelain de Coucy, v. 16. 

ANC. CAT. Complanyer. ANC. ESP. Complañir. IT. Compiagnere, compiangere.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.