Mostrando las entradas para la consulta espenta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espenta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

lunes, 4 de marzo de 2024

Fersa - Ferment

Fersa, s. f., reine, dame au jeu des échecs.

fersa, reina, reine, ajedrez, échecs, escacs

 

Quan la fersa n'adus pres de si.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Quand il en amène la dame près de soi. 

ANC. FR. Après le roc a pris la fierce.

Roman du Renart, t. III, p. 333. 

Et qui échec dit lor éust 

N'iert-il que covrir le péust, 

Car la fierche avoit esté prise.

Roman de la Rose, v. 6735.

(N. E. Fürst, en alemán, gobernante de un principado, príncipe, princeps; Fürstin, princesa.)

 

Fertilitat, s. f., lat. fertilitatem, fertilité.

Era de tan gran fertilitat, coma es huei.

(chap. Ere de tan gran fertilidat, com es avui.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 121.

Était de si grande fertilité, comme est aujourd'hui. 

CAT. Fertilitat. ESP. Fertilidad. PORT. Fertilidade. IT. Fertilità, fertilitate, fertilitade. (chap. Fertilidat, fertilidats.)

2. Fertil, adj., lat. fertilis, fertile. 

Terra es fertil et habundant en blatz.

(chap. literal: Terra es fértil y abundán en blats.)

Normandia... fertil es en camps.

Eluc. de las propr., fol. 175.

Est terre fertile et abondante en blés.

La Normandie... est fertile en champs.

CAT. ESP. (fértil) PORT. Fertil. IT. Fertile. (chap. fértil, fertils.)

3. Infertil, adj., infertile.

Loc... estreyt et infertil.

Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 192.

Lieu... étroit et infertile.

IT. Infertile. (chap. Infértil, erm, no productiu. Faixeta estreta y erma; faixonet estret y erm; gaya estreta y dixada; faixa estreta y abandonada, etc. Avui en día no tenim lo vocabulari agrícola de allacuanta.)

 

Ferula, s. f., lat. ferula, férule, sorte de plante. (Apiaceae)

Ferula es herba que distilla suc.

(chap. Férula es herba que destile suc.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

La férule est herbe qui distille suc.

CAT. ESP. (férula) IT. Ferula.

(chap. La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa. La férula comú pareix lo fonoll espigat y datres plantes espigades.)

La férula té assobín auló de seba, ápit o all, com l' all de bruixa

 

Fervor, s. f., lat. fervor, ferveur, ardeur.

Per temprar la fervor del sanc.

(chap. Per a templá o temprá la fervó de la sang o sanc. Fervó : bull, bullimén, ardó; fig. Rasmia, espenta, forsa, ánim o ánimo, ímpetu, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Pour tempérer l' ardeur du sang.

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo terz jorn mens, e lo quart cays non re.

(chap. Si escomense alguna bona obra en alguna (algo de) fervó, ensondemá ne té menos, lo tersé día (encara) menos, y lo cuart casi res o gens (non re : no + cosa : res : gens)

V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien.

Am gran fervor de religio.

(chap. En gran fervó de religió. - No se debíe referí a Lluïs Companys.)

Companys, Lluís, Luis, Luís, Loís, Luisico, el malas compañías, ERC, asesino de catalanes

Cat. dels apost. de Roma, fol. 135.

Avec grande ferveur de religion.

CAT. ESP. PORT. Fervor. IT. Fervore. (chap. Fervó; fervor, alguns y algunes seguramén pronunsien la r final an esta paraula, com a honor, amor, Leonor, Héctor, Óscar.)

2. Fervent, Ferven, adj., lat. ferventem, fervent, ardent, animé.

Solelh trop fervent. Eluc. de las propr., fol. 19. 

Soleil très ardent.

Li dona gran volontat e ferven dezirier de ben perseverar.

(chap. Li done gran voluntat y fervén dessich de ben perseverá.)

V. et Vert., fol. 65.

Lui donne grande volonté et fervent désir de bien persévérer.

CAT. Fervent. ESP. Ferviente. PORT. IT. Fervente.

(chap. Fervén, fervens, ferventa, ferventes.)

3. Sobrefervent, adj., très ardent.

Foc sobrefervent.

(chap. Foc sobrefervén, sobreardén, mol ardén, mol fort, achicharrán, achicharradó, torradó, sucarradó, etc.)

LOS CORPORALES DE AGUAVIVA, Aiguaiva, foguera, hoguera; flama, flames

Eluc. de las propr., fol. 2.

Feu très ardent.

4. Fervemmens, adv., fervemment, avec ferveur.

Fervemmens levar son cor. V. et Vert., fol. 88. 

Élever son coeur fervemment.

CAT. Fervorosament. ESP. Fervorosamente. PORT. IT. Ferventemente.

(chap. Fervorosamen, fervenmen.)

5. Esfervir, v., animer, rendre fervent.

Sos cors s' esfervis contra Deu.

Trad. de Bède, fol. 43.

Son coeur s'anime contre Dieu.

ANC. FR. L'aultre se efferve et se trouble.

Coquillart, p. 43.

(chap. Efervessén tamé ve de fervor: bullí, com les pastilles efervessens en aigua.)

6. Ferment, s. m., lat. fermentum, ferment, levain.

Ferment es dit, quar es fervent.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Est dit ferment, parce qu'il est ardent.

CAT. Ferment. ESP. PORT. IT. Fermento. (chap. Fermén, llevat. v. fermentá: fermento, fermentes, fermente, fermentem o fermentam, fermentéu o fermentáu, fermenten; fermentat, fermentats, fermentada, fermentades. Per a fé vi ha de fermentá lo suc o mosto. Pera fé pa ha de fermentá lo lleute.)

Pera fé pa ha de fermentá lo lleute

lunes, 12 de febrero de 2024

Embolisme - Emulacio

Embolisme, Enbolisme, s. m., grec *, embolisme.

L'an embolismal... sobremonta l'an lunar comu en XII jorns; et es dit embolismal, quar embolisme vol dire sobrecreyshensa.

Embolisme es lunacio de XXX jorns provenent per exces del an solar sobr' el lunar. Eluc. de las propr., fol. 122.

L'an embolismique... surpasse l'an lunaire commun de douze jours; et il est dit embolismique, parce que embolisme veut dire surcroît.

Embolisme est lunaison de trente jours, provenant par excès de l'an solaire sur l'an lunaire.

D'ela sai ieu per cert totz los acoingramens, 

Endicios, epactas, e claus, e concurrens 

Comus, et enbolismes ses libre, correnmens.

P. de Corbiac: El nom de.

D'elle je sais en vérité, sans livre, couramment toutes les conjonctions, indictions, épactes, et clefs, et intersections communes, et embolismes. CAT. Embolisme. ESP. PORT. IT. Embolismo. (chap. No té massa que vore en les cuentes del tems la embolia, pero “embolisme vol dire sobrecreyshensa”, creixe massa, pujá, pujada de sang. Aixina li díem cuan los passabe a les ovelles, y los féem un tall a la orella. De estes cuentes de tems apenes queden la lluna, les llunes, apart de: segons, minuts, hores, díes, semanes, mesos, añs, décades, siglos.)

2. Embolismal, adj., embolismique.

Autras vetz l'an embolismal apelam lunar; et es an embolismal espazi de XII lunacios. Eluc. de las propr., fol. 122.

D'autres fois nous appelons lunaire l'an embolismique; et l'an embolismique est l'espace de douze lunaisons. 

ESP. PORT. Embolismal.


Embrio, Enbrio, s. m., grec *, embryon, foetus.

De eyssiment del embrio.

(chap. Del eiximén, issimén, eissimén : eixida, issida, eissida del embrió.)

Festina l'eyssiment del enbrio.

Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 36. 

De la sortie de l'embryon. 

Hâte la sortie du foetus. 

CAT. Embrió. ESP. Embrión. PORT. Embrião. IT. Embrione. 

(chap. embrió, embrions; feto, fetos.)


Emendros, s. m., des mots grecs ** enhydre, sorte de couleuvre. Emendros... quan troba... crocodille dormen, intra 'l per la boca... 

e l'auci. Eluc. de las propr., fol. 151. 

(chap. Lo “emendros” (classe de serp)... cuan trobe... cocodrilo dormín, li entre per la boca... y lo mate.)

Enhydre... quand il trouve... crocodile dormant, lui entre par la bouche... et le tue.


Emigranea, s. f., lat. hemicrania, migraine.

Una autra dolor... apelada emigranea.

(chap. Un atra doló... dita migraña : hemi + crania : cráneo, cap.)

Eluc. de las propr., fol. 79.

Une autre douleur... appelée migraine. 

Quan tu curas emigranea am aquo que havem dit.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

(chap. Cuan tú cures la migraña en aixó que ham dit. Siríe interessán lligí esta part per a vore cóm curáen la migraña allacuanta.)

Quand tu soignes migraine avec ce que nous avons dit.

CAT. Migrania. IT. Emicrania. (ESP. Migraña.)


Emineisser, v., lat. eminere, s'élever, saillir, être éminent. 

Emineys am la sua totalitat.

El loc es apostemat et emineys.

Las extremitatz, lasquals emineysso.

(chap. Les extremidats, les cuals són eminentes, que sobreíxen, destaquen, se alsen, se eixequen per damún d'atres.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 18 et 34.

S'élève avec sa totalité.

L'endroit est apostemé et saillit.

Les extrémités, lesquelles sont éminentes.

Part. prés. Quan las dentz so eminentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

Quand les dents sont saillantes.

Les autres langues néolatines n'ont que l'adjectif verbal.

CAT. Eminent. ESP. PORT. IT. Eminente. (chap. eminén, eminens, eminenta, eminentes. Se fa aná en persones que destaquen, que son una eminensia.)

2. Eminencia, eminensia, s. f., lat. eminentia, éminence.

Es dit mont, quar eminencia vol dire nauteza.

(chap. Se diu mon o monte, ya que eminensia vol di altesa. Un bon ejemple, Carlitos Puigdemont, podio de monte, podium + montibus, puch + mon: eminensia, altesa dels republicans catanazis.)

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan

Eluc. de las propr., fol. 157.

Est dit mont, car éminence veut dire hauteur.

Eminencia de carn.

Es eminensia petita.

Trad. d'Albucasis, fol. 17 et 3.

Éminence de chair.

L'éminence est petite.

CAT. ESP. PORT. Eminencia. IT. Eminenza. (chap. Eminensia, com la segona varián del ocsitá, eminencia, eminensia, eminensies.) 

3. Proemineisser, v., lat. proeminere, surpasser, saillir.

Part. prés. En dens o caysshals proeminens. 

(chap. En dens o quixals preeminens o preminens, que ixen, ixits, sobreíxen, sobreixits, com los dels jabalins. Com veéu, al ocsitá ya no se trobe dent, sino den, dens. La t final se trobe a vegades, datres no.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents ou mâchelières saillantes.

On ne trouve que l'adjectif verbal dans les autres langues néolatines. CAT. Preeminent. ESP. PORT. Preeminente. IT. Preminente.

(chap. Preeminén, preminén, preeminens, preminens, preeminenta, preeminentes, preminenta, preminentes.)

4. Preeminencia, Proeminencia, s. f., lat. proeminentia, prééminence, élévation, dignité.

Fig. Preeminencia e distinccio de gradual dignitat.

Eluc. de las propr., fol. 10. 

Prééminence et distinction de dignité graduelle.

De qualque condition et proeminencia que sian.

(chap. De consevol condissió y preeminensia o preminensia : dignidat que siguen.)

Reg. des États de Prov. de 1401.

De quelque condition et dignité qu'ils soient.

CAT. ESP. PORT. Preeminencia. IT. Preminenza.

(chap. preeminensia, preminensia, preeminensies, preminensies : dignidat, dignidats.)


Emoptoic, Empthoic, Emptoic, adj., des mots grecs * *, hémoptoïque, qui crache le sang.

Els emoptoics qui escupo (N. E esta u no está clara, abajo sale escopo y escupo) materia sanguinenca... 

Emoptoix so qui escopo sanc per obriment d'alguna vena... 

Totz aquels qui escopo sanc no so empthoix, cum pleuretix... 

Emptoics qui escupo materia saniosa.

Eluc. de las propr., fol. 86.

Aux hémoptoïques qui crachent matière sanguinolente...

Hémoptoïques sont qui crachent le sang par ouverture de quelque veine... Tous ceux qui crachent le sang ne sont pas hémoptoïques, comme pleurétiques... 

Hémoptoïques qui crachent matière sanieuse.


Emorroydas, s. f. pl., lat. haemorrhoides, hémorroïdes. 

Emorroydas so appreccio dels orrificis (orificis) de motas venas.

Trad. d'Albucasis, fol. 35. 

Hémorroïdes sont dilatation des orifices de plusieurs veines.

Thopazi... val contra emorroydas.

(chap. Lo topacio... val contra les almorranes : hemorroides.)

Eluc. de las propr., fol. 193. 

La topaze... vaut contre les hémorroïdes. 

ESP. Hemorroydas (hemorroides, almorranas). PORT. Almorreimas. 

IT. Emorroide. (chap. almorrana, almorranes : hemorroide, hemorroides)

2. Emorroydal, adj., lat. haemorrhoidalis, hémorroïdal. 

Ves las venas de las nars o ves las emorroydals.

(chap. Cap a les venes del nas, nassals, o cap a les hemorroidals; 

no diém almorranals, fem aná una paraula de medissina.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Vers les veines des narines ou vers les hémorroïdales. 

ESP. (hemorroidal) PORT. Hemorroydal. IT. Emorroidale. 

(chap. vena hemorroidal, venes hemorroidals.)


Empaig, s. m., empêchement.

Negun empaig no mettant.

(chap. literal: Cap empach no hi fiquem : contradicsió, estorbo, molestia; v. empachá, empachás se sol fé aná en lo significat de minjá massa; antigamén significáe contradí, estorbá, molestá, ficá trabes, etc.)

Tit. de 1133. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23. 

Ne mettions aucun empêchement. 

CAT. Empatz, empatx, empax (N. E. ¿No encontró Raynouard empaig o derivados en textos catalanes?

ESP. PORT. Empacho. IT. Impaccio.

2. Empachamen, Empaytament, s. m., empêchement. 

Ses deguna contradictio, turba ni empachamen.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Sans aucune contradiction, trouble ni empêchement. 

Per empaytament rasonable.

(chap. Per empachamén raonable.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 233. 

Par empêchement raisonnable.

CAT. Empatxament, empaxamen. ESP. (empachamiento, empacho) 

PORT. Empachamento. IT. Impacciamento.

3. Empachier, s. m., empêchement, obstacle.

Los albres e empachiers que son del sobredits loc.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 168.

Les arbres et empêchements qui sont du susdit lieu.

4. Empachar, Empaytar, v., empêcher.

Ayssi cum lo empachet.

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 23. 

Ainsi qu'il l'empêcha. 

En qualque manieyra s'en empaytario.

L'Arbre de Batalhas, fol. 241.

En quelque manière s'en embarrasseraient.

CAT. Empatxar (N. E. Patxi, no t'empatxis de txistorra. Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Nou Camp o Camp Nou a donar calerons).

Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Camp Nou a donar calerons

Francisco Franco Bahamonde, Nou Camp, Camp Nou, més que un club

ESP. PORT. Empachar. IT. Impacciare.

(chap. empachá, empachás: yo me empacho, empaches, empache, empachem o empacham, empachéu o empacháu, empachen; empachat, empachats, empachada, empachades.)

5. desempachar, v., débarrasser.

Per que natura s'en desempacha.

Eluc. de las propr., fol. 262.

C'est pourquoi nature s'en débarrasse. 

ANC. CAT. Desempatxar. ESP. PORT. Desempachar. IT. Spacciare. 

(chap. desempachá, desempachás, que no vol di ixí de la discoteca Pachá movén les barres de un costat al atre. Se conjugue com empachá.)

Empenher, Espenher, Enpendre, v., lat. impingere, pousser, élancer, jeter.

L'uns l'enpenh, l'autre lo bota.

P. Cardinal: Una cieutat. 

L'un le pousse, l'autre le heurte.

Usquecx l'empeinh e 'l gieta por.

P. Vidal: A per pauc.

Chacun le pousse et le jette dehors.

La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tan que la geta a terra.

(chap. Lo mar s'emporte la nau, lo barco, y lo ven la espente tan que la gite : tire an terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 25. 

La mer emporte la nef, et le vent la pousse tant qu'il la jette à terre.

Ja non creirai d'En Gui de Cavaillon 

Qu'entr' els Franceis enpenga son leon

Bertrand Folcon: Ja non creirai.

Je ne croirai jamais du seigneur Gui de Cavaillon qu'il pousse son lion parmi les Français. 

Totz mos coratges m'enpen 

Vas selieys que m pogra guerir.

G. Faidit: Ab chantar. 

Tout mon coeur me pousse vers celle qui me pourrait guérir.

Tro qu'amors tan aut m'empeys 

Qu'anc pueys no fuy mieu mezeis.

G. d'Espagne de Toulouse: S'ieu en.

Jusqu'à ce que l'amour me poussa si haut qu'oncques depuis je ne fus plus même mien.

Qu'en als no m puesc' empendre.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Qu'en autres je ne me puisse élancer.

Ni don sa lauzors 

Tan pel mon s'empenha.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc. 

Ni dont sa louange se pousse autant par le monde. 

Part. pas. Es empeins el laz de mort.

Trad. de Bède, fol. 71. 

Est poussé au lacs de la mort. 

ANC. FR. Le branc d'achier ens li lancha; 

Par tel vertu li a enpaint 

Que jusc'au cuer l'armure ateint. 

Roman du comte de Poitiers, v. 753. 

CAT. Empenyer. (chap. espentá: espento, espentes, espente, espentem o espentam, espentéu o espentáu, espenten; espentat, espentats, espentada, espentades.)

2. Empencha, Empeincha, Espencha, s. f., poussée, impulsion, coup. 

Ab burcx et ab empenchas lach et aunidamens.

(chap. En bursades y en espentes...)

P. de Corbiac: El nom de.

Avec chocs et avec poussées laidement et honteusement.

Det li tal espencha que detras ne passet I palm.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 17.

Lui donna tel coup que derrière en passa une palme.

Grans espenchas dar. Passio de Maria. 

Donner grandes poussées.

Fig. Farai un nou vers

D'amor, que m dona l'empeincha 

Vas un gai cors seingnoril.

B. Calvo: Era quan vei. 

Je ferai un nouveau vers d'amour, qui me donne l'impulsion vers une gaie personne seigneuriale.

- Courant d'un fleuve.

Las terras e las empenchas de Tarn.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 341.

Les terres et les courants du Tarn.

3. Enpenhemen, s. m., impulsion, émission. 

Tiran vas si l'ale per l'enpenhemen del alenar que ha fayt en pronunciar las autras sillabas. Leys d'amors, fol. 10.

Tirant vers soi l'haleine par l'émission qu'il a faite du respirer pour prononcer les autres syllabes.

CAT. Empenyiment. (chap. espenta, espentes. An este tontolaba que escriu els Ports de Tortosa - Beseit li fa falta una espenteta.)

Espenta, espentes


Empeut, Enpeut, s. m., greffe, ente. 

Gent son l'empeut e 'l frugz bacutz.

Marcabrus: Al departir. 

Les greffes sont belles et le fruit charnu. 

Quan la luna es plena, no es bo aybres enpeutar, quar aytals enpeutz perisso de leu.

(chap. Cuan la lluna está plena, no es bo abres empeltá, ya que tals empels o empelts (de empeltá) se moren fássilmen.)

Eluc. de las propr., fol. 62.

Quand la lune est pleine, il n'est pas bon de greffer arbres, car de telles greffes périssent facilement.

CAT. Empelt.

2. Empeltar, Enpeutar, v., greffer, enter. 

Sel albre... fazia empeltar.

Liv. de Sydrac, fol. 61. 

Cet arbre... faisait enter.

Es temps de enpeutar et de insercio.

Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de greffer et d'écusson. (ESP. injerto, injertos, injertar.)

Part. pas. Fig. De la semblansa seria don el fo empeltatz, atressi foram nos e serem empeltatz d'altruy lengatge.

Liv. de Sydrac, fol. 61. 

Il serait de l'espèce de celui dont il fut greffé, de même nous serions et serons greffés de langage étranger.

Bordos enpeutatz es... can la pauza d'alcun bordo ha acordansa am l'autra pauza del bordo seguen, etc.

Leys d'amors, fol. 16. 

Le vers est enté... quand le repos de quelque vers a accord avec l'autre repos du vers suivant, etc. 

CAT. Empeltar.


Emphazis, s. m., emphase.

* (griego) Emphazis est virtus altiorem praebens intellectum, quam quem verba per se ipsa declarant.

Quintilianus. Instit. orat., III, 82.

Emphazis es cant hom vol assihnar sobrehabondansa d'acciden, etc.

Leys d'amors, fol. 42. 

L'emphase est lorsqu'on veut assigner surabondance d'accident, etc.

CAT. Émfasis. ESP. Énfasis. PORT. Emphasis, emfasis. IT. Enfasi.

(chap. énfassis)


Emphitheosim, s. f., lat. emphyteusim, emphytéose.

Aquel que ten una terra per emphitheosim.

A nom emphiteozim, so es negocis de melhurament.

(chap. Té lo nom de enfiteussis, aixó es negossi de milloramén. 

Aquell que treballe y explote la terra de un atre; ell la té y l'amo la hi dixe per enfiteussis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 83 et 44.

Celui qui tient une terre par emphytéose.

A nom emphytéose, c'est-à-dire négoce d'amélioration.

CAT. Enfitéusis. ANC. ESP. Enfitéosis. ESP. MOD. Enfitéusis.

PORT. Emphytéosis. IT. Enfiteusi.

2. Emphetis, adj., lat. emphyteuticus, emphytéotique.

En aquel negoci que nos dizem, so es qu'es apelatz emphetis.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

En cette affaire que nous disons, c'est-à-dire qui est appelée emphytéotique.

CAT. Enfitéutic. ESP. Enfitéutico. PORT. Emphytéotico. IT. Enfiteutico.

3. Emphitheoticari, s. m., lat. emphyteuticarius, emphytéote.

Emphitheoticaris, so es aquel que ten la causa d'altre per emphitheosim.

Tr. du Code de Justinien, fol. 85.

Emphytéote, c'est celui qui tient la chose d'un autre par emphytéose.

CAT. Enfitéota. ESP. Enfitéuta. PORT. Emphyteuta. IT. Enfiteuticario.


Empirey, s. m., empyrée.

Apelo cel empirey... es nomnat empirey, quar ayshi com pyr qui es foc... ha claritat. Eluc. de las propr., fol. 106. 

(chap. Diuen sel empíreo... es anomenat empíreo, perque així com pyr (com pirómano) que es foc... té claró, claridat. En húngaro, pirosh o pyrosh es lo coló roch, ros, rubio, rubeo, rot, red, rouge, roig.)

Ils appellent le ciel empyrée... est nommé empyrée, car ainsi que pyr qui est feu... il a clarté.

Adj. Als bos angels cel empirey luminos fo per loc donat.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

Le ciel empyrée lumineux fut donné pour demeure aux bons anges.

CAT. ESP. (chap. empíreo) Empireo. PORT. Empyreo. IT. Empireo.


Emplastre, Empastre, s. m., lat. emplastrum, emplâtre. 

Contra dolor de plaga... aytal emplastre de suc d'api et de sofre.

(chap. Contro doló de llaga, ferida... tal empastre de suc d'api o d'ápit y de sofre. ESP. Contra dolor de llaga, herida... tal emplasto de jugo, zumo, de apio y de azufre.)

Rec. de recettes de médecine.

Contre douleur de plaie... tel emplâtre de suc de céleri et de soufre. 

(N. E. céleri, all. Sellerie.)

Que fassan los empastres e 'ls enguens. 

Guillaume de Tudela.

Qui fassent les emplâtres et les onguents.

Loc. Ditz que bastra mal empastre,

La nueg, si pot, a sa molher.

Raimond Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Dit que, s'il petit, il bâtira mauvais emplâtre, la nuit, à sa femme.

CAT. Emplastre, empastre. ESP. Emplasto. PORT. Emplastro.

IT. Empiastro. (chap. empastre, empastres, v. empastrá; empaste, empastes es per a les dens, pero tot es una pasta y te pot costá una pasta, v. empastá; emplaste, emplastes, v. emplastá.)

2. Emplaut, Emplaust, s. m., emplâtre.

Bon emplaust, qui far lo sap, 

Fay om contra dolor de cap 

De rosas e de violetas.

(chap. literal: Bon empastre, qui fé lo sap, fa hom (se fa) contra lo doló o mal de cap de roses y de violetes.)

Brev. d'amor, fol. 50.

On fait bon emplâtre de roses et de violettes, qui sait le faire, contre douleur de tête.

En medecinas et en emplautz o en issarops.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128. 

En médecines et en emplâtres ou en sirops.

3. Emplastrar, v., poser, appliquer un emplâtre.

Pren fuelhas de romani, yzop et menta egalment, et sia mech tot ensems en bo vi, et emplastra sobr' el front del patient.

Rec. de recettes de médecine.

(chap. literal: Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién.)

Prends feuilles de romarin, hysope et menthe également, et soit mis le tout ensemble en bon vin, et applique emplâtre sur le front du patient. Part. pas. Anet es erba... principal... en medecina... majormen cuech en oli et emplastrat de sus... apostemas... cuech ab oli et sobre la dolor emplastrat.

Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién

Nozes valo... ab las cauzas ditas emplastradas.

(chap. Les anous valen... en les coses dites empastrades, emplastades.)

Eluc. de las propr., fol. 199, 200 et 103.

Le genêt est une herbe... principale... en médecine... surtout cuit dans l'huile et appliqué en emplâtre sur... apostèmes... cuit avec huile et posé en emplâtre sur la douleur.

(chap. Anet, Aneto, fr. genêt, planta ginesta : Plantagenet, pareguda a la argilaga, archilaga; Ginestar, poble de la ribera del Ebro, Ebre.)

Les noix valent... appliquées comme emplâtre avec les choses dites.

ESP. Emplastar. PORT. Emplastrar. IT. Impiastrare.


Emprumpt, s. m., emprunt.

Voyez Denina, t. III, p. 106.

Recebedor del emprumpt novelamens ordenat.

Del argent levat a emprumpt.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239 et 226.

Receveur de l'emprunt nouvellement ordonné.

De l'argent levé par emprunt.


Emptici, adj., lat. emptitius, achetable, acheté.

Algus autres so sers empticis, so es a dire per compra.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Quelques autres sont serfs achetés, c'est-à-dire par acquisition.

2. Empleitar, v., faire emplette, acquérir.

Car si l'autruy dreg cobeitas, 

E 'n giques las vias dreitas, 

Sabes qual loguier empleitas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car si tu convoites le droit d'autrui, et tu en abandonnes les voies droites, tu sais quel loyer tu acquiers.

3. Redempcio, Reemsos, Rezempso, Rezenso, s. f., lat. redemptio, rançon, rachat, délivrance, rédemption.

Per la nostra redempcio. Brev. d'amor, fol. 16.

(chap. Per la nostra redensió; en este cas es lo nostre salvamén, fet per Jesús.)

Pour la notre rédemption.

Ancta lur es, si, per ma rezenson, 

Soi sai dos yvers pres. 

(chap. Honta, vergoña, los es, si, per ma redensió, estic aquí dos iverns pres, tancat, presoné. Rescate, salvamén, liberamén, pagán una cantidat de dinés, per los reys sen pagaben moltissims. “A king's ransom in dimes” igual tos sone de la cansó llit de roses, de Bon Jovi, bed of roses.)

Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls.

Honte leur est, si, pour ma rançon, je suis ici deux hivers prisonnier. 

La reemsos de l'arma d'ome. Trad. de Bède, fol. 66.

La délivrance de l'âme de l'homme.

Loc. Mais volgra qu'en prezes 

Mas rezempsos.

Pons de Capdueil: Astrucx es. 

Il vaudrait mieux qu'elle en prisât mes délivrances (qu'elle acceptât mes excuses).

ANC. FR.

Aux créneaulx sont venus demander raençon. 

V. de Bertrand Duguesclin, t. 1, p. 147. 

Long temps par avant avoit eu grand désir de soy employer pour sa rédemption.

Monstrelet, t. II, fol. 177. 

CAT. Redempció. ESP. Redención. PORT. Redempção. IT. Redenzione.

4. Redemptor, s. m., lat. redemptor, rédempteur, racheteur.

Verges, maire del Redemptor.

(chap. Virgen, mare del Redentó.)

Deudes de Prades: Qui finamen.

Vierge, mère du Rédempteur.

De tot quant es es redemptor.

Brev. d'amor, fol. 73. 

Il est Rédempteur de tout ce qui est.

CAT. Redemptor. ESP. Redentor. PORT. Redemptor. IT. Redentore. (chap.  Redentó, u escribim en mayúscula, perque mos referim a Siñó, Deu, Jesús, Espíritu San.)

5. Rezemeire, Rezemedor, s. m., rédempteur.

Qu'el meteis fos Rezemeires d'Israel.

(chap. Que ell mateix va sé Redimidó, Redentó del poble de Israel.)

Trad. du nouv. Testament. S. Luc, ch. 24.

Qu'il fût lui-même Rédempteur d'Israël.

Dieus trames aquest Moyses en Egypte, prince e rezemedor, ab la companhia del angel. Trad. des Actes des apôtres, ch. 7.

(chap. Deu va trametre este Moisés a Egipto, príncipe y redimidó, en la compañía del ángel.)

Dieu transmit ce Moyse en Égypte, prince et rédempteur, avec la compagnie de l'ange.

6. Rezemer, Reemer, Redebre, v., lat. redimere, racheter, rédimer.

Si lo filh sera caitius entre Sarrazins, e lo paire no 'l volra rezemer.

(chap. Si lo fill sirá presoné dels Moros, y lo pare no 'l voldrá redimí, rescatá. Una cosa es que no vullgue y l'atra que no pugue.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Quand le fils sera captif entre les Sarrasins, et le père ne voudra pas le racheter.

En crotz nos volc rezemer.

P. Cardinal: Dels quatre.

Voulut nous racheter en croix.

Ai! verais Dieus qu' ab ton sanc nos rempsist.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh.

Ah! vrai Dieu qui nous rachetas avec ton sang. 

Deu se redebre et esmendar assignadamen ad aquell de cui fo.

V. et Vert., fol. 3. 

Il doit se rédimer et s'amender ponctuellement envers celui de qui il fut. Se rezemet per aver.

V. de Bertand (Bertrand) de Born. 

(N. E. escribo estas correcciones para que no piense alguno que estos textos que edito no los leo.)

Se racheta pour argent. 

(N. E. aver: avoir : haber : tener; argent : plata : dinero).

Part. pas. Mais mi volgr' esser rezems

De masmutz o de revellatz.

(N. E. masmutz, masmut, atentos los de Peñarroya de Tastavins, mameluco, mamelucos, mamelucks.)

Giraud de Borneil: Ben cove.

Mieux me vaudrait être racheté des mamelucks ou des mécréans.

Ni 'l plac qu'en fos pueys rezemutz.

G. d'Espagne de Toulouse: Qui en pascor.

Et lui plut qu'il en fut après racheté.

Corporals penas non sian rezemudas per alcus pres.

(chap. Que les penes corporals no siguen redimides per cap preu o preau.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Que les peines corporelles ne soient rachetées pour aucun prix.

ANC. CAT. Reembre, rembre. CAT. MOD. (N. E. qué raro que el catalán moderno use redimir cuando tenía reembre, rembre, occitano rezemer, reemer, redebre; alguien querría parecerse más al latín redimere.)

ESP. Redimir. PORT. Remir. IT. Redimere. (chap. redimí, redimís: yo me redimixco o redimixgo, redimixes, redimix, redimim, redimiu, redimixen; redimit, redimits, redimida, redimides.)

7. Ransonar, v., rançonner.

Las unas metia per terra, las autras ransonava.

Chronique des Albigeois, col. 65.

Il mettait les unes par terre, il rançonnait les autres.

Emulacio, s. f., lat. aemulatio, émulation. 

Indignatio, emulacio et semlans passios. Eluc. de las propr., fol. 19.

Indignation, émulation et semblables passions. 

CAT. Emulació. ESP. Emulación. PORT. Emulação. IT. Emulazione. (chap. emulassió, imitassió; v. emulá: emulo, emules, emule, emulem o emulam, emuléu o emuláu, emulen; emulat, emulats, emulada, emulades; imitá les acsions de un atre procurán igualáles e inclús milloráles.)