Mostrando las entradas para la consulta esglay ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esglay ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de mayo de 2026

Salir, Salhir, Sallir, Saillir

Salir, Salhir, Sallir, Saillir, v., lat. salire, saillir, sortir, élancer, jaillir.
Areire s trais per miels salhir enan.
Folquet de Marseille: Ai! quant.
En arrière se tire pour mieux sauter en avant.

Ullals, Fenellasa, Fenellassa, Fenellosa, Beceite, Beseit, Parrizal, Parrissal; Salir, Salhir, Sallir, Saillir, v., lat. salire, saillir, sortir, élancer, jaillir.

Fes un sirventes per far saillir lo rei Richart a la guerra.
Fit un sirvente pour faire saillir le roi Richard à la guerre.
Al encontre dels brans foc e flama 'n salis. Roman de Fierabras, v. 1132.
A la rencontre des glaives feu et flamme en jaillit.
Fig. Veiaire m' es qu' el cor ves cel mi sailla.
B. de Ventadour: Per meillz.
Il m'est avis que le coeur vers le ciel me saute.
Ja non creatz qu' om ressis
Puig de pretz dos escalos,
Mas al soteiran de jos
Pot ben esser que salis. 
Bertrand de Born: Be m platz car.
Ne croyez jamais qu'homme lâche monte de mérite deux échelons, mais à l'inférieur dessous il peut bien être qu'il saute.
Richart si sailli a la guerra. V. de Bertrand de Born.
Richard s'élança à la guerre.
Part. prés. Fons salans d' ayga viva. V. et Vert., fol. 35.
Fontaine jaillissante d'eau vive.
Part. pas.
Belfadens totz prumiers lai es salhitz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.
Belfadent tout le premier là est sauté.
Fig. La doussa votz ai auzida...,
Et es m' ins el cor salhida.
B. de Ventadour: La doussa.
La douce voix j'ai entendue..., et elle m'est dans le coeur saillie.
ESP. Salir. PORT. Sahir. IT. Salire. (chap. Eixí, ixí, eissí, issí.)
Voyez Pe. 

2. Salhia, s, f., saillie, sortie, assaut.
Lai on prendran terra faran salhia, 
Que anc no fo per els nulha salhia,
Qu' els pogues retener, murs ni cairia.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3.
Là où ils prendront terre ils feront assaut, vu que oncques il ne fut pour eux nulle saillie, qui les put retenir, mur ni rempart.
(chap. Eixida, eixides; issida, issides.)

3. Sautar, v., lat. saltare, sauter.
Yeu faray messio qu' ieu sautaria X pas. Leys d'amors, fol. 86.
Je ferai mise que je sauterais dix pas.
Las barcas an layssat,
E sautan en la mar.
V. de S. Honorat. 
Les barques ils ont laissé, et sautent dans la mer.
Fig. La filha Na Constansa,
Per cui jovens sauta e dansa.
P. Vidal: Cara amiga.
La fille de dame Constance, pour qui joie saute et danse.
Mantenen lo fieron el cors
Per tal que la vida saute defors.
V. de S. Honorat.
Maintenant ils le frappent au corps afin que la vie sorte dehors.
- Sortir. 
Loc. Las donzellas cuion sautar
Fors de las taulas per dansar.
(chap. Les donselles pensen saltá fora de les taules pera dansá : ballá.)
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.
Les damoiselles pensent sortir hors des tables pour danser.
Loc. fig. Non fora coms, dux ni marques
A qui tan plagues messios,
Ni mens sautes d' avols baros.
P. Vidal: Quant hom. 
Il ne serait comte, duc ni marquis à qui tant plût dépense, et (qui) moins sortît  (eût extraction) de méchants barons.
ANC. FR. Et li poulains salt ès cuisines.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 268.
David salt à l'espée.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 23.
CAT. ESP. PORT. Saltar. IT. Saltare. (chap. Saltá, saltás: salto, saltes, salte, saltem o saltam, saltéu o saltáu, salten; saltat, saltats, saltada, saltades; yo saltaré; yo saltaría; si yo saltara.)
- S'élancer. 
Part. prés. Aybres montans naut et sautans.
Eluc. de las propr., fol. 221.
Arbres montant haut et s'élançant. 

4. Saut, s. m., lat. saltus, saut, bond, élan.
Galop e trot e saut e cors,
Velhars e maltrait et afan
Seran miei sojorn derenan.
Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.
Galop et trot et saut et course, veiller et souffrance et peine seront mes plaisirs désormais.
Loc. Venc los sautz menutz per plan cambo.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.
Vint les (à) petits sauts en plein champ.
Loc. fig.
En X e XI ans n' es us ans totz perdens,
C' om clama saut de luna.
Pierre de Corbiac: El nom de.
En dix et neuf ans il en est un an tout perdant, (ce) qu'on appelle saut de lune. 
Tuich me pregon, Engles, qu' en vos don saut
De fol anar.
Rambaud de Vaqueiras: Tuich me.
Tous me prient, Anglais, que je vous donne élan de fol aller.
Adv. comp. Venc vas lieis de saut coitos. 
Gavaudan le Vieux: Desemparatz.
Je vins vers elle d'emblée empressé.
- Défilé, gorge.
Al noven jorn li puegz tan autz
E las valladas e li sautz
Tornaran trastotz en egal.
Los XV Signes de la fi del mon.
Au neuvième jour les monts si hauts et les vallées et les sauts deviendront tous par égal (de niveau).
ANC. FR. Derrier l'aigle fist un grant salt.
Marie de France, t. II, p. 283.
CAT. Salt. ESP. PORT. IT. Salto. (chap. Lo salt, los salts, com lo de La Portellada al riu Tastavins. A Vielha encara se poden vore alguns sautz, com lo saut des Pish. Yo lo vach vore escrit de un atra manera, Pieth o algo aixina.)

A Vielha encara se poden vore alguns sautz, com lo saut des Pish. Yo lo vach vore escrit de un atra manera, Pieth o algo aixina.

- Bois, forêts.
Saut, es loc salvagge on naysho aybres.
Eluc. de las propr., fol. 221.
Bois, c'est lieu sauvage où naissent arbres.

Salt del cabrit, Ulldemó, Beceite, Beseit, Bulldemó,

5. Sautiquiar, v., sautiller, élancer. 
Anhel... va denant... jogan et sautiquian.
(chap. Lo cordé... va dabán... jugán y saltán, brincán, botán, fotén brincos o bots.)
Eluc. de las propr., fol. 234 et 235.
Agneau... va devant... jouant et sautillant.

6. Sauticament, s. m. sautillement, élancement.
La qual dolor hom sent ab batement et sauticament.
Eluc. de las propr., fol. 43.
Laquelle douleur on sent avec battement et élancement.

7. Salivenca, s. f., lat. saliunca, lavande, nard.
Salivenca, es herba talment dita quar... fa sautar.
Eluc. de las propr., fol. 222.
Lavande, c'est herbe ainsi dite parce que... elle fait sauter.
(chap. Espígol, espígols.)

Espígol, espígols; lavanda, Lavandula



8. Assalhir, Assallir, Assaillir, Asalir, v., assaillir, attaquer.
Non ai ardit ni coart
Enemic, qu' er no m' assalha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Je n'ai hardi ni couard ennemi, qui maintenant ne m'assaillisse.
Per gastar et assalhir Roma. L'Arbre de Batalhas, fol. 41.
Pour détruire et attaquer Rome.
Fig. Bernart del Ventadorn, del chan
Vos sui sai vengutz assaillir.
T. de Lemosin et de B. de Ventadour: Bernart.
Bernard de Ventadour, pour le chant je vous suis ici venu attaquer.
Pus la mort vol assalhir.
P. Vidal: Baros Jhesus.
Puisque la mort veut assaillir.
Part. pas. En auta roca es bastitz,
E ja non er assalhitz.
Pierre d'Auvergne: En estiu. 
Sur haute roche il est bâti, et jamais ne sera assailli.
ANC. CAT. Assailler. ESP. Asalir (asaltar). IT. Assalire. (chap. Assaltá : assalto, assaltes, assalte, assaltem o assaltam, assaltéu o assaltáu, assalten; assaltat, assaltats, assaltada, assaltades; yo assaltaré; yo assaltaría; si yo assaltara. Atacá.)

Real Senyera valenciana,  CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALÉNSIA, 1462

9. Assautar, Asautar, v., attaquer, assaillir.
Tro silh de Piza nos vengron assautar.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
Jusqu'à ce que ceux de Pise nous vinrent assaillir.
Quant la serpentz los sent, tantost los assautet.
A Nostra Domna de la Mar
Corsari vengron assautar. 
V. de S. Honorat.
Quand le serpent les sent, aussitôt il les attaqua.
A Notre-Dame de la Mer des corsaires vinrent assaillir.
Part. pas. Ja fora Ferabras el tertre asautatz. 
Roman de Fierabras, v. 1497.
Déjà serait Fierabras sur le tertre sauté.
ANC. FR. Ki en alcun de ces chemins occit home ... et asalt.
Lois de Guillaume-le-Conquérant, 30.
Si asauroient la ville par mer ou par terre. Villehardouin, p. 61.
CAT. Assaltar. ESP. Asaltar. PORT. Assaltar. IT. Assaltare. (chap. Pera assaltá lo castell, prepárat a saltá los muros.)

Lo muro batallé : defensó. No confundí en lo sompo de Ramón Mur de Bellmunt, Belmonte de San José, catalaniste lobotomisat

10. Assalh, Assaut, s. m., assaut.
Soven mov guerra et assalh.
Garins d'Apchier: Mos Cominals.
Souvent excite guerre et assaut.
Anc assaut ni sembelh
No vim, passat a un an.
Bertrand de Born: Greu m' es.
Oncques assaut ni combat nous ne vîmes, passé a un an.
Per vostra guerr', en ai, a vostre pro,
Fag mant assaut et ars manta maiso.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
Pour votre guerre, j'en ai, à votre profit, fait maint assaut et brûlé mainte maison.
ANC. FR. Que nul asalt ne redotoit.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 15.
Ensi dura cel assals... et i assaillièrent mult grant assalt.
Villehardouin, p. 96 et 145.
CAT. Assalt. ESP. Asalto. PORT. IT. Assalto. (chap. Assalt, assalts.)

11. Asaliador, s. n., assaillant, envahisseur, entrepreneur.
Auguradors, o asaliadors en nigromantia. De la Confessio.
Augures, ou entrepreneurs en nécromancie.
IT. Assalitore.

12. Asaltador, s. m., assaillant, envahisseur.
Cant vindran primer li lor asaltador. Guillaume de Tudela.
Quand viendront les premiers les leurs assaillants.
CAT. Assaltador. ESP. Asaltador. PORT. Assaltador. IT. Assaltatore. 
(chap. Assaltadó, assaltadós, assaltadora, assaltadores; assaltán, assaltans, assaltanta, assaltantes.)

13. Outrasalhir, v., outre-passer.
Part. pas. Ab lui venceretz totz los cas
Cui Bafometz a escarnitz,
E 'ls renegatz outrasalhitz. 
Gavaudan le Vieux: Senhors per. Var.
Avec lui vous vaincrez tous les chiens que Mahomet a bernés, et les renégats outre-passés.

14. Sobresaillir, v., surpasser.
Quan ve qu' om sobresaill 
Sos parens plus prezatz.
Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.
Quand il voit qu'on surpasse ses parents les plus prisés.

15. Trassalhir, Tressalhir, Tressaillir, v., transgresser, dépasser, outre-passer.
Cazer, levar e trassaillir.
Gavaudan le Vieux: Crezens fis.
Tomber, se lever et outre-passer.
Peire Rogiers, a tressaillir
M' er, per vos, los ditz e 'ls covens
Qu' ieu ai a mi dons.
Rambaud d'Orange: Peire Rogier.
Pierre Rogiers, à transgresser il me sera, pour vous, les paroles et les accords que j'ai avec ma dame.
- Tressaillir, frémir.
Quant ieu cug dormir, trassalh.
Lamberti de Bonanel: S' a mon.
Quand je pense dormir, je tressaille.
La nueg el lieg vir e torney,
E 'l jorn tressalh et esglay.
Arnaud de Marueil: Cui que.
La nuit au lit je vire et tourne, et le jour je tressaille et m'effraie.
Fig. L' harma trassalh coma lo peissos. Liv. de Sydrac, fol. 17.
L'âme tressaille comme le poisson.
Part. pas. Drudaria n' es tressaillida,
E creis putia s' onor.
Marcabrus: Per l' aura.
La galanterie en est outre-passée, et accroît le putanisme son domaine.
ANC. FR. Por poi ke il ne tresbucha
A un boissun k'il tressailli.
Roman de Rou, v. 13574.

16. Trasautar, v., sauter outre, outre-passer, franchir les bornes.
Fig. Qui de parlar trasauta. 
A. Daniel: Autet e bas.
Qui de parler franchit les bornes.
ANC. FR. A ce commandement mon coeur tressauta d'aise.
Bertaut, p. 524.
Mon coeur se pasme, et le sang me tressaut.
Ronsard, t. 1, p. 171.

17. Dessalhir, v., départir, partir, sortir.
De doussa terra conja
Me trays, e m fes dessalhir. 
Pierre d'Auvergne: Al descebrar.
De douce terre agréable il me tira, et me fit départir. 

18. Ressautar, Resautar, v., trépigner, rebondir.
Resauta, braida e crida. V. de S. Honorat.
Trépigne, braille et crie.
ANC. FR. La teste lui bondist et ressaute sanglante.
R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. V, sc. 10.
CAT. Ressaltar. ESP. PORT. Resaltar. IT. Risaltare. (chap. Ressaltá.)

19. Ressaut, Resaut, s. m., ressaut, contre-coup, rebondissement. 
Adv. comp. Non dis ges que anc fosses batutz,
Si non fon colps que vengues de resaut.
Rambaud de Vaqueiras: Tuich me.
Je ne dis point que oncques vous fussiez battu, si ne fut coup qui vint de ressaut.
CAT. Ressalt. ESP. PORT. Resalto. IT. Risalto. (chap. Cop de rechás.)

20. Ressautellar, v., bondir, tressaillir.
Tan l' am de bon talan
Qu' el cor me ressautella.
Folquet de Romans: Aucels no.
Tant je l'aime de bonne volonté que le coeur me tressaille.

sábado, 7 de septiembre de 2024

Pauta - Espaventar, Espavantar


Pauta, s. f., patte.

1 lop mal e cruel e afamat, lo qual pres lo cap entre sas pautas premieras, ses tocar de las dens. Cat. dels apost. de Roma, fol. 120. 

Un loup méchant et cruel et affamé, lequel prit la tête entre ses pattes premières (de devant), sans toucher des dents.

(chap. Pota, potes; poteta, potetes. ESP. Pata, patas.)

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

Pautoms, s. m., pautonier, gueux.

Aisi com, per aventura,

Pautoms pot ric devenir.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Ainsi comme, par aventure gueux peut devenir riche. 

IT. Paltone.

2. Pautonier, Pautoner, s. m., pautonier, vaurien, gueux, libertin.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

De II parelhs de barras la porta es etablia 

E cadenas de fer faytas ab maestria: 

Us pautonier la garda de mot gran felonia; 

Golafre es nomnatz.

Roman de Fierabras, v. 3960. 

La porte est affermie avec deux paires de barres et chaînes de fer faites avec habileté: un vaurien de moult grande félonie la garde; Golafre il est nommé.

Son filh de trotiers,

De ribautz, o d'autres pautoniers. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Sont fils de coureurs, de ribauds, ou d'autres gueux.

Mas que fosson pautonier. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Pourvu qu'ils fussent vauriens. 

ANC. FR. Quatre chivaus m' i faites anseler... 

Et par desus un pautonier monter. 

Roman de Roncevaux. 

Mult véissiez larronz è pautoniers errer. 

Un pautonier fist sus lever 

Ki la porte debveit garder.

Roman de Rou, v. 4253 et 8153.

Souvent fait le peuple de grant admirations de la riche robe d'un orgueilleux pautonnier, mais il ne sçait par quel labeur ny à quelle difficulté il l' a acquise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 396. 

Adj. Molt m' enoia d' una gent pautonera.

Palazis: Molt m' enoia. 

Moult il m'ennuie d'une gent gueuse

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

ANC. FR. Un ord félon, vilain, puant,

Qui moult est maus et pautoniers. 

Le Roi de Navarre, chanson 31.

C'est par vous, dame pautonière, 

Et par vostre fole manière.

Roman de la Rose, v. 9161. 

IT. Paltoniere.


Pavor, Paor, s. f., lat. pavor, peur, frayeur, crainte.

Non aiatz pavor que d'aquesta part nostra vos vengua degun dampnatge. Philomena.

N' ayez pas peur que de cette part nôtre vous vienne nul dommage.

No m'en tenra paors 

Qu'ieu non digua so qu' aug dir entre nos 

Del nostre rey.

Bertrand de Born: Un sirventes farai.

Ne m'en retiendra peur que je ne dise ce que j'entends dire entre nous de notre roi.

Paors non es temorz.

Nat de Mons: Sitot non. 

Peur n'est pas crainte. 

Loc. Eissamen trembli de paor,

Com fa la fuelha contra 'l ven.

B. de Ventadour: Non es meraveilla.

Également je tremble de peur, comme fait la feuille contre le vent.

Ges dompna non ausa descobrir 

Tot so q' il vol, per paor de faillir.

Le Comte de Provence: Vos que m. 

Dame point n'ose découvrir tout ce qu'elle veut, par peur de faillir. 

ANC. FR. Tel poor a que tot tressue. Fables et cont. anc., t. I, p. 255.

De chiaux où Dex paor n' a mis... 

Car ta péors purge et saache 

L'âme aussi con par un tamis. 

Thibaud de Malli ou Helinand, Vers sur la Mort. 

Il a grant poor de l'enfant...

Partonopex or a paor. 

R. de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 15 et 16.

ANC. CAT. Paor. CAT. MOD. Por, pavor. ESP. PORT. Pavor.

(chap. Paó, paós; po, pos; pavor, pavors; temó, temós. Paora es sinónim de broma, boira, boria, dorondón : niebla.)

Puje lo dorondón, puje la broma, puje la boira, sube la niebla

2. Pavoros, Paoros, adj., peureux, craintif, effrayé.

Aquellas que son verayamens verges solon esser pavorozas e vergonhozas. V. et Vert., fol. 95. 

Celles qui sont véritablement vierges soulent être craintives et honteuses.

Paoros 

Son del passar com del morir.

P. Cardinal: Quan vey. 

Ils sont peureux du passer comme du mourir.

Mot foron paoros e trist. V. de S. Honorat. 

Moult furent effrayés et tristes. 

ANC. FR. Et cil s'en vet tout péoros. Roman du Renart, t. I, p. 205.

CAT. Pavoros. ESP. PORT. Pavoroso. IT. Pauroso. 

(chap. Que done po o temó: pavorós, pavorosos, pavorosa, pavoroses; paorós, paorosos, paorosa, paoroses; que té po o temó:

temorico, temoricos, temorica, temoriques; cagat, cagats, cagada, cagades; acollonat, acollonats, acollonada, acollonades; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides; tímit, timits, tímida, tímides.)

3. Paorozamens, Paorosamen, adv., timidement, craintivement.

Anero y paorozamens. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 21.

(chap. Hi van aná pavorosamen, paorosamen.)

Ils y allèrent timidement.

Non paorosamen, non tart. Regla de S. Benezeg, fol. 21. 

Non timidement, non tardivement.

CAT. Pavorosament. ESP. PORT. Pavorosamente. IT. Paurosamente.

(chap. pavorosamen, paorosamen: en temó, po, paó; acollonadamen, acollonidamen, tímidamen.)

4. Pauruc, Paoruc, adj., peureux, craintif, poltron.

Qui us appellava paoruc, 

Semblaria que vers non fos.

Bertrand de Born: Maitolin. 

Qui vous appelait poltron, il semblerait que (ce) ne fût pas vrai.

Fig. Ab ma volontat paurucha,

No m'a laissat carn ni sanc.

Giraud de Borneil: Quant la bruna.

Avec ma volonté craintive, elle ne m'a laissé chair ni sang.

ANC. CAT. Paoruch. CAT. MOD. Porug.

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,











5. Paurugos, adj., peureux, craintif, poltron.

Los discipols paurugos 

Redet ardits e vigoros.

Brev. d'amor, fol. 181.

Les disciples craintifs il rendit hardis et vigoureux.

Ignacio Sorolla Vidal, Manel Riu Fillat

Tota bestia ses sanc es may pauruga. Eluc. de las propr., fol. 29.

(chap. Tota bestia sense sang es mes temorica; tímida, acollonida.)

Toute bête sans sang est plus peureuse.

6. Espavordir, Espaordir, Espaorir, v., effrayer, épouvanter alarmer, effaroucher.

Dis l'autre, per espavordir: 

Vuelh qu' en veias d'autres morir.

Brev. d'amor, fol. 186. 

L'autre dit, pour effrayer: Je veux que vous en voyiez d'autres mourir.

Co fes Felip espaordir. 

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Comment il fit Philippe s'effrayer. 

Lo braus respos, domna, m' espaoric 

Que mi fazetz apres un bel semblant.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

La dure réponse que vous me faites, dame, après un beau semblant, m'alarme.

Part. pas. Espaorditz e duptos de venir vays Narbona. 

Vic tota sa compagna espaordida. Philomena. 

Effrayé et redoutant de venir vers Narbonne.

Vit toute sa compagnie effarouchée.

Si m' avetz espaorit.

Marcabrus: Assatz m'es.

Tellement vous m'avez effrayé.

CAT. Espavordir. ESP. PORT. Espavorir. IT. Spaurire.

(chap. Espavordí, acolloní, acollonís, acolloná, acollonás.

Yo me espavordixco o espavordixgo, espavordixes, espavordix, espavordim, espavordiu, espavordixen; espavordit, espavordits, espavordida, espavordides.)

7. Espaven, s. m., épouvante, frayeur, effroi.

Aras vos confortas, non aias espaven. V. de S. Honorat.

Maintenant rassurez-vous, n' ayez pas de frayeur. 

No m'en lais mas per dreg espaven.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Je ne m'en désiste que par juste effroi. 

CAT. Espant. ESP. Espaviento (espanto). PORT. Espanto. IT. Spavento.

(chap. Espavén, espavens; espán, espans, v. espantá, espantás; esbarramenta, esbarramentes, esbarradissa, esbarradisses, v. esbarrá, esbarrás; susto, sustos, v. assustá, assustás; esglay, esglays, 

v. esglayá, esglayás.)

8. Espaventalh, s. m., épouvantail.

Espaventalh de favieira 

Sembla.

(chap. Pareix un espantapájaros, esbarramuixons, espaventall de fabera o fabá, favera o favá.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.

Folquet de Lunel: Per amor.

Ressemble à épouvantail de champ de fèves.

Seguros, ses espaventalh,

Vuelh fassam d' elhs tal esparpalh

Que sia 'l camps per nos retengutz.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Rassurés, sans épouvantail, je veux que nous fassions d'eux telle dispersion que le champ soit retenu par nous.

CAT. Espantall. ESP. Espantajo (espantapájaros). PORT. Espantalho.

(chap. espantapájaros, esbarramuixons, espaventall.)

9. Espaventos, Espavantos, adj., peureux.

Si es bestia espaventosa o reiropia. Trad. du Code de Justinien, fol. 41.

Si elle est bête peureuse ou rétive.

- Épouvantable.

La cal es mot... orribla e 'spaventosa. Lo Novel confort.

Laquelle est moult... horrible et épouvantable.

CAT. Espantos. ESP. PORT. Espantoso. IT. Spaventoso. 

(chap. Espantós, espantosos, espantosa, espantoses : que cause espán, temó, po, paó; que se esbarre : burro esbarradís, rucs esbarradisos, mula esbarradisa, someres esbarradises; temorico, acollonit, etc.)

10. Espaventable, adj., épouvantable, effroyable.

Trobo dos flums molt espaventables.

Per ombras malvaisas et espaventablas. 

Liv. de Sydrac, fol. 26 et 41. 

Trouvent deux fleuves moult épouvantables. 

Par ombres mauvaises et épouvantables. 

CAT. ESP. Espantable. IT. Espaventevole. 

(chap. Espantadó, esbarradó, acollonidó, acollonadó, espantadós, esbarradós, acollonidós, acollonadós, espantadora, esbarradora, acollonidora, acollonadora; esglayadó, esglayadós, esglayadora, esglayadores.)

11. Espaventanza, s. f., crainte, frayeur.

Espaventanza dels ricx.

Regla de S. Benezeg, fol. 61. 

Frayeur des riches.

12. Espaventament, s. m., épouvante, effroi. 

L' espaventament d' efern.

Trad. de Bède, fol. 58. 

L' effroi d' enfer. 

ANC. FR. Tant en espouvantement de leurs ennemis qu'en mépris de leurs maître. Comines, liv. I, p. 84. 

Je ne trouvoie fors espouvantement.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 274.

IT. Spaventamento.

13. Espavensa, s. f., frayeur, crainte.

Lo ferm voler don ai greu espavensa.

G. Rudel: Quan lo rius.

Le ferme vouloir dont j'ai pénible frayeur.

14. Espaventablament, Espaventablamen, adv., épouvantablement. 

Plus si demostra espaventablament. Trad. de Bède, fol. 44.

Plus il se manifeste épouvantablement.

Espaventablamen lo menacet. Cat. dels apost. de Roma, fol. 73.

Épouvantablement le menaça.

ESP. PORT. Espantosamente. IT. Spaventevolmente. (chap. Espantosamen, espaventablemen : de forma que fa temó, po, paó.)

15. Espaventar, Espavantar, v., effrayer, épouvanter.

Si l'obra t' espavanta. Doctrine des Vaudois. 

Si l'ouvrage t' épouvante. 

Pros hom s' afortis 

E malvatz s' espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Preux homme se fortifie et méchant s' épouvante. 

No m' irais ni m' espaven.

G. Faidit: Gen fora. 

Je ne m' irrite ni m' épouvante. 

Part. pas. Del plus no us aus pregar gaire, 

Tan soi espaventatz. 

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Du plus je n'ose vous prier guère, tant je suis épouvanté.

Tota sa compainha fo fort espaventada. Philomena. 

Toute sa compagnie fut fort épouvantée. 

CAT. ESP. PORT. Espantar. IT. Spaventare. 

(chap. Espaventá, espaventás; espantá, espantás; esbarrá, esbarrás. 

Yo me espavento, espaventes, espavente, espaventem o espaventam, espaventéu o espaventáu, espaventen; espaventat, espaventats, espaventada, espaventades. Yo m' espanto, espantes, espante, espantem o espantam, espantéu o espantáu, espanten; espantat, espantats, espantada, espantades. Yo me esbarro, esbarres, esbarre, esbarrem o esbarram, esbarréu o esbarráu, esbarren. Yo m' esglayo, t' esglayes, s' esglaye, mos esglayem o esglayam, tos esglayéu o esglayáu, s' esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades. 

Atemorí, atemorís : tindre temó: yo me atemorixco o atemorixgo, atemorixes, atemorix, atemorim, atemoriu, atemorixen; atemorit, atemorits, atemorida, atemorides; acolloní, acollonís, acolloná, acollonás. Yo me acollonixco o acollonixgo o acollono, acollonixes o acollones, acollonix o acollone, acollonim, acolloniu, acollonen; acollonit, acollonits, acollonida, acollonides, acollonat, acollonats, acollonada, acollonades.  )

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.