Mostrando las entradas para la consulta escomensá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escomensá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 11 de agosto de 2026

Treilla, Trelha, Trilla, Trichilia, Treillar, Trelhier, Entreillar, Entrelhar - Estrepar

Treilla, Trelha, Trilla, s. f., lat. trichila, treille.

Bel m' es quan s' azombra ill treilla.

Marcabrus: Bel m' es quan.

Il m'est beau quand s'ombrage la treille.

Lay desotz una trelha.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Là dessous une treille.

Pres de la via,

Desotz una trilla.

G. Riquier: D' Astarac.

Près de la voie, dessous une treille.

(ESP. Trichilia es un género de plantas fanerógamas de la familia Meliaceae.)

Treilla, Trelha, Trilla, s. f., lat. trichila, treille.


2. Treillar, v., s'étendre comme la treille, s'enlacer, entrelacer, grimper, 

s'étaler.

Fig. Malvestatz treilla,

E jois torna en paissel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Méchanceté s'étend en treille, et joie se transforme en pieu.


3. Trelhier, s. m., treillageur, faiseur de treillage ou de treillis.

A trelhiers, lo portal. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

Aux treillageurs, le portail.


4. Entreillar, Entrelhar, v., s'étendre comme la treille, s'élancer, grimper, s'étaler.

Fig. Aissi pueia jois e 'ntrelha. 

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion.

Ainsi monte joie et s'étale. 


Tremir, v., lat. tremere, trembler, frissonner, frémir.

El peneden fa temeros tremir.

G. Riquier: No puesc.

Téméraire fait trembler le pénitent.

E 'ls angels del cel tremiran. Contricio e Penas infernals.

Et les anges du ciel frémiront. 

Malautz suy, e tremi de murir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Malade je suis, et je tremble de mourir.

ANC. FR.

Dont vous deussiez prendre vengeance 

Pour faire les aultres trémir.

Charles d'Orléans, p. 251.

ESP. (Temblar, estremecer, estremecerse) PORT. Tremer. 

(chap. Tremolá: tremolo, tremoles, tremole, tremolem o tremolam, tremoléu o tremoláu, tremolen; tremolat, tremolats, tremolada, tremolades; tremolaré; tremolaría; si yo tremolara; ¡tremola, porró!)

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.


2. Tremor, s. f., lat. tremor, tremblement, frisson, frémissement.

Quan endeve a alcu tremor per frey. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Quand advient à aucun tremblement par froid.

Quant l' abbat ausic las letras de K., hac gran tremor. Philomena.

(chap. Cuan l'abat va escoltá les lletres de Carlos, va tindre gran tremoló.)

Quand l'abbé ouït les lettres de Charles, il eut grand tremblement.

ANC. FR. Por la trémor et por la dotance de l'empereor Alexis.

Villehardouin, p. 56.

En telle trémeur que je trembloye tout ainsi que les feuilles dedans les arbres.

J. Marot, t. V, p. 47.

ESP. PORT. Tremor (Temblor). IT. Tremore.


3. Tremol, s. m., tremblement, frissonnement, frémissement.

Fig. Per qu' el cor m' intra en tremol.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

C'est pourquoi le coeur m'entre en tremblement. 

CAT. Tremoló. (chap. Tremoló, tremolons.)

pixacantons, pixaracons, vado permanente, cochera


4. Tremol, s. m., lat. populus tremulus, tremble, sorte de peuplier.

De tremol l' escorsa meiana.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De tremble l'écorce moyenne.

(ESP. Álamo (chopo). chap. Chop, chops; Populus tremula, aspen, abre mol conegut a Nonasp, Nonaspe; chopera, choperes : puesto aon ñan mols chops.)

ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops

5. Tremola, s. f., tremble.

Sas fuelhas so leugieras cum de tremola. Eluc. de las propr., fol. 223.

Ses feuilles sont légères comme de tremble.

IT. Tremula.


6. Tremble, s. m., tremble.

Escut de tremble nulh ni de til. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Nul écu de tremble ni de tilleul.


7. Tremolar, v., trembler, frémir, frissonner.

Comenset fort a tremolar,

De gran paor non poc parlar.

(chap. Va escomensá fort a tremolá, de gran temó (paó) no podíe (va pugué) parlá.)

V. de S. Honorat.

Il commença fort à trembler, de grande peur il ne put parler.

Mi fan en aissi tremolar

Cum fai la fuelha lo fortz vens.

(chap. Me fan aixina tremolá com (li) fa (a) la fulla lo fort ven.)

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Me font par ainsi trembler comme fait la feuille le fort vent.

Subst. Lo tremolars s' esmov el cors. Liv. de Sydrac, fol. 79.

Le frissonner s'émeut au corps.

CAT. ESP. (Temblar) PORT. Tremolar. IT. Tremolare, tremulare. 

(chap. Tremolá. Vore la conjugassió una mica mes amún.)

carpit



8. Tremolament, s. m., tremblement, frémissement.

Tremolament dels potz en febres agudas,... es senhal de mort.

(chap. Tremolamén (tremoló) dels labios en fiebres agudes,... es siñal de mort.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Tremblement des lèvres en fièvres aiguës,... c'est signe de mort.

ANC. CAT. Tremolament. (chap. Tremolamén, tremolamens; tremoló, tremolons.)


9. Tremulos, adj., lat. tremulus, tremblant, frémissant, frissonnant.

Home ebrios, en sa cara es falbelos,… en las mas tremulos.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Homme ivre, en son visage est blême,... en les mains tremblant.

ESP. Tremuloso (tembloroso). IT. Tremoloso. (chap. Tremolós, tremolosos, tremolosa, tremoloses : que tremole, que está tremolán.)


10. Tremblar, v., trembler, frissonner, frémir.

Auzel qu' el ve de paor trembla.

(chap. Muixó que lo veu de temó (paó) tremole.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Oiseau qui le voit de peur tremble.

Fig. Aissi m fai tremblar,

Ma domna, 'l cor e frire.

G. Faidit: Solatz.

Ainsi me fait trembler, ma dame, le coeur et frémir.

Part. pas.

La pelz li rua, hec lo kap te tremblant. Poëme sur Boèce.

La peau lui ride, voici que le chef tient tremblant.

ESP. Temblar.


11. Terra tremol, s. m., tremblement de terre.

Fes tan gran terra tremol

Que 'l barry tot entorn

Son cazut. 

V. de S. Honorat.

Fit si grand tremblement de terre que les remparts tout autour sont tombés.

Voyez Terra

Terra tremol, s. m., tremblement de terre.


Tremueia, s. f., trémie.

Del blat qu' era en la tremueia. Roman de Jaufre, fol. 2.

Du blé qui était daus la trémie.

Loc. fig. Per que 'l deu hom la tremueia

Totas sazos tener vueia.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

C'est pourquoi on lui doit la trémie (en) toutes saisons tenir vide.

CAT. Tramuja. (Tremuja)

La desclofadora es la máquina que se fa aná per a desclofá, traure lo clofo, de les ameles, armeles; tramuja, tremuja


2. Trameiar, v., remuer comme la trémie, s'agiter, frétiller.

Part. pas. Ai gros cul espes e trameian.

T. d'une Dame et de Montant: Ieu venc.

J'ai gros cul épais et remuant.


Trena, s. f., tresse, filet.

Que puescon portar garlanda o trena ses tota coronadura d' aur.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Qu'elles puissent porter guirlande ou tresse sans aucun couronnement d'or.

Las trenas son lascas. Liv. de Sydrac, fol. 103.

Les filets sont lâches.

CAT. Trena. (chap. Trena, del pel, d'alls; trenes.)


2. Entrenar, v., entrelacer, tresser.

Part. pas. Corona...

D' espinas fo ponhens e de jonc entrenada.

Roman de Fierabras, v. 4972.

La couronne... d'épines fut poignante et de jonc tressée. 

CAT. Entrenar. (chap. Entrená : fé trenes, per ejemple, de jung, junc, chunc, com a Vallchunquera. Vore trenes a “Tú no eres de Fórnols si”.)


Trencar, Trenchar, Trinquar, v., lat. truncare, trancher, tailler, fendre, couper, casser, briser, rompre.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 85.

Trencar ausbercs, e sentir colps mortals.

Aicarts del Fossat: Entre dos reis.

Fendre hauberts, et sentir coups mortels.

Qui vol culhir ni trencar

Las flors.

(chap. Qui vol cullí (ni) y trencá les flos.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Qui veut cueillir et couper les fleurs.

Que jamais no rompa ni trenc.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Qui jamais ne rompe ni casse.

Fig. A gran poestat esta mal, fe que us dey, 

Que trenc treguas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

A grande puissance il sied mal, foi que je vous dois, qu'elle rompe trêves.

Primeirament deu hom trenchar la cogitacio, e apres, l' obra.

Trad. de Bède, fol. 60.

Premièrement on doit trancher la pensée, et après, l'oeuvre.

Loc. prov. Tant vay lo dorc a l' ayga tro que se trenca. V. et Vert., fol. 86.

(chap. Tan va la cantrella al aigua (fon) hasta que se trenque.

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente hasta que se rompe.)

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

Part. prés.

Lansa portet trencan, targua reonda. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44.

Il porta lance tranchante, targe ronde.

Fig. De guerra no s pot honrar lo rey

Trencan treguas.

Bernard de Rovenac: Belh m' es.

De guerre ne se peut honorer le roi rompant trêves.

Substantiv. Al trenquan de l' espasa. Chronique des Albigeois, col. 67.

Au tranchant de l'épée.

Part. pas. Anc no 'l vi bras ni flanc

Trencat. 

Bertrand de Born: Al dous nou.

Oncques je ne lui vis bras ni flanc coupé.

El meteys s' a trinquat la lengua. L'Arbre de Batalhas, fol. 127.

(chap. Ell mateix se ha trencat (tallat) la llengua.)

Lui-même s'est coupé la langue.

Fig. Tant era de dolor trencada. Passio de Maria.

(chap. Tan ere de doló trencada. Passió de María.)

Tant elle était de douleur brisée.

Aquills que an lur castetat trencada. V. et Vert., fol. 91.

(chap. Aquells que han la seua castidat trencada - truncada, arrebatada, etc.)

Ceux qui ont leur chasteté rompue.

- En termes de versification.

Ses motz vilas e ses rima trencada.

Serveri de Girone: Totz hom deu.

Sans mots vilains et sans rime tranchée.

Motz trencatz apelam, can la una partz del mot reman en fi de verset per rima, e per l' autra part, comensa le comensamens del segon verset.

Leys d'amors, fol. 7.

Nous appelons mot tranché, quand l'une partie du mot reste à la fin d'un verset pour la rime, et que, par l'autre partie, commence le commencement 

du second verset.

ANC. FR. Trenchied ad Deus ni li règne de Israël.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19.

CAT. Trencar. ANC. ESP. Trinchar. ESP. MOD. PORT. Trincar. IT. Trinciare.

(chap. Trencá; trinchá; truncá; tallá; capá; chafá, etc.)


2. Trencada, s. f., tranchée, traversée.

L' esparviers, ab bel semblant,

Va del pueg ves leis volant,

La longa trencada;

Pren lai sa volada.

B. Martin: Ben es dreitz.

L'épervier, avec beau semblant, va du coteau vers elle en volant, par la longue traversée; il prend là sa volée.

Tengan be las trencadas. Guillaume de Tudela.

Qu'ils tiennent bien les tranchées.

ESP. Trinchea (Trinchera). IT. Trincea. (chap. Trinchera, trincheres; trencada, trencades; mal de ventre, mal de hernia, está trencat, trencats, trencada, trencades.)

- Mal de ventre, douleur d'entrailles.

Majors trencadas auran

Que femna qu' a pena d' effan.

Brev. d'amor, fol. 113.

Plus grandes tranchées auront que femme qui a mal d'enfant.


3. Trencadura, s. f., coupure, action de canceller, cancellure. 

Charta ses razura, ses trencadura. Charte de Montferrand, de 1273.

Charte sans rature, sans cancellure.

CAT. Trencadura. (chap. Trencadura, trencadures : canselasió, canselasions.)

repartiment, llibre, liber


4. Trencamen, Trenquemen, s. m., taille, entaille, coupure, cassure, rupture.

En aquesta batalha fo... tans trenquemens de caps e de membres, que lonc seria de comtar. Philomena.

Dans cette bataille il fut (y eut)... si grandes tailles de chefs et de membres, qu'il serait long à compter.

Si com, ses trencamens faire,

Intra 'l bel rais, quan solelha,

Per la fenestra veirina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. Var.

Ainsi comme, sans faire de cassures, entre le beau rayon, quand le soleil luit, par la fenêtre de verre.

Fig. Integritat de cor ses trencamen e ses corruptio carnal.

Trencamens de vot simple.

V. et Vert., fol. 95 et 93.

Intégrité de coeur sans entaille et sans corruption charnelle.

Rupture de voeu simple.

CAT. Trencament. (chap. Trencamén, trencamens; trencadissa, trencadisses.)

Rompre, Rumpre, v., lat. rumpere, rompre, casser, déchirer, détruire, séparer, se détacher, entrecouper.


5. Trenchet, s. m.; tranchant, fil.

Lo trenchet de l' espasa. Chronique des Albigeois, col. 11.

Le tranchant de l'épée.

CAT. Trinxet. ESP. Trinchete, tranchete. PORT. Trinchete. IT. Trincetto. 

(chap. Lo trinchet o fil de la espasa; trinchets o fils.)


6. Trenso, Trenson, s. m., tranchoir.

Dartz e cairels, sagetas e trenso,

Lansas e brans e cotels e fausso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Dards et carreaux, flèches et tranchoirs, lances et glaives et couteaux et fauchons.


7. Trencason, s. f., brisure, cassure, rupture.

El a los engens estortz de trencason. Guillaume de Tudela.

Il a les engins délivrés de brisure.


8. Trencador, s. m., trancheur, coupeur. 

Fig. Nostre senhor lo rey de Fr., tercier et trencador et sobiran.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 11. 

Notre seigneur le roi de France, tiers et trancheur et souverain.


9. Detrencar, Destrencar, v., pour-fendre, trancher, hacher, mettre en pièces.

Detrencan e talhan e fan tal chapladitz. Guillaume de Tudela.

Tranchent et taillent et font tel carnage.

Part. pas.

An mos companhos aucitz e detrencatz. Roman de Fierabras, v. 2307.

Ils ont mes compagnons occis et mis en pièces.

ANC. FR.

Les met à mort, les déchire et détranche.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 174.

L'ont fait choir sur la poudre où son corps détranché

De la chambre roiale a rougi le planché.

Bertaut, P. 197.


10. Entrencar, v., briser, casser, rompre, couper.

Er quan s' embla 'l fuelh del fraisse,

E 'l sim s' entrencon pel som.

Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

Maintenant quand s'envole la feuille du frêne, et les cimes se cassent par le sommet.


11. Entrencamen, s. m., bris, cassure, rupture, coupure.

Per lo gran entrencamen que s han. Leys d'amors, fol. 134.

Par la grande rupture qu'ils ont.


12. Estrencar, v., séparer, retrancher.

Fig. Ieu no sai que s' es amistatz,

Per que m luenh de vos e m' estrenc. 

Gavaudan le Vieux: Dezemparatz.

Je ne sais quoi se est (est à soi) amitié, c'est pourquoi je m'éloigne et me sépare de vous.


Trepar, v., lat. tripudiare, trépigner, folâtrer.

Pel sieu joi trep' e sauta.

A. Daniel: Autet e bas.

Pour le sien plaisir je trépigne et saute.

Part. prés. Tro que trobet en una val

Trepant e jugant so caval.

V. de S. Honorat.

Jusqu'à ce qu'il trouva dans une vallée son cheval trépignant et jouant.

Piuscella,

Tozeta benestan,

Trepan. 

P. Cardinal: Un sirventes.

Pucelle, jeune fille accomplie, folâtrant.

ANC. FR. E cilz de joie tripe et saut.

Roman du châtelain de Coucy, v. 3133.

Des Grâces troupe gent

D'un pied tour à tour trépant.

Luc de La Porte, trad. des Odes d'Horace, liv. I, fol. 8.

CAT. ESP. PORT. Trepar. (chap. Trepá : palsigá, calsigá; potejá, patejá.)


2. Trep, s. m, danse, gambade, folâtrerie.

Sabon de domney,

De trep e de bordey.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Savent de courtoisie, de danse et de behourdie. 

Ab donas fas mon trep e mon joc.

P. Vidal: Baron de mon.

Avec dames je fais ma folâtrerie et mon jeu.


3. Trepador, s. m., endroit foulé par les pieds, promenade, allée, cours.

Estem tot lo dia la fora al trepador. Guillaume de Tudela.

Nous fûmes tout le jour là dehors au cours.

ESP. PORT. Trepador.


4. Trepejar, Trepeiar, v., trépigner, folâtrer, caracoler.

Part. prés. Caval... alegre et trepejant de pes. Eluc. de las propr., fol. 246.

Cheval... gai et trépignant des pieds.

CAT. Trepitjar. IT. Tripudiare. (chap. Palsigá, calsigá.)


JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo


5. Estrepar, v., fouler aux pieds, écraser.

Lhi mostrarai d' armas tan gran audei

No lhi remanra vinha no la estrepei,

Ni fontana ni potz que no'l cansei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Je lui montrerai d'armes si grande audace qu'il ne lui restera vigne que je ne la foule aux pieds, ni fontaine ni puits que je ne lui détruise.

domingo, 26 de abril de 2026

Riota - Rithmic

Riota, s. f., débat, contestation, altercation, opposition.
Voyez Muratori, Diss. 33. (N. E. Inglés riot.)
Met en l' ost de son senhor riota o bregua.
L'Arbre de Batalhas, fol. 96.
Met en l'armée de son seigneur altercation ou querelle.
Papa Bonifaci moc plach e riota al rey de Fransa.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.
Le pape Boniface suscita plaid et contestation au roi de France.
ANC. FR. Fu faite concorde du roi de France et de celui de Castele, de riote qui estoit entre eux.
Martenne, Ampl. Coll., t. V, col. 750.
IT. Riotta. 

2. Riotos, adj., disputeur, tracassier, chamailleur.
Mala molher es clamoza, riotoza, malicioza. Eluc. de las propr., fol. 71.
(chap. Mala mullé (dona) es cridadora, reñidora, malissiosa.)
Méchante femme est criarde, disputeuse, malicieuse.
- Contradictoire, incompatible.
Aspra e dezacordabla o riotoza contentios de sillabas. Leys d'amors, fol. 109.
Apre et discordant ou incompatible conflit de syllabes.
IT. Riottoso.

Ris, s. m., lat. risus, ris, rire, sourire.
Ab un amoros ris
Que m fes, qan m' esgardet.
(chap. En una amorosa sonrisa que me va fé, cuan me va mirá; o sonrissa.)
Arnaud de Marueil: Tant m' abellis.
Avec un amoureux sourire qu'elle me fit, quand elle me regarda.
Per lo sieu ris que m fes tan doussamen.
Cadenet: Ab leyal.
Pour le sien sourire qu'elle me fit si doucement.
Loc. Mi dons ri m tan doussamen,
Que belh ris m' es de Dieu, so m par.
Rambaud d'Orange: Ab nou cor.
Ma dame me rit si doucement, que beau ris m'est de Dieu, ce me parait.
Prov. Li ris e li joc
An lur temps e lur loc.
Arnaud de Marueil: Razos es. Var.
Les ris et les jeux ont leur temps et leur lieu.
ANC. CAT. Ris. ANC. ESP. PORT. IT. Riso. (ESP. MOD. Risa, sonrisa.
Chap. Rissa, risses; sonrissa, sonrisses; sonrisseta, sonrissetes.)

Tropezón de la risa.

2. Rizet, s. m. dim., petit sourire, léger sourire.
Pois fai un gai rizet derrier
Ab que me fier derrieramen.
Lanfranc Cigala: Un avinen.
Après elle fait un gai léger sourire dernier avec quoi elle me frappe en dernier.

3. Rire, Rir, v., lat. ridere, rire, sourire.
Non puesc esser jauzire
Tro veya rire
Vos, don ieu suy servire.
Guillaume, Moine de Beziers: Erransa.
Je ne puis être joyeux jusqu'à ce que je voie rire vous, dont je suis serviteur.
A mi an pro donat de que ria.
Bertrand du Pujet: De sirventes.
A moi ont assez donné de quoi je rie.
Fig. Vostres bels huels plazens, galiador,
Rizon de so don ieu sospir e plor.
Rambaud de Vaqueiras: Atressi ai.
Vos beaux yeux agréables, trompeurs, rient de ce dont je soupire et pleure.
Del franc cortes per cuy paratges ri. 
J. Esteve: Francx reys.
Du franc courtois par qui parage sourit.
Pueys s' en gap e s' en ri.
(chap. Pos s'en enfot y s'en enriu.) 
Pierre de Bussignac: Quan lo dous.
Puis s'en moque et s'en rit.
Substantiv. Son dous plazens rire
M' a donat martire.
Giraud de Salignac: Per solatz.
Son doux agréable rire m'a donné martyre.
Quan vos plac que m des un rir. 
Pons pe Capdueil: Quoras que m.
Quand il vous plût que vous me donnâtes un rire.
Part. prés. Los vostres huelhs vairs e rizens.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Les votres yeux vairs et riants.
Bella boca rizens.
(chap. Bella boca rién : que s'en enriu, que sonriu.)
B. de Ventadour: Ab joi.
Belle bouche riante.
ANC. FR. Li cuenz l'oï, assez s'en rist.
Et tuit li chevalier s'en ristrent.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 435.
CAT. Riurer. ESP. Reír. PORT. Rir. IT. Ridere. (chap. Riure, enríuressen, sonriure; soltá carcañades hasta que te fa mal la pancha, com cuan lliges Sense notissies de Gurb en chapurriau; o cuan escoltes a Cucurull, lo grillat catalaniste.)

Sense notissies de Gurb, traducsió al chapurriau

5. Derrizio, s. f., du lat. derisus, dérision.
Fay sas chuflas e sas derrizios d' aquell que ve trayre a be.
V. et Vert., fol. 8.
Fait ses moqueries et ses dérisions de celui qu'il voit tirer à bien.
Per major derrizio. Brev. d'amor, fol. 165.
Pour plus grande dérision.
IT. Derisione, dirisione. 

5. Derizori, adj., lat. derisorius, dérisoire, illusoire.
O son... derizorias. Leys d'amors, fol. 26.
Ou elles sont... dérisoires.
IT. Derisorio.

6. Sobsrire, Somrire, Sorire, Sorrire, v., lat. surridere, sourire.
Comenset un pauc a sorire.
(chap. Va escomensá un poc a sonriure.)
Roman de Jaufre, fol. 39.
Il commença un peu à sourire.
El somris
Ves sa maire, pueys li dis.
Trad. d'un Évang. apocr.
Il sourit vers sa mère, puis lui dit.
Mostra sobsrien l' alegresa de ton cor.
(chap. Mostra sonrién l'alegría de ton cor; ton : lo teu.)
Trad. de Bède, fol. 69.
Montre en souriant l'allégresse de ton coeur.
G. se sori sotz son greno.
Lo regardet, si li sorri.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 77 et 52.
Gérard se sourit sous sa moustache.
Le regarda, il lui sourit.
ANC. FR. Et soubs-riant du bout du nez.
Rabelais, liv. IV, nouv. prologue.
ESP. Sonreír (reír por lo bajo). PORT. Sorrir. IT. Sorridere. (chap. Sonriure; fé una sonrisseta; a vegades acompañada de algún ja, ja, ja baixet, en picardía o malissia.)

Ris, s. m., lat. oryza, riz.
Amentas e comi, ani e ris.
(chap. Ameles, armeles y comino, anís y arrós.)
Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17.
Amandes et cumin, anis et ris.
(chap. Arrós, arrossos; arrossal, arrossals; arrosset sucarradet, arrossets sucarradets pera los de Monroch.)

Rithmic, Rithimic, adj., rhythmique, qui appartient au rhythme.
Harmonia rithmica, es dossa melodia per feriment de nervis et de metalhs engendrada.
Musica..., tres partidas ha aquesta sciencia, una es dita armonica, autra organica, autra rithimica.
(chap. Música..., tres parts té esta siensia, una es dita armónica (armonía), atra orgánica, atra rítmica. Aixó u saben be los germans aragonesos catalanisats Celma Tafalla, de Valderrobres o Valdarrores.)
Eluc. de las propr., fol. 282 et 281.
Harmonie rhythmique, c'est douce mélodie par frappement de nerfs et de métaux engendrée.
Musique..., trois parties a cette science, une est dite harmonique, autre organique, autre rhythmique.
ESP. (rítmico) IT. Ritmico. (chap. Rítmic, ritmics, rítmica, rítmiques.)

Margarita Celma Tafalla; Rithmic, Rithimic, adj., rhythmique, qui appartient au rhythme.

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.