Mostrando las entradas para la consulta enteníen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta enteníen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.

jueves, 8 de febrero de 2024

Lexique roman; Don, Donpn - Adomesgar, Adomesjar


  

Don, Donpn, s. m., lat. dominus, maître, seigneur, dom.

Don, Donpn, s. m., lat. dominus, maître, seigneur, dom.


Lo dons del Baus.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Le seigneur de Baux. 

Granz avers te son donpn consiros.

P. Cardinal: Ieu trazi. Var.

Grande richesse tient son maître soucieux.

Aprop parlet dons Aimes, un coms d'ahatge.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Après parla le seigneur Aimes, un comte d'âge.

Ce nom fut quelquefois donné par dérision.

So respon l'almiran: Don glotz, ara us calatz.

Roman de Fierabras, v. 2483. 

Ce répond l'émir: Dom glouton, maintenant taisez-vous.

ANC. FR. Les réponses que le roy damp Jehan de Castille eut ce jour.

Froissart, t. III, p. 50.

CAT. ESP. (chap.) Don. PORT. Dom. IT. Donno.

2. DomnaDompna, Dona, s. f., lat, domina, dame.

Bel sun li drap que la domna vestit. Poëme sur Boèce.

Beaux sont les habits que la dame vêtit.

Dompna Maria de Ventadorn... prezada dompna.

V. de Marie de Ventadour.

Dame Marie de Ventadour... dame prisée.

Fig. Karitat es dona de totz bes, donc es plus grans bes que sia sotz lo cel. V. et Vert., fol. 31. 

Charité est dame de tous biens, donc elle est plus grand bien qui soit sous le ciel. 

Loc. Davant l'autar de Nostra Dona orar. Philomena. 

Prier devant l'autel de Notre-Dame.

A Nostra Domna de la Mar

Corsari vengron assautar.

V. de S. Honorat.

Les corsaires vinrent donner assaut à Notre-Dame de la Mer.

- Maîtresse, dame de la maison. 

Despueis que Agar si senti prens... no volia esser sotmeza al mandament de sa dona. Hist. abr. de la Bible, fol. 6. 

Depuis qu'Agar se sentit enceinte... elle ne voulait pas être soumise au commandement de sa dame.

ANC. CAT. Domna, dompna, donna. CAT. MOD. ANC. ESP. Dona.

ESP. MOD. Dueña (Nuestra Señora; Covadonga). PORT. Dôna. IT. Donna.

(chap. dona, dones; doneta, donetes, com les que estaben a la huelga del 8-M a Valderrobres, en una pancarta catalanista. Ñabíe mes de una vaga, pero sol una huelga.)

3. Doneta, s. f., jeune dame.

Mas quar una doneta m trays.

Raimond de Miraval: Entre dos volers.

Mais puisqu'une jeune dame m'entraîne.

CAT. Doneta.

4. Dons, s. f., dame.

De mi dons sancta Maria.

V. de Sainte Enimie, fol. 38. 

De ma dame sainte Marie. 

Aisso m veda de que m don aondansa 

Mi dons, qu'es pros, cortez' e benestans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Ma dame, qui est généreuse, courtoise et gentille, me défend ce dont elle me donne abondance. 

Amicx, quan se vol partir 

De si dons, fai gran efansa.

G. Faidit: Sitot ai. 

Ami, quand il veut se séparer de sa dame, fait grand enfantillage.

5. Na, s. f., dame.

Ce mot se plaçait ordinairement au-devant du nom propre d'une dame; c'était une abréviation de domna.

Na Castellosa... fo d'Alvergne, gentils domna, moiller del Truc de Mairona.

V. de la dame Castelloze. 

La dame Castelloze... fut d'Auvergne, gentille dame, femme du Truc de Mairone. 

Na Johana d'Est agensa 

A totz los pros ses falhensa.

B. de Ventadour: En aquest. 

La dame Jeanne d'Est plaît à tous les preux sans exception.

Il était aussi placé au-devant des êtres moraux féminins personnifiés.

Na Fortuna, ab tota sa roda, que lo gira e lo regira a dextre e a senestre.

(chap. La Fortuna, en tota sa roda, que lo gire y lo regire a la dreta y a la esquerra; zurda al Mesquí, Mezquín. Ñabíe un a Penarroija que cuan passabe la Fortuna estabe dormín.)

V. et Vert., fol. 72.

Dame Fortune, avec toute sa roue, qui le tourne et le retourne à droite et à gauche.

Joglar foron a fin' amor

Ab Na Coindia sa seror. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Ils furent jongleurs de pur amour avec dame Courtoisie sa soeur.

Il a même été employé absolument.

Es Na maier sobeirana

De tot can mar, terra clau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Elle est la dame la plus grande en supériorité de tout ce que la mer, la terre renferme. 

A vos Na, qal que siatz.

R. de Tors de Marseille: Bel ergueilhos.

À vous, dame, quelle que vous soyez.

Na s'ajoutait encore à domna pour exprimer une qualification plus distinguée que ne le faisaient chacun de ces mots mis séparément.

Domna Na Maria, tensos 

E tot chant cuiava laissar. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui. 

Dame, dame Marie, je croyais laisser les tensons et tous les chants.

De la domna que ac nom ma domna N'Aia.

V. de Raimond de Durfort. 

De la dame qui eut nom ma dame dame Aie.

ANC. CAT.

Usar dels fruyts que na Venus conrrea. 

Ausias March: Be m maravell.

6. Donzel, s. m., damoisel, page, suivant.

Apres assona un donzel: 

Aporta mas armas, dis el.

(chap. Después cride a un donsell, mosso, paje:

Porta les meues armes, va di ell; pórtam les armes.

Roman de Jaufre, fol. 93.

Après il appelle un damoisel: Aporte mes armes, dit-il.

Volc que fos donzel de ma dompna Margharida sa molher.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Voulut qu'il fut page de madame Marguerite son épouse.

... Anc no vitz plus bel parelh 

Del donzel e de la donzela.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Oncques vous ne vîtes plus beau couple du damoisel et de la damoiselle.

- Titre, nom de dignité.

Ieu, dozels del Castelnou, confessi per veritat.

Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 187.

Moi, damoisel de Castelnau, confesse par vérité.

ANC. FR.

Si vos sivront et danzel et meschin... 

Borgois et dames, chevalier et danzel. 

Roman de Garin. Du Cange, t. II, col. 1592. 

ANC. CAT. Donzell. ESP. Doncell (doncel, como el de Sigüenza). 

IT. Donzello. (chap. donsell, mosso, paje.)

7. Donzelon, s. m., jeune damoisel, page, suivant.

A dos mieus donzelos 

Fis penre II falcos.

(chap. A dos donsellets meus vach fe pendre dos falcons.)

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

A deux miens jeunes damoisels je fis prendre deux faucons.

Lai on jay mortz lo donzelons. V. de S. Honorat.

Là où gît mort le jeune damoisel. 

Abat e trebuca sirvens e donzelos. Guillaume de Tudela.

Il abat et renverse servants et jeunes damoisels.

8. Donzella, s. f., damoiselle, jeune fille, donzelle.

D'una donzella fo lains visitaz.

Poëme sur Boèce. 

Il fut là-dedans visité d'une damoiselle.

Det lhi una donzela a tastonar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40. 

Il lui donna une donzelle à tâtonner. 

CAT. Donsella. EST. Doncella. PORT. IT. Donzella. (chap. donsella, donselles; donselleta, donselletes).

9. Damisela, s. f., demoiselle.

Si m dones damisela Constansa

Totz mos volers.

G. Faidit: Anc no m parti.

Si demoiselle Constance me donnait tous mes vouloirs.

ESP. Damisela. IT. Damigella. (chap. damissela, damisseles : donsella.)

10. Domini Dieus, s. m., seigneur Dieu.

Que pregues Domini Dieu.

V. de S. Honorat. 

Qu'il priât le seigneur Dieu.

IT. Il nostro signore Domeneddio.

Cento novelle ant. 35.

11. Dombres Dieu, s. m., seigneur Dieu.

Si Dombres Dieus mi gar.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Si le seigneur Dieu me garde.

Dombre Dieu prec ieu et ador.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je prie et adore le seigneur Dieu.

12. Dame Dieu, Dami Dieu, s. m., seigneur Dieu.

Ja Dame Dieus non vuelha, 

Qu'en ma colpa sia 'l departimens.

La Comtesse de Die: A chantar. 

Que jamais le seigneur Dieu ne veuille qu'en ma faute soit la séparation.

Tos temps m'an fait lauzenjador 

Mal et enuei; Dami Dieus los azire!

Pons de la Garde: De chantar. 

Tout temps les médisants m'ont fait mal et ennui; le seigneur Dieu les haïsse!

ANC. FR. Grandes miracles fit dames Dex par lui. 

Roman de Garin. Du Cange, t. II, col. 1619.

13. Damri Deu, Dami Drieu (metátesis de Damri Dieu), s. m., seigneur Dieu.

Ab Damri Deu se tenia forment. Poëme sur Boèce.

Il se tenait fortement avec le seigneur Dieu. 

No plassa Dami Drieu l'autisme rei. 

(N. E. No vullgue Siñó Deu l' altíssim rey.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42. 

Ne plaise au seigneur Dieu le très haut roi.

14. Domneiaire, Dompneiador, s. m., courtisan de femmes, courtiseur, galant. (N. E. El castellano forma de mujer, mujeriego : cortejador, galán, cortesano de féminas, ligón, putero, etc..)

Bons cavaliers fo e bons guerriers e bons domneiaire e bons trobaire.

V. de Bertrand de Born.

Il fut bon cavalier et bon guerrier et bon courtiseur et bon troubadour.

Car qui cuia gazaing traire

Non es fort bons dompneiaire

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Car qui pense tirer gain n'est pas fort bon galant.

Pero no sai dompneiador

Que menz de mi s'i entenda.

B. de Ventadour: Estat ai com. 

Pourtant je ne sais courtiseur qui s'y entende moins que moi.

Adjectiv. Pren marit domneiador

Que de si dons sia totz jornz aizit.

T. du cousin d'Elias et d'Elias: Era m diguatz.

Prend mari galant qui soit toujours aise de sa dame.

IT. Donnaio, donnaiolo.

Domneiaire était le titre d'une sorte de poésie, adressée en forme d'épître à une dame, commençant et finissant ordinairement par le mot domna.

15. Domnei, Dompney, s. m., courtoisie, amour, plaisir, faveur, galanterie. 

... Si domneys e cortejars no fos, 

No fora pretz ni servirs ni honransa.

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Si ne fut galanterie et courtiser, ne serait mérite ni hommage ni honneur.

E 'l colombet per gaug d'estieu

Mesclan lur amoros torney,

E duy e duy fan lur domney.

A. Daniel: Ab plazer.

Et les colombes par joie d'été mêlent leurs ébats amoureux, et deux à deux font leur amour.

Proverb. Car trop tarzar en dompney es folia. 

G. de Montagnagout: No sap.

Car trop tarder en amour est folie.

A l'entendre a pro domney 

Ad emperador o a rey.

Jordan de Confolen: Ancmais. 

A l'entendre il a assez de faveur auprès d'empereur ou auprès de roi. ANC. FR. Une foi ierent en dosnoi

Entre dames et damoiselles.

Fables et cont. anc., t. I, p. 101. 

Tant ameroie le dosnoi.

Romancero français, p. 29.

16. Dompneyamen, s. m., courtoisie, manière de faire l'amour.

Aquist an paratge baissat, 

Ab aquel lur dompneyamen.

Deudes de Prades: No m puesc. 

Ceux-ci ont baissé parage, avec celle leur courtoisie.

ANC. FR. Quant il ert au tornoiement 

N'avoit soing de dosnoiement.

Fables et cont. anc., t. I, p. 166. 

Que ce n'est pas por vostre cors 

Ne por vostre donoiement.

Roman de la Rose, v. 9295.

17. Domneiar, Dompneyar, v., courtiser, faire le courtois, s'ébattre, galantiser.

On qu'ilh estey, 

Sos drutz suy, et ab lieys domney 

Totz cubertz e celatz e quetz.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Où qu'elle soit, je suis son amant, et je fais le courtois avec elle tout caché et celé et coi. 

Ieu vey sai e lay 

Quascus auzelh ab son par

Dompneyar.

E. Cairel: Estat ai. 

Je vois çà et là chaque oiseau s'ébattre avec son pareil. 

Substantiv. Era y jois, domneiars et honors.

Richard de Barbezieux: Tuich demandon. 

Y était joie, courtiser et honneur.

ANC. FR. Car tuit li plusors s'en aloient 

O lors amies umbroier

Sous ces arbres por dosnoier.

Roman de la Rose, v. 1301. 

Enuit mais porra dosnoier 

Li prestres a Aelison.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 437. 

ESP. Doñear (cortejar, hacer la corte, galantear, ligar, etc.) IT. Donneare.

(chap. festejá, cortejá, convoyá, galantejá, ligá.)

18. Donzellar, v., causer, caqueter. 

Molt moderramen donzellet de jovent. Poëme sur Boèce. 

Il causa très modérément de jeunesse. 

IT. Donzellare.

19. Domesgier, Domenger, Domengier, adj., domestique, privé, soumis, sujet. 

D'amar celei cui sui totz domengiers.

Lamberti de Bonanel: Al cor. 

D'aimer celle à qui je suis tout soumis. 

Ni arbre domesgier que no l'esfulh.

(chap. Ni abre doméstic que no lo desfullo o esfullo.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.

Ni arbre domestique qu'il ne l'effeuille.

A l'ombra d'un fust domesgier.

Marcabrus: A la fontana.

(N. E. Me pregunto si el autor de A l'ombra de les roques del Masmut sabía que hablaba y escribía en un dialecto occitano.)

A l'ombre d'un bois domestique.

Substantiv. Als baros de sa terra e als seus domengers.

Guillaume de Tudela.

Aux barons de sa terre et à ses sujets.

20. Domengeiramen, adv., domestiquement, servilement.

Aisi soi totz domengeiramen sieus.

Aimeri de Peguilain: Nuls hom. 

Ainsi je suis tout domestiquement sien.

21. Domesgue, Dometgue, adj., domestique, apprivoisé.

Aisel qu'es magers e plus gros 

Es plus domesgues e plus bos.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Celui qui est plus grand et plus gros est plus apprivoisé et plus bon.

A far domestges es fort durs.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il est fort dur à faire apprivoisé.

Si alcus talha albres dometges, pomier, noguier, etc.

(chap. Si algú talle abres domestics, pomera, anogué, etc.)

Ord. des R. de Fr., 1563, t. XVI, p. 135.

Si quelqu'un coupe arbres domestiques, pommiers, noyers, etc.

Substantiv. Domesgues entendem moller, ser affranquit mercennaris, fil o nebot, discipols o escolars, auzidors, e totz mascles e femes que son de mainada. Cartulaire de Montpellier, fol. 10. 

Par domestiques nous entendons femme, serf affranchi mercenaires, fils ou neveu, disciples ou écoliers, auditeurs, et tous mâles et femelles qui sont de la maison.

ANC. FR. Où vergier ot arbres domesches... 

Oiseaux privés, bestes domesches.

(ESP. Pájaros domésticos, bestias domésticas; domesticado, domesticada, domesticados, domesticadas.)

Roman de la Rose, v. 1355 et 16255.

22. Domestgamen, adv., privément. 

Domestges laironicis o rapinas o torts domestgamen sian castiat per lo senhor, o per lurs maistres. Statuts de Montpellier, fol. 10. 

Que les vols ou rapines ou torts domestiques soient corrigés par le seigneur privément, ou par leurs maîtres.

23. Domestic, Domestegue, adj. lat. domesticus, domestique, privé, particulier, serviteur.

Domesticas cartas e domesticas garentias non podo far fe per se al jutge. Trad. du code de Justinien, fol. 28.

Actes privés et garanties particulières ne peuvent faire foi par soi au juge.

Substantiv. Majormen al domestegues de la fe. 

Trad. de l'épître de S. Paul aux Galates. 

Principalement aux serviteurs de la foi. 

CAT. Domestic (N. E. sin tilde). ESP. (doméstico) PORT. IT. Domestico. (chap. doméstic, domestics, doméstica, doméstiques : privat, particulá.)

24. Domesteguessa, s. f., familiarité. 

Non era neguna gran domna que no dezires... que el entendes en ella o que li volgues be per domesteguessa, car el las sabia pus onrar e far grazir que nuls autr' om. V. de Raimond de Miraval.

Il n'était nulle grande dame qui ne désirât... qu'il eut son affection en elle ou qu'il lui voulût du bien par familiarité, car il les savait honorer et faire agréer plus que nul autre homme.

On a dit aussi desmestegessa. 

IT. Domestichezza.

25. Domesgar, Domesjar, v., apprivoiser, soumettre.

Bestia es que vol libertat e no s domesja. 

(chap. Bestia es que vol libertat y no se dome, domestique, amansix, familiarise. Si dius llibertat u escrius en ll; al ocsitá encara se escribíe en una sola l.)

Eluc. de las propr., fol. 255. 

Est bête qui veut liberté et ne s'apprivoise pas.

Ieu cug Malleon domesgar 

Plus leu d'un falcon.

Giraud de Borneil: Al plus leu. 

Je crois apprivoiser Mauléon plus facilement qu'un faucon.

L'orgulhos domesga et homelia.

Aimeri de Peguilain: Selh qui s'irais. 

Soumet et humilie l'orgueilleux.

Part. pas. Sobr' el ponh esta domesjat... 

Bestias noyridas dins mayzo et domesjadas.

Eluc. de las propr., fol. 146 et 232. 

Apprivoisé il reste sur le poing... 

Bêtes nourries dans la maison et apprivoisées. 

Totz sui sieus homs domesjatz.

P. Vidal: Nulhs hom no. 

Je suis entièrement son homme soumis.

26. Domesjable, adj., apprivoisable, domptable.

Es malicios et mal domesjable.

(chap. Es malissiós y mal domesticable.)

Eluc. de las propr., fol. 258. 

Est malicieux et mal apprivoisable.

27. Domaine, s. m., lat. dominium, domaine.

Sazit an trastot mon domaine... 

E compret y domaines.

V. de S. Honorat. 

Ils ont saisi tout mon domaine... 

Et y acheta domaines.

CAT. Domini. ESP. PORT. IT. Dominio. (chap. domini, dominis. Han pres tot lo meu domini. Y hi va comprá dominis.)

28. Domenis, s. m., domaine, possession.

Aquel de cui es lo domenis de la causa.

(chap. Aquell de qui es lo domini, propiedat, de la cosa.)

Trad. du code de Justinien, fol. 18. 

Celui de qui est la propriété de la chose.

29. Donjon, Domejo, Dompnhon, s. m., lat. dominium, donjon. 

Milites, ocyus conscenso domnione, domo scilicet principali et defensiva, rebus suis diffidentes, decernunt intra se pacisci pro vita. 

Act. SS., 24 jull., t. V, p. 587. 

A las portas dels bels donjons,

Hon es lo reys et lo garsons.

V. de S. Honorat.

Aux portes des beaux donjons, où est le roi et le garçon.

La ciptat e lo borc e lo donjo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

La cité et le bourg et le donjon. 

Plus soven venz castels e domejos.

P. Vidal: Lanza marques. 

Plus souvent conquiert châteaux et donjons. 

Puieron per forsa la sus en el dompnhon. 

Guillaume de Tudela.

Montèrent par force là haut en le donjon. 

ANC. FR. Tout ainsi que le donjon d'une fortrece est assis en la plus fort place du chastel.

(N. E. Torre del homenaje.)

Christine de Pisan, Charles V, 2e part., ch. 1. 

D'Evreux le dominion

Fut au roy Charles rendue.

Eustache Deschamps, p. 169.

30. Domination, s. f., lat. dominationem, domination.

Lo dreg e la domination de mon senhor lo rei.

(chap. Lo dret y la dominassió de mon siñó lo rey; mossen.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Le droit et la domination de monseigneur le roi.

Il s'est dit d'une hiérarchie d'anges. 

Autra maniera d'angiels que an noms dominatios, que sobre monto de gras los autres angils, car ilh lor so per obediensa sotzmes. 

Liv. de Sydrac, fol. 9.

Autre espèce d'anges qui ont nom dominations, qui surmontent de degrés les autres anges, car ils leur sont soumis par obéissance.

CAT. Dominació. ESP. Dominación. PORT. Dominação. IT. Dominazione.

31. Dominicatura, s. f., domaine, seigneurie.

La medietad de las dominicaturas.

(chap. La mitat de les dominicatures, dominis, siñoríes. 

Per a sé un texto de Languedoc de 1067 se assemelle bastán al chapurriau actual. Entonses reinabe Sancho Ramírez a Aragó. Sancho I, Ramírez, fill de RamiroRanimiroRanimirus. Desde 1076 hasta 1094 que va morí tamé va sé rey de Pamplona, mes tart Navarra. Los reys de Aragó se enteníen perfectamen en la gen que parlabe ocsitá, provensal y datres dialectes. Tamé antes del fuero de Jaca de 1077. No tos penséu que sol u faigueren a partí de Alfonso II, fill de Petronila reina y lo conde de Barselona Ramón Berenguer IV.)

Tit. de 1067, Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261. 

La moitié des domaines.

ESP. Dominicatura. (chap. Dominicatura, dominicatures.)

32. Domenjadura, s. f., résidence, demeure, propriété.

Si ha duas domenjaduras.

(chap. Si ñan dos propiedats, ressidensies.)

Fors de Bearn, p. 1080.

S'il a deux propriétés.

ANC. CAT. Domenjadura.

33. Domini ser, s. m., serf domanial. 

S'ieu ja fos sos dominis sers.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Si moi jamais je fusse son domanial serf. 

Domna, vostre domini ser 

Crezetz mi, qu'ieu am ses enjans.

Rambaud d'Orange: Ben sai qu'a selhs. 

Dame, que j'aime sans tromperie, croyez-moi votre serf domanial.

34. Domergal, adj., domanial, particulier.

El prat domergal.

(chap. Al prat particulá.)

Titre de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 203.

Au pré domanial.

- Du dimanche.

En totz los jorns domergals.

En tous les jours de dimanche.

(chap. A tots los domenges; díes de Domenge. 

Crec que los Domenges de Beseit, una partida daball del sementeri hasta lo riu Ulldemó aon se ajunte al Matarraña, podríe sé un prat “dominical”.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 179.

35. Domicili, s. m., lat. domicilium, domicile.

Li estran de tot en tot domicili non avens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

Les étrangers de tout en tout n'ayant pas domicile.

Fig. Virtut vital que ha son propri domicili al cor.

Eluc. de las propr., fol. 19. 

Vertu vitale qui a son propre domicile au coeur. 

CAT. Domicili. ESP. PORT. IT. Domicilio. (chap. Domissili, domissilis; v. domissiliá: domissilio, domissilies, domissilie, domissiliem o domissiliam, domissiliéu o domissiliáu, domissilien. Domissiliat, domissiliats, domissiliada, domissiliades.)

36. Dominica, s. f., lat. dominica, dimanche.

En aquela dominica de la Septuagezima.

(chap. An aquell domenge de la Septuagéssima; an aquella domínica.)

Eluc. de las propr., fol. 128.

Dans ce dimanche de la Septuagésime.

CAT. Dominica. IT. Domenica. (ESP. chap. Domínica)

37. Domenga, s. f., dimanche. 

Cant venc un dia d'una domenga.

(chap. Cuan va vindre un día de domenge; domenche)

V. de Bertrand de Born.

Quand vint un jour d'un dimanche.

ESP. Domingo. PORT. Dominga.

38. Dominical, adj., lat. dominicalis, dominical, du dimanche.

Adonc la lettra dominical corria A.

(chap. Entonses la lletra dominical que corríe ere la A.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 208.

Alors la lettre dominicale courait A. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Dominical. IT. Dominicale.

39. Domanar, v., posséder, avoir en domaine.

Tot aitant quant domanar podian.

Tit. de 1212. DOAT, t. C, fol. 242. 

Tout autant qu'ils pouvaient posséder.

40. Endomengadura, s. f., domaine, possession.

Las endomengaduras, las tenensas.

Tit. de 1215. DOAT, t. CXXVIII, fol. 144. 

Les domaines, les tenances.

41. Endomenjat, Endomergat, adj., serf, homme lige, soumis, intime, tenancier.

Li pus car amicx e 'ls pus endomergatz

Que nos autre acsem, nos n'an dezamparatz.

Izarn: Diguas me tu. 

Les plus chers amis et les plus intimes que nous autres eussions, nous en ont abandonnés. 

Substantiv. Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz. 

Gavaudan le Vieux: Desemparat. 

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

42. Maiordome, s. m., majordome, intendant.

Pueysh quar fust estatz maiordome. Leys d'amors, fol. 46.

Puis parce qu'il eut été majordome.

Lo maiordome de Joseph... Totas aquestas paraulas lur dis lo maiordome. Hist. abr. de la Bible, fol. 19.

L'intendant de Joseph... L'intendant leur dit toutes ces paroles.

CAT. Majordom. ESP. (chap.) Mayordomo. PORT. Majordomo. IT. Maggiordomo. (lat. maiordomus)

43. Domable, adj., lat. domabilem, domptable.

Es mot fort et no domable... 

(chap. Es mol fort y no domable : indomable.)

Fig. Adamas que vol dire peyra no domabla. 

Eluc. de las propr., fol. 240 et 84.

Est très fort et non domptable...

Diamant qui veut dire pierre non domptable.

(chap. Diamán que vol di pedra no domable : indomable.)

CAT. ESP. (chap.) Domable. PORT. Domavel. IT. Domabile.

44. Domdadura, s. f., dompture, habitude forcée.

Cal pren buous la domdadura, 

Tal la sec mentre qu'el dura.

V. et Vert., fol. 76. 

Telle prend le boeuf la dompture, telle il la suit tant qu'il dure.

45. Domtar, Domptar, Dompdar, v., lat. domare, dompter, soumettre, adoucir. 

Fig. Es homs fortz coma fer que dompta totz los autres metals.

(chap. Es un home fort com lo ferro que dome a tots los atres metals. v. domá: domo, domes, dome, domem o domam, doméu o domáu, domen; domat, domats, domada, domades.)

V. et Vert., fol. 66.

Est homme fort comme fer qui dompte tous les autres métaux.

Aissi pot hom tot cor domtar,

E, si Dieu plaiz, ieu domtarai 

Aquest.

(chap. Aixina pot hom tot cor domá, y, si Deu vol, yo domaré este.)

Roman de Jaufre, fol. 81. 

Ainsi on peut dompter tout coeur, et, si à Dieu plaît, je dompterai celui-là.

Deu mot dompdar et esmagrezir sa carn.

V. et Vert., fol. 95. 

Doit moult dompter et amaigrir sa chair. 

ANC. CAT. Domdar. CAT. MOD. ESP. PORT. Domar. IT. Domare.

46. Domde, adj., dompté, soumis.

Si anc fui fols, aras sui domde.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Si jamais je fus fou, maintenant je suis dompté.

47. Adomniu, adj., soumis, respectueux, humble.

Breu fera pus adomniva 

Chanso. 

P. Bremond Ricas Novas: Be volgra. 

Je ferais en peu de temps chanson plus respectueuse.

48. Adomesgar, Adomesjar, v., apprivoiser.

Ivan,

Que fo 'l premier c' adomesjet auzel. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guerdo. 

Ivan, qui fut le premier qui apprivoisa oiseau. 

Qui jove dona vol amar,

Trop gen la deu adomesgar.

(chap. Qui jove dona vol amá, mol gentilmen la deu domá, domesticá.)

P. Vidal: Neu ni gel. 

Qui veut aimer jeune dame, la doit apprivoiser très gentiment.

Part. pas. Com l'austor qu'es pres en l'aranh,

Qu'es fers tro s' es adomesjatz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Comme l'autour qui est pris au filet, qui est sauvage jusqu'à ce qu'il s'est apprivoisé.

ANC. FR.

Par la douçour de doulz nourrissement 

S'aprivoisist mainte beste sauvage, 

S'adomesche. 

Eustache Deschamps, Poés. man., fol. 29.

IT. Addomesticare.