Mostrando las entradas para la consulta emboscada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta emboscada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.

martes, 26 de marzo de 2024

G - Gallitrici

G

 

G, s. m., G, septième lettre et cinquième consonne de l'alphabet.

Aquesta letra g a doas manieras de so. Leys d'amors, fol. 4.

Cette lettre g a deux manières de son.

Comensa en la seccio de la linha de b entro la linha de g.

Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Commence à la section de la ligne de b jusqu'à la ligne de g.

 

Ga, Gua, Gah, s. m., lat. vadum, gué, rivière.

Voyez Leibnitz, p. 101; Denina, t. III, p. 37; Mayans, Origen de la lengua española, t. II, p. 261.

Lhi ga son fort prion, no i passahran.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 78.

Les gués sont fort profonds, ils n'y passeront pas. 

Gran ga a nadar.

Marcoat: Mentre m' obri. 

Grande rivière pour nager. 

Loc. fig.

Un pauc entrey en amor trop preon, 

Yssir no 'n puesc, quar no i trob gua ni pon. 

Guillaume de S. Didier: Aissi cum es. 

Un peu j'entrai trop profondément en amour, je n'en puis sortir, car je n'y trouve gué ni pont. 

La dreytura 

No y troba gua ni pon.

P. Cardinal: Quals aventura.

La droiture n'y trouve gué ni pont.

- Défilé, détroit.

Lo gahs del brolh espes. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96.

Le défilé du taillis épais. 

ANC. CAT. Guau. CAT. MOD. Gual. ESP. Vado. PORT. Vão. IT. Guado. (chap. Vado, vados; v. vadejá, passá, crusá un riu, barranc, etc.)

 

Gab, Guab, Gap, s. m., raillerie, moquerie, plaisanterie, hâblerie, jactance.

Que ja no m'en reprenda 

Del gab c' ai dic, si mon gabar enten. 

Blacas: Per merce.

Que jamais elle ne m'en reprenne de la raillerie que j'ai dite, si elle entend mon railler. 

No tem gap de lauzengier.

B. de Ventadour: En aquest. 

Je ne crains pas raillerie de médisant.

Loc. Laus ses tot gap.

Adv. comp. Non o dic a gap.

Serveri de Girone: A greu pot.

Louange sans aucune hâblerie.

Je ne dis pas cela par jactance.

ANC. FR. Pié de cers par gab l'apelont.

Roman de Rou, v. 15651. 

De humme ocire n'est pas gas.

Marie de France, t. I, p. 144.

Altrement tendrait tot à gab et à faintié. 

Roman de Rou, v. 5074.

ANC. CAT. Gab. PORT. Gabo. IT. Gabbo.

2. Gabei, s. m., gazouillement.

Aug lo refrim e 'l gabei

Que fan l'auzelet menut.

Raimond de Miraval: Bel m'es qu' ieu.

J'entends le refrain et le gazouillement que font les menus oiseaux.

- Raillerie, moquerie.

Pero, sitot s'es gabeis, 

Sos gens parlars me condui.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Pourtant, quoiqu'il soit raillerie, son gentil parler me conduit. 

ANC. FR. Li remembra des vielz gabeiz.

Roman de Rou, v. 15661. 

A gabois le torna et tint.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 252.

Le roy d'Angleterre luy demanda par manière de gabois: 

“Comment, l'Isle-Adam, est-ce la robbe de mareschal de France?”

Monstrelet, t. I, fol. 299.

Ki m'ad ci amenet par gabeis un vassal.

Roman de Horn, col. 2.

3. Gabaria, Guabairia, s. f., hâblerie, moquerie, raillerie.

Fan be motz mals a jogar a taulas, ad escays et a datz et a dire follias e gabarias. V. et Vert., fol. 20.

Font bien moult de maux à jouer aux dames, aux échecs et aux dés et à dire folies et hâbleries.

Senhors, so que l' auzetz dir es guabairia. 

Guillaume de S. Didier: D'una dona. 

Seigneur, ce que vous lui entendîtes dire est raillerie.

ANC. FR. Aucuns i a qui fabliaus conte 

Où il ot mainte gaberie. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 268. 

Dit a son poursuivant une joyeuseté par maniere de gaberie.

Monstrelet, t. I, fol. 326.

4. Gabaire, Gabador, s. m., moqueur, trompeur, railleur, hâbleur, présomptueux.

Es parlers e gabaire Aquels plus que deners fais.

G. Pierre de Casals: Eu chanterai. 

Est bavard et trompeur celui-là plus que denier faux.

Frances que van menassan, 

... No son tan guabador 

Non atendon al pascor.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Les Français qui vont menaçant,... ne sont pas si hâbleurs qu'ils n'attendent pas au printemps. 

ANC. FR. Di va, fet-il, es-tu gabere?

Roman du Renart, t. I, p. 12.

Socrates avec son nez de gabeur.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 357.

ANC. CAT. PORT. Gabador. IT. Gabbatore.

5. Sobregabaire, s. m., vantard, hâbleur, railleur.

Lo gabars es remazutz 

Escarnitz; sobregabaire, 

Dins o defors son repaire, 

A pejor perilh que naus.

Giraud de Borneil: S'es cantars. 

Le vanter est resté ridiculisé; le vantard, dedans ou dehors son repaire, a plus grand péril que navire. 

Car vos valetz las meillors cen, 

Que non sui sobregabaire.

Rambaud d'Orange: Non chant. 

Car vous valez les cent meilleures, vu que je ne suis pas hâbleur.

6. Gabar, v., railler, plaisanter, hâbler, se moquer.

Voyez Muratori, Diss. 33.

No fatz mas gabar e rire, 

Domna, quan ren vos deman.

B. de Ventadour: Amors e que us.

Vous ne faites que plaisanter et rire, dame, quand je vous demande quelque chose. 

Ja no gabarai los Bretos, 

Qu' atressi m vauc cum ilh muzan.

E. Fonsalada: De bon luec. 

Jamais je ne raillerai les Bretons, vu qu' également je vais comme eux musant. 

Part. prés. Ar fos uns quecs d'els en boia

D' En Saladin, pos van de Deu gaban. 

Bertrand de Born: Ara sai ieu. 

Maintenant fut un chacun d'eux dans la chaîne du seigneur Saladin, puisqu'ils vont se moquant de Dieu.

Subst. Per que jois faill, e gens gabars 

Merma e desenansa.

Giraud de Borneil: Plaing. 

C'est pourquoi joie fait défaut, et le gentil plaisanter diminue et baisse.

- Vanter, célébrer.

Ieu, so sabetz, no m dey gabar, 

Ni de grans laus no m say formir. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Moi, vous savez cela, je ne me dois vanter, ni de grandes louanges ne me sais combler. 

Part. pas. Torneis en c'om s' eslais 

Non es mais gabatz 

Per lor ni prezatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Sirventes.

Tournoi dans lequel on s' engage n'est plus célébré par eux ni prisé.

ANC. FR. Dame, dites-le-vous à gas? 

De gaber, dist-ele, n'ai cure. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 6. 

Ne je ne sai se vous m'alés gabant.

Le Roi de Navarre, Chanson 42.

Puis si le gabe et va moqant.

Roman du Renart, t. I, p. 26.

ANC. ESP.

Nunqua ayas cuedado gabarte de tu fecho. 

Quien nos trabaio faz non se va de nos gabando. 

Bien se puede tu padre de buen fijo gabar. 

Veo que non se gabará ella deste mercado.

Poema de Alexandro, cop. 52, 119, 213 et 215. 

ANC. CAT. PORT. Gabar. IT. Gabbare.

7. Gabeyar, v., railler, hâbler, se moquer.

Qui l'autrui jafa e gabeya

La nueg qu' el frons li torneya

Ab lo vi.

Arnaud de Cotignac: Mout dezir. 

Qui autrui plaisante et raille la nuit que le front lui tournoie avec le vin.

 

Gabela, Gabella, s. f., gabelle, impôt.

Voyez Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 232.

Levaran novelamen

Talhas e quistas et uzatges

E gabelas e pezatges.

Brev. d'amor, fol. 122.

Lèveront de nouveau tailles et questes et usages et gabelles et péages.

Inquantar... gabellas.

Statuts de Provence. BOMY, p. 1. 

Mettre à l'enchère... les gabelles. 

III gros de gabella sus la sal.

Reg. des états de Provence de 1401.

Trois gros de gabelle sur le sel.

CAT. Gabèlla. ESP. Gabela. PORT. IT. Gabella.

2. Gabier, s. m., imposition, tribut.

M marxs lor det de randa ses tot gabier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

Leur donna mille marcs de rente sans aucun tribut.

3. Gabellador, s. m., gabeleur, employé de la gabelle.

Gabelladors, culhidors et ressebedors de la dita emposition.

Reg. des états de Provence, de 1401.

Gabeleurs, percepteurs et receveurs de ladite imposition.

CAT. Gabelot. IT. Gabelliere.

 

Gabia, Guabia, s. f., cage.

Mezero lo malvas Pilat en una gabia de ferre, et envieron lo a la prezon.

Hist. abr. de la Bible, fol. 77. 

Mirent le méchant Pilate en une cage de fer, et l' envoyèrent à la prison.

Leo... troba gabia ayzinada que soptament si clau quan el es dins intrat.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Lion... trouve cage préparée qui soudainement se ferme quand il est entré dedans. 

Sai far guabias e naus.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je sais faire cages et auges.

CAT. Gabia. IT. Gabbia. (chap. Gabia, gabies; v. engabiá: engabio, engabies, engabie, engabiem o engabiam, engabiéu o engabiáu, engabien; perdigot o perdigacho engabiat, engabiats, perdiu engabiada, engabiades; gabieta de canari, gabietes de periquitos. ESP. jaula.)

 

Gabor, s. f., lat. vapor, vapeur, chaleur.

Signes de sanc e de fuec, e gabor de fum.

Trad. des Actes des apôtres, chap. 2.

Signes de sang et de feu, et vapeur de fumée.

 

Gacha, Guacha, s. f., agace, pie.

Loc. Ans mentetz com s' eratz gacha.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Mais vous mentez comme si vous étiez pie. 

Esteves ment plus lag que guacha.

P. Cardinal: D' Esteve. 

Estèvè ment plus vilainement que pie. 

IT. Gazza.

2. Agassa, s. f., agace, pie. 

Que non prenda pic ni agassa 

Ni autre auzel que mal li fassa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'il ne prenne pic ni agace ni autre oiseau qui mal lui fasse.

ANC. FR.

Ce qu'en fait de babil y savoit notre agace. 

La Fontaine, Fables, liv. XII, fab. 11.

 

Gaf, s. m., gaffe, croc, crochet.

Deu esser en cascu cranel un petit gaf am que botesso... tiresso las escalas. Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.

Doit être en chaque créneau un petit croc avec quoi ils poussassent... tirassent les échelles.

2. Gat, s. m., croc, crochet.

Nas de gat, color de fer.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier cara.

Nez de croc (crochu), couleur de fer.

ESP. Gato (gafete). IT. Gatto. (chap. Gaf, gafs, gafet, gafets.)

3. Gafar, v., gaffer, accrocher, saisir, cramponner, mordre.

Edra pren nom de herere qui vol dire gafar. 

Viscoza superfluitat de uelhs que si gafa ab las palpelas.

Eluc. de las propr., fol. 206 et 83. 

Edra (lierre) prend nom de haerere, qui veut dire mordre.

Superfluité visqueuse des yeux qui s'attache avec les paupières.

Un lop rauchos lo gafet.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 276.

Un loup enragé le mordit.

Part. prés. Es tan gafant color que... a penas si pot delir.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Est si mordante couleur... qu'à peine elle se peut détruire.

CAT. (agafar) ESP. PORT. Gafar. (chap. Agarrá, agarrás; enganchá, enganchás.)

 

Gafed, s. m., lépreux.

Que la carn sia dada als gafedz. Cout. de Condom.

Que la viande soit donnée aux lépreux.

ANC. ESP. Gafez (leproso; chap. Leprós, leprosos, leprosa, leproses.).

 

Gagathes, s. f., lat. gagates, gagathes, jais, jaiet.

Gagathes... es peyra ruda precioza.

Eluc. de las propr., fol. 188.

Gagathes... est une pierre précieuse rude. 

ANC. ESP. Gagates (azabache). PORT. Gagata.

 

Gaillart, Galhart, Gallart, adj., gaillard, hardi, vigoureux, généreux.

(N. E. Como Rémi Gaillard)

Voyez Muratori, Diss. 33.

El cor me ten fresc e gaillart.

A. Daniel: Ar vei vermeils.

Me tient le coeur frais et gaillard.

Qui no s'entremet d' amar,

Greu pot esser gaillartz ni pros.

Raimond de Miraval: Sel que. Var.

Qui ne s'entremet d'aimer, peut difficilement être hardi et preux.

Grans dans es e deshonors

Qu' us cortes, de fatz galhartz,

Ses fals genhs e ses mals artz...

... Sia per fals cors galiatz.

Serveri de Girone: Pus semblet.

Grand dommage et déshonneur est qu'un courtois, généreux d'actions, sans fausses supercheries et sans mauvais artifices... soit trompé par faux coeurs. 

Fig. Tant es galhartz lo sieus razonamens. 

Raimond de Miraval: Pus oguan. 

Tant est vigoureux le sien raisonnement.

CAT. Gallard. ESP. Gallardo. PORT. Galhardo. IT. Gagliardo. (chap. Gallart, valén, pito, pincho, collonut, atrevit, cortés, generós : noble.)



2. Galliardia, s. f., gaillardise, générosité, vigueur.

Trobars e chantars son movemens de totas galliardias.

Gramm. prov.

Le trouver et le chanter sont impulsions de toutes générosités.

CAT. Gallardia. ESP. (chap. gallardía). PORT. Galhardia. IT. Gagliardia.

3. Engalhardir, v., ragaillardir, ranimer, fortifier.

Tornara grass' e grossa;

Son cors sojornan,

S' engalhardira l' ossa.

Leys d'amors, fol. 28.

Redeviendra grasse et grosse; reposant son corps, elle se fortifiera l'os.

(chap. Engallardí, reanimá, fortificá.)

 

Gai, Jai, s. m., geai.

En estiu, quan crida 'l gais, 

E reviu per mieg los plays 

Jovens ab la flor que nais.

Pierre d'Auvergne: En estiu. 

En été, quand le geai crie, et revit parmi les fourrés gaîté avec la fleur qui naît.

Quant aug chantar lo gal sus e l' erbos 

E 'l pic e 'l jai e 'l merle.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse et le pic et le geai et le merle.

Tota la nueg serena

Chanta 'l rossinhols e 'l jays.

(chap. Tota la nit serena cante lo rossiñol y 'l gacho.) 

Arnaud de Marueil: Belh m'es quan.

Toute la nuit sereine chante le rossignol et le geai. 

ESP. Grajo. PORT. Gaio. (chap. Gacho, gachos; paregut a la merla, merles.)

 

Gaitar, Gachar, v., guetter, épier, regarder, faire sentinelle.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Perqu'ieu s' onor gach.

(chap. Perque yo son honor guaito; vigilo, observo, espío, miro, guardo; v. aguaitá, guaitá: guaito, guaites, guaite, guaitem o guaitam, guaitéu o guaitáu, guaiten; guaitat, guaitats, guaitada, guaitades.)

Jean Esteve: El dous temps.

C'est pourquoi je guette son honneur.

Layros que gachon los camis. V. et Vert., fol. 103.

(chap. Lladres que guaiten los camins; espíen, vigilen, observen.)

Larrons qui épient les chemins.

Gaitem ben lo dia e la noit. Guillaume de Tudela. 

Guettons bien le jour et la nuit. 

S'ieu en un castel guaitava.

Cadenet: S'anc fui belha. 

Si je guettais en un château.

- Précautionner.

Toza, qui s'en gacha, 

De ben fai atrag 

Qu'a tos temps fag.

Jean Estève: El dous temps. 

Jeune fille, qui s'en précautionne, fait abstraction du bien qu'elle a fait de tous temps. 

ANC. FR. Se gaita mauvessement des agaiz Bruneheut.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 262.

A la fenestre s'apoia,

Son seignor par iluec gaita.

Fables et cont. anc., t. II, p. 104. 

La nuit gaita Guillaumes de Monclin.

Roman de Garin le Loherain, t. II, p. 91. 

ANC. CAT. Guaytar. IT. Guatare.

2. Catar, v., voir.

Es dit cat, quar catar vol dire vezer. Eluc. de las propr., fol. 255.

Est appelé chat, car catar veut dire voir.

ANC. ESP. Abrio sos oios, cató à todas partes.

Poema del Cid, v. 357.

Lo que catar pudieremos embiarvoslo emos.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 365. 

Veo tuerto suyo que siempre mal catades. 

Arcipreste de Hita, cop. 440.

3. Gach, Guach, Gag, Gayt, s. m., guet. (chap. Aguait, guait.)

Per far lo guach de neuch (nuech) e de jorn e per guarda, covenia qu' els queux e 'ls vailetz, que no avio acostumatz de cavalguar ni de portar armas... prezeso los cavals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 189. 

Pour faire le guet de nuit et de jour et pour garde, il convenait que les cuisiniers et les valets, qui n'avaient accoutumé de chevaucher ni de porter armes... prissent les chevaux.

Devo appellar als gayts los serjans que gayton.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 609. 

Doivent appeler aux guets les sergents qui guettent.

Loc. Si alcus fazia homecedi a gach apessar. 

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Si aucun faisait homicide avec guet-apens.

4. Gaita, Gacha, s. f., sentinelle, vedette, guet, guérite.

Ieu aug que la gaita cria:

“Via sus! qu'ieu vey lo jorn 

Venir apres l'alba.”

Bertrand d'Allamanon: Us cavaliers. 

J'entends que la sentinelle crie: “Va sus! vu que je vois le jour venir après l'aube.” 

Que faza gacha ni bastio.

Tit. de 1238. DOAT, t. CXLIX, fol. 3. 

Qui fasse guérite ni bastion. 

Franx sia per I an et per I dia de cavalgada... et de gacha.

Statuts de Montpellier de 1204.

Qu'il soit franc pour un an et pour un jour de chevauchée... et de guet. Fig. Temor es la gacha del castelh que negun temps no dorm.

V. et Vert., fol. 46.

Crainte est la sentinelle du château qui en aucun temps ne dort.

Loc. Puois al vespre, can tost avem sopat, 

Nos fam la gaita entr' el mur e 'l fossat. 

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Puis au soir, quand nous avons promptement soupé, nous faisons le guet entre le mur et le fossé. 

ANC. FR. Y avoit une gaite toute jour à journée, 

Qui sonnoit un bacin quant la pierre ert levée. 

Chron. de Bertrand Du Guesclin. 

Vers cil qui secorre me durent 

Tant que les guetes m'aparçurent.

Roman de la Rose, v. 15278. 

ANC. CAT. Guayta. (chap. Guaita, guaites; vigía, guarda, sentinela; garita.)

5. Gaichos, s. m., guetteur, sentinelle, vedette.

E 'l gaichos es latz l' esponda.

Marcabrus: Lanquan.

Et la sentinelle est près la barrière.

6. Gaytador, s. m., vedette, sentinelle.

No devo mettre portiers per els sus pena, ni gaytadors.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 610. 

Ne doivent mettre portiers pour eux sous peine, ni sentinelles.

ANC. FR. Ha, ha, cauailles, vous nous treuflés? 

répliquèrent les guetteurs: Tue, tue! 

Satyre Ménippée, p. 257.

7. Agaitar, Agachar, v., regarder, observer, guetter, considérer.

A tot despieg es cazegutz 

Cuy ave autruy agachar.

B. Martin: Farai un vers. 

Est tombé à tout mépris celui à qui il arrive de guetter autrui.

Deus non agaita pas cals fom, mas cal serem a la fi.

Trad. de Bède, fol. 42.

Dieu ne considère pas quels nous fûmes, mais quels nous serons à la fin.

So son los demonis qui per tot nos espion e nos agachon.

V. et Vert., fol. 103.

Ce sont les démons qui partout nous épient et nous guettent.

Agachons son appellats agachons, car agachon et regardon ho regardar devon tot drech sus las partidas de las possessions.

Trad. du Traité de l'Arpentage, 2e p., ch. 2.

Les témoins sont appelés témoins, parce qu'ils observent et regardent ou doivent regarder tout droit sur les séparations des possessions. 

Part. pas. A tant agachat tro que m'a vista sola.

Hist. abr. de la Bible, fol. 13. 

A tant guetté jusqu'à ce qu'il m'a vue seule.

ANC. FR. Nos ne savons ki nos agaite.

Roman de Rou, v. 14039. 

Endementiers en agaitant 

Cum li venieres qui atant 

Que la beste en bel leu se mete.

Roman de la Rose, v. 1429. 

CAT. Agaytar, aguaytar. IT. Aguatare, agguatare. (chap. Aguaitá.)

8. Agach, Agag, Aguag, Aguait, Agah, Agaze, s. m., guet.

Es enans avertitz 

Que l' aguaitz si' issitz.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Est averti avant que le guet soit sorti.

- Aguet, embuscade, embûche.

A Dieu prec, per sa dousor...

Que ns gart de mortal agag.

Folquet de Romans: Quan be m.

Je prie Dieu, par sa douceur... qu'il nous garde de mortelle embûche. Loc. Si 'lh fezitz... bastir agah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 60. 

Ainsi vous lui fîtes... dresser embûche.

Se volon metre en agach

Per saber cum es de nos.

B. de Ventadour: Aitantas bonas. 

Se veulent mettre en aguet pour savoir comment il en est de nous.

Drech en agaze si son mes. V. de S. Honorat. 

Droit en embuscade se sont mis.

ANC. FR. Quant il orent passé l' aguait... 

De joste la cité un agaist establi. 

Roman de Rou, v. 8640 et 905. 

Plor de fame n'est fors agait.

Roman de la Rose, v. 13585. 

CAT. Aguayt. IT. Aguato, agguato. (chap. Aguait, aguaits; emboscada, emboscades; selada, selades.)

9. Agachon, s. m., témoin, pierre, brique, etc., cassée en deux ou plusieurs morceaux enterrés autour d'une borne, et servant à attester, par leur rapprochement, que cette borne n'a pas été déplacée.

Si hi a mestier II o III o IIII o V agachons, o mais o mens.

Agachons son appellats agachons, car agachon et regardon ho regardar devon tot drech sus las partidas de las possessions.

Si los agachons que trobaras al pe del terme non eron fraires.

Tot agachon deu regardar drech al autre terme.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., ch. 1 et 2. 

Si y a besoin de deux, ou trois ou quatre ou cinq témoins, ou plus ou moins.

Les témoins sont appelés témoins, parce qu'ils observent et regardent ou doivent regarder tout droit sur les séparations des possessions.

Si les témoins que tu trouveras au pied du terme n'étaient pas frères.

Tout témoin doit regarder droit à l'autre terme.

(chap. Fita, fites; fillola, filloles; pedres que se fiquen a les partissions. Yo sempre hay vist una fita mes gran al mich y dos filloles mes menudes als dos costats.)

10. Agachonar, v., poser des témoins de borne, pourvoir de témoins.

Lo libre que ensenha de destrar e de... agachonar.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, préface.

Le livre qui enseigne à mesurer et à... poser des témoins.

Part. pas. Auras ton terme ben et justament agachonat.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., ch. 25. 

Tu auras ton terme bien et justement pourvu de témoins.

11. Reireguach, s. m., arrière-guet.

Seria fach bon guach e reireguach.

Docum. de 1381, ville de Bergerac. 

Il serait fait bon guet et arrière-guet.

12. Scalgayt, Escalgayt, Escurgach, s. m., échauguette, poste de garde, patrouille, ronde.

Aquels del scalgayt, lo mati, ho devo denunciar al conestable.

Aquels que so del escalgayt.

Tr. des Chart., reg. 165, pièce 406.

Ceux de l' échauguette, le matin, doivent dénoncer cela au connétable. Ceux qui sont du poste.

Fan escurgach entre se. Brev. d'amor, fol. 51.

Font échauguette entre soi.

13. Echirgaitar, Escurgachar, v., guetter, se mettre aux aguets, surveiller. La leonessa echirgaita en la via. Trad. de Bède, fol. 40. 

La lionne se met aux aguets dans le chemin. 

Espion los pelegris, et escurgachon los camis.

V. et Vert., fol. 103.

Épient les pélerins, et guettent les chemins. 

ANC. FR. Sor chascune tor une gaite 

A mise por eschargaitier.

Roman du Renart, t. II, p. 327.

 

Gal, s. m., lat. gallus, coq.

Quant aug cantar lo gal sus e l' erbos.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse.

Enans que lo gal cante. Hist. abr. de la Bible, fol. 60.

(chap. Abans que canto lo gall.)

Avant que le coq chante. 

Loc. Sai ben far de galh capo.

(chap. Sé be fé de gall capó.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien faire de coq chapon. 

ANC. FR. Si chappons feussent et non gals.

Rabelais, liv. III, ch. 46. 

CAT. Gall. ESP. PORT. IT. Gallo. (chap. Gall, galls.)

2. Galina, Galinha, s. f., lat. gallina, poule, poularde, geline.

Un hueu de galina penretz.

Prendetz una jove galina.

(chap. Un ou de gallina pendréu. Pendréu una gallina jove.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez un oeuf de poule. 

Prenez une jeune poule. 

Quatre sols de cens et doas galinhas. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXIV, fol. 187. 

Quatre sous de cens et deux gelines.

Prov. Gals es gilos de sas galhinas.

(chap. Lo gall es selós de les seues gallines.)

Liv. de Sydrac, fol. 116. 

Coq est jaloux de ses poules. 

ANC. FR. Metre renart o les gelines.

Roman de la Rose, v. 15216. 

C'est la geline à qui l'on veut oster 

Tous ses poussins.

Clément Marot, t. III, p. 318.

La martre a mangé trois de mes mères gelines couveresses.

Les Quinze Joyes de Mariage, p. 59. 

CAT. ESP. Gallina. PORT. Gallinha. IT. Gallina. (chap. Gallina, gallines; polla, polles; cloca, cloques : lloca, lloques.)

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

3. Galinad, s. m., lat. gallinaceus, coq, poulard.

I galina... et I galinad. Cout. de Taraube de 1281.

Une geline... et un coq.

4. Galhino, s. m., poulet.

Que no 'l trabuque mort plus vil d' un galhino.

Roman de Fierabras, v. 3322. 

Qu'elle ne le renverse mort plus vilement qu'un poulet.

5. Guallinier, adj., gelinier, mangeur de volaille, terme de fauconnerie.

Volrai lo donc mal mudat, guallinier,

Gras, debaten, que non puesca volar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Je le voudrai donc mal mué, gelinier, gras, se débattant, qu'il ne puisse voler.

ESP. Gallinero (chap. Galliné, gallinés.)

6. Gallinaci, adj., lat. gallinaceus, de poule, semblable à la poule.

Gal gallinaci, autrament dit capo. Eluc. de las propr., fol. 146.

Coq-poule, autrement dit chapon.

IT. Gallinaccio.

 

Galactites, s. f., lat. galactites, galactite, sorte de pierre.

Galactites es peyra cendroza. Eluc. de las propr., fol. 188.

Galactite est pierre cendreuse. 

ESP. Galactite (galactita: viene del griego γαλακτίτης (galaktites = lácteo).

 

Galaubier, Gualaubier, adj., gaillard, élégant, gracieux, magnifique. Donzel gualaubier chavalgador.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 114.

Damoisel gaillard chevaucheur.

Qu'els plus pros e 'l plus galaubiers

Vey de lauzengiers presentiers.

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Vu que les plus preux et les plus magnifiques je vois ambitieux des louangeurs. 

Fig. Sos coindes e galaubiers.

Perdigons: Be m dizon.

Sons agréables et gracieux.

2. Galaubia, Gualaubia, s. f., gaillardise, élégance, gracieuseté, jactance.

Car aissi remas jois e chans

E pretz e galaubia.

Giraud de Borneil: De chantar mi. 

Car ainsi reste joie et chant et mérite et gracieuseté.

Frairi, ditz manens, 

Trop vos faitz parliers 

De gran galaubia.

Le Moine de Montaudon: Manens.

Malheureux, dit le richard, vous vous faites trop parleur de grande jactance.

Per qu' ieu lays chans e joy e gualaubia. 

Le Moine de Foissan: Be volgra fos. 

C'est pourquoi je laisse chant et joie et gaillardise.

3. Galaubey, s. m., étalage, pompe.

Qu' aion qualque solatz 

De lur gran galaubey 

Denant lo maior rey.

Giraud de Borneil: Si per mon. 

Qu'ils aient quelque satisfaction de leur grand étalage devant le plus grand roi.

4. Galambejar, v., briller, déployer de la magnificence.

Substantiv. Tan n'i vei d'els estrays 

Del bel galambejar. 

Giraud de Borneil: Dels bels digz.

Tant j'y en vois d'eux séparés du beau briller.

 

Galbani, s. m., lat. galbanum, galbanum, sorte de plante, gomme qu'on tire de cette plante.

Galbani es herba... jasia que Varro ditz que galbani es suc de ferula.

Eluc. de las propr., fol. 210. 

Galbanum est herbe... bien que Varron dise que galbanum est suc de férule. 

Contra dolor de cap pren galbani. Coll. de recettes de méd.

Contre douleur de tête prends galbanum. 

CAT. ESP. PORT. IT. Galbano.

2. Galba, s. f., galbanum.

Ab eces, galba e vinagre. Eluc. de las propr., fol. 96.

Avec encens, galbanum et vinaigre.

 

Galea, Galeia, s. f., galéace, galère. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ichi de Roma... en doas galeas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 152.

(chap. Va ixí de Roma... en dos galeres.)

Sortit de Rome... en deux galéaces. 

XXXV galeas del rei de Fransa. Cartulaire de Montpellier, fol. 71. 

Trente-cinq galéaces du roi de France

Per que aparelha son viage

Galeyas e lenz el ribage.

V. de S. Honorat.

C'est pourquoi il appareille son voyage, galéaces et barques au rivage. ANC. CAT. ANC. ESP. Galea (MOD. Galera). IT. Galéa. (chap. Galera, galeres, embarcassió; tamé es un marisc, y lo nom de un poble prop de Tortosa. A Beseit tenim Peña Galera y la punta del barco.)

Roca de michdía, salto de agua

2. Gale, Guale, s. f., galère, galion.

Naus, linhs e gales e nautors. Leys d'amors, fol. 15.

Navires, barques et galères et nautonniers.

L' emperador ac sos navelis aparelhatz, entre naus e lins e guales, dos melia. Roman de la Prise de Jérusalem.

L'empereur eut ses bâtiments appareillés, entre navires et barques et galères, deux mille. 

PORT. Gale.

3. Galiot, s. m., forban, cosraire (corsaire), pirate.

D' amor vey que neys la pus complida 

Sap plus d'enjan que galiotz.

T. de G. Riquier et d'un Anonyme: Aras. 

D'amour je vois que même la plus accomplie sait plus de tromperie que forban.

Portacarns e galiotz.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Portechair et corsaire. 

Adject. Fon raubat per layros galiotz. V. et Vert., fol. 75. 

Fut dérobé par larrons pirates. 

ANC. FR. Robeour de mer que l'en apèle galioz. 

Li uns de ces messages, qui avoit non Ardulphes, fu pris des galioz.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 229 et 256.

CAT. Galiot. ESP. PORT. Galeote. IT. Galeotto. (chap. Al Decamerón en chapurriau ix lo príncipe Galeoto.)

4. Gallera, s. f., galère. 

An portat 

En galleras los preyzoniers.

V. de S. Honorat. 

Ont porté dans les galères les prisonniers. 

Per far aparelhar naus et galeras.

Rec. des États de Provence, de 1401. 

Pour faire appareiller nefs et galères. 

CAT. ESP. PORT. IT. Galera. (chap. Galera, galeres.)

 

Galeta, s. f., galette.

VI galetas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Six galettes.

CAT. Galeta. ESP. Galleta. IT. Galletta. (chap. Galleta, galletes; a un cubo o poval tamé se li diu galleta.)

 

Gallitrici, s. m., lat. callitrichum, capillaire, sorte de plante.

Raiz de fenoyl et de camomilla et de gallitrici.

(chap. Arraíl de fonoll (fenoll) y de camomila y de gallitrissi : espessie de falaguera, Adiantum capillus-veneris, Adiantum pedantum.)

Rec. de remèdes en prov,, fol. 1.

Racine de fenouil et de camomille et de capillaire.

ESP. Culantrillo.

Gallitrici, callitrichum, capillaire, culantrillo