Mostrando las entradas para la consulta dilluns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dilluns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

jueves, 25 de julio de 2024

1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Ramón Guimerá Caballé, escuela, colegio

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.


Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

casa el sastre, turismo rural, Beceite

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

sa padrina, Ángeles Gil Guimerá

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.

sábado, 13 de julio de 2024

Falcó, Jaime Juan. En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre


Falcó, Jaime Juan.

(Fragmén de https://librosmoncho.blogspot.com/2024/07/catalogo-manuscritos-biblioteca-universitaria-valencia-tomo-segundo.html)

N.° 948 Historia de algunas cosas más notables pertenecientes a este  Convento de Predicadores de Valencia Compuesta por el muy R. P. F. Jayme Falco Predicador General hijo de hábito de este Convento. Renuévala por orden del M. R. P. Presentado Fr. Vicente Inza Prior de dicho Convento, su más indigno súbdito el P. F. Luis Carbonell hijo de dicha Casa en el año del Señor de 1720.

842 páginas y tres hojas en blanco, a 24 líneas. - Papel 0,310 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,260 X 0,140. - Letra S. XVIII; con reclamos y notas marginales.

Port. (en rojo y negro). - V. en bl. - Prólogo. - Dáse (se da) breve noticia del autor.

- Texto. - De un Dietario manuscrito con letra antigua sacó sumariamente las siguientes memorias el M. R. P. Fr. Jayme Falco. 

(Pag. 807).

El extracto del Dietario es curiosísimo. Comienza en 9 de julio de 1391 y 

termina en la siguiente forma:

“En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre comença a ploure, e lo disapte fins a mig gorn (jorn), e lo Diumenge e dilluns feu bell, e lo Dilluns a 20 de Nohembre en la nit començaren les grans y espantables aygues, que tres dies e tres nits no cesa la gran pluga ultramensura, que paria que los cels fosen uberts, e que lo mon degues perir. De que vengueren los rius barranchs torrents grosos que nunca fonch vist ni hoyt dir, ponts açuts trencats y derrocats, terres arrambladas, arbres derrocats e altres mals, e danis que les aygues avien fet. E continuant no cesar les aygues e grans plutges les gents no podien igir (ixir, eixir) de ses cases, los viures comenaren (començaren) a mancar, lo poble egent (eixint) de Valencia e de tot lo Regne, e encara dels altres regnes pasen gran detriment e les aygues no mancar de dia ni de nit que nunca fonch vist tantes aygues, ni tan grans, e axi generals en lo Regne de Arago, de Valencia de Catalunya e de Castella e en altres Regnes. E lo divendres que fonch primer dia de Dehembre, lo Riu de Valencia derroca tres arcades del pont del Real, moltes cases comencaren a caure en Valencia, manaven e brollaven fons en les cases que avian asgotar, los pous venien a sobreixir y escurrir en los carrers. 

E lo dijous en la nit a 7 de Dehembre vespra de la Concepcio de la Verge Maria foch tanta e tan gran pluja que era cosa de molt gran espant e de gran terror: e ala (a la) mija nit en la gran plaja trona, lampa, caygue pedra e terratremol tot en una hora de que tota Valencia tremola, que paria que Valencia degues perir. E en aquella hora lo lamp feri en lo Monestyr del (dels) Frares Preycadors e leva lo Capell del caragol de la capella del Rey e lança les pedres per tota la placa (plaça) e a la casa de mossen Jordi entra pedra que tota la casa atrona, e lo penel que estava alt en lo capel lanca (lança) a la plaça dels ams.

En aquella nit y hora caygue la torre nova de Mossen Pere Exarch que havia obrat sobre lo portal, e moltes cases, parets foren caygudes en Valencia en aquella nit: E tantes cases foren somogudes que no y bastaven obres de Vila per poder pigar, que en veritat apenes se podia anar per Valencia per los alberchs pigats (.) E si mal en Valencia molt mes en los llochs de fora axi dels deles (de les) montanyes, com dels llochs dels plans.

E lo disapte a 9 de Dehembre fonch ordenat que fesen professo a la Verge Maria de Gracia, e que tot hom dejunas, e los que dejunarien a pa y aygua guanyasen quaranta dies de perdo. fonch ordenat que en la Seu e en cascuna Esglesia de Valencia ans de la Misa sia feta professo al altar de la Verge Maria ab llums en les mans e aqui fos dita la lletania dels set 

Psalms solemnament, ab oracions de serenitat. E mes que fossen dites set misses dels set goigs de la Verge Maria (ab llums en les mans) solemnament e les pluges tot tems durar e no mancar les gents y animals perien, torres, cases caure en Valencia, lo Palau del Bisbe pigat, la casa del bisconte de Chelva, la Den Pellicer, la Den Mompalau, la Den Çaera, la Den Perellos, Den Jaume de Fochs, de Mossen Jaume Pelegri, de mossen Franci Amalrrich, la del Artiacha de Xativa, la Abadia de
S. Berthomeu e moltes altres cases pigades, e caygudes en Valencia e de fora Valencia, que casi les gents e bens y animals perien, que del diluvi 

de Noe ença nos llig aver fet tant de mal ni tants aygues com ara. Les aygues no mancar”.

Fray Jaime Juan, hijo de D. Jaime Falcó, nacido en Valencia a 18 de octubre de 1565, ingresó en el Convento de Santo Domingo, contando 17 años, y obtuvo los cargos de Superior, Vicario, Maestro de novicios, Archivero, Predicador general y Baile de la encomienda de Perpungent en la Orden de Montesa. Falleció en 9 de marzo de 1641.

jueves, 16 de mayo de 2024

Lexique roman; Marrir, Marir - Protomartre


Marrir, Marir, v., lat. moerere, attrister, affliger, chagriner.

On lit dans les Capitulaires de Charles-le-Chauve, an 856, tit. XVI, ch. 13: Suis fidelibus aliquod damnum aut aliquam marritionem non faciat.

Baluze, Cap. reg. franc., t. II, col. 84.

Qu' el se pogues ja tener 

Que dols e plors no 'l marris.

T. de G. de la Tour et de Sordel: Us amicx.

Qu'il se pût jamais tenir que douleur et pleur ne l' affligeât.

Omes entre las gens

Que s sabon be, quan ren perdon, marrir, 

E del gadaing no s sabon esbaudir.

Cadenet: Meraveill me. 

Hommes entre les gens qui savent bien, quand ils perdent quelque chose, s'attrister, et du profit ne se savent réjouir.

Ieu sui sieus, sitot mi guerrey, 

O si 'l play, o si s'en marris.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Je suis sien, quoiqu'elle me persécute, ou s'il lui plaît, ou si elle s'en afflige.

S' a vos platz los mieus cars precs auzir, 

Jamais de joi entier no m cal marrir.

P. Guillem: Ai! Vergena. 

S'il vous plaît ouir les miennes prières chères, jamais de joie complète il ne me faut chagriner.

- S'égarer, s'abuser, se méprendre. 

Hom non pot anar ses charitat, mas marrir.

Trad. de Bède, fol. 20. 

L'homme ne peut aller sans charité, mais s'égarer. 

Part. pas. No sai quoras mais vos veirai

Pus m'en vau iratz e marritz. 

B. de Ventadour: Pel dols chant. 

Je ne sais quand désormais je vous verrai, puisque je m'en vais fâché et affligé. 

Qui la gen marrida 

Viest e pays, e los ajuda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Qui revêt et nourrit la gent affligée, et les aide. 

Subst. Ill marritz e li consiros 

En tornon alegr' e joios.

G. Adhemar: L'aiga pueia. 

Les attristés et les mélancoliques en deviennent gais et joyeux.

- Méchant, hideux, maudit.

Comptet com follet marrit 

Emportavan son esperit.

Deslivret lo pros om del diable marrit. V. de S. Honorat.

Raconta comment follets hideux emportaient son âme.

Délivra le brave homme du diable hideux.

Subst. Li sant son esbait

Cant viron lo marrit.

V. de S. Honorat.

Les saints sont ébahis quand ils virent le maudit. 

ANC. FR. Qui tantes foiz m'a decéu

Par son engin et fait marrir. 

Moult corociez et moult mariz. 

Roman du Renart, t. II, p. 340 et t. III, p. 208.

Bele très douce chière amie, 

Pour Dieu, ne vous marissiez mie.

Fables et cont. anc., t. III, p. 173. 

ANC. ESP.

Mas dexanlas maridas en briales è en camisas. 

Poema del Cid, v. 2760.

ANC. IT. Certo marriti siemo e nescienti siem fatti. 

Guittone d'Arezzo, Lett. I.

CAT. Marrit. ESP. MOD. Amarrido (triste, afligido, decaído).

2. Maridamen, adv., tristement.

S'ieu dic deschauzimen,

E chan maridamen.

Gaubert, moine de Puicibot: Hueymais.

Si je dis impolitesse, et chante tristement.

3. Marri, s. m., tristesse, affliction.

Quar ira, dol e marri 

N' ai soffertat longamen.

J. Esteve: Si m vay. 

Car chagrin, douleur et affliction j'en ai supporté longtemps.

ANC. FR. C'est trop souffert de peine et marisson

Pour le plaisir d'une jeune fillette.

Cl. Marot, t. II, p. 237.

4. Marriment, Marrimen, s. m., tristesse, affliction, douleur.

Dis o Boecis e sso gran marriment. Poëme sur Boèce. 

Dit cela Boèce en sa grande affliction. 

Ab marrimen no s'acorda alegriers. 

Perdigon: Be m dizon. 

Avec tristesse ne s'accorde pas allégresse. 

ANC. FR. Od sospir et od mariment.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 67. 

Pour allegier son marrement. 

Demanda li privéement

Dont li venoit cel marrement. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 302 et 94. 

ANC. IT. Marrimento.

5. Esmarir, v., attrister, affliger, gémir.

Que m defen

Lo pensar d' esmarrir. 

Richard de Barbezieux: Atressi com Persavaus.

Vu qu'elle me défend le penser de gémir. 

Part. pas. P. Vidal, per la mort del bon comte R. de Toloza, se esmaric mot, e det se gran tristessa. V. de Pierre Vidal. Var. 

Pierre Vidal, par la mort du bon comte Raimond de Toulouse, s' affligea moult, et se donna grande tristesse. 

ANC. FR. Si s' esmarirent

Si ke lor trois femes batirent.

Roman du Renart, t. IV, p. 329.

Quant la pucelle en sot le voir 

S'en fut dolente et esmarie, 

Sovent jura sainte Marie.

Fables et cont. anc., t. I, p. 183. 

IT. Smarrire.

6. Esmarrimen, s. m., affliction, inquiétude.

Grazis a Dieu lo remanen, 

E non aias d' esmarrimen.

Brev. d'amor, fol. 56.

Rends grâces à Dieu (pour) le reste, et n'aye pas d' inquiétude. 

IT. Smarrimento.


Marroquena, s. f., maroquin, sorte de monnaie.

Marroquenas, marabetis

Pauzon amons per mieg los pratz.

Gavaudan le Vieux: Senhors per.

Maroquins, marabotins ils déposent amont dans le milieu des prés.


Marrubium, s. m., lat. marrubium, marrube, sorte de plante. 

Coma la herba don pren son nom, dita porr o marrubium.

Eluc. de las propr., fol. 31.

Comme l'herbe dont il prend son nom, dite porreau ou marrube.

ESP. Marrubio. IT. Marrobio. (chap. No es com lo porro, los porros.)

Marrubium, s. m., lat. marrubium, marrube, sorte de plante.



Mars, Martz, s. m. et f., lat. Mars, Mars, planète.

El dig planeta nomnat Mars. Brev. d'amor, fol. 97. 

Ladite planète nommée Mars.

La III planeta sy a nom Mars. Liv. de Sydrac, fol. 53.

La troisième planète ainsi a nom Mars.

- Le troisième mois de l'année.

Mars es lo ters mes.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Mars est le troisième mois.

Loc. Ni m lais, per abril ni per martz, 

Qu'ieu non cerque cum venha dans 

A sels que m fan tort. 

Bertrand de Born: Ges de far. 

Ni je ne me laisse, par avril ni par mars, que je ne cherche comment vienne dommage à ceux qui me font tort.

CAT. Mars. ESP. Marzo. PORT. Março. IT. Marzo. 

(chap. Lo mes de Mars o mars; lo planeta Marte.)

- Mardi.

Pueys fe lo lus e 'l mars e 'l mercres.

(chap. Después va fé lo dilluns y lo dimats y lo dimecres.)

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Puis il fit le lundi et le mardi et le mercredi.

ESP. Martes. (chap. Dimats, dimars; día de Marte.)

2. Dimars, Dimartz, s. m., mardi.

Per un dimars mati.

Amanieu des Escas: En aquel.

Par un mardi matin.

Voyez Dia.

3. Marcis, adj., de Mars, allusivement au dieu de la guerre.

Champs marcis, so es aquel champs un jutjavan li chavalier.

Trad. du Code de Justinien, fol. 73.

Champ de Mars, c'est ce champ où les chevaliers jugeaient.

(chap. Cam o campo de Marte (lo deu de la guerra). A La Fresneda está lo racó de Mars.)


Marseylles, s. m., marseillais, sorte de monnaie. 

Si vols dels petitz marseylles. V. de S. Honorat.

Si tu veux des petits marseillais.

(chap. Marsellés, moneda de Marsella, marsellesos, moneda marsellesa, marselleses.)


Martel, Martell, s. m., martel, marteau.

Anc non ausi plus menut batre 

Pairolliers ab quatre martels.

Roman de Jaufre, fol. 44.

Oncques je n'entendis plus menu battre chaudronniers avec quatre marteaux.

Soven la batra del martel enans que sia bell vayssel. V. et Vert., fol. 66. La battra souvent du marteau avant qu'elle soit beau vase.

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de patiencia. V. et Vert., fol. 66.

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

Prov. Bati ferr freg ab martel.

Deudes de Prades: En un sonet. 

Je bats fer froid avec marteau.

Un troubadour a employé ce mot dans un sens obscène, quand il a dit: Porta major martel 

D' un mul d' Espagna.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes.

Porte plus gros marteau qu'un mulet d'Espagne.

ANC. FR. Ne li grevoient cop d'espée 

Nes que englume fait *martee.

Roman du châtelain de Couci, v. 3307.

CAT. Martell. ESP. Martillo. PORT. IT. Martello. (chap. Martell, martells. Apellit de una dinastía de Fransa, Carlos Martel o Martell. Martellet, martellets; v. martellá, pegá o picá en un martell.)

2. Martelada, s. f., coup de marteau.

Fier una martelada. Leys d'amors, fol. 128.

Frappe un coup de marteau.

CAT. Martellada. ESP. Martillada (martillazo). PORT. Martellada. 

IT. Martellata. (chap. Martellada, martellades; fotre la martellada: acusá an algú, com faríe un juche en lo martell.)

3. Martinet, s. m., martinet, gros marteau mû ordinairement par la force de l'eau; le local où est le martinet.

Parador o molin o martinet. Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1re, in fine.

Foulon ou moulin ou martinet.

CAT. Martinet. ESP. Martinete. (chap. Martinet, martinets. Es conegut lo martinet de Valderrobres, al camí que va a Beseit, daball del Guco; tamé es lo mote dels que vivíen allí.)

4. Martellar, v., marteler, frapper.

Martella ab so martell sobre nostre dos. V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos.

Allusiv. Serpens,

Totas son entorn luy que martellan las dentz.

V. de S. Honorat.

Serpents, tous sont autour de lui qui martellent les dents.

Totz lo cors mi trembla, e m martelan las dens. Guillaume de Tudela.

Tout le corps me tremble, et les dents me martellent.

Fig. Amors qu' en aissi martella.

P. Raimond de Toulouse: Puois lo. 

Amour qui de la sorte martelle.

ANC. FR.

S' arrachant les cheveux, se martelant de coups. 

Robert Garnier, Porcie, acte V, sc. 1.

Qu'on oit les dents se marteller ensemble.

Salet, Trad. de l' Iliade, fol. 183.

CAT. Martellejar. ESP. Martillar. PORT. Martellar. IT. Martellare.

(chap. Martellá, martellejá; en lo cas de les dens: castañolejá.)


Martyr, Martir, s. m., lat. martyr, martyr.

Qui murra ses duptansa 

Er el cel martyr coronatz.

Aimeri de Bellinoy: Cossiros.

Qui mourra sans crainte sera au ciel martyr couronné.

Aissi, co ancianamens, perseguian los martirs catolix.

(chap. Aixina, com antigamén, perseguíen als martirs catolics.)

V. et Vert., fol. 72.

Ainsi, comme anciennement, ils poursuivaient les martyrs catholiques. Fig. Gavaudas no pot fenir

Lo planch ni 'l dol qu' el fa martir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Gavaudan ne peut finir la plainte et le deuil qui le fait martyr.

De martir pogra far cofes 

Mi dons ab un bays solamen.

G. Pierre de Casals: Ja tant. 

De martyr pourrait faire confès ma dame avec un baiser seulement. 

CAT. ESP. (mártir) Martir. PORT. Martyr. IT. Martire.

(chap. Mártir, martirs.)

2. Martra, s. f., martyre.

Sanhta Babiana, martra. Cat. dels apost. de Roma, fol. 61. 

Sainte Babiane, martyre.

3. Martyri, Martyre, Martyr, Martir, s. m., lat. martyrium, martyre. 

Quant aquest sermo fo fenit, 

E 'l martyri foc adymplit.

Planch de S. Esteve.

Quand ce discours fut fini, et que le martyre fût accompli. 

Fig. A son cors fay tot jorn martiri. V. de S. Honorat. 

A son corps fait chaque jour martyre. 

El ser, dobla m mon martir.

G. Riquier: Ab plazen.

Au soir, me double mon martyre. 

Dona, no us puesc lo cente dir 

De las penas ni del martir.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, je ne puis vous dire le centième des peines et du martyre. 

Loc. Los fay corre a martyri. V. et Vert., fol. 43. 

Les fait courir à martyre. 

Non an voluntat de penre lo martyr. V. de S. Honorat.

N' ont pas volonté de prendre le martyre.

Non pot recebre la corona de martiri. Trad. de Bède, fol. 22.

(chap. No pot ressibí la corona de martiri.)

Ne peut recevoir la couronne de martyre. 

El cavalgar e 'l manjar e 'l dormir 

E 'l juec d'amor tenon a gran martire. 

P. Cardinal: Tot atressi.

Le chevaucher et le manger et le dormir et le jeu d'amour tiennent à grand martyre. 

A mort et a martire nos an mes li trachor. V. de S. Honorat.

A mort et à martyre nous ont mis les traîtres.

CAT. Martiri. ESP. Martirio. PORT. Martyrio. IT. Martirio. (chap. Martiri, martiris.)

4. Martiriar, Marturiar, v., martyriser.

Sancta Lucia digz al tyran que la martyriava. V. et Vert., fol. 95.

(chap. Santa Llussia o Lucía li va di al tirano que la martirisabe.)

Sainte Luce dit au tyran qui la martyrisait.

Fig. Marturiar sa carn ab abstinencias. V. de S. Honorat.

Martyriser sa chair par abstinences. 

Part. pas. Tro el nasquet e fon martiriatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans. 

Jusqu'à ce qu'il naquit et fut martyrisé. 

Marturiatz de correjas ab notz.

(chap. Martirisat (en) de correches en nugos.)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. Var. 

Martyrisé de courroies avec noeuds.

ANC. FR. Il fist les sains homes martirier. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 179.

Car dame ne doit, par nul signe, 

Martyrer le serviteur sien.

Alain Chartier, p. 702.

ANC. ESP.

Marturiaba sus carnes como leal obrero. (ESP. MOD. Martirizaba)

V. de S. Millán, cop. 32.

CAT. Martirisar. ESP. MOD. Martirizar. PORT. Martyrizar. IT. Martirizzare.

(chap. Martirisá: martiriso, martirises, martirise, martirisem o martirisam, martiriséu o martirisáu, martirisen; martirisat, martirisats, martirisada, martirisades.)

5. Martror, s. m., fête des martyrs, Toussaint.

Luec del marit volgr' ieu un ser, 

E 'l ser que dures de pascor, 

Entro la festa de martror. 

Guillaume de Berguedan: Mais volgra. 

Je voudrais la place du mari un soir, et que le soir durât du printemps jusqu'à la fête de la Toussaint.

Del un martror al autre. Guillaume de Tudela. 

De l'une Toussaint à l'autre.

(chap. Tots los sans, Totsans.)

6. Martologi, s. m., lat. martyrologium, martyrologe.

El martologi d'Uzart, se fa aquesta festa al tern jorn.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 60.

Au martyrologe d'Uzart, cette fête se fait au troisième jour.

CAT. Martirologi. ESP. Martirologio. PORT. Martyrologio. IT. Martirologio.

(chap. Martirologi, martirologis.)

7. Protomartre, s. m., lat. protomartyrium, protomartyr.

L' an VII del enperi d' Onori foro revelatz... motz cor sanh, so es a ssaber sanh Esteve, protomartre, e Nicodeme e Gamalia e Abiba. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 54.

L'an sept de l'empire d'Honorius furent révélés... moult de corps saints, c'est à savoir saint Étienne, protomartyr, et Nicodème et Gamaliel et Abiba.

(chap. Protomártir, lo primé mártir, san Esteban o Esteve.)


AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE, San Esteban, protomártir, el primer mártir, Sant Esteve, Stephanus