Mostrando las entradas para la consulta confessá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta confessá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.


Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?


Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:


Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?


Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:


¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?


Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.


Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

miércoles, 24 de enero de 2024

Lexique roman; Compactio - Contar

Compactio, s. f., lat. compactio, compacité.

Entre totz metals es de maior compactio.

Es plus ferma per maior compactio et ajustament.

Eluc. de las propr., fol. 183 et 173.

Entre tous métaux est de plus grande compacité.

Est plus ferme à cause de plus grande compacité et liaison.

IT. Compazione.


Compendios, adj., lat, compendiosus, abrégé, accourci.

(chap. compendiós, compendiosos, compendiosa, compendioses; abreviat, abreviats, abreviada, abreviades; acursat, acursats, acursada, acursades.)

O son... compendiosas. Leys d'amors, fol. 26.

Où elles sont... abrégées.

CAT. Compendios. ESP. PORT. IT. Compendioso.


Comprar, v., lat. comparare, acheter, acquérir.

(chap. comprá: compro, compres, compre, comprem o compram, compréu o compráu, compren; comprat, comprats, comprada, comprades; crompá.)

Perqu'eu soi sa vengutz a vos

Vendre pretz, si 'n voletz comprar.

(chap. literal: Perque yo soc (hay) açí vingut a vos a vendre mérit (preu), si ne voléu comprá. 

Gui de Glotos: Diode ben.

C'est pourquoi je suis venu ici vers vous vendre mérite, si vous en voulez acheter.

La bella que m compret baizan.

(chap. La bella que me va comprá besán)

Berenger de Palasol: Mais ai de.

La belle qui m'acheta en embrassant.

Mielhs qu'aiselh c'om compr' e ven,

Soi vostres senes estraire.

Aimeri de Peguilain: Pus descobrir.

Mieux que celui qu'on achète et vend, je suis vôtre sans restreindre.

Proverb. Que car deu comprar qui car ven.

(chap. Que car deu comprá qui car ven. Si en ves de comprá escribim comprar, encara que la r final dels verbos no se pronunsie, y no cal escríurela, tindríem una frasse calcada, igualeta, del ocsitá al chapurriau. En catalá es igual que en ocsitá.)

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Que cher doit acheter qui vend cher.

ANC. FR. Nus n'a bien, s'il ne le compere.

Roman de la Rose, v. 2610.

Que puis-je comparer plus cher

Que mettre cueur, vie et courage.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 499.

CAT. ESP. PORT. Comprar. IT. Comprare, comperare.

2. Compra, s. f., achat, acquisition.

Aus, tu que fas compras e vendas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui fais achats et ventes.

En la carta de la deita compra.

(chap. A la carta de la dita compra.)

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 226.

En la charte dudit achat.

CAT. ESP. PORT. IT. Compra.

3. Comprazos, s. f., achat, acquisition.

Comprazos e vendezos son faitas per cossentiment que l'us hom a

ab l'autre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 37.

Acquisitions et ventes sont faites par consentement qu'un homme a avec l'autre.

4. Compraire, Comprador, s. m., acheteur, acquéreur.

N'es tengut lo compraire de tot aquo qu'en pervent a lui, enquera sia lo vendeire tengutz del pretz qu'el n'ag.

Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

L'acheteur en est tenu de tout ce qui lui en provient, encore que le vendeur soit tenu du prix qu'il en eut.

Enans si son faich comprador

O toledor qui no lor ven.

Arnaud de Cominge: Be m plai.

Au contraire ils se sont faits acheteurs ou ravisseurs envers qui ne leur vend.

Sera tengutz de vestir los compradors.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 40.

Sera tenu d'investir les acheteurs.

CAT. ESP. PORT. Comprador. IT. Compratore. (chap. Compradó, compradós, compradora, compradores; crompadó etc.)

5. Acomparacio, s. f., acquisition, accumulation.

Acomparacio dels bens de la terra. V. et Vert., fol. 10.

Acquisition des biens de la terre.


Coms, s. m., lat. comes, comte.

Coms venant de comes était sujet, et comte venant de comitem, régime au singulier.

El era coms, ar es ricx reys.

(chap. Ell ere comte o conde, ara es ric rey. 

Observéu la diferensia que ñabíe entre díli a un comte o díli rey, encara que un comte be podíe sé mol ric. Lo de condes-reyes de Bofarull, bufa al ull, comtes-reis, es de rissa, com casi totes les catalanades.)

Folquet de Marseille: Ai! quant gent.

Il était comte, maintenant il est riche roi.

Lai al comte proensal on que sia.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes farai.

Là au comte provençal où qu'il soit.

Fig. Quar vos es coms de valor e de sen,

E coms de joy e coms d'abelhimen.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes farai.

Car vous êtes comte de valeur et de sens, et comte de joie et comte de gentillesse.

L'ancien français employa aussi cuens, quens, coms pour le sujet, et

comte pour le régime au singulier.

ANC. FR. Suj. Hues li cuens de la Marche et Thiebaus cuens de Champagnie, et Pierre, dit Mauclers, qui fu cuens de Bretagnie,

firent conspiration. Annales du règne de S. Louis, p. 164. (N. E. Rey San Luis IX de Francia.)

Li quens l'ama, s'en fist s'amie.

Roman de Rou, v. 5403.

Rég. Fit semondre par ban royal le comte de la Marche.

Annales du règne de S. Louis, p. 164.

Alun çà el cumte Richart.

Roman de Rou, v. 5586.

CAT. Compte (N. E. tendría que ser comte, sin p, porque compte es de computo, pero se encuentra de las dos maneras en muchos textos antiguos). ESP. PORT. Conde. IT. Conte.

- Consul.

Coms fo de Roma. Poëme sur Boèce. (coms : consol; pl. consols)

Il fut consul de Rome. (ESP. cónsul; chap. cónsul, a Beseit mote, “consolet”)

2. Comtor, s. m., comtor, qualité après celle de vicomte.

Ni ai amic c'ab si m'aus retenir,

Coms, ni vescoms ni comtors.

G. de Berguedan: Un sirventes ai en.

Et je n'ai ami, comte, ni vicomte, ni comtor, qui avec soi m'ose retenir.

E 'lh cavalier e 'lh comtor

E 'l baron e 'lh vavassor.

P. Vidal: Tant ai ben.

Et les chevaliers et les comtors et les barons et les vavasseurs.

Cortz de prelatz

O de rey o de comtor.

B. Carbonel: Amors per aital.

Cour de prélat ou de roi ou de comtor.

ANC. FR. Li mestre prince et li contour

Qui dou pueple estoient seignour.

V. Ms. de J.-C. Carpentier, t. I, col. 1113.

Cel jor il i ot maint prince,

Maint duc et maint contors.

R. d'Ourson de Beauvois. Roquefort, t. 1, p. 291.

3. Comtessa, s. f., comtesse.

Qu'a la pro comtessa prezan

Fassa ma chansonet' auzir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Qu'il fasse ouïr ma chansonnette à la noble comtesse méritante.

4. Comtat, Contat, s. m. et f., comté.

Aquest comtat

Vos cresca 'l reys ab Bretanha.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Que le roi vous augmente ce comté avec la Bretagne.

Destruire tota la contat.

Chronique des Albigeois, col. 40.

Détruire tout le comté.

ANC. CAT. Contat. ESP. PORT. Condado. IT. Contado. (chap. condat, condats)

5. Comtiu, s. m., comté.

Sia 'l comtius d'aquel qui tenra Carcasonna...

Sia lo comtius sens devats.

Titre de 1034.

Le comté soit de celui qui tiendra Carcassonne.

Le comté soit sans exceptions.

6. Comtal, adj., comtal, de comté.

Quar en cort comtal

Dis vostra lengua parliera

Al comte greu mal.

B. de Rovenac: Una sirventesca.

Car en cour comtale votre langue parleuse dit au comte grand mal.

Subst. - Comte.

No m sove com me fes comtal.

T. de Lignaure et de G. de Borneil: Ara m platz.

Je ne me souviens pas comment il me fit comte.

CAT. ESP. Condal.

7. Vescomt, s. m., vicomte.

Pauc vos ama, vescoms, qui us enseigna

Que de ben far ni de pretz no us soveigna...

Et eu dic lo pel vescomt de Burlatz.

Cadenet: De nuilla ren.

Vicomte, peu vous aime qui vous enseigne que de bien faire ni de mérite ne vous souvienne...

Et je le dis pour le vicomte de Burlat.

CAT. Vescompte. ESP. Vizconde. PORT. Visconde. IT. Visconte.

8. Vescomtessa, s. f., vicomtesse.

Pros vescomtess', ab cor gen

A Ventedorn vos prezen

Mon comjat.

G. Faidit: Gen fora.

Honorée vicomtesse, avec coeur gentil, à Ventadour je vous présente mon congé.

CAT. Viscomptessa. ESP. Vizcondesa. PORT. Viscondessa. IT. Viscontessa.

9. Vescomtat, s. m., vicomté.

Las costumas del vescomtat.

(chap. Les costums del vizcondat.)

Tit. de 1392. DOAT, t. CLVIII, fol 42.

Les coutumes de la vicomté.

E 'l quatre vescomtat

Del Lemozi.

Bertrand de Born: Ges no mi.

Et les quatre vicomtés du Limousin.

CAT. Vescomptat. ESP. Vizcondado. PORT. Viscondado. IT. Viscontado.

10. Vescomtal, adj., vicomtal.

Entro als molis vescomtals.

Tit. de 1271. DOAT, t. XLVIII, fol 147.

Jusqu'aux moulins vicomtaux.

En la cort vescomtal.

Titre de Narbonne. DOAT, t. XLVIII, p. 240.

En la cour vicomtale.

- S. f., vicomtesse.

De Chales la viscomtal

Vuoil que m done ad estros

La gola e 'ls mans amdos.

Bertrand de Born: Domna puois.

Je veux de la vicomtesse de Châles qu'elle me donne entièrement la gorge et les deux mains.


Comtar, Condar, v., lat. computare, compter.

Poiria comtar d'un rei totz sos despensamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je pourrais compter toutes les dépenses d'un roi.

Ni eu no sapria issernir

Los vostres bos aips ni comtar.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Ni je ne saurais discerner ni compter les votres bonnes qualités.

E fai dos jorns una letra e s conta doblamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Et une lettre marque deux jours et se compte doublement.

Part. prés. Pagadas en deniers cuntans.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., K., 17.

Payées en deniers comptants.

Part. pas. Virtuz ses discretio es condada per vice.

Trad. de Bède, fol. 53.

Vertu sans discrétion est comptée pour vice.

ANC. CAT. Comptar. ESP. PORT. Contar. IT. Contare.

2. Compte, Comte, (N. E. la p de computatio se pierde, lo que origina la confusión entre comte y compte, conde y cuenta, cuento) s. m., lat. computatio, compte, calcul, nombre.

Mil tan es doblatz sos bes

Qu'el comtes de l'escaquier.

P. Vidal: Tant an ben.

Son mérite est doublé mille fois autant que le compte de l'échiquier.

Car plus greu comte que d'arena

Port de pecat sus en l'esquena.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Car je porte sur l'échine un plus grand compte de péché que de sable.

Loc. Rendras comt' al jutjamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Tu rendras compte au jugement.

Adv. comp. Sobrevengro lhi Sarrazi ses comte, et assalhiro los.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 189.

Survinrent les Sarrasins sans nombre, et les assaillirent.

CAT. Compte. ESP. Cuenta. PORT. Conta. IT. Conto. (chap. pórtam la cuenta, passarem cuentes; encara no sé si se escriu Torre del Compte o Comte, y si se referix al conde o a cuentes que se passaben allí.)

3. Comdador, adj., comptable, à compter.

IIII dias comdadors del temps de la confession.

Statuts de Montpellier de 1258.

Quatre jours comptables du temps de l'aveu.

4. Acontar, v., indiquer, marquer.

Quant hom lor o aconta.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Quand on le leur indique.

5. Bescomtar, v., mécompter.

E vai tro al mes de novembre duran

XXII jorns, qui no y vol bescomtar.

Serveri de Girone: Un vers farai.

Et va jusqu'au mois de novembre, durant vingt-deux jours, qui n'y veut mécompter.

CAT. Bescomptar.

6. Besconte, s. m., mécompte.

Que no prenas l'un per l'autre car... lo besconte.

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 34.

Que tu ne prennes l'un pour l'autre car... le mécompte.

7. Mescomptar, v., mécompter.

Quan per gazang fai falceza

En mezura o en pezar

O en nombrar per mescomptar.

Brev. d'amor, fol. 119.

Quand pour profit il fait fausseté en mesure ou en peser ou en nombrer par mécompter.

8. Menescompte, s. m., mécompte.

Fals prebostz, fals curials e fals jutges, que emblon las esmendas e

las rendas a lurs senhors, e fan menescompte en despessas et en

receptas. V. et Vert., fol. 14.

Faux prévôts, faux curiaux et faux juges, qui volent les amendes et les rentes à leurs seigneurs, et font mécomptes en dépenses et en recettes.

9. Sobrecomtar, v., surfaire.

Sei hoste tut de lui se lauson,

Tant no 'l sobrecomtan ni 'l bauzon

Mais no lur don' al departir.

Roman de Flamenca, fol. 30.

Ses aubergistes se louent tous de lui, ils ne le surfont ni ne le trompent tant qu'il ne leur donne davantage au départ.

10. Compot, s. m., lat. computum, comput.

Els termes del compot volc tornar en vers plan.

V. de S. Honorat.

Il voulut tourner en vers simple les termes du comput.

ESP. Cómputo. PORT. Computação. IT. Computo.


Con, s. m., vagin, utérus.

Domna grassa ab magre con.

(chap. Dona gorda en magra figa. Magra, magre, que té poca grassa o greix, sec, seca, prim, prima.)

Le moine de Montaudon: Fort m'enoia.

Dame grasse avec maigre vagin.

2. Conin, adj., histérique, utérin.

Tro sent la doussor conina.

(chap. Yo u traduiría com: hasta que sén la dolsó de la figa.)

G. de Berguedan: Un trichayre. (: trichaire : chap. traidó)

Jusqu'à ce qu'elle sente la douceur histérique.

Segon plazenza conina.

Marcabrus: L'iverns vai.

Selon jouissance histérique.

(ESP. Coño, chocho, vagina, concha, etc. chap. figa, valensiá: la figa t'agüela.)


Conca, Concha, Comca, s. f., lat. concha, bassin, cuvette, conque.

Conca d'aram.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cuvette d'airain.

Davant la porta hac una font...

Qui sortz en una conca d'aur.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Devant la porte eut une fontaine... qui sourde en une conque d'or.

CAT. ANC. ESP. Conca. (ESP. MOD. Cuenco, bacín, vasija, etc.) 

PORT. Concha. IT. Conca.

- Coquille, coquillage.

Alcunas petitas conchas que hom troba en mar... On mays las conchas recebo d'ayre rozenc, maiors perlas engendro.

Eluc. de las propr., fol. 266 et 189.

Certains petits coquillages qu'on trouve en mer... Plus les coquillages reçoivent d'air de rosée, plus ils engendrent perles grandes.

- Cavité de l'oreille.

San Lop a especial gracia de guerir de mal de comca.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 78.

Saint Loup a la grâce spéciale de guérir du mal de conque.

IT. Conca.

2. Coscolha, s. f., lat. conchula, coquille.

Tortuga... nul autre animant ab escata ni am pluma ni am coscolha ha vezica. 

(chap. Tortuga... cap (: nul : 0) atre animal en escata ni en ploma ni en clasca té vejiga o bufeta.)

Eluc. de las propr., fol. 260.

Tortue... nul autre animal avec écaille ni avec plume ni avec coquille n'a vessie.

ESP. Conchucla (caparazón, concha). IT. Conchiglia. (N. E. valenciano, clóchina : ESP. mejillón, chap. musclo, musclos, mejilló, mejillons.)

Concret, adj., lat. concretus, concret.

Concret apelam coma cavalier en respieg de cavalaria... cavalier es concret et abstrayt es cavalaria.

Leys d'amors, fol. 143.

Nous appelons concret comme chevalier par rapport à  chevalerie... chevalier est concret et chevalerie est abstrait.

CAT. Concret. ESP. PORT. IT. Concreto. (chap. concret, concrets, concreta, concretes; v. concretá: concreto, concretes, concrete, concretem o concretam, concretéu o concretáu, concreten. Tenim un cardenal, arzobispo de Barchinona, próximamen Papa de Roma, que parle chapurriau, y lo defén; en concret, un de Queretes, Juan José Omella Omella, católic, discípul de Cristo, pero en apellit de Moro, de una dinastía ben coneguda. Este apellit ha perdurat prou al seu poble. Cuan está a Roma, está mes prop de Deu y mes llun del Dimoni.)

Juan José Omella, Queretes, Cretas, Matarraña, Teruel, chapurriau, cardenal, arzobispo, Vaticano, papa

2. Concretiu, adj., concrétif.

Alcus so concretius, cum es aquest nom, Dieus.

Eluc. de las propr., fol. 7.

Quelques uns sont concrétifs, comme est ce nom, Dieu.

3. Concrecio, s. f., lat. concretio, assemblage, mélange, concrétion.

Noms significans per maniera de concrecio.

Eluc. de las propr., fol. 7.

Nom signifiant par manière d'assemblage.

IT. Concrezione. (ESP. concreción, concisión, concretización.)


Concutir, v., lat. concutere, ébranler, secouer.

(chap. Es algo paregut a sacsá, sacsada, percutí, percut.)

Entro que aquela concutesquas... per so que no concutesca cap e

leda aquel.

Trad. d'Albucasis, fol. 21 et 59.

Jusqu'à ce que tu ébranles celle-là... pour ce que n'ébranle pas le chef et le blesse.

Part. pas. Aprop la femna sia concutida.

(chap. Chiste del Mas de Barberans: la agüela que se moríe, la medissina, sacsá.)

Trad. d'Albucasis, fol. 65.

Après que la femme soit secouée.

2. Concussio, s. f., lat. concussio, ébranlement, secousse.

Am concussio vehement... Concussio e remossio per percussio.

Trad. d'Albucasis, fol. 22.

Avec véhément ébranlement... Secousse et déplacement par percussion.

CAT. Concussió. ESP. Concusio (: agitación). PORT. Concussão. 

IT. Concussione.


Condamina, s. f., condamine, champ, pré seigneurial.

Per meg la condamina dreitamens als portals.

(chap. Per mich de la condamina dretamén, directamén, als portals.)

Lo carré o la carrera Contamina de Saragossa: calle Contamina de Zaragoza)

Guillaume de Tudela.

Parmi la condamine directement aux portails.

En miey de una condamina.

(chap. Al mich de una condamina. Lo original ocsitá escriu: de una. 

No sé aón, lo ploramiques, atontat, cohet de Calaseit, disseñadó de cochets, Carlos Rallo Badet, alias Pininfarinetes, escribíe que no sabía fé aná lo apóstrofe, o algo per lo estil. Se note que es un papagayo lobotomisat del catalanisme, aragonés víctima del tomàtic. Tindríe que pedre mes tems lligín textos antics, y no repetín la mateixa cantinela a tots los grupos, págines, perfils duplicats y falsos, etc.)

Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, papagayo, lobotomisat, catalanisme, aragonés, víctima del tomàtic


Trad. du tr. de l'Arpentage, cap. 18.

Au milieu d'une condamine.

Condensatiu, adj., condensatif.

Es condensativa o ingrossativa cum glass e l'aigua.

Eluc. de las propr., fol. 25.

Elle est condensative ou grossissant comme glace en l'eau.

ESP. PORT. Condensativo.


Condire, Condre, v., lat. condere, assaisonner, confire.

Part. pas. Viandas conditas am agras.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Viandes assaisonnées avec verjus.

Fig. Per que lor diz non es condutz de sal.

Aimeri de Peguilain: Totz hom.

Parce que leur dit n'est pas assaisonné de sel.

E mirabolatz conditz.

(N. E. mirabolatz, alemán Mirabellen, francés mirabelles, son ciruelas pequeñas; chap. pruna, prunes menudes; ne tenim dos abres al hort de  la creu, mol prop del sementeri, casi apegades al caixé de la sequia majó.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

Et mirabelles confites.

ANC. ESP. Condir. (MOD. Condimentar, sazonar; en confitura, sazonado, sazonada, sazonados, sazonadas) IT. Condire. (chap. condimentá, arreglá, apañá, confitá, adobá, etc.) 

2. Condar, v., assaisonner.

Fig. Aquel es sabis predicaire que sap condar la suavetat del regne de Deu. Trad. de Bède, fol. 57.

Celui-là est savant prédicateur qui sait assaisonner la suavité du règne de Dieu.

Part. pas. substantif.

Et on mais li donavan condatz plus saborenz.

V. de S. Honorat.

Et où plus ils lui donnaient repas plus savoureux.

3. Condug, Condut, Conduich, s. m., festin, repas, régal, nourriture.

Mout me platz deportz e guayeza,

Condugz e donars e proeza.

Le moine de Montaudon: Mout me platz.

Me plaît beaucoup amusement et gaîté, festin et donner et prouesse.

E fan rics condutz e pleniers.

Raimond de Miraval: Bertran si.

Et font repas grands et pleniers.

Fel de gal li daretz en condug.

(chap. Fel de gall di daréu, donaréu, de minjá.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui donnerez en nourriture du fiel de coq.

ANC. CAT. Condit. ANC. ESP. Conducho. PORT. Conduto. IT. Condutto.

4. Condimen, s. m., assaisonnement.

En loc d'autres delicats condimens.

Eluc. de las propr., fol. 176.

En lieu d'autres assaisonnements delicats.

5. Conduchier, s. m., convive, hôte.

Que hom los tenga per larcs e per bons conduchiers.

V. et Vert., fol. 21.

Qu'on les tienne pour généreux, et pour bons convives.

Li un son bon guerrier,

L'autre bon conduchier.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Les uns sont bons guerriers, les autres bons hôtes.


Condicio, s. f., lat. conditio, condition, état, circonstance.

Que tu aias condicio de filh de rey e de filh de emperador.

V. et Vert., fol. 38.

Que tu ayes condition de fils de roi et de fils d'empereur.

Tota persona de qualque estat ho condicion que sia.

(chap. Tota persona de consevol estat o condissió que sigue.)

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Toute personne de quelque état ou condition qu'elle soit.

Per la condicio del luoc pot hom peccar. V. et Vert., fol. 93.

Par la circonstance du lieu on peut pécher.

CAT. Condició. ESP. Condición. PORT. Condição. IT. Condizione.

2. Conditional, adj., lat. conditionalis, conditionnel.

Substantiv. Causas obscuras o doptosas o en conditionals anonciadas.

Charte de Gréalou, p. 124.

Choses obscures ou douteuses ou annoncées en conditionnelles.

CAT. ESP. PORT. Condicional. IT. Condizionale. (chap. condissional, condissionals.)

3. Conditionalment, adv., sous condition, conditionnellement.

Alcunas conditionalment se contenon en XII articles.

(chap. Algunes condissionalmen se contenen en dotse articuls.)

Doctrine des Vaudois.

Quelques unes sont contenues conditionnellement en XII articles.

CAT. Condicionalment. ESP. PORT. Condicionalmente. 

IT. Condizionalmente.

4. Conditionar, v., conditionner.

Part. pas. Avia gran cors e ben conditionat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 44.

Il avait grand corps et bien conditionné.

Fa home mal condicionat et desordenat.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Fait homme mal conditionné et désordonné.

CAT. ESP. PORT. Condicionar. IT. Condizionare.


Confessio, s. f., lat. confessio, confession, aveu.

E faitz lur verai perdo

Ab vera confessio.

P. Cardinal: Tartarassa.

Et leur fait vrai pardon avec vraie confession.

Confessions de fora juzizi fachas.

Statuts de Montpellier de 1214.

Aveux faits hors jugement.

CAT. Confessió. ESP. Confesión. PORT. Confissão. IT. Confessione. (chap. confessió, confessions)

2. Confessar, Cofessar, v., confesser, avouer.

En aysso confessava sa nienteza, sa pauretat.

V. et Vert., fol. 90.

En cela il avouait son néant, sa pauvreté.

Il s'est dit spécialement du sacrement de pénitence.

Quar quascun jorn propcham del fenimen,

Per que quascus cofessar si deuria.

Pons de la Garde: D'un sirventes.

Car chaque jour nous approchons de la fin, c'est pourquoi chacun se devrait confesser.

Part. pas. Be te foras cofessatz.

Izarn: Diguas me tu.

Tu te serais bien confessé.

CAT. Confessar. ESP. Confesar. PORT. Confessar. IT. Confessare. (chap. confessá: confesso, confesses, confesse, confessem o confessam, confesséu o confessáu, confessen.)

3. Confes, Cofes, adj., lat. confessus, confés, avoué.

E selhs qu'estan cofes e peneden.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Et ceux qui sont confés et repentants.

Fig. C'aissi, cum sers o pres,

Sui sieus liges confes.

Aimeri de Peguilain: Qui sofrir.

Qu'ainsi, comme serf ou prisonnier, je suis son lige avoué.

Substantiv. De martir pogra far cofes

Mi dons ab un bays solamens.

G. Pierre de Cazals: Ja tant.

De martyr ma dame pourrait faire confés avec un baiser seulement.

ANC. FR. Et fust confés de ses pechiez.

Marie de France, t. II, p. 423.

E ki n'en out proveires prez,

A son veisin se fist confez.

Roman de Rou, v. 12484.

Mon mal, si crieng que je me muire,

Que nuit ne jor point ne me cesse,

Si vueil de vous estre confesse.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 232.

ESP. Confeso. IT. Confesso.

4. Confessor, s. m., lat. confessor, confesseur.

Segon qu'aug dir a cascun confessor.

R. Gaucelm: A Dieu.

Selon que j'entends dire à chaque confesseur.

- Qui confesse une doctrine.

De martyrs e de confessors.

V. de S. Honorat.

De martyrs et de confesseurs.

Glorios confessor de nostre Senhor.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 132.

Glorieux confesseur de notre Seigneur.

ANC. FR. Il a en vous mal confessor...

Bon martirs e bon confessor.

Roman du Renart, t. III, p. 39, et t. 1, p. 178.

CAT. Confessor. ESP. Confesor. PORT. Confessor. IT. Confessore. (chap. Confessó; v. confessá, confessás: yo me confesso, confesses, confesse, confessem o confessam, confesséu o confessáu, confessen.)

5. Descofes, adj., non confessé.

En abans que morisson en aisi descofes.

(chap. Abans de que se morigueren aixina desconfessats, no confessats.)

Guillaume de Tudela.

Avant qu'ils mourussent ainsi non confessés.

ANC. FR. Se aucuns hons ou aucune fame avoit géu malade huit jours et il ne se volust confesser, et il morust desconfés, tuit li muebles seroient au baron, mes se il moroit desconfés de mort subite, la justice ne la seignorie n'i auroit riens. Établissements de S. Louis, ch. 89.

6. Desconfessat, adj., non confessé.

Los Turcs fals e desconfessatz.

Folquet de Romans: Quan aug cantar.

Les Turcs faux et non confessés.

Ni Baudes ni tu desconfessatz.

Izarn: Diguas me tu.

Ni Vaudois ni toi non confessé.


Congre, s. m., lat. conger, congre, poisson de mer.

Congres que so anguilas de mar.

(chap. Congrios, que són anguiles de mar. Yo men enrecordo de que a mon yayo Tomás li agradaben perque no tenen espines; se podíe comprá poc peix a Beseit an aquells tems (va viure de 1900 hasta 1987). Allacuanta se veníe peix en un carretó, y de chiquet ya ne vach comprá a un cuartet de la llonja, a Gamundí de Valderrobres. Encara ting al cap les galeres, me enchisen, alguna vegada me van unflá los morros perque no me les minjaba com cal.)

Congre, quan ve la pastura, temen la punctura de ham, rapa 'l no a mors, mas ab las pinulas, e pren sa pastura.

Eluc. de las propr., fol. 138 et 156.

Congres qui sont anguilles de mer.

Congre, quand il voit la pâture, craignant la piqûre de l'hameçon, l'enlève non avec morsure, mais avec les nageoires, et prend sa pâture.

CAT. Congre. ESP. Congrio. PORT. Congro. IT. Grongo.

2. Congra, s. f., congresse, femelle du congre.

Ni manjar congre ni congra.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Ni manger congre ni congresse.


Congrens, s. m., travail, instrument de maréchal, avec lequel on tient les chevaux suspendus.

O ses congrens dels quatre pes ferar.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Ou sans travail ferrer des quatre pieds.


Congruent, adj., lat. congruentem, convenable, congru.

Proporcio congruent.

Eluc. de las propr., fol. 14.

Proportion convenable.

CAT. Congruent. ESP. PORT. IT. Congruente. (chap. congruén, congruens, congruenta, congruentes.)


Conil, s. m., lat. cuniculus, lapin.

Que destrura clapier o prendra conils.

(chap. Qui destruirá cachapera o pendrá conills.)

Charte de Gréalou, p. 110.

Qui détruira clapier ou prendra lapins.

Pels de conils, lo cent de conils.

(chap. Pells de conills, lo sentená de conills.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

Peaux de lapins, le cent de lapins.

ANC. FR. Rengiers et dains, connins et lievres.

Roman de la Rose, v. 15915.

ESP. Conejo. PORT. Coelho (N. E. como Paulo). IT. Coneglio. 

(chap. Conill, conills, conilla, conilles; cachap, cachaps, cachapa, cachapes; cachapera, cachaperes.)


Conis, s. f., lat. coniza, conise.

Razitz de la herba de conis.

Coll. de Recettes de Médecine.

Racine de l'herbe de conise.

ESP. Coniza.


Conrei, s. m., traitement, festin, équipement.

Merce an li Francey

Ab que veio 'l conrey.

B. Sicard de Marjevols: Ab greu cossire.

Les Français ont merci pourvu qu'ils voient le festin.

E fos cascus armatz de ric conrey.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81.

Et chacun fut armé d'un riche équipement.

CAT. Conreu.

2. Conre, s. m., nourriture, régal, équipage, équipement.

E non donava son conre.

P. Cardinal: Tos temps vir.

Et ne donnait sa nourriture.

Vos et vostres arnes

Confonda Dieus et totz vostres conres.

Aimeri de Peguilain: Totas honors.

Dieu confonde vous et tous vos harnachements et tous vos équipages.

Cortz e guerras e gens conres.

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion.

Cours et guerres et beaux équipements.

Aquo es la mezina que dona el bos conres

De l'amistat de Dieu, can lo bon cor y es.

Izarn: Diguas me tu.

Cela est la médecine que donne le bon régal de l'amitié de Dieu, quand le bon coeur y est.

ANC. FR. Tant li faites avoir conroi,

Que ele n'ait ne fain ne soi.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 100.

Richart en treis conreis fist sa gent conréer.

Roman de Rou, v. 4807.

Chevauchierent en conroi contre leur anemis qui à batailles les atendoient.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 175.

IT. Corredo.

3. Conrear, v., régaler, fêter, équiper, arranger.

Vai Peires per alberjar

Ab un ome que sab gen conrear...

Be me conreet.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 40 et 60.

Pierre va pour loger avec un homme qui sait bien régaler...

Me régala bien.

Part. pas. A la guia de Fransa si conreat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 37.

Ainsi équipé à la guise de France.

ANC. FR. A honur les fist cunréer

U ke il vodrent sejurner.

Roman de Rou, v. 6448.

De rices draps le cunreerent. 

Marie de France, t. 1, p. 216.

Par matin les fist tost armer,

E la bataille conréer.

Roman de Rou, v. 12886.

L'espagnol emploie conrear dans le sens restreint de donner la seconde

culture à la terre.

ANC. CAT. Conrear. IT. Corredare.


Conselh, Cosselh, s. m., lat. consilium, conseil, dessein.

Per cosselh et adjutori de moos baroos de Bearn.

(chap. Per consell y ajuda de mons barons de Bearn.)

Titre de 1080.

Par conseil et aide de mes barons de Béarn.

Bon cosselh vos don e gen:

Amatz e cantatz soven.

Peyrols: Quant amors.

Je vous donne conseil bon et gentil: Aimez et chantez souvent.

Cosselh ai. - Qual? - Vuelh m'en partir.

P. Rogiers: Ges no puesc.

J'ai dessein. - Lequel? - Je veux m'en séparer.

Prov. Per so no s deu hom tarzar de ben fayre,

Qu'apres la mort lo cosselh no val gayre.

E. Cairel: Qui saubes.

Pour cela on ne doit pas tarder de bien faire, vu qu'après la mort le conseil ne vaut guère.

- Autorisation, permission.

Non pot far gazi o derairana voluntat ses consel de paire.

(chap. No pot fé testamén o radera voluntat sense consell del pare.)

Aquella sia venduda per cocel de la cort.

Statuts de Montpellier de 1304.

Ne peut faire testament ou dernière volonté sans autorisation de père.

Que celle-là soit vendue par permission de la cour.

- Défenseur, avocat.

Lo bayle lhi deu donar cosselh e copia de denunciamen, s'en i a.

Ord. des Rois de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Le juge doit lui donner un défenseur et copie de la dénonciation, s'il y en a.

- Assemblée délibérante.

Lo cosselh se depart que no a trop durat.

Guillaume de Tudela.

Le conseil se sépare qui n'a pas beaucoup duré.

Al conselh general tengut a Marcelha.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron.

Au conseil général tenu à Marseille.

Conselhs generals en los caps de vigarias et baylias.

Regist. des États de Provence de 1401.

Conseils généraux dans les chefs-lieux de vigueries et de bailliages.

Dis l'emperaire: Vuelh siatz de mon cossel privat.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 8.

L'empereur dit: Je veux que vous soyez de mon conseil privé.

Et am totz aquelhs, el fe cosselh privat. Philomena.

Et avec tous ceux-là, il fit conseil privé.

Loc. G. ditz a cosselh: Ni yeu non quier...

E trait lo a cosselh e lhi comtet

Gran messonga.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 101 et 110.

G. dit en secret: Et je ne demande.

Et il le tira à part et lui conta grand mensonge.

ANC. FR. Cest consel a en lui tenu.

Roman du châtelain de Coucy, v. 4854.

Encontre lor vint dire en conseil un espie.

Roman de Rou, v. 1327.

Certe j'ay grant merveille d'une caitive gent

Qui blasphement les preudomes à conseil coiement.

Le Doctrinal. Du Cange, t. II, col. 988.

CAT. Consell. ESP. Consejo. PORT. Conselho. IT. Consiglio. (chap. consell, consells, consellá, aconsellá: aconsello, aconselles, aconselle, aconsellem o aconsellam, aconselléu o aconselláu, aconsellen.)

2. Conselhamen, s. m., conseil, avis.

Baro, avetz ausit lo bon conselhamen...

Si tu crezetz Aloris ni so conselamen.

Roman de Fierabras, v. 3811 et 3826.

Barons, vous avez ouï le bon conseil...

Si tu crois Aloris et son conseil.

ANC. FR. Par le consellement Gaines le losengier,

A fait li empereres ses trés traire et carcier.

Roman de Fierabras en vers français.

Dunc ne sait reis Hunlaf d'ico conseillement.

Roman de Born, fol. 10.

IT. Consigliamento.

3. Cosselhazo, s. f., conseil.

Si vos requier cosselhazo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.

Ainsi je vous demande conseil.

4. Coselhatge, s. m., conseillat, durée des fonctions du conseiller.

Aquelz qui seran de cosselh, quan eixiran de lor coselhatge.

Cout. de Condom de 1313.

Ceux qui seront de conseil, quand ils sortiront de leur conseillat.

5. Cosseliers, Cosseilher, Conseiller, s. m., lat. consiliarius, conseiller.

No deu consentir deshonor

Negus sos fizels cosseliers.

Raimond de Miraval: D'amor son.

Aucun sien fidèle conseiller ne doit consentir déshonneur.

Dels dits cossols o conseilhers.

Tit. de 1299. DOAT, t. CXLVII, fol. 29.

Desdits consuls ou conseillers.

- Miroir.

Bels conseillers ab granz ventaillas

Aportet hom davan cascu...

Aqui s poc qui s vol acoutrar.

Roman de Flamenca, fol. 11.

On apporta devant chacun beaux miroirs avec grands vantaux... Là se put acoutrer qui veut.

- Coussin.

I sac de palha e pois una flessada e al cap I conselhier. 

Trad. de la Rég. de S. Benoît, fol. 28.

Un sac de paille et puis une couverture et au chef un coussin.

ANC. CAT. Consellier. ESP. Consejero. PORT. Conselheiro. IT. Consigliere.

6. Cosselhaire, Cosselhador, Cosseillador, s. m., lat. consiliator, conseiller.

E us es fis cosselhaire.

Aimeri de Peguilain: Destretz.

Et vous est fidèle conseiller.

Ar es desotz, per l'ensenha que porta

De l'emperi, per cosselhadors vas.

P. Vidal: Ma voluntatz.

Maintenant est dessous, par l'enseigne qu'il porte de l'empire, à cause de ses conseillers vains.

Cosseillador que fan honor aunir.

Augier: Totz temps serai.

Conseillers qui font honnir honneur.

ANC. ESP. Consejador. PORT. Conselhador. IT. Consigliatore.

7. Cosselhar, Cosseillar, v., lat. consiliare, conseiller, faire confidence.

Ieu saubra vos conseilhar, e vos me.

Pons de Capdueil: Aissi cum selh.

Je saurais vous conseiller et vous moi.

Per qu'eu cosselh a quascun que s n'esquiu.

Lanfranc Cigala: Escar.

C'est pourquoi je conseille à chacun qu'il s'en échappe.

C'aras s'acoston li savai

E l'us ab l'autre cosseilla.

B. de Ventadour: Ara non vei.

Que maintenant les méchants s'accostent et l'un conseille avec l'autre.

Proverbial. Qui sol se conselha, sol se repent.

(chap. Qui sol se aconselle, sol se arrepentix. Sol es adjetivo, sol, sols, sola, soles; lo adverbio es sol, solamen; sol estic sol si no ña dingú en mí mentres miro lo sol. Solamén, solamens : cimiento, cimientos)

Chronique des Albigeois, col 25.

Qui se conseille seul, se repent seul.

Loc. E comtet o son fills en cosselhan.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Et son fils le raconta en faisant confidence.

ANC. ESP. Consejar. PORT. Conselhar. IT. Consigliare.

8. Acosseilladament, Acosselladamens, adv., attentivement, délibérément.

Auzidas aquestas rancuras acosseilladamens.

Tit. de 1208. Arch. du roy., J., 318.

Ces plaintes ouïes attentivement.

Acosseilladament et ab pervist coratge. (pervist : pre vist, previst)

Tit. de 1265. DOAT, t. CXXX, fol. 21.

Délibérément et avec volonté prévue.

Si non o fasia acosselladamens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 120.

S'il ne le faisait délibérément.

9. Acocellaire, Acosselhador, s. m., conseiller.

Aquel malignes acocellaire es tengutz ad aquel qu'el dan o 'l tort aura suffert. Statuts de Montpellier de 1204.

Ce malin conseiller est tenu envers celui qui aura souffert le dommage ou le tort.

XII prozomes, acocelladors de la comunaleza.

(chap. Dotse prohomens, aconselladós de la comunidat.)

Statuts de Montpellier de 1205.

Douze prudhommes, conseillers de la communauté.

Om ples de sen e de saber,

De son cors; de l'emperador

Dic que era acosselhador.

V. de S. Alexis.

Homme plein de sens et de savoir de sa personne; il dit qu'il était conseiller de l'empereur.

ESP. Aconsejador. PORT. Aconselhador. 

10. Acosselhayritz, s. f., conseillère.

Rasos es acosselhayritz.

(chap. La raó es consellera, aconselladora.)

Eluc. de las propr., fol. 23.

Raison est conseillère.

11. Acossellar, Acocelhar, v., conseiller, aviser.

Acossellatz mi, Senhor,

Vos qu'avetz saber e sen.

(chap. Aconselléume, Siñó, vosté que té (vos que teniu) sabiduría y señ.)

B. de Ventadour: Acossellatz.

Conseillez-moi, Seigneur, vous qui avez savoir et sens.

Se acocelhet ab lo jovencell.

V. et Vert., fol. 73.

Se conseilla avec le jouvencel.

Part. pas. Tot savis es acossellatz.

G. Faidit: Dalfins.

Tout sage est avisé.

CAT. Aconsellar. ESP. Aconsejar. PORT. Aconselhar. 

12. Descosselhar, Desconseillar, v., non conseiller, décourager.

Part. pas. E selh qui cosselh mi querra,

No l'en vedatz,

Ni un de mi non tornera

Descosselatz.

Le comte de Poitiers: Ben vuelh que.

Et celui qui me demandera conseil, ne l'en empêchez, et aucun ne retournera de moi non conseillé.

E com los enviet per mar, marritz et consiros e desconseillatz.

V. de Bertrand de Born.

Et comment il les envoya par mer, marris et soucieux et découragés.

ANC. FR. Que ele ait merci et pitié

De cest caitif descunseillié.

Marie de France, t. 1, p. 78.

Or faut-il savoir que la pauvre femme desconseillée est devenue.

Les Quinzes Joyes de mariage, p. 185.

ANC. ESP. Desconsejar. IT. Sconsigliare.

13. Desaconselhar, Desacosseillar, v., non conseiller, décourager.

Part. pas.

Don anc nulhs homs jorn no s parti marritz

Ni ses cosselh ni dezacosselhatz.

Giraud de Calanson: Bel senher.

De qui jamais nul homme ne se sépara triste ni sans conseil ni découragé.

Cant es engoyssada,

Marrida, desaconselhada.

Passio de Maria.

Quand elle est souffrante, triste, découragée.

Substantiv. Pero conosc qu'es dans e dezonors,

Qui non acora 'ls desacosseillatz.

Arnaud de Mareuil (N. E. Marueil): Aissi cum selh.

Pour cela je connais que c'est dommage et déshonneur, qui n'encourage les découragés.

14. Reyrecosselh, s. m., arrière-conseil, arrière-pensée.

Avez trobat reyre cosselh.

B. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Vous avez trouvé arrière-conseil.

15. Concili, s. m., lat, consilium, assemblée.

A concili son apellat

On eron tug li renegat.

(N. E. Más o menos como una asamblea o junta de la Ascuma.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Ils sont appelés à une assemblée où étaient tous les renégats.

ANC. FR. De biestes i ot grant concille.

Roman du Renart, t. IV, p. 127.

- Concile, assemblée ecclésiastique.

Mots concilis foro tengutz per la crestiandat.

Concili general o universal.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 39 et 49.

(N. E. Véase el poema de Ramón Lull, consili, pre Concilio de Viena )

Plusieurs conciles furent tenus par la chrétienté.

Concile général ou universel.

CAT. Concili. ESP. PORT. IT. Concilio. (chap. consili, com escribíe lo meu tocayo Lull, pl. consilis.)

16. Consol, Cossol, s. m., lat. consul, consul.

Parlon ab Sevi, consol de la ciptat.

V. de S. Honorat.

Ils parlent avec Sevi, consul de la cité.

Fet sagramen al major et als cossols de l'an presen.

Titre de Périgueux de 1386.

Il fit serment au maire et aux consuls de l'année présente.

Pels quals cossols la dicha universitat se regisca.

Charte de Gréalou, p. 66.

Par lesquels consuls ladite communauté se gouverne.

ANC. CAT. Consol. ESP. (cónsul) PORT. Consul. IT. Consolo.

17. Consolat, Cossolat, s. m., lat. consulatus, consulat.

Clavari del consolat de Nemze.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.

Trésorier du consulat de Nîmes.

Non cuia estar en patz

Contra 'l cossolat d'Avignon.

Gui de Cavaillon: Seigneiras.

Il ne pense pas être en paix contre le consulat d'Avignon.

CAT. Consulat. ESP. PORT. Consulado. IT. Consolato.

18. Concossol, s. m., co-consul.

G. Sezana concossol nostre per infirmitat detengut.

Cartulaire de Montpellier, fol. 126.

G. Sezane notre co-consul détenu par infirmité.

19. Proconsul, s. m., lat. proconsul, proconsul.

Aquels jutges qu'es ordinaris si cum es proconsuls.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10.

Ce juge qui est ordinaire ainsi comme est le proconsul.

CAT. ESP. (chap. procónsul) PORT. Proconsul. IT. Proconsolo.

20. Consiliatiu, adj., conciliant.

Et be consiliativa.

Eluc. de las propr., fol. 67.

Et bien conciliante.

CAT. Consiliatiu. ESP. Conciliativo.

21. Reconsiliatio, s. f., lat. reconciliatio, réconciliation.

Moria es mont de misericordia e reconsiliatio. 

Eluc. de las propr., fol. 160.

Le Moria est une montagne de miséricorde et réconciliation.

CAT. Reconciliació. ESP. Reconciliación. PORT. Reconciliação. 

IT. Riconciliazione. (chap. Reconsiliassió, reconsiliassions.)

22. Reconsiliatiu, adj., qui réconcilie.

De contrarias e diversas afectios unitiva et reconciliativa.

Eluc. de las. propr., fol. 282.

Unitive et réconciliative de contraires et diverses affections.

23. Reconciliar, v., lat. reconciliare, réconcilier.

S'arma reconciliar

A Dieu, quan n'es departida...

Per nos deslieurar de peccat

Et a se reconciliar.

Brev. d'amor, fol. 136 et 83.

Réconcilier son âme à Dieu, quand elle en est séparée...

Pour nous délivrer de péché et nous réconcilier à lui.

Part. pas. Fo confederat Jacob e renconsiliat ab Laban.

Eluc. de las propr., fol. 159.

Jacob fut confédéré et réconcilié avec Laban.

CAT. ESP. PORT. Reconciliar. IT. Riconciliare. (chap. reconsiliá, reconsiliás: yo me reconsilio, reconsilies, reconsilie, reconsiliem o reconsiliam, reconsiliéu o reconsiliáu, reconsilien. Reconsiliat, reconsiliats, reconsiliada, reconsiliades.

24. Senatconsult, Senatusconsult, s. m., lat. senatusconsultum, sénatus-consulte.

Al velleian senat consult.

Tit. de 1262. Doat, t. CXXXIII, fol. 33.

Au sénatus-consulte velleien.

Renuncian al velleian senatus consult.

Tit. de 1244. Doat, t. CXXXIV, fol. 68.

Ils renoncent au sénatus-consulte velleien.

Considerar, v., lat. considerare, considérer.

Car y a ben a considerar... Que vos consideratz doas causas.

L'Arbre de Batalhas, fol. 112.

Car il y a bien à considérer... Que vous considérez deux choses.

La profonditat considera.

(chap. literal: La profundidat, fondaria, considere.)

Trad. d'Albucasis, fol. 42.

Considère la profondeur.

Part. prés. Considerant que tals mercenaris si paguan manudierament.

Statuts de Provence, BOMY, p. 213.

(chap. Considerán que tals mersenaris se paguen a ma, manualmén.)

Considérant que tels mercenaires se paient manuellement.

Part. pas. Vist so dessus e ben considerat.

Chronique des Albigeois, col. 29.

Vu ce qui est dessus et bien considéré.

Conj. comp. Considerat que Bosicaut non era de grant linatge.

Test. du vic. de Turenne, 1399. Justel, p. 135.

Vu que Boucicaut n'était pas de grand lignage.

CAT. ESP. PORT. Considerar. IT. Considerare. (chap. considerá: considero, consideres, considere, considerem o consideram, consideréu o consideráu, consideren.)

2. Consideracio, s. f., lat. consideratio, considération, contemplation.

Pausa la tua entencio e la tua consideracio tos temps en aysso.

Trad. d'Albucasis, fol. 42.

Place la tienne intention et la tienne considération toujours en ceci.

A consideracio de la divinal equitat.

Eluc. de las propr., fol. 9.

A la contemplation de la divine équité.

CAT. Consideració. ESP. Consideración. PORT. Consideração. 

IT. Considerazione.

3. Consideransa, s. f., considération.

Ab alcuna consideransa.

(chap. En alguna considerassió.)

Regla de S. Benezeg, fol. 50.

Avec quelque considération.

IT. Consideranza.

4. Cossirar, v., lat. considerare, considérer, rêver, imaginer.

Quan be m cossir los bes e 'ls mals qu'ieu ai.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Quand je considère bien les biens et les maux que j'ai.

Qui coscira lo trauc del piment.

Brev. d'amor, fol. 234.

Qui considère le trou du piment.

Dona, nulhs hom no pot dire

Lo fin cor ni 'l bon talen

Qu'ieu ai quan de vos cossire.

B. de Ventadour: Amors.

Dame, nul homme ne peut dire le pur désir ni la bonne volonté que j'ai quand je rêve de vous.

Negus no s cossir

Qu'el castel on se fai servir

Ja sia per me descubert.

Arnaud de Mareuil (Marueil): A guisa de fin.

Que personne ne s'imagine que le château où elle se fait servir soit jamais déclaré par moi.

Part. prés. Pessius d'amor e cossirans.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Pensif d'amour et rêvant.

ANC. CAT. Consirar.

5. Cossiradament, adv., avec réflexion.

Qui no parla cossiradament.

Trad. de Bède, fol. 34.

Qui ne parle avec réflexion.

6. Consir, Cossire, s. m., chagrin, rêverie, pensée, souci.

Mas dat m'avetz cossire

Tal don planc e sospire.

Guillaume de Beziers: Erransa.

Mais vous m'avez donné chagrin tel dont je gémis et soupire.

Lo dous cossire

Que m don amors soven.

G. de Cabestaing: Lo dous.

La douce rêverie qu'amour me donne souvent.

Quar de ren al non son miei dous cossire.

Pons de Capdueil: Tant m'a donat.

Car mes douces pensées ne sont de rien autre.

Per adolzar mon consir.

H. Brunet: Era m nafron.

Pour adoucir mon souci.

IT. Consiro.

7. Consirier, Cossirier, s. m., souci, pensée.

Sapchatz lo meillers messatgiers

Qu'ai de lieis es mos cossiriers

Que m recorda sos belhs semblans.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Sachez que le meilleur messager que j'ai d'elle c'est ma pensée qui me rappelle ses belles manières.

Car mas e vis es totz lor consiriers

T. de Rambaud et d'Adhemar: Senher.

Car mains et visage est tout leur souci.

5. Consiranza, s. f., inquiétude, souci.

Non deu esser trop ples de consiransa ni trop sospechos.

Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Il ne doit pas être trop plein d'inquiétude ni trop soupçonneux.

9. Cossiraire, s. m., rêveur.

Chantaire,

Cossiraire, mal parlaire.

G. de Berguedan: Un trichaire.

Chanteur, rêveur, mal parleur.

10. Consiros, Cossiros, adj., rêveur, pensif, chagrin.

Per que n'am mais un paubre qu'es joios

C'un ric ses joi qu'es tot l'an consiros.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

C'est pourquoi j'en aime plus un pauvre qui est joyeux qu'un riche sans joie qui est chagrin toute l'année.

De nulha re, quan vos vi, mas de vos

Ai ieu estat, domna, tan cossiros.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh.

Depuis que je vous vis, dame, je n'ai été aussi rêveur d'aucune chose que de vous.

ANC. CAT. Consiros. IT. Consiroso.

Le Dictionnaire italien d'Alberti donne le substantif consiro et l'adjectif consiroso, comme des mots anciens, venus de la langue provençale.


Constipatiu, adj., du lat. constipatio, qui constipe.

Del ventre constipatius.

(chap. Del ventre repetadó, estreñidó; en rumano se diu constipat, etc; 

v. estreñí, estreñís, repetá; yo me estreñixco o estreñixgo, estreñixes, estreñix, estreñim, estreñiu, estreñixen; estreñit, estreñits, estreñida, estreñides; contrari: escagarsá, escagarsat, escagarsada. Si estáu estreñits, minjéu mermelada de pruna, prunes, y bebéu bastán líquit. Una servesa de blat no tos anirá mal, perque lo llevat mou los budells.)

Eluc. de las propr., fol. 75.

Constipatif du ventre.


Contar, comtar, v., conter, raconter.

Lainz contava del temporal cum es. Poëme sur Boèce.

Là dedans il racontait du temporel comme il est.

Ieu am si qu'om no pot contar

Tan be cum ieu am ni pensar.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor.

J'aime tant qu'on ne peut raconter, ni penser aussi bien que j'aime.

ANC. FR. Si li a en requoy contet

Comment il aime une pucelle.

Roman du châtelain de Coucy, v. 2942.

A lur seignur l'unt tost cunted.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 688.

CAT. ESP. PORT. Contar. IT. Contare.

2. Conte, Comte, s. m., conte.

E autres comtes espandutz

P. Vidal: Abril issic.

Et autres contes répandus.

Cant auran un conte auzit.

Un troubadour anonyme: De paraulas.

Quand ils auront ouï un conte.

ANC. CAT. Compte. ESP. Cuento. PORT. IT. Conto.

(chap. Cuento, cuentos; conec alguns contacuentos.)

3. Contamen, s. m., récit, narration.

Seria loncx contamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Ce serait long récit.

ANC. CAT. Contamen. IT. Contamento.

4. Comtaire, s. m., conteur.

Cantaire fo meravilhos

E comtaire azautz e rics.

P. Vidal: Abril issic.

Fut merveilleux chanteur et conteur agréable et distingué.

CAT. ESP. PORT. Contador. IT. Contantore. (chap. contadó, contadós, contadora, contadores)

5. Acomtar, v., raconter.

E no m'en seria hui tan perforsatz

Que vos agues... tot acomtat

Los bes que son en lui ni las beutatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53.

Et ne m'en serais aujourd'hui tant efforcé que je vous eusse... entièrement raconté les biens ni les beautés qui sont eu lui.

ANC. FR. Ne vos veil totes aconter

Lor jornées ne qu'il devindrent.

Roman du Renart, t. III, p. 379.

Ne sai que j'alasse acontant.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 29.

6. Recomtar, Racomtar, v., raconter.

Dels cals seria lonc a recomtar.

Trad. de Bède, fol. 41.

Desquels il serait long à raconter.

S. Johans evangelista recomta una vision. V. et Vert., fol. 6.

S. Jean évangéliste raconte une vision.

Entro aisi ai racomtat

Dels auzels com sion adobat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jusqu'ici j'ai raconté des oiseaux comme ils soient arrangés.

ANC. FR. Que puissent estre recuntet.

Anc. trad. des Ps. ms. n° 1, ps. 39.

IT. Raccontare.

7. Recomtansa, s. f., récit.

Segon l'avandicha recomtanza.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 132.

Suivant l'avant dit récit.

8. Recomtamen, s. m., récit, narration.

Adordenar lo recomtamen de las causas.

Trad. du Nouv. Test. S. Luc, ch. I.

Coordonner le récit des choses.

9. Recomtable, adj., exprimable, racontable.

Am non recomtables gemimens.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Avec des gémissements non exprimables.