champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 10 de julio de 2026
Tabernacle, Tabor, Tanbor, Tamborin, Taborejar, Taboreiar, Tabust, Tabustol, Talabust, Tabustire, Tabustar
miércoles, 20 de septiembre de 2023
aginollá, aginollás
Ageinouia, Agenouia, Aginoulha (l.), Agenuia, Ajuniha (rh.), Ajouniha,
Ajoulina, Ajulina (m.), Aginoula, Ajanoulha (a.), Agenulha (bord.),
Adenoulha, Janoulha (lim.), Ajulha, Ajunla (g.),
(rom. agenolhar, aginolhar, adenolhar, ajonolhar, ajenulhar, cat. agenollar
(cas. arrodillar; chap. aginollá),
b. lat. adgeniculari, aggeniculare, genuclare). v. a. Mettre à genoux.
Ageinouia 'n vise, couder un sarment, en le plantant.
S' ageinouia, v. r. S' agenouiller. (cas. arrodillarse; chap. aginollás)
La Vierge s' ageinouio, se janolho (lim.), la Vierge s' agenouille;
ageinouio-te, agenouille-toi (chap. aginóllat); se fau ageinouia à si pèd,
il faut s' agenouiller devant lui. (chap. un se té que aginollá debán de ell,
per ejemple, lo rey.)
Paris - que plòu quand s' ageinouio.
A. Dumas.
Ageinouia, aginoulhat (l.), aginoulhado,
(chap. aginollat, aginollada) part. et adj. Agenouillé, agenouillée.
Travaia d' ageinouia, travailler à genoux.
(chap. treballá o traballá de ginolls, a ginollóns.)
L' ase e lou biòu ageinouia lipavon
Si blanc penoun.
J. Canonge.
La légende de plusieurs madones miraculeuses, telles que Notre-Dame de Vaquières,
Notre-Dame de Prime-Combe, Notre-Dame de Romigier, rapporte que ces statues furent
trouvées enfouies dans la terre par des boeufs qui s' agenouillèrent sur le gazon.
R. à, geinoui.
(chap. Yo me aginollo, aginolles, aginolle, mos aginollem o aginollam,
aginolléu o aginolláu, aginollen.)
Ageinouiadou, Aginoulhadou (l.), Adenoulhadou (lim.), Ajunladè (g.),
Ayungladè (b.), s. m.
Agenouilloir, prie-dieu, v. prègo-dieu. R. ageinouia.
(chap. aginolladó, reclinadó pera resá)
Ageinouiaire, v. ageinouiadou.
Ageinouiamen, Aginoulhamen (l.),
(rom. aginolhamen, cat. agenollament, it. aginocchiamento),
(chap. aginollamén, genuflexió) s. m. Génuflexion
(cas. genuflexión, flexión de rodilla). R. ageinouia.
Ageinouioun (D'), D' Aginouious, D' Aginoulhous (l.), Adenoulhous (lim.), D' Ajoulinoun (m.),
(rom. agenolhos, cat. à genolloses), loc. adv.
A genoux, à deux genoux. (chap. a ginollóns cullía codoñs dels codoñés de La Codoñera.
Collóns quín codoñat dels codoñs de la finca de Tomás Bosque y los de la parada de José Miguel Gracia Zapater.)
D' ageinouioun à ti pèd blanc.
L. Roumieux.
D' ageinouioun coumo un pregaire. (chap. resadó)
A. Crousillat.
R. ageinouia.
Agèl, v. agèu.
Vore safraña
sábado, 8 de mayo de 2021
Capitol LX. Com adam ab tots los pares partiren del lims...
Capitol LX. Com adam ab tots los pares partiren del lims: e vingueren a fer reuerencia a la mare de deu: per la qual foren rebuts ab gran amor.
Volent partir dix misericordia al visrey.
senyor vos sou açi lochtinent general de la magestat real de nostre
senyor deu sia de vostra merce manar ordenar aquesta gent: perque
vagen concertats e be en orde. ¶ E lo visrey respos: dient. Senyora
misericordia lorde que a mi par se deu tenir en aquesta anada es
aquest. Que vos e pietat vostra germana porteu lo venerable Adam en
mig de vosaltres: e la senyora fe vaiga
primera e sia guia de tots: car a ella deuen dir los homens. ¶ Per
tuas semitas duc
nos
quo tendimus ad lucem quam inhabitas. Volent dir. Senyora fe portau
nos
(duc
nos: dus mos; duch, aqua + ducto : acueducto, ducere, il Duche,
conductor, etc...; dur, portar)
per les vies stretes (estretes) e difficils (semitas
: sendes, semita: senda)
segurs e ferms: perque pugam peruenir alla hon desijam anar: ço es a
veure la claredat diuina hon vos stau e habitau (esteu,
estau, habiteu).
E al costat de Adam ira la sua virtuosa muller Eua: e portarlan
(la
portarán, la han de portá)
del braç amor e sperança. Car qui molt ama molt spera (ame,
espere, ama, espera).
E com les dones sien singularment amables per natura (Mónica
Oltra incluída o inclosa):
amor les ha de vnir ab nostre senyor deu: e sentint les dites dones
dins si la gran efficacia de amor quant los fa sentir e asaborir les
consolacions diuines: dira cascuna delles. ¶ Miror cur totus homo
non resoluitur per amorem domini sui. Volent dir. Gran admiracio
tinch com los homens no regalen tots per amor del seu senyor: qui
tant carament los ama. ¶ E apres de Adam y de Eua ira (jra) lo seu
santissim
fill Abel
acompanyat de puritat e de deuocio. E tots los altres seguiran
aquestos: e cascu ira acompanyat de dos donzelles de aquelles que
viuint en lo mon hauran amat e seguit. E hoyt
aço
misericordia dix. O senyor Miquel vos haueu ben ordenat sia fet axi
com manau. E prenint les dos germanes Adam començaren son cami. E lo
visrey
cuyta
primer per esser ab la senyora en la recepcio de aquesta gent: e
entrant per la cambra dix a sa altesa. Senyora excellent ja son molt
prop aquells qui ab infinit goig venen a fer reuerencia a vostra
senyoria. E sa merce alegrant se molt leuas de peus: e dix que volia
exir
fins a la porta de la cambra per rebre Adam e ferli honor de pare. e
prenint la lo visrey del braç ab multissima reuerencia vingue sa
senyoria a la dita porta. E essent aqui junct Adam vehent aquella
excellentissima cara de la filla sua. ¶ Reuixit spuns eius et dixit.
Maria virgo virginum redemptionis hostium porta salutis integra lapso
ceruicem releua. Car reuiuit lo seu sperit de vna tal vista dix. O
senyora Maria filla mia: vos sou verge sobre totes les vergens porta
de nostra redempcio per vos nos es donada entrega
salut: sia de vostra merce senyora releuar lo miserable caygut en
tanta dolor e miseria. E dit aço prostrat en terra ab grandissima
deuocio adora lo seu creador tancat dins aquella lanterna virginal
del ventre sagrat de la sua filla: e dix. ¶ Adorandus admirandus et
glorificandus es semper dominus meus et deus meus propter magnam
misericordiam tuam: Volent dir. O senyor meu digne sou de tota
adoracio: admirable sou redemptor meu gloria sia dada a la clemencia
vostra eternalment senyor y deu meu per la gran y habundosa
misericordia a mi feta e a la generacio mia que de infern haueu
restaurada ab la vostra sancta venguda. O senyor que tostemps he agut
ferma sperança en la pietat vostra quem haureu merce: encara quem
sia vist condempnat a mort perpetual e ja posat en tenebros carcer:
nunqua he desconfiat de la clemencia e misericordia vostra. e perço
dix lo meu fill Job en persona mia. ¶ Etiam si occiderit me in ipso
sperabo. Car si vostra majestat me hagues mort de deu milia morts:
james per axo la sperança mia no fora perduda: ans sperara hauer de
la clemencia vostra perfeta resurrectio
e deliurament de la mia culpa e gran errada: car la magnificencia
vostra no ha terme ne fi. ¶ E acabades estes paraules sentint en si
vna singular dolçor e alegria de la presencia del senyor dreças per
besar la ma a la senyora: e sa merce no lay
volgue donar: perque li era pare: ans lo feu leuar e abraçal ab
molta amor: e prenint lo per la ma tornas a seure en la cadira: e dix
a sanct Miquel que fes portar vna cadira per a Adam lo qual volia
sigues al seu costat: e axi fon fet E seyta
la senyora acostas la venerable mare Eua per fer reuerencia a sa
altesa: la qual vehentla
se leua de peus (depeus)
rebentla ab molta amor e honor com a mare molt cara. E la dita mare
Eua prostrada en terra adora lo seu redemptor: e dix. ¶ Ecce qui
elongant se a te peribunt. Volent dir. O senyor y be es cosa certa:
que tots los que se aparten de vos perexen: e los que se acosten a la
clemencia vostra de mort tornen a vida. ¶ O maledicta
sit insipientia
mea que me a te elongauit. O senyor e maleit
sia lo
meu poch saber
que axim
ha lunyat de vos vida mia per tant lonch temps: e no solament a mi
ans a tots mos fills per la errada mia. E ara senyor per la
magnificencia e clemencia vostra podem dir ab gran alegria ells e yo.
¶ Eramus enim longe: facti sumus prope in sanguine domini xpi
(x
+ pe en virgulilla + i).
Car erem senyor tots molt luny de vos per la iniquitat mia: ara
redemptor meu som retornats molt prop de vos senyor e deu meu per la
humanitat que presa haueu delliberant escampar la vostra preciosa
sanch per la salut mia. ¶ Quin tirament de amor tant transcendent
senyor es aquest. Quines gracies senyor pore yo retre a vostra
magestat de tanta misericordia: Noy
ha
en mi res sufficient que offerir vos puga: tota so vostra senyor e a
vos me do de cor e de anima: preniu me senyor puix per sola clemencia
vos sou donat a mi. ¶ Te ergo inuoco te adoro in animam meam. Car a
vos senyor inuoque
a vos adore
dins la anima mia. E dit aço dreças aquella sanctissima mare Eua ab
feruor de amor prenint les mans de la senyora ab tot que sa senyoria
nou volgues permetre besaua aquelles: dient. O senyora leixau
me besar aquestes mans vostres per qui tant de be he aconseguit. ¶
Quia nullum solatium
habeo nisi te domina mea. Car no he altre solaç
ni deport: sino tocar e mirar e contemplar a vos senyora mia mare del
meu redemptor. E leuantla sa senyoria ab vna singular familiaritat e
amor abraçantla e besantla dix li. Be siau venguda mare mia e de
tota humana natura. Veus açi lo senyor que tant haueu desijat e
cridat adelitau vos en ell: car aquest es remey de vostres dolors:
terme e fi de vostre repos. ¶ E hoint Eua besaua aquell de sa
senyoria ab goig no recomptable: dient. O senyora y quin tabernacle
es aquest tant glorios en lo qual es tancat y clos lo qui no pot
esser compres: la magestat infinida habita en estreta sala. ¶ O
senyora y ab quanta raho puch dir. ¶ Benedictus sit mundissimus
conceptus tuus: quia per ipsum liberata sum de manibus querentium me.
Car obligada so eternalment a lohar e beneir lo purissim concebiment
vostre: per lo qual so misericordiosissimament
(tócat los collóns y balla!)
deliurada de les mans iniques qui volien la mia anima. E dient aco
tornaua abracar
e besar aquell excellent ventre. E la senyora loy comportaua ab molt
plaer adelitant se en la deuocio feruentissima sua. e a
cap de vna gran peça
(al
cap de mol rato)
que la sancta mare eua
fon stada axi agenollada alegrant se en lo seu redemptor e senyor: la
senyora reyna li mana que sigues
(de
seure;
assentás, que se assentare; segués o seguès, com tos dono la gana
ficá la tilde; le mandó que se sentase o sentara; en coxins; en,
sobre cojines)
molt prop de sa merce en
coxins.
La qual hobeint sa senyoria ab molta reuerencia sigue
(se va assentá; se sentó; “es va seure”) alla hon li era manat:
no partint james los vlls ni la pensa de aquell sagrat ventre: dient
tostemps dins si mateixa. ¶ Ego autem gaudebo et exultabo in deo
ihesu
meo. Volent dir. Yom
(yo
me, yo´m)
alegrare (gaudebo:
gaudir)
de singular goig en
lo meu senyor jesus redemptor: e saluador meu. e apres tota la gent
axi en orde com eren venguts anaren a besar la ma a la senyora
adorant lo seu sanct prenyat: dient a sa senyoria cascu de ells. ¶
Intercede pro nobis salutifera mater dei que angelorum et hominum
salutem concepisti. Volent dir. O serenissima senyora siau
intercessora nostra vos qui tant potent vos trobau: car sou feta mare
de deu: e haueu concebut aquell qui es salut e gloria dels angels e
dels homens. Vos senyora sola sou constituyda mare e gouernadora e
aduocada nostra: a vostra clemencia tots reclamam. e feta reuerencia
per tots a sa senyoria ab gran alegria se prengueren a dancar
e ballar ensemps ab les donzelles de la senyora: les quals ab molt
plaer e singular amor se acompanyaren ab los fills de Adam: vehent
que la sua senyora los ha tan be rebuts. e que en la sua cort ja no
si parla sino de les grans fauors e amors de deu ab natura humana. e
que de aço los dits homens stan tan gloriosos e alegres que es molta
raho que totes les virtuts los ajuden a festejar aquesta gracia tan
singular, e ab aquesta alegria e goig inrecomptable passaren tot
aquell dia, e hauent se a partir de aqui Adam fica lo genoll en terra
per despedirse de la senyora: e dix mirant lo ventre de la senyora
contemplant la gran majestat que dins era. ¶ Tu esto nostrum
gaudium: qui es futurum premium:
sit nostra in te gloria per cuncta semper secula. Volent dir. Vos
senyor sereu daçiauant lo goig meu y dels meus fills: car vos sou lo
esdeuenidor premi
e loguer
nostre: en vos senyor sera la gloria e alegria nostra eternalment. e
besada la ma a la senyora parti de aqui: e venint la mare eua per
despedirse besant la ma a sa merçe dix. O senyora molt excellent que
ara poden recorrer los meus fills a vostra senyoria ab gran
confiança: dient vos en ses necessitats e angusties. ¶ Exules filij
eue
ad te suspiramus Car podeu los recaptar gracia e gloria: e axi per
orde tots besaren la ma a la senyora e tornaren als lims.
jueves, 7 de enero de 2021
Lo Camí, XVII.
XVII.
Daniel, lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro; la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de definissió sexual.
Aixó no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.
Al entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la Virgen. Anem a vore - va repetí.
Li va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:
Paass-too-raa Dii-vii-naaa
Seee-guiit yooo vuu-uull...
Cuan ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va ficá un gesto raro de dessolasió y va di:
- ¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas". Aixina:
"Paaas-too-raa Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees teuues huee-lles en poos".
Tornémi - va di.
Va
pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la
atensió de tots.
Los muros del templo van ressoná en les agudes
veus infantils.
Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco
que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.
- Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?
Roc,
lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que
ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap
cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben
home té que definís desde lo naiximén.
Los primés de la
escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de
superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa
admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de
dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo
Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en
transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples".
Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre
sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo
ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere
nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta
va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro
suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que
un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría
pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus
dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro
Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un
desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne
eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als
sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de
aquí al día de la Virgen.
Van sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo les plegaries a la Virgen:
Paaas-too-ra Di-vii-naaa
seee-guiit- yoo vuu-ll
peeer les va-alls y o-te-rooos
lees teuues hue-lles en pooos.
Daniel, lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los chics descartats, capitanejats per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a chillá de una manera repetitiva y enfadosa:
- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!
De res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot. Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol, li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an aquella borrasca.
Aquella
nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al
cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo
excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben
pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de
tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de
Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la
seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que
ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro
abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo
ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a
la seua veu.
La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la
vareta y lo cántic va escomensá:
Paaas-too-ra Di-vii-naaa
Seee-guit yoo vuu-ull...
La Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la vareta al Mussol, y li va di, molesta:
- Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una clatellada.
Habíe sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi. Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu estribillo:
- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!
Daniel, lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo, perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures". Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día, Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca, escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No. La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu. No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo "Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures". No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal, voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama. Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol, li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren dell ni lo motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol, va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la cuenta.
- Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que seguí sempre lo nostre camí, sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo camí que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -. Lo camí del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá.
Va
descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que
descansá.
Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda,
inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va
prosseguí dién coses del camí
de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a
vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per
ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera
Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes
felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca,
que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats.
"Algúns
- va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los
teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá -
no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes
apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al
camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue
humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí
en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los
ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un
día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no
siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de
escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del
armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán
dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí
la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va
empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina".
Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen
controlades per la batuta de la Pesteta:
Paaas-too-raa Di-vii-naaa
seee-guit yoo vuu-ull
peeer les vaa-lls y o-te-rooos
lees teeues hue-llees en pooos.
La teuua grey des-va-lii-daa
gee-meg-aan tee im-plo-ree,
ees-cool-taa, Sii-ñoo-raa,
lo
seu ar-dén claa-moor....
Cuan
va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá
en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la
burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos
envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero
Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo
guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de
la iglesia la gen parlabe del sermó de don José.
Un poc
apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va
sonriure ella.
- Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.
Los deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que no li va agradá al Mussol.
- ¿Qué te ha paregut? - va di ella.
- Enchisadó; tot enchisadó - va di ell.
Y
entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ
pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se
donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se
díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha
vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la
Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú
apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe
entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo
Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día,
encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los
muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues
melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li
haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera
desesperás
y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe
amenassadoramen al seu interió.
Per la tarde va baixá a la
romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben.
Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat
de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen;
a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu
metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van
contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels
primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la
cucaña y díe:
- Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.
Y sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a Roc, lo Moñigo.
- Vach a pujá yo - va di.
Roc lo va picá:
- A que no ñan collóns.
Germán, lo Tiñós, li va di en precaussió:
- No u faigues. Te pots matá.
Lo
va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove
enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va
saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel,
lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de
orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe
-. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú
sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán,
encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe
caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe,
y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen
del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig
y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján.
Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell
continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de
deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven.
Pero no teníe temó.
Li agradabe está mes prop del sel, podé
tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames.
Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.
- ¡Daniel, fill!
Ere
sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y
Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de
rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y
lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don
José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y
tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la
seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per
una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord
a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se
tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al
tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes
com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi
tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano".
Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos
apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica",
"Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia
mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes.
¡Li faltabe tan poc!
A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica;
chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya
estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se
atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá
la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un
aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una
desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del
trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les
cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que
se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn
viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor
escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la
galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home
enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién:
"Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures"
anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y
renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va
vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les
cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes
incontenibles...
Después, de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".
Lo Camí, XI. Roc, lo Moñigo, Quino, lo Manco
XI.
Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.
- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.
Quino, lo Manco, se sulfurabe.
- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.
La
Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la
seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a
intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua
determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo
campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un
home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo
ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo
Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u
ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no
pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en
la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts.
Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les
Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco,
lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren dolens y
ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va
naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una
flo.
Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.
Quino,
lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está
dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero
Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de
primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje
blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que
ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al
dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino,
lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.
La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.
- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?
La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.
Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez.
Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.
- Ere...- va corregí lo juez.
Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.
Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.
Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.
- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.
- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.
Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.
Lo
prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li
abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera
alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no
aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá
al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé
als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble
van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a
pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va
portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit
sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als
brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte
melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la
desgrassia, va fé este comentari:
- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.
Se
referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino,
lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un
cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat
no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li
habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe
dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá
a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de
peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los
donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya
entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe
les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía.
Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée
en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná
a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en
tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá
y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo,
Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al
bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá
en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de
cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al
llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record,
y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la
emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos,
Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes,
se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits
als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre
may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de
la seua vora, sense doná cap raó.
Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.
- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.
La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:
- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya, ¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla
- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.
Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:
- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?
Quino adelantabe lo bras, sonrién:
- Al contrari - díe.
Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.
La
Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino
li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la
yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de
la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá
tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula.
Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no
dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en
los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén
exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá
que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos
Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell
dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol,
va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della
se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la
Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de
festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la
mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen
trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la
careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe
sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe
quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense
esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap
a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe
pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y
la assentabe a la taula.
- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?
La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.
- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?
Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:
- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?
La chiqueta sonreíe: - Lo pare.
- ¿Y quí te fa lo minjá?
- Lo pare.
- ¿Y quí te pentine les trenes?
- Lo pare.
- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?
- Dingú.
Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:
- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.
La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.
- Mussol, ¿Aón anirás avui?
- Al dimoni. ¿Vols vindre?
- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.
Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.
Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.
- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.
Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.
- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.
- Dísme aón está - va di ell.
- Vine en mí y tel enseño - va di ella.
Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.
- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.
Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.
- Me agrade mirát - va di.
- No me miros, ¿sens?
Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.
- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.
Entonses ella va acachá los ulls.
- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?
Daniel,
lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un
extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que
enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang
continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va
dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.
- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.
Uca-uca va insinuá débilmen:
- Es mes gran que tú; te porte deu añs.
Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.






