Mostrando las entradas para la consulta canasta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta canasta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 2. De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.

Capítul II.

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.


¡Benaventurats los mansos de temperamén, perque de ells es lo pessebre an este món y al atre, lo sel dels que se moren sense chupá la sal del siñó mossen! Beneíts, bonachons, passifics y alegres sense sabé lo que es bondat, dicha, y alegría; sense amor ni odio de res; la fullarasca, burrufalla, ballarofa, barallofa, pallús del trate sivil, que no sé cóm los fa falta datre alimén que ells mateixos.

A los pocs díes va aná a visitál un ric del poble, que se díe Juan del Alt, y per mal nom y mote, Sisenando; éste li va di que veníe a demanali consell de lo que faríe en sa filla Tereseta, una mossa de denou añs de edat, que habén anat a vore l’añ passat a una tía monja a les descalses de Huesca y passat sing o sis mesos al convén pera adependre algunes moneríes de la agulla, va aná a buscala y ne va tindre un fart pera portala a casa, perque va di que volíe sé monja.

- Yo, va afegí lo bon home, la había pensat casá en un fill de Pero Pérez de Tardienta, mol compinche meu, y en qui desde fáe mols añs tenía mich consertat este casamén.

- Está be, va di Pedro Saputo; pero vosté ¿qué es lo que vol?, ¿que li traga la vocassió del claustro o que la convensixca de que se caso en lo Pero Pérez?

- Yo, va contestá lo del alt, voldría les dos coses, pero si no pot sé, me contentaré en una. Com la mes gran la ting ya casada, voldría fé an esta hereua, ya que Deu sol me ha donat sagales, y portám lo gendre a casa.

- Nessessito, pos, va di Pedro Saputo, que me permitixque visitala en alguna frecuensia y parlali a soles y en alguna libertat. 

- ¿Aixó?, va contestá lo buit de alma: encara que vullgáu vindre dos o tres vegades al día, y estatos desde que se fa cla lo sel hasta que se apague la radera llum de casa per la nit. Ya u ting parlat en la meua dona, y així u entenem los dos.

- Pos anéu en pas, siñó Juan, va di Pedro Saputo, que demá en pretexto de tornatos la visita, faré la primera a la vostra filla. 

Y miréu que la intensió no la sábigue ella ni dingú.

- Pos entesos, va contestá Sisenando; y sen va aná mol contén.

Ere la casa del siñó Juan alt o del alt de les que may frecuentáe Pedro Saputo, perque no li agradáe tratá en tontos, y u ere Sisenando mes que los draps, y no mol espabilada la seua dona, a qui tamé habíen batejat en lo apodo de la Pintiparada.

Teníen un arca de algún pes a les seues tripes, y se habíen tornat encara mes badocs de lo que van naixe, y la filla se va criá absoluta per la vanidat que li habíen infundit y la poca autoridat dels pares. Nessia com ells no u ere, y de la seua persona, ben feta, encara que no hermosa; pero teníe uns ulls que lay suplíen tot, negres, vius y pensadós; la veu mol dolsa, la seua conversa sucosa, y lo seu trate afissionat y amable, si no caíe en les impertinensies de la seua mala educassió; rara vegada les fée aná, sol en persones de molta franquesa, com eren los parens y algunes amigues.

La va corregí mol de estos defectes Pedro Saputo; pero encara li va quedá un ressabio del que no va sé possible curala del tot, ni es fássil curá de ell a ningú si no són persones de mol talento, de molta reflexió y capassos de una filossofía que se enseñe poc y se practique encara menos al món. Se reduíe lo ressabio que li va quedá, a que perque no se diguere que fée algo per avís de atres, o que la opinió de atres ere mes fundada que la seua, volén sempre quedá per damún, no admitíe advertensia ni consell, ni en les coses de menos importansia, com són ficás una flo mes o menos a la guirnalda, una sinta al traje, una agulla de cap; o enmendá o revocá una disposissió no ben ensertada al gobern de la casa; fé primé o después, o fe o no fe una cosa fore la que fore; només fée falta que se li donare un consell pera fe lo contrari. U sentíe Pedro Saputo, y lay va di oportunamen moltes vegades, dixanla al final y dissimulán esta miseria que admitix en moltes atres lo ánim flaco de la dona per una vana pressunsió de excelensia a la que se sebe lo seu amor propi. Pero es lo cas que la patixen tamé alguns homens, y tots per les mateixes raons; que són, mala criansa la primera, y después orgull, soberbia y quijotismo.

Va arribá Pedro Saputo, y la mare li va abocá tota la canasta de oferimens no quedanli res per di ni oferí. No així la sagala, lo va ressibí en agrado y res mes. Va torná en son demá y la mare los va dixá sols un rato. Ell va parlá de coses generals; y lo mateix va fé cuatre o sing díes, pero procurán en dissimul y eficassia arribá al seu cor, y anotán tot lo que ella sense pensá anáe manifestán. 

Un día, después de está segú de la disposissió de Tereseta per varies siñals infalibles, va di, están la mare, que tratabe de fé un viache de alguns mesos. Apenes va sentí aixó la mare, va saltá: 

- ¿Cóm? ¿Ara que tos escomensáem a voldre tan ton aniréu? 

- ¿Cóm? Va contestá ell. ¿Ara escomensáeu a vóldrem, cuan yo pensaba que sempre me habíeu vullgut? 

Engañat hay viscut, per vida meua.

- Les que tos volíen abans, o sempre, com diéu, va di la sagala, teníen en vosté esta obligassió; natros no la teníem hasta ara. 

Va entendre Pedro Saputo la alusió, que per un atra part ere bastán clara; pero ya la sagala habíe mostrat está vivamen ferida per la notissia, per mes que va volé dissimulá. Y va di ell sonriense:

- Yo, apressiable Tereseta, correspong a qui su mereix, y en lo grado que su mereix. Y no van passá de aquí an esta primera explicassió que tot u dixáe al mateix estat, pero en la brecha siñalada y casi uberta.

Va torná per la tarde, y la mare com acostumabe tamé los va dixá sols. 

- Regularmen, li va di a la Tereseta, vindré ya sol a despedím, perque estic cometén una imprudensia de la que hasta avui no había caigut. Vosté hau de sé monja, y ni a vosté ni a mí están be tan frecuentes visites; a vosté perque igual dirán que tos agraden les converses mundanes, y a mí perque lo tems que passo an esta casa lo podría empleá milló a datres aon no pensen desapareixe dels meus ulls pera sempre. 

- Y vosté u sentix mol, va di ella. Diguéu milló que tos pene de vindre a vorem, o que tos demanen sels, y no aleguéu lo monjío.

- No me demanen sels, va contestá ell; pero sí me pene de vindre a vóretos, perque a la que no vol als homens, ¿per qué la voldríe algú?

- Si me dixaren voldre a qui yo vull, va contestá ella, no pensaría en lo claustro. - Pero lo amor, Tereseta, es libre, y si vullguereu an algún, estéu segura de que ningú tos u podríe impedí; y si aburriu an eixe home que tos proposen, ningú tampoc tos forsaríe a amál. Parléu, explicautos, digueume lo que ña al vostre cor, y yo intentaré liberatos de tota molestia y importunidat. En estes paraules ella se va conmoure, lo va mirá an ell en vergoña y en tendresa, se va ficá colorada, va suspirá, y va di:

- Ya u veéu, no tos puc di mes; u hau pogut coneixe estos díes. 

- Sí, amable Teresa, va di ell, sí que u hay conegut... Viu tranquila y segura, que yo te asseguro que no te parlarán mes del fill de Pero Pérez ni del triste y desesperat claustro.

- Pos yo, va di ella sense cap reserva, perque ya no ne cabíen, te hay volgut sempre, ¡y tú no veníes a vórem! No tenía, no, vocassió de monja; en tú y sol en tú pensaba sempre, y aixó y lo vore la tossudería de mon pare en eixe payo de Tardienta me desesperabe y vach di: pos monja, primé monja per despit, monja per venjansa... Maldién la meua sort y a tú y a tots en ella. ¡Perque, ay, tan teua que era, y tú ni sabéu volíes! Tan poc valía hasta avui als teus ulls. ¡Ay lo que hay patit!

- Valíes mol, Teresa, valíes mol, li va di ell; pero ya acabarás de coneixem, y entendrás per qué esquivaba lo teu trate o mes be lo vindre a casa teua. Pero ¿S' acabará desde avui tota la teua pena?

- Ya s'ha acabat, va contestá; ya, sí, ya ha parat, ya soc felís. 

Hay pogut dit que ere teu lo meu cor, y tú u has admitit. Lo demés corre tot de la teua cuenta. (Y va corre, en efecte, hasta lo honor de ella mateixa.)

En son demá va di ell a son pare, que ya Tereseta habíe desistit de lo seu propósit de ficás a monja, pero que conveníe no parlali al particulá per ara; y a sa tía escríureli que com cosa de tanta consecuensia su habíe de pensá mol, y que se li avisaríe. En cuan al enllás que teníen proyectat, que no la importunaren, perque habíe ell vist que ni a un ni al atre los conveníe. Y així u van fé, quedanli mol agraít per lo servissi lo alma fofa de Sisenando.

Perillós es lo examen de la vocassió y una mica ocasionada la proba; pero de teules aball este examen es lo mes legítim, y esta proba la de menos engañs. Per lo menos es cosa averiguada que la vocassió a la vida del claustro es mol rara, així com són mol rares les persones a qui diu mes lo estat recte y natural del matrimoni que lo violén y antinatural del selibat perpetuo. Tamé está observat que les joves que creuen y se creu que no saben voldre, es perque no han donat en lo home de lo seu cor; cuan donon en ell, al pun amarán, al pun se les vorá sensibles y apassionades. Y si al brancal del convén se topen y les fan una seña, del brancal del convén se tornarán atrás, y lo seguirán, y buscarán lo seu descans y felissidat als brassos de aquell home. Yo, testigo.

domingo, 18 de febrero de 2024

Lexique roman; Esporle - Escumar


Esporle, s. m., esporle, droit de lods, d'investiture, dû par le vassal en cas de vente, pour obtenir l'approbation du seigneur.

Ni dar, ni balhar... ab meis esporle.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux. 

Ni donner, ni bailler... avec moitié esporle. 

Avant deytz esporles et cens.

Tit. de 1464. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Esporles et cens avant-dits.

Ni dar ab meis cens ni ab meis esporle.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni donner avec moitié cens ni avec moitié esporle. 

Cent sols de Bordeu d' esporle.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 149. 

Cent sous de Bordeaux d'esporle. 

ANC. FR. Bailla pour esporle et devoir deux lances... Bailla pour esporle vingt sols. 

Reg. des hommages d'Aquitaine. Du Cange, t. VI, col. 667.

Esporle ou reconnoissance.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil.

2. Esporlar, v., payer le droit d'esporle. 

Recebre en lur affevatz et per affevatz, et dar a esporlar... e deven li deytz affevatz esporlar et far dreyt.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Recevoir en leurs feudataires et pour feudataires, et donner à payer l'esporle... et doivent lesdits feudataires payer l'esporle et faire droit. Deu esporlar e far dreit.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Doit payer l'esporle et faire droit.

(N. E. Esporles, Esporlas, Mallorca.)

Esporles, Esporlas, Mallorca

Esporta, Sporta, s. f., lat. sporta, besace, panier, corbeille.

Enans penria l' esporta

Qu'ieu no li defenda mas gens.

Boniface de Castelane (Castellane): Guerra e trebalhs.

Je prendrais la besace avant que je ne défende mes gens contre lui.

Cel qu' a plena l' esporta 

D' avol gazaing.

(chap. Aquell que té plena la esporta de mal guañ; cartó, cartró, cóvec, sistella, canasta, normalmén fet de vime, típic del fematé o fematera, vore El femater de Vicente Blasco Ibáñez; jota la femateraMiguel Fleta.)

Cartó, cartró, vime

Boniface Calvo: S'ieu dirai.

Celui qui a la besace pleine de méchant gain.

Tota esporta de figas.

(chap. Tota esporta de figues.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 117. 

Tout panier de figues.

Sportas si fan d'el.

(chap. Les esportes se fan d'ell : vime, vímec.) 

Eluc. de las propr., fol. 222. 

Paniers se font de lui.

CAT. Esporta. ESP. Espuerta. PORT. Esporta. IT. Sporta.

2. Esportella, s. f., lat. sportella, sac, besace, bissac. 

Esportellas ni pa ni moneda.

Trad. du Nouv. Test. S. Marc, ch. 6. 

Besaces ni pain ni monnaie. 

Fui en gitat en esportella per fenestra. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

J'en fus jeté dans un sac par la fenêtre.

ANC. CAT. Esportella. ESP. Esportilla. IT. Sportella. 

(chap. Banasta, pl. banastes; si van traure per la finestra a un home, seguramén siríe en algo mes gran que la canasta, cartró o cartó, sistella. La banasta té dos cornaleres com lo nas de Doña Rogelia.)


Esposcar, v., arroser, asperger.

De bon vi l' esposcaretz 

La carn, qu'en aisi 'l guerretz... 

Los hueills l' esposcatz de vinagre.

(chap. De bon vi li arruixaréu la carn, que aixina lo sanaréu... 

Los ulls li esquicharéu en vinagre; guerretz : gueriréu : sanaréu, curaréu; lat. aspergere : esquichá, arruixá, bañá com un aspersó, lo que fa lo mossen en l' aigua beneita, esparsí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui arroserez la chair de bon vin, vu que vous le guérirez ainsi... Vous lui aspergez les yeux de vinaigre.

- Rejaillir.

Am tant una gran font eyssi 

D' ayga con hanc aital non vi...

E esposquet lur per la cara.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

En même temps sortit une grande fontaine d'eau comme jamais telle on ne vit... et leur rejaillit par le visage.


Espuma, Spuma, s. f., lat. spuma, écume.

Espuma es dita, quar l'ayga la escup.

(chap. Se diu espuma, perque l'aigua la espute : escupiñe.)

Spuma d' argent sana nafras.

(chap. La espuma d' argén, plata, sane nafres, ñafres, ferides.)

Eluc. de las propr., fol. 154 et 184.

Est dite écume, car l'eau la crache.

Écume d'argent guérit blessures.

ESP. Espuma. IT. Spuma. (chap. Espuma, espumes; vi espumós, vins espumosos, beguda espumosa, begudes espumoses; v. espumá, espumejá, fé espuma: espumejo, espumeges, espumege, espumegem o espumejam, espumegéu o espumejáu, espumejen; espumat, espumats, espumada, espumades.)

2. Despumar, v., écumer, épurer.

Part. pas. Quan no es be despumada.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Quand elle n'est pas bien écumée.

ESP. PORT. Espumar. IT. Spumare.

3. Escuma, s. f., écume.

L'aigua...

Per destorser torna escuma.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L'eau... par détordre devient écume.

Fig. Qui pros fon, ara s'en repen,

Et es ben d' avols escuma.

Alegret: Ara pareisson. 

(N. E. La avols escuma está en Calaceite, es la Ascuma, asociación catalanista del Matarraña, disfrazada de cultural para recibir tantas subvenciones como sea posible. Su presidente actual es un Luisico Companys en potencia, un pez gordo, pero que muy gordo

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

su presidente honorífico es un mentecato catalán de los de aúpa;

sus miembros (y miembras) van oliendo el pastel, algunos o algunas le hincan el diente, pero en total son una panda de modorros.)

Qui fut preux, maintenant s'en repent, et est bien de méchante écume. CAT. PORT. Escuma. IT. Schiuma.

4. Escumar, v., écumer.

L' abato a terra e lo fan trebalhar de pes e de mas, e escumar la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 75.

L' abattent à terre et le font agiter de pieds et de mains, et écumer la bouche.

Fig. Lo fan escumar en luxuria. V. et Vert., fol. 85. 

Le font écumer en luxure.

Ieu sui selh qu' els motz escuma,

E sai triar los auls dels avinens.

Alegret: A per pauc.

Je suis celui qui écume les mots, et sais trier les mauvais des convenables.

Part. pas. Mesclar l' etz ab tan de mel, 

Qu' er escumatz premeiramen. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le mêlerez en même temps de miel, qui premièrement sera écumé.

CAT. PORT. Escumar. IT. Schiumare.

domingo, 21 de enero de 2024

Lexique roman; Climax - Coart

Climax, s. f., lat. climax, gradation, figure de rhétorique.

Climax est gradatio cum ab eo verbo quo sensus superior terminatur, inferior incipit, ac dehinc quasi per gradus dicendi ordo servatur, ut est illud Africani: Ex innocentia nascitur dignitas; ex dignitate honor; ex honore imperium; ex imperio libertas.

Isidor. Orig., II, 21.

Climax es gradatios so es cant hom procezish de gra en gra.

Leys d'amors, fol. 130.

Climax est gradation, c'est-à-dire quand on procède de degré en degré.


Clin, adj., lat. clinatus, incliné, courbé.

S'us paupres hom emblava un lansol,

Laires seria, et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Si un pauvre homme volait un linceul, il serait voleur, et irait tête courbée.

Vau de talan embroncx e clis,

Si que chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu'iverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn.

Je vais triste et courbé de désir, tellement que ni chant ni fleur d'aubépines ne me valent plus qu'hiver gelé.

IT. Chino.

2. Clinar, v., lat. clinare, courber, baisser.

Aquelh orguelh li te tro qu'el cap clina,

Que ve sos pes.

Rambaud de Vaqueiras: No puesc saber.

Cet orgueil lui tient jusqu'à ce qu'il baisse la tête; de manière qu'il voit ses pieds.

Si clinava cent vetz

De ginolz al sepulcre on sans Caprasis es.

V. de S. Honorat.

Il se courbait cent fois à genoux au sépulcre où est saint Capraise.

ANC. FR. Qant vint au leu ses cornes cline.

Roman du Renart, t. 1, p. 238.

Qu'il s'aprestent des murs miner

Pour tout faire à terre cliner.

G. Guiart, t. 1, p. 49.

Tuit clinoient sur les arçons.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 197.

Mais je clinai vers l'amour à parfin.

Forcadel, p. 116.

ANC. IT. Clinare. IT. MOD. Chinare.

3. Aclis, adj., lat. acclinis, soumis, enclin.

Qu'ieu me rancur d'amor e de m'amia

A cui aurai loncx temps estat aclis.

Pons de la Garde: Sitot non ai.

Que je me plains d'amour et de mon amie à qui j'aurai été long-temps soumis.

Pero mos cors es aclis

Vas lieys on qu'ieu sia.

Peyrols: Quoras que.

Pourtant mon coeur est enclin vers elle où que je sois.

Paratges es vas amors aclis.

Arnaud de Marueil: Anc vos.

Noblesse est soumise à l'amour.

ANC. FR. Car tous cis mons vous est aclins.

Roman du comte de Poitiers, v. 40.

Li esquier me sunt aclin.

G. Gaimar, poëme d'Haveloc, v. 279.

4. Aclinamen, s. m., lat. clinamen, soumission.

Cui tug l'ome del mon feron aclinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

A qui tous les hommes du monde firent soumission.

5. Aclinar, v., lat. acclinare, incliner, rendre hommage.

Mas Fransa, Peitau e Beriu

Aclin' a un sol seignoriu.

Marcabrus: Emperaire.

Mais France, Poitou et Berri rend hommage à une seule domination.

Pois tota genz l'aclina.

G. de Berguedan: Quan vei lo.

Puisque toute gent lui rend hommage.

Qu'a cel qu'a Deu s'aclina.

B. Zorgi: Ben es adreigz.

Qu'à celui qui rend hommage à Dieu.

ANC. FR.

Un poi s'est aclinée, car le chief avoit vuit.

Roman de Berte, p. 54.

6. Enclin, adj., lat. inclinis, enclin, courbé, soumis.

Ara vauc embroncs et enclis.

Aimeri de Bellinoi: Ara m'agr'ops.

Maintenant je vais triste et incliné.

Adoncx lo prosoms cay enclins,

E requer li mot humilment.

V. de S. Honorat.

Alors le prud'homme tombe incliné, et le requiert très humblement.

ANC. ESP. Presentó la al rey con el inoio enclino. (N. E. inoio : genoll, ginoll, genoill, etc, genus : rodilla, de rótula.)

Poema de Alexandro, cop. 2449.

ANC. CAT. Enclin.

7. Enclinamen, Inclinament, s. m., lat. inclinamentum, inclination, penchant.

Cors benignes sobremunta e vens totas malas costumas e mals vicis e mals inclinamens. V. et Vert., fol. 58.

Coeur bénin surmonte et vainc toutes mauvaises habitudes et mauvais vices et mauvais penchants.

A far mal dona inclinament.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Il donne inclination à mal faire.

ANC. CAT. Enclinament. IT. Inchinamento.

8. Enclinacio, Inclinatio, s. f., lat. inclinatio, penchant, inclination,

inclinaison.

Pes non es mas inclinacio de tota res a son natural loc si movent.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Le poids n'est que le penchant de toute chose se mouvant vers son lieu naturel. (N. E. Me pregunto si Isaac Newton leyó esto, escrito varios siglos antes de su nacimiento.)

Segon la enclinacio carnal.

L'Arbre de Batalhas, fol. 72.

Selon le penchant charnel.

Contra sa natural enclinacio.

Eluc. de las propr., fol. 1.

Contre son penchant naturel.

Et aquest accens vol tostemps estar entre doas o motas depressios o enclinatios.

Leys d'amors, fol. 9.

Et cet accent veut toujours être entre deux ou plusieurs dépressions ou inclinaisons.

CAT. Inclinació. ESP. Inclinación. PORT. Inclinação. IT. Inclinazione. (chap. inclinassió, inclinassions)

9. Enclesis, s. f., enclésis, transposition de l'accent, terme de grammaire.

Enclesis so es enclinatios que fai enclinar e mudar l'accen de son loc.

Leys d'amors, fol. 11.

Enclésis, c'est une inclinaison qui fait incliner et changer l'accent de sa place.

10. Enclinar, Inclinar, v., lat. inclinare, incliner, courber, abaisser.

Lo cap enclinet e mori.

Passio de Maria.

Il inclina la tête et mourut.

Coma l'arbre qu'es plantatz, de qualque part que lo vens venha, lo fa inclinar. Liv. de Sydrac, fol. 87.

Comme l'arbre qui est planté, de quelque part que le vent vienne, il le fait incliner.

Nos non podem relevar aquelhs que son cazutz, si nos non inclinam vas els. V. et Vert., fol. 61.

Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous courbons vers eux.

Fay enclinar e mudar l'accent de son loc.

Part. prés. Las dichas encleticas enclinant a se, so es sobre lor meteysshas, l'accent principal.

Leys d'amors, fol. 11.

Fait incliner et changer l'accent de son lieu.

Lesdites enclétiques inclinant à elles, c'est-à-dire sur elles-mêmes, l'accent principal.

Fig. Ni per pregarias non si deu enclinar.

L'Arbre de Batalhas, fol. 262.

Ni ne se doit abaisser par prières.

Mon regne e ma terra, tot cant a mi s'enclina.

V. de S. Honorat.

Mon royaume et ma terre, tout ce qui s'abaisse devant moi.

Loc. Inclina t'aurelia al paubre.

Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Inclina la teua : ta: orella al pobre.)

Incline ton oreille vers le pauvre.

ANC. FR. Li vilains l'en a encliné.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 387.

Et n'ay encore résolu quelle part je doibve encliner.

Rabelais, liv. IV, nouv. prol.

ANC. CAT. Enclinar. ESP. PORT. Inclinar. IT. Inchinare. (chap. incliná, inclinás: yo me inclino, inclines, incline, inclinem o inclinam, inclinéu o inclináu, inclinen.)

11. Decli, s. m., déclin, décadence.

Desviat de son cami

Jovens que torn a decli.

Marcabrus: Dirai.

L'amabilité déviée de son chemin qui tourne en décadence. (N. E. Jovens : juventud, juventut, jeunesse, ¿pero amabilidad?)

E tornet amor en decli.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

Et tourna amour en décadence.

IT. Dichino.

12. Declinamen,  s. m., inclinaison.

Del declinamen del firmamen ela si remuda la montansa d'una palma.

Liv. de Sydrac, fol. 72.

De l'inclinaison du firmament elle se remue le montant d'une palme.

IT. Dechinamento.

13. Declinatio, Declinazo, s. f., lat. declinatio, déclinaison.

Segon romans nos no havem declinatio.

Leys d'amors, fol. 57.

Selon le roman nous n'avons pas de déclinaison.

Tres declinazos sun. Gram. Prov.

Trois déclinaisons sont.

CAT. Declinació. ESP. Declinación. PORT. Declinação. IT. Declinazione. (chap. Declinassió, declinassions, v. decliná: declino, declines, decline, declinem o declinam, declinéu o declináu, declinen.)

14. Declinable, adj., lat. declinabilis, déclinable.

Las autras IV partz no declinablas. Leys d'amors, fol. 43.

Les autres quatre parties non déclinables.

CAT. ESP. (chap.) Declinable. IT. Declinabile.

15. Declinatori, adj., déclinatoire.

Exception declinatoria non ha loc.

Fors de Bearn, p. 1082.

L'exception déclinatoire n'a pas lieu.

PORT. IT. Declinatorio. (ESP. Declinatoria, declinatorio, término legal.)

16. Declinar, v., lat. declinare, t. de grammaire, décliner.

Per grammatica sai parlar latinamens, declinar e construire.

(chap. literal: Per la gramática sé parlá latín o llatí, decliná y construí.)

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parler latin, décliner et construire par grammaire.

- Indiquer.

Cel qui de mon chan devina

So que chascus moz declina. (N. E. moz : motz : mots : paraulas)

Marcabrus: Per savi 'l tenc.

Celui qui devine de mon chant ce que chaque mot indique.

- Abaisser, incliner.

Si declina de l'autra part de la montansa d'una palma.

Liv. de Sydrac, fol. 72.

S'abaisse de l'autre côté du montant d'une palme.

Part. prés. Apostema a negror declinant.

Trad. d'Albucasis, fol. 28.

Apostème inclinant à noirceur.

ANC. FR. Ausi est de la meschine

Qui de sa beauté se décline.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 356.

Ils fuyent et déclinent ceux-là comme gens de mauvais affaire.

Amyot, Trad. de Plutarque, Mor., t. II, p.313.

CAT. ESP. PORT. Declinar. IT. Declinare.

17. Reclinar, v., lat. reclinare, reposer, incliner.

Mas, ieu non ay luoc, ses duptar,

On puesca mon cap reclinar.

(chap. literal: Pero, yo no ting cap puesto, lloc, sense dudá, aon puga mon : lo meu cap recliná. v. recliná: reclino, reclines, recline, reclinem o reclinam, reclinéu o reclináu, reclinen.)

Brev. d'amor, fol. 85.

Mais, sans douter, je n'ai lieu où je puisse reposer ma tête.

ANC. FR. Puis l'enveloppe avec linges honnestes

Le reclinant où repaissent les bestes.

Fouqué, Vie de J.-C, p. 52.

CAT. ESP. PORT. Reclinar. IT. Reclinare.


Clipse, Eclipsis, Esclipses, s. m., lat. eclipsis, éclipse.

De que veno li clipse? - Dieus establi tres manieras de clipses.

En cela ora ve lo clipses de la lhuna.

Liv. de Sydrac, fol. 51 et 52.

De quoi viennent les éclipses? - Dieu créa trois sortes d'éclipses.

En cette heure vient l'éclipse de la lune.

Aquest defalhimens deriers,

Segon los naturals escrigz,

Eclipsis del soleilh es digz.

Brev. d'amor. fol. 31.

Cette défection dernière, selon les écrits naturels, est dite éclipse de soleil.

Esclipses de solelh es... que lo solelhs ane e la via de la lhuna.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

Éclipse de soleil est... que le soleil aille en la voie de la lune.

ANC. CAT. Eclipsis. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Eclipse. IT. Eclisse.

- Ellipse, figure de grammaire.

Eclypsis est defectus dictionis, in quo necessaria verba desunt, ut: 

Cui pharetra ex auro; deest enim erat. Isidor., Orig, I., 33.

Et aysso pot se far per una figura appelada eclipsis.

Eclipsis vol dire defalhimens de paraulas necessarias lasquals son entendudas, jaciaysso que no sian dichas ni expressadas.

Leys d'amors, fol. 72 et 107.

Et ceci peut se faire par une figure appelée ellipse.

Ellipse veut dire manque de paroles nécessaires, lesquelles sont entendues, quoiqu'elles ne soient dites ni exprimées.

CAT. Elipsis. ESP. Elipse (elipsis). PORT. Ellipse. IT. Ellissi.

2. Eclipsar, Eclipciar, v., éclipser.

Per interpozicio de la terra entre si e'l solelh, la luna eclipsa.

(chap. Per interpossisió de la terra entre sí (ella mateixa) y 'l sol, la lluna eclipse.) 

Eluc. de las propr., fol. 117.

Par interposition de la terre entre elle et le soleil, la lune éclipse.

Part. pas. Lo solelh fo eclipciatz o escurzitz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 160.

Le soleil fut éclipsé ou obscurci.

CAT. ESP. PORT. Eclipsar. IT. Ecclissare.

3. Eclipsatiu, adj., éclipsatif, ayant vertu d'éclipser.

Per sa interpozicio entre nos e 'l solelh es del solelh eclipsativa.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Par son interposition entre nous et le soleil elle est éclipsative du soleil.

4. Ecliptic, adj., lat. eclipticus, écliptique.

En la linha dita ecliptica. Eluc. de las propr., fol. 117.

(chap. A la línia dita eclíptica.)

En la ligne dite écliptique.

ESP. (eclíptico, eclíptica.) PORT. Ecliptico.


Clisteri, s. m., lat. clysterium, clystère.

Et si pacient ha dur ventre, prenga clisteri.

Coll. de recet. de médecine en prov. 

Et si le malade a le ventre dur, qu'il prenne un clystère.

Clisteri ministrar.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Administrer un clystère.

ESP. Clister. PORT. Clistel. IT. Clistero.

2. Cristeri, s. m., clystère.

Li fo aministratz I cristeri, mas el era tot verenos.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 190.

Il lui fut administré un clystère, mais il était tout empoisonné.

CAT. Cristeri. ESP. Crister. PORT. Cristel. IT. Cristero.

3. Clisterizacio, s. f., clystérisation, action de clystériser.

Clisterizacio de la vessica.

(chap. vejiga : bufeta; clisterisassió seríe en chapurriau.)

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

Clystérisation de la vessie.


Cloca, s. f., bas lat. cloca, cloche.

On lit dans un capitulaire de Charlemagne, sous l'an 789, art. 18:

Ut clocas non baptizent.

Baluze. Capit. reg. Fr., t. I, col. 244.

Mais il paraît que ce mot venait des langues du Nord: dans l'anglo-saxon, clugga; dans la langue galloise, cloch, signifient cloche. (alemán actual Glocke, antiguo Glogge y más variantes, ver https://de.wiktionary.org/wiki/Glocke. De ahí viene EN. Clock; reloj.)

Voyez Vossius, de Vit. Serm., p. 5, 230, 806. Leibnitz, p. 108.

A la gleysa s'en van...

Sonan clocas e sens. (N. E. sens : seny, senys : seing, seings : señ, señs)

V. de S. Honorat.

S'en vont à l'église... sonnent les cloches et les seings.

Fig. - Appel, invitation.

Tant en dona a sos homes com far so dec 

Que anc puis us a sa clocha no lhi falhec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.

Il en donne à ses hommes autant qu'il dut le faire, de manière qu'oncques depuis un seul ne lui manqua à son appel.

2. Clos, s. m., cloche.

Dels clochiers art lo fust, e cha lo clos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Brûle le bois des clochers, et la cloche tombe.

3. Cloquier, Clochier, Cluchier, s. m., clocher, donjon.

Gran tempesta que met a terra los grans albres per los boscatges e

derroca las tors e los cloquiers e los grans pons.

(chap. Gran tronada que tire anterra los grans abres per los bosques y derroque, tombe, les torres y los campanaris y los grans pons. En provensal a vegades ya no se escribíe la t de pont, ponts, pon, pons, com passe en datres paraules, fon, fons.)

V. et Vert., fol. 9.

Grande tempête qui met à terre les grands arbres dans les bois et renverse les tours et les clochers et les grands ponts.

Lhivratz lhi cluchiers e murs e tors.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 4-

Livrez-lui donjons et murs et tours.

Loc. En vostre clochier

Par que aia columbier.

(chap. Al vostre campanari pareix que ñague un colomá)

T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign 'En.

En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.

4. Cloquar, v., sonner.

Cloquar la campana per venir a la dicha messa.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 238.

Sonner la cloche pour venir à ladite messe.


Cloquiar, v., glousser.

Cloquian et rauquian; amor, tant cum pot, lor mostra.

Part. prés. Votz de gallina cloquian.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Elles gloussent et crient d'un cri rauque; l'amour leur montre, autant qu'il peut.

Voix de poule gloussant.

CAT. ESP. Cloqueiar. (ESP. Cloquear, dicho de la gallina clueca, hacer cloc-cloc.)


Clot, s. m., creux, enfoncement.

Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.

(chap. Les plantes (soles) dels peus, y los clots de les mans.)

Eluc. de las propr., fol. 81.

Les plantes des pieds, et les creux des mains.

CAT. (chap.) Clot. (N. E. ¿Cómo se decía y escribía en catalán pre Pompeyo Fabra “Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.”?

Las solas (plantas) dels peus, e – y griega - 'ls clots de las mans.)


Clueys, s. m., bluet.

Joseph anet cuyllir de clueys

Et un serpent fez li enueys

Qu'el mordet.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph alla cueillir des bluets et un serpent qui le mordit lui fit chagrins.


Coa, Coda, Coza, s. f., lat. cauda, queue.

Per la coa 'l pres N'Ermessen,

E tira 'l cat escoyssen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Dame Ermessinde le prend par la queue, et tire le chat qui écorche.

Ha cors de femma e coda de peysso. V. et Vert., fol. 23.

(chap. Té cos de femella y coa, coga, de peix.)

A corps de femme et queue de poisson.

Liatz a la coza d'un taur,

Degr' esser frustatz.

(chap. literal: Lligat a la coa de un bou (buey, bovis, no, sino taurus), deuríe : hauríe de sé despedassat, espentolat, etc.) 

P. Vidal: Pois ubert.

Lié à la queue d'un taureau, il devrait être mis en pièces.

Tela que aia cap e coha. (N. E. cap e coha : cap i cua, capicúa. 

La i latina como nexo no abunda en los documentos antiguos, como los cartularios de Montpellier; se encuentra más a menudo e, et, incluso la y griega. Capicúa se considera una palabra catalana, son 3, pero la lengua que se hablaba y escribía en Monpeslier, Montpeller, y variantes era la occitana, provenzal, plana lengua romana, rústica romana, rusticae romanae. Los primeros monumentos de esta lengua son del año 842, siglo IX, 9, nueve, para que lo entiendan los catalanistas víctimas del tomàtic.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

(chap. Tela que tingue cap y coa, coga)

Toile qui ait chef et queue.

Loc. Deves la coa ill vir lo fre.

Giraud de Borneil: En sonet.

Je lui tourne le frein vers la queue.

Loc. fig. Pero siei dig parscon ses coa ni ses cap.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Pourtant ses paroles paroissent sans queue et sans tête.

Trop ai estatz sotz coa de mouton,

Que non chantei de ma dompna Na sogra.

G. de Berguedan: Trop ai.

(N. E. En Berguedà, Berguedán, como ya sabréis algunos, se hablaba y escribía la lengua occitana: oc, hoc, och, òc : sí.)

J'ai trop été sous la queue de mouton, que je ne chantai de ma dame ma belle-soeur.

ANC. FR. Bec, eles et coe vos faut

Pour vous faire voler en haut.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 272.

CAT. Coa, cua. ANC. ESP. Coa. PORT. Cauda. IT. Coda. (chap. coa, coga)

2. Coeta, s. f., nuque. (ESP. Cogote, nuca; chap. clatell, nuca.)

Entro al notz de la coeta.

Trad. d'Albucasis, fol. 39.

Jusques au noeud de la nuque.

3. Caudat, adj., à queue, plat, en parlant des vers qui riment deux à deux.

Li primier quatre verset son crozat e li derrier caudat.

Leys d'amors, fol. 31.

Les quatre premiers vers sont croisés et les derniers plats.

4. Capcaudat, Capcoat, adj., enchaîné, enlacé; s'est dit des mots rimés, qui, de la fin du précédent vers, passent au commencement du suivant.

De las coblas capcaudadas en autra maniera dichas capcoadas.

Capcaudadas, quar en aquela acordansa que la una finish comensa l'autra. Leys d'amors, fol. 30.

Des couplets enchaînés en autre manière dits enlacés.

Enchaînés, car en cet accord que l'un finit, l'autre commence.

5. Acoatar, v., unir, acointer.

Ailas! tan mal si barata

Drutz c' ab vieilla s'acoata.

Ogiers: Era quan.

Hélas! si mal trafique le galant qui s'unit à une vieille.

Qui ab amor pren barata

Ab diable s'acoata.

Marcabrus: Dirai vos.

Qui prend marché avec l'amour, s'unit au diable.

ANC. FR. Nous n'avons pas fait marché, en nous mariant, de nous tenir continuellement accoüez l'un à l'autre.

Essais de Montaigne, L. III, ch. 9.

IT. Accodare. (ESP. Coda, del italiano coda : cola. Término musical.)

6. Concoa, s. f., concubine. (chap. concubina, concubines.)

Li fil leial devon noirir aquels fils de la concoa, ad estima d'un pros hom.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52.

Les fils légitimes doivent nourrir ces fils de la concubine, selon l'estimation d'un prud'homme.

7. Concoeira, s. f., concubine.

El sabis Salomos... fo enconpres per las concoeiras.

Non solamen las apertas putas mas las concoeiras.

Trad. de Bède, fol. 41 et 40.

Le sage Salomon... fut entrepris par les concubines.

Non seulement les prostituées publiques mais les concubines.


Coagulacio, s. f., lat. coagulatio, coagulation.

Coagulacio de fractura... Se acosta a la coagulacio de la carn.

Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 58.

Coagulation de fracture... S'unit à la coagulation de la chair.

CAT. Coagulació. ESP. Coagulación. PORT. Cogulação (Coagulação). IT. Coagulazione. (chap. coagulassió, coagulassions. v. coagulá: collá, FR. cailler; de ahí la collada, cuajada en castellá; son verbos que se fan aná sobre tot en unes persones o impersonal. Se colle, se coagule. Coagulat, coagulats, coagulada, coagulades, collat, collats, collada, collades.)

2. Coagular, v., lat. coagulare, coaguler, cailler.

Part. pas. Per so que sia coagulada la extrictura... aderesca e sia coagulada.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 41.

Afin que la ligature soit coagulée... s'attache et soit caillée.

CAT. ESP. PORT. Coagular. IT. Coagulare.


Coana, s. f., coane, panier d'osier.

Non puescan pescar ab trayssa ni ab coanas.

(chap. literal: No puguen peixcá (ni) en traílla ni en coanes.

La coana es com una sistellacanasta, de vimevímec, com un cartócartró.)

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 13.

Ne puissent pêcher avec traine ni avec paniers d'osier.

Ne puissent pêcher avec traine ni avec paniers d'osier.

Coar, v., lat. incubare, couver.
Can la perditz a post sos huous... ven autra perditz qu'els li pana, e
'ls cobri e 'ls coa e 'ls noiritz. Naturas d'alcuns auzels.
Quand la perdrix a pondu ses oeusf (oeufs)... vient une autre perdrix qui les lui dérobe, et les couvre et les couve et les nourrit.

LO CANT DE LA PERDIU

Par ext. Amors es com la beluga
Que coa 'l fuec en la suga.
Marcabrus: Dirai vos.
Amour est comme l'étincelle qui couve le feu dans la suie.
Loc. Autre tezaur non pretz un ov coat.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 204.
Je ne prise un autre trésor un oeuf couvé.
Fig. Si com dis Elimans, I trobayres, els verses de la Mort:
Levatz de vos chuflas e gabs;
Car tals me coa sotz sos draps
Que cuia esser fortz e sas.
V. et Vert., fol. 49.
Comme dit Elinand, un trouvère, dans les vers de la Mort: Otez de vous moqueries et railleries; car tel me couve sous ses draps qui croit être fort et sain.
Tot atressi col estros per natura
Que, de son huou, gardan lo fai coar.
Pierre Espagnol: Entre que.
Tout de même comme l'autruche par son naturel qui, au sujet de son oeuf, le fait couver en le regardant.
ANC. FR. Laissiez vos cifles et vos gas,
Tex me cove desos ses dras
Qui cuide estre tos fors e sains.
CAT. Covar. IT. Covare. (ESP. incubar; chap. cobá, en b, perque al latín se escriu en b, incubare: incubá : cobá: cobo, cobes, cobe, cobem o cobam, cobéu o cobáu, coben.)
2. Coador, s, m., qui couve, couveur.
De uous estranhs es coador.
(chap. De ous extrañs es cobadó; cobadora, cobadós, cobadores.)
Eluc. de las propr., fol. 146.
Il est couveur d'oeufs étrangers.

Coarctar, Coartar, v., lat. coarctare, comprimer, étreindre. 
Aministra sutura o coarta las labras.
Part. pas. Per ventositat coarctada.
Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 28.
Administre suture ou comprime les lèvres.
Par ventosité comprimée.
CAT. ESP. PORT. Coartar. IT. Coartare.
2. Coartacio, s. f., lat. coarctatio, pression, resserrement.
Reduzir aquela per la coartacio... am fort coartacio.
Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Réduire celle-là par la pression... avec fort resserrement.
ESP. Coartación. PORT. Coartação. IT. Coartazione.

Coart, adj., couard, lâche.
Voyez Muratori, Diss. 26 et 33; Denina, t. III, p. 18.
E s' ilh coart Engles y fan confessios.
P. Bremon Ricas Novas: Pus partit an.
Et si les lâches Anglais y font confession.
Que clama sos vezins coartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Qui proclame ses voisins lâches.
ANC. FR. E li visquens cil de Toarz
Ne fu mie le jour coarz...
Por coart, co dist, le tiendreient.
Roman de Rou, v. 13533 et 12092.
ANC. CAT. Coart. ESP. PORT. Cobarde. IT. Codardo. (chap. cobart, cobard. v. acobardí, acobardís: yo me acobardixco o acobardixgo, acobardixes, acobardix, acobardim, acobardiu, acobardixen.)
2. Coardayre, adj., couard, lâche.
Non issic tal coardayre.
G. de Berguedan: Un trichaire.
Ne sortit tel lâche.
(N. E. coardayre, trichaire, issic, así se escribía en Berguedà)
3. Coardia, s. f., lâcheté, couardise.
Quan Dieus dira: Fals, ples de coardia,
Per vos fui mortz e batutz malamen.
(chap. literal: Cuan Deu dirá: Falsos, plens de cobardía, per vatros o vatres vach sé mort y batut malamén.)
Pons de Capdueil: Era nos sia.
Quand Dieu dira: Faux, pleins de couardise, je fus mis à mort et malement battu pour vous.
No y aia coardia fayta ni perpensada.
Roman de Fierabras, v. 4410.
Qu'il n'y ait lâcheté faite ni pourpensée.
CAT. ESP. (chap. cobardía) PORT. Cobardia. IT. Codardia.