Mostrando las entradas para la consulta bufetada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bufetada ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 13 de agosto de 2024

Palma - Pampinacio

 

Palma, s. f., lat. palma, palmier.

Cedres, palmas, cipresses.

(chap. Cedros, palmes, sipresos.)

Palma es aybre victorial.

Elephant..., si vol dormir, ad alcu aybre, majorment a la palma, si soste.

Eluc. de las propr., fol. 172, 217 et 240.

Cèdres, palmiers, cyprès.

Le palmier est arbre de victoire. 

Éléphant.., s'il veut dormir, à quelque arbre, surtout au palmier, s'appuie.

- Palme.

La palma c' aduys de Lerins. 

Ar agra guazaynat la palma per entier.

V. de S. Honorat. 

La palme qu'il apporte de Lerins. 

Maintenant il aurait gagné la palme entièrement.

CAT. ESP. PORT. IT. Palma. (chap. Palma, palmes.)

2. Palmier, Palmer, s. m., palmier. 

En la senestra man porta un ram de palmier. V. de S. Honorat.

En la main gauche il porte un rameau de palmier.

CAT. Palmer. ESP. Palmera. PORT. Palmeira. 

(chap. Palmera, palmeres. Ram de palma.)

3. Palmenc, s. m., datte, fruit du palmier. 

Palma..., sos frugz... so nomnatz palmencs. Eluc. de las propr., fol. 217. Palmier..., ses fruits... sont nommés dattes.

(chap. Dátil, datils.) 

4. Rampalm, s. m., du lat. Ramus palmae, Rameaux

C'est le nom qu'on donne au dimanche d'avant Pâques.

El dia de Pentecosten e a rampalm.

(chap. Al día de Pentecostés y lo domenge de rams.)

Bibl. du R. Albi, tit. de 1205. 

Au jour de Pentecôte et aux Rameaux.

De la festa de Ram e Palma, domenge de Rams, diumenge, dicmenge


Palma, s. f., lat. palma, paume, plat de la main.

Las espallas drechas e la palma ses vena. 

Cel que a la palma espessa e bela es savis e de bon entendemen.

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Les épaules droites et la paume sans veine. 

Celui qui a la paume épaisse et belle est savant et de bon entendement.

Tiran los pels, baten las palmas.

Contricio e Penas ifernals. 

Tirant les cheveux, battant les paumes.

- Empan.

A y una irla, prop de la terra, hon a 1 gen petita d'una palma e de menhs. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Il y a une île, près de la terre, où a une gent petite d'une palme et de moins. 

CAT. ESP. PORT. IT. Palma. (chap. Palma, palmes de la ma.)

2. Palm, s. m., empan, palme. 

Una candela sotil d' un palm de lonc. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Une chandelle menue d'un empan de long. 

Un palm de la gonella blanca 

Li trencha. 

El cor l' en es un palm levat.

Roman de Jaufre, fol. 27 et 56. 

Un empan de la tunique blanche il lui tranche. 

Le coeur lui en est soulevé d'un empan. 

Tan gran colp li va donar 

D' una lanssa per la peytrina

Che un palm l' en passa per l' esquina. 

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Si grand coup lui va donner d'une lance par la poitrine, qu'un empan lui en passe par l'échine.

CAT. Palm. ESP. PORT. IT. Palmo. (chap. Palm, pam, palms, pams.)

3. Palmada, s. f., paumée, coup du plat de la main.

Fan mercat,.., e feron la palmada per ferma stipulation de vot.

V. et Vert., fol. 29. 

Font marché..., et frappent la paumée pour ferme stipulation de convention.

Compra o venda non val ses palmada. 

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 47.

Achat ou vente ne vaut sans paumée.

CAT. ESP. PORT. Palmada. IT. Palmata. 

(chap. Palmada, palmades; esplanissada, esplanissades : cop en la palma de la ma : guantada, guantades : bufetada, bufetades.)

esplanissada, cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

4. Palmat, s. m., empan, palme.

L' almiran fo pus grans que Karle un palmat.

Las aurelhas grans un gran demieg palmatz.

Roman de Fierabras, v. 4788 et 4020.

L'émir fut plus grand que Charles une palme.

Les oreilles grandes un grand demi-empan.

5. Espalmar, v., espalmer, frotter de suif fondu.

Part. pas. Aissi coma gales ben oncha

Fai en la mar plus leu sa poncha

Que al quant no fo espalmada.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ainsi comme galère bien ointe fait en la mer plus lestement sa pointe qu'autre quand elle ne fut espalmée.

PORT. ESP. Espalmar. IT. Spalmare. 

(chap. Ensaginá, refregá en sagí, greix.)


Palmes, s. m., lat. palmes, sarment, branche de vigne.

Palmes, es ram de vit, las fuelhas del qual so ditas pampols.

Eluc. de las propr., fol. 217.

Sarment, c'est rameau de vigne, les feuilles duquel sont dites pampres. IT. Palmite. (chap. sarmén; les fulles se diuen pampes, pampa.)


Paloteiar, v., escarmoucher.

Can lo rei dels arlotz los vit paloteiar

Contra l'ost dels Frances e braire e cridar. 

Guillaume de Tudela.

Quand le roi des goujats les vit escarmoucher contre l'armée des Français et brailler et crier.

ESP. Palotear. (N. E. El palotiau, paloteado, es un baile típico en Aragón. No dista mucho de los juegos de niños con espadas de madera.)


Palpar, v., lat. palpare, palper, toucher, manier. 

Ni 'l savis Huc Arnaut anc no s' i vol palpar.

Izarn: Diguas me tu.

Ni le sage Hugues Arnaud oncques il n' y voulut toucher.

Las mas lo palpan mot dossamens. V. et Vert., fol. 57. 

Les mains le palpent moult doucement. 

Si non l' anava palpan. 

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona. 

S' il ne l' allait maniant.

- Fig. Examiner, apprécier, peser.

Part. pas. Lo tot debatut e ben palpat per lo dit conseilh.

Chronique des Albigeois, col. 6.

Le tout débattu et bien examiné par ledit conseil.

- Ménager, épargner.

Menavo lo baten, que no 'l volo palpar. Roman de Fierabras, v. 3069.

Ils le menaient battant, vu qu'ils ne le veulent épargner.

- Substantiv. L'un des cinq sens.

Car auzirs e vezers, 

Odorars, saborars

Son li sen e palpars.

G. Riquier: A sel que.

Car l'entendre et le voir, le sentir, le savourer e le toucher sont les sens. CAT. ESP. PORT. Palpar. IT. Palpare. (chap. Paupá, palpá: paupo, paupes, paupe, paupem o paupam, paupéu o paupáu, paupen; paupat, paupats, paupada, paupades. Palpo, palpes, palpe, palpem o palpam, palpéu o palpáu, palpen; palpat, palpats, palpada, palpades.)

2. Palpament, s. m., lat. palpamentum, attouchement, toucher. 

Per que haia plus subtil palpament.

Ha suptil palpament. Eluc. de las propr., fol. 65 et 238.

Pour qu'il ait plus subtil attouchement. 

A subtil attouchement.

CAT. Palpament. ESP. Palpamiento. IT. Palpamento. 

(chap. Paupamén, paupamens; palpamén, palpamens.)

3. Palpatiu, adj., palpatif, propre au toucher, tactile.

Virtut del sen palpatiu.

Virtut palpativa, es potencia de qualitats palpablas.

Eluc. de las propr., fol. 63 et 17. 

Vertu du sens palpatif.

Propriété tactile, c'est puissance de qualités palpables.

4. Palpable, adj., lat. palpabilem, palpable.

Virtut palpativa, es potencia de qualitats palpablas.

Eluc. de las propr., fol. 17.

Propriété tactile, c'est puissance de qualités palpables.

CAT. ESP. Palpable. PORT. Palpavel. IT. Palpabile. 

(chap. Paupable, paupables; palpable, palpables.)

5. Palpebra, s. f., lat. palpebrae, paupière.

La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

La paupière est amollie.

ANC. CAT. ESP. (pálpebra, párpado) PORT. IT. Palpebra. 

(chap. Párpado, párpados.)

6. Palpebre, s. f., lat. palpebrum, paupière.

Sobre la palpebre dels huels. 

La palpebre del huel.

Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

Sur la paupière des yeux.

Là paupière de l'oeil.

7. Palpet, s. f., paupière.

So ditz palpetz o palpelas, quar si movo si palpan continuament.

Ha pels en las palpetz.

Engrossans las palpetz.

Eluc. de las propr., fol. 38, 39 et 83.

Sont dites paupières ou palpelles, car elles se meuvent en se palpant continuellement.

A poils aux paupières.

Grossissant les paupières.

8. Palpela, s. f., paupière, palpelle. 

Tot auzel clau son uelh ab la palpela dejus.

Tota bestia ses palpelas es de frevol vista. Eluc. de las propr., fol. 39. Tout oiseau clôt son oeil avec la paupière d'en bas. 

Toute bête sans paupières est de faible vue.

9. Palpelada, s. f., mouvement des paupières, clin.

En una palpelada de uelh, si movo d'orient entro occident.

Eluc. de las propr., fol. 13.

En un clin d'oeil, se meuvent d'orient jusqu'en occident.

(chap. clucada, clucades; v. clucá; parpadeo d'ulls, en un obrí y tancá d'ulls. Cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen; clucat, clucats, clucada, clucades.)    

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista


Palpitar, v., lat. palpitare, palpiter. 

Pulmo... palpitan atyra ayre. Eluc. de las propr., fol. 51. 

Poumon... en palpitant attire l'air.

CAT. ESP. PORT. Palpitar. IT. Palpitare.

(chap. Palpitá: palpito, palpites, palpite, palpitem o palpitam, palpitéu o palpitáu, palpiten; palpitat, palpitats, palpitada, palpitades. Falte un pálpit al cor, palpits : palpitassió, palpitassions.)

2. Palpitatiu, adj., palpitatif, qui fait palpiter.

Virtut palpitativa, que es perceptiva de calor, freior e de semblans qualitatz. Eluc. de las propr., fol. 14. 

Vertu palpitative, qui est perceptive de chaleur, froid et de semblables qualités.

(chap. Palpitatiu, palpitatius, palpitativa, palpitatives.)


Palus, Palutz, s. f., lat. palus, palus, marais.

Devedam los plans e las palus.

G. Rainols: A tornar. 

Défendons les plaines et les marais. 

Ieu passarai part la palutz d' Uzerna, 

Cum pelegris, o lai per on corr Ebres.

A. Daniel: Ans qu'els cims. 

Je passerai au-delà du marais d'Uzerne, comme pélerin, ou là par où court l'Èbre

Fig. Pescam ab las ranas en la palus dels deliegs carnals.

V. et Vert., fol. 48. 

Nous pêchons avec les grenouilles dans le marais des délices charnels.

Non esguarda lai on salh, 

Per que chai del tot el palutz.

Bernard de Venzenac: Iverns.

Ne regarde pas là où il saute, c'est pourquoi il choit entièrement dans le marais.

ANC. FR. D'un noir palud estoit environnée. 

Œuvres de Du Bellay, p. 279. 

Des cannes et roseaux

Croissants autour des paludz et des eaux.

Cl. Marot, t. IV, p. 50.

ANC. ESP. IT. Palude. (chap. Terra pantanosa, albufera anegada d' aigua, aon se críen mosquits que causen lo paludisme o paludismo.)

2. Palustre, adj., lat. palustris, marécageux, de marais.

En locs palustres.

Uous d' auzels palustres so glaucs.

Eluc. de las propr., fol. 232 et 276. 

En lieux marécageux.

Oeufs d'oiseaux de marais sont glauques.

ESP. IT. Palustre. (chap. palustre, palustres; pantanós, pantanosos, pantanosa, pantanoses.)

3. Paludos, adj., lat. paludosus, marécageux.

Cum loc paludos.

Terra paludoza.

Eluc. de las propr., fol. 97 et 170. 

Comme lieu marécageux.

Terre marécageuse.

ESP. IT. Paludoso. (chap. Paludós, pantanós.)

4. Paludal, adj., marécageux, de marais.

So alcunas terrestras, autras marinas, autras paludals et autras fluvials.

Eluc. de las propr., fol. 260. 

Sont aucunes terrestres, autres marines, autres de marais et autres de fleuves. 

IT. Paludale.


Pampol, s. m,, lat. pampinus, pampre.

Pampol de la vit, en autumpne, quan es dezicat, tantost catz.

Vit..., so ditas las fuelhas pampols. Eluc. de las propr., fol. 87 et 225. Pampre de la vigne, en automne, quand il est desséché, tombe aussitôt.

Vigne..., les feuilles sont dites pampre.

CAT. Pampol. ESP. (pámpano) PORT. IT. Pampano. 

(chap. Pampa, pampes.)

2. Pampinar, v., lat. pampinare, épamprer, effeuiller la vigne, ébourgeonner.

Part. pas. Vit... vol estre pampinada, so es a dire de pampol et fuelhas denudada. Eluc. de las propr., fol. 225. 

Vigne... veut être épamprée, c'est-à-dire de pampre et feuilles dépouillée.

(chap. Despampá, desullá, desbordá o esbordá.)

3. Pampinacio, s. f., lat. pampinatio, épamprage, action d' épamprer la vigne, ébourgeonnement.

Quan pampinacio es necessaria. Eluc. de las propr., fol. 225. 

Quand épamprage est nécessaire.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

La campana de Huesca, políticos catalanes

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.


Original en castellá:

Capítulo V.

De lo que hizo Pedro Saputo para librarse de los alguaciles.


¡Oh libertad preciosa,

no comparada al oro

ni al bien mayor de la espaciosa tierra!

¡Más rica y más gozosa

que el preciado tesoro

que el mar del Sur entre su nácar cierra!

Con armas, sangre y guerra,

con las vidas y, famas

conquistadas en el mundo;

paz dulce, amor profundo.

Que el mal apartas y a tu bien nos llamas:

en ti sola se anida

oro, tesoro, paz, bien, gloria y vida.

No quería Pedro Saputo perder este oro, este tesoro, esta paz, este bien, esta gloria y esta vida que tanto encarece aquí el poeta, y que con un solo nombre siempre dulce y amado llamamos libertad. No la quería perder, y ya estaba sin ella, porque la verdadera libertad tanto está en el espíritu como en el cuerpo, y él tenía el espíritu con las prisiones del miedo tan oprimido, que en ninguna parte sosegaba y de ningún modo se gozaba, como si con una cuerda elástica desde Huesca le hubiesen atado el alma, y él pugnaba por romper la ligadura y sujeción, y no le era posible. Hacía de su cuerpo lo que quería, y con todo no era libre, porque con el temor de la justicia cuyos ministros le parecían todos los hombres, no tenía paz ni descansaba, ni osaba mirar a cualquiera que pasaba a su lado. Y si fue mucho encarecimiento decir, como lo dijeron algunos filósofos antiguos, que el hombre sabio y justo aun en la esclavitud no dejará de ser libre, pero quitando un poco de ese extremo a esta opinión sistemática y poniéndola en el otro término, es innegable que en la libertad del cuerpo no está esencialmente la del ánimo, y que cuando éste carece de ella, también le falta a aquél porque no se asegura. Así que padece el hombre muchas esclavitudes, o esclavitud de muchas maneras, las cuales se pueden reducir a una sola explicación general, diciendo que es causa de esclavitud todo lo que oprime o inquieta el ánimo, y que por consiguiente sólo puede ser verdadera y constantemente libre, el hombre justo y animoso, el hombre de bien y sereno, el hombre de conciencia clara y pura que nada teme, sobre todo si se contenta con su suerte, y no le trae inquieto y desvelado la ambición, la codicia u otra pasión lanzada a sus viciosos términos.

Adonde quiera que iba Pedro Saputo llevaba las prisiones del miedo, como se ha dicho; y trabajándose por romperlas dio en un pensamiento diabólico y se arrojó a una temeridad que sólo a él pudiera ocurrir y de que sólo él pudiera salir con la cabeza sana.

Estaba, pues, en su capilla de la iglesia revolviendo su proyecto y previniendo los casos y dificultades que donde quiera pudieran levantarse; y paso a paso y sin él moverse fue viniendo el día. Se abrieron las puertas, entraron las gentes, y cuando le pareció se salió a la calle y fue a las tiendas y compró tela, hilo, seda y demás cuenta; se llevó un pan y unas salchichas, y hecho un fardito de todo se fue de la ciudad río arriba. Llegó a un sitio retirado y oculto; plantó sus reales y se puso a cortar y luego a coser un vestido de mujer tan retrechero, que cuando se lo puso, él a sí mismo se parecía mujer real y verdaderamente como si tal hubiese nacido. Compúsose también el pelo que le tenía negro y largo; y aderezado, atildado y pulido quedó convertido en la muchacha más denguera de toda la tierra, tan satisfecho y alegre que dudó si volvería en su vida al traje y pensamientos de hombre. Comióse enseguida el pan y las salchichas, que era ya hora porque el sol caía ya a ocultarse en la sierra de Monegros, bebió del río, volvió a mirar y esperar un poco, hizo dos o tres zalamerías de doncella requebrada, echó pelillos al aire, y desnudándose y recogiendo en un pañuelo el traje de mujer se fue a pasar la noche a donde le guiasen los pies y su buena ventura.

Como viese al salir del barranco una aldea, empinada en los primeros montes, se dirigió allá posando en la primera casa que encontró abierta. Cenó largo y sabroso, pagó bien a la huéspeda, que era una pobre madre de cuatro hijos y sin marido porque trabajaba en otro pueblo, durmió en una cadiera o escaño con una manta en la cocina, y con el día se despidió de aquella humilde posada y se salió del lugar y dijo: mamola, alguaciles. Y dicho esto se arrojó de pechos al agua tomando un viento que no le siguiera aun con la vista el más ligero andarín del mundo.

¿A dónde fuera él en un día si no parara?, y eso que no iba por caminos, sino siempre a campo traviesa, que no todo era tirado y de paso recto. Paró a comer en un pueblo, y a dar tiempo al día en un bosque, luego en un cerro, después en un río donde se vistió de mujer y rasgó y esparció el vestido de hombre; y al caer de la tarde se encontró cerca de una población granada, pareciéndose a un lado un edificio grande y distinguido que por algunas señales conoció que era convento de monjas. ¡Esto es lo que buscaba, dijo; aquí de mi ingenio; aquí de toda la versucia y tacañería que me dio mi padre y la Pupila de Almudévar! Ahí es donde yo he de entrar, porque así lo ordenan la necesidad y el miedo que aquí son una sola persona. Y ¿qué vida debe ser la de estas mujeres que huyen del mundo sin saber por qué y sin que el mundo se le dé ni se le quite de ellas? Ahí viven encerradas mirándose y revolviéndose sobre sí mismas como agua divina de su corriente, como pez en redoma, como culebra tapada en su agujero. Ahí viven solas, mujeres solas, mujeres siempre y sólo mujeres entretenidas en rezar latines que así los entienden como yo sé si fray Toribio el del guijarro quedó vivo o muerto en la capilla. Pues ahí se ha de penetrar, y entrar Pedro Saputo, y ahí de vivir lo que pueda, a la moda mujeril hasta que saque de tino media docena de ellas, o yo le pierda y haya de salir huyendo y volver a este mundo que ahora yo voy a dejar sin despedirme ni decille: mira que tramonto.

Dichas estas palabras hízose un gran rasgón en el vestido, se descompuso un poco el tocado y el cabello, se dio dos o tres arañazos en la cara y un recio bofetón a un lado, embarró un poco una media y se afeó con otros desmanes; representando una muchacha escapada por milagro de las manos de unos insolentes y perros de arrieros que quisieron violarla. Sacó el color de tristeza y compunción, se mojó y refregó los ojos con diez salivas y una poca de tierra, y así parado se llegó al torno y tocó la campanilla; respondióle una voz gangosa con el Ave María de costumbre, y él dando grandes suspiros y sin decir palabra prorrumpió en llorar como desahogándose de una gran congoja que le inundaba el pecho y le ahogaba. Al fin pudo hablar, y a las cien preguntas que le hizo la gangosa madre, pudo decir que era una muchacha que llegaba muerta de miedo de los hombres de cuyas manos le había librado Dios por dos veces aquel día yendo al pueblo de una tía pobre y enferma para cuidalla, a donde la llevaba un tío, hermano de su padre a quien unos ladrones ataron de pies y manos. ¡Oh válgame Dios lo que inventó y dijo allí de repente para que por caridad y hasta saber de su tío y avisar a un hermano que tenía tejero o pelaire en la tierra baja la admitiesen en el convento! ¡Lo que suspiró y lloró y fingió y mintió de punta, de llano, de tajo y de revés en un instante! La tornera condescendió en avisar y llamar a la priora, a la cual comenzó de nuevo a referirle, siempre sollozando, las mismas y otras cien patrañas, y a llorar y desatinar de modo que de compasión y en clase de criada por algunos días, si otra cosa no se pensase, la admitió al fin y la abrieron la puerta.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.

Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortó del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca ne van ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

domingo, 12 de mayo de 2024

Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela

Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela, s. f., lat. maxilla, mâchoire, joue.

Mals de dens, quan dol en la maissela.

P. Vidal: S'ieu fos en.

Mal de dents, quand il fait mal en la mâchoire.

Dolor de dens e de maichelas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 189.

Douleur de dents et de mâchoires.

Si 'l vuelh baizar la mayselha.

Deudes de Prades: Amors m' evida.

Si je lui veux baiser la joue.

Qui te ferira a la maissela, dona li l'altra.

Trad. du N.-Test. S. Luc, ch. 6. 

Qui te frappera sur la joue, donne-lui l'autre. 

Loc. Fassa m bon' escudela, 

S'ieu dejus sui, 

E s'ieu, sotz la maissella, 

Ben non l' estui.

Richard de Tarascon: Cabest. 

Qu'il me fasse bonne écuelle, si je suis à jeûn, et si, sous la mâchoire, je ne la cache bien. 

ANC. FR. Quant canté ot la damoisiele

Sa main a mise à sa maisiele.

Roman de la Violette, p. 20. 

Qui là veist les XX puceles 

Rompre lor crins et lor maiseles.

Roman del conte de Poitiers, v. 462.

IT. Mascella. (ESP. Mejilla; mandíbula. Chap. Les barres, mandíbula, mandíbules; galta, galtes. Galtada, galtades: bufetada, bufetades.)

Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela, barres, quixals, mandíbula, mandíbules

2. Mayssha, s. f., mâchoire, joue.

Maysshas o mandibulas so ditas, quar ministro a manjar.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Sont dites mâchoires ou mandibules, car elles servent à manger.

3. Maxillar, adj., lat. maxillaris, maxillaire.

Cum defenda les nervis maxillars del aire trop freg.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Comme elle défende les nerfs maxillaires de l'air trop froid.

IT. Mascellare. (ESP. Maxilar, maxilares. Chap. Maxilar o maxilá, maxilars o maxilás.) 

 

Majofa, s. f., fraise.

Ac talant de majofas, e Jhesu Crist las lhi ministret.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Eut envie de fraises, et Jésus-Christ les lui fournit. (CAT. MOD. Maduixa, maduixas o maduixes.)

 

Majorana, s. f., lat. majorana, marjolaine.

Majorana es cauda et seca. Eluc. de las propr., fol. 215. 

La marjolaine est chaude et sèche.

Pren semensa de majorana. Collec. de recettes de médecine. 

Prends semence de marjolaine.

ANC. ESP. Majarona. ESP. MOD. Mejorana (Origanum majorana, familia Lamiaceae, cultivada como condimento por su aroma, parecido al del orégano.) IT. Maiorana, maggiorana.

(chap. Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.)

Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.

 

Mal, Mau, adj,, lat. malus, mal, méchant, pernicieux, mauvais.

Cel que gurpis los mals vices d'aquest segle. Trad. de Bède, fol. 67.

Celui qui abandonne les vices pernicieux de ce monde.

Vos m' es mal' e cozens. 

Gaubert, moine de Puicibot: Una gran.

Vous m'êtes mauvaise et cuisante.

- Intrépide.

No seria pros ni maus, 

E parec be al badalhar.

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Ne serait preux ni intrépide, et il parut bien au bâiller.

Substant. Qu'om sia humils als bos, 

Et als mals, ergulhos.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qu'on soit indulgent envers les bons et envers les méchants, altier. 

Loc. Sai que mal lor es.

R. Gaucelm de Beziers: A penas. 

Je sais que mauvais il leur est. 

ANC. FR. Remède jusques à présent n'ha esté trouvé contre la male fame. Rabelais, liv. IV, ch. 65.

Et si estoient forgées de fer fort mal, de sorte qu'elles se courboient et plioient incontinent.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Camille.

Se nous descendions par où nous estions montés, nous ne le pourrions faire sanz grant péril, pour ce que la coste estoit trop male, et les Sarrazins nous descendroient sur le cors. Joinville, p. 190.

- En parlant du diable, de l'esprit malin.

Mal esperit que totz jorns guerreia las bonas creaturas.

Liv. de Sydrac, fol. 72. 

Le malin esprit qui guerroie toujours les bonnes créatures.

CAT. ESP. Mal. PORT. Mào (ruim). IT. Malo. (chap. Mal, mals, mala, males; roín, roíns, roína, roines; enfermedat, enfermedats.)

Adverb. Mal er baillitz,

So vos autrei.

Giraud de Borneil: A l' honor Dieu.

Il sera mal mené, cela je vous promets. 

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal li vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Vous verrez difficilement que chanteur chante bien, quand mal lui va.

Qui mal fai e mal ditz, e mal met e mal dona. 

Palais: Un sirventes. 

Qui mal fait et mal dit, et dépense mal et donne mal. 

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. Male.

Adv. comp. Qu'a mala hora

Qui diable siec non la port. 

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Vu qu'à la male heure qui diable suit ne la porte pas.

ANC. FR. Einsi fu la paiz graantée

Ki à male hore fu donée.

Roman de Rou, v. 573.

IT. Quando tu nella tua mal' ora venisti.

Boccaccio, Decameron, V, 10.

Souvent on sous-entendait le mot hora, et alors mala était de même employé comme adverbe.

Ai! douss' amia, 

Mala us viron mey huelh.

(chap. Ay! dolsa amiga, en mala hora tos (te) van vore los meus ulls.)

G. Adhemar: El temps d'estiu.

Ah! douce amie, à male (heure) vous virent mes yeux.

Mala veyra sos efans.

G. Riquier: Qui m disses. 

A male (heure) il verra ses enfants.

2. Sobremal, adj., très mal, très mauvais, très méchant.

Lo prunier rams es mals, lo segon es peiors, lo ters es sobremals.

V. et Vert., fol. 7. 

Le premier rameau est mauvais, le second est pire, le troisième est très mauvais. 

Adv. Sobremal t' arm' enfornas

En trebaill et en turmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Tu enfournes très mal ton âme en peine et en tourment.

3. Mal, Mau, s. m., lat. malum, mal, douleur, souffrance. 

Pregavan li mot fort 

Qu' en patz portes son mal.

V. de S. Honorat. 

Le priaient moult fort qu'en paix il supportât son mal.

Graissans ni serps, que s'amola, 

No m fai espaven ni mau.

Marcabrus: Pus la fueilla. 

Crapaud ni serpent, qui s' amoncelle, ne me fait peur ni mal.

Val a mal d' uelh atressi. Brev. d'amor, fol. 40. 

Vaut pour mal d'oeil aussi. 

Cura mal de rey et ydropizia. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Guérit mal de roi et hydropisie.

- Le contraire du bien.

Non puesc mal dir de lieys, quar no i es ges. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est pas.

- Défaut.

Sirventes non es leials,

S'om no i ausa dir los mals.

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. MOD. Male. 

Loc. Ira de mal en peior.

(chap. Anirá de mal en pijó.)

B. Zorgi: Totz hom. 

Ira de mal en pis.

IT. Andava di giorno in giorno di male in peggio.

Boccaccio, Decameron, I, 1.

Per qu'ieu vuel mal als huelhs ab que us remire. 

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

C'est pourquoi je veux mal aux yeux avec quoi je vous contemple.

Ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Je leur veux mal de mort, et eux à moi. 

Mal aia 'l jorns qu'amors mi fetz emprendre. 

Pons de la Garde: Sitot non. 

Mal ait le jour qu'amour me fit éprendre.

ANC. FR.

Mal ait traïstre roiz qui sainz busuing ment. Roman de Rou, v. 4526.

Anc vos autres non demandetz venjansa 

De la mia mort, per so siatz a mal mes. 

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Oncques vous autres ne demandâtes vengeance de la mienne mort, pour cela soyez livrés à mal. 

Pot esser qu' ilh so tengua a mal.

(chap. Pot sé que ella s' ho (tingue) prengue a mal.) 

Arnaud de Marueil: Ab pauc.

Il peut être qu'elle tienne cela à mal. 

Prov. Qui mal fai, mal pren.

(chap. Qui mal fa, mal pren.)

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Qui mal fait, mal prend.

4. Malamen, adv., méchamment, durement, pernicieusement.

Per delieg c'al cors cossentes, 

Seras punitz malamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Pour le plaisir que tu accordes au corps, tu seras puni durement.

Malamen renhatz, Roma.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous régnez méchamment, Rome.

ANC. FR. E cil qui tel sentence sivent

Contre Diex malament estrivent.

Roman de la Rose, v. 17494.

Qu'il a ouvré moult malament.

Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 44. 

Pour aller en pays estrange 

Souz l'espoir de quelque louenge 

Malement travailler mes jours.

Olivier de Magny, p. 112.

CAT. Malament. ESP. IT. Malamente. (chap. Malamen.)

5. Maligne, adj., lat. malignus, malin, malicieux, pervers, perfide, malfaisant.

No tem truan maligne.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur. 

Je ne crains pas fripon malin. 

Hun maligne home que era de son conselh.

(chap. Un maligne (malissiós, roín) home que ere de son consell.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 34. 

Un malicieux homme qui était de son conseil. 

Aquelas so malignas, las quals no obeseysso a curacio.

(chap. Aquelles són malignes, les cuals no obeíxen a curassió, cura.)

Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Celles-là sont malignes, lesquelles n' obéissent pas à cure.

Non i a tan malignes que no sia doptos. Guillaume de Tudela. 

Il n'y a si malicieux qui ne soit craintif. 

Signe 

Verenos, freg e maligne.

Brev. d'amor, fol. 30. 

Signe vénéneux, froid et malfaisant.

- En parlant du diable, des démons, on a dit:

El fuoc del malign' esperit.

(chap. Al foc del espíritu maligne.)

Marcabrus: Assatz m'es. 

Au feu du malin esprit. 

An poder de comandar als malignes esperitz. Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

- Substantiv. et absolum. Le malin esprit, le diable.

Lo malignes no lo toca. Trad. de la 1re Épître de S. Jean.

(chap. Lo maligne (lo dimoni, diable) no lo toque.)

Le malin esprit ne le touche pas.

CAT. ESP. PORT. IT. Maligno. (chap. Maligne, malignes, maligna, malignes; roín, roíns, roína, roínes; malfactó, malfactós, malfactora, malfactores.)

6. Malignamen, adv., malignement.

Malignamen,

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Malignement, avec apparence d'assistance.

(chap. Malignamen.)

7. Malignitat, s. f., lat. malignitatem, malignité, malice.

Que non tema far malignitat. V. et Vert., fol. 16. 

Qu'il ne craigne pas de faire malignité. 

Segon lor qualitat, ha lor vere malignitat. Eluc. de las propr., fol. 236.

Selon leur qualité, leur venin a malignité. 

CAT. Malignitat. ESP. Malignidad. PORT. Malignidade. IT. Malignità, malignitate, malignitade. (chap. Malignidat, malignidats.)

8. Malicia, s. f., lat. malitia, malice, malignité.

En lurs peccatz et en lurs malicias. V. et Vert., fol. 63. 

Eu leurs péchés et en leurs malices.

CAT. ESP. PORT. Malicia. IT. Malizia. (chap. Malissia, malissies.)

9. Malissa, s. f., malice, malignité. 

Per obviar a la malissa d'aucuns marchans.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 588. 

Pour obvier à la malice d'aucuns marchands.

(chap. Malissia, malissies.)

10. Maleza, s. f. méchanceté, rudesse, rigueur.

Platz me a ric hom franqueza 

E, vas son enemic, maleza. 

Le Moine de Montaudon: Mout me platz. 

Me plaît franchise en homme puissant et, envers son ennemi, rigueur.

De maleza non a par.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

En méchanceté n'a pareil.

- Maladie, souffrance.

Conoc maleza, qu' entuysegada fon. V. de S. Honorat. 

Connut la maladie, vu qu'elle fut empoisonnée. 

CAT. Malesa. ESP. Maleza. PORT. Malesa. (chap. Malesa, maleses : acsió roína, mala feta. Als sagals sels díe: no faigáu maleses.) 

11. Malicios, adj., lat. malitiosus, malicieux, malin, fourbe. 

Encaras son li traidor 

Diable, malvatz, peccador, 

Malicios e desleal.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Encore sont les traîtres diables, méchants, pécheurs, malicieux et déloyaux.

Fig. Neys de paraula ociosa 

E que no fos maliciosa.

Contricio e penas ifernals. 

Même de parole oiseuse et qui ne fut pas malicieuse.

Substantiv. Si es ajustatz 1 bos

Amb un autre malicios.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Si un bon est ajusté avec un autre malicieux. 

CAT. Malicios. ESP. PORT. Malicioso. IT. Malizioso. 

(chap. Malissiós, malissiosos, malissiosa, malissioses. Ne podéu trobá uns cuans a la Ascuma de Calaseit cuan tenen reunió per a vore cóm se repartixen les subvensions.)

12. Maliciosamen, adv., malicieusement, malignement. 

Non jura maliciosamen ni am blasphema. V. et Vert., fol. 2. 

(chap. No jure malissiosamen ni en blasfemia.)

Ne jure malicieusement ni avec blasphéme.

CAT. Maliciosament. ESP. PORT. Maliciosamente. IT. Maliziosamente.

(chap. Malissiosamen. La c del ocsitá se pronunsie igual que la s, que es doble perque va entre dos vocals.)

13. Malaigna, Malainha, s. f., malignité, malice, humeur maligne. 

Fig. Ben volgra 'l reis fos devis...

E conogues la malaigna

De que clocha Lemozis.

Bertrand de Born: Be m platz quar. 

Je voudrais bien que le roi fût devin... et connût l' humeur maligne de quoi cloche le Limousin.

(chap. Malissia, malignidat, humor o sentimén maligne.)

14. Enmalignar, v., irriter, envenimer. 

Part. pas. Era corossat ni enmalignat contra la dita villa.

Chronique des Albigeois, col. 9. 

Était courroucé et irrité contre ladite ville.

15. Enmalezir, v., irriter, devenir mauvais, envenimer. 

Part. pas. Aissi us es enmalezida

Vas cels que us an obezida. 

Elias de Barjols: Amor be m.

Ainsi vous vous êtes irritée contre ceux qui vous ont obéie.

16. Malvatz, Malvais, adj., mauvais.

Conosc que malvat labor 

Fan Lombart del emperador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Je connais que les Lombards font mauvais labeur de l'empereur.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

- Méchant, dangereux, enclin à faire le mal.

Mafomet de Mecha, malvaisa creatura. V. de S. Honorat.

(chap. Mahoma de la Meca, malvada criatura.)

Mahomet de la Mecque, mauvaise créature.

Ai! Malvasa gen savaia.

B. de Ventadour: Era non. 

Ah! mauvaise gent infâme. 

Substant. Adoncs paregron li malvatz 

E las malvaisas ad un latz. 

Deudes de Prades: Trop ben m' estera. 

Alors paraîtraient les mauvais et les mauvaises d'un côté.

CAT. Malvad. ESP. PORT. Malvado. IT. Malvagio. 

(chap. Malvat, malvats, malvada, malvades.)

Voyez Vazer.

17. Malvadament, Malvaizamen, Malvayzamen, adv., méchamment.

Per tu, Joan, que vey anar obran 

Malvayzamen, soi per sert cossiros. 

B. Carbonel: Joan Fabre. 

Pour toi, Jean, que je vois aller travaillant méchamment, je suis certainement inquiet. 

Las gens vey renhar malvaizamen.

P. Cardinal: Totz lo mons. 

Je vois les gens se comporter méchamment. 

Ela avia tractat sa mort malvadament... per poyssos.

L'Arbre de Batalhas, fol. 229.

Elle avait traité sa mort méchamment... par poisons.

CAT. Malvadament. ESP. PORT. Malvadamente. IT. Malvagiamente. 

(chap. Malvadamen.)

18. Malvestat, s. f., mauvaiseté, méchanceté.

No m'en sapchan mal gral, 

S' ieu dic lurs malvestatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Qu'ils ne m'en sachent pas mauvais gré, si je dis leurs méchancetés.

Conosc et sai entendre

Las lurs malvestatz.

P. de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Je connais et sais entendre les leurs méchancetés. 

Fig. De malvestat vuoill que port la corona. 

Palais: Un sirventes. 

De mauvaiseté je veux qu'il porte la couronne. 

ANC. FR. Et pour ce lor malvetiez fut couverte et aombrée d'aucune coulour de droit. Annales du règne de S. Louis, p. 260.

ANC. ESP. Omes de raiz mala asmaron malvestad.

Poema de Alexandro, cop. 1742.

ANC. IT. Ricchezza crescere a misero

Malvagio uomo e misera malvestà. 

Guittone d'Arezzo, Lett. 25.

ANC. CAT. Malvestat. IT. MOD. Malvagità.

 

Mala, s. f., lat. mala, mâchoire, joue.

Maisshelas, per diminutio, so es a dire petitas malas.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Mâchoires, par diminution, c'est-à-dire petites joues.

(chap. Mola, moles; moleta, moletes; quixal, quixals; den, dens; barres.)

 

Mala, s. f., malle, caisse.

Ja no portarem mala ni re aital. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

Jamais nous ne porterons malle ni chose pareille.

ESP. PORT. Mala. (chap. Caixa, capsa.)

2. Maleta, s. f. dim., mallette, cassette.

Quar Dieus sap tot que porta en sa maleta.

Guillaume de Mur: d'un sirventes.

Car Dieu sait tout ce qu'il porte dans sa mallette.

CAT. ESP. Maleta. (chap. Maleta, maletes; caixeta, caixetes; capseta, capsetes.)

 

Malh, Maill, Mal, s. m., lat. malleus, mail, maillet. 

A Peiraguers, pres del muralh, 

Si que y poirai lansar ab malh, 

Venrai armat sobre Bayart. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

A Périgueux, pres de la muraille, de sorte que j'y pourrai lancer avec le mail, je viendrai armé sur Bayard.

No 'l quier ges ni ab malh ni ab bonba.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

Je ne le cherche point ni avec maillet ni avec masse.

ANC. FR. Cil combatoit d'un mail d' achier qui fu pesant.

Combat des Trente. 

Desquelles ils combatront d' estoc, de mail ou de taille, ainsi que mieulx leur plaira, sans reprinse. Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 310.

CAT. Mall. ESP. Mazo. PORT. Malho. IT. Maglio. (chap. Mall, malls.)

2. Malha, Mailha, s. f., massue, masse d'armes.

Fa mal quan porta mailha

Ni armas, mas los esperos, 

Que mais l' an valgut a sazos 

Que lansa ni branz que tailha. 

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Fait mal quand il porte massue et armes, excepté les éperons, qui plus lui ont valu dans l'occasion que lance ni glaive qui taille. 

ANC. FR. Et prindrent leurs espées, haches, mailles, becs de faucons et autres bastons, frappant, abatant et occisant iceux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 229.

IT. Maglia. (chap. Massa, massola, masses, massoles.)

3. Magall, s. m., mail, masse. 

Va prendre lo magall, 

Tres colps feri la peira.

V. de S. Honorat. 

Va prendre la masse, trois coups frappa la pierre. 

CAT. Magall.

4. Malhet, s. m. dim., maillet.

Percuteys... am un petit malhet entro que inscidas tot.

Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Frappe... avec un petit maillet jusqu'à ce que tu incises tout.

(chap. Mallet, mallets : mall menut.)

5. Malleable, adj., malléable.

Art de far veyre malleable.

No es degu metalh mielh malleable.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 183. 

Art de faire verre malléable.

Il n'est nul métal mieux malléable.

(chap. ESP. Maleable.)

6. Mallear, Malhar, Mallar, v., lat. malleare, marteler, battre.

No s deu malhar rozent.

(chap. No 's deu martellá (mallá) ruén.) 

Colp d' aquel que malha.

Al pacient apar que hom... malle le cap, e 'l fiera.

Eluc. de las propr., fol. 187, 183 et 79.

Ne se doit pas marteler rouge.

Coup de celui qui martelle.

Il paraît au patient qu'on... martelle la tête, et le frappe.

Part. pas. De eram fondut o malleat. Trad. d'Albucasis, fol. 40.

(chap. D' aram fos o martellat, batut.) 

D' airain fondu ou battu.

ANC. FR. Des puins des espées se maillent. Roman de la Violette, p. 98. Hardiement, vaille que vaille, 

Renaut i fiert, Renaut i maille.

G. Guiart, t. I, p. 305 et 306.