Mostrando las entradas para la consulta atres ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta atres ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de febrero de 2026

Qui - Quisquilha - Quotar, Cota, Cotta, Cottization

Qui, pron. rel., lat. qui, qui.

Suj. sing. Li respont: ieu suy qui suy. V. de S. Honorat.

(chap. Li respón: yo soc qui soc; com la cansó de Pedro Infante, o la coneguda frasse que Deu li va di a Moisés.)

Lui répond: je suis qui je suis.



La bona dona valen

Qui tan gen vos aculhit.

Peyrols: Quant Amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit.

Qui per nesci cuidar

Fai trop gran falhimen,

A dan li deu tornar.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Qui par ignorant penser fait trop grande faute, à dommage (cela) lui doit tourner.

Peire, qui ama desena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Pierre, qui aime perd le sens.

Pauc ama, qui non fai messios.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Peu aime, qui ne fait dépenses.

Rég. dir. sing.

Ben gardaratz qui faitz emperador.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Bien vous regarderiez qui vous faites empereur.

Ieu no sai dire qui!

(chap. Yo no sé di qui! - o quí -)

J. Esteve: Francx reys.

Je ne sais dire qui!

Non truep qui m guirenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse.

Suj. pl. Los pros de Proenza

Qui renhan ab conoissensa.

B. de Ventadour. En aquest.

Les preux de Provence qui se conduisent avec connaissance.

Las forças qui ara i son. Titre de 1137.

(chap. Les forses que ara ñan (hi són); fortaleses.)

Les forteresses qui maintenant y sont.

Rég. dir. pl. Dui rei qu' estan

D' ajudar vos, ara entendatz qui.

Bertrand de Born: Ara sai ieu.

Deux rois qui diffèrent de vous aider, maintenant entendez qui.

Le datif latin Cui fut employé comme régime indirect sans préposition.

Sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove.

Giraud le Roux: A la mia.

Sens, à qui point je ne crois, me montre qu'il ne convient pas.

Selhs cui desplay jonglaria,

E selhs cuy desplay cortezia.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada.

Ceux à qui déplaît jonglerie et ceux à qui déplaît courtoisie.

ANC. FR. N'i a celui cui il n'anuit.

Nous ne savon cui est li cors.

Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 205 et 41.

Je ving au conte de Soissons, cui cousine germainne j'avoie épousée. 

Joinville, p. 51.

Fen nostre très chier seigneur et pere, cui Dieu pardonne.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 1.

Car j'amerai, puisqu'il me siet,

Cui qu'il soit bel ne cui qu'il griet. 

Roman de la Rose, v. 3198.

On le trouve pourtant précédé de prépositions.

Totz aquelhs a cuy be far desplai.

Bernard de tot lo mon; Be m'agrada.

Tous ceux à qui bien faire déplaît. 

Que non aia blasme de cui que sia.

Cadenet: De nulha.

Qu'il n'ait blâme de qui que (ce) soit.

Na Beatrix la valen

En cui es gaug, deport e rire.

Pons de Capdueil: Ben sai que.

Dame Béatrix la méritante en qui est joie, amusement et rire.

ANC. FR. Rendues à cens à cui eles estoient avant.

Arch. du Roy., Tr. des Ch., reg. 44, pièce 81.

De la cui mort demora li roiaumes de France plains de dolor.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 137.

ANC. ESP. Demas qui lo cobrís non avria pavor.

Poema de Alexandro, cop. 92.

Todos los sus miraglos qui los podie contar.

Vida de S. Domingo de Silos, cop. 384.

CAT. Qui. ESP. MOD. Quien. PORT. Quem. IT. Chi. (chap. Qui, quins, quina, quines; ¿quí, quíns, quína, quínes? ¡Quí puguere! ¡Quíns ulls mes majos! ¡Quína dona mes templada! ¡Quínes figues mes bones!)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

Qui était employé dans des phrases absolues manquant de la préposition qui semblait devoir le gouverner.

Re no val sabers, qui no 'l despen.

Bernard d'Auriac: S' ieu agues.

Rien ne vaut le savoir, (pour) qui ne le dépense pas.

En calque part la pena sia

Dreisar la deu hom tota via;

Qui no la dreisa, leu se briza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En quelque part que soit la plume on doit toujours la dresser; qui ne la dresse, elle se brise facilement.

Loc. Ieu n' ai perdutz

Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

J'en ai perdu maints dons, qui se veuille les prenne.

Qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Qui me crie et me braille, je n'entends nulle chose.

L'autr' en Espagna, qui aval qui amon. Guillaume de Tudela.

(chap. Los atres a España, qui aball qui amún; los uns cap aball, los atres cap amún.)

Les autres en Espagne, qui aval qui amont.

En gran dolor

Foran ab plor

Frances, qui qu' o desvuelha.

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es.

En grande douleur seraient les Français, avec pleur, qui que ce soit qui ne veuille pas cela.

Qui que romaigna, ieu irai volentos.

Pons de Capdueil: So qu' hom vol.

Qui que ce soit qui reste, j'irai volontaire.

Qui que m n' am mais o m n' azir.

Rambaud d'Orange: Mon vers.

Qui que ce soit qui m'en aime davantage ou m'en haïsse.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire.

Folquet de Marseille: Tan m' abelis.

Vers Nîmes va-t'en, chanson, qui que ce soit qui s'en fâche.

ANC. FR. Ce propos,.. pourroit sembler véritable, qui le transféreroit au gouvernement de Phocion. Amyot. Trad. de Plutarque. Vie de Phocion.

Qui osteroit de ces miens ouvrages les authoritez des écrivains passez, je ressemblerois ceste corneille d'Horace et resterois nud.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 437.

Estuet aujourd'ui, qui qu'en gront ou en derve,

Qu'à leur obédiance ta seignorie serve.

J. de Meung, Test, v. 679.

Traïson en fera, ki k'en puiz mal en die.

Roman de Rou, v. 2641.

ANC. IT. Che molto più risplende

Lo poco chi lo spende

Tosto e larga mano.

Brunetto Latini, Tes., p. 76.


Quil, Quill, s. m., gazouillement, piaillement, murmure, exclamation.

Braitz, chanz, quil, criz

Aug dels auzels pels plaissaditz.

Rambaud d'Orange, Braitz, chanz. 

Piaillements, chants, gazouillements, cris des oiseaux j'entends dans les bocages.

La regina va gitar 1 gran quil.

Plainte sur la mort de Robert, roi de Naples. 

La reine va jeter une grande exclamation.

Fig. Ges quil ni brail non enten de pervers. 

E. Cairel: Abril ni mai.

Point murmure ni cri je n'entends de pervers. 

Per lieys don muer ses quill. 

Raimond de Miraval: Aissi m.

Pour elle dont (pour qui) je meurs sans murmure.

(chap. Crit, crits; piulamén, piulamens de muixons; exclamassió, exclamassions.)

2. Quilar, Quillar, v., piailler, babiller, murmurer, exclamer.

Veramen faitz cridar, quilar ni braire.

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona.

Vraiment vous faites crier, piailler et brailler. 

Qui qu'en cosselh ni 'n quill,

D'amar vos suy el drech fil.

P. Bremon Ricas Novas: Ben dey.

Qui que ce soit qui en conseille et en babille, de vous aimer je suis au droit fil.

(chap. Cridá o quirdá, piulá un muixó, exclamá. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridat, cridats, cridada, cridades; yo piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)


Quin, Quinh, pron. rel., quel.

Quins hom es Karlesmagne?

Quin son li XII par?

Baro, dis l'amiran, quinh cosselh mi donatz? 

Quina es la razo que as devizat tan?

Roman de Fierabras, v. 880, 881, 2542 et 1277.

Quel homme est Charlemagne?

Quels sont les douze pairs?

Barons, dit l'émir, quel conseil me donnez-vous? 

Quelle est la raison que tu as tant conversé?

CAT. Quin. (chap. Quin, quins, quina, quines; quín, quíns, quína, quínes?!)

2. Cayn, pron. rel., quel.

A lur dig: Tost mi digas

Cayna malvestat trobas.

Quant lo santz auzi la cayna.

Donc am cayna color

Mi conortas tu d' esperanza?

V. de S. Honorat.

Leur a dit: Tôst dites-moi quelle méchanceté vous trouvez.

Quand le saint entendit laquelles.

Donc avec quelle couleur d'espérance m'encourages-tu?   


Quintal, s. m., quintal.

Aldrete, p. 366; Mayans, t. II, p. 234 et 252, le disent d'origine arabe.

No ilh daria hom mezalha del quintal.

P. Cardinal: D'un sirventes.

On ne lui donnerait maille du quintal.

Quintal de coire. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Quintal de cuivre.

Loc. Quan a pres a quintals et a fais.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il a pris à quintaux et à faix.

ESP. PORT. Quintal. IT. Quintale. (chap. Quintal, quintals; del ár. hisp. qinṭár, este del siriaco qanṭīrā, y este del latín centenarium “sentenari”. Pes de 100 libres equivalén a Castilla o Castella a 46 kg aproximadamén.)


Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.

Voyez Du Cange, Dissert. VII, p. 181 et 182.

Lhi donzel van burdir a la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoisels vont s'amuser à la quintaine.

ANC. FR.

Quintaines fait drecier, et jouster i faisoit, 

Et donoit an biau pris celui qui miex joustoit.

Vie de Duguesclin. Du Cange, Dissert. VII.

A la quintaine et à l'escu jouster.

Roman de Jordain de Blaye. Du Cange, t. V, col. 1075.

Quintaine font drecier en un bel pré fleuri.

Roman de Berte, p. 145.

Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.


IT. Quintana. (chap. Quintana, quintanes no es lo mateix que en ocsitá o fransés, un maniquí de un home armat pera entrená cap a les justes, es: mas, masada, masos, masades; una de les portes, víes o plasses dels campamens romanos o romans aon se veníen víveres o vitualles, coses pa viure.
- Apellit del lladre presidén honorari u honorífic de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña = IEC; ICF: Iniciativa cultural de la franja del meu cul.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Quisquila, s. f., caille.

Quisquila fa uous petitz, redons, menors que perditz, et major que alauza.

Eluc. de las propr., fol. 276.

Caille fait oeufs petits, ronds, moindres que perdrix, et plus grands qu'alouette.

(chap. Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles ve del alemán Wachtel, la w germánica pot passá a g, com Wimara Guimara Guimerá, Wilhelm Guillem Guilhem Guillermo, Wifredo Guifredo Guifre, etc, etc. 

La primera vegada que vach sentí gualles va sé perque mon cusí que va viure a Tamarite y después a Barbastro, teníe una granja de gualles. Guatlla, guatlles.)

Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles

Quisquilha, s. f., du lat. quisquilia, criblure, balayure, immondice.

Quisquilhas, so remazulhas del froment cazens, quan si purga.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Criblures, ce sont les restes du froment quand il s'épure.

(ESP. Quisquilla, menudencia. Chap. cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá : criblures; cascarilles; clasca, clasques del gra, blat, sibada, avena, etc. No sé si algú de vatros diu quisquilla, quisquilles.)

IT. Quisquillia, quisquiglia.

La trilla 4 , Los noms, sibá, avena, senteno; cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá


Quotar, v., du lat. quot, coter.

Regardan lo nombre, quotant lo fuelh.

Eluc. de las propr., fol. 283.    

Regardant le nombre, cotant la feuille. 

IT. Quotare.

2. Cota, Cotta, s. f., lat. quota, cote, quotité.

Refusans de pagar lor cotta... la portio e cota.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Refusant de payer leur cote... la portion et quotité.

CAT. Cota, quota. ESP. Cota, cuota. (chap. cuota del préstamo, les cuotes de la comunidat de veíns.)

3. Cottization, s. f., cotisation.

A la cottization provederai.

(chap. A la cotisassió proveiré.)

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. *154.

A la cotisation je pourvoirai.

4. Aliquot, adj., lat. aliquot, aliquote.

Partida aliquota apelam tota partida que es meitat del nombre o 'l ters o 'l quart o 'l quint. Eluc. de las propr., fol. 280.

Nous appelons partie aliquote toute partie qui est moitié du nombre ou le tiers ou le quart ou le cinquième.

domingo, 25 de enero de 2026

Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

LXXXVIII. Reg. n. 1895, fol. 116. 25 nov. 1388.


Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

(texto en latín mes aball.
Per qué no li diuen y escriuen Barchinona cuan se trobe tantíssimes vegades este nom als textos antics? Los catalanistes com los de la Ascuma sol volen cambiá o recuperá los noms que an ells los apetix, pero Gerona o Leyda, Ilerda, Ilerde, Lerida sense tilde o en tilde, Lérida, no los agrade. Tampoc li dirán Dertusa o Dertosa a Tortosa. O Sent Boy. O mols atres noms: Terraça, Sabadel, Martoreyes, Corro jusa, Muncada, Munbuy, etc. del Censo de Pedro IV o Pere IV o En Pere de Aragó.

Imagineutos:

Aeroport Josep Tarradellas - Lo Prat - (BCHN) Barchinona;
Porta de Barchinona a la autopista;
Festas de la Mercè de Barchinona
IEC de Barchinona;
Lotja de Barchinona (en 1 L, com los conductós novels o novatos); Universitat de Barchinona (UB : Uns Burros); 
Parc Güell de Barchinona;
Sagrada Familia de Barchinona;
Fòrum Barchinona;
La Seu - Catedral de Barchinona
Lo 
Palau de la Música Catalana a Barchinona (o sigue: ocsitana)
Lo Palau Real, Reyal, Reial Major de Barchinona;
Lo Monasteri de Valldonzella de Barchinona;
Lo Monasteri de Monserrat o Monserrate o Montserrat prop de Barchinona, a Monistrol;
Las Ramblas de Barchinona; sí, lo plural en catalá, dialecte ocsitá, se escribíe en a, no en e, que es mes valensiá.
Lo Call de Barchinona; La Boqueria de Barchinona; Sant Jaume de Barchinona; Lo Portal de Sant Antoni de Barchinona; Lo Palau Episcopal o del Bisbe de Barchinona; Lo Archiu de la Corona de Aragó a Barchinona, al carré dels Comtes de Barchinona; Lo Hospital u Ospital de Santa Creu de Barchinona; Lo Monestir de Valldonzella de Barchinona ont per las monjas fou rebut (Juan II) e exint al pati ab Creu processionalment ...; Lo clero de la Seu, los canonges, etc. camí de Poblet, aon se enterraben mols Reys de Aragó; Ramón Berenguer IV no haguere pugut sé enterrat allí, perque no va sé Rey de Aragó, pero sí Princeps aragonensi, Princep, Príncipe, Lo prinsipal. Lo rey ere Ramiro II, la reina Petronila, Peronella, y después Alfonso II va sé rey de Aragó, y conde de Barselona, y marqués de Provensa, Marca + Provintia.
Per sert, escribíe o dictabe mol be en llengua ocsitana o plana lengua romana o vulgar - ya se troben (Raynouard) paraules al 842 a Straßburg, Estrasburgo-, vore lo poema de Namfos (Alfonso II): "Per mantas guizas m' es datz" y vore los Serments traduíts al fransés a Archive.org:

https://archive.org/details/sermentsprtsstr01mithgoog/page/n30/mode/2up)


Confirmacio feta per lo senyor rey dels capitols novellament ordonats per la ciutat de Barchinona e consell de aquella sobre la eleccio dels V consellers que la dita ciutat per privilegi ha acostumat de elegir cascun any en la festa de sant Andreu en e sobre lo regiment de la dita ciutat. Per ço com experiencia de fet monstra dels actes fets lur efficacia e virtut e per experiencia se sia clarament atrobat en la ciutat de Barchinona e en lo concell de cent jurats de aquella que la ordinacio en lany passat feta per lo consell de la dita ciutat e confirmada per lo senyor rey no es expedient ne profitosa en la forma que jau a la dita ciutat: per ço la dita ciutat e consell daquella compreses clarament los dits defalliments volent obviar a aquells et provehir de remey covinent ordona los capitols seguents sobre la forma de la eleccio de la consellaria e dels officials qui regexen los officis de mostaçaf e de la administracio de la casa del pes de la dita ciutat e supplica humilment al senyor rey que sia sa merce los dits capitols segons lur seria e tenor loar approbar e confirmar e en aquells interposar sa auctoritat e decret. Es conclos quel nombre de les persones a qui seran dats los rodolins sien XXIIII solament ço es VIII de cascun estament com no sia expedient que a tots aquells qui son en lo consell lo dia de sant Andreu sien dats rodolins car pot caure la eleccio en persones ineptes: les quals XXIIII persones es conclos que sien preses triades e elegides de totes aquelles qui seran en lo dit consell lo dit dia de sant Andreu en la forma seguent. Ço es quels ciutadans honrats ans de totes coses elegesquen VIII dels mercaders e apres que per la part dels dits mercaders sien elegits VIII dels ciutadans honrats e puys quels notaris especiers o aquells qui siuran en los escons qui son en la part dels mercaders elegesquen IIII dels manestrals qui sian de la part dels dits ciutadans honrats e subseguentment quels menestrals qui siuran en los escons de la part dels dits ciutadans honrats elegesquen IIII dels notaris e especiers o altres qui siuran en los escons de la part dels mercaders e que cascuns se esforcen de elegir com millors e pus enteses persones poran: e que mentre la una eleccio se fara nos procehesca en laltre mas fet per los primers eleccio ço es per los ciutadans honrats que elegesquen los segons ço es los mercaders e puys los tercers e los quarts qui son menestrals segons lorde dessus posat. E feta la eleccio dels dits XXIIII segons que dit es quels damunt dits se hagen a apartar en quatre parts ço es los VIII ciutadans honrats a una part e los VIII mercaders a laltre e los IIII de part dels notaris e speciers a laltre e los IIII menestrals de la part dels ciutadans honrats a laltre: e aço fet als dits VIII ciutadans honrats sien donats VIII rodolins eguals en forma e pes de cera ço es cascun I lo qual sia pres e tret per un infant de un baci ple daygua qui sia cubert en los quals VIII rodolins ne haje IV on haja en cascun un albera de pergami on sia escrit aquest nom elegidor e aquells a qui per lur sort vendra rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien dats VIII rodolins als VIII mercaders elegits e aquells IIII qui hauran rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien donats IIII rodolins als quatre elegits dels escons dels notaris e especiers en los quals IIII rodolins haja dos ab semblant albera com dessus es dit e aquells dos a qui vendran los rodolins ab albarans sien elegidors e aximateix sien dats IIII redolins als IIII menestrals en los dos dels quals rodolins haje semblants albarans e aquells dos a qui vendran los dits dos rodolins ab los albarans sien elegidors dels consellers del any subseguen. E hauts los dits XII elegidors per sort en la forma dessus dita apartarse han ab lo notari del consell en lo arxiu fet primerament per ells en lo consell de C jurats lo sagrament acustumat e tots XII o la major partida dells absent lo dit notari nomenaran III persones qui a lur coneguda sien bones e aptes per esser conseller en cap e lo notari appellat puys per ells scriura aquelles tres persones: e aço fet los dits XII tantost elegiran un prohom de si mateixs ço es aquell que Deus los administrara e lo dit prohom elegit en presencia de tots los XI sos companyons jur que de paraula o de continença no induesca los altres companyons seus o algun daquells de donar sa veu a certa persona ans haja a callar e star segur en sos continents dementre se fara la nominacio seguent: e tantost aço fet lo dit prohom elegit ensemps ab lo notari vagensen vers la lotja de la casa del consell e con seran a la porta del arxiu qui passa en lo verger daqui appellen un dels X elegidors qui seran romasos en lo arxiu e aquell appellat en presencia dels dits prohom e notari dins la dita lotja anomenen en conseller en cap un daquells tres qui per tots eren elegits en conseller en cap per aquell any lo qual vot de continent lo dit notari meta en scrit: e aquell qui haura dat son vot no torn a sos companyons ans sen pas en la casa del consell qui vuy se diu de XXX e apres los dits prohom e notari vinent ensemps a la dita porta del arxiu hajenne appellar altre de aquells qui son romases en lo dit arxiu e en presencia dels dits prohom e notari anomen aquell qui vijares II sera dels dits III per esser conseller en cap aquell any lo qual vot axi mateix lo dit notari scriva: e no torn aquell qui haura dat son vot a sos companyons qui seran romases en lo arxiu ans sen pas en la casa del consell demunt dita de XXX e axi sia fet de tots los altres de un a un qui seran romases en lo arxiu. E com tots hauran dats lurs vots vegen los dits prohom e notari qual dels dits III hauran mes veus e aquell qui mes veus haura sia escrit per lo dit notari per conseller en cap daquell any: e de continen los dits prohom e notari manifesten a tots los dits XI elegidors lo nom de aquell qui haura les meus veus. Pero si sesdevenia que dos dels dits III hagessen paritat de veus ço es que la un hagues V veus e laltre altres V e lo tercer una veu o en altre manera que sesdevengues paritat de veus que en aquell cas lo dit prohom qui sera stat ab lo dit notari ladonchs haja a donar la sua veu a la un daquells qui haura paritat de veus a aquell empero dels dits II qui mils II dictam sa consciencia e aquell sia haut per conseller en cap: e lo dit seu vot do lo dit prohom aximatex en secret present solament lo notari. E guardse be lo notari que con scriura lo vot dels elegidors no puxen los dits elegidors legir ne veurer lo un lo vot del altre: e en la forma dessus dita sia per los dits XII elegidors procehit en la eleccio del segon conseller e del tercer e del quart e del quint. E jatsia per la forma ja ordonada fossen tenguts los elegidors tots anys elegir en consellers III novicis ara en lo esdevenidor no sien tenguts de necessitat metre sino un novici: pero sils era viyares fos expedient de mes puxen metre fins a tres e no pus: e aquell qui sera stat conseller en qualque grau se vulla haja a vagar de esser conseller dos anys e aquells finits puxe esser tornat en conseller. Item quel prohom del qual damunt es feta mencio no haja veu en la eleccio sino en cas de paritat de veus axi com dessus es dit e lavors no pusca dar sa veu sino a la un daquells dos qui seran pars en veus. Item quel dia de santa Lucia sien elets en consell de C jurats XII persones en la forma damunt contenguda en la eleccio dels consellers los quals sien elegidors dels officis de mostaçaf e del execudor de la casa del pes los quals officis aquell jorn se fan: e lur manera e eleccio sia tal que tots ensemps concordablament o a les meus veus fet abans per ells sagrament devant lo concell elegesquen de lur bona testa sens tota sort lo nombre de les persones que per cascun dels officis en lo dit jorn fahedors hauran elegir.

(aixó anabe primé:)

Pateat universis quod nos Johannes Dei gracia etc. licet ad omnium fidelium et dilectorum nostrorum favoribus debitis prosequenda commoda et honores munificencie nostre liberalitas quadam generalitate sit habilis illis tamen quadam specialitate fit debitrix quos utilia et continuata obsequia graciis et favoribus apud culmen regium nostrum dignos reddunt utique et acceptos. Ad memoriam igitur reducentes nos annus est lapsus seu circa ad humilem et ingentem supplicacionem nostrorum dilectorum consiliariorum et proborum hominum civitatis Barchinone nonnulla capitula ordinacionem consiliariorum et aliorum officialium per vos eligendorum utilitatem rei publice civitatis prefate concernencia laudasse approbasse confirmasse et ratificasse prout in quodam privilegio per nos vobis concesso dato die XXIII mensis octobris anni MCCCLXXXVII infra monasterium de Valdonzella et clauso per fidelem consiliarium et prothonotarium nostrum Galcerandum de Ortigiis seriosius continetur: nunc autem per nuncios civitatis predicte ad curias generales Montissoni celebrandas vestri ex parte destinatos pro utilitate declaracione et confirmacione premissorum capitulorum comparentes nonnulla capitula nobis oblata fuisse denique et ostensa tenoris et continencie subsequentis.

(y aixó después:)

- Nobis humiliter supplicando quod dicta capitula et contenta in eis laudare approbare et confirmare de nostra solita clemencia dignaremur nos dictis supplicationibus inclinati benigne comodumque ac utilitatem civitatis prefate omnimode affectantes concernentesque dicta capitula et contenta in eis prefate civitati fore utilia ac etiam opportuna: tenore presentis nostri privilegii per V annos proxime et continue secuturos ac postea ad nostre regie dignitatis beneplacitum duraturi predicta capitula et contenta in eis laudamus approbamus ratifficamus et nostre confirmacionis presidio roboramus: et casu quo elapsis dictis V annis tempore dicti beneplaciti nostri durante dicta capitula voluerimus revocare volumus et presentis serie consentimus ac mandamus quod privilegium et capitula ante presentem concessionem super dicta ordinacione prefate civitatis facta in ejus valore ac robore permaneant presenti privilegio in aliquo non obstante. Mandantes per eandem universis et singulis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris vel dictorum officialium locatenentibus quatenus presens nostrum privilegium et in eo contenta firmiter teneant pariter et observent et inviolabiliter observari faciant et in aliquo non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua racione. In cujus rei testimonium presentem fieri et sigillo nostro pendenti jussimus comuniri.
Data in Montesono die XXV novembris anno a nativitate Domini MCCCLXXXVIII regnique nostri secundo. - Sig+num Johannis Dei gratia etc. - Rex Johannes. - Testes sunt infans Martinus dux Montisalbi Garcias archiepiscopus Cesarauguste Gastonus de Montechateno Antonius de Vilariacuto Eximinus Petri de Arenosio milites.


lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.