Mostrando las entradas para la consulta arco ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arco ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.


Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

jueves, 18 de julio de 2024

Nobleza General de España, sus Solares, Armas y Blasones. Francisco Lozano


Lozano, Francisco.

N.° 1330 Nobleza General de España, sus Solares, Armas y Blasones. 

Por el M. R. P.e Fray Francisco Lozano, Prior Mayor en el Colegio de San Juan de el Poyo Año de 1716. Añadido año 1738. por un Curioso según Autores, Instrumentos, Nobiliarios, Memoriales, Historias, y Papeles.

4 vol.s a 19 líneas. - Papel 0,238 alto X 0,161 ancho: caja escritura 0,201 X 0,115. - Letra S. XVIII.

Tomo I. 466 hojas.

Port. (dentro de recuadro). - V. en bl. - Prólogo. - Texto (A-B).

Tomo II. 413 hojas.

Texto (C-G). - P. en bl.

Tomo III. 422 hojas.

Texto (H-O).

Tomo IV. 379 hojas.

Texto (P-Z).

Perg.°

(De la Librería del Marqués de Dos-Aguas).

Contiene los siguientes apellidos:

(N. E. No modifico ninguno. Algunos apellidos son más conocidos con tildes y variantes.)

Abaigar, Abalos, Abarca, Abare, Abasto, Abastos, Abaunza, Abaurza, Abedillo, Abegro, Aberanza, Abercin, Ablitas, Abulia, Aburruza, Aburta, Acciaivoli, Acebelo, Acebes, Acedo, Aceituno, Acejain, Acellas, Acenar, Acevedo, Acevo, Aceya, Acipres, Acitores, Acuareta, Acharán, Acharpasa, Achas, Acheros, Adaiz, Adame, Adarno, Adarzo, Adunat, Ae, Aechaga, Aedo, Aellos, Aeza, Afrontes, Agandaro, Agos, Agramonte, Agraz, Agreda, Aguado, Aguayo, Agüero, Agurreta, Aguila, Aguilar, Aguilera, Aguinariz, Aguine, Aguiñaga, Aguiñiga, Aguirre, Agundez, Agurto, Ahajadas, Aheya, Ahotores, Ahumada, Aibar, Aicaroz, Aicoain, Aicoz, Aillón, Aincio, Ainiz, Aiturqui, Aituz, Aizca, Ajavide, Alagón, Alamo, Alanzón, Alaraz, Alarcón, Alas, Alava, Alba, Albear, Alberche, Alberim, Alberite, Alberó, Albizú, Albizurri, Albornoz, Alburquerque, Alcanadre, Alcaneves, Alcantade, Alcas, Alcazar, Alcedo, Alcega, Alciga, Alcivar, Alcocer, Alcochola, Alcolaras, Alcorriz, Alcuide, Alcuza, Aldave, Alderete, Aldova, Aledo, Alegria, Alencastre, Alfaro, Alferez, Alfonso, Algarin, Algueta, Alen, Aliaga, Aliende, Aljofrin, Almada, Almaicos, Almandos, Almaraz, Almaroz, Almarza, Almeida, Almena, Almendral, Almonte, Almoravit, Aloristio, Alpedrin, Alquiza, Alsamas, Altamira, Altamirano, Alvarado, Alvarez, Alvaro, Alzaga, Alzas, Alzate, Alzava, Alzos, Alzumbarrut, Aller, Alli, Allo, Alloz, Amain, Amaina, Amarilla, Amatriain, Amaya, Ambram, Ambulodibu, Ames, Amescua, Amesqueta, Amezaga, Amilano, Amilidia, Amises, Amoroz, Ampudia, Ampuero, Anariz, Anaya, Anciondo, Anchieta, Anchoriz, Anda, Andanza, Andaraz, Andelos, Anderaz, Andia, Andino, Andosilla, Andrea, Andrequiain, Anduezu, Anezcar, Angiano, Angonzillo, Angos, Angueloa, Anguiano, Anguiles, Angulo, Anjada, Anoegue, Anoes, Anorbe, Anguelu, Anrubia, Ansa, Ansilla, Ansoyan, Antin, Antillón, Antolinez, Antunez, Anunciabay, Añasco, Añoz, Aoiz, Apara, Aparabasco, Aparicio, Apate, Apestegui, Aracauri, Araisa, Araiz, Aramburu, Arana, Aranada, Aranaiba, Aranariche, Aranaz, Arancivia, Aranda, Arando, Aranguesqui, Arangure, Arano, Aranzate, Aranzu, Araquil, Arasu, Araucari, Arauz, Arbeiza, Arbide, Arbieto, Arbizu, Arbolanche, Arbonies, Arbueza, Arburua, Arcas, Arcauri, Arce, Arceo, Arcia, Arciniega, Arco, Arcola, Arcos, Archega, Archeta, Ardanaz, Arde, Arderiu, Arduez, Arecha, Arechevaleta, Areizaga, Arellano, Arenillas, Arevalo, Arezo, Arfe, Argain, Arganzón, Argaye, Argote, Arguelles, Arguello, Argueta, Arguijo, Arguinariz, Argumedo, Aria, Aricio, Arielz, Arieta, Arimendi, Ariñano (AriñoArguiñano), Ariz, Ariza, Arizaga, Arizcum, Arizluzo, Arizmacurra, Arizmendi, Ariznoa, Arizu, Arlaji, Arlanzos, Arlegui, Armada, Armamasza, Armala, Armendariz, Armentia, Armijo, Armiladea, Armildes, Armuña, Arnaldeler, Arnalte, Arnao (Arnau), Arnedo, Arnes, Arnez, Arniz, Aroca, Arostegui, Arpide, Arquellada, Arracubia, Arracas, Arracate, Arraez, Arrameru, Arraras, Arrasa, Arrastia, Arratea, Arratia, Arraya, Arrazubi, Arriesta, Arrieta, Arriola, Arriorriaga, Arris, Arroitia, Arroniz, Arroyo, Arroyolos, Arru, Arrube, Arrue, Arrueiza, Artadi, Artajo, Artajona, Artal, Artan, Artanga, Artarain, Artarcoz, Artavia, Artaza, Artazu, Arteaga, Arteiz, Arteja, Artesones, Artiaga, Artieda, Artiga, Artiz, Artoleta, Artucha, Artundraga, Arzabal, Asalido, Asantes, Asarta, Asco, Asiain, Asiapi, Asin, Asiresi, Asiulines, Asla, Asperen, Asperilla, Astudillo, Astuni, Asturias, Asua, Atalo, Atares, Ataun, Atienza, Atodo, Atondo, Atorqui, Atucha, Atue, Audor, Aulestia, Auquiniz, Aux, Avando, Avecilla, Avellaneda, Avila, Avilés, Ayala, Ayardegoyen, Ayardi, Ayardiga, Ayechu, Ayeriez, Ayesa, Ayora, Ayzcorbe, Aza, Azadon, Azagra, Azambura, Azanca, Azara, Azca, Azcain, Azcarate, Azcarraga, Azcona, Azcueta, Azme, Aznar, Azpa, Azpeitia, Azperen, Azpilcueta, Azque, Azqui, Azterani, Azubarro, Azuelo.

Babiano, Bacara, Badillo, Bado, Baeza, Bafeo, Bajueto, Balabil, Balades, Balán, Balda, Baliarra, Balsa, Balsera, Balsualdo, Baltanas, Bancés, Banderas, Bañares, Baños, Bañuelos, Baquerin, Baquillas, Baquio, Baracaldo, Baraona, Barba, Barbarin, Barbasco, Barbón, Barbosa, Barbudo, Barcena (Bárcenas), Barcinilla, Barco, Bardales, Barijón, Barillas, Barquete, Barradas, Barranco, Barraondo, Barrasa, Barreda, Barredón, Barrera, Barria, Barriales, Barrientos, Barriga, Barrillos, Barrios, Barriza, Barron, Barroya, Barzosja, Bascones, Basgache, Basozabal, Bastidas, Basualdo, Basurto, Baya, Bazán, Beamonte, Beato, Beazquen, Beazqui, Becerra, Becos, Bedoya, Beja, Bejarano, Beita, Bela, Belber, Belestegui, Bellisca, Belliza, Bellosillo, Beltran (Beltrán), Beltranilla, Belvis, Benavides, Benitez (Benítez), Beortegui, Beraun, Berdugo, Bernal, Bernardo, Berri, Berrio, Berris, Bertegui, Betancur, Beteta, Bezcarril, Bibanco, Bilbao, Bizueta, Boares, Bobadilla, Bocacho, Bocanegra, Bohorques, Boica, Bojedo, Boliaga, Bolivares, Bonifacio, Bonifaz, Bonilla, Bonillejo, Boquel, Borbolla, Borja, Borjen, Borjes, Borondate, Borralla, Borrero, Bosca, Bozmediano, Bracamonte, Brachos, Braganzona, Bravo, Brazago, Briceño, Bricianos, Brinas, Briones, Brito, Brizuela, Brochero, Buedo, Buendia, Bueno, Buenrostro, Buino, Buitrago, Buitran, Burgos, Burrunda, Burrutarán, Bustamante, Bustares, Bustillo, 

Busto, Buzo, Buzón.


Caballero, Cabanillas, Cabanas, Cabañuelas, Cabello, Cabeza de Vaca, Cabezas, Cabral, Cabrales, Cabrejas, Cabrera, Cáceres, Cacho, Cachopin, Cadena, Cadorra, Caetano, Caifero, Cala, Calancha, Calatañazor, Calatayud, Calcina, Caldas, Caldaso, Calderón, Caldirán, Calero, Caliudo, Calzadilla, Callejas, Callejón, Calles, Calveta, Calvo, Camacho, Cámara, Camargo, Cambrón, Camelo, Camino, Camón, Camperán, Campero, Campezo, Campo, Campoa, Campomanes, Campos, Campuzano, Canales, Canares, Candamio, Candamo, Cangas, Caniedo, Caniego, Canillas, Canillos, Canseco, Cansino, Cansor, Cantalapiedra, Canto, Cantoral, Cañete, Cañizares, Capoche, Carama, Carasas, Caravantes, Carcamo, Carcedo, Cárdenas, Carnero, Caro, Carpio, Carra, Carrales, Carranes, Carranza, Carrasco, Carrasquilla, Carreno, Carrera, Carrillo, Carrión, Carriza, Carrizo, Carrizosa, Carroz, Cartagena, Carvajal, Casar, Casasano, Casasola, Casas, Casaus, Caso, Casquero, Castañeda, Castaño, Castefrón, Castejón, Castella, Castellán, Castellobranco, Castilla, Castillas, Castillejo, Castillo, Castrillo, Castro, Cataño, Caus, 

Caxcó, Cayetano, Cea, Cebada, Cebadero, Cebadilla, Ceballos, Ceberino, Cegame, Cegania, Cegastia, Celada, Celaya, Celis, Centellas, Centeno, Centurión, Cerain, Cerauz, Cerbato, Cerca, Cerdán, Cerdeño, Cereceda, Cerezo, Cerezuela, Cernadilla, Ceron, Cerrada, Cerradas, Cerraeta, Cerrato, Cerrudo, Cespedes, Cetian, Cia, Cianza, Cibo, Cidón, Cienfuegos, Cieza, Cifuentes, Cigala, Cigarra, Cigarranondo, Ciguri, Cimbrón, Cincunegui, Cirueña, Cisneros, Clavijo, Coaco, Coallas, Cobanillas, Cobarrubias (Covarrubias), Cobo, Cobos, Coca, Codomino, Colindres, Colmenero, Colón, Collazos, Compagni, Concha, Condeja, Conejo, Contreras, Copete, Coquero, Córdoba, Cornago, Cornejo, Coronel, Corono, Corquera, Corral, Corro, Cortaza, Cortejana, Cortejo, 

Corterreal, Cortesero, Cortijera, Cortina, Corvera, Cos, Cosio, Costana, Cotes, Cotilla, Coutiño, Coz, Cozar, Crespo, Cribel, Crido, Cuados, Cuadra, Cuartando, Cubides, Cubillas, Cubillos, Cueros, Cuervos, Cuesta, Cueto, Cueva, Cuevas, Curiel.


Chabelas, Chacon, Chamorro, Chancilleres, Chaparreta, Charreta, Chasarri, Chasondo, Chico, Chicote, Chilla.


Dalum, Delgadillo, Delgado, Deris, Descalabrado, Despuch (Despuig, 

D' Es Puig), Dientes, Diez (Díez), Diosayuda, Diosdado, Dolaquitez, Domingón, Donapalla, Donvela, Doñez, Dora, Dóriga, Dorramas, Duacosta, Duarte, Duque, Duran (Durán), Durango, Duriz.


Ecija (Écija), Echagoyas, Echasi, Echave, Echevarria, Edigoraz, Eguino, Eguiguren, Eibas, Eibit, Eidocain, Elcano, Eleicigri, Elejaveitia, Elerriaga, Elmos, Elorrio, Emperán, Encalada, Encinas, Enciso, Endonaguiz, Enesteausu, Enjastia, Enriquez, Ensuso, Entenza, Enza, Epalza, Eras, Escabias, Escalada, Escalante, Escalona, Escama, Escamilla, Escandón, Escanga, Escarapio, Escobar, Escobedo, Escobillas, Escorza, Escudero, Espadero, Esparza, Espeleta, Espina, Espinal, Espino, Espinola (Spinola), Espinosa, Espitia, Espurum, Esqueda, Esquerra, Esquivel, Estevez (Estévez), Estrada, Estrella, Estremoz, Evia, Evigni, Eyaro, Eyiendiano.


Falcón, Falero, Fano, Farfan, Faria, Fegundo, Ferreira, Ferrer, Ferrón, Ferveros, Fiallo, Fiesco, Flollaman, Floncaya, Flores, Florez (Flórez), Florin (Florín), Floyos, Foica, Foiza, Fontana, Fontaneda, Fontava, Formicedo, Fornara, Fortoz, Fraga, Franqueza, Franquis, Frechillas, Fregoso, Fresneda, Frisón, Fromesta, Fuencirio, Fuenlabrada, Fuenllana, Fuenmayor, Fuensalida, Fuentealmegir, Fuentecha, Fuentes, Fuerte, Funes.


Gaitan (Gaitán), Galán, Galarce, Galarreta, Galarza, Galdames, Galdo, Galea, Galeote, Galindez (Galíndez), Galindo, Galvarro, Gallarte, Gama, 

Gamaes, Gamarza, Gamboa, Gamo, Gamón, Gándala, Gándara, Gandia, Garagarza, Garavito, Garay, Garcés, Garcia (García), Gareza, Garibay, Garnica, Garrido, Garrijo, Garro, Garrucho, Gasol, Gastey, Gauca, Gauna, Gavilán, Gaviola, Gaviria, Gentil, Getino, Gibaja, Gijón, Gilete, Gilimón, Giromena, Girón, Gironda, Godinez, Goez, Goiriz, Goite, Goitisolo, Golaez, Golar, Góngora, González, Gordejuela, Gordivar, Gordoncillo, Gorgi, Gormaz, Goroztiza, Gorrionero, Gorrite, Goyeneche, Grado, Grajales, Grajeda, Grajo, Granada, Granao, Granés, Grañón, Grijalva, 

Grijalvo, Grillo, Grimaldo, Guadalajara, Guadiana, Gualda, Guarnizo, Guayango, Gudiel, Guecho, Guedeja, Guerra, Guerrero, Guetaria, Guevara, Guilem, Guillarte, Guimaraes (Guimerá, Guimerà, Wimara), Guinea, Guiras, Guirola, Guiza, Gumez, Gumiel, Gurrola, Gutiérrez, Gutino, Guzmán.


Haros, Hayas, Hedasua, Henao, Heras, Heredia, Hermildes, Hermosilla, Hernández, Hernani, Herran, Herrera, Herrero, Herrezuela, Herrezuelo, Hervias, Hidalgo, Higuera, Hijar (Híjar, Ixar), Hilera, Hinojosa, Hirizar, Hita, Hizurun, Hoces, Hogazones, Holanda, Holguin, Home, Hoyo, Hoyos, Huelgues, Huete, Huiravaso, Hungria (Hungría), Hurizar, Hurtado.


Ibaizabal, Ibanir, Ibáñez, Ibar, Ibarbues, Ibarguen, Ibarra, Ibarran, Ibarrola, Ibazal, Ibia, Idiacaiz, Idiacones, Idiaquez, Idolo, Igueldo, Illanas, Illanes, Imperial, Inclanes, Inestrosa, Inoso, Insausti, Interiana, Iraeta, Iraga, Iranzu, Iraola, Irarrazabal, Iravian, Ircio, Iriguen, Iriza, Irurita, Isaciga, Isazi, Isazo, Iscar, Isla, Itrazón, Iturriaga, Izquierdo.


Jabarra, Jaraba, Jaramillo, Jard, Jaso, Jauregui, Jeal, Jerez, Jimena, Jiménez, Joanin, Joara, Jodar, Jojo, Joraba, Jorada, Jubarte, Jufre, Junco, Junta, Jurado, Justiniano.


Labado, Labaza, Labecilla, Laciana, Lagunas, Lalana, Lamego, Landa, Landaeta, Landecho, Landeras, Lando, Langarica, Lantadilla, Lara, Larid, Larracea, Larrad, Larrain, Larraondo, Larraul, Larrauri, Larrea, Larriaso, Larrina, Larrinaga, Lasalde, Lasao, Lasarte, Lasio, Lasoite, Lasribas, Lauguiniz, Lauracain, Lauran, Lazárraga, Leache, Leances, Learreta, Lebrija, Lebrón, Lecla, Lechero, Lechuga, Legazpi, Legorreta, Leguizano, Leguncea, Leirón, Leitón, Leiva, Lejalde, Leniz, León, Leoz, Leque, Lequeito, Lera, Lercara, Lerma, Leurro, Leza, Lezcano, Lezoya, Liaño, Libarona, Licea, Liceda, Liebana, Liebes, Liendo, Ligonia, Linares, Linacero, Liñan, Liranzo, Lisón, Lizama, Lizaniz, Lizarraras, Lizaur, Liziñana, Lizuando, Loaisa, Loaizaga, Lodeña, Lodio, Logroño, Loinas, 

Lomas, Lombera, Lombraña, Lomelin, Londoño, Lopez (López), Lorca, 

Lorena, Loria, Lorite, Lorona, Lorriaoja, Losa, Losarte, Loya, Loyasa, Loyola, Lozano, Luarca, Lucero, Lucio, Ludueña, Luizando, Lujan (Luján), Luna, Lunar, Lurriaga, Luzón.


Llamas, Llamascares, Llamos, Llanos, Llantada.


Machado, Machuca, Madaleno, Madariaga, Madayaga, Madera, Madrid, Maeda, Maestra, Mafara, Magallanes, Magán, Magaña, Magarae, Magurregui, Mahón, Majuelo, Malaver, Malduermes, Malfaya, Maliano, Maluenda, Malvas, Mallea, Mancebo, Mancera, Manchola, Manebardo, Manjarres, Manojos, Manrique, Mansilla, Mantilla, Manuel, Manzanedo, Manzanilla, Manzano, Maquilón, Mardones, Margute, Mariaca, Mariana, Marmes, Marmol (Mármol), Marmolejo, Marones, Marquina, Marroqui, Marrufo, Martiharto, Martin (Martín), Martinez (Martínez), Marulanda, Marvan, Marzana, Mascareñas, Mata, Matachanos, Matalchuga, Matamoros, Matanzas, Mataortuga, Matanco, Matienzo, Matillas, Matute, Mayorga, Maza, Mazariegos, Mazarizqueta, Mazateves, Mazo, Mazora, Mazueca, Mazuecos, Mazuela, Mazuelos, Meco, Medina, Medinilla, Medrano, Megarejo, Melero, Melgar, Melgoso, Mella, Melliza, Mena, Menchaca, Mendelo, Menderachaga, Mendia (Mendía), Mendieta, Mendigorria, Mendiola, Mendivil, Mendos, Mendoza, Mengo, Menocal, Meñaca, Merando, Mercadillo, Mercado, Merineres, Merino, Merodio, Merrua, Meruelo, Mesa, Mesaras, Mesga, Miatoco, Micolta, Midcota, Miera, Mieres, Mijares, Minaya, Miñaca, Miñaesa, Miramonte, Miranda, Mirándola, Mirasierras, Miraval, Miravel, Mirez, Mogollón, Mojica (Mújica), Molina, Molinares, Molinedo, Moncada, Mondragón, Monguia, Monjaraz, Monje, Monroy, Monsalvo, Monte, Montebredo, Montemayor, Montenebro, Montero, Montes, Montiel, Montijo, Montilla, Montillenan, Montoya, Montuenda, Montufar, Monzón, Mora, Moracha, Morales, Moran, Morante, Morato (Morató), Morejón, Moreno, Morga, Moriano, Morcillo, Morrillo, Montrenco, Mota, Motuco, Moya, Moyano, Muelas, (Muga) Mugas, Mugraza, Muguerra, Munarizqueta, Muñatones, Muñoz, Murga, Murguecio, Murguia, Muruel, Murueta.


Naja, Nalón, Nanclares, Naranjo, Narciates, Nardillero, Narvaez, Navales, Navares, Navarrete, Navarro, Navaz, Naveda, Navia, Neveda, Nevidra, Negrete, Negrilla, Negrita, Negro, Negrón, Nequeitia, Neurba, Nicolás, Nicuesa, Niedos, Nieto, Nieva, Niño, Noceda, Noceta, Nofuentes, Nogales, Nomas, Noreña, Noroña, Norte, Noruega, Norueva, Noyan, Nozaleda, Nuncibay, Nuñez (Núñez, de Nuño, Nuno, Nunnio, etc).


Obañes, Obero, Obierna, Obregón, Ocaeta, Ocalas, Ocio, Ocollo, Ocón, Ocharcoasa, Ochavi, Ochoa, Ogate, Ojacastro, Ojascun, Ojeda, Olabe, Olalde, Olarte, Olaso, Olastre, Olbera, Olea, Oliva, Olivares, Olivera, Oliz, Olmedilla, Olmedo, Olmos, Oloa, Ollavehera, Olloqui, Omenaje, Ondanza, Ondiz, Ongastegui, Ontiveros, Ontoria, Oñate, Oñez, Oquendo, Oquiza, Orachita, Orbea, Orbejón, Orbezu, Orbistelu, Orcariz, Ordaz, Ordiales, Ordoñez (Ordóñez), Orduña, Orejón, Orellana, Oreña, Orez, Oria, Oribar, Oriquen, Oriz, Ormaiztegui, Ormachea, Ormaeche, Ormaza, Orozco, Ortega, Orteiza, Ortezuela, Orteges, Ortiz, Ortuñez, Ortuño, Ortubia, Ortuzar, Osa, Osares, Osonilla, Osua, Otalora, Otañez, Otazu, Oviedo, Oyarzo, Oyarzun, Oyauren, Oyolo.


Pabon, Pacheco, Pachón, Padilla, Paiva, Palacios, Palavicino, Palazuelos, Palencia, Palma, Palmela, Palomares, Palomeque, Palomino, Palomo, Pallás (Pallars), Pamones, Pancorbo, Paniagua (pan y agua), Pantaleón, 

Pantigosa (Panticosa), Pantoja, Papillás, Páramo, Pardo, Paredes, Paredinas, (Pardina, Pardinas) Pareja, Parisa, Parraga, Parraiso, Parrales, Parrilla (Parrillas), Partidores, Pasillas, Pastrana, Patalines, Patas, Patón, Paul, Pavia, Peco, Pecha, Pedraza, Pedrosa, Pedroso, Pedruja, Pejoto, Pelaez, Pelegrin, Pelegriz, Peludo, Penuela, Peña, Peñacastil, Peñalosa, Peñamacor, Peñate, Peñuelas, Peon, Peraleda (Peralada, Pera lata), Perales, Peralta, Perdigón, Perea, Pereda, Perellones, Pérez, Periche, Pescuezo, Pesoa, Pesquera, Persoa, Pezaño, Pezo, Piedraalzada, Piedrabuena, Piedras, Pijoto, Pila, Pilares, Pileto, Pilo, Pimienta, Pinel, 

Pineles, Pinillos, Pinto, Piña, Pisón, Pisuerga, Pizarro, Pizón, Pizueta, Plata, Plaza, Poblaciones, Poblete, Polanco, Pollino, Ponce, Porcel, Porcellos, Porras, Portes, Portilla, Portillo, Portu, Portugal, Portugales, Portugalete, Posada, Posadilla, Postigo, Pozo, Pozuelos, Pravia, Premontorio, Pretel, Proaño, Puelles, Puente, Puerto, Pulido, Pumarejo, Puñana.


Quadrado (Cuadrado), Quejaba, Quesada, Quevedo, Quijada, Quijano, Quincoces, Quintalina, Quintana, Quintero, Quintos, Quiñones, Quiroba, 

Quirós, Quituera, Quiza.


Rabanal, Rabelo, Rada, Rades, Ramales, Ramirez (Ramírez, de Ramiro, Ranimiro, Ranimirus), Ramos, Ran, Rangel, Rascuri, Ratia, Raudona, Raya, Reas, Reales, Rebollares, Rebolledo, Rebollo, Rebujos, Recalde, Recante, Recio, Redondo, Regodón, Reguera, Rejón, Rellos, Rendón, Rengifo, Renoza, Renteria, Repala, Requejo, Requena, Retes, Returbio, Revilla, Riancho, Riaño, Riaran, Riba, Ribas, Ribero, Ricos, Riego, Rieros, Rijón, Rincón, Rioseco, Ripas, Riquelme, Risco, Rizos, Roa, Robladillo, 

Robledo, Robledillo, Robles, Roca, Rocabado, Rocadilla, Roco, Rodezno, Rodela, Rojas, Rol, Rolón, Román, Romano, Romo, Romero, Romeu, Rondino, Rosa, Rosado, Rosales, Rosillo, Rosilloy, Roya, Royo, Rubalcaiz, Rubalcalda (Rubalcaba), Rubiales, Rubin, Rubio, Rubión, Rueda, Rues, Rufo, Rulacedo, Rugama, Ruiz, Ruperto, Rutia.


Sabagal, Sabando, Sabiñana, Sacedon (Sacedón), Saces, Saciola, (Sagasta), Sagastozaba, Sagredo, Sahagun, Salas, Salazar, Salcedo, Saldaña, Salvador, San Clemente, San Juan, San Llorente, San Martin, San Millan, San Román, San Vicente, Sandoval, Sangronis, Sanguino, 

Sansores, Santa Coloma, Santa Olalla, Santacruz, Santander, Santarén, Santarena, Santiesteban, Santillán, Santibañez, Santoinas, Santotis, Santoyo, Sapanos, Saracho, Saravia, Sardeneta, Saroya, Sarrasines, Sarriguren, Sarzosa, Saucelles, Sauli, Sedano, Sedeno, Sedillo, Segarra, Segura, Segurola, (Segures), Segurres, Seifino, Sejalvo, Sentis, Sepúlveda, Sequeira, Sequera, Sequillas, Seraceda, Serna, Serrano, Sese (Sesé), Sestadones, Siceros, Sigleres, Silvano, Simancas, Sinfuegos, Siones, Sirvente, Sitien, Sober (Sobera), Soberosas, Sobradillos, Sobreanos, Socasas, Solana, Solano, Solera, Soler, Solier, Solis (Solís), Solorzano, Solmenos, Someros, Somonte, Sopuerta, Soria, Sornosa, Sorogastoa, Sortella, Sosiella, Soto, Sotorriente.


Tablada, Tabuyo, Talavera, Tallada, Tamariz, Tamariza, Tapia, Tarrique, Tartillanes, Tasis, Tavira, Teide, Tejada, Tejeda, Tejerina, Tellaeche, Tenca, Terán, Terlegui, Ternera, Terrín, Tibir, Tibur, Tidoya, Tineo, Tinoco, Tirado, Tizón, Tobaes, Tobar, Toledo, Tolosa, Tolosano, Tompes, Toranzos, Torcazo, Tordesillas, Tornuntegui, Toro, Torquemada, Torralba, Torre, Torreblanca, Torrecilla, Tórtoles, Tos, Tosantos, Tostado, Trabudo, Trapera (Trapero), Tranco, Travejo, Trejo, Treviño, Trillo, Trincado, Troncones, Trujeto, Trujillo, Trupiana, Tubian, Tuesta, Tuncos, Turcios, Turista, Turruchao.

Reintroducido el LOBO en los puertos de Beceite

Uarte (Huarte), Ubaitar, Ubayas, Ubilla, Ubillas, Uceta, Udia, Ugarte (Hugarte), Ugenes, Ugui, Ulibarri, Undiano, Unibaso, Unzueta, Uranzo, Urazandi, Urban, Urbea, Urbieta, Urbina, Urculu, Urdaibaig, Urdaneta, Urdanivia, Urdinola, Urecha, Ureder, Ureña, Uriarte, Uriay, Uribarri, Uribe, Uribeapalla, Urjaraz, Urozas, Urrana, Urrea, Urria, Urrieta, Urtubia, Usodimari, Usua, Uzcariz, Uztarroz.

Vaca, Valbuena, Valdenebro, Valderas, Valderrábano, Valderrama, Valdés, Valdespino, Valdivia, Valdivieso, Valduerna, Valencia, Valenzuela, Valera, Valeria, Valiardo, Valiente, Valpuesta, Valtodano, Valverde, Vallejera, Vallejo, Vallencillo, Vallosillo, Vallés, Veas, Veasain, Vedua, Vega, Vegaona, Veguelllina, Velasco, Veldanis, Veldedo, Velada, Velarde, Velez, Veloaga, Venero, Vera, Verano, Verastegui, Veranja, Vergara, Verguillas, Vias, Vibaldo, Vidaobo, Vidaura, Vidaurreta, Videa, Vigil, Vilches, Vilcuña, Villabrajima, Villacañes, Villacreces, Villadiego, Villafañe, Villafranca, Villafrecha, Villafuerte, Villairera, Villaizan, Villagera, Villagomez, Villagra, Vinagrán, Villalán, Villanes, Villabercha, Villalobos, Villalpando, Villazas, Villamañán, Villamar, Villamil, Villamizar, Villanueva, Villapadierna, Villaquirán, Villareal, Villarejo, Villaren, Villaroel, Villaseca, Villasirga, Villasuerez, Villate, Villatencia, Villatores, Villavicencio, Villazán, Villegas, Villeja, Villeldi, Villodre, Villolda, Villoria, Viñal, Viotaco, Vique, Virues, Visco, Vizcargui. 


Yanguas, Yañez (Yáñez), Yarza, Yebana, Yela, Yermo, Yuso.


Zabala, Zacarias, Zaldivar, Zamalloa, Zambrano, Zamudio, Zapata, Zarate (Zárate), Zarauz, Zarza, Zorrilla, Zorroza, Zuazola, Zuazu, Zubarri, Zubiarri, Zurrada, (Zumalacárregui), Zumarraga, Zumaya, Zumelzo, Zunza, Zuñiga (Zúñiga), Zurbano, Zurbarán, Zurita (Zorita, Sorita, Surita, Çorita, Çurita).


Creemos que Fr. Francisco Lozano es el que cita Álvarez Baena como natural de Madrid, varón de notable cultura que figuró como Predicador de S. M.; Examinador sinodal del Arzobispado de Toledo, Juez y Examinador de los Prioratos de Castilla en la Orden de San Juan, Maestro de púlpito. Secretario de provincia, Abad de los Santos Mártires de Valladolid y otros Conventos, Definidor y Abad provincial en Castilla y Obispo de San Juan de Puerto Rico. Falleció en el año de 1742.

Otro ejemplar MS. en la Biblioteca Nacional.

sábado, 13 de julio de 2024

Furs

Furs.

https://librosmoncho.blogspot.com/2024/07/catalogo-manuscritos-biblioteca-universitaria-valencia-tomo-segundo.html


De la manera de guerrejar. - V. Saint-More, Benito de.

N.° 1011 [Furs, capitols y actes de cort].

Fol. 1: Capitols de la proferta feta al Senyor Rey en les corts per aquell celebrades als incoles del Regne de ualencia en lo monestir dels frares de preycadors de la Ciutat de valencia en lany Mil CCCC.XVIII. (1418) 

Fol. XII: Capitols fets en les corts per lo senyor rey celebrades en la sala episcopal de valencia en lany mil CCCC.XVIIII (1419) ab los quals es donat orde a la electio fahedora dels officials del gral (general) del Regne de valencia per lo bras militar.

Fol. XXII: Capitos (Capitols) de la profferta feta al senyor Rey en les corts per aquell celebrades al (als) incoles del regne de Valencia en la vila de Muruedre (Murvedre : Murviedro) en lany Mil CCCC.XXVIII. (1428)

Fol. XXVIII: Capitols fets en les corts per lo senyor Rey celebrades en la vila de sent Matheu en lany Mil CCCC.XXIIII. (1424) ab los quals es donat orde a les subdelegations fahedores per los officials del general.

Fol. XXXI: Capitols e ordenacions fetes per los Reuerents Nobles e honorables Deputats Comptadors e altres persones eletes al redreçament e reformacio del General del Regne; de Valencia sobre la modificacio dels salaris dels officials del dit general les quals modifications prenen començament en lo principi del Trienni seguent lo qual començara de nadal qui ve en hun any qui sera iorn de la natiuitat de nostre Redemptor iesus Començant a contar any Mil CCCC quaranta. (1440)

Fol. XXXVII v.to: 1446. Molt exellent senyor Los tres braços ecclesiastich militar e de les Ciutats e viles Reyals del Regne de Valencia instants en la present cort regraciant la propositio per la molt alta senyora Reyna com a llochtinent general...

Fol. XXXXVIIII: La offerta feta per los Tres bracos (braços) Ecclesiastich 

Militar E de les Ciutats e viles Reals del Regne de Valencia a vint del mes de Juliol any Mil Cinchcents he deu a la Magestat del Rey don fferrando nostre Rey e senyor en les corts que sa Magestat celebra en la vila de Monço als incoles del dit Regne principiades a quatre de Maig dit any ab los actes de cort fets en la dita cort.

Fol. LXXIIII: Rubrica de la restitucio de la electio de deputats e Comptadors e ales Ciutats e viles reals feta per lo Rey nostre senyor.

Fol. LXXVII: Furs y actes De cort Fetes En les Corts celebrades per la magestat Del emperador: nostre senyor als Regnicols Del present Regne. En la villa de Monço. en lo any Mil cinchcents vint y huyt los quals son Del thenor Seguent.

Fol. LXXXXII: Furs y actes De cort Fets En les corts celebrades Per la magestat del Emperador nostre señor als Regnicols del present Regne. En la vila De monço en lo any mil cinch cents trenta tres los quals son del thenor seguent.

Fol. 102: Furs y actes de Cort fets en les corts celebrades per la magestat Del emperador nostre señor als Regnicols del present regne. En la vila de monço en lo any mil cinchcents trenta set los quals son del thenor Seguent.

Fol. 115: Furs y actes De cort fetes en les corts celebrades per la magestat del Emperador nostre señor als regnicols del present Regne en la vila de monço En lo any Mil cinchcents quaranta Dos, los quals son Del thenor Seguent.

Fol. 125: ✞ Furs y actes De Corte fets en les corts celebrades Per lo molt alt y molt Poderos Princep nostre senyor Don Phelip als Regnicols del Present Regne En la vila de monço en lo any mil y cinchcents quaranta set.

Fol. 140: ✞ Furs y Actes De Cort Fets en les corts celebrades Per lo molt alt E molt poderos princep nostre senyor Don Phelip Als Regnicols del present Regne en lo any mil cinchcents cinquanta Dos.

Fol. 167 v.to: Actes de cort del General del añy M. D. XLVII. sien seruats, no obstant certa comissio de causa recognoscendi obtesa de sa Alteza ab certa saluetat.

Fol. 176: Furs e actes de cort, fets y atorgats per la S. C. R. M. del Rey don Phelip nostre señor ara gloriosament regnant en les corts generals per aquell celebrades als regnicols de la ciutat y regne de Valencia, en la vila de Monço en lo any. M. D. LXIIII.

Fol. 203: Furs E Actes de Cort fets y atorgats per la S. C. R. M. del Rey don Phelip nostre Senyor ara gloriosament regnant en les corts generals per aquell celebrades als Regnicols de la Ciutat y Regne de Valencia en la Vila de Monço en lo any. M. D. LXXXV. 

Fol. 267 v.to: Dominus Rex ex actis indicta Curia Generali aeditis publicatis et juratis mandavit mi Petro ffranqueça Juravit autem dominus Rex inposse nobilis Protonotarii Et omnes praedicti firmarunt.

278 hojas, de las cuales están en blanco las seis primeras, 11, 48, 91, 122, 123, 124, 139, 164, 165, 166, 200, 201, 202, 269 y 270. - Vitela; con recuadros y rayas; foliación 1 a 268, 0,270 alto X 0,204 ancho: caja escritura 0,201 X 0,130. - Letra fines del S. XVI; con notas marginales; capitales miniadas en oro y colores y sólo en colores, con o sin adornar; títulos en rojo o en oro; calderones en rojo y azul; foliación en rojo y negro con cifras romanas o arábigas. En el fol. 48 v.to hállase representada al óleo la imagen del Salvador sentado sobre arco iris, con manto escarlata, llevando espada en la diestra y en la siniestra globo con cruz; los pies y mano derecha del Señor ostentan las señales de los clavos, y rodean la figura principal los atributos de los evangelistas, yendo todo dentro de recuadro de oro.

En el fol. 152 la orla de oro y colores tiene a la derecha dos especies de 

cariátides, y en la parte superior tres escudos con San Jorge, la Virgen con el niño y armas de Valencia. La capital representa un escritor.

En el fol. 125 hállase orla con cuatro ángeles pintados a la acuarela.

En el fol. 176 retrato a la aguada y con purpurina dorada, representando 

a Felipe II llevando el toisón al pecho; la orla se asemeja a la del folio siguiente.

En el fol. 268 se encuentra el escudo de Valencia, en rojo.

Terciopelo carmesí.

(De la Librería de D. Vicente Hernández Máñez)

// Aquí vuestra futura reina con el toisón de oro. //

sábado, 13 de abril de 2024

Lexique roman; Ira - Yemal

 

Ira, s. f., lat. ira, colère, fureur.

Meils es que hom aia la ira dels felos que lor compania.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Il est mieux qu'on ait la colère des méchants que leur compagnie.

Fig. Mas ira del mal temps lur a frascat la vela. V. de S. Honorat. 

Mais la fureur du mauvais temps leur a déchiré la voile.

Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de colère et fils de mort. 

Loc. Lo soleils no s colge sobre la vostra ira. Trad. de Bède, fol. 38.

Que le soleil ne se couche pas sur votre colère.

ANC. FR. Fut de plus en plus esmeu en ire. Monstrelet, t. I, fol. 222.

Ne vueilles pas, ô sire, 

Me reprendre en ton ire.

Clément Marot, t. IV, p. 235.

- Tristesse, chagrin.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Toujours tristesse et douleur suit joie, et toujours joie et bien, tristesse; et désormais je ne crois pas, si tristesse ne fût, qu'on sût jamais ce qu'est joie.

ANC. FR. Lonc tens ai esté 

En ire sanz joie.

Auboins de Sézane. Ess. sur la Mus., t. II, p. 156. 

CAT. ESP. PORT. IT. Ira. (chap. Ira, ires; cólera, cóleres; rabia, rabies.)

2. Iror, Yror, s. f., rancune, fureur, frénésie.

Ab belhs digz plazentiers, ses yror, 

Torno 'ls erratz desviatz en la fe.

Guillaume de Montagnagout: Del tot vey. 

Avec beaux discours agréables, sans colère, ils ramènent les égarés déviés de la foi.

Mais hom qu' es fol, so dizon li auctor, 

Non er jujatz tro que 'l ten be iror.

P. Raimond de Toulouse: Si cum l'enfas. 

Mais homme qui est fou, ce disent les auteurs, ne sera jugé tant que le tient bien la frénésie.

- Tristesse, chagrin.

Per l' aura freida que guida

L' invern, q' es tant ples d' iror

L' auzeill.

Marcabrus: Per l'aura.

A cause du vent froid qui guide l'hiver, vu qu'est si plein de tristesse l'oiseau.

ANC. FR. Prinst l'escu, traist l' espée é poinst par grant iror.

Roman de Rou, v. 4620. 

Moult ot en son cuer grant iror. Roman du Renart, t. II, p. 288. 

Et en si grant ireur t'a mis. Fables et cont. anc., t. 1, p. 354.

3. Irasos, s. f., colère, fureur.

Aquo fo dans e tala et irasos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76. 

Ce fut dommage et taille et fureur.

4. Iracibilitat, s. f., irascibilité, irritabilité.

Iracibilitat et autras passios colericas.

(chap. Irascibilidat o irritabilidat y datres passions colériques.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Irritabilité et autres passions colériques. 

IT. Irascibilità, irascibilitate, irascibilitade. (chap. Irascibilidat, irritabilidat. ESP. Irascibilidad, irritabilidad.)

5. Irament, s. m., colère, fureur.

Harditz et orgoillos e de leus iramentz. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Hardis et orgueilleux et de faciles colères. 

IT. Iramento.

6. Iraissensa, Iraisensa, s. f., colère, emportement.

Folzers es iraissensa abitans am prince.

En bona pessa, es breus memoria d' iraisensa.

Trad. de Bède, fol. 5 et 4. 

La colère habitant avec prince, c'est la foudre. 

En bonne pensée, la mémoire de colère est courte.

ANC. ESP. Irascencia.

7. Iros, adj., furieux, courroucé, colère, fâché.

Pus per sa terra non es iros, 

Membre 'l sa sor e 'l marit ergulhos 

Que la laissa, e non la vol tener.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi. 

Puisque pour sa terre il n'est pas courroucé, qu'il lui souvienne de sa soeur et du mari orgueilleux qui la laisse, et ne la veut garder. 

Mala molher es... iroza. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Femme méchante est... colère. 

ANC. FR. Jamès n'ere vers lui iros. Roman du Renart, t. I, p. 211.

Et il ert mult fel et iros. Roman de Brut, t. I, p. 210.

- Triste.

De la bella que m fai estar iros.

P. Vidal: Assi m'ave. 

De la belle qui me fait être triste. 

Fig. Propchan si vai lo jorns iros.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

Le jour triste s'en va approchant. 

ANC. FR. Et n'estoit nul à qui il ne fist feste, 

Sans estre aux gens ireux ne desdaigneux. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 29. 

L'un court après tout ireux, 

L'autre défend sa despouille.

Ronsard, t. I, 467.

ANC. CAT. Iros. PORT. IT. Iroso.

8. Iraissos, adj., irascible, colérique, irritable.

Hom iraissos apella tensos.

Hom iraissos es torbaz per las cogitacios d'ira.

Trad. de Bède, fol. 38 et 39. 

Homme irritable appelle disputes. 

Homme irascible est troublé par les pensées de colère.

9. Iraissable, adj., lat. irascibilem, irascible, colérique.

Mais val hom seglars pazibles, que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Plus vaut homme séculier paisible, que moine irascible.

Subst. Orazos d' iraissable es abominaz ences. 

Trad. de Bède, fol. 38. 

Prière de colérique est abominable encens.

CAT. ESP. Irascible. PORT. Irascivel. IT. Irascibile. (chap. Irascible, coléric, irritable, irascibles, colerics, irritables.)

10. Iracitiu, adj., irritatif, propre à irriter.

Virtut iracitiva per la qual hom s' iraysh. Eluc. de las propr., fol. 18.

Vertu irritative par laquelle on s'irrite.

11. Irar, v., irriter, fâcher. 

Part. pas. substantiv. Irasc m' ab los iratz. 

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Je m'irrite avec les irrités. 

ANC. FR. Quand ce oïrent li bourgeois si furent trop iret.

Chronique de Cambrai, fol. 40. 

E quant il plus i perdent et il plus s'en irent. 

Roman de Rou, v. 1692. 

ANC. ESP. PORT. Irar. IT. Irare. (chap. Enfadá, enfadás; cabrejá, cabrejás; mosquejá, mosquejás; enfurruñá, enfurruñás.)

12. Irascer, Iraisser, Irasser, v., lat. irasci, s'irriter, se fâcher.

No sias isnel a iraisser. Trad. de Bède, fol. 38.

Ne sois pas prompt à t' irriter. 

Atressi cum lo leos 

Que es tan fer quant s' irais. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Tout ainsi comme le lion qui est si féroce quand il s'irrite.

Substantiv. Irasser contra mal non es peccatz. V. et Vert., fol. 11. S'irriter contre le mal n'est pas péché. 

Part. prés. Enueios, trist et iraissens. Brev. d'amor, fol. 55.

Ennuyeux, triste et se fâchant. 

Part. pas. Totz temps vuelh que li ric baro 

Sion entre lor irascut. 

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Je veux que toujours les puissants barons soient irrités entre eux.

Domna, si us etz irascuda

Vas me, ges no us me defen.

Hugues de S. Cyr: Longamen. 

Dame, si vous êtes fâchée envers moi, je ne me défends pas contre vous. 

ANC. FR. Iraissez e ne vuillez péécher.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 4.

Renart en est moult irascuz... 

Moult fu dolenz et irascuz.

Roman du Renart, t. I, p. 86 et 100. 

Trestoz penssis et irascus. Fables et cont. anc., t. III, p. 331.

ANC. CAT. Irascir.

13. Iradamen, adv., avec colère, furieusement, tristement. 

Pres comjat d' ela iradamen. V. de G. Faidit. 

Prit congé d'elle avec colère. 

Si negus hom tra cotel iradament. 

Cout. de Moyssac, du XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 6. 

Si nul homme tire couteau avec colère. 

ANC. FR. Si li a dit iréement.

Roman du Renart, t. III, p. 3.

CAT. Iradament. ESP. Airadamente. IT. Iratamente.

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies

14. Air, s. m., colère, haine.

Pour ce mot et les composés suivants, voyez azir.

Qar totas autras amistatz 

Met per vostr' amor en air.

Sordel: Dompna meillz.

Car toutes autres amitiés je prends en haine pour votre amour.

15. Airamen, Adziramen, s. m., colère, haine, calomnie, injure.

Quar cors qu'es ples d' airamen 

Fai ben faillir boca soven.

P. Vidal: Amors pres sui. 

Car coeur qui est plein de colère fait bien faillir bouche souvent.

Lauzengiers volon mon dan d'amor, 

E diran li ben leu adziramen.

B. de Ventadour: Be m cugey de. 

Les médisants veulent mon dam en amour, et lui diront peut-être injure. ANC. ESP. Airamiento. IT. Adiramento.

16. Airos, adj., fâché, colère, susceptible.

Pauc ama qui non es airos.

G. Adhemar: Al chant d' auzel.

Peu aime qui n'est pas susceptible.

Com en servir met plus m' entencios, 

Eu mai los trob ves me plus airos.

P. Milon: Aissi m' aven. 

Comme à servir, je mets plus mon intention, je les trouve plus haineux envers moi. 

ESP. Airoso. IT. Adiroso. (chap. Airós no vol di ni enfadat ni triste, sino “sense mal”, eixí airós de un acsidén, etc. Airós, airosos, airosa, airoses.)  

17. Airar, Ahirar, Azirar, v., irriter, fâcher, haïr.

L'un fenho, l' autre volon mal dire 

De las melhors, per qu'es dregz qu' ieu m' azire. 

Pons de Capdueil: Tant m' a. 

Les uns feignent, les autres veulent mal dire des meilleures, c'est pourquoi il est juste que je m'irrite.

Ieu no vuelh manentia, 

D' on tota gens m' ahir.

P. Vidal: Mout viu ab gran. 

Je ne veux richesse, d'où toute gent me haïsse. 

Part. pas. Mauret, una m det son anel, 

De qu' ie us trobei trop airat. 

Boniface de Castellane: Era pueis. 

Moret, une (dame) me donna son anneau, de quoi je vous trouvai fort fâché. 

ESP. Airar. IT. Adirare.

18. Air, Ahir, v., haïr, refuser dédaigneusement.

Part. prés.

Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce. 

D' abord m' aiment, puis me vont haïssant.

Part. pas. So qu' ieu vuelh m' es tant ahis. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ce que je veux m'est si dédaigneusement refusé.

(chap. Odiá; aburrí, detestá, no soportá, no pugué ni vore.)

19. Enazirar, v., détester, haïr. 

Part. pas. Malastrucs, per totz tengutz...

Enaziratz.

Esperdut: Qui non. 

Malotru, tenu par tous... haï.


Iris, Yris, s. m., lat. iris, iris, sorte de plante.

L' iris es, per natura,

Mout bos contra cremadura.

(chap. L' iris es, per naturalesa, mol bo contra cremada.) 

Brev. d'amor, fol. 50.

L'iris est, par nature, moult bon contre brûlure. 

IT. Iride.

- Arc-en-ciel.

Las colors de l'arc celeste dit yris.

(chap. Los colós del arc o arco celeste o seleste dit iris, l' arcoiris. Nom de un grupo de empreses que va escomensá en lo Guco o lo cuco: Ganadería unida comarcalComarca del Matarraña.) 

Grupo Arcoiris, Valderrobres, Teruel, ciudad de la carne, Bayona, Guco

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Les couleurs de l'arc céleste dit iris.

- Sorte de pierre précieuse.

En metalhz et peyras preciozas copioza, qual es yris, qui, al rach del solelh pauzada, forma l' arch celeste.

Eluc. de las propr., fol. 172.

Abondante en métaux et pierres précieuses, comme est iris, qui, placé au rayon du soleil, forme l'arc céleste.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Iris. IT. Iri, iride.


Ironia, s. f., lat. ironia, ironie.

*gr est tropus per contrarium quod conatur ostendens, ut: Egregiam vero laudem et spolia ampla refertis.

Donatus, de Tropis, col. 1777. Putsch.

Ironia es una figura per la qual hom pronuncia una cauza, e 'l contrari enten. Leys d'amors, fol. 136.

L'ironie est une figure par laquelle on prononce une chose, et on entend le contraire. 

CAT. ESP. (ironía) PORT. IT. Ironia. (chap. ironía, ironíes: figura per la cual hom pronunsie una cosa, y lo contrari entén.)


Irritar, v., du lat. irritus, annuler, rendre nul, révoquer, infirmer. 

Cassa, irrita et annulla de tot en tot la dicha donation, e no vol que aia efficacia. Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207. 

Casse, révoque et annulle de tout en tout ladite donation, et ne veut qu'elle ait efficacité. 

Part. prés. Irritans et annulans de tot en tot autre orden, testamen e codicille. Tit. de 1252. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Révoquant et annulant de tout en tout autre disposition, testament et codicille. 

Part. pas. Cassat, revocat, irritat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Cassé, révoqué, infirmé.

CAT. ESP. PORT. Irritar. IT. Irritare. (chap. Irritá, referit a anulá o revocá un documén. Antigamén se féen aná los verbos cassá, irritá. 

Irritá signifique mes coses, enfadá, enfadás, irritás la pell.)


Isla, Illa, Ilha, s. f., lat. insula, île.

Ilha es terra per mar o per fluvi tot eviro clauza.

(chap. Isla es terra per mar o per riu tot al voltán tancada; terra rodejada de aigua. Peñíscola ere una península.)

Eluc. de las propr., fol. 173.

Île est terre tout autour par mer ou par fleuve close. 

Meseron l' en l' isla on a de serpentz tant. V. de S. Honorat. 

Le mirent dans l' île où il y a tant de serpents

Estranhas terras, illas e dugat.

(chap. Extrañes terres, isles y ducats.)

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Terres étrangères, îles et duchés.

CAT. (MOD. illa) ESP. Isla. PORT. Ilha. IT. Isola. (chap. Isla, isles; mallorquí: ses illess' illa : MallorcaMenorcaIbizaFormenteraCabrera.)


Isnel, adj., all. schnell, prompt, léger, alerte.

Le francique, l'anglo-saxon disaient snoel.

Meill prenden son e plus isnel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sont mieux prenants et plus prompts.

Era verges e bella;

En tota la ciptat non era plus ysnella. V. de S. Honorat.

Était vierge et belle; en toute la cité n'était pas plus alerte.

Fig. No sias isnels a iraisser.

Isnela confessios fai isnela medicina.

Trad. de Bède, fol. 38 et 49. 

Ne sois pas prompt à t'irriter. 

Prompte confession fait prompt remède.

ANC. FR. Les saetes sunt mult isneles,

Mult plus tost vunt ke arondeles

Roman de Rou, v. 13013. 

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

Tu sembles un esclair, et tes troupes isnelles 

Serves de ton vouloir, n'ont des pieds, ains des ailes.

Du Bartas, p. 419.

Servir de cueur gent et ysnel. Villon, p. 65.

2. Isnelament, Ysnellament, adv., légèrement, promptement, vivement. Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J'ouvre mes yeux vivement.

An li dig ysnellament

Tot lo fag.

V. de S. Honorat. 

Lui ont dit promptement tout le fait. 

ANC. FR. Il s'en foüit isnellement de la cité de Paris.

Monstrelet, t. 1, fol. 63.


Isop, Ysop, s. m., lat. hyssopus, hysope.

Adoncx sui claus, cubertz e sis 

D' amor, plus que de flor ysops.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Alors je suis environné, couvert et ceint d'amour, plus qu' hysope de fleur.

CAT. Hisop. ESP. Hisopo. PORT. Hysopo. IT. Isopo. (chap. Hissopo, hissopos; pot sé lo cáliz de una flo o lo de missa.)

- Goupillon.

Pus a la boca venra 'l fis, 

Ni 'l preires secodra l' isop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Puis à la bouche viendra la fin, et le prêtre secouera le goupillon. 

ESP. Hisopo. PORT. Hysope.


Iterar, v., lat. iterare, répéter, redoubler, réitérer. 

Lahoras itera la tua medecina. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Alors redouble la tienne médecine. 

CAT. ESP. Iterar. IT. Iterare. (chap. Iterá o reiterá: doblá, redoblá, repetí, continuá, seguí, etc.)

2. Iteratio, s. f., lat. iteratio, répétition, redoublement, réitération. 

Non es necessaria iteratio. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

N'est pas nécessaire le redoublement.

- Répétition, figure de mots.

Iteratios, es cant hom retorna una meteysha sentensa.

Leys d'amors, fol. 118. 

La répétition, c'est quand on reproduit une même pensée.

CAT. Iteració. ESP. Iteración. IT. Iterazione. (chap. Iterassió, reiterassió, repetissió, continuamén o continuassió, redoblamén.)


Ivernal, Ivernail, s. m., lat. hibernalis, hiver.

En lo Cranc se fai l' estivals

Et en Capricorn, ivernals.

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le Cancer se fait l'été, et dans le Capricorne, l'hiver.

Al prim comens del ivernail.

Marcabrus: Al prim. 

Au premier commencement de l'hiver. 

ANC. ESP. Ivernal, invernal. PORT. Invernal. (chap. Invernal, de invern o ivern.)

2. Ivern, Yvern, s. m., lat. hibernus, hiver.

Penr' yvern per bel temps de pascor. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo. 

Prendre hiver pour beau temps de printemps. 

Si que chans ni flors d' albespis 

No m valon plus qu' yverns gelatz. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Tellement que chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Ivern, hivern. ESP. Invierno. PORT. IT. Inverno. (chap. Invern, ivern.)

3. Ivernar, Yvernar, v., lat. hibernare, faire froid, geler.

En estiu, e quant iverna. 

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret. 

En été, et quand il fait froid.

Manjar ses foc, cant fort yverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enuya (enueia). 

Manger sans feu, quand il gèle fort.

- Hiverner, passer la saison d'hiver.

Agron concelh que annessan ivernar al port de Creta.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 27. 

Ils eurent conseil qu'ils allassent hiverner au port de Crète.

CAT. ANC. ESP. Ivernar. ESP. MOD. PORT. Invernar. IT. Invernare.

(chap. Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.)  

Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.

4. Abivernar, v., tirer de l'hiver, séparer de l'hiver.

Torna l' arditz en paor,

Quan lo clar temps s' abiverna.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Tourne l'audace en peur, quand le clair temps se sépare de l'hiver.

5. Yemal, adj., lat. hiemalis, d'hiver. 

Cercle sosticial yemal. Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'hiver. 

ESP. PORT. Hiemal. IT. Iemale.