Mostrando las entradas para la consulta aná ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aná ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 28 de enero de 2026

Pustula, Pustella, Postella - Puteiar, Putaneiar

Pustula, Pustella, Postella, s. f., lat. pustula, pustule, abcès, petite gale, bouton.

So pustulas fetidas, las quals so feytas de materias... corruptas.

(chap. Són pústules fétides, les cuals están fetes de materies... corruptes o corrompudes. Lo catalá, inclús después de Pompeyo Fabra, fee aná lo plural o plurals en AS, bonas Pasquas, las casas, Casasnovas, etc, etc.
Lo ingeniero químic y lingüístic Pompeyo va voldre diferensiás del castellá, pero sol va fé una ristra de cagades y burrades.)

Pustula, pústula, Pustella, Postella, pustule, abcès, petite gale, bouton, pústules


Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Sont pustules fétides, lesquelles sont faites de matières... corrompues.

Pustella en son huelh.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Pustule dans son oeil.

Haia en son oill postella.

Folquet de Romans: Auzels no. 

Qu'il ait dans son oeil pustule. 

CAT. ESP. (pústula) PORT. Pustula. IT. Pustula, postola. (chap. pústula,  pústules.)

2. Pustulacio, s. f., lat. pustulatio, pustulation, état de ce qui est pustuleux.

Per ulceracio del paladar et pustulacio.

(chap. Per ulserassió del paladar o paladá y pustulassió.)

Eluc. de las propr., fol. 85.

Par ulcération du palais et pustulation.

(chap. pustulassió, pustulassions.)

3. Postulos, adj., lat. pustulosus, pustuleux, couvert de pustules.

Lors cambas so postulozas. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. Les seues cames són pustuloses; pustolós, pustulosos, pustulosa, pustuloses; ple de pústules; algo paregut a leprós, leprosos, leprosa, leproses, ple de pústules de la lepra; de la peste: apestat, apestats, apestada, apestades. Si es peste, pudó, corrompina: apestós, apestosos, apestosa, apestoses; v. apestá, putí.)

Leurs jambes sont pustuleuses.

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut


Puta, s. f., fille, putain.

Primitivement ce mot était pris en bonne acception.

Goldoni a composé une comédie dont le titre est: la Puta honorata, la Fille honnête.

Dans une traduction en patois bolonais, on a rendu virginella du Tasse par: 

A savia putta. Ch. V, st. 71. 

Una putta d' vint ann o poch d' piu. Ch. II, st. 14.

La vergogna da putta. Ch. II, st. 17.

Patués, Toni Babia, Jaume Marfany, Patue Kamina

Les Portugais ont employé ce mot dans la même acception: Origem e Ortographia de (da) Lingua portuguesa, p. 54.

On trouve aussi en italien le mot putto, fanciullo, employé dans le même sens.

Les troubadours ont toujours employé ce mot en mauvaise part: putain, courtisane, vilaine. 

Aissellas putas ardens

Qui son d' autrui maritz cossens.

Marcabrus: Pus mos.

Ces putains ardentes qui sont de maris d'autrui consentantes.

En puta qui si fia

Es hom traitz.

(chap. Qui se fíe de una puta, es traissionat.)

Marcabrus: Soudadier.

En putain qui se fie est homme trahi.

Adj. Qui te femna puta, coma qui ten serpen. Trad. de Bède, fol. 40.

(chap. Qui té dona puta, com si té una serp.)

Qui tient femme putain, comme qui tient serpent.

Sarrazis los asalho, la puta gen malvada.

Roman de Fierabras, v. 2745.

Les Sarrasins les assaillent, la vilaine gent mauvaise.

ANC. FR. Des Sarrasins qui tiennent putes lois.

Roman d'Ogier le Danois. Notes sur Véland, p. 83.

Toutes estes, serés ou futes

De fait ou de volenté putes.

Roman de la Rose, v. 9194.

On dit cest proverbe:

De pute rachine, pute hierbe.

(chap. De puta arraíl, puta herba.)

Roman de Cléomades. Carpentier, t. III, col. 448.

CAT. ESP. PORT. Puta. IT. Putta. (chap. Puta, putes; putarranca, putarranques; v. putejá. Vore la dansa de la dona a La Venteta, La Vall - Calaseit.)

dos añs treballán sense cobrá a La Venteta

2. Putana, s. f., putain, prostituée.

Jazon ab putanas tro 'l solelh es levatz.

P. Cardinal: Un estribot.

Couchent avec prostituées jusqu'à ce que le soleil est levé.

De putana cortejaire.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

De prostituée courtisan.

ANC. CAT. Putana. IT. Puttana.

3. Putanela, s. f. dim., petite putain, petite prostituée.

Vay, dis el, putanela, laycha m' estar en patz.

(chap. Vesten, va di ell, puteta, díxam está en pas.)

Roman de Fierabras, v. 4908.

Va, dit-il, petite putain, laisse-moi être en paix.

4. Putan, s. m., putassier, libertin.

Mout se fez grazir als arlotz et als putans. V. de Guillaume Figueiras.

Moult il se fit agréer par les goujats et par les putassiers.

Botiga Ascuma, Putan, putassier, libertin

5. Putanier, Putaner, adj., putassier, libertin.

Ai! fals clergue, messongier, traidor,

Perjur, lairo, putanier, descrezen.

B. Carbonel: Per espassar. 

Ah! faux clergé, menteur, traître, parjure, voleur, putassier, mécréant.

Enchantaire o putaners.

Traité de la Pénitence en provençal, fol. 59. 

Enchanteur ou putassier.

ESP. Putanero. PORT. Putanheiro. IT. Puttaniere. (chap. Putero, puteros; libertino, libertinos o libertins.)

6. Putage, s. m., prostitution.

Sibilia per cert a consentit putage. V. de S. Honorat.

Sibilie pour sûr a consenti prostitution.

ANC. FR. Qui sacrement de mariage

Tornent à honte et à putage.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 122. 

Et miz par povreté mainte fame et putage.

Roman de Rou, v. 1873.

7. Putaria, s. f., putanisme, prostitution.

Malvestat e putaria

No 'l laisson tener dreita via.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Méchanceté et putanisme ne lui laissent tenir droite voie.

ANC. FR. Onc, foi que doi sainte Marie,

Ne fis de mon cors puterie.

Roman du Renart, t. II, p. 7.

D'yvrognerie,

De puterie, 

Scandale et bruict.

Blason des faulces Amours, p. 227.

ESP. Putería (prostitución, puterío). PORT. Putaria. (chap. Puterío, prostitussió.)

8. Putia, s. f., putanisme, prostitution. 

Greu er amor ses putia

Camjantz

Tro qu' el mon sia fenitz.

B. Martin: Companho. 

Difficilement amour sans prostitution sera changeant, jusqu'à ce que le monde soit fini. 

La putia l' es apres.

Marcabrus: Lanquan. 

Le putanisme lui est après.

9. Puteiar, Putaneiar, v., se prostituer, paillarder, forniquer.

O mentir o putaneiar. Brev. d'amor, fol. 62.

Ou mentir ou paillarder.

Fig. Domneis ar puteia.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Courtoisie maintenant se prostitue. 

ANC. FR. Et tout briser, 

Rompre, casser 

Et putasser. 

Blason des faulces Amours, p. 286. 

ESP. Putear, putañear. PORT. Putear. IT. Putaneggiare.

(chap. Putejá : fé putades; putanejá, prostituís, fornicá, follá. Yo putejo, puteges, putege, putegem o putejam, putegéu o putejáu, putegen; putejat, putejats, putejada, putejades; yo putejaré; yo putejaría; si yo putejara als putos catalanistes. Putechá a Vallchunquera, La Fresneda : putechat, putechats, putechada, putechades.) 

jueves, 22 de enero de 2026

Pulvina - Repugnancia

Pulvina, s. f., lat. pulvinus, coussin.
Estreyssec la fractura sobre la plaga am pulvinas.
Trad. d'Albucasis, fol. 1.
Étreignit la fracture sur la plaie avec coussins.
2. Pulvil, Polvilh, s. m., lat. pulvillus, petit coussin, coussinet.
Que tu pauses pulvils embegutz am aigua et oli.
Pausa dejos la palpebra polvilhs petits de coto.
Trad. d'Albucasis, fol. 24 et 16.
Que tu poses coussinets imbibés avec eau et huile.
Pose dessous la paupière coussinets de coton.
(chap. Cuixí, cuixins; cuixinet, cuixinets : com los que se fan aná per a punchá les agulles y les agulles de cap o alfilers. ESP. Cojín, almohada.)

Pulvina, pulvinus, coussin, cuixí, cuixins, cojín, cojines, almohada, almohadas



Punh, Poing, Poinh, Ponh, s. m., lat. pugnus, poing.
L' estrenh tan el punh tro que l' aussi.
Folquet de Marseille: Aytan gent.
L'étreint tant au poing jusqu'à ce qu'il l'occit.
Tans ponhs trencatz e tanta testa. V. de S. Honorat.
Tant de poings coupés et tant de têtes.
La lansa al punch. Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
(chap. La llansa al puñ.)
La lance au poing.
- Poignée. 
Nég. expl. El non val un poing de cendre. 
B. Zorgi: S'ie us trobes. 
Il ne vaut pas une poignée de cendres.
Loc. Ple ponh de linos solamen
Faretz fort cozer e buillir.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Pleine poignée de graine de lin seulement vous ferez cuire et bouillir fort.
Del ple ponh de terra, si engendro X ponhatz d'ayga, de X d'ayga, cent d'ayre, de C d'ayre, mil de foc. Eluc. de las propr., fol. 105. 
De pleine poignée de terre, s'engendrent dix poignées d'eau, de dix d'eau, cent d'air, de cent d'air, mille de feu.
ANC. FR.
E çaint l'espée au pont d'or flamboiant
Roman d'Agolant, v. 814.
CAT. Puny. ESP. Puño. PORT. Punho. IT. Pugno. (chap. Puñ, puñs; cop: puñada, puñades; puñeteo; los de Queretes, gen de puñetes.)
2. Pogalh, s. m., poignet. 
L'escut lhi trenquet sot lo pogalh.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.
L'écu lui coupa sous le poignet.
3. Ponhat, s. m., poignée, ce que peut contenir la main.
Del ple ponh de terra, si engendro X ponhatz d'ayga, de X d' ayga, cent d' ayre, de C d'ayre, mil de foc. Eluc. de las propr., fol. 105.
De pleine poignée de terre, s'engendrent dix poignées d'eau, de dix d'eau, cent d'air, de cent d'air, mille de feu.
CAT. Punyat. ESP. Puñado. PORT. Punhado. IT. Pugneto. (chap. lo que cap a dins del puñ tancat es un grapat, de garra, carpe, no una puñada.)
4. Ponhada, Punchada, s. f., poignée, ce que peut contenir la main.
Una ponhada d'arena.
Liv. de Sydrac, fol. 56.
Une poignée de sable.
(chap. Un grapat d'arena o de sauló, - com lo fransés sable, sablon - que es una arena fina que se fee aná per a rentá cacharros, les mans, etc.)

Un grapat d'arena o de sauló, - com lo fransés sable, sablon - que es una arena fina que se fee aná per a rentá cacharros, les mans


De mieia punchada de sal. Tit. de 1285. DOAT, t. X, col. 191. 
De demi-poignée de sel.
(chap. De mich grapat de sal.)
5. Punhadiera, s. f., pougnadière, sorte de mesure.
Del moli d' al pont, VIII punhadieras de froment.
Cartulaire du Bugue, fol. 1.
Du moulin du pont, huit pougnadières de froment.
(chap. Del molí del pon, vuit “punhadieras” de fromén : blat candeal o tardá, com lo que se sembrabe a Formenta, masos de Beseit a Fredes, y a la isla Formentera.)
ANC. FR. Item en seigle quatre sextiers,... quarteranche de ponhardière.
Tit. de 1464, Carpentier, t. III, col. 345.
6. Ponhal, adj., gros comme le poing.
Gran quantitat de peiras ponhals per lansar am fondas.
(chap. Gran cantidat de pedres - grosses - com lo puñ per a llansá en fones. Se diu tamé de alguna pedregada o granisada, pedres com lo puñ, com a ous de gallina; com a ous de avestrús espero no vóreu.)
Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.
Grande quantité de pierres grosses comme le poing pour lancer avec frondes.
7. Pognador, Poingnador, Ponhedor, s. m., lat. pugnator, combattant, guerrier.
En Antioch' als poingnadors.
Hugues de Pena: cora que m.
Dans Antioche aux combattants. 
Rotlan ab sos ponhedors
No saubron tan gen conquerir. 
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.
Roland avec ses guerriers ne surent si gentiment conquérir.
Adoncx viratz plurar man gentil ponhedor.
E vic venir Richart lo noble ponhedor.
Roman de Fierabras, v. 3904 et 3908.
Alors vous verriez pleurer maint gentil combattant.
Et vit venir Richard le noble combattant.
ANC. FR. Li queus de vos conoist cest poigneor,
Qui tel damage nus a fait hui ce jor.
Roman d'Aubri. Bekker, p. 172.
IT. Pugnatore. (chap. Pugnadó : luchadó, pugnadós : luchadós, pugnadora : luchadora, pugnadores : luchadores. Los catalans tenen la lluita per la truita.)
8. Pugnar, v., lat. pugnare, combattre, guerroyer.
Voyez Denina, t. I, p. 285; Aldrete, p. 181.
Pugnaran matin e ser.
(chap. Pugnarán matí y tarde; lucharán; combatirán.)
Deudes de Prades: En un sonet. 
Combattront matin et soir.
Part. pas. fig.
Molt a pugnat Amors en mi delir.
G. Faidit: Molt a. 
Moult a combattu Amour à me détruire.
ANC. CAT. ESP. PORT. Pugnar. IT. Pugnare. (chap. Pugná: pugno, pugnes, pugne, pugnem o pugnam, pugnéu o pugnáu, pugnen; yo pugnaré; yo pugnaría; si yo pugnara.)
9. Impugnar, Enpugnar, Empunhar, v., lat. impugnare, impugner, combattre.
Per enpugnar los Sarrazis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 219.
(chap. Pera impugná - combatre, luchá contra - los sarracenos o sarraíns : moros, mahometans, musulmans, agarenos.)
Pour combattre les Sarrasins.
Angels... malignes impugno vigorozament. 
Eluc. de las propr., fol. 12. 
Anges... les diables ils combattent vigoureusement.
En re empunhar.
Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 336.
En rien impugner.
CAT. ESP. PORT. Impugnar. IT. Impugnare. (chap. Impugná : impugno, impugnes, impugne, impugnem o impugnam, impugnéu o impugnáu, impugnen; yo impugnaré; yo impugnaría; si yo impugnara.)
10. Inpugnador, s. m., lat. impugnator, attaquant, assiégeant, qui impugne.
Dels inpugnadors defensar. Eluc. de las propr., fol. 50.
Défendre des assiégeants.
CAT. ESP. PORT. Impugnador. IT. Impugnatore.
(chap. impugnadó, impugnadós, impugnadora, impugnadores.)
11. Impugnacion, s. f., lat. impugnationem, attaque, opposition. Renuncian... a impugnacion d' aquesta present carta.
(chap. Renunsián... a la impugnassió d'esta presén carta.) 
Tit. de 1402, Bordeaux. Cab. Monteil.
Renonçant... à l'attaque de ce présent titre.
CAT. Impugnació. ESP. Impugnación. PORT. Impugnação. 
IT. Impugnazione. (chap. Impugnassió, impugnassions.)
12. Repugnar, v., lat. repugnare, répugner, contredire.
La qual causa repugna al drech. Statuts de Provence. BOMY, p. 227.
(chap. La cual cosa repugne al dret: lo contradiu.)
Laquelle chose répugne au droit.
Part. prés. Paraula mot estranha e repugnan al entendemen d' ome.
(chap. Paraula mol estraña y repugnán al entenimén d' home; del home, pero tamé de la dona.)
Leys d'amors, fol. 106.
Parole moult étrange et répugnant à l'entendement d'homme.
CAT. ESP. PORT. Repugnar. IT. Repugnare. (chap. Repugná: repugno, repugnes, repugne, repugnem o repugnam, repugnéu o repugnáu, repugnen; repugnat, repugnats, repugnada, repugnades; repugnán, repugnans; yo repugnaré; yo repugnaría; si yo repugnara.)
13. Repugnancia, s. f., lat. repugnantia, répugnance, opposition, contradiction.
Implicans repugnancia. Eluc. de las propr., fol. 5.
Impliquant opposition.
CAT. ESP. PORT. Repugnancia. IT. Repugnanza.
(chap. Repugnansia, repugnansies; la Repu de José Mota fa menos repugnansia que consevol ascumita, sossio o sossia de la Ascuma, la assossiassió catalanista del Matarraña, disfrassada de cultural, y sol es una sucursal del IEC a Calaseit.)

la Repu de José Mota fa menos repugnansia que consevol ascumita, sossio o sossia de la Ascuma, la assossiassió catalanista del Matarraña, disfrassada de cultural, y sol es una sucursal del IEC a Calaseit

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

lunes, 8 de diciembre de 2025

Prozopopeya - Psalteri, Salteri, Sauteri

Prozopopeya, (+ Prozopopeia) s. f., lat. prosopopoeia, prosopopée, figure de rhétorique.
Quin deducere deos in hoc genere dicendi, et inferos excitare, concessum est. Urbes etiam populique vocem accipiunt. Ac sunt quidam, qui has demum *gr dicant, in quibus et corpora et verba fingimus.
Quintil., Institut., orat. IX, 2.
Prozopopeia... cant hom fenh que una cauza inanimada o muda parla.
Leys d'amors, fol. 143.
Prosopopée... quand on feint qu'une chose inanimée ou muette parle.
CAT. ESP. Prosopopeya. PORT. Prosopopéa. IT. Prosopopeia, prosopopea.
(chap. Prossopopeya, prossopopeyes : cuan se fa vore que una cosa inanimada o muda parle; se fa aná mol a les fábules.)

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ: mes FÁBULAS de son para

Pruina, s. f., lat. pruina, bruine, neige, gelée blanche.
Pruina o givre, es vapor congelada.
Eluc. de las propr., fol. 137.
Bruine ou givre, c'est vapeur congelée.
ANC. ESP. IT. Pruina. (chap. Broma o gebra, es vapor congelada; ñan diferensies entre broma, boira, paora, dorondón, gebra, gebrada, rosada - escarcha).

Pruna, s. f., lat. prunum, prune.
Prunas... las negras... valo mays al estomach.
Eluc. de las propr., fol. 218. 
Prunes... les noires... valent davantage à l'estomac.
Nég. expl. Ges una pruna d' avays
En s' amor non daria. 
Rambaud de Vaqueiras: D' una dona.
Point une prune d'avaisse pour son amour je ne donnerais.
ANC. FR. Virmasse n'estime pas une prune, si deux diables ne l'assaillent.
Hist. Maccar., t. II, p. 146.
CAT. ANC. ESP. Pruna (ESP. MOD. ciruela). IT. Prugna. 
(chap. Pruna, prunes; pruneta, prunetes.)
2. Prunier, Pruner, s. m., du lat. prunus, prunier.
Non ges de bois ni de prunier.
Deudes de Prades, Auz. cass. 
Non point de buis ni de prunier. 
Albres dometges,... peyrier,... pruner.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133.
Arbres domestiques,... poirier,... prunier. 
CAT. Pruner. IT. Prugno. (ESP. Ciruelo.) 
(chap. Prunera, pruneres; prunereta, pruneretes.)
3. Prunelier, s. m., du lat. prunellus, prunellier, prunier sauvage.
Raitz de prunelier salvatge.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Racine de prunellier sauvage.
IT. Prugnolo. (chap. Arraíl de prunera borda : salvache; abre o albre endrino, que fa endrines, que se fan aná per a fé lo pacharán.)
4. Prunella, s. f., lat. prunella, prunelle. (pupille)
Non an prunella en hueill.
Deudes de Prades, Auz. cass.
N'ont pas de prunelle en l'oeil.
Ac las prunellas escuras.
Roman de Jaufre, fol. 27.
Eut les prunelles obscures.
(N. E. En francés es también el fruto del prunus spinosa, el endrino, la endrina, las endrinas.)

Pruzer, v., lat. prurire, démanger. 
L' arteill lur pruson.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Les orteils leur démangent.
Fig. Gratar mi fai lai on no m pru.
B. de Ventadour: Ab cor leial.
Me fait gratter là où il ne me démange pas.
CAT. PORT. Pruir. IT. Prurire. (ESP. Picar, escocer; picor, comezón.)
(chap. Picá, coure : pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades; mes vell que la picassó : picó; picaría; picaré; si la ortiga me picare : urticaria.)
2. Pruzor, s. m., prurit, démangeaison.
Fendilhament, pruzor... veno per humors caudas et agudas.
Ayga salada es... de pruzor curativa.
Eluc. de las propr., fol. 49 et 75.
Crevasse, prurit... viennent par humeurs chaudes et acres.
(chap. Cribassa, picassó... venen per humors calentes y agres.)
Eau salée est... curative de démangeaison.
3. Prusiment, Pruziment, s. m., prurit, démangeaison.
Ve als ronhos els quals engendra algu istigament et pruziment.
Eluc. de las propr., fol. 62.
Vient aux rognons auxquels il engendre aucune irritation et démangeaison.
Entro que cesse aquel prusiment. 
Corrosio o pruziment.
Trad. d'Albucasis, fol. 63 et 61.
Jusqu'à ce que cesse ce prurit.
Corrosion ou prurit.
(ESP. Prurito, comezón, picor, irritación.)

Psalm, Psalme, Salme, s. m., lat. psalmus, psaume.
Lo sinquante psalm, qui es penitencial.
Eluc. de las propr., fol. 128.
Le cinquantième psaume, qui est pénitentiel. 
Los VII psalmes penitencials.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 140. 
Les sept psaumes pénitentiaux. 
David, en la prophetia, 
Dis, en un salme que fes.
P. Cardinal: Vera Vergena.
David, en la prophétie, dit, dans un psaume qu'il fit.
CAT. Salm. ESP. Salmo. PORT. Psalmo, salmo. IT. Salmo.
(chap. Salmo, psalmo, salm, psalm; salmos, psalmos, salms, psalms. 
No confundí en lo salmó, lo peix, género salmo, com la trucha.)

Salmo, psalmo, salm, psalm; salmos, psalmos, salms, psalms



2. Psalmodia, s. f., lat. psalmodia, psalmodie.
Siey compagnon cantavan la psalmodia.
(chap. Los seus (sons) compañs cantaben la psalmodia, salmodia.)
V. de S. Honorat.
Ses compagnons chantaient la psalmodie.
El tems de sa salmodia e de sa orazo.
Trad. de Bède, fol. 62.
Au temps de sa psalmodie et de son oraison.
CAT. ESP. Salmodia. PORT. Psalmodia, salmodia. IT. Salmodia.
(chap. Psalmodia, salmodia, psalmodies, salmodies.)
3. Psalmista, Salmista, s. m., lat. psalmista, psalmiste.
D' ont dis lo psalmista. V. et Vert., fol. 37.
D'où dit le psalmiste.
El fetz...
Brev. d'amor, fol. 181. 
Il fit... d'un joueur de harpe, psalmiste.
CAT. ESP. Salmista. PORT. Psalmista, salmista. IT. Salmista.
(chap. Salmista, salmiste, psalmista, psalmiste; salmistes, psalmistes.)
4. Salmeiar, v., psalmodier.
Talz lauza Dieu e salmeia, 
E 'l creis e 'l conois parlan. 
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Tel loue Dieu et psalmodie, et croit en lui et le reconnaît en parlant.
CAT. Salmejar. ESP. Salmear, salmodiar. PORT. Salmear, psalmodiar.
IT. Salmeggiare. (chap. Salmejá, salmodiá, psalmejá, psalmodiá : salmejo, salmeges, salmege, salmegem o salmejam, salmegéu o salmejáu, salmegen; salmejat, salmejats, salmejada, salmejades; salmejaría; salmejaré; si yo salmejara com David o Salomón siría tan famós com Artur Quintana Font.)
5. Sautier, s. m., psautier.
Covengra 'l mielhs un sautiers
En la gleisa.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Lui conviendrait mieux un psautier dans l'église.
(N. E. Sale muchas veces en esta obra, Lexique Roman, el psalterio o salterio de Corbie; “L'ancienne traduction des Psaumes, dans le Psautier manuscrit de Corbie”. Traducción al occitano.)
6. Psalteri, Salteri, Sauteri, s. m., lat. psalterium, psautier. 
Fetz tot lo psalteri, so sabem veramens.
(chap. Va fé tot lo psalteri, salteri, aixó sabem veramen, verdaderamen.)
Pierre de Corbiac: El nom de.
Il fit tout le Psautier, cela nous savons vraiment.
L' autre libre que donec fo 1 sauteri. Philomena.
L'autre livre qu'il donna fut un psautier.
El legia chascun dia lo Salteri e disia C e L patres nostres.
(chap. Ell lligíe cada día lo Salteri y díe (diebe) sen sincuanta “parenostres”, padrenuestros.)
V. de Guillaume de la Tour.
Il lisait chaque jour le Psautier et disait cent et cinquante patenôtres.
- Psaltérion.
Del salteri
Faras X cordas estrangir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Du psaltérion tu feras résonner dix cordes.
CAT. Salteri. ESP. Salterio. PORT. Psalterio, salterio. IT. Salterio, saltero.
(chap. Psalteri, salteri, psalteris, salteris; lo instrumén de corda se diu igual. Francisco Celma Tafalla es un maestre tocán, los collons. 

Psaltérion, Psalteri, salteri, psalteris, salteris