Mostrando las entradas para la consulta almudévar ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta almudévar ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 27 de enero de 2026

Pupilh, Pupilla, Pupillaretat, Pupillari

Pupilh, s. m., lat. pupillus, pupille, mineur.

Si cum es, s'ieu soi pupilhs. Trad. du Code de Justinien, fol. 23.

Ainsi comme il est, si je suis pupille.

Adj. Bens delz enfans pupils.

(chap. Bens dels infans pubills : menuts : menós de edat.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 45.

Biens des enfants pupilles.

CAT. Pupillo. ESP. Pupilo. PORT. IT. Pupillo. (chap. Pubill, pubills; pubilla, pubilles; púber mes amún, pubers.)

2. Pupilla, s. f., lat. pupilla, pupille, mineure.

Pupils ni pupilla non podon far garentia per nulh home.

(chap. Pubill ni pubilla no poden fé garantía per cap home : dingú.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Mineur ni mineure ne peuvent faire garantie pour nul homme.

ESP. Pupila. PORT. Pupilla. (chap. Pubilla, com sa mare de Pedro Saputo, que va tindre un chiquet sense está casada; al original de Braulio Foz en castellá ix pupila; se trobe als textos antics piucela, puncella, y datres varians.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

3. Pupillaretat, s. f., pupillarité.

Pois que il a passat la pupillaretat. Trad. du Code de Justinien, fol. 53.

Après qu'il a passé la pupillarité.

(chap. Pubillaridat : pubertat.)

4. Pupillari, adj., lat. pupillaris, pupillaire.

Aquella substitucios es pupillaris. Trad. du Code de Justinien, fol. 64.

Cette substitution est pupillaire.

(chap. Esta sustitussió es pupilá o pubillá.)

CAT. Pupillar. ESP. Pupilar. PORT. Pupillar. IT. Pupillare. 

(chap. Pubillá, pupilá.)

5. Pupillarint, adv., à la manière pupillaire.

Pot substituir l'un al autre en autra guisa, so es pupillarint.

Trad. du Code de Justinien, fol. 64.

Il peut substituer l'un à l'autre en autre manière, c'est-à-dire à la manière pupillaire. (chap. Pubillámen, pupilámen, de manera pubillaria o pupilaria.)

La chiqueta María teníe un corderet; pubilla, pupila


Pupilla, s. f., lat. pupilla, pupille, prunelle de l'oeil.

Tu veyras am aquela pupilla, am la visio del huel, per la clartat de la tunica cornea. Trad. d'Albucasis, fol. 19.

(chap. Tú vorás en aquella nina (pupila), en la visió del ull, per la claridat de las túnica córnea.)

Tu verras avec cette pupille, avec la vision de l'oeil, par la clarté de la tunique cornée.

CAT. Pupilla. ESP. Pupila. PORT. IT. Pupilla.

(chap. La nina del ull, les nines dels ulls. En castellá tamé es “la niña del ojo”, “las niñas de los ojos”. Nina, nines, nino, ninos, ninot, ninots es en castellá muñeca, muñecas, muñeco, muñecos; monigote, monigotes. Moñaco, moñacos.
A ses illes, Mallorca segú perque u hay sentit di allí, nin, nins, nina, nines (seguramén ninas antigamén) són chiquet, chiquets, chiqueta, chiquetes; castellá niño, niños, niña, niñas.)

Pupilh, Pupilla, Pupillaretat, Pupillari, plantà, plantá, Fallas, Falles, Valencia

vosatros, si voléu, aneusen, a soles, chiqueta

miércoles, 18 de septiembre de 2024

Pitansa - Picaplait, Picaplag

 

Pitansa, s. f., pitance, bombance, distribution de vivres. 

Voyez Denina, t. III, p. 59.

Conoc sa glotonia, 

Per que li fazia far pitansa, cant podia. V. de S. Honorat. 

Il connut sa gloutonnerie, c'est pourquoi il lui faisait faire distribution de vivres, quand il pouvait. 

ANC. FR. Et si vivomes en pitance.

De vin et de poissons pitance. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 84 et 90.

CAT. Pitansa. ESP. Pitanza. PORT. Pitança. IT. Pietanza.

(chap. Pitansa, pitanses : minjá, minjada, banquete.)


Pitar, v., becqueter.

Las passeras que pitavan. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les passereaux qui becquetaient.

E 'l dui foron trepan ab lor,

E 'l terz pitan sul portal de la tor.

Pierre de Durban: Peironet.

Elles deux furent tapageant entre eux, et le troisième becquetant sur le portail de la tour.

(chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades. Picotejá: picotejo, picoteges, picotege, picotegem o picotejam, picotegéu o picotejáu, picotegen; picotejat, picotejats, picotejada, picotejades.)


Piu, s. m., piü, cri des oiseaux, action de piauler.

Li auzelhet chanton piu.

Le moine de Montaudon: Mout me platz. 

Les oiselets chantent piü.

M' agradon l'auzel quan canton piu. 

P. Vidal: Be m' agrada. 

M'agréent les oiseaux quand ils chantent piü. 

CAT. Piu. (chap. ESP. Pío.)

2. Piular, v., lat. pipilare, piauler, piailler, brailler, crier.

Cant auzel non pot piular.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand oiseau ne peut piauler.

Ieu chant enan, et en piu.

Arnaud de Cotignac: La douss' amor.

Je chante auparavant, et j'en piaille.

Piulan e bufan e briven. Roman de Jaufre, fol. 57.

Criant et soufflant et s'empressant.

CAT. Piular. ESP. Pipiar (piar). PORT. Pipilar. IT. Pipilare. 

(chap. Piulá: piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)

3. Piulament, s. m., piaulement, piaillement, tintement.

En las aurelhas brug et piulament.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Dans les oreilles bruit et tintement.

(chap. Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits.) 

Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits


Piucela, Pieucela, Piusella, Pieusella, Pulsella, Piuzela, Pieuzela,

Pucela, s. f., du lat. puella, pucelle, vierge.

Mais cen piuzelas vos ai vist maridar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Plus de cent pucelles je vous ai vu marier.

S' assis 

Davant las pulsellas, e dis.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

S'assit devant les pucelles, et dit.

La corrompuda a lo cami tot ubert; la pieuzela a lo cami tot claus.

Liv. de Sydrac, fol. 83.

La corrompue a le chemin tout ouvert; la pucelle a le chemin tout clos.

Ce mot servait à indiquer les distinctions de rang, d'état.

Non a donzela 

Ni dona ni pieusela.

Amanieu des Escas: En aquel.

Il n'y a damoiselle ni dame ni pucelle.

IT. Pulcella, pulzella. (chap. Pubilla, pubilles; donsella, donselles; dona virgen, dones virgens; casta, castes.)

2. Piucel, Pieucel, Pucel, Piussel, Piusel, Piuselh, Pieusel, Piuzel, Pieuzel, adj., puceau, vierge. 

Engal d'un tozet piucel.

Giraud de Calanson: Ara s' es.

A l'égal d'un jeune garçon puceau.

Reina, maire piusella, 

Filla de paire piuselh.

Folquet de Lunel: Si com la.

Reine, mère pucelle, fille de père puceau.

Ma cara piuzela m laisset. V. de S. Alexis.

Ma chère pucelle me laissa.

Fig. Son cors de totz mals piussel.

Folquet de Lunel: Si com la. 

Son corps de tous maux vierge. 

Quar es gai' et isnela

E de tots mals aibs pucela,

L' am mais.

P. Vidal: Be m pac.

Parce qu'elle est gaie et alerte et de toutes mauvaises qualités vierge, je l'aime davantage.

(chap. Pubill, pubills; donsell, donsells; home virgen, homens virgens; casto, castos.)

3. Piucelatge, Pieucelatge, Piusellatge, Pieuselatge, Piuzelatge, Pieuzelatge; s. m., pucelage.

Molt es digna causa, qui garda son pieuzelatge per Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 83. 

C'est moult honorable chose, qui garde son pucelage pour Dieu.

En la Verge car' ab car piusellatge.

R. Gaucelm de Beziers: A Dieu. 

En la Vierge chère avec précieux pucelage.

IT. Pulcellagio. (chap. virginidat, virginidats; “pubillache”)

4. Despiucelatge, Despieucelatge, Despiuselatge, Despieuselatge, Despiuzelatge, Despieuzelatge, s. m., dépucelage, défloration.

Non vuelh mon despiuselatge 

Camjar per nom de putana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Je ne veux pas mon dépucelage changer pour nom de catin.

(chap. Desflorassió, desflorassions; perdua de la virginidat.)

5. Despiucelar, Despieucelar, Despiuselar, Despieuselar, Despiuzelar,

Despieuzelar, v., dépuceler, déflorer. 

Si la despiucelet. Arbre de Batalhas, fol. 40. 

S'il la dépucela. 

Part. pas. Uns joves escudiers l' avia despiuselada. V. de S. Honorat. 

(chap. Un jove escudé l' habíe desvirgat, despubillat, desflorat; li habíe tret la virginidat.) 

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

O vos vulhatz o no, seretz despiucelada. Roman de Fierabras, v. 2778. Ou que vous vouliez ou non, vous serez dépucelée.

IT. Spulcellare. (ESP. Desvirgar, desflorar. Chap. Desvirgá, desflorá, traure la virginidat, despubillá.)


Piuze, Piutz, s. f., lat. pulex, puce. 

Piuze, o piutz pren nom de polvera, on ha mays so noyriment.

Eluc. de las propr., fol. 257. 

Puce, ou puce prend nom de poussière, où elle a davantage sa nourriture. 

IT. Pulce.

2. Piussa, s. f., puce. 

Co 's ayssi piussa. Trad. d'Albucasis, fol. 15. 

Comme est aussi puce.

(ESP. Pulga. Chap. Pussa, pusses; pusseta, pussetes; pussota, pussotes.)


Pixida, s. f., lat. pixidem, cassette, coffret, boîte.

Pixida per boyssha. Leys d'amors, fol. 69.

Coffret pour boîte.

La pixida de la ancha. Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

La boîte de la hanche.


Pizar, v., lat. pisare, piler, broyer. 

Cascu pren son aur e son argen; pizero lo.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18. 

Chacun prend son or et son argent; ils le pilèrent.

- Part. prés. Ayant la forme de pilon. 

Pinhe... ha agudas fuelhas et pizanas.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Le pin... a feuilles aiguës et ayant la forme de pilon. 

Part. pas. Pizat, et mesclat ab mel. Eluc. de las propr., fol. 190.

Pilé, et mêlé avec miel.

ANC. CAT. Pitjar. ESP. Pisar (picar, machacar). PORT. Pizar. 

(chap. Machacá, picá, moldre. Vore mes amún v. Pilar.) 


Plag, Plach, Placht, Plai, Play, Plait, Plat, s. m., lat. placitum, plaid, procès, différend, querelle, dispute.

Per qu'ieu voill e m platz

Qu'el Dalfin sia 'l plaitz pausatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

C'est pourquoi je veux et me plaît qu'au Dauphin soit le différend soumis.

Son totz enlassatz els lasses del dyable, so es en plachtz et en complanchas. V. et Vert., fol. 60.

Ils sont tous enlacés aux lacs du diable, c'est-à-dire en procès et en plaintes.

Ja per plag que m'en mueva, 

No m solvera de son liam.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Jamais pour querelle qu'elle m'en suscite, je ne me délivrerais de son lien.

ANC. FR. Alions oïr les plez de la porte que en appelle maintenant les requestes. Joinville, p. 13.

Plaiz de forez, plaiz de moneies. Roman de Rou, v. 6005. 

Mut cumençastes vilain plait

De moi hunir é laidengier 

E de la roïne avillier.

Marie de France, t. 1, p. 230.

Que s'il pueent plain pié de terre

Sor lor voisins par plet conquerre.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 403.

- Demande, poursuite, sollicitation, traité.

S' ab autra dompna far saupes

Tal plag qu'ab si m colgues.

G. Adhemar: Chantan dissera.

Si avec autre dame je savais faire telle poursuite qu'avec soi elle me couchât.

Manthas n' i a qu' els plus savays 

Acuelhon mielhs en totz lurs plays.

G. Adhemar: Ieu ai ja. 

Maintes il y en a qui les plus vils accueillent mieux dans toutes leurs demandes.

ANC. FR. Et li plais fu tels que il rendirent le chastel. 

Villehardouin, p. 162.

Firent pais e plait al rei David. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 52.

- Question, difficulté, propos.

Guillem, d'un plag novel que non auzis ancmais

Me fo mandat l' autr' ier. 

Senher coms, lo sagel d' amor, senes biais, 

Ai legit tot entier, per qu'ieu sai totz los plais. 

T. d'un Comte et de Guillaume: Guillem d'un. 

Guillaume, d'une question nouvelle que tu n'entendis jamais il me fut donné connaissance l'autre jour.

Seigneur comte, le code d'amour, sans biais, j'ai lu tout entier, c'est pourquoi j'en sais toutes les difficultés.

Loc. Pus plag d'amor laissatz per sermonar.

O si cantas per plag de joglaria. 

T. de Giraud et de Bonfils: Auzit ai dir.

Puisque propos d'amour vous laissez pour sermonner.

Ou si tu chantes pour question de jonglerie.

Voyez Clamar, Part, Prendre, Sonar.

ANC. CAT. Pleyt. CAT. MOD. Plet. ESP. PORT. Pleito. IT. Piato.

(chap. Pleito, pleitos o pleite, pleites; vore lo pleite al sol, a la novela Pedro Saputo.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

2. Plaidey, s. m., pourparler, accord, causerie, entretien, propos.

Quan fon armat, no volc prendre plaidey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

Quand il fit armé, il ne voulut prendre accord. 

Domna, no us sai dir loncs plaideys.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers. 

Dame, je ne vous sais dire longs propos.

3. Playde, adj., discoureur, querelleur, chicaneur.

Reis plaides, 

Tolhen quan dar deuria.

Serveri de Girone: No vals jurar. 

Roi querelleur, enlevant quand donner il devrait. 

Cominal, vielh, flac, playdes.

Garins d'Apchier: Cominal. 

Cominal, vieux, flasque, chicaneur.

- Substantiv. Défenseur.

Ab belhs ditz cortes,

Conquier e gazanha

Amics e playdes.

G. Magret: Una dona.

Avec beaux propos courtois, elle conquiert et gagne amis et défenseurs.

4. Plaideiaire, Plaieador, s, m., plaideur, chicaneur.

D'aisso serai plaideiaire 

Qu'en amor a son esper.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

De ceci je serai chicaneur qui en amour a son espoir.

Si... negus dels plaieadors dis se esser greviatz o nafratz.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Si... nul des plaideurs se dit être malade ou blessé. 

ANC. FR. Mes plaidoyeurs... déclinoient au dernier but de plaidoirie.

Rabelais, liv. III, ch. 29. 

CAT. Pledejaire, pledejador. ESP. Pleiteador. IT. Piatitore.

(chap. Pleitejadó, pleitejadós, pleitejadora, pleitejadores.)

5. Plaideiamen, Plaideyamen, Plaiejamen, s. m., plaidoyer, discours, plaidoirie.

Tota sa cortz farai meravilhar,

Quant auziran lo mieu plaideyamen.

P. Cardinal: Un sirventes novel. 

Toute sa cour je ferai émerveiller, quand ils entendront le mien plaidoyer.

No trobon adop que lur sia onratz, 

Ni nul plaiejamen senes covens fermatz. 

Izarn: Diguas me.

Ils ne trouvent équipage qui leur soit honorable, ni nulle plaidoirie sans convention assurée.

6. Plaideria, s. f., plaidoirie, discussion, procès.

En guerras met sas rendas

Et en plaideria.

P. Cardinal: Qui ve. 

En guerres il dépense ses rentes et en procès.

7. Plaitzio, s. f., plaidoirie, procès.

Que aquo fassan esmendar senes tota plaitzio.

Coutume de Tarraube de 1284. 

Que cela ils fassent amender sans aucune plaidoirie.

8. Plaidejar, Plaideiar, Plaideyar, Pledeiar, Playejar, Plaegar, v., plaider, disputer, contester, tourmenter, tracasser, quereller, poursuivre.

Co puescon citar e playejar lurs vesis. V. et Vert., fol. 15. 

Comment ils puissent citer et poursuivre leurs voisins.

Pot plaideiar per aquel de qui el es tuaors o curaors.

Si el plaeget premeirament a aquel que la alienet.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 10. 

Peut plaider pour celui de qui il est tuteur ou curateur.

S'il intenta procès premièrement à celui qui l'aliéna. 

Fora mielhs, per la fe qu'ieu vos dey, 

Al rey Felip que mogues lo desrey 

Que plaideyar armat sobre la gleza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Il serait mieux, par la foi que je vous dois, au roi Philippe qu'il déclarât la guerre que de disputer armé sur la glèbe.

Dretz es que dona esquieu

So don vol c'om plus la plaidey.

Arnaud de Marueil: Ab plazen. 

Il est juste que dame évite ce dont elle veut qu'on la tourmente plus.

- Raccommoder, s'accorder, traiter. 

Lo gran tort plaideya pietatz. 

Pistoleta: Aitan sospir.

Pitié raccommode le grand tort.

Quant franqueza los plaideia e merces.

Peyrols: Tos temps.

Quand franchise les raccommode et merci.

Domna met mot mal s'amor, 

Que ab trop ric hom plaideia.

Azalais de Porcairagues: Ar em al. 

Dame place moult mal son amour, qui avec trop puissant homme s'accorde.

Estiers sa cort non plaideya.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

Hors de sa cour il ne traite pas. 

Prov. Qui ben guerreia, ben pledeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen.

Qui bien guerroie, bien traite. 

ANC. FR. Leur débat avoit esté plaidoyé. Comines, liv. I, p. 349.

CAT. Pledejar. ESP. PORT. Pleitear. IT. Piateggiare.

(chap. Pleitejá: pleitejo, pleiteges, pleitege, pleitegem o pleitejam, pleitegéu o pleitejáu, pleitegen; pleitejat, pleitejats, pleitejada, pleitejades.)

9. Desplaideiar, v., réparer, redresser, dédommager.

Fig. Laus lo desplaideia,

Que es avutz malmenat.

G. Riquier: Si m fos tan.

Louange le dédommage, vu qu'il a été maltraité.

(chap. Despleitejá : repará lo dañ, lo mal.)

10. Picaplait, Picaplag, s. m., pique-procès, chercheur de procès.

Ce terme de mépris a son analogue dans le français actuel: on appelle vulgairement pique-assiette ce que les anciens nommaient un parasite. Picaplag per avocat.

Us picaplaitz m'a del tot mort, 

Quar playdeiar me fay a tort.

Leys d'amors, fol. 147. 

Pique-procès pour avocat.

Un pique-procès m'a entièrement tué, car plaider il me fait à tort.

(ESP. Picapleitos; chap. Picapleites, picapleitos, buscadó de prossés, prossesos.)

miércoles, 31 de julio de 2024

Nom


Nom, s. m., lat. nomen, nom.

La proprietatz del nom es significar substancia e qualitat, co es significar causa corporal e non corporal am determenada aprehensio.

Leys d'amors, fol. 43.

La propriété du nom est de signifier substance et qualité, c'est-à-dire de signifier chose corporelle et non corporelle avec signification déterminée.

Vers Dieus, el vostre nom e de sancta Maria

M' esvelharai hueimais.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Vrai Dieu, au votre nom et de sainte Marie je m' éveillerai désormais.

El nom de Jhesum Crist qu' es nostre salvamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Au nom de Jésus-Christ qui est notre salut.

Loc. Maistre Peire ai nom.

(chap. Maestre Peire, Pere, Pedro tinc nom : me dic mestre Pere, com Pedro Saputo, lo sabut de Almudévar.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

Pierre de Corbiac: El nom de.

J'ai nom maître Pierre.

Quar reys joves aviatz nom agut.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc.

Car vous aviez eu nom roi jeune.

Catre cauzas son fort nominativas ... 

L' un' a nom joc, l' autr' a nom amors.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Quatre choses sont fort remarquables... l'une a nom jeu, l'autre a nom amour. 

ANC. FR. Marie ai num, si sui de France. Marie de France, t. II, p. 401.

Cette locution a été encore employée par Racine:

J'ai nom Éliacin.

Racine. Athalie, acte II, sc. 7.

PORT. A quarta avera nome Sancta Cruz. 

J. Barros, Dec. I, liv. I, cap. I. 

ANC. IT. Io ho nome don Diegio.

Cento novelle antiche, n° 17. 

Monna Isabelle avea nome. Boccaccio, Dec. III, 4. 

Meseron li nom Maria. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Lui donnèrent nom Marie.

Fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.

Fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.


Le frappe avec l'épée Joyeuse de nom.

Tu m' en covenras per nom de sacrament. Titre de 1023.

Tu m'en conviendras au nom de serment.

Adv. comp. D' ella fazia sas cansos; mas non las auzava dire a ela ni a negun per nom qu' el las agues faitas, ans dizia que autres las fazia.

V. d'Arnaud de Marueil.

D' elle il faisait ses chansons; mais il ne les osait dire à elle ni à personne nommément qu'il les eût faites, mais il disait qu'un autre les faisait. 

CAT. Nom. ANC. ESP. Nome. ESP. MOD. Nombre. PORT. IT. Nome.

(chap. Nom, noms. Vore la obra de Ramon LullLos cent noms de Deu.)

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

2. Nomnamen, s. m., nomination.

Al nomnamen o la eleccion del bailon. Cartulaire de Montpellier, fol. 48.

(chap. Al nomenamén o la elecsió del bailebaylebatlebatlle, y alguna versió mes se poden trobá als textos antics.)

A la nomination ou l'élection du bailli.

3. Nominatio, Nominacio, s. f., lat. nominatio, dénomination, nom.

De la terra on passa, pren fluvi bona o mala qualitat et conditio et propria nominacio. Eluc. de las propr., fol. 151.

De la terre où il passe, un fleuve prend bonne ou mauvaise qualité et condition et dénomination propre.

De la terra on passa, pren fluvi bona o mala qualitat et conditio et propria nominacio.

- Nomination, figuré de rhétorique. 

De quibus exornationibus nominatio est prima, quae nos admonet, ut, cui rei nomen aut non sit, aut satis idoneum non sit, eam nosmet idoneo verbo nominemus, aut imitationis, aut significationis causa.

Auctor ad Herenn., IV, 31. 

Nominatios, es cant hom nomna alcuna cauza, non ges per son propri nom, mas per altre assatz covenable. Leys d'amors, fol. 147. 

La nomination, c'est quand on nomme aucune chose, non point par son propre nom, mais par un autre assez convenable.

CAT. Nominació. ESP. Nominación. PORT. Nomeação. IT. Nominazione.

(chap. Nominassió, nominassions.)

4. Nominatiu, s. m., terme de grammaire, nominatif.

Li cas son seis... nominatius, etc. Gramm. provençal.

(chap. Los casos ne són sis... nominatiu, etc. Al alemán ne queden bastans del latín o llatí.)

Les cas sont six... le nominatif, etc. 

Nominatius est ditz nomnar, quar, per luy, es fayta nominatio.

Leys d'amors, fol. 57.

Le nominatif est dit (de) nommer, car, par lui, est faite la dénomination.

CAT. Nominatiu. ESP. PORT. IT. Nominativo. 

(chap. Nominatiu, nominatius, nominativa, nominatives.)

5. Nominatiu, adj., lat. nominativus, remarquable, renommé.

Es nominatius

Totz homs valens en mant bon luec per lor.

P. Cardinal: Non es cortes.

Est renommé tout homme vaillant en maint bon lieu par eux.

Catre cauzas son fort nominativas...

L' un' a nom joc, l' autr' a nom amors.

(chap. Cuatre coses són ben nominatives (remarcables, nomenades, anomenades)...

La una té nom joc, l' atra té nom amor. - Pos me falten dos coses, o té doble sentit. Per ejemple, joc : jou; amor : Roma.)

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Quatre choses sont fort remarquables... l'une a nom jeu, l'autre a nom amour.

6. Nomnar, v., lat. nominare, nommer, appeler, désigner.

Auzem comtar

Que s fai nomnar

Rey d'Arago.

Pierre, Roi d'Aragon: Peire.

(chap. Sentim (: escoltem, “oím”) contá que se fa nomená Rey d'Aragó. Este Peire es Pedro II, son pare de Jaume I, Jacobus, Jacme, Iavmes, Jaime, Santiago, Tiago, etc. No sé a quí se referix cuan diu que algú se fée cridá rey d'Aragó. Hauría de lligí lo poema “Peire” escrit per nell. 

Este Peire es Pedro II, son pare de Jaume I, Jacobus, Jacme, Iavmes, Jaime, Santiago, Tiago, etc.

Está mol cla que Pedro II escribíe y parlabe en ocsitá, apart de atres llengües y dialectes. De son pare Alfonso II tenim algún texto en llengua ocsitana, y de Jaime I se ha parlat y manipulat massa.)

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Nous entendons conter qu'il se fait nommer roi d'Aragon.

Senher, sa gran valensa

Lo fai ab bevolensa

A totas gens nomnar.

Giraud Riquier: A Sant Pos.

Seigneur, sa grande vaillance le fait avec bienveillance par toutes gens nommer.

Bel sun si drap; no sai nomnar lo fil. Poëme sur Boèce.

Beaux sont ses vêtements; je ne sais désigner le fil.

Part. pas. Dieus paire, Filhs salvaire, Crist nomnatz. 

Guillaume d'Autpoul: Esperansa. 

Dieu père, Fils sauveur, appelé Christ. 

Anc de mala re nomnada, 

Ni d'enguan no fo appellada.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

Oncques pour méchante chose ne fut désignée, ni de tromperie accusée.

ANC. FR. De cheli Rasoir devant nomet.

Charte de 1260. Carpentier, Hist. de Cambrai.

ANC. CAT. Nomenar. ESP. Nombrar. PORT. Nomear. IT. Nominare.

(chap. Nomená, anomená, nombrá: anomeno, anomenes, anomene, anomenem o anomenam, anomenéu o anomenáu, anomenen; anomenat, anomenats, anomenada, anomenades; nomeno, nomenes, nomene, nomenem o nomenam, nomenéu o nomenáu, nomenen; nomenat, nomenats, nomenada, nomenades; nombro, nombres, nombre, nombrem o nombram, nombréu o nombráu, nombren; nombrat, nombrats, nombrada, nombrades.)  

7. Nomnadamen, Nompnadamen, adv., nommément, nominativement, expressément.

Nompnadamen ad 1 cascun de sos enfans. V. et Vert., fol. 38. Nommément à un chacun de ses enfants. 

Deu los desheretar nomnadamen, e deu dire la causa per que el los deshereta. Trad. du Code de Justinien, fol. 60. 

(chap. Los deu desheredá nomenadamen (expresamen, nominativamen), y deu di la causa per la que ell los desherede. Antics capituls del código de Justiniano, alguns después se veuen als furs, fueros, com los de Jaca de 1077.)

Doit les déshériter nominativement, et doit dire la cause pour laquelle il les déshérite.

ANC. FR. Vint en terre de Israël, numéement en Afec.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 115.

ANC. CAT. Nomenadament. ESP. Nombradamente. 

PORT. Nomeadamente. IT. Nominatamente. (chap. Nomenadamen, expresamen, nominativamen, se teníe que nomená al hereu o al desheredat y nomená la causa, per qué se desheredabe, sinó teníe dret a apelá y a la herensia que li pertocare. Avui en día no ha cambiat mol este dret, se li pot dixá 1 euro a un hereu, y encara pagará gastos.)

8. Nominament, adv., nommément, nominativement.

Io dic nominament a vos. Doctrine des Vaudois.

(chap. Yo li dic nominativamen; yo dic nominativamen a vos.

Fixeuton que los Vaudois són del actual cantón de Vaud, a Suiza, Suissa, Schweiz, Suisse; tenen textos anteriós al 1100 que consevol que parlo chapurriau los pot entendre, después de 924 añs de cara als 1000.)

La nobla leyczon.

Je dis nominativement à vous.

9. Nomenativar, nomnativar, v., nommer, publier, divulguer.

Part. pas. Que es nomenativad dessus.

Tit. de 1192. Arch. du Roy. Toulouse, J. 322.

Qui est nommé dessus.

Mais no sia nomnativat el poble.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 4.

Plus ne soit divulgué au peuple.

10. Agnom, s. m., lat. agnomen, nom d'aventure, nom de guerre, sobriquet.

Jaciaysso que, segon lati, sian quatre..., prenoms..., propris noms..., sobrenoms..., agnoms.

Leys d'amors, fol. 46.

Bien que, selon le latin, ils soient quatre..., le prénom..., le nom propre..., le surnom..., le sobriquet.

11. Agnominatio, s. f., lat. agnominatio, agnomination, figure de mots.

Hinc est *gr, quae dicitur annominatio: ea non uno modo fieri solet, sed ex vicinia quadam praedicti nominis ducta casibus declinatur.

Quintilianus, Inst. or., IX, 3, 66.

Nombre de manuscrits portent agnominatio.

Les commentateurs citent les exemples suivants d' agnominations: 

Tibi erunt parata verba, huic homini verbera. 

Terent., Heaut., II, 2, 356. 

Ex oratore, arator factus. Cic., Philipp., III, 9.

Agnominatios, la quals se fay ab aquela meteyssha maniera qu' es estada dicha. Leys d'amors, fol. 124.

L' agnomination, laquelle se fait de cette même manière qui a été dite.

CAT. Annominació. ESP. Agnominación, anominación. 

(chap. Anomenassió, anomenassions; v. anomená.)

12. Cognom, Cognon, s. m., lat. cognomen, surnom.

Part generalitat,

Per cognoms declarat.

G. Riquier: Sitot s' es.

Outre généralité, déclaré par surnoms.

Sera inscrits... los noms et cognons. Fors de Bearn, p. 1077.

Il sera inscrit... les noms et surnoms.

ANC. FR. Dont il a eu le cognom Aphricanus. 

J. Collin, trad. du Tr. de l'Amitié de Cicéron, p. 2. 

ANC. ESP. Cognombre. PORT. IT. Cognome.

(chap. Apellit, apellits. CAT. Cognom.)

13. Denominatio, Denominacio, s. f., lat. denominatio, dénomination, nom. 

De la qual tota aquela partida del cel pren denominacio.

Eluc. de las propr., fol. 119. 

De laquelle toute cette partie du ciel prend dénomination.

- Figure de rhétorique.

Denominatio est quae, a propinquis et finitimis rebus trahit orationem, qua possit intelligi res, quae non suo vocabulo sit appellata..., ut si quis Macedonas appellarit hoc modo: Non tam cito sarissae Graecia potitae sunt. Auctor ad Herenn., IV, 32.

C'est la figure que l'on appelle ordinairement métonymie *gr.

Denominatios tira vas si oratio per lo nom de las cauzas a liey mays promdanas e vezinas. Leys d'amors, fol. 131. 

La dénomination attire vers soi le discours par le nom des choses à elle plus proches et voisines. 

CAT. Denominació. ESP. Denominación. PORT. Denominação. 

IT. Denominazione. (chap. Denominassió, denominassions.)

14. Denominatiu, adj., lat. denominativus, dénominatif, dérivé.

Las formas dels noms, denominatius son aquestas.

Leys d'amors, fol. 49.

Les formes des noms dénominatifs sont celles-ci.

PORT. IT. (ESP.) Denominativo. (chap. Denominatiu, denominatius, denominativa, denominatives.)

15. Denommar, v., lat. denominare, dénommer.

Part. pas. Mas si non es dias denommatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Mais si le jour n'est pas dénommé.

CAT. ESP. PORT. Denominar. IT. Denominare. 

(chap. Denominá: denomino, denomines, denomine, denominem o denominam, denominéu o denomináu, denominen; denominat, denominats, denominada, denominades.)

16. Paronomazia, s. f. 9 lat. paronomasia, paronomase, paronomasie, figure de rhétorique.

Paronomazia, es cant doas o motas dictios semblans, o quaysh semblans, en lo comensamen o en la fi, son pauzadas am diverses

significatz. Leys d'amors, fol. 124.

Paronomasie, c'est quand deux, ou plusieurs mots semblables, ou quasi semblables, au commencement ou à la fin, sont employés avec diverses significations. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Paronomasia.

17. Paranomeon, s. m., paranoméon, figure de rhétorique. 

Paranomeon, es can motas dictios comenso per una meteyssha letra.

Leys d'amors, fol. 125. 

Paranoméon, c'est lorsque nombre de mots commencent par une même lettre.

18. Prenom, s. m., lat. praenomen, prénom.

Jaciaysso que, segon lati, sian quatre..., prenoms..., propris noms..., sobrenoms... agnoms. Leys d'amors, fol. 46.

Bien que, selon le latin, ils soient quatre..., le prénom..., le nom propre..., le surnom..., le sobriquet.

19. Prenominatio, s. f., lat. pronominatio, pronomination, figure de mots.

Pronominatio est, quae sicuti cognomine quodam extraneo demonstrat id, quod suo nomine appellari non potest; ut si quis, cum loquatur de Gracchis: at non Africani nepotes, inquiet, istius modi fuerunt.

Auctor ad Herenn., IV, 31.

Quintil., VIII, 6, 29, appelle la même figure antonomosia.

*gr id est pronominatio quae pro proprio, alieno utitur.

Diomedes, t. II, col. 452, éd. Putsch.

Prenominatios es cant hom pausa 1 vocable agradable per no agradable, o pel contrari. Leys d'amors, fol. 147.

La pronomination est quand on pose un mot agréable pour un non agréable, ou par le contraire.

20. Pronom, Pronomen, s. m., lat. pronomen, pronom.

Pronomen es aici apelatz, quar es en loc de propri nome pausatz.

Gramm. provençal. 

Le pronom est ainsi appelé, parce qu'il est mis en place du propre nom.

Pronoms es una partz d'oratio, la qual es pausada en loc de propri nom.

Leys d'amors, fol. 71. 

Le pronom est une partie de discours, laquelle est mise en place du propre nom.

Sun apelat pronom demostratiu. Gramm. provençal.

Sont appelés pronoms démonstratifs. 

CAT. Pronom. ESP. Pronombre. PORT. IT. Pronome. 

(chap. Pronom, pronoms; pronominal, pronominals.)

21. Renom, s. m., renom, réputation, renommée.

Nobles homes e de gran renom. Arbre de Batalhas, fol. 48. 

(chap. Nobles homens y de gran renom.)

Nobles hommes et de grand renom. 

CAT. Renom. ESP. Renombre. PORT. Renome. (chap. Renom, renoms; renombrá: renombro, renombres, renombre, renombrem o renombram, renombréu o renombráu, renombren; renombrat, renombrats, renombrada, renombrades.)

22. Renomada, Renomnada, s. f., renommée.

De bon pretz la renomada.

Un troubadour anonyme: Hai! dolsa. 

La renommée de bon mérite. 

Proverb. Bona renomnada val mais que avers. Trad. de Bède, fol. 4.

Bonne renommée vaut davantage que richesse. 

IT. Rinomata. (chap. Reputassió, reputassions; renom.)

23. Renomansa, s. f., renommée.

Mas cant auzi lo reis de Fransa 

De la filha la renomansa.

V. de S. Énimie, fol. 39.

Mais quand le roi de France ouït la renommée de la fille. 

IT. Rinomanza.

24. Renomnar, Renompnar, Renomenar, v., renommer, célébrer, réputer.

Cant auzon renompnar 

Las soas bontatz en que a volgut renhar. 

Poëme sur la mort de Robert, R. de Naples.

Quand ils entendent célébrer les siennes bontés avec lesquelles il a voulu régner. 

Part. pass. Esser temutz et amatz,

E per lo mon renomenatz. 

Un troubadour anonyme: Seingner N enfantz. 

Être craint et aimé, et par le monde renommé. 

Ero renomnatz d'alquna proessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 164. Étaient réputés de quelque prouesse. 

ANC. FR. Ung dyamant que l'on renommoit de estre de la valeur de bien cinq cens ducatz. Légende de Faitfeu, p. 58.

ESP. Renombrar. IT. Rinomare. (chap. Renombrá, renomená.)

25. Sessionomaton, Scessinomaton, s. f., sessionomaton, scessinomaton, abondance de synonymes, figure de rhétorique.

Sessionomaton, en autra maniera dicha scessinomaton, es mouteza de dictios o d' oratios, quaysh significans una meteyssha cauza de dictios, coma: “Per greu temps mal, fer, e salvatge.”

Leys d'amors, fol. 124.

Sessionomaton, en autre manière appelée scessinomaton, est multitude de mots ou de discours, quasi signifiant une même chose de mot, comme: “Par temps dur, mauvais, cruel et sauvage.”

16. Sinonimar, v., synonymer, terme de rhétorique.

Part. pass. Motz sinonimatz, so es can motas dictios significo una cauza.

Leys d'amors, fol. 7. 

Mots synonymés, c'est quand nombre de mots signifient même chose.

(chap. Sinónim, sinonims; lo verbo sinonimá no se fa aná.)

27. Sobrenom, s. m., surnom. 

Al marques qu'el sobrenom gic

De Monferrat, e pren selh de sa maire.

E. Cairels: Pus chai. 

Au Marquis qui quitte le surnom de Montferrat, et prend celui de sa mère.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat.

Car ce surnom avaient ses parents.

ANC. FR. Cest seurenom ai-je par vous.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 139.

CAT. Sobrenom. ESP. Sobrenombre. PORT. Sobrenome. IT. Soprannome. (chap. Sobrenom, sobrenoms : apellit.)

28. Transnominatio, s. f., du lat. transnomino, transnomination, figure de mots. 

Methonimia es transnominatios o transformatios d'una significatio ad autra. Leys d'amors, fol. 130. 

(chap. La metonimia es transnominassió o transformassió de un significat a un atre.)

La métonymie est transnomination ou transformation d'une signification à autre.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.