Mostrando las entradas para la consulta admití ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta admití ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.


Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Metre


Metre, v., lat. mittere, mettre, poser, placer.

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Lo pe met en l' estriup. Guillaume de Tudela.

Le pied il met en l'étrier. 

Sanz Nazaris si mes premier;

Van s'en a la sancta abadia.

V. de S. Honorat. 

Saint Nazaire se mit le premier; ils s'en vont à la sainte abbaye.

Fig. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

Per la boca m metetz al cor 

Un dous baizar de fin' amor coral, 

Que i meta joy, e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Par la bouche vous me mettez au coeur un doux baiser de pur amour cordial, pour qu'il y mette joie, et en chasse tristesse mortelle.

- Installer, déposer.

Portan l' al evescat, en cadeira l' an mes. V. de S. Honorat.

Le portent à l'évêché, en chaire ils l'ont mis. 

Fez sos mes segre; si 'lz fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers; si les fit mettre en prison. 

Fig. El cor e 'l cors m'a sazit, 

E mes en estreit cortil.

Azemar le Noir: Ja d' ogan. 

Le coeur et le corps m'a saisi, et mis en étroit jardin.

- Employer, dépenser. 

En luy servir metras ta cura. Passio de Maria.

En la servir tu mettras ton soin. 

Tot quant a dona e met.

Bertrand du Pujet: De sirventes. 

Tout ce qu'il a il donne et emploie. 

Creys, meten, de pretz e de poder. 

Hugues Brunet: Pus lo dous.

En dépensant, il croît de prix et de valeur.

- Avec un pron. pers. Se faire.

O m metrey, si m' o alongatz, 

Hermitas.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz

Ou je me mettrai ermite, si vous me le différez.

Par que us vulhatz metre monja. 

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Il paraît que vous vouliez vous faire religieuse.

- Traduire, translater.

Ay mes de lati en romans. Passio de Maria.

J'ai mis de latin en roman.

- Donner origine, établir.

Entr' amairitz et amans 

S'es mes un pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Entre amantes et amants s'est établie une manifeste tromperie.

Ce verbe se combina avec plusieurs mots et forma un grand nombre de locutions; en voici quelques-unes: 

Quascun dia 

Son vostre fag pus cabal, 

Quar gent hi sabetz metre sal 

Ab solatz et ab paria.

Aimeri de Peguilain: Pus ma belha. 

Chaque jour sont vos faits plus supérieurs, car gentiment vous y savez mettre sel avec soulas et gracieuseté.

Peirol, aiso metetz jos. 

T. de Peyrols et du Dauphin d'Auvergne: Dalfin. 

Peyrols, mettez cela en bas.

Vol proeza e bon pretz metre jos. 

T. de Rambaud, d' Azemar et de Perdigon: Senher. 

Veut prouesse et mérite mettre à bas. 

Pueis li fals Juzieu 

Mezero l' a carnatge. 

Un troubadour anonyme: Flors de paradis. 

Puis les faux Juifs le mirent à carnage (le tuèrent). 

Que los vensa e los meta al desotz. Liv. de Sydrac, fol. 109. 

Qu'il les vainque et les mette au-dessous.

Sol qu'ab vos puesca trobar merce, 

A mon dan met quascun que per amic no m te.

Sordel: Planher vuelh.

Pourvu qu'avec vous je puisse trouver merci, je mets à mon dam (je brave) quiconque pour ami ne me tient.

M'an bauzat ni mes a lur dan.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

M'ont trompé et mis à leur dam (se sont moqués de moi).

Met a mal aquo de son ostal, vaysella e draps, coma endiablat.

V. et Vert., fol. 11. 

Met à mal cela de son hôtel, vaisselle et vêtements, comme endiablé.

Ar es mortz, ai Dieus! quals dans es! 

Caitiu, com em tug a mal mes! 

Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor. 

Maintenant il est mort, ah Dieu! quel dommage c'est! Malheureux, comme nous sommes tous mis à mal!

Mantas religions 

Met a fuec et a carbons.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que. 

Maints couvents met à feu et à charbons. 

A fuoc e a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

A feu et à flamme avaient mis leur terre. 

Fo tot mes en escrit. Philomena.

Fut tout mis en écrit. 

Mes lo en arnes de totas res. V. d'Aimeri de Peguilain. 

Le mit en harnois (l' équipa) de toutes choses. 

Aquelh home que so mes en clam de crim. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Ces hommes qui sont mis en accusation de crime. 

Zo qu' eu faz no dei metre en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis. 

Ce que je fais elle ne doit pas mettre en dédain.

M' an mes en tan gran esfrei.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

M'ont mis en si grand effroi. 

Ja laire no s'en meta en grans espiamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Jamais larron ne s'en mette en grandes explorations. 

Pren los us, e 'ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazers. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille.

Metria tot lo plag voluntier 

En dos amic, per far bon acordier. 

Le Moine de Montaudon: Ayssi cum. 

Je mettrais volontiers toute la contestation entre deux amis, pour faire bon accord.

El trop marirs lo vai meten en via

D' abreviamen de jorns e de sos ans. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le beaucoup souffrir le va mettant en voie d' abrégement de jours et de ses ans.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente.

Tan los destrein nofes e cobeitatz 

C' onor e pretz en meten en soan. 

Aimeri de Peguilain: Qui be s membra. 

Tant les presse non-foi et convoitise qu'honneur et mérite ils mettent en mépris.

Per que m sui mes en assai, 

Si ja 'l bon jorn trobarai.

Saïl de Scola: De Ben. 

C'est pourquoi je me suis mis en essai, si jamais le bon jour je trouverai.

Ieu m suy mes en vostra bailia.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Je me suis mis en votre puissance. 

Si m metetz en azir, 

Tem que totz lo mons m' azire.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Si vous me mettez en haine, je crains que tout le monde me haïsse.

Toza, vau far ma jornada.

- Senher, mete us en carreira.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Jeune fille, je vais faire ma journée. 

- Seigneur, mettez-vous en route.

Mesero s totz en oracio, e pregero. Philomena. 

Se mirent tous en oraison, et prièrent.

- Substantiv. Ce mot servait à indiquer la ponctuation.

Coma ha nom primier metre...; colum, segon metre, peryodus, ters metre. Leys d'amors, fol. 144.

Coma a nom premier mettre...; colum, second mettre; période, troisième mettre.

ANC. CAT. Metrer. ESP. Meter. PORT. Metter. IT. Mettere. (En chapurriau queden alguns rastres que vorem mes aball, com malmetre, malmetut, entremetre.)

2. Mes, s. m., messager, envoyé.

Fez sos mes segre; si 'ls fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers, si les fit mettre en prison.

ANC. FR. Li mes retournèrent; il raportèrent le jugement le roy Tierri, que tuit li François loèrent. 

Un mes s'en vint aus Wandes, qui leur dist que lor fames et leur enfans estoient tuit ocis. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 173 et 182.

Que Renart fist quant vit en voie 

Le mes le pape et ciaus de Roume.

Roman du Renart, t. IV, p. 110.

3. Messatge, Message, s. m., message.

Messatge trametrai fizel, 

Breu sagelat de mon anel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle, bref scellé de mon anneau.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

Loc. Li dis: Amicx, ses tot messatge, 

Vuelh que ns anem ades disnar.

P. Vidal: Abril issic. 

Elle lui dit: Ami, sans autre cérémonie, je veux que nous allions sur-le-champ dîner. 

ANC. ESP. Recabda el messaje cuemo bon messajero. 

Poema de Alexandro, cop. 60.

CAT. Mitsatge. ESP. MOD. Mensaje. PORT. Mensagem. IT. Messaggio. (chap. Mensaje, mensache, mensajes, mensaches.)

- Messager, commissionnaire.

Ayssi coma messatge que non porta letras... non intra pas laugieramens davan lo rey. V. et Vert., fol. 88.

Ainsi comme messager qui ne porte lettres... n'entre pas facilement devant le roi.

Tramet al rei messatge semblan romieu. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Transmet au roi un messager semblable à un pélerin.

Aquells que non preston pas de lur mas, mays que fan prestar lurs deniers a lurs messatges, aquestz so mayestres uzuriers.

V. et Vert., fol. 13 et 14.

Ceux qui ne prêtent pas de leur main, mais qui font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires, ceux-ci sont maîtres usuriers. 

Fig. Li uol son tot temps del cor mesatge, 

E fan amar cel que non amaria.

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet.

Les yeux sont toujours les messagers du coeur, et font aimer celui qui n' aimerait pas.

ANC. FR.

Sire, font li messaige, un petit nos oez. Roman de Rou, v. 2981. 

Li message le conte Thiebaut furent Joffroy de Ville-Hardoin, li mareschaus de Campaigne, et Miles li Braibanz.

Villehardouin, p. 6.

ANC. CAT. Missatge. ESP. Mensaje. IT. Messaggio.

4. Messatgier, s. m., messager. 

Mout mi venon soven li messatgier 

Ab anel d' aur, ab cordon blanc o nier.

P. Vidal: Drogoman. 

Moult me viennent souvent les messagers avec anneau d'or, avec cordon blanc ou noir. 

Un messatgier, que me venc l' autre dia.

Guillaume de Beziers: Erransa. 

Un messager, qui me vint l'autre jour. 

Fig. Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, 

M' en ven de vos sai messatgiers.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Mon coeur, qui est là votre hôte, m'en vient de vous ici messager.

Las aurelhas so messatgier del cor. Liv. de Sydrac, fol. 34. 

Les oreilles sont messagers du coeur. 

ANC. FR. Riches juiaus et moult grant soume 

D' avoir donna li mesagier.

Roman du Renart, t. IV, p. 110. 

ANC. ESP. Venioron de Cecilia al rey messageros.

Poema de Alexandro, cop. 1754. 

ANC. CAT. Missatger. ESP. MOD. Mensajero. PORT. Mensageiro. IT. Messaggiero, missagiere. (chap. Mensajero, mensajeros, mensajera, mensajeres; missaché, missachés, missachera, missacheres; mensaché, mensachés, mensachera, mensacheres.)

5. Messaggiera, s. f., messagère.

Ciconia... de primavera et de novel temps es messaggiera.

(chap. La sigüeña... de primavera y de nou tems es mensajera, missachera, mensachera.)

Eluc. de las propr., fol. 144.

La cigogne... de primevère et de nouveau temps est messagère.

6. Messatgaria, Messatjaria, s. f., message, mission, commission.

L' arcangel son premier

E sobira tota via

En faire messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 20. 

Les archanges sont les premiers et toujours les supérieurs à faire message.

La messatgaria lhi plai, e 'l s' esjauzis e s' alegra. 

Livre de Sydrac, fol. 34.

Le message lui plaît, et il se réjouit et s' allègre. 

Tals fo la messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 82. 

Telle fut la mission.

Sirvens et officials e messatgiers que fan totz los officis de la cort e las messatjarias, ayssi co hom lur dis. V. et Vert., fol. 46.

Sergents et officiers et messagers qui font tous les offices de la cour et les commissions, ainsi comme on leur dit.

ANC. FR. Quant le roy ou le soudanc meurt, cil qui sont en messagerie, soit en paennime ou en crestienté, sont prison et esclave.

Joinville, p. 77.

ANC. ESP. Vieno à Alexandre una messageria.

Poema de Alexandro, cop. 1753. 

ANC. CAT. Missatgería. (ESP. Mensajería. Chap. Mensajería, missachería, mensachería.)

7. Messio, s. f., mise, émission, dépense.

Yeu faray messio qu'ieu sautaria X pas.

Leys d'amors, fol. 86. 

Je ferai mise que je sauterais dix pas. 

Us autres joglars escomes lo... e feron messios cascun de son palafre.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia... et ils firent mise chacun de son palefroi.

Las messios qu' el a fachas en arar, o en semenar, o en segar, o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

Les dépenses qu'il a faites à labourer, ou à semer, ou à scier, où à récolter le blé.

Lo santz, per sas messios, 

N' a pres alcuna cantitat, 

E 'l sobreplus lur a layssat.

V. de S. Honorat. 

Le saint, pour ses dépenses, en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

ANC. FR. Messions et dépens pour la défension. 

Ord. des R. de Fr., 1326, t. 1, p. 799. 

A grans frais et missions.

Mém. d'Oliv. de la Marche, p. 318. 

ANC. CAT. Messió.

8. Mettement, s. m., mise.

Lo mettement de possession. Fors de Béarn, p. 1094.

La mise en possession.

Al mettement de aquellas.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152. 

A la mise de celles-là.

9. Missiu, adj., missif.

Per lettras missivas. Fors de Béarn, p. 1079.

Par lettres missives.

CAT. Missiu. ESP. (misivo) PORT. Missivo. (chap. Missiu, missius, missiva, missives.)

10. Metedor, s. m., dépensier, généreux.

Bon' amor fug als malvatz

E don' als bons metedors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Bon amour fuit les méchants et donne aux bons dépensiers.

11. Amettre, v., mettre, placer.

Mon cor non pois aillors amettre, 

Ni non pois ges de leis partir.

Lamberti de Bonanel: D'un salut.

Mon coeur je ne puis ailleurs mettre, ni ne puis point me séparer d'elle.

12. Admettre, v., lat. admittere, admettre.

Non vol admettre las exceptions, allegations e defensas.

Statuts de Provence. Mosse, p. 193.

Ne veut admettre les exceptions, allégations et défenses.

CAT. Admetrer. ESP. Admitir. PORT. Admittir. IT. Ammittere. 

(chap. Admití: admitixgo o admitixco, admitixes, admitix, admitim, admitiu, admitixen; admitit, admitits, admitida, admitides.)

13. Cometre, v., commettre.

Qu' aias tan gran peccat comes. V. de S. Honorat.

(chap. Que haygues o haigues tan gran pecat cometut o comés.)

Que vous ayez commis si grand péché.

- Défier, provoquer, attaquer. 

Quant hom d' amor la comet. 

Guillaume de Montagnagout: Non an. 

Quand on la défie d'amour.

M'a comes ab glazis et ab sanc totz premiers. Guillaume de Tudela.

M'a provoqué tout le premier avec glaives et avec sang.

Cometre us voill, Reculaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

Je veux vous défier, Reculaire.

Ben, Rigaut, sai que comes 

Ab orgueilh gran. 

Raimond de la Tour: Bel orgueilhos. 

Rigaut, bien je sais qu'il défie avec grand orgueil.

Avinhos e Belcaire los a comes primers. Guillaume de Tudela.

Avignon et Beaucaire les a attaqués les premiers.

- Confier.

Comes lhi lo regimen d' Ytalia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Lui commit le gouvernement d' Italie.

- Entreprendre, risquer.

Quan la prec, mi ditz qu'alhors cometa.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Quand je la prie, elle me dit que j' entreprenne ailleurs.

CAT. Cometrer. ESP. Cometer. PORT. Commetter. IT. Commettere.

(chap. Cometre: cometixgo o cometixco, cometixes, cometix, cometim, cometiu, cometixen; cometut, cometuts, cometuda, cometudes.)

14. Escometre, v., défier, attaquer, provoquer, questionner.

Manens escomes lo frayri primiers. 

Le Moine de Montaudon: Manens e frayris. 

Le riche le premier défia le misérable. 

Pois m' escometetz de guerra.

Marcoat: Una ren. 

Puisque vous me provoquez de guerre. 

Us autres joglars escomes lo com el trobava en pus caras rimas que el.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia comment il trouvait en plus riches rimes que lui.

Vers es qu' ieu ai amada

L' enganayritz, don m' avetz escomes. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Era m. 

Il est vrai que j'ai aimé la trompeuse, dont vous m'avez provoqué.

Si m' escomet de nulla ren, 

Ades li respondrai en ben.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

S'il me questionne de nulle chose, alors je lui répondrai en bien. 

CAT. Escometrer. IT. Scommettere. (chap. Escometre.)

15. Comission, s. f., lat. commissionem, commission, mandat.

Per far la copia de la comission del aide de CL M liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour faire la copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois. 

Neguna comission. Statuts de Provence. BOMY, p. 218. 

Nulle commission. 

CAT. Comissió. ESP. Comisión. PORT. Commissão. IT. Commissione.

(chap. Comissió, comissions.)

16. Comissari, Comessari, s. m., commissaire. 

Comissaris de la cambra. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 84. Commissaires de la chambre.

Comessari el pays de Lenguedoc, per lo rey.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Commissaire au pays de Languedoc, pour le roi.

CAT. Comissari. ESP. Comisario. PORT. IT. Commissario. (chap. Comissari, comissaris.)

17. Demetre, v., lat. dimittere, mettre, rejeter sur, imputer.

No m poiria mi donz demetre

Nul mefait.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Ma dame ne me pourrait imputer nul méfait.

- Désister, démettre.

Ben mi meravilh qu' en aissi s'en demeta.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Je m'étonne bien qu'elle s'en désiste ainsi. 

CAT. Demetrer. ANC. ESP. Demitir. ESP. MOD. Dimitir. PORT. Demittir. 

IT. Dimettere. (chap. Dimití: dimitixgo o dimitixco, dimitixes, dimitix, dimitim, dimitiu, dimitixen; dimitit, dimitits, dimitida, dimitides.)

18. Esmetre, v., émettre, manifester, livrer, entremettre.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Tant es a lieis mon cor esmes.

A. Daniel: Amors e. 

Tant est à elle mon coeur livré. 

De nulha ren no s' esmet ni s' embarga

Ses ben yssir.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

De nulle chose ne s'entremet ni s'embarrasse sans bien sortir.

- Ruiner, épuiser d'argent. 

O dira: Est ostal 

Que ai fag m' a esmes.

G. Riquier: Selh que sap. 

Ou dira: Cet hôtel que j'ai fait m'a ruiné. 

Part. pas. Anatz a la cort, si es esmis, 

E preiatz la reina que vos vestis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Allez à la cour, si vous êtes ruiné, et priez la reine qu'elle vous vêtisse.

19. Entremetre, v., lat. intermittere, entremettre, tenter, mêler, essayer, placer.

Mal ensenhat, vilas e mal apres 

M' an ab mentir aitan aut entremes, 

Que fan cuiar que la genser del mon 

Mi tenha gai, jauzen e deziron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Mal élevés, vilains et mal appris m'ont avec le mentir si haut placé, qu'ils  font croire que la plus belle du monde me tienne gai, joyeux et désirant. Pus tan mi fors' amors que mi fai entremetre 

Qu' a la gensor del mon aus ma chanso trametre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisque l'amour me force tant qu'il me fait tenter qu'à la plus belle du monde j'ose transmettre ma chanson.

Entremetre n' aug cent pastors.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

J'entends s'en entremettre cent pasteurs.

Qui no s' entremet d' amar,

Non pot esser valens ni pros. 

Raimond de Miraval: Selh que no vol. 

Qui ne se mêle d'aimer, ne peut être vaillant ni preux.

Per febre lo sol home sancnar, 

Mas qui be o no sap far, 

No s' en deu per re entremetre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Pour fièvre on a coutume de le saigner, mais qui ne sait pas bien le faire, ne doit pour rien s'en essayer.

M'es bon e belh hueymais qu' ieu m' entremeta 

D' un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Il m'est bon et beau désormais que je m' essaie d'un sirvente pour les encourager. 

Part. pas. Pois entremes me soi de far chanso. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremes. 

Puisque je me suis mêlé de faire chanson.

Si neguna s' es de m' amor entremessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise. 

CAT. Entremetrer. ESP. Entremeter. PORT. Entrameter. IT. Intramettere.

(chap. Entremetre, entremetres, entreficá, entreficás.)

20. Esdemetre, v., abandonner, confier, déployer.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Part. pas. Las golas grans et esdemessas. V. de S. Honorat. 

Les gueules grandes et déployées.

21. Esdemessa, s. f., effort, élan, déploiement.

De chantar farai 

Una esdemessa.

Tomiers et Palazis: De chantar.

De chanter je ferai un élan.

Per lieys amar no feira un' esdemessa.

Albert de Sisteron: En amor truep. 

Pour l'aimer je ne ferais pas un effort.

22. Entrometre, v., lat. intromittere, introduire.

Comanda a la matrona que entrometa lo sieu det.

Trad. d'Albucasis, fol. 32.

Commande à la matrone qu'elle introduise le sien doigt.

Fig. Entromet gaug e leticia. Trad. d'Albucasis, fol. 66. 

Introduit joie et gaîté. 

CAT. Entrometrer. ANC. ESP. Intrometer. ESP. MOD. Entrometer.

PORT. Intrometter. IT. Intromettere. (chap. Entrometre : entreficá.)

23. Entromes, Intromes, s. m., sonde.

Am entromes cayrat. 

La forma de intromes petit.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 26. 

Avec sonde carrée.

La forme de petite sonde. 

IT. Intromesso.

24. Intromissio, s. f., lat. intromissio, intromission, introduction. 

Per que es fayta intromissio de lur. Trad. d'Albucasis. fol. 43.

Par quoi est faite l' intromission d'eux. 

PORT. Intromissão. (ESP. Intromisión.) IT. Intromessione. 

(chap. Intromissió, intromissions.)

25. Malmetre, Marmetre, v., imposer, déplacer, déranger, maltraiter. 

En las penas d'ifern, las cals non pot pessar 

Cor, ni boca retraire, ni 'ls huelhs adesgardar..., 

Aquelas deu marmetre, establir e donar... 

A vos autres heretjes.

Izarn: Diguas me tu. 

Dans les peines d'enfer, lesquelles le coeur ne peut penser, ni la bouche raconter, ni les yeux voir..., celles-là il doit imposer, établir et donner... 

à vous autres hérétiques.

M' a marmis, que m fo dolsana.

B. Martin: Bel m' es. 

Elle m'a maltraité, vu qu'elle me fut douce.

Part. pas. 

Fig. Pretz es estortz, qu' era guastz e malmes. 

Aimeri de Peguilain: En aquelh. 

Mérite est délivré, qui était endommagé et maltraité. 

ANC. FR. Qui sa fame li a maumise. Roman du Renart, t. II, p. 162.

- Assigner.

Els quals dichs deniers avia donats e marmes.

Tit. de 1240. DOAT, t. CXL, fol. 137. 

Auxquels dits il avait donné et assigné deniers. 

CAT. Malmetrer. ANC. ESP. Malmeter. IT. Malmettere. (chap. Malmetre: malmetixco o malmetixgo, malmetixes o malmets, malmetix o malmet, malmetem, malmetéu, malmeten; malmés o malmetut, malmesos o malmetuts, malmesa o malmetuda, malmeses o malmetudes.)

26. Prometre, v., lat. promittere, promettre.

Si res prometetz, atendetz lo. Philomena. 

Si vous promettez quelque chose, tenez-le.

So que m promes, er m' estrai.

P. Raimond de Toulouse: Us novel.

Ce qu'elle me promit, maintenant elle me l' arrache.

A lei de mal deutor 

Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Folquet de Marseille: Sitot me. 

A la manière de mauvais débiteur qui toujours promet, mais ne payerait rien.

- Assurer.

Ie us prometi, so dix K., qu' elha l'aura per marit. Philomena. 

Je vous promets, ce dit Charles, qu'elle l'aura pour mari.

Substantiv. No m sap bo prometre ses aver. 

G. Faidit: Tug cilh. 

Ne m'est agréable le promettre sans avoir. 

El prometre m' es gen. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Le promettre m'est agréable. 

Part. pas. Del rey en la ley promes.

P. Cardinal: Vera vergena. 

Du roi promis dans la loi. 

Subst. Lo senhor non tarza lo sieu promes. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre. 

Le Seigneur ne tarde pas la sienne promesse. 

CAT. Prometrer. ESP. Prometer. PORT. Prometter. IT. Promettere.

27. Promessa, s. f., promesse.

El prometre m'es gen, e fos falsa 'l promessa.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Le promettre m'est agréable, et fut fausse la promesse.

Aus, tu que cantas tas messas, 

E fas a Dieu tas promessas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Écoute, toi qui chantes les messes, et fais à Dieu tes promesses.

CAT. ESP. Promesa. PORT. IT. Promessa. (chap. Promesa, promeses.)

28. Promessio, Promissio, s. f., lat. promissio, promesse, assurance, promission.

La promessio qu' el reis fes al comte et a lui de rendre so qu' avion perdut. V. de Raimond de Miraval.

La promesse que le roi fit au comte et à lui de rendre ce qu'ils avaient perdu.

Loc. Los metra en terra de promissio. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

Les mettra en terre de promission.

ANC. CAT. Promessió, promissió. ESP. Promisión. PORT. Promissão. 

IT. Promessione. (chap. Promessió, promessions.)

29. Prometeire, Prometedor, s. m., prometteur, qui promet, garant. 

Non es tengutz lo prometeire. Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le prometteur n'est pas tenu. 

Jhesus es fatz prometeire del melhor testament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Jésus est fait garant du meilleur testament. 

Prov. Prometres taing a bon entendedor, 

Et atendres a bon prometedor.

B. Zorgi: Mal aia cel. 

Le promettre convient à bon soupirant, et le tenir à bon prometteur.

ANC. CAT. ESP. Prometedor. PORT. Promettedor. IT. Promettitore. 

(chap. Prometedó, prometedós, prometedora, prometedores.)

30. Comprometre, v., lat. compromittere, compromettre, engager.

Se compromesero amigablamen. Tit. de 1270, de la famille Gasc. 

(chap. Se van comprometre amigablemen.)

Se compromirent amiablement.

Part. pas. E 'l sagrestan si son mantenent compromes,

Que lur dones evesque cal que mais li plagues. 

V. de S. Honorat.

Et les sacristains se sont maintenant compromis, qu'il leur donnât un évêque, celui qui plus lui plairait.

CAT. Comprometrer. ESP. Comprometer. PORT. Comprometter. 

IT. Compromettere. (chap. Comprometre.)

31. Compromes, s. m., lat. compromissum, compromis. 

Sotz la pena contenguda el compromes.

Tit. de 1269. Arch. du Roy., M. 872. 

Sous la peine contenue au compromis. 

Lo dich compromes, e lo poder que las dichas partidas nos an donat.

Titre de Périgueux de 1276. 

Ledit compromis, et le pouvoir que lesdites parties nous ont donné.

ANC. CAT. Compromes. ESP. Compromiso. PORT. Compromisso. 

IT. Compromesso. (chap. Compromís, com lo de Casp, Caspe, compromisos.)

32. Emprometre, Enprometre, v., promettre. 

Empromet a lor lo guiardon. Doctrine des Vaudois.

Promet à eux la récompense.

Lor enpromes lo regne celestial. La nobla Leyczon. 

Leur promit le royaume céleste. 

IT. Impromettere.

33. Empromession, s. f., promesse, promission.

Ham las empromessions... en despreziament. La nobla Leyczon.

Ont les promesses... en mépris.

Loc. Hereteron la terra de l' empromession. La nobla Leyczon.

Héritèrent de la terre de la promission.

34. Prometensa, s. f., émission, prononciation.

Per la prometensa de la oration en la qual dizon: Senher, perdona a nos.

Regla de S. Benezeg, fol. 32.

Par l' émission de l'oraison dans laquelle ils disent: Seigneur, pardonne à nous.

35. Repromissio, s. f., lat. repromissio, engagement mutuel, promesse réciproque.

Car aquesta repromissio es a vos e a vostres filhs.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 2.

Car cet engagement mutuel est pour vous et pour vos fils.

Temps de repromissio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Temps de promesse réciproque.

ESP. Repromisión. IT. Repromissione.

36. Remissio, s. f., lat. remissio, rémission.

Per remissio de mos peccatz. Liv. de Sydrac, fol. 131. 

Par rémission de mes péchés. 

Remissio e perdo de peccatz. V. et Vert., fol. 5. 

Rémission et pardon de péchés.

CAT. Remissió. ESP. Remisión. PORT. Remissão. IT. Remissione.

(chap. Remissió, remissions dels pecats.)

37. Remissiu, adj., lat. remissivus, rémissif, qui relâche, qui décroît.

Remissivas coma: pauc e pauc. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Remissives com: poc a poc.)

Rémissives comme: peu à peu.

(chap. Remissiu, remissius, remissiva, remissives.)

38. Sobremetre, v., lat. supermittere, élever, surmonter, dominer.

Pueys faziatz als menutz donadors 

Creisser lurs dons, quant auzian parlar 

Del vostre fait cum era sobremes.

Aimeri de Peguilain: Anc non. 

Puis vous faisiez aux menus donneurs croître leurs dons, quand ils entendaient parler de votre fait comme il était élevé.

39. Sobmetre, Sotzmetre, Sosmetre, v., lat. submittere, soumettre, subordonner.

S' era vengut sobmetre a la gleysa. Chronique des Albigeois, col. 6. 

S' était venu soumettre à l'église. 

Part. pas. On plus li suy sers e sosmes, 

Adoncx mi fai piegz. 

G. Hugues d' Albi: Quan lo braus.

Où plus je lui suis esclave et soumis, alors elle me fait pire.

Tota creatura es vana de se, e sosmes' a sa vanetat. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est vaine de soi, et soumise à sa vanité. 

Substantiv. En governar clerzia e trastotz sos sosmes. V. de S. Honorat. A gouverner le clergé et tous ses subordonnés.

Dels sotzmes e dels vezis 

Malanans, paubres e mesquis, 

A dolor e compascio.

Brev. d'amor, fol. 21. 

Des subordonnés et des voisins souffrants, pauvres et mesquins, il a douleur et compassion. 

CAT. Sometrer. ESP. Someter. PORT. Sometter. IT. Sottomettere. 

(chap. Sometre; so : sub : sous : sotto : sota : suso + metre.)

40. Submission, s. f., lat. submissionem, soumission.

Obligations, submissions. Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Obligations, soumissions.

CAT. Submissió. ESP. Sumisión. PORT. Submissão. IT. Sommissione, sommessione. (chap. Submissió, sumissió.)

41. Emissio, s. f., lat. emissio, émission, éjection, évacuation.

Emissio del brac de la plaga. Trad. d'Albucasis, fol. 43. 

(chap. Emissió, evacuassió del pus de la ferida : llaga : plaga.) 

Émission du pus de la plaie.

ESP. Emisión. PORT. Emissão. IT. Emissione. 

(chap. Emissió, emissions : evacuassió, evacuassions.)

42. Emissius, adj., émissif, productif.

Algus so de votz emissius.

Eluc. de las propr., fol. 45. 

Aucuns sont émissifs de voix.

(chap. Emissiu, emissius, emissiva, emissives : productiu, productius, productiva, productives; que emitixen; v. emití : produí.)

43. Immission, s. f., lat. immissionem, envoi, mise.

Immission de possession. Statuts de Provence. BOMY, p. 7.

Envoi en possession.

44. Intermissio, s. f., lat. intermissio, discontinuation, interruption. 

Dieu vezent ses intermissio. Eluc. de las propr., fol. 9.

Voyant Dieu sans interruption. 

CAT. Intermissió. ESP. Intermisión. PORT. Intermissão. IT. Intermissione.

(chap. Intermissió, intermissions : interrupsió, interrupsions, del v. interrompre o interrumpí.)

45. Endemes, adj., fixé, établi. 

S'ieu fos tan savis en amar 

Com soi en autres faitz cortes,

No m fora tant aut endemes.

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Si j'étais si sage en aimer comme je suis en autres faits courtois, je ne serais si haut établi.

46. Endemes, Endemis, adv., sur-le-champ.

Viatz et endemes son vengut a Murel. Guillaume de Tudela. 

Aussitôt et sur-le-champ ils sont venus à Murel. 

A trayta l' espaza, vas luy venc endemis.

Roman de Fierabras, v. 355. 

A tiré l'épée, vers lui vint sur-le-champ.

47. Endemessa, s. f., limite, division, borne.

La qual estrada devesis entro en la endemessa de Bessac.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236. 

Laquelle route sépare jusqu'à la limite de Bessac. 

Si neguna s'es de m'amor entremessa,

Entenda s' en autrui, qu' ieu sec dreita endemessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise, qu'elle s'entende en autrui, vu que je suis la droite limite.

48. Remetre, v., lat. remittere, remettre, rendre, pardonner. 

Remet so que nos te devem

Quo nos als autres remetem.

Remet lo y de bon coratge.

Brev. d'amor, fol. 104 et 71. 

Remets ce que nous te devons comme nous remettons aux autres.

Le lui remet de bon coeur. 

CAT. Remetrer. ESP. Remitir (redimir). PORT. Remittir. IT. Remittere.

(chap. Remetre, remití, redimí, perdoná.)

49. Trametre, v., lat. transmittere, transmettre, envoyer. 

A la gensor del mon aus ma chanso trametre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

A la plus belle du monde j'ose ma chanson transmettre.

Messatge trametrai fizel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle.

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce. 

Il transmettait les lettres outre la mer.

- Ménager, moyenner.

Prec Dieu que m sia guit,

E que trameta breumen

Entr' els reys acordamen.

Peyrols: Quant amors. 

Je prie Dieu qu'il me soit guide, et qu'il ménage bientôt accord entre les rois.

ANC. CAT. Trametrer. CAT. MOD. Transmitir. ESP. Transmitir, trasmitir. PORT. Transmittir. IT. Tramettere, trasmettere. 

(chap. Transmití: transmitixco o transmitixgo, transmitixes, transmitix, transmitim, transmitiu, transmitixen; transmitit, transmitits, transmitida, transmitides. Transmetre.)

50. Trames, s. m., cours, flux d'eau.

Trames es la partida del fluvi de la font plus drech entro mar corrent.

Eluc. de las propr., fol. 152. 

Le cours est la partie du fleuve de la fontaine plus directement jusqu'à la mer courant.

51. Retrametre, v., renvoyer, retransmettre.

La lutz... retramet per accio reflexiva. Eluc. de las propr., fol. 150.

La lumière... renvoie par action réflective.

52. Reiretrametre, v., renvoyer.

Lo cals ieu t' ai reiretrames.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Philémon. 

Lequel je t'ai renvoyé.

(chap. Enviá, reenviá; transmití, retransmití.)