Mostrando las entradas para la consulta acsidén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta acsidén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 4. Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Capítul IV.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Arribe Paulina. Casamén dels pares.

Un reparo estic veén que ficarán alguns an esta ilustríssima historia o biografía (no pintoresca per Deu, que maldita sigue tota la turba de faramalles pintoresques de la nostra edat, pos hasta lo radé sacramén de la Iglesia en los seus ministeris mos donarán al fin pintorescos); dic que un reparo, si caben an este llibre, estic temén que me ficon, y lo vull satisfé pera traure dimes y diretes.

Los pareixerá an alguns que Pedro Saputo trobáe mol dóssil y afable al majo sexo. An aixó no contestaré yo per sé part apassionada; sino que vull que conteston per mí les dones de esta era, que són les mateixes de entonses, pero en una mica mes de recato, y hasta de virtut si me apuren; verdadé recato digne y verdadera virtut; pos sén mes libres pera dixás parlá y tratá per los homens, no les vech mes desenvoltes. Perque es de sabé, que an aquell tems aixó de les visites y tertulies no se usabe tan y ñabíe mes etiqueta; y sobre tot moltes reixes, baranes y celossíes, mol tancamén, moltes ames, y poc vore lo carré. Per tan, les donselles se criaben mes temoriques y fluixotes; y los joves teníen que tornás bruixots pera tratá los seus amors en elles. Pero en cambi, perque an este món no ña cosa que no ne tingue (si no, se moriríe de rabia) contra les ames, les reixes, y lo retiro, estáen les terseres, les Celestines y casamentés, los jardins y los galanteos, festechos admitits; y potsé les mateixes ames servíen al ofissi. Y contra mes apretaben a les sagales mes arriesgades, eren les ocasions mes fortes, buscanles en tot lo perill y seguera de les passions, cuan se enamoraben de un home que creíen de confiansa (¡y lo amor los fa creure tots!), entreganse al seu sol honor y paraula. ¿De qué es caussa la privassió? Del exés al us de la libertat cuan se logre, y dels objectes dels que mo se prive. Pos ara que se aplico lo lectó lo refrán, y miro si lo que ha lligit an este llibre es o no conforme an ell y a la verdat de la experiensia.

Ademes de aixó se ha de tindre presén que Pedro Saputo ere mol galán, mol grassiós y seductó, amable, discreto y ben parlat. ¿Y no se pot creure tan favor a les dones? ¡A que sí, per la meua vida! 

Sin embargo, no va abusá, com se veu a diverses ocasions a les que tot se li va oferí vensut y a la má. ¿Quede satisfet lo reparo? 

Pos anem cap abán.

En efecte, la que va arribá (com anaba dién) ere Paulina, que portáe un gran susto y molta temó. Sense mes acompañamén que un criat agüelet de casa seua se va posá en camí apenes va ressibí la esquela. Y va di a la seua amiga al saludás al peu de la escala: 

- Disme lo que ña, perque estic destronada, no fach mes que imaginá desgrassies tot lo camí, y cuan hay arribat, només vore la casa me ha donat un salt al cor y me sen eixirá per la boca. 

- No tan, no tan, va contestá Juanita; assosségat; lo que ña es que ahí dins está lo nostre amic Pedro Saputo; pero ¡Deu meu! ¡Cuan te u diga! Y en aixó van acabá de pujá y van entrá a un cuarto. 

- No me faigues patí, va di Paulina, perque ving plena de confussió y desventura. 

- T'hay dit que t'assossegos, va contestá Juanita; res de lo que penses; no es aixó lo que passe. ¡Jesús, qué coses!, Estic abalotada, no sé lo que me dic ni lo que me fach; se ha destapat, que es germá meu.

- ¡Germá teu?, va di Paulina mol sofocada. 

- No així a seques germá meu, va continuá Juanita, sino del meu home, que es lo mateix; es fill de mon sogre; fill del meu sogre, sí; ¿qué te pareix? ¡Y no habé caigut natres may en lo paregut! Perque ya vorás, s'assemellen mol. ¡Qué segues ham estat! (y li va contá la historia del seu sogre). Acabats los pasmos y admirassions van entrá al cuarto, y se va aumentá en la arribada de Paulina la satisfacsió de aquell día.

S'en va aná al día siguién perque habíe de torná en lo seu home. 

Lo pare va torná a cridá als seus fills y los va di cóm pensabe portá a casa a la seua nova y primera dona, cumplín en les leys en cuan a les formalidats públiques y usos de la Iglesia: que a Pedro, com lo fill segón, li destinabe los bens libres y alguns dinés pera fundá una casa; y que sense aguardá mes, si los pareixíe be, teníe determinat aná en Pedro Saputo a Almudévar a vore a la seua siñora. Tot va pareixe be als fills; y Pedro li va di que la fortuna li habíe sigut favorable, pos per los camins que va recorre durán la seua vida habíe fet aplec de un caudal de deu a dotse mil escuts; y que per lo tan no ñabíe per qué desmembrá o disminuí notablemen lo patrimoni. 

- Aixó, va contestá son pare, no u deus a ningú, y yo ting obligassions que cumplí en tú. Prou los quedará a tons germans. 

Y com dius que no se ha de avisá a ta mare, perque may has tingut eixa costum, anem a vórela que es lo mes urgén.

Van aná cap allá procurán arribá a Almudévar entre dos llums. 

La mare al sentí caballs a la porta va baixá com acostumabe a ressibí a son fill sense dudá de que fore ell en algún amic. 

La va saludá y ella va abrassá a son fill Pedro Saputo, y demanán un cresol per al criat dels caballs va pujá en sa mare de la má, y detrás seguíe lo nou huésped sense di res después de habela saludat mol ligeramen a la primera vista. Cuan ya estáen a dal van entrá en una llinterneta al cuarto, y eixecán Pedro Saputo la llum entre los dos, va di a sa mare:

- Miréu, siñora mare, an este caballé. Habíe procurat don Alfonso vestí un traje lo mes paregut al que portáe cuan va está allí y se va casá en ella; y ella lo mirae, y pareixíe que rebuscabe a la seua memoria, y lo anáe reconeixén; y al advertí don Alfonso que lo teníe casi del tot reconegut, per la alterasió que se notabe al seu semblán, va di:

- Sí, soc yo; y lo va acabá de coneixe, y va caure desmayada, aguantanla son fill y ajudanli don Alfonso. La van fe torná en sí, li van fe beure una mica de aigua; y li va di Pedro Saputo: 

- Sereneutos, siñora mare; don Alfonso López de Lúsera, mon pare y siñó, ve a acabá en la vostra llarga pena y esperansa.

- Sí, siñora, va continuá don Alfonso; yo soc lo que se va casá en vosté an este mateix cuarto; que al final hay pogut cumplí lo meu dessich de abrassá al meu fill Pedro y a vosté después de tan tems. Mes desplay tos contará lo vostre fill y lo meu, pos li hay contat la historia, y yo to la repetiré de bon gust les vegades que vullgáu, cóm me ha sigut impossible hasta ara mostratos y acreditatos que no tos vach engañá. Serenautos, per Deu; miréu que som lo vostre home y lo vostre fill.

A tot aixó res responíe la infelís, embargada del goch que habíe inundat lo seu pit. Y temén lo fill algún mal acsidén li va fé beure un gotet de aiguardén de gitám y la va distraure dién: 

- Au, agarréu la má del meu siñó pare. Y no olvidéu que ham vingut famolengs y esperam un bon sopá. Va incliná una miqueta lo cap de sa mare, y después de apretá la má al seu home, se va aventá als brassos del fill plorán y gemegán en gran ímpetu com si fore la radera hora de la seua vida. Se van alegrá los dos de que així rompeguere, pos habíe vensut la opressió traénla del pit en aquells gañols y ploreres. La van torná a sentá mes aliviada, y eixecán lo cap pera mirá a don Alfonso va di: 

- ¡Vintissing añs!, y va torná a plorá.

- Mol be, mol be, va di Pedro Saputo; desahogo la vostra pena.

- ¡Vintissing añs!, va torná a exclamá: ¡Ay, don Alfonso, que ni lo nom me vau di! - Pero vivim los tres, va contestá lo fill; donéu grassies a Deu, que mos ham trobat y conegut. Y per ara, yo com a fill, tos rogo, pares y siñós meus, que s'aturon les llágrimes y los records, y les queixes per cariñoses que siguen, perque tems tos quede per an elles.

Se van aná serenán de mica en mica, y don Alfonso va quedá mol pagat de vore aquella pobre y humilde pupila de atre tems en un estat de tan decoro. Lo cuarto, encara que lo mateix aon va está, pareixíe de una persona prinsipal per los mobles y les pintures que lo adornaben; de modo que no li penaríe que estaren presens son fill mes gran y Juanita.

Als dos díes sen van aná pare y fill cap a Huesca y van torná en los despachos de la curia eclesiástica, si be entonses no eren estes diligensies de tan escrúpol com ara, ni tampoc reñíen los ordinaris per si la novia o lo novio són teus o meus. Se va selebrá formalmén lo casori, y lo segón día per la tarde se van presentá de repén Juanita y lo seu home y van volé vore als pares a la seua casa de Almudévar, y van aumentá la alegría de tots. Juanita se va fé mol amiga de Eulalia, y a Rosa la abrassabe en tot lo cariño de germana. Van torná als tres díes pera prepará lo ressibimén.

Una semana después los van seguí los pares en Pedro Saputo, emportanse pera uns díes a Rosa, y quedanse Eulalia huérfana de amors y cariños y mol trista. Los va acompañá tot lo poble a la ixida, y no parabe en vivas y ademans de jubileu de doná la enhorabona a la virtuosa y de tans modos dichosa pupila, que al fin recobrabe la seua honra y se vée eixecada a la clase de siñora, casanse en tan noble caballé. Don Alfonso veíe en una satisfacsió inexplicable aquell amor que lo poble manifestabe a la seua dona y fill, y se omplíe de consol, agraín tan favor en paraules mol corteses y afectuoses. Avisats Juanita y lo fill mes gran del día y hora a la que arribáen, habíe disposat aquella un ressibimén digne de la seua discressió y tampoc va faltá Paulina an esta ocasió tan solemne.

Descriure la alegría y gloria de aquella casa es impossible; tantes y tals eren les persones que se van ajuntá, y per tans y tals casos de fortuna se reuníen y formaben una sola familia. Lo segón día a la velada va volé Pedro Saputo donáls un bon rato, y mostrá a son pare lo que sabíe fé en la música. Va pendre lo violín, y va di: 

- Historia de ma mare; la seua vida abans de vore a mon pare. Y va tocá en estil mol sensillet la seua vida y faenes, la seua natural alegría, lo seu constán propósit de no casás dién que no a tots los pretendens. Después va di: visita de un caballé... lo meu siñó pare: Va vindre después la seua aflicsió creénse burlada, y lo que va portá al seu naiximén. Y per no allargás se va casá fen plorá un atra vegada a son pare, y a la mateixa mare de tendresa, cuan va di: la escena del cuarto. An esta se va entretindre mes perque va volé expresáu tot. Y va concluí en la arribada y ressibimén de la vespra, que ya van entendre milló los atres oyens.

Assombrat se va quedá son pare de vore tanta habilidat, tan sublimes idees y frases tan patétiques; un llenguache, en fin, complet per mich dels tonos y la forma dels sonidos (si així se pot di), en la armonía y expresió tan perfecta de les passions y dels afectes. Y com sabíe que ningú lay habíe amostrat, lo miráe y no s'acababe de creure lo que veíe; y als demés, encara que en menos inteligensia, los passáe lo mateix. Rosa, la inossén Rosa, estáe elevada sentín aquella música, sol sentíe en lo oít y en lo cor. 

Tots van repará en ella; y no va dixá Paulina de sembrá algo de sissaña, pos va di en veu baixa a Juanita: 

- Ara sí que vech que van acabá los nostres amors. Ixa guapa y amable chiqueta, potsé sense advertíu, está enamorada del que cride germá. ¿Veus que no mire mes que sempre an ell, que en la vista seguix tots los seus movimens, y si ell sen va a un atre puesto, no s'assossegue? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apassionada está la pobreta!

- Pos encara ña un atra a Almudévar, va contestá Juanita, mes capás que esta de guañamos lo joc si pera jugá estiguera; perque esta sol está enamorada, pero aquella enamore y domine. Yo los díes que vach está allá volía a les dos, pero l'atra me va afissioná al seu trate de modo que si no la tenía en mí me pareixíe que tot me faltabe.

Un mes van tindre allí an esta donosíssima chiqueta, sense que ella pensare casi en Almudévar; pero va vindre son pare a buscala perque sa mare estáe prop de parí, y l'atra germana que teníe no ere capás de goberná la casa. Va plorá la infelís al vore que marcharíe, y ningú se extrañabe perque sabíen lo que volíe a Pedro Saputo y a sa mare; ni ella tampoc se reprimíe ni dissimulabe. Va di per fin ya una mica menos destronada: 

- Yo pensaba que estaba a casa meua.

- Pos a casa teua estás, li van di tots; sí, sí, a casa teua y en la teua familia.

- Pos ne ting dos, va contestá ella, en molta grassia, y ara me nessessiten a l'atra.

- Be, filla, be, va di don Alfonso.

Y Juanita va corre y la va abrassá en mol afecte. Pero Pedro Saputo, que sabíe milló que ningú la verdadera causa de les seues llágrimes, se va eixecá y va di: - Mira si eres de esta casa y familia, que pera que no te separos del tot de ella, o cregues que n'arrastres una part en tú, t'acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, quina satisfacsió li va doná la notissia! Se va arrebolá la seua alma, y va bañá lo seu semblán de una lluentó que la va ficá mes hermosa, fée mol mes goch. La va acompañá en efecte, y se va aturá allá vuit díes.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Llega Paulina. Casamiento de los padres.

Un reparo estoy viendo que pondrán algunos a esta ilustrísima historia o biografía (no pintoresca por Dios, que malditos sean toda la turba de faramallas pintorescas de nuestra edad, pues hasta el último sacramento de la Iglesia con sus ministerios nos darán al fin pintorescos); digo que un reparo, si caben en este libro, estoy temiendo me pongan, y le quiero satisfacer por quitar dimes y diretes. Por ventura parecerá a algunos que Pedro Saputo encontraba muy dócil y afable al bello sexo. A lo cual no responderé yo por ser parte apasionada; sino que quiero que respondan por mí las mujeres de esta era, que son las mismas de entonces, pero con un poco más de recato, y aun de virtud si me apuran; verdadero recato digno y verdadera virtud; pues siendo más libres para dejarse hablar y tratar de los hombres, no las veo más desenvueltas. Porque es de saber, que en aquel tiempo esto de las visitas y tertulias no se usaba tanto y había más etiqueta; y sobre todo muchas rejas y celosías, mucho encierro, muchas dueñas, y poco ver la calle. Por consiguiente, las doncellas se criaban más miedosas y dengueras; y los jóvenes tenían que volverse brujos para tratar sus amores con ellas. Pero en cambio, porque en este mundo no hay cosa que no le tenga (si no, había de morirse de rabia) contra las dueñas, las rejas, y el retiro, estaban las terceras, las Celestinas, los jardines y los galanteos admitidos; y tal vez las mismas dueñas servían en el oficio. Y como la misma sujeción hacia las niñas más arriscadas, eran las ocasiones más fuertes, buscándolas con todo el peligro y ceguedad de las pasiones, cuando se enamoraban de un hombre que creían de confianza (¡y el amor los cree todos!), entregándose a su solo honor y palabra. ¿De qué es causa la privación? De exceso en el uso de la libertad cuando se logra, y de los objetos de que se nos priva. Pues ahora aplique el lector el refrán, y mire si lo que ha leído en este libro es o no conforme a él y a la verdad de la experiencia.

A más de esto se ha de tener presente que Pedro Saputo era muy galán, muy gracioso y seductor, amable, discreto y bien hablado. ¿Y no es verosímil tanto favor en las mujeres? ¡A que sí, por vida mía! Del cual, sin embargo, no abusó, como se ve en diversas ocasiones en que todo se le ofreció vencido y en la mano. ¿Queda satisfecho el reparo? Pues vamos adelante.

Con efecto, la que llegó (como iba diciendo) era Paulina, que con gran temor y sobresalto y sin más acompañamiento que un criado viejo de su casa se puso en camino apenas recibió la esquela. Y dijo a su amiga al saludarse al pie de la escalera: - Dime lo que hay, porque no hago sino imaginar desdichas todo el camino, y cuando he llegado al ver la casa me ha dado un vuelco el corazón y me late como si le tuviera azogado. - No tanto, no tanto, respondió Juanita; sosiégate; lo que hay es que ahí dentro está nuestro amigo Pedro Saputo; pero ¡Dios mío! ¡Cuando te lo diga! Y en esto acabaron de subir y se entraron en un cuarto. - No me hagas penar, dijo Paulina, porque vengo llena de confusión y desventura. - Y te he dicho que sosiegues, respondió Juanita; nada de lo que piensas; no es eso lo que ocurre. ¡Jesús, qué cosas!, estoy aturdida, no sé lo que me digo ni lo que me hago; se ha descubierto, que es hermano mío. - ¡Hermano tuyo!, dijo Paulina muy espantada. - No así a secas hermano mío, continuó Juanita, sino de mi marido, que es lo mismo; es hijo de mi suegro; hijo de mi suegro, sí; ¿qué te parece? ¡Y no haber caído nosotras nunca en la semejanza! Porque ya verás, se parecen mucho. ¡Qué ciegas hemos estado! (y le contó la historia de su suegro). Acabado que hubieron de hacer pasmos y admiraciones entraron en el cuarto, y se aumentó con la llegada de Paulina la satisfacción de aquel día.

Fuese empero al siguiente prometiendo volver con su marido. El padre llamó de nuevo a sus hijos y les dijo cómo pensaba traer a casa a su nueva y primera esposa, cumpliendo con las leyes en cuanto a las formalidades públicas y usos de la Iglesia: que a Pedro, como el hijo segundo, le destinaba los bienes libres y algún dinero para fundalle casa; y que sin aguardar más, si les pareciese bien, tenía determinado ir con Pedro Saputo a Almudévar a ver a su señora. Todo pareció bien a los hijos; y Pedro le dijo que la fortuna le había sido favorable, pues los caminos que vería en la relación de su vida había allegado un caudal de diez a doce mil escudos; y que por lo tanto no había para qué desmembrar o disminuir notablemente el patrimonio. - Eso, respondió su padre, no lo debes a nadie, e yo tengo obligaciones que cumplir contigo. Harto les quedará a tus hermanos. Y pues dices que no se le ha de avisar a tu madre, porque nunca lo has usado, vamos a vella que es lo más urgente.

Fueron y procuraron llegar a Almudévar entre dos luces. La madre al oír caballos a la puerta bajó como acostumbraba a recibir a su hijo no dudando que fuese él con algún amigo. La saludó y abrazó Pedro Saputo, y pidiendo una luz para el criado de los caballos se subió con su madre de la mano, y detrás seguía el nuevo huésped sin decir nada después de haberla saludado muy ligeramente a la primera vista. Cuando estuvieron arriba se entraron con una bujía en el cuarto, y levantando Pedro Saputo la luz entre los dos, dijo a su madre: - Mirad, señora madre, a este caballero. Había procurado don Alfonso vestir un traje igual en lo posible al que llevaba cuando estuvo allí y se desposó con ella; y le miraba, y parece que buscaba su memoria, y le iba reconociendo; y al advertir don Alfonso que le tenía casi del todo conocido, por la alteración que se notaba en su semblante, dijo: - Sí, soy yo; y le acabó de conocer, y cayó desmayada, sosteniéndola su hijo y ayudándole don Alfonso. Volviéronla en sí, hiciéronle beber un poco de agua; y le dijo Pedro Saputo: - Serenaos, señora madre; don Alfonso López de Lúsera, mi padre y señor, viene a fenecer vuestra larga y cuita y esperanza. - Sí, señora, continuó don Alfonso; yo soy el que se desposó con vos en este mismo cuarto; que al fin he podido cumplir mi deseo de abrazar a mi hijo Pedro y a vos después de tanto tiempo. Más despacio os diría vuestro hijo y mío, pues le he contado la historia, e yo os la repetiré gustoso cuantas veces quisiéredes, como me ha sido imposible hasta agora mostraros y acreditaros que nos os engañé en cuanto estaba de mi parte. Serenaos, por Dios; mirad que somos vuestro esposo y vuestro hijo.

A todo esto nada respondía la infeliz, embargada del gozo que había inundado su pecho. Y temiendo el hijo algún funesto accidente le hizo beber agua de nuevo y la distrajo diciendo: - Ea, tomad la mano de mi señor padre. Y no olvidéis que vinimos hambrientos y esperando una buena cena. Inclinó un poco la cabeza de su madre, y después de apretar la mano a su esposo, se arrojó en los brazos del hijo llorando y sollozando con grande ímpetu como si fuese la última hora de su vida. Alegráronse los dos de que así prorrumpiese, pues había vencido la opresión echándola del pecho con aquellas lágrimas y sollozos. Volviéronla a sentar más aliviada, y levantando la cabeza para mirar a don Alfonso dijo: - ¡Veinticinco años!, y lloró de nuevo. - Muy bien, muy bien, dijo Pedro Saputo; desahogad vuestra congoja. - ¡Veinticinco años!, tornó a exclamar: ¡Ah, don Alfonso, que aun el nombre no me dijisteis! - Pero vivimos los tres, respondió el hijo; dad gracias a Dios, que nos hemos encontrado y conocido. Y por ahora, yo como a hijo, os ruego, padres y señores míos, que cesen las lágrimas y los recuerdos, y más las quejas por cariñosas que sean, porque tiempo os queda para ellas; y agora no son ya más del caso.

Fuéronse poco a poco serenando, y don Alfonso quedó muy pagado de ver aquella pobre y humilde pupila de otro tiempo en un estado de tanto decoro. El cuarto, aunque el mismo donde estuvo, parecía de una persona principal por los muebles y las pinturas que le adornaban; de modo que no le pesara de que hallasen presentes su hijo mayor y Juanita.

En dos días fueron padre e hijo a Huesca y volvieron con los despachos de la curia eclesiástica, si bien entonces no eran estas diligencias de tanto escrúpulo como agora, ni menos reñían los ordinarios por si la novia o el novio son tuyos o míos. Celebróse en forma el casamiento, y el segundo día por la tarde se presentaron de repente Juanita y su marido y quisieron ver a los padres en su casa de Almudévar, y aumentaron la alegría de todos. Juanita se hizo muy amiga de Eulalia, y a Rosa la abrazaba con todo el cariño de hermana. Volviéronse a los tres días para preparar el recibimiento.

Una semana después los siguieron los padres con Pedro Saputo, llevándose para unos días a Rosa, y quedando Eulalia huérfana de amores y cariños y tan triste como es de creer viendo mudado su cielo. Acompañólos todo el pueblo a la salida, y no cesaba con vivas y ademanes de júbilo de dar la enhorabuena a la virtuosa y de tantos modos dichosa pupila, que al fin cobraba su honra y se miraba levantada a la clase de señora, casando con tan noble caballero. Don Alfonso veía con una satisfacción inexplicable aquel amor que el pueblo manifestaba a su esposa e hijo, y se llenaba de consuelo, agradeciendo tanto favor con palabras muy corteses y afectuosas. Avisados Juanita y el hijo mayor del día y hora en que llegaban, había dispuesto aquélla un recibimiento digno de su discreción y como es pensar no faltó Paulina en ocasión tan solemne.

Describir el contento y gloria de aquella casa es imposible; tantas y tales eran las personas que se juntaron, y por tantos y tales casos de fortuna se reunían y formaban una sola familia. El segundo día en la velada quiso Pedro Saputo darles un buen rato, y mostrar a su padre lo que sabía hacer en la música. Tomó el violín, y dijo: - Historia de mi madre; su vida antes de ver a mi padre. Y tocó en estilo muy sencillo, y haciéndole sentir muy claramente, su vida y faenas, su natural alegría, su constante propósito de no casarse diciendo de no a todos los pretendientes. Luego dijo: visita de un caballero... mi señor padre: Vino después su aflicción creyéndose burlada, y lo que sucedió en su nacimiento. Y por no alargarse vino de ahí al casamiento haciendo llorar otra vez a su padre, y a la misma madre de ternura, cuando dijo: la escena del cuarto. En la cual se entretuvo más porque quiso expresarlo todo. Y concluyó con la llegada y recibimiento de la víspera, que ya entendieron mejor los demás oyentes.

Asombrado se quedó su padre de ver tanta habilidad, tan sublimes ideas y frases tan patéticas; un lenguaje, en fin, completo por medio de los tonos y la forma de los sonidos (si así se puede decir), con la armonía y expresión tan perfecta de las pasiones y de los afectos. Y como sabía que nadie le había enseñado, le miraba y no acababa de creer lo que veía; y aun a los demás, aunque con menos inteligencia, les sucedía lo mismo. Rosa, la inocente Rosa, estaba elevada oyendo aquella música, y ni oía ni tenía otra cosa, ni sentía la vida sino en el oído y en el corazón. Todos repararon en ella; y no dejó Paulina de dar en alguna malicia, pues dijo en voz baja a Juanita: - Agora sí que veo que concluyeron nuestros amores. Esa linda amable niña, quizá sin advertillo, está enamorada del que llama su hermano. ¿Ves que no mira sino siempre a él, que con la vista sigue todos sus movimientos, y en saliendo él a otra parte, no sosiega? ¡Qué candorosa! ¡Qué pura! ¡Qué encantadora! ¡Pero qué apasionada está la pobrecilla! - Pues aún hay otra en Almudévar, respondió Juanita, más capaz que ésta de ganarnos el juego si por jugar estuviese; porque ésta enamora sólo, y aquélla enamora y domina. Yo los días que estuve allá quería a las dos, pero la otra me aficionó a su trato de modo que si no la tenía conmigo me parecía que todo me faltaba.

Un mes tuvieron allí a esta donosísima niña, sin que ella pensase casi en Almudévar; pero vino su padre a buscarla porque su madre estaba próxima al parto, y otra hermana que tenía no era capaz del gobierno de la casa. Lloró la infeliz al ver disponer su viaje, y nadie lo extrañaba porque sabían lo que quería a Pedro Saputo y a su madre; ni ella tampoco se reprimía ni disimulaba. Dijo por fin ya un poco serena: - Yo pensaba que estaba en mi casa. - Pues en tu casa estás, le dijeron todos; sí, sí, en tu casa y en tu familia. - Pues tengo dos, contestó ella, con mucha gracia, y ahora me necesitan en la otra. - Bien, hija, bien, dijo don Alfonso. Y Juanita corrió y la abrazó con mucho afecto. Mas Pedro Saputo, que sabía mejor que nadie la verdadera causa de sus lágrimas, se levantó y dijo: - Mira si eres de esta casa y familia, que para que no te separes del todo de ella en lo posible, o veas que arrastras una parte contigo, te acompañaré yo hasta Almudévar. ¡Oh, qué satisfacción le causó la noticia! Arrebolóse su alma, y bañó su semblante de un esplendor que la paró más hermosa y amabilísima. La acompañó en efecto, y se detuvo allá ocho días.

sábado, 13 de abril de 2024

Ira - Yemal

Ira, s. f., lat. ira, colère, fureur.

Meils es que hom aia la ira dels felos que lor compania.

Trad. de Bède, fol. 74. 

Il est mieux qu'on ait la colère des méchants que leur compagnie.

Ira, colère, fureur, cólera; Bernat Catasús, JNC

Fig. Mas ira del mal temps lur a frascat la vela. V. de S. Honorat. 

Mais la fureur du mauvais temps leur a déchiré la voile.

Filhs de ira e filhs de mort. V. et Vert., fol. 39. 

Fils de colère et fils de mort. 

Loc. Lo soleils no s colge sobre la vostra ira. Trad. de Bède, fol. 38.

Que le soleil ne se couche pas sur votre colère.

ANC. FR. Fut de plus en plus esmeu en ire. Monstrelet, t. I, fol. 222.

Ne vueilles pas, ô sire, 

Me reprendre en ton ire.

Clément Marot, t. IV, p. 235.

- Tristesse, chagrin.

Totz temps sec joy ir' e dolors, 

E tos temps ira jois e bes; 

E ja non crey, s' ira non fos, 

Que ja saupes hom jois que s'es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Toujours tristesse et douleur suit joie, et toujours joie et bien, tristesse; et désormais je ne crois pas, si tristesse ne fût, qu'on sût jamais ce qu'est joie.

ANC. FR. Lonc tens ai esté 

En ire sanz joie.

Auboins de Sézane. Ess. sur la Mus., t. II, p. 156. 

CAT. ESP. PORT. IT. Ira. (chap. Ira, ires; cólera, cóleres; rabia, rabies.)

2. Iror, Yror, s. f., rancune, fureur, frénésie.

Ab belhs digz plazentiers, ses yror, 

Torno 'ls erratz desviatz en la fe.

Guillaume de Montagnagout: Del tot vey. 

Avec beaux discours agréables, sans colère, ils ramènent les égarés déviés de la foi.

Mais hom qu' es fol, so dizon li auctor, 

Non er jujatz tro que 'l ten be iror.

P. Raimond de Toulouse: Si cum l'enfas. 

Mais homme qui est fou, ce disent les auteurs, ne sera jugé tant que le tient bien la frénésie.

- Tristesse, chagrin.

Per l' aura freida que guida

L' invern, q' es tant ples d' iror

L' auzeill.

Marcabrus: Per l'aura.

A cause du vent froid qui guide l'hiver, vu qu'est si plein de tristesse l'oiseau.

ANC. FR. Prinst l'escu, traist l' espée é poinst par grant iror.

Roman de Rou, v. 4620. 

Moult ot en son cuer grant iror. Roman du Renart, t. II, p. 288. 

Et en si grant ireur t'a mis. Fables et cont. anc., t. 1, p. 354.

3. Irasos, s. f., colère, fureur.

Aquo fo dans e tala et irasos. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76. 

Ce fut dommage et taille et fureur.

4. Iracibilitat, s. f., irascibilité, irritabilité.

Iracibilitat et autras passios colericas.

(chap. Irascibilidat o irritabilidat y datres passions colériques.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Irritabilité et autres passions colériques. 

IT. Irascibilità, irascibilitate, irascibilitade. (chap. Irascibilidat, irritabilidat. ESP. Irascibilidad, irritabilidad.)

5. Irament, s. m., colère, fureur.

Harditz et orgoillos e de leus iramentz. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Hardis et orgueilleux et de faciles colères. 

IT. Iramento.

6. Iraissensa, Iraisensa, s. f., colère, emportement.

Folzers es iraissensa abitans am prince.

En bona pessa, es breus memoria d' iraisensa.

Trad. de Bède, fol. 5 et 4. 

La colère habitant avec prince, c'est la foudre. 

En bonne pensée, la mémoire de colère est courte.

ANC. ESP. Irascencia.

7. Iros, adj., furieux, courroucé, colère, fâché.

Pus per sa terra non es iros, 

Membre 'l sa sor e 'l marit ergulhos 

Que la laissa, e non la vol tener.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi. 

Puisque pour sa terre il n'est pas courroucé, qu'il lui souvienne de sa soeur et du mari orgueilleux qui la laisse, et ne la veut garder. 

Mala molher es... iroza. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Femme méchante est... colère. 

ANC. FR. Jamès n'ere vers lui iros. Roman du Renart, t. I, p. 211.

Et il ert mult fel et iros. Roman de Brut, t. I, p. 210.

- Triste.

De la bella que m fai estar iros.

P. Vidal: Assi m'ave. 

De la belle qui me fait être triste. 

Fig. Propchan si vai lo jorns iros.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

Le jour triste s'en va approchant. 

ANC. FR. Et n'estoit nul à qui il ne fist feste, 

Sans estre aux gens ireux ne desdaigneux. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 29. 

L'un court après tout ireux, 

L'autre défend sa despouille.

Ronsard, t. I, 467.

ANC. CAT. Iros. PORT. IT. Iroso.

8. Iraissos, adj., irascible, colérique, irritable.

Hom iraissos apella tensos.

Hom iraissos es torbaz per las cogitacios d'ira.

Trad. de Bède, fol. 38 et 39. 

Homme irritable appelle disputes. 

Homme irascible est troublé par les pensées de colère.

9. Iraissable, adj., lat. irascibilem, irascible, colérique.

Mais val hom seglars pazibles, que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Plus vaut homme séculier paisible, que moine irascible.

Subst. Orazos d' iraissable es abominaz ences. 

Trad. de Bède, fol. 38. 

Prière de colérique est abominable encens.

CAT. ESP. Irascible. PORT. Irascivel. IT. Irascibile. (chap. Irascible, coléric, irritable, irascibles, colerics, irritables.)

10. Iracitiu, adj., irritatif, propre à irriter.

Virtut iracitiva per la qual hom s' iraysh. Eluc. de las propr., fol. 18.

Vertu irritative par laquelle on s'irrite.

11. Irar, v., irriter, fâcher. 

Part. pas. substantiv. Irasc m' ab los iratz. 

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Je m'irrite avec les irrités. 

ANC. FR. Quand ce oïrent li bourgeois si furent trop iret.

Chronique de Cambrai, fol. 40. 

E quant il plus i perdent et il plus s'en irent. 

Roman de Rou, v. 1692. 

ANC. ESP. PORT. Irar. IT. Irare. (chap. Enfadá, enfadás; cabrejá, cabrejás; mosquejá, mosquejás; enfurruñá, enfurruñás.)

12. Irascer, Iraisser, Irasser, v., lat. irasci, s'irriter, se fâcher.

No sias isnel a iraisser. Trad. de Bède, fol. 38.

Ne sois pas prompt à t' irriter. 

Atressi cum lo leos 

Que es tan fer quant s' irais. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Tout ainsi comme le lion qui est si féroce quand il s'irrite.

Substantiv. Irasser contra mal non es peccatz. V. et Vert., fol. 11. S'irriter contre le mal n'est pas péché. 

Part. prés. Enueios, trist et iraissens. Brev. d'amor, fol. 55.

Ennuyeux, triste et se fâchant. 

Part. pas. Totz temps vuelh que li ric baro 

Sion entre lor irascut. 

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Je veux que toujours les puissants barons soient irrités entre eux.

Domna, si us etz irascuda

Vas me, ges no us me defen.

Hugues de S. Cyr: Longamen. 

Dame, si vous êtes fâchée envers moi, je ne me défends pas contre vous. 

ANC. FR. Iraissez e ne vuillez péécher.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 4.

Renart en est moult irascuz... 

Moult fu dolenz et irascuz.

Roman du Renart, t. I, p. 86 et 100. 

Trestoz penssis et irascus. Fables et cont. anc., t. III, p. 331.

ANC. CAT. Irascir.

13. Iradamen, adv., avec colère, furieusement, tristement. 

Pres comjat d' ela iradamen. V. de G. Faidit. 

Prit congé d'elle avec colère. 

Si negus hom tra cotel iradament. 

Cout. de Moyssac, du XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 6. 

Si nul homme tire couteau avec colère. 

ANC. FR. Si li a dit iréement.

Roman du Renart, t. III, p. 3.

CAT. Iradament. ESP. Airadamente. IT. Iratamente.

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies

14. Air, s. m., colère, haine.

Pour ce mot et les composés suivants, voyez azir.

Qar totas autras amistatz 

Met per vostr' amor en air.

Sordel: Dompna meillz.

Car toutes autres amitiés je prends en haine pour votre amour.

15. Airamen, Adziramen, s. m., colère, haine, calomnie, injure.

Quar cors qu'es ples d' airamen 

Fai ben faillir boca soven.

P. Vidal: Amors pres sui. 

Car coeur qui est plein de colère fait bien faillir bouche souvent.

Lauzengiers volon mon dan d'amor, 

E diran li ben leu adziramen.

B. de Ventadour: Be m cugey de. 

Les médisants veulent mon dam en amour, et lui diront peut-être injure. ANC. ESP. Airamiento. IT. Adiramento.

16. Airos, adj., fâché, colère, susceptible.

Pauc ama qui non es airos.

G. Adhemar: Al chant d' auzel.

Peu aime qui n'est pas susceptible.

Com en servir met plus m' entencios, 

Eu mai los trob ves me plus airos.

P. Milon: Aissi m' aven. 

Comme à servir, je mets plus mon intention, je les trouve plus haineux envers moi. 

ESP. Airoso. IT. Adiroso. (chap. Airós no vol di ni enfadat ni triste, sino “sense mal”, eixí airós de un acsidén, etc. Airós, airosos, airosa, airoses.)  

17. Airar, Ahirar, Azirar, v., irriter, fâcher, haïr.

L'un fenho, l' autre volon mal dire 

De las melhors, per qu'es dregz qu' ieu m' azire. 

Pons de Capdueil: Tant m' a. 

Les uns feignent, les autres veulent mal dire des meilleures, c'est pourquoi il est juste que je m'irrite.

Ieu no vuelh manentia, 

D' on tota gens m' ahir.

P. Vidal: Mout viu ab gran. 

Je ne veux richesse, d'où toute gent me haïsse. 

Part. pas. Mauret, una m det son anel, 

De qu' ie us trobei trop airat. 

Boniface de Castellane: Era pueis. 

Moret, une (dame) me donna son anneau, de quoi je vous trouvai fort fâché. 

ESP. Airar. IT. Adirare.

18. Air, Ahir, v., haïr, refuser dédaigneusement.

Part. prés.

Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce. 

D' abord m' aiment, puis me vont haïssant.

Part. pas. So qu' ieu vuelh m' es tant ahis. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ce que je veux m'est si dédaigneusement refusé.

(chap. Odiá; aburrí, detestá, no soportá, no pugué ni vore.)

19. Enazirar, v., détester, haïr. 

Part. pas. Malastrucs, per totz tengutz...

Enaziratz.

Esperdut: Qui non. 

Malotru, tenu par tous... haï.

Manel Riu Fillat, lo grillat, lo cacao de la Facao

Iris, Yris, s. m., lat. iris, iris, sorte de plante.

L' iris es, per natura,

Mout bos contra cremadura.

(chap. L' iris es, per naturalesa, mol bo contra cremada.) 

Brev. d'amor, fol. 50.

L'iris est, par nature, moult bon contre brûlure. 

IT. Iride.

- Arc-en-ciel.

Las colors de l'arc celeste dit yris.

(chap. Los colós del arc o arco celeste o seleste dit iris, l' arcoiris. Nom de un grupo de empreses que va escomensá en lo Guco o lo cuco: Ganadería unida comarcalComarca del Matarraña.) 

Grupo Arcoiris, Valderrobres, Teruel, ciudad de la carne, Bayona, Guco

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Les couleurs de l'arc céleste dit iris.

- Sorte de pierre précieuse.

En metalhz et peyras preciozas copioza, qual es yris, qui, al rach del solelh pauzada, forma l' arch celeste.

Eluc. de las propr., fol. 172.

Abondante en métaux et pierres précieuses, comme est iris, qui, placé au rayon du soleil, forme l'arc céleste.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Iris. IT. Iri, iride.

 

Ironia, s. f., lat. ironia, ironie.

*gr est tropus per contrarium quod conatur ostendens, ut: Egregiam vero laudem et spolia ampla refertis.

Donatus, de Tropis, col. 1777. Putsch.

Ironia es una figura per la qual hom pronuncia una cauza, e 'l contrari enten. Leys d'amors, fol. 136.

L'ironie est une figure par laquelle on prononce une chose, et on entend le contraire. 

CAT. ESP. (ironía) PORT. IT. Ironia. (chap. ironía, ironíes: figura per la cual hom pronunsie una cosa, y lo contrari entén.)

 

Irritar, v., du lat. irritus, annuler, rendre nul, révoquer, infirmer. 

Cassa, irrita et annulla de tot en tot la dicha donation, e no vol que aia efficacia. Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207. 

Casse, révoque et annulle de tout en tout ladite donation, et ne veut qu'elle ait efficacité. 

Part. prés. Irritans et annulans de tot en tot autre orden, testamen e codicille. Tit. de 1252. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Révoquant et annulant de tout en tout autre disposition, testament et codicille. 

Part. pas. Cassat, revocat, irritat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 12.

Cassé, révoqué, infirmé.

CAT. ESP. PORT. Irritar. IT. Irritare. (chap. Irritá, referit a anulá o revocá un documén. Antigamén se féen aná los verbos cassá, irritá. Irritá signifique mes coses, enfadá, enfadás, irritás la pell.)

 

Isla, Illa, Ilha, s. f., lat. insula, île.

Ilha es terra per mar o per fluvi tot eviro clauza.

(chap. Isla es terra per mar o per riu tot al voltán tancada; terra rodejada de aigua. Peñíscola : península.)

Eluc. de las propr., fol. 173.

Île est terre tout autour par mer ou par fleuve close. 

Meseron l' en l' isla on a de serpentz tant. V. de S. Honorat. 

Le mirent dans l' île où il y a tant de serpents

Estranhas terras, illas e dugat.

(chap. Extrañes terres, isles y ducats.)

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Terres étrangères, îles et duchés.

CAT. (MOD. illa) ESP. Isla. PORT. Ilha. IT. Isola. (chap. Isla, isles; mallorquí
ses illess'illa : MallorcaMenorcaIbizaFormenteraCabrera.)

 

Isnel, adj., all. schnell, prompt, léger, alerte.

Le francique, l'anglo-saxon disaient snoel.

Meill prenden son e plus isnel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sont mieux prenants et plus prompts.

Era verges e bella;

En tota la ciptat non era plus ysnella. V. de S. Honorat.

Était vierge et belle; en toute la cité n'était pas plus alerte.

Fig. No sias isnels a iraisser.

Isnela confessios fai isnela medicina.

Trad. de Bède, fol. 38 et 49. 

Ne sois pas prompt à t'irriter. 

Prompte confession fait prompt remède.

ANC. FR. Les saetes sunt mult isneles,

Mult plus tost vunt ke arondeles

Roman de Rou, v. 13013. 

 

Tu sembles un esclair, et tes troupes isnelles 

Serves de ton vouloir, n'ont des pieds, ains des ailes.

Du Bartas, p. 419.

Servir de cueur gent et ysnel. Villon, p. 65.

2. Isnelament, Ysnellament, adv., légèrement, promptement, vivement. Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J'ouvre mes yeux vivement.

An li dig ysnellament

Tot lo fag.

V. de S. Honorat. 

Lui ont dit promptement tout le fait. 

ANC. FR. Il s'en foüit isnellement de la cité de Paris.

Monstrelet, t. 1, fol. 63.

 

Isop, Ysop, s. m., lat. hyssopus, hysope.

Adoncx sui claus, cubertz e sis 

D' amor, plus que de flor ysops.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Alors je suis environné, couvert et ceint d'amour, plus qu' hysope de fleur.

CAT. Hisop. ESP. Hisopo. PORT. Hysopo. IT. Isopo. (chap. Hissopo, hissopos; pot sé lo cáliz de una flo o lo de missa.)

- Goupillon.

Pus a la boca venra 'l fis, 

Ni 'l preires secodra l' isop.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Puis à la bouche viendra la fin, et le prêtre secouera le goupillon. 

ESP. Hisopo. PORT. Hysope.

 

Iterar, v., lat. iterare, répéter, redoubler, réitérer. 

Lahoras itera la tua medecina. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Alors redouble la tienne médecine. 

CAT. ESP. Iterar. IT. Iterare. (chap. Iterá o reiterá: doblá, redoblá, repetí, continuá, seguí, etc.)

2. Iteratio, s. f., lat. iteratio, répétition, redoublement, réitération. 

Non es necessaria iteratio. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

N'est pas nécessaire le redoublement.

- Répétition, figure de mots.

Iteratios, es cant hom retorna una meteysha sentensa.

Leys d'amors, fol. 118. 

La répétition, c'est quand on reproduit une même pensée.

CAT. Iteració. ESP. Iteración. IT. Iterazione. (chap. Iterassió, reiterassió, repetissió, continuamén o continuassió, redoblamén.)

 

Ivernal, Ivernail, s. m., lat. hibernalis, hiver.

En lo Cranc se fai l' estivals

Et en Capricorn, ivernals.

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le Cancer se fait l'été, et dans le Capricorne, l'hiver.

Al prim comens del ivernail.

Marcabrus: Al prim. 

Au premier commencement de l'hiver. 

ANC. ESP. Ivernal, invernal. PORT. Invernal. (chap. Invernal, de invern o ivern.)

2. Ivern, Yvern, s. m., lat. hibernus, hiver.

Penr' yvern per bel temps de pascor. 

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo. 

Prendre hiver pour beau temps de printemps. 

Si que chans ni flors d' albespis 

No m valon plus qu' yverns gelatz. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Tellement que chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Ivern, hivern. ESP. Invierno. PORT. IT. Inverno. (chap. Invern, ivern.)

3. Ivernar, Yvernar, v., lat. hibernare, faire froid, geler.

En estiu, e quant iverna. 

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret. 

En été, et quand il fait froid.

Manjar ses foc, cant fort yverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enuya (enueia). 

Manger sans feu, quand il gèle fort.

- Hiverner, passer la saison d'hiver.

Agron concelh que annessan ivernar al port de Creta.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 27. 

Ils eurent conseil qu'ils allassent hiverner au port de Crète.

CAT. ANC. ESP. Ivernar. ESP. MOD. PORT. Invernar. IT. Invernare.

(chap. Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.)  

Iverná, inverná; no se diu en lo sentit de fé fret, gelá, sino en lo de passá l' ivern, com los onsos de Beseit.

4. Abivernar, v., tirer de l'hiver, séparer de l'hiver.

Torna l' arditz en paor,

Quan lo clar temps s' abiverna.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Tourne l'audace en peur, quand le clair temps se sépare de l'hiver.

5. Yemal, adj., lat. hiemalis, d'hiver. 

Cercle sosticial yemal. Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'hiver. 

ESP. PORT. Hiemal. IT. Iemale.

martes, 12 de marzo de 2024

Formiga - Formigueiar

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

A semblan de formiga. V. et Vert., fol. 54.

À manière de fourmi.

Formiga... fa provizio en estiu per yvern.

(chap. La formiga... fa provissió (proveíx) a l' estiu per al hivern, ivern.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Fourmi... fait provision en été pour hiver.

CAT. Formiga. ESP. Hormiga. PORT. Formiga. IT. Formica.

formiga roija; hormiga roja; fourmie rouge

(chap. Formiga, formigues. Hau de lligí la fábula de la chicharra y la formiga. Tamé hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit. Ella es mol morena, pero es “rosseta”. Lo seu home es rumano, y en rumano se escriu furnică. Igual van aná los catalans a Rumanía a enseñáls a parlá y escriure als rumanos, o als mateixos romanos.)

hau de probá les pizzes de la formiga, una pizzería móvil de la Sandra Tejedor de Beseit.

2. Formit, Fromit, s. f., fourmi.

Hom deu far aissi coma la formitz, que si trebalha en estieu per aver so que vieu en ivern. Liv. de Sydrac, fol. 69.

On doit faire comme la fourmi, qui se démène en été pour avoir ce dont elle vit en hiver.

Négation expl. No m'o pretz una fromit.

(chap. Aixó no val ni lo que una formiga; “no mu pressio una formiga.”)

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. Var.

Je ne prise cela une fourmi.

ANC. FR. Dist la fromitz: Or chante à mei.

(chap. Va di la formiga: Ara cántam.)

Marie de France, t. II, p. 124.

Par quoi l'homme ensuyvant du fourmi la raison

Envitaille en un mois pour un an sa maison.

Philippe Hegemon, p. 22.



3. Formiguier, s. m., fourmillière.

Geta 'ls el formiguier, quar las formigas laysho... mal et manjo... bo.

Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Gítales (tírales, avéntales, avíales) al formigué, ya que les formigues dixen... lo roín y se mingen... lo bo.)

Jette-les à la fourmillière, car les fourmis laissent... le mauvais et mangent... le bon.

CAT. Formiguer. ESP. Hormiguero. PORT. Formigueiro. IT. Formicaio.

(chap. Formigué, formigués; no sol són los nius de les formigues, sino tamé unes construcsions de terra que se féen pera aprofitá la materia vegetal - pullissos, rametes - cremála y fé abono; paregut al sistema de la carbonera, les carboneres pera fé carbó de la lleña.)

4. Fromiger, s. m., fourmillière. (chap. Formigué.)

Jai ades el fromiger.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gît incessamment dans la fourmillière.

5. Formicaleon, s. m., (lat.) formica-leo, fourmi-lion.

Formicaleon es una specia d' aranha que pren nom de formiga.

(chap. La formiga-león es una espessie d' araña que pren lo nom de la formiga.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Le fourmi-lion est une espèce d'araignée qui prend nom de fourmi.

6. Formigament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Sent en cet endroit du pied engourdissement et fourmillement.

ESP. Hormigamiento (hormigueo). (chap. Me corren formigues per lo bras, ting “formigamén”, v. formiguejá. Ejemple: m' hay adormit damún del bras. Tamé pot passá a datres parts del cos: mala sirculasió de la sang, embolia, ictus, patatús, acsidén, parálissis de les galtes, etc.)

7. Formicar, v., fourmiller, picoter.

Part. prés. Cum es pols caprizant, formicant.

Eluc. de las propr., fol. 21.

Comme le pouls est sautillant, fourmillant. 

ESP. Hormigar (hormiguear). PORT. Formigar. IT. Formicare. 

(chap. formiguejá. Me formiguege lo bras; m'ha formiguejat la cama un bon rato per está assentat damún d'ella. Si te se queden los dits baubos pel fret, después te formiguejarán.)

baubo, baubos, bauba, baubes

8. Formigueiament, s. m., fourmillement, démangeaison, picotement. Formigueiament per razo de la materia ascendent.

Eluc. de las propr., fol. 101.

Fourmillement en raison de la matière ascendante.

ESP. Hormigueamiento. IT. Formicolamento. (chap. Formiguejamén, formiguejamens.)

9. Formigueiar, v., fourmiller, démanger.

Si 'l pacient badalha et saliva, e 'ls potz li formigueio.

(chap. Si 'l passién badalle y salive o salivege, y los labios li formiguegen.)

Eluc. de las propr., fol. 102.

Si le patient bâille et salive, et les lèvres lui démangent.

ESP. Hormiguear. PORT. Formiguejar. (chap. Formiguejá. Miréu lo paregut  en lo ocsitá formigueiar y lo formiguejar portugués; Raynouard no diu res del catalá, ¿no va trobá este verbo als textos que ell consultabe com a catalans? Ya se veu an estos dos llibres (choix y lexique) que tamé considerabe textos catalans los escrits per autós valensians com Ausiàs March. Podéu buscá “formiguejar” a Google y triá un tems anterió al de la publicassió de este tomo 3 del lexique o de la mort del autó, 27-10-1836)

lunes, 15 de enero de 2024

Lexique roman; Cas - Castanha

Cas, s. m., lat. casus, cas, événement.

Per semblant cas se deuria

Tot hom gardar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Pour semblables cas tout homme se devrait garder.

Ignorancia no los escuza en aquest cas.

(chap. La ignoransia no los excuse en este cas.)

V. et Vert., fol. 76.

Ignorance ne les excuse pas en ce cas.

Conj. comp. Al cas que los ditz reys no los poiran acordar.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CLXXII, fol. 207.

Au cas que lesdits rois ne les pourront accorder.

Per cas que mort o perdement de membre s'en enseguis.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 245.

Par cas que mort ou perte de membre s'en ensuivît.

- Cas, terme de grammaire.

Li cas son seis: nominatius, genitius, datius, accusatius, vocatius, ablatius. Gram. provenç.

(chap. Los casos (ne) son sis: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu, vocatiu, ablatiu.)

Les cas sont six: nominatif, génitif, datif, accusatif, vocatif, ablatif.

CAT. Cas. ESP. PORT. IT. Caso.

2. Cazensa, s. f., chute.

Ab rimas multiplicadas... aurian bela cazensa.

Leys d'amors, fol. 15.

Avec rimes multipliées... auraient belle chute.

3. Cazemen, s. m., chute.

Dels majors

El cazemen e dels menors.

Brev. d'amor, fol. 24.

La chute des majeurs et des mineurs.

Cazemens... so es disshendemens d'una dictio... e 'l disshendemens o

'l cazemens d'una dictio del nom ad autre es cazual.

Leys d'amors, fol. 56.

Chute... c'est abaissement d'un terme... et l'abaissement ou la chute d'un terme du nom à un autre est casuel.

IT. Cadimento.

4. Cazuta, s. f., chute.

Aitantost que fo levatz per la casuta que hac presa. Philomena.

Aussitôt qu'il fut levé à cause de la chute qu'il eut prise.

Deslogamen ve per cazuta, battement, etc.

Eluc. de las propr., fol. 49.

Dislocation vient par chute, frappement, etc.

CAT. Cagguda. ESP. Caída. PORT. Cahida. IT. Caduta. (chap. caiguda.)

5. Chaeguda, s. f., chute.

E sia ta chaeguda e mort.

Trad. de Bède, fol. 34.

Et soit ta chute et mort.

6. Chavon, s. m., décadence.

Mas poc val aquel honor que tost ven a chavon.

(chap. Pero poc val aquell honor que pronte ve a caiguda, decadensia.)

La nobla Leyczon.

Mais vaut peu cet honneur qui tôt vient à décadence.

7. Casual, adj., lat. casualis, casuel, accidentel.

Totas aquelas condicios que podon avenir en doas guisas, si cum es aquela de sobre, son apeladas casuals.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Toutes ces conditions qui peuvent survenir en deux façons, ainsi comme est celle ci-dessus, sont appelées casuelles.

Cas es variamen de dictios cazuals per habitutz o per votz, etc.

Leys d'amors, fol. 56.

Le cas est variation de dictions accidentelles par articles ou par désinences, etc.

Substantiv. - Régime, accident, mot auquel l'article est joint.

Habitutz am son cazual representa un mot ses plus...

De son cazual o d'alcus infinitius pauzatz en loc de son cazual.

Leys d'amors, fol. 111 et 4.

L'article avec son régime représente un mot sans plus...

De son régime ou d'aucuns infinitifs posés en place de son régime.

CAT. ESP. PORT. Casual. IT. Casuale. (chap. Casual, del cas – gramática.)

Cazer, v., lat. cadere, choir, tomber.

Lanquan vey la fuelha

Jos dels albres cazer.

(chap. literal: Cuan vech la fulla cap aball dels abres caure. Ha de caure cap aball, cap a dal no se pot caure.)

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Lorsque je vois la feuille tomber en bas des arbres.

Denan sos pes l' irai cazer.

P. Raimond de Toulouse: Us novels.

Je lui irai tomber devant ses pieds.

La sillaba on cay l'accens principals.

(chap. La sílaba aon cau lo acento prinsipal.)

Leys d'amors, fol. 8.

La syllabe où tombe l'accent principal.

Fig. Sept vegadas lo jorn cas lo drechurier en peccat.

(chap. literal: Set vegades al día cau lo just, dret, en pecat.)

V. et Vert., fol. 28.

Le juste tombe sept fois le jour en péché.

- Abaisser, baisser.

E leva sus so que degra chazer,

E baissa jos so que degra levar.

H. Brunet: Pus los dos.

Et lève en haut ce qu'il devrait abaisser, et baisse en bas ce qu'il devrait lever.

Part. pas. Cazutz soi en mala merce. 

(chap. literal: Caigut soc – hay - en mala mersé.)

B. de Ventadour: Quan vey la.

Je suis tombé en mauvaise merci.

ANC. FR. Avant que li jours chaïst.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 242.

Se ens le puet fere caoir.

Roman du Renart, t. III, p. 119.

Tiex pot tost venir haut ki tost est jus chaüz.

Roman de Rou, v. 3350.

CAT. Caurer. ANC. ESP. Cader. ESP. MOD. Caer. PORT. Cahir. IT. Cader. (chap. caure: caigo, caus, cau, caém, caéu, cauen; cauría, cauríes, cauríe, cauríem, cauríeu, cauríen; caiguera, caigueres, caiguere, caiguerem, caiguereu, caigueren.)

9. Escazenza, s. f., accident, chance, échéance.

Ieu n'ai vist, so sapchatz,

Venir mant' escazenza

De rics locs honratz.

G. Faidit: Lo gens cors. 

J'en ai vu, sachez cela, maint accident arriver de puissants lieux honorés.

Per X sols lo met... a l' eschazenza.

T. de Fabre et de Falconet: En Falconet.

Pour dix sous je le mets... à la chance.

ESP. Escaencia. IT. Scadenza.

10. Escazecha, s. f., chevance.

Endevenia neguna onors per do ni per escazecha.

Tit. de 1221. DOAT, t. CXVI, fol. 2.

Survenait quelque fief par don et par chevance.

11. Escarida, s. f., fortune, destinée.

On s'aventura

E s' escarida lo mena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Où sa fortune et sa destinée le mène.

Be m det Dieus bon' escarida

D'amor.

B. Martin: Bel m'es.

Dieu me donna bien bonne fortune d'amour.

12. Escazuta, s. f., chute, abaissement.

Qu'ieu lo thesaur del realme de Fransa

No vuelh per mieu, ni m'acor escazuta.

Leys d'amors, fol. 20.

Que je ne veux pour mien le trésor du royaume de France, et ne me convient abaissement.

13. Eschazer, v., échoir, arriver, convenir.

E quar tan vos am e dezir,

Grans bes m'en deuri' escazer.

B. Zorgi: Mout fai.

Et parce que je vous aime et désire tant, grand bien m'en devrait échoir.

Tot so que m'en eschaya,

Domna, penrai en patz.

Arnaud de Marueil: Ses joy non.

Dame, je prendrai en paix quelque chose qui m'en arrive.

Aquo qu'a pretz s'eschai.

Arnaud de Marueil: Rasos es.

Ce qui convient à mérite.

Impers. Es, quand s'eschai, pros e arditz.

Pistoleta: Manta gen.

Il est, quand il convient, preux et hardi.

ANC. ESP. Escaeció un dia no li s tenie que dar. 

V. de S. Millán, cop. 254.

IT. Scadere.

14. Dechazensa, Descazensa, s. f., décadence.

E selh que quier tos temps sa dechazensa

Trobar la deu, senes tota falhensa.

Giraud le Roux: A lei de bon.

Et celui qui cherche toujours sa chute doit, sans aucun doute, la trouver.

Que valors a preza gran dechazensa.

Paulet de Marseille: Ab marrimen.

Que valeur a pris grande décadence.

Per so tot ve a descazensa.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Pour cela tout vient à décadence.

CAT. ESP. Decadencia. IT. Scadenza. (chap. decadensia, v. decaure, se conjugue com caure.)

15. Dechazemen, s. f., chute, ruine, revers.

Malamen renhatz,

Roma; Dieus vos abata

En dechazemen!

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous régnez méchamment: que Dieu vous abatte en chute!

(chap. Roma, malamén reinéu; que Deu tos abatixgue en decaimén.)

Aquelhs fenhers es a dechazemen

De las armas.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Ce feindre est à la ruine des âmes.

Mas se aunis pel mieu dechazemen.

Perdigon: Tot l'an.

Mais il se honnit par mon revers.

ANC. FR. Cil signe qui ainsi avenoient segnefioient mortalité et dechoiement du pople.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. I/J8.

ANC. CAT. Decaymen. ANC. ESP. Decaemento. (MOD. Decaimiento.)

IT. Decadimento. (chap. Decaimén)

16. Descazeig, s. m., chute, renversement.

A penas m'en tein

Que no us get fors en descazeig.

Roman de Flamenca, fol. 19.

A peine je me contiens que je ne vous jette dehors en renversement.

17. Dechaiable, adj., périssable.

Alegreza d'aquest segle es frevols e dechaiabla.

Trad. de Bède, fol. 82.

Allégresse de ce monde est frivole et périssable.

18. Dechazer, Descazer, v., déchoir, rabaisser.

Quar trop dechai

Tot quant vei sai.

P. Rogiers: Per far esbaudir.

Car tout ce que je vois ici déchoit beaucoup.

E s'a mi mal en pren

Ni ma domna m deschai.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Et s'il m'en prend mal et ma dame me rabaisse.

Fals lauzengiers qu'en amor dechazer

Ponhon totz temps.

Perdigon: Ben aio 'l.

Faux médisants qui s'efforcent toujours à rabaisser l'amour.

Ses promettre, senes paya,

Se pot dona dechazer.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Sans promettre, sans paie, dame se peut déchoir.

Substantiv. Mos maltraitz ni mos descazers.

P. Vidal: En una.

Ma souffrance et mon déchoir.

Part. pas. substantiv.

Qu'ab totz esfortz vey las gens esforzar

De dechazer us autres dechazutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Que je vois les gens efforcer avec tous efforts d'abaisser autres déchus.

ESP. Decaer. PORT. Descahir. IT. Decadere. (chap. Decaure, se conjugue com caure.)

19. Meschasensa, Meschaenza, s. f., malheur, calamité, contre-temps,

méchéance.

Et er grans merces,

Si 'l ven meschasensa.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes.

Et sera grande grâce, s'il lui vient malheur.

Mas ieu me vauc trop fort meravillan,

Com hai esfortz qu'en diga ill meschaenza.

B. Zorgi: Si 'l monz fondes.

Mais je vais m' émerveillant très fort, comme j'ai la force que j'en dise la calamité.

ANC. FR. Or en est vostre li damages

Et la peste et la meschéance.

Roman du Renart, t. III, p. 42.

Trois grans meschéances aviennent

A ceus qui tiex vies maintiennent.

Roman de la Rose, v. 5143.

20. Meschaia, s. f., méchéance, mésaventure.

Ja qu'era lur meschaia.

B. Zorgi: Mout fort.

Déjà qu' était leur mésaventure.

11. Mescazer, v., mésarriver, nuire.

E mostra quom hom li mescha.

Marcabrus: Belh m'es quan.

Et montre comment on lui nuit.

ANC. FR. Il pourroit bien t'en meschéoir.

Ysopet, liv. I, fab. 55.

22. Accident, s. m., lat. accidentem, accident.

Malautias e 'ls accidents de lor.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Maladies et les accidents d'elles.

Que li venc un gran accident, que era coma mort.

V. de Sancta Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 289.

Que lui survint un grand accident, de manière qu'il était comme mort.

Volem ayssi tractar dels accidens dels noms.

Lo noms a V accidens: especia, gendre, nombre, figura, cas.

(chap. Lo nom té sing acsidens: espessie, género, número, figura, cas.)

Leys d'amors, fol. 44.

Nous voulons traiter ici des accidents des noms.

Le nom a cinq accidents: espèce, genre, nombre, forme, cas.

CAT. Accident. ESP. PORT. IT. Accidente. (chap. acsidén, acsidens)

23. Accidental, adj., lat. accidentalis, accidentel.

Tota dictio ha doas formas: la una es essentials, et l'autra accidentals.

Las partidas essentials de la cauza et las partidas accidentals.

Leys d'amors, fol. 7 et 145.

Toute expression a deux formes: l'une est essentielle, et l'autre accidentelle.

Les parties essentielles et les parties accidentelles de la chose.

Mitigacion de calor accidental.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Adoucissement de chaleur accidentelle.

CAT. ESP. PORT. Accidental. IT. Accidentale. (chap. acsidental)

24. Accidentalmen, adv., accidentellement.

Es accidentalmen agreviativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement grevante.

CAT. Accidentalmen (N. E. ya pierden la t que no se pronuncia). 

ESP. PORT. IT. Accidentalmente. (chap. acsidentalmen)

25. Accider, v., lat. accidere, arriver, échoir.

Si accideysso en la superficia del cors.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

S'ils arrivassent en la superficie du corps.

Part. prés. Flux de sanc accident per incisio de arteria.

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Flux de sang arrivant par incision d'artère.

ANC. CAT. Acaurer. IT. Accadere.

26. Occident, s. m., lat. occidentem, occident, ouest.

Lo solelh que corre a totz jorn d'orien en occident.

(chap. Lo sol que corre tots los díes d'orién a ocsidén, de lleván a ponén.)

V. et Vert., fol. 32.

Le soleil qui court toujours d'orient en occident.

- Nom relatif d'un pays.

Que tut li monestiers de trastot l'occident.

V. de S. Honorat.

Que tous les monastères de tout l'occident.

CAT. Occident. ESP. PORT. IT. Occidente. (chap. ocsidén, ponén.)

27. Occidental, adj., lat. occidentalis, occidental.

Renhava en las partidas occidentals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Il régnait dans les parties occidentales.

CAT. ESP. PORT. Occidental. IT. Occidentale. (chap. ocsidental, de ponén, com la franja del meu cul cuan me fico mirán cap a lleván.)


Casa, s. f., lat. casa, demeure, case, maison, famille.

En la caza de mon payre son moltas cazas.

Frag. de trad. de la Passion.

En la demeure de mon père sont plusieurs demeures.

Don ieu dirai, Dieus m'o perdon,

Donei de mala casa.

Bertrand d'Allamanon: De l'arcivesque.

Dont je dirai, Dieu me le pardonne, courtoisie de mauvaise maison.

Abeilhas... lors cazas formo artificialmen.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Abeilles... forment avec art leurs cases.

E de qinze cazas los qinze mudamentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Et les quinze changements de quinze cases.

ANC. FR. En leur case se retraïrent

Voulans le chemin rebourser.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 132.

Les villages flamber, les cases des bergers

Servir de corps-de-garde aux soldats étrangers.

R. Garnier, Antigone, act. II, sc. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Casa.

2. Casal, Casau, s. m., métairie, casal.

Non tenra, de ma terra, mas ni casal.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

(chap. No tindrá, de ma : la meua terra, ni mas ni casal.)

Ne tiendra, de ma terre, maison ni métairie.

Tota bestia grossa qui entre en casau, o en vinha, o en camps, o en pratz, den VI deners. Cout. de Condom de 1313.

(chap. Tota bestia grossa que entro a un casal, o a una viña, o a un campo, o a un prat, dono sis dinés.)

Toute grosse bête qui entre en casal, ou en vigne, ou en champs, ou en prés, doit six deniers.

ANC. FR. Un chasal qui fu Oudart Jouvenet.

Tit. de 1303. Carpentier, t. 1, col. 847.

Vint fauciller blez à un kasel à trois lieues de l'ost.

Joinville, p. 108.

CAT. ANC. ESP. PORT. (chap.) Casal. IT. Casale.

3. Cap-cazau, s. m., chef-casal.

Hi puscan far un cap-casau, cascuns de sos fieus et no plus.

Cout. de Condom de 1313.

Y puissent faire un chef-casal, chacun de ses fiefs et non plus.

4. Cazalet, s. m., petite métairie, petit casal.

Tro al cazalet d'En Bertran.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 325.

Jusqu'à la petite métairie du seigneur Bertrand.

5. Casalatge, s. m., habitation,

Fons, camis, cazalatges.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 176.

Fontaines, chemins, habitations.

6. Casalera, s. f., cassine.

Te una casalera que s te ab la honor d'En Ramon.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 4.

Occupe une cassine qui se joint au patrimoine du seigneur Raimond.

7. Casamen, s. m., habitation, domaine, fief.

Als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis, e laisses qui 'l segria,

Totz sos amicx et son ric cazamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Jésus dit véritablement à ses apôtres qu'on le suivît, et que, qui le suivrait, laissât tous ses amis et sa riche habitation.

Lhi donet molher e chasamen...

Un castel que ac de K... en casamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6 et 50.

Lui donna femme et domaine...

Un château qu'il eut de Charles en fief.

D'el tenem nostra terra et nostre cazamen.

Roman de Fierabras, v. 4173.

Nous tenons de lui notre terre et notre fief.

ANC. FR.

Riche homme sont, chascun tint chasement.

Quant à Bues donnas son chasement,

La duchée de Gascongne la grant.

R. de Garin le Loherans. Du Cange, t. II, col. 377.

CAT. Casament. ESP. Casamiento. PORT. IT. Casamento.

8. Cazar, v., pourvoir, caser.

Mas cascus casar si volria

De l'autrui, mas ren no i metria.

P. Cardinal: A totas partz.

Mais chacun se voudrait pourvoir de l'autrui, mais n'y mettrait rien.

De mil amicx es casada

E de mil senhors amia.

Marcabrus: Estornel.

Elle est pourvue de mille amis, et amie de mille seigneurs.

Part. pas. subst. - Casé, vassal.

Per vos sui al dalfin casaz

E tenc totas mas eretaz.

Delfinet: Del mieh.

Par vous je suis vassal du dauphin et tiens tous mes héritages.

Et a un castel mult cortes,

On sun, cavalliers e borzes,

Plus de XX. millia casatz.

Roman de Jaufre, fol. 96.

Et a un château très courtois, où sont plus de vingt mille vassaux, chevaliers et bourgeois.

Aqui jongo Bergonh e Berrier

E chazat e estranh e soldadier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80,

Là joignent Bourguignons et Berruiers et casés et étrangers et soldats à gage.

ANC. FR. Dus, contes, princes et casés,

Bourgois, citoiiens et fievés.

Roman du Renart, t. IV, p. 266.

Si com vos estes mi home e mi chasé.

Roman de Gerard de Vienne. Bekker, v. 3991.

CAT. ESP. PORT. Casar. IT. Casare.

9. Acazar, v., établir, marier.

Mas C piusselas vos ai vist maridar...

C cavayers vos ai vist acazar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Je vous ai vu marier plus de cent demoiselles... je vous ai vu établir cent cavaliers.

ANC. FR.

Il y en eut quelques uns qui s'y acasèrent.

Brantôme, Duels, p. 3.

Acaser au milieu d'un peuple abominable.

Du Bartas, p. 441.

10. Accasat, s. m., casé, vassal.

11. Sotzaccasat, s. m., sous-vassal.

No devon ni no podon mettre accasat ni sotzaccasat.

Tit. de 1413, de sainte Eulalie, à Bordeaux.

Ne doivent ni ne peuvent mettre vassal ni sous-vassal.

Metre acasat ni sotzacasats ab meys cens.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. de Monteil.

Mettre vassal et sous-vassal à demi-cens,

12. Descazernar, v., chasser, déposséder.

Si qu'enemics qu'ieu aia no pes que m descazern

De la mar on domnei, et no m part del estern.

P. Bremond Ricas Novas: En la mar.

Tellement que je ne pense pas que j'aie ennemi qui me chasse de la mer où je courtise, et je ne me sépare pas de la direction.

E non cre

Que de re

Negus me descazern.

E. Fonsalada: En abriu.

Et je ne crois pas que nul me dépossède de rien.

13. Decazar, Descazar, v., déloger, chasser, expulser.

Mas, sol car a lor platz, lo volon decazar.

Guillaume de Tudela.

Mais, seulement parce qu'il leur plaît, ils le veulent déloger.

Que decazavan voluntiers

Nostra sancta crezenza.

V. de S. Honorat.

Qui chassaient volontiers notre sainte croyance.

Part. pas. Per que pretz et jovens

E bels captenemens

En son mout descazatz.

Giraud de Borneil: Solatz e joy.

Par quoi mérite et grâce et belles manières en sont beaucoup expulsés.

IT. Scazare.


Cascavel, s. m., grelot.

Voyez le P. Menestrier, Origine des orn. des armoiries, p. 8.

Fai los cascavels ordir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais carillonner les grelots.

De senhals e de cascavels.

Roman de Flamenca, fol. 14.

D'enseignes et de grelots.

CAT. Cascavell. ESP. Cascabel. PORT. Cascavel. (chap. cascabell)


Cass, adj., lat. cassus, nul, vain.

Que la leyssa sia nulla et cassa.

Tit. de 13O6. DOAT, t. XLII, fol. 48.

Que le legs soit nul et vain.

Que tota gabella... sia cassa et nulla.

Regist. des États de Provence de 1401.

Que toute gabelle... soit vaine et nulle.

2. Cassar, Caissar, Cachar, v., lat. quassare, casser, briser.

Quar lo rauzel quassat non deu hom plus cassar.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 34.

Car on ne doit plus briser le roseau cassé.

Qu'el bos cavals, quan s'eslaissa,

Tira be 'l fre e lo caissa.

G. Adhemar: Pois ja vei.

Que le bon cheval, quand il s'élance, tire bien le frein et le casse.

Fig. Quar mals bes cass' e emberca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Car le mal casse et ébrèche les biens.

- Casser, annuler.

Part. prés. Cassan et annulan.

(chap. Cassán y anulán; cassá als textos antics : anulá, rayá, trencá)

Fors de Bearn, p. 1097.

Cassant et annulant.

Part. pas. E Jaufre remas totz cassatz, 

Que tan fo feritz e macatz.

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et Jaufre resta tout brisé, vu qu'il fut tant frappé et blessé.

Es redonda e dura; cachada, no s plega.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Elle est ronde et dure; cassée, elle ne se plie pas.

ANC. FR. Il se cacha très grandement, et dist qu'il cuidoit bien que, par celle cacheure, il mourroit.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

CAT. Cassar. ESP. Casar. PORT. Cassar. IT. Cassare.

3. Cassadura, Cachadura, s. f., brisure, cassure.

Mays non ac nulla cassadura. V. de S. Honorat.

Mais il n'eut aucune brisure.

Cachadura, ruptura, arsura. Eluc. de las propr., fol. 62.

Cassure, rupture, brûlure.

ANC. FR. Peu après celle cacheure, il chut au lit, dont il morut.

Lett. de rém., 1377. Carpentier, t. 1, col. 706.

IT. Cassatura.

4. Cachament, s. m., cassure, brisure.

Per lor cachament et blessament... Laqual l'emperador getet en terra et pres cachament.

Aloes... entre dens pren cachament.

Eluc. de las propr., fol. 162, 194 et 199.

Par leur cassure et blessure... Laquelle l'empereur jeta à terre et elle prit cassure.

Aloès... prend brisure entre dents.

IT. Cassamento.


Cassa, s. f., chasse, poursuite.

Tot' ora cant en cassa iretz.

(chap. Tot' hora cuan de cassera aniréu; cassá: casso, casses, casse, cassem o cassam, casséu o cassáu, cassen.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

A toute heure quand vous irez en chasse.

Per paor d'auzel de cassa.

Naturas d'alcuns auzels.

Par peur d'oiseau de chasse.

- Ce qu'on a pris à la chasse.

E 'l mangera pro de sa cassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et il mangera suffisamment de sa chasse.

CAT. Cassa (actualmente usa el portugués caça, caçar). ESP. Caza.
PORT. Caça. IT. Caccia. (chap. cassa, cassera)

2. Cassayre, Cassador, s. m., chasseur.

Ayssi com I cassayre a pus gran gaug, cant pren I ser que cant pren I conilh. V. et Vert., fol. 98.

(chap. Aixina com un cassadó té mes gran goch, cuan pren 1 ciervo que cuan pren un conill – o cachap.)

Ainsi comme un chasseur a plus grande joie, quand il prend un cerf que quand il prend un lapin.

Aissi col cers que, quant a faich son cors,

Torna morir al crit dels cassadors.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ainsi comme le cerf qui, après qu'il a fait sa course, revient mourir au cri des chasseurs.

Adjectiv. E li ric hom cassador

M'enueion e 'l buzacador,

Parlan de volada et d'austor.

Bertrand de Born: Rassa.

Et les riches hommes chasseurs et les amateurs de buses, parlant de volée et d'autour, m'ennuient.

CAT. Cassador (actualmente usa el portugués caçador). ESP. Cazador. PORT. Caçador. IT. Cacciatore. (chap. cassadó, cassadora, cassá)

3. Cascieu, s. m., chasse, lieux de chasse.

Boscs et bartas et cascieus... arbres dometgues et salvatgues et cascieus.

Tit. de 1256. DOAT, L. CXIII, fol. 46.

Bois et bocages et lieux de chasse, arbres domestiques et sauvages et lieux de chasse.

4. Cassar, v., chasser, poursuivre.

Et ieu cas so qu'aissel prenga.

Raimond d'Orange: Pos tals.

Et je chasse ce que celui-ci prenne.

Qu'anc cynglar no vim plus irat,

Quan l'an brocat ni l'an cassat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Que jamais nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand on l'a poursuivi et on l'a chassé.

Cum selh que cassa e non pren.

Elias de Barjols: En atretal.

Comme celui qui chasse et ne prend pas.

Lo lebrier corre e la lebre, l'us per pahor, l'autre per dezirier; l'us s'en fug; l'autre cassa. et Vert., fol. 29.

(chap. Lo llebrel corre y la llebre, la un per paó o temó, l'atre per dessich; la un fuch; l'atre acasse.)

Le lévrier court et le lièvre, l'un par peur, l'autre par désir; l'un s'enfuit, l'autre chasse.

- Expulser.

Casset Constanti e sos fils de la terra.

V. de Bertrand de Born.

Il chassa de la terre Constantin et ses fils.

Fig. E peccatz cassa sanctor.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et péché chasse sainteté.

CAT. Cassar. ESP. Cazar. PORT. Caçar, IT. Cacciare. (chap. Cassá; acassá: acasso, acasses, acasse, acassem o acassam, acasséu o acassáu, acassen. Perseguí: perseguixco, perseguixes, perseguix, perseguim, persegui, perseguixen.)

5. Causar, v., chasser, expulser.

Que causan los eretges de mest l'autra gent bona.

Guillaume de Tudela.

Qui chassent les hérétiques du milieu de l'autre bonne gent.

6. Decassar, v., chasser, poursuivre.

Per lasquals errors decassar. Brev. d'amor, fol. 144.

Pour lesquelles erreurs chasser.

Lo reys l'a decassat,

Car en tota Equitania non ac borc ni ciptat.

V. de S. Honorat.

Lo roi l'a chassé, car en toute Aquitaine il n'eut bourg ni cité.

Els anavan fort descasan.

Brev. d'amor, fol. 176.

Ils les allaient poursuivant fort.

ANC. FR. Scipion fut envoyé en Espagne, dont il déchassa les Carthaginois.

Amyot, Tr. de Plutarque. V. de Fab. Maximus.

Mais je vois peu à peu que l'aube qui s'avance 

Déchasse en s'approchant l'ombrage et le silence.

Desportes, Premières oeuvres, p. 203.

IT. Scacciare.

7. Encaus, s. f., poursuite, chasse.

Grans fo l'encaus.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

La poursuite fut grande.

Metre la devetz en encaus.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous devez la mettre en chasse.

ANC. FR. E lo cers s'enfoï les sauz

Qui n'est pas bel de lor enchauz.

Roman du Renart, t. III, p. 95.

Ebrouinz le enchauça et fist d'eulz en cel enchauz si grant occision.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 360.

ANC. ESP.

Con sabor del encalzo arramarien Troyanos.

Poema de Alexandro, cop. 695.

8. Encaussament, s. m., poursuite.

Comensero 'ls ad encaussar, e mentre fassian l'encaussament, Augier Daynes venc. Philomena.

Ils commencèrent à les poursuivre, et tandis qu'ils faisaient la poursuite, Ogier le Danois vint.

Ad abaissament et encaussament de Vaudesia.

Tit. de 1243. DOAT, t. XXXI, fol. 47.

A abaissement et à poursuite de l'erreur des Vaudois.

IT. Scacciamento. (chap. Acassamén, de acassá.)

5. Entrecaussamen, s. m., entre-pourchas.

De Cesar, de Pompeiu say yeu perfiechamens

Las vidas e las morts e 'ls entrecaussamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parfaitement les vies et les morts et les entre-pourchas de César, de Pompée.

10. Encaussador, s. m., poursuivant.

Aissi cum fan volpill encaussador,

Encaus soven so qu'ieu non aus attendre.

G. Magret: En aissi m.

Ainsi comme font les timides chasseurs, je poursuis souvent ce que je n'ose atteindre.

11. Encaussar, Encassar, v., poursuivre, pourchasser.

Que no s'auza tornar ni s pot gandir,

Quan l' encausson siei enemic mortal.

P. Vidal: Anc no mori.

Qui n'ose se tourner ni se peut garantir, quand ses ennemis mortels le poursuivent.

L'us m'encaussa, l'autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

L'un me chasse, l'autre me fait rester.

Fig. Aissi 'ls encaussa avers.

P. Cardinal: L'afar.

Ainsi l'argent les poursuit.

En Proensa cant encaus ni cant fau

Crit: Monferrat.

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc.

En Provence quand je poursuis et quand je fais le cri: Montferrat.

Vos encassavan feren ad espero.

Rambaud de Vaquieras (Vaqueiras): Senher marques, var.

Vous chassaient frappant de l'éperon.

ANC. FR. Et ke nus n'en fuie lor prie,

Ne n'encauce trop folement.

Roman du Renart, t. III, v. 371.

Moult en ocist en fuiant; il les enchausa jusques à un fleuve qui est apelez Hester.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 164.

ANC. ESP.

Et fueron encalzados Dario con su mesnada.

Poema de Alexandro, cop. 1032.

IT. Incalzare.

12. Percat, s. m., quête, profit, poursuite.

Et anava motas sasons

En percaz ab autres glotons.

V. de S. Honorat.

Et il allait maintes fois en quête avec d'autres pillards.

Quar enueitz es, qui tot l'an vai querer

Menutz percatz, paupre ni vergonhos.

Pistoleta: Ar agues ieu.

Car c'est un ennui, qui, pauvre et honteux, va tout l'an chercher de menus profits.

Et en dompnei ai mes tans bels percatz

Et tant cortes usatge.

Raimond de Miraval: Sirventes.

Et en galanterie j'ai mis si belles poursuites et si courtois usage.

El vostre paubr' ostal

Viu hom d'avols percatz.

T. de Falcon et de Gui: Falco.

A votre pauvre hôtel on vit de méchants profits.

ANC. FR. Car maint beau gibier est perdu

Par fautes de faire pourchas.

Coquillart, p. 33.

Par le pourchas des envieux.

Charles d'Orléans, p. 80.

Vus mustrerai d'une suriz

Ki, par purchaz e par engin,

Aveit menaige en un mulin.

Marie de France, t. II, p. 68.

IT. Procaccio.

13. Percassar, v., pourchasser, tracasser.

S'ieu percasses mon ben alhor.

Gaubert Moine de Puicibot: Amor.

Si je poursuivisse mon bien ailleurs.

E van percassan e queren

Vianda per lur noiremen.

Brev. d'amor, fol. 51.

Et vont pourchassant et cherchant vivre pour leur nourriture.

Cove que s percas sai e lai.

P. Rogiers: Senher.

Il convient qu'il se tracasse çà et là.

ANC. FR. A aimer et pourchasser ceste saincte sapience, discipline des roys.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 17.

IT. Procacciare.


Casser, s. m., chêne.

Casser es arbre glandier... Gentils querion respostas els cassers.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre à glands... Les gentils demandaient des réponses aux chênes.


Cassia, s. f., casse.

Cassia es especia aromatica.

Erba ayssi cum cassia lignea.

Mollifican cum cassia fistola.

Eluc. de las propr., fol. 202, 38, 104.

La casse est une espèce aromatique.

Herbe ainsi comme casse ligneuse.

Mollifiant comme la casse fistole.


Cassidos, adj., chassieux.

Si tos huelhs es lag ni cassidos.

V. et Vert., fol. 62.

Si ton oeil est souillé et chassieux.


Cast, adj., lat. castus, chaste.

Tortretz auzel simple es cum colomba, et trop plus cast que ela.

Eluc. de las propr., fol. 148.

(chap. La tórdola es un muixó simple com lo colom, y mol mes casto que ella.)

La tourterelle est un oiseau simple comme la colombe, et beaucoup plus chaste qu'elle.

Cove que sia cast e amesuratz.

Regla de S. Benezeg, fol. 74.

Il convient qu'il soit chaste et prudent.

Qui recep en son cor mals pessamens... non es castz davan Dieu.

V. et Vert., fol. 84.

Qui reçoit en son coeur mauvaises pensées... n'est pas chaste devant Dieu.

Fig. De mi dons, qu'es bel' e blonda

E de totz mals aibs cast' e monda.

Folquet de Lunel: Can beutatz.

De ma dame, qui est belle et blonde et chaste et pure de toutes mauvaises qualités.

ANC. FR. Cent pucelles castes et de bonnes meurs.

Roman français de Fierabras.

CAT. Cast. ESP. PORT. IT. (chap.) Casto.

2. Castament, adv., chastement.

Qu'ieu cre, si vis vostre cors grail' e gen

Ypolite, que visquet castamen, etc.

G. d'Anduse. Be m ditz.

Que je crois que si Hippolyte, qui vécut chastement, avait vu votre corps gracieux et gentil, etc.

Garda non solament los oils chastament mas la lenga.

Trad. de Bède, fol. 32.

Garde chastement non seulement les yeux mais la langue.

CAT. Castament. ESP. PORT. IT. Castamente. (chap. castamen)

3. Castitat, Castedat, Castetat, s. f., lat. castitatem, chasteté.

Contra lucxuria sun fait de castitat. Poëme sur Boèce.

Contre luxure ils sont faits de chasteté.

Obra valra mai ses castedat, que castedatz ses obra.

Liv. de Sydrac, fol. 51.

Oeuvre vaudra plus sans chasteté, que chasteté sans oeuvre.

An fag vot de gardar castetat.

V. et Vert., fol. 18.

Ont fait voeu de garder chasteté.

CAT. Castedat. ESP. Castidad. PORT. Castidade. IT. Castità. (chap. Castidat.)


Castanha, Castagna, Castanhia, s. f., lat. castanea, châtaigne.

Mais am freidura e montagna

No fas figa ni castagha.

P. Rogiers: Dousa amiga. (douss' amia)

J'aime plus froidure et montagne que je ne fais figue ni châtaigne.

Nég. expl. Totz sos afars no val una castanha.

P. Vidal: Ges pel temps.

Toute son affaire ne vaut une châtaigne.

Castanhia pelada paga del sestier un dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Châtaigne pelée paie du setier un denier.

CAT. Castanya. ESP. (chap.) Castaña. PORT. Castanha. IT. Castagna.