Mostrando las entradas para la consulta Ebre ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Ebre ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 25 de noviembre de 2025

Porr, Poyre - Pors - Port

Porr, Poyre, s. m., lat. porrum, poireau, porreau, sorte de légume. 

Herbas agudas cum es porr, ceba.

Porr, Poyre, porrum, poireau, porreau, puerro, porro, calsots


Eluc. de las propr., fol. 31. 

Herbes piquantes comme est porreau, oignon.

- Sorte de verrue.

Per poyre o per carnada.

Trad. d'Albucasis, fol. 30. 

Par poireau ou par excroissance de chair. 

CAT. Porro. ESP. PORT. Puerro. IT. Porro. (chap. Porro, porros : verdura; tamé són porros los de fumá, que li agraden mol a Manel Riu Fillat.)

2. Porrat, s. m., porreau.

La carga de cebat e de porrat, tres deners.

(chap. La cárrega de sebes y de porros, tres dinés.)

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

La charge d'oignons et de porreaux, trois deniers.

3. Perezin, adj., porrosin, qui tient du porreau.

Colra perezina, verda en color, et amara en sabor, et aguda cum la herba don pren son nom, dita porr o marrubium.

Eluc. de las propr., fol. 31.

Bile porrosine, verte en couleur, amère en saveur, et piquante comme l'herbe dont elle prend son nom, dite porreau ou marrube.


Pors, s. m., lat. porus, pore, ouverture imperceptible dans la peau de l'animal par où se fait la transpiration. 

Frejor es... dels pors del corrs restrictiva. 

Per razo de la apercio... dels pors.

(chap. Per raó de la apertura... dels poros.)

Eluc. de las propr., fol. 25 et 74. 

La froidure est... des pores du corps restrictive. 

Par raison de l'ouverture... des pores.

CAT. ESP. PORT. IT. Poro. (chap. Poro, poros; poret, porets; NO porret, porrets, de porro, porros.)

2. Poros, adj., lat. porosus, poreux. 

Fust es poros, et recuelh dins sa porozitat ayre qui 'l soste sobre l' ayga.

(chap. La fusta es porosa, y ressibix adins de la seua porosidat l'aire que la sosté sobre (damún de) l'aigua (: la fa flotá))

Ha semblansa d' esponja, es poroza e cavernosa (plena de forats).

(chap. S'assemelle (s'apareix) a la esponja, es porosa y cavernosa.)  

Eluc. de las propr., fol. 197 et 135.

Bois est poreux, et reçoit dans sa porosité l'air qui le soutient sur l'eau.

A ressemblance d'éponge, elle est poreuse et creuse.

CAT. Poros. ESP. PORT. IT. Poroso. (chap. Porós, porosos, porosa, poroses.)

3. Porozitat, s. f., lat. porositatem, porosité.

La porozitat de la pel. 

(chap. La porosidat de la pell.)

Per razo de la granda porozitat.

(chap. Per raó de la gran porosidat.)

Eluc. de las propr., fol. 65 et 25. 

La porosité de la peau. 

Par raison de la grande porosité.

CAT. Porositat. ESP. Porosidad. PORT. Porosidade. IT. Porosità, porositate, porositade. (chap. Porosidat, porosidats.)


Port, s. m., lat. portus, port.

Las naus yssiron del port.

(chap. Les naves (los barcos) van eixí (issí, ixí, eissí) del port.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 21.

Les navires sortirent du port.

Port, portus, ports, Delta, Ebro, Ebre, Port fangós

Que nos trameta a port, e nos e nostra nau.

V. de S. Honorat. 

Qu'il nous transmette à port, et nous et notre navire.

Fig. Chansos, al port d' alegratge 

On pretz e valor s' aten, 

Al rey que sap et enten 

M' iras en Arago dire.

Pierre Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

Chanson, au port d'allégresse où mérite et valeur aspire, au roi qui sait et entend tu m'iras en Aragon dire.

Loc. Coma aquells que son tempestat el mar deziron venir a bon port.

V. et Vert., fol. 33. 

Comme ceux qui sont agités par la tempête en mer désirent venir à bon port. 

Fig. Quar si ns vols a bon port traire.

Pierre de Corbiac: Domna dels. 

Car si tu nous veux conduire à bon port. 

Peritz soi si non venc al port.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je suis mort si je ne viens au port. 

Abans que trigue gaire 

Venretz a mal port.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Avant qu'il tarde guères vous viendrez à mauvais port.

Per que fay mestiers que endresse sa vela a port de salut... ab ven ferven d'amor. V. et Vert., fol. 72. 

C'est pourquoi il est besoin qu'il dirige sa voile vers port de salut... 

avec vent fervent d'amour.

Prov. Prop del port periss soven la nau que es passada segura per auta mar. V. et Vert., fol. 72. 

Près du port périt souvent le navire qui a passé sûr à travers la haute mer. 

CAT. Port. ESP. Puerte (Puerto). PORT. IT. Porto. (chap. Port, ports; portet, portets; vore portell, portells, Portellada.)

Un portell a un marge, desportellat, paret desportellada.


La Portellada, ayuntamiento, city hall, town hall, Rathaus

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

lunes, 22 de abril de 2024

Lexique roman; Lata - Laut, Lahut


Lata, s. f., latte, perche, règle. 

Il serven tenon la corda e la lata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacatz. 

Les servants tiennent la corde et la perche.

Pic, barreiras, peiras, latas e cairo.

Guillaume de Tudela.

Pics, barrières, pierres, lattes et quartiers.

- Limite.

Anc uns non passet la lata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges.

Oncques un seul ne dépassa la limite.

CAT. Llata. ESP. Lata. (chap. Signifique pértiga, garrot, etc. Lo metal se diu llanda, llandes. Una lata de beguda, dos lates.)


Lata, s. f., late, sorte d'amende, de droit fiscal.

An accoustumat exigir lata.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 472. 

Ont accoutumé d'exiger la late.

Per exigir las dichas latas. Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger lesdites lates.


Latin, adj., lat. latinus, latin.

Romans o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels angels.

Le roman ou la langue latine.  

Ieu prec ne Jhesu del tro 

Et en romans et en lati.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.

- Substantiv. et fig. Langage.

Dirai vos, en mon lati, 

De so que vey e que vi.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je vous dirai, dans mon langage, de ce que je vois et que je vis.

L' ausel canton en lor latis.

(chap. Los muixons canten en lo seu llenguache, la seua llengua; 

en lo seu llatí, latín.)

Cercamons: Quan l'aura.

Les oiseaux chantent dans leurs langages.

- Nom de peuple.

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis. 

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad' iverns. 

Ici entre les Latins et les Grecs. 

ANC. FR. Voir, oïl voir, molt très matin, 

Le dirai-ge en mon latin, 

Se ge puis, mon messaige bien. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 206. 

Ki de plusurs latins sunt escolé e sage. Roman de Horn, fol. 10.

Et cil oisel, chascun matin 

S' estudient, en lor latin, 

A l'aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8450.

ANC. IT. Gli augelli

Ciascuno en suo latino.

Dante: Fresca rosa.

CAT. Llatí. ESP. Latino, latín. PORT. Latino, latim. IT. MOD. Latino.

(chap. Llatí, latín; latino, latinos, latina, latines.)

2. Latinamen, s. m., littérature, érudition, bonne expression.

Aondos de paraulas e de latinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Abondant de paroles et de bonnes expressions.

3. Latinament, adv., en latin, à la manière des Latins.

Per grammatica sai parlar latinament. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je sais parler en latin selon la grammaire.

ESP. IT. Latinamente. (chap. latinamen, a la manera dels latinos : en bona gramática latina.)

4. Latinier, s. m., savant, interprète.

No sai latinier

Qu'entenda messongier.

Nat de Mons: Sitot non es.

Je ne sais savant qui comprenne menteur.

Mas chansos li 'n sian latiniers.

R. Jordan vicomte de S. Antonin: Ves vos sopley.

Que mes chansons lui en soient interprètes.

ANC. FR. Por ço k'il ne saveit comprendre 

Sun language, ne rien entendre, 

Il fist un latinier venir.

Marie de France, t. II, p. 420. 

Un latinier qui savoit leur langage et le nostre. 

Joinville, p. 185.

5. Enlatinat, adj., savant, trucheman. 

Substantiv. Saladis demanda als sieus enlatinatz. Guillaume de Tudela.

Saladin demande à ses truchemans.

(chap. Enlatinat, enlatinats, enlatinada, enlatinades : traductó, traductós, traductora, traductores; intérprete, intérpretes.)


Lato, s. m., laiton.

Aur ni argen, 

Lato, coire, plom issamen.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Or et argent, laiton, cuivre, plomb également.

Qui en anel d'aur fai veir' encastonar,

O en lato maracde.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Qui en anneau d'or fait verre enchâsser, ou en laiton émeraude.

Doncxs auziratz bozinas e man corn de lato. 

Roman de Fierabras, v. 3308.

Alors vous entendriez trompettes et maint cor de laiton.

CAT. Llautó. ESP. Latón. PORT. Latão. (chap. latón: aleassió de cobre y zinc.)


Latria, s. f, lat. latria, latrie.

Per adoration de latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois. 

Par adoration de latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. (latría) PORT. IT. Latria. (chap. adorassió, adorassions; ídolo + latría : idolatría, idolatríes.)


Latrina, s. f., lat. latrina, latrine. 

La porta que es dessus las latrinas. 

Entro a las latrinas dels frayres menors. 

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221 et 222. 

La porte qui est dessus les latrines. 

Jusqu'aux latrines des frères mineurs. 

PORT. Latrinas. IT. Latrina. (chap. Letrina, letrines. ESP. Letrina, letrinas.)


Latz, Laz, s. m., lat. latus, côté, flanc, bord.

Il rauban deves totz latz.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Ils dérobent devers tous côtés. 

Vostr' espaz' al latz.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Votre épée au côté.

L'ancienne traduction des Psaumes, dans le Psautier manuscrit de Corbie; rend

Cadent a latere tuo... 

In lateribus domus tuae.

Psaumes 90 et 150.

De la manière suivante:

Charrunt de tun lez... 

Ès lez de la tue maison.

L' espée el lez, l' haubert vestu. Roman de Rou, v. 644. 

Au droit lez estoit ledit archevesque. 

Monstrelet, t. II, fol. 178. 

Prép. Sol que m pogues latz son bels cors estendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

Seulement que je pusse m'étendre à côté de son beau corps.

ANC. FR. Lors s'est lez un buisson assise.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 157. 

Prép. comp. Ades er de latz

Saint Jorgi, e Dieus er ab lor. 

Aimeri de Bellinoy: Cossiros. 

Incessamment sera auprès de saint George, et Dieu sera avec eux.

ANC. FR. A senestre vi de lez lui. Roman de la Rose, v. 153. 

En Aquitaine, de lez Poitiers. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 226.

Adv. comp. Col molinz qu'a roda de latz. 

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Comme le moulin qui a roue de côté. 

Pois cavalgon latz e latz. Roman de Jaufre, fol. 82. 

Puis chevauchent côté à côté. 

Qui m mezes tot lo mon ad un latz, 

Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz. 

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Qui me mettrait tout le monde d'un côté, je prendrais le bonheur par lequel je suis trompé.

ANC. FR. Seans en deux chaieres lez à lez.

Villehardouin, p. 85.

Par les mains s'entrepristrent, si sistrent lez à lez.

Roman de Rou, v. 2686.

ANC. CAT. Lat. ESP. PORT. Lado. IT. Lato. (chap. Costat, costats.)

2. Ladrier, Lairier, s. m., côté, flanc, quartier.

Qui m fai ja doler ams los ladriers.

Giraud de Borneil: S' anc jorn.

Qui me fait déjà douloir tous deux les côtés. 

Estar al lairier de Dieu. Brev. d'amor, fol. 23. 

Être au côté de Dieu.

Non devon aver coutel al ladrier. Regla de S. Benezeg, fol. 38. 

Ne doivent avoir couteau au côté. 

Proverb. Tals cuia esser cortes entiers,

Qu'es vilans dels quatre ladriers. 

Rambaud d'Orange: Als durs crus. 

Tel pense être courtois accompli, qui est vilain des quatre quartiers.

3. Lateral, adj., lat. lateralis, latéral.

Luna... adhoras es al solelh lateral. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... parfois est latérale au soleil.

CAT. ESP. PORT. Lateral. IT. Laterale. (chap. Lateral, laterals.)

4. Lateralment, adv., latéralement. 

La regio del col lateralment revirona. Eluc. de las propr., fol. 52. Environne latéralement la région du cou.

ESP. PORT. IT. Lateralmente. (chap. lateralmen; de costat.)

5. Collateral, adj., lat. collateralis, collatéral, qui est ou qui vient de côté. La dicha natural vigor... 

Prendon li ven collateral, 

Cascun del sieu ven principal. 

Trobam IIII vens principals, 

E quecs n' a dos collaterals.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Ladite naturelle vigueur... prennent les vents collatéraux, chacun de son vent principal.

Nous trouvons quatre vents principaux, et chacun en a deux collatéraux.

CAT. Collateral. ESP. Colateral. PORT. Collateral. IT. Collaterale. 

(chap. Colateral, colaterals.)

6. Deslatar, v., déposer, déblatérer, accuser.

Caytiu e dolen,

Que contra vos deslata,

Ni regna greument. 

Germonde de Montpellier: Greu m' es. 

Chétif et dolent, qui contre vous dépose, et agit durement.


Laudanum, s. m., lat. ladanum, ladanum, sorte de substance résineuse.

Laudanum, storax et lors semlans. Eluc. de las propr., fol. 8.

Ladanum, storax et leurs semblables. 

CAT. ESP. (ladano, mangla: resina de las ramas de la jara) PORT. Ladano. IT. Ladano, laudano.


Laur, s. m., lat. laurus, laurier.

Sia laurs o genibres.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Soit laurier ou genièvre.

CAT. ANC. ESP. Lauro. PORT. Louro. IT. Lauro.

2. Laurel, s. m., laurier.

Prendetz las bagas del laurel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez les baies du laurier.

ESP. Laurel. (chap. Lloré, llorés.)

3. Laurier, s. m., laurier.

Las fuelhas de laurier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les feuilles de laurier.

Tyberi, emperador, quan tronava, de laurier si coronava.

(chap. Tiberio, emperadó, cuan tronabe, de lloré se coronabe.)

Eluc. de las propr., fol. 206. 

Tibère, empereur, quand il tonnait, de laurier se couronnait.

PORT. Loureiro.

4. Laureat, adj., lat. laureatus, lauréat.

Aquels coronatz ero ditz laureatz. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. Aquells coronats eren dits laureats. Per ejemple, Dante.)

Ces couronnés étaient dits lauréats. 

ESP. PORT. Laureado. IT. Laureato. (chap. laureat, laureats.)

5. Lauri, adj., lat. laurinus, de laurier.

S'il pendon fort, onhetz las li

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si elles pendent fort, oignez-les-lui dessous avec de l'huile de laurier.

Cum es oli lauri. Eluc. de las propr., fol. 84.

(chap. Com es oli de lloré.) 

Comme est huile de laurier.

ESP. IT. Laurino.


Laus, Lau, s. m., lat. laus, louange, avis, approbation. 

Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire.

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Pel lau de rei de Fransa, detras tot passaran. Guillaume de Tudela.

Par l'avis du roi de France, derrière entièrement ils passeront. 

Prép. comp. Val mais a lau dels prezatz.

Granet: Fin pretz. 

Vaut mieux à l' avis des prisés. 

Tant cant val may, al laus dels drechuriers, 

Honors que anta.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas. 

Autant que vaut plus, à l'avis des justes, honneur que honte.

ANC. FR. Ce nous est loz que vos blasmes. 

J. Marot, t. V, p. 302. 

Rois, prens conseil au los que je te dis. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 77. 

An loz de son conseil.

Monstrelet, t. II, fol. 40. 

ANC. CAT. Laus. ANC. ESP. Laude. IT. Laude, lode.

2. Lauzor, s. f., louange, éloge. 

Blasmes es de fol al pro lauzors.

Cadenet: De nulla. 

Blâme du fou est au preux louange. 

Diversas son lauzors 

Donadas a chascun.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Divers sont les éloges donnés à chacun. 

ANC. CAT. Laudor. CAT. MOD. Llahor. ANC. ESP. Loor. PORT. Louvor. 

IT. Laudore. (chap. Loor, v. loá; Valenciano: Trobes en lahors de la Verge Maria, imprimit al 1474.)

- Médisance, calomnie.

Ja no voil aquesta lausor 

C' om diga qu' ieu l'am per riquesa. 

Roman de Jaufre, fol. 43. 

Jamais je ne veux cette médisance qu'on dise que je l'aime pour richesse.

3. Laudament, Lauzamen, Lausament, Lauxamen, s. m., louange, éloge, approbation.

Sos lauxamens es blasmars,

E sos blasmes es lauxars.

Un troubadour anonyme: Home fol.

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

A lausament del Payre Omnipotent. V. de S. Trophime.

A la louange du Père Tout-Puissant. 

Per autorici et per laudament del abbad. 

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 233. 

Par autorisation et par approbation de l'abbé. 

Per laudament dels omes de la villa. 

Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXLVI, fol. 135. 

Par approbation des hommes de la ville. 

ANC. FR. Segnor baron, dist-il, oés le loement 

Que Guenes m'a donné. 

Roman de Fierabras en vers français.

ESP. Loamiento. PORT. Louvamento. IT. Lodamento. (chap. Loamén, loamens; elogio, elogios.)

4. Lauzisme, s. m., louange, approbation.

El chans dels salmes per demostrar lo lauzisme e la gloria de Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Le chant des psaumes pour démontrer la louange et la gloire de Dieu.

Que, per escambi o per donation, lauzisme non sia donatz ni demandatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 704. 

Que, pour échange ou pour donation, approbation ne soit donnée ni demandée.

5. Laudeme, Lauzemne, s. m., louange, éloge, invocation.

A Dieu e a ma dona santa Maria a fayt aquest laudeme. Philomena.

A Dieu et à ma dame sainte Marie a fait cette invocation.

Qui vol los umas lauzemnes.

Non es pas bels lauzemnes en la bocha del pechador.

Trad. de Bède, fol. 30 et 37.

Qui veut les humaines louanges.

N'est pas beau l'éloge dans la bouche du pécheur.

6. Lauzemnie, s. f., louange, approbation, remercîment.

Qui essenia son fil aura de lui lauzemnie. Trad. de Bède, fol. 70.

Qui enseigne son fils aura de lui remercîment.

7. Laudas, s. f. plur., lat. laudes, laudes.

Entre las matinas e las laudas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 12.

Entre les matines et les laudes. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Laudes. IT. Laudi.

8. Lauzimi, s. m., consentement, approbation, ratification; lods, terme de jurisprudence féodale.

Lauzimi no s dona entro que la cauza sia venduda.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Lods ne se donne jusqu'à ce que la chose soit vendue.

D'aquel departimen non tant al senhor lauzimi.

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 65. 

De ce partage lods ne convient pas au seigneur.

ESP. PORT. Laudemio.

9. Lauzaire, Lauzador, s. m., lat. laudator, louangeur, prôneur. 

Qui qu' en sia lauzaire, 

De be qu'en digua, no i men.

P. Vidal: Ab l'alen. 

Qui (que ce soit) qui en soit louangeur, quelque bien qu'il en dise, il n'y ment point.

No la 'n podon pro lauzar lauzador. 

Granet: Fin pretz. 

Ne l'en peuvent assez louer les louangeurs.

- Adject. Louable, digne d'éloge.

Non es meins lauzadors forz hom en plor que en batallia.

Trad. de Bède, fol. 26.

N'est pas moins louable homme courageux en pleur qu'en bataille. 

PORT. Louvador. IT. Laudatore, lodatore. (ESP. Loador. Chap. Loadó, loadós, loadora, loadores; aduladó, aduladós, aduladora, aduladores.)

10. Laudable, Lauzable, Lausable, adj., lat. laudabilem, louable.

Bon es non esser lauzat, mas esser lausable. Trad. de Bède, fol. 1.

Il est bon non d'être loué, mais d'être louable. 

Es mot lauzables. Brev. d'amor, fol. 6. 

Est très louable.

Non es pas laudabla chausa esser bon ab los bos, mas bon esser ab los mals. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ce n'est pas louable chose d'être bon avec les bons, mais d'être bon avec les mauvais. 

Devota e laudabla viscomtessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. Dévote et louable vicomtesse.

CAT. ESP. Laudable. PORT. Louvavel. IT. Laudabile. (chap. Laudable, laudables.)

11. Lauzar, Lauxar, v., lat. laudare, louer, célébrer.

Totz hom que so blasma que deu lauzar, 

Lauz' atressi aco que deu blasmar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Tout homme qui blâme ce qu'il doit louer, loue aussi ce qu'il doit blâmer. Subst. Sos lauxamens es blasmars, 

E sos blasmes es lauxars. 

Un troubadour anonyme: Home fol. 

Sa louange est blâmer, et son blâme est louer.

- Approuver, conseiller.

Drutz que pros don' abandona, 

Ben laus que s gart de janguelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prim. 

Amant qui noble dame abandonne, j'approuve bien qu'il se garde de médisance. 

Al rei Felip et a 'N Oto, 

Et al rei Joan eisamen 

Laus que fasson acordamen

Entr' els.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Au roi Philippe et au seigneur Othon, et au roi Jean également je conseille qu'ils fassent accord entre eux.

Part. pas.

Quar qui ben fai, tanh que sia lauzatz. 

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car qui fait bien, il convient qu'il soit loué. 

Substantiv. Ancmais non vim lauzor que pro tengues, 

Si 'l laus passet del lauzat sa valensa.

Sordel: Lai a 'N Peire. 

Jamais nous ne vîmes qu'éloge tînt profit, si la louange du loué dépassa son mérite.

Proverb. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela. 

ANC. FR. Et leur demanda que il looient à faire, et li loèrent tous que il descendist... Et il li dirent que je li avois loé bon conseil. 

Joinville, p. 213 et 214.

Nos vos loons que vos le pregniez, et si le vos prion. Villehardouin, p. 31.

Si ami l'amonestèrent et li loèrent qu'il se mariast.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 144.

Lesdictes ordonnances... avons louées, ratifiées et aprouvées, louons, ratiffions, etc. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 366. 

CAT. Lloar. ANC. ESP. Laudar. ESP. MOD. Loar. PORT. Louvar. ANC. IT. Laudare. IT. MOD. Lodare. (chap. Loá: loo, loes, loe, loem o loam, loéu o loáu, loen; loat, loats, loada, loades.)

12. Lauzenja, Lauzenga, s. f., louange, flatterie. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Mais voil offendir am vertat que plazer am lauzenja. 

Trad. de Bède, fol. 7.

Davantage j'aime offenser avec vérité que plaire avec flatterie.

Mas no 'l sai dir lauzengas ni prezics. 

Pierre d'Auvergne; De josta 'ls breus. 

Mais je ne sais lui dire flatteries ni prières. 

ANC. FR. Li faus ami ki de losenges servent en liu de cunseil, n' entendent qu'à déçoivre en blandissant. 

Moralités, anc. ms. de l'église de Paris, n° 5. Du Cange, t. IV, col. 274.

ANC. CAT. Lausenga. CAT. MOD. Llisonja. ESP. PORT. Lisonja. IT. Lusinga.

(chap. Lissonja, lissonjes; adulassió, adulassions.)

- Médisance, calomnie, perfidie.

Ans vuelh qu'om me talh la lengua, 

S'ieu ja de leis crezi lausenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.

Mais je veux qu'on me coupe la langue, si jamais sur elle je crois calomnie.

ANC. FR. Mès lor losenges les gens poignent.  

Roman de la Rose, v. 1046.

13. Lausengamen, s. m., calomnie, médisance.

Per qual lausengamens

De leis e del rei March parti 'l maridamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par quelle médisance d'elle et du roi Marc il empêcha le mariage.

IT. Lusingamento. 

14. Lauzengier, Lausengier, Lauzenjador, s. m., louangeur, flatteur.

Aisso son los lauzengiers que, per lur bell parlar, fan adormir los grans homes en lur peccat. V. et Vert., fol. 24.

Ce sont les louangeurs qui, par leur beau parler, font endormir les grands hommes en leur péché. 

Adj. Quan lo bos drutz plazentiers 

Es per proeza lauzengiers 

Ves tozeta. 

T. de Hugues et de Baussan: Baussan. 

Quand le bon amant agréable est par galanterie flatteur envers fillette. ANC. FR. Loent les gens li losengier. Roman de la Rose, v. 1043. 

ANC. ESP. Non ames nin ascuches a ombre losenjero. 

(chap. No ames ni escuches a hombre lisonjero.)

Poema de Alexandro, cop. 51. 

ANC. CAT. Lausengier, lausengador. CAT. MOD. Llisonger. ESP. MOD. Lisonjero, lisonjeador. PORT. Lisonjeiro. IT. Lusinghiero, lusinghiere.

(chap. Lissonjero, lissonjeros, lissonjera, lissonjeres; aduladó; a vegades esta lissonja no es cap alabansa, sino una calumnia; calumniadó, calumniadós, calumniadora, calumniadores; maldién, maldiens. Parlá per detrás.) 

- Médisant, calomniateur.

Ges lausengiers no m'esglaya;

Ans Deu prec qu' els dechaya.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Point médisant ne m'effraie; mais je prie Dieu qu'il les abaisse.

Ab pauc ieu d'amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants.

Adject. Cobla lauzengiera 

Fes e messongiera. 

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Fit couplet médisant et menteur. 

ANC. FR. Or ont tant fet li losengier

Qui de moi se volent vengier 

Que vos m'avez jugié à mort.

Roman du Renart, t. II, p. 48.

En sa cort ot maint losengier, 

Maint traïtor, maint envieus, 

Ce sunt cil qui sunt curieus 

De desprisier e de blasmer 

Tous ceus qui font miex à amer.

Roman de la Rose, v. 1038. 

Amis, trop vos font eslongier 

De moi felon et losengier.

Anonyme, Oriolans, Ms. 1989, ch. 61 bis. 

Or sont tout lié li fol losengeour, 

Que il pesoit des biens que en avoie.

Le Châtelain de Coucy, chans. 21.

15. Lauzenjar, v., louanger, louer, flatter. 

Voyez Denina, t. III, p. 46 et 47.

Per blandir ni per lauzenjar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Pour flatter et pour louanger. 

CAT. Llisongear. ESP. PORT. Lisonjear. IT. Lusingare. (chap. Lissonjejá, adulá; calumniá; acusá; criticá; “fotre la martellada”.)

- Accuser, calomnier.

Part. pas. A fol avetz parlat;

Per vos no seran mays miey Frances lauzenjat.

Roman de Fierabras, v. 2150. 

En fou vous avez parlé; par vous ne seront plus mes Français calomniés.

16. Lauzenguejar, v., médire, calomnier.

Lauzengiers y a deslials

Que, can volon lauzenguejar,

Se gardon que non parlan clar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Médisants il y a perfides qui, quand ils veulent médire, se gardent qu'ils  ne parlent clair.

17. Alauzar, v., lat. allaudare, louer, vanter.

Aquest estamen fay mot alauzar per sa gran dignetat e per sa gran beutat. V. et Vert., fol. 93.

Cet état fait beaucoup louer par sa grande dignité et par sa grande beauté.

ANC. FR. Tant par fu preus, vaillans et alossés. 

Estoire de Guiot de Anstone. La Vallière, t. II, p. 215.

Caron de Bos de Gas li preux et l' alosés. Combat des Trente.

18. Deslaus, Deslau, s. m., blâme; désapprobation.

Sel qu' es rectors

Pauzatz en regimen

De nostra fe, n'a d'aitan gran deslau.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

Celui qui est recteur établi pour la direction de notre foi, en a d'autant grand blâme. 

ANC. FR. Gaignez le blasme et le desloz. Alain Chartier, p. 520.

(ESP. Desloor, vituperio. Chap. Vituperi.)

19. Deslauzar, Delauzar, v., désapprouver, déprécier.

Aquel deslauza e vitupera, et a en mespretz sciensa.

Leys d'amors, fol. 1.

Celui-là désapprouve et blâme, et a en mépris la science.

Apres que ac saubuda ma voluntat, me deslauzet fort mon viatge.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Après qu'il eut su ma volonté, il me désapprouva fort mon voyage.

Can l'us fals se perjura vos delauzan. Leys d'amors, fol. 34.

Quand un faux se parjure en vous dépréciant.

ANC. CAT. ESP. Desloar (vituperar). (chap. Desloá : vituperá: vitupero, vituperes, vitupere, vituperem o vituperam, vituperéu o vituperáu, vituperen; vituperat, vituperats, vituperada, vituperades. Fotre a parí, fotre a caldo, etc.)

20. Sobrelaus, s. f., sur-louange, louange excessive.

Sobrelaus, es cant bom lauza trop autra persona. Leys d'amors, fol. 119.

Sur-louange, c'est quand on loue trop une autre personne.

Sobrelaus follesc' es.

B. Martin: D' entier vers. 

Sur-louange est extravagante.

21. Sobrelauzor, s. f., sur-louange, louange excessive.

En aquest derrier cas, sobrelauzor suffertam. Leys d'amors, fol. 119. Dans ce dernier cas, nous souffrons la louange excessive.

22. Sobrelauzar, v., sur-louer, trop louer, exagérer la louange.

Hom lui lauzan, non pot sobrelauzar. 

Giraud de Borneil: Ancmais. 

Homme la louant, ne peut trop louer. 

Anc Dieus non fetz sa par ni autretan; 

Eu non dic trop ni no la sobrelau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton. 

Oncques Dieu ne fit sa pareille ni tout autant, je ne dis pas trop ni ne la sur-loue.

23. Conlaudar, v., lat. collaudare, louer, célébrer. 

Conlaudar, benezir e predicar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. Célébrer, bénir et prêcher.

ANC. ESP. Colaudar.


Lausa, Lauza, s. f., roche, roc, rocher.

Entro la plana lauza an cavat a poder. 

Caveron la lauza. 

V. de S. Honorat.

Jusqu'à la plane roche ils ont creusé à force. 

Ils creusèrent la roche.

- Pierre sépulcrale.

Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa, si no lo foten tot viu daball de la llosa, lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Jamais ils n'auront pause, s'ils ne le mettent tout vif dessous la pierre.

CAT. Llosa. ANC. ESP. Lauda. ESP. MOD. Laude, losa (lápida). 

PORT. Lousa. (chap. Llosa, lloses; lloseta, llosetes : trampa per a muixons. Lápida, lápides. Lapide en latín ya significabe pedra; lapidá, lapidassió, lapidat, lapidari : marmoliste : picapedré.)

lloseta, culla


Laut, Lahut, s. m., luth.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 249.

Amors te sos enamoratz 

Tot jorn alegres e paguatz, 

Miels que lautz ni guitara.

Brev. d'amor, fol. 193.

Amour tient ses amoureux toujours joyeux et satisfaits, mieux que luth et guitare.

Sturmens... coma son salterios, orgenas, arpas... lahuts, guitarras.

Libre de Tindal. 

Instruments... comme sont psaltérions, orgues, harpes... luths, guitares. ANC. FR. Harpes et gigues et rubebes; 

Si r'a guiternes et léus.

Roman de la Rose, v. 21287. 

ANC. CAT. Llahut. ESP. Laúd. PORT. Laude. IT. Leuto, liuto.

(chap. Laúd, laúds. Fransés luthier: qui fa violins, laúds, guitarres, instrumens de corda. Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre. Al llibre de Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga, lo trobaréu. Yo encara no hay lligit este llibre del autó de Mequinensa.)

Jesús Moncada Estruga, Camí de sirga

Lo llaút ere una embarcassió, barca, per a transportá cárregues per un riu, per ejemple l' Ebro o Ebre