Mostrando las entradas para la consulta Comarca ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Comarca ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

jueves, 4 de diciembre de 2025

Prior, Privat, Pro, Pron, Proa

Prior, s. m., lat. prior, prieur.

Ieu non sai tan fals coronat
Clerge ni prior ni abbat.

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.
Je ne sais si faux couronné clerc ni prieur ni abbé.
Vengut son a Llerins, demandan lo prior. V. de S. Honorat.
Ils sont venus à Lerins, ils demandent le prieur.

Dans cet ouvrage on trouve priols, pour prior.

L'an de Dieu mil e tres cent
Compli lo priols son Romans.
(chap. L'añ de Deu mil y tressens acabe lo prior son (lo seu) romans.)

V. de S. Honorat.
L'an de Dieu mil et trois cents le prieur acheva son roman.
ANC. FR. Que li abbé ne li prior

Tant les gardoient chierement.
Fables et cont. anc., t. II, p. 345.
CAT. ESP. PORT. Prior. IT. Priore. (chap. Prior, priors.)

2. Priorat, s. m., lat. prioratus, prieuré.

L' abas si 'l det lo Priorat de Montaudon.
V. du moine de Montaudon.
L'abbé ainsi lui donna le prieuré de Montaudon.
CAT. Priorat. ESP. Priorato. PORT. Priorado. IT. Priorato.
(chap. Priorat, priorats, com la famosa comarca de Falset, Montsant.)

Francesc Franc B. cuenta parodia, catalanistas, Francisco Franco Bahamonde

3. Prioressa, Prioresa, s. f., lat. priorissa, prieure, supérieure.

Las terras de la prioresa. Tit. de 1270. Arch. du Roy., J. 4.
Les terres de la prieure.
Domna l' abadessa... la prioressa. Cartulaire du Bugue, fol. 32.
Dame l'abbesse... la prieure.
PORT. Prioreza. (ESP. Priora, menos común prioresa.)
(chap. Prioresa, prioreses; prioressa, prioresses; priora, priores.)

4. Prioritat, s. f., priorité.
Totas tres ses prioritat. Eluc. de las propr., fol. 4.
Toutes trois sans priorité.
CAT. Prioritat. ESP. Prioridad. PORT. Prioridade. IT. Priorità, prioritate, prioritade. (chap. Prioridat, prioridats.)

5. Sotz prior, s. m., sous-prieur.

Esser sotz prior et soz abatz.
(chap. Sé subprior y subabat, sub-prior, sub-abat.)

Regla de S. Benezeg., fol. 25.
Être sous-prieur et sous-abbé.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Privat, adj., lat. privatus, privé, intime, secret, particulier, connu.

Aras sai per vertat

Que 'lh a autr' amic privat.

B. de Ventadour: Accossellatz.
Maintenant je sais par vérité qu'elle a autre ami intime.

Auran can e lebrier
Del comt', e s' amor privada.

Bertrand de Born: Rassa mes se.
Ils auront chien et lévrier du comte, et son attachement intime.

Dis l'emperaire: Vuelh siatz de mon cossel privat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.
L'empereur dit: Je veux que vous soyez de mon conseil privé.

Anc non vi tan salvatge,

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir.
Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

De totas encontradas
Estranhas e privadas.

Arnaud de Marueil: Razos es.
De toutes contrées étrangères et connues.
Subst. Non pas solament als bos et als privaz, mas als non doctrinaz.

Trad. de Bède, fol. 74.
Non pas seulement aux bons et aux intimes, mais aux non instruits.
Adv. Comtan privat e pales. V. de S. Honorat.
Ils content particulièrement et publiquement.
Adv. comp.

N Aimars fai lum en sa cambra
De sef ardent, quan a privat s' en intra.
Guillaume de Saint-Gregori: Ben grans.
Le seigneur Aimar fait lumière en sa chambre de suif ardent, quand en secret il s'en entre (rentre).
ANC. FR. Où que je soie, ge sui vostre privé.
Roman d'Agolant, v. 1262.
Ne vaudroit-il pas mieux que cela eust esté dit à part et en privé.

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 321.
CAT. Privat. ESP. PORT. Privado. IT. Privato.
(chap. Privat, privats, privada, privades; íntim, intims, íntima, íntimes; secret, secrets, secreta, secretes; particulá, particulás; conegut, coneguts, coneguda, conegudes.)

2. Privada, s. f., amie.
Preguet una sia privada
Que annes en cell' encontrada.

V. de S. Honorat.
Pria une sienne amie qu'elle allât dans cette contrée.

- Privé, latrine.

Poyrir en privadas et en lagz luocz. V. et Vert., fol. 80.
Pourrir en privés et en vilains lieux.
CAT. ESP. PORT. Privada. IT. Privata. (chap. Privada, privades : amiga, amigues; novia, novies; amán, amans. Letrina, letrines, cagadó, cagadós.)

3. Privadamen, adv., privément, particulièrement, secrètement.

Alberguet privadamen e seladamen en la cieutat.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 1.
Il séjourna privément et secrètement dans la cité.

Anet s' en a la vinha un ser privadamen. V. de S. Honorat.
Il s'en alla à la vigne un soir secrètement.
ANC. FR. Tant qu'eussiez à cest péchière
Privéement un poi parlé.

Roman du Renart, t. III, p. 38.
CAT. Privadament. ESP. PORT. Privadamente IT. Privatamente.
(chap. Privadamen, privádamen.)

4. Privadeza, Prevadeza, s. f., privauté, familiarité, habitude.

El amava una domna de gran valor, et avia gran prevadeza ab ela.

V. de Rambaud de Vaqueiras.

Il aimait une dame de grande valeur, et avait grande privauté avec elle.

Nuls hom non pot conoisser lo sen de las Saintas Scripturas si non o aprent per la privadeza de ligir. Trad. de Bède, fol. 83.

Nul homme ne peut connaître le sens des Saintes-Écritures s'il ne l'apprend par l'habitude de lire.

5. Privar, v., lat. privare, priver, cacher.

La priva, deshereta de totz sos bens et heretages.
Tit. de 1399. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 134.
La prive, déshérite de tous ses biens et héritages.
Coms de Tolsan, ja non er qu' ie us o priva;
Veiaire m' es que 'l guerra recaliva.

Montan Sartre: Coms de.
Comte de Toulouse, jamais il ne sera que je vous le cache; il me semble que la guerre se rallume.

Part. pas. Coma Valent, l' emperador... agues privadas motas glieias de lors pastors. Cat. dels apost. de Roma, fol. 47.
Comme Valens, l'empereur... eut privé de nombreuses églises de leurs pasteurs.
CAT. ESP. PORT. Privar. IT. Privare. (chap. Privá, privás: yo me privo, prives, prive, privem o privam, privéu o priváu, priven; privaré; privaría; si yo me privara.)

6. Privacio, Privatio, s. f., lat. privatio, privation, perte.
Ab privatio de votz. Eluc. de las propr., fol. 47.
Avec privation de voix.
Per negatio o per privatio. Leys d'amors, fol. 45.
Par négation ou par privation.
CAT. Privació. ESP. Privación. PORT. Privação. IT. Privazione.
(chap. Privassió, privassions.)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

7. Aprivadansa, s. f., familiarité, privauté.

Per sel' aprivadansa que davan lor auria facha. Liv. de Sydrac, fol. 64.
Par cette familiarité que devant eux il aurait faite.

8. Aprivadar, v., apprivoiser, familiariser, rendre familier.

No lor deves mostrar bela cara... ni els aprivadar de te.

Liv. de Sydrac, fol. 64.
Tu ne leur dois montrer belle mine... ni les familiariser avec toi.

Pueis, quan s' ira aprivadan,
Hom li mostre la carn denan.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Puis, quand il ira s'apprivoisant, qu'on lui montre la chair devant.

Moral. Aprivadar pot hom estranhas gens,
Et estranhar los pus propdas parens.
Serveri de Girone: Cavayers.
On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents.
Part. pas. Tant l' ai aprivadat.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Tant je l'ai apprivoisé.


Pro, Pron, adv., prou, assez, beaucoup.

Quan me soi pro trebalhatz,
Ieu jet defor amdos mos bratz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.
Quand je me suis assez tourmenté, je jette dehors mes deux bras.
Subst. Del papa, sai que dara largamen

Pro del perdon e pauc de son argen.
(chap. Del Papa, sé que dará (donará) llargamen prou de perdó y poc de son argén : dels seus dinés. prou de : mol, bastán.)
Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes.
Touchant le pape, je sais qu'il donnera largement beaucoup du pardon et peu de son argent.

Adv. comp. No n' ai retengut

Ni pauc ni pro per negun autr' afaire.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Je n'en ai retenu ni peu ni prou pour nulle autre affaire.

Qu' om no li puesca essenhar
Petit ni pro.

Marcabrus: Cortezamens.
Qu'on ne lui puisse apprendre peu ni beaucoup.
ANC. FR. Ce qui se fait bien, se fait prou vistement.

Du Bartas, p. 24.
Entre peu ou prou de durée, il n'y a rien de différence si nous le comparons avec l'infinie éternité.

Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 239.
IT. Adv. Pugnate forte et prò.

Guittone d'Arezzo, lett. III, p. 17.
CAT. Prou. (chap. Prou, mol, bastán; ya ne ting prou : ya val, ya no ne vull mes; plou poc, pero plou prou pera omplí 'l (lo) pou.)


Pro, Pron, s. m., profit, avantage.

Si qu' ieu n' aia tot lo pro,
Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.
De sorte que j'en aie tout le profit, et lui la belle raison.

S' ieu mueir aman per vos, cug far mon pron.
Blacasset: Gerra.
Si je meurs pour vous en aimant, je crois faire mon profit.

Loc. Vei que nulha pro no m te
Ves lieis que m' auci e m cofon.

B. de Ventadour: Quan vei la.
Je vois que nulle profit ne me tient vers celle qui me tue et me détruit.

Per pron tener, es hom apelhatz pros.
P. Cardinal: Ieu trazi piegz.
Pour profit tenir, l'homme est appelé preux.
En mains afars que no us tornon a pron.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
En maintes affaires qui ne vous tournent à profit.
Loc. fig. Podetz dire vostre talan,

Que mi no tenetz pro ni dan.

Cadenet: S' ieu ar esdevenia.
Vous pouvez dire votre désir, vu que vous ne me tenez profit ni dommage.
Prov. Com lo proverbis ditz:

Non es tot bel so que pro te.

Deudes de Prades, Auz. cass.
Comme le proverbe dit: N'est pas tout beau ce qui profit tient.
ANC. FR. A nul pro ne lui puet venir.

2e Trad. du Chastoiement, conte 22.

Plus ala li soen prou ke li vostre quérant.
Roman de Rou, v. 3412.
Bevez assez, bon preu vous face.

Fables et cont. anc., t. I, p. 365.
ESP. IT. Pro.

2. Profieg, Profieyt, s. m., profit.

A ma honor e profieyt. Titre de 1080.
A mon honneur et profit.
Senher, autra via
Prenetz tal que us sia
De profieg major.

G. Riquier: L'autre jorn.
Seigneur, autre voie prenez telle qu'elle vous soit de profit plus grand.

CAT. Profit. ESP. Provecho. PORT. Proveito. IT. Profitto.
(chap. Profit, profits.)

5. Profechos, Profetchos, Profichos, Profeitos, adj., profitable.

Quan no vol creire son sirven
De cosselh profechos e bo.

B. Carbonel: Cor diguas me.
Quand il ne veut pas croire son serviteur touchant conseil profitable et bon.

Atemprada vianda es profeitosa al cors e a l' arma.

Trad. de Bède, fol. 52.
Nourriture tempérée est profitable au corps et à l'âme.

Ta paraula e tos sermos
Sia tot' ora profetchos.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Que ta parole et ton discours soit à toute heure profitable.

Conoisens totas las davan ditas cauzas esser profichozas als ditz cossols.

Cartulaire de Montpellier, fol. 82.
(chap. Coneixén (que) totes les dabán dites coses sé profitoses als dits consuls; los de Montpellier, Mompestler, Montispessulani, etc.)
Connaissant toutes les devant dites choses être profitables auxdits consuls.

Retrato de Jaime I, por Jaume Mateu. Museo de Arte de Cataluña.

CAT. Profitos. ESP. Provechoso. PORT. Proveitoso.
(chap. Profitós, profitosos, profitosa, profitoses; que fa profit, que done profit.)

4. Profechable, Profichable, Profeitable, adj., profitable.
Negus homs non ama neguna causa, si no se cuia que li sia honorabla o delechabla o profechabla.

V. et Vert., fol. 31.
Nul homme n'aime nulle chose, s'il ne pense pas qu'elle lui soit honorable ou délectable ou profitable.

Neguna causa profichabla a mossenhor.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.
Nulle chose profitable à monseigneur.
Vanas e non profeitablas fablas. Trad. de Bède, fol. 81.
Vaines et non profitables fables.
ANC. CAT. Profitable. IT. Profittabile.

5. Profeitancza, s. f., profit, avantage.

L' autre, entre las peyras, non faczia profeitancza.

L' Avangeli de li quatre semencz.
L'autre, entre les pierres, ne faisait profit.

6. Profeitozament, adv., profitablement.

Eschivat plus profeitozament. Trad. de Bède, fol. 45.
Esquivé plus profitablement.
ANC. FR. Grandement conforté et proffitablement conseillé.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 360.
CAT. Profitosament. ESP. Provechosamente. PORT. Proveitosamente.
IT. Profittevolmente. (chap. Profitosamen.)

7. Profechar, Profichar, Profeitar, Profitar, v., profiter, tirer profit.

Fai profechar, quec dia,
Cels que son en bona via.

Brev. d'amor, fol. 102.
Fait profiter, chaque jour, ceux qui sont en bonne voie.

Cal cosa profeita al ome? Doctrine des Vaudois.
Quelle chose profite à l'homme?
El eis no s' o sap devezir
Tan gen que s puesca profichar.
Pierre d'Auvergne: De Dieu no.
Lui-même ne se le sait diviser si bien qu'il puisse (en) tirer profit.

Part. prés. Las doas profechans

Son, e de pretz enans.

G. Riquier: Si m fos.
Les deux sont profitantes, et de mérite avancement.

ANC. CAT. Profitar. ANC. ESP. Provechar. IT. Profittare.

8. Aprofechable, adj., profitable, utile.
Segon que cascus sera plus aprofechables.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.
Selon que chacun sera plus utile.

Aquest enguens a mot de vertutz, que so aprofechablas a las gens que n' an bezonh. Liv. de Sydrac, fol. 43.
Cet onguent a moult de vertus, qui sont profitables aux gens qui en ont besoin.
ESP. Aprovechable. (chap. aprofitable, aprofitables.)

9. Aprofichablamen, adv., profitablement.
Doctors lieg subtilmen o aprofichablamen. Leys d'amors, fol. 99.
Le docteur lit subtilement ou profitablement.

ESP. Aprovechadamente. (chap. Aprofitadamen.)

10. Aprofechar, Aprofiechar, Approfitar, v., profiter.

Podo nozer o aprofechar? - A l' arma non podo re aprofechar.

Aissy coma la medecina non aprofiecha re a la plaga can lo fers es dedins. (chap. Aixina com la medissina no fa profit a la ferida (llaga) cuan lo ferro está adins.)

Liv. de Sydrac, fol. 77 et 95.

Peuvent-ils nuire ou profiter? - A l'âme ils ne peuvent point profiter.

Ainsi comme la médecine ne profite point à la plaie quand le fer est dedans.

Coma en los motz... approfitar. Leys d'amors, fol. 115.
Comme en les mots... profiter.

CAT. Aprofitar. ESP. Aprovechar. PORT. Aproveitar. IT. Approfittare.
(chap. aprofitá : aprofito, aprofites, aprofite, aprofitem o aprofitam, aprofitéu o aprofitáu, aprofiten; aprofitat, aprofitats, aprofitada, aprofitades; aprofitaría; aprofitaré; si yo aprofitara.)

11. Aprofichabletat, s. f., amélioration, perfectibilité.

Per la enfermetat e la no aprofichabletat d' el.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
Par l'infirmité et la non perfectibilité de lui.


Proa, s. f., lat. prora, proue.
Cant per la proa pres l' azaura. V. de S. Honorat.
Quand par la proue il prit la tartane.
CAT. ESP. PORT. Proa. IT. Prora. (chap. Proa, proes, contrari a la popa, popes. Lligíu l'agüelo y lo mar, en chapurriau.)

Lligíu l'agüelo y lo mar, en chapurriau

lunes, 23 de junio de 2025

una cosica te voy a decir y que no te sepa malo

Cuando un aragonés te dice "una cosica te voy a decir y que no te sepa malo" es que te va a decir algo que te va a sentar como una patada en los cojones. Esto es así. Así somos.

 
Cuando un aragonés te dice "una cosica te voy a decir y que no te sepa malo" es que te va a decir algo que te va a sentar como una patada en los cojones. Esto es así. Así somos.
 
@Birchinia

Aragón (en aragonés y oficialmente, Aragón; en chapurriau Aragó)​ es una comunidad autónoma de España, resultante del reino histórico del mismo nombre y que comprende el tramo central del valle del Ebro, los Pirineos centrales y las Sierras Ibéricas. Está situada en el norte de España, y limita por el norte con Francia (Occitania y Nueva Aquitania), por el oeste con las comunidades autónomas de Castilla-La Mancha, Castilla y León, La Rioja, Navarra y por el este con Cataluña y la Comunidad Valenciana.

Está definida en su Estatuto de autonomía como nacionalidad histórica.​

El Reino de Aragón, junto con el Principado de Cataluña, el Reino de Valencia, el Reino de Mallorca y otros territorios de Francia, Italia y Grecia conformaron durante siglos la histórica Corona de Aragón.

Desde 1978 es una comunidad autónoma española, compuesta por las provincias de Huesca, Teruel y Zaragoza, y que se articula en 32 comarcas y 1 delimitación comarcal. Su capital es la ciudad de Zaragoza. El 23 de abril se celebra la festividad de San Jorge, día de Aragón.

Aragón contaba, en enero de 2017, con 1.308.750 habitantes,​ lo que la sitúa en el puesto undécimo de las comunidades españolas en términos de población, a pesar de ser la cuarta por extensión con 47 719 km². Esta diferencia se debe a que es también una de las cuatro comunidades con menor densidad de población. Cabe destacar que la mitad de la población aragonesa (exactamente el 50,12 %) se concentra en la ciudad de Zaragoza.

El Producto interior bruto generado en Aragón durante el año 2016 fue de 34.686.536 miles de euros, con una tasa de variación en términos de volumen respecto al año anterior de 2,7%, cinco décimas por debajo de la tasa de España (3,2%). El PIB per cápita de Aragón del año 2016 fue de 26.328 euros con una tasa de variación respecto al año 2015 del 3,3%. Aragón se sitúa 9,8 puntos porcentuales por encima del PIB per cápita de España. La Comunidad cuenta con dos cadenas montañosas. El Pirineo concentra en la provincia de Huesca las mayores altitudes, con el Pico Aneto como techo de Aragón y del Pirineo. El Aneto cuenta con una altitud de 3404 metros sobre el nivel del mar. El sistema Ibérico limita con la meseta central de España. Su pico más alto es el Moncayo, con 2313 metros sobre el nivel del mar, y se ubica entre la provincia de Zaragoza y la de Soria.

Aragón alberga uno de los parques nacionales de España, el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, situado en la comarca pirenaica de Sobrarbe (provincia de Huesca). Es el segundo parque nacional más antiguo de España, declarado en 1918, y ocupa una superficie de 15 608 hectáreas.

En Aragón se hablan distintas variedades lingüísticas clasificadas dentro de tres idiomas, el castellano, el aragonés (mal llamado fabla o fablilla) y el valenciano de Aragón o chapurriau. Sin olvidar el árabe, rumano, marroquí, etc.

El castellano, por ley, es la única lengua oficial y mayoritaria. Sin embargo, el castellano aragonés se incluye entre las variantes septentrionales del castellano, con características propias sobre todo en el léxico y la entonación. Este tipo de castellano es predominante en la comunidad autónoma debido a la impronta del aragonés, lengua hablada anteriormente en todo el territorio. Actualmente se habla aragonés en algunos puntos del centro y norte de la provincia de Huesca y del extremo noroccidental de la provincia de Zaragoza. Según la Ley de Lenguas de Aragón, el aragonés se considera como lengua propia, original e histórica de Aragón, aunque no se reconoce su oficialidad.
En los valles pirenaicos es donde más se conserva su uso.

Alfonso II no conocía esa ley. 

El catalán de Aragón NO existe, es puro occitano.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

viernes, 26 de julio de 2024

Llibre segón. Capítul I. De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.

Llibre segón.

Capítul I.

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.


Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.

Lexique roman; Mania – Manjuiar

¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.

Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles: 

Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable. 

Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.

Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:

- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia. 

Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán: 

- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?

- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.

- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.

- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.

Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre

- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?

- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.

Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.

Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.