Mostrando las entradas para la consulta Comarca ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Comarca ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 23 de junio de 2025

una cosica te voy a decir y que no te sepa malo

Cuando un aragonés te dice "una cosica te voy a decir y que no te sepa malo" es que te va a decir algo que te va a sentar como una patada en los cojones. Esto es así. Así somos.

 
Cuando un aragonés te dice "una cosica te voy a decir y que no te sepa malo" es que te va a decir algo que te va a sentar como una patada en los cojones. Esto es así. Así somos.
 
@Birchinia

Aragón (en aragonés y oficialmente, Aragón; en chapurriau Aragó)​ es una comunidad autónoma de España, resultante del reino histórico del mismo nombre y que comprende el tramo central del valle del Ebro, los Pirineos centrales y las Sierras Ibéricas. Está situada en el norte de España, y limita por el norte con Francia (Occitania y Nueva Aquitania), por el oeste con las comunidades autónomas de Castilla-La Mancha, Castilla y León, La Rioja, Navarra y por el este con Cataluña y la Comunidad Valenciana.

Está definida en su Estatuto de autonomía como nacionalidad histórica.​

El Reino de Aragón, junto con el Principado de Cataluña, el Reino de Valencia, el Reino de Mallorca y otros territorios de Francia, Italia y Grecia conformaron durante siglos la histórica Corona de Aragón.

Desde 1978 es una comunidad autónoma española, compuesta por las provincias de Huesca, Teruel y Zaragoza, y que se articula en 32 comarcas y 1 delimitación comarcal. Su capital es la ciudad de Zaragoza. El 23 de abril se celebra la festividad de San Jorge, día de Aragón.

Aragón contaba, en enero de 2017, con 1.308.750 habitantes,​ lo que la sitúa en el puesto undécimo de las comunidades españolas en términos de población, a pesar de ser la cuarta por extensión con 47 719 km². Esta diferencia se debe a que es también una de las cuatro comunidades con menor densidad de población. Cabe destacar que la mitad de la población aragonesa (exactamente el 50,12 %) se concentra en la ciudad de Zaragoza.

El Producto interior bruto generado en Aragón durante el año 2016 fue de 34.686.536 miles de euros, con una tasa de variación en términos de volumen respecto al año anterior de 2,7%, cinco décimas por debajo de la tasa de España (3,2%). El PIB per cápita de Aragón del año 2016 fue de 26.328 euros con una tasa de variación respecto al año 2015 del 3,3%. Aragón se sitúa 9,8 puntos porcentuales por encima del PIB per cápita de España. La Comunidad cuenta con dos cadenas montañosas. El Pirineo concentra en la provincia de Huesca las mayores altitudes, con el Pico Aneto como techo de Aragón y del Pirineo. El Aneto cuenta con una altitud de 3404 metros sobre el nivel del mar. El sistema Ibérico limita con la meseta central de España. Su pico más alto es el Moncayo, con 2313 metros sobre el nivel del mar, y se ubica entre la provincia de Zaragoza y la de Soria.

Aragón alberga uno de los parques nacionales de España, el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, situado en la comarca pirenaica de Sobrarbe (provincia de Huesca). Es el segundo parque nacional más antiguo de España, declarado en 1918, y ocupa una superficie de 15 608 hectáreas.

En Aragón se hablan distintas variedades lingüísticas clasificadas dentro de tres idiomas, el castellano, el aragonés (mal llamado fabla o fablilla) y el valenciano de Aragón o chapurriau. Sin olvidar el árabe, rumano, marroquí, etc.

El castellano, por ley, es la única lengua oficial y mayoritaria. Sin embargo, el castellano aragonés se incluye entre las variantes septentrionales del castellano, con características propias sobre todo en el léxico y la entonación. Este tipo de castellano es predominante en la comunidad autónoma debido a la impronta del aragonés, lengua hablada anteriormente en todo el territorio. Actualmente se habla aragonés en algunos puntos del centro y norte de la provincia de Huesca y del extremo noroccidental de la provincia de Zaragoza. Según la Ley de Lenguas de Aragón, el aragonés se considera como lengua propia, original e histórica de Aragón, aunque no se reconoce su oficialidad.
En los valles pirenaicos es donde más se conserva su uso.

Alfonso II no conocía esa ley. 

El catalán de Aragón NO existe, es puro occitano.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

viernes, 26 de julio de 2024

Llibre segón. Capítul I. De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.

Llibre segón.

Capítul I.

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món.


Que a ningú se li ocurrixque di, de esta aigua no beuré, perque pot sé que tingue que béuressela, y aixó encara que estigue térbola, y mesclada en sang humana; encara que la estiguen passán de un cuerno a un atre, com fée un loco al carré este atre día.

Lexique roman; Mania – Manjuiar

¿Cuánta aigua de cuerno per al hidalgo de la cantonada de la plassa, que vóres obligat a rendí la seua soberbia al fill de aquella pupila a qui ell va denostá en tan despressio y en paraules de tanta injuria, debénli nada menos que la vida de sa filla y no tenín pas y amor en ella si cada día no la visitabe lo que ell destinare pera comadrón y casamenté, y ademés va eixí ara, que valíe mes sén un chiquet y pobre que tots los hidalgos de la provinsia? Y encara ell va patí menos que datres en aquella humillassió, perque no ere desagraít, y l'agraimén, ¡ay, qué majo que es!, no permitix quisquilles del amor propi. Si visquere una mica mes, y veiguere encara coses mes grans, y la seua soberbia mes retirada, y la seua imprudensia mes arrepentida. Van preguntá a un sabut antic qué fée Deu, y va contestá: Recachá lo alt y eixecá lo baix.

Se ha de anotá que la Providensia done lloc a preguntes com aquelles: 

Disme, pare comú, pos eres just, an esta may se ha de dessichá mol tems lo seu cuidado de recordá al home vano, que no es res y no res pot fé de ell mateix; habénmos previngut pera que no lo extrañem, que lo que se alegre de la caiguda de un atre, de la flaquesa de l'atre, o se creu exento y segú de ella, no quedará sense cástic, no dixará de sé abandonat pera que caigue an aquella mateixa o a un atra mes miserable. 

Trobáe Pedro Saputo esta llissó y doctrina als seus llibres, y encara que lo chiquet la teníe sempre mol presén y evitabe així la vanagloria, la pressunsió, lo engreimén, ajudanli tamé sa mare que continuamén referíe a Deu totes les grassies y habilidats del seu fill.

Passáe lo tems mentrestán, y ell entráe ya als quinse añs de edat; y va di un día a sa mare:

- Yo, mare meua, voldría anamen a vore món. Hasta ara sol hay vist la siudat de Huesca y alguns atres poblets de la comarca aon m' hau portat; y aixó es com no habé eixit de Almudévar, perque no ña diferensia en les costums, ni al sel, ni a la terra y vull anamen sol y mes lluñ, perque al món ña mol que vore y mol que sabé, y a casa y per aquí sempre són los mateixos campos, los mateixos margens, ribassos, les mateixes parets, finestres y finestrons, y ni los uns diuen res, ni les atres fan mes llum que lo primé día. Conque doneume la vostra bendissió y men aniré en la vostra llissensia. 

Se va entristí sa bona mare en esta notissia, y li va di plorán: 

- ¿Cóm, fill meu, cóm sirás lo consol de ta mare si ten vas del meu costat?

- Mare meua, va contestá ell: los fills són lo consol de sons pares pero no están sempre lligats a les seues garres, sino honrats, guañanse honestamen la vida, no donanlos maldecaps, volenlos mol, y assistinlos y cuidanlos cuan u nessessiten. Ademés, no tardaré en torná, perque com sirá lo primé viache y soc encara mol sagal, no vull aná a terres apartades ni embutím a la confussió de llengües y nassions pera probá a la fortuna.

- Pos be, va di sa mare, ya que estás convensut, yo voldría que u comunicares al siñó mossen, que es home que coneix a moltes persones, y escriu y ressibix cartes del correu, pera que te dono cartes que diuen de recomanassió.

- ¡Ay mare!, va contestá ell entonses; ¡qué lluñ estéu de atiná al blang, y qué mal caléu lo meu pensamén! No vull cap lletra de recomanassió, perque ni sé aón aniré, ni dixen de sé pigüelas (esposes) que no se poden chafá sense ofensa de algú.

Ademés, ¿Qué faré? ¿Pintá? Es títul que obligue a mol, y per ventura no me se oferirá pintá un estrel. ¿De músic? No sé aón podríe portam esta habilidat si no es an algún sarao, boda o festa de convén. Pero sobre tot la libertat es lo que me fa al cas; cap respecte, cap ley inútil me convé, fora de la honradés; y lo parlá be y lo just comedimén. Esta nit anirem a casa de ma padrina y li direm que demá me se oferix un curt viache, y a ningú mes donarem cuenta, exepte si después vullgueres contálay al siñó mossen, que es tan amic nostre

- ¿Demá ya ten vols aná?, va preguntá sa mare. ¿No veus, fill, que aixó es massa de repén?

- Aixó pera vosté, va contestá ell; no pera mí, que fa mol tems que u ting pensat y resolt. Plegueume dos camises, y en esta mateixa roba y un morral al muscle ting lo menesté per al poc tems que penso caminá fora de casa.

Va habé de asseptá sa mare per mes que li ploráe lo cor; y en son demá de matinet li va besá la má y va eixí del poble eixecán los ulls al sel com pera invocá a la Providensia.

Com lo camí de Huesca ere lo mes conegut y al mateix tems lo mes curt, se ni en van aná los peus per nell y va dixá lo poble atrás, no portán mes bartuls que lo que per la nit li va di a sa mare, y deu libres jaqueses de or, no habén vullgut mes provissió, perque díe que lo que va a corre món a la aventura, lo món li ha de valé y al món ha de trobá la vida o la mort.

domingo, 16 de junio de 2024

Lexique roman; Mes - Mesquinitat


Mes, s. f., lat. messis, moisson. 

L' autre culhiran las mes;

Qu'ieu de mon laborag' aten

Un frug.

G. Adhemar: Chantan dissera.

Les autres récolteront les moissons; vu que de mon labourage j'attends un fruit.

ANC. CAT. Messes. ESP. Mies. PORT. IT. Messe. (chap. Mies : sembrat, sembrats. Cullita de gra.)

ANC. CAT. Messes. ESP. Mies. PORT. IT. Messe. (chap. Mies : sembrat, sembrats. Cullita de gra.)

2. Meisso, Meysso, Meisho, s. f., lat. messio, moisson, récolte.

Malas meissos e vouz espies.

(chap. Mals sembrats y buides espigues.)

P. Vidal: Pois ubert.

Mauvaises moissons et épis vides.

Co fai lo logadier la hora de sa paga, o lo bos laboraire lo temps de sas meyssos. V. et Vert., fol. 33. 

Comme fait le mercenaire l'heure de sa paye, ou le bon laboureur le temps de ses moissons.

3. Messonier, Meissonier, s. m., du lat. messor, moissonneur.

Tenia sa vianda aparelhada que volia portar als messoniers al camp.

Hist. abr. de la Bible en prov., fol. 45. 

Tenait sa nourriture apprêtée qu'il voulait porter aux moissonneurs au champ.

Mas petit i a meissoniers. Brev. d'amor, fol. 156.

Mais peu il y a de moissonneurs.

IT. Mietitore. (chap. Segadó, segadós, segadora, segadores. Cullidó, cullidós, cullidora, cullidores; cossechadó, cossechadós, cossechadora, cossechadores.)

4. Medre, Meire, v., lat. metere, moissonner.

Que li fraire anesso medre. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 24. 

Que les frères allassent moissonner. 

Proverb. Qui petit semena, petit met. Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Qui poc sembre, poc arreplegue, cull, cosseche, segue.)

Qui peu sème, peu moissonne.

IT. Mietere. (chap. Segá, cullí, cossechá.)

5. Meyssonar, Meisonar, Meixonar, v., moissonner, récolter.

Es temps de meyssonar. Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de moissonner.

Proverb. Tal semena ben e gen

Son blat, qui no 'l meixona.

Giraud de Borneil: Tals gen.

Tel sème bien et gentiment son blé, qui ne le moissonne pas.

Substantiv. Lo temp del meisonar. L' Évangile de li quatre semencz.

Le temps du moissonner.


Mesclar, v., du lat. miscere, mêler, mélanger, brouiller.

Selh que premiers trobet

Qu' om mescles fin aur ab acier.

Deudes de Prades: Anc mais hom. 

Celui qui le premier trouva qu'on mêlât pur or avec acier.

Mesclatz hi pro d' aiga freia.

(chap. Mescléu hi (abundanta, molta) aigua freda.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mêlez-y assez d'eau froide.

Fig. Si que viur' e murir

Me fai essems mesclar. 

Aimeri de Peguilain: Qui suffrir. 

Tellement que le vivre et le mourir elle me fait ensemble mêler.

Quar ja no m cal doptar, si ie us avia, 

Que mesclessetz falsia ni enjans.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis. 

Car désormais il ne me faut douter, si je vous possédais, que vous mélassiez fausseté et tromperie.

- S' engager, se jeter dans la mêlée.

Ieu a pe anei m' ab els mesclar, 

E fui nafratz ab lansa pel colar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Moi à pied j'allai avec eux me mêler, et je fus blessé avec lance à travers le collier. 

ANC. FR. Este vus chascuns se fud mellez à sun compaignun, e forment grant fu l' ocision. Anc trad. des Liv. des Rois, fol. 16.

- S'attaquer, s'en prendre.

Mas qui a flor se vol mesclar, 

Ben deu gardar lo sieu baston, 

Car Frances sabon grans colps dar. 

Le Comte de Foix: Mas qui. 

Mais qui à fleur (de lis) veut s'attaquer, doit bien garder sa lance, car les Français savent grands coups donner.

- Brouiller, quereller, tracasser.

Per merce us prec que non puescon mesclar 

Vostre gent cors adreg e plazentier... 

Encontra 'l mieu per messonguas comtar. 

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

Par merci je vous prie qu'ils ne puissent brouiller votre gentille personne bien faite et agréable... avec la mienne par conter (en contant) des mensonges.

Fay los mesclar e peleiar. V. et Vert., fol. 25. 

Les fait brouiller et chamailler. 

Lo marit se mesclet ab lui. V. d'Aimeri de Péguilain. 

Le mari se querella avec lui. 

ANC. FR. Sovent les unt medlé al rei.

Heraut e Guert tant estrivèrent 

Ke par parole se medlèrent. 

Roman de Rou, v. 9903 et 12180.

Loc. Lur mescla discordias et autras trebulations. V. et Vert., fol. 92.

Leur suscite discordes et autres tribulations. 

Mescla tot l' an gerra. 

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Suscite toute l'année guerre.

Mesclara 'l torneys pel cambo. 

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Livrera le combat par le champ.

E 'l colombet, per gaug d' estieu, 

Mesclan lur amoros torney.

A. Daniel: Ab plazers. 

Et les pigeonneaux, par joie d'été, livrent leur amoureux combat.

Per qu' el marritz et eu mesclem de guerra.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

Par quoi le mari et moi nous nous mélâmes de guerre (nous nous fîmes la guerre).

Que si de cantar vos mesclatz...,

Totz diran: Vos etz fols proatz.

Folquet de Romans: Tornatz es. 

Que si vous vous mêlez de chanter..., tous diront: Vous êtes fou prouvé.

Part. pas. Sedas de porc capoladas

Li donatz ab carn mescladas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Soies de porc hachées vous lui donnez avec chair mêlées. 

Fig. Ab sospirs mesclatz de plors.

(chap. En suspiros mesclats en (de) plos.)

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

Avec soupirs mêlés de pleurs.

CAT. Mesclar. ESP. Mezclar. PORT. Mesclar. IT. Mischiare. 

(chap. Mesclá: mesclo, mescles, mescle, mesclem o mesclam, mescléu o mescláu, mesclen; mesclat, mesclats, mesclada, mesclades.)

2. Chant mesclat, s. m., chant-mêlé, sorte de poésie.

Ves N Arias, mon senhor, 

Vai e cors, chans mesclatz!

Perdigon: Entr' amor. 

Vers le seigneur Arias, mon seigneur, va et cours, chant-mêlé!

3. Mescladamen, Mesclamen, adv., pêle-mêle, confusément, ensemble, tout à la fois.

El ben e 'l mal mescladament.

Lamberti de Bonanel: D'un salut.

Le bien et le mal pêle-mêle.

Viure m faitz e morir mesclamen.

Folquet de Marseille: Amors merce. 

Vous me faites vivre et mourir tout à la fois. 

ANC. CAT. Mescladament. ESP. Mezcladamente. IT. Mischiatamente.

(chap. Mescladamen.)

4. Mescla, s. f., mélange, mêlée, confusion, rixe. 

Enyura fort, per que requier mescla d'ayga. Eluc. de las propr., fol. 227.

Enivre fort, c'est pourquoi requiert mélange d'eau.

D' aital mescla comunalmen 

Metatz un pauc en un budel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De tel mélange mettez simplement un peu dans un boyau. 

Fig. Mesclas e bregas, retrah e contensos et omicidis. V. et Vert., fol. 22.

Mêlées et querelles, reproches et contestations et homicides.

ANC. CAT. Mescla. ESP. Mezcla. PORT. Mescla. IT. Mischia. (chap. Mescla, mescles.)

5. Mesclamen, s. m., mélange.

Si no i ha de quascu mesclamen, 

Non es bona sola l' una mitatz.

Aimeri de Peguilain: Si cum l' arbres. 

S'il n'y a de chacun mélange, n'est pas bonne seule l'une moitié.

Continuar e seguir ses mesclamen d' autras diversas paraulas.

Leys d'amors, fol. 133. 

Continuer et suivre sans mélange d'autres diverses paroles.

ANC. CAT. Mesclament. ESP. Mezclamiento. IT. Mischiamento.

(chap. Mesclamén, mesclamens.)

6. Mesclada, s. f., combat, mêlée.

Totz temps mi laisson derrier,

Quan m' an mes en la mesclada.

Bertrand de Born: Rassa mes se. 

Toujours ils me laissent dernier, quand ils m'ont mis en la mêlée.

ANC. FR. Dures paroles meuvent les mellées, dont mille hommes sont mors. Joinville, p. 5.

La quarte ai-jeo si devisée, 

Que nus ne l' aura sanz mellée.

Marie de France, t. II, p. 100-101.

7. Mesclanha, Mesclaigna, s. f., mêlée, dispute, trouble.

Jamais non seretz prezat, 

Si non etz en la mesclanha.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Jamais vous ne serez prisé, si vous n'êtes dans la mêlée. 

Un novel plait c' adutz guerr' e mesclaigna.

Aicarts del Fossat: Entre dos reis. 

Un nouveau différend qui amène guerre et trouble. 

Las eveias, las mesclanhas e lhi mal dih.

(chap. Les enveges, les disputes y los mals dits.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 34. 

Les envies, les disputes et les mauvais propos.

8. Mesclansa, s. f., dispute, altercation.

Fig. Cortezamen mov en mon cor mesclansa 

Que m fai tornar en l'amoros dezire. 

H. Brunet: Cortezamen. 

Courtoisement je meus dans mon coeur altercation qui me fait retourner en l'amoureux désir.

IT. Mischianza.

9. Mesclius, adj., brouillon, tracassier, querelleur.

Ben conosc que drutz mesclius... 

Es mais amatz e grazitz.

Raimond de Miraval: Pueis ogan. 

Je connais bien qu' amant tracassier... est plus aimé et agréé.

Quar una doneta m trays, 

Tornar m' en ai vilas mesclius? 

Non.

Raimond de Miraval: Entre dos volers. 

Parce qu'une petite dame me trahit, en deviendrai-je grossier querelleur? Non.

10. Mesclos, adj., mêlé, engagé, agité.

Ilh anavo mesclos de tenso.

Le Moine de Montaudon: Manens. 

Ils allaient engagés de querelle.

11. Mescladura, s. f., mélange.

Plena de vinagre e de fel...

Bec Dieu d' aquela mescladura.

(chap. Plena de vinagre y de fel va beure Deu d' aquella mescla.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pleine de vinaigre et de fiel... Dieu but de ce mélange.

ESP. Mezcladura. IT. Mischiatura.

12. Mestura, s. f., mélange, assemblage. 

Lunhs homs no met la mestura del dra (drap) nou e la vestimenta viel.

Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 9.

Nul homme ne fait usage de l'assemblage du drap neuf et du vêtement vieux.

- Méteil, méture.

Una carta de froment e una carta de mestura.

Tit. de 1275. Arch. du Roy., Toulouse, J. 328.

Une quarte de froment et une quarte de méteil. 

1 carteira de mestura. Cartulaire du Bugue, fol. 27. 

Une quartière de méture.

13. Mestis, adj., métis.

L'autr'ier, jost' una sebissa,

Trobei pastora mestissa.

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, contre une haie, je trouvai une pastourelle métisse.

ANC. FR. Les enfans mestifs, c'est-à-dire ceux qui n'estoient pas nés de père et de mère naturels citoyens d'Athènes. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Thémistocle. 

Qu'ils ne fussent nobles d'ancienne race, laquelle s' interprète tant du costé paternel que maternel, car autrement, clochans d'un costé, ils sont appellez mestifs et briquets. Contes d'Eutrapel, fol. 14.

ESP. Mestizo. PORT. Mestiço. (chap. Mestís, mestisos, mestisa, mestises.)

14. Amescladamen, adv., d'une manière mêlée.

Ni bos ni mals per se, mas amescladamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Ni bon ni mauvais par soi, mais d'une manière mêlée.

(chap. Mescladamen, de una manera mesclada.)

15. Malmesclar, v., compromettre, reprocher, calomnier.

Can volon parlar 

D' ome que volon malmesclar.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Quand ils veulent parler d'homme qu'ils veulent commettre.

Car vos autre lo voliatz malmesclar 

Qu' el era fals a son senhor Cesar.

Passio de Maria. 

Car vous autres vous vouliez lui reprocher qu'il était faux à son seigneur César.

16. Malmesclius, Malmesclieus, adj., calomniateur, brouillon, agitateur. Dieus vos sal, domna, car es bell' e pros,

Mas ja no sal sels que us son malmescliu. 

P. Vidal: Be m' agrada.

Dieu vous sauve, dame, car vous êtes belle et méritante, mais qu'il ne sauve jamais ceux qui vous sont dénigrants.

Er dira hom que ieu sui malmesclius

De las molhers e dels avols espos.

P. Cardinal: Non es cortes. 

Maintenant on dira que je suis agitateur des femmes et des vils époux. Substantiv. Ja negus, malmesclieus

No 'n dira ja tan que m n' azir. 

Raimond de Miraval: Res contr'amor. 

Jamais nul brouillon n'en dira jamais tant que je m'en chagrine.

17. Entremesclar, v., entremêler, confondre.

Cant dins en la vila nos entremesclarem. Guillaume de Tudela.

Lorsque en dedans la ville nous nous entremêlerons.

Els se entremesclero e feriro se. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12. 

Ils s' entremêlèrent et se frappèrent.

Vey caut e freyt entremesclar.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols. 

Je vois chaud et froid se confondre.  

Part. pas. Quar mais mi platz honratz morirs 

Que vilhs entremesclatz jauzirs. 

Aimeri de Bellinoy: No m laissa.

Car plus me plaît l' honorable mourir que le vil jouir entremêlé.

CAT. Entremesclar. ESP. Entremezclar. IT. Intramischiare. 

(chap. Entremesclá, entremesclás).

18. Entremesclament, s. m., mélange, confusion, mixtion.

Per entremesclament de terrestras vapors. 

D' on ve entremesclament e evolopament.

Eluc. de las propr., fol. 133 et 65. 

Par confusion de terrestres vapeurs. 

D'où vient mélange et enveloppement.

ESP. Entremesclamiento (entremezclamiento). (chap. Entremesclamén.)

19. Entremescladamen, adv., confusément, communément.

Ab los ansias entremescladamen. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 13. Avec les anciens confusément.

(chap. Entremescladamen.)

20. Mixte, adj., lat. mistus, mixte.

Autra condicios es, qu' es appelada mixta. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Autre condition est, qui est appelée mixte.

CAT. ESP. Mixto. PORT. Misto, mixto. IT. Misto. (chap. Mixte o mixto, mixtes o mixtos, mixta, mixtes.)

21. Mixtio, Mixtion, s. f., lat. mistionem, mixtion, mélange.

Certana mixtion de sulpre en podra. Chronique des Albigeois, col. 71.

Certaine mixtion de soufre en poudre. 

Las virtutz de las causas naturals e las mixtios dels elemens.

Eluc. de las propr., fol. 12.

Les vertus des choses naturelles et les mélanges des éléments.

CAT. Mixtió. ESP. Mixtión. PORT. Mixtão. IT. Mistione. 

(chap. Mixtió, mixtions : mescla, mescles.)

22. Mixtura, s. f., lat. mistura, mélange, mixtion.

De diverses colors ha mixtura. 

La mixtura de sas colors.

Eluc. de las propr., fol. 135 et 136.

De diverses couleurs a mélange. 

Le mélange de ses couleurs. 

CAT. Mixtura. ESP. PORT. Mistura, mixtura. IT. Mistura. 

(chap. Mixtura, mixtures : mescla, mescles.) 

23. Admixtio, s. f., lat. admixtio, mixtion, mélange.

Per admixtio de sanc. Eluc. de las propr., fol. 31. 

Par mélange de sang.

24. Permixtio, s. f., lat. permistio, mixtion, mélange.

Ses la qual permixtio no si faria aytal generacio.

Ayga..., cum sia clara, appar que no ha permixtio de inpuritat.

Eluc. de las propr., fol. 67 et 74.

Sans laquelle mixtion ne se ferait pareille génération.

Eau..., comme elle soit claire, il paraît qu'elle n' a pas mélange d' impureté.

ESP. Permistión (permixtión). PORT. Permistão. IT. Permistione.


Mesquin, Mesqin, Meschin, adj., mesquin, chétif, misérable, pauvre. 

En arabe mizquin, pauper, tenuis. 

Voy. J. Lipse, Ep. 44 ad Belgas; Denina, t. III, p. 51; Aldrete, p. 366;

Monti, Proposta, etc., t. II, part. 1, p. 307; Muratori, Diss. 33; Mayans, Orig. de la lengua española, t. II, p. 233 et 251.

Artur Quintana Font, Mesquin, Mesqin, Meschin, adj., mesquin, chétif, misérable, pauvre.

Que m fessetz ric de mesqui.

Aimeri de Peguilain: Eissamen. 

Que vous me fissiez de pauvre riche. 

Tu es caitius e mesqis. 

Trad. de l'Apocalypse, ch. 3. 

Tu es malheureux et chétif.

Bueus e bosx e cabra autressi 

Engraisson tot auzel mesqui.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Boeuf et bouc et chèvre pareillement engraissent tout oiseau chétif.

Qui vos ve la cara mesquina. V. de S. Honorat. 

Qui vous voit la figure chétive. 

Fig. Tan es d' avol cor e mesqui.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Tant il est d'un coeur lâche et mesquin.

- Faible, délicat.

Mal li faran tug li plusor 

Qu'el veyran jovenet, meschi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Mal lui feront tous les plusieurs qui le verront jeunet, faible.

Domna joves e mesquina,

Fost a Dieu obediens

En totz sos comandamens.

Pierre de Corbiac: Domna dels. 

Dame jeune et délicate, vous fûtes à Dieu obéissante en tous ses commandements. 

Substant. Semblaria us pelegris

Malautes, quan chanta, 'l mesquis, 

Qu' a pauc pietatz no m' en pren. 

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Semblerait un pélerin malade quand il chante, le mesquin, (si bien) que peu s'en faut que pitié ne m'en prenne.

CAT. Mesquí. ESP. Mezquino. PORT. Mesquinho. IT. Meschino. (chap. Mesquí, mesquins, mesquina, mesquines. Mesquí : Mezquín, comarca aon se parle chapurriau, La Codoñera, Bellmún, etc.)

Natxo Sorolla, Ignacio Sorolla

2. Mesquinet, adj. dim., pauvret, chétif, frêle.

On plus mesquinetz los vesia. V. de Sainte. Énimie, fol. 4.

Où plus elle les voyait pauvrets.

(chap. Mesquinet, mesquinets, mesquineta, mesquinetes; pobret, pobrets, pobreta, pobretes.)

Tomás Bosque, La Codoñera, Mesquinet, mesquinets, mesquineta, mesquinetes

3. Mesquinera, s. f., mesquinerie, détresse.

Mout viu a gran mesquinera 

Et a dolor angoissoza, 

Selh que totz jorns assenhora 

Mala domna.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Moult vit à grande détresse et à douleur angoisseuse, celui que toujours domine méchante dame. 

CAT. Mesquinaria. PORT. Mesquinharia.

Mesquinera, s. f., mesquinerie, détresse.

4. Mesquinitat, s. f., mesquinerie, petitesse, sordidité.

Lur donet tanta mesquinitat que... en totz luocs los apela hon cans.

Hist. de la Bible en prov., fol. 75.

Leur donna telle sordidité que... en tous lieux on les appelle chiens

ESP. Mezquindad. (chap. Mesquindat, mesquindats.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

miércoles, 24 de abril de 2024

Salt, municipio del Emirato islámico de Cataluña

 Salt, municipio del Emirato islámico de Cataluña

Salt es un municipio de la provincia de Gerona, en España y perteneciente a la Comunidad Autónoma de Cataluña, perteneciente al Emirato islámico.
Situado en la comarca del Gironés y ubicado junto al municipio de Gerona, con el que forma conurbación. Salt tiene 33 242 habitantes (INE 2023), siendo el segundo municipio más poblado del área urbana de Gerona, después del municipio de Gerona.

Tarragona, municipio del Emirato islámico de Cataluña

martes, 23 de abril de 2024

Lexique roman; Legat - Relegar, Releguar


Legat, s. m., lat. legatus, envoyé, légat.

Per cardenals e per legatz.

(chap. Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barchinona, Barselona. Vach fé un blog que se diu https://lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barchinona, Barselona

Pons de Capdueil: En honor.

Par cardinaux et par légats.

Nostres legats, don ieu vos dic per ver

Qu' els vendon Dieu e 'l perdon per aver.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Nos légats, dont je vous dis en vérité qu'ils vendent Dieu et le pardon pour argent.

CAT. Llegat. (N. E. Incluso antes de Pompeyo Fabra, los catalanes tenían la manía de duplicar la l inicial del occitano, como pasa con el apellido Lull, que el mismo Ramón nunca escribía con LL inicial. Lerida o Lérida en Lleida, etc. Más adelante lo de la l geminada, l·l, ya es de risa.) 

ESP. PORT. Legado. IT. Legato. (chap. Legat, legats; són com enviats del Papa de Roma a diferentes regions o provinsies del seu territori.) 

2. Legacio, Legation, Leguation, s. f., lat. legationem, légation, ambassade, députation.

Lor legation e messatge an fait. Chronique des Albigeois, p. 6.

Ont fait leur ambassade et leur message.

Messagaria e legacio. Eluc. de las propr., fol. 10.

Mission et députation. 

Fo descarguat del fach de la leguation.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.

Fut déchargé du fait de la légation. 

ANC. CAT. Llegacia. ESP. Legación. PORT. Legação. IT. Legazione.

(chap. Legassió, legassions.)

3. Legat, s. m., lat. legatum, legs.

O per legat o per fideicomis o per do que nom fai a sa mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ou par legs ou par fidéicommis ou par don qu'on fait à sa mort.

CAT. LlegatESP. PORT. Legado. IT. Legato.

4. Allegation, s. f., lat. allegationem, allégation.

Non vol admetre las exceptions, allegations.

(chap. No vol admetre o admití les exepsions, alegassions.)

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 430.

Ne veut admettre les exceptions, allégations.

Ni per allegations de dreg. Tit. de 1268. DOAT, t. CLXXII, fol. 41.

(chap. Ni per alegassions de dret.)

Ni par allégations de droit.

CAT. Allegacio. ESP. Alegación. PORT. Allegação. IT. Allegazione.

(chap. Alegassió, alegassions.)

5. Allegar, Alleguar, v., lat. allegare, alléguer, rapporter.

Ni pot hom ges calumpniar 

Denan luy ni fals allegar.

Contricio e penas ifernals. 

Ni on ne peut point accuser (injustement) devant lui ni alléguer faux.

Car so dis la Escriptura, e S. Gregori o allega. V. et Vert., fol. 97.

(chap. Ya que aixó diu la Escritura, y san Gregori u alegue.)

Car cela dit l'Écriture, et saint Grégoire le rapporte. 

Part. pas. Aponctamens dessus dits et alleguats. 

Chronique des Albigeois, col. 29.

Accords dessus dits et allégués. 

CAT. Allegar. ESP. Alegar. PORT. Allegar. IT. Allegare. (chap. Alegá: alego, alegues, alegue, aleguem o alegam, aleguéu o alegáu, aleguen; alegat, alegats, alegada, alegades.)

6. Delegar, Deleguar, v., lat. delegare, déléguer.

Part. pas. Substantiv. Trames lo papa alqus deleguatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 210. 

Le pape envoya quelques délégués. 

Delegat de la meissa sea. Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 115. 

(chap. Delegat de la mateixa seu; sede; sedere; La Seu de Saragossa, o la Seu d'Urgell.)

Délégué du même siége.

CAT. ESP. PORT. Delegar. IT. Delegare. (chap. Delegá: delego, delegues, delegue, deleguem o delegam, deleguéu o delegáu, deleguen; delegat, delegats, delegada, delegades. Ara me ve a la memoria: cuan estaba al institut de Valderrobres, vach sé delegat de la meua classe, y vam aná a Mollina, Málaga, comarca de Antequera; hi vam aná en tren. Lo viache va sé llarg, y no mol cómodo; pero la estansia allí mol bona. Hasta va vindre a vórem una amiga de un poble de Córdoba, que se diu Cabra, que está avui a 57 kilómetros en coche. An esta amiga la vach coneixe a Bournemouth, sur d' Inglaterra, al estiu del 1995, cuan hi vach aná en una beca del ministeri de educassió. Al 1996 vach aná a Swansea, Gales. Signifique mes o menos: mar o lago dels cisnes (cygnus).

Puigdemont, cigonya, cigüeña
Swan en inglés, Schwann, Schwäne en alemán. Prop de allí se va criá Ken Follet, a Cardiff; vach visitá la siudat, entonses no había lligit cap llibre d'ell. Encara men enrecordo que allí me va “doná” un ramet de romé una gitana. Lo vach agarrá, san inossén de mí (mes que Azarías); pero cuan me va demaná alguna perra, li vach di que no ne portaba, y li vach torná lo manollet. Lo poc que vam parlá suposo que va sé en inglés, perque si ella me haguere contestat en galés o caló no men haguera enterat de res, y tampoc avui no men enteraría. Desde entonses porto una maldissió, hasta que me móriga.)


Ramón Guimerá Lorente, 1996, Swansea, diploma


7. Relegar, Releguar, v., lat. relegare, reléguer, éloigner.

Part. pas. Lo layre sera relegat del loc et de la honor.

(chapurriau del 1463: lo lladre sirá relegat del lloc (locus: poble, puesto) y de la honor (domini, terres, etc.); sirá expulsat, aviat, aventat, foragitat o fora gitat, tret a gorrades o a patades, etc. Aixina se hauríe de traure als lladres de avui en día.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128.

Le voleur sera relégué (hors) du lieu et du domaine.

ESP. Relegar. IT. Relegare. (chap. Relegá: relego, relegues, relegue, releguem o relegam, releguéu o relegáu, releguen; relegat, relegats, relegada, relegades.)

L'ancien catalan avait relegació.
(N. E. Sin tilde también se encuentra en este documento: https://historia-aragon.blogspot.com/2020/01/salaris-comissaris.html – recuerden que los catalanes aún utilizaban el hoc, oc, och, òc : sí afirmativo: hasta mínimo 1505.)