Mostrando las entradas para la consulta seguramen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta seguramen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassions mes delicades y cadensioses que los de pura rassa.
Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

verderol, berderol, berderol forastero, Chloris Chloris, parén del pinsá

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

II.

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Lo Camí, XIV. Lupa, gat, Pesteta, pestetes


Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus assits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos del sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delissies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectans lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarmens. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremam una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solamens sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impúnemen de les seues atribussions.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniens.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabolics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassions mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalons - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalons.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassions satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalons seguíen sense apareixe. A paupons van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalons y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe, desformat y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalons - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

viernes, 20 de octubre de 2023

XVII, Ihesum Crist, nostre Salvaire,

XVII.


Ihesum Crist, nostre Salvaire, 

Per salvar nasquet de maire,

Salut fes e mandet faire,

Car sel que la fai l' aten.


Aiso es gran cortezia,

Qui salva que salvat sia;

Qui autre a salut guia

Venir deu a salvamen.


So es qui la gen marrida

Viest e pays e los ajuda,

Sel jorn lur salva la vida

E de la mort los defen.


Car qui so non lur faria,

Fams e freg e malautia

E dolor los aussiria,

En aissi nostre vezen.


Mas sel que ben o vol faire,

Can lor ve la pena traire,

Salva los et es salvaire,

Segon lo mieu essien.


Per que hom que salut vuelha,

De salut faire no s tuelha;

E cora que salut cuelha,

Semen la primieiramen.


Car qui vol cuillir avena

Primieiramen la semena,

E qui semena en pena

Aquel cuelh en jauzimen.


Aus tu que amas l' anona

E deziras la corona?

Qui so que ama non dona,

So que desira non pren.


Aus tu que as draps e pelhas,

E vezes de freg vermelhas

Las gens, e claus tas aurelhas

A lur votz, cant van queren?


Tu quiers a dieu mantas causas;

Fols iest, car parlar li n' auzas;

Dieus a sas aurelhas clauzas

A ta votz, que no t' enten.


Aiso es mezura granda,

Qui no fai so que dieus manda

L' enemix l' a en sa landa,

L' arma metra en turmen.


De sens nos demanda tot dia

Can los paures nos envia;

E dis que qui lur daria

Demandes seguramen.


Ja negus hom que dieu creza

Non amassara rigueza,

Que ill pietatz e ill grineza

Li fay despendre l' argen.


No us pessetz qu' en una plassa

Merces ab gran aver jassa,

Que l' avers la merce cassa

E 'l merces l' aver despen.


Merces es cauza tan larga

Que de be faire no s targa,

Aver e peccat descarga

A son don cominalmen.


Merces vol, e dieus o manda,

Que hom son aver espanda

Lai on es nessieira granda,

E dieus ren en per un cen.


Dieus comanda c' om entenda

Sos comans, e qu' els aprenda;

E c' om sos vezis reprenda,

Can n' aura conoissimen.


Mas sel que lauza folia

E no blasma ni castia

Malvatz faitz, ni los desfia,

Pecc' ab doble falhimen.


Per que cascus en sa vida

De l' obra que l' es cobida,

Mentre que 'l clartat lo guida,

Deuria obrar lialmen.

Car qui fai delial obra,

Segon c' a servit o cobra,

E croy guizardo li sobra,

E 'n tray pena e turmen.


Aus tu que cantas las messas

E fas a dieu tas promessas?

Si no so sanas tas pessas,

Obras a ton dampnamen.


Sel que fai lo sagrifizi

No s tanh que s pes nuil mal vizi,

Ni qu' en aquel panh s' afizi,

Mas sol el sant sagramen.


Aus tu que as las grans terras

E per pus fas plag e guerras?

Del tort don manjas ni ferras

Rendras comt' al jutjamen.


Pueys que dieus t' a dat ton vieure

E que cobeitat t' enieure,

Dregz es c' al turmen te lieure

E que t tola 'l remanen.


Aus tu que tens las bailias

E que fas las simonias?

S' enans la mort no t castias,

Pueys no y as conseguimen.

Car si ab enjan baileyas,

Ab erguelh et ab enveyas,

Vas yfern cre que sopleyas,

Car fas l' obra falsamen.


Aus tu que te fas legista

E tols l' autruy dreg a vista?

Al partir n' er t' arma trista,

S' as mal jutjada la gen.


Tu que dizes que dreg sabes,

E per cobeitat t' entra bes,

Vas yfern cre qu' en sotz sabl' es

Plus c' om que dreg non enten.


Aus tu que gleyza governas

E cobeitas e campernas

L' autruy dreg? del tort t' infernas,

Si caritat no t defen.


Car si a tort escumenjas,

De tu meteis cre que t venjas,

Que no s tanh las gens destrenjas

Mas tant c' a razon cossen.


Mas sel sec via segura

Qu' en totz sos fatz met mezura, 

Car caritatz e drechura

Lo conduc a salvamen.

Aus tu que donas mezinas

E que jutjas las orinas?

Si tas obras no so finas,

A tort galias la gen.


Tu que sabes de fezica,

E no t prezas una fica,

Qu' el ben e lo mal te gica,

Tal fals obra t sobrepren.


Aus tu qu' en orde t' apaissas

E sojornas e t' engraissas?

Pertz te, si ta regla laissas,

Ni fas fol captenemen.


Pus c' a dieu son vot non tenes

E qu' en tos fatz lo malmenes,

Dreitz es c' a la mort o penes,

Sitot estas en coven.


Aus tu que fas compras e vendas, 

Falsa caresma e calendas,

Tan qu' en aquel fag entendas?

T' arma engana s e s ven.


Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes, ab falsas canas,

Dieus te met ab las soanas

Com fals deniers c' om no pren.

Aus tu que dizes lauzenjas

E que de mal dir desrenjas?

Fols yest, si las gens blanstenjas

Sinon per castiamen.


Car si de mal dir t' esforsas,

Fas que fols, si be t deportas,

Que no s tanh las jens remordas,

Car peccas y mortalmen.


Aus tu que trop voles beure

E la nueg te colgas ieure

Tro 'l dema? non es desueure

Que as begut eyssamen.


E cant as ta test' armada

De vil cor, e l' a levada,

Mot yest en sola balada

Qu' escarmisson t' en la jen.


Aus tu que trop te enfrunas

De manjar, e pauc enduras?

Si 'n est segle no dejunas,

L' autre t deu far espaven.


Car qui en manjar non met tenpre

E fai son dieu de son ventre,

Dreg es que dieus deseguentre

Lo laisse al jutjamen.

Aus tu que toles ni enblas?

Las! com de paor non trenblas!

Can prens l' autruy que non rendas,

Mot as malvat ardimen.


Erguel y fas e sobreyra

E t' arma sec avol feyra,

E 'l cors, si es qui l' engueyra,

Pot n' esser pendut al ven.


Tu qu' en adulter' intendes

E garas que no t' esmendes,

Pel delieg c' al cors cossentes

Seras punitz malamen.


Pus qu' en peccat te delieitas,

E ton criator despeytas,

Auias qual loguier en penras:

Dolor, pena e turmen.


Aus tu que obras ab uzura

E metz dieu a no t' en cura?

So que la gen paubr' endura

Manjas e beves soven.


Sabes doncx, pus l' autruy brost as

Ab gran tort, ab paucas sostas,

Un jorn ve que so qu' ajostas

Ira tot cominalmen.

Aquel jorn deu far fereza

A sels que an cobezeza,

Que moble d' un' egaleza

Auran li paubr' e 'l manen.


Aquel jorn es de cossire,

Car dieu trac per nos martire,

E 'l jorn que mort, al ver dire,

Abduy porton espaven.


E si d' aquetz dos membrava

Ad home, e pueys peccava,

Malvestat vey qu' el sostcava,

Et es del tot negligen.


Aus tu que as ren destruchas

Las monedas que trabuchas?

Per un deniers que n' estuchas

En tols X. a l' autra gen.


Si tot ho fas a presensa,

E no prenes penedensa

Tu cairas en la centensa

De dieu pair' omnipoten.


No m par c' aia de dieu cura 

Ni c' ame dieu ni drechura

Qui franch la leial mezura,

E la malvaiza concen.

Aus tu que yest laoraires

E que yest malvais bolaires?

Plus lag falhes c' autre laires,

Si mens terras ni renden.


Car si l' autruy dreg cobeitas

E 'n giques las vias dreitas,

Sabes qual loguier enpleitas?

Mort que t penra soptamen.


Aus tu que tos jornals loias

E pueis de l' obrar t' enoias?

Dels morts cre que t' apropias,

S' as falsat ton covinen.


Pos quecx, segon sa manieira,

Deu far obra drechurieira,

E, si sec aital carreira,

Pot vieure mot leialmen.


Estay donc en penedensa,

Et aias ferma crezensa,

E non cobeitar gran sensa

Ni 'l ben d' aquest mon dolen.


Car tot cant es ni ja sia

Aur, aver e manentia

No val res ses la paria

Del paire omnipoten.

Doncx pos las vanitatz vezes

D' aquest mon, per que non crezes

Aquel que fo mortz e prezes

Per nostre desliuramen?


Qu' el te mostra doas vias,

E potz chauzir, se vezias;

E si la meillor non trias,

Ta clartatz no t val nien.


Doncx ben yest fols, si non gardas,

Cant t' apatiscas ni t lardas

Que tu mezeuses non tardas

Ni t metas en fuec arden.


Tu qu' els deleitz del mon voles

Homs o femnas, ren no t doles;

De tos tortz, cor que trascoles,

Auras ir' e marrimen.


Pensat doncx, cant ti sojornas,

Don moguis ni en que tornas,

Car sobremal t' arm' enfornas

En trebaill et en tormen.


Mas cobreras, si t castias,

Sol dezesperatz no t sias,

Que dieus ti vol, si 'l volias,

Et as molt bon partimen.

Pos que tal patz podes faire,

Que atendes doncx, peccaire,

Que 'l mortz no t sostera gaire,

Ans te penra sopdanamen.


Estai doncx en penedensa

Et aias ferma credensa,

E reten en sovinensa

Sel que t formet de nien.


Dieus te fes a sa semblansa,

Membre t doncx la crox e 'l lansa

E 'l trebaill e ill malanansa

Qu' el trais pel tieu garimen.


Las! ben mot ti pot retraire

Lo senhers qu' es caps e paire

Que dels tieus tortz fo penaire

E soffri mort e turmen.


Pensat doncx en ton coratge,

Mentre que yest el passatge,

Pos per te met tan car gatge,

Que segas son mandamen.


Dieus non vol sias toleire,

E vol cregas ton preveire

Qu' els bens que t mostra deves creire

Senes tot corrumpamen.

Aia s merce e largueza,

E renha ab leialeza,

E gurp tort et avareza

E tot fals perpauzamen.


Et enpres, s' en aissi renhas

Ni tant en tos fais t' estrenhas,

Segurs siest c' a la mort veinhas

Vas Ihesu Crist qui t' aten.


Preguem doncx qui ns apana

E pres per nos carn humana,

Que ns don far via sertana

Com tengam ves lui breumen.


E preguem sa doussa maire

Que ns enseigne e ns esclaire

Ab son filh et ab son paire

Tan per qu' en siam jauzen.


E tug digam en Amen

Gratias al seinhor valen,

Que el nos gart del tormen

D' enfern orrible e puden.

Amen.


Pierre Cardinal.