Pleonasme - Plovilar

 

Pleonasme, s. m., lat. pleonasmus, pléonasme.

Vol dire pleonasmes aytan cum sobrehabondansa e sobrefluitatz de dictio e de paraula. Leys d'amors, fol. 106.

Pléonasme veut dire autant comme surabondance et superfluité de mot et de parole.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Pleonasmo.

Pleurezis, s. f., lat. pleuresis, pleurésie.

Apostema apelada pleurezis. Eluc. de las propr., fol. 50. 

Apostème appelé pleurésie.

En la malautia de pleuresi. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Dans la maladie de pleurésie.

(ESP. Chap. Pleuritis: inflamassió de la pleura.)

2. Plevezi, s. m., lat. pleuritis, pleurésie.

De febre e de plevezi. V. de S. Alexis. 

De fièvre et de pleurésie.

3. Pleurezia, s. f., pleurésie. 

Val specialment contra pleurezia. Eluc. de las propr., fol. 211.

Vaut spécialement contre pleurésie.

CAT. Pleuresia. ESP. Pleuresía. IT. Pleurisia. 

(chap. Pleuresía o pleuressía.) 

4. Pleuretic, adj., lat. pleuriticus, pleurétique, de pleurésie.

En cauzas reumaticas, pleureticas. Eluc. de las propr., fol. 86.

En causes de rhumes, de pleurésie. 

CAT. Pleuretic. ESP. (pleurético) PORT. Pleuretico. 

(chap. Pleurétic, pleuretics, pleurética, pleurétiques.)

Plevir, Plivir, v., promettre, garantir, engager. 

Hom era crezutz ses sagramen,

Ab sol la fe, si la volgues plevir.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Homme était cru sans serment, seulement avec la foi, s'il voulait la promettre.

Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

Subst. Si 'l jurars e 'l plevirs de nos dos.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Si le jurer et le promettre de nous deux. 

Part. prés. Revendedor, obrier e menestral 

Iran a Dieu, si lor o vol sofrir, 

Ab car vendre et ab pliven mentir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Revendeurs, ouvriers et manœuvres iront à Dieu, s'il veut le leur permettre, avec vendre cher et avec garantissant mentir.

Part. pas. Vostr' om sui juratz e plevitz. 

B. de Ventadour: Pels dols chan. 

Je suis votre homme juré et engagé.

Ricx hom, que per aver traire, 

Sec torneyamen plevitz, 

Per penre sos vasvassors, 

Non l' es honors.

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Homme puissant qui, pour acquérir richesse, suit les tournois promis, afin de surprendre ses vavasseurs, ce ne lui est pas honneur.

ANC. FR. Chescun l' a par sa main è plévie è jurée. 

Roman de Rou, v. 2702. 

Ce vos plevis, puis entrerons. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 359. 

Li frères lor jurèrent e lor fei lor plévirent 

Ke jà ne lor fauldront è cil altretel firent. 

Roman de Rou, v. 813.

2. Pliu, s. m., garantie, promesse, engagement.

Loc. En aquest cinc, senz pliu, 

Nais proeza e reviu.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Dans ces cinq, sans engagement (en toute liberté), naît prouesse et s'avive.

3. Plevensa, Plivensa, s. f., promesse, garantie, confiance.

Mas en so n' ai plevensa.

Aimeri de Bellinoy: Era m destreing. 

Mais en cela j'en ai garantie.

Vostr' amor fug e desvoill, 

Qu' ieu non ai plivensa.

Lantelm: Lanfranc. 

Votre amour je fuis et dédaigne, vu que je n' ai pas garantie.

On avion lur plevensa.

P. Vidal: Pus tornatz. 

Où ils avaient leur confiance.

4. Plevi, Plevit, s. m., garantie, promesse, serment.

No m' aten plevi ni covinenza.

P. Vidal: S' ieu fos. 

Ne me tient serment ni promesse. 

Ab cui el ven el camp e ses plevitz.

(Ralmens) Ralmenz Bistors: Aissi col fort. 

Avec qui il vint au champ et sans garantie. 

ANC. FR. Car moi, por vostre garison

Poes, dist-il, metre en prison 

Por plévines ou por ostages. Roman de la Rose, v. 8123.

5. Plevizo, s. f., assurance, promesse. 

Tuit l' autre baro 

Que m feron pleviso.

Bertrand de Born: Ges no. 

Tous les autres barons qui me firent promesse.

Pliades, s. f. pl., lat. pleiades, pléiades.

Part los planetas sobredig 

Trobam ...

... Arturus et Orio 

E cap e coa de drago, 

Dalfis, signes e bootes 

E sageta e pliades.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Par delà les planètes susdites nous trouvons.... Arture et Orion et tête et queue de dragon, dauphin, cygne et bouvier et sagette et pléiades. 

Las stelas ditas pliades. Eluc. de las propr., fol. 110. 

Les étoiles dites pléiades. 

CAT. Pleiades. ESP. (chap) Pléyades. PORT. Pleiadas. IT. Pliade.

Plom, s. m., lat. plombus, plomb.

Ilh son pus pezan que plom.

Pierre de la Mula: De joglar.

Ils sont plus pesants que plomb.

Ai lo plom e l' estanh recrezut, 

E per fin aur mon argent cambiat. 

G. Adhemar: Non pot esser. 

J'ai le plomb et l'étain dédaigné, et pour fin or mon argent changé.

Loc. Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha. V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et à niveau et à droite ligne.

Loc. fig. Non avia cor de plom,

Sec e malvat, mas fi e bo. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

N' avait point coeur de plomb, sec et méchant, mais fidèle et bon.

ANC. FR. Et y appliquent toutes choses avec le plomb et la règle de la raison. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. II, p. 249.

CAT. Plom. ESP. Plomo. PORT. Chumbo. IT. Piombo. (chap. Plom, ploms.)

2. Plumbenc, adj., plombé, couleur de plomb.

Han estranha color, cara plumbenca. 

De cara falbela et en color plumbenca.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 101. 

Ont étrange couleur, face plombée. 

De face blême et en couleur plombée.

(chap. Plomís, del coló del plom, plomisos, plomisa, plomises.)

3. Plombar, v., lat. plumbare, plomber, garnir de plomb.

Elh daurara so que mantha gens plomba.

(chap. Ell dorará lo que molta gen plome : cubrix de plom.)

Guillaume de Durfort: Quar say.

Il dorera ce que mainte gent plombe.

Loc. fig. En Oc e No conois qu' un datz mi plomba.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Je connais que le seigneur Oui et Non me plombe un dé.

- Par extens. Plonger, pêcher, jeter le plomb.

Quo 'l pescaire que plomba 

En la mar, e pren ab l' esca 

Lo peisson que sauta.

E. Cairels: Era non vey.

Comme le pêcheur qui jette plomb en la mer, et prend avec l'appât le poisson qui saute. 

Part. pas. Ab un datz

Menut plombatz 

Nos a trichatz.

P. Vidal: Tan me. 

Avec un dé plombé menu nous a trichés.

Ab sagetas plombadas. Eluc. de las propr., fol. 202.

Avec flèches plombées. 

CAT. ESP. Plomar. PORT. Chumbar. IT. Piombare. 

(chap. Plomá: plomo, plomes, plome, plomem o plomam, ploméu o plomáu, plomen; plomat, plomats, plomada, plomades. 

Plomada, plomades : plom lligat a un cordell pera trassá la línia recta vertical. Plom pera peixcá, com lo que fée aná lo agüelo de la novela de Ernest Hemingway, lo agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí.)

Plorar, v., lat. plorare, pleurer, gémir, lamenter, larmoyer. 

Si 'l moria 

A totz dic a prezensa 

Qu' il no 'l ploraria.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel. 

S' il mourait à tous elle dit publiquement qu'elle ne le pleurerait pas.

Las lagremas que Jhesu Crist ploret. V. et Vert., fol. 36. 

Les larmes que Jésus-Christ pleura. 

Ieu chant que deuria plorar 

D' ira d' amor que m fai languir.

B. de Ventadour: En abril. 

Je chante (alors) que je devrais pleurer de chagrin d'amour qui me fait languir.

Quant lo vi, elh se pres a plorar. Philomena.

Quand il le vit, il se prit à pleurer. 

Adoncs se ploret lo rei de so filh. V. de Bertrand de Born. 

Alors le roi se lamenta sur son fils. 

Fig. El cors m' art e dels hueil plor..., 

Eissamens com fa la vertz leigna 

Qu' al fuoc arden

Plora soven.

G. Faidit: Lonratz (L' onratz) jauzens. 

Le corps me brûle et des yeux je pleure..., également comme fait le bois vert qui au feu ardent pleure souvent.

Subst. Mais val d' amor, si non es angoissos,

Un belh plorar no fan quatorze ris. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Davantage vaut un beau pleurer d'amour, s'il n'est pas angoisseux, que ne font quatorze ris.

ANC. FR. Par les oilz fere assez plorer. 

Mainte chaude lerme plorer 

I fist, quant ele s' en ala. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 78 et 89. 

Là véissiez mainte lerme plorer. Villehardouin, p. 152.

Sire, jo plur pur nostre amur. Marie de France, t. 1, p. 128.

Nous plorions jour et nuict Jérusalem destruite. Bertaut, p. 24.

CAT. Plorar. ESP. Llorar. PORT. Chorar. IT. Plorare.

(chap. Plorá: ploro, plores, plore, plorem o ploram, ploréu o ploráu, ploren; plorat, plorats, plorada, plorades.)

2. Plor, s. m., lat. ploratus, pleur, gémissement, larme. 

Ve nicx qu' an afilatz lurs becx,

E 'ls pros cortes adreg fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Je vois sots qui ont affilé leurs becs, et les preux courtois francs font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort. 

Anc non ayc joi que no m costes un plor.

Arnaud de Marueil: Hom ditz. 

Oncques je n'eus joie qui ne me coûtât un pleur.

Aquel chaitius, cui tu o as tolt, plora, e Dieus aus son plor.

Trad. de Bède, fol. 83.

Ce malheureux, à qui tu l' as ôté, gémit, et Dieu entend son gémissement.

ANC. FR. Dunc crust li dols, dunc li crust plors. Roman de Rou, v. 15229. 

Mais lessiés ester vostre plor. Roman de la Rose, v. 16513. 

Le grant pleur que ilz menoient devant leur fut, par leur venue, tourné en joye. Roman de Giron-le-Courtois, fol. 82. 

Mi plor, mes larmes, mi désir. 

Roman de Parthonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 47.

ESP. Lloro. PORT. Choro. ANC. IT. Ploro. (chap. Plo, plos; plorera, ploreres; ploramiques catalanista com Carlos Rallo Badet.)

3. Ploramen, s. m., affliction, désolation.

Es de gens menudas lo dol e ploramens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Est pour les petites gens le deuil et affliction. 

ANC. FR. Duel i ot grans et ploremens.

Vie de J.-C. Carpentier, t. III, col. 322.

(chap. Ploramenta, ploramentes.)

4. Plorador, s. m., lat. plorator, pleureur.

Li falliran plorador.

P. Cardinal: D'Esteve. 

Lui manqueront les pleureurs. 

CAT. Plorador. ESP. Llorador (plañidero). PORT. Chorador.

(chap. Ploradó, ploradós, ploradora, ploradores.)

5. Ploros, adj., éploré, désolé.

Deu esser totz lo pobles ploros.

G. Riquier: Ples ne. 

Doit être tout le peuple éploré.

Tot ploros, la levet d' aqui. Passio de Maria. 

Tout éploré, it la leva de là.

Plorosa e cays en desperatio. Carya Magalon., p. 14.

Éplorée et quasi en désespération.

ANC. FR. Que pensis e ploros esteit. 2e Trad. du Chastoiement, cont. 13.

Ne mais por vous 

N' averai jà iex plorous.

Romancero français, fol. 89. 

Sans estre murmurans ni pleureus ni plaintifs. 

La Boderie, Hymnes eccl., fol. 75. 

CAT. Ploros. ESP. Lloroso. PORT. Choroso. 

(chap. Plorós, plorosos, plorosa, ploroses.)

6. Plorios, adj., douloureux, désolant, déplorable.

Abiz vils e plorios. Trad. de Bède, fol. 50. 

Abîme abject et déplorable.

7. Plorilvoment (plorivolment), adj., lamentablement.

Plora plorilvoment. Doctrine des Vaudois. 

Pleure lamentablement.

Plovilar, v., plonger.

Tro lai on lo soleils plovil.

A. Daniel: Lancan son. 

Jusque là où le soleil plonge.

Capitol CXIIII. Com lo senyor resuscita lo fill de vna dona viuda.

Capitol CXIIII. Com lo senyor resuscita lo fill de vna dona viuda.

Continuant lo senyor la preycacio sua e los grandissims miracles vengue sa clemencia a la ciutat de Naym acompanyat de molta gent e dels deixebles seus. E com se acostas a la porta de la ciutat veu que portauen vn Jove a soterrar fill de vna viuda qui non hauia pus de aquell. E la trista de mare acompanyaua lo cors del seu amat fill a la sepultura ab plor e dolor extrema. La qual dona era de les honrades de la ciutat: e perço acompanyauen aquella molta gent de la dita ciutat: complanyent se de la sua dolorosa perdua. E mirant aço lo piados senyor: e recordantse de la senyora mare sua qui no tenia sino vn sol fill: del qual se speraua veure infinides dolors: fon mogut de tanta misericordia e clemencia: que sens degu demanarli merce: sa magestat delibera de fer la. e acostant se a la dita viuda ab vna (vua) cara de molta compassio: dixli. Noli flere. Volent dir. O dolorada dona ab tot que la causa del escampament de les vostres lagrimes sia molt rahonable per hauer perdut vn sol fill que tenieu per confort de la vida vostra: Car yo so cert: que la amor de la mare per natura es de tanta fermetat e fortalea: que ans desija morir que veure la mort de nengun fill: per molts quen tinga: quant mes es creedor de vos qui non haueu sino aquest: e perço tant com per mi es mes coneguda la rahonable dolor vostra: tant mes vos estimare si per amor mia cessau de plorar: confiant que per lo adjutori meu sereu deliurada de la vostra dolor: e dient aço toca ab la sua piadosa ma lo lit en que lo mort era portat: e los quil portauen stigueren segurs: e tota la altra gent se para per veure si faria lo senyor alguna nouitat. E la trista de mare desijosa de obtenir misericordia e remey en sa desmesurada dolor feu son poder de deixar lo plor: per obeir lo senyor: e sa clemencia que veu que aquella dona que volguera esclatar sobre lo seu fill: e que lo plorar li es remey per manifestar la dolor del seu cor a totes les gents: e que de aços volia abstenir per complir lo manament seu: fon tant content de la dita dona: que volent la prestament apartar de tota dolor: e donar li inextimable goig: dix al joue mort. Adolescens tibi dico surge. E tentost hoyda la diuinal veu lo mort fon resuscitat: e parla e feu actes de viu. E lo senyor prenint lo per la ma donal a la mare sua dient. O dona alegrau vos de la noua vida del fill: per la mort del qual tant sou stada turmentada: la qual segons costuma de dones qui no son desconeixents: ans regracien be tots los beneficis: lanças als peus del senyor conuertint lo plor e dolor en goig no recomptable: fent infinides gracies a sa magestat de la tanta e tan inestimable gracia que feta li hauia sens ella hauer lay demanada. e tota la gent vist lo tan marauellos miracle stigueren ab vna grandissima temor e admiracio e loant nostre senyor digueren. ¶ Propheta magnus surrexit in nobis: et quia deus viuisitauit plebem suam. Volent dir. Gran e marauellos propheta es aquest que ses leuat en la terra nostra: ara podem creure que nostre senyor deu visita lo seu poble: trametent vn tal propheta per salut de les gents. e tot aquell poble hauia grandissima deuocio en lo senyor Jesus fill de deu: e partint se de aqui sa magestat restaren molt enyorats perdent la sua presencia.

Capi. LXXXIII. Com la mare de deu pres comiat de la sua mare sancta anna ans que pertis para egipte.

Capi. LXXXIII. Com la mare de deu pres comiat de la sua mare sancta (scá) anna ans que pertis para egipte.

Venint sa altesa a la porta de la dita senyora mare sua toca ab molt recel per que no fos sentida ne coneguda per la gent del veynat: Car de tots se temia: e de negu nos gosaua fiar: puix per lo rey de la terra se veya perseguida E sentint lo tocar la gloriosa anna mana a vna de ses filles ques fes a la finestra: e que miras qui era: e aquella tornant molt espantada dix que la senyora sa germana era e que li peria (p:per+ia) venia ab molta congoixa: E la senyora sa mare ferida d´amargosa dolor dreças en lo lit: e mana que li obrissen: E la senyora entra e puja dalt: e venint a la cambra: hon la sua mare era: dixli ab vn grandissim plor. ¶ Consurge in nocte in principio vigiliam tuam: effunde sicut aquam cor tuum ante conspectu domini pro persecutione amantissimi filij mei pro q necesse habet fugere in egiptum. Volent dir. Leuau leuau senyora mare ab tot sia denit e hora de dormir e stau esuellada: e en lo començ de les vigilies vostres escampau lo vostre cor axi com aygua per viua deuocio dauant la presencia del senyor supplicant la magestat sua me vulla ajudar en la dura persecucio del meu amat fill: per la qual a ell e a mi es necessari fugir de aquesta terra: e anar en egipte: e leixar la companyia vostra: e aquesta separacio (se+p+aracio) es a mi senyora vna mortal dolor: E hoint aço la gloriosa Anna cuyda morir: sentint ja aquell doloros enyorament que aconseguiria per la absencia d´aquelles persones a ella tant cares: e dix ab multissima dolor. O filla mia y en ma vida veure yo tanta de dolor: que de aquest senyor y de vos me veja separada: ab vos ma filla vull anar e james no leixar vos: Car mes ame morir seguint la companya vostra: que viure absent de la presencia vostra: E la senyora ab moltes lagrimes dixli. Ma senyora mare hajau paciencia: car no es voluntat del senyor fill meu: que nengu vaja ab sa senyoria en aquest viatge si no Joseph e yo mare dolorosa: E la virtuosa Anna vehent que te a restar e la sua filla amada a partir lo cor seu vengue a esclatar no podent durar tan amargosa separacio: e ab vn gran crit dix. O filla e senyora mia y tan poch ma durat la consolacio de la vostra companyia: per que yo no mori lo dia que vos entras en esta ciutat de natzaret: en lo qual dia yo senti alegria no recomptable: de veure lo meu excellent net e a vos vida mia: O quant es ara doblada la dolor mia com nous puch seguir: e dolor e plor sera la antiga edat mia: O ma filla si pensas que anau en loch que fosseu ben acullida: e que poguessem hauer souint letres vostres: que es la major consolacio de les persones cares qui seperades se troben: aço seria a mi algun conort: mes so certa que anau entre gent ydolatra (ydolat+r en diéresis) e molt grossera: e que naturalment han en oy los juheus: e vos ma filla sereu en ells tan estranya que ab nenguna persona d´ells aconsolar nous poreu: ne ajudar vos en vostres necessitats: ni a les gents que daçi iran alla nous gosareu mostrar: per que no siau coneguda: ans vos haureu amagar recelant vos de tots: ne yo trista mare vostra gosare demanar als que vendran d´egipte: haueu vist ma filla: per que no senten hon sou: O dolor qui rahonar ni sentir nos pot sino per mi qui la soffir: que yo vivint haja a esser seperada de persones a mi pus cares que la vida e que nous pugua ajudar ni consolar en cars de tanta necessitat: car ara haurieu vos ma filla mester la companya mes que en altre temps. vos portareu dolor de la mia soledat e yo de la vostra: e la vna alaltra aconsolar nons porem. E la senyora hauent gran compassio de la virtuosa mare sua plora ab ella vna gran peça e confortantla dixli. O senyora mare preniu esforç a passar aquesta congoixa: pensau que ab tot vos e yo siam seperades corporalment: les animes son vnides per vera amor: De mi senyora no passeu congoixa: car yo porte la companyia del meu senyor e fill que tot loch mes delitos puix que ab ell sia e tota pena per ell portada es a mi singular delit e refrigeri. ¶ Et hoc sit in hoc exilio consolatio mea: et in ipa dulcedine conquiescit anima mea Car aquesta sera la consolacio mia en aquest exili: e en la dolçor sua reposa e se adelita la anima mia: car mirant la sua diuinal cara descanse de totes les mies congoixes: axi senyora placiaus darme licencia: que massa tardam e lo dia se acosta. E la gloriosa Anna ansiosa de les necessitats de la senyora sa filla: qui tan carament amaua dix a sa senyoria: O ma filla y quina prouisio haueu fet per al cami. E sa merce respos que no nenguna: car sols hauia pensat en fugir obeint lo mament diuinal: deixant tot lo restant a la ordenacio e prouidencia de sa alta clemencia: E la senyora Anna dix. Ay ma filla: e no veu que lo pare eternal no vol ara mostrar la potencia sua: per que sia manifestada la paciencia del seu fill humanat. E vol que lo dit fill seu senta tots los treballas e fretures humanament axi com si fos pur home: no ajudant se en res de la diuinal potencia: axi com vem (veu: veeu; vem: veem) ara que fuig de aquells qui poria a no res tornar: Axi filla feu me gracia de pendre vna somereta que yo tinch açi en casa mia: e portareu algunes necessitats per al cami: car haueu a passar per vn gran desert que noy ha poblacio nenguna: e que vos pugau cavalcar: car lo anar a peu tan larch cami nous seria possible: ab tot vos ara res no estimau que treballos sia: sols apartar pugau lo fill vostre d´aquest perill: e la feruor de la amor sua vos fa oblidar lo delicament e tendrea de la persona vostra: la qual es a mi tan cara que oblidar no la puch: ans tinch e tendre continua ansia de les necessitats vostres desijant continuament ajudar vos en aquelles: E mana la dita senyora mare albardar la somereta en que caualcas la sua filla : e feu metre en vna talequeta tot lo pa ques troba en casa sua per que tingues que menjar en lo cami: E donali vna cistella dous dient li ab moltes lagrimes: Aquests ous ma filla seran per al vostre fill: e veus açi vn sclauo: per que pugau encendre foch en les montanyes desertes: e recreareu vos e lo fill vostre a la calor del foch: e coureu li vn ou cada dia com haureu oportunitat de fer foch per que pugau passar lo treball del cami: E les amables donzelles germanes de la senyora: desijoses de seruir sa senyoria despenjaren rayms e magranes e posaren ho en vna cistella ab altra fruyta seca per proveir la del que podien: car eren molt certes que lo cami era tan aspre que no trobarien per a menjar ne encara erba per a la somera. E per ço la prudent mare sua qui en tot pensaua prouehi de ciuada per a la somera: ab tot non podien portar si no poca per no anar tan carregats. E joseph hauia molta consolacio de la prouisio que la mare de la senyora hauia feta per al cami. E prenint ho tot posau sobre la somera: E la senyora besant la ma a la senyora sa mare: regraciaua li ab molta humilitat lo que donat li hauia prenint ho per amor sua mes que per satisfer a la propria necessitat: E despedint se sa senyoria per a partir la senyora sa mare fon trauessada e ferida de congoixa inestimable e abraçala ab molta amor e dolçor no podent comportar tan dolorosa separacio e besauala moltes vegades sens poderli parlar. E adorant lo seu senyor e net ab moltes lagrimes esforças a parlar axi com pogue e ab grans sanglots dix li. O vida mia ya comanuos la vostra mare: qui per vos soffir tants treballs. E les germanes de la senyora volent acompanyar sa merce fins a la porta sa senyoria mana que restassen ab la senyora mare dient los. Germanes si voleu queus ame ym recorde de vosaltres seruiu e obeyu a la senyora nostra mare: carament laus coman: hajau pietat de la antiquitat sua: car ab molta dolor resta per la absencia mia. E les virtuoses e amables germanes no podent dir res a sa senyoria per habundancia de plor: ficaren los genolls besant la ma a sa altesa com a germana major e senyora: mostrant en son gest que son prestes a obeir tot lo per sa merce manat.

III. Si cum sel qu' es tan grevatz

III.

Si cum sel qu' es tan grevatz

Del mal que non sent dolor,

Non sent ira ni tristor,

De guiza m sui oblidatz,

Car tant sobrepoia 'l dans

Que mos cors non pot pensar;

Ni nuls hom tro al proar

Non pot saber com s' es grans 

D' En Barral, lo mieu bon senhor; 

Per que, s' er chant o ri o plor, 

Non o pres plus cum feira enans.

Qu' ieu pens si sui enchantatz

O sui cazutz en error,

Quan non trob sa gran valor,

Qu' aissi nos tenia onratz;

Qu' eissamens com l' azimans

Tira 'l fer e 'l fai levar,

Fasia el mans cors dreissar

Vas pretz forssatz e pesans.

E qui pretz e gaug et honor,

Sens, larguessa, astr' e ricor

Nos a tolt, pauc vol nostr' enans.

Ai! quant n' a deseretatz

Qu' eran tuit ric en s' amor!

E quant en moriro 'l jor

Qu' el fo mortz e soteratz!

Qu' en un sol no vitz mortz tans;

Neis qui l' auzia nomar

Hi atendia achaptar,

Tant era sos pretz presans!

C' aissi saup far so nom aussor,

De pauc gran, e de gran maior,

Tro no 'l poc enclaure guarans.

Ai! seigner doutz e privatz,

Cum puosc dir vostra lauzor,

Qu' a lei de riu sorzedor

Que creis on plus es voiatz,

Creis vostre laus en pensans!

E i trob ades mais que far;

E sembla 'l vostre donar,

Don vos creissia 'l talans 

On mais venion queridor,

Mas dieus, cum a bon donador,

Vos donav' ades mil aitans.

Et ar, quan vos fos poiatz,

Faillitz a guiza de flor

Que, quant hom la ve gensor,

Adoncs il chai plus viatz;

Mas dieus nos mostr' ab semblans

Que sol lui devem amar,

E 'l chaitieu mon desprezar 

On passam cum vianans; 

Qu' autre pretz torna en deshonor

E tot autre sens en folhor,

Mas de cels que fan sos comans.

Ai! seigner dieus, cui non platz

Mortz de negun peccador,

Ans per aucire la lor

Sofritz vos la vostra en patz,

Faitz lo lai viure ab los sans,

Pois sai no 'l volguetz laissar;

E deignatz l' en vos preiar,

Verges, que preiatz per mans

Vostre fill, per qu' el los socor,

Qu' esperans' an tuit li meillor

Els vostres cars precs merceians.

Seigner, meravillas grans

Er, car de vos puosc chantar

Ar quan miels degra plorar;

Pero tan plor en pessans,

Per que ill avinen trobador

Diran de vos mais de lauzor

Que ieu qu' en degra dir mil tans.

    Folquet de Marseille.

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

Aimeri de Péguilain. De fin' amor comenson mas cansos

Aimeri de Péguilain.

De fin' amor comenson mas cansos

Plus que no fan de nulh' autra sciensa,

Qu' ieu non saubra nien, s' amors non fos,

Et anc tan car non comprei conoissensa;

Qu'ab belh semblan, aissi cum fai traire,

Me vai doblan quascun jorn mon martire,

Qu'en la boca m fes al prim doussezir

So que m' a fag pueys al cor amarzir.

Si de merce acuzar fos razos, 

Digna fora de ma desbevolensa, 

Qu'amors vens me e chauzimenz amdos, 

Et us non a d' els poder que lieys vensa; 

Per so m cuia de tot en tot aucire, 

Quar sap e ve que merces n' es a dire; 

Pero no m vol del tot viatz aucir, 

Abans me fai languen, piegz de morir.

Piegz a de mort selh que viu cossiros, 

E non a joy, mas dolor e temensa, 

Pueys ve la ren qu' el pogra far joyos, 

On non troba socors ni mantenensa.

E doncs ieu, las! que sui d' est mal suffrire

De mil dolors, fos d' un sol joy jauzire! 

E ja no fos mas per mi escarnir, 

Si m degra far ab belh semblan languir!

Mas non a tort qu' ieu am lieys a rescos

Ins e mon cor, e no 'l n' aus far parvensa; 

D'aitan fas eu a guiza d' orgulhos, 

Quar sol de lieys aus aver sovinensa:

Mas ieu non puesc ad amor contradire; 

So que 'l platz am, e so que 'l platz adire; 

Pero cum folhs mi vuelh enfolhetir,

Quar encaus so que no vuelh cosseguir.

Qu'el sieus cars pretz es lo mielher dels bos,

Pueys la beutatz es egual la valensa:

Cum plus remir ni vey d' autras faissos,

Ades m' es vis que sa beutatz agensa;

Per qu' ieu no l' aus preian mon cor devire,

Mas que denan li fremisc e 'lh sospire,

Quar sa beutatz fai ma boca mudir; 

Mas sospiran la 'n cug far avertir.

Dels huelhs no vey lieys cui de cor remire, 

Per qu'ensemps plor mesclamen e sospire; 

E si s laisses a merce convertir, 

Dreitz for' hueymais que m fetz vas si venir.

Reys d' Aragon, tant aguizatz de dire 

Als ben dizens, qu' us non sap on se vire, 

Qu'a l' un bon fag faitz l' autre cosseguir,

Per qu' om tem dir lo ben pel miels gequir.

____

Selh que s' irais ni guerrey' ab Amor,

Ges que savis no fai, al mieu semblan, 

Quar de guerra ven tart pro e tost dan, 

E guerra fai mal tornar en peior; 

En guerra trop, per qu' ieu non la volria,

Viutat de mal e de ben carestia; 

E fin' amors, si tot mi fai languir,

A tant de joy que m pot leu esjauzir;

Que 'l plazer so plus que l' enuey d' amor, 

E 'l be que 'l mal, e 'l sojorn que l' afan, 

E 'l gaug que 'l dol, e 'l leu fays que 'l pezan,

E 'l pro que 'l dan son plus, e 'l ris que 'l plor. 

Non dic aissi del tot que mal no i sia, 

E 'l mal qu' om n' a val mais que si 'n gueria,

Quar selh qu' ama de cor non vol guerir

Del mal d' amor, tant es dous per sufrir!

Enquera truep mais de be en amor,

Qu'el vil fai pros e 'l nesci gen parlan,

E l' escars larc e leyal lo truan, 

E 'l folh savi e 'l pec conoissedor, 

E l' orgulhos domesg' e humilia,

E de dos cors fai un, tan gen los lia; 

Per qu' om non deu ad amor contradir 

Pus tan gen sap comensar e fenir.

S' ieu l' ai servit, pro n' ai cambi d' amor

Ab que ja plus no m fassa mais aitan,

Qu'en mainh locs m' a fag tan aut e tan gran,

Don ja ses lieys no pogr' aver honor,

E moutas vetz mi gart de vilania,

Que ses amor gardar no m' en sabria; 

E manhs bos motz mi fai pessar e dir,

Que ses amor no i sabria venir.

Bona domna, de vos tenc e d' Amor 

Sen e saber, cors e cor, motz e chan; 

E s' ieu res fatz que sia benestan

Devetz n' aver lo grat e la lauzor,

Vos e Amors, que m datz la mayestria; 

E si ja plus de ben no m' en venia, 

Pro n' ai cambi, segon lo mieu albir;

E si plus fos, be saubra 'l plus grazir.

Chansos, vai t'en de ma part e d' Amor

Al pro, al ric, al valen, al prezan 

A cui servon Tyes et Alaman,

E sopleyo cum bon emperador;

Sobr'els majors a una majoria, 

Honor e pretz, larguez' e cortezia;

Larcs es de cor, d' amar e de servir,

Valens de fag per ric pretz conquerir.

Bona domna, la genser etz que sia, 

Vas vos azor e soplei nueg e dia; 

Jamais de vos no me volrai partir,

Qu'en tot lo mon non pogra miels chauzir. 

___

D'aisso don hom a lonjamen

Ben dig entr' els conoissedors,

Si 'n dis pueis mal vilanamen,

Es a tot lo mens dezonors,

Qu' aycelh que se mezeys demen

Del ben qu' a dig, no m' es parven, 

Des qu' es trobatz ben dizen fals, 

Qu' el dei' om creire dizen mals.

S'elh disses al comensamen 

Lo mal, ans qu' elh bes digz fos sors,

Dissera plus cubertamen 

E semblera vers als plusors.

Mas pero ben aven soven

Qu'aisso qu' om cre blasmar defen; 

Doncs non es d' ome qu' es aitals 

Lo bes digz bo ni 'l mals digz mals.

Us que dis ben premeiramen

Que de bas aut poiet amors,

E 'n dis apres mal sotilmen

Per far semblar sos mals peiors;

E per plus enganar la gen

Ab proverbis dauratz de sen

Et ab parauletas venals, 

Vol far creire del ben qu' es mals.

Non es bes qui fai d' avinen,

Segon lo mon, so qu' es valors;

E que s garda de falhimen 

On plus pot; e creys sa lauzors,

Si es; mas non pot far nien,

Si non a l' amajestramen

D'Amor, qu' es majestre lials,

Qu' ensenha triar bes dels mals.

Qu'el cor nays on amors empren 

Ensems ardimens e paors;

Qu'en saviez' a l' ardimen

E volpilhag' en las follors;

E pueys es arditz eissamen 

De larguez' e d' ensenhamen,

E volpilhs d' escarsez' e d' als

Que fos vilania ni mals.

Per so m par que, qui eitz mal, men 

Del majestre que dona 'l sen 

Cum sia hom valens e cabals, 

Ni cum se pot gardar de mals. 

Quar val plus e conoys e sen

Na Joana d' Est, et enten 

Mielh, segon lo dreg jutge, quals

Deu hom dir d' amor bes o mals. 

___

Li folh e 'l put e 'l filhol

Creisson trop, e no m' es belh;

E 'l croy joglaret novelh,

Enueyos e mal parlan,

Corron un pauc trop enan, 

E son ja li mordedor

Per un de nos, duy de lor,

E non es qui los n' esquerna.

Greu es quar hom lor acol, 

E non lor en fai revelh:

Non o dic contra 'N Sordelh,

Qu'el non es d' aital semblan, 

Ni no s va ges percassan 

Si col cavalier doctor; 

Mas, quan falho 'l prestador,

Non pot far V ni VI terna.

Lo marques part Pinairol, 

Que ten Saluz' e Revelh,

No vuelh ges que desclavelh 

De sa cort, ni an lunhan 

Persaval, que sap d' enfan 

Esser mayestre tutor; 

Ni un autre tuador, 

Qu' ieu no vuelh dir, de Luzerna.

Aitals los a com los vol

Lo marques d' Encantarelh, 

Nicolet, e 'l trufarelh 

Que venon ab lui e van, 

E non del tot per lor dan, 

Be s son trobat d' una color; 

A tals vassals tal senhor; 

Dieus lor don vita eterna!

Ar veiretz venir l' estol 

Ves Malespina e 'l tropelh,

Donan la carn e la pelh; 

Et ades on piegz lor fan

E menhs de merce lor an,

Trop son li combatedor,

E pauc li defendedor;

Mortz son, si Dieus no 'ls governa.

Estampidas e rumor

Sai qu'en faran entre lor, 

Menassan en la taverna.