Mostrando las entradas para la consulta llogá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llogá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 8 de mayo de 2024

Logar, Loguar, Lojar - Perlongar, Perlonjar, Prolonguar

Logar, Loguar, Lojar, v., lat. locare, louer, donner ou prendre en location, mettre à louage. 

Albergar los viandans paubres que no podon logar ostal.

(chap. Albergá als vianans o caminans pobres que no poden llogá (cap) hostal.)

V. et Vert., fol. 79.

Héberger les voyageurs pauvres qui ne peuvent louer gîte.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua, e lai si ven.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeois, ici il se loue, et là se vend.

Se vol de veilla logar. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert. 

Se veut donner en location à vieille. 

Part. pas. Ieu soi de parlar logatz... 

Lengua logada non lassa.

P. Cardinal: De paraulas. 

Je suis mis à louage pour parler... 

Langue mise à louage ne se lasse. 

Loc. Homicidi e lauzengier,

Lengua loguat, creba mostier.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Homicides et médisants, mis à louage pour la langue, renverseurs de monastères. 

CAT. Llogar. ANC. ESP. Logar (MOD. Alquilar). ANC. IT. Locare. (chap. Llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

2. Logaire, Logador, s. m., lat. locator, loueur, qui prend ou donne à loyer.

Lo senher o 'l logaire de la maio. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 42.

Le seigneur ou le locataire de la maison. 

Apres dels tres ans esta hom al sagrament del logador.

Statuts de Montpellier, de 1212. 

Ensuite des trois ans on est au serment du loueur.

CAT. Llogador. (chap. Llogadó, llogadós, llogadora, llogadores.)

3. Logadier, Logatier, Locadier, s. m., mercenaire, salarié, journalier.

Els atendon la mort, co fay lo logadier la hora de sa paga.

V. et Vert., fol. 33.

Ils attendent la mort, comme fait le mercenaire l'heure de sa paye.

- Locataire.

Dengun home que sera estranh no manjara del anhel, ni degun logatier ni oste. Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

Nul homme qui sera étranger ne mangera de l'agneau, ni nul locataire ni hôte.

Negun hoste ni negun locadier.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Nul hôte ni nul locataire. 

ANC. FR. Y a-t-il différence de demourer en une maison, où il y ait plusieurs louagiers, ou en celle où jamais personne n'ait habité? 

Macault, Trad. des Apopht., fol. 134.

CAT. Llogater. ANC. ESP. Logadero (MOD. inquilino, el que alquila. 

Chap. Llogaté, llogatés, llogatera, llogateres; inquilino, inquilinos, inquilina, inquilines).

4. Loguier, Loguer, s. m., loyer, prix, salaire, récompense. 

Bos er lo gazardo e meilher lo loguiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bon sera le guerdon et meilleur le salaire. 

Cels que retenon a tort los loguiers de lurs messatge e dels obriers que fan lur obras. V. et Vert., fol. 15. 

Ceux qui retiennent à tort les salaires de leurs messages et des ouvriers qui font leurs ouvrages. 

De vesoa ni d' orfe enfant, 

Non pris loguier petit ni grant. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

De veuve ni d'enfant orphelin, je ne pris salaire petit ni grand.

No perdra so loguer. Trad. du N.-Test., S. Mat., ch. 10. 

Ne perdra pas sa récompense.

ANC. ESP.

Tu en loguer prometes me asaz mala sollada.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 144.

CAT. Loguer. ESP. MOD. Loguero. (chap. Llogué, llogués : preu que se pague per a llogá, alquilá, alquiler, alquilers. Premio, salari, recompensa, jornal.)

5. Logation, s. f., lat. locationem, location, louage.

Instrumens de locations de maizons. 

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Actes de locations de maisons.

ESP. Locación. PORT. Locação. IT. Locazione.

6. Logazo, s. f., louage.

Si cum es de vendezo e de logazo e de totas causas que son de bona fe.

Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Ainsi comme il est de vente et de louage et de toutes choses qui sont de bonne foi.

7. Conlogation, s. f., sous-location. 

Instrumens de logations..., de conlogations.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Actes de locations..., de sous-locations.

(chap. Colloga, collogues; v. collogá : llogá entre mes de un, normalmén dos, un terreno per a treballál. Collogo, collogues, collogue, colloguem o collogam, colloguéu o collogáu, colloguen; collogat, collogats, collogada, collogades.)

8. Loguadaria, s. f., louage, location. 

En loguadaria de mayos. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 41. 

En location de maisons.

9. Logadit, Loguadit, Lojadit, adj., salarié, stipendié, mercenaire. 

Sabia com era vengutz al rei Henric esser soudadiers logaditz.

V. de Bertrand de Born.

Savait comment il était venu au roi Henri (pour) être soudart stipendié.

Per messatge loguaditz. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Par message salarié.

Lojadiz, es cel que ten luoc de pastor, e non quer... salut de las armas.

Trad. de Bède, fol. 56.

Mercenaire, c'est celui qui tient lieu de pasteur, et ne cherche pas... le salut des âmes.

10. Alogar, v., louer, prendre à gages, allouer, assigner.

Aquels liais obriers

Que Dieus mes en la vinha, c' aitan det als derriers,

Can los ac alogatz, coma fetz als premiers.

Izarn: Diguas me tu.

Ces loyaux ouvriers que Dieu mit dans la vigne, vu qu'autant il donna aux derniers, quand il les eut loués, comme il fit aux premiers. 

Part. pas. fig. Quar aqui es alogada

L' amor desobre nompnada. 

Brev. d'amor, fol. 7.

Car là est assigné l'amour dessus nommé.

ANC. FR. Le seigneur peut saisir pour sa rente les bestes pasturantes sur son fonds, encore qu'elles n' appartiennent à son vassal, ains à ceux... qui ont alloué lesdites bestes.

Coutumes de Normandie, art. 67.

ANC. ESP. Alogar. IT. Allogare.

 

Logre, s. m., lat. lucrum, lucre, gain, profit. 

Sans deception et sans logre d' aver. Titre de 1059. 

Sans déception et sans lucre d'argent.

ANC. CAT. Llogre. ESP. Lucro, logro. PORT. IT. Lucro. (chap. Lucro, profit, guañ.)

2. Lograr, v., lat. lucrari, gagner, obtenir, acquérir.

Logra 

Tals morcels que pueis l' amarga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Acquiert morceaux tels que puis (cela) lui cause amertume.

CAT. ESP. Lograr (lucrar, lucrarse). PORT. Lucrar. IT. Lucrare.

(chap. Lucrá, lucrás: yo me lucro, lucres, lucre, lucrem o lucram, lucréu o lucráu, lucren; lucrat, lucrats, lucrada, lucrades. Lográ : conseguí. 

En rumano diuen lucru : treballá: conseguí un profit : lucrás.)

3. Lucrier, adj., riche, opulent, puissant.

Mas lai on sap baro que es lucriers,

Que a IIII castels ni V entiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Mais là où il sait baron qui est riche, qui a quatre et cinq châteaux entiers. 

ANC. CAT. Logrer. ESP. Logrero. (chap. Ric, potén, opulén.)

 

Loire, s. m., leurre, appât.

Can lo veira apropchar,

Lo loire deu hom lai gitar;

Pero tota hora li sovenha

Qu' el loire per la corda tenha.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on le verra approcher, le leurre on doit là jeter; pourtant qu'à toute heure on se souvienne qu'on tienne le leurre par la corde. 

ANC. FR. Et fist tornoiement ès nues

D' ostoirs, de faucons et de grues, 

Et les fist au loirre venir.

Roman de la Rose, v. 20351.

On trouve, en ANC. CAT., Loyra.

2. Loirar, v., leurrer, attirer au leurre.

Fig. Ma domn' es tan bell' e cortes' e pros 

Que m fai loirar plus que falcos lanier. 

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Ma dame est si belle et courtoise et méritante qu'elle me fait leurrer plus que faucon lanier.

ANC. CAT. Loyrar.

3. Aloirar, v., leurrer, allécher, attirer.

Aloirar coma falco

Et adobar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Leurrer et arranger comme faucon.

Fig. Per lo peccador aloyrar. Brev. d'amor, fol. 130.

Pour leurrer le pécheur.

Part. pas. Can lo falx es fort be aloiratz, 

E ben maniers e ben privatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand le faucon est fort bien leurré, et bien maniable et bien privé.

ANC. CAT. Aloyrar. (chap. Pasturá, doná minjá, empapussá, alimentá.)

 

Lom, Lomp, s. m., lat. lumbus, lombe, rein, longe, filet.

Als ronhos et als loms. Eluc. de las propr., fol. 95. 

(chap. Als riñons y als lloms.)

Aux rognons el aux reins. 

Vostre lombe seint. Trad. de Bède, fol. 40.

Vos reins ceints.

Dieus comandet ad aquells que sacrifiarian l' anhell pascal que senchesson be lurs loms. V. et Vert., fol. 97.

Dieu commanda à ceux qui sacrifieraient l'agneau pascal qu'ils  ceignissent bien leurs reins.

Son porc... vendre fara; deu vendre los lomps als senhors.

Cout. de Tarraube, de 1284.

Son porc... il fera vendre; il doit vendre les filets aux seigneurs. 

CAT. Llom. ESP. Lomo. PORT. IT. Lombo. (chap. Llom, lloms; llomillo, llomillos; solomillo, solomillos; desllomat, desllomats, desllomada, desllomades. Acachá lo llom : belcás per a treballá.)

 

Lombric, Lumbric, s. m., lat. lumbricus, lombric, sorte de ver.

Quan l' arma siec lai los camis estretz, 

E 'l cors es sai vianda dels lombrics. 

P. Cardinal: D' un sirventes far.

Quand l'âme suit là les chemins étroits, et le corps est ici la pâture des vers.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que son sebo per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

- Ver d'intestin.

(chap. Cuc dels budells, tripes, intestinos. Alguns com la solitaria o tenia se poden fé mol llargs y sé perillosos.)

Verms... alcus so en bestias cum lumbrix.

Auci lumbrics et verms d'aurelhas.

Eluc. de las propr., fol. 262 et 200.

Vers... aucuns sont dans les animaux comme les lombrics.

Détruit lombrics et vers d'oreilles. 

ESP. Lombriz. PORT. Lombriga. IT. Lombrico. (chap. Papaterra, papaterres: que minge o pape terra. Papatiarra, papatiarres a Valjunquera.)

2. Lombec, s. m., lombex, sorte de ver à soie.

Lombex es verm nayshent els rams de cipres, de fraishe..., e ministra seda per sa egestio. Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Cuc de seda. Fique que naix a les rames o branques de siprés, o de freixa, fresno, y que “cague” seda.)

Lombex est ver naissant aux branches de cyprès, de frêne..., et il fournit soie par son évacuation.

 

Lona, s. f., lagune, mare, flaque.

(N. E. ESP. Laguna, lago, estanque, estanca; latín lacu, lacuna; alemán See; Escocia loch, lake. Chap. Laguna, lagunes; lago, lagos. CAT. Llach, llac, llacuna, estany.)

Una granda lona o 'stanh d' ayga dousa o salada.

En la terra essucha que sera entre los senhals e la lona o l' estanh o l' aiga.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part., ch. 30. 

Une grande lagune ou étang d'eau douce ou salée. 

En la terre sèche qui sera entre les signaux et la mare ou l'étang ou l'eau.

 

Long, Lonc, Loing, adj., lat. longus, long, désignant l'étendue.

La pecairis s' estent aitant longa cant fon.

(chap. La pecadora se va estendre tan llarga com ere. Ocsitá pecairitz, pecairis. S'ha estés tot lo llarg qu'es.)

V. de S. Madeleine.

La pécheresse s'étend autant longue qu'elle fut.

Substantiv. Aitan a de lonc coma de larc. Liv. de Sydrac, fol. 45.

Autant a de long comme de large.

Adv. comp. Vi per un gran paviment 

De lonc en lonc la gran serpent. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Vit sur un grand pavé de long en long le grand serpent.

- Désignant la durée.

Lanquan li jorn son lonc en mai.

G. Rudel: Lanquan. 

Lorsque les jours sont longs en mai. 

Aissi finira ma chanso, 

E no vuelh pus longa sia.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver. 

Ici finira ma chanson, et je ne veux pas qu'elle soit plus longue. 

Adv. comp. Longa sazo ai estat vas amor

Humils e francs, et ai fait son coman. 

Cadenet: Longa sazo. 

Longtemps j'ai été envers amour humble et franc, et j'ai fait son commandement.

- Différé.

Longua paraula d'amar

Es grans enueitz, e par enjans.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Longue parole d'aimer est grand ennui, et paraît tromperie.

Ieu no 'n trob ges doas en mil 

Ses falsa paraula loigna.

A. Daniel: Lancan son passat. 

Je n'en trouve pas deux en mille sans fausse parole différée. 

Prép. L'autr'ier lonc un bosc fulhos.

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L'autr'ier. 

L'autre jour le long d'un bois feuillu. 

Si uns si presenta 

Qu'ill denh lonc se assire.

P. Rogiers: Tan no plou. 

Si un se présente qu'elle daigne à côté de soi faire asseoir.

Prép. comp. De lonc celui qui plus li plai. 

T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm. 

A coté de celui qui plus lui plaît.

Jaufre, com ben ensegnhatz, 

Vai de lonc Brunezen sezer.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Jaufre, comme bien appris, va auprès de Brunesent s'asseoir. 

ANC. CAT. Llonch. ANC. ESP. Luengo. PORT. Longo. IT. Lungo. 

(chap. Llarg o llarc; llargs o llarcs; llarga, llargues.)

Compar. D' un sirventes no m qual far longor ganda.

Bertrand de Born: D' un sirventes. 

D'un sirvente il ne me faut pas faire plus long délai.

Aissi vai lo vers definen,

Et ieu no 'l puesc far lonjor.

(chap. Aquí va lo vers acabán, y yo no lo puc fé mes llarg. Lonjor : mes llarg o llarc.)

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.

Ici va le vers finissant, et je ne le puis faire plus long.

2. Sobrelonc, adj., très long.

Jorns sobreloncs. Eluc. de las propr., fol. 109.

Jours très longs.

(chap. Sobrellarg, sobrellarc : massa llarg, mol llarg.)

3. Long, Loing, Lonh, Lung, Luenh, Lunh, adv., loin.

No m sai quora mais la veyrai, 

Quar tan son nostras terras lonh. 

(chap. literal: No me sé cuán mes la voré, ya que tan están les nostres terres llun, lluñ.)

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Je ne sais quand plus je la verrai, car tant sont nos terres loin.

Cug esser loing en Espanha, 

Preon entre Sarazis. 

Folquet de Marseille: Ja non volgra. 

Je crois être loin en Espagne, bien avant parmi les Sarrasins.

Luenh es lo castelhs e la tors 

Ont elha jay e son maritz.

G. Rudel: Pro ai. 

Loin est le château et la tour où elle gît et son mari.

D' aquest' amor son lung forsdutz.

A. Daniel: Lanquan vei. 

Je suis éconduit loin de cet amour.

Loc. Anc tan non amey luenh ni prop. 

Arnaud de Marueil: Dona sel. 

Oncques tant je n'aimai loin ni près. 

Mielhor ni gensor non sai 

Ves nulha part, ni pres ni lonh.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Meilleure ni plus belle je ne sais vers nulle part, ni près ni loin. 

Adv. comp. M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Le doux chant d'oiseaux m'est beau de loin.

Pres e valor vezem pauc en luenh enantir.

G. Fabre de Narbonne: On mais vey. 

Mérite et valeur nous voyons peu s'avancer au loin.

Prép. comp. Menet lo ab si foras lonh del castel.

V. de G. de Cabestaing.

Le mena avec soi dehors loin du château.

Las serisias vi loing de se. 

(chap. Va vore les sireres lluñ de sí : d'ell, d'ella.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Les cerises vit loin de soi. 

Fig. Lo cor de lor es long de mi. Doctrine des Vaudois.

Le coeur d'eux est loin de moi.

CAT. Lluny. ANC. ESP. Luene (MOD. lejos). PORT. Longe IT. Lungi. 

(chap. Lluñ, llun; alluñat, alluñats, alluñada, alluñades; apartat, apartats, apartada, apartades; a la quinta biscuerna; al quinto pi; allá aon nostre Siñó va pedre les abarques; alló está a pendre pel cul.)

4. Longa, s. f., longue, délai.

Adv. comp.

Be sabon qu'a la longa no i poiran pas durar. Guillaume de Tudela. 

(chap. Be saben que a la llarga no hi podrán aguantá, durá, permaneixe.)

Ils savent bien qu'à la longue ils n'y pourront pas durer.

ESP. Luenga. (chap. A la llarga. Conec algú de Valderrobres en apellit Llonga, se va casá a Beseit, té dos filles mol guapes. Encara fa vi a la manera tradissional, com u fée son sogre “lo sistellé”.)

5. Longueza, Longuessa, Longesa, s. f., longueur.

La largueza, la longueza, l' auteza e la pregundeza.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Éphésiens.

La largeur, la longueur, la hauteur et la profondeur.

Mesurec la longuessa de 1 peyra entro l' autra. Philomena, fol. 22.

Mesura la longueur d'une pierre jusqu'à l'autre.

Li longesa de la terra non part pas aquels que charitaz ajostet.

Trad. de Bède, fol. 20.

La longueur de la terre ne sépare pas ceux que charité réunit.

ANC. FR. Les bons usages... se refroidissent par longuesse de temps. Not. des Mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. IG. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Longueza. IT. Lunghezza. (chap. Llargaria, llargaries, tan de mida com de tems.)

6. Longeitz, Longeis, adv. de compar., plus longuement, plus longtemps.

Tot atressi cum Duransa

Pert en mar major 

Son nom, que longeis non cor. 

Richard de Barbezieux: Lo nous mes.

Tout ainsi comme la Durance perd en haute mer son nom, vu qu'elle ne court pas plus longtemps. 

Si 'l mals longeitz li dura,

Pauc viura.

(chap. Si lo mal mes tems li dure, poc viurá. En inglés, long, longer : alemán lang : länger : llarg de tems, mes llarg de tems : mes tems.)

P. Rogiers: Al pareissen. Var.

Si le mal plus longuement lui dure, il vivra peu.

7. Longas, Longuas, Lonjas, adv., longtemps.

Las! ges longas non posc sofrir l' afan.

Raimond de Salas: Si m fos. 

Hélas! longtemps je ne peux point souffrir la peine.

Adv. comp. A lonjas n'ay sufert lo fays.

Jordan de Cofolen: Non estarai.

Dès longtemps j'en ai supporté le faix.

8. Longamen, Longuamen, Lonjamen, adv., longuement, longtemps. Aissi com hom longuamen

Non pot viure ses vianda.

B. Zorgi: Atressi. 

Ainsi comme on ne peut vivre longtemps sans nourriture.

S'ieu n' ai lonjamen

Gran ben dig, no m desplatz.

Arnaud de Marueil: Ja non er. 

Si j'en ai longtemps dit grand bien, il ne me déplaît pas.

Adv. comp. La carta 'l porto VII Juzieu, 

De longamen bon amic sieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

La charte lui portent sept Juifs, de longtemps ses bons amis.

ANC. CAT. Llongament. ANC. ESP. Luengamente. PORT. Longamente. 

IT. Lungamente. (chap. Llargamen.)

9. Sobrelongament, adv., très longuement.

Viu sobrelongament. Eluc. de las propr., fol. 232. 

Vit très longuement.

10. Longitut, s. f., lat. longitudo, longueur. 

Fig. Per longitut... d' estudi. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par longueur... d'étude.

CAT. Longitut. ESP. Longitud. PORT. Longitude. IT. Longitudine. 

(chap. Longitut, longituts : llargaria, llargaries.)

11. Longinc, adj., lat. longinquus, éloigné, distant, lointain.

El loc de la seccio, sobre peyra, en las femnas, es longinc del loc de la peyra.

Fig. Aquesta operacio es pus salva e pus longinqua de flux de sanc.

Trad. d'Albucasis, fol. 32, et 33.

Le lieu de la section, sur la pierre, dans les femmes, est distant du lieu de la pierre.

Cette opération est plus sûre et plus distante de flux de sang.

ESP. Longincuo. PORT. IT. Longinquo. (chap. Alluñat, longincuo, distán, apartat.)

12. Longansa, s. f., retard, prolongation, ajournement.

Ab brau respos et ab longansa.

Aimeri de Peguilain: S'ieu fui. 

Avec dure réponse et avec ajournement.

13. Lonhdan, Lunhdan, Loindan, adj., lointain, éloigné. 

Voyez Muratori, Diss, 33.

Ja negus non er tan plazentiers,

... Ni lunhdas ni vezis,

Que ja sia de mos afars devis.

Arnaud de Marueil: Anc vas amors.

Jamais nul ne sera si agréable... ni éloigné ni voisin, que jamais il soit médisant de mes affaires.

Una non sai loindana ni vezina,

Si vol amar, vas vos no si' aclina.

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je n'en sais pas une éloignée ni voisine, si elle veut aimer, qui envers vous ne soit soumise.

Fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que.

Amour pur rapproche et unit deux coeurs de lointain pays.

- Adverbial. Longuement.

Si 'l mals loindans li dura,

Pauc viura.

P. Rogiers: Al pareissen.

Si le mal longuement lui dure, peu il vivra.

IT. Lontano. (ESP. en lontananza, alejado.)

14. Longar, Loingnar, Lonhar, Luenhar, Lunhar, v., éloigner, renvoyer, écarter, reculer, s'éloigner. 

Assatz par

Que loingnar 

Me volc de sa reio.

V. de Pierre Vidal. 

Il paraît assez qu'elle voulut m'éloigner de son pays.

Partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti ni l' armet. V. de Peyrols. 

Le sépara de soi et le renvoya, et ne le vêtit ni l'arma.

Que joi mi renda,

E m luenh sospirs e plors.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Qu'elle me rende joie, et écarte de moi soupirs et pleurs.

S'era reys d' Englaterr' o de Fransa, 

Lonhera m'en per far totz sos comans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Si j'étais roi d'Angleterre ou de France, je m'en éloignerais pour faire tous ses commandements. 

A doas legas lonhet d' aqui.

(chap. A dos legües se va alluñá d'aquí, assí, açí, astí.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

A deux lieues il s'éloigna de là.

- Séparer.

Tro lauzengiers crois e savais 

Nos longeran ab lors fals brais.

Rambaud d'Orange: Entre gel. 

Jusqu'à ce que médisants méchants et lâches nous séparèrent avec leurs faux cris.

Part. prés. L' esperitz

Es de lieis privatz et aizitz, 

Sitot lo cors s' en es lonhans. 

B. de Ventadour: Pel dols. 

L'esprit est d'elle familier et accueilli, quoique le corps s'en est éloignant. Fig. Que s' an' ades loinhan 

Per mielhs salhir enan.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Qu'il s'en aille incontinent reculant pour mieux sauter en avant.

Part. pas. fig. Anc no fuy tan lunhat d'amor. 

G. Rudel: Belh m' es. 

Oncques je ne fus si éloigné d'amour. 

Annet en pellerinatge en lunhada terra. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 15. 

Alla en pélerinage en terre éloignée.

ANC. IT. Si forte esso longiando. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. CAT. Lunyar. (chap. Alluñá, alluñás, anassen lluñ o llun: yo m'  alluño, alluñes, alluñe, alluñem o alluñam, alluñéu o alluñáu, alluñen. 

Yo m' en vach lluñ; yo m' aparto.)

15. Alongament, Alonhament, s. m., éloignement.

Per gran alonhament del solelh. Eluc. de las propr., fol. 134.

Par grand éloignement du soleil.

- Retard, prolongation, délai.

En breu d' ora y ven alongamens.

H. Brunet: Cuendas razos.

En peu de temps y vient retard.

Ses plus d' alongamen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2 bis.

Sans plus de retard.

Queron inducias, so es respech e alongamen.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

ANC. ESP. Alongamiento. PORT. Alongamento. IT. Allungamento.

(chap. Allargamén, allargamens; prolongassió, prolongassions; prórroga, prórrogues; atrasamén, atrasamens de un juissi, retrás, retrasos.)

16. Alongui, s. m., délai, prolongation.

Paubres deu atrobar perdo

Et alongui, cant falh promessio.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le pauvre doit trouver excuse et délai, quand promesse manque.

Alonguis de IIII mes non sia autreiatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Qu'un délai de quatre mois ne soit pas octroyé.

(chap. Retrás, prolongassió, prórroga, atrasamén.)

17. Alonguier, s. m., retard, retardement, délai, prolongation.

Dama, ditz En Lucatz, no fassam alonguier. Guillaume de Tudela. 

Dame, dit le seigneur Lucas, ne faisons point retardement.

No quieyras alonguier ni definida de jorn. 

No lur permet alonguier entro a dema. 

V. et Vert., fol. 68 et 71. 

Ne requiers prolongation ni assignation de jour. 

Ne leur permet délai jusqu'à demain.

18. Allongansa, Aloingnansa, s. f., prolongation, délai, allongement.

Val mais us cortes nos,

Quant ocs non trob' abondansa,

Que s'om ditz per allongansa: 

Si farai.

Azemar le Noir: Era m don. 

Mieux vaut un non courtois, quand oui n'y trouve suffisance, que si on dit pour délai: Si ferai.

Un manuscrit porte aloingnansa. 

ANC. ESP. Alonganza.

19. Alongar, Alonguar, Alonjar, Alunhar, v., allonger, prolonger.

- Désignant l'étendue.

Regnas breus qu' om non puesc' alonguar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Rênes courtes qu'on ne puisse allonger.

(chap. Riendes curtes que no se puguen allargá.)

Las regnas alonguet al seu bausan destrier.

Roman de Fierabras, v. 170.

Les rênes allongea à son destrier bauçant.

S' alonjan e s' abrevian cum li masculin. Gramm. provençal.

S'allongent et s'abrègent comme les masculins.

- Désignant la durée.

Ab deniers dels mortz alonga al rei sa guerra.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna. 

Avec deniers des morts il prolonge au roi sa guerre. 

Alongon las causas, e fan far grans dampnatges. V. et Vert, fol. 15.

Prolongent les causes, et font faire grands dommages.

- Retarder, différer.

Mas si m' alongues de morir, 

Ma vida for' el sieu servir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Mais si elle me retardait de mourir, ma vie serait au sien servir.

Part. pas. Mandet que la sagrassio fos alongada entro lendema mati.

(chap. Va maná que la consagrassió fore diferida, allargada hasta en son demá de matí.)

Philomena. 

Ordonna que la consécration fût différée jusqu'au lendemain matin.

L' alonga sol meig an, 

E fa carta novela.

G. Riquier: Si m fos. 

Le diffère seulement d'un demi-an, et fait titre nouveau.

- Éloigner.

Si nos de las tendas no 'ls podem alunhar. Guillaume de Tudela. 

Si nous ne les pouvons éloigner des tentes. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Alongar. IT. Allungare. (chap. Alluñá de lluñ, allargá de llarg.)

20. Deslongar, Deslonhar, Deslonjar, Desluenhar, Deslunhar, v., éloigner, écarter.

Plus que serps de sicomor

M' en deslong.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Je m'en éloigne plus que serpent de sycomore.

Per descassar e per deslonhar lo diable. V. et Vert., fol. 70. 

Pour chasser et pour éloigner le diable.

En la sua desmesura,

Mi part de si, e m desluenha.

Guillaume de Saint-Didier: Bel m' es. 

Dans son mauvais procédé, elle me sépare de soi, et m'éloigne.

No s pot sebrar ni deslunhar de vos. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Ne se peut séparer ni éloigner de vous. 

Fig. De tota joia m deslonja 

Ma dona.

Peyrols: Manta gens. 

De tout plaisir ma dame m'écarte.

21. Esloignar, Eslueingnar, Eslonhar, v., éloigner, éviter.

Fig. Eslueingna de turmen

Los las.

B. Zorgi: On hom plus.

Éloigne de tourment les malheureux. 

Doncx per que s' en vai negus tarzan

Ni eslonhan d' aquelh senhor servir?

Elias de Barjols: Qui saubes.

Donc pourquoi nul s'en va tardant et évitant de servir ce seigneur?

Que d' afan 

Lo puosca anar esloignan.

B. Zorgi: Sitot. 

Que de peine je puisse aller l' éloignant.

ANC. CAT. Elongar. (chap. Evitá, apartás de, alluñás de los capsots catalanistes, aragonesos incluíts.)

22. Perlongamen, Prolongament, s. m., prolongation, délai.

Dilacio... vol dire perlongamen. V. et Vert., fol. 12.

(chap. Dilassió... vol di prolongamén.)

Dilatation... veut dire prolongation. 

Senes prolongament, devon enquerir e cercar lo tort.

Cout. de Tarraube, de 1284. 

Sans délai, ils doivent enquérir et chercher le tort. 

ANC. CAT. Prolongament. ESP. Prolongamiento. PORT. Prolongamento. 

IT. Prolungamento. (chap. Prolongamén, prolongamens; prolongassió, retrás, prórroga, etc.)

23. Prolongacio, s. f., prolongation, allongement.

Abreviament et prolongacio.

(chap. Abreviamén y prolongassió.)

Eluc. de las propr., fol. 126.

Abrégement et prolongation.

CAT. Prolongació. ESP. Prolongación. PORT. Prolongação.

IT. Prolongazione, prolungazione. (chap. Prolongassió, prolongassions.)

24. Perloinjansa, s. f., retard, prolongation.

Que om la reda ses tota perloinjansa.

Traité de la Pénitence, en prov., fol. 59.

Qu'on la rende sans aucun retard.

25. Perlongar, Perlonjar, Prolonguar, v., lat. prolongare, prolonger, différer, retarder.

Perlonga de jorn en jorn d' enansar sa via. Liv. de Sydrac, fol. 128. Diffère de jour en jour d'avancer son chemin. 

Non perlongues ton do als frachuros. V. et Vert., fol. 81.

Que tu ne diffères pas ton don aux indigents. 

Part. pas. Per so car lo cosselh era prolonguat. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Parce que le conseil était prolongé. 

Esperansa perlonjada. Trad. de Bède, fol. 58.

Espérance prolongée. 

ANC. CAT. Perlongar. CAT. MOD. Prolongar. ESP. PORT. Perlongar, prolongar. IT. Prolungare. (chap. Prolongá: prolongo, prolongues, prolongue, prolonguem o prolongam, prolonguéu o prolongáu, prolonguen; prolongat, prolongats, prolongada, prolongades.) 

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

sábado, 22 de septiembre de 2018

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai