Mostrando las entradas para la consulta fons ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fons ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 12 de marzo de 2024

Lexique roman; Fons - Aforar


Fons, s. m., lat. fundus, fond, base.

Plus es pezans, e plus tost vay al fons. V. et Vert., fol. 54.

(chap. Pese mes, y mes rápit se'n va cap al fondo; s'afone.)

Plus est pesant, et plus tôt va au fond.

Queretz dos vaiseletz prions, 

Engals per boca e per fons.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cherchez deux petits vases profonds, égaux par bouche et par fond.

Dins un fonz de tor.

Chronique des Albigeois, p. 22.

Dans un fond de tour.

Fig. Mas avareza es preonda,

E cobedeza non a fons.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Mais avarice est profonde, et convoitise n'a pas de fond.

- Fonds de terre.

Vendition de fontz de terra o maison. 

Fors de Béarn, p. 1096. 

Vente de fonds de terre ou maison.

CAT. Fons. ESP. Fondo, fundo. PORT. Fundo. IT. Fondo. (chap. Fondo, fondos; adj. fondo, fondos, fonda, fondes.)

2. Fondament, Fondamen, Fundamen, s. m., lat. fundamentum, fondement. 

Lo fundamens d'una tor es plus fortz que la sima.

(chap. Lo solamén d'una torre es mes fort que la sima; fundamén, de fundá, al pun cuatre, se diu per ejemple de una fundassió, empresa, assossiassió, etc.)

Liv. de Sydrac, fol. 105.

Le fondement d'une tour est plus fort que la cime. 

Qu'el fondament aia set palmas d'ample.

(chap. Que lo solamén tingue set pams d'ample.) 

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Qu'au fondement il ait sept palmes de large. 

L'un an els fundamens lur cura,

Li altre en bastir la mura.

V. de S. Énimie, fol. 38.

Les uns ont leur soin aux fondements, les autres à bâtir la muraille.

Fig. Aisso es lo fondamens de nostra fe.

(chap. Aixó es lo solamén, la basse de la nostra fe.)

V. et Vert., fol. 4. 

Ceci est le fondement de notre foi.

- Partie du corps.

Gens que porto bragas el fundamen d'una palma longas.

Liv. de Sydrac, fol. 30.

Gents qui portent au fondement braies longues d'une palme.

CAT. Fonament. ESP. PORT. Fundamento. IT. Fondamento.

(chap. Solamén, se sol fé aná casi sempre en plural: los solamens.)

3. Fondamenta, s. f., fondement.

Neys las fondamentas derocavo.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 22.

Arrachaient même les fondements.

4. Fundacio, Fondation, s. f., lat. fundationem, fondation.

La fundacio del loc.

(chap. La fundassió del lloc : poble : vila; del latín locus.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125.

La fondation du lieu.

Fondation de capellania.

(chap. Fundassió de capellanía.)

Tit. de 1394. DOAT, t. CXLII, fol. 68. 

Fondation de chapellenie. 

CAT. Fundació. ESP. Fundación. PORT. Fundação. IT. Fondazione. 

(chap. Fundassió, fundassions.)

5. Fundator, Fondador, s. m., lat. fundator, fondateur. 

D' Antiochia fundador.

Eluc. de las propr., fol. 176. 

Fondateur d'Antioche. 

Fondator de la dita capela.

Tit. de 1460. DOAT, t. LXXX, fol. 389. 

Fondateur de ladite chapelle. 

Que las personas de las dichas gleyas preguen diligemment per los dos reys, comma per los fondadors.

(chap. Que les persones de les dites iglesies reson diligenmen per los dos reys, aixina com per los fundadós.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 217. 

Que les personnes desdites églises prient soigneusement pour les deux rois, comme pour les fondateurs. 

CAT. ESP. PORT. Fundador. IT. Fondatore. (chap. Fundadó, fundadós, fundadora, fundadores.)

6. Fondal, adj., profond.

Una ayga fondal.

(chap. Un' aigua fonda : profunda.)

Trad. du Traité de l'Arpentage, c. 35.

Une eau profonde.

7. Fondar, Fonzar, v., lat. fundare, fonder, affermir, reposer.

On deuria fonzar

Mos bastimens.

P. Espagnol: Entre que.

Où devrait reposer mon bâtiment.

Fig. Parra adoncs en que fon

La vana gloria d'aquest mon.

Contricio e penas ifernals.

Il paraîtra alors sur quoi repose la vaine gloire de ce monde.

Part. pas. Que fosson fondatz coma tor. 

V. et Vert., fol. 44.

Qu'ils fussent affermis comme tour.

Fig. Fondat

En las sanctas Escripturas.

Brev. d'amor, fol. 1.

Fondés sur les saintes Écritures.

DE LA LECCIÓN DE LA SAGRADA ESCRITURA EN LENGUAS VULGARES POR EL DOCTOR D. JOAQUÍN LORENZO VILLANUEVA,

Instituta e fundada en la gleysa.

Terr. de la confr. du S.-Esprit à Bordeaux.

Instituée et fondée en l'église.

CAT. ESP. PORT. Fundar. IT. Fondare. (chap. Fundá: fundo, fundes, funde, fundem, fundéu, funden; fundat, fundats, fundada, fundades.)

8. Fondadamens, adv., à fond. 

Totas las artz per que estudiar

Pot clercx aver sabretz fondadamens.

T. de G. Riquier et de l' Ennuyeux: Aras. 

Tous les arts par quoi un clerc peut étudier vous saurez posséder à fond.

CAT. Fondadament. ESP. Fundadamente. IT. Fondatamente. 

(chap. Fundadamen, en fundamén, com diu Arguiñano a la Fábrica de Solfa.)

9. Afonsar, Afonzar, v., enfoncer, couler à fond.

D'alcun naveih que era afonsatz o que volia afonsar.

Trad. du Code de Justinien, fol. 100. 

D'aucun navire qui était enfoncé ou qui voulait couler à fond.

Aquela porozitat es causa que un gran fust mot pezant no afonsa en ayga, en la qual una peyra pauc pezant afonza.

Eluc. de las propr., fol. 197. 

Cette porosité est cause qu'un grand bois moult pesant n'enfonce pas dans l'eau, dans laquelle une pierre peu pesante enfonce.

L'ostal s' afonzet, e s'en intret en abis. 

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 40. 

La maison s'enfonça, et s'en entra en abîme. 

Fig. Duramen s' afonzo al cor.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

S'enfoncent durement au coeur.

Part. pas.

E la mar plus preonda a fayt lo cors gitar,

E 'l fon tost afonzatz.

Roman de Fierabras, v. 2074.

Dans la mer plus profonde a fait jeter le corps, et il fut tôt enfoncé.

ANC. FR. Les uns noyèrent et afondèrent dans la mer.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 312. 

Ainsint, seingnors, va de ce monde, 

Li un liève, li autre afonde.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 222.

L'un passe en noant, l'autre afonde.

G. Guiart, t. 1, p. 270. 

CAT. Afonsar. ANC. ESP. Afondar (MOD. Ahondar). PORT. Affundar. 

IT. Affondare. (chap. Afoná, afonás: afono, afones, afone, afonem o afonam, afonéu o afonáu, afonen; afonat, afonats, afonada, afonades.)

10. Esfondrar, Esfondar, Efundar, v., effondrer, renverser, précipiter. 

Murs esfondrar, tors baissar e deissendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Renverser murs, abaisser et abattre tours. 

La mayo s' esfondet, et s'en intret en abys. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 23. 

La maison s'effondra, et s'en entra en abîme. 

No volias esser coitos en tota vianda, ni t'efundas e manjar.

Trad. de Bède, fol. 72. 

Ne veuilles être empressé pour toute nourriture, ni te précipites à manger.

Part. pas. Quand vei fortz castelhs assetjatz, 

E 'ls barris rotz et esfondratz. 

Bertrand de Born: Be m platz. Var. 

Quand je vois forts châteaux assiégés, et les remparts rompus et effondrés.

ANC. FR. La barge de cantiers se esfondroit pou à pou.

Joinville, p. 33. 

Tot meintenant et sanz demor 

A fet le trésor esfondrer.

Roman du Renart, t. III, p. 255.

(chap. Esfonrá: esfonro, esfonres, esfonre, esfonrem, esfonréu, esfonren; esfonrat, esfonrats, esfonrada, esfonrades.)

11. Preondeza, Priundeza, s. f., profondeur, durée, continuité.

Per la priundeza de lagrimas.

(chap. figurat: Per la fondaria de llágrimes; preon es fondo, pero en este cas es la durada, continuidat, profundidat del doló.)

Trad. de Bède, fol. 51.

Par la continuité de larmes.

Fig. Los secretz de Dieu e la preondeza de sos jutjamens.

V. et Vert., fol. 59. 

Les secrets de Dieu et la profondeur de ses jugements. 

ESP. Pregoneza (profundidad). PORT. Profundeza. (chap. fondaria,  fondaries; profundidat, profundidats.)

12. Profunditat, s. f., profondeur.

La profunditat del cauteri. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

La profondeur du cautère.

CAT. Profunditat. ESP. Profundidad. PORT. Profundidade. IT. Profondità, profonditate, profonditade.

13. Preon, Preion, Prion, adj., lat. profundus, profond.

Ni ab melhor clausura ni ab plus preions fossatz.

Guillaume de Tudela. 

Ni avec meilleure clôture ni avec plus profonds fossés.

Part la fera mar preonda.

B. de Ventadour: Lanquan vei per. 

Par-delà la cruelle mer profonde.

Fig. Qu'ieu vengues de nuoit preonda. 

(chap. figurat: Que yo vinguera de nit profunda.)

B. de Ventadour: Tant ai mon.

Que je vinsse de nuit profonde.

Subst. Volc saber cant a mar de prion.

(chap. Volíe (va voldre) sabé cuan té lo mar de fondo, la fondaria o profundidat del mar.)

B. de Paris de Rouergue: Guordo.

Voulut savoir combien la mer a de profondeur. 

Adv. Un pauc intrey en amor trop preon; 

Yssir no 'n puesc, quar no i trob gua ni pon.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum. 

J'entrai un peu trop profond en amour; je n'en puis sortir, car je n'y trouve gué ni pont.

Els fuecs ifernals plus preon 

Ardran, quar volon tant argen.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Ils brûleront plus profondément aux feux infernaux, parce qu'ils veulent tant d'argent. 

Adv. comp. M'an mort li sospir de preon.

B. de Ventadour: Quan vei. 

Les soupirs de profond m'ont tué. 

On plus de prion m'o cossir.

Rambaud d'Orange: Peire Rogiers.

Où plus je considère cela attentivement. 

ANC. CAT. Pregon. CAT. MOD. ESP. PORT. Profundo. IT. Profondo.

(chap. fondo, fondos, fonda, fondes.)

14. Preondamens, Profondamens, adv., profondément. 

En la mar soi per lieys preondamens.

Sordel: Aitan ses pus. 

Je suis pour elle profondément dans la mer.

On trouve profondamens dans une variante du même passage.

ANC. CAT. Pregonamen. CAT. MOD. Profundament.

ESP. PORT. Profundamente. IT. Profondamente. (chap. Profundamen; respira fondo, o profundamen.)

15. Perfondal, adj., profond.

Lo fons de una ayga perfondal.

Trad. du Traité de l'Arpentage, c. 35.

Le fond d'une eau profonde.

16. Preonsar, v., enfoncer, plonger. 

Cabussar, o dins ayga preonsar.

(chap. Cabussá – fé un cabussó – o adins del aigua afonás.)

Eluc. de las propr., fol. 147.

Plonger, ou enfoncer dans l'eau.

17. Apriondar, v., approfondir, enfoncer, enraciner.

Fig. D' on nonfes s' aprionda.

Bernard de Venzenac: Lanquan corr. 

D'où mauvaise foi s'enracine.

(chap. Arrailá, arrailás, aprofundí, aprofundís. Arraílo, arraíles, arraíle, arraílem o arraílam, arraíléu o arraíláu, arraílen; arraílat, arraílats, arraílada, arraílades.)

(Arturico Quintanilla y Fuentecica)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Font, (Fon) s. f., lat. fontem, fontaine, source. 

Platz mi be lai en estiu,

Que m sojorn a font o a riu.

Le Moine de Montaudon: Mout me platz.

Il me plaît bien là en été, que je me repose à la fontaine ou au ruisseau.

Plueia del cel dissenden, 

Ho fon viva d'ayga corren.

Passio de Maria.

Pluie descendant du ciel, ou source vive d'eau courante.

Fig. Flums de plazers, fons de vera merce. 

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Fleuve de plaisirs, fontaine de véritable merci. 

Paors de Deu es fons de vida.

(chap. Temó, po, paó de Deu es fon de vida.)

Trad. de Bède, fol. 31. 

Crainte de Dieu est fontaine de vie.

Loc. Abeurat cen vetz

Mon caval en lor fon.

Guillaume de Berguedan: Joglar. 

Abreuvé cent fois mon cheval à leur fontaine.

- Absol. Fonts baptismaux.

Lo tenc a las fons, e fo so payri. Philomena. 

Le tint sur les fonts, et fut son parrain.

CAT. Font. ANC. ESP. Fonte. ESP. MOD. Fuente. PORT. IT. Fonte.

(chap. Fon, fons.)

(Imagen de Arturico con el secesionista fugado, Carlitos Puigdemont.)

Artur Quintana Font, creu de Sant Jordi, Carles Puigdemont

2. Fonteta, s. f., petite fontaine. 

En la balma s'en es intrada, 

Et atroba una fonteta.

(chap. A la balma ha entrat y trobe (ha trobat) una fonteta; s'en es entrada no u fem aná.)

V. de S. Énimie, fol. 25.

En la grotte s'en est entrée, et trouve une petite fontaine. 

CAT. Fonteta. (chap. Fonteta, fontetes. Ya sabéu que al dialecte catalá pre Pompeyo Fabra encara se troben los plurals en AS, las fontetas, las fonts.)

3. Fontana, Fontayna, s. f., fontaine.

Per leis am fontanas e rius.

Raimond de Miraval: Entre dos. 

Pour elle j'aime fontaines et ruisseaux.

A la fontana del vergier.

Marcabrus: A la fontana. 

A la fontaine du verger. 

Fig. Senher, fontaina de tot be.

J. Estève: Francx reys. 

Seigneur, fontaine de tout bien. 

Ab vos es la fontayna de vida.

V. et Vert., fol. 101.

Avec vous est la fontaine de vie.

ANC. FR. Une fontane en son encochenel avoit.

Roman de Rou, v. 987. 

ANC. CAT. ESP. IT. Fontana.

4. Fontanil, s. m., petite fontaine.

Fontanils, estanxs.

Tit. de 1331. DOAT, t. XXXIX, fol. 102. 

Petites fontaines, étangs.

ANC. FR. Denz le ruissel d'un fontenil.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 189.

5. Fontanilha, s. f., petite fontaine.

S' esforsa la rana

Lonc de la fontanilha.

(chap. S'esforse la rana al llarg de la fonteta; o de la bassa, a Fórnols la bassota o la basseta, que aixina se diuen les dos, la gran y la menuda.)

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

Marcabrus: El mes quan.

La raine s'efforce le long de la petite fontaine.

ANC. FR. Lez un vergier, lez une fontenelle 

Siet fille à roi. 

Fables et cont., par Legr. d'Aussi, t. 1, p. 277. 

En un vergier, lès une fontanelle.

Romancero français, p. 37. 

ANC. CAT. Fontanella. ESP. Fuentecilla. PORT. Fontezinha. IT. Fontanella.

6. Fontal, adj., de source.

Aygas, alcunas so fontals.

(chap. Aigües, algunes són de fon. Tamé ne ñan de ullal, de pou, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 150. 

Eaux, aucunes sont de source.


For, s. m., lat. forum, for, justice, tribunal, loi, usage.

Las leis e los drets e lors fors. Tit. de 1080.

(chap. Les leys y los drets y los seus fueros; els furs a Valensia. Miréu cóm se escribíe ya al 1080, 3 añs antes del Fuero de Jaca, y la diferensia en lo chapurriau 944 añs después. No diém lurs, llurs : lors. Natros diém los seus o “sons”, sons pares, sons germans, los seus juguets, etc.)

Les lois et les droits et leurs usages.

Teno lo for dels principals. Leys d'amors, fol. 115. 

Ils suivent la loi des principaux.

Car Dieus jutzja sol a sson for. 

Contricio e penas ifernals. 

Car Dieu juge seul à son tribunal.

Fig. Ferm prepauzamen es pres per vot el for de conciencia.

V. et Vert., fol. 93. 

Ferme propos est pris pour voeu au for de la conscience.

- Manière, façon.

Arma es facha de tal for, 

Que sos essers sera jasse.

Nat de Mons: Al noble rei. 

L'âme est faite de telle manière, que son être sera toujours.

Elas, ab bela parvensa, 

Fan lor for de brezador. 

T. de Bonnefoy et de G. Faidit: Gausselm. 

Avec belle apparence, elles leur font manière d'oiseleur.

- Cours, prix, taux.

Trop me vendec otra 'l for

La livrazo de la sivada.

Leys d'amors, fol. 119.

Me vendit beaucoup au-dessus du cours la livraison de l'avoine.

Al for de II moutons per jorn. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

Au prix de deux moutons par jour.

Loc. Pois l' auzel chanton a lur for.

B. de Ventadour: Quan par la. 

Puisque les oiseaux chantent à leur manière. 

Vuel vos a tot for 

Mostrar la veritat.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Je veux à tout prix vous montrer la vérité. 

Fols hom declara tot son cor, 

E 'l savis sab hy metre for.

Leys d'amors, fol. 138. 

L'homme étourdi dévoile tout son coeur, et le sage sait y mettre manière.

Razonon a for d' En Isengri.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Raisonnent à manière du seigneur Isengrin. 

Falsamen as mentit a for de renegat. 

Izarn: Diguas me.

Tu as faussement menti à manière de renégat. 

ANC. FR. Tel feur, telle vente.

Les XV Joyes de Mariage, p. 16.

Orguel dist: “A nesun fuer 

Ne laissiés ne vous en vengiés.” (N. E. nesun : italiano nessuno)

Roman du Renart, t. IV, p. 140.

Au fuer qu'eles estre déussent. (N. E. estre : être)

Fables et cont. anc., t. I, p. 165.

CAT. For. ESP. Fuero. PORT. IT. Foro. (chap. Fuero de Jaca, fueros 

d'Aragó; valensiá fur, furs, 1261.)

2. Aforar, v., estimer, apprécier, évaluer.

Mon loguier an apreciat 

XXX deniers et aforat.

Leys d'amors, fol. 135.

Ont apprécié et évalué mon loyer trente deniers.

CAT. ESP. PORT. Aforar. (chap. Aforá, estimá un preu, valorá).

martes, 5 de septiembre de 2017

Jordi Pich Obach, Desmuntant mites

Jordi Pich Obach

Desmuntant mites i davant una única realitat.

(Sabrá este inútil de quina llengua es lo dialecte catalá ?)

 
Sabrá este inútil de quina llengua es lo dialecte catalá ? Jordi Pich Obach, Desmuntant mites

És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, chapurreadista o similar s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment certes exaltacions febrils i irracionals no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica que no és més que una variant de l' espanyolisme, desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”- no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- sinó directament en la dreta unitarista més extrema. Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià o de certes poblacions de la Franja. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si realment volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.

 

oc, hoc, òc, català, catalan, catalán


//

Car ara es temps que tot hom deuria dir hoc o no. E no mes.

//


Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. I no cal ni dir que aquells que neguen la catalanitat de la llengua a l' Aragó en realitat no fan més que accentuar-ne la castellanització!

La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si volen afegir-se els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.

Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació, o si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( o illencs o franjolins)-amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar, sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.

Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià ( i els altres territoris diferents al Principat) en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida . Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació en peu d’igualtat amb els altres territoris i amb les mateixes prerrogatives. No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).

// Este imbéssil no deu sabé qué se parlabe al Vaud, a Suissa, cap al 1100

La nobla leyczon.

La barca.

Lo novel sermon.

Lo novel confort.

Lo payre eternal.

Lo despreczi del mont.

L' avangeli de li quatre semencz.

//

Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme i similars, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir” altres territoris catalanoparlants, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite.
Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat, al Principat i a Barcelona la gent passa absolutament del tema. És més, l’espanyolització avança imparable, i la majoria d’habitants del Principat -amb honrosíssimes excepcions per tots conegudes- si algun cop es recorda, per exemple, dels valencians és per a referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, geperudeta, taronges, etc.) i poca cosa més

martes, 22 de diciembre de 2020

Lo corv. Edgar Allan Poe.

Lo corv.

Edgar Allan Poe.

Traducsió de Ramón Guimerá Lorente (Moncho).


Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

Traducsió de una versió trobada a internet
que no té res a vore en la original de Edgaret "The Raven".
Carlos Arturo Torres.


I

Una nit pavorosa, ñirviós
relligía un mamotreto gros
cuan vach creure escoltá
un extrañ soroll, de repén
com si algú tocare suavemén
a la meua porta: «Visita impertinén
es, vach di, y res mes».

II

¡Ah! Men enrecordo mol be; ere al ivern,
impassién yo medía lo tems etern
cansat de buscá
als llibres la calma tranquilisadora
al doló de la morta Leonora
que habite en los ángels ara
¡pera sempre mes!

III

Vach sentí los cruixits y l´elástic
rosá de les cortines, un fantástic
terror, com may sentit había
y vach volé aquell soroll explicám,
lo meu espíritu oprimit calmá per fin:
«Un viaché perdut es,
vach di, y res mes».

IV

Ya en mes calma: «Caballé
vach cridá, o dama, suplicátos vull
tos servigáu excusá
pero la meua atensió no estabe ben desperta
y va sé la vostra cridada tan inserta...»
Vach obrí allabonses de gom a gom la porta:
oscurina, y res mes.

V

Miro al no res, exploro la tiniebla
y séntigo entonses que la meua mén
se ompli de idees com cap atre mortal
les va tindre abáns,
y escolto en oíts anhelans
«Leonora » unes veus sussurrans
murmurá, y res mes.

VI

Torno a la meua estansia en temó
y torno a escoltá mes fort fotre cops;
«algo, me dic, toque a la finestra,
compendre vull la siñal arcana
y calmá esta angustia sobrehumana»:
¡lo ven, y res mes!

VII

La finestra vach obrí: revolán
vach vore entonses un corv aleteján
com un muixó de un atra edat;
sense mes seremonia va entrá a la sala
en gesto siñorial y negres ales
y damún de un busto, al dintel de Palas,
se va posá, y res mes.

VIII

Miro al muixó negre, sonrién
dabán del seu grave y serio continén
y li escomenso a parlá,
no sense intensió irónica:
«Oh corv, oh venerable ave anacrónica,
¿quín es lo teu nom a la regió plutónica?»
Va di lo corv: «May mes».

IX

En este cas tan raro
me vach extraña de escoltá tan cla
tal nom pronunsiá
y ting que confessá que me vach assustá
pos dingú, crec, va tindre lo gust
de un corv vore, posat damún de un busto
en tal nom: «May mes».

X

Com si haguera volcat l´alma,
va callá lo muixó y ni un momén
les plomes va sorollá,
«datres de mí han fugit y yo me crec
que ell sen anirá demá sense tardá
com ya m´ha abandonat la esperansa»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XI

Una resposta al escoltá directa
me vach di, no sense inquietut secreta,
«Es aixó y res mes.
Tot lo que va adependre de un amo desgrassiat,
al que tossut ha perseguit la fortuna
y sol este estribillo ha conservat
¡eixe may mes, may mes!»

XII

Vach girá l´assiento hasta quedám enfrente
de la porta, del busto y del vidén corv
y entonses ya, reclinat a la blana cadira
en somnis fantastics me afonaba,
pensán sempre en qué volíe di
aquell may mes, may mes.

XIII

Mol tems me vach quedá aixina ensomián,
y aquell extrañ muixó
sense pará mirán;
ocupabe lo diván
de vellut, aon juns mos assentabem
y en lo meu dol, pensaba que Ella,
may mes ocuparíe esta habitassió.

XIV

Entonses me va pareixe l´aire denso
com una auló de sucarrat incienso
de un invissible altá;
y escolto veus repetí:
«Olvida a Leonor, béute lo nepenthes
beu l´olvido a les seues fons»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XV

«Profeta, vach di, augur de atres edats
que van aventá les negres tempestats
aquí peral meu mal,
huésped de esta morada de tristesa,
dísme, oscur engendre de la nit de paó,
si una mel ñaurá per a la meua amargó»:
va di lo corv: «¡May mes!»

XVI

«Profeta, vach di, o dimoni, tú, corv,
per Deu, per mí, per la meua gran doló,
per lo teu poder fatal
dísme si alguna vegada a Leonora
tornaré a vore a la eternal aurora
aon está felís en los querubins»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XVII

«Que sigue esta paraula la radera,
torna a la plutónica rivera»,
vach cridá: «¡No tornos mes,
no dixos ni potades, ni una ploma
y lo meu espíritu, rodejat de densa broma
libera del pes que té!»
Va di lo corv: «¡May mes! »

XVIII

Y lo corv parat, fúnebre y adusto
seguix sempre de Palas posat al busto
y en la llum del meu cresol,
proyecte una taca umbría a la alfombra
y la seua mirada de demoni assombre...
¡Ay! ¿La meua alma en dol
de la seua sombra se podrá apartá?
¡May mes!

https://narrativabreve.com/2017/02/el-cuervo-allan-poe-en-estado-puro.html

Aquí os ofrezco la traducción de Julio Cortázar y, tras esta, la versión original (The Raven).

Una vez, al filo de una lúgubre media noche,
mientras débil y cansado, en tristes reflexiones embebido,
inclinado sobre un viejo y raro libro de olvidada ciencia,
cabeceando, casi dormido,
oyóse de súbito un leve golpe,
como si suavemente tocaran,
tocaran a la puerta de mi cuarto.
“Es —dije musitando— un visitante
tocando quedo a la puerta de mi cuarto.
Eso es todo, y nada más.”

¡Ah! aquel lúcido recuerdo
de un gélido diciembre;
espectros de brasas moribundas
reflejadas en el suelo;
angustia del deseo del nuevo día;
en vano encareciendo a mis libros
dieran tregua a mi dolor.
Dolor por la pérdida de Leonora, la única,
virgen radiante, Leonora por los ángeles llamada.
Aquí ya sin nombre, para siempre.

Y el crujir triste, vago, escalofriante
de la seda de las cortinas rojas
llenábame de fantásticos terrores
jamás antes sentidos.  Y ahora aquí, en pie,
acallando el latido de mi corazón,
vuelvo a repetir:
“Es un visitante a la puerta de mi cuarto
queriendo entrar. Algún visitante
que a deshora a mi cuarto quiere entrar.
Eso es todo, y nada más.”

Ahora, mi ánimo cobraba bríos,
y ya sin titubeos:
“Señor —dije— o señora, en verdad vuestro perdón imploro,
mas el caso es que, adormilado
cuando vinisteis a tocar quedamente,
tan quedo vinisteis a llamar,
a llamar a la puerta de mi cuarto,
que apenas pude creer que os oía.”
Y entonces abrí de par en par la puerta:
Oscuridad, y nada más.

Escrutando hondo en aquella negrura
permanecí largo rato, atónito, temeroso,
dudando, soñando sueños que ningún mortal
se haya atrevido jamás a soñar.
Mas en el silencio insondable la quietud callaba,
y la única palabra ahí proferida
era el balbuceo de un nombre: “¿Leonora?”
Lo pronuncié en un susurro, y el eco
lo devolvió en un murmullo: “¡Leonora!”
Apenas esto fue, y nada más.

Vuelto a mi cuarto, mi alma toda,
toda mi alma abrasándose dentro de mí,
no tardé en oír de nuevo tocar con mayor fuerza.
“Ciertamente —me dije—, ciertamente
algo sucede en la reja de mi ventana.
Dejad, pues, que vea lo que sucede allí,
y así penetrar pueda en el misterio.
Dejad que a mi corazón llegue un momento el silencio,
y así penetrar pueda en el misterio.”
¡Es el viento, y nada más!

De un golpe abrí la puerta,
y con suave batir de alas, entró
un majestuoso cuervo
de los santos días idos.
Sin asomos de reverencia,
ni un instante quedo;
y con aires de gran señor o de gran dama
fue a posarse en el busto de Palas,
sobre el dintel de mi puerta.
Posado, inmóvil, y nada más.

Entonces, este pájaro de ébano
cambió mis tristes fantasías en una sonrisa
con el grave y severo decoro
del aspecto de que se revestía.
“Aun con tu cresta cercenada y mocha —le dije—,
no serás un cobarde,
hórrido cuervo vetusto y amenazador.
Evadido de la ribera nocturna.
¡Dime cuál es tu nombre en la ribera de la Noche Plutónica!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

Cuánto me asombró que pájaro tan desgarbado
pudiera hablar tan claramente;
aunque poco significaba su respuesta.
Poco pertinente era. Pues no podemos
sino concordar en que ningún ser humano
ha sido antes bendecido con la visión de un pájaro
posado sobre el dintel de su puerta,
pájaro o bestia, posado en el busto esculpido
de Palas en el dintel de su puerta
con semejante nombre: “Nunca más.”

Mas el Cuervo, posado solitario en el sereno busto.
las palabras pronunció, como virtiendo
su alma sólo en esas palabras.
Nada más dijo entonces;
no movió ni una pluma.
Y entonces yo me dije, apenas murmurando:
“Otros amigos se han ido antes;
mañana él también me dejará,
como me abandonaron mis esperanzas.”
Y entonces dijo el pájaro: “Nunca más.”

Sobrecogido al romper el silencio
tan idóneas palabras,
“sin duda —pensé—, sin duda lo que dice
es todo lo que sabe, su solo repertorio, aprendido
de un amo infortunado a quien desastre impío
persiguió, acosó sin dar tregua
hasta que su cantinela sólo tuvo un sentido,
hasta que las endechas de su esperanza
llevaron sólo esa carga melancólica
de ‘Nunca, nunca más’.”

Mas el Cuervo arrancó todavía
de mis tristes fantasías una sonrisa;
acerqué un mullido asiento
frente al pájaro, el busto y la puerta;
y entonces, hundiéndome en el terciopelo,
empecé a enlazar una fantasía con otra,
pensando en lo que este ominoso pájaro de antaño,
lo que este torvo, desgarbado, hórrido,
flaco y ominoso pájaro de antaño
quería decir graznando: “Nunca más.”

En esto cavilaba, sentado, sin pronunciar palabra,
frente al ave cuyos ojos, como-tizones encendidos,
quemaban hasta el fondo de mi pecho.
Esto y más, sentado, adivinaba,
con la cabeza reclinada
en el aterciopelado forro del cojín
acariciado por la luz de la lámpara;
en el forro de terciopelo violeta
acariciado por la luz de la lámpara
¡que ella no oprimiría, ¡ay!, nunca más!

Entonces me pareció que el aire
se tornaba más denso, perfumado
por invisible incensario mecido por serafines
cuyas pisadas tintineaban en el piso alfombrado.
“¡Miserable —dije—, tu Dios te ha concedido,
por estos ángeles te ha otorgado una tregua,
tregua de nepente de tus recuerdos de Leonora!
¡Apura, oh, apura este dulce nepente
y olvida a tu ausente Leonora!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Profeta!” —exclamé—, ¡cosa diabolica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio
enviado por el Tentador, o arrojado
por la tempestad a este refugio desolado e impávido,
a esta desértica tierra encantada,
a este hogar hechizado por el horror!
Profeta, dime, en verdad te lo imploro,
¿hay, dime, hay bálsamo en Galaad?
¡Dime, dime, te imploro!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Profeta! —exclamé—, ¡cosa diabólica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio!
¡Por ese cielo que se curva sobre nuestras cabezas,
ese Dios que adoramos tú y yo,
dile a esta alma abrumada de penas si en el remoto Edén
tendrá en sus brazos a una santa doncella
llamada por los ángeles Leonora,
tendrá en sus brazos a una rara y radiante virgen
llamada por los ángeles Leonora!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Sea esa palabra nuestra señal de partida
pájaro o espíritu maligno! —le grité presuntuoso.
¡Vuelve a la tempestad, a la ribera de la Noche Plutónica.
No dejes pluma negra alguna, prenda de la mentira
que profirió tu espíritu!
Deja mi soledad intacta.
Abandona el busto del dintel de mi puerta.
Aparta tu pico de mi corazón
y tu figura del dintel de mi puerta.
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

Y el Cuervo nunca emprendió el vuelo.
Aún sigue posado, aún sigue posado
en el pálido busto de Palas.
en el dintel de la puerta de mi cuarto.
Y sus ojos tienen la apariencia
de los de un demonio que está soñando.
Y la luz de la lámpara que sobre él se derrama
tiende en el suelo su sombra. Y mi alma,
del fondo de esa sombra que flota sobre el suelo,
no podrá liberarse. ¡Nunca más!

//


Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`’Tis some visitor,’ I muttered, `tapping at my chamber door –
Only this, and nothing more.’

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
Eagerly I wished the morrow; – vainly I had sought to borrow
From my books surcease of sorrow – sorrow for the lost Lenore –
For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore –
Nameless here for evermore.

And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
Thrilled me – filled me with fantastic terrors never felt before;
So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating
`’Tis some visitor entreating entrance at my chamber door –
Some late visitor entreating entrance at my chamber door; –
This it is, and nothing more,’

Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
`Sir,’ said I, `or Madam, truly your forgiveness I implore;
But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
That I scarce was sure I heard you’ – here I opened wide the door; –
Darkness there, and nothing more.

Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before;
But the silence was unbroken, and the darkness gave no token,
And the only word there spoken was the whispered word, `Lenore!’
This I whispered, and an echo murmured back the word, `Lenore!’
Merely this and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
Soon again I heard a tapping somewhat louder than before.
`Surely,’ said I, `surely that is something at my window lattice;
Let me see then, what thereat is, and this mystery explore –
Let my heart be still a moment and this mystery explore; –
‘Tis the wind and nothing more!’

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore.
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door –
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door –
Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore,
`Though thy crest be shorn and shaven, thou,’ I said, `art sure no craven.
Ghastly grim and ancient raven wandering from the nightly shore –
Tell me what thy lordly name is on the Night’s Plutonian shore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning – little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being
Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door –
Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door,
With such name as `Nevermore.’

But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only,
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered – not a feather then he fluttered –
Till I scarcely more than muttered `Other friends have flown before –
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before.’
Then the bird said, `Nevermore.’

Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
`Doubtless,’ said I, `what it utters is its only stock and store,
Caught from some unhappy master whom unmerciful disaster
Followed fast and followed faster till his songs one burden bore –
Till the dirges of his hope that melancholy burden bore
Of “Never-nevermore.”‘

But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,
Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust and door;
Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking
Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore –
What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and ominous bird of yore
Meant in croaking `Nevermore.’

This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom’s core;
This and more I sat divining, with my head at ease reclining
On the cushion’s velvet lining that the lamp-light gloated o’er,
But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o’er,
She shall press, ah, nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer
Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor.
`Wretch,’ I cried, `thy God hath lent thee – by these angels he has sent thee
Respite – respite and nepenthe from thy memories of Lenore!
Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil! –
Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted –
On this home by horror haunted – tell me truly, I implore –
Is there – is there balm in Gilead? – tell me – tell me, I implore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil!
By that Heaven that bends above us – by that God we both adore –
Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn,
It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore –
Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Be that word our sign of parting, bird or fiend!’ I shrieked upstarting –
`Get thee back into the tempest and the Night’s Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! – quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon’s that is dreaming,
And the lamp-light o’er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted – nevermore!